Alexandre Magne i l'adopció de rituals perses: la "proskynesis" - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Context i antecedents

Al juliol de 330 aC l’avantguarda de l’exèrcit d’Alexandre atrapà i executà a Darios III, qui en aquells moments, encara monarca de l’Imperi Persa, fugia cap a Bàctria i Sogdiana després d’haver sigut derrotat a la batalla de Gaugamela. A partir de llavors i durant més de dos anys, Alexandre es va veure empantanat en una interminable campanya militar a les províncies orientals, les quals esdevingueren l’última resistència de l’imperi. Comparades amb les tres famoses batalles d’Issos, Gaugamela i Hidaspes, l’èpic setge a Tir o la ruta pel desert egipci de Siwah, les operacions a l’Àsia Central, les quals transcorregueren entre els anys 330-327 aC aproximadament, apareixen com un anticlímax: un conjunt de rebel·lions protagonitzades per un enemic que, sovint, evita el combat a camp obert i intenta treure profit del terreny per a lluitar contra el poderós exèrcit macedoni. Desgranant la nombrosa bibliografia que hi ha al respecte, l’interès d’aquestes campanyes també radica en el fet que ens permeten conèixer a un Alexandre molt diferent dels anys anteriors. Així doncs, el següent article se centrarà en el procés d’orientalització que va patir el monarca macedoni a les satrapies [divisions territorials creades sota el govern de Cir el Gran per administrar i gestionar els tributs de l’imperi persa més eficaçment] de Bàctria i Sogdiana, el qual acabà cristal·litzant en l’adopció de rituals perses com la proskynesis, gest que consistia a prosternar-se davant el sobirà. 

Imperi d’Alexandre Magne en el moment de la seva mort l’any 323 aC. Les fletxes vermelles assenyalen les satrapies de Bàctria i Sogdiana, on es va desenvolupar la part més àrdua i feixuga de la conquesta de l’Imperi Persa. Font: Ian Maps.

Abans d’entrar en detall, cal tenir en compte que l’orientalització d’Alexandre s’ha de concebre com un procés gradual en el temps. En aquest sentit, cap al 330 aC, a Sari (antiga ciutat persa de l’actual Iran), la conducta d’Alexandre ja va començar a convertir-se en complexa i contradictòria. És molt esclaridora la descripció de Plutarc (Al. XLV, 1-3) sobre el costum de vestir-se a la moda persa, el qual va començar quan penetrà en territori part: 

[…] Va aixecar el campament militar i viatjà amb el seu seguici al país dels parts, on es va detenir a descansar. Va ser llavors la primera vegada que es va vestir amb roba asiàtica, bé perquè volgués acomodar-se als costums locals, perquè per a conciliar-se amb els homes són importants la convivència i l’adaptació als hàbits del país, bé perquè estigués fent una experiència furtiva per a introduir la prostració entre els macedonis, acostumant-los a poc a poc a tolerar el canvi i el nou gènere de vida que ell adoptava (Plut, XLV, 1-3). 

Tota aquesta política règia d’introduir elements perses la resumeix a la perfecció Quint Curci Ruf (VI, 6-10) en l’ús de la diadema brodada en blanc com la de Darios III, en els vestits sumptuosos, anells per a segellar cartes, 360 concubines (nombre molt semblant a les que tenia el rei persa), etc. El luxe i els costums estrangers, si bé ja formaven part del seguici d’Alexandre Magne des de gairebé l’inici de la campanya, van començar a ser concebuts com un autèntic perill per a la noblesa macedònica. Alexandre estava creant un gran Estat Universal en que diferents elements perses desenvolupaven un paper important, i així com s’havia arribat a un sincretisme religiós formal, en el qual els déus grecs s’assimilaven als d’altres pobles, arribava ara una mescla de cultures en diversos aspectes, en especial amb els egipcis i els perses. 

També hem de tenir en compte que, a diferència del seu pare, el jove monarca només va contraure matrimoni en dues o tres ocasions, i la primera d’elles fou l’any 327 aC amb Roxana, filla del sàtrapa de la regió de la Sogdiana. Clàudia Zaragozà, en un dels capítols d'”El imperio de Alejandro” (2016), deixant de banda tota la parafernàlia romàntica utilitzada pels autors per a desacreditar la decisió del rei, considera que les motivacions foren culturals i polítiques. Com a amo i senyor d’Àsia, comenta, es va veure prou fort per a demostrar la seva intenció d’integrar els diferents territoris annexionats sota el regnat d’un monarca hegemònic, de tots i per a tots. Promovia la introducció d’elements asiàtics a diferents nivells i es congraciava amb la noblesa iraniana, la qual estava protagonitzant una aferrissada resistència a les regions més septentrionals de l’Imperi Persa.

L’adopció definitiva de la ritualitat persa

Però bé, centrant-nos exclusivament en el ritual, Pedro Barceló, historiador hispano-alemany especialista en Història Antiga, argumenta, en primer lloc, que l’adaptació als costums perses no s’ha d’entendre com un procés unívoc, ja que Alexandre promovia, paral·lelament, l’acceptació dels costums macedònics. En segon lloc, defensa que el monarca no pensava adoptar-los sense contraprestacions, sinó que més aviat obrava d’aquesta manera esperant que les elits asiàtiques col·laboressin activament amb el seu govern. Per tant, no és que Alexandre oblidés el seu origen macedoni i adoptés l’ideal persa sense prestacions, sinó, més aviat, per aconseguir la col·laboració de les esferes de poder orientals. Una altra visió dels fets ens la proporciona J.M. Blázquez, catedràtic d’Història Antiga de la Universitat de Salamanca, qui a banda de considerar que era una mesura política destinada a unir pobles, cultures, religions i formes de govern diferents, Alexandre convertí un gest de respecte persa en un acte de culte a la seva persona en tant que Déu. Creu, per tant, que el jove monarca va anar un pas més enllà en l’estratègia per a consolidar la seva imatge divina. No s’acontentava amb proclamar-se ell mateix fill d’Heràcles, ni que els sacerdots de Siwah el “bategessin” com a fill de Zeus-Amon; necessitava ser reconegut Déu vivent (tenia precedents com Lisandre, polític i general espartà que va comandar la flota espartana que va vèncer els atenencs a la batalla d’Egospòtamos l’any 405 aC, i Clearc, també militar d’Esparta). 

En tot cas, entre els macedonis, però sobretot entre els grecs, aquest ritual de prosternació era un honor reservat als déus i, excepcionalment, als herois. Per això, quan trobant-se a Bàctria (actual Balkh, Afganistan), pels volts del gener del 328 aC decidí implementar aquesta classe d’homenatge, la majoria de soldats s’hi va negar. Fins aquell moment, l’escenificació de la seva persona com a monarca oriental era una demostració calculada per a guanyar-se el favor dels seus súbdits perses, i els macedonis havien seguit la transformació del seu rei amb un cert escepticisme, complint amb prou feines les formes i sense pronunciar-se obertament sobre el seu contingut. Però ara Alexandre també estava reclamant d’ells mateixos l’adopció d’usos forans que resultaven, sens dubte, contraris a les seves tradicions. 

Relleu de l’Apadana de Persèpolis que mostra a Darios III de Pèrsia rebent homenatge. Alexandre adoptà aquest culte i intentà, malgrat les desavinences imposar-lo com a ritual oficial envers la seva persona.  Font: Wikipedia.

No podem reconstruir de manera exacta com es realitzava aquesta fórmula de salutació, és a dir, ignorem si era una espècie de besamans seguit d’una reverència o si simplement els que feien ús d’ella es prostraven de genolls davant el rei. Si més no, les últimes investigacions assenyalen que els perses veien en la proskynesis una afirmació natural de l’ordenament jeràrquic de la societat, i en cap cas implicava un acte de caràcter sacre ni s’equiparava a homenatjar una divinitat. Però, com hem vist anteriorment, per als grecs i macedonis la proskynesis encarnava marcades connotacions de submissió i servitud. 

La culminació del seu autoritarisme, segons alguns autors antics com els peripatètics i, també, en opinió de Montesquiu, tingué lloc l’any 328 aC, quan Alexandre va assassinar Clit el Negre, general macedoni que li havia salvat la vida a la batalla del Grànic i al qui acabava de nomenar sàtrapa de Bactriana i Sogdiana. No es pot reconstruir amb certesa qui va ser el causant de la discòrdia, però les fonts situen que, sota la influència de l’alcohol, es van dirigir improperis l’un a l’altre: Clit va acusar el seu rei de ser un ingrat i d’haver renegat del seu pare Filip II fent-se dir “fill d’Amón”; també s’atreví a defensar a Parmenió, general que, juntament amb el seu fill Filotas, fou acusat de traïció i executat mesos abans. Finalment, quan Clit el va acusar de tirà per mitjà d’una cita d’Eurípides, el rei va perdre els estrets i profundament afectat pels insults va clavar-li una llança. Nombrosos investigadors consideren que el principal delicte de Clit fou criticar l’acomodament amb les personalitats perses (podríem catalogar-lo, juntament amb Cal·lístenes d’Olint, el seu historiador, com “la cara visible del descontent macedoni”). Però, van ser realment els ànims exaltats del banquet, juntament amb les ofenses abocades, les úniques causes d’aquest tràgic episodi? Fins llavors Alexandre no havia atorgat a cap company del seu cercle més íntim el càrrec de sàtrapa. I ara, a Clit, que tenia aproximadament cinquanta-cinc anys i havia salvat la vida del seu rei a la batalla del Grànic, el nomenament degué resultar-li una degradació. A més, considerava que la manera de fer política d’Alexandre era substancialment diferent de la del seu difunt pare, Filip, a qui Clit va servir amb lleialtat fins als últims dies. Així doncs, tal estat d’ànim, exaltat pel consum de vi, va suposar un còctel perillós que va acabar en una violenta explosió de passions. Segons Quint Curci Ruf (VIII 4-30), historiador romà del segle I especialitzat en la vida d’Alexandre el Gran, la seva mort marcà el final de la vella guàrdia macedònia i també, d’una manera incontestable, la llibertat d’expressió dins l’exèrcit.

Cal reconèixer, però, que entre els aduladors d’Alexandre no només hi havia perses, sinó també macedonis, sent l’exemple més cèlebre Anaxarc, un filòsof grec d’Abdera (de l’escola de Demòcrit). Flavi Arrià (IV, 12-5), senador, historiador i filòsof grecoromà que va viure a finals del segle I, ens explica com, per causa de la seva obsessió d’imposar la proskynesis, Alexandre decidí organitzar una conferència sobre el tema, en la qual van participar Anaxarc, conegut com el “sofista adulador”, Cal·lístenes d’Olint, nebot d’Aristòtil i historiador oficial de la campanya; nobles medes i perses; i, també, companys macedonis del monarca. Anaxarc inicià la discussió dient: 

“És molt més legítim dir d’Alexandre que és un déu per a Macedònia a afirmar-ho de Dionís o Hèracles. No sols a causa del número i la qualitat de les proeses realitzades, sinó perquè ni Dionís ni Hèracles tenen cap relació amb Macedònia. És per tant més lògic per a un macedoni atorgar al seu propi rei els honors deguts als déus. A més, quan Alexandre desaparegui, està fora de dubte que els seus súbdits el convertiran en un déu. Llavors, per què no honrar-lo com a tal en vida?”

Arrià situa que els aduladors medes i perses van aplaudir les paraules d’Anaxarc, però la majoria de macedonis van guardar silenci. Llavors fou el torn de Cal·lístenes, i replicà a l’adulador amb les següents paraules: 

“La humanitat ha instituït nombroses distincions entre els honors que convenen als mortals i els que convenen als déus. Per a aquests construïm temples, elevem estàtues, reservem territoris sagrats, oferim sacrificis i libacions, escrivim himnes i davant ells ens prosternem. Per als humans, elevem una estela, escrivim elogis, però res més i, quan estem davant ells, els saludem o els fem un petó. Pot dir-se fins i tot que els herois són objecte, a més, d’altres honors. No és raonable alterar tot això, perquè atorgar als homes els mateixos honors que als déus suposa rebaixar a aquests últims, la qual cosa és sacrilegi (…). A Alexandre li indignaria, i amb raó, que un simple particular es nomenés rei i es fes honrar com a tal per a simple elecció. Quan més legítima seria la indignació dels déus veient a homes atribuir-se honors divins! Seria un comportament bo per als bàrbars, però nosaltres no ho som”. 

Calístenes, a més, formulà diverses preguntes a l’aire: quan Alexandre torni a Grècia, obligarà els grecs a practicar la proskynesis davant d’ell?, o rebrà de grecs i macedonis els honors propis dels homes i restringirà la proskynesis als bàrbars? El raonament de Calístenes va ser secundat pels macedonis més vells que, fidels als costums de la seva terra, no concebien el fet d’instaurar un culte diví a Alexandre estant aquest encara viu (Just, XII, 7-3). En tot cas, l’oposició que Calístenes va mostrar envers la pràctica de la proskynesis li va costar la vida, atès que mesos després el van implicar injustament a la “conjura dels Patges”. La situació va ser tan tibant que, finalment, Alexandre va comunicar a grecs i macedonis que quedaven exempts d’acomplir el ritual. El jove rei estava acostumat al fet que les seves ordres fossin acatades sense que ningú les contravingués, encara que aquestes, sovint, sobrepassessin el límit de la tolerància. Segurament donava per fet que aquella poderosa maquinària militar estaria sempre disposada a seguir-lo, que cada vegada més i més terres serien afegides als seus dominis, i que les metes més ambicioses, encara que semblessin inassolibles, podrien fer-se realitat si així ho desitjava. I el punt culminant en les tensions entre el despotisme i la resistència que provocava aquest comportament es va posar de manifest, sens dubte, en episodis com l’assassinat de Clit, la imposició de la proskynesis i l’anomenada “conjura dels Patges”. 

Cal tenir en compte que l’oposició contra Alexandre no només denunciava les seves maneres progressivament autocràtiques sinó que era, a la vegada, una reacció als errors de planificació i als problemes que sorgiren durant la campanya de 330 – 327. Una sèrie de reversos importants havien minat l’autoritat del rei, i aquest havia reaccionat amb pragmatisme i brutalitat. Tal com situa Borja Antela, historiador especialitzat en l’hegemonia macedònia i la figura d’Alexandre el Gran, la quantitat de temps que el jove rei va haver d’emprar per a “pacificar” aquest territori (entre 330 i 327 aC) contrasta amb la celeritat amb què va obtenir el domini sobre la resta de l’Imperi Persa (entre 334 i 330 aC), de manera que resulta evident que el pas dels macedonis per Bactria i Sogdiana fou transcendental en la configuració de la seva personalitat. El descontentament de la noblesa militar macedònia va mantenir-se i seguí creixent amb renovades forces durant les etapes més crítiques de l’expedició per l’Hindu Kush. El punt culminant d’aquesta situació s’observa l’any 326 aC, amb la negativa de les tropes a seguir avançant cap a l’Índia, i l’any 324 aC, amb el motí d’Opis. 

Ens atrevim a dir que, des que prengué la responsabilitat del govern persa, Alexandre s’havia convertit en l’home més poderós del món conegut fins aleshores. La base de la seva excepcionalitat no només la constituïa el regne argeada, sinó la multiplicitat dels drets reals que resultaven de les seves conquestes: era rei de Macedònia i Àsia, hegemón de la Lliga Coríntia, faraó egipci i senyor d’innumerables ciutats i tribus que li havien jurat fidelitat. Aquesta impressionant addició de funcionaris, medis i poders li conferí una autoritat inimaginable: podia utilitzar tropes, recursos, distribuir terres, construir flotes, imposar tributs a ciutats, etc., sempre que ho requerís. Abans de la seva arribada, els sobirans perses eren amos absoluts de les terres i les persones i, malgrat que disposessin d’una cort de consellers, s’erigien en l’última instància de totes decisions. Eren hereus de les monarquies de l’antic Orient i les seves creences religioses es basaven en el Zorostrasisme, però això no els impedia promoure o tolerar altres cultes. En aquest sentit pensem que d’una manera similar es comportà Alexandre, qui s’erigí protector de totes les cultures sota el seu govern i promogué una integració total amb els pobles mil·lenaris que conformaven el “gegant persa”. Tanmateix, aquesta voluntat xocà amb la suspicàcia de la noblesa macedònia.  

Apel·les de Colofó pintant a Campaspe de Larissa, una de les concubines d’Alexandre, en presència del monarca. (Jacques Louis-David). Font: Wikimedia Commons.

Reflexions finals

L’adopció dels costums orientals li suposà a Alexandre no poques crisis internes en fregar, a vegades, la transformació de la seva pròpia identitat, com és el cas de la proskynesis, que bàsicament coneixem per un dramàtic episodi (el banquet de Samarcanda i l’assassinat de Clit el Negre l’any 328 aC). Sens dubte aquest fet es revela com un dels més rellevants de l’ambiciosa expedició d’Alexandre, ja que, a partir d’aquell moment, l’oposició al monarca es mostrà cada vegada més ferma, fins al punt que els soldats s’amotinaren l’any 326 aC al riu Hifasis davant la voluntat del monarca de seguir fins a l’Índia. Perquè la conclusió de la seva expedició no serà, en definitiva, decisió seva, sinó dels seus companys d’armes.  

Els mètodes amb els quals assegurà el seu domini sobre els territoris demostraren ser estables i efectius, atès que, des del principi, Alexandre establí les pràctiques administratives perses i es transformà cada vegada més en un sobirà occidental sobre un tron oriental. “Babilònia en lloc de Pela”, podria haver sigut el lema de la seva nova orientació política. Tot això constatava un malestar que anava in crescendo, i es fa palès que el govern d’Alexandre es mostrés cada vegada més autoritari. Els perses del seu entorn no tenien cap mena de dificultat a l’hora de prosternar-se, atès que la proskynesis era quelcom lògic i natural (una dinàmica protocol·lària ancestral), en canvi, tant grecs com macedonis pensaven que prostrar-se era humiliant i que violava la <llei no escrita> (nómos). 

Les motivacions que van induir Alexandre a introduir aquest controvertit ritual persa són, doncs, abundants però incertes avui dia. Amb seguretat, Alexandre coneixia la doble significació d’aquesta fórmula de saludar, i tot i això va persistir en introduir-la. Esperava d’aquesta manera unificar el cerimonial de la cort per enfortir la seva legitimació com a sobirà d’Àsia? O fou la imposició de la proskynesis simplement un altre pas per adquirir trets divins? L’abundància segurament excessiva de llibres constitueix una dificultat afegida a l’hora d’apropar-se a una figura tan rellevant com la seva. I encara més si la majoria d’ells són escrits des d’una òptica occidental. Per a enriquir el relat i poder construir una història més fidedigna d’Alexandre seria interessant estudiar el procés d’orientalització des de la perspectiva asiàtica, sigui a través de l’anàlisi de restes arqueològiques o documentals, per tal de comparar els diferents punts de vista i ampliar l’objecte d’estudi d’un dels personatges més transcendentals del món antic. 

Fonts antigues consultades:

  • ARRIÀ, FLAVI, Anábasis de Alejandro Magno, trad. de A. Guzmán, Madrid, Gredos, 2001-1982, vol II.
  • QUINT CURCI RUF, Història d’Alexandre Magne, edició de F. Pejenaute en la col·lecció de Biblioteca Clàssica Gredos, Madrid, 1986. 
  • PLUTARC, Vida d’Alexandre Magne, versió de Ranz Romanillos, publicada per Planeta, 1991, Vides Paral·leles, vol. II. 

Per saber-ne més:

  • Barceló, P., Alejandro Magno (trad. David Hernández de la Fuente), Madrid, Alianza, 2011.
  • Caratini, R., Alejandro Magno (trad. Mauro Armiño), Barcelona, Plaza & Janés, 2000.
  • Ginés Ordoñez, I., Una visión sobre Alejandro Magno: identidad y alteridad, Barcelona, UOC, 2017
  • Gómez Espelosín, F. J. Antela, B. El Imperio de Alejandro. Aspectos geográficos e historiográficos. Alcalá de Henares, Universidad de Alcalá, 2016.
5 2 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
1 Comment
Newest
Oldest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Franc
Franc
5 months ago

Aquest afany d’incorporar la proskynesis persa al protocol sobre la seva pròpia figura no deixa d’ampliar del tot el retrat d’una personalitat megalòmana. Ningú pot negar que podia haver una estratègia política de cara a la integració de geografies diferents, però, sense cap mena de dubte, la condició de rei que vol ser divinitzat diria que és força inqüestionable.

Felicitats per aquest article. He gaudit molt en llegir-lo tot viatjant una estona pel món antic.

1
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x