«A la universitat, l’estudiant conscienciat era minoritari». Entrevista a Vicenç Ferrer Gralla - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Vicenç Ferrer Gralla fou un més entre tants de la lluita antifranquista. Això no significa que la seva vida fos una més. Emigrant de les terres de Castelló, arribà amb la seva família a Barcelona després d’una gelada de les olives que cultivaven. 

El nostre protagonista arribà a la ciutat una vegada el “desarrollismo” franquista ja s’havia iniciat. L’aparent encert econòmic del règim (el creixement extraordinari del PIB, l’arribada del 600, el turisme, etc.) contrastava amb la repressió política que exercia la dictadura, els baixos salaris en els quals es fomentà el “miracle” econòmic espanyol i la falta d’un estat del benestar del qual es gaudia a l’Europa occidental. 

Fossin la seva sang (tenia familiars que havien sigut víctimes mortals del franquisme després de la Guerra Civil) o, senzillament, tenir consciència, Ferrer decidí prendre partit. A favor de la democràcia i del socialisme, i en contra de la dictadura. Militant en diverses organitzacions d’esquerra del moment, el seu trajecte és il·lustratiu del de molts joves que en aquella època veien factible una ruptura democràtica amb el franquisme. El pas dels anys li ha donat perspectiva i ara admet que, segurament, no es tenia la força que era necessària per tombar la dictadura i que, per aquest motiu, la Transició consistí més en una transacció que en una ruptura. 

Quin record tens dels anys 1970 – 1975?

D’aquests anys en tinc bons records perquè semblava que hi havia un moviment que anava creixent dia a dia i que anava aplegant a més gent en la lluita contra el règim franquista. Molta gent com jo, que dúiem participant des dels catorze anys al moviment nascut dels escoltes de muntanya de Catalunya, vèiem com cada setmana teníem enfrontaments amb gent falangista, als trens quan anàvem d’excursió… Davant d’aquestes persones tan intolerants que, a més a més, estaven emparades pel règim, nosaltres, que érem molt joves, vam anar desenvolupant un sentiment de rebel·lia. No era possible que anéssim amb una senyera o altres símbols inofensius -diríem- i que per aquest motiu ens estomaquessin o ens perseguissin amb navalles. 

Aquesta consciència de l’antifranquisme s’anava ampliant amb altres fets, com la prohibició d’accés a determinades lectures: hi havia llibres que no es podien trobar a les llibreries convencionals. Es podien trobar a alguna llibrera com la Drugstore, on hi havia mig amagats llibres de Marx, Lenin i similars. El fet que certes publicacions estiguessin prohibides feia que tinguessis ganes de llegir-les. 

A través d’aquestes lectures i a la relació que tenies amb gent que pensava més o menys com tu, un anava configurant una certa consciència d’injustícia social, una voluntat de canvi i un desig d’implicació i de participació en aquest canvi. Concretament, a l’Estat Espanyol i a Catalunya això significava la lluita contra el règim franquista. Tot això s’ajuntava amb el context internacional: l’onada revolucionària de França l’any 1968 i la de Txecoslovàquia el mateix any, on es demanaven llibertats per un poble que estava ocupat per la Unió Soviètica -com a apunt, dir que molta gent pensa que els qui tenim cultura marxista no érem crítics amb l’URSS, i ho érem molt. De fet, jo encara tinc un llibre de l’Ota Šik, el ministre d’economia de Txecoslovàquia a l’època d’Alexander Dubček que va ser purgat quan van entrar les tropes del Pacte de Varsòvia a Txecoslovàquia. 

L’any 1956 passaren els fets d’Hongria; jo era molt petit i no ho vaig viure però sí que recordo que quan vaig entrar a militar al PSUC l’any 1973 estava fent el servei militar. Recordo que quan vaig sortir del servei militar, l’any 1974, la meva companya ja era del PSUC des de l’any 1972 i jo la vaig conèixer l’any 1973. La seva família també era del PSUC: el meu sogre ho era des de l’any 1956 i d’una manera molt activa. Quan vaig entrar a la universitat, vaig passar abans per una acadèmia, la Condal, que estava al carrer Diputació entre Llúria i Pau Claris. Allà vaig coincidir amb el meu cosí, el qual també estava sensibilitzat amb la problemàtica de l’antifranquisme. He de dir que uns anys abans, quan ja estàvem fent cinquè de batxillerat, ja vaig començar a estar conscienciat a través del cinefòrum que es feia a l’Escola Professional del Clot a Barcelona. Un cop acabades les pel·lícules, es feien debats que quasi sempre acabaven en la crítica a la manca de llibertats, etc. Per exemple, un dia va assistir-hi José María Nunes (1930-2010) per la projecció de la seva pel·lícula Biotaxia

En resum, la meva consciència política es va començar a crear a partir d’aquestes trobades d’escoltes de muntanya, dels cinefòrums, del contacte amb estudiants antifranquistes que estaven organitzats als instituts -sobretot als públics-, del contacte amb el meu cosí… Així doncs, quan vaig arribar a la universitat l’any 1970, ja tenia una consciència formada.

Vicenç Ferrer Gralla durant l’entrevista per a la revista. Font: Ab Origine

El factor generacional va ser important, però una altra cosa que indirectament també va influir va ser el fet que, que quan tenia 12 o 13 anys, al meu poble, un poble rural de l’interior de Castelló, tots els alcaldes i la corporació municipal eren franquistes, fins i tot havien arribat a prohibir que durant el ball, la gent s’agafés. A la zona del Baix Ebre i Castelló es fan molts correbous, que també van arribar a prohibir perquè era una cosa del diable -diríem. Aquell nacionalcatolicisme havia entrat tan endins d’algunes esferes de la societat que es van arribar a prohibir tots aquells actes. Fins i tot recordo que la meva família va participar en alguna manifestació que es va fer al poble demanant els correbous, una cosa increïble. Crec que aquest sentiment antifranquista i contra la injustícia i el despotisme contra les autoritats van anar calant al llarg dels anys. 

El desembre de 1970 es va celebrar a Burgos el famós Consejo de Burgos, el qual va mobilitzar a molta gent. Demanaven penes de mort per cinc etarres haguessin o no participat en els fets que els imputaven; volien fer-los un escarment matant-los. Entre ells hi havia Mario Onaindia i altra gent que posteriorment se separà d’ETA i formà Euskadiko Ezkerra o entrà al PSOE o al Partit Socialista d’Euskadi. En resum, era gent que va abandonar les armes o el moviment de la lluita armada. La gran mobilització en contra del Consejo de Burgos va fer que, fins i tot, el papa Pau VI truqués a Franco per dir-li que aturés la matança de cinc persones que no havien tingut la possibilitat defensar-se, ja que s’elaborava un sumari i els seus advocats defensors tenien 24 hores per estudiar-se el sumari i preparar la defensa, per la qual cosa era una indefensió en tota regla que no es podia admetre. També sé que persones de les altes instàncies dels Estats Units, així com d’Itàlia, França i alguns països nòrdics, també hi van intervenir. Aquí a les universitats es va viure com una guerra contínua i diària amb els “grisos”, ja que quan tornaves a la universitat l’endemà et trobaves forats de bala als vidres de la facultat. Imagineu el nivell de conflictivitat que hi havia en aquell moment. 

A tot això se sumava al fet que Comissions Obreres, alguna organització catòlica (Joves Obrers d’Acció Catòlica, diria) i treballadors de caràcter més anarcosindicalista estaven creant un moviment de protesta no només en l’àmbit estudiantil sinó en l’àmbit de fàbriques. Als barris de les grans ciutats van aparèixer les associacions de veïns, que també van començar a reivindicar les millores de carrers, la presència d’ambulatoris… en conjunt, totes aquelles infraestructures que no es tenien perquè a l’època franquista s’havien construït blocs de pisos i l’enjardinament i els equipaments no havien arribat mai.  També vaig participar en la legalització de l’Associació de Veïns de Sant Genís dels Agudells a Barcelona, prop de l’Hospital de la Vall d’Hebron. 

Recordo que l’any 1975 va ser una època convulsa perquè a tot arreu esclataven coses, hi havia moviments, alguns d’ells pacífics, altres no tant… A la universitat aquesta situació era contínua perquè quan no era una cosa era una altra. Després del Consell de Guerra de Burgos va haver-hi una forta problemàtica amb un concert reivindicatiu a l’Escola d’Enginyers. El governador civil d’aquell moment, Martín Villa, el va prohibir. Va haver-hi manifestacions per la Diagonal, pedrades, trets… i van detenir el meu cosí, que va passar un any i cinc mesos a la presó. A mi em van pegar, però no em van detenir perquè no els hi vaig donar temps, tenia molta agilitat.

On vivies en aquell moment? Qui era la teva família? Creus que això va tenir alguna influència en el teu posicionament polític?

L’any 1964 vaig emigrar amb la família a Barcelona. Érem una família de petits propietaris d’un poblet de València (en total teníem quatre o cinc hectàrees de terra de secà i un hort) però d’allò no podíem viure perquè l’any 1956 es van glaçar les oliveres per segon cop i l’olivera és una planta que li costa tornar a la producció set o vuit anys com a mínim. Els meus pares, tot i que no eren persones immerses en la política, no em van explicar el passat de la meva família. Molts d’aquests fets els he sabut fa uns quinze anys, com per exemple que un tiet avi meu està enterrat en una fossa comuna al cementiri de Castelló i que el van afusellar l’any 1941-42, per “rojo arrastrado”. Amb el temps també he sabut que la família de la meva mare tenia un familiar que havia estat regidor de l’ajuntament del meu poble per Izquierda Republicana. També que, quan va acabar la guerra, la meva tieta per part de pare, com que la família de la qual venia de la meva àvia paterna era més aviat d’esquerres i republicana, l’obligaven a anar cada dia i rapada al zero a una sortida del meu poble on hi havia “la cruz de los caídos” a netejar-la. Ni el meu avi, ni la meva àvia, ni la meva tieta havien fet absolutament res, simplement van ser jutjats per tenir una procedència familiar massa esquerranosa.

La meva mare mai em va dir res, però, pel que fa al meu pare, alguna vegada s’havia enfadat amb mi per alguna discussió política que havíem tingut. Per exemple, l’any 1972 jo em despertava a dos quarts de cinc del matí i sortia de casa a aquella hora; però a on anava? El meu pare, lògicament, em sentia marxar. Doncs bé, jo anava a algun carrer de Barcelona a repartir fulls volants, per exemple. No deia res a casa, però estava claríssim que anava a algun lloc i això al meu pare no li agradava, suposo que patia molt perquè no em passés alguna cosa. Però pel que fa a aclariments del passat de la meva família per part dels meus pares, no en vaig tenir cap fins fa poc, ara que la meva mare amb  95 anys comença a explicar-me. També tinc part de família que era de dretes i molt nacionalcatòlica -he de dir que jo distingeixo perfectament què vol dir catòlic i què vol dir nacionalcatòlic. Aquests familiars actualment continuen sent de dretes, voten el PP, etc. però no hi tenim cap conflicte familiar.

Com inicies la teva militància política? Què implicava en aquella època la resistència al franquisme?

Diria que el compromís polític era una cosa que venia després de la presa de consciència de la mobilització personal, ja que les coses no estaven bé i el teu futur personal i social s’havia de canviar. El grau de compromís que un tenia era diferent, cadascú en tenia un. Quan s’havia de fer una acció determinada, igual que ara, hi havia un grau de compromís en funció de la situació personal de cadascú. Jo sempre he tingut un grau de compromís alt, sense aturar-me a pensar massa en les conseqüències que allò podia tenir: era solter, no tenia cap lligam important, quan vaig aterrar a la universitat tampoc coneixia gaire a ningú… Allà ja veus qui es mou en major i menor mesura i entres en contacte amb aquesta gent al bar de la facultat. Comences a xerrar i t’informen dels futurs actes i accions que farien. Així, a poc a poc, vaig anar entrant en aquesta dinàmica organitzativa sense tampoc saber massa on m’estava posant.

Vaig anar a parar en un grup no massa estructurat, el que es coneixia com el Ches i Chos: Comités de Huelga Estudiantil i Comités de Huelga Obrera. Era un grup més aviat d’acció que no pas teòric. Com que a la universitat hi havia motius suficients per reivindicar certs aspectes, com per exemple la metodologia o el discurs d’alguns catedràtics, seguint el fil de la revolució francesa del 68 nosaltres també reivindicàvem el dret a un ensenyament que fos més científic i que estigués més d’acord amb la realitat dels temps. Per exemple, el professor de filosofia de primer curs parlava de Plató, d’Aristòtil i de Sant Tomàs i aquí s’acabava la Història de la Filosofia.

Els anys 60 es caracteritzen, entre altres coses, per un paper molt destacat a la universitat en l’oposició al franquisme. Tu anaves a la universitat aquells anys, l’antifranquisme era quelcom generalitzat a la universitat?

Jo crec que no era generalitzat. Hi havia una minoria (5-10%) d’estudiants conscienciats del fet que ideològicament s’apropaven més a tendències d’esquerres, de dretes o de centre, però tots eren antifranquistes. Hi havia una massa molt gran d’estudiants que no ho eren perquè no ho entenien, bé perquè no ho havien assimilat, bé perquè no tenien consciència o bé perquè anaven a la universitat només a estudiar. Sí que hi havia grups a la universitat, com els famosos comitès de curs (uns comitès presents a cada curs i formats per set o vuit persones, equivalents a les Comissions Obreres), que des de la clandestinitat plantejaven reformes o aspectes per reivindicar millores universitàries. Aquests comitès de curs actuaven en el seu àmbit, és a dir al seu curs: una persona s’aixecava a classe, aturava el professor que parlava i exposava que volia parlar sobre una cosa, i la resta d’estudiants ja es començaven a posar nerviosos. La persona en qüestió exposava alguna reivindicació, era seguit i secundat per altres persones de la classe (fet ja acordat premeditadament, ja que ens repartíem els papers del que diríem) i es creava una dinàmica en què després intervenien altres estudiants que no estaven polititzats, tot i que ho feien molt pocs.

Durant el temps que vaig estar a la universitat vaig notar que a qualsevol vaga, protesta o forma d’actuació, el gruix d’estudiants que o bé no estaven polititzats o bé no anaven a la teva acció, mai es va oposar a les nostres accions ni va denunciar-ho a les autoritats acadèmiques. Així que, en general, hi havia una bona acceptació, era un antifranquisme passiu. Molts d’aquests estudiants eren de procedència de classe treballadora i segurament els hi haurien dit alguna cosa a casa. No estaven posats dins de la mobilització política, però tampoc la rebutjaven, com passa actualment amb les protestes universitàries. Hi havia una avantguarda, la que va davant, i una massa de gent que en algun moment arriba a participar d’una forma molt activa però que després segueix apartada de l’avantguarda. 

Del que sí que n’estava ple era de grups i grupuscles d’extrema esquerra perquè en aquella època a la Xina es vivia la Revolució Cultural Xinesa. Aquí ben bé no se sabia què era, però allà “molava” molt. Xina tenia un conflicte territorial amb l’URSS i la ideologia no hi tenia res a veure, ja que eren dos estats amb règim de socialisme real, com es deia en aquella època, i tenien un conflicte entre ells. Aquí si eres contrari a la política del Partit Comunista de l’URSS respecte als països satèl·lits d’Europa (Polònia, Hongria, Txecoslovàquia…) i crític amb l’URSS, et decantaves cap al món de Mao Tse Tung. Això va fer créixer tot un seguit de grupuscles de caràcter maoista.

Juntament amb el grup dels comitès de la Vaga Estudiantil i Obrera, on vaig participar, hi havia el Partit Comunista Espanyol Internacional, la Liga Comunista Revolucionaria, la Liga Comunista (de caràcter trotskista), etc. En conjunt, tot de grups que es disputaven l’hegemonia dins del món universitari. També hi havia el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el qual era considerat per la resta de grups com un partit reformista, “socialdemòcrata” (en aquella època, era un insult aquest qualificatiu) i venuts al capital i a la patronal. Vaig conèixer tangencialment a Víctor Ríos, que posteriorment va ser la mà dreta de Julio Anguita.

Aquests grupuscles tenien molta diferència respecte al PSUC?

Eren moviments que no tocaven de peus a terra en el sentit del coneixement que nosaltres tenim ara de les coses. Per exemple, actualment preguntes què és el “deute” o el funcionament de la justícia i quasi tothom et sap donar una petita explicació. En aquella època, tot això era com una nebulosa de la qual ningú parlava perquè l’enemic era l’estat franquista, genèricament. Sabem que per canviar qualsevol cosa actualment es necessita una base electoral sòlida, així com un compromís sòlid d’aquests votants i una actitud més proactiva i conseqüent. En aquella època tots aquests grups que van ser qualificats d’extrema esquerra no es plantejaven tots aquests aspectes, era més aviat una lluita d’acció-reacció: tu feies quelcom i la policia reaccionava. Davant d’aquella reacció tu feies una altra acció, per la qual cosa no hi havia temps per plantejar-se estratègicament quin era el teu horitzó: el socialisme, però no el de l’URSS. El Partit Comunista Italià (PCI), en aquella època, va començar a elaborar la política del compromesso storico” de Berlinguer, però a l’Estat Espanyol va arribar molt tard i va ser molt instrumentalitzat per Santiago Carrillo, que precisament no era una persona molt demòcrata. 

En resum, allò era semblant a cremar contenidors a la plaça Urquinaona, una cosa són els espectadors, als quals els pot semblar bé o no que hi hagi gent que tingui una resposta a una reacció, i l’altra són les persones que els cremen: amb quin objectiu ho fan? Potser no hi ha cap objectiu.

L’inici dels 70 va ser un moment de forta efervescència obrera. Vosaltres, fos en l’àmbit universitari o de militància al PSUC, quina relació teníeu amb els sindicats?

El sindicat organitzativament més fort a Catalunya era Comissions Obreres. Allà hi van anar a parar molts dirigents del PSUC o gent que s’havia congregat a la lluita antifranquista a les empreses. Ho dic perquè, per exemple, quan començaven a crear-se les Comissions Obreres, el meu sogre no va arribar a ser delegat de personal però sí que va ser enlace sindical, un càrrec que actuava a l’estructura del sindicat vertical del sindicat del règim per trencar-lo des de dins. De fet, aquesta era la proposta del PSUC: participar dins les institucions sindicals del règim per fer-les enfonsar-les des de dins i tenir la cobertura legal que et donava aquest càrrec d’enlace sindical. Aquest aportava un estatus legal, per la qual cosa la persona que l’ocupava no podia ser jutjada ni els empresaris podien anar en contra seva perquè això suposaria anar en contra del règim, al qual els empresaris també li tenien por. D’aquesta manera, s’anaven fent assemblees als llocs de treball; ara, una altra cosa era que després tiressin endavant o no. De totes maneres, es feien córrer plataformes de sindicalització fins que s’acabava en vagues generals com la del Baix Llobregat, les d’Astúries o les de León. 

A la universitat ens arribaven les notícies de totes aquestes vagues i, durant la nit, anàvem a un pis d’estudiants i amb paper d’embalar i un retolador gruixut escrivíem les problemàtiques dels treballadors en vaga. Però tot, clar, a través d’informacions traspassades que no sabíem fins a quin punt podien ser verídiques. L’endemà, entre cinc o sis estudiants omplíem el passadís de la universitat amb el paper d’embalar en el moment en què es produïa la sortida d’estudiants de les classes, de manera que, entre la gentada, no se sabia ben bé qui havia enganxat la pancarta. Una mitja hora després, temps suficient perquè la majoria d’estudiants ja ho haguessin llegit, els policies de paisà de la Brigada de Político Social (l’equivalent a l’Stasi de la RDA) que hi havia dins la universitat ja s’encarregaven d’arrencar tot allò. I així anàvem fent dia a dia. La connexió entre els estudiants i el moviment obrer era aquesta, excepte pels que vivíem a barris de treballadors, ja que teníem contacte amb persones que eren membres clandestinament de Comissions Obreres i que ens proporcionaven més informació sobre el món obrer. Això es feia a través dels Comitès de Barri; d’una banda hi havia les Comissions Obreres (en l’àmbit de les fàbriques i de construcció) però es van crear als barris uns organismes a banda de les associacions de veïns que eren els Comitès de Barris. Els formàvem estudiants, treballadors i veïns. La visió que ens proporcionava, per tant, era una visió una mica més oberta de tot.

Teníeu notícia del que passava a les altres parts de l’Estat Espanyol? Teníeu contacte amb altres organitzacions fora de Catalunya?

Que jo sàpiga, l’única organització amb la qual teníem contactes en aquella època eren les organitzacions que estaven ja estructurades a escala estatal. A part dels grupuscles maoistes, en podríem dir, dels quals ja he parlat abans i que eren unes quinze persones a Catalunya, unes 10 a Madrid i 5 a Astúries, hi havia organitzacions com el PSUC, el PCE o Bandera Roja que sí que tenien més estructura perquè el PSOE fins a la mort de Franco no tenia estructura. Per tant, teníem poc coneixement d’allò que passava a altres parts de l’estat. Actualment podem agafar el mòbil i saber què està passant a l’altra banda del món, però abans no.

L’historiador Josep Fontana afirma que durant la Transició el Franquisme pactà la seva pròpia supervivència. Hi estàs d’acord? O fins a quin punt recolzes l’afirmació?

Això ho matisaria una mica perquè afirmar això d’una forma tan taxativa exclou l’explicació d’un fet que habitualment no s’explica. El govern de Suárez va redactar la Llei per la Reforma Política i va organitzar un referèndum. Absolutament tota l’oposició democràtica, des del Partit Carlí, que estava a la Junta Democràtica, fins al PSOE, PCE, organitzacions catalanes… van estar demanant a través dels seus mitjans el boicot a la reforma política de Suárez. Crec que va ser l’any 1976. Però, curiosament, la gent va anar a votar. De cop i volta vam descobrir que no hi havia tant antifranquisme als carrers sinó que la gent era més possibilista i va pensar que era millor una petita reforma que no pas la ruptura democràtica, la qual era una nebulosa que no se sabia ben bé com podia acabar. La gent que normalment no participava políticament però que volia canvis, finalment va decidir anar a votar. Suposo que aquest fet va obrir els ulls a Santiago Carrillo, Felipe González, Tierno Galbán, etc. sobre la impossibilitat material de trencar violentament amb el règim. No es podia fer com a l’Egipte de fa uns anys, ni com a Tunis, ni com a Bielorússia, una cosa així era inviable perquè no hi havia forces suficients per fer-ho. Segurament llavors van decidir pactar amb el règim. Suárez va tenir la visió de legalitzar el PCE la Setmana Santa de l’any 1977 i, encara que els sectors més ultres del règim van posar el crit al cel, el cert és que el gruix de gent ultra no era tan elevat. De la gent ultra que recolzava el règim, n’hi havia molta que es va assabentar que s’havia de fer un canvi democràtic; ara, aquest canvi democràtic havia de ser quelcom moderat, havia d’assegurar el manteniment de les oligarquies i la Llei d’Amnistia havia de servir per a tothom, tant pels partidaris del règim com pels represaliats d’aquest. Es va arribar així a un pacte que crec que cal matisar i que s’explica per la falta d’una força majoritària.

Font: Ab Origine

Més que una correlació de forces va ser una correlació de debilitats el que va possibilitar l’arribada i la constitució del règim i aquesta heterogeneïtat de la societat. Ara, passats els anys i el que veiem amb la monarquia, és molt fàcil dir que es podia estar en contra del règim, però en aquella època no hi havia cap altra possibilitat, perquè les organitzacions progressistes, d’esquerra, democràtiques, etc. tenien poca implantació a la societat, la qual no estava educada en termes democràtics. En aquest sentit, no hi havia l’educació que hi ha actualment en tant que ara som conscients dels drets dels quals disposem. Per exemple, en un desnonament, la persona desnonada sap que té uns drets i sap com procedir anant a grups d’advocats d’assessorament gratuït, mentre que en aquella època aquesta cultura de la consciència de drets no existia. La gent tenia una mentalitat més de súbdita que no pas de ciutadana.

Fins a quin punt la por a la repressió franquista constant penses que atemoria o generava un impacte en els estudiants a la universitat en aquell moment, fent-los no partícips del moviment estudiantil?

Els mitjans de comunicació d’aquella època tampoc treien cap notícia rellevant sobre el món estudiantil i els seus conflictes. Al Mundo Diario, que era de l’opus, de tant en tant se’n deia alguna cosa, així com el Correo Catalán, però no era el cas de cap mitjà potent. El món estudiantil, doncs, era com una bombolla que de tant en tant es manifestava a l’Eixample, però estem parlant d’entre 20 a 200 persones manifestant-se. El dia 1 de Maig i l’11 de Setembre hi havia algunes altres manifestacions però poc més.

Clar que hi havia por, hi havia una complicitat entre els estudiants no polititzats i la por a les represàlies, però no era una complicitat activa. Recordo l’Amparo, una dona que vivia al barri de Montbau a Barcelona, que no tenia carnet de cap organització però que ajudava a vendre números de rifes d’associacions estudiantils o obreres. Els diners d’aquestes rifes servien per ajudar els presos polítics, per exemple. Durant un temps va funcionar la Comissió de Solidaritat amb els Presos Polítics, en la qual vaig participar durant un temps. La meva companya i jo i altra gent anàvem a les botigues i demanàvem aliments o diners per la causa. Aquesta Comissió de Solidaritat funcionava a la part alta del barri d’Horta-Guinardó, al Carmel, la Teixonera, Vall d’Hebron, etc., i el qui en portava les finances era el capellà de l’església de Nostra Senyora del Coll del Carmel. Amb això vull dir que la implicació era molt àmplia i variada i que la implicació de certs sectors de l’Església també era molt important: ens podíem reunir a l’església quan volguéssim, hi podíem emmagatzemar tot allò recollit… Quan hi havia acomiadaments massius, com fou el cas de la SEAT, els companys de la SEAT ens va enviar un llistat de persones del barri del Carmel i la Teixonera i els hi anàvem portant diners i aliments. Aquesta comissió va funcionar des de l’any 1972 fins al 1974 aproximadament, i crec que a altres llocs també va funcionar. 

A un company del nostre grup el va agafar la Guàrdia Civil i el van apallissar viu a la caserna de Sant Pau, al Guinardó tocant a Gràcia només per formar part de la Comissió de Solidaritat d’Horta-Guinardó. Al pis dels meus pares, on jo encara no vivia, però que de moment era buit, vaig tenir a tres persones a qui la policia estava buscant. Els vaig acollir allà sense que ho sabessin els meus pares i amb molt de compte perquè al pis de baix hi vivia la portera. Això evidencia el grau de por que es vivia i es palpava en aquell moment. En una assemblea de Comissions Obreres per un 1 de Maig, aquí a la muntanya de Torre Baró, va arribar la Guàrdia Civil i va començar a disparar. Van disparar-li a Silvestre Gilaberte, un dirigent de Comissions Obreres de SEAT que va ser regidor de l’ajuntament de Sant Feliu de Llobregat i primer tinent d’alcalde d’aquesta localitat. El van portar a curar a un metge del PSUC, i tota la seva cura i convalescència la va passar a casa de la meva sogra, perquè no podia anar a cap hospital. Per tant, tot i la por, els vincles de solidaritat eren molt grans. Hi hagué fins i tot algun cas d’algú que es va haver d’exiliar a Itàlia, on fou acollit per una organització del Sindicat dels Treballadors de la FIAT. 

La gent, quan era perseguida o buscada, o bé s’amagava o bé marxava, com van fer tantes persones, com per exemple Lluís Llach. Era sabut que la gent a la qual es detenia ho passava molt malament, i si et portaven a la Via Laietana, ja havies begut oli. Això feia que molta gent es plantegés la lluita política i la participació en moviments polítics, estudiantils i obrers. És el mateix que passaria actualment amb la Llei Mordassa: si fas segons què t’apliquen la llei Mordassa i et multen amb una elevada quantitat. És una forma de reprimir més subtil, però, al capdavall, s’està promovent la por davant certs actes de mobilització. Com que actualment la gent ja té problemes socials i econòmics, aquesta situació fa que es dediqui a la supervivència bàsica i deixi les mobilitzacions en mans d’altres. I d’això ens n’encarreguem quatre jubilats que ja tenim la vida resolta.

4.8 5 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x