Abans del febrer de 1917, abans de l’assalt al Palau d’Hivern, abans de la guerra civil de 1917-23, abans del naixement de l’URSS, hi hagué 1905. El centenari de la Revolució Russa i el triomf de la primera revolució proletària del món (alguns dirien també del triomf del primer estat totalitari del món) sovint ens fan oblidar que les arrels de la revolució venien ja de lluny.

El cuïrassat Potemkin

Afanasi Matushenko es trobaria amb Vladímir Ilitx Uliànov, “Lenin”, a Ginebra, al número 91 de la rue de Carouge, a finals de juliol de 1905. Qui havia estat el líder del motí del cuirassat Potemkin distava molt de ser un ésser extraordinari, almenys físicament: era baix, de faccions dures i intel·lectualment era gairebé nul. No obstant això, des del 27 de juny fins al 7 de juliol, havia posat en escac a l’imperi més gran i poblat del món: el rus.

Sergei Eisenstein va convertir el motí del cuïrassat Potemkin en un símbol revolucionari gràcies al cinema. Font: Viquipèdia

Sergei Eisenstein va convertir el motí del cuïrassat Potemkin en un símbol revolucionari gràcies al cinema. Font: Viquipèdia

La pèrdua d’un dels cuirassats més importants de la flota russa durant deu dies va ser un cop de puny a la credibilitat del règim tsarista, que ja estava patint una fortíssima humiliació en la seva guerra contra Japó. El motí es va convertir en un símbol revolucionari ben aviat, en una època en què la globalització ja estava consolidada i els diaris i notícies arribaven a qualsevol part del món. Tant era així, que el tsar Nicolau II (1894-1917) va rebre desenes de telegrames de diferents governs i alts dirigents europeus que l’incitaven a acabar ràpidament amb aquella rebel·lió.

El seu periple per Odessa, on entraria al port onejant una bandera roja, i la seva participació en una vaga general d’allà (fruit també del clima revolucionari que s’havia desfermat a Rússia a partir del Diumenge Sagnant de 1905) van ser dues accions icòniques, immortalitzades vint anys després pel gran cineasta Sergei Eisenstein (1898-1948): http://bit.ly/2kROys8

Quan el vaixell amarà a Constança (Romania) per escapar de la persecució tsarista, Matushenko, líder del motí, es trobaria amb el líder bolxevic Lenin, al qual sorprenia la poca formació en temes marxistes del mariner, mentre que veia esperançat l’inici de la revolució a Rússia.

Va ser un fet com el del motí del Potemkin un fet inevitable? Com és possible que una de les majors economies del món, amb un dels exèrcits més nombrosos i inserida en la globalització capitalista i imperialista s’enfrontés a uns disturbis tals com els del Potemkin i molts altres entre 1905 i 1906?

La difícil entrada a la modernitat de Rússia

L’entrada a la modernitat (la urbanització de la societat, l’aparició de la indústria, les noves formes de vida, les reivindicacions obreres, l’aparició de l’organització burocràtica, la massificació…) havia tingut a arreu on arribà un inici traumàtic, o, al menys de difícil digestió. La coexistència l’Antic Règim i la modernitat era encara a principis de segle XX un fet constatable. Si bé l’aristocràcia havia perdut bona part del seu antic poder, encara era un actor social a tenir present. De fet, a Alemanya, apoteosi de la industrialització, els junkers continuaven mantenint enormes quotes de poder; i a Anglaterra, bona part de la burgesia aspirava a un títol de nobilitat i la noblesa ocupava la majoria d’alts càrrecs diplomàtics o militars.

Aquest fet estava exacerbat a Rússia. Des del fracàs de l’aixecament desembrista de 1825, l’evolució política de l’imperi tsarista va oscil·lar sempre cap a una política reaccionària que ben aviat desfeia els passos fets en matèria de llibertats polítiques. La Guerra de Crimea (1853-56), que havia enfrontat Rússia amb les grans potències europees, havia fet veure al tsar Alexandre II (1855-1881) l’enorme endarreriment econòmic de Rússia respecte als seus veïns europeus, amb els quals, des dels temps de Pere el Gran (1682-1725), sempre s’emmirallaven.

Les tímides reformes que inicià Alexandre II no tocaren els enormes privilegis de les classes aristocràtiques ni els de la cort, que continuaren disposant d’una influència política desproporcionada. Únicament serví per reafirmar l’antiga classe dirigent i incorporar-la en els diferents organismes i mecanismes de la burocràcia moderna. El seu assassinat, a més, suposà una pronunciada marxa endarrere en algunes de les llibertats polítiques que s’havien anat concedint.

Revisió de tropes a la Plaça del Teatre (Sant Petersburg) al 1900. Font: Wikimedia Commons

Revisió de tropes a la Plaça del Teatre (Moscou) al 1900. Font: Wikimedia Commons

Al mateix temps, s’inicià pròpiament la revolució industrial al país; però, sí bé s’inicià a passes accelerades, aquesta es féu tardanament i amb unes peculiaritats molt marcades. Ja al segle XX, només un 20% de la població vivia en àrees urbanes i el proletariat estava format en bona mesura per camperols que complementaven els seus ingressos amb les feines a la indústria i, per tant, eren estacionaris.

La incapacitat del règim per fer la més mínima concessió a les noves reivindicacions d’una nova societat el  sentencià des de finals del segle XIX. Fou llavors quan les escasses classes mitjanes i urbanes (la intelligentsia) iniciaren una guerra sense treva contra el tsarisme, davant la seva impossibilitat de reformar-se. La prohibició de qualsevol acte mínimament reivindicatiu convertí qualsevol classe de protesta en un acte polític. Mica en mica s’anà perfilant com no es podia dur a terme una vida mínimament digna vivint en l’autocràcia russa.

En aquesta batalla cada cop més radicalitzada, els grans abanderats foren els estudiants, els quals, durant els disturbis de 1899-1900, ja van confirmar el seu trencament amb el règim i intentaren atreure a camperols i obrers a les seves reivindicacions. Amb això provocaren una nova onada repressiva que obrí un nou període d’acció-repressió que conduiria a una nova època d’hiperactivitat de l’Ojrana (la policia política secreta tsarista) resposta amb una nova etapa d’atemptats terroristes que s’emportarien a personatges tan importants com el ministre d’Interior rus, l’arxiconservador Viacheslav Pleve, antic director de la policia, famós per les infiltracions als moviments obrers que havia dut a terme durant el seu mandat.

Fitxa policial de Zinoviev (1908), de l'Ojrana. La policia política del tsarisme va ser un dels símbols més odiats de la repressió del règim tsarista. Font: Wikimedia Commons

Fitxa policial de Zinoviev (1908), de l’Ojrana. La policia política del tsarisme va ser un dels símbols més odiats de la repressió del règim tsarista. Font: Wikimedia Commons

Així doncs, abans de la guerra russojaponesa del 1904-05 i de l’esclat de la revolució de 1905, ja hi havia sectors de la societat russa que havien trencat amb el tsarisme i advocaven obertament en favor de la seva eradicació. Tot i així, aquests sectors encara no eren majoritaris i la inevitabilitat de la revolució no estava a l’horitzó encara. Però el Diumenge Sagnant ho canviaria tot.

La guspira: el Diumenge Sagnant

Una manifestació que havia congregat 100.000 persones va acabar essent dispersada pels trets de cosacs i ulans. D’acord amb els corresponsals presents a Sant Petersburg, hi hagueren 4600 morts; tot i que aquestes xifres s’han relativitzat molt gràcies a diversos estudis, no deixa de ser menys cert que els morts no deurien de baixar de les 200 víctimes; unes xifres escandaloses tenint en compte el caràcter totalment pacífic de la manifestació.

Les masses eren liderades pel pare Gueorgi Apolónovich Gapon (1870-1906), que les havia agrupat en una associació de caràcter mutualista. Aquest personatge, que comptava amb la protecció implícita de la policia per la seva condició d’informant, va ser dels molts que també va trencar amb el règim aquell dia. Així doncs, mentre la cavalleria carregava i els fusellers disparaven sobre la multitud (“no estalvieu bales” havia sigut l’ordre que havien rebut els soldats dels seus oficials), Gapon va ser dels primers a verbalitzar el trencament total del gruix del poble amb el tsar: “Déu ha mort! No hi ha tsar!”

Les reivindicacions que s’havien portat al tsar aquell dia del 9 de gener (en el calendari julià, endarrerit 13 dies respecte a l’occidental) s’havien fet en un diumenge, dia de missa; motiu pel qual molts dels assistents portaven icones de sants, retrats del tsar i anaven vestits de diumenge. Malgrat la inquietud generada per manifestar-se al Palau d’Hivern (molts dels assistents feren testament abans d’anar a la manifestació), es tenia molta fe encara en la figura del tsar. Amb una mentalitat notablement rural i d’Antic Règim, el gruix dels manifestants consideraven al tsar el seu pare i que el cercle de mals ministres que l’envoltava li impedien de veure la misèria dels seus súbdits, dels seus “fills”.

El diumenge Sagnant: els soldats disparen sobre la multitud. Aquest fet significaria el trencament definitiu del gruix de la població amb el tsar Nicolau II. Font: Wikimedia Commons

El diumenge Sagnant: els soldats disparen sobre la multitud. Aquest fet significaria el trencament definitiu del gruix de la població amb el tsar Nicolau II. Font: Wikimedia Commons

Per això no és d’estranyar que la carta que pensaven donar al tsar tingués un to netament conciliador, que incitava al tsar a millorar la seva situació mitjançant la seva interacció. Les seves reivindicacions se centraven en amnistia, llibertats públiques, entrega progressiva de la terra al poble i convocatòria d’una Assemblea Constituent (aquests dos darrers punts van ser una aportació essencial dels representants de les diferents zemstvo locals). La voluntat de trencament amb el règim, com es pot comprovar en les últimes línies de les seves súpliques:

Senyor! [referint-se al tsar] No neguis la teva ajuda al teu poble! Destrueix el mur que hi ha entre Tu i el teu poble! Ordena que es doni satisfacció a les nostres demandes, i llavors faràs feliç a Rússia; si no ho fas així, estem disposats a morir aquí mateix. Només tenim dos camins: la llibertat i la felicitat o la tomba

Molts veurien la tomba aquell dia, però el tsarisme també havia començat a cavar la seva.

La revolució

La guerra que Rússia havia iniciat el 1904 amb el Japó arran de l’atac sorpresa nipó a Port Arthur va començar malament des del principi per a l’imperi tsarista. A casa, a partir del Diumenge Sagnant, l’esclat revolucionari va ser inevitable i 400.000 obrers russos anaven a una vaga general (mai en tota la història russa s’havia arribat a tal èxit de convocatòria); i a l’exterior la guerra anava cada vegada pitjor. Les esperances d’apaivagar la incipient revolució amb una gran victòria patriòtica es van veure ràpidament esfumades amb les males notícies militars que s’enunciaren durant tot el 1905: al febrer, les tropes terrestres eren vençudes a Mukden i al maig, en un desastre sense pal·liatius, la flota del Bàltic va ser aniquilada a Tsushima (un mes després, el Potemkin s’amotinaria). El missatge era clar per a les masses enfervorides: el règim no era invencible, i les forces polítiques que estaven il·legalitzades ressorgiren a l’escena pública.

L’imperi s’acostava perillosament al col·lapse; en les setmanes i mesos posteriors al Diumenge Sagnant, les revoltes, manifestacions i reivindicacions que portaven vint anys arrossegant-se esclataren: Polònia i Geòrgia es tornaren ingovernables i l’estat hi perdé la presència durant setmanes. I, a més de les vagues i manifestacions convocades per tot el país, les tropes que tornaven de l’Orient Llunyà es revoltaren en la línia del transsiberià al setembre.

És en aquest context que sorgiria una institució essencial per entendre els següents dotze anys de la Revolució Russa: la creació dels ‘soviets’.  La paraula, que no significa altra cosa que “consell” o “junta” fou una creació espontània de les masses obreres durant aquelles jornades revolucionàries i ben aviat passà a tenir un caràcter marcadament polític.

El soviet en acció: soviets i comitès de treballadors durant la Revolució de 1917. El seus orígens es troben en 1905. Font: Libcom.com

El soviet en acció: soviets i comitès de treballadors durant la Revolució de 1917. El seus orígens es troben en 1905. Font: Libcom.com

Entre els mèrits primerencs dels soviets hi ha el fet de reforçar el sentiment de classe i agrupar totes les forces opositores del règim tsarista: social-revolucionaris, socialdemòcrates i forces burgeses més o menys radicalitzades. Així doncs, el règim estava assetjat des de totes les perspectives possibles. L’agrupació de totes les forces opositores en una única ‘plataforma’ va ser, com apuntà Andreu Nin, una força i una debilitat. Força, perquè agrupava tots els contraris a l’autocràcia, però debilitat perquè la diversitat en el seu si i les vacil·lacions de la petita burgesia radical entorpiren el procés.

Els soviets, com diu Nin, són constituïts per les classes revolucionàries (obrers, camperols i empleats) i es constitueixen al marge de la legalitat en nuclis organitzatius i comitès de vaga que mica en mica es converteixen en “organismes representatius de la classe obrera; després en òrgans d’insurrecció i en embrió de poder”.

Si bé el primer soviet aparegué a Ivanovo-Vosnesenk (el centre més important de la indústria tèxtil russa), el més emblemàtic fou ràpidament el de Sant Petersburg, on hi havia el proletariat més actiu i reivindicatiu i que a l’octubre organitzà un soviet de “diputats obrers” escollits pels mateixos obrers. A mitjan novembre, el nombre de diputats era “de 562, delegats de 147 fàbriques, 34 tallers i 16 sindicats”. La classe obrera russa estava començant a construir una realitat política i de poder que vivia d’esquenes ja al règim tsarista. Les reivindicacions del Soviet de Sant Petersburg (dominades per la corrent socialdemòcrata) foren adreçades a la Duma municipal i donaren un salt qualitatiu (i molt més polititzat) a la llista de súpliques presentades durant el Diumenge Sagnant:

1- Prendre mesures per a regular l’abastiment de la classe obrera de la capital

2- Concedir edificis públics per a les assemblees obreres

3- Abolir la concessió de locals i de subvencions a la policia

4- Entregar diners municipals al soviet per a l’armament del proletariat de la ciutat (!!!)

5- Constitució d’una república democràtica

6- Jornada laboral de vuit hores

Davant un col·lapse que semblava imminent (el camp també estava àmpliament revoltat), Nicolau II va cedir en importants àmbits, i fent cas del seu influent ministre Sergei Witte, firmà un manifest. Al “manifest d’octubre” es promovien certes llibertats civils, de consciència, expressió i associació i… accedia a la creació d’una Duma (parlament) escollida per sufragi universal masculí. Justament quan semblava que l’autocràcia tenia els dies comptats i el descontentament de certs sectors socials urbans començava a amainar, Nicolau aprofità aquest moment per contraatacar. Havent recuperat part del control del país, esclafà els intents de sublevació armada d’alguns soviets i des de finals de 1905 ja estava desnaturalitzant el projecte de la Duma i s’anà atorgant poders que eren impossible de fer conviure amb la pretesa voluntat d’edificar un règim constitucional.

El soviet de treballadors de Sant Petersburg de camí cap a Sibèria durant la repressió desencadenada per Nicolau II. Lev Trotski és el primer per l'esquerra. Font: revolucionbolcevique.blogspot

El soviet de treballadors de Sant Petersburg de camí cap a Sibèria durant la repressió desencadenada per Nicolau II. Lev Trotski és el primer per l’esquerra. Font: revolucionbolcevique.blogspot

La repressió es desencadenà sobre les corrents socialistes mentre una part creixent de la burgesia tornava a donar suport al tsar. La detenció dels dirigents del Soviet de Sant Petersburg (incloent al seu jove president, un tal Lev Trotski) va ser tota una declaració d’intencions. Malgrat que la majoria dels districtes rurals estaven en oberta rebel·lió, el tsar va poder salvar el tron perquè encara mantenia el control del gruix de l’exèrcit (una cosa que ja no passaria al 1917).

El país semblava haver tornat a l’ordre i a la situació prerevolucionària de 1905, però sota un aparent immobilisme polític, tot havia canviat: ningú creia ja en el tsarisme. La classe obrera, a més, havia après una important lliçó: després de la traïció de la burgesia a la revolució, van veure que només un partit obrer podia representar els seus interessos. Tot plegat va ser una gran escola per als futurs protagonistes i dirigents de la Revolució Russa de 1917: “Sense l’assaig general de 1905, no hauria sigut possible la revolució de 1917”, diria Lenin, 12 anys després.

El tsarisme moria mentre la revolució naixia.

Per saber-ne més...

  • Bascomb, Neal, Motín rojo (2008)
  • Figes, Orlando, A people’s tragedy. The Russian Revolution (2017)
  • Nin, Andreu, La revolución rusa 1905-1917 (1979)
  • Pipes, Richard, La revolución rusa (2016)
  • Service, Robert, Historia de Rusia en el siglo XX (2016)
  • Trotski, Lev, 1905. Resultados y perspectivas