Els miracles com a font de legitimació

Tron i altar, espasa i ceptre

Generalment l’atenció historiogràfica s’ha centrat en el relat que faria de l’emperador romà més un príncep, és a dir, el primer entre els seus iguals, que un monarca absolut. Certament, August, el primer emperador, s’intitulà com a príncep, reflectint que pretenia projectar-se com un àrbitre i un protector dels costums republicans. Aquesta perspectiva, es podria dir, fou recollida curosament pels republicans del segle XIX, que s’emmirallaven en el món romà, en el que cercaven la plenitud d’una societat racional i lògica, contraposant-la a l’Antic règim i les seves institucions absolutistes. De fet, aquests mateixos republicans, exaltant-se a si mateixos com a recuperadors de la racionalitat clàssica, es comportaven com a veritables dèspotes quan assolien el poder, però no pertoca aquí examinar els processos que seguiren a la Revolució francesa. Usualment, s’ha construït un discurs segons el qual el principat d’August es corrompria sota els seus successors, vistos com a depravats sense escrúpols, com poden ser Calígula o Neró. Però, fou realment el principat d’August una institució que pretenia preservar la República? S’ideà l’Imperi com a protector de la democràcia o com una veritable monarquia divina i despòtica? Com podia combinar-se en la figura de l’emperador la projecció com a cabdill militar garant dels drets republicans i alhora la projecció com a rei sacerdotal amb poder d’origen diví?

La restauració monàrquica

En primer lloc, cal entendre els motius pels quals aparegué la intitulació imperial: la degeneració de la República. Alguns autors han parlat de l’època tardorepublicana com una degeneració cap a la democràcia, cap a un sistema corrupte i desordenat. No pertoca aquí analitzar si la democràcia -com a règim polític- és quelcom degenerat o ho és la visió de qui ho jutja així, però sí que convé dir que les tensions polítiques i socials, producte dels conflictes d’interessos, farien dels últims dies de la República romana un moment de neguit i suspens, on tot podia capgirar-se ràpidament i la violència esdevingué mecanisme per fer valdre les posicions ideològiques. Davant d’aquesta situació, sembla, les masses i certes faccions polítiques reclamarien el que podríem anomenar com una restauració monàrquica. És a dir, la població observaria amb sensació d’incertesa com les elits conservadores impedien la culminació dels objectius democràtics que les classes baixes reivindicaven, i quan un personatge popular i resolt, com fou Juli Cèsar, s’enfrontava a aquesta aristocràcia i assolia triomfs militars, ràpidament començaven a aparèixer rumors sobre profecies que el designaven com el nou rei dels romans.

Fou, de fet, l’any 44 aC quan en un context de certa convulsió el Senat ordenà una lectura dels llibres sibil·lins -els textos endevinatoris als quals es recorria quan es considerava que el manteniment de l’ordre requeria d’una intervenció divina. Aquesta lectura revelaria que una antiga profecia vaticinava que només el rei dels romans podria vèncer als parts -un imperi, el Part, enemic de Roma, a la vora de la Mar càspia. Cèsar havia vençut als parts, així que la multitud l’aclamà com a rei i els sacerdots proposaren formalment al Senat proclamar-lo com a tal. En conseqüència, els detractors de Cèsar, els més conservadors d’entre els republicans, s’esvararen i l’assassinaren, sota el pretext d’eliminar un tirà. Sembla que August, l’hereu de Cèsar, aprengué una bona lliçó d’aquest succés, i sempre provaria de mantenir l’aspecte de república del nou règim que construiria, el Principat, tot i que en la pràctica es tractaria d’una monarquia.

Encara que els càrrecs militars i administratius dels poders constituïts, com els cònsols, els arconts o els èfors, realitzaven cerimònies sacrificials en moments concrets, les funcions sacerdotals no restaven vinculades a aquestes magistratures. Quan s’aboliren les monarquies a Grècia i Roma, segles ençà, el rol sacerdotal dels reis no es transferí completament a les magistratures. Als reis se’ls havia anat desproveint gradualment de les funcions sagrades, i per tant quan finalment s’aboliren les monarquies, els reis ja havien sigut despullats prèviament del seu ministeri com emissaris divins, funcions que la noblesa havia anat monopolitzant en forma de càrrecs sacerdotals. D’aquesta manera, quan les últimes funcions del rei es transferiren als funcionaris públics, com els cònsols, tan sols en restarien competències de comandament militar i jurisdiccionals. Per tant, el tron i l’altar havien quedat força desvinculats, i sota la República romana allò polític-militar i allò sagrat-religiós restava prou diferenciat. Amb el temps, els plebeus exigiren -no sense violències- participar de les funcions sacerdotals republicanes en igualtat als nobles, i gradualment se cediren alguns ministeris a les classes baixes. Així, en finalitzar la República, multitud de càrrecs sacerdotals restaven clarament diferenciats en les seves funcions de multitud de càrrecs jurisdiccionals. L’espasa i el ceptre restaven curosament diferenciats.

Seria sota August quan el ceptre i l’espasa es reunirien novament. Com ens explica Suetoni, historiador del segle I, entre l’any 13 i 12 aC August es proclamà pontífex màxim i legislà sobre les profecies, fent destruir bona part dels textos profètics que circulaven entre la població, i purgant i guardant en dues arques els que va decidir conservar (El diví August, XXXI). També llavors va modificar el calendari, doncs «aprofità aquesta circumstància per donar-li el seu nom al mes anomenat sextilis», avui dia agost -d’August-, i legislà sobre les funcions dels sacerdots, les sacerdotesses i les cerimònies religioses. El príncep s’havia convertit en el gran sacerdot.

August no podia explicar literalment que havia esdevingut un monarca absolut a través de l’acumulació de càrrecs diversos, ja que l’aristocràcia ho consideraria un atac a les tradicions republicanes, però, alhora, necessitava projectar-se com un rei sacerdotal a més de militar, per atorgar-se la sacralitat que li permetria perpetuar el seu poder. Això generaria una propaganda molt forçada que es reproduiria també en els seus successors: mentre de paraula l’emperador es projectava com un administrador i guardià dels principis republicans, la seva agenda política el projectava com un rei d’origen diví, un monarca a l’estil oriental. Aquest fet es constata en la iconografia, on la simbologia que envolta l’emperador el presenta com un enviat de la providència.

[caption id="attachment_8513" align="aligncenter" width="581"]Auri d’August encunyat a Pèrgam l’any 19 aC de la Gilbert Steinberg Collection. Aquesta moneda d’or resa a l’anvers AVGUSTVS amb el rostre del príncep i al revers SIGNIS RECEPTIS amb la representació de Capricorn. Els endevins assenyalaren que la carta astral d’August vaticinava el seu destí prodigiós (Suetoni, El diví August, XCIV), l’emperador publicà el seu horòscop i començà a utilitzar a Capricorn com a símbol del seu destí manifest. De fet, «signis receptis» es traduiria com «prodigis admesos», i August encunyà aquesta moneda en commemoració de la seva victòria contra els parts. August no només es feia representar com un Alexandre eternament jove, sinó que vinculava els seus triomfs als auguris que indicaven la seva divinitat, com un veritable rei hel·lenístic (Foto: Wikimedia commons, 2015). Auri d’August encunyat a Pèrgam l’any 19 aC de la Gilbert Steinberg Collection. Aquesta moneda d’or resa a l’anvers AVGUSTVS amb el rostre del príncep i al revers SIGNIS RECEPTIS amb la representació de Capricorn. Els endevins assenyalaren que la carta astral d’August vaticinava el seu destí prodigiós (Suetoni, El diví August, XCIV), l’emperador publicà el seu horòscop i començà a utilitzar a Capricorn com a símbol del seu destí manifest. De fet, «signis receptis» es traduiria com «prodigis admesos», i August encunyà aquesta moneda en commemoració de la seva victòria contra els parts. August no només es feia representar com un Alexandre eternament jove, sinó que vinculava els seus triomfs als auguris que indicaven la seva divinitat, com un veritable rei hel·lenístic (Foto: Wikimedia commons, 2015).[/caption]

Els omina imperii: els miracles com a manifestació d’un programa polític

Fixem-nos en els relats meravellosos inserits en les biografies dels emperadors. Cal dir que els miracles i senyals divines foren una constant de la literatura greco-llatina, especialment pel que fa als emperadors: trobem més de dos-cents omina imperii -prodigis que assenyalen un emperador com a designat per la divinitat- entre August i Dioclecià. Aquests fets miraculosos no haurien d’entendre’s com simples elements decoratius de tipus literari, afegits per donar dramatisme a una situació o cridar l’atenció sobre una faceta de la personalitat d’un personatge; haurien d’interpretar-se com la combinació complexa entre la ideologia imperial i les tradicions de les diverses cultures que componien l’Imperi. És a dir, els miracles expliquen de manera concisa i resumida l’agenda política de cada emperador, composats a través de la cultura popular d’indrets diversos, divulgats oralment abans de plasmar-se per escrit, tot força vinculat a les creences religioses relacionades amb la dignitat monàrquica. Com explica Miguel Requena en els seus estudis sobre els miracles atribuïts a l’emperador Aurelià, els prodigis màgics serien el reflex popular del programa ideològic desenvolupat per cada emperador romà durant el seu regnat. Vegem-ne alguns exemples.

Segons ens explica Suetoni, «pocs mesos abans del seu naixement [=d’August], succeí a Roma un prodigi del que foren testimonis tots els habitants i que significava que la naturalesa preparava un rei pel poble romà. Espantat el Senat, va prohibir criar els nens que nasquessin aquell any; però aquells senadors les mullers dels quals eren embarassades, esperant cada un d’ells que la predicció els hi fos favorable, aconseguiren impedir que arribés el senatconsult als arxius» (Suetoni, El diví August, XCIV).

Aquest relat, al marge de la seva certesa, resultava versemblant -raó per la qual Suetoni el plasmaria-, i ens parla de dos agents en oposició: el poble i el Senat. Mentre el poble cercaria un rei enviat per la divinitat per a governar amb rectitud, el Senat semblaria disposat a impedir-ho, sense aconseguir-ho degut a la seva divisió interna producte dels interessos personals de cada senador. El missatge és clar: August hauria sigut enviat des de l’àmbit diví per a convertir-se en rei i acabar amb la corrupció i disputes de l’aristocràcia.

«Després de l’assassinat de Cèsar, quan entrava [August] a Roma de tornada d’Apol·lònia, es veié de sobte, amb el cel net, un cercle, semblant a l’arc iris, envoltant el disc del sol, i aviat caigué un llamp sobre el monument elevat a Júlia, filla del dictador [=César]. Un dia en què consultava als àugurs [=endevins], durant el seu primer consolat, se li presentaren a la seva vista dotze voltors, com en altre temps a Ròmul; i durant el seu sacrifici, aparegueren replegats interiorment [els animals sacrificats] fins l’última fibra; cosa que, per confessió de tots els harúspexs [=endevins], li presagiava grans i feliços destins» (Suetoni, El diví August, XCV).

En aquest cas, August és envoltat de simbologia orientalitzant relacionada amb el sol, pròpia dels mecanismes de legitimació de les monarquies hel·lenístiques, i a més, a través dels vaticinis dels interpretadors de les senyals es crearia un vincle retòric i simbòlic entre August i Ròmul, el primer rei llegendari de Roma: el destí d’August el conduiria a restaurar la monarquia i portar felicitat al poble gràcies a l’acord amb la divinitat.

[caption id="attachment_8514" align="aligncenter" width="583"]Halo solar. Els halos solars són un fenomen òptic producte de la interacció entre la llum del sol i els cristalls de gel suspesos a l’atmosfera. Com veiem en el relat de Suetoni l’aparició d’aquest fenomen es considerava una senyal sobrenatural a la que s’atribuïa una significació transcendent. Els successos miraculosos reconeguts per les institucions s’anomenaven «prodigia publica», i usualment es considerava que es requeria algun tipo d’expiació per restaurar l’acord entre el poder públic i la divinitat (Foto: Wikimedia commons, Argentina, 2012). Halo solar. Els halos solars són un fenomen òptic producte de la interacció entre la llum del sol i els cristalls de gel suspesos a l’atmosfera. Com veiem en el relat de Suetoni l’aparició d’aquest fenomen es considerava una senyal sobrenatural a la que s’atribuïa una significació transcendent. Els successos miraculosos reconeguts per les institucions s’anomenaven «prodigia publica», i usualment es considerava que es requeria algun tipo d’expiació per restaurar l’acord entre el poder públic i la divinitat (Foto: Wikimedia commons, Argentina, 2012).[/caption]

«Àcia, la mare d’August, havent anat a mitjanit al temple d’Apol·lo per un sacrifici solemne, s’adormí a la llitera mentre marxaven les altres dones; llavors va lliscar al seu costat una serp i es va retirar un moment més tard; en despertar, es purificà com si hagués sortit dels braços del seu espòs, i des d’aquell moment tingué en el cos la imatge d’una serp que mai es podria esborrar, de sort que mai volgué mostrar-se en els banys públics; i August, que nasqué nou mesos després, passà, per aquest motiu, per fill d’Apol·lo. Abans de donar a llum, va somiar Àcia que les seves entranyes pujaven fins els astres i cobrien tota l’extensió de la terra i dels cels. Octavi, pare d’August, va somiar també que sortien rajos de llum de sol del ventre d’Àcia» (Suetoni, El diví August, XCIV).

La fecundació miraculosa de la mare d’August i els somnis premonitoris -durant el canvi d’era i l’Antiguitat tardana existia una creença molt ferma en els somnis com a missatges dels déus- recalquen el paper d’August com un enviat de la providència, engendrat per la misteriosa intervenció d’Apol·lo en forma de serp i de llum, predestinat a governar com un monarca d’origen diví. És fàcil trobar els vincles entre aquests relats i les llegendes vinculades a Alexandre Magne, un fet que novament ens parla de l’objectiu d’August per projectar-se com un rei sobrenatural i hel·lenístic, però també de la societat per trobar en August el retorn a una monarquia divina de caire oriental.

Resulta també evident la semblança entre aquests relats i la fecundació immaculada de Maria de Nazaret, i, de fet, serien historietes contemporànies que es divulgarien en la mateixa època. Pensem que tant August com Jesús serien anomenats Fill de Déu. Però aquest és un altre tema...

Vegem també com els successors d’August, amb l’exemple de Vespasià, se significaren com a representants de la divinitat, consolidant l’eficàcia simbòlica de la figura del príncep com garant de l’acord entre la societat i l’àmbit diví. A l’inici del regnat de Vespasià -que regnà de l’any 69 fins al 79-, «Havent entrat [Vespasià] d’aquesta manera en una guerra civil, i havent enviat endavant cap a Itàlia els seus generals i les seves forces, ell mateix, alhora, va marxar sobre Alexandria, per obtenir la possessió de la clau d’Egipte. Havent entrat sol, sense assistents, al temple de Serapis [=déu mistèric protector dels monarques hel·lenístics successors d’Alexandre], per prendre els auspicis respecte l’establiment del seu poder, i havent fet tot el possible per a propiciar a la deïtat [...]. Vespiasià, el nou emperador, després del seu ascens des d’una baixa condició, desitjava quelcom que el vestís de majestat i autoritat divina [...]. Un pobre home que era cec, i un altre que era coix, vingueren junts davant d’ell, quan ell jeia en la tribuna [del temple], implorant-li que els guarís, i dient que havien sigut advertits en un somni pel déu Serapis per cercar el seu auxili, que els havia assegurat que per la unció als ulls de la seva saliva recuperaria la vista, i li donaria força a la cama de l’altre si es dignava a tocar-lo amb els seus talons [...]. Ho va fer públicament, en presència de la multitud reunida, i fou coronat amb èxit en ambdós casos. Quasi alhora, a Tegea, a Arcàdia, sota la direcció d’alguns vidents, diversos vasos de manufactura antiga foren extrets d’un lloc consagrat, on hi havia una efígie semblant a Vespasià» (Suetoni, El diví Vespasià, VII).

Aquest fragment pot resultar molt interessant, doncs sembla que abans d’assolir els honors com emperador a Roma, Vespiasà s’hauria coronat a través de la realització de dos guariments miraculosos al temple de Serapis a Alexandria. Resultaria lògic pensar que la corporació sacerdotal que dirigia el santuari tindria un interès en donar versemblança a aquesta performance pública, per guanyar prestigi i, també, rebre turistes devots, però l’anècdota prodigiosa, en si mateixa, conté un potent missatge reflex de l’estructura ideològica en què es va formular: el que feia en primera instància de l’emperador el governant efectiu com a príncep seria la seva projecció com advingut de la providència divina amb una missió per complir en nom de la divinitat. No és tan interessant el miracle en si mateix, doncs un prodigi meravellós podria acompanyar la biografia d’un cavaller o d’una dama durant algun fet polític o militar transcendent, sinó el significat d’aquest prodigi. Aquest relat meravellós fa de Vespasià una eina en mans de la divinitat, i en conseqüència, seria útil pels súbdits de l’Imperi tenir-lo com a governant, atès que una aura divina proveiria tot el que es trobés sota la seva protecció. És a dir, es tracta de quelcom que va més enllà d’un simple element teatral o anecdòtic, el miracle atorgava directament a Vespasià una capacitat divinitzant de la que tot l’Imperi se’n podia beneficiar.

[caption id="attachment_8515" align="aligncenter" width="585"]Foto 3 Vespasià Denari de plata emès per Vespasià l’any 73 dC a Roma. L’anvers mostra el rostre de Vespasià llorejat mirant cap a la dreta on hi resa IMP(erator) CAES(ar) VESP(asianus) CENS(or), és a dir, Emperador Cèsar Vespasià censor, i al revers s’hi representa el mateix Vespasià assegut en un tron d’autoritat amb un ceptre a la mà i una branca d’endeví, amb el text PONTIF(ex) MAX(imus), Pontífex màxim. És interessant notar que també era censor, un càrrec vital pel funcionament administratiu, però la dignitat que va decidir commemorar i representar iconogràficament fou la de pontífex, no pas el seu paper com a censor i funcionari republicà, sinó la seva projecció sagrada com a summe sacerdot i autoritat religiosa (Foto: vcoins.com, 2018).[/caption]

Una propaganda contradictòria: monarca despòtic o el primer entre els seus iguals?

Així doncs, es pot dir que encara que durant l’Alt imperi, des d’August a Dioclecià, l’emperador fou de iure un àrbitre institucional que garantia la continuïtat dels costums republicans, de facto era considerat com un emissari de la divinitat. Els emperadors provaren repetidament legitimar-se com a monarques orientalitzants i d’origen diví, sense anunciar-ho literalment, doncs les reaccions conservadores s’activaven repetidament quan es considerava que el príncep intentava esdevenir un tirà despòtic a l’estil hel·lenístic. Així doncs, encara que sota August es reuniren el tron i l’altar, la corona trobaria moltes dificultats per culminar aquest projecte, en un equilibri precari entre els interessos de la classe senatorial i l’agenda imperial. L’emperador pretenia governar no només a Roma, sinó també a Orient i a territoris com Hispània, on la població cercava referents hel·lenístics, però alhora un emperador convertit en monarca oriental activaria una reacció contrària a Roma, on l’aristocràcia romana detestava allò orientalitzant, viu encara el record de la usurpadora Cleòpatra VII. Així, els emperadors s’envoltaven de simbologia i retòrica que els projectava com monarques hel·lenístics -dèspotes amb poder d’origen diví-, però intentarien no anomenar-se literalment com a tals. S’ha de dir que els cronistes empraven com a sinònim d’emperador i emperadriu les paraules rei i reina, encara que, com s’ha comentat, no es tractava d’un títol oficial, sinó d’un ús popular i literari d’aquestes paraules. En grec, això sí, s’emprava la paraula basileu -βασιλεύς, rei- per referir-se oficialment a l’emperador, i tenint en compte la relació entre la monarquia divina i el món hel·lenístic, aquesta traducció no seria gratuïta.

Podem considerar que fou sota Constantí al segle IV quan es culminà el programa polític que pretenia reunir el ceptre i l’espasa, quan aquest prengué el control dels bisbes cristians i s’erigí com a patró de l’Església i rostre de la divinitat, passant ja del Principat al Dominat, de l’Alt imperi al Baix imperi, amb una noblesa purgada i una Església afeblida que no donarien queixa del despotisme de l’emperador, almenys, fins a la mort de Constantí...

Albert Sabaté Morales

Nom: Albert Sabaté Morales

Email: albertsabatemorales@gmail.com

Història de les mentalitats. Retòrica, legitimació, simbologia, gènere, identitat.

Articles

Foto portada (1)

L’emperador romà, un monarca d’origen diví

Els miracles com a font de legitimació Tron i altar, espasa i ceptre Generalment l’atenció historiogràfica s’ha centrat en el relat que faria de l’emperador romà més un príncep, és a dir, el primer entre els seus iguals, que un monarca absolut. Certament, August, el primer emperador, s’intitulà com a príncep, reflectint que pretenia projectar-se […]

imatge del títol

Els cultes mistèrics i el cristianisme (II): El pensament misterosòfic, entre la llum i les tenebres

“I mentre encara vivim, pel que sembla, ens acostarem més al saber en la mesura en què no tinguem relació ni comunió amb el cos, exceptuant el que sigui d’absoluta necessitat, i no ens contaminem de la seva natura, sinó que procurem mantenir-nos-en purs fins que el déu es complagui d’alliberar-nos. D’aquesta manera, una vegada […]

Sarcòfeg romà del segle III

Els cultes mistèrics i el cristianisme

«Coneix-te a tu mateix» -màxima dèlfica de Femona, primera poetessa-profetessa d’Apol·lo. Lema de la paideia. Angoixa, benaurança i salvació durant la Tardo-romanitat i l’inici de l’Antiguitat tardana Durant els primers segles de la nostra era es produí la difusió dins l’Imperi romà d’una forma d’experimentar l’espiritualitat a la que els historiadors han anomenat com a […]

Efemèrides

foto portada

La caiguda de l’Imperi romà d’Occident i la formació del Regne germànic d’Itàlia

«Odoacre matà a Orestes i condemnà al seu fill [Ròmul] Augústul al càstig de l’exili al Lucallano, un castell de la Campània. L’Imperi de Ponent de la gent romana, que amb Octavià August, primer dels Augusts, havia començat en l’any 709 des que la Ciutat fou fundada [44 aC], es va perdre amb aquest Augústul […]