Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

L’Antic Egipte és un dels temes més “suats” de la divulgació històrica. D’ençà del seu “descobriment” pels estudiosos que acompanyaven Napoleó, l’interès per la civilització egípcia ha generat una disciplina pròpia –l’egiptologia– i tota una estètica que va fer-se aviat el seu lloc en l’imaginari col·lectiu. Així, des dels gravats del s.XIX fins als nostres dies, l’Antic Egipte és un reclam turístic de primer ordre, amb les piràmides com a escenari privilegiat dins del qual formiguegen pel·lícules de tota mena, teories d’allò més extravagants sobre la seva esplendor i un nodrit repertori d’amulets i tatuatges que vesteixen amb el misteri dels antics a qui els porta.

Per tot plegat, una exposició sobre l’Antic Egipte és sempre una aposta segura, com demostra el munt de visitants que s’aplegaven davant les vitrines els dies en què l’hem visitat. Ara, el veritable repte és fer-la atractiva i rigorosa, mantenint l’ambient enigmàtic que l’envolta però oferint alhora un discurs que aporti informació a diversos nivells i superi els tòpics que sovint simplifiquen aquesta civilització mil·lenària. “Faraó, rei d’Egipte” aconsegueix aquest propòsit.

Nens observant l'exposició.
Nens observant l’exposició.

L’exposició se centra en la figura del sobirà de l’Antic Egipte, un estat que neix de la unificació de la ribera del Nil (c.3050 aC). Aquesta llarga línia verda, que desafia el desert fins arribar al mar, és indispensable per a què proliferin els conreus –i la vida– al seu entorn. Sense les crescudes anuals del riu, esperades amb fervor, la civilització egípcia no hauria pogut existir. Així, tota la seva religiositat –hereva d’una cosmovisió animista que es perd Sàhara endins– reflecteix la importància de mantenir aquest cicle. El faraó, com a figura intermediària amb els déus –de fet, era considerat la reencarnació d’Horus en vida i d’Osiris, en morir–, vetllava per la unitat de l’Alt i el Baix Egipte i era el garant de l’harmonia universal (maat) en oposició a l’amenaça del caos. S’entén, doncs, que aquesta institució persistís des de la unificació del país fins a la conquesta romana –sumant una trentena de dinasties– i que, en períodes de dominació estrangera, els nous sobirans hagin d’adoptar els atributs i rituals dels faraons per legitimar-se davant la població egípcia, com faran els Ptolemeus, d’origen macedoni.

“Faraó, rei d’Egipte” se centra en la monarquia egípcia i va desgranant detalls de la seva història, funcions i símbols a partir d’extraordinàries peces portades del British Museum, alguna d’elles icònica, com ara l’elegant cap de Tutmosis III, i d’altres menys impressionants però igualment d’interès, com són els uixebtis, els “servidors” del difunt al Més Enllà, o les inscripcions jeroglífiques. Com a aspectes a criticar, cal dir que la societat egípcia, base sobre la qual se sustentaria el poder dels faraons i els seus majestuosos monuments, queda en un segon terme, ja que no s’exhibeixen objectes quotidians del comú de la població sinó només aquells propis de l’aristocràcia, el funcionariat i la classe sacerdotal. A més, l’abast temporal és tan ampli –uns 3000 anys d’història– que fa recomanable tenir una cronologia a mà per no perdre’s i assaborir al màxim l’exposició. En conjunt, “Faraó. Rei d’Egipte” és un és bona ocasió per conèixer l’Antic Egipte –des de dalt– que tot aquell que hi estigui interessat no hauria de desaprofitar.

Read More

Article d’Adrià Mainar i Sergio Plana

L’any 1314, Jacques de Molay, últim mestre de l’Orde del Temple, era condemnat a la foguera. Així acabaven gairebé dos segles d’història templera i començava la llegenda. El fet que fossin perseguits pel poder i la riquesa que atresoraven ha fet que aquests cavallers despertin una gran fascinació i, com molts altres temes de l’Edat Mitjana, hom els conegui més pels misteris que els envolten que per allò que se’n sap realment. En aquest sentit, el comissari de Templers. Guerra i religió a l’Europa de les croades -l’historiador Ramon Sarobe- ha fet bé en defugir a la mitificació dels templers per a construir un quadre complet que els emmarca en llur temps de forma atractiva però rigorosa, tal i com podeu veure al Museu d’Història de Catalunya.

Un primer punt fort és la introducció que dedica al món medieval i les croades, sense la qual no es pot aprofundir en la història dels templers. D’aquesta manera, se’ns explica com sorgiren els primers pelegrinatges a Terra Santa o l’evolució del concepte de “guerra santa”. Pel que fa pròpiament al Temple, l’exposició comença explicant com l’orde fou fundat a Jerusalem (1120) amb el propòsit de defensar els Llocs Sants, sota la creu paté vermella i la regla de Sant Bernat de Claravall i Hugues de Payens, que aconseguí conjugar els papers contraposats de monjo i guerrer en la persona del cavaller templer. Aviat l’orde adquirí un gran prestigi, fet pel qual molts cavallers feren els vots per integrar-s’hi; en aquesta línia, la vida diària i l’organització interna dels templers són un aspecte ben representat a l’exposició.

DSC_0004

De seguit, podem veure com els templers no triguen en arribar a Catalunya i Aragó, on reberen donacions i comandes. Així, si el comte de Barcelona Ramon Berenguer III ingressà a l’orde en seu llit de mort (1131), el rei d’Aragó Alfons el Bataller llegà el seu regne a les Ordes Militars (1134), cosa que, si bé no s’arribà a fer efectiva, comportà nombroses concessions territorials per aquestes a la Catalunya Nova, el sud de l’Aragó i el Regne de València. D’aquesta manera, molts nobles catalans i aragonesos s’integraren als templers, destacant el Mestre de l’Orde del Temple a la corona catalano-aragonesa Guillem de Mont-rodon, qui es feu càrrec del futur rei Jaume I per intercessió del papa, arran de la desfeta de Muret (1213).

Malgrat la notorietat de la que havien gaudit en els seus inicis, el desprestigi creixent arran de les derrotes a Terra Santa i els recels que l’orde suscitava en el rei Felip IV de França van fer que fos acusada d’heretgia i suprimida amb l’aquiescència del papat (1312). Pel que fa als seus membres, molts d’ells foren detinguts, torturats i cremats a la foguera. Tot i la rellevància d’aquests fets, els vam trobar menys ben representats en comparació amb altres aspectes de l’exposició. A partir d’aquest moment neix la llegenda, sostinguda inicialment entre llurs partidaris, empeltada a la francmaçoneria entorn al s.XVIII i reciclada finalment com a teló de fons per a best-sellers, publicacions esotèriques o, fins i tot, assassins virtuals.

DSC_0015A banda dels textos i les imatges, tot un seguit de materials il·lustren l’exposició –documents de l’època, llibres miniats i uniformes, armes i armadures– en una bona selecció que aplega peces provinents de diversos museus, arxius i biblioteques. Els audiovisuals ens han semblat extraordinaris per la seva vocació didàctica i una estètica singular que aconsegueix submergir el visitant en la cosmovisió medieval, clau per entendre fenòmens com els pelegrinatges i les croades. L’exposició analitza també com el cinema ha influït sobre l’imaginari popular dels templers, mostrant fragments, entre d’altres, d’Indiana Jones i l’última croada.

En conclusió, creiem que Templers és una exposició molt recomanable per conèixer l’orde del Temple, el seu paper durant les croades i la seva presència a la corona d’Aragó així com el fatídic desenllaç que patí i la mitificació posterior. Ara bé, en relació a la lluita per Terra Santa -context en el qual sorgeixen els templers- cal tenir en compte que l’enfocament que se’ns presenta parteix de la banda cristiana, fet pel qual no seria sobrer que tot aquell que hi estigui interessat procuri considerar també com es va viure el conflicte des de la riba musulmana, tal i com explica l’aconsellable llibre Les croades vistes pels àrabs d’Amin Maalouf.

Read More

Explicar allò que entenem per Europa és una qüestió tan complexa com necessària pels temps que corren. És per això que l’exposició “Els pilars d’Europa. L’Edat Mitjana al British Museum” –organitzada pel CaixaForum i el museu londinenc– m’havia generat unes expectatives que no s’han acabat d’acomplir. El pecat original, al meu parer, es troba en el plantejament: és difícil conjugar dos temes tan amplis com són la conformació d’Europa i l’Edat Mitjana sense prioritzar la tesi al context. En conseqüència, el visitant surt sense una visió clara dels elements que comencen a caracteritzar Europa durant l’època medieval, abans de l’eclosió dels estats-nació moderns i del procés d’integració posterior a la 2a Guerra Mundial, avui en crisi.

Per mirar d’enquadrar el tema, el discurs expositiu se centra entorn al s.XIV, quan el seguit de processos que conformen l’Europa de l’Edat Mitjana han madurat. Així, un dels elements que se’ns presenten és la consolidació de les monarquies feudals arran de la identificació de certs llinatges reials amb territoris que acabaran esdevenint estats nació moderns; per tant, d’aquest procés es desprèn l’aparició d’alguns països europeus com ara França. En aquest punt, he notat un cert presentisme pel qual se simplifica la complexitat territorial pròpia de l’època en favor de referències genèriques a països de l’Europa actual, tal com es pot entreveure en algunes cartel·les o audiovisuals; des d’una òptica britànica aquests matisos poden semblar poc importants però vist des d’un país minimitzat com el nostre això cou.

Els pilars d'Europa CaixaFòrum (61)-C(A) (1)

Un altre element cabdal per entendre l’Europa medieval és el cristianisme, que funciona com a base cultural subjacent i exerceix una gran influència sobre la vida de la població. A banda, fenòmens com el comerç, la cultura cortesana o l’aparició de les universitats comporten l’extensió de vincles que superen l’àmbit dels respectius estats, llengües i creences de l’època.

Valorats en conjunt, aquests tres components –monarquia, cristianisme i interaccions– són claus per entendre la conformació de l’Europa medieval. Ara bé, el discurs expositiu no aprofundeix en aspectes tan importants com el feudalisme, que va caracteritzar Europa des del s.XI i es va perllongar durant tot l’Antic Règim fragmentant el territori en una miríada de senyories, cadascuna amb llurs respectius senyors, emblemes, monedes o exèrcit propis. Un altre aspecte que s’hauria pogut desenvolupar és la separació entre el poder civil i el poder religiós, que, malgrat influir-se mútuament i a força de conflictes constants entre el papa i els monarques, va acabar esdevenint un dels trets distintius de la Cristiandat occidental.

El punt fort de l’exposició són els més de 260 objectes exposats, procedents de la col·lecció del British Museum així com del Museo Arqueológico Nacional de Madrid, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu Frederic Marès. És a partir d’aquests que es van perfilant diversos aspectes de la vida medieval des d’una perspectiva antropològica si bé més aviat centrada en la monarquia i l’aristocràcia que en la majoria de la població. D’entre el variat conjunt de peces, destaquem els segells heràldics, els cofres finament decorats o una de les famoses peces d’escacs de Lewis, jugades també en la partida que enfronta Londres i Edimburg. Com a conclusió, es tracta d’una exposició que permet conèixer millor l’Edat Mitjana i contribueix a desmuntar els tòpics que l’enfosqueixen però que podria explicar millor l’Europa medieval.

Read More

[Continuació de “Sardenya, una joia (massa) cara per a la Corona d’Aragó” http://bit.ly/1QRMW95]

En record de Joan Gala, estudiós i amic de l’Alguer

 

Voltant per Sardenya, pocs coneixen la història de la llarga i cruenta guerra de conquesta de l’illa pels catalano-aragonesos (1323 – 1420). Molts més rememoren una vaga noció d’hispanitat perduda, a la qual hom es refereix amb l’orgull de qui creu que els temps passats sempre són millors. La historiografia italiana tampoc ajuda, ja que el terme “aragonesos”, emprat genèricament en la majoria de publicacions, oblida els veritables protagonistes d’uns fets tan complexos com decisius: els catalans. Malgrat el desconeixement general d’una i altra banda, les empremtes d’aquesta història compartida entre Catalunya i Sardenya són nombroses i es manifesten, ben profundes, en la societat, cultura i paisatge sards.

Si comencem a comptar des de l’arribada a Sardenya de l’exèrcit de Jaume II el Just (1323) fins a la cessió de l’illa als Savoia arrel de la Guerra de Successió espanyola (1720), el camí en comú entre catalans i sards s’allarga ben bé 400 anys. Però cal tenir en compte que a partir del 1518 s’insereix un nou interlocutor en aquesta relació, el rei de la monarquia hispànica, fruit de la unió dinàstica entre la Corona d’Aragó i Castella. Paradoxalment, aquell territori que havia segat vides, energies i recursos dels catalano-aragonesos, arriba a les mans de l’emperador Carles V estable i pacificat. En els segles posteriors, tot i adaptar-se al seu nou rol com a part de la monarquia hispànica, no sense tensions, Sardenya manté els seus vincles privilegiats amb Catalunya i els altres territoris de la Corona d’Aragó.

La fidelissima Alguer, l’últim testimoni

Durant la conquesta de Sardenya, la ciutat de l’Alguer funcionà com a cap de pont per a consolidar el domini catalano-aragonès al nord de l’illa. Després de la revolta dels seus habitants –sards i genovesos– l’any 1354, Pere el Cerimoniós havia decidit d’expulsar-los de la ciutat i repoblar-la exclusivament amb catalans. A partir d’aquest moment, els algueresos demostraran sobradament la seva lleialtat resistint als constants embats dels exèrcits d’Arborea, fet pel qual la corona afalagarà la ciutat amb drets i privilegis i prohibirà que els sards hi posin els peus fins a la definitiva pacificació de Sardenya. 

El monument per la unitat de la llengua, a l’Alguer. A la ciutat sarda encara s’hi parla català
El monument per la unitat de la llengua, a l’Alguer. A la ciutat sarda encara s’hi parla català

Més tard, la pesta de 1582 acaba amb l’esplendor de l’Alguer i obliga als supervivents algueresos, descendents dels repobladors catalans, a mesclar-se amb els sards de la rodalia per començar de nou. Tot i així, la importància que tenia el català en la vida i administració de la ciutat assegurà la seva continuïtat com a llengua de les noves generacions d’algueresos, a la pràctica, sards

“catalanitzats”. Per això, malgrat totes les vicissituds i obstacles, la parla compartida i el record d’aquest vincle privilegiat han permès que el lligam entre Catalunya i l’Alguer s’hagi mantingut viu fins a l’actualitat. La prova de tot plegat és que encara avui, parant atenció, es pot escoltar el català alguerès pels carrers de l’Alguer.

El repoblament dels nuclis principals

Malgrat que el cas de l’Alguer és paradigmàtic per la pervivència de la llengua i cultura catalanes, no fou l’única ciutat de Sardenya repoblada amb catalans. Abans del cas alguerès, cap al 1300, trobem una comunitat catalana de mercaders establerta a Oristany, capital de la dinastia sardocatalana dels Arborea. Però no serà fins a l’esclat del conflicte, primer contra els pisans (1323) i, més tard, contra els Arborea (1354), que s’aplicarà el mecanisme de substituir la població de les ciutats més importants amb catalans. Així, havent rendit i expulsat els pisans de Vilaesglésies, on s’instal·laren soldats catalano-aragonesos (1323), l’infant Alfons prengué Càller (1326), que també fou repoblada completament amb catalans després de construir un assentament paral·lel a Bonaire. Al nord, les revoltes de la ciutat de Sàsser (1325-1329) conclogueren amb una dura repressió i el repoblament amb catalans del nucli fortificat. A partir d’aquest moment, nasqué un flux migratori català de mercaders i artesans cap a Sardenya que creixerà en períodes de crisi com la Guerra Civil catalana (1462-1472). Cal dir que, malauradament, existí també un “negatiu” d’aquest desplaçament: els dels esclaus “de natione Sardorum”, com a rebels de guerra, cap als territoris de la Corona d’Aragó. 

Reconstrucció de la ciutat de Càller l’any 1535 en que s’aprecia la compartimentació dels barris entorn al castell. Gentilesa de l’il·lustrador Giorgio Albertini i l’editor de Caller 1535 – Carlo V, Cagliari e la crociata contro gli infedeli, Maurizio Corona.
Reconstrucció de la ciutat de Càller l’any 1535 en que s’aprecia la compartimentació dels barris entorn al castell. Gentilesa de l’il·lustrador Giorgio Albertini i l’editor de Caller 1535 – Carlo V, Cagliari e la crociata contro gli infedeli, Maurizio Corona.

A imatge i semblança del Principat

En paral·lel a la difícil conquesta del territori, es va configurant l’ordenament institucional del nou regne de Sardenya, d’inspiració catalana. A diferència de Sicília o Nàpols, regnes ja institucionalment sòlids abans de la seva pertinença a la confederació catalano-aragonesa, les institucions d’origen judicial no estan preparades per al govern del conjunt de Sardenya, cosa que afavoreix l’aplicació del model català. Així, les Corts i els estaments sards tindran una conformació i funcionament semblants als de Catalunya o València –amb el braç reial, militar i eclesiàstic– si bé en el cas sard podien operar presidides pel virrei. El règim municipal també s’havia construït seguint el model catalano-aragonès, amb l’extensió del dret de Barcelona, pel sistema del carreratge, sobre les ciutats de Càller (1327), Sàsser (1331) i l’Alguer (1355).

En oposició, viles i camps foren repartits com a concessions entre els nobles catalans, aragonesos i valencians que havien participat en la conquesta. Com que a Sardenya no s’havia produït un procés de feudalització com el que patí Europa a finals del s.IX, la seva implantació motivà continus aixecaments i l’aplegament dels sards entorn al projecte d’alliberament i unificació dels Arborea. Malgrat tot, aquest sistema feudal “d’importació” s’acabà instituint, fet que comportà la desarticulació de tradicions comunitàries i la càrrega de la població servil amb nombrosos tributs. Si bé alguns nobles tenien terres a la península i s’absentaven de l’illa, deixant procuradors als seus feus, d’altres encarnaren les noves elits dirigents del regne. Ja en temps dels Savoia i després de diverses revoltes populars, el feudalisme fou finalment abolit (1838) a canvi d’indemnitzacions pels feudataris, cosa que empobrí més les respectives comunitats. 

Capítols de Cort del Stament militar de Sardenya (1590), on hi apareix per primera vegada a l’illa l’escut dels Quatre Moros.
Capítols de Cort del Stament militar de Sardenya (1590), on hi apareix per primera vegada a l’illa l’escut dels Quatre Moros.

L’afinitat jurídica entre el regne de Sardenya i el Principat de Catalunya no passà desapercebuda als seus coetanis, cosa que en condicionà el govern. La incorporació formal de Sardenya a la Corona d’Aragó s’efectua el 1460 amb una proclamació per part de Joan II, que es compromet a perpetuar el vincle. En temps de la monarquia hispànica, que regnarà sobre un conjunt de territoris molt diversos, la desvinculació dels territoris italians del Consell d’Aragó (1556) no afectarà Sardenya, doncs tal com expressaren els estaments del regne: “[…] los regnícoles del present Regne conformen més en los costums y pràtiques de aragonesos, cathalans y valencians […]”. De fet, el regne continuarà formant part del Consell d’Aragó austriacista fins a la seva dissolució a Viena l’any 1713. Una altra institució que funcionarà a Sardenya és la Reial Audiència (1564), òrgan de justícia i govern que es constituí basant-se en la que ja existia al Principat i que acabà fent-se càrrec del regne, juntament amb els istamentos, durant la revolució que expulsà el virrei piemontès de l’illa (1794).

Llocs, cognoms i paraules

La presència catalana a Sardenya es manifesta encara avui en àmbits tan arrelats com són l’onomàstica i la toponímia. Així, cognoms sards força comuns com Fois (Foix) o Garau (Guerau) són d’origen català, com també els aristocràtics Sanjust o Aymerich. Pel que fa als llocs, trobem els nuclis d’Iglesias, Teulada, Montserrato o Elmas (El Mas) o l’illot de Su Cadelanu, ubicat precisament a la banda per on arribarien les naus catalanes a Sardenya. El propi nom de l’illa en italià – Sardegna – provindria de la forma catalana, ja que tant en els dialectes sards com en l’italià de Dante és Sardigna. Però la influència catalana es troba també en multitud de paraules de la vida quotidiana que podem escoltar en llengua sarda, com ara jaju (avi), draperi (sastre), calàsciu (calaix), bardúfula (baldufa), ulleras (ulleres), busaca (butxaca) o sindria. Exemples com aquests demostren la relativa transversalitat que assolí la nostra llengua –des del poder i les ciutats– en la societat sarda, que emprà el català en la documentació –a més del castellà i el sard– fins ben entrat el s.XVIII. 

Les muralles de Càller i la torre de l’Elefant, un dels accessos a la fortalesa de la ciutat (fot: autor)
Les muralles de Càller i la torre de l’Elefant, un dels accessos a la fortalesa de la ciutat (fot: autor)

Art, devoció i símbols

L’arribada d’artesans a Sardenya consolidà una economia urbana basada en la producció manufacturera de robes, ceràmica i utensilis quotidians, reproduí a les ciutats el sistema gremial i forjà escoles sardocatalanes que fusionaren els estils artístics i les tècniques artesanals dels nouvinguts amb la tradició local. En un ordre de coses més espiritual, la fe també es veié influïda, difonent-se devocions eminentment catalanes com Santa Eulàlia, que té una església dedicada a Càller, o la Mare de Déu del Bonaire, apareguda miraculosament a les costes de la ciutat (1370) i custodiada per l’Orde de la Mercè. La tradició catalana dels Goigs, himnes per lloar la Verge, Crist i els sants, tingué molta difusió arreu Sardenya, on són coneguts com a goccius o gosos. Per embolcallar la vivència religiosa i elevar-la, es construïren durant l’època catalano-aragonesa nombroses esglésies i santuaris en estil gòtic català, més compacte i sobri que l’europeu, com la ja citada Bonaire o Sant Jaume (Càller), que estendran els nous models arquitectònics arreu de l’illa. 

. Els Quatre Moros són el símbol més apreciat pels sards, si bé recentment s’ha recuperat l’arbre d’Arborea com a bandera estrictament independentista.
. Els Quatre Moros són el símbol més apreciat pels sards, si bé recentment s’ha recuperat l’arbre d’Arborea com a bandera estrictament independentista.

Fins i tot el símbol que agermana i enorgulleix els sards d’avui, la bandera dels Quatre Moros, podria haver arribat a Sardenya

amb la conquesta. Per bé que existeixen diverses teories entorn els foscos orígens d’aquesta singular senyera, la hipòtesi més sòlida la vincula a l’escut d’armes del conjunt de la Corona d’Aragó, documentat per primera vegada a la butlla de plom de Pere el Gran (1281). Temps més tard, apareix per primera vegada a l’illa, concretament en la portada dels “Capítols de Cort del Stament militar de Sardenya” (1590), esdevenint l’escut del regne insular. Desconeixem per què aquest emblema forà acabà representant Sardenya mentre als territoris continentals de la corona perdia importància; potser la necessitat de substituir l’arbre dels Arborea, símbol de la “resistència” sarda contra l’invasor, féu necessari el “reciclatge” dels Quatre Moros com a escut per a la Sardenya sotmesa.

 

Read More

En diversos dialectes de la llengua sarda, la panerola, l’insecte més fastigós de l’imaginari col·lectiu, s’anomena “catalana”. Aquest fet, poc conegut, resulta molt significatiu per entendre l’odi que nasqué entre sards i catalans durant la llarga guerra de Sardenya (1323-1420), un conflicte que tingué una fatal transcendència per ambdós pobles.

Lligams que vénen d’antic…

El primer episodi de les relacions entre Catalunya i Sardenya es produeix amb la croada conjunta de 1114 contra les Balears i continua durant el s.XII amb l’establiment d’enllaços entre els mercaders i nobles d’una i altra banda del mar. En aquell temps, l’illa es trobava dividida en 4 estats sobirans nascuts de la descomposició del poder bizantí i que s’anomenaren “Jutjats”. D’entre aquests, només el Jutjat d’Arborea havia aconseguit mantenir la seva plena independència, ja que la resta havien caigut sota l’òrbita de les repúbliques de Pisa i Gènova.

Per això, davant del que consideraven una intromissió en llurs dominis naturals, els judikes (sobirans) arboresos s’aproparen a la Corona d’Aragó, l’únic poder que podia enfrontar-s’hi. En aquesta línia, Barisó I d’Arborea es casa amb Agalbursa de Cervera (1157), filla del vescomte de Bas, iniciant, així, una dinastia sardo-catalana. Posteriorment, el sobirà d’Arborea Hug II de Bas-Serra va una mica més enllà i estableix un pacte feudal amb el rei de la corona catalano-aragonesa, Jaume II el Just (1323). A partir d’aquest moment, els pals vermells de la senyera reial de Catalunya i Aragó s’uniran a l’arbre de l’escut heràldic dels Arborea.

Un pacte winwin per a les dues parts

El rerefons d’aquest acord fou la llicència d’invasió que el papa Bonifaci VIII havia concedit a Jaume II (1297) per a que fes realitat el “Regne de Sardenya i Còrsega” i abandonés la seva guerra contra el regne de Nàpols. En virtut del pacte, Jaume II reconeixia el feu perpetu del sobirà d’Arborea, Hug II, sobre el seu Jutjat i els territoris enllà d’aquest a canvi de l’ajuda militar de la seva mainada i el seu jurament de fidelitat.

El pacte era convenient per a les dues bandes. Per a la Corona d’Aragó controlar Sardenya suposava disposar d’un punt estratègic en els conflictes mediterranis, ports on fer escala en les rutes cap a Orient i recursos com el gra, que podria apaivagar les fams que patia Barcelona, així com jaciment argentífers, sal i corall. A més, la conquesta del territori permetia repartir noves terres entre els membres de la noblesa. Per als Arborea, la corona catalano-aragonesa era una poderós protector a l’ombra del qual era possible realitzar el somni d’unificar tota l’illa.

La llarga i sagnant guerra de Sardenya serà un joc de forces que no es decanta fins a la batalla de Seddori (1409)
La llarga i sagnant guerra de Sardenya serà un joc de forces que no es decanta fins a la batalla de Seddori (1409)

De la sintonia al recel…

El mateix any 1323 l’estol catalano-aragonès desembarca al golf de Palmas (sud-oest de Sardenya) i comença la invasió dels territoris controlats per Pisa a l’illa. El 1326 els pisans són derrotats definitivament i cedeixen totes les possessions que tenien a l’illa als catalano-aragonesos. Per la seva banda, el sobirà arborès sotmet les famílies italianes que s’havien revoltat al nord. Comença l’idil·li entre les dues dinasties i els d’Arborea miren de “catalanitzar-se” més, enviant els seus fills a la cort barcelonina per educar-se i comprant la vila de Molins de Rei i els castells de Mataró i Gelida (1334). Però l’equilibri de forces entre els dos aliats no és fàcil i cap al 1350 les tensions i desconfiances acabaran amb aquesta estranya parella.

I del recel a la guerra…

A mesura que va conquerint territoris, el sobirà de la Corona d’Aragó els va repartint en feus entre els seus nobles, imposant una organització institucional a imatge i semblança del Principat. Fins llavors a Sardenya no s’havia produït un procés de feudalització com l’europeu, fet pel qual aquests canvis no agradaren gens a la població sarda. A banda, la conquesta de l’Alguer, fins llavors genovesa, per la corona catalano-aragonesa (1353) preocupa al nou sobirà arborès, Marià IV de Bas-Serra, que veu perillar el seu poder sobre Sardenya.

Per això trenca el vassallatge, posa en setge Càller i pren l’Alguer aquell mateix any, quan aquesta es revolta al crit de “Arborea! Arborea! Morin els catalans!”. La reacció no es fa esperar i el nou rei de la Corona d’Aragó, Pere III el Cerimoniós, constitueix un poderós exèrcit que desembarca al nord de l’illa. Concentrats en el setge de l’Alguer, els seus soldats no poden doblegar a Marià IV, que tot i així s’avé a pactar un tractat de pau pel qual Pere III obté la ciutat (1354) a canvi d’assumir les dures condicions que regirien la relació entre ambdós bàndols durant els 10 anys següents. Per evitar possibles insurreccions que amenacessin el control de l’Alguer, nucli estratègic, Pere III decideix expulsar tots els habitants genovesos i sards del lloc, esclavitzant-ne alguns, i repoblar-lo exclusivament amb catalans (1354).

A partir de la seva presa, l’Alguer – juntament amb Càller – serà el cap de pont de la conquesta catalano-aragonesa de Sardenya.
A partir de la seva presa, l’Alguer – juntament amb Càller – serà el cap de pont de la conquesta catalano-aragonesa de Sardenya.

Sang, pesta i xantatges

L’any 1365 Marià IV reprèn les hostilitats amb la idea de convertir-se en el sobirà únic de l’illa. El suport entusiasta de la població sarda, oprimida pels nous barons feudals, fou clau per a una campanya victoriosa en la que Arborea derrota els exèrcits catalano-aragonesos prop d’Oristany i recupera Sàsser. Però malgrat haver arraconat els contingents de Pere III a l’Alguer i Càller, la mort de Marià IV per la pesta (1376) i la sublevació contra el seu successor Hug III de Bas-Serra, assassinat el 1383, deixen el regne d’Arborea en una situació complicada.

Donada la minoria d’edat de Frederic de Dòria-Bas, toca a la seva mare, Elionor, la difícil funció de regent. No només pel llarg conflicte bèl·lic amb la Corona d’Aragó, sinó també perquè el seu marit, el sardo-genovès Brancaleone Dòria, serà capturat i empresonat a Barcelona en saber-se que ella ha d’accedir al poder. La situació d’estira-i-arronsa dura fins a la pau de 1388, en que després de molts xantatges i tortures, Brancaleone acaba sent alliberat (1390) i torna a Oristany a canvi que Arborea cedeixi totes les viles i ciutats de Sardenya que havia ocupat.

En els darrers anys la reivindicació del passat medieval a Sardenya s’ha vist reflectida en esdeveniments de reconstrucció històrica.
En els darrers anys la reivindicació del passat medieval a Sardenya s’ha vist reflectida en esdeveniments de reconstrucció històrica.

L’últim desafiament d’Arborea

Quan mor el seu fill Frederic I, Brancaleone pren el control i arma un exèrcit que tornarà a conquerir als catalano-aragonesos tota Sardenya excepte l’Alguer, Càller i algun castell aïllat (1391). En morir la seva dona i el seu segon fill, Marià V, sense descendència, el vell Brancaleone, esgotat, es retira al seu castell de Castelgenovese. La successió al tron d’Arborea recau llavors sobre el jove provençal Guillem III de Narbona, nét de Beatriu de Bas-Serra.

Desatenent l’amenaça del rei de la Corona d’Aragó Martí el Vell, Guillem III de Narbona desembarca a Sardenya amb els seus exèrcits (1408) i és coronat com a sobirà d’Arborea. Des de la banda catalano-aragonesa, s’activa altre cop tota la maquinària de guerra per fer front al desafiament. L’encapçalarà l’impulsiu príncep Martí el Jove, llavors rei de Sicília, que es desplaça des de Trapani a Càller per preparar la inevitable contesa.

Seddori, 1409. Una victòria amb gust amarg

Entenent que la sort de Sardenya es decidirà en una batalla campal, els dos bàndols es preparen per a l’encontre. Des de Càller, Martí el Jove avança cap al nord amb un exèrcit ben preparat i organitzat, mentrestant Guillem III baixa des d’Oristany amb una host més nombrosa però força heterogènia, formada per sards, francesos, genovesos i llombards. El 30 de juny de 1409 es produeix la batalla, prop de la vila de Seddori. Després d’unes hores de lluita, Martí el Jove esberla l’exèrcit d’Arborea i el derrota, massacrant-ne una part. Guillem III aconsegueix escapar, però les víctimes en el seu bàndol es compten a milers.

Després de Seddori, Arborea encara resisteix uns anys al nord de l’illa. Sota la Corona d’Aragó, s’imposa a Sardenya un ordenament institucional de matriu catalana i la singular bandera dels Quatre Moros.
Després de Seddori, Arborea encara resisteix uns anys al nord de l’illa. Sota la Corona d’Aragó, s’imposa a Sardenya un ordenament institucional de matriu catalana i la singular bandera dels Quatre Moros.

Després d’aquesta batalla, Arborea perd el seu territori històric i queda tocada de mort. Però l’agonia s’allargà fins el 1420, quan Guillem III ven a la Corona d’Aragó els seus drets dinàstics sobre el darrer regne sard independent. El preu a pagar per la banda catalana fou, però, molt més important. Durant la marxa cap a Seddori el príncep Martí contragué la malària. Encara que les febres no se li haurien manifestat fins després de la batalla, la lluita el deixà tan afeblit que ja no és va poder recuperar i va morir a Càller el 25 de juliol de 1409. Segons la llegenda, després de la victòria uns soldats capturaren la dona més bonica de Seddori i l’entregaren al príncep, que hauria esgotat les seves darreres forces per “excés d’amor”. La mort sense descendents de Martí l’Humà, un any després, suposà la fi del casal de Barcelona i la greu crisi successòria que s’acabà resolent – per bé o per mal – al Compromís de Casp (1412).

Mausoleu de Martí el Jove a la catedral de Càller
Mausoleu de Martí el Jove a la catedral de Càller, on fou enterrat

 

Read More