Que l’estat del benestar no és model insostenible en temps de crisi és un argument habitual del discurs neoliberal d’ençà dels anys setanta. Aquesta màxima repetida com un mantra ha precedit i justificat el desmantellament del sistema de prestacions socials de molts països europeus. Si això és o no cert a dia d’avui, el temps ho dirà. La història ens demostra però, que l’estat del benestar va ser en el passat, capaç de crear riquesa i superar crisis més profundes que l’actual. L’estat del benestar és de fet, fill de la major crisi humanitària i econòmica de la història europea contemporània.

Un dels impulsors del model europeu d’estat del benestar fou Clement Attlee, 2primer ministre britànic pel partit laborista.  Quan Clement Attlee entrà per primera vegada al número 10 de Downing Street l’any 1945, Londres era una ciutat en runes on acabaven de morir al voltant de 30.000 persones com a conseqüència dels bombardejos alemanys. L’economia del país estava sota mínims degut a la mobilització d’obrers al front, la reorientació de la producció a per satisfer les necessitats militars i la destrucció d’infraestructures. L’enfonsament de bona part de la flota mercant havia precipitat el descens de les importacions i calia racionar l’escassetat d’aliments. Altres serveis bàsics com l’aigua estaven seriosament afectats. Attlee, entrà per primera vegada al número de Downing Street el 26 de juliol de 1945. Cinc  anys després la Gran Bretanya era el país més avançat en matèria de prestacions socials de l’Europa occidental. En aquest article parlarem del sorgiment del Welfare State, el model britànic d’estat del benestar. El primer i més exitós exemple d’economia mixta, a mig camí entre el lliure mercat i la planificació econòmica.

La Gran Bretanya fou el primer país en anar a eleccions després de l’inici de la Segona Guerra Mundial. De fet, els comicis es van celebrar el 5 de juliol de 1945, quan el conflicte encara cuejava al continent asiàtic. Degut a que gran part dels votants estaven mobilitzats en els diferents fronts, l’escrutini es va endarrerir tres setmanes. Winston Churchill va haver d’abandonar precipitadament la taula de negociació de Potsdam per anar a Londres a fer públics el resultats. Sorprenentment  els britànics van decidir deposar el líder que els havia dut a la victòria. Per a molts Churchill havia complert satisfactòriament la tasca de conduir el país en la guerra però no era la persona adequada per a iniciar la reconstrucció del país en temps de pau.

Malgrat la duresa de la guerra, la majoria de la societat britànica tenia clar que no volia 9tornar al punt de partida. En els barris obrers de les ciutats industrials encara es mantenia viu el record de l’atur, la precarietat i la fam del període d’entreguerres. Molts s’havien prestat a derrotar el feixisme però no per a mantenir l’statu quo sinó per a edificar un món nou en base a uns altres valors. La victòria del laborisme sota el lema “Deixeu-nos a nosaltres encarar el futur” va ser esclatant. Van obtenir 393 dels 640 escons. El doble dels 197 obtinguts pels conservadors de Churchill. El poble britànic havia atorgat a Attlee una majoria més que suficient per a complir la seva promesa: posar l’estat al servei de les necessitats dels ciutadans. Això era: plena ocupació, habitatges dignes per a tothom, educació i sanitat gratuïtes. El repte era faraònic.

Ja en plena guerra, Erns Bevin, ministre de treball del govern de concentració encapçalat per Churchill havia encarregat al diputat liberal William Henry Beveridge un estudi destinat a trobar vies de millora de les condicions de vida dels ciutadans britànics. Fruit de l’encàrrec ministerial, el 1942 el diputat liberal publica Social Insurance and Allied Services. Més conegut com a Informe Beveridge, constitueix la Bíblia de l’estat del benestar britànic.

Beveridge, més enllà de ser l’autor de l’informe que l’ha fet passar a la història, és un bon exemple d’un tipus molt determinat de polític britànic. Nascut a Bengala fill d’un funcionari colonial, era una persona marcada pel seu compromís social. Tant és així que va deixar la carrera de Dret per a dedicar tot el seu temps i esforços a tirar endavant una fundació humanitària. La cerca de mecanismes per tal de millorar la societat el van conduir a la política i el seu talent el va catapultar a les mes altes cotes de l’administració.

El que Beveridge proposava 7era ras i curt, la intervenció estatal de l’economia. I sí, no ens hem equivocat abans: era un liberal! No es tracta a més d’un cas aïllat. A principis del segle XX es feia evident a ulls  d’alguns observadors que l’èxit industrial podia contenir les claus de la seva pròpia destrucció. La desigualtat social posava en perill l’estabilitat política del país. Sorgeixen doncs un seguit de reformistes convençuts que veuen que cal posar remei a les necessitats dels sectors de població més perjudicats per les conseqüències de l’explotació industrial.  El que en un primer moment són postulats morals canalitzats a través d’organitzacions i entitats religioses, principalment anglicanes, amb el temps es polititzen. La necessitat d’intervenir en l’economia, ja sigui de forma directa mitjançant regulacions o de forma indirecta per mitjà de la protecció de la ciutadania dels seus efectes adversos passa a ser un pilar fonamental de la ideologia laborista.

Progressivament es generalitza el convenciment que calia una major intervenció de l’estat en la vida d’uns individus cada vegada més vulnerables davant dels efectes de les lleis del mercat. La Primera Guerra Mundial serà el fet definitiu que materialitzarà aquests postulats de forma dràstica. La Guerra Total suposarà la infiltració de l’estat en totes les esferes de la vida dels ciutadans i la vessant econòmica no se n’escaparà. Economia de guerra: reconversions, nacionalitzacions, planificacions… L’any 1919 tothom havia comprovat fins on podia arribar de lluny l’estat a l’hora de controlar i dirigir la societat de masses.

 

3

 

No és d’estranyar d4oncs, que deu anys després, davant de l’ensorrament de l’economia arran del crack del 29, molts veiessin l’enfortiment de la intervenció estatal com una idea lògica. La Segona Guerra Mundial va ser una altra guerra total. A la Gran Bretanya, on la població civil va esdevenir objectiu predilecte de les armes del Reich, el conflicte es visqué com una guerra popular. Els seus efectes es deixaren sentir sobre tota la població diluint les fronteres de l’ancestral classisme britànic. En acabar el conflicte resultava evident que l’esforç compartit de tota la societat per a salvar l’estat s’havia de traduir en la materialització d’una política que garantís més altes cotes de benestar per a tothom. La guerra total va empènyer la societat britànica pel camí d’una major democratització. Les classes populars foren les víctimes principals del conflicte però també les qui en sortiren més enfortides. Conscients dels sacrificis que havien assumit i del seu protagonisme en la derrota del nazisme, l’any 1945 el poble britànic es veia legitimat i capacitat per a exigir les regnes de l’estat o, si més no, esdevenir el principal objectiu dels programes de govern. Per altra banda, la por de les elits tradicionals davant de l’avanç del comunisme d’arrel soviètica va facilitar l’assoliment dels plantejaments de tall socialdemòcrata.

 

6

 

La bona gestió dels laboristes en el govern de concentració també va afavorir la seva victòria. Abans de l’acabament de la guerra els ministres laboristes i liberals ja havien posat en marxa iniciatives de caire socialitzant. Així doncs l’Education Act de 1945 va allargar la instrucció pública fins als 15 anys i la Family Allowances Act oferia majors quotes de protecció als  menors.  El laborisme proposava la construcció d’un estat fort, capaç d’intervenir en l’economia per tal de disposar dels recursos suficients per assegurar el benestar dels ciutadans. La planificació, la nacionalització i la racionalització de la despesa permetrien el desplegament de l’Estat del Benestar. La victòria electoral del 1945 va obrir la porta a la construcció d’aquest futur.

L’any 1946 l’administració Attlee va nacionalitzar un Banc d’Anglaterra ja molt intervingut 98durant la guerra. També es van nacionalitzar les empreses dedicades a l’extracció de carbó, el telègraf i l’aviació civil. L’any 1947 va ser el torn de la nacionalització dels transports, l’indústria elèctrica i el gas. La nacionalització de l’acer va haver d’esperar al 1949, ja que aquesta comptava amb la desaprovació dels conservadors. Paral·lelament, el 1946 va entrar en funcionament el Health Service, és a dir, la Seguretat Social i l’any següent l’aplicació de la reforma escolar. Al final de la legislatura els britànics comptaven amb l’estat més avançat socialment del món capitalista.

El país però, travessava serioses dificultats econòmiques que posaven en perill el somni d’assolir un sistema mixt a mig camí entre el capitalisme liberal i el socialisme. L’hivern de 1946 a 1947 fou el més dur del segle. Tant és així que durant tres setmanes l’economia va restar totalment paralitzada pel gel. La situació fou tant critica que diversos mercants nord-americans carregats de carbó van haver de modificar la ruta i deixar el carregament a les illes per tal d’evitar la catàstrofe. Austràlia i Nova Zelanda van fer un aportació de 30 milions de lliures per a rescatar una metròpoli que amenaçava de caure en bancarrota. El racionament alimentari continuava i paradoxalment fou més restrictiu durant aquest període que durant la guerra.

En aquest context el propi Maynard Keynes, inspirador de l’orientació econòmica 8cap a la denominada economia mixta, va encapçalar una comissió negociadora amb la missió d’obtenir un crèdit avantatjós de Washington. Les negociacions van ser més dures del que l’amistat anglo-americana feia pressuposar. El que va passar a la posteritat com el “Préstec del Segle” es va materialitzar en una aportació de 3.750 milions de dòlars a tornar en cinquanta anys a un interès del 2%. Per la seva banda els anglesos van haver d’accedir a fer la lliura esterlina convertible al dòlar i encara més important, renunciar a la tradicional política comercial de preferència imperial en l’economia. Els territoris controlats per Westminster no presentarien cap restricció a les importacions nord-americanes. Això va suposar de facto la mort econòmica –que és tant com dir la mort- de l’imperi. És evident que alguna cosa es va esquerdar en la mentalitat imperial britànica el dia que van arribar a Londres els milions d’ajuda provinents d’Austràlia i Nova Zelanda per evitar la catàstrofe econòmica de la metròpoli. El ceptre imperial és el preu que va haver de pagar la Gran Bretanya per a constituir el seu model d’estat del benestar.

L’any 1950 quan els ciutadans tornin a ser cridats a les urnes, ho faran en un país que ha optat per l’enfortiment interior a costa del clar debilitament exterior. Els comicis els guanyarien els laboristes però per un estret marge. Una part de l’electorat es va despenjar del proSense títoljecte laborista considerant que ja s’havia arribat prou lluny. Clement Attlee fracassaria a l’hora d’intentar mantenir la cohesió d’un govern afeblit quan prengués la decisió de reduir les prestacions socials en ares de l’estabilitat pressupostària. Ni els efectes de la política d’austeritat contra les despeses supèrflues decretada el 1947, van evitar excloure de la cobertura mèdica les ulleres i determinades intervencions dentals. Quan això passés, la dimissió de part del govern provocaria la dissolució del parlament i la convocatòria de noves eleccions.

En les eleccions de setembre de 1951 els laboristes traurien el percentatge de vot més elevat de la seva història (48,8%), però els conservadors obtindrien la majoria i tornarien al govern de la mà de Churchill. Un cop al govern però, els conservadors no aplicarien una política d’enrunament sistemàtic de les estructures de l’estat del benestar. Cert és que, més enllà de la liberalització de la indústria de l’acer que era el seu cavall de batalla, el conservadors es farien
partícips del consens creat al voltant de l’estat del benestar. I així seguiria durant els següents trenta anys, fins que una figura política cridada a treure el conservadorisme de la crisi dels anys setanta, Margaret Thatcher, declarés la guerra a l’estat del benestar en nom del neoliberalisme.

 

 

Per saber-ne més...

-Kavanah, Dennis; Morris, Peter. Consensus politics, from Attlee to Thatcher. Londres: Institute of contemporary british history, 1989.

-Speek, W.A. Historia de Gran Bretaña. Cambidge: Cambridge, 1996.

-The spirit of 45. Dir. Ken Loach, Fly Film Comany, 2013. Film.