Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

[Imatge: Jordi Pujol, celebrant la victòria electoral de 1988. Font: El Temps]

El nom “Jordi Pujol” era quelcom una mica difós per tots aquells que nasqueren entre els vuitanta i els noranta. Potser s’escolava en alguna conversa de sobretaula de Nadal. Més tard, qui més qui menys, va entendre que era el “president” de la Generalitat de Catalunya, caricaturitzat a Las noticias del Guiñol com a Yoda i del qual s’explicava algun acudit. I aquella estranya presència constant, Jordi Pujol, va enunciar que no tornaria a ser el candidat de Convergència i Unió per a les eleccions del Parlament de Catalunya, el 2003.

Tots els mitjans catalans (i àdhuc els espanyols) es feien ressò d’aquest fenomen singular; segurament, per a les generacions més joves, però amb una certa consciència (com els qui us escrivim aquestes línies), es va entendre que allò era un fenomen històric. I més fondament del que es podia imaginar llavors: després aparegué el “3%” que denunciaria el president Pasqual Maragall i una reforma estatutària que canviaria moltes coses. I, per descomptat, ningú imaginava que després de Pujol, catorze anys després, es duria a terme un referèndum d’autodeterminació (o no), s’aplicaria l’article 155 de la Constitució espanyola, ens enfrontaríem a una pandèmia de conseqüències brutals i que tot això del “pujolisme” seria aliè a una nova generació nascuda a partir del 2000.

Però això, ara no toca.

El 20 de març de 1980 Jordi Pujol i Soley (1930) va guanyar, contra el pronòstic de molts, les eleccions al Parlament de Catalunya. Eren les primeres que es feien després del final del franquisme i donaren les claus del poder de la Generalitat restaurada a una federació de dos partits nova nomenada Convergència i Unió (CiU), formada per Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya.

Un nouvingut havia guanyat les eleccions al Partit Socialista de Catalunya (PSC) i al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Quelcom xocant, tenint en compte la ressonant victòria que havien obtingut a Catalunya en les eleccions generals de 1977 i en les municipals de 1979. Començà, a partir de llavors, la presidència de Jordi Pujol, que governà durant vint-i-tres anys seguits Catalunya, guanyant sis vegades les eleccions. Més de dues dècades al poder havien de marcar, forçosament, el Principat.

Quaranta anys després de les primeres eleccions que donaren el tret de sortida d’allò que alguns han nomenat “pujolisme”, i després de dues dècades (2000-2020) en els quals Catalunya ha canviat d’una manera extraordinària en un temps extraordinàriament curt, i en el qual el panorama polític actual no té gairebé res a veure amb el que hi havia el 2003, creiem que no és agosarat afirmar que el cicle del pujolisme està tancat.

La història ha de servir per entendre el nostre present. Però per fer-ho, cal que els historiadors analitzin des d’una distància suficient perquè tinguin perspectiva. Quaranta anys després de la primera victòria de Jordi Pujol, i per tal d’entendre’ns millor, creiem que ja és moment que els historiadors facin un pas endavant i comencin a parlar del període 1980-2003 des de la seguretat que és un període tancat i ben delimitat.

Amb aquest número especial, dedicat exclusivament al “pujolisme”, Ab Origine vol aportar el seu gra de sorra en un àmbit que ha d’anar sent creixentment explorat. De la mateixa manera que la Transició espanyola (1975-82) és un període clos i està àmpliament estudiada, entenem que ara sí que toca que els historiadors comencin a parlar del tema, substituint els periodistes en aquest procés.

En el número cinquanta d’aquesta revista, volem oferir una anàlisi de conjunt del període, destacant les aportacions de les noves generacions d’acadèmics, historiadors o politòlegs que ja van començar a formar-se intel·lectualment bastant després de 2003. Així doncs, Joan Miró enceta un dels primers debats per començar aquest número: què és el “pujolisme”? Realment existí?; Jordi Aragonès parlarà sobre la història del partit que, durant molt de temps va ser l’amo indiscutible del govern a Catalunya: Convergència Democràtica de Catalunya (CDC); la historiadora Paola Lo Cascio, explica el desplegament i les limitacions de l’estat del benestar català; Arnau López Espinosa escriu sobre una de les polítiques més destacades d’aquell període i de gran actualitat avui dia: la immersió lingüística; Marc Comerma parla sobre el procés de ‘construcció nacional’ dut a terme durant el pujolisme; el politòleg Miquel Vila analitza aquest període des d’una perspectiva de “compromís històric” entre diferents forces polítiques; i els periodistes Àlex Romaguera i David Fernàndez han fet una peça sobre la corrupció durant els governs de Jordi Pujol, de gran rellevància actualment. A més, vàrem entrevistar a Miquel Sellarès sobre la història de la transformació dels Mossos d’Esquadra en la policia catalana i el seu llarg i complex procés d’implementació al territori.

Bona lectura!

Read More

És un personatge que treu pit d’haver actuat sempre amb molta independència. Va ser un dels membres fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya (després, seria secretari de comunicació de la Generalitat de 2003 a 2004, en l’època del Tripartit) i de l’Assemblea de Catalunya (1971-77), veritable punta de llança unitària de l’antifranquisme al Principat. Però en una societat catalana que, tot i que no ho sabia, estava presenciant els darrers dies del franquisme i que optava per una ruptura democràtica, parlar de les forces de seguretat era un tema tabú per l’enorme rebuig que provocaven en un règim dictatorial. 

Ell va ser un dels primers que va decidir que s’havia de trencar amb aquest tabú i començar a plantejar, obertament, construir unes forces de seguretat democràtiques i pròpies, és a dir, catalanes i que defensessin el nou marc autonòmic quan arribés.

Ja apuntava maneres, encarregant-se d’assumptes de seguretat de l’Assemblea i de les manifestacions de l’Onze de Setembre de 1976 i 1977; o quan estigué a Israel, formant-se sobre temes de seguretat, fusell en mà. Encara no estava gens clar que la democràcia es consolidés al país, però, per si de cas, la Guàrdia Civil i la Policia se li quadraven davant i li deien «A sus órdenes». Potser, per tot plegat, se’l coneixia com a “El Mariscal”. 

Més tard, va ser un dels arquitectes dels actuals Mossos d’Esquadra, tot i que al principi no estava d’acord en el fet que es convertissin en la nova policia autonòmica de Catalunya. Tanmateix, acabaria esdevenint el primer director general de seguretat ciutadana. El seu ímpetu sovint l’ha dut en algun embolic, com quan va afirmar que Tarradellas estava gran i havia de jubilar-se; però no ha perdut la contundència verbal que sempre l’ha caracteritzat. 

Estem parlant de Miquel Sellarès (Barcelona, 1946), i xerrem amb ell en el bar Set de Gòtic, a qui agraïm que ens deixés fer les fotografies i l’entrevista. L’objectiu? Saber com nasqué i es desplegà la policia autonòmica de Catalunya durant les legislatures de Jordi Pujol (1980-2003).

Podria donar una definició d’ordre públic? Quina és la diferència entre una dictadura i una democràcia pel que fa a la seva aplicació?

Actualment són dues coses absolutament diferents, ja que l’ordre públic en el cas de la dictadura franquista consistia en la imposició d’unes idees. Sempre he diferenciat entre seguretat ciutadana i ordre públic: ordre públic és una definició que s’adequa al context de la dictadura (tot i que ara també s’aplica i no sé per què), ja que imposa les coses i fa actuar per la força; en canvi, seguretat ciutadana (el que vam intentar aplicar nosaltres) és un model democràtic en què la imposició sempre és la justícia, amb la qual actualment tenim un problema.

Ara que farà 12 anys que morí Josep Benet és bo recordar que quan jo vaig fer la primera promoció de Mossos vam fer un pas molt important. En Josep Benet, però, se’m va acostar, em va fer una abraçada i em va dir: «Molt bé Miquel, però tingueu en compte que hauríeu d’haver reivindicat a la vegada la justícia, perquè, si no, no us en sortireu». I bé, els anys li han donat la raó d’una manera aclaparadora perquè qui mana és la justícia; la policia és una policia judicial, motiu pel qual sempre està a la disposició dels jutges.

Dic això perquè s’ha de tenir en compte que quan parlem de societat o policia democràtica es venia de quaranta anys de dictadura després dels quals poca gent crèiem que s’havia de tirar endavant la policia. La immensa majoria de la classe política estava en contra d’aquesta proposta, ja que associava policia amb tortures, forces d’ocupació i enemics. Jo els deia que algun dia hauríem de tenir la nostra pròpia policia perquè, si no, mai tindríem poder; aquesta va ser la gran batalla que vam tenir al començament. En aquell moment en Josep Tarradellas em va rebutjar el projecte i em va dir que l’important era que la Guàrdia Civil es quadrés, que allò era banal. Després, en Pujol em va dir: «Sellarès, has llegit massa tebeos de Roberto Alcázar y Pedrín. Això de la policia treu-t’ho del cap». 

Per tant, vam haver de lluitar ja no només contra els hereus de Franco sinó també contra els nostres, ja que no veien clar tenir una policia pròpia. Ells volien una societat de floreta en mà: aquesta era la idea.

Font: Ab Origine

Els catalans i la seguretat, l’ordre públic, la policia… Creu que a Catalunya parlar d’aquests conceptes és un tema tabú?

És una qüestió que ha evolucionat amb el temps però que a l’acabament de la dictadura es veia com un tema tabú. Els catalans només havien tastat un tipus de policia: la franquista. Aquesta (la Guàrdia Civil i la Policia Nacional o Policia Armada, com es deia en aquell moment) era la pròpia d’una dictadura feixista. Per tant, per a la gent catalana, tot allò que portés uniforme era mal vist (ja no cal dir la concepció que es tenia dels militars), com també era mal vist el fet d’anar a la mili obligatòriament.

Això venia donat, sobretot, per la manca de sentit d’Estat que té Catalunya. Aquesta, després de 300 anys d’història, no té la consciència de ser un Estat (exceptuant, potser, la consciència de la llengua i la cultura de l’escola). Aquell “Todo por la Patria” dels policies i guàrdies civils no existeix a Catalunya. Però nosaltres, malgrat els defectes i les virtuts que s’hi puguin trobar, vam crear una policia diferent d’aquests ideals.

Font: Ab Origine

El 1975, amb la mort de Francisco Franco, s’obre un període complex i controvertit que donarà la possibilitat de recuperar la democràcia d’una manera gradual, període que es coneix com a Transició. Aquest procés té un contrapreu, però: la permanència en els estaments judicials, militars i policials (aquests dos últims essencials) de quadres formats i experimentats durant la dictadura. Com s’encara aquest problema durant la Transició i la primera etapa de la democràcia?

És molt difícil, perquè la ruptura democràtica no va existir. La “ruptura democràtica” va consistir a pactar el canvi d’un règim dictatorial a un règim democràtic però sense que hi hagués sang i perdonant tothom, fins i tot els que havien mantingut una actitud més dura durant el franquisme.

Hi hagué un aspecte que és important manifestar. Jo vaig portar la seguretat de l’Onze de Setembre del 1976 i 1977 (a Sant Boi i al passeig de Gràcia, respectivament). Els policies franquistes i els guàrdies civils que no havien participat en les unitats polítiques (és a dir, en la repressió política) tenien molt d’interès a col·laborar-hi perquè veien que Franco i tot el que havien conegut se’ls acabava. Els més grans encara deien «¡Viva Franco!» quan marxaven i no passava res, però els més joves veien que encara els quedaven molts anys de servei i, per tant, es van trobar amb el fet que, o es posaven de part dels que pujàvem, o res. Recordo que el comandant de la Guàrdia Civil o el comissari Fuentes (del Cuerpo Nacional de Policía d’aquell moment, el cap de l’ordre públic de Barcelona) es posaven a les meves ordres, jo que no era res. Per això em va quedar aquell sobrenom d’El Mariscal, perquè em deien que manaria les forces de seguretat a Catalunya. Jo estava sorprès i esporuguit alhora, perquè era periodista i no tenia ni idea de portar forces de seguretat. Tot i això, jo ja tenia fama d’organitzar coses d’aquestes (sí que és veritat) i ja havia portat el servei de vigilància de la policia de l’Estat. Però, evidentment, una cosa és això i l’altra, el que em deien tots. 

També hi havia una voluntat de canvi vers els polítics que manarien: quan em veien a mi o al senyor Pujol deien que manaríem, i per això em contestaven: «¡A sus órdenes!». Jo estava estupefacte, perquè vaig passar d’anar detingut per la policia a que ella mateixa em digués «¡A sus órdenes!». O sigui que a les forces de seguretat de l’Estat també hi va haver gent que es va adonar que se’ls havia acabat la “ganga” de la dictadura i que havien de seguir treballant.

També van creure que els demòcrates seríem capaços de fer més coses que les que vam fer: pensaven que seríem capaços de reprimir les seves accions de la dictadura. Actualment, que al 2020 encara s’estigui condecorant Billy el Niño n’és un exemple. Segur que aquells policies als quals els tremolaven les cames (perquè n’hi havia i alguns, fins i tot, havien buscat feina fora de la Policia) pensaven que quan manéssim emprendríem accions contra ells. Però la realitat és que vam ser d’una cordialitat enorme: no hi va haver possibilitat de represàlies. Per aquest motiu, però, els que volíem crear una policia pròpia vam tenir més problemes del compte, ja que hi havia una Guàrdia Civil que es va quadrar davant d’en Tarradellas i una Policia que mantenia bones relacions amb en Pujol; per tant, no es veia la necessitat de crear un nou cos. 

Després del 23-F, el president Pujol, sobretot, es va adonar de la necessitat d’una policia pròpia i em va cridar perquè tirés endavant la policia de Catalunya (la que jo volia crear des d’un primer moment, en lloc dels Mossos), però finalment vaig acceptar els Mossos perquè el Pujol va accedir a la inclusió d’altres partits polítics als quadres de la conselleria de seguretat.

Font: Ab Origine

A Catalunya i a Espanya, s’havia pensat prou a fons la necessitat de democratitzar els cossos i les forces de seguretat per part de les forces opositores al franquisme? Vostè havia de tenir un paper destacat en la construcció del cos de Mossos d’Esquadra com a futura policia de Catalunya ja durant el primer govern de Jordi Pujol, però les seves experiències en relació amb la seguretat comencen durant el franquisme. Quines foren?

A banda de ser fundador de l’Assemblea de Catalunya, anava bastant al País Basc i allà vaig descobrir que quan algú entrava al Partit Nacionalista Basc (que era el partit, en singular allà, mentre que aquí ho era el PSUC) podia participar en la unitat de barris, en la sindical, en la de mestres, etc., però que tenien una ertzaintza pròpia del partit, evidentment confidencial. Vaig estar treballant amb aquesta gent i  em va entusiasmar la idea.

Abans, però, com sabeu, havia estat als kibutz, a Israel. Allà vaig estar fent tasques de seguretat de vigilant, metralleta en mà. Penseu que l’Israel que jo vaig conèixer no és el país que es coneix actualment; en aquell moment, encara hi havia gent amb el número tatuat dels camps de concentració. Era un Israel romàntic, socialista i que encantava. A més, jo venia d’una dictadura, de les seves repressions, i de La Salle i tots els capellans repressors; però allà hi havia un món lliure: era tota una altra realitat. Per tant, Israel em va fer entrar en els temes de seguretat. 

Després, com ja he dit, vaig anar al País Basc i posteriorment vaig estar portant aspectes de seguretat a l’Assemblea de Catalunya. Això és el que vaig aprendre jo en àmbit de seguretat.

A la vegada, també vaig aprendre que calia identificar què és el que necessitaríem. Jo em plantejava com podíem crear uns poders fàctics de seguretat per defensar la nostra democràcia i —pensàvem en aquells moments— la nostra autonomia. Així, se’m va acudir aquest projecte de la Policia de Catalunya, una policia creada de cap i de nou que no tingués res a veure amb el cos dels Mossos d’Esquadra. Finalment, però, vam tirar endavant el cos dels Mossos i la Direcció General de Seguretat. Ho vam fer conjuntament amb en Jaume Bosch, que era comunista, i amb en Jaume Curbet, que era socialista. Quan ho vaig proposar a en Pujol, hi va estar en contra. Però quan li vaig dir que en Curbet era d’en Pallach va dir: «Home, doncs aquest endavant!». Pel que fa a en Bosch, li vaig dir que era un noi jove que tenia molta il·lusió; a més, era advocat i aniria bé perquè jo desconeixia les qüestions legals en aquest àmbit. De retruc, en Joan Reventós i l’Antoni Gutiérrez Díaz estarien contents. Així doncs, durant aquells dos anys que vaig ser al Parlament no vaig tenir problemes perquè, d’una banda, tenia en Pujol amb en Macià darrere i, de l’altra, l’Antoni Gutiérrez Díaz (que estava content perquè el seu home era en Jaume Bosch) i en Reventós (l’home del qual era en Curbet).

Espanya volia canviar, però hi ha una cosa que ha fet molt de mal a la policia espanyola en la seva evolució: ETA. Aquesta va permetre que tots aquells que havien lluitat contra els demòcrates en època de Franco es poguessin reciclar passant a lluitar contra ETA. I, per a l’Estat espanyol, contra ETA valia tot. Malgrat que ETA, és clar, també els matava, els qui van assassinar 35 persones amb els GAL van estar només quatre mesos a la presó, i fins i tot el president del Govern espanyol els hi va acompanyar. 

Nosaltres hem format els Mossos com uns nois i noies que han de defensar la democràcia i que han de servir la justícia. Això vol dir una policia tova (perquè ens entenguem). Però ja està bé, perquè era això el que volíem fer: una policia democràtica.

Font: Ab Origine

«Sense disposar de l’ordre públic, no pot haver-hi govern autònom», digué Frederic Escofet (1898-1987) en una entrevista de 1981. Hi està d’acord? Per què urgia tant la constitució d’unes forces pròpies policials una vegada aconseguida l’autonomia?

Hi estic d’acord. 

Pel que fa a la segona pregunta, així com una alcaldia té la Guàrdia Urbana per imposar les lleis que emet, un govern ha de tenir un cos que executi les seves lleis i/o decisions. Però si per a aquesta tasca no disposa de cap cos propi, el govern no existeix. Per tant, tot poder sempre té un poder coercitiu, motiu pel qual era necessari que Catalunya, per consolidar la seva autonomia, tingués les seves pròpies forces de seguretat. Però aconseguir-ho va ser molt difícil.

Primer, per contextualitzar, vull insistir en el fet que jo no volia crear els Mossos. Però vam anar a discutir amb en Martín Villa a Madrid i ell va dir que, de policia nova, ni parlar-ne. Vam arribar a la Generalitat i vam parlar amb els pocs mossos dels quals ens podíem refiar, entre els quals el sergent Moraleda i el sergent Montcada, autèntic referent del cos en aquells moments. Aquests em van animar a tirar endavant: creien que s’havia d’aprofitar l’ocasió i que els cantons foscos dels Mossos ja els procuraríem enfosquir del tot (cal recordar que són un cos amb una història repressiva considerable, especialment al segle XIX). A partir d’aquí vam tirar endavant els Mossos.

Durant els dos anys en què em vaig encarregar dels Mossos, amb el meu equip vam destinar grans esforços i bona part del nostre temps a crear i desenvolupar el projecte, motiu pel qual crec que encara perdura la nostra empremta. Ho vam haver de crear tot: des de l’uniforme (vaig fer una adaptació de l’uniforme antic per reinventar-lo), l’estructura del cos, la primera escola (que no és la que es coneix actualment, sinó una a l’avinguda Pearson en una torre que havia estat de l’Administració pública), la compra dels primers vehicles, etc. Recordo que els primers enfrontaments amb l’Estat van ser perquè jo volia que el poble assumís que tenia una policia pròpia i, amb 54 cotxes nous, vam anar a fer voltes per tot Catalunya: sortia una caravana de Barcelona i anava per diferents rutes comarcals. La gent aplaudia quan passàvem, tot i que sabien que érem quatre gats. Però la policia de paisà ens seguia allà on anàvem i espiava el que comunicàvem amb les emissores perquè no se’n fiaven ni van admetre mai que fos possible una policia catalana. 

Això és el que vam fer en aquells moments. La policia de l’Estat no volia aquesta creació però, d’altra banda, ja els anava bé, perquè amb la gran excusa de la lluita contra ETA aquelles tècniques per doblegar el Partit Comunista ara es podrien utilitzar encara amb més duresa perquè els altres tenien pistoles. A partir d’aquí, el càncer que tenen les forces de seguretat de l’Estat és que molts d’aquests policies es van reciclar. Per exemple, gent com en López de los Cobos o en Baena han estat a Euskadi i han participat de la lluita antiterrorista: és l’escola de formació que han tingut. 

A la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional que viu i treballa a Catalunya els han amagat la realitat dels anys 30 dels seus cossos. No els han dit mai (i quan els ho dius et miren sorpresos) que el 18 de juliol de 1936 la Guàrdia Civil i la Policia d’Assalt es van posar a les ordres del president Companys per aixafar l’aixecament dels militars feixistes, i sort en vam tenir d’ells a plaça Catalunya. També que, quan els militars van entrar l’any 1939 a Catalunya, aquests van afusellar els dos màxims caps de la Guàrdia Civil a Catalunya per traïdors a la pàtria. Tu els ho expliques i es pensen que els estàs dient una mentida. Crec que el que s’hauria de fer, i ho he proposat diverses vegades però no me n’he sortit mai, és fer un gran homenatge nacional a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional que el 18 de juliol de 1936 es van mantenir fidels a la República i que per això van patir, perquè segur que d’entre aquells guàrdies civils n’hi havia de monàrquics o de dretes, però ells estaven a les ordres d’aquells guàrdies civils que, no sent rojos, estaven al costat de la República, la qual era el poder que hi havia. Tot això se’ls ha amagat. El que s’explica és que no hi va haver cap voluntat de canvi. Després, la guerra contra ETA va permetre agafar els sectors de la Policia i de la Guàrdia Civil que havien participat durant el franquisme i els van posar a lluitar contra ETA.

Font: Ab Origine

Durant els primers anys de l’autogovern, hi ha una divisió curiosa entre aquells que defensaven el control de la Generalitat de les forces policials existents en aquell moment (com el president Tarradellas) i aquells que defensaven que els Mossos d’Esquadra (en aquell moment, una guàrdia honorífica de la Diputació de Barcelona) havien d’esdevenir la futura policia de Catalunya, com vostè mateix. Per què acaba guanyant aquesta segona opció?

Crec que acaba guanyant perquè l’Estat no fa res per dignificar la Guàrdia Civil ni la Policia Nacional a Catalunya. En canvi, crec que jo mateix, el meu equip i els successors que van quedar a la Conselleria vam ser capaços de generar il·lusió en determinats sectors de la població i fer-los entendre tot el projecte. Vaig fer més de 150 conferències per tot el territori; tenia un sergent que m’acompanyava i em deia que havia fet més quilòmetres amb mi que amb les campanyes electorals. 

Jo creia que era molt important parlar amb alcaldes, regidors i dirigents dels pobles per explicar-los la necessitat d’una policia pròpia. Els deia una cosa que no els agradava i que encara segueix així: a la llarga, havien de desaparèixer les policies locals, havíem de crear un sol cos de policia. Alguns alcaldes de pobles petits ho trobaven molt encertat, però quan es tractava d’un poble mitjà-gran ja ho veien a desgana. La meva idea era enfortir una estructura de seguretat pròpia: les policies locals com a policia de base, i la policia judicial, tècnica, antidisturbis i d’unitats especials com a Mossos. Això ho vaig complir durant anys i, ja abans del meu cessament amb en Tarradellas, com sabeu, un dels èxits més grans que vaig considerar aconseguir (ja que no havíem aconseguit fer la Policia de Catalunya) era que no hi hagués una escola policia de la Guàrdia Urbana i una altra per als Mossos, sinó que n’hi hagués una d’única: l’Escola de Policia de Catalunya. Això, per a mi, era una il·lusió extraordinària perquè, malgrat que uns portaven una gorra blava i uns altres una de vermella, a l’escola estaven barrejats. Una classe tenia, aproximadament, 35 alumnes, dels quals 15 eren guàrdies urbans i 20 eren mossos; l’únic que canviava era un 10% de la formació els últims dos mesos, en els aspectes de multes i de qüestió ciutadana. Però el fet cabdal era que el policia era una persona polivalent que es podia utilitzar per fer de policia a qualsevol lloc.

Aquesta va ser una batalla que també va popularitzar la nostra policia, formada pels Mossos i per la Policia Local. Aquesta última, si bé en alguns llocs funcionava molt bé, en altres era gent sense formació, contactes dels alcaldes que no havien passat per cap escola… La idea que tothom passés per la formació és el que vam voler aconseguir. Jo vaig voler anar més enllà (i va ser un dels motius pels quals em van fer fora) i vaig voler que la seguretat privada també passés tres mesos a l’escola i tractés bé la ciutadania. És a dir, una persona que volgués treballar a la seguretat privada havia de passar per l’anàlisi psicotècnica i rebre entre dos i quatre mesos d’escola. En l’àmbit tècnic, tothom estava d’acord amb mi, però les empreses-lobbies de seguretat (com Prosegur, amb la Caixa al darrere) em van fer una campanya en contra.

Em van fer fora perquè vam voler fer un salt qualitatiu, sobretot amb en Jaume Curbet: no volíem fer uns Mossos ni una Guàrdia Urbana igual que les anteriors, sinó aprofitar l’oportunitat històrica per fer un salt. Crec que aquest missatge, tot i els defectes, va anar bé i la policia es va començar a estendre pel territori. 

Al llarg dels anys vam tenir una sèrie de dificultats. Ara que teníem “múscul”, necessitàvem més “cervell”, i per això vam intentar assolir l’ordre públic, el qual dóna molta importància però et desgasta molt, ja que t’has d’enfrontar a estudiants, ocupes, el món sindical… Aquest salt qualitatiu va ser difícil, i en Pujol em va dir que ho deixés estar i posés aquest àmbit en mans de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional: la nostra policia era maca i, en certa manera, estimada. Va ser més o menys llavors quan van publicar-me aquella frase al diari: «Els Mossos no són les monges de Calcuta» (volent dir que la policia havia d’actuar). 

Ja no cal dir que vaig plantejar tenir un Servei d’Intel·ligència de la Policia, una Brigada Antiterrorista, Unitats Especials com els GEO, etc. per no dependre dels serveis de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Però no hi va haver l’oportunitat. Hi ha hagut una quantitat de directors generals i de consellers els noms dels quals no es recorden (a excepció, potser, del meu, del de Macià Alavedra, de la Montse Tura i d’algun més), i és que hi ha hagut un problema: això de la policia no interessa a quasi ningú. Tant a un ajuntament com a la Generalitat, totes les conselleries tenen demanda de polítics, menys la conselleria de seguretat. En aquest aspecte, en Pujol, tot i les ganyotes que va fer, va decidir posar-me al capdavant de la seguretat malgrat jo ser una rara avis de Convergència.

Font: Ab Origine

L’intent del cop d’Estat del 23-F de 1981, provocà alguna reflexió al Govern de la Generalitat sobre el tema de la seguretat? Quina era la consideració, durant la presidència de Jordi Pujol, sobre la seguretat i la creació d’un cos de policia propi?

És la gran oportunitat que vam tenir a la nostra base política (a la qual li tremolaven les cames per a aquestes coses) de fer entendre que era molt necessari i important tenir un poder coercitiu.

Però posteriorment, als que volíem tirar endavant aquest projecte ens va tocar una loteria molt important: el 23-F. Va ser un fet important perquè el president Pujol, sobretot, es va adonar que estava exposat, ja que els policies que tenia allà (de la Diputació i alguns coneguts franquistes) van trucar al capità general i van dir: «¿Qué quieren que hagamos con esos payasos?», és a dir, amb en Pujol i tots els que estaven allà. Donat aquest fet, crec que no va ser casualitat que, després d’haver entregat diversos informes a en Pujol i als consellers de Governació d’en Tarradellas, de cop i volta se’m cridés. Estava a casa tranquil·lament i la meva dona em va dir: «Escolta, tens al telèfon el conseller Macià». Ell em va dir que havia de venir a la Generalitat perquè en Pujol volia parlar amb mi sobre el projecte de la policia. 

Em vaig dirigir al Palau de la Generalitat i li vaig dir al president que havíem de tirar endavant la Policia de Catalunya. Des del primer moment en què vaig plantejar la Policia de Catalunya, mai vaig proposar crear els Mossos d’Esquadra, sinó que volia crear una policia netament nova perquè, amb tots els respectes pel cos dels Mossos d’Esquadra, la seva història no era totalment neta. Vaig creure que crear una Policia de Catalunya amb aquest nom i completament nova seria el millor. Però, de totes maneres, vaig acceptar perquè en Pujol em va aprovar una cosa que per a mi va ser importantíssima: com que jo era militant i fundador de Convergència, necessitava que la resta de quadres importants de la Conselleria fossin socialistes i comunistes. En Pujol inicialment va protestar, però, és clar, la policia no pot ser d’un sol color, i en aquells moments el PSUC era molt important: era el gran partit de Catalunya.

Font: Ab Origine

El juliol de 1983, el conseller de Governació Macià Alavedra el nomena director general de Seguretat. Llavors, formarà un equip de treball que Jaume Bosch ha qualificat de «fundacional». Qui integrà aquest nou equip i quins foren els objectius immediats?

La idea va ser meva en col·laboració amb Lluís Renau, de Convergència (el meu segon o adjunt). Ja us he explicat que crèiem important que hi hagués un comunista i un socialista a la Conselleria, no perquè fessin de comunistes ni de socialistes, sinó simplement perquè es donés la imatge que aquella era la policia de tots, i no la de Convergència. Aquest aspecte no va agradar gaire als convergents, però després ho van entendre, com va fer Macià Alavedra. Així doncs, vam començar a tirar endavant el projecte. Jo sóc periodista, motiu pel qual desconeixia alguns aspectes del tema; per això era important tenir en Jaume Bosch, advocat especialitzat en temes de policia. El vaig posar al capdavant de la Subdirecció General de les Policies Locals, perquè controlés totes les policies locals. D’altra banda, en Jaume Curbet tenia una trajectòria de llibres sobre policia, i amb ell vam crear una col·lecció de set llibres (que no entenc per què no han continuat) que anomenàvem “llibres fonamentals” i que tot mosso havia de llegir.

Vam intentar que l’estructura que vam crear fos de gent il·lusionada. Em van acusar d’apartar funcionaris, tot i que, contràriament, els vaig intentar guanyar, però és que durant l’etapa de posada en marxa s’havia de col·locar gent que trenqués amb el que hi havia i que estigués disposada a donar-ho tot i dedicar-hi molt de temps. Després que m’equivoqués dient «Aquells vells, que callin», referint-me a Tarradellas, em van fulminar i em va saber greu per la gent que ho va intentar i ho va fer bé, com en Lluís Renau. Però és cert que la meva personalitat va ser difícil de substituir: tinc els meus defectes, però també sóc un cavall sicilià que vaig al davant de tot. Tanmateix, jo era conscient que no en sabia, de tot, i quan em preguntaven certs aspectes o havia de fer un discurs, m’ho feia en Jaume Bosch. 

També vaig procurar que els meus entorns veiessin que tenia en compte el que feien: al donar la cara, l’equivocació és teva i no dels altres. Aquesta actitud per a mi és molt important, i amb els meus equips de policia va passar el mateix. Vam tenir equivocacions i èxits, però teníem una manera de fer amb la qual ens enteníem entre nosaltres; només ens miràvem i ja ens enteníem. Crec que el que vam crear amb aquell equip, que va perdurar durant deu anys per després desfer-se, va ser molt important.

Font: Ab Origine

Quina és la importància de la figura de Jaume Curbet (1952-2011)?

En Jaume Curbet era l’home que més llibres sobre policia havia elaborat. Com he dit, vam crear aquesta sèrie de “llibres fonamentals”. D’aquest aspecte se n’encarregava en Curbet, que, a més, parlava diversos idiomes.

Jaume Curbet va tenir una importància cabdal. En primer lloc, va ser primer tinent d’alcalde i responsable de la Policia Municipal a Girona. En segon lloc, va començar a trencar el tabú d’evitar els aspectes policials. En aquells anys, com he explicat anteriorment, en un ajuntament els temes de la Policia i la Guàrdia Urbana quedaven a l’aire i ningú se’n volia encarregar; fins i tot es preguntava si algú tenia algun familiar que fos Guàrdia Civil o Policia Nacional perquè pogués ocupar el càrrec. En Jaume es va negar rotundament a aquesta pràctica i a la idea que la Generalitat no fos capaç de generar gent pròpia que assolís aquests càrrecs.

En Jaume també va saber crear escola i va ser el nostre teòric, sense el qual no hauríem pogut tirar endavant la Policia de Catalunya. Quan jo feia un discurs, m’anava assessorant sobre què treure o què afegir i m’ho deia amb una gran autoritat, tanta que fins i tot jo callava (cosa molt difícil).

Font: Ab Origine

Jaume Bosch, en el seu llibre La nostra policia (Eumo Editorial, 2018), situa els anys noranta com la dècada en què s’inicia el gran salt qualitatiu del desplegament dels Mossos d’Esquadra. Hi està d’acord? A què és degut?

Sí que hi estic d’acord. Aquí és on s’hauria de reconèixer el paper fonamental de Jordi Pujol. Jo, que sóc pujolista, he de dir que va entendre que la necessitat que la Policia de Catalunya s’estengués per Catalunya era una de les batalles que havia d’ajudar la política del peix al cove; és a dir, també havia de posar els Mossos al cove.

Us explicaré una altra anècdota (perquè, com diu en Joan B. Culla, íntim amic meu, les anècdotes són allò bo per als historiadors). Quan en Pujol estava negociant al Majestic em va trucar i em va dir que demanaria les competències de Trànsit a Madrid, però jo li vaig dir que la Guàrdia Civil no marxaria de les carreteres. Tanmateix, em va donar una lliçó perquè se’n va sortir, cosa que no crèiem ni en Jaume Curbet, ni en Jaume Bosch, ni jo mateix.

Font: Ab Origine

El dinamisme i la velocitat del desplegament dels Mossos a la dècada dels noranta xoca amb els alts i baixos i l’estancament del cos a la dècada dels vuitanta. La consolidació del cos de policia va estar subordinada al joc polític dels governs de Jordi Pujol amb el central de Madrid?

Siguem positius: en Pujol aprofitava això per tirar endavant. El gran problema que hi ha hagut va ser aquella etapa en què l’Estat es va trobar que li faltaven molts efectius de la Policia Nacional, promocions de la Guàrdia Civil, etc. en l’àmbit estatal. Això va anar provocant que a Catalunya, on ja s’estava produint el desplegament dels Mossos, s’haguessin de prendre mesures. En aquells moments jo era al Govern amb en Carod Rovira, i a certes localitats hi havia greus mancances, com era el cas de Tarragona, amb línies de guàrdies civils que havien de tenir 60 guàrdies civils però que a la pràctica en tenien disset o divuit; hi havia pobles de Lleida on la Guàrdia Civil pràcticament tenia quatre o cinc efectius (el de l’oficina, el del telèfon i poc més). Per què? Perquè els guàrdies civils i policies nacionals que demanaven plaça no la demanaven a Catalunya; per tant, va produir-se un gran buit. 

Aquest buit tenia dues maneres de solucionar-se: la que jo hauria fet (potser equivocant-me), que era anar a poc a poc i amb bona lletra a l’hora de fer promocions (sense l’angoixa de treure una promoció immediata de 1.500 mossos), perquè Catalunya no tenia (ni té) prou nois i noies joves amb vocació policial; i la segona opció, la d’anar ràpid i treure 1.500 policies. 

En aquell moment hi havia un conseller d’interior d’Iniciativa per Catalunya que va insistir molt en la segona opció. D’aquesta manera, es va produir l’entrada en massa del Baix Llobregat als Mossos. Molts dels guardes privats del moment (que cobraven 700 euros mensuals i treballaven precàriament amb contractes de vuit mesos) van acceptar l’oferta de treballar sense pensar-s’ho dues vegades, aprenent català, passant a cobrar 2.000 euros al mes i tenint un contracte indefinit. Amb aquesta entrada massiva, el cos de Mossos es va descompensar. No dic que l’entrada del Baix Llobregat fos dolenta (de fet, va ser una cosa bona perquè lligava la realitat del país), però es va desequilibrar el cos en tant que la majoria no tenien vocació policial. 

Per a mi això va ser el gran cop a la nostra unitat de Policia. Això t’ho poden dir ara els mossos que d’aquí a poc es jubilaran (els de la meva promoció ara tenen 58-60 anys). Aquests expliquen que, de cop i volta, van entrar milers de nois i noies que podien haver estat en empreses privades, i crec que aquesta va ser la gran dificultat del cos.

Després hi ha hagut una segona dificultat: la frenada d’aquests últims set o vuit anys sense cap promoció. Això ha provocat tant aspectes negatius com positius. D’una banda, molts mossos han marxat a les seves poblacions. De l’altra, en moltes comissaries tots saben parlar català i l’utilitzen per contestar la ciutadania si se’ls adreça en aquesta llengua, però al Baix Llobregat tothom parla en castellà, i a la Brigada Mòbil (si els escolteu parlant pel carrer) la majoria parlen castellà. El parlar no té importància, perquè el castellà és i serà una llengua important a la societat, però evidencia aquest buit omplert ràpidament amb la gent del Baix Llobregat. 

En Pujol va témer per si no érem a temps de formar el cos policial, i per això va creure oportú ocupar tot el territori ràpidament i d’aquesta manera. Molts sectors van pensar que els Mossos serien un aspecte local de Barcelona i els seus voltants, però després es van trobar amb 17.000 mossos a tot Catalunya, van veure la creació de la Policia Científica, de la Policia Tecnològica i Antiterrorista…

Aquest és l’aspecte que crec que s’hauria pogut fer d’una altra manera, però és que Catalunya no és una nació reconeguda, sinó que està sota la tutela de l’Estat. Per tant, crec que vam fer molt.

Font: Ab Origine

Read More


Jordi Peralta Mulet
Julià Gómez Reig
Jordi Peralta Mulet

Les ombres de la bandera tricolor

Quan algú menciona la Segona República, resulta inevitable no analitzar-la com una etapa que va suposar grans avenços per a una societat en molts aspectes endarrerida. Sobretot si la comparem amb la llarga nit del franquisme i amb una democràcia que no acaba d’aportar solucions satisfactòries a molts dels problemes crònics del país. Ara bé, no és or tot el que lluu i cal saber analitzar críticament aquells anys, sense deixar de banda grans fites com el vot femení i la secularització.

L’eterna qüestió de classe

“Espanya és una república democràtica de treballadors de tota classe”, afirma l’article primer de la Constitució aprovada el 1931. Una prometedora declaració d’intencions que va restar, però, lluny d’aquell pla ideal; de fet el mateix juny d’aquell any el problema de l’habitatge va desencadenar una multitudinària vaga de lloguers a Barcelona. La resposta a reivindicacions populars com aquesta seria la repressió, sovint amb noms i cognoms al darrere: José Oriol Anguera de Sojo, Governador Civil de Barcelona, i Miquel Badia, cap de serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat, van oganitzar autèntiques ràtzies contra els anarcosindicalistes. Conscients que es trobaven davant d’un estat clarament hostil, el gener del 1932 els revolucionaris proclamarien el comunisme llibertari a Fígols. Les autoritats republicanes respondrien amb una ocupació militar de l’Alt Llobregat, penes de presó i deportacions a la Guinea Espanyola. Un esquema similar es va seguir a Casas Viejas, Cadis: el govern d’esquerres va enviar-hi la Guàrdia d’Assalt per reprimir una revolta camperola, causant 26 morts. El sud peninsular era un autèntic polvorí on els terratinents continuaven abusant dels jornalers davant la mancances d’una reforma agrària molt incompleta. La massacre que tingué lloc al llogaret andalús va liquidar les esperances que molts treballadors del camp tenien dipositades en la República.

L’exèrcit i el llast colonial

No és cap sorpresa el tarannà reaccionari d’una gran part dels militars. Azaña, conscient del perill que això suposava, va portar a terme una reforma per modernitzar les forces armades, però temptatives colpistes com la Sanjurjada del 1932 indicaven que el govern republicà havia d’actuar amb més fermesa. En lloc d’això, a Sanjurjo se li va permetre l’exili a Portugal, des d’on miraria de liderar l’aixecament que va tenir lloc quatre anys més tard. Un dels grans problemes dins l’exèrcit eren els africanistes, que creien en un ideal imperial d’Espanya forjat en la crua experiència de la guerra al Marroc. Aquest sector va destacar especialment durant la Revolució asturiana de 1934, la repressió de la qual va dirigir ferotgement el general Francisco Franco. Els governs republicans d’esquerres podien afavorir una descolonització que liquidés la qüestió marroquina i manllevés poder als militars, però van optar per subordinar-se a la política exterior francesa, que necessitava la presència espanyola per mantenir l’equilibri a la regió. Un error que pagarien ben car l’estiu del 36.

El centralisme que no marxa

Malgrat que la República es definia com un Estat integral, obria les portes a la descentralització. L’establiment de la Generalitat era un bon inici, però les retallades que va patir l’Estatut de Núria a les Corts revelaven pulsions centralistes que també compartia bona part de l’esquerra estatal. Entre d’altres, el català era relegat de l’oficialitat a la cooficialitat, mentre que la fórmula federal primerenca era substituïda per la de “regió autònoma”. Durant el bienni negre, la tensió va derivar en conflicte obert quan el Tribunal de Garanties Constitucionals va anul·lar una Llei de contractes de conreu que afavoria els interessos dels rabassaires davant dels propietaris. La proclamació de l’Estat català el 6 d’octubre de 1934 i la suspensió posterior de la Generalitat, amb l’empresonament del govern català en bloc, eren símptomes d’un problema territorial que no trobava solució. Cal tenir present que els bascos no van veure aprovat el seu Estatut fins a l’octubre del 1936, ja iniciada la Guerra Civil, i que valencians i gallecs no van arribar a veure en vigor els seus projectes estatutaris.

Arran d’aquests fets, hom podria concloure que tot el període republicà fou un conjunt d’oportunitats perdudes. Però no podem ignorar com el tràgic final de la Guerra Civil, fruit d’un aixecament militar, va acabar d’enterrar tota possibilitat de progrés que encara quedés viva.

Julià Gómez Reig

La Segona República Espanyola (1931-1939): Un projecte liberal i reformista

Interpretar el període republicà i la corresponent historiografia no és un exercici exempt de dificultats terminològiques. Si bé l’entorn acadèmic sol discutir mites, processos i esdeveniments amb el merescut rigor, és evident l’ús públic del relat i la subjecció d’aquest a usos tendenciosos poques vegades perpetrats per professionals de la disciplina. Tanmateix, podríem qualificar de presentisme tot intent de dibuixar un republicanisme radicalment lligat a una causa revolucionària o socialista, com és també excessiu entendre’l com un projecte en benefici exclusivament burgès. Més enllà d’idealitzacions que puguin situar l’experiència republicana com a panacea de l’esquerra, aquest vol ser un repàs al procés de democratització que precedí la caiguda del directori militar de Primo de Rivera i fugida del monarca Alfons XIII.

El 14 d’abril de 1931 no marca l’inici d’una revolució sinó l’obertura d’un procés democràtic liberal a través de l’establiment d’un règim parlamentari representatiu equiparable al d’altres països de l’Europa d’entreguerres. El gabinet del govern provisional d’Alcalá-Zamora, caracteritzat per la pluralitat dels seus actors, pretenia crear un marc polític que permetés superar el restauracionisme borbònic a través d’un procés electoral democràtic. Així doncs, les eleccions del juny de 1931 formaren unes Corts àmplies liderades per una coalició republicana disposada a constituir la primera democràcia de l’Espanya del segle XX. La constitució del desembre del mateix any tingué un caràcter modernitzant que anà més enllà de la constitució formal d’un estat republicà. L’impuls reformista de la vida civil es féu palès en articles poc recordats com, per exemple, el novè o el desè on s’hi reconeix l’autonomia competencial dels municipis i l’ús del sufragi universal per escollir-ne l’alcalde. Fins aleshores les qüestions municipals es regien verticalment a través de comissaris del directori militar.

La carta magna republicana impulsà una reestructuració territorial que va permetre l’elaboració d’Estatuts a través dels articles onzè i dotzè. Particularment, aquests estatuts havien de ser legitimats pels vots favorables d’una majoria d’ajuntaments de la regió autònoma o dues terceres parts del cens electoral. Tanmateix, s’obria la possibilitat d’un autogovern limitat que en última instància s’havia d’aprovar a les Corts. A Catalunya es traduiria en l’Estatut de Núria que, després de ser reformat, s’acabaria promulgant el setembre de 1932.

La qüestió de la separació de l’església i l’estat, evident influència del republicanisme francès, no només constituïa una mesura en termes de jurisprudència i llibertat de consciència. Es tractava, a més, d’una mesura necessària per prendre el control de l’educació i reduir l’analfabetisme (d’un 32% el 1930) dins un programa de construcció cultural d’una ciutadania que s’alliberava de ser súbdita d’un rei. Fou laïcitzant l’educació, construint més escoles i fent-la pública que es prengué el control sobre el professorat i les qualificacions que es requerien per tal ofici. En definitiva, es cercava una renovació pedagògica que pretenia alliberar les classes populars del corpus doctrinal catòlic i l’inherent ensenyament moral d’aquest.

L’eliminació dels privilegis de qualsevol raó (classe social, filiació, sexe, etc.) fou la base per formalitzar drets individuals i col·lectius. La qüestió del sufragi femení, ferventment defensada per Campoamor, suposà una fita històrica gens menyspreable: Les dones eren reconegudes com a ciutadanes i, per tant, com a subjecte polític. Que es garantís des de la llibertat d’expressió, reunió, associació i sindicació fins a l’habeas corpus diu més de la mancança de cultura democràtica existent entre l’aristocràcia terratinent i l’església que de la voluntat revolucionària del primer bienni republicà. Tanmateix, amb l’article quaranta-tres es reconegueren certs drets i deures en l’àmbit familiar dirigits a protegir la infància i reduir així l’explotació d’aquesta, sobretot en àmbits rurals. A més contemplava el dret a la dissolució de la unió matrimonial per mutu acord o desig d’una de les parts, precedent de la Llei de divorci de 1932.

La consecució de la reforma agrària, que esdevingué la cúspide conflictual d’aquest període, hagués tancat la formació d’un règim republicà moderat que no va sobreviure els embats d’una feixistització latent dels sectors reaccionaris de l’exèrcit i l’aristocràcia. El règim republicà, si bé no suposà una ruptura revolucionària que conduís les classes populars vers la seva total emancipació, fou un temptatiu democràtic prou reeixit. No obstant els límits contextuals, mai abans un règim havia estat capaç de garantir drets civils i socials com ho pretengué la Segona República. No reconèixer la rellevància de la dita experiència en termes històrics és un acte d’omissió indigne.

Read More

 

 

 

 

 

 

 

 

Helena Casas Perpinyà
Gerard Cantoni Gómez
Helena Casas Perpinyà

L’època medieval entesa com “la infantesa de la mateixa identitat”, en paraules de Roberto Sabatino, és un període especialment llaminer per a la historiografia de les nacions.

L’obsessió pels orígens, com deia Marc Bloch, ha aportat molta llum al passat dels pobles, alhora que ha suposat un parany ideològic en la interpretació històrica. Catalunya no és una excepció i foren, particularment, historiadors de la Renaixença els primers a esmerçar-se a cercar els orígens del terme “Catalunya”.

Més enllà de les “tradicions inventades” (Hobsbawm) o de les “comunitats imaginades” (Anderson), podem afirmar que el terme Catalunya apareix per primera vegada, en la nostra documentació, durant el regnat de Ramon Berenguer III (1086-1131). Anys abans el gentilici catalanenses consta al Liber Maiolichinus de 1114, per tal de diferenciar als occitans dels gots.

Això no obstant, historiadors de la talla de Josep Fontana apuntaren que Catalunya no era l’any 1000 una unitat política, sinó una unió de comtats independents amb la preeminència de Barcelona com a centre polític. Un pisà que participà en l’expedició d’ocupació de l’illa de Mallorca, en temps de Ramon Berenguer III (1086-1131), anomenà “catalans” tant al rei com als seus súbdits.

Això no obstant, l’època altmedieval estigué marcada per un protectorat carolingi, en el qual els comtes de Girona (785) i Barcelona (801), nomenats pels francs, exercien funcions administratives, militars i de justícia. La construcció de la unitat territorial independent dels francs fou un procés més llarg del que relata la llegenda dinàstica de Guifré el Pelós (870-897). Així ho exposà l’historiador Ramon d’Abadal qui, al seu temps, posà en dubte el concepte polític de Marca Hispànica, alhora que identificava l’embrió cultural que un segle després s’anomenaria Catalunya.

Josep Fontana i Thomas N. Bisson, coincideixen a dir que la nació catalana data d’abans del segle XII, entesa com una unitat fonamentada en la cultura, la llengua i l’etnicitat. Aquesta distinció esdevindria necessària, segons els mateixos historiadors, a partir del regnat d’Alfons I (1162-1196). Fou en aquest període quan s’elaborà la Gesta Comitum Barchinonensium, en un clar intent de consolidar les bases del poder reial, avalat per la legitimitat històrica de la dinastia. Així mateix, els Usatges de Barcelona reconeixien el comte com a legislador i situava la figura del Princeps al cim de la piràmide feudal. La denominació de Principat apareixerà amb Pere el Cerimoniós (1319-1387), essent aquesta una nació sense Estat, una civitas sibi principes.

Les fonts documentals són testimoni d’una realitat política i geogràfica medieval, anomenada Cathalonie curiarum en temps de Jaume II (1267-1327).

És palès el paper de l’Església en la construcció del mite originari català, mites que necessiten totes les fundacions identitàries i, sobretot, les dinasties comtals que pretenien sacralitzar el seu poder, per mitjà de sacralitzar el seu llinatge. Exemple d’això fou la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae (1170-1195) redactada al Monestir de Ripoll. Juntament amb l’Església, els joglars i la literatura (pensem en les cançons de gesta i en la poesia trobadoresca) contribuïren a crear i a difondre, respectivament, llegendes fundacionals i literatura vinculada, no tan sols a una llengua, sinó a un imaginari cultural, social i polític propi d’un territori. Sense anar més lluny, Francesc Eiximenis usà el gentilici catalans i nació catalana, indistintament, per tal de referir-se als costums a taula en el seu llibre Lo Crestià (1379-1392): “los catalans mengen fort, nodridament e honesta”.

Al llarg de la baixa edat mitjana perdurà l’ús del terme Catalunya, en les seves diverses variants, presents en la documentació. La fi de la Guerra Civil Catalana (1462-1472) suposà un punt de no retorn de la ingerència castellana en la política catalana. Això no obstant, Catalunya no perdé l’entitat com a poble. L’obra de Pere Tomic Històries e conquestes dels reis d’Aragó (1438), en la qual indaga sobre els orígens de l’oligarquia i la noblesa catalana, n’és tan sols un exemple. Aquesta obra fou impresa l’any 1495 i reeditada en diverses ocasions durant el segle XVI.

És evident, doncs, que els nostres avantpassats medievals anomenaven Catalunya a casa seva. Caldria plantejar-nos per què insistim en aquesta qüestió, quan les fonts documentals estan a l’abast de tothom. És la història el que ens interessa? O bé, la força legitimadora que alguns li atorguen?

Gerard Cantoni Gómez

El terme Catalunya designa no tan sols un territori, sinó un subjecte polític col·lectiu, tant se val si se li vol dir poble o una altra denominació, que té per espai geogràfic l’esmentat territori. En aquest sentit, emprar el terme per a l’Edat Mitjana suposa l’existència real d’aquest ens col·lectiu durant el període, amb totes les seves implicacions. Vegem si són certes.

Aquest lapse de mil anys que s’ha convingut a anomenar Edat Mitjana, conté almenys tres grans períodes amb sentit propi, i segons com es vulgui dividir, fins i tot quatre. Per al que aquí ens interessa podríem dir que són netament distingibles la Tardoantiguitat (ss.V-VIII), l’Alta Edat Mitjana (ss. IX-XI), i la Baixa Edat Mitjana que generalment se situa entre els segles XIII i XV. Per a qüestions nacionals dels pobles de l’occident llatí, com Catalunya, el segle XII també hi podria ser inclòs.

En tot cas, d’aquestes tres grans divisions, durant la Tardoantiguitat de cap manera pot parlar-se de Catalunya. Com a període caracteritzat per la successió a l’Imperi Romà, s’hi conforma un món d’identitats mixtes, a vegades poc definides, però que en tot cas tenen encara molt poc a veure amb els actuals pobles constituïts d’Europa. Per al territori del Nord-Est Peninsular, els contemporanis solen referir-s’hi encara com a part integrant de l’antiga província romana de la Tarraconesa, ara també divisió administrativa del regne visigot (ss.V-VIII). Per altra banda, també es desconeix l’existència d’un gentilici específic per a designar els seus habitants que pogués diferenciar-se d’aquells que habitaven la major part de l’actual Aragó, per exemple. D’altra banda, resulta patent que durant tot aquest període no existí en absolut cap ens polític ni cultural propi que tingués relació amb el que avui en dia anomenem Catalunya, de fet, el més probable és que fins i tot la llengua parlada, un dels atributs clàssics atorgats a la catalanitat, no fos el català pròpiament dit, sinó un successor del llatí a mig camí, tal com avui en dia són els dialectes magrebins de l’àrab.

Certament, si per a la Tardoantiguitat no hi ha absolutament cap element que no sigui completament falsejat per a poder parlar de Catalunya, durant l’Alta Edat Mitjana el debat és més complex: sovint s’ha situat el naixement d’aquest ens polític en la creació dels comtats autònoms del regne franc en la denominada Catalunya Vella, notablement a partir de Guifré el Pilós, a finals del segle IX, i de l’establiment de l’hegemonia de la seva família sobre la major part d’aquests comtats. Així, s’esgrimeix aquesta hegemonia política com a element teòricament unificador del país i, també, s’argumenta la consolidació de la llengua catalana durant aquest període.

No obstant, ambdós arguments són parcials, doncs els comtats catalans esdevenen un conglomerat de petits principats que en cap cas són regits de forma comuna. Cal posar especial èmfasi en entitats polítiques com el comtat d’Empúries i Rosselló, així com els Pallars o la Ribagorça que, si bé mantenen certes relacions de dependència amb els nuclis principals de Barcelona i Cerdanya, no poden ésser inclosos dins d’un ens polític monolític, almenys no més del que podria incloure-s’hi el comtat de Carcassona. Així mateix, és ben sabut que un element clau de configuració política durant aquesta etapa rau en l’organització diocesana i, en el cas dels comtats catalans, dependran fins el segle XII de l’arquebisbat de Narbona, establint així, llaços polítics molt estrets amb l’actual Llenguadoc.

En tot cas, durant els segles IX-XI el més apropiat seria parlar de comtats catalans per a designar sense caure en anacronismes ni teleologies el conjunt de petites formacions polítiques que en cap cas estaven necessàriament destinades a formar un sol ens. És precisament, l’àmbit local i, sobretot, l’àmbit del comtat el que cal posar de relleu per aquesta època.

Però hi ha encara un altra element d’identificació col·lectiva especialment rellevant durant el període i que cal que sigui subratllat. Aquest àmbit d’identificació col·lectiva és la religió catòlica, especialment a partir del segle XI, quan les successives reformes eclesiàstiques assajaran de construir una identitat comuna per a tota l’Europa Llatina. Tot i que amb un èxit relatiu, aquest serà durant molt de temps un element de pertinença gairebé tant poderós com l’adscripció cultural o la política secular. Cercar doncs identitats excloents entre europeus de l’època es fa realment impossible i completament anacrònic.

Addicionalment, els esmentats vincles entre els comtats catalans i els occitans seran tant estrets durant aquest període que difícilment és factible traçar una frontera clara entre els dos àmbits: a nivell polític, caldria parlar, més aviat, d’un gran bloc des de la Provença fins a Barcelona i Tolosa, amb diferents prínceps competint per l’hegemonia. De fet, les respectives llengües i adscripcions polítiques seran gairebé indistintes fins ben entrat el segle XIII.

Si bé és cert que a partir del segle XII apareix escrit el gentilici catalans, ni aquest fet, ni el creixent protagonisme del comte de Barcelona, primer príncep i aviat també rei acaben de configurar clarament un ens polític prou determinat per a poder emprar el mot. No obstant, és a partir del segle XIII quan la paraula Catalunya aparegui amb freqüència, i, conforme avanci la centúria, trobem fins i tot mostres de clares pertinences culturals en textos com els de Ramon Muntaner. Caldrà esperar però, fins el segle XIV amb la creació de la Generalitat per a trobar una institució política més o menys comuna per a tots els territoris que avui comprenen el mot. A més, caldrà no oblidar la notable sobirania del Pallars Sobirà (d’aquí el seu nom) fins ben entrat el segle XV.

Una darrera qüestió: durant tota l’Edat Mitjana, les classes populars i especialment el camperolat adscriuran la seva identitat a l’àmbit local i, paradoxalment a la universalitat catòlica. Per altra banda,  les seves filiacions polítiques caldrà adscriure-les l’àmbit de la senyoria més que no pas a un ens polític comú. En tot cas, serà el creixent poder del monarca qui progressivament desfaci aquestes pertinences polítiques locals i, per altra banda, la creixent integració econòmica europea, sobretot a partir del segle XIII, qui, progressivament faciliti lligams més enllà de l’àmbit local.

Així doncs, si bé pot ser perfectament lícit parlar de Catalunya durant la Baixa Edat Mitjana, caldrà sempre fer-ho amb la prudència de saber que es fa referència a un ens en construcció, difícilment constituït, alhora, com a subjecte polític i cultural tal i com l’entenem avui en dia.

En conclusió, durant la major part de l’Edat Mitjana no pot emprar-se el terme Catalunya si es vol ser mínimament rigorós, especialment durant els primers sis-cents anys. En comptes d’això, resulta molt més fructífer emprar els noms històrics que corresponen a cada període, molt més significatius i adequats. Per als darrers segles, pot ser acceptable usar el terme, però caldria evitar caure en el parany d’imaginar el país ja format amb el que els historiadors i historiadores d’idees romàntiques somnien com a exemple de passat gloriós.

Read More

A tall d’introducció, què vol dir ser viuda a la Baixa Edat Mitjana? Per quin procés i etapes passaven les viudes un cop adquirien aquesta categoria i perdien l’estatus de dones casades? Quina era la seva condició legal?

Ser viuda a l’Edat Mitjana depenia de la posició social de les viudes en qüestió. Si venien d’una família ben posicionada, si tenien una feina pròpia, si tenien recursos, etc., un cop passaven a ser viudes (tot i que jo considero que passar a ser viuda sempre era un daltabaix), la seva situació era molt diferent de les que no gaudien d’aquestes condicions. Hi ha una casuística molt diferent entre les diverses viudes, de la mateixa manera que hi ha una casuística variada de dones casades.

L’únic problema és que, a partir d’aquest moment, passen a ser dones sense home. Però això es pot posar una mica entre cometes perquè, teòricament, la llei diu que han de tenir un curador que vigili la seva gestió i administració del seu patrimoni, però la realitat no sempre era així: hi ha moltes viudes soles que administren el seu patrimoni (si en tenen), així com viudes molt pobres que estan soles i són grans i, per tant, no poden treballar. Així doncs, la seva situació també depenia de l’edat en què les dones quedaven vídues; no és el mateix una noia jove que es casi als 12 o 13 anys i al cap de pocs anys es quedi viuda que una dona que ha passat la quarantena i que, de cop i volta, es queda sense marit i potser sense fills.

L’element dels fills és un altre aspecte a tenir en compte, si aquests eren menors o majors d’edat… En conclusió, la casuística de les viudes era molt variada.

La seva condició legal venia determinada pel seu estatus de viuda. En relació a les viudes, la llei sobretot es fixava en la seva possibilitat de controlar el patrimoni familiar i en la tutoria dels seus fills.

Si bé passar a ser viuda alliberava moltes dones de la dependència de la figura masculina i les convertia en subjectes jurídics, per la majoria d’elles també suposava viure una situació de misèria econòmica per diversos motius com els deutes del marit o la no recuperació de la totalitat del dot. Per tant, i fent referència al títol del teu llibre Entre la solitud i la llibertat: vídues barcelonines a finals de l’Edat Mitjana (Roma: Viella, 2015), creus que les dones que passaven a ser viudes topaven més amb la llibertat o amb la solitud? En quins casos la viduïtat suposava la independència i en quins la solitud i/o l’exclusió social?

Jo vaig triar aquest títol perquè mostra el ventall de situacions de les viudes: des de les que es troben soles de cop i volta perquè l’única xarxa que tenen és el marit (i no hem d’oblidar que és un daltabaix emocional en molts casos), fins per les que resulta una alliberació deixar de tenir marit perquè poden fer allò que volen. Entre unes i altres hi ha un ventall de possibilitats molt gran, depenia molt de la seva realitat anterior a quedar-se vídues, com ja he comentat anteriorment. El títol és també un reconeixement a la meva mestra, la Teresa Vinyoles, perquè s’inspira en el seu treball pioner sobre història de les dones Les barcelonines a les sarreries de l’Edat Mitjana, (1370-1410) (Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana), publicat l’any 1976.

En general, s’ha de tenir en compte la importància del dot que rebien i el que recuperaven, ja que la llei diu que, un cop dissolt el matrimoni, el dot ha de tornar a la dona viuda; però si aquesta és morta, el dot retorna a la família. Però el dot no sempre tornava. En primer lloc, no sempre es pagava totalment perquè algunes quantitats de vegades eren molt elevades i suposaven molts jornals poder pagar-lo; així que normalment es pagava a terminis o amb censals o terres. De la mateixa manera que costa lliurar el dot, també costava retornar-lo perquè sovint significava la desintegració d’un patrimoni o simplement no es tenien els diners suficients per retornar-lo. Mentre no es retornava totalment el dot, hi havia una figura legal, la tenuta, que permetia a les viudes poder continuar vivint dels béns del marit fins que se li retornés completament tot el que havia aportat. Per això moltes vegades es diu que el dot era una assegurança per la viduïtat, perquè les dones recuperaven uns diners amb els quals podien continuar vivint.

Però si tenim en compte que no sempre el dot es pagava completament ja d’entrada, el dot perd la seva funció inicial. Això no vol dir que els dots no es retornessin sempre, hi ha molta variabilitat en els casos; però sí que és cert que no era tan fàcil recuperar el dot. Per això moltes vegades a algunes viudes les designen usufructuàries, és a dir, que podran continuar vivint dels béns del marit i així no se’ls ha de retornar el dot, ja que el que diuen els capítols matrimonials moltes vegades és que el dot es reparteixi entre els fills del matrimoni en qüestió (depenent de la situació dels fills). Moltes vegades, quan s’imagina l’usdefruit, es pensa que les vídues podien continuar vivint com vivien abans de passar a ser viudes, però sovint només és una pensió, de manera que se’ls garanteix l’alimentació, el vestit i un habitatge. Si les viudes són joves, sovint retornen a casa els pares. Fins i tot tenim exemples de famílies que tanquen la porta de casa seva a les viudes un cop aquestes han passat l’any de plor (és a dir, l’any posterior a la mort del marit, any en què per llei han de viure com a usufructuàries), els retornen el dot i es desentenen d’elles.

En canvi, hi ha viudes que es posen al capdavant del patrimoni i l’administren bé, que exerceixen un ofici i se’n surten, i que tenen una vida plena i amb una llarga viduïtat, ja sigui al costat dels seus fills o soles. Però, per altra banda, veiem viudes (sobretot es pot apreciar als fogatjaments) que viuen soles, són pobres i fan referència a la condició de “viudes pobres i miserables” perquè estan exemptes de pagaments d’impostos. O altres que tenien un dot molt petit, que amb prou feines el podien recuperar, que no tenien feina, que eren grans i no podien treballar, etc., d’aquí a l’exclusió hi ha un pas. Per tant, la realitat era molt diferent entre les viudes depenent de la seva condició social, econòmica i anterior a la seva viduïtat. Però bé, això passava a l’Edat Mitjana però també passa ara; la realitat de la viduïtat no ha canviat gaire en aquest sentit.

El col·lectiu de les viudes baixmedievals era classificat sota la categoria de miserabiles persone. Què suposava aquesta denominació i per què se les hi incloïa?

És més una fórmula, ja que moltes vegades hi ha viudes ben posicionades econòmicament i socialment que utilitzen aquesta fórmula. És una categoria en què estaven incloses totes les persones que mereixien l’auxili o l’atenció de les autoritats. Dins d’aquest grup també hi ha els infants i els orfes. En resum, feia referència a totes aquelles més vulnerables que quedaven protegides per la llei, com és el cas de les vídues i dels orfes. Aquesta protecció ja apareix a les constitucions de Pau i Treva.

Però, repeteixo, moltes vegades era només una fórmula. Per exemple, Sança Ximenis de Cabrera, viuda, senyora de la vall d’Osor, que té un negoci de teixits en què es fa portar les fibres de la seva senyoria, escriu una carta al rei en ple conflicte remença (ja que les seves terres van ser ocupades per Verntallat) en què li demana protecció. En ella, fa servir el terme de “pobra i miserable” i diu a les autoritats: «Què voleu? Que vagi a viure a l’hospital? Que sigui pobra i acabi entrant a l’hospital perquè no puc cobrar les meves rendes perquè és el que em manté?». Ella tenia un gran poder econòmic però en aquell moment no rebia les rendes del seu feu. Per ella era una dificultat perquè no podia continuar vivint com ella es mereixia viure, perquè no tenia aquesta font d’ingressos; però, en canvi, fa servir aquest terme de “pobra viuda i miserable” perquè és un element que implicava la protecció especial a les viudes, ja que eren un col·lectiu vulnerable, podríem dir.

També utilitzes l’expressió “pobresa sexuada” per parlar de la viduïtat, ja que només empobria i inclús podia deixar en la misèria a les dones. Quins aspectes econòmics i/o socials produïen aquest fet?

Jo dic que la viduïtat porta associada una sexualització de la pobresa perquè és pel fet de ser dona i viuda el que fa que t’empobreixis més. En canvi, amb els homes vidus, que ens costen molt de detectar perquè mai utilitzen el terme “vidu” (si no coneixem les relacions familiars que té per altres fonts, és molt difícil detectar a simple vista i amb un sol document els homes vidus) no és així. En el cas de les dones, per contra, s’utilitza el terme “viuda” o “muller de X home mort” utilitzant el terme “quondam”. Per tant, les vídues les identifiquem fàcilment.

Però clar, les dones no tenen la mateixa realitat econòmica que els homes. Poden tenir uns béns propis (perquè hi havia separació de béns al règim de béns català) però, moltes vegades, si no es retorna el dot (que és un dels drets de la dona) o si aquest és molt petit, significa un empobriment pel fet de ser viuda. Per altra banda, l’home, pel fet de ser vidu, no s’empobreix en aquest sentit.

No en totes les dones era així, ja que, com he dit, hi havia multiplicitat de casos, però el fet de ser més pobres és pel fet que eren dones vídues, perquè la viduïtat acabava empobrint només les dones.

A banda del model jurídic, hi havia altres elements i aspectes que sustentaren i perpetraren la viduïtat. Un d’ells, i potser el més important, fou l’imaginari col·lectiu medieval. Quin model de viduïtat aplicava i amb quins objectius?

La recuperació del dret romà i l’arribada del corrent misogin estès per tota Europa creen un escenari i una realitat que fan que la situació de les dones empitjori. Els pares de l’Església i els autors cristians a la literatura de caràcter didàctic també fomenten aquest imaginari amb tots aquests elements, imaginari que empitjora la valoració i condició de les dones. Trobem una sèrie d’autors que escriuen sobre la viduïtat, com Francesc Eiximenis. Ell, que té un comentari per a qualsevol cosa perquè té una obra molt prolífica, a El llibre de les dones dedica una part a parlar de les viudes. Fa referència a com s’han de comportar les vídues, a l’ideal de viuda cristiana i a les seves pautes de comportament: ha de ser una dona devota, ha de plorar el marit, ha de fer bones obres en memòria de l’ànima del marit, ha de tenir cura de la casa…

Això ja crea un model de comportament de les viudes: què està bé que facin i què està malament, la vídua bona (o, com deia Sant Pau, la vera vídua, la viuda vertadera) o la mala vídua. La mala viuda quina és? La que no respecta la memòria del marit, que de seguida es busca un home, etc. Fins i tot fiscalitza les llàgrimes (si ploren massa o massa poc), les viudes que es mostren molt desconsolades d’una manera exacerbada, és a dir, que ploren i s’arranquen les vestidures del dolor, no són creïbles pel prototip de bona viuda. I, si ploren massa poc, vol dir que no s’estimaven massa els seus marits. Aquelles que s’arreglen o que es maquillen, o, com diu Eiximenis, aquelles que es vesteixen de negre únicament per exaltar la seva bellesa, tampoc es comporten adequadament.

Però encara ara tenim aquest imaginari, tot i que cada vegada menys, afortunadament; el tòpic de la viuda alegre ha arribat fins fa poc i aquesta és la vídua que es critica: la que es torna a casar, que va amb altres homes, que s’està a la finestra parlant amb les veïnes, etc. A la literatura en tenim diversos exemples: El Corbaccio de Bocaccio critica aquestes vídues que aparenten una cosa però que realment en són una altra, que per molt que vesteixin de negre, per darrere buscaven altres homes. També hi ha un control de la sexualitat de les viudes que s’han de mantenir castes per respecte al marit i es vigila el seu comportament sexual perquè no tinguin més relacions. Les vigilen els veïns, la societat, la família… tothom vigila aquestes dones que de cop i volta estan soles.

Tot i la teoria i el discurs oficial de la viduïtat (elaborat per homes i per a les dones), la realitat i les experiències femenines en podien ser unes altres. Un exemple en fou Christine de Pisan, quina imatge ens ofereix de la viduïtat?

A mi m’agrada molt l’exemple de Christine de Pisan perquè es va quedar viuda molt jove i, a més, es va haver de fer càrrec dels fills, de la mare i d’una neboda. Per tant, es troba sola a la Cort del rei de França, sense cobrar els deutes del marit i sense el seu pare i s’ha d’espavilar. I per espavilar-se què fa? Comença a escriure. Com que allò que escriu és des de la seva pròpia experiència, es mostra ella com a viuda i els seus textos s’aparten de la literatura moral i didàctica d’autors com Francesc Eiximenis o Francesco Barberini, els quals estipulen com s’ha de comportar la dona viuda. Però aquests no expliquen quins eren els problemes reals de les vídues, mentre que Christine de Pisan sí que ho fa.

Per exemple, en l’aspecte de la defensa dels drets de les viudes (un dels temes en què jo m’hi he dedicat més) ella explica que es va veure immersa en una gran quantitat de plets per defensar els seus drets. Per això aconsella a les altres viudes que es busquin un procurador, ja que, com diu, les dones no poden anar tan sovint davant del jutge i, per tant, necessiten un procurador; però recomana que hi estiguin a sobre, perquè tampoc se’n poden refiar gaire. És a dir, als seus textos mostra quina era la realitat de les vídues, no pas el que s’esperava d’elles (anar a missa, mantenir-se castes, etc.).

També apunta que la gent parlarà malament d’una dona pel fet de ser viuda i estar sola i no tenir cap home. Mostra una realitat de la viduïtat que per mi és més propera a la quotidianitat de les viudes de la Baixa Edat Mitjana que no pas la que ens ensenya Francesc Eiximenis. Val a dir que, en algun text, Eiximenis sí que parla de les vídues del seu temps, però per criticar-les, per exemple, en com van vestides. Això evidencia que una cosa és allò que diuen els textos literaris i legals i, una altra, la realitat. 

La realitat, per tant, s’allunya del que ens explica Francesc Eiximenis perquè això s’aprecia quan es critica. Critica que la gran preocupació de les vídues és anar a la moda, recollir-se els cabells a la castellana, etc. i, per tant i com moltes altres vegades, el que diu la llei és una cosa, però la realitat n’és una altra.

Això no vol dir que totes les viudes no intentessin seguir aquest model de viduïtat perfecta sent dones castes i dedicant-se a la memòria del marit; però jo penso que la realitat més freqüent n’era una altra, ja que veiem vídues davant dels jutges, defensant els seus drets i reclamant allò que els pertoca, més que no pas el que ens mostra Eiximenis. És per això que jo parlo més aviat d’un imaginari i d’una simbologia de la viduïtat.

Així com en la condició social de les dones, s’observen diferències entre la viduïtat altmedieval i baixmedieval. Quines són aquestes diferències i per què es donaren? Quina degeneració de les dones i, més concretament, de les dones viudes va comportar?

La realitat de les dones medievals canvia a mitjans de l’Edat Mitjana. D’una banda, es recupera el dret romà, el qual situa les dones en una situació legal inferior respecte l’Alta Edat Mitjana. A l’Alta Edat Mitjana, el dot era una aportació que feia l’home a la dona en matrimoni i les viudes, amb la mort del marit, esdevenien automàticament usufructuàries dels béns d’aquest, és a dir, se’ls garantia poder continuar vivint com havien viscut abans.

A la Baixa Edat Mitjana és diferent: és la dona qui aporta el dot al matrimoni que era per sustentar les càrregues matrimonials. Però, a més, la llei no deia que havia de ser usufructuària, sinó que era una decisió del marit. Per tant, la seva condició un cop vídua, empitjora legalment respecte a l’Alta Edat Mitjana.

A banda de la recuperació del dret romà, es produeix l’arribada d’un corrent misogin estès per tota Europa fomentat, en part, per la lectura d’Aristòtil, dels clàssics grecs i de Plató a les universitats. Aquí apareix la consideració de la dona com a ésser inferior, consideració que se suma al dret romà, entre d’altres.

Aquests dos elements contribueixen, com he dit anteriorment, a la literatura de caràcter didàctic que ajuda a degradar la condició de les dones i estableix un model de la viuda perfecta.

Per part de la imatge pública, hi havia certa protecció, almenys social, cap a les viudes. El dret canònic les protegia contra aquells que atemptessin contra la seva condició, Alfons el Cast les inclogué dins la protecció de la pau i treva de Déu i altres monarques les tingueren en especial protecció i consideració. Què hi veus en aquesta protecció? Paternalisme, manteniment de l’ordre social, compassió, dependència…?

Existien lleis que protegien les viudes; per exemple, hi ha una llei que estableix que els soldats no es puguin allotjar en cases de viudes, protegint d’aquesta manera la idea de castedat de les viudes (de la qual parlàvem anteriorment). Per tant, sí que hi ha una part d’ideal cavalleresc en la protecció dels més febles que es traspua en aquest tipus de llei.

Però no sé si podem parlar de paternalisme, no ho sé; el que sí que hi veig és una protecció dels més febles, com també passa en el cas dels orfes. Per exemple, les vídues també podien anar directament a l’Audiència Reial per defensar els seus problemes, se les protegeix, ja que hi havia la consciència que tenien una sèrie de dificultats per la seva condició. La qüestió no és si les protegien perquè eren vulnerables o si les protegien perquè eren dones sense home. En aquest aspecte, la línia és molt fina. 

D’altra banda, a elles ja els hi anava bé aquesta protecció. La nostra realitat i la de l’Edat Mitjana són molt diferents i, per tant, valorar-la des del present és una mica difícil. Però sí que crec que elles buscaven aquesta protecció, ja que eren perfectament conscients que la tenien i la coneixien, i defensaven els seus drets ja fos amb l’ajuda d’un procurador, d’un advocat o d’alguna altra persona, o per elles mateixes. Utilitzaven les eines i els recursos que tenien a l’abast per defensar els seus drets. Si per fer-ho havien de dir que eren viudes miserables, com és el cas de Sança Ximenis de Cabrera, utilitzaven el terme sense problema, perquè d’aquesta manera eren considerades el conjunt de les viudes.

I després de la viudetat, què?: quina era la perspectiva laboral de les dones quan quedaven viudes? Quines estratègies adoptaven per no resignar-se en la seva condició social i econòmica? Podien contraure segones núpcies?

Un cop viudes, tenien diverses opcions. Quan vaig plantejar la meva tesi vaig pensar que la viduïtat estava plena de dificultats, però que algunes de les viudes seguien una sèrie d’estratègies per millorar la seva situació. Una, com he dit, era defensar els seus drets i recuperar tot allò que havien perdut. Una altra era casar-se en segones núpcies. La meva hipòtesi és que es casaven amb gent del seu voltant per poder continuar amb el negoci del marit (tot i que a mi m’agrada més utilitzar el terme “negoci familiar”, perquè al negoci hi ajudava tothom, no només hi treballava el marit). El problema és que moltes corporacions d’ofici prohibien a la vídua continuar amb el negoci familiar, llavors s’havien de tornar a casar amb algun home que el pogués “regentar”, a no ser que tinguessin un fill en edat suficient per continuar amb el negoci. Altres vegades, però, les viudes s’havien de vendre el negoci o buscar argúcies legals per cedir-lo a algú altre mentre elles el dirigien a l’ombra. Hi ha una viuda especiera que ven el negoci al seu germà, tot i que es veu clarament que qui controlava el negoci era ella. La Luz Ballart ja fa temps que està estudiant la documentació d’una família d’especiers i, entre ella i jo, hem trobat diverses especieres viudes que, com estem veient, buscaven tots els subterfugis legals per poder continuar al capdavant de l’especiaria, tot i que el gremi d’especiers prohibia que les vídues soles continuessin al capdavant del negoci.

Algunes, en certa manera i malgrat les prohibicions, podien continuar treballant al negoci familiar; d’altres tenien un negoci diferent del marit i podien anar fent, i n’hi havia d’altres que entraven en un monestir o es feien beguines. Aquest tipus d’estratègia enfront de la viduïtat no l’he estudiat tant perquè ja se m’escapava de les mans, però sí que és veritat que hi havia vídues, sobretot de famílies benestants, que optaven per entrar a un monestir. Documentem beguines viudes (tot i que en baixos percentatges), cosa que indica que l’opció espiritual de retirar-se i optar per la vida retirada un cop havent complert el rol assignat per la societat (casar-se i tenir una família amb fills) existia i era una realitat.

Existien xarxes de solidaritat i formes d’assistència o caritat a les quals poguessin recórrer les viudes?

Jo penso que sí. El fet que les vídues es trobessin soles va fer que es creessin xarxes de solidaritat que, tot i que no deixen gaires traces documentals, es poden apreciar estirant alguns fils. Són dones que viuen la mateixa realitat i que s’ajuden en les dificultats. A Barcelona hi arribaven moltes viudes sense família; moltes vegades no sabem per què arriben però sí que sabem que buscaven una nova vida. Observem que estableixen llaços amb altres dones que pateixen les mateixes dificultats o realitats.

Un cas molt bonic és el d’una sèrie de dones que tornen de Sardenya un cop vídues (ja que s’havien traslladat a Sardenya amb la repoblació) i a Barcelona viuen i actuen juntes. Les detectem en un procés arran de la violació d’una filla d’aquestes viudes i es pot veure com totes ajuden a la viuda en qüestió: decideixen anar a veure la reina Elionor de Sicília perquè han sentit a dir que el rei dóna almoines a aquells que han tornat de Sardenya. En elles es pot veure molt bé aquestes xarxes de solidaritat.

En altres documents apareixen dones que s’ajuden perquè no tenen cap altra relació familiar en la qual recolzar-se, i busquen dones que viuen la mateixa situació.

Ara fa poc he estat estudiant els hospitals, i en els registres documentats el percentatge de dones és bastant més inferior que el dels homes. El meu objectiu era veure per què es donà aquesta diferència de percentatge i saber si les que anaven a l’hospital eren dones que no tenien aquestes xarxes, que estaven soles a la ciutat, que venien de fora, etc. El que vaig concloure és que hi havia de tot: hi havia dones que no tenien ningú a la ciutat, que eren serventes que treballaven a casa d’algú i per això anaven a l’hospital, i també dones barcelonines que probablement decidien anar a l’hospital per curar-se perquè per elles era la millor opció.

Per tant, en els registres de l’hospital sí que hi ha dones foranes a Barcelona, però també n’hi havia de barcelonines. La informació que aporten les entrades del registre de malalts és molt escassa i es fa difícil poder anar més enllà. Però n’hi ha algunes que no. D’aquesta manera veiem que no totes eren pobres de solemnitat, sinó que tenien diners. En el punt de la investigació en què estic ara se’m fa difícil dir que només les que no tenien aquest recurs de xarxes i llaços familiars a la ciutat eren les que anaven a l’hospital; no n’estic segura. Tot i que la hipòtesi que llançava jo és que l’única opció que tenien era anar a parar a l’hospital. Però hi ha molt poques dones ingressades en proporció als homes i, a més, que siguin viudes. La documentació no diu sempre que siguin viudes; portar un cognom d’home feminitzat fa pensar que potser n’hi hauria alguna més, però si no es diu explícitament que és vídua, es fa difícil de veure.

També és interessant investigar si hi havia auxili a les viudes per la línia de les corporacions d’ofici, és un estudi que tinc present i que començaré algun dia quan tingui temps [riu]. Seria interessant veure si hi havia auxilis per a les dones dels confrares que es trobaven en una situació de vulnerabilitat. Una altra opció que tenien eren els bacins, tot i que no hi acudien gaires vídues perquè qui rebia majoritàriament les almoines eren els homes. En la majoria de casos, les dones que en rebien ho feien per ajuts al part, per casar-se, pels fills… i hi ha alguna viuda. D’alguna se’n diu que està malalta i d’altres que reben ajut perquè són velles i, per tant, necessiten ajuda perquè no podien treballar.

S’ha de tenir en compte que moltes de les vídues eren dones grans que arribaven soles a la vellesa, n’hi havia més de les que ens pensem. Per exemple, al llibre de registres de l’infermer a l’hospital de Perpinyà vaig trobar una viuda de 80 anys que la pobra la portaven a l’Hospital amb una llitera perquè ja no s’aguantava dempeus.

Com tot, la cosa és buscar les vídues a les fonts, perquè hi són. Ara que faig classe de Gènere i Història em diuen: “però a quines fonts apareixen les dones?”; de fonts n’hi ha moltes i a la documentació apareixen, la cosa és voler-les llegir per veure-les i treballar-les. El problema que tenia quan vaig començar a fer la recerca sobre la viduïtat és que em trobava vídues a tort i a dret i no donava l’abast perquè n’hi havia moltes i són molt fàcils d’identificar a la documentació.

De casos concrets de viudes, n’has estudiat moltíssims. Per posar-les-hi també noms i vides, ens podries parlar sobre algunes viudes barcelonines que t’hagin cridat l’atenció per algun motiu?

N’hi ha una que em va frapar molt: el cas de la Margarida. Era una viuda casada en segones núpcies que rep un requeriment del seu marit. Ella tenia cura dels seus propis fills i el marit de segones núpcies li diu que ja no volia tenir més els fills a casa seva, perquè no era ell qui els havia de mantenir, sinó que era el tutor dels infants qui ho havia de fer. El que tenen de “bonic” els requeriments és que recreen l’escena de quan l’escrivent, en nom del notari, arriba a casa de la persona requerida i emet el requeriment. En aquest cas, s’explica que Margarida va pujar corrents per les escales de casa dient que no volia sentir aquelles paraules. Per mi, aquesta situació és bastant desesperada perquè li estan demanant a una mare que faci fora els seus fills de casa, ja que quan les dones vídues es tornaven a casar, si havien estat escollides tutores pel pare en el testament, havien de renunciar a la tutoria dels infants. Tot i això, el que he vist i estudiat és que les dones, per molt que deixin de ser tutores perquè es tornen a casar, no es desentenen dels fills sinó que continuen tenint-los amb elles. Però legalment ja no tenen res a dir respecte als infants sinó que hi ha uns tutors que se n’ocupen i que administren l’herència d’aquests, passant-los-hi una pensió.

Jo m’imagino la situació desesperada en aquella casa: en primer lloc, el fet que el marit hagi de recórrer a un requeriment perquè la seva dona faci el que ell vol i, en segon lloc, com la dona diu que no ho vol sentir. Diu: «Tot el que estic sentint per mi no té cap valor». La seva reacció indica que no es vol desentendre dels seus fills. Alguns autors han volgut fer veure o estendre la idea que a l’Edat Mitjana no s’estimaven els infants a causa de l’alta mortalitat infantil (a mi, com a mare, se’m fa molt difícil arribar a aquesta conclusió), però escenes com aquestes o altres mostres d’amor de mares i pares envers els seus fills ho desmenteixen. El cas de la Margarida evidencia que també era una incompatibilitat tenir fills d’un altre matrimoni i tenir-los a casa del marit de les segones núpcies. Però bé, actualment també hi ha molts problemes familiars, així que tampoc és res que ens soni estrany.

Per tant, jo penso que hi ha molts exemples de mares que van lluitar pels seus fills a l’Edat Mitjana, i el cas de Margarida n’és un d’ells davant la injustícia del fet que l’home tingués la pàtria potestat i que decidís qui era tutor dels seus fills (que molts cops no eren les mares).

Un altre exemple podria ser el de Caterina d’Olzinelles, una dona benestant de la burgesia, vídua de Rafael d’Olzinelles, home amb un important càrrec a la Cort. A Caterina la volen tancar al convent de les Egipcíaques (on anaven les dones que cometien adulteris) i hi ha un procés en contra d’ella, el qual arriba al Consell de Cent i hi acaba intervenint la reina Maria. El problema és que no sabem per què la volien tancar, però el fet de tancar-la a les Egipcíaques indica que es tractava d’algun “delicte” de condició sexual o immoral. És a dir, que fins i tot sent vídua, aquesta dona no podia fer el que volia amb el seu cos. Ella diu: «Si he comès un delicte tan greu, tanqueu-me a la presó, no a la casa de les Egipcíaques»; però aquesta dona era vídua, per tant no podria haver-hi hagut cap adulteri. M’interessa aquest cas perquè mostra la fiscalització del cos de la vídua, la qual s’havia de mantenir casta per fidelitat envers el marit mort. I també veiem com ella hi lluita en contra. Les autoritats acaben estipulant que se’n facin càrrec d’ella els amics de la família perquè a les dones ingressades a les Egipcíaques se les hi havia de pagar privadament la manutenció. D’aquest cas em va cridar l’atenció que la societat seguia observant i vigilant les dones un cop passaven a ser vídues.

Hi ha hagut moltes dones viudes que han ocupat alts càrrecs de poder (la comtessa Ermessenda, 972 – 1058; Isabel d’Hongria, 1207 – 1231; Maria Anna d’Àustria, 1634 – 1696…). Què comportava ser viuda ocupant aquests càrrecs? Com han estat presentades i tractades per la historiografia? En destacaries alguna?

Tot i que majoritàriament he tractat vídues del poble menut dins d’entorns urbans, crec que les dones que ocupen càrrecs de poder sovint no se les tracta com a viudes ni com a dones sinó que se les estudia com si fossin homes. Les reines vídues, un cop ho són, han de deixar el poder perquè hi puja el fill o el fillastre, el qual ja té una dona; així, la reina vídua ja queda reemplaçada. Aquestes reines vídues, si volien continuar vivint i mantenint-se com abans, s’havien de seguir comportant de forma casta i adequada a la seva condició de reina vídua, comportament que, com ja hem vist, també se li exigia a Caterina d’Olzinelles.

En aquest aspecte és curiós el cas de la Margarida de Prades (1387-1429, esposa de Martí l’Humà). Quan mor Martí l’Humà ella inicia una relació amb un altre home, amb qui tindrà un fill. Però ho porta d’amagat per no perdre l’usdefruit i la pensió, és a dir, el seu poder econòmic dels seus béns. Un altre cas és Violant de Bar (1365-1431, esposa de Joan el Caçador), la qual un cop mor el seu marit, diu que està embarassada. Però no sabem realment si va estar o no embarassada. Aquells que diuen que no va estar embarassada no ho sabien, potser va tenir un avortament; no ho sabrem mai. Aquests dos casos són un altre exemple de com es vigilava les reines vídues un cop deixaven d’estar a primera línia de govern. No és un tema que he estudiat massa però sempre he pensat que és interessant i que algú podria estirar del fil per estudiar-lo.

El cas d’Ermessenda és un cas molt diferent perquè se situa a l’Alta Edat Mitjana. Ella pot estar al capdavant dels comtats perquè és una viuda usufructuària: per la dècima marital tenia dret a intervenir als béns del seu marit. Per això ella es manté ferma al capdavant dels comtats i va ser una gran defensora de la llei antiga plasmada al Liber Iudiciorum.

Read More

Hi ha poca discussió al voltant de la idea que, tot i que amb moltes mancances (algunes, molt greus) i amb les seves particularitats i endarreriments, l’Espanya de la Segona República (1931-1936/39) havia aconseguit enfrontar-se als debats que li plantejava la modernitat (per altra banda, a l’Europa del moment, tothom ho feia com podia i sabia) i havia emprès el camí de l'”europeïtzació”: és a dir, equiparar-se políticament, social, econòmica i cultural a aquells països europeus que marcaven la pauta de la modernitat. Espanya tingué, des de principis del segle XX i fins al final de la Guerra Civil (1936-39), una generació (o generacions) excepcional d’intel·lectuals i artistes que culturalment s’ha reflectit en el nom que aquest període rep: “edat de plata” (després de l’edat “d’or” dels segles XVI-XVII).

Això acabà traumàticament l’abril de 1939, amb el final de la Guerra Civil. D’acord amb l’historiador Borja de Riquer, es calcula que, just després del conflicte bèl·lic, més de 1000 advocats, 500 metges, 400 enginyers, 2000 professors d’ensenyament mitjà, 2500 militars professionals (a més de centenars de periodistes, escriptors, editors, tècnics i milers de treballadors qualificats) marxaren camí a l’exili. Pel que fa a la universitat, uns 100 catedràtics (set dels quals eren rectors) també marxaren. La plana major de la intel·lectualitat i professionalitat espanyola s’havia exiliat; i tot i que alguns tornarien entre 1947-48 (quan la nova Realpolitik de la Guerra Freda va consolidar la dictadura franquista), no tots ho farien i el mal ja estava fet.

La universitat és un dels centres essencials de qualsevol societat moderna: és productora de coneixement, un agent socialitzador d’aquest, forma professionals, genera debat intern i extern, etc. i, històricament, ha impulsat moltes de les grans idees i descobriments que han canviat radicalment, en època contemporània, les societats modernes.
Després de 1939, el panorama universitari a Espanya era desolador. Nombrosos investigadors havien marxat i la política del franquisme condicionava totalment la universitat. Des d’allà es promulgà un coneixement que execrava de les seves herències decimonòniques i del segle XX. La universitat fou sotmesa mitjançant una burocràcia opressiva i una cultura jeràrquica. A més, estava molt masculinitzada (menys del 15% dels estudiants eren dones), precaritzada (el gruix de la feina i de les classes requeia sobre uns molt mal remunerats professors associats, adjunts, ajudants, etc.) i constituïa una plataforma elitista i privilegiada: el 1950, només un 1,4% dels joves d’entre 18 i 25 anys anava a la universitat.

Celebració del “Día del Estudiante Caído”, al pati de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona, l’1 de desembre de 1944. (Font: Pérez de Rozas, AFB)

És en aquest context tan erm que hem de situar un esdeveniment peculiar: la fundació del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) per part del catedràtic d’Història Universal Moderna i Contemporània de Barcelona, Jaume Vicens Vives (1910-1960).

Quan Vicens Vives tornà de Saragossa a Barcelona, el 1948 (després d’haver estat depurat pel règim franquista el 1939), i ingressà com a catedràtic a la Universitat de Barcelona (UB), això li permeté també obtenir un Opel, un símbol de gran estatus social en aquell moment. La UB era, llavors, la segona universitat més gran de tot l’estat, amb uns 6000 estudiants. El gironí era un dels pocs intel·lectuals d’envergadura que havia quedat a Catalunya després de l’exili massiu de 1939 i que s’havia proposat de “servir el país a través de la ciència històrica”, com diria en una carta a un dels seus deixebles més avantatjats: Josep Fontana Lázaro.

Des de la dècada dels quaranta, Vicens Vives anà teixint una xarxa de complicitats amb diferents intel·lectuals catalans i espanyols per tal de refer una molt malferida cultura catalana. Per tal de fer-ho, disposà de plataformes mediàtiques com la mítica i molt heterodox setmanari Destino. Certament, Vicens Vives i altres intel·lectuals catalans s’aprofitaren d’una relativa obertura cultural capitanejada per alguns sectors intel·lectuals espanyols vinculats al falangisme i al catolicisme conservador de l’Opus Dei. Aquests dos sectors eren partidaris d’una major flexibilitat cultural i competien entre ells per donar propostes sobre com s’havia de donar un encaix específic al cas català.

Jugar amb les esquerdes del panorama intel·lectual del franquisme i alguns dels seus representants no estava exempt de polèmica i contradiccions; i això li ocasionà a Vicens Vives més d’una acusació de “col·laboracionisme” amb unes autoritats decidides a suprimir qualsevol expressió cultural que no fos en castellà o posés en dubte la “una, grande y libre” franquista.

Davant d’una universitat que ensenyava una història on es beatificaven les glòries dels Reis Catòlics (punt de sortida, suposadament, d’Espanya) i de l’Imperi Hispànic dels segles XVI i XVII, i lligada de mans i peus per la política cultural franquista, Vicens Vives intentà aportar el seu granet de sorra.

Jaume Vicens Vives(1910-60), un dels grans historiadors catalans i artífex del CEHI. (Font: Arxiu Fotogràfic de la família Vicens Vives)

El 1949, Vicens Vives fundà el CEHI davant de les misèries de la universitat del moment. En bona part, aquest moviment responia a un intent de l’historiador per superar el desolador panorama intel·lectual que es trobà a la universitat i ser una espècie de substitut del flamant Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), infrafinançat i totalment controlat per catòlics conservadors.

Els estatuts provisionals del CEHI foren aprovats pel rector Luño Peña el 20 de novembre de 1949. I tal com mostren aquests, l’organisme es creà com a una entitat dependent de la càtedra d’Història Universal Moderna i Contemporània, i que aspirava a estudiar “los problemas históricos relacionados con la Economía, la Cultura y la Diplomacia de los Países de la Edad Moderna, desde 1415 a 1932”. La provisionalitat jurídica del CEHI s’allargà fins al 1955, quan el ministre Joaquín Ruiz Giménez aprovà una ordre ministerial al Boletín Oficial del Estado (BOE) el 9 d’agost de 1955. Això permeté al CEHI d’esdevenir un òrgan interfacultatiu. Molt adequat per al seu impulsor, el qual intentava analitzar els fenòmens des d’una perspectiva que avui dia en diríem ‘interdisciplinar’.

La fundació del CEHI era un acte coherent amb la tasca ingent de renovació historiogràfica i redreç general cultural que Vicens Vives feia jugant amb els marges que li deixava el franquisme i que ell va sobreestimar més d’una vegada. En contrast amb la majoria de la producció acadèmica, la dècada dels cinquanta fou una època molt productiva per a ell, on aconseguí escriure o col·laborar en importants obres que tindrien una gran repercussió entre els àmbits acadèmics i en certs estrats socials, tant per al públic català com per a l’espanyol: Aproximación a la historia de España (1952), Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954), Els Trastàmeres (1956) i, per descomptat, Notícia de Catalunya (1954) i Historia social y económica de España y América (1957-59). Com recorda Josep Fontana, i citant a Raymond Carr, Vicens Vives era dels poquíssims historiadors espanyols que “escrivia història com ho feien els altres historiadors europeus”.

No únicament això, sinó que emprengué molts projectes editorials i invertí molts esforços a renovar i actualitzar la biblioteca del seminari d’història: Fontana recordaria en el seu pròleg de l’obra Industrials i polítics, com Vicens Vives li encarregà de gestionar a Anglaterra la subscripció a la revista històrica Past and Present, capitanejada pels grans historiadors (marxistes!) britànics del moment.

La mort prematura de Vicens Vives el 1960 deixà en hibernació el projecte, que sobrevisqué a còpia de publicar de l’Índice Histórico Español (encara vigent). Malgrat tot, fou una llavor suficientment forta per rebrotar uns anys més tard gràcies al lideratge del professor Emili Giralt i Raventós.

El Pavelló de la República, actual emplaçament del CEHI. (Font: Wikimedia Commons)

Instal·lats des de meitats de la dècada dels noranta al Pavelló de la República, una de les instal·lacions mundialment més rellevants per a l’estudi de la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme i la Transició, el CEHI ha sabut potenciar la seva herència i bagatge i difondre el seu coneixement mitjançant “congressos, seminaris, publicacions, exposicions, cursos, conferències”… com diuen ells mateixos. El fil que llançà Vicens Vives a l’aire fou recollit per una nova generació d’historiadors (molts d’ells, deixebles seus) que, al seu torn, l’han passat a una altra de nova. L’herència del gironí continua viva i és un exemple de persistència de voler fer història en majúscula i en plena sintonia amb els corrents historiogràfics més avançats.

Els dies 20 i 21 de febrer de 2020, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, tenen lloc la inauguració d’una exposició sobre el centre i unes jornades commemoratives, celebrant el 70è aniversari de la seva inauguració. Potser caldria anar-hi.

Read More

Ramón Villares (Cazás, 1951) i Borja de Riquer (Barcelona, 1945). Dos dels historiadors més rellevants de l’actualitat que són, respectivament, un gallec i un català. Això potser, no significa res per a ells, acadèmicament parlant: són dos dels personatges més destacats de la historiografia espanyola gràcies al seu rigor, les seves investigacions i el seu saber gairebé enciclopèdic. Però són conscients que provenen de Galícia i Catalunya, uns territoris que en l’època contemporània s’han definit com a “nacions”. I ambdós són conscients que aquest fet ha marcat la història posterior de la seva terra i la seva comprensió de certs fets. I per aquest mateix motiu, els anem a buscar: per a que ens expliquin per què Catalunya i Galícia s’han reivindicat com a nacions.

Borja de Riquer ens obrí les portes de casa seva per entevistar-lo a ell i a Ramón Villares, vint-i-quatre hores després que presentés el nou llibre del segon: Galicia: Una nación entre dos mundos (Pasado & Presente, 2019), a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. La seva relació no és estrictament professional, sinó que és una amistat que s’ha anat forjant en base a trobades acadèmiques, complicitats intel·lectuals i un gran respecte i apreci mutus. Abans de començar amb l’entrevista, ens confessen, rient curulls, que tornen de visitar Montserrat: no únicament un dels símbols del catalanisme, sinó també el lloc on (ens informa Villares), s’admeté a tràmit el nou Estatut de Galícia, durant la guerra civil espanyola (1936-39).

Aquestes preguntes foren preparades conjuntament amb la revista de divulgació històrica gallega Mazarelos. Esperem que no sigui l’última vegada que una col·laboració d’aquest tipus ens permeti comunicar-nos millor als uns als altres les nostres pròpies realitats: les diferències, però també les semblances.

A Galicia. Una nación entre dos mundos, assenyales que ser identificat des de fora és el primer assoliment d’una societat vertebrada i dotada d’una cultura pròpia. Quines diferències veieu entre la nació cultural gallega i la catalana pel que fa a la identificació d’un sentiment de pertinença dels seus habitants presents i absents? Quin paper juguen les societats gallega i catalana repartides a les diferents latituds del món cosmopolita actual en la vertebració d’una cultura pròpia?

Villares: Crec que aquí hi ha diverses preguntes. Segons la meva opinió, se’n pot distingir una primera: com s’identifica una cultura, un estat, una societat o una nació des de fora per tenir identificació; i una segona: com i quines són les diferències que poden existir entre Catalunya i Galícia. Fins i tot crec que té més a veure amb la segona pregunta, ja que tracta sobre migracions i les seves influències. Les dues primeres preguntes són més adequades per tractar-les en aquesta primera intervenció.

La necessitat de ser identificat constata la pròpia existència; si no ets identificat, no existeixes com a tal. En certa manera, per ser identificat has de ser o bé diferent o bé tenir alguna cosa que et caracteritzi. Vicente Risco, un autor gallec (a vegades concís, que de vegades abusa de les simplificacions), en una ocasió va dir que «ser diferent és ser existent». D’alguna manera, estava aplicant la màxima de l’historicisme alemany: la Història està formada per unitats que són com societats, en certa manera, perfectes en si mateixes i que de vegades fins i tot són incompatibles amb altres societats. Per tant, si faig aquesta afirmació és per mostrar que, realment, Galícia (en el cas de Catalunya és bastant diferent) té un dèficit de projecció, de ser identificada des de l’exterior. Fins i tot, Galícia és identificada amb clixés una mica negatius o amb estereotips, de vegades, una mica penosos. Però no té una gran ciutat, ni un gran equip de futbol, ni, per exemple, un pianista de gran nivell; el que vull dir és que cada país o societat necessita uns referents que actuïn com portaes des de fora. En aquest cas, Galícia té alguns històrics, però insisteixo que ser identificada des de fora és un requeriment que tota societat ha de tenir per ser madura i comptar amb alguna possibilitat d’ésser quelcom en el concert de la Història Universal.

Pel que fa a les diferències entre la nació cultural gallega i la catalana, jo crec que la nació catalana està mostrant, sobretot en els últims 20 o 30 anys (i més en els últims deu anys), que naturalment, a més de ser una nació cultural, és una nació política o, si més no, que està caminant cap a la direcció de fer confluir la força d’una nació-cultura amb una mobilització i una transformació del seu model de govern i de convivència per una via clarament política. Que això tingui èxit o no, que sigui majoritàriament assumit o no, és una altra cosa; però la diferència substancial és aquesta. És una diferència que, a més, té un gran gruix històric. L’amic Borja de Riquer s’ha afartat de dir que la primera escletxa que es va obrir al sistema tornista de la Restauració va ser amb la irrupció del catalanisme polític a les Corts d’Alfons XIII. Això va suposar que, per primera vegada, els partits dinàstics no van guanyar les eleccions a Catalunya.

En el cas de Galícia, aquesta capacitat política de poder irrompre a l’escenari de la política espanyola no s’ha donat encara. Pot donar-se en un futur, no ho descarto, però els historiadors no podem fer profecies (o no n’hauríem de fer). En tot cas, la diferència substancial crec que és aquesta. Ara, pel que fa a l’humus cultural, Galícia té una fortalesa i una complexitat diferents de la catalana, la basca, la bretona o la irlandesa, naturalment, però crec que pot ser comparable amb elles. Però només amb la cultura no n’hi ha prou; vull dir que una societat, perquè esdevingui una nació moderna (políticament parlant), ha de tenir no solament llengua, territori o usos comuns, sinó que també ha de tenir institucions i un destí, “orteguianament” parlant (encara que potser sigui excessiu). En definitiva, un projecte que sigui assumit per una part substancial, majoritària per descomptat, d’una comunitat que se senti reflectida en els seus dirigents, i que se senti solidària d’aquells que diuen que són també catalans, gallecs o irlandesos. Com cridava l’atenció a Anderson a les seves Comunitats Imaginades, no tots ens coneixem, però tenim elements que ens permeten sentir-nos semblants: poden ser un himne, una cançó o una llengua. En aquest sentit, les diferències crec que són relativament importants. Deixo per a més endavant l’assumpte de les societats gallegues i catalanes a l’exterior.

De Riquer: Enllaçant-ho amb el que deia en Ramón, en aquest àmbit sí que es percep la gran diferència amb el cas català, en el qual el pes del passat històric és molt important. Tot i que s’intentarà ocultar, roman latent i, en certs moments, reapareix; l’haver tingut unes institucions pròpies, l’haver tingut clars elements de sobirania… Al segle XIX es recupera aquesta història en un context de canvi notable a la societat catalana provocat sobretot pel procés industrialitzador que accentua les diferències entre Catalunya i un context espanyol, encara dominat per estructures agràries i comercials. A més, juntament amb la recuperació del passat, es produeix l’intent de dignificar i normalitzar la diferència cultural i lingüística. En definitiva, es tracta d’un moviment cultural centrat a recuperar i prestigiar tot allò català que culminarà polititzant-se en aprofitar la crisi política espanyola del 1898. Fins fa molt poc, una de les característiques del catalanisme polític sorgit a finals del segle XIX és que és un moviment que es construeix com un projecte de transformació d’Espanya; es pretén  ubicar Catalunya en una forma diferent dins d’Espanya. Per tant, no pot ser un projecte exclusivament català, sinó que ha de ser un projecte fet des de Catalunya per transformar les estructures de l’Estat espanyol, no solament en un sentit politicoadministratiu, sinó també impulsant unes transformacions socials i econòmiques modernes, més en l’òrbita europea i occidental de finals del segle XIX i inicis del XX. És a dir, es pretén “europeïtzar” Espanya. 

Per tant, els projectes catalans són regeneracionistes espanyols, ja que parteixen de la convicció que no és convenient una secessió sinó el contrari, que Catalunya sigui el motor del canvi. Catalunya volia ser el Piemont d’Espanya. El que havien fet els piemontesos a Itàlia ho podien fer els catalans: ser el nord industrial que vertebra el nou estat i la nova societat. El catalanisme jugarà aquesta carta però es trobarà amb enormes dificultats, exteriors i interiors. Tot i que aconsegueix progressivament un cert consens interior, es troba amb grans hostilitats a Espanya; primer per les reticències de les forces polítiques espanyoles que no acaben de tenir confiança en el que és el catalanisme, o fins i tot li manifesten una clara hostilitat. 

Així doncs, la història del segle XX, en el cas català, està marcada pels continus intents catalanistes de dretes i d’esquerres per participar en els canvis polítics espanyols. Durant la monarquia d’Alfons XIII no ho aconsegueixen i, a més, les tensions socials internes frenen els projectes de grups conservadors com la Lliga Regionalista, que té por a la crisi social. El gran èxit vindrà amb el projecte republicà l’any 1931, amb la creació del primer govern català, la Generalitat, des de 1714. Ara es tracta d’un pacte entre les esquerres espanyoles i les catalanes, on el tema de l’autogovern català és substancial. Aquest pacte és fonamental per la consolidació del nou règim republicà, tot i que serà un règim fràgil. Les dretes antirepublicanes i antiautonomistes actuaran més com enemics del règim que com adversaris polítics i s’entrarà en una greu crisi que conduirà en una guerra civil i una dictadura, la de Franco, notablement centralista i contrària a qualsevol sentiment identitari no espanyolista. Després, la Transició es desenvoluparà amb les regles marcades per qui té el poder, els exfranquistes, que assenyalen unes línies vermelles intocables, no hi havia dret d’autodeterminació, no es podia qüestionar la monarquia i no es poden exigir responsabilitats polítiques als franquistes. Passem pàgina i elaborem unes noves regles de joc. Els partits catalanistes tant de dretes com d’esquerres, acceptaran el projecte de l’Espanya de les autonomies. Però a finals del segle XX apareix la percepció, en bona part de l’opinió política catalana, que l’estat de les autonomies s’ha convertit en un fre a una possible evolució de la Generalitat amb més poders i inclús cap a una Espanya federalitzant. Amb el govern d’Aznar del PP de 1996 s’inicia una involució cap a posicions conservadores i de re-espanyolització, i això és el que ha dut a la crisi actual. Després del fracàs del projecte de Pasqual Maragall d’un estatut català de màxims, però constitucional, la política intransigent del PP -ara Mariano Rajoy- ha provocat que per primera vegada en la història catalana hi hagi una àmplia opinió ciutadana que consideri que ja no hi ha possibilitat d’un bon encaix de Catalunya dins d’aquesta Espanya i que ha de buscar una via pròpia. Aquesta és la gran novetat i el gran repte.

Des de les perifèries, veient el cas espanyol, és aventurat dir que Espanya com a projecte històric, polític i social és quelcom fallit? 

Villares: Ortega parlava des de la perspectiva de la queixa envers aquesta afirmació; tenia un fort sentit de projecte nacional espanyol amb base castellana, i la perifèria l’entenia malament. Existiren altres dirigents, especialment a la República, com Azaña, que almenys feien un esforç per entendre la diversitat o “el diferent”. Perquè el problema nacional d’Espanya és un problema d’una angoixa, d’una societat que, d’alguna manera, viu un constant empat entre els seus projectes generals i els projectes alternatius, especialment el català i el basc, cosa que arrossega des de fa molts segles i que s’incrementà al segle XX. En aquest segle, es produí una crisi molt profunda en una nació gairebé moribunda i posada en dubte per un estat ineficaç i amb una diversitat i diferències socials molt fortes. És a dir, una feble integració o capacitat d’integrar el conjunt de la societat: apareixen constantment fractures o fuites bé per la via fiscal, bé per la via militar o bé per la via cultural.

Com ha dit Borja, s’intenta arreglar primer amb la monarquia, a través de la incorporació de la qüestió regional i la política monàrquica, la qual donà lloc a la Mancomunitat de Catalunya i a una idea de mancomunitats que a Galícia va tenir un seguidor: Lois Peña Novo (que fins i tot va escriure un llibre: La mancomunitat gallega). En aquest llibre, mostra que es coneixia el que estava passant. Un segon intent va ser durant la República (ja ho ha explicat bé en Borja, així que no diré més). 

De tota manera, aquesta idea de reformar Espanya no es donà només a Catalunya sinó que era una idea que compartien algunes forces gallegues, basques, navarreses, valencianes, etc. El que passa és que tot això va quedar relativament bloquejat després de la guerra a causa de la Guerra Freda. Jo crec que el fet d’entendre Espanya d’una altra manera, de recuperar una tercera República diferent de la que hi havia hagut el 1931, es va plantejar però no va ser possible. I la novetat va ser que la sortida del Franquisme es va donar amb un pes extraordinari de l’interior sobre la memòria de la República i el seu projecte. Aquesta sortida, que coneixem a la Transició democràtica, es va fer sobre un acord en el qual cadascú va entendre una cosa diferent. Aquest tipus d’acords solen ser viables a curt termini, però mai a mitjà i llarg termini perquè, al cap i a la fi, l’aigua corre per on ha d’anar. En aquest aspecte, la posició catalana va ser molt important a la Transició, concretament en la seva organització des del punt de vista territorial. Tot i que es tractava d’una minoria catalana amb alguns suports indirectes de gallecs o d’altres llocs, i amb el constrenyiment del cas basc, es pensava que hi hauria una distinció entre nacionalitats i regions i, per tant, un panorama espanyol diferent on hi hagués una certa jerarquia: no de millor a pitjor, sinó de diferència i reconeixement d’aquesta diferència, la qual aviat va quedar bloquejada.

Ara diem que està molt malament la Transició i la Constitució, sí, però també hi ha una altra perspectiva que es pot incloure: aquell escrit constitucional va virar en una direcció diferent de la que els mateixos constituents estaven pensant (alguns, almenys). Com a primer treball a realitzar, hauríem de restaurar l’esperit propi (no dic el del consens, això és una altra cosa), l’esperit des del punt de vista territorial de la Constitució. D’aquesta manera, ens trobaríem amb vies que podríem explorar. Per exemple, en aquell moment el pes de Catalunya va ser molt fort, però aquesta no va exigir tenir un concert econòmic com ja tenien històricament el País Basc i Navarra. Sembla (el mateix Tarradelles es va quedar una mica sorprès, diuen algunes memòries com les de Puyol, i altres més tarradellistes) que es va quedar sorprès que no hi haguessin hagut pressions dels diputats catalans en aquesta direcció, però en fi. Hi va haver també una posició d’alguns diputats catalans que van dir: no, millor no ho demanem perquè ens complicarà les tasques de gestió i tot això. No entraré en aquest tema perquè ho sabrà millor en Borja.

En tot cas, el que diferencia a Catalunya i a Galícia en aquest punt no és tant el nombre de diputats nacionalistes o galleguistes que hi hagi o no, sinó la capacitat d’influir en la pròpia dinàmica de la Transició. Per exemple, hi ha diputats gallecs de la pròpia UCD que defensen amb prou força (però no suficient) una interpretació a l’anglesa de la resolució constitucional, és a dir, reconèixer la diferència i no esquinçar-se les vestidures per això. N’hi ha altres, com la castellana, andalusa etc, que creuen que només la suposada igualtat jurídica resol els problemes de convivència, i no és ben bé així. Però això, tornant a l’assumpte anterior, ens porta cap a un altre problema: el cas de Galícia en certa manera juga en un altre equip però no en una altra lliga. Juga amb altres paràmetres, amb una societat molt menys industrialitzada, amb una estructura urbana molt més feble i amb una part d’aquesta societat fora de Galícia a les migracions a Amèrica i a Europa. Però, tot i això, manté la seva pròpia identitat i la seva condició de nació cultural. Galícia té un punt ètnic més fort que Catalunya per exemple, però és un detall en el qual no entrarem.

De Riquer: Certament, a la Transició, Catalunya juga un paper de protagonista perquè els partits catalans han tingut un notable paper molt destacat en el moviment antifranquista. Ara tanmateix alguns analistes consideren que aquests partits potser van pecar d’ingenuïtat.

Villares: Bé, jo no he dit això.

De Riquer: Bé, jo ho dic. Van pecar d’ingenuïtat a l’hora d’acceptar les noves regles de joc en el sentit que, si bé és cert que hi va haver unes certes imposicions de qui tenia el poder, com per l’exemple que la sobirania espanyola era intocable, sí que semblava que les diferenciacions nacionals es respectarien i hi hauria procediments juridicopolítics per mantenir un estatus ben diferenciat). Però no va ser així, la diferència es va anar diluint a mesura que hi hagué contraatacs per part dels socialistes, com per exemple amb el cas andalús que es va liquidar la diferenciació entre les nacionalitats i regions. El fet de convertir Andalusia en una nacionalitat i saltar-se les diferenciacions, va obrir pas al fet que altres comunitats seguissin aquest camí i les diferències desapareguessin. I aquí és evident que el problema no van ser estrictament els pactes de la Transició sinó el que ha succeït després: la gestió democràtica a partir dels anys 1979 i 1890. Durant l’etapa del govern socialista de Felip González, mentre una part del catalanisme -Convergència- es tancava en la construcció de la seva Generalitat i s’inhibia bastant de la política espanyola, a Madrid el PSOE tornava als discursos jacobins de sempre i retornava amb habilitat al centralisme, oblidant-se del que inclús el seu propi programa proposava avançar de forma progressiva cap a la federalització de l’Estat. Llavors no ho van fer els socialistes i després -Aznar, a partir de 1996, va arribar amb el seu discurs de la “segona Transició”-, que pretenia impulsar una involució centralista i espanyolitzadora. Aquí esclatarà el conflicte del segle XXI, que s’inicia amb el segon govern d’Aznar, quan té majoria absoluta el PP. Després, el 2006, Mariano Rajoy líder de l’oposició, és qui porta l’estat català al Tribunal Constitucional, on, després de quatre anys de tensions i pressions, s’acaba dictant una sentència contrària. Esclata d’aquesta manera el conflicte polític que s’havia anat generant durant vint anys i escaig, potser per haver estat uns massa ingenus i per no haver-se atrevit a impulsar canvis els altres.

Galícia i Catalunya són dos territoris on les migracions van tenir molt d’impacte a la conformació identitària, però de dues maneres oposades. Mentre que de Galícia van sortir milers de persones, Catalunya les rebé. Quina és la diferència fonamental entre emetre i rebre immigrants i quins ecos té en el present?

De Riquer: Jo crec que són casos totalment diferents. Catalunya és un país que, quantitativament, té poca migració externa (potser el més significatiu sigui l’exili polític del 39). Però no és una emigració per motius econòmics, sinó polítics. Això ha fet que les comunitats catalanes de l’exterior siguin numèricament petites, incomparables respecte les gallegues, i en alguns casos molt polititzades en ser bàsicament d’exiliats, com passa a Mèxic, Argentina o França, on, si bé hi ha hagut una emigració anterior molt reduïda, els que més van influir van ser els nous que impulsen una forma de sociabilitat molt política. Ells són els pocs republicans que queden, els de l’exili, que segueixen ancorats en l’any 1936 i no coneixen bé ni viuen els problemes de la gent de l’interior.

En canvi, Catalunya és un país de recepció de moltíssima gent en unes condicions peculiars. Si bé és cert que anteriorment hi havia hagut migracions, les de finals del segle XIX, fins als anys 1930 procedien de les regions properes a Catalunya (Aragó, País Valencià, Balears) no es creaven grans problemes d’integració, entre altres coses perquè aquí s’estava reconstruint una societat que s’estava catalanitzant progressivament. El gran canvi es produirà durant la dictadura franquista, ja que en 25 anys van arribar 1.800.000 persones, majoritàriament castellanoparlants -sobretot andalusos-, de classes populars i poc alfabetitzades, que vindran a ocupar els llocs més subalterns de la societat. Amb la qual cosa, el problema serà múltiple: és un problema social al tractar-se de classes populars poc qualificades, amb una altra llengua i unes altres pautes cultural, i això es produeix en un règim dictatorial on la catalanitat està prohibida. Això genera un problema d’enormes conseqüències, com tots sabem, que s’intentarà canalitzar més o menys per part de l’oposició antifranquista a finals dels 60, i que serà un dels grans reptes de la nova Catalunya democràtica i autonòmica de la Transició. I aquí sorgeixen alguns problemes que després seran ressuscitats per alguns grups polítics: el tema de la llengua i del bilingüisme, el tema de la cultura única o diverses cultures, el que s’entén per cultura, si s’identifica llengua amb cultura, etc. És un aspecte extremadament complex. 

De totes maneres, jo diria que cap als anys 1990 aquest tema ha estat relativament ben resolt: s’han aturat les migracions des de l’any 1974 amb la crisi econòmica. Ja no hi ha fluxos massius, els fills dels emigrants ja són catalans, són “els nous catalans”, i fins i tot desapareix la paraula “emigrant”. Han funcionat relativament bé els mecanismes, tant d’integració cultural-lingüística per mitjà de l’educació i els mitjans de comunicació, com de promoció social. Adquirir el català és un dels procediments fonamentals d’integració i de promoció social. Això ho saben perfectament els andalusos que viuen, per exemple, a Santa Coloma de Gramenet, que van ser els primers a exigir classes de català per als seus fills perquè no fossin diferents, perquè tinguessin les mateixes oportunitats per prosperar en el país en què volien viure permanentment. Perquè no es tractava d’una migració temporal, ja que consideren que Catalunya ja era el seu país.

Després s’afegirà un problema que encara no s’ha acabat d’analitzar amb profunditat. Des de l’any 1998 al 2008, a Catalunya han arribat 1.200.000 de persones; la diferència és que ara no són andalusos, ni espanyols en majoria, sinó que són magribins, subsaharians o llatinoamericans, molts d’ells amb problemes legals i amb pautes culturals notablement diferents. Aquesta qüestió no s’ha acabat d’analitzar a fons. Amb la crisi econòmica del 2008, unes 300.000 persones van marxar, però Catalunya segueix sent la comunitat autònoma amb més gent nascuda fora d’Espanya, un 15% aproximadament. D’ella, més de la meitat són musulmans. Actualment a Catalunya hi ha 500.000 persones que són de religió musulmana (magribins, pakistanesos, senegalesos, etc.) i hi ha més de 250 mesquites. Aquesta Catalunya és un país bastant diferent que el de fa vint anys i gestionar aquesta diversitat, sigui un país independent o no, serà extremadament complex. Crec que els partits polítics encara no s’han pres seriosament el que ha significat aquest radical canvi dels últims anys.

Villares: Aquesta pregunta planteja un problema bastant seriós per a l’àmbit científico-social. El que es proposa aquí, exposant casos tan diferents com els de Catalunya i Galícia, és el paper que tenen, d’una banda, els altres catalans i, de l’altra, els altres gallecs, de la seva pròpia personalitat i estratègia polítiques. Ja ha explicat en Borja per què hi ha una solució totalment diferent, i ja es diu en la mateixa pregunta: Catalunya és un país d’immigració, i Galícia d’emigració. Hi ha un punt d’unió en aquests dos fets: els dos contribuïren a crear una fractura social i cultural (sobretot cultural) que van tenir algunes conseqüències en la formació de la identitat. De la mateixa manera que els processos d’industrialització i desestructuració de la societat tradicional permeten prendre consciència sobre el que hom és i cap a on vol anar, aquest fer es pot aconseguir ja sigui amb la vinguda de gent de fora, diferent de la pròpia del territori, o amb la gent que marxa fora i es reconeix diferent, retornant amb algunes remeses que poden ser útils per a la concepció de la imatge de Galícia. I aquí crec que el paper no és tan diferent com podria semblar sinó que són fenòmens paral·lels: què passa amb els altres catalans? Com s’integren? Què passa amb gallecs que estan fora? Passa que les elits cultes gallegues consideren que es desgalleguitzen, que es perd una força no només laboral, sinó cultural, per vigoritzar i regenerar Galícia. Però, en canvi, després veiem que la gent que marxa fora, contràriament al que opinen algunes de les elits culturals i constructores de la nació gallega com Castelao, ha estat decisiva amb el seu retorn i el seu suport en els àmbits de memòria, d’educació, de creació de mitjans de comunicació… És difícil establir en un mateix pla les dues coses. 

Galícia actualment és un dels llocs d’Espanya on menys immigració hi ha; dels cinc milions d’immigrants que han arribat des de principis del segle XXI, a Galícia se n’han establert el 2-3%, és a dir, prop de vuitanta mil immigrants, bàsicament brasilers, portuguesos, uruguaians o argentins. El que vull dir és que no hi ha una concentració de musulmans, pakistanesos, romanesos o magribins; naturalment, aquesta immigració existeix però no ha estat rellevant en els últims anys. A Galícia se segueix plantejant l’assumpte des d’un altre punt de vista: què fer amb les noves generacions que han d’emigrar com a “emigració de cervells” i que no tenen un assentament còmode al seu poble? Això planteja altres debats, fins i tot hi ha qui ja parla de la “mort demogràfica de Galícia”, cosa que sembla una mica angoixant o excessiva però que es pot afirmar. Per tant, el que m’importa assenyalar és que el problema de les migracions formalment pot presentar molta semblança, però, per altra banda, té conseqüències força diferents. Malgrat tot, al final, per una via o per una altra, la mobilitat espacial contribueix a crear una identitat, per vies diferents, tant a Catalunya com a Galícia.

L’emigració tan forta que hi va haver a Catalunya durant l’època franquista (també n’hi va haver en menor mesura durant l’època democràtica) va crear una figura d’ús social que, durant un temps, es va anomenar xarnego; però sobretot va crear un espai cultural català diferent. Els escriptors que escriuen en llengua castellana, les festes que celebrades amb pautes de fora del Principat (andaluses, murcianes, extremenyes …), etc., donen més pluralitat a la cultura pròpia que es fa a Catalunya. Aquesta cultura és bastant plural, fins i tot més que la gallega. A Galícia també existeix una cultura en castellà, tot i que minoritària en certa manera perquè els escriptors de l’època autonòmica són gairebé monolingües, més que a Catalunya, en termes comparats absoluts. Aquesta situació també es donà amb Emilia Pardo Bazán, Valle-Inclán, Cunqueiro, etc., tot i que no són de cultures tan dispars com les de dins de la societat catalana, en la qual no és el mateix un Javier Cercas (que a més fa gala del seu propi origen immigrant) que Quim Monzó.

A Galícia, aquestes remeses migratòries van ser importants pel gruix cultural i organitzacional  que suposaren, ja que no s’haurien obtingut de cap altra manera perquè van substituir en escoles, mitjans de comunicació, llocs de memòria, etc., el que hauria d’haver fet la societat civil a Galícia i que a Catalunya sí que es va fer. Un petit exemple ho resumeix: Joan Maragall diu que l’himne català va començar a cantar-se, posem, a Reus i que després es va anar expandint per diferents llocs gràcies a un grup de catalanistes que anaven en tren; “L’himne va viatjar en tren”. Jo dic que l’himne gallec va viatjar en vaixell: es va crear a Galícia, va anar a Amèrica, es va estrenar allà i va tornar.

Sembla que hi hagué un pont d’idees i persones entre Galícia i Catalunya a principis del segle XX. Solidaritat catalana inspirà a l’“agrerismo galego”, capitals catalanes tingueren molta presència a Galícia, els esportistes gallecs miraven Barcelona com a model a seguir. Portela Valladares va arribar a la Ciutat Comtal després de la Setmana Tràgica, Castelao va ser-hi més tard, etc. Aquest pont va ser d’anada i tornada?

Borja de Riquer: D’una banda és cert que ja a finals del segle XIX, personalitats destacades del galleguisme van a Catalunya perquè els hi interessa veure què hi està passant; però al mateix temps tenen una certa influència al plantejar el discurs galleguista a Catalunya, on no solament és recollit pel que podríem anomenar els centres gallecs, sinó també pels grups catalanistes.

És significatiu veure la premsa catalanista de finals del segle XIX plena de notícies sobre Galícia i el galleguisme, molt més que sobre el País Basc, el nacionalisme del qual és el gran desconegut. Fa poc vaig localitzar una carta molt curiosa d’Enric Prat de la Riba a Pompeu Fabra quan aquest era catedràtic a Bilbao, demanant-li que li expliqués què sabia del nacionalisme basc, qui eren els seus líders, els seus objectius, etc., ja que el seu discurs li semblava molt diferent al del catalanisme. La resposta de Fabra va ser que el nacionalisme de Sabino Aran no s’assemblava gens al catalanisme polític. Això canviarà bastant més tard, cap als anys 1930, però abans no. Quan Solidaritat Catalana enviï l’any 1907 una delegació al País Basc, s’entendrà molt més amb els foralistes que no pas amb els nacionalistes.

Això demostra que els moviments nacionalistes intenten conèixer-se entre ells, de la mateixa manera que tots estan al dia del que passa a Irlanda. La qüestió irlandesa és present en tota la premsa catalana i gallega perquè és un referent (tot i que també es fixen en el cas d’Hongria i en els txecs). És evident que tot canvia quan es crea un moviment tan excepcional com Solidaritat Catalana, la qual obté un triomf electoral històric (41 dels 44 diputats que s’escollien a Catalunya l’any 1907. No hi ha hagut mai una representació catalanista tan important a les Corts espanyoles).

Hi ha un altre moment d’influència catalana, tot i que diferent: als anys 1917 i 1918, quan apareixen les Irmandades da Fala i Francesc Cambó està creant una aliança amb les burgesies perifèriques per reformar Espanya. En aquell moment visita Galícia i pacta amb certes forces, però no tant amb els galleguistes sinó amb els agraristes. Els galleguistes s’indignen amb Cambó pel seu pragmatisme, ja que ell considera que són més importants els agraristes (que tenen elements més tradicionalistes i poc nous) que els galleguistes. A l’hora d’organitzar la coalició, els candidats a diputats que predominen a les llistes són els agraristes. A més, a Galícia aquesta aventura política acaba malament… i permetrà que Calvo Sotelo sigui diputat.

Francesc Cambó com a trampolí de l’èxit de Calvo Sotelo?

Villares: No va ser ben bé així, va ser el fracàs a les eleccions de 1918 de la coalició que donava suport a Cambó. El joc dels cacics locals va permetre que sortís, per la via conservadora (maurista, diria jo), José Calvo Sotelo, diputat per primera vegada amb vint anys. Tot i això, diria que no va ser volgut per Cambó ni pels galleguistes però va ser possible gràcies a la pèssima organització d’uns i altres.

De Riquer: També és evident que, durant la República, pel galleguisme, el qual comença a consolidar-se, el referent català és bàsic. Castelao, per exemple, tindrà claríssim que cal seguir la via catalana d’Esquerra Republicana. L’Organització Republicana Gallega Autònoma (ORGA) i el Partit Galleguista són resultat de les aliances de les esquerres gallegues i galleguistes per intentar aconseguir un estatut com el català. Catalunya serà sempre un referent per a un galleguisme que finalment l’any 1936 aconsegueix l’autonomia. Però la seva aplicació es veurà frustrada per la sublevació militar.

Villares: Jo diria que aquestes relacions existeixen des de finals de segle XIX i que, més o menys intensament, ho fan de forma regular. Potser la concreció més evident va ser l’aliança, primer la triple aliança Galeusca, formada a la República l’any 1933, aglutinadora de les tres nacions històriques (Galícia, Euskadi i Catalunya), mantinguda força bé a l’exili fins a l’any 1947-1948 i recuperada pàl·lidament a la fi del segle XX a la Declaració de Barcelona de 1998.

Dit tot això, és veritat que a Galícia l’exemple del regionalisme, primer català i nacionalisme després, exerceix una gran influència; era un referent d’imitació. Hi havia també un referent a Irlanda, tot i que molt més concret i particular. Però Catalunya, en estar dins l’Estat espanyol, exercia a Galícia una gran influència i, de fet, també hi haurà problemes en aquesta relació. 

Seguint amb el que explicava abans en Borja, moltes problemàtiques van venir amb la relació mantinguda per Cambó: després de la seva ruptura l’any 1918, el 1920 molts galleguistes el consideren (especialment per la seva política proteccionista) un “excatalà” i es refereixen a ell com “aquell jueu ronyós” en moltes cartes privades.

Més enllà d’aquests assumptes menors, és obvi que hi ha una voluntat d’imitar Catalunya, d’aplicar (bé sigui per Solidaritat Catalana, bé per les Irmandades da Fala o bé pel Partit Galleguista) algunes de les pautes polítiques de caràcter autonomista i la consecució de l’autogovern. Això es mantindrà fins i tot durant la Guerra Civil (1936-39). A Barcelona tenen lloc reunions de Galeusca tractant de reconstruir una mica aquella aliança, la qual es manté a l’exili i arriba, almenys, fins a la Transició democràtica.

Ara bé, aquesta imitació de Catalunya moltes vegades no va anar més enllà: no va assumir tota la textura interna de l’evolució política catalana. Recordo, quan va començar l’autonomia a Galícia, alguns directors generals que estaven en tal conselleria o tal altra, dient: “estem fent un calc de les disposicions del govern català per aplicar-les aquí”. Però la distància també va ser bastant forta, copiar a Catalunya no era suficient sinó que es necessitava alguna cosa més.

Així doncs, podríem concloure que hi ha una voluntat de trobar-se, de buscar una aliança que entén Espanya d’una altra manera: des de les “realitats perifèriques”. La revista Espanya regional, de finals de segle XIX, en va ser un exemple, Solidaritat Catalana i la Gallega en van ser d’altres, així com Galeusca, la política a l’exili, etc. Fins i tot durant la Transició, l’embús que va patir l’estatut gallec es va poder resoldre d’alguna manera per la via catalana. Recordem que quan es va fer l’anomenat Pacte d’Hostal (1980) per evitar que l’estatut caigués gairebé en una simple descentralització administrativa, la combinació de José Antonio González Casanova i Jordi Solé Tura (que integrava la comissió dels pares de la Constitució) va facilitar la nova redacció d’uns articles de l’estatut gallec, els quals van permetre que fos homologable a la resta. Les coses van arribar a l’extrem, una mica ja barroer, d’aconseguir-ho a través de particulars o de la còpia d’altres documents.

Però allò fonamental, sobretot, va ser Galeusca perquè, tot i que no va arribar a tenir una estructura interpartidària sòlida, va ser una utopia. Fins i tot es va publicar una revista a Buenos Aires anomenada Galeuzca, que, per Castelao i fins i tot per les comunitats catalanes o basques, va ser de gran importància a Amèrica. Ara bé, això s’aturà els anys 1947-48 tot i la seva persistència com a referent. Les relacions, per tant, són evidents però tenen una part formal (gairebé superficial) d’imitació i una estratègia assumida com a conjunta però més difícil.

Com creieu que és la relació de la historiografia acadèmica amb la societat a Catalunya i a Galícia? Els discursos que últimament calen a la ciutadania són un símptoma de que alguna cosa es féu malament? 

Villares: En aquest aspecte hi ha un problema general i un altre d’específic. El general és que el paper de la historiografia en les societats europees, tot i que desigual, no destaca gaire entre els notables generadors d’opinions, inclosa Espanya.

Dit això, hauré de remarcar que el pes de la historiografia acadèmica és molt més fort a Catalunya que a Galícia (tot i tenir en compte les diferències demogràfiques, universitàries, etc.). Per què? Per dues raons. En primer lloc, perquè el Principat té institucions relativament estables des de principis del segle XX: l’Institut d’Estudis Catalans, acadèmies, universitats… cosa que a Galícia només va donar-se en un breu període de temps, durant la República, seguit d’una aturada molt gran amb la guerra. La reconstrucció historiogràfica no s’elaborà de forma seriosa fins als anys setanta del segle XX. A Galícia no trobem un Vicens Vives ni altres personalitats semblants. Potser és que no podia haver-n’hi… Bé, hi ha un Zara, que no hi és pas a Catalunya! [Riu] Amb això vull dir que a Galícia poden existir aspectes que no hi són en altres llocs; però no trobem un pes tan fort de la historiografia acadèmica com el que hi ha a Catalunya, la qual compta amb revistes d’història, per exemple.

També s’ha de tenir en compte un altre element important, i és que en la configuració de la identitat cultural gallega, tot i la gran importància de Manuel Murguía i d’alguns historiadors romàntics del segle XIX, el pes historiogràfic va anar disminuint mentre guanyaven rellevància altres argumentacions més hegemòniques de caràcter econòmic durant el segle XX (tot i que el Seminari d’Estudis Gallecs i Nós fossin historicistes). Tot el nou nacionalisme dels anys setanta en endavant s’ha definit des d’una perspectiva antiimperialista, anticolonial i d’antidependencia econòmica, no només en el Llibre de Beira, sinó també a la pràctica política. Aquest aspecte, però, no col·loca en primer pla els historiadors, perquè es considera que la història és injusta i un greuge per a Galícia.

En canvi, Catalunya té un origen certament medieval. No es remunta a la Prehistòria per buscar el seu fons ètnic (o no va a buscar-lo de forma prioritària), sinó que el cerca en l’Edat Mitjana, moment en què sorgeixen les institucions, les figures dels monarques, etc. Aquest fet adquireix una veritable importància i explica per què la història a Catalunya té un perfil diferent de la gallega.

Pel que fa a la relació amb la societat actual i amb els conflictes polítics actuals es diu, tot i que jo no n’estic gaire segur, d’això, que hi ha hagut un excés d’historiadors al Procés, tant en la política com en l’opinió publicada; però no crec que això sigui especialment rellevant ni que sigui l’explicació del Procés. Les relacions que l’historiador actual té amb la societat segueixen sent tan difícils com ho eren fa vint o trenta anys. La societat demana una història, té set d’història, però no la que es fa a l’Acadèmia… o no sempre.

La història que es fa a l’Acadèmia, quan es vol adaptar, comporta algunes relliscades. A Catalunya, durant molt de temps Vicens Vives va lluitar contra la historiografia romàntica. A Galícia, potser, també tenim un pes de la idealització del passat que caldria revisar. Però el paper de l’historiador és bastant difícil tant de defensar com de percebre en la societat actual, en què la distinció entre passat i present és molt feble. Avui en dia, la història té molt poc a veure amb la que es feia fa cent anys i ja no és l’instrument usat per educar i nacionalitzar la ciutadania. Aquesta, si és que s’educa, ho fa a través d’altres mitjans tecnològics més forts, hi ha altres ciències socials que ofereixen altres explicacions de la realitat.

De Riquer: La història té un pes molt important en el conjunt de la cultura catalana, és un element central d’aquesta. Sense la història i sense la llengua, no podria existir la construcció de la cultura i l’imaginari catalanistes.

Efectivament, hi ha hagut una presència força notable d’historiadors, fins i tot en la política, però crec que és un fet anecdòtic. El que sí que crec que ha estat important és el següent: d’una banda, existeix un món historiogràfic acadèmic, bastant tancat en si mateix; però, d’altra banda, en el discurs històric que es projecta cap a la societat, el que surt als mitjans de comunicació, etc., la majoria d’historiadors, tot i els matisos, han insistit a intentar restar importància a l’element essencialista-ètnic com a agent mobilitzador polític de l’actual procés.

Altres especialistes en ciències socials, antropòlegs, sociòlegs o politòlegs, però sobretot els historiadors, han insistit més en afirmar que la recent mobilització catalana no és identitària i nacionalista, sinó que respon a uns elements de la política pràctica (crisi del model autonòmic, discriminacions fiscals, frustració de les aspiracions d’un projecte de futur millor…). Jo crec que aquest discurs ha anat quallant dins de Catalunya; però fora, no. Hi ha alguns historiadors espanyols, alguns molt rellevants, que continuen sostenint que el Procés català és una confrontació entre dues identitats. No és cert. S’ha de fer una anàlisi més rigurosa sobre quina és la realitat de l’estat de les autonomies i del paper dels catalans dins d’Espanya. Són molts els historiadors catalans que han contribuït amb les seves reflexions contrastant les experiències del passat amb la realitat actual per intentar entendre el que ha passat en els últims anys.

Villares: Assumint el que diu en Borja, crec que el nacionalisme català és més cívic que ètnic, i, en aquest aspecte, el paper de la història és molt més rellevant. Això no vol dir que a Galícia el nacionalisme només sigui ètnic, perquè la historicitat va ser també un element essencial; però en el nacionalisme més recent, el que s’autodefineix com a “nacionalista” (que es defineix com la veu dels gallecs), es troba bastant allunyat de posicions històriques, ja que no estudia la història ni la incorpora en el seu propi discurs. Més aviat invoca raons de caràcter econòmic i gairebé antropològic. En l’últim debat d’investidura, el de Pedro Sánchez, el representant del nacionalisme gallec va començar dient que era el representant d’un país, Galícia, que havia estat maltractat històricament, però no incorpora l’anàlisi històrica per a l’acció política sinó que és una simple denúncia. És un exemple superficial, si es vol, però serveix per demostrar les diferents posicions historiogràficament parlant: les catalanes i les gallegues.

També m’agradaria aprofitar per dir que, si més no per part meva i per la d’alguns historiadors gallecs més, s’ha procurat tenir una relació de diàleg i de curiositat per la historiografia catalana i que he trobat moltes referències i ajudes. Crec que ha estat un diàleg molt fructífer gràcies a figures com Josep Fontana, Jordi Nadal, el mateix Borja, etc., durant els últims trenta o quaranta anys.

De Riquer: Aquest és un aspecte important. Hi ha hagut, com a mínim en els últims trenta anys, una comunicació i una empatia notables entre historiadors, sobretot entre els contemporaneistes, de Galícia i de Catalunya, no solament perquè hi havia temes d’interès comú sinó també pels procediments metodològics i els pressupòsits de partida similars. Això ha fet que, en els col·loquis on intervenim, normalment hi hagi un cert coneixement i una empatia previs i, d’aquesta manera, es pugui establir una discussió realment científica.

Desgraciadament, en els últims deu anys també m’he trobat que el tipus de debat que podia fer-se perfectament a Santiago de Compostel·la, ja no era possible fer-lo a Madrid. El tipus d’arguments entorn de la temàtica catalana, que podien plantejar-se a Galícia, a València, al País Basc sense gaires problemes, a Madrid, en canvi, s’hi notava un notable desacord. Hi havia posicions ideològiques prèvies que ho dificultaven notablement. Apareixia un tipus de discurs ideològic espanyolista que dificultava molt el debat en termes científics.

En quins aspectes?

De Riquer: Sobre com tractar els problemes.

Villares: I l’empatia. L’empatia sobre les qüestions del debat. També podria afegir, com a referència, que hi ha una figura que, en certa manera, s’ha unit bastant en aquest interès per la qüestió nacional: Pierre Villar (que també és molt important per a la intel·ligència de Catalunya i que era un autor molt llegit a Galícia des dels meus temps de formació). Els seus escrits tenien més preferència sobre altres textos i cursos de la formació marxiana i, per avantatge nostre, també sobre Marta Harnecker, Louis Althusser, etc. És clar que això bloquejava una mica l’arribada d’altres autors provinents del marxisme anglès, els quals també haguessin estat necessaris. En tot cas, Pierre Villar va exercir una mica el paper de liaison entre Catalunya i Galícia a través de la influència de la historiografia marxista francesa i de la qüestió nacional durant un temps significatiu.

Read More

Entrevistem a Jordi Tura sobre patrimoni cultural. Sobre el sorgiment del Museu Etnològic del Montseny, la recerca i restauració del Castell de Montsoriu i la vinculació entre els professionals del patrimoni, el teixit associatiu i la societat civil.

Read More

Ens desplacem a Calafell, on la nostra entrevistada realitza una excavació. Llicenciada en història, arqueòloga i actualment doctoranda, Roser Marsal és especialista en Arqueologia i Història de l’Edat del Ferro al Pròxim Orient i en la cultura de l’aigua a la Transjordània del I mil·lenni a.C.

Arribem al pis on farem l’entrevista, ple de restes de convivència arqueològica: microscopis, botes i cafè. Deixem el llibre Oikonomía: Cuidados, reproducción, producción. Tarragona: Publicacions URV, 2015. sobre la taula, obrim la grabadora i ens disposem a parlar de les dones egípies en clau de gènere i africanitat a partir del capítol del llibre que la nostra entrevistada va redactar: Mujeres de Kémit: madres, diosas, reinas y trabajadoras. Un bonic homenatge d’actuals dones treballadores (qui sap si mares, deesses i reines) a les dones de Kèmit d’ara fa uns 4.000 anys.

A què ens referim quan parlem de Kèmit dins l’Antic Egipte?

La paraula Kèmit fa referència a com els egipcis anomenaven la seva terra. La transcripció d’aquesta paraula és Kemet, i significa “el país de la terra negra” (transliteració que van fer els egiptòlegs occidentals). Però hi ha un altre vessant de l’Egiptologia, la visió africanista, que exposa que la paraula Kemet no vol dir “el país de la terra negra” sinó “el país dels negres”; aquest altre significat fa referència als seus habitants i no al territori. D’aquí és d’on va sorgir el debat sobre l’africanitat de l’Antic Egipte. 

A nivell personal, he fet aquesta referència a Kèmit com a homenatge a un professor que vaig tenir a la Universitat de Barcelona, el professor Ferran Iniesta, que em va introduir als estudis africanistes de l’Antic Egipte.

Fas referència a discursos historiogràfics occidentalistes, imperials i androcèntrics aplicats als estudis de l’Antic Egipte que han conformat la nostra visió sobre aquesta civilització. Quins han estat aquests discursos en el cas de Kèmit i quina visió ens han configurat? I, més concretament, en el cas de les dones?

Nosaltres, quan parlem d’Egipte, sobretot la gent que no ha estudiat directament la civilització egípcia, ho fem des d’una visió romàntica i idíl·lica. La visió que ens ha arribat de les primeres investigacions que es van fer a l’Antic Egipte és una visió imperialista, ja que van ser els grans imperis els que van començar a excavar en aquest territori (sobretot a les piràmides, als grans temples funeraris… tots ells conjunts monumentals). Progressivament, aquesta visió ha anat canviant, però ha costat, ja que les visions romàntiques i imperialistes estan molt arrelades als estudis de l’Egiptologia i d’occident.

Però també faig referència als discursos androcèntrics perquè la majoria de fonts (arqueològiques, textuals i iconogràfiques) estan elaborades per homes. Per tant, la visió que tenim de l’Antic Egipte sempre és una visió androcèntrica.

Però, com us explicaré, i el que hem intentat fer amb aquest llibre (CUADRADA MAJÓ, Coral (coord.). Oikonomía: Cuidados, reproducción, producción. Tarragona: Publicacions URV, 2015. ISBN 978-84-8424-375-5), és capgirar aquest discurs per intentar veure i estudiar les dones com a subjecte dins d’aquesta ja conformada visió general.

En el cas de les dones a l’Antic Egipte, al llarg de la història de l’Egiptologia se n’han fet algunes publicacions al respecte, però sempre des del punt de vista de la desigualtat. Fins fa relativament molt poc, no se n’han fet Estudis de Gènere. Per tant, des de la visió tradicional, les dones no apareixien dins el discurs de l’Egiptologia: n’estaven excloses. 

Les dones de Kèmit no s’han d’estudiar des de la desigualtat respecte a l’home, sinó com un subjecte amb autonomia però lligat a la dualitat de la cosmologia egípcia. En què consistia aquesta dualitat?

La dualitat és un element que costa molt d’entendre des del nostre punt de vista occidentalista. No podem obviar ni defugir els paràmetres inherents en què hem nascut, però hem d’intentar imaginar com vivien aquest tipus de cultures, les quals estan molt allunyades de la nostra concepció. 

A partir de textos religiosos i d’iconografia sabem que els egipcis tenien el concepte de la dualitat: dos oposats creaven equilibri. Fins i tot existia una deessa, Maat, que vol dir “l’equilibri”. Per tant, segons les seves creences, dos oposats ocasionaven aquest equilibri vital i sagrat. És d’aquesta manera que el binomi home-dona aconseguia aquest equilibri, tot i que també s’hi associava el binomi passivitat-activitat amb una figura o amb una altra.

La dualitat que volia remarcar en aquest capítol al capdavall és una analogia, ja que, per entendre-la, hem de fer un canvi de “xip”, perquè costa moltíssim inserir-nos en l’estudi d’aquestes societats que tenen un pensament totalment diferent del nostre. Intentem fer analogies però al final són relativismes.

Un dels objectius del teu capítol Mujeres de Kémit: madres, diosas, reinas y trabajadoras és revalorar i canviar la visió dels treballs de cures i de reproducció, tradicionalment associats a la dona relegada a l’espai privat domèstic. A Kèmit, els treballs de cures i de reproducció eren considerats producció. Què caracteritzava l’economia i la societat de Kèmit perquè fossin considerats d’aquesta manera i, per tant, fossin activitats econòmiques? Com es vivien a Kèmit aquests treballs?

Això té molt a veure amb el títol que li vam donar al llibre les quatre autores: Oikonimia. Cuidados, reproducción, producción. Un dels objectius que vam voler assolir va ser canviar el paradigma tradicional d’aquestes activitats. Sembla que nosaltres atorguem més importància a allò que actualment considerem producció mentre que la reproducció i els treballs de cures (com el manteniment de la família, la criança, etc.) no es consideren producció i queden en un pla secundari.

Hem volgut canviar-ne el punt de vista perquè en aquest tipus de societats, i fins i tot en la nostra, reproducció i cures són tant o més importants que el que actualment considerem activitats de producció. Perquè, òbviament, si no hi ha reproducció ni es cuida la descendència, no pot haver-hi producció. De què serviria produir?

Cal dir que a l’Antic Egipte no consideraven aquestes tres activitats producció en si, sinó que no en feien una divisió com la fem nosaltres. Per ells, la unitat bàsica era la família, la qual era important tant per perpetuar el mateix llinatge, com per mantenir els progenitors, com per retre culte als avantpassats. Un exemple en són les mastabes i les  diverses fórmules funeràries, les quals servien perquè mai s’oblidessin els ancestres. Per tant el culte i les cures familiars eren activitats molt importants.

Però, repeteixo, no devien diferenciar aquestes activitats: simplement era un aspecte global i inherent en la seva cultura. A la nostra societat sí que separem producció i religió però ells no tenien aquesta concepció. Tot anava lligat i era considerat producció, fins a tal punt que els temples eren els centres redistributius de l’economia egípcia.

Com es relacionaven les dones amb l’espai de producció? Es podia parlar d’esferes públiques i privades i de domesticitat femenina?

Aquest és un àmbit espinós. No sóc especialista en aquest tema, però quan vaig començar a investigar-hi, preguntant també a professors del màster d’Egiptologia, va costar molt establir el significat d’esfera pública i esfera privada a banda del que considerem nosaltres una esfera pública i una esfera privada. Si nosaltres considerem que l’esfera privada són les quatre parets de la casa, què considerem el pati o la terrassa (és a dir, el sostre de les cases egípcies, on es realitzaven diverses activitats productives), que van més enllà de les quatre parets? Perquè les dones realitzaven activitats als camps propis adossats a la seva casa o terreny. Això què vol dir? Que és públic, que és privat…? Quins són els límits?

La conclusió és que no sempre s’han de relacionar les activitats de les dones amb espais que nosaltres actualment considerem únicament privats o lligats a la ideologia de la domesticitat. La domesticitat pot ser tan àmplia com un vulgui que sigui. Les feines que fa una dona les pot fer a casa o fora d’aquesta i a Kèmit hi ha molts exemples de cada.

Dins el que actualment es considera producció (tot i que ja hem vist que les activitats de producció no es corresponien als mateixos paradigmes actuals), hi ha indicis de l’existència d’una divisió sexual del treball a Kèmit? Quins àmbits laborals ocupaven les dones (com ara religiosos, estatals, comercials…) i quines feines hi realitzaven?

A partir dels textos transcrits, de l’arqueologia (tot i que en menor mesura) i sobretot de la iconografia, s’ha vist que entre homes i dones hi ha certs treballs que podien ser especialitzats. 

Les dones eren importantíssimes en els àmbits religiosos. Fins i tot existia el títol de cantora de Hathor, una de les divinitats per excel·lència de l’Antic Egipte. També trobem ploraneres, activitat que en molts països era o segueix sent habitual.

Per a la dona que s’ocupava de la casa o de totes les activitats que s’hi produïen, com per exemple el teixir, existia el títol de la nebet per. El teixir era importantíssim per a la societat egípcia. Fins i tot en l’actualitat teixir el lli segueix sent una activitat pròpia de les dones a Egipte. 

També eren activitats especialitzades per a les dones la premsa de certes flors per extreure’n perfums, cuidar i alimentar animals i activitats comercials com l’intercanvi de productes. 

En àmbits estatals, i fora de l’especialització, ocupaven títols honorífics com “la mà del Déu”, en egipci hemet netjer. Això vol dir que estaven al costat del Faraó i, per tant, tenien un gran poder a les altes esferes. 

En general, les activitats exercides per les dones depenien de la jerarquia social a la qual pertanyien, però es pot afirmar que a l’Antic Egipte les dones estaven presents en moltíssims àmbits, no únicament (insisteixo) en el domèstic, que és la típica visió que en tenim). Sí que hi havia certa especialització però com la que hi ha hagut en totes les cultures. Però aquesta especialització no era una divisió categòrica i estricta. A més, estem parlant de les activitats que queden registrades a les fonts oficials, però què hi havia per darrere? Segurament una economia submergida com n’hi ha hagut sempre. Malgrat tot, aquest és un aspecte difícil de poder registrar i del qual quasi no hi ha evidències.

Fins ara hem tractat les dones com a col·lectiu general, però existien molts factors que les diferenciaven entre elles en diversos aspectes i paràmetres. Un d’ells eren les jerarquies de la societat egípcia. Malgrat que la majoria d’informació arqueològica és sobre les dones d’alta jerarquia, a trets generals què suposava ser dona i de baixa jerarquia a Kèmit?

Les fonts que tenim o que ens han arribat fins al dia d’avui normalment són fonts oficials i elaborades per homes. Per tant, la visió que tenim de Kèmit és d’un punt de vista de les altes esferes i androcèntric. Iconogràficament existeixen algunes representacions on surten dones, però és difícil estudiar-les o interpretar-les només amb la iconografia: les dones normalment apareixen al costat d’una figura masculina (tot que hi ha excepcions) i a les representacions funeràries que es troben a les tombes les dones apareixen darrere els homes. Però hi ha algunes connotacions que podrien variar aquest discurs aparent. 

També s’ha parlat molt de les dones esclaves a l’Antic Egipte, però realment no en sabem gaire cosa. Sembla que perquè apareguin dones en les representacions d’esclaus totes les dones havien de ser esclaves, i això no és cert. Tampoc sabem ben bé a quin tipus d’economia responien. 

La majoria d’informació que tenim de l’Antic Egipte i de les dones que hi van viure és de les altes esferes, és a dir, esposes reials, filles de les esposes reials i dones que van tenir més renom i rellevància política. Per exemple, tothom té al cap Hatshepsut, Nefertiti o altres dones importants. Constatem, per tant, que hi havia dones importants en les altes esferes. 

Però pel que fa a les dones d’estaments més baixos, tot i que apareixen a les fonts, semblen un col·lectiu oblidat dins la disciplina egiptològica. Es van recuperant poc a poc però seria necessari fer una relectura de les fonts existents i, en lloc de veure el més clar, donar-li el tomb per veure què se’ns està escapant.

Hi ha una gran diferència en la condició de les dones si les comparem al Regne Antic (2.686 aC – 2.345 aC) i al Regne Nou (1.567 aC – 1.200 aC). Fou un fet estructural o va ser qüestió del discurs que les fonts oficials de l’època (la majoria elaborades per homes i des del poder) ens han volgut fer arribar?

Crec que més que un fet estructural o del discurs de les fonts de l’època, és cosa de la perspectiva que li hem donat des dels discursos de l’Egiptologia (a causa del que he comentat anteriorment). Hi ha moltes dones importants al Regne Antic que, no és que estiguin oblidades, sinó que simplement no han tingut el mateix ressò que les del Regne Nou. Això s’explica per què el Regne Nou és una època presentada com una època de grans conquestes des del punt de vist occidental, com per exemple les proeses de Ramsès II contra la batalla de Qadesh amb els hitites. En aquest context, les dones d’altes esferes, com la Hatshepsut, han tingut molt de ressò. 

Això no vol dir que abans les dones que apareixen a les fonts oficials no tinguessin la mateixa importància: hi ha molts i diversos títols aplicats a les dones. Però les dones que apareixeran a les fonts d’èpoques posteriors estaran emmascarades, com és el cas d’aquestes famoses figures que he anomenat, que han tingut més ressò a causa d’una trajectòria més visual.

Entre els diversos regnes, l’estructura social tampoc devia canviar, així que les dones que eren d’una jerarquia determinada continuaven sent-ho i exercint les mateixes funcions.

A tall de conclusió: quina importància social, econòmica i política tenia el trinomi producció-reproducció-cures en el sistema econòmic i social de Kèmit? I, per tant, quina importància hi tenien les dones?

Aquesta és la part central del capítol i, per tant, a la qual vaig voler donar més importància. És el que anteriorment he explicat: òbviament sense les dones no hi ha descendència; per tant, eren un pilar fonamental en l’economia i la societat. Tenien un paper central perquè eren les que donaven i garantien la vida, activitats molt preuades pels antics egipcis.

Tenim constància de rituals de prosperitat femenins, d’ús d’amulets durant l’embaràs… Fins i tot sembla ser, tot i que està bastant discutit, que tenien uns espais on les dones que acabaven de parir el nadó s’hi poguessin estar uns dies després del part. 

També sabem que les dones eren les qui controlaven la natalitat i que entenien el sexe com a activitat recreacional més enllà de la reproducció. Per tant, era importantíssim el concepte de la dona com a garantia de vida i perpetuïtat.

Posteriorment, les dones decidien com es garantien les cures, és a dir, el manteniment de la família i la producció, perquè realment la reproducció i les cures són activitats productives. Els homes biològicament no podien tenir fills, i per això era una activitat tan important en la societat egípcia. 

Són importants les tres activitats per igual: no les separaven, sinó que les concebien sota una mateixa idea. El problema recau en el fet que són tasques que estan menyspreades segons la nostra mentalitat, perquè nosaltres associem economia a mercat, mentre que a Kèmit hi havia una idea del tot. A més, no podem oblidar tota la part cultural i religiosa, aspectes inherents d’aquesta cultura que formaven part d’aquesta globalitat.

Hi ha una necessitat de fer historiografia en clau de gènere i de raça. A través de l’Arqueologia del Gènere, de noves metodologies d’estudi i de publicacions com aquesta (Mujeres de Kémit: madres, diosas, reinas y trabajadoras), es reivindiquen la negritud egípcia i les dones que hi pertanyen. Aquest camp d’estudi està començant a prendre una magnitud considerable. Quin futur li augures?

Ara mateix crec que el gènere està entrant d’una manera molt consistent en totes les disciplines, tot i que és un discurs que encara costa d’introduir malgrat que pensem que vivim en una societat moderna. Mai hem d’oblidar què són el gènere i el feminisme, i s’ha d’entendre que no estem parlant de les dones ni estudiant-les des del punt de vista de la desigualtat, sinó que estem donant veu a les dones que han estat oblidades per la historiografia malgrat haver viscut i protagonitzat la Història. Al donar veu a aquest col·lectiu, ens trobem que les dones són una categoria molt gran i plena de moltíssimes subcategories. 

A l’Egiptologia crec que cada vegada s’estan fent més Estudis de Gènere a més universitats i estan entrant assignatures que es dediquen exclusivament a temes de gènere (amb diferents estudis que es fan sobre maternitat, reproducció…). Pel que fa a l’Arqueologia, també està entrant amb força des de fa uns anys l’Arqueologia del Gènere. Però és una cosa que encara costa, perquè la majoria de projectes no estan dedicats, per exemple, a l’estudi d’un poblat, sinó que encara es dediquen al món funerari i religiós. Aquests àmbits també són importants però costa arrelar els estudis d’Arqueologia del Gènere en altres àmbits i activitats.

Pel que fa a la negritud a Egipte, és un tema que va sorgir a finals del segle passat i principis d’aquest segle. En aquell moment semblava que Egipte conformés un món idíl·lic, com he dit anteriorment. Però Egipte es troba a Àfrica, i a vegades ens costa acceptar-ho. Aquesta és la perspectiva que els africanistes han defensat de l’Egipte. Tots aquests estudis, però, es fan des del punt de vista de la Prehistòria, i és molt interessant veure la configuració de la societat, les característiques de les comunitats que en un primer moment van viure a la vall el Nil, als oasis… És cert que Egipte va rebre influències i connotacions del sud, l’actual Sudan, i que segurament també hi hagueren migracions del Proper Orient, però no podem perdre mai la perspectiva de l’africanitat egípcia.

Per això, a banda de les dones, també vam voler fer un homenatge a un altre enfocament d’Egipte: el de la negritud. Mai hem d’oblidar que Egipte està a Àfrica, i no per això és una civilització pitjor o millor. És aquesta idea la que costa de veure entre els idíl·lics i els romàntics. L’Egiptologia com a ciència va néixer en època imperial: d’aquí la visió imperialista amb què començo el capítol, ja que és molt important saber d’on partim per saber on estem. I actualment, al segle XXI, ens trobem en un discurs postprocessual, el qual que en certa manera configura els estudis i els dóna un determinat rumb.

Per acabar, i ja que parlem d’Egiptologia i de Gènere, m’agradaria anomenar la gent que s’hi dedica i que d’alguna manera han donat nom i ímpetu a aquests estudis. Un d’ells és Marc Orriols, el qual fa Estudis de Gènere i ha liderat tots aquests estudis a Espanya. És qui em va introduir en el tema a l’únic màster oficial d’Egiptologia que hi ha a Espanya: el de la Universitat Autònoma de Barcelona, on el vaig cursar jo. Existeixen alguns màsters no oficials i algunes carreres que integren estudis d’Egipte, però l’únic oficial, de moment, és el de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Read More

Un matí de meitats de setembre, part de l’Equip editorial d’Ab Origine, en col·laboració amb en Guillem Domingo, ens reunírem amb en Ruben Aarón Cencerrero a Girona. Al barri vell s’hi hostejava el doctor Stuart Prior, exprofessor i director de la seva tesina a la Universitat de Bristol. Conversarem breument amb ell a l’hotel i ens disposarem a buscar un espai per a l’entrevista. A causa de la seva discapacitat física temporal provocada per una malaltia, l’espai havia de ser accessible. Finalment ens aturarem a una terrassa de la plaça de Sant Feliu, just davant de la basílica homònima. Ens disposarem a iniciar l’entrevista:

Doctor Prior, després conèixer una mica la seva biografia, hem vist que va prendre un camí inusual per convertir-se en arqueòleg. Va fer tota mena de feines, incloent-hi la d’enterrador. En quina mesura creu que el seu rerefons ha conformat la seva carrera acadèmica?

No vaig començar la meva carrera acadèmica fins ben entrada la meva adultesa. Vaig ser un estudiant adult. Primer vaig ser enterrador. Això m’aportà una veritable passió pel passat, per entendre la mort i la manera com la gent hi fa front. Estic fascinat per la mort i la manera en com tractem el cos i com el disposa la gent. Malauradament, vaig tenir un greu accident laboral: vaig ser enterrat viu en una tomba. És complicat d’explicar: l’accident va ser abans d’un pont festiu (dissabte, diumenge i dilluns) però nosaltres també ens agafàvem dimarts perquè treballàvem per l’ajuntament.

Va ser un pont festiu normal passat per aigua; havia estat plovent durant quatre dies. Quasi havíem acabat d’excavar una tomba i vaig anar a treballar-hi el dimecres al matí. Vaig quedar-me al costat de la tomba i de cop tot plegat va esfondrar-se amb mi a dins.

Vaig caure al forat. Després, la paret que suportava un costat de la tomba també va esfondrar-se sobre meu. Vaig ser enterrat viu a quasi dos metres de profunditat. Podia escoltar els meus companys des de la superfície dient: “no en sortirà viu d’allà”. Afortunadament, no es van rendir. Quan em van desenterrar, al cap de mitja hora, la meva cama estava completament dislocada. Ells no ho sabien i, quan em van intentar posar dins un cotxe, van posar-me la cama a lloc, perdent el coneixement en el procés. Em van portar a l’hospital i vaig estar amb crosses durant sis mesos. Després, però, no vaig poder treballar més en aquella feina: estava massa malferit i em podia dislocar la cama un altre cop.

Vaig rebre diners del l’ajuntament i, un cop la meva cama va millorar, vaig decidir viatjar. Vaig viatjar durant deu anys per tot el món. Un dels primers llocs on vaig anar va ser a Espanya, a través dels Pirineus. Vaig ser aquí als anys vuitanta, fins i tot abans que vosaltres haguéssiu nascut (rialla). Vaig tornar altre cop a Anglaterra i vaig vendre l’autocaravana. Vaig viatjar a la Xina i cap a la Rússia comunista fent autoestop. Espantava bastant. Vaig muntar camells a través del desert a Rajasthan a Pakistan. Va ser un gran, gran viatge.

La primera excavació que vaig realitzar va ser Mohenjo-Daro. Estava intentant parlar amb alguns habitants, els quals no parlaven anglès, i em van senyalar un home. Vaig acabar treballant a l’excavació, la qual era portada per algú d’Irlanda. Després els vaig convèncer que em deixessin quedar i em donessin feina. Aquest fou el meu primer tast d’arqueologia. Vaig trobar-ho fascinant. Vaig pensar: “jo em convertiré en arqueòleg”.

Vaig tornar a Anglaterra deu anys després de sortir a viatjar. Amb prou feines tenia qualificacions. Vaig haver de fer un curs d’accés a l’ensenyament superior, ja que les meves notes escolars eren horribles. Però això és una altra història, no hi entrarem (rialla). Aleshores vaig aconseguir l’accés al curs i vaig seguir amb un HND (Diploma Nacional Superior) en Arqueologia Pràctica de Camp a la Universitat de Bournemouth. També vaig anar a la Universitat de Bristol per realitzar un grau, el qual em permeté accedir a un Màster per finalment acabar sent un PhD. Va ser un llarg procés de 20 anys: 10 anys de viatjar i 10 anys d’estudiar. I finalment vaig aconseguir una feina a la Universitat de Bristol, o sigui que vaig ser molt afortunat. Aquesta és la història de la meva vida (rialla).

D’esquerra a dreta: Guillem Domingo, Ruben Aarón Cencerrero i el Doctor Stuart Prior. Font: pròpia.

Un cop retornat a Anglaterra, va començar a estudiar de nou. Què va motivar aquesta decisió? Com a estudiant adult, va trobar-ho una experiència desafiant?

Moltíssim. Quan estava realitzant el curs d’accés, no gaire, ja que la majoria dels estudiants eren adults com jo. Però quan vaig començar el grau, va ser més difícil. Tots els estudiants eren adolescents i joves. I tots es preguntaven “qui és aquest Hell’s Angel grenyut?”. Al primer any no em parlaven. Els feia por que, si em parlaven, els pogués pegar o alguna cosa per l’estil (rialles). No va ser fins a l’últim any del grau que van començar a interactuar amb mi i a adonar-se que era com ells i que no era cap monstre. Al cap i a la fi, estava aprenent arqueologia per primer cop, com ells (rialla).

Un cop aconseguit el seu PhD, la seva carrera acadèmica va començar. Per què va decidir centrar-se en arqueologia medieval i, més concretament, en els castells durant el Període de l’Anarquia?

Va ser simplement per accident. Quan vaig començar arqueologia estava molt interessat en l’època prehistòrica. Volia especialitzar-me en tecnologia antiga. Estava molt interessat en aquest aspecte temàtic. El que va passar va ser que vaig acabar vivint a Wookie Hall. És un lloc a Somerset, famós per ser a prop de Cheddar, on hi ha Cheddar Gorge, les coves prehistòriques. Tot i això, prop d’allà hi havia el que es descrivia als mapes com a un castell. Realment era un turó de terra. No entenia com aquell turó podia ser descrit com un castell. Semblava un túmul de sepultura prehistòric. O sigui que vaig decidir que, per la meva tesi, em centraria en aquell turó de terra i intentaria explicar per què era considerat un castell. I d’aquí és d’on ve el meu amor pels castells.

Foto de Montacute Castle durant els anys 40 del segle XX. Font: archaeologynationaltrustsw.

A la seva tesi, la qual estudia els castells de Norman a Somerset, Monmouthshire (Anglaterra) i County Meath (Irlanda), menciona que adopta una “aproximació estratègica” als castells. Més que concentrar-se en la seva estructura i construcció, la seva recerca se centra en els castells des del seu context; és a dir, com funcionaven en relació amb al medi topogràfic, polític, econòmic i social que els envoltava. Per altra banda, també fa ús de manuals d’història militar. Com combina aquestes fonts amb les tècniques de l’Arqueologia del Paisatge?

Estava intentant fer-me a la idea del pensament de l’enginyer del segle XI. Sabem que quan els Normands vingueren a Anglaterra, tenien enginyers a l’exèrcit. Tenien algú anomenat “Walter Engain”: Walter l’enginyer. Aquest era el responsable de les rases de fonamentació i dels túmuls. Essencialment sabem que va construir alguns castells a Somerset. Era el responsable de mapejar el territori i d’esbrinar quin era el millor lloc per emplaçar-hi un castell. Estava intentant entendre algunes de les eleccions que va realitzar.

Combinant el llenguatge dels manuals militars amb l’Arqueologia del Paisatge i el mapa en les anàlisis de regressió vaig analitzar la qüestió. Tot i que molts d’aquests castells van ser construïts on tothom s’imagina que un castell ha d’anar (p. ex. al cim d’una muntanya o turó, controlant rius o carreteres, etc.) alguns dels emplaçaments no es trobaven en llocs estratègics.

Per exemple, com ja hem anat dient, el Castell de Montacute (Somerset, Anglaterra) està situat en un lloc completament irracional (rialla). Prop d’aquest hi ha un enorme castre de l’Edat del Ferro. El castell s’hauria d’haver construït a Ham Hill perquè és un indret més fàcil de defensar i, a més, tens el castre com a protecció extra.

Però van escollir construir-lo en un lloc completament diferent. És per això que vaig pensar “Per què triarien construir un castell, que havia de ser estratègic, en un lloc tan diferent?”. Després de diverses recerques posteriors, en un manuscrit del segle XIII de Waltham Abbey, aparegué que un ferrer local  que tingué una “visió miraculosa”. A la primera nit, en un somni, es despertà i veié un àngel prop del riu. L’àngel li digué d’anar al cim de la muntanya a Montacute i d’excavar-hi un forat. Allà hi trobaria un fragment de la verdadera creu de Crist. Aquella nit, ignorà els senyals. La segona nit, va tenir el mateix somni i l’ignorà de nou. A la tercera nit, l’àngel si li aparegué a la realitat i li digué: “Et vaig dir en els somnis, que anessis al cim de la muntanya a excavar un forat a on trobaràs un fragment de la verdadera creu de Crist”.

Després ell pensà: “Oh Déu meu, val més que l’escolti aquesta vegada” (rialla). Va anar al cim de la muntanya, va excavar un forat i va trobar el que va ser considerat un fragment de la verdadera creu de Crist. Al manuscrit de Waltham Abbey, és descrita com una creu de sílex cosa que significa que algú l’havia portada a Somerset, ja que allà no s’hi troba aquest material de forma natural. El fet que fos sílex fou inusual, el fet que sigui a Somerset fou inusual i el fet que el trobessin fou inusual. També és descrit com un fragment de la verdadera creu incrustada en sílex, cosa que no pot ser certa. El que sí que és cert és que va existir a Waltham Abbey durant segles i únicament desaparegué al segle XVII. Waltham Abbey es convertí en un lloc de pelegrinatge al llarg de tota l’edat mitjana, esdevenint un dels emplaçaments religiosos més rics del país. És la segona abadia més rica d’Anglaterra. Resumidament, aquest fragment va ser trobat al cim de les muntanyes de Montacute. Al segle XI, creien fermament que era veritat. Després van pensar que estaria bé fer alguna cosa amb aquest objecte, l’havien de portar a algun lloc. El portaren a Glastonbury Abbey. El xerif aconseguí un carro de cavalls per portar l’objecte, que, per tant, havia de ser portàtil. Després es convertí en un popular objecte de veneració. També sabem que es creia que tenia propietats curatives; va curar el rei Harold Godwinson, l’últim rei dels anglosaxons, contra qui lluitaven els normands. Estava molt malalt i pregava a Waltham Abbey davant el fragment de la creu sagrada que va ser trobat a Montacute Hill. “Per la creu sagrada” es convertí en el crit de guerra dels anglosaxons a la batalla de Stamford Bridge. Va ser un objecte realment important. I, com he dit, tot això ho vam descobrir només a través d’un manuscrit del segle XIII de Waltham Abbey.

Fotografia de Waltham Abbey. Font: Viquipèdia.

Harold, que va prendre la creu amb ell, pregà abans de les batalles davant aquest objecte. A l’església on s’allotjava a Stamford Bridge, el cap de la creu semblava avingut a batallar amb els vikings. Però abans que s’erigís en contra dels normands, veié que el cap de Crist a la creu estava capbaix. No el mirava a ell. Després van pensar que era un mal presagi.  Van portar l’objecte al camp de batalla per intentar compensar la mala sort, però òbviament no funcionà. Probablement, no hauria  hagut de mirar al cel. Si no ho hagués fet, no hauria rebut la fletxa a l’ull, que va ser el que aparentment el matà. És per tota aquesta història que l’enginyer Walter va dissenyar el castell al cim de Montacute en lloc de fer-ho a Ham Hill. El castell de Montacute era indefensable. Estava envoltat per turons. Qualsevol arquer, inclosos els normands, serien capaços d’apuntar al castell des d’una distància propera, tal com van fer. Però el castell de Montacute era religiosament i simbòlicament important. Per aquest motiu van decidir construir-lo allà o no a Ham Hill, lloc que hagués estat l’opció més lògica. Així, el meu PhD va tirar per aquí: intentar desvelar els secrets dels enginyers del segle XI.

Quan parlem sobre castells, els investigadors acostumen a enfocar-ho a través de patrons de distribució. Considerant que l’estudi de la localització és una gran preocupació entre els arqueòlegs, la recerca està incorporant elements com ara el control central  del territori, elements clau del terreny (com ara rius o valls), accés a la comunicació (carreteres, rius navegables…), la distància respecte a altres assentaments i altres components. Quins aspectes consideraria com a essencials per encarar la localització d’un castell?

Qualsevol castell construït per un senyor normand, si no ha estat construït per motius religiosos o simbòlics, necessita trobar-se a una distància propera de l’àrea que es vol controlar. Els normands construïren els seus castells a Anglaterra i Irlanda en posicions avantatjoses des d’on poder controlar el rius o les carreteres. O, en el cas d’una muntanya o pas de muntanya, podien construir un castell a banda i banda del pas per així poder controlar-lo de forma completa.

Fins a l’adveniment de l’aviació, el gran punt d’inflexió durant la Primera Guerra Mundial, la humanitat encara depenia de carreteres, rius i, més endavant, trens, per a la comunicació. Així doncs, s’havia de tenir en compte sempre l’oferta i la demanda de comunicació. No té sentit construir un castell enmig del no-res, sinó que ha d’estar a prop de la població; en cas contrari t’ignorarien (rialla). Necessites construir-ne per tal de controlar una carretera, un riu, un pas de muntanya, etc. I necessita ser defensable! Avui dia es pot combatre en països estrangers i es pot volar des d’aquí fins a Beirut o Afganistan en un dia, bombardejar-los, tornar a casa i sopar en un bonic mas anglès al final del dia. Abans, això no passava. La sola idea de tenir pilots controlant drons com si estiguessis en un videojoc com ho imaginàvem la meva generació o l’anterior, és fins i tot més terrorífica. Hi haurà gent jove matant-ne en el camp de batalla perquè hauran jugat al “Total War”. I ho dic de debò! Els militars nord-americans estan començant a reclutar gent talentosa amb els videojocs per fer volar els seus drons.

No ha sigut fins ara que les noves tecnologies han arribat a un punt tal que ens han permès ignorar els rius i les carreteres. Tot gira al voltant de l’aire i de la superioritat aèria. Fins fa poc molt poc depeníem de carreteres, rius, canals de comunicació i línies de subministrament. Era un aspecte a tenir en compte. Els exèrcits no podien estirar-se massa perquè, sinó, corrien el risc de ser tallats i rodejats per forces enemigues.

Pensem en què va passar durant la Segona Guerra Mundial, amb els nazis i la “Blitzkrieg”. Ignoraren i passaren de llarg de tots els ports medievals. Avançaren cap a Rússia deixant de banda tots els llocs i castells a mesura que passaven. Senzillament, agafaren els tancs. Van entendre que l’època dels castells havia acabat.

Quan hom parla sobre els normands i sobre com fou de sorprenent la seva conquesta d’Anglaterra, cal recordar que 9000 normands aconseguiren conquerir una nació d’entre 4-6 milions de persones (rialla).  Tingueren èxit perquè tenien castells, els quals usaren com a armes estratègiques de guerra. Els saxons no tenien defensa possible contra això, ja que no sabien com combatre contra aquesta nova tecnologia bèl·lica. No fou fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial que els castells foren totalment sobrepassats.

Què opina sobre aquells que defensen que els castells no són estratègics, sinó més aviat símbols de poder i, per tant, no consideren la localització com a estratègica? Contràriament, pensen que la ubicació és una eina per al control del poder. L’argument és que els castells no foren únicament militars, sinó també un mitjà de control del poder. Per tant, no tenien una localització estratègica militar.  Com argumenta el contrari?

Ambdós tenen raó. Alguns dels castells són construïts estratègicament, i altres tàcticament.  N’hi ha d’estratègicament forts, i d’altres que ho són tàcticament. Hi ha una diferència entre els dos. Alguns dels castells, però, són purament simbòlics.

Un exemple de castell simbòlic pot ser el de Cardiff (Anglaterra). Té una força militar relativa i fou construït dintre d’una antiga fortalesa romana perquè és un punt fort de la ciutat. Així que tàcticament és fort, però estratègicament no és el millor lloc per a un castell, ja que la millor ubicació seria en un turó fora de Cardiff, contemplant des d’amunt la ciutat. No obstant això, per tal de controlar la gent dintre de la ciutat, hom necessita ser-hi a prop. S’ha d’estar en algun lloc dins les estructures urbanes per dominar el dia a dia, els mercats, allò que la gent fa, els insults que dirigeixen als senyors feudals, etc. Alguns dels castells són construïts, des del segle XIII, de manera més simbòlica. A vegades, un senyor normand construeix un castell en algun lloc només perquè li agrada. Un senyor feudal li podia dir a l’enginyer Walter: “Mira, vull el meu castell aquí i val més que callis i facis el que jo et digui perquè aquí mano jo i vull el meu castell aquí” el pobre Walter l’havia de construir allà on manés el senyor. Per tant, les raons tàctiques, estratègiques i simbòliques eren importants però, a vegades, les raons personals tenien més pes que les altres.

Hi ha un castell a la frontera entre Somerset i Devon, el qual és gairebé segur que foren construïts perquè aquell lloc li recordava a Robert de Mortain, casa seva. Hi ha una gran semblança entre els dos paisatges: el paisatge circumdant, els turons ondulats, les valls baixes. El paisatge on se situava el castell era quasi idèntic a Mortain, i també els dos castells construïts en aquestes dues localitzacions. Així doncs, la resposta és força simple: algunes persones defensen que la força dels senyors normands prové del disseny del castell, de les seves fortificacions i mitjançant les banderes que feien onejar. El simbolisme del poder feudal es feia a través d’un castell fort, no importa la localització, el castell en si n’és el seu retrat.  

Això és una tesi que alguns sostenen. No diuen que m’equivoqui, sinó que alguns castells no estan construïts d’acord amb el patró que estic suggerint. No em discuteixo amb ells. Són explicacions complementàries.

Fotografia del Cardiff Castle. Font: Ruben Aarón Cencerrero.

El setembre de 2015, va ser convidat a visitar el castell de Montsoriu. Fou aquesta la primera vegada que va visitar un castell català? Si fou així, va canviar la manera en com investiga els castells?

El castell de Montsoriu em va sorprendre per l’inici tan primerenc de la seva construcció. Fins que vaig venir a Montsoriu, creia que d’aquests només n’hi havia a França, per l’acció de Folc Nerra, al qual  se li atribueix el disseny dels primers castells. Folc Nerra es va atribuir el càrrec de neo-cònsol i es passejava per França com si estigués actuant en nom del mateix emperador Carlemany.

A França, cada estiu hi havia guerres entre els regnes perifèrics francesos. Folc Nerra va ser la primera persona que s’adonà que si es deixaven alguns homes darrere d’una torre fortificada, quan tornessis l’any vinent no s’hauria de recuperar el terreny que ja havies capturat. És el primer a pensar-ho.

Però quan vaig arribar al castell de Montsoriu, vaig trobar que el castell, no obstant això, s’iniciava al segle IX. No tenia cap sentit, perquè Folc Nerra era més o menys d’aquell període i els hispans no tenien aquella mena de tecnologia… però la tenien! Segueixo sense entendre-ho, ja que per a nosaltres, la idea era que Folc Nerra inventà els castells, arribaren a Anglaterra i d’allà s’exportaren a la resta del món és la norma.  I de cop i volta, trobo uns castells que precedeixen els nostres. Encara no conec la resposta i fins que no tingui algunes converses amb en Josep Maria Llorens i amb en Jordi Tura i en Quim Mateu no ho sabré del tot. Qui sap? Potser canvia les idees que teníem referents a l’estudi dels castells.

Fotografia del Castell de Montsoriu. Font: Ricard Vaque.

Poc després de la teva visita, contragué una malaltia molt greu. Què ens pot dir sobre aquesta difícil època?

Tinc una malaltia anomenada Encefalomielitis aguda disseminada (EAD). És una inflamació en el cervell. Estava cansat. Com a acadèmic, sempre estàs treballant i pensant. Generalment, no acostumes a descansar massa i, d’una manera estúpida, vaig agafar un refredat al Nadal que es va convertir en una grip. Vaig estar malalt tot el Nadal i em vaig continuar sentint malament durant el gener. Cada vegada em trobava pitjor i no podia pensar bé. En aquell moment no sabia què em passava.

Em van fer algunes anàlisis de sang i em van dir que tornés el dilluns a recollir-los. Me’n vaig anar al llit el 31 de gener i quan vaig sortir del llit l’1 de febrer per anar-me’n a seure, vaig caure a terra. Vam trucar a una ambulància quan vam veure que no em podia aixecar, em van portar a l’hospital i van intentar descobrir què em passava. La meva cama no responia i, durant aquella setmana, els meus braços van començar a deixar de funcionar, vaig començar a no poder parlar, com si estigués patint un ictus.

El meu cervell estava realment molt inflamat. Gairebé vaig morir i vaig haver d’estar a l’hospital durant sis mesos. Els metges no tenien moltes esperances. Fins i tot li van dir a la meva dona que segurament moriria. Jo tot això no ho sabia en aquell moment i pensava que em recuperaria.

Els hi va costar molt descobrir que era EAD, perquè a Anglaterra és una malaltia molt estranya. Només sis persones a l’any la tenen. I d’aquests sis, un 60% no sobreviuen. En aquest sentit, em considero un afortunat. Sóc un d’aquest 40% que ha sobreviscut. Als Estats Units és molt més comuna, a causa dels mosquits que poden transmetre la malaltia. L’única manera que la pogués haver agafat és si m’hagués picat una paparra. Em van fer moltes preguntes: “Tens gos?” (que el tenia), “T’ha mossegat alguna paparra?” “no”,  “Has viatjat a algun lloc on et puguin haver picat els mosquits?” No ho podia saber. El següent pas va ser contactar amb el Centre de Tractament de Malalties Tropicals, on no van poder confirmar l’origen de la malaltia, només em varen poder dir que l’havia pogut contraure fa més de 20 anys i només manifestar-se ara. Era impossible de saber. Per tant, vaig tenir EAD però es va sentir com un si fos un ictus. El costat dret del meu cos va deixar de funcionar; no podia moure ni la mà ni la cama, totalment paralitzades. Fins i tot em va afectar a la parla. No podia parlar, no vaig poder durant un mes. Com a resultat, em van assegurar que mai més podria tornar a fer classes, em van dir que el meu cervell estava massa malmès per poder treballar en educació amb normalitat. Tot plegat sonava molt devastador. Tot pel que havia lluitat i treballat tan de valent s’esvaïa davant meu. Ni tan sols sabia que m’havien diagnosticat la mort! Però em vaig començar a trobar millor i em va tornar l’esperit de lluita. Em vaig dir a mi mateix: Puc superar això, me’n puc en sortir!

Ara mateix no puc caminar perquè, quan el cervell dóna l’ordre a les cames per posar-les en moviment, els senyals han de passar per l’àrea del cervell que encara està afectada per l’EAD. El meu cervell s’està reparant, un pot “recablejar” el cervell, encara que faci mal (i en fa). Quan el cervell s’està “recablejant”, pots quasi sentir els impulsos elèctrics dins teu. És una sensació ben estranya, però no només em passa a mi. Un amic meu, 2 anys enrere, va patir un ictus. Ell i jo compartim el mateix perfil personal, els dos som acadèmics -tot i que ell va especialitzar-se en arqueologia del paisatge- els dos treballem molt, els dos estem al capdamunt de les nostres professions i els dos vàrem patir malalties similars, tot i que ell va patir un Ictus i jo EAD.  Fins i tot compartim paràlisis, tot i que ell està més endarrerit que jo en la seva recuperació. Espero que es pugui recuperar tan bé com m’he recuperat jo, tot i que, ara per ara, no pot ni parlar bé.

Les meves desgràcies, però, no acaben aquí. Un any després del brot d’EAD, quan m’estava recuperant, vaig haver d’anar a l’hospital per un reconeixement mèdic i van descobrir un possible càncer de tiroides.  Després d’examinar les dues glàndules i davant l’elevat risc de càncer de tiroides, van haver d’extirpar-les. Per tant, vaig haver de patir dues operacions més. Però això continua: quan m’estava recuperant de les cirurgies i l’EAD vaig patir un accident de trànsit. Va ocórrer l’any passat, el novembre. Tornava a casa quan un camió em va envestir per darrere, destrossant-me el cotxe en el procés. La col·lisió em va provocar lesions a l’esquena que em van afectar físicament i mental. Per tot això, no he pogut tornar a Catalunya en 3 anys. Diuen que la mala sort arriba de 3 en 3 i jo ja he patit 3 actes de mala sort: EAD, càncer i accident. Esperem que la meva fortuna canviï a partir d’ara. Toquem fusta.

Fotografia pesa durant el transcurs de l’entrevista. Font: pròpia.

Un cop recuperat d’aquesta malaltia tan devastadora, quins plans té vostè pel futur?

Amb una mica de sort, l’estiu vinent començaré un nou programa d’excavacions. Fins ara estava implicat en la direcció del programa “The Berkeley Project” que portàvem un company de feina i jo. El meu company ha marxat de la Universitat de Bristol i s’ha endut la direcció del programa amb ell. Per la meva banda, ja tinc al cap un nou projecte per investigar el període anomenat “Període de l’Anarquia”. El projecte, anomenat HARP per les seves sigles en anglès (Hazel Anarchy Research Project) té per objectiu investigar la funció d’un edifici que data del Període de l’Anarquia però del qual encara no se’n sap la funcionalitat. Un equip de voluntaris ha estat excavant l’estructura durant 5 anys i ara han demanat a la Universitat de Bristol si els poden ajudar a excavar i interpretar l’edifici. Els voluntaris han trobat monedes que daten d’entre el segle XI i XII, abastant, per tant, el període en qüestió. La meva hipòtesi inicial és que es tracta d’un refugi de cacera. Les excavacions i les fotografies ens han revelat que es tracta d’un edifici fortificat, sense arribar a la categoria de castell, potser una casa fortificada que podria haver estat propietat de Robert de Gloucester, el senyor del Castell de Bristol i que estava involucrat en la guerra civil contra el rei Esteve. El rei va ser empresonat al Castell de Bristol una temporada. Per tant, es podria tractar d’un refugi de cacera propietat de Robert de Gloucester o d’un dels seus lloctinents i que va ser atacat i destruït per les forces lleials al rei Esteve, o bé al revés, un edifici de cacera que pertanyia al rei Esteve o a algun dels seus lloctinents i que va ser atacat per les forces de Robert de Gloucester. No ho sabem amb claredat i per això ho anirem a investigar.

Necessitem familiaritzar-nos amb el jaciment nosaltres de tal manera que puguem ajudar als voluntaris que han estat excavant aquesta estructura fortificada del Període de l’Anarquia. La idea és involucrar als estudiants de la Universitat de Bristol perquè aprenguin l’ofici d’arqueòleg i també, alhora, ajudar als voluntaris a entendre millor el que tenen entre mans.

Estaria interessat a establir un projecte de col·laboració entre el projecte HARP i les excavacions programades  al Castell de Montsoriu?

Absolutament. Un cop el projecte estigués engegat, m’agradaria poder convidar als voluntaris que excaven a Montsoriu a la nostra excavació i ensenyar-los la metodologia anglesa. Hi ha dues opcions, o bé durant les dates de la futura summer school o durant el moment en què els estudiants de la Universitat de Bristol estiguin excavant allà. Si poguéssim fer això, la contrapartida seria portar estudiants de la Universitat de Bristol a excavar al Castell de Montsoriu, establint així una col·laboració entre els dos projectes.

Doncs fins aquí les preguntes. Moltes gràcies per concedir-nos l’entrevista Doctor Prior.

I ara, a vosaltres!

Read More

Després d’uns primers contactes durant aquesta tardor, part dels equips de la revista digital de divulgació històrica en català Ab Origine i del projecte per la divulgació històrica en galego Mazarelos es reuniren per tal de compartir inquietuds dels seus respectius projectes i, finalment, ambdues organitzacions hem decidit col·laborar estratègicament d’ara endavant.

Mazarelos és un projecte per a la difusió històrica en galego. Va començar la seva activitat a la xarxa a principis de 2019. Des d’aquí, serveix com a plataforma on publiquen més d’una vintena de col·laboradors, des d’estudiants de grau fins a investigadors de diverses universitats i latituds. Com a complement de la seva activitat en línia, actualment es troben en procés de llançament de la Revista Mazarelos, un repte per dur al paper la difusió històrica rigorosa en galego

Durant la nostra reunió i posteriors contactes vam veure que Ab Origine i Mazarelos compartim orígens, objectius, metodologies i problemàtiques. Tot i les respectives particularitats, les nostres organitzacions es troben en un estat inicial de consolidació i millora qualitativa. És per això que, de mutu acord, acordem treballar en: 

  • Compartir creuadament els nostres continguts: estem treballant en adaptar i traduir articles i altres continguts del galego al català i viceversa. Volem que el treball dels nostres col·laboradors sigui llegit més enllà dels seus llocs originaris de publicació.
  • Publicitar-nos mútuament: pròximament publicarem publicitat permanent d’Ab Origine i Mazarelos als nostres respectius espais web. Així volem donar a conèixer els nostres projectes a Catalunya i Galiza. 
  • Realitzar entrevistes conjuntes: tot i començar la gestió per traduir i compartir entrevistes, estem treballant per realitzar entrevistes conjuntament sobre una mateixa temàtica a acadèmics i agents socials de Catalunya i Galiza. 
  • Traçar projectes conjunts: estem començant a plantejar diversos projectes en els quals treballar estratègicament a mitjà-llarg termini. Creiem que aquests ens ajudaran a consolidar les nostres iniciatives i millorar la nostra referencialitat. 

Aquesta relació tot just està començant i és per això pel que encara podem tardar una mica a començar a obtenir resultats. En conseqüència, demanem als nostres lectors i lectores que es mantinguin atents i atentes durant els mesos vinents, quan començarem a recollir els primers fruits d’aquesta col·laboració estratègica.

Moltes gràcies per la vostra confiança / Moitas grazas pola vosa confianza,

Equips editorials d’Ab Origine y Mazarelos

Read More


Jordi Aragonès i Martínez
Jordi Vives i faig
Jordi Aragonès i Martínez

Colonialisme: xacra o progrés?

Els antics deien Ex Oriente Lux (la llum ve d’orient) i certament no els faltava raó. El Jardí de l’Edèn estava a Orient. Mesopotàmia, la terra entre dos rius, el Tigris i l’Èufrates, on començà a desenvolupar-se una de les més grans civilitzacions de l’antiguitat també nasqué a Orient. Sense anar més lluny, els fonaments morals d’Occident, és a dir, el pilar judeocristià i la seva escala de valors, també ens prové d’Orient, a més Jesús de Natzaret era nat a Judea, per tant, a Pròxim Orient. Tanmateix, ja ha plogut molt des de l’antiguitat, i Occident ha sabut adoptar tot allò que li ha calgut d’Orient com Roma va saber adoptar tot allò eficaç i bell de les altres cultures. I per això actualment és Occident la llum del món. És Occident la civilització en majúscules, com diria l’historiador Niall Ferguson. Malgrat tot, el constant sentiment de culpa, de ressentiment cap el passat, imposat per certs corrents ens impedeix veure les bondats que Occident va exportar arreu del món primer amb el colonialisme i, després, amb la pròpia voluntat occidentalitzadora dels pobles d’arreu de la Terra. Però si us plau, no s’escandalitzin abans d’hora, clar que el colonialisme va tenir un costat fosc, clar que té morts a l’esquena. Com morts a l’esquena té el liberalisme expandint-se a força de canons contra l’Antic Règim, com morts a l’esquena té el capitalisme, com morts a l’esquena té el comunisme, el nacionalisme o el sindicalisme. Tot això, però, no treu els notables avantatges i bondats del colonialisme.

Si llegim el llibre “Civilization: The West and the Rest” de Niall Ferguson veurem que 6 grans “killer apps” occidentals han fet que la nostra civilització s’imposi sobre les altres des del segle XV i que, de fet, siguem el far del progrés civilitzador:

Competència: A l’Europa del segle XV hi havia una gran fragmentació d’unitats polítiques, no existia un gran imperi, una gran unitat política. Aquestes unitats competien entre elles i, per això, prosperaven acceleradament (bon argument euroescèptic per cert) per sobre les altres nacions del món.
La revolució científica: El control de l’home occidental sobre la naturalesa li va permetre de crear tota una revolució tecnològica que li serví per sobreposar-se a les altres nacions del món.
El dret a la propietat privada: El dret a la propietat, més l’imperi de la llei, han donat a l’home occidental la seguretat necessària per viure tranquil·lament amb la voluntat d’aconseguir més propietats i bens.
La medicina moderna: Els avenços en medicina han atorgat una qualitat i esperança de vida cabdal per a la preeminència d’Occident al món.
La societat de consum: Ha permès un revolucionari augment del creixement econòmic Occidental.
L’ètica del treball: Crear incentiu pel treball ha permès a Occident tenir una producció de qualitat i un esforç per millorar els fruits del treball.

Si llegim Ferguson veurem que aquests 6 pilars han fet d’Occident la civilització regnant al món; tanmateix, veurem també que aquests 6 pilars formen part de la identitat occidental. Una identitat que hem exportat mitjançant la colonització i les seves tres “C” (Cristianitzar, Comerciar i Civilitzar), una identitat occidental, al cap i a la fi, beneficiosa pel progrés humà de qualsevol poble. Per aquest motiu, quan Japó al segle XIX va realitzar la Restauració Meiji va occidentalitzar-se. Quan Iran buscant el progrés amb el Xa de Pèrsia va fer la Revolució Blanca, què va intentar fer? Doncs occidentalitzar-se. Quan Xina i Mao al segle XX van reclamar el seu lloc al món, què van fer? Doncs, altra vegada, occidentalitzar-se. I és que, no ens enganyem, el Comunisme neix a la sala de lectures del Museu Britànic de Londres, per tant, és també un fruit d’Occident. O per exemple, anant a l’Índia, sense que els britànics haguessin estudiat i ensenyat als indis quina era la seva història, ni ells ni nosaltres coneixeríem ara mateix el passat d’aquelles gents. Ni els nacionalistes indis haguessin pogut reivindicar un passat que no coneixerien.

Així doncs, parem de mortificar-nos pel nostre passat colonial, Europa va exportar la llei i la moral, va exportar la ideologia capitalista i la comunista, va exportar la moda i el gust, va exportar l’ordre i el progrés. I tot això no fou exportat només colonitzant, ja que els models d’èxit son perfectament assumits per tothom. Si entenem que Roma va fer una brillant tasca civilitzadora aconseguint que el bàrbar volgués esdevenir romà (perquè volia progressar) hem d’entendre, i agrair, que ara la resta del món vulgui copiar els nostres models occidentals.

Jordi Vives i faig

Dir les coses pel seu nom: Imperialisme

Aquí sempre hi ha hagut grans experts en la matèria. La gran Roma era sostinguda pels esclaus i el seu sistema de colònies a través de la matriu de l’Ager publicus. L’Europa medieval regida per l’ordre feudal tenia una necessitat expansionista inherent, d’aquí el mantra de les croades. El Renaixement renovà el contracte amb el bressol occidental, també en forma de control i d’obertura de les rutes comercials (promocionant la burgesia com a classe social). Tot al servei de les monarquies autoritàries, les quals atorgaven un ús social als humanistes: enaltir les seves corts. Arribà així l’aplicació pràctica d’aquest interès d’expansió i domini, amb nom personalitzat: Amèrica.

Després que durant els segles XVI i XVII els europeus es veiessin immersos en diatribes de si tractaven amb éssers humans o no, o si la corona tenia els títols justificatius per emprendre la conquesta del continent americà, es forjà un sistema de comerç triangular que els beneficià exclusivament a ells, i per ser més a la monarquia i la burgesia. Mercadejant amb les matèries i les persones, per afany de lucre. Tot plegat, més que contrastat per historiadors americanistes com Pedro Pérez Herrero.

Aquest sistema donaria peu a l’acumulació de capitals, la qual actuaria com a condició sine qua non per endegar el procés d’industrialització. Com narren E.P. Thompson en La Formación de la clase obrera i Gonzalo Pontón a La lucha por la desigualdad, la burgesia blegaria l’Antic Règim i institucionalitzaria els seus interessos, posant a l’eix central la propietat privada. Com certifica aquest darrer:

“Estas élites económicas e intelectuales, que dispusieron de poder político y de un proyecto económico y social claro, tuvieron la visión, o el espejismo, de imaginar un mundo pletórico de riqueza en el que ellos —decían— iban a encarnar el papel de redentores de una humanidad indigente. En realidad, estaban conduciendo al mundo hacia una desigualdad brutal que ya no estaría basada tan solo en el reparto desigual de renta, porque a la plusvalía económica vital para el capitalismo iba a sumarse una conmoción emocional ante el paro forzoso que habría de traducirse en dramas individuales y en patologías sociales a la medida del impacto de los ciclos depresivos con que las crisis económicas recurrentes habían de golpear desde entonces a la mayor parte de la humanidad”

L’evolució (per no dir reproducció) d’aquest nou paradigma conduí al fet que a finals del segle XIX hi hagués un increment enorme de la indústria, i un procés de concentració i aparició del capitalisme financer. Quines conseqüències va tenir? Com bé explica J.A. Hobson en uns pocs anys la major part de la producció i els guanys ja es trobaren sols en mans d’unes poques empreses capitalistes, els anomenats monopolis, els quals tenien la percepció que sols la possessió del territori els garantiria el monopoli.

V.I. Lenin que compartia l’anàlisi de Hobson, va fer ús del terme que aquest havia forjat: imperialisme. Així, en els capítols V i VI del seu llibre Imperialismo, fase superior del capitalismo explica com es produeix un repartiment del món entre les associacions capitalistes. Així fou com el bo i millor de cada casa es reuní a la conferència de Berlín de 1885 per repartir-se el pastís, que ells creien que era el món. Resultat? Doncs Àfrica n’és l’exemple més clarivident. El percentatge de territori pertanyent a les potències europees i als EEUU passa d’un 10,8% el 1876 a un 90,4% el 1900. Dit i fet.

Un altre historiador, molt conegut, que relata a la perfecció la introducció del progrés d’occident a base de canonades, és Hobsbawn en el seu llibre La Era del Imperio (1875-1914). Si no havien comportat ja, durant aquells anys, desenes de milers de morts, la lluita pel control de mercats, els recursos primaris i les zones d’inversió, finalment provocarien la Primera Guerra Mundial. Ens trobem davant d’una situació sense precedents amb un ritme d’ocupació més elevat i d’un caràcter més bel·licós que mai.

El pitjor de tot és que no és qüestió només de morts, i més morts. Europa (per no dir el grup reduït d’associacions monopolístiques) aconsegueix dominar el món segons els seus interessos per sobre de la voluntat dels habitants i pobles de la resta del planeta per simple benefici propi i això ho anomena progrés. Amb productes tan selectes com la misèria dels que no tenen els mitjans de producció, la creació del tercer món, la superioritat moral, el racisme, etc.

Així doncs, veiem com darrere de tot això, hi ha una submissió geoestratègica a un determinat model econòmic, d’unes determinades classes socials i amb uns determinats interessos. I el problema de tot plegat és que aquesta xacra és una de les peces constitutives de les desigualtats estructurals actuals.

Read More


Jordi Aragonès i Martínez
Pau Chica
Jordi Aragonès i Martínez

Personalisme, Clericalisme i Reacció

Molt s’ha debatut, i es debat, sobre quina és la verdadera sang, l’autèntic l’ADN del Franquisme. No poca gent afirma que es tractà d’un règim de tall feixista, altres es limiten a dir que fou un sistema totalitari i altres l’anomenen autoritari. Procuraré en aquestes línies donar una visió meditada, lluny de tota passió, sobre la descripció política del règim que governà Espanya entre la Guerra Civil i la mort del dictador (allargant-se, de fet, més enllà d’aquesta). Una descripció política, com veurem, que es troba fora del que considerem un règim feixista.

Personalisme: D’entrada hem de tenir ben clar que el que millor descriu el franquisme és la figura del General Franco. De tots els règims polítics dictatorials que aparegueren a l’Europa d’entreguerres fou l’espanyol el qui concentrà més poder en la figura d’un sol home. A Itàlia Mussolini arribà al poder mitjançant la legalitat, amb el vist i plau del cap de l’Estat, tenint per sobre d’ell un Gran Consell Feixista que l’arribà a destituir al mig de la Segona Guerra Mundial. També a Portugal, el doctor Salazar havia de fer contínuament equilibris de poders per mantenir el govern que havia anat aconseguit, pas per pas, d’ençà que començà a regir l’economia portuguesa. A Alemanya, el totpoderós Hitler també arribà al poder mitjançant la legalitat, amb unes eleccions, coexistint diversos poders amb els quals havia de dirigir el III Reich. El cas espanyol, per contra, és totalment diferent. Franco aconseguí el poder absolut després d’una guerra, per tant, mitjançant uns mecanismes que es saltaren la legalitat (d’aquí vingueren molts problemes de reconeixement internacional), es feu amb la direcció dels tres exèrcits, aconseguí la més alta prefectura del govern i la de l’Estat, tingué callada i fidel durant molts anys l’alta jerarquia de l’Església Catòlica, controlà personalment l’únic partit polític permès a l’Estat: la Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS. Per tant, a diferència d’altres dictadors, el General Franco tingué el control directe sobre els diversos poders que controlaven Espanya i, de fet, dels dirigents que hem citat, fou el qui més anys governà i el qui tingué un final més plàcid, aconseguint que els seus seguidors poguessin gestionar tranquil·lament la transició cap a la situació constitucional actual. El mateix president de les Corts, el Sr. Torquato Fernández Miranda, afirmà que en el procés de transició s’aniria “de la ley a la ley, pasando por la ley”.

Clericalisme: Per descomptat, al llarg del franquisme es succeïren diverses etapes polítiques. No fou igual el govern durant les etapes de control falangista que durant les etapes de control tecnòcrata. La gran diversitat d’opinions (falangistes, militars, carlins, tecnòcrates) tenia en comú la lleialtat a Franco però ben poca cosa més. Tanmateix, la noció que el franquisme representava una lluita cristiana era compartida per tots els sectors. Durant els primers anys, s’afirmava que el Règim se sustentava sobre la legitimitat i la legalitat sorgida de l’Alçament Nacional del 18 de Juliol. Anys més tard, sobretot a partir del demolidor informe de la Comissió Internacional de Juristes, òrgan consultiu de la ONU, del 1962 referent a l’aplicació de l’Estat de Dret a Espanya, el Règim començà a variar el seu discurs, començà a adoptar un vocabulari diferent, a parlar d’Estat de Dret Cristià, d’imperi de la llei. Tanmateix, quan es defensava per font de legitimitat el 18 de Juliol, s’afirmava que es tractava d’una Croada per salvar la Cristiandat. Quan es buscava assimilar-se als cànons internacionals, també hi havia l’adjectiu cristià. Quan es parlava d’Espanya es parlava de Reserva Espiritual d’Occident. El General tenia potestat d’entrar sota pali a les Esglésies. A més a més, s’havia atorgat a l’Església el dret de regir la moral pública espanyola, el control de l’ensenyament i tenir una potent dotació econòmica per part de l’Estat. Per altra part, entre altres potestats, el dictador tenia el poder d’intervenir en la designació de nous bisbes. Per això, una de les ideologies que més influenciaren al Franquisme fou l’autòcton nacional-catolicisme. És en definitiva, el clericalisme, un dels trets d’identitat fonamentals del Franquisme.

Reacció: Com hem afirmat al principi, hi ha gent que descriu el franquisme com un règim feixista, tanmateix, en aquest article defensaré tot el contrari. Per descomptat, el franquisme tingué tractes amb governs feixistes, aliances fins i tot, la seva arribada al poder es deu al suport directe de Hitler i Mussolini però, també, a la tebiesa i el deixar fer de Gran Bretanya i França. La Falange estigué des del minut 1 donant suport a l’Alçament Nacional, i podríem descriure a la Falange original com un partit amb un fort component feixista (corporativista, nacionalista i contraria al liberalisme). Tot i això, el Feixisme és un moviment polític que neix amb la modernitat, és hereu de l’eclosió d’ideologies i mentalitats que neixen amb la Revolució Francesa: Liberalisme, Nacionalisme i, posteriorment, també Comunisme. El component republicà, de comunitat nacional, és fortament present en l’aparició del feixisme. Franco, per contra, una de les primeres coses que decretà fou la unió dels falangistes amb els carlins, és a dir, dels més pròxims al feixisme amb els defensors de la Monarquia Tradicional i l’Espanya Foral. Per tant, sols començar, Franco ja desvirtuà uns i altres, deixant un partit únic que no fou ni carlí ni falangista, per tant, lluny del feixisme. Calia potenciar la fidelitat a ell no pas a una determinada ideologia. A més a més, lluny de buscar la ideologia del Règim dins la modernitat feixista, Franco estava convençut que aquesta modernitat havia portat Espanya a una situació de decadència. Calia, doncs, buscar un altre referent, buscar l’origen en els temps daurats de la història d’Espanya, això és en els Reis Catòlics. De fet, el mateix escut nacional que el Franquisme incorporà portà l’Àguila de l’Apòstol Sant Joan utilitzada per Isabel i Ferran. A més a més, podem considerar que el règim feixista italià, o el nacional-socialista, buscaven la mobilització social en favor del govern, mitjançant grans partits de masses, per contra, a Espanya el Franquisme va preferir potenciar la desmobilització política de la societat, aquesta desmobilització va ser clau pel manteniment del Règim.

Cal dir però, en favor dels qui defineixen el Règim com un sistema feixista, que el corporativisme feixista influencià l’organització laboral i sindical de l’Estat espanyol durant la dictadura. El Fuero del Trabajo fou una de les 8 Lleis Fonamentals del franquisme i estava fortament influenciada per la Carta del Lavoro italiana. En aquella llei fonamental s’establia la creació de sindicats verticals que incorporaven a patrons i treballadors. També l’autarquia fou una constant en els primers anys de la dictadura, Franco estava convençut que Espanya no devia dependre de l’exterior per a la seva prosperitat econòmica. Tanmateix, quan diverses institucions financeres internacionals advertiren de la greu situació econòmica d’Espanya provocada per l’autarquia, el govern decidí obrir-se econòmicament, el General Franco va desentendre’s de l’economia deixant que els ministres del Opus Dei obressin el seu miracle econòmic. Per tant, podem afirmar que als anys 50 l’economia es liberalitzà i s’allunyà de l’intervencionisme més propi del feixisme (i altres sistemes).

Finalment, podem afirmar que el franquisme es contemplava a si mateix com l’extirpador dels mals d’Espanya, com el cirurgià que havia de reaccionar davant les debilitats provocades per la decadència, reaccionar davant del que reconeixien con causants dels mals: El liberalisme, la maçoneria, el comunisme o el separatisme. No guanya el poder legítimament amb un partit feixista (com a Itàlia o Alemanya), el franquisme pren el poder per la força, essent la reacció d’una unió de múltiples forces amb ideologies diferents (monàrquics alfonsins, falangistes, carlins, militars de dreta, conservadors i, fins i tot, catalanistes) que s’uneixen per posar fi a la II República. De tota la reacció, el general Franco serà qui prendrà el poder i serà qui gestionarà de manera personal el govern, deixant-li la seva marca, però amb la mirada sempre posada als anys daurats de la història d’Espanya, als temps dels reis Isabel, Ferran, Carles o Felip, no pas seguint les idees d’ideologies noves com el feixisme.

Pau Chica

Un règim d’influència feixista en evolució

El règim franquista imperant a tot l’estat espanyol des de la fi de la Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939) fou un règim polític dictatorial que tingué unes característiques pròpies que el fan únic a l’Europa de mitjans del S.XX.

Aquesta singularitat però, no ens ha de portar a diferenciar-lo dràsticament d’altres règims dictatorials que aparegueren a Europa entre els anys 20’ i 30’ del segle XX, com seria el cas del feixisme que es portarà a la pràctica a Itàlia a partir de l’any 1922 sota el lideratge de Benito Mussolini (1883 – 1945).

Mussolini, pare del feixisme italià, influenciarà des d’aquell moment a José Antonio Primo de Rivera (1903 – 1936), fundador i referent ideològic de Falange Espanyola, un dels grupuscles que conformarien l’heterogeni moviment franquista. És en aquest punt en el què podem començar a relacionar de forma clara feixisme i franquisme.

El franquisme beu, en una primera etapa (1937 – 1953), de la ideologia feixista italiana, representada a l’estat espanyol per Falange. Durant aquests primers anys, trobem com el règim franquista pren alguns dels elements principals que caracteritzaven el feixisme italià, com pot ser el personalisme (en la figura de Franco), el corporativisme feixista i els sindicats verticals. Un exemple d’aquesta influència feixista el trobem al Fuero del Trabajo de 1938. En aquesta primera etapa doncs, podem afirmar seguint les tesis d’Ismael Saz (1952) que el franquisme s’intenta desenvolupar amb una clara influència feixista.

La historiografia del franquisme és rotunda pel que fa la davallada de la influència de Falange en l’executiu de Franco. A mesura que avancen els anys 40’, aquesta influència d’una formació que podríem titllar de purament feixista, disminueix en benefici d’altres sectors del règim franquista, en especial del religiós (nacional – catòlic) on tindrà molt de pes l’Opus Dei.

El trencament és clar a la dècada dels 50’ i definitiu l’any 1957, quan el règim franquista inicia una nova etapa anomenada Tecnocràcia amb clara hegemonia de l’Opus Dei. Podríem dir llavors que en aquest punt el règim franquista deixa de tenir influència feixista? Res més lluny de la realitat.  En aquest moment, podríem parlar d’un segon tipus d’influència i de components feixistes desenvolupats dins el règim franquista, molt marcat pel context internacional.

La davallada de Falange dins el règim coincideix clarament amb la caiguda del feixisme italià i el nazisme alemany a Europa. La fi de la IIGM deixa l’estat espanyol com un dels únics països dictatorials del vell continent. Aquest fet, podria portar al franquisme a seguir desenvolupant-se amb una influència feixista més “contemporània” i adaptada al nou context internacional. És a dir, en aquest punt el franquisme perd part de la puresa i organització del feixisme italià, per a seguir desenvolupant un model amb tics feixistes en una nova Europa. Aquesta tesi, seria defensada per l’economista Vicenç Navarro (1937) i historiadors com Edward Malefakis (1932 – 2016) qui ens parla dels 8 punts pels quals un país podria titllar-se de feixista i els quals el règim franquista compleix clarament.

Si intentem situar-nos entre les tesis de Ismael Saz i Edward Malefakis, no podem afirmar categòricament que el franquisme fou feixisme, però si que el franquisme va tenir una clara influència feixista, considerant dos moments de feixisme diferenciats: un primer moment de major puresa ideològica feixista (1936 – 1953) i una segona etapa (1953 – 1975) de persistència d’un feixisme adaptat, més contemporani,  no tant emmirallat en la Itàlia dels anys 30’ sinó amb una concepció més adaptada al context del moment, no obstant sense perdre components feixistes claus com el personalisme, l’aliança amb elits econòmiques o el control ideològic i social.

Separant franquisme i feixisme tot defensant que l’únic feixisme existent és l’italià i basant-se en el fet que Falange no és la organització hegemònica del règim, el que sovint s’intenta aconseguir és no voler relacionar el criminal feixisme amb la madura i moderna dictadura franquista. Aquesta  perillosa diferenciació ens pot portar a pensar que aquells que defensen aquesta tesi, el que realment intenten fer és un rentat de cara d’un període criminal i cruel de la història de l’estat espanyol com és el franquisme.  Per aquest motiu, esdevé important posar l’èmfasi en aquest component feixista que té el règim franquista i que ajuda al desenvolupament d’una dictadura de terror que assolà l’estat espanyol entre 1936 i 1975.

Read More


Jordi Vives i Faig
Sergio Plana García
Jordi Vives i Faig

Espai d’obertura, pugna i presa del poder

Al parlar de les institucions catalanes de l’Antic Règim el primer que cal fer és no caure en el presentisme.  No les podem concebre des de l’òptica actual i dirimir si eren més o menys democràtiques segons els paràmetres que guien les disputes contemporànies sobre la democràcia. Aquestes s’han d’emmarcar en un període concret.

En aquesta petita ressenya explicarem que les institucions catalanes no només signifiquen la representació de l’ordre preestablert, sinó que també posen de manifest l’obertura d’aquest a mesura que avança la baixa edat mitjana, i com es consolida com espai de pugna; la seva presa significarà tenir domini efectiu sobre les decisions que marquen la dinàmica social i econòmica. Dit això, fem una ràpida ressenya a la seva història, que en qualsevol cas mereix molts matisos que no podem realitzar per qüestió d’espai.

Les Corts Catalanes  fundades al finals del segle XIII, que reunirien als representants de diferents territoris i fixaren la seva periodicitat i funcionament, han estat considerades un dels grans models de parlamentarisme de l’Antic Règim com explica Thomas Bisson. Amb antecedents com les Assemblees de Pau i Treva, que tot i la seva complexitat, cal assenyalar que garantitzaven una millor situació per les classes no privilegiades, davant la violència de la noblesa.

Per contra del que explica Stefano. M. Cingolani, que es tractava d’una fixació de drets i privilegis ja existents, consistia en un gir en el poder de Pere II el Gran, per la necessitat  d’afermar la sobirania reial vers els nobles amb el suport dels ciutadans que li garantirien la posició preeminent en el poder. En aquest mateix moment amb el Recogneverunt proceres arrencat, més que no pas concedit, es posarà les bases d’una major autonomia per les ciutats de tot el país.  D’aquesta manera es posarien les bases del que certifica Ramon d’Abadal, com l’estat de lluita constant entre braços i el rei. Aquesta, en última instància, és la naturalesa de la dialèctica de les institucions de l’Antic Règim catalanes, l’anomenat pactisme de Vicens Vives. Cal reconèixer que aquest seria el primer pas per a que qualsevol estament o classe social tingués més força en el tauler de joc – que era la societat -,  capitanejat pel rei de torn.

La constitució de la Diputació del General (que no feia referència a quelcom militar, sinó a una noció de conjunt o totalitat del territori), de forma permanent, després de les Corts de 1359 és clarament un símptoma d’una altra obertura del poder.  La necessitat del rei, després de la Guerra dels dos Peres, per fer front a les despeses militars va ser la causa que va portar-lo a noves concessions a la resta d’estaments. Els braços feren entrega dels florins demandats pel rei català, però a canvi consolidaren una nova estructura de poder en clau tributària.

Berenguer d’Oller, podria ser el primer al·legat contra aquestes hipòtesis, ja que poc després  de la conformació de les Corts Catalanes es revoltà amb petits i mitjans menestrals per la imposició de rendes i censals, i es succeïren altres enfrontaments per la paupèrrima situació de les classes més baixes que no tenien força en aquests espais. Ara bé, cal constatar com aquestes accions derivaren amb una acció paral·lela a les institucions. Per una banda, la crisi al camp engegada el segle XIII amb els primers sindicats remença, que gràcies als estudis d’Eva Serra sabem que les pagesos tenien moltes diferències endògenes, però que de totes maneres de forma general aquests cercaran les institucions com a cobertura legal dels seus interessos que seran satisfets parcialment. Per altra banda,  en el conflicte urbà  (en el marc del Consell de Cent) que posava d’acord a diferents braços menors com a representants del menestrals, artistes i comerciants, aliant-se conjunturalment amb la dinastia Trastàmara per arrabassar el poder del monopoli municipal a la minoria corrupta que falsejava les eleccions, que havia dut a la ruïna les finances de la ciutat comtal i que posava tota mena d’impediments a l’adopció de mesures de reforma que poguessin perjudicar els seus interessos, per mínim que fos.

Com hem pogut veure, si alguna cosa revela l’experiència de govern ciutadà de la Busca – representant dels braços menors no privilegiats – , és que les regles de govern vigent a la societat catalana no solament servien per preservar els interessos de l’oligarquia, sinó que podien usar-se per al bé comú, segons qui els utilitzés des del poder. Les disputes per la democràcia no van ser mai pels principis de govern, sinó pel dret de participació tal i com explica Josep Fontana.

Com en el conflicte anteriorment citat,  en el marc de la Guerra Civil Catalana (1462-72), la Diputació del General tenia la potestat de nombrar un nou rei, a més d’armar un exèrcit sols per defensar el propi territori entre d’altres atribucions. Pràcticament dos segles més tard ens trobarem amb una situació semblant, però més emblemàtica. La Diputació del General, fent valdre la legalitat va girar l’esquena a la Unión de Armas que demandava que el Principat de Catalunya contribuís amb 16.000 homes per la Guerra dels Trenta Anys en la que es veia immersa la Monarquia. Poc després, al portar la guerra al territori català, i amb Pau Claris al capdavant, des d’aquesta es proclamà a I República Catalana que sobiranament va decidir aliar-se amb el Regne de França. El final ja el coneixem, el Tractat dels Pirineus de 1659.

En qualsevol cas, mantenir aquestes institucions, tot i els alts i baixos del segle XVI i XVII es pot posar en valor, després de la desfeta de 1714. Cal fer patent doncs, en aquests darrers exemples, que no només parlen d’obertura, pugna o presa de poder, sinó que al cap i a la fi les institucions catalanes denoten una personalitat pròpia i representen una font de sobirania respecte els altres regnes, corones, imperis o repúbliques.

Sergio Plana García

Pactisme i cavall de batalla de la historiografia contemporània

El de les institucions catalanes – això és, la Cort General, la Diputació del General, i en bona mesura també el Consell de Cent – és una qüestió que ha suscitat debat i controvèrsia entre els diferents historiadors que s’hi ha ocupat, sovint abordant el tema des de perspectives carregades d’ideologia i d’historicisme, donant lloc a dues visions o paradigmes enfrontats i igualment matisables. La Cort General té el seu origen i es consolida al llarg del segle XIII, amb  motiu del desenvolupament de les ciutats i vil·les reials, i de la creixent influència de les oligarquies urbanes, que aconsegueixen fer-se un lloc entre els estaments privilegiats del sistema feudal, noblesa i clergat, formant així una assemblea que assumeix funcions legislatives, limitant així l’autoritat del sobirà, que requeria de l’aprovació de les Corts per aprovar lleis i alhora obtenir finançament i recolzament militar.

Lamentablement, els historiadors que han estudiat les formes de govern parlamentàries a l’Edat Mitjana, tant a Catalunya com arreu d’Europa, han entès en molts casos aquesta qüestió com una mena competició per tal de demostrar que un o altre parlament és el més antic d’Europa, amb intencions clarament presentistes, i malgrat que les corts catalanes es puguin trobar entre les més antigues d’Europa, i sens dubte entre les més desenvolupades en termes competencials i de legislació, aquest em sembla un debat anecdòtic, propi del xauvinisme historicista, que no em desperta major interès i que no hagués esmentat si no fos perquè es tracta d’un fenomen bastant generalitzat.

Ni tan sols caldria insistir en la naturalesa d’aquestes corts, que han volgut ser vistes en molts casos com a democràtiques, quan tan sols representaven als diferents sectors oligàrquics i privilegiats de la societat de l’Antic Règim. Poc o res tenen a veure els parlaments medievals amb els sistemes parlamentaris moderns, però això no ha impedit que es creïn relats de continuïtat entre un fenomen i un altre, arribant a interpretar les institucions catalanes medievals i modernes com allò que no eren. Dit això, i malgrat que la historiografia actual defuig aquestes definicions, es manté el debat entre dues visions enfrontades sobre la naturalesa d’aquestes institucions i també del pactisme, definit per Vicens i Vives com “la fórmula de relacionar-se entre els catalans i la monarquia”.

Aquesta cultura del pacte entre elits d’orígens feudals impregna la política catalana i de la Corona d’Aragó, i és fruit de la relativa feblesa de la monarquia, que es veu obligada a recórrer a les Corts de manera continuada per a pal·liar les seves necessitats financeres, cosa que ha de pagar veient limitat la seva autoritat, un fenomen que no succeeix en el cas de monarquies, com ara França o Castella, en les que el poder reial no està molt menys limitat per les Corts. Al voltant del concepte de pactisme s’han presentat fonamentalment dues interpretacions; la primera, derivada de la historiografia romàntica del XIX, entén el pactisme de manera fonamentalment positiva i traçant paral·lelismes entre aquesta cultura del pacte amb aspectes de la vida política actual del país. El segon paradigma interpretatiu s’ha identificat especialment amb la figura de Jaume Vicens i Vives, que identificava monarquia amb la defensa del bé comú, i per tant amb un fre per al desenvolupament de l’Estat Modern. En darrer terme Vicens i Vives culpava les elits catalanes del XV de la decadència política i econòmica dels segles XVI i XVII, per portar el pactisme fins les darreres conseqüències amb l’enfrontament amb la monarquia de Joan II a la Guerra Civil Catalana (1462-1472).

Aquest paradigma de Vicens Vives, emmarcat dins una percepció positiva de l’absolutisme, tanmateix defensada per historiadors com John H. Elliott, entenent aquest com una etapa necessària en la construcció de l’Estat modern, ha estat revisat per autors posteriors, que no comparteixen aquesta visió unívoca de la construcció de l’Estat modern. Si bé jo tampoc coincideixo en que hi hagués una via única que passés per la monarquia absoluta, com demostren els exemples d’Anglaterra o les Províncies Unides, això no implica que els sistemes parlamentaris d’Antic Règim hagin de rebre una consideració positiva per se, com succeeix en moltes ocasions, ja que no deixaven de ser sistemes on només quedaven defensats els interessos dels grups privilegiats dins la societat estamental, que abans que res volien preservar i en la mesura que els fos possible ampliar els seus privilegis, en funció de la correlació de forces amb el poder reial. En definitiva, considero el parlamentarisme d’Antic Règim una qüestió de gran interès, que va tenir una expressió molt ben desenvolupada a la Corona d’Aragó, però que malauradament presenta alguns problemes per al seu estudi, doncs resulta difícil no projectar elements de la política del nostre temps sobre aquest fenomen del passat, com han fet uns historiadors i uns altres d’ençà el segle XIX.

Read More


Jordi Aragonès i Martínez
Albert Gobern i Canals
Jordi Aragonès i Martínez

La República Romana estava en greu perill

Abans de començar cal esmentar que no sento necessitat de prendre partit per cap dels dos bàndols enfrontats en aquell sagnant 15 de març de l’any 44 aC, dia en que 23 ganivetades acabaren amb la vida del dictador romà Gai Juli Cèsar. Tan els nobles republicans com Cèsar i els seus partidaris sentien poderosos motius per defensar llur causa, tan uns com altres havien rebut una ineludible missió davant la història, ja fos defensar la República i la seva essència tal com havia estat creada o, per contra, portar Roma a la més alta grandesa en riquesa i extensió territorial, sense importar els canvis en el model de govern. Però millor parlem dels Idus de Març, parlem del qui, el quan, el com i el per què.

<strong>Qui?</strong> Aquell 15 de març (els idus de març cauen en aquesta data) hi hagueren dos bàndols enfrontats, per una banda el que quedava de la facció política dels <em>optimates</em>, el sector polític que defensava la República tal com havia estat creada, bàndol que a més representava generalment les causes de la vella aristocràcia republicana, defensors de potenciar el poder del Senat, i aliats en aquell moment de molts ex seguidors del derrotat i mort Pompeu el Gran. Per altra part hi havia Cèsar, membre de la facció dels <em>populares</em>, és a dir, els representants de les causes del poble romà, en Cèsar hi havia depositades un munt d’esperances tan per part del poble com dels seus soldats. Dos bàndols, dues causes: Conservar l’essència republicana o fer de Roma la dominadora del món.

<strong>Quan? </strong>El magnicidi va succeir el dia 15 de març de l’any 44 aC. durant una reunió del Senat al Teatre de Pompeu de Roma, lloc on es reunia llavors l’esmentada institució. <strong>Com?</strong> La història ens ha fet arribar que l’assassinat de Cèsar va ser planificat per una conspiració d’una seixantena de senadors, entre ells destacava el noble Marc Juni Brut, de fortes idees republicanes i descendent de Dècim Juni Brut, l’il·lustre ciutadà que expulsà l’últim Rei de Roma. Es va decidir donar mort a Cèsar en el mateix Senat per demostrar que es tractava d’un fet transcendental, per deixar clar que aquella sang vessada servia per salvar la República, per fer públic que amb aquelles 23 ganivetades s’acabava l’autocràcia de Cèsar i es restauraven les costums i l’ordre republicà.

<strong>Per què? </strong>Cèsar era el ciutadà romà més il·lustre del moment, era el general més brillant i reconegut, el polític més estimat pel poble i, segurament, l’home més poderós d’aquells temps, un home que podia somiar amb dominar el món i emular Alexandre el Gran. Havia estat victoriós contra les bel·licoses tribus celtes en la Guerra de les Gàl·lies i, seguidament, havia derrotat a Pompeu el Gran i molts dels seus seguidors durant la Guerra Civil.  A més a més, havia demostrat una gran compassió al perdonar tot enemic romà que li demanés clemència. Un home com ell, amb tot aquell suport popular i militar, si ho volia, podia arribar a ser Rei. La República penjava d’un fil. Tampoc cal oblidar que Cèsar estava planificant una guerra contra els dacis i l’Imperi Part, una guerra que es preveia llarga i que comportaria una prolongada absència del dictador a la capital. No podem menystenir la idea que una gesta militar com aquella, a part d’elevar-lo a la categoria de semidéu, li requeriria tenir un control total dels mecanismes de govern romà, possiblement un control major que el que li brindava el càrrec de dictador atorgat pel Senat. No era gens estrany que molts senadors pensessin que Cèsar plantejava esdevenir un nou Rex, heus aquí el mòbil del magnicidi: la por a que Cèsar posés fi al sistema republicà.

Dos mil seixanta-un anys després de la seva mort, la figura de Cèsar ens segueix arribant gloriosa a dia d’avui, igual que en el seu dia il·luminava tots els seus conciutadans, aliats o enemics. La grandiositat de l’home, els seus valors i el seu geni multiplicaren exponencialment el rebuig contra el seu assassinat, el poble clamava venjança. De fet, els principals líders republicans acabaren exiliats, fugits i morts en batalla contra les tropes del que aviat seria una nova Roma, un nou sistema imperial. Fou als camps de batalla d’Orient on morí la República Romana. Tanmateix, per gloriós que fos Cèsar, per lloable que fos la seva figura, cal entendre que els paladins de la República no podien tolerar aquells esdeveniments, Juni Brut era descendent del noble que expulsà l’últim Rei, podríem afirmar que era, fins i tot, genèticament republicà. Les ensenyances de Cató el Vell i altres prohoms republicans havien guiat des de petit els passos de Brut, de tal manera que entengué que el seu amic Juli Cèsar havia de ser eliminat pel bé comú, per salvar allò que tots havien jurat defensar: la República. A ulls dels conjurats la fama de Cèsar no era res més que un perill pel sistema, en la seva lògica mai un individu podia passar per sobre de la col·lectivitat, per sobre del Senat, i s’encarregaren de deixar-ho clar mitjançant la sang i els punyals.

Albert Gobern i Canals

Juli Cèsar, l’Alexandre romà

Roma havia estat República d’ençà que el 510 aC Dècim Juni Brut havia expulsat l’últim rei, Tarquini el Superb, per la violació que el fill del dit rei, Tarquini Sext, havia perpetrat a Lucrècia, patrícia romana. Així s’inicià la República, que es basava en les decisions del col·lectiu –tots patricis– reunits al Senat, en contraposició al règim que hi havia llavors, la Monarquia, que es basava en el poder de l’individu, el rei.

A l’època de Gai Juli Cèsar (100 –44 aC) la República estava molt pervertida: les divisions internes dins del Senat, la corrupció i les promocions es regien per qui detenia el poder. A més amés havien passat guerres civils i dictadures prolongades més enllà del que la llei permetia.

Juli Cèsar, després d’haver conquerit les Gàl·lies (58 a.C. – 49 a.C.), haver vençut Gneu Pompeu Magne (106 aC – 48 aC) a la Segona Guerra Civil romana (49 aC – 45 aC) i haver esdevingut dictador vitalici, gaudia d’una popularitat molt gran entre la plebs. Les famílies patrícies originàries van conservar el títol, ara ja purament honorífic, tot i que en temps de Cèsar ja no en quedaven més de 15 o 16. Com a dictador, Cèsar va desenvolupar un seguit de reformes per al món romà:

  1. El Senat va quedar regalat a un cos consultiu que preparava lleis i ordenances per a l’administració, sovint redactades per un sol senador i promulgades per tot el Senat. Va ampliar el nombre de senadors i de qüestors anuals, i va modificar el sistema de governadors i de prefectes.
  2. Es va atorgar els càrrecs de Pontifex Maximus i d’àugur, i també el dret de jutjar causes capitals i privades. Va eliminar la possibilitat que un criminal quedés lliure a canvi d’acceptar el desterrament.
  3. Va fer modificacions dins de les legions per tal que els soldats cobressin llur sou quan els tocava –evitant que acabessin efectuant actes de rampinya a la província per la que havien de vetllar– i va introduir un exèrcit d’estrangers a sou –sobretot germànics– entre altres reformes.
  4. Va suprimir els arrendaments d’impostos, fent que cada ciutat fos l’encarregada de cobrar els seus. Va rebaixar a un màxim de 150.000 els beneficiaris de l’annona –uns ajuts econòmics– i va impedir que qui estigués en bona posició econòmica o tingués altres recursos se’n pogués beneficiar. Va regularitzar els impostos ordinaris, suprimint les excepcions per concessió o a qui gaudís del dret llatí o del de ciutadania.
  5. L’any 46 aC va entrar en vigor la reforma del calendari que va reparar els errors existents a antics calendaris: l’Era Juliana començava l’1 de gener –del 709 aC, any de la fundació de Roma–, i a partir del 709 de Roma –45 aC– s’afegia 1 dia cada 4 anys entre el 23 i el 24 de febrer. Va augmentar les festes públiques: seixanta-dos dies de festa sense comptar les festes extraordinàries. Tot i afavorir la religió dionisíaca i el culte a Bacus –prohibits el 184 aC– també va permetre la difusió dels cultes egipci i jueu.
  6. També va fer millores a l’urbanisme i reformes als oficis, als luxes que es podies exhibir, a l’agricultura i a la ramaderia, a les ciutats, a la moneda, al cens, i va dur el dret civil als nous territoris conquerits. Moltes de les seves reformes anaven encarades a disminuir la corrupció.

Com podem veure, Cèsar era un reformista. La seva voluntat era la de millorar la vida de la plebs –la immensa majoria dels habitants de la República romana– i Roma mateixa. Si bé és cert que cada vegada s’acostava més a un règim personalista, Cèsar mai no va voler trencar amb la legalitat de la República. Plutarc ens explica al seu segon volum de les Vides paral·leles –on compara Alexandre Magne i Juli Cèsar– que <<[…] un dia que Cèsar baixava d’Alba a l’Urbs tingueren [els que treballaven per a Cèsar] la gosadia de saludar-lo com a rei; però el poble va agitar-se tot, i ell, enutjat, exclamà que no es deia rei, sinó Cèsar, a la qual cosa tothom va callar, i ell continuà el seu camí, no pas amb cara alegre ni complaguda>>.

Després dels idus de març del 44 aC, els assassins de Cèsar creien que el poble se’ls uniria, però veient que no era així sinó que es revoltaven, molts van fugir de Roma, anat a províncies, a l’exili o, fins i tot, suïcidant-se. Amb tot, Quint Pedi i Octavi van aconseguir aprovar el 43 aC la Lex Pedia, que ordenava encausar tots els autors de la mort de Juli Cèsar i establia que els que fossin condemnats se’ls vetés l’aigua i el foc –el beure i l’escalfor–.

Com a exemple de la magna importància de Cèsar hem de dir que el seu nom va esdevenir, gràcies a què Octavi August i els seus successors al tron imperial l’usessin en llurs noms, sinònim d’emperador: Kaysar era el títol que els àrabs preislàmics donaven als emperadors romans i bizantins –amb l’adveniment de l’Islam, els Kaysar van representar l’enemic i l’infidel–; Els emperadors germànics rebien el títol de kàiser, i els reis i emperadors eslaus el de tsar. Totes aquestes variacions del mot Caesar llatí no deixen de ser les adaptacions d’aquest nom en diferents llengües.

Read More

Barcelona. Setembre de 2019. Més calor de la que hauria de ser habitual, immigrants remenant entre la brossa i, uns metres més enllà, homes de negoci sortint d’un hotel de luxe. No hi ha cap mena de contacte visual entre ells. Dues realitats socials que viuen d’esquena l’una de l’altra en una mateixa ciutat. No ho vam arribar a discutir, però creiem, després de l’entrevista que li vàrem fer, que en Joan Tafalla (1953) estaria força d’acord amb l’historiador Josep Fontana, quan deia que la història havia de servir per transformar la societat i posar-la al servei de la majoria.

Però com podem fer-ho? Al llarg de la història, molts ho han intentat. A partir de 1789, els jacobins van intentat posar la Revolució Francesa al servei de tot el poble francès, impulsant una democratització de l’estat que, una vegada derrotats pels seus enemics polítics, tardaria més d’un segle en tornar a plantejar-se. No van aconseguir canviar el món, però plantaren una llavor que acabaria fent brotar un fil roig resseguit pel moviment obrer dels segles XIX i XX.

En un món on la “llibertat”, la “igualtat” i la “fraternitat” van decaient, recuperar el pensament d’aquells democràtes que ja advertien a finals del segle XVIII dels perills que implicaven una classe política professional o una societat econòmicament desigual per a qualsevol país que es vulgui dir “democràtic”, hauria de ser una tasca urgent i emancipadora.

Joan Tafalla és un dels principals experts en jacobinisme del nostre país; i allunyant-se dels tòpics i improperis que fomentaren els enemics polítics dels jacobins després del cop d’estat de Termidor, parla sobre el seu pensament polític, quines classes socials els hi donaven suport, els seus líders, etc. Tenint en compte la gran ignorància amb la qual hom acostuma a encarar aquest tema, agraïm al doctor Tafalla no únicament l’explicació dels fets, sinó el to didàctic que utilitzà i que denota els seus orígens de docent… i amb un somriure perenne.

D’on prové el nom “jacobí” i, més important encara, què és un “jacobí”?

Les simplificacions del concepte “jacobí” com les que sentim normalment, no ens serveix per explicar-lo.

Cal pensar que el mateix any 1789 tenen lloc extraordinàries jornades revolucionàries de masses a París: els moviments causats per les caresties de principis d’any, a l’abril hi ha la vaga contra l’empresa Réveillon, el mateix 14 de juliol té lloc la presa de la Bastilla, l’afer Foulon de finals de juliol, la marxa de les dones de París a Versalles per forçar el rei a tornar a la capital…

Sempre cal entendre el concepte en el seu context. El jacobinisme és un fenomen polític que sorgeix en mig d’un extraordinari procés revolucionari quina característica principal no és el predomini de les elits revolucionaries que condueixen la gent, sinó per una extraordinària irrupció de les masses en l’espai polític: la Revolució Francesa (1789-99).

Es tracta d’una extraordinària irrupció de les masses populars, d’aquells que “no són res” , del poble menut, a l’espai públic. Tot això ve acompanyat per un extraordinari sorgiment de la premsa. Només a París, aquell mateix any, apareixen 200 capçaleres noves; això significa que la irrupció de la gent comuna comportava una lectura i politització massives. I, al mateix temps, això permeté l’aparició de les societats populars…

D’entre aquestes societats populars, en destaca una: el Club Bretó de diputats dels Estats Generals, que s’estableix el 30 d’abril i que utilitzen per poder incidir en les discussions dels Estats Generals i donar respostes més o menys col·lectives. Aquesta mateixa gent, a l’octubre, quan els Estats Generals es traslladen a París i es transformen en Assemblea Constituent, s’estableixen en un convent dels dominics que es troba al carrer Saint Honoré. A aquest convent dels dominics, el poble de París els anomenava “jacobins” (perquè es trobaven en l’Església de Saint Jacques). Per tant, aquesta denominació popular s’estendrà a aquells diputats que es reuneixen allà i que acaben conformant una societat anomenada “Societat d’Amics de la Constitució”.

El jacobinisme no serà sempre igual ni homogeni en el transcurs de la revolució; pel contrari, evolucionarà de forma molt important. Per tant, definir què és un jacobí és una mica complicat. A mesura que la Revolució Francesa vagi avançant i cap a l’any 1793 es radicalitzi tant en els seus continguts socials com democràtics, en el jacobinisme aniran diverses posicions. Els sectors més elitistes i burgesos de l’associació, en marxaran, per exemple. En qualsevol cas, per a la gent del moment, un jacobí és algú a qui associen amb un demòcrata radical.

I quina és la composició social d’aquesta ‘classe política’? En què influeix?

Si pensem en el jacobinisme com el personal que assisteix a la Societat d’Amics de la Constitució del carrer Saint Honoré, pensarem en “classe política”: diputats, ciutadans il·lustrats, etc. que volen influenciar en les assemblees revolucionàries… però el jacobinisme és quelcom de més ampli.

L’aflorament de societats populars és agafada amb temor per part dels nuclis dirigents de les classes que volen dirigir la revolució i que desitgen l’establiment d’una societat liberal, trencant amb l’Antic Règim i implementant aquelles idees econòmiques que en aquells moments venien elaborant els fisiòcrates: Quesnay, Turgot, Condorcet, Mirabeau o a Anglaterra Adam Smith, etc. Aquest sectors consideren la participació popular com un destorb, com un problema. La massa no pot estar permanentment mobilitzada, cal deixar el govern als especialistes, etc. És allò que Benjamin Constant un cop acabada i vençuda la revolució anomenarà la llibertat dels moderns confrontada a la “llibertat dels antics”.

Sí que podríem dir que a la societat central dels jacobins hi ha un nucli que són diputats (la majoria d’ells, advocats que provenen de províncies), gent il·lustrada (incloent algun capellà, també)… però les societats que es van creant al conjunt de França tenen una composició social més àmplia. De fet, la llei de Le Chapelier de 1791 prohibeix a les societats de coordinar-se entre elles, i ni actuar. Això demostra que estem en un procés associatiu amplíssim i L’any 1791 hi ha la primera escissió, quan surten Antoine Barnave (1761-93), Lameth i Duport… quan intentaran crear una associació paral·lela anomenada feuillants i intentaran escindir la societat de correspondència que els jacobins havien establert per tota França. Aquest és un dels grans encerts dels jacobins: la creació d’una xarxa de correspondència, que permetia que tots els debats de la societat de París es traslladessin al conjunt de les províncies… i viceversa. Això és, precisament, allò que buscava tallar la llei Chapelier.

Aquest grup inicial d’advocats, professors, capellans, etc. d’il·lustrats i revolucionaris, anirà canviant la seva composició social durant el decurs de la revolució. Un exemple d’això pot ser la composició de la Societat d’Amics de la Constitució de Marsella: d’un 72% de burgesos el 1791 passa a un 29% l’any 1793; en canvi d’un 20-25% de treballadors que hi havia a l’inici, es passa a un 60%. A mesura que la revolució es va popularitzant i ampliant la composició social del jacobinisme va canviant.

Seria correcte definir els jacobins com a ‘partit polític’, doncs? Tenen un ideari polític definit?

La idea de la ‘màquina jacobina’, present a una certa historiografia del segle XX, és una idea anacrònica. El jacobinisme històricament existent entre 1789 i 1784 no té res a veure amb un partit polític de masses tal com s’anirien perfilant durant el segle XX. Una part de la historiografia, enduta pel biaix cognitiu que marcava la guerra freda ha dut a entendre el jacobinisme com un partit polític de masses a l’estil del Partit Comunista Francès, l’Italià o els grans partit socialdemòcrates del segle XX. Però no té res a veure. En cada societat popular local hi ha molt pluralisme i molta varietat ideològica durant tot el procés revolucionari: gent que hi ingressa i altra que marxa…

De fet, la ideologia, la cultura, o l’ “ideari” que esmentaves; és a dir, el ciment ideològic que podia unir unir un moviment tan ampli,  divers i dispers per tot el territori de França seria el del “dret natural” modern. Això és un fenomen jurídic propi de reduïdes elits eclesiàstiques dedicades a cultivar la filosofia o el dret, que a partir de l’Escola de Salamanca o a partir dels debats que es produïren durant la conquesta d’Amèrica, reivindica la idea antiga (provinent dels antics) de la igualtat humana per naixença i dels drets naturals que li pertanyen pel sol fet de néixer. Aquest ideari té un ampli recorregut durant tota l’edat moderna i serà re-elaborada per exemple per John Locke; abans de Locke, durant la revolució anglesa dels anys 1640, els levellers… de fet aquesta filosofia del dret natural connecta d’alguna manera amb el sentit comú de les classes populars. És a dir, amb allò que l’historiador Edward Palmer Thompson (1924-1993) anomenà “economia moral de la multitud”.

Aquesta convergència entre una gran insurrecció d’obrers i camperols i de petita i mitjana burgesia amb aquest “dret natural” seria el ciment ideològic d’aquest nou bloc històric, que brota de les entranyes de la vella societat, un bloc molt complex i en evolució constant. La principal plasmació d’aquesta convergència seran els Drets de l’Home i del Ciutadà del 26 d’agost de 1789, proclamats en mig de la Grande Peur, es a dir de la por que senten les elits polítiques per la gran insurrecció pagesa a la França de juliol de 1789 (“la Grande Peur”). No és agosarat d’afirmar que els dirigents d’aquest procés van haver d’anar molt més enllà del que volien.

La nova Constitució francesa de 1793, que no es va arribar a aplicar, havia de materialitzar els punts bàsics d’una nova fase de  la Revolució Francesa. Aquesta estava caracteritzada per una participació popular major, en la cerca d’una major democratització de l’estat i que els jacobins portaven defensant des de l’inici de la Revolució Francesa. És aquest el moment àlgid de la influència jacobina?

D’entrada, crec que no hauríem de parlar d’ “influència jacobina” pensant en categories del segle XX. Efectivament, l’any 1793 és el moment àlgid de la revolució camperola i urbana, quan els sectors populars tenen més força i major capacitat d’incidència en les assemblees revolucionàries i sobre el decurs de la revolució; en conseqüència, aquell ric entramat d’associacions ciutadanes i populars passa a jugar un paper clau. Era l’espai públic on el poble menut es polititzava i aprenia la ciutadania. Podríem dir que aquest 1793 és el clímax d’un jacobinisme molt popular i democràtic, gens elitista.

En aquells moments va tenir lloc, a més, un acte amb unes conseqüències civilitzatòries extraordinàries: l’abolició de la monarquia, la proclamació de la Primera República francesa. Allò que esdevingué l’esdeveniment fundador de la nova democràcia fou el judici i posterior execució de Lluís XVI, per traïció a la pàtria (“pàtria” entesa com a conjunt dels ciutadans). Aquest acte fundador d’una nova civilització s’havia d’institucionalitzar amb la nova constitució.

Va haver-hi d’aquesta nova constitució per part del sector més moderat de la Convenció, encapçalat per Nicolas de Condorcet (1743-94). Aquesta proposta continuava sent elitista i negant alguns dels drets de l’home; mostrava un pensament liberal, poc democràtic, influenciat pels fisiòcrates francesos. El projecte fou rebutjat per part de la Convenció i en el debat posterior hi influeixen personatges molt importants com Saint-Just o Robespierre. Gent d’un pensament democràtic i social molt avançat. El 23 de juny de 1793 s’aprova la constitució, però en aquell mateix moment es tanca en una arca de cedre, com l’Arca de la Santa Aliança, perquè en aquell moment totes les potències estrangeres estan intervenint contra França i no pot aplicar-se. Llavors, entre el setembre i l’octubre es configura un govern revolucionari extraordinari “fins la pau”, que pugui fer front a la guerra i garantir l’abastiment de la població.

Aquesta constitució, molt més radical que la de 1791, i molt més que la de Condorcet, encara té elements relativament moderats, fruït d’una transacció entre els sectors més moderats de la Montagne i els més radicals. La proposta de drets de l’home presentada per Robespierre, més democràtica, que no s’aprovarà en tots els seus articles, defensarà que els principals drets de l’home són el preservar de la seva existència i la seva llibertat. També proposarà que la propietat no sigui de dret natural sinó positiu, supeditada a un dret superior que si que seria “natural”: el dret a l’existència.

Aquest cicle revolucionari acaba amb el cop d’estat de Termidor de 1794. Tot i aquestes limitacions, la Constitució del 1793 (que mai arribà a aplicar-se), serà una de les grans fonts d’inspiració dels moviments revolucionaris d’esquerres de tot el continent europeu durant segle XIX: del moviment obrer, el socialisme utòpic, el comunisme… fins i tot de certs sectors anarquistes.

Quan hom parla sobre els jacobins, aquests queden indissolublement lligats a una figura d’enorme rellevància: Maximilien Robespierre (1758-94). Quina és la seva importància?

Ha sigut un dels personatges més execrats, i vilipendiat des de l’any 1794 fins avui.  Després de Thermidor fou transformat per una llegenda persistent construïda per una munió de literats i de propagandistes, en un monstre. És una versió que els vencedors de la Revolució (els de la reacció termidoriana) van fabricar íntegrament. La mida d’aquest mite és tan gran que ens hauria de donar, d’entrada, una idea bastant fidedigna de la importància de la seva figura. S’ha de dir, però, que recentment ha aparegut molta bibliografia (Marc Belissa, Yannick Bosc, Herbé Leuwers o Jean Clement Martin) que ens ha explicat com i per què es va fabricar aquest mite-monstre. Una invenció que va mostrar durant dos segles el jacobinisme com a una cosa terrorífica i dictatorial.

Qui era en realitat Robespierre? Robespierre és un advocat jove, de províncies, que és escollit als Estats Generals per fer de diputat pel Tercer Estat. Participarà dels debats per l’elaboració de la primera constitució i defensarà el sufragi universal (masculí, clar, hem de pensar que estem parlant del segle XVIII), en front d’aquells que afirmen que només tenen dret a votar els “ciutadans actius”, aquells que paguen una certa quantitat d’impostos en marc de plata. D’aquí, per cert, que un dels seus discursos més innovadors i radicals fos contra el “marc de plata”.

El seu radicalisme democràtic el va portar a nedar a contracorrent dels plantejaments elitistes de les primeres assemblees revolucionàries. Defensarà, juntament amb un grapat de diputats dels Estats Generals, com Pétion i Buzot, l’abolició de la pena de mort; de la mateixa manera, defensarà que els jueus i els comediants siguin considerats ciutadans francesos. Un dels punts que caldria destacar la seva proposta d’abolició de l’esclavatge. L’Assemblea Constituent decretarà la fi de l’esclavatge a la França continental, però no a les colònies antillanes. Saint Domingue (l’actual Haití) produïa una quantitat enorme de beneficis econòmics a una minoria molt influent en base a l’economia de la plantació esclavista enormement a uns pocs.

Quan a finals de 1791 en la primera guerra, la Cort i els sectors liberals de l’Assemblea volen usar la guerra suposadament revolucionària per tal de conquerir territoris que no són francesos, justificant-se amb uns valors revolucionaris i universals que segons ells s’havien d’‘exportar’. Robespierre defensarà la pau i pronunciarà aquella famosa frase: “cap poble vol missioners armats”. A més, com he dit abans, serà el principal defensor de la radicalitat democràtica en la proposició dels Drets de l’Home el 1793 que va presentar l’abril de 1793 a la Convenció.

Els seus discursos, de ser coneguts, serien de gran interès en una societat com la nostra, que molt sovint debat sobre “processos constituents”, perquè veuríem clarament la diferència entre un procés constituent per una república elitista i poc democràtica o per una república democràtica i popular.

La figura de Robespierre ha estat sobredimensionada a posteriori  per demonitzar el moviment jacobí, doncs

Aquesta deformació de la seva figura arriba a uns extrems tals que a dia d’avui, Robespierre no té cap carrer amb el seu nom a París. Únicament té un monument al seu poble natal, Arras; i té una parada de metro a la localitat de Montreuil. Robespierre és, en els estereotips dominants sobre la Revolució francesa el monstre per excel·lència.

La realitat és diametralment oposada: és una figura dramàtica, defensor infatigable del poble menut, d’una virtut extraordinària (no debades, era conegut com a l’ “Incorruptible”). Després de ser guillotinat, es va procedir a revisar quines eren les seves possessions, en el pis on vivia de rellogat, a casa d’un fuster. Els seus béns es reduïen als seus llibres i a l’últim sou de diputat. Això contrasta força amb altres figures de la Revolució, com ara Danton, que es corrompran i s’enriquiran.

Els seus contemporanis el descriuen com una persona inflexible a nivell moral i amb un gran do de la paraula; fins al punt que en el moment que es du a terme el cop d’estat de Termidor, Robespierre demanarà la paraula i un dels diputats contraris a ell replicà: “no li doneu la paraula, o estem perduts”. No se li va concedir i aquest fet el va perdre. L’única dictadura de la qual es pot acusar a Robespierre és la “dictadura de  l’opinió” (tal com deien els seus contraris): els seus arguments tenien tals continguts  democràtics que era impossible de rebatre’ls. Una vegada mort, es vessà una enorme quantitat de literatura en contra seva. Qui escriu la història es sempre el vencedor: “Vae victis!”.

El jacobinisme també està molt lligat a un altre fenomen de la Revolució Francesa, que és el del Terror (1792-94). Què és aquest període i quin és el paper dels jacobins?

La primera persona que empra aquest terme és un diputat de Saint-Domingue (i esclavista) durant l’Assemblea Constituent, quan afirma que la Declaració dels Drets de l’Home és el “Terror”. Per què? Doncs perquè si s’hagués aplicat, hauria significat l’alliberament dels esclaus i, per tant, la fi de l’economia sucrera basada en l’esclavatge.

Les violències populars durant tota la Revolució són molt importants, entre altres coses perquè quan en l’Antic Règim o ens les primers anys de la revolució hi havia un amotinament o aldarulls pel pa, i contra la carestia, el poder aplicava la llei marcial. Això implicava que al segon avís llençat pel comandament de la tropa de línia, si la multitud no es dissolia es disparava a matar. No era fenomen nou, l’historiador Jean Nicolas ha estudiat aquest fenomen a tot lo llarg del segle XVII I XVIII.  La repressió sobre la població deixa una petjada profunda en la memòria popular sobre les violències exercides de dalt cap a baix. En el moment en què la gent s’aixeca, es natural que es produeixin violències que van en direcció contrària: de baix cap a dalt.

Davant d’això, els jacobins i la Convenció Nacional, en el període del “govern revolucionari fins a la pau” intenten controlar aquesta violència, especialment quan els contraris a la revolució s’aixequen en armes contra la nova institucionalitat revolucionària i front l’embat de les altres potències europees que han declarat la guerra contra França. El govern revolucionari intentarà frenar la violència defensiva de les masses populars (que s’estaven deixant la vida a milers als camps de batalla per salvar la França revolucionària) contra els contraris a la revolució i es planteja que aquest enemics de la pàtria fossin jutjats.

És en aquest context de guerra interior i exterior, que s’instaura el Tribunal Revolucionari. Fruït del treball d’aquest tribunal, tenim 2000 executats com a conseqüència de la seva acció. Si comparem aquest nombre amb els morts del camp popular (soldats morts a la guerra de totes les monarquies absolutes contra França o els morts de les violències exercides des de dalt contra el poble insurrecte). podem veure que la balança encara s’inclinaria en contra de les classes baixes. La popular no és una violència justificable des del present, però sí que és explicable en el seu moment.

Robespierre formà part del Comitè de Salut Pública. Qui executa la persecució dels contrarevolucionaris, però, era el Comitè de Seguretat General. Ambdós són comitès de la Convenció. El de Seguretat General és el que protagonitza la majoria dels excessos. I Robespierre, des del Comitè de Salut Pública, jugà un paper per tal de refrenar aquests excessos.

Els membres del Comitè de Seguretat General, els anomenats “terroristes corromputs” sabien que tard o d’hora serien jutjats per aquests crims; per tant, no ens ha de sorprendre que siguin els qui, més tard, formen el nucli dur del cop d’estat contra Robespierre i els jacobins. L’exemple més clar és el de Joseph Fouché (1759-1820), que continuarà controlant la policia després del cop de Termidor i durant l’etapa napoleònica.

En el seu llibre Fouché. Retrat d’un home polític (Quaderns Crema, 2004), l’escriptor Stefan Zweig deia que amb el tancament del Club Jacobí de 1794, es podia considerar que la Revolució Francesa havia acabat. Hi estàs d’acord, amb aquesta afirmació?

Sí, si ho prenem com a data simbòlica. La revolució comença a declinar  entre l’hivern i la primavera de 1794, en allò que Saint-Just qualificaria com a “congelació de la revolució”. La Revolució vol posar en marxa les seves grans conquestes socials; no únicament la igualtat davant la llei, sinó també la igualtat de fet, però l’atac de totes les grans potències estrangeres, el cansament i els enfrontaments entre líders revolucionaris farà que el procés revolucionari es petrifiqui. El cop d’estat contra Robespierre i els seus (28 de juliol de 1794) es un producte de tota aquesta situació.

 El 12 de novembre de 1794 la Convenció termidoriana decreta el tancament de la Societat d’Amics de la Constitució, però tan sols és un element simbòlic. La derrota de la revolució popular és un procés més profund.

Tot i així, les masses populars de París encara protagonitzaren tres intents per tal de rellançar la revolució: durant l’any 1795, amb les insurreccions de Germinal (17 de març) i Pradial (20-23 de maig); i el 1797, amb la Conspiració dels Iguals de Babeuf. Més enllà en el temps la revolució va continuar treballant: tornaran a haver-hi revolucions a França: la de 1830, 1848… i 1871. Són derrotades, sí, però això no acaba amb l’impuls revolucionari. I aquests moviments, malgrat les successives derrotes van produint avenços polítics i socials per a els de baix, que les elits no tenen més remei que anar assumint.

Quina és l’herència del jacobinisme al segle XIX, entre els nous moviments socials que aniran apareixent?

Hauríem de començar parlant de Babeuf, el qual va ser derrotat (i executat) el 1797. Un dels seus companys de lluita, Filippo Buonarroti (1761-1837) (parent llunyà del famós artista del Renaixement, Michelangelo Buonarroti) continuarà la seva lluita en societats secretes que constituiran un fil roig entre els ideals de la Revolució Francesa i les noves generacions.

Entre els cartistes anglesos, el jacobinisme hi està molt present, valguin com a exemple Bronterre O’Brian, George Julian Harney … Això ens ho explica Friedrich Engels (1820-95) a La situació de la classe obrera a Anglaterra, quan parla dels rituals jacobins presents entre la classe obrera anglesa; també E.P. Thompson, qui treballant en base als arxius, ens ho explicarà més detalladament al segle XX. El comunisme utòpic d’Etienne Cabet, el discurs pronunciat a Londres a la denominada Festa de les nacions d’Engels de 1845 són mostres més d’aquesta continuïtat del jacobinisme. Una tradició que es transformarà a partir els nous moviments obrers de la França de la dècada dels quaranta del segle XIX, en les noves propostes de Karl Marx (1818-1883) i Engels. No oblidem que Marx continuarà acomiadant-se en els comunicats i cartes, durant la I Internacional dient: “salut i fraternitat”, com es deia als clubs jacobins.

Per descomptat, la Comuna de París (1871) és l’última gran revifalla de l’esperit de la Gran Revolució de 1789. La idea de crear una república comunal, es a dir on la sobirania d’ exercís des de les comunes (municipis), és a dir extremadament descentralitzada, amb uns diputats que tinguessin mandat imperatiu (per tant revocables si no complien el mandat popular) i cobrant el mateix sou que un treballador, etc. és la culminació d’un esperit que durant tot el segle XIX va apareixent, patint derrotes, però sempre tornant a ressorgir.

Fa poc, vas editar un recull d’escrits del primer Antonio Gramsci (1891-1937) nomenat Qui vol el fi, vol els mitjans. Jacobinisme i bolxevisme 1917-1926 (Tigre de Paper, 2019). En alguns d’aquests articles, precisament, Gramsci carrega contra els jacobins perquè considera que van establir la dictadura d’una minoria sobre el poble; cosa que fa sospitar que en el segle XX, entre els revolucionaris i polítics d’esquerra, no s’entenia o es tenia una visió molt negativa del jacobinisme. És així? Per què?

Qui provoca la gran ruptura en la II Internacional amb el jacobinisme és Karl Kautsky (1854-1938), malgrat la figura de Jean Jaurès (1859-1914), que fa una gran defensa de la Revolució Francesa. La Revolució no serà entesa per la segona internacional i per les successives. Això provocarà que en el nou moviment obrer del segle XX hi hagi una desconnexió entre l’esperit de la revolució que havia presidit tot el segle XIX i la nova socialdemocràcia.

Antonio Gramsci (1891-1937) era un dels líders del moviment obrer de Torí, durant el moviment dels consells obrers (1919-20) i havia rebut una gran influència de Georges Sorel (1847-1922) i Benedetto Croce (1866-1952), els quals eren molt contraris als jacobins. D’ells aprèn aquesta idea deformada del jacobinisme com a una avantguarda externa a les masses populars que imposa la seva voluntat al poble, com si d’una màquina perfectament coordinada es tractés, etc.

En els escrits que apareixen en aquest llibre, aquest influència es percep clarament. També és cert que hi haurà una segona part d’aquest llibre, en el qual es recopilaran textos de Gramsci de l’ etapa de la presó sobre els mateixos temes (entre ells, el jacobinisme). Perquè en el Gramsci de Els quaderns de la presó, tenim una recuperació molt positiva del concepte de “jacobinisme”. Això es reflectirà, per exemple, en la seva idea de l’ “intel·lectual col·lectiu”, del “príncep modern”, de la “reforma intel·lectual i moral”…

La seva evolució respecte al jacobinisme es produeix quan Gramsci llegeix a un gran historiador francès de la Revolució Francesa, Albert Mathiez (1874-1932), que publica a L’Humanité (el diari, primer del Partit Socialista i, més tard, del Partit Comunista) l’any 1921 un text anomenat Jacobins i bolxevics. Gramsci tradueix aquest article i el publicarà a L’Ordine Nuovo (revista dels consells obrers de Torí) i a partir d’aquí modificarà la seva perspectiva sobre la Revolució Francesa i els jacobins.

És més, ja en els Quaderns, les cites a Mathiez són molt importants i el seu pensament el portarà a proposar una hipòtesi original i molt suggerent: la Revolució Francesa com una “heretgia” del catolicisme. Per què? Doncs perquè el “dret natural” del qual parlàvem abans s’estudiava a les facultats de teologia i de dret canònic. Les vies de les idees emancipadores a vegades són sorprenents!

Quan es parla de jacobinisme en un lloc com a Catalunya, sovint s’assimila al centralisme polític assimilacionista i/o als pitjors excessos revolucionaris…

Un dels més grans coneixedors de la Revolució Francesa a casa nostra és en Lluís Roura Aulinas; i l’any 1998 va publicar un article a El País anomenat “Antijacobinos irredentos”. Anys després, quan vaig proposar-li de tornar-lo a publicar, em va dir que s’havia afartat de lluitar contra la ignorància de la classe política respecte a la Revolució Francesa i vers el jacobinisme. No es pot acusar de cap manera als jacobins de ser centralistes.

La meva antiga codirectora de tesi, Florence Gauthier, va escriure un article clau (“Centralisme jacobí? Veritablement?”) on resumia les seves idees, fruït d’anys d’investigació:

  1. És impossible equiparar el jacobinisme amb una maquinària ben engreixada, comparable als partits de masses del segle XX.
  2. El centralisme és una invenció de l’estat absolutista francès, per tant, anterior al jacobinisme. La Revolució i el jacobinisme combatran aquest règim centralista i absolutista. 
  3. El model dels jacobins és el centralisme legislatiu (la Convenció Nacional, lloc on resideix la sobirania nacional o popular); ara bé, la sobirania nacional s’exerceix des de les comunes. Per tant, hi ha un centralisme legislatiu que no té aparell d’estat, que no té exèrcit regular (sinó una milícia dels ciutadans en armes), sense intendents o governadors civils. Una vegada la Convenció Nacional dicta una llei, aquesta l’apliquen les comunes. Un debat semblant té lloc als Estats Units entre Thomas Jefferson (1743-1826) i John Adams (1735-1826).

En l’etapa del govern revolucionari, a més, Robespierre no té cap poder. Forma part del Comitè de Salut Pública, que és un dels comitès escollits per la Convenció. La Convenció segueix que legislant i governant; i els comitès serveixen per assegurar que els ministres apliquessin les lleis aprovades per la Convenció i cada mes eren renovats i rendien comptes.

Al nacionalisme conservador català, per exemple, li va molt bé dir que Josep Borrell és jacobí, cosa que és una estupidesa. Borrell no es jacobí, perquè no és un demòcrata; és una altra cosa.

Des de determinats ambients d’esquerra, encara es tendeix a considerar la Revolució Francesa com un moviment purament burgès, una simple transacció entre la noblesa i la burgesia. Què n’opines?

Crec que això forma part del llegat de Kautsky. Al 1889, quan se celebra el centenari de la Revolució Francesa, Kautsky publica un assaig sobre la lluita de classes a la Revolució Francesa i on fixa per primer cop el tòpic que els fenòmens de 1789-99 són una simple revolució burgesa. Una visió molt contradictòria amb moltes de les coses que Marx i Engels ja havien escrit sobre el tema.

L’error de base és que confon que la victòria final fos de la burgesia amb el caràcter netament popular de la Revolució. La francesa, així com la russa (la de 1917), és una suma de diferents revolucions: la camperola (entre 1789 i 1794 hi ha set grans jacqueries que abasten gran part del territori i que reclamen la terra i l’abolició del feudalisme), la revolució dels artesans, dels treballadors de les manufactures i d’altres estrats populars urbans i la dels burgesos. En aquesta lluita molt complexa entre tres processos revolucionaris, al final guanya la burgesia, però això no significa que el conjunt del procés sigui una revolució burgesa.

Això està estretament lligat amb un error habitual entre la gent d’esquerres, que és la de pensar que les revolucions les fan els revolucionaris. És mentida. Els revolucionaris es passen la vida conspirant, però les revolucions les acaben fent els milions de persones quan ja no tenen res a perdre. En el moment en què els sistemes no poden aportar solucions a les aspiracions bàsiques de la gent, les revolucions comencen. “Hi haurà un dia que no podrem més, i llavors ho podrem tot”, que diria en Vicent Andrés Estellés. I els revolucionaris han de fer és intentar ajudar i no entorpir, perquè sovint tenen uns esquemes predeterminats fixats en les revolucions del passat que no els deixen comprendre i no entenen allò què passa. Sigui dit amb traç gruixut, eh? No sempre és així.

El jacobinisme té alguna cosa a aportar avui dia?

Tot. Robespierre és l’inventor del lema de l’actual República francesa: “Liberté, egalité, fraternité” (“Llibertat, igualtat i fraternitat”), cosa que vull recordar que no va agradar gens a la dreta. Estan acomplerts els ideals de la llibertat? O els de la igualtat? Els de la fraternitat? Les idees jacobines encara són vigents.

És cert que aquests tres valors tenen una combinació difícil. Algunes revolucions han accentuat tant l’igualitarisme, que han acabat limitant la llibertat; altres, només han accentuat la llibertat i han acabat amb la igualtat… En tot cas, allò que és tràgic és que els drets recollits en la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà, ja sigui la de 1789 o la de 1793, a la majoria de les societats del món, encara estan per complir.

Read More

Davant la sentència condemnatòria que ha dictat el Tribunal Suprem espanyol contra els presos polítics independentistes catalans, els integrants de l’Equip editorial d’Ab Origine volem fer paleses les següents consideracions:

1. La nostra tasca és fer divulgació històrica, però aquesta es du a terme en el nostre present i, per tant, en una època concreta de la qual nosaltres formem part. Inhibir-nos del nostre temps i no comentar els fets avui succeïts, per tant, és tan incomprensible com voler entendre el present sense el passatVolem expressar el nostre rebuig davant unes sentències que són, a totes voltes, injustes i que tenen únicament una funció exemplaritzant vers ell moviment sobiranista i independentista catalans, al qual se’l vol dissuadir d’exercir lliurement l’autodeterminació. Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull, no mereixen aquestes sentències per uns crims que no han comès.

2. Són presos polítics i com a tals han de ser qualificat. Considerem que en una societat democràtica, totes les idees polítiques (sempre i quan no estigmatitzin, assenyalin ni suposin un dany a cap col·lectiu social o ètnic) han de tenir-hi cabuda i debatre’s. La criminalització que s’està duent a terme aquestes darreres setmanes de l’independentisme i la tancada en banda que està duent a terme el govern espanyol vers les demandes pacífiques del sobiranisme català atempten contra l’esperit democràtic i les seves mateixes bases històriques i funcionals.

3. Ens solidaritzem amb tots els presos i exiliats polítics, no únicament als qui han condemnat avui. I ens sumem a totes aquelles veus que condemnen la judicialització de la política espanyola i la deriva repressiva de l’estat; coses que ens recorden preocupantment a escenaris ja viscuts a Euskal Herria.

4. De la mateixa manera, davant d’una situació injusta i que mereix una resposta de la societat civil, donem suport a totes aquelles accions i organitzacions que, a través de la no violència i de la desobediència civil, impulsen una resposta massiva a les decisions d’avui del Tribunal Suprem i reclamen el dret d’autodeterminació de Catalunya.

5. Les discussions dels propers dies i setmanes giraran al voltant de l’actualitat més immediata. Des d’Ab Origine reclamem debats que intentin explicar el conflicte actual entre Catalunya i Espanya de manera aprofundida, sense obviar els matisos i complexitats; i amb una perspectiva de llarga trajectòria. Des de la revista intentarem aportar el nostre gra de sorra per contribuir a aquest debat.

6. La sentència d’avui no és únicament un cop contra l’independentisme català, sinó que també pot ser un precedent molt preocupant per aplicar una repressió contra tota mena de dissidència política a Catalunya o a la resta de l’estat. Entenent que el no posicionar-se no és una opció i que la història ha de contribuir a formar persones lliures, amb capacitat crítica i que ha de funcionar per a una millor democràcia, reclamem la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i ens sumem a les mobilitzacions d’aquests dies.

Llibertat presos polítics!

Equip editorial, 14 d’octubre de 2019

Read More


Jordi Zimmer Guirado
Marc Geli Taberner
Jordi Zimmer Guirado

El col·lapse de la Unió Soviètica: mort natural o suïcidi?

Part de la historiografia liberal ha presentat el col·lapse de la Unió Soviètica com un fet inevitable producte de la ‘’ inviabilitat’’ del socialisme en primera instància, i de forma més secundària per una suposada pressió popular i geopolítica. Si enfoquem aquesta problemàtica des d’una perspectiva objectiva, en canvi, arribem a la conclusió que la casuística troncal fou el triomf intern d’una corrent arrelada històricament al PCUS des dels inicis de la revolució bolxevic.

És un fet evident que Mikhaïl Gorbatxov encarna en l’imaginari col·lectiu la cara visible d’aquesta corrent, malgrat que en processos històrics mai cap dinàmica és culpa exclusiva d’una sola persona. Alhora, els seus plantejaments no van sorgir per ‘’generació espontània’’, sinó que es basaven en postures que ja havien defensat Nikolai Bujarin i Nikita Jruschev anteriorment. Ambdós representaven una solució petitburgesa per avançar cap al socialisme, caracteritzada per una concepció suavitzada de la lluita de classes. El seu projecte polític defensava la introducció d’idees capitalistes al socialisme soviètic, tals com afavorir mecanismes de mercat, la descentralització de l’economia acompanyada d’una certa producció privada i en el cas de Jruschev – Secretari General del PCUS entre 1953 i 1964- un augment en la inversió en béns de consum i la desviació d’inversions de l’industria pesada en benefici de l’agricultura. Aquest conjunt de reformes van tenir com a conseqüència directa el naixement del que s’anomena la segona economia. És a dir, el naixement d’una economia submergida, la qual viuria un fort auge durant l’època del lideratge de Leonid Breznev (1964-1982) degut a la seva actitud immobilista enfront aquesta problemàtica, malgrat també fou un període de recuperació de les postures més ortodoxes del partit, evidenciant la constant confrontació de dos tendències en el sí d’aquest. Justament aquesta segona economia seria un dels condicionants històrics fonamentals a l’hora d’esperonar la Perestroika.

Seria incorrecte afirmar que l’URSS no requerís reformes. Yuri Andropov, Secretari General del PCUS del 1982 al 1984, afirmà que els problemes fonamentals -agreujats per l’acció corrosiva de la segona economia- als quals s’enfrontava el país eren la ineficiència, la baixa productivitat, falta de disciplina laboral, una progressió lenta de les condicions de vida i una quantitat/qualitat baixes en determinats béns de consum.

Així doncs, Gorbatxov es va erigir com a nou Secretari General en un context de desig universal de sanejament de l’escenari polític. Malgrat això, el nou jove Secretari General va esdevenir el cinturó de transmissió dels idearis occidentals, malgrat la retòrica leninista que emprava. La Glasnost , per exemple, no fou res més que la introducció del model de premsa occidental. Els anys 1987 i 1988 foren el punt d’inflexió i l’inici de l’agudització de la Perestroika per a tombar la reticent branca ortodoxa del partit. La incapacitat d’aquesta per expulsar del sí del partit a la tendència petitburgesa (com sí va poder en el 1929 i 1964 amb Bujarin i Jruschev respectivament) és un necessari debat historiogràfic.

El debat que tractem aquí, en canvi, es si la Perestroika va provocar el col·lapse per les seves característiques intrínseques, o si en canvi foren els tempos de la seva aplicació el detonant de la crisi. Per encarar aquest debat, cal tenir en compte que Gorbatxov va modificar els pilars fonamentals de la societat soviètica. Va acabar amb el paper d’avantguarda i el monopoli del PCUS (el qual era una clara barrera del projecte reformador malgrat el seu desgast), va eliminar la planificació central i la propietat estatal (recordem que abans d’aquestes reformes el PIB soviètic es va mantenir en constant creixement, menys en el lapse de la Gran Guerra Patriòtica) tot fomentat l’auge de la segona economia, ja molt consolidada. També va permetre que la Glasnost (element indestriable de la Perestroika) transformés la ideologia i la cultura de la població soviètica. Finalment, i essent aquest un argument de gran pes, la nova economia capitalista era irreconciliable amb els nacionalismes perifèrics, especialment perquè suposava l’incapacitat financera de la república russa de seguir finançant els projectes de discriminació positiva envers les repúbliques menys industrialitzades, perdent així una gran eina de cohesió nacional.

El projecte de Gorbatxov estava inspirat en un miratge, el miratge de la ‘’tercera via’’ socialdemòcrata. Cal tenir present que en última instància la socialdemocràcia no té com a marc econòmic el socialisme, sinó el capitalisme. Alhora, seria temerari afirmar que Gorbatxov buscava una intencionadament una restauració del capitalisme, malgrat la seva dialèctica de la traïció. La praxi mancada de coherència del projecte reformador juntament amb l’auge de la influència dels interessos de classe reaccionaris, cada cop més incontrolables, nascuts arran de l’economia submergida, amb Boris Yeltsin com a un dels individus més representatius d’aquests, serien els detonants de la pèrdua de la legitimitat i del poder polític soviètics d’aleshores, fet que ja descarta la possibilitat que la Perestroika fos viable amb uns ritmes més pausats. El socialisme soviètic no va caure per causes naturals, es va suïcidar.

Marc Geli Taberner

Gorbatxov va matar accidentalment el pacient

No hi ha atur, però ningú treballa. Ningú treballa, però els plans es compleixen. Els plans es compleixen, però en les tendes no hi ha res. En les tendes no hi ha res. En les tendes no hi ha res, però els rebosts de la gent estan plens. Els rebosts estan plens, però tots estan descontents. Tots estan descontents, però voten a favor. Acudit sobre els “set miracles del socialisme”

Parlar sobre la “Perestroika”, la “Glasnot”, Gorbatxov i la caiguda del bloc soviètic és un assumpte avui dia encara espinós. Generalment, la caiguda del bloc originari del “socialisme realment existent” ha sigut narrat des de l’eufòria del triomf capitalista en la Guerra Freda. David Remnick, Francis Fukuyama i altres escriptors, periodistes i ‘intel·lectuals’ liberals van anar trenant des de la dècada dels 90 un discurs on, més que el desastre econòmic, l’agent dissolvent final del comunisme era la pròpia població civil, la qual hauria fet fora uns règims moribunds per un sistema econòmic abocat al fracàs. La història havia acabat, el socialisme havia perdut i el lliure mercat havia vingut per quedar-se.

Historiogràficament cal encara debatre la fi de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i del bloc comunista per a posar fi a la idea que el socialisme és un sistema destinat inherentment a fracassar. La URSS va optar per un model econòmic, polític i social que estava basat en els enormes terratrèmols històrics que havien tingut lloc des de 1917 en un país agrari i endarrerit com Rússia; això és el que explicarà els grans debats de la dècada dels 20 entre aquells que, com Nikolai Bujarin (1888-1938), defensaven una línia gradualista per a arribar a la industrialització i aquells que, com Stalin, reclamaven una aplicació ràpida i forçosa per a industrialitzar el país: només així podem explicar els plans quinquennal i l’economia planficada soviètica.

El triomf de la darrera línia (que no va ser gens fàcil i que va causar enormes patiments) va venir acompanyat d’un enlairament econòmic que, recuperat després de la Segona Guerra Mundial (1939-45), va permetre a la URSS uns creixements econòmics del 10% o més durant la dècada dels cinquanta. Eren els temps on Khrushov parlava de superar econòmicament Occident i els seus estàndards de vida.

Però aquest model que va permetre grans èxits en la indústria pesada i militari va permetre frenar a Hitler, va esgotar-se durant la dècada dels seixanta. Quaranta anys després de prometre un benestar que mai arribava (entre 1914 i 1945, Rússia/URSS havia perdut milions d’habitants per culpa de la Primera Guerra Mundial, la guerra civil de 1917-23 i la Segona Guerra Mundial), els habitants de la URSS van veure per fi als seixanta com creixien els seu estàndards de vida: això va crear una demanda que el sistema no podia cobrir.

Amb el desgel i la desestalinització a la URSS, la maquinària burocràtica-econòmica del partit va anar perdent el control de l’economia real del país, ja que aquesta no responia a les necessitats reals de la població, que va muntar una economia paral·lea aliena a la planificació estatal. Als anys setanta, aquest fenomen era tan gran que el 30% dels ingressos personals a la URSS provenien d’un sector privat oficialment inexistent.

Les reformes que es feien necessàries per a mantenir dempeus l’edifici soviètic van amagar-se davant el descobriment del gas siberià i d’ingents bosses de petroli (en un context d’ascens dels preus dels combustibles fòssils) i van empitjorar encara més la situació; la URSS es va convertir en allò que l’historiador Eric Hobsbawm qualficaria com a economia “colonial”. Leonid Bréjnev va preferir mantenir la pau social i dintre del seu partit abans que afrontar unes reformes que haurien tocat profundament les estructures de poder.

Va ser en aquesta època que el sistema va atrofiar-se de tal manera que es va posar punt i final a la idiosincràtica autarquia econòmica i va anar augmentant la seva dependència de l’exterior: entre 1965 i 1985, la URSS va passar d’importar 15 milions de tonelades de gra a importar-ne 170 i a importar massivament tecnologia occidental.

Mikhaïl Gorbatxov va haver de fer front a tot això amb l’afegit que la URSS estava perdent la carrera mundial en els camps de la informàtica i les noves ciències tecnològiques i estava en una posició de desavantatge en un nou marc d’integració mundial a la qual portava des dels setanta integrant’s-hi.

No content amb modernitzar econòmicament el país per a redirigir-lo vers els nous temps, Gorbatxov va voler sumar-hi la llibertat política: el conjunt de reformes polítiques i socials quedarien englobades en el projecte més general de la “Perestroika”, o “transformació”.

Però totes aquestes reformes, que no es feien amb ànims “petitburgesos” (malgrat acceptar estímuls de mercat i liberalitzar l’economia soviètica) sinó amb esperit autènticament “leninista”, van dur-se a terme sotra principis massa generalistes, poc concrets i l’ambició de les quals l’obligava a desmuntar l’ajuda econòmica als països de l’est europeu i a enfrontar-se a la nomenclatura del seu partit.

Les reformes de Gorbatxov intentaven fer front a una situació heredada catastròfica i responien a les grans preocupacions socials que es vivien des dels seixanta a la URS: “No podem continuar vivint així”. Però la falta de realisme i l’aplicació massa accelerada de les seves reformes són , essencialment, les responsables últimes de convertir el que havia de ser una demolició controlada de certes parts del sistema en el derrumbament total de l’edifici soviètic. Gorbatxov, un genuí revolucionari, va matar, accidentalment, al pacient, encara que aquest estigués ja molt malalt.

Read More


Marc Maynou Felker
Jordi Aragonès i Martínez
Marc Maynou Felker

Dos móns oposats

Sempre m’ha resultat d’allò més sorprenent la comparació que duu per títol aquest article, que per a qualsevol coneixedor de la història és evidentment desafortunada, i probablement ofensiva pels qui van haver de patir el feixisme. En aquest article, més sintètic del que tal vegada seria convenient, exposaré superficialment alguns punts teòrico-ideològics i d’evidència històrica i econòmica respecte a la qüestió. En primer lloc, en l’espectre ideològic i teòric, quins són els fonaments d’ambdues ideologies?

El feixisme, diferències regionals a banda, és una resposta contra la modernitat que filosòficament parteix de l’idealisme alemany per erigir-se com a baluard d’allò tradicional. Sota l’estendard de la nació i la pàtria, el conflicte entre classes és substituït per la pugna entre pobles i ètnies, adesiara amb matisos de caràcter racista i etnicista. La societat és absolutament militaritzada i dirigida cap a la guerra que, idealitzada, representa una oportunitat de redempció moral per la societat en la recuperació romàntica i irredemptista dels territoris integrals de la nació. El moviment obrer és contingut amb la integració dels sindicats en una estructura corporativista i cooptada pel règim, on l’estat regula i dirigeix la relació entre obrers i patrons en benefici dels darrers. El parlamentarisme burgès és abolit de facto per una dictadura partidista i autocràtica al voltant d’un líder mistificat, on part de les elits aristocràtiques i burgeses veuen protegits els seus interessos; la jerarquia natural és manifesta en el govern dels més forts, tant a nivell de classe social com entre nacions. Les dones són reduïdes a mers instruments de reproducció al servei de la nació, en un sistema que destaca pel seu contingut patriarcal i paternalista en tots els seus aspectes. En les sòbries paraules de Georgi Dimitrov, amb un fort coneixement de causa sobre el tema, el feixisme és «la dictadura oberta dels elements més reaccionaris, més xovinistes i més imperialistes del capital financer».

Per contra, el comunisme, des d’una perspectiva filosòfica, representa una superació de l’idealisme alemany en la teoria del materialisme històric. No existeixen els interessos generals de la nació; les nacions són productes històrics, compostos de diverses classes socials determinades segons la seva tasca en el procés de producció, amb els seus interessos corresponents. La classe dominant imposa sobre les classes subalternes una dictadura; tal és el cas tant en el feudalisme com en el parlamentarisme “democràtic” burgès. Davant d’aquesta situació, una aliança entre obrers, camperols i soldats (i part de la intelligentsia i fins i tot de la burgesia nacional, en determinats casos) s’alçaran de forma revolucionària per substituir la dictadura de l’aristocràcia feudal, la burgesia o l’estat colonial i la burgesia compradora per la dictadura del proletariat. Els sindicats i el centre de treball esdevindran el principal lloc d’intervenció política. L’estat naixent d’aquest nou ordre serà socialista, on encara existeixen classes socials però la direcció és en mans dels treballadors; es tracta del primer dels molts passos necessaris per arribar al comunisme, una societat sense estat i sense classes socials. Davant les guerres imperialistes, la proclama serà combatre-les amb la guerra civil entre classes, en defensa de la llibertat dels pobles i la pau.

Més enllà del pla teòric, és necessari integrar en la narrativa exemples històrics des de la perspectiva de l’economia política.Des d’una perspectiva material, seria convenient fer-nos la clàssica pregunta: Qui bono? A qui beneficien ambdues ideologies? En els moviments feixistes, l’existència d’una teoria econòmica concreta i definida destaca per la seva absència, en tractar-se d’una qüestió massa materialista i secundària (en paraules del propi Adolf Hitler). Malgrat la ocasional retòrica obrerista, els governs feixistes d’Itàlia i Alemanya combinaren l’aplicació de polítiques Keynesianes amb la supressió de gran part dels drets laborals, prosseguint amb una pionera privatització d’empreses i infraestructura estatal en benefici de capitalistes vinculats als partits feixistes. És ben coneguda, per exemple, la participació d’IG Farben o Volkswagen en l’Holocaust.

En el cas de l’acció dels partits comunistes, en alguns casos es combinà la nacionalització de sectors estratègics amb polítiques de mercat regulat – tal és l’exemple de la NEP. Tanmateix, el següent pas en la construcció del socialisme fou la col·lectivització del camp i la indústria en el marc d’una economia planificada. A grans trets, els perjudicats d’aquesta política foren l’antiga aristocràcia terratinent, la burgesia i la mitjana pagesia; per contra, tant obrers com petits camperols i pagesos sense terra en sortiren àmpliament beneficiats. Les altres grans beneficiàries de l’anomenat “socialisme real” foren les dones, que pogueren gaudir de polítiques destinades a facilitar la combinació del treball productiu i el reproductiu, i amb la legalització de l’avortament i del divorci entre d’altres. En aquest sentit, el socialisme destaca per les seves polítiques educatives, de cobertura sanitària total i l’absència d’atur.

Des d’una perspectiva ideològica, doncs, el feixisme és idealista i reaccionari mentre que el comunisme és materialista i de caràcter progressista; el primer creu en la jerarquia natural basada en el poder dels més forts i en la subjugació de les dones, i el segon predica la futura abolició de tota jerarquia. El feixisme és nacionalista i imperialista, amb tocs etnicistes i racistes; el comunisme és internacionalista i té com a objectiu ulteriorla pau entre pobles. En el pla més material, foren els grans empresaris i jerarques dels partits feixistes qui es beneficiaren dels règims feixistes; en el cas del socialisme, les polítiques socials combinades amb una forta industrialització generaren nivells de benestar material inaudit entre les classes prèviament desposseïdes i subalternes de la societat.

És indubtable que el socialisme tingué mancances i errors de tota mena; tanmateix, no es pot negar que elevà el nivell material i cultural de grans estrats de la població. Per contra, entre els efímers “triomfs” del feixisme s’hi poden comptar els genocidis més cruents de la història. L’equiparació d’ambdós sistemesés un caracterització aparentment innòcua però en el fons perillosa; malgrat que és presentada com a tal, en cap cas pot considerar-se una visió política “neutral” o “centrada”.

En paraules atribuïdes a Thomas Mann: «Equiparar el comunisme rus al mateix nivell moral que el feixisme nazi perquè ambdós són totalitaris és, en el millor dels casos, superficial; en el pitjor dels casos és feixisme. Qui insisteix en aquesta equiparació podria considerar-se demòcrata; en realitat, i en el fons del seu cor, és ja un feixista, i de ben segur combatrà el feixisme en aparença i des de la hipocresia, enfocant la totalitat del seu odi només cap al comunisme.»

Jordi Aragonès i Martínez

Cosins germans en guerra

Lluites al carrer, venjances, matances, pactes trencats, atacs per sorpresa, promeses d’odi etern i ànimes venudes per tal d’anihilar l’enemic. Amb aquestes paraules podríem descriure la intensa relació que mantingueren feixistes i comunistes durant la primera meitat del segle XX, durant els anys que durà la seva pugna per intentar dominar els destins del món. Tanmateix, hi hagué persones dins d’aquests dos moviments que no posaren l’accent en allò que els separava, ans al contrari, recordaren allò que els unia i apostaren per una unió més forta entre Comunisme i Feixisme, sense que això impedís, però, que les presons i les fosses d’uns i altres estiguessin ben plenes d’opositors. En què s’assemblaven, doncs, el Comunisme i el Feixisme? Què podia promoure que gent com els germans Strasser defensessin una aliança política entre el III Reich i la Unió Soviètica?

Per començar, ens hem de remuntar al matí del 21 de gener de1793. Aquell dia la guillotina havia tallat el coll a Lluís XVI, tanmateix, no sols moria un Rei: estava morint tot un món conegut com l’Ancien Régime. Amb aquella Revolució la sobirania nacional deixava de ser patrimoni d’un monarca i passava a ser propietat del poble. L’home passava de ser súbdit a ser ciutadà i, per tant, les seves idees prenien força; els dirigents començaven a considerar la massa popular com un subjecte que podia ser determinant per seguir un camí o una altre. Començava a ser necessària l’aposta de polititzar la població per tal de fer triomfar determinats postulats. A més a més, amb la mort de l’Antic Règim, els nous temps deixaven de mirar un passat ple de certeses i caminaven vers un futur incert; un esdevenir per construir al gust dels prohoms que comandessin les masses populars. La Tradició i els preceptes morals de l’Església deixaven de ser l’inqüestionable ideologia regnant, apareixia la modernitat i, amb ella, prenien força les noves idees: el liberalisme, el comunisme, l’anarquisme o, més tard, el feixisme. Podem dir que sense l’eclosió de la modernitat, sense atorgar al poble la sobirania nacional, és a dir, els destins del seu país, no haguessin aparegut o, si més no, no hagessin tingut la força que tingueren ni el Comunisme ni el Feixisme, per tant, tan un com l’altre comparteixen un mateix progenitor: la modernitat.

El Comunisme neix de la industrialització (fruit també de la modernitat) i les dures condicions de vida de la classe proletària que aspirava a prendre el control dels mitjans de producció. Per altra part, el Feixisme té un origen prenatal primer en el Romanticisme del segle XIX, després va encarrilant-se en processos com la unificació alemanya o el Rissorgimento italià que blinden la unitat nacional d’italians i alemanys ―un altre fruit, per tant, de la modernitat, car hagué de derrocar diversos governs defensors de l’Antic Règim― per, finalment, néixer acabada la IGM precisament a Itàlia i Alemanya. Totes dues ideologieses combateren mútuament, encara que ambdues apostaven per derrocar les democràcies liberals, ambdues apostaren per superar el sistema capitalista mitjançant una intervenció total (en el cas comunista) o intensa (en el cas feixista) de les empreses i indústries dels seus respectius estats. Totes dues defensaren que per aconseguir els seus objectius era necessària una avantguarda política que dirigís rectament el seu poble. Tan l’una com l’altra acabaren fent néixer sistemes polítics jeràrquics i verticals, tan l’una com l’altra acabaren rendint culte al líder, tan l’una com l’altra aspiraven a superar el model moral d’home heretat del Cristianisme per crear el nou home ari (en el cas alemany) o el nou home soviètic. De fet, fins la nit dels ganivets llargs, com hem dit al principi de l’article, existiren líders nazis que defensaven la necessitat d’una aliança amb la URSS, així com intensificar la nacionalització total dels mitjans de producció alemanys. Fins i tot, en el Pacte Mólotov-Ribbentrop, nazis i comunistes es comprometeren a no atacar-se mútuament, a solucionar els seus conflictes mitjançant el diàleg i, també, a repartir-se Europa en àrees d’influència.

Un altre cas interessant per observar és el món àrab. Allà hi trobem el Partit del Ressorgiment Socialista Àrab, conegut popularment com Baas, el qual va esdevenir un gran aliat del món socialista i de la URSS en el seu moment i, encara ara, governa i fa de la Síria del President Baixar al-Àssad un soci prioritari de la Rússia de Putin (aliança heretada de la Unió Soviètica). El Baas, a part de ser un partit panarabista, laic, nacionalista i socialista, té de principal aliat polític el Partit Social Nacionalista Sirià, el qual aposta per una Gran Síria que s’expandeixi sobre diversos estats del seu voltant i presenta, també, diverses característiques feixitzants. Unes aliances que a ulls europeus podrien semblar contra-natura però que s’han donat i es donen encara a dia d’avui. De fet, en la ideologia del Baas o del Partit Social Nacionalista trobem un curiós híbrid entre Feixisme i Comunisme, car tots dos centren el seu model d’Estat, prioritàriament, en la defensa de la seva cultura i, fins i tot, presenten reestructurar el territori àrab obeint a conceptes estricament de raça i identitat; alhora, defensen nacionalitzar els sectors principals de l’economia o les petroleres.

Ja per acabar, sols esmentar que indiscutiblement Comunisme i Feixisme presenten fortes diferències, sobretot en els seus projectes a llarg termini i, també, en el fet que pel Comunisme el subjecte important és la humanitat i, en canvi, en el Feixisme és el “nosaltres nacional”. Però, com hem vist, les semblances hi són i m’agradaria esmentar una última de no menys important: tan el III Reich com la Unió Soviètica varen caure, de diferent forma, davant el mateix Estat i model de societat: els Estats Units d’Amèrica i el seu liberalisme (un dels altres fills de la modernitat…).

“Las revoluciones nacionales clásicas, en Europa, se compendian en estos nombres: Cromwell, Bonaparte (flor granada de la Revolución francesa), Bismarck y Cavour. Estos dos últimos, como unificadores. En nuestra época, es decir, en nuestros mismos días, las revoluciones nacionales se desarrollan también con éxito pasmoso. Véanse estos nombres que las representan: Mussolini, Kemal, Hitler y -¿por qué no?- Stalin”.

Ramiro Ledesma Ramos. Pensador feixista espanyol i cofundador de les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista

Read More