La revolta popular coneguda com La Jamància va iniciar-se la nit de l’1 al 2 de setembre de 1843 —des de mitjan agost la conflictivitat era molt densa— i va durar fins el 20 de novembre. Ha estat considerada com la darrera de les bullangues dels anys 1835-1843, si bé presenta unes característiques i unes dimensions que li atorguen una rellevància singular ja que, a diferència de les anteriors, constituí un projecte de transformació democràtica del conjunt de l’Estat, el contingut del qual Josep Fontana ha comparat amb el cartisme anglès. Tanmateix, continua sent un episodi poc conegut i poc estudiat més enllà de les cròniques contemporànies i d’algunes notables aproximacions que no fan sinó posar de manifest la importància del moviment i la transcendència de la seva derrota. Una derrota que suposà la liquidació d’una sortida de progrés polític, econòmic i social de caràcter federalitzant (juntista) per a l’Espanya liberal, i obrí les portes a un domini moderat que al llarg dels següents 25 anys construí un Estat oligàrquic, molt excloent socialment, centralitzat i militaritzat. Com hauria estat l’Espanya liberal si s’hagués fet realitat el projecte dels “centralistes”, dels partidaris de la Junta Central? Era possible el seu triomf? Són preguntes que, més enllà de les seves hipotètiques respostes, ens porten a interrogar-nos sobre el caràcter i el contingut d’un moviment al qual la recerca històrica no ha parat l’atenció necessària. Per això, més que procedir a la seva descripció, hem optat per formular una sèrie d’apreciacions al respecte.

Retrat del General Espartero, regent d'Espanya entre 1840 i 1843. Font: Viquipèdia

Retrat del General Espartero, regent d’Espanya entre 1840 i 1843. Font: Viquipèdia

1.- La Jamància no pot entendre’s com un episodi aïllat ni només vinculat amb la caiguda d’Espartero, sinó que derivà de la dinàmica política i social de la revolució liberal i, en especial, de l’encetada després de la fi de la guerra civil (1833-40). La derrota del carlisme inaugurava un nou escenari que es redissenyà amb l’expulsió de la Regent Mª Cristina i l’accés d’Espartero al poder (1840), que obria les portes a la creació d’un règim liberal de progrés, a la forja d’un projecte compartit entre elits, de conciliació d’interessos agraris, industrials, comercials i financers, i capaç d’assumir aspiracions de reforma social i política. Es feia possible la perspectiva d’un règim constitucional allunyat de la corrupció i l’intervencionisme polític característics de Mª Cristina, i que  reposés en una ordenació territorial descentralitzada: recordem que l’element bàsic en l’expulsió de Mª Cristina havia estat la forta contestació a una llei d’ajuntaments centralitzadora.

2.- El nou règim esparterista, que disposava d’una important i diversa base social, malbaratà aquestes perspectives. Des de bon principi l’actuació dels dirigents estatals va emprendre una deriva autoritària i excloent. Va configurar-se com un règim militaritzat que, lluny d’atendre les necessitats i aspiracions socials i polítiques, les considerà com un enemic a batre i que va entendre l’exercici del poder com a patrimoni propi fins al punt que es posà en primer pla la fidelització al cap d’Estat. El reforçament de l’autoritat va expressar-se des del moment que Espartero aconseguí de les Corts que el proclamessin Regent únic (maig de 1841) en contra de la proposta d’una Regència trina. Des de llavors l’executiu va predominar sobre els altres poders de l’Estat, van multiplicar-se les respostes autoritàries a les demandes socials i polítiques i la repressió, cada cop més desproporcionada, esdevingué l’opció governativa davant els conflictes i l’exercici de les llibertats (en especial de premsa i associació).

3.- Aquesta deriva tingué com a conseqüència una irreversible desafecció política i social en una societat mobilitzada, en especial, a Catalunya. En efecte, la desafecció a Catalunya respecte del règim va ser gairebé total a finals de 1842. D’una banda, per la repressió als anys 1841 i 1842. De l’altra, per la manca de cultura industrial i, encara més, per la política antiindustrialista practicada pel règim.

Pel que fa a la repressió cal senyalar dos moments claus. El primer, la dissolució de la Junta de Vigilància formada l’octubre de 1841, contra el “pronunciamiento” moderat en favor de Mª Cristina. Erigida com autoritat local (com d’altres juntes arreu) en defensa del règim, la Junta va prendre una sèrie de mesures de govern entre les quals van destacar la supressió d’alguns impostos impopulars i la demolició de part de la cortina interior de la Ciutadella. Aquesta darrera mesura tenia un evident contingut simbòlic pel que representava la fortalesa, servia per donar feina a obrers en atur i expressava la necessitat (i voluntat) de créixer de la ciutat. L’any anterior, l’Ajuntament de Barcelona ja havia posat de manifest aquest anhel en premiar Abajo las muralles! de Pere Felip Monlau: la ciutat havia de deixar de ser plaça forta, d’estar emmurallada, i necessitava expandir-se per múltiples raons (demogràfiques, higièniques, industrials…). Tanmateix, un cop sufocat el pronunciamiento Espartero va dissoldre les juntes, ja que les considerava un desafiament a la seva autoritat, i, en el cas de la de Barcelona, procedí a la seva supressió directa manu militari: va dissoldre l’ajuntament i la diputació, va desarmar la Milícia Nacional i obligà a la reconstrucció de la part demolida de la Ciutadella. Aquesta reacció no es pot separar de la victòria de progressistes no esparteristes —a Barcelona i altres ciutats— a les eleccions municipals de finals de 1841 i la presència de republicans, cosa que constituïa un reflex significatiu d’una nova situació. El segon fet és el bombardeig de la ciutat el desembre de 1842 com a resposta a una insurrecció espontània, que derivà immediatament en protesta contra l’autoritarisme del cap polític de Barcelona, Juan Gutiérrez. Espartero va ignorar totes les propostes d’una sortida negociada al conflicte, va tancar les Corts i es va desplaçar a la ciutat comtal per assistir a l’espectacle del seu bombardeig, afaiçonant una imatge política que tindria conseqüències devastadores. A l’impacte de les bombes sobre la ciutat s’hi afegí la repressió política (execucions, detencions, deportacions…), militar (estat de setge), econòmica (una multa milionària a la ciutat per la seva acció) i social (supressió de les associacions obreres…).

Un gravat de l'època en el que s'observa el bombardeig sobre Barcelona. Font: El País

Un gravat de l’època en el que s’observa el bombardeig sobre Barcelona. Font: El País

Pel que fa a la qüestió industrial, les negociacions del govern amb Gran Bretanya (1842) per aprovar un tractat comercial amb Gran Bretanya que obrís el mercat espanyol als teixits anglesos, fou interpretat com una amenaça directa al tèxtil català. La desconfiança envers les intencions del Regent, incrementada per les sospites de corrupció, va traduir-se en distanciament i oposició.

En conseqüència, a principis de 1843 s’havia esvaït tota perspectiva de reformisme polític i social. Des del poder s’havia malbaratat l’ampli consens que disposava inicialment el règim per assentar un sistema constitucional que, més enllà de la seva formalitat, fos respectuós amb les llibertats, que obrís certs canals de participació, que incorporés demandes descentralitzadores, de millores socials, de control del govern etc…. L’autoritarisme i el personalisme s’havien imposat i es continuaren expressant amb la convocatòria d’unes eleccions generals que van ser denunciades per manipulació governativa i que, malgrat tot, conduïren a la formació d’un govern que seria destituït autoritàriament per Espartero.

4.- Pel maig de 1843 s’inicià un nou moviment insurreccional juntista, una insurrecció popular, en massa, en la qual participaren progressistes de diversa mena, republicans, moderats…, que va foragitar Espartero del poder: el Regent fou destituït i marxà a l’exili el juny de 1843. Van formar-se juntes provincials que, començant per la de Barcelona, feien demanda d’una Junta Central com a dipositaria de la nova sobirania nacional generada per la insurrecció i com a instrument indispensable per a dur a terme un ampli programa de reformes. No va ser aquesta la deriva que, des llavors, van prendre els esdeveniments sinó que l’horitzó de canvi va pretendre canalitzar a través d’un govern provisional i la posterior convocatòria de Corts constituents. Va ser la Junta de Barcelona qui va exigir i defensar amb més decisió la formació de la Junta Central per tal d’implementar de forma immediata les demandes de les provincials. Tal com ha senyalat Josep Fontana, la Junta de Barcelona va elaborar un conjunt de propostes (projectes de llei) que havia de presentar a la Central per a la seva aprovació i aplicació. Aquestes anaven des de la supressió de la partida destinada a la Casa Reial (mentre no estigués amortitzat el deute públic) i l’exigència de responsabilitats a Mª Cristina, a la supressió dels caps polítics i la reducció de l’exèrcit, passant per la reforma dels impostos (prohibició sobre articles de primera necessitat, imposició als articles de luxe…), el reconeixement de la llibertat religiosa i d’impremta, l’enderroc de les muralles i la demolició de la Ciutadella i Montjuïc, o la creació d’un asil per a treballadors vells o invàlides entre d’altres. Un conjunt de propostes que escapaven a la perspectiva dels nous governants, que incidien i que trobaren un suport limitat: a Saragossa, Vigo, Almeria, Granada, Lleó i altres llocs de Catalunya.

Gravat de l'època en el que es veuen els atacs a la muralla de Ciutadella durant la revolta de la Jamància. Font: Enciclopèdia Catalana

Gravat de l’època en el que es veuen els atacs a la muralla de Ciutadella durant la revolta de la Jamància. Font: Enciclopèdia Catalana

5.- La Jamància va bascular entre el reformisme social i la idea de formar una “nació” des de baix (de les juntes provincials a la Central), amb la qual cosa va topar amb l’oposició radical d’unes classes benestants i d’un establishment polític de deriva moderada però també progressista. Durant dos mesos llargs (setembre-novembre de 1843) els revoltats van ser capaços de gestionar Barcelona (en aquest respecte, s’avançaven a la Comuna de Paris) però no aconseguiren estendre el moviment arreu de l’Estat: fora d’algunes excepcions, va quedar aïllat, la qual cosa va suposar el seu fracàs. Progressistes com Joan Prim, el mateix que feia uns mesos havia denunciat a les Corts l’arbitrarietat del govern d’Espartero i la seva política a Catalunya, van tenir un destacat paper en la seva repressió: l’ordre social no es podia veure alterat per l’emergència del “poble menut” en aliança amb altres sectors socials, i l’ordre polític havia de mantenir les regles del joc de l’exclusió política. Es dibuixava nítidament un dels eixos fonamentals de la dinàmica catalana: el recurs a la repressió, a la defensa de l’ordre de les elits catalanes com a prioritat davant possibilitats de canvi que anaven més enllà del que pretenien. D’altra banda, es dibuixava també nítidament l’escassa vocació reformista de les elits espanyoles, tant en termes socials com a l’hora d’impulsar un projecte d’Estat veritablement descentralitzat i sorgit del propi moviment insurreccional: la Junta Central suposava l’acceptació de fórmules veritablement descentralitzadores que derivarien en projectes federals. L’escàs suport que tingué la proposta arreu de l’Estat possibilità la seva derrota. La Jamància apuntava una primera proposta democràtica, l’esclafament de la qual va suposar la fallida d’un projecte de progrés per a l’Espanya liberal: van caure sobre la ciutat uns 12.000 projectils i van comptabilitzar-se uns 300 morts.

Per saber-ne més...

  1. CRÒNIQUES CONTEMPORÀNIES

ÁLVAREZ, J.A., Pronunciamiento de Cataluña contra Espartero y su gobierno en junio de 1843. Barcelona, 1843,

 Acontecimientos políticos e históricos de Barcelona, desde el 2 de septiembre de 1843 hasta la entrada de las tropas nacionales; con las medidas oportunas que tomó el gobierno militar y municipal después de haber entrado en el goce de sus derechos. Por unos literatos  que permanecieron en ella durante aquella desgraciada temporada, D.Y.P. y D.M.G.  Obra dedicada a los pacíficos habitantes de la capital de Cataluña. Barcelona 1843

Diario de los sucesos de Barcelona en setiembre, octubre y noviembre de 1843, con un apéndice que contiene los documentos más importantes por unos testigos presenciales. Imprenta y librería de Pablo Riera, Barcelona 1843.

D.J. P. y G., Cuadro histórico y pintoresco de los sucesos de Barcelona durante los meses de setiembre, octubre y noviembre de 1843. Imprenta de J. Mayol, Barcelona 1844,

MARLIANI, M., La Regencia de Baldomero Espartero, Conde de Luchana, Duque de la Victoria y de Morena, y sucesos que la prepararon. GALIANO, Madrid 1870

Revolución en Barcelona proclamando la Junta Central: diario de los acontecimientos de que ha sido teatro esta ciudad, durante los meses de septiembre, octubre y noviembre de 1843.  Redactado por un testigo de vista. Imprenta de Manuel Saurí, Barcelona 1844

  1. ESTUDIS

BARNOSELL, G., Origens del sindicalisme català. Eumo, Vic 1999

BOU, J., «La Jamància: el naixament de l’última bullanga popular (juny-agost de 1843)». Barcelona Quaderns d’història 10, 2004, p. 171-186

CASALS, Q., El trienni progresista a la Lleida del segle XIX. La regencia del general Espartero, 1840-1843. Pagès eds., Lleida 2000

CURET, F., La Jamància 1842-1843. Episodis d’història,  Rafael Dalmau, Barcelona 1961

FONTANA, J., La revolució liberal a Catalunya. Eumo-Pagès eds., Lleida 2003

La época del liberalismo. Crítica-Marcial Pons, Madrid 2007

MOLINER, A., El movimiento centralista catalán de 1843, Trienio  11, 1988, p. 25-109

RISQUES, M., La insurrecció de Barcelona pel novembre de 1842. La seva dinàmica social, Recerques 10, 1980, p. 93-112

  1. FICCIÓ

THEROS, X., La fada negra. Destino, Barcelona 2017