En portada

Conquesta de Jerusalem de Carlemany. Miniatura d’un manuscrit francès del s. XV. No hi ha (o no s’ha trobat) cap representació gràfica de la conquesta de Barcelona del 801, però aquesta miniatura és prou il·lustrativa de l’èpica amb la qual s’envolta un setge. En el cas de la miniatura, un setge simbòlic, ja que Carlemany mai posà els peus a Jerusalem.

Context i antecedents

El Regne Franc durant els segles VIII i IX, sobretot la primera meitat del primer, fou objecte de nombroses pressions i atacs forans: a la costa de l’Atlàntic, els normands saquejaven i feien incursions; a la frontera est del regne, els magiars i els àvars pressionaven; des del sud, de la península Ibèrica, els musulmans també realitzaven ràtzies en territori franc per costum; i, per si no n’hi havia prou, el Papa de Roma també els demanava ajuda en la seva pugna contra els longobards.

Tanmateix, dins de tots aquests problemes, la qüestió andalusina al sud suposava la menor de les amenaces per la monarquia franca. Primer, Eudes I d’Aquitània, l’any 721 a la Batalla de Tolosa i, segon, Carles Martell, l’any 732, a la Batalla de Poitiers o de Tours havien vençut al saquejador; en ambdues ocasions els francs havien derrotat l’intrús. Encara que ambdues batalles fossin de dubtosa magnitud, quedava demostrat que els omeies peninsulars no eren un enemic invencible.

No obstant això, les constants incursions de saqueig no permetien a la monarquia franca centrar-se en els altres entrebancs. Així doncs, idearen la creació d’una frontera al sud, una marca hispànica, per tapar aquestes ràtzies. La idea definitiva de la marca, fins al riu Ebre, la desenvolupà Carlemany després de l’experiència de Roncesvalles, però els seus antecedents ja buscaven establir una zona forta al sud del regne. Per exemple, l’any 725, Carles Martell havia conquerit la Septimània i l’any 759 Pipí el Breu alliberà de mans andalusines el Rosselló, ocupant de manera relativament pacífica la ciutat de Narbona.

Imatge 1. Mapa de l’expansió de l’Imperi Carolingi. Font: Viquipèdia.

Ambdues gestes tingueren èxit gràcies a, sobretot, dos factors. Per una banda, els dirigents francs varen saber aprofitar la inestabilitat política de la península Ibèrica. Per altra, perquè els territoris pirinencs d’Al-Àndalus preocupaven relativament poc a l’Emirat de Còrdova: veurem com la defensa d’una ciutat rellevant serà molt més important quan els carolingis intentin prendre Barcelona.

Des de la conquesta omeia de la Península dels anys 711-718, el territori passà a anomenar-se Al-Àndalus. El territori andalusí depenia administrativament del Califat Omeia o de Damasc i era governat per un emir des de Còrdova. En tractar-se d’un territori perifèric de l’estat omeia, l’administració i l’ordre no hi eren del tot presents i, sovint, hi havia revoltes i enfrontaments entre la població de la zona. Per exemple, la Revolta de Munusa, el valí de Narbona, de l’any 731 (aquest incident fou un dels elements que aprofitaren els francs per derrotar als andalusins l’any següent a Poitiers) o l’aixecament berber del 740. Aquests, entre altres esdeveniments, portaren a molts conflictes interns i al qüestionament de la legitimitat política i religiosa del poder peninsular del califat.

Ara bé, a partir de l’any 756 el territori andalusí començà a transformar-se gràcies a l’arribada del conegut Abd-ar-Rahman I: molt possiblement l’últim supervivent Omeia després de la massacre de l’any 750. Aquest any, els abbàssides van assassinar a tota la família Omeia; enderrocant així la dinastia dirigent de Damasc. El califat sencer trontollà: hi hagué un canvi dinàstic que suposà grans transformacions; entre altres, el trasllat de la capital a Bagdad.

Imatge 2. Mapa de mitjan s.IX on s’aprecia l’Emirat de Còrdova, independent del Califat de Bagdad. Font: https://www.britannica.com/place/Caliphate.

Abd-ar-Rahman I fugí de Damasc, escapà de la massacre i aconseguí arribar a la península Ibèrica. Un cop allà, durant la dècada dels anys 50 imposà el seu poder i s’autoproclamà emir independent al marge del califat abbàssida. Així doncs, a partir de l’any 756 Al-Àndalus es convertiria en un emirat independent, fins a l’any 929 que Abd-ar-Rahman III es proclamaria califa i, per tant, l’Emirat de Còrdova esdevindria califat.

Imatge 3. Representació contemporània, confeccionada per Dionisio Baixeras, de la cort de Còrdova de l’Emir Abd-ar-Rahman I. Font: artecordoba.com.

Mentre Abd-ar-Rahman I i els seus successors pugnaven per obtenir i mantenir el control territorial, al regne franc hi havia un canvi de dinastia: els merovingis donaven pas als carolingis. El mencionat Carles Martell llaurà el camí als seus descendents: Pipí el Breu, monarca del Regne Franc, i el molts cops anomenat pare d’Europa: Carlemany.

Aprofitant que Abd-ar-Rahman I instaurava el seu poder, les ciutats de Girona, Saragossa i Barcelona s’oposaren al nou emir. Les tres ciutats donaven suport als abbàssides i pactaren amb els francs: les portes de Saragossa havien d’estar obertes per als francs si Carlemany els donava suport contra els omeies de Còrdova.

L’emperador veié l’oportunitat d’assentar la seva desitjada frontera a la península començant per Saragossa, així que envià a Rotllan a prendre la ciutat de manera pacífica, com s’havia acordat. Un canvi en les circumstàncies provocà que les portes de la ciutat estiguessin tancades per a l’exèrcit franc, així que aquest emprengué el camí de retorn cap a Aquisgrà.

De tornada, i arran de la frustració que s’endugueren de Saragossa, els francs destruïren Pamplona. Degut a això els vascons, no els sarraïns com s’explica a la Cançó de Rotllan, es llançaren sobre la rereguarda franca derrotant-los en la famosa batalla de Roncesvalles, aproximadament l’any 778.

Imatge 4. Dibuix fet per Jean Fouquet entre els anys 1455-1460 de la mort de Rotllan durant la Batalla de Roncesvalles. Font: Viquipèdia.

Des de la creació de l’Emirat de Còrdova, tingueren lloc tot un seguit de revoltes dins d’Al-Àndalus, acompanyades de pactes amb els carolingis. Finalment, el 785 la ciutat de Girona s’entregà als francs i els comtats d’Urgell, Cerdanya i Conflent també s’entregaren al poder carolingi l’any 793. Dits territoris formarien  una primera marca: els carolingis, sense intervenir directament, havien aconseguit una frontera.

Aquesta situació de no-intervenció acabà quan al 793 l’emir de Còrdova envià Abd al-Maliq a atacar Girona: arrasaren Carcassona, Narbona i Urgell, entre altres. És interessant mencionar que derrotà a Guillem de Tolosa a la Batalla d’Orbieu, personatge que apareixerà més endavant. Aquests esdeveniments confirmaren a Carlemany la necessitat de crear un mur més poderós per evitar aquestes ràtzies. Així doncs, es reprengué la creació de la marca hispànica amb la convocatòria de l’Assemblea de Tolosa l’any 800.

Preparatius, participació i organització

En l’esmentada assemblea, es decidí que s’atacaria la ciutat de Barcelona, en aquell moment anomenada Barxiluna: a part de la importància estratègica de la conquesta de la ciutat fortificada, hi havia un component simbòlic vinculat amb la legitimació del poder imperial que Carlemany adquiriria poc després de l’Assemblea.

Els historiadors coincideixen que les preparacions foren de grans dimensions perquè les fonts destaquen les enormes magnituds de la planificació de la futura campanya. Ara bé, la campanya no es dirigí des de la cort imperial carolíngia, sinó que es va fer des de zones més perifèriques amb predominança a Aquitània. Per tant, parlem d’una empresa meridional.

Els vascons hi participaren liderats pel seu príncep Sanç, els rossellonencs pel seu comte Berà, en representació dels gots. Els borgonyons guiats per Guillem de Tolosa i pel seu fill Heribert, els provençals per Libulf, comte d’Arles, i els narbonesos pel seu comte Ademar. Fins i tot els gironins hi anaren guiats pel seu comte Rostany i els aquitans sota la direcció del seu rei: Lluís el Pietós, fill i hereu de Carlemany. Aquesta organització tan descentralitzada demostra un cop més que els conflictes andalusins eren de les menors preocupacions de Carlemany. Els preparatius de l’empresa quedarien en mans de Bigó, el gendre de Carlemany i confident de Lluís.

Imatge 5. Representació de Lluís el Pietós de l’any 826. Font: Viquipèdia.

L’expedició militar es dividiria en tres seccions. Per una banda, sota el comandament de Rostany de Girona, possiblement acompanyat de Berà, hi hauria el contingent més numèric: l’encarregat del setge de la ciutat de Barcelona. Rostany era el que coneixia millor la zona. D’altra banda, sota la direcció de Guillem de Tolosa  i juntament amb Ademar de Narbona, un segon contingent fou destinat a les comarques occidentals amb l’objectiu de tallar possibles reforços o subministraments cordovesos. Per últim, Lluís es quedaria al davant de la resta de l’exèrcit a manera de reserva al Rosselló esperant, fora de perill, per recollir el moment del triomf.

El setge, la victòria carolíngia i les conseqüències

Els francs iniciaren el setge de Barcelona l’estiu de l’any 800, el qual  es perllongà durant uns 7 mesos aproximadament. Durant el setge no tingué lloc cap batalla campal. Els defensors dipositaren la seva esperança en quatre factors: en la resistència dels murs, en les provisions emmagatzemades, en la possible arribada de reforços de l’emir de Còrdova Al-Hàkam I i en la incapacitat de l’exèrcit carolingi de mantenir el setge massa temps.

Imatge 6. Representació gràfica contemporània de la Barcino del s.IV on s’aprecien les fortificacions que assaltaren els carolingis. Font: https://patrimoni.weebly.com.

El primer factor fou resultant: les muralles romanes de Barcelona. resistiren l’impacte dels enginys de guerra carolingis, trabuquets i ariets, construïts amb la fusta dels arbres talats del voltant de la ciutat. El segon factor no tingué l’èxit del primer: el gra emmagatzemat començà a minvar després d’uns mesos d’assalts. El tercer  factor tampoc jugà a favor dels defensors: encara que se sap que l’Emirat de Còrdova reuní una host a Saragossa, mai arribà a la ciutat de Barxiluna: ja fos perquè retrocedí en veure l’exèrcit de Guillem de Tolosa que els barrava el pas o perquè l’exèrcit cordovès tenia com a objectiu Astúries i per això no es dirigí cap a Barcelona. El quart factor tampoc fou favorable pels assetjats: contra tot pronòstic, l’exèrcit franc mantingué el setge, desgastant les defenses i les reserves de la ciutat.

La fam, la mort de diversos dirigents militars i la desesperació després de diversos mesos de setge provocaren estralls en la defensa de Barcelona. Per accelerar la conquesta, Guillem de Tolosa, destinat a les contrades més occidentals, es dirigí a la ciutat per complementar el bloqueig de Barcelona. Veient que el setge no acabava, que Guillem de Tolosa s’havia sumat a l’aïllament de la ciutat i que els reforços no arribaven, el valí de Barxiluna Sadun al-Ruanyní, sortí de les muralles d’incògnit. Segurament ho va fer a la recerca d’ajuda cordovesa o, simplement, per fugir d’una mort gairebé segura. Tanmateix, aquesta escapada fou interceptada pels francs i el valí fou capturat i portat a Aquisgrà on fou exiliat o executat.

Arran de la fugida del valí i el desgast del setge, cresqué la dissidència entre els habitants de la ciutat: part dels ciutadans mossàrabs començarien a organitzar-se en contra dels defensors fidels a les autoritats andalusines.

Davant d’aquests esdeveniments, Lluís el Pietós fou avisat d’una imminent victòria i es dirigí amb les forces de la reserva cap a les portes de la ciutat de Barcelona. Un cop els tres contingents estigueren reunits, reprengueren més fortament els assalts a la ciutat durant, molt possiblement, dos mesos més.

El final del setge és l’esperat desenllaç d’aquesta situació de dissidència entre els assetjats: els mossàrabs de Barcelona havien contactat amb les tropes franques i havien acordat un final de les hostilitats passant per l’entrega del successor de Sadun: el valí Hamur. Així doncs, el final del setge de Barcelona fou un final semblant al del setge de Narbona de l’any 759: Lluís, l’hereu i representant de Carlemany, hauria entrat  per les portes obertes de Barcelona el 4 d’abril de l’any 801.

Les conseqüències més immediates del setge foren les capitulacions a les quals s’enfrontaren els habitants de Barcelona. Per una banda, la població musulmana havia d’abandonar la ciutat en un període de temps determinat i perdria totes les seves propietats. Per altra, els cristians en sortirien més beneficiats: conservarien les seves propietats i ostentarien el vigor de la llei; també tindrien la capacitat de jutjar-se a ells mateixos i gaudirien de l’exempció d’impostos.

Així es fundaria el comtat de Barcelona: consolidant una frontera amb una capital forta que ara seria Barcelona en substitució de Girona, com a baluard davanter del poder franc enfront del poder andalusí. Berà, fill de Guillem de Tolosa, fou nomenat pels carolingis primer comte de Barcelona.

Imatge 7. Mapa dels Comtats Catalans d’inicis del s.IX. Font: Viquipèdia.

La marca hispànica quedava consolidada fins a l’eix Llobregat-Cardener, constituint el que coneixem com la Catalunya Vella. Recordem, però, que l’objectiu de Carlemany era enfortir la frontera fins el mateix Ebre; així que, ja després de la mort de Carlemany, Lluís el Pietós, a part de fortificar la zona del Llobregat, es dedicà, infructuosament, a intentar conquerir la resta del territori ambicionat pel seu pare.

El debat historiogràfic

Per acabar donant una visió completa dels fets, cal mencionar que la Conquesta de Barcelona suposa un debat en la historiografia actual.

Les fonts emprades per reconstruir els fets en la seva majoria són biografies, poemes i annals francs. En aquestes fonts, s’hi troben discordances cronològiques entre elles, omissions i s’hi entreveu una actitud de no detallar els fets ocorreguts. Això podria ser una eina, per amagar una victòria pírrica de les tropes carolíngia? Sí que havien conquerit Barcelona, però el setge havia estat molt costós i no havien assolit l’objectiu geogràfic real: l’Ebre.

Imatge 8. Portada de l’obra Vita Karoli Magni, edició del 1521. Compare Carlemany (Carles I) amb Carles V. Font: Viquipèdia.

Davant d’aquesta foscor de les fonts, s’obren diversos debats interpretatius: la cronologia exacta, els motius que impulsaren a Guillem de Tolosa a unir-se al setge de Barcelona, les bones o males condicions de l’exèrcit carolingi durant el setge i, per últim, la valoració general de la conquesta com a victòria i les seves conseqüències.

La cronologia és potser l’element més incert. Sobre l’any no hi ha cap dubte: totes les fonts situen la conquesta al 801. Ara bé, mentre diversos autors defensen un setge de sis-set mesos, d’altres en presenten un de dos mesos i fins i tot n’hi ha que segueixen acèrrimament les fonts més primàries i afirmen que va ser de dos anys. Tot apunta al fet  que les fonts ofereixen una descripció exagerada. Per tant, es tendeix a afirmar que la durada del setge fou de 6-7 mesos, sense afegir-hi els mesos de preparació.

També resta la incògnita del gran moviment de tropes de Guillem de Tolosa: per què es va unir al setge mentre el seu objectiu era vigilar els territoris occidentals? Potser perquè ja havia complert la seva feina i havia comprovat que els reforços cordovesos es desviaven cap a Astúries? O potser perquè comprovà que la host que sortia de Saragossa era massa poderosa per enfrontar-la amb només la seva fracció d’exèrcit? Ara bé, potser caldria remuntar-nos al context: recordem que el valí de Barcelona era un rebel que estava a favor dels abbàssides. Potser és comprensible que l’emir Omeia no el volgués ajudar.

I el setge, com el van viure els carolingis? Està clar que els defensors no massa bé; però, i els atacants? Bàsicament hi ha dues postures: la que afirma que els carolingis van aguantar bé el setge i la que defensa que els mesos de setge van causar molts estralls i dificultats a les tropes de Carlemany. Aquesta última versió coincidiria amb la hipòtesi que les fonts discordants intenten camuflar grans pèrdues.

Finalment, el balanç dels fets. És cert que l’empresa de Carlemany pretenia arribar fins a Tortosa i que mai ho aconseguí, però no per això s’hauria de parlar necessàriament d’una victòria pírrica ni d’una conquesta a mitges de la marca. Com s’ha explicat, Carlemany aconseguí solidificar uns comtats catalans, sota el seu domini, que actuaven amb certa independència com a mur enfront de les ràtzies andalusines. Així que l’objectiu principal de l’empresa es podia donar per assolit. Tanmateix, sí que és cert que la imprecisió de les fonts i el debat que susciten les seves inexactituds porta a la conclusió que s’estaven intentant difuminar situacions desfavorables de la campanya carolíngia.

A tall de conclusió, podem afirmar que la conquesta carolíngia de Barcelona consolidà els Comtats Catalans. No obstant això, encara faltarien anys per l’aparició de la dinastia comtal i per l’enfortiment dels comtats com a territori autònom.

Els francs havien nomenat un comte no autòcton de Barcelona, i des de llavors seguirien escollint tots els comtes des d’Aquisgrà. Aquesta situació no agradà a les elits hispanogodes, a causa de la imposició de governants no provinents de les aristocràcies locals. Arran d’aquest conflicte centre-perifèria, s’iniciaria una pugna pels nomenaments comtals de la ciutat de Barcelona que duraria gran part del segle IX.

Els carolingis tingueren poder sobre els nomenaments comtals de Barcelona fins Guifré el Pilós. Amb ell, el càrrec de comte passaria de ser hereditari. Fou amb aquests personatges que s’iniciaria la dinastia comtal catalana: el Casal de Barcelona. A partir de llavors, els comtats gaudirien de molta més autonomia però no seria fins que l’any 988 quan Borrell II es negués a renovar el ja formal pacte de vassallatge amb els Capets de França. Així, finalment, els Comtats Catalans s’independitzarien de facto dels francs.

Imatge 9. Icona de la Genealogia dels Reis d’Aragó, c. 1400, on es representa Guifré el Pilós. Font: Viquipèdia.