Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Com a éssers biològics, els humans ens enfrontem a la influència de virus, bacteris i patògens. Això, que sembla una obvietat des del punt de vista científic i biològic, i que ens afecta especialment degut a les pèrdues a les quals ens enfrontem en un context com l’actual, amb la pandèmia de la Covid-19, no és una justificació per laxar les mesures proposades pels experts per evitar els contagis. De fet, la desconeixença dels procediments mèdics i l’absència de mesures higièniques i de prevenció foren, en la majoria dels casos, la causa de l’alta mortalitat de les anomenades Pestis del nostre passat. 

Aquest article pretén aproximar-se a les tres grans pandèmies que assolaren l’imperi romà en l’antiguitat, molt especialment dins del context Mediterrani, eix essencial dins de les comunicacions Orient-Occident. La raó per situar el nostre petit estudi entre els segles I i VII dC recau en la presència de fonts que permeten seguir el rastre d’aquestes malalties i parlar de pandèmies en un sentit global. Com és d’imaginar, però, les pestes o malalties infeccioses no són exclusives d’aquestes dates, i el desconeixement derivat de la manca de fonts, no implica la inexistència de focus epidèmics importants al Mediterrani previs a l’auge de l’expansió de Roma. Per tant, convé esmentar que totes les civilitzacions antigues d’arreu patiren en major o menor mesura els efectes de les epidèmies i la consegüent reducció de  població que implicaven; algunes per mortaldat, d’altres pels intents de fugir dels focus d’infecció.

De fet, La Torà i la Bíblia sovint fan referència a patologies com la Lepra, que proliferava al Llevant i a Egipte. També tenim dades de pestes entre les poblacions del Mediterrani Oriental al primer mil·lenni aC (1340-1310 aC) com la Pesta dels Hitites, de les que desconeixem símptomes i procés i que afectà sobretot al regnat de Mursili II o la Pesta d’Atenes, coneguda i descrita per Diodor Sícul i que assolà la ciutat grega cap al 584 aC, causant la mort d’un terç dels seus habitants. Més tard, la Plaga d’Atenes (431 aC) de la qual sabem que afectava l’aparell digestiu i respiratori, i que arribà d’Etiòpia o de Pèrsia, va ser la causant de 100.000 morts segons l’historiador Tucídides, una xifra que s’ha de considerar amb prudència. A finals del segle V, la Pesta d’Agrigento, a Sicília, afectà sobre manera l’exèrcit cartaginès -s’ha relacionat amb un possible brot de malària-. La pesta de Siracusa, cap al 396 aC, també afectà l’exèrcit cartaginès i es considera que provocava que els soldats morissin als quatre o sis dies després d’haver-se contagiat. També la ciutat de Roma es va veure assolada per nombroses plagues entre el segles V i I aC, que van ser descrites per Cassisu Dio (els anys 22 aC i 43 aC), Suetoni, Tàcit i Orosi. També es descriuen epidèmies similars en temps de Vespasià (cap al 77-78 dC) i durant el regnat d’Adrià (117-118 dC), així com una epidèmia que afectà molt especialment el Nord d’Àfrica després d’una plaga de llagostes l’any 125 dC.

La diferència entre les “pestes” citades anteriorment és que aquestes semblaren no abandonar l’estatus d’epidèmies bastant localitzades i es donaren en un marc temporal molt concret que generalment, no superava l’any, amb la incidència de possibles rebrots entre els quatre o cinc anys següents al primer. Què provocà, per tant, que a partir del segle II dC puguem parlar de pandèmies i com arribaren aquestes a estendre’s per tot el domini romà i al llarg de marcs temporals molt més amplis? 

En primer lloc, s’ha de considerar que l’absència de fonts o d’un registre documental més o menys clar dificulten la tasca de seguir el rastre o l’impacte real de les epidèmies mencionades, el que ens obliga a no descartat la possibilitat que els efectes d’aquestes entre la població o la seva expansió fossin majors del que ens indiquen les fonts. Hi ha, però, un parell de factors que sí semblen tenir una importància determinant en la propagació de malalties infeccioses des d’Asia o Nord d’Àfrica cap a l’occident Europeu i Mediterrani: subtils canvis de clima i un augment del moviment de contingents humans, molt especialment l’exèrcit i els comerciants. Aquests dos elements seran les que expliquin la gran incidència de pestes com l’Epidèmia Antonina (segle II dC) – també coneguda com a Pesta de Galè-, la pesta de Ciprià (segle III dC), i la pesta de Justinià (segle VI dC), a les que a continuació dedicarem una descripció més detallada. 

Els factors de l’exèrcit i el comerç en la propagació de malalties infeccioses gaudeix de consens general entre els historiadors i epidemiòlegs, però en l’actualitat els avenços científics en matèries com la carpologia, la paleobotànica i la meteorologia han permès relacionar aquestes pandèmies amb els episodis de canvi climàtic que tingueren lloc a l’antiguitat. En aquest sentit, estudis com el de Kyle Harper aporten hipòtesis interessants pel que fa a la influència del clima en la propagació dels virus. Més en la línia anterior, amb l’explosió de l’arqueoantropologia o l’arqueologia forense i els estudis genètics a partir de la primera dècada del 2000, s’ha pogut seguir el rastre i els efectes biològics d’aquestes patologies més detalladament. 

L’Epidèmia Antonina o Pesta de Galè

L’esplendor del govern de l’emperador Marc Aureli no ha deixat mai de ser un tema de debat entre els experts. Per alguns, la crisi que vindria al segle III ja s’intuïa cap al final de la dinastia dels Antonins o Ulpi Aèlia. Contràriament al que la historiografia tradicional va proclamar molt de temps, l’època de Marc Aureli no va ser, sembla, el moment més feliç de Roma. De fet, durant el govern de Marc Aureli tenim notícies d’una pandèmia que sembla, pogué haver posat fi a la vida del propi emperador a Vindobona, actual Viena, mentre preparava una de les seves nombroses campanyes per estabilitzar les fronteres del Danubi i el Rhin. Qüestions historiogràfiques a part, sembla que encara que la pandèmia no fou la causa principal de la desestabilització de l’imperi, hauria estat un factor important de desequilibri cap a la crisi que estava per venir. 

Rèplica de l’estàtua eqüestre de Marc Aureli al Capitoli de Roma. Font: Viquipèdia

Coneixem l’impacte d’aquesta pesta a través dels escrits de Galè, metge que visqué i descrigué els efectes de la pandèmia fins a la seva mort cap a finals dels segle II dC  i de qui la plaga rep el nom. Per Galè sabem que la pandèmia s’inicià a Àsia i que aproximadament l’any 165 dC s’havia estès cap a Àsia Menor, molt probablement per via del Mar Roig, important via comercial a l’antiguitat. Els seus efectes es deixaren notar entre els anys 165 i 180 dC a Grècia, la Vall del Nil, Nord d’Àfrica, la Conca del Danubi, La Gàl·lia, Germania, Hispània i Britània. És a dir, fins a Galícia i Escòcia, límits occidentals de l’imperi. Aquesta expansió es pot documentar posant en relació les nombroses fonts epigràfiques provinents de làpides, amb relats biogràfics com el de Galè i alguns papirs.

Els símptomes descrits per Galè fan pensar els experts que es tractava molt probablement de verola, ja que es menciona en els escrits l’existència d’erupció cutània, pústules i descamació a més dels típic malestar, dolor muscular sever, febre, vòmits i diarrees amb sang. Aquesta pandèmia hauria afectat sobretot els sectors de població més joves i ancians, a causa de la debilitat del sistema immune. Es pensa que podria haver-se iniciat per un Orthopoxvirus present en rates i que hauria mutat en els humans a l’inici de la pesta, molt possiblement entre l’exèrcit romà que en aquell moment tenia nombrosos efectius en les campanyes contra els parts a Síria i Mesopotàmia, causant una simptomatologia més severa. De fet, la Història Augusta i Amià Marcel·lí coincideixen destacar que es pensava que la pesta s’havia originat a Selèucida, actual Iraq, després que un soldat profanés el temple d’Apol·lo, del qual sortí un vaho pestilent. Es calcula que podria haver causat la mort al trenta o quaranta per cent de la població contagiada, i que la seva incidència hauria estat més potent a ciutats molt poblades com Roma, on s’hi documenta un rebrot cap a l’any 191 dC.

En el cas de la pesta Antonina, com la majoria a  l’antiguitat, el desconeixement contribuí a la seva expansió catastròfica perquè no només s’interpretava com un càstig d’origen diví, sinó que es desconeixien els mecanismes de contagi i els seus tractaments. Els metges de l’època tendien a aplicar les sangries, el que hauria empitjorat l’estat dels malalts, o aplicaven herbes i ungüents d’escassa efectivitat que contribuïen al debilitament del sistema digestiu. El sistema de cures més efectiu era simplement aquell centrat en la dieta, destinada a donar força al malalt. A les xifres de la pandèmia és probable que hi hàgim d’afegir també les morts amb diagnòstic erroni, molt possiblement causades per brots de tifus o rubèola, també força freqüents a les societats premodernes.

La Pesta de Ciprià

Parlem de pesta per adoptar el terme de la vulgata llatina, acceptat en contextos d’epidèmia i pandèmia de “Pestis” o “Pestilentia” però com he comprovat, no totes elles fan referència a la Pesta Bubònica, coneguda per haver-se propagat per l’Europa de l’edat mitjana i per causar pústules negres. En el cas de la Pesta de Ciprià no fou una pesta sinó una malaltia infecciosa com Ebola, o almenys amb símptomes molt similars, que causava una gran mortaldat entre els afectats. 

L’origen de la Pesta de Ciprià, anomenada així perquè és el Bisbe de Cartago Ciprià qui ens la documenta, s’hauria originat a mitjans del segle III a Etiòpía, propagant-se per Àsia Menor, Grècia i Nord d’Àfrica i arribant a Roma cap a l’any 251 dC. A De Mortalitate, obra en la qual Ciprià ens descriu els símptomes i els efectes de la plaga, es comenta que la pandèmia reduí la població de Cartago en un seixanta-dos per cent entre morts i fugats. Convé tenir en compte, però, que Ciprià escriu en un context de tensions entre l’església i el poder imperial, i que aprofita sovint l’excusa del càstig diví per justificar la catàstrofe sanitària esdevinguda en plena crisi del segle III dC. En aquest sentit,  el relat del bisbe dista d’abordar la pandèmia des del punt de vista mèdic com ho fa el de Galè, però malgrat tot ofereix un retrat prou fiable per apropar-nos a les hipòtesis que determinarien la possible dolència. A tall de dada curiosa, sembla que el mateix emperador Claudi el Gòtic va morir pels seus efectes.

Segons Harper, els efectes nocius d’aquesta pandèmia podrien relacionar-se amb l’adveniment de sequeres prolongades i un descens de les temperatures que haurien afectat les produccions de gra d’Egipte i Nord d’Àfrica. És el que l’expert anomena la pèrduda de l’OCR (Òptim Climàtic Romà) que predominà al Mediterrani fins a l’època i permetent que els territoris més afectats fossin àries fèrtils i indispensables per alimentar les civilitzacions mediterrànies. La pèrdua de l’OCR hauria provocat una evolució cap al clima actual de les àrees nord-africanes, més tendent a la sequera i les inundacions, alterant per tant l’equilibri del sistema de subsistència i producció de l’imperi però també el natural i biològic, propiciant les èpoques de carestia, debilitant el sistema immunitari i augmentant l’exposició a patògens i virus. Sense descartar les hipòtesis de Harper, cal recalcar, que  justificar la crisi del segle III des d’un únic punt de partida és perillós, perquè els processos històrics de desestabilització són el resultat de múltiples factors. El que venim a expressar, és que la teoria de Harper té molt de sentit des del punt de vista científic, però un cop més descartem que fos l’efecte d’una pandèmia la causa principal de la desintegració relativa de l’imperi com ara tendeixen a difondre alguns grups. 

La Pesta de Justinià

És probable que la de Justinià sigui la Pandèmia més coneguda de l’Antiguitat i és que els seus efectes es prolongaren en el temps durant quasi dos segles i al llarg de diferents indrets de l’imperi i del món. Un altre cop, l’aridesa del Nord d’Àfrica hauria tingut una influència important en la seva propagació.

Mosaic de Justinià a la basílica de San Apolinar Nuovo, a Ravenna. Durant el seu regnat
l’imperi patí una de les pitjors pandèmies de Pesta Negra documentades a l’antiguitat. Font: Viquipèdia

La pandèmia s’origina a Constantinoble cap a l’any 543 aC i constaria de fins a tres fases entre els anys 542 i 749 dC. Aquestes etapes són conegudes com, la fase Bizantina (542-600), una pausa (600-660) i la fase Ibèrica (660-749) segons el territori en el qual tingué més incidència la malaltia. Durant tots aquests anys, les fonts ens parlen de rebrots a  Constantinoble els anys 558, 573, 586, 599, 619, 698 i 747.  Coneixem sobretot els seus primers moments a través dels relats de Procopi (500-560) i Joan d’Èfes (507-586).

Per les descripcions, en aquest cas seria encertat parlar de Pesta Bubònica i s’hauria tractat d’una variant bastant mortífera, amb una mortalitat de fins al 60% dels contagiats. Estudis epidemiològics van descobrir a finals dels anys noranta del segle passat, que aquest tipus de bacil Yrsinia Pestis té l’origen a l’àrea Tibet-Qinghai de la Xina, durant el pirmer mil·leni aC i no es contagia pel contacte entre humans, sinó per la picada de les puces de rata negre que alhora haurien adquirit la mutació del virus d’un animal tipus marmota. En aquest cas, el virus també es contagiaria a animals amb efectes similars. 

Durant la plaga de Justinià, sembla que la mortalitat era tal que els cadàvers amoltonats i sense enterrar arribaren a representar un problema en els períodes de més incidència, tot i que és difícil establir un índex de mortalitat més o menys fiable a causa de l’absència de censos. Le Goff va realitzar en el seu moment un estudi interessant sobre els efectes d’aquesta Plaga, de la que sembla va contagiar-se també Justinià I, però va sobreviure, no sense veure gran part dels seus territoris afectats per una crisi que l’obligà a canviar els seus plans de reconquesta de l’imperi en més d’una ocasió.

Bacil d’Yrsenia Pestis, el patogen que causa l’anomenada Pesta Negra o Bubònica en humans. Font: Viquipèdia

Un any de pandèmia: l’estudi dels fets històrics com a mecanisme de prevenció

La intenció d’aquest article era exposar breument les característiques de tres de les principals pandèmies de l’antiguitat per mostrar que la desconeixença, la superstició i  la falta de procediment agrari tecnificat, a més dels tractaments mèdics propis del primer mil·lenni després de crist empitjoraren o  propiciaren els contagis. En l’actualitat, els estudis epidemiològics i multidisciplinaris entre historiadors, arqueòlegs i biòlegs han permès un apropament molt útil des del punt de vista cientificomèdic i del comportament social per avaluar aquells factors a tenir en compte a l’hora d’evitar errors fatals en la gestió de processos socials d’aquest tipus.

En efecte, cal apropar-se a les situacions d’emergència sanitària des d’una perspectiva social i humanística –també humanitària– per educar en la prevenció de la propagació i destacar aquells punts que foren d’utilitat en el passat i que ho poden ser en el present, amb l’avantatge que ara tenim els mitjans tècnics necessaris per fer front als “girs biològics” que es presentin. 

També és interessant destacar la perspectiva climàtica en aquest tipus d’estudis del món antic, perquè, com s’està demostrant en el nostre present, és un factor decisiu en molts dels processos històrics i ho serà ara especialment, si no posem remei o mitjans al canvi imminent que experimenten els nostres ecosistemes, aquest cop a causa de la irresponsable acció antròpica i nociva a la qual hem exposat el planeta.

La nostra és una realitat en la qual natura i història no poden deslligar-se, així com no podem deslligar-nos nosaltres de les experiències del passat, gràcies al qual hem aconseguit conviure en un equilibri relatiu amb la natura i avançar, tot i les pandèmies, cap a un futur més segur per a la nostra espècie. El repte  ja no és dominar la natura, sinó trobar l’equilibri que ens permeti protegir-la i convertir-la per tant, en un espai segur per a tots i totes, en aquest sentit, no oblidar la influència que ha tingut en el passat pot obrir una nova via de coneixement on aquesta cerca beneficiï també els estudis històrics.

Read More

Al món romà, el període de transició que va de la república a l’imperi – per centrar-nos en un marc més o menys ampli − porta implícites una sèrie de transformacions de caràcter molt més profund que les merament estructurals. Les repercussions de la gran expansió i consolidació de l’estat roma, així com l’inici de la seva decadència, faran forat a la mentalitat dels habitants de tots els racons de l’Occident romà. Alguns d’aquests nous horitzons mentals s’expressaran per via de l’espiritualitat. És el cas de l’expansió i proliferació de cultes orientals, també coneguts com a misteris, que fugiran de la concepció tradicional del ritu cívic o domèstic característic de les expressions religioses pròpiament romanes. Així, entre finals del segle I dC i fins ben entrat el segle IV dC, arrelen arreu de l’imperi aquests tipus de manifestacions religioses que els experts han anomenat orientals o mistèriques a causa de la seva procedència estrangera i la seva ritualitat, més intimista, iniciàtica i bastant tancada als no iniciats.

L’èxit de la religiositat mistèrica a Occident vindrà determinat en gran mesura, per una esperançadora creença en el més enllà i unes formes d’expressió espiritual molt més íntimes, propiciades pel coneixement dels misteris de la divinitat, només revelats als iniciats. A més a més, gràcies a l’organització característica d’aquests misteris, els iniciats també tindran l’oportunitat de viure experiències comunitàries diferents, associats en confraries o grups selectes amb jerarquies i valors propis.

Tradicionalment, la proliferació d’aquests cultes s’ha interpretat com una reacció a l’evident incapacitat de la religió pagana “tradicional” per donar resposta a les inquietuds espirituals i psicològiques dels adeptes, cada cop més exigents i complexes a causa de la crisi general que s’iniciarà a l’imperi durant aquests segles.

Estatua romana d’Isis amb “sistrum” i “situla”, elements afegits al segle XV
Estatua romana d’Isis amb “sistrum” i “situla”, elements afegits al segle XV

Els principals cultes orientals a Roma es poden classificar segons el seu origen: frigi, en el cas del conjunt Cibeles-Atis; egipci, pel que fa a Isis i Serapis i persa en el cas de Mitra. Un dels casos més estesos territorialment és el de la deessa Egípcia Isis

Origen i Mite del culte a Isis

Prou conegudes són les penes d’lsis en la mitologia Egípcia, paradigma de l’ansietat que sentien els agricultors africans esperant les anades i vingudes estacionals del Nil. Aquesta deessa nilòtica, documentada per primer cop juntament amb la seva parella divina, Osiris, al voltant del segle III aC, tingué en el panorama romà una projecció significativa.

Els misteris d’Isis eren coneguts arreu de l’imperi, fet del qual ens parla Plutarc (Plutarco Sobre lsis i Osiris cap. XII a XIX). Plutarc és la font principal per conèixer una versió integradora del mite d’Isis i Osiris al món romà durant els primers anys del s. II aC, moment en què aquest culte egipci ja feia anys que s’havia integrat en el sistema de creences grecoromà −. El mite plutarquí − també exposat per Diodor de Sicília amb la seva pròpia versió dels fets − gira entorn dels anguniosos viatges d’lsis mentre cerca els membres esquarterats del seu germà-espòs Osiris, assassinat en una conjura reial. La perseverança d’lsis, l’esposa incansable, que aconsegueix reunir tot el cos – a excepció del membre viril – li atorga un poder màgic capaç de retornar la vida a la seva parella divina, que abandona el món d’ultratomba per fer justícia. Per posar solució al problema del membre viril perdut, Isis, amb la seva màgia, en recrea un, del que quedarà fecundada, prova de la seva pròpia capacitat fertilitzadora. De la unió entre el ressucitat i la deessa, naixerà el nen Harpòcrates, figura amb la qual Isis és representada sovint.

Estatueta de Bronze que representa a la deessa Isis alletant el seu fill Horus o Harpòcretes ca. 680-640 BCE (Període Tardà)
Estatueta de Bronze que representa a la deessa Isis alletant el seu fill Horus o Harpòcretes ca. 680-640 BCE (Període Tardà)

No és d’estranyar l’èxit d’aquesta divinitat al món romà. El seu mite, que recrea l’angúnia cíclica dels que viuen sotmesos a la terra, és també el conglomerat perfecte d’un sistema de valors que coincidia plenament amb els ideals romans. Isis és representada com l’esposa fidel, la garant incansable de la justícia, la fertilitat i la protectora d’una sèrie d’oficis i activitats. A partir de la conquesta hel·lenística d’Egipte, la fisonomia d’Isis en les representacions artístiques adquirirà tot l’aspecte d’una matrona romana. La seva “orientalitat”, queda només patent en els sistemes rituals i algunes de les seves atribucions màgiques,pel que fa a la resta, es tracta d’un culte plenament integrat en els complexos religiosos del món romà.

Alguns Rituals Documentats

D’entre les divinitats mistèriques, potser és Isis la més coneguda i propagada del món romà. Les fonts no són tan restringides com el cas de Mitra i, tot i que si hi hagué zones de preferència pel que fa a la propagació d’aquest culte- de la mateixa manera que passa amb les altres divinitats -, les seves expressions religioses – almenys la seva vessant pública – tot i el seu exotisme o gràcies a ell, van arribar a agafar una projecció equiparable a la de qualsevol divinitat del panteó oficial.

Les fonts per a l’estudi del fenomen Isíac no són tant reveladores com abundants. Gràcies a Apuleu, ens ha arribat una magnífica relació literària sobre el tema. Tot i la clau humorística i potser poc fidel de l’obra, les seves Metamorfosis narren com el jove Luci, després de ser transformat en ase, prega a Isis per recuperar la seva forma i, en agraïment, s’inicia en els seus misteris. En aquesta etapa, Luci descriu meticulosament la seva vida consagrada al culte, per la qual cosa, l’obra d’Apuleu esdevé – agafada amb prudència – una de les fonts més completes per a l’anàlisi de l’organització al voltant d’aquest culte.

Per explicar les formalitats pròpies del culte Egipci del món grecoromà, cal diferenciar entre les celebracions de tipus públic o festes i el culte quotidià. En efecte, el culte Isiac, tenia una vessant de celebració pública: dos dies a l’any s’abandonaven els temples i els reductes de celebració íntima per a rendir honor a la deessa enmig del clamor i el fervor religiós dels habitants dels indrets en els quals hi existien comunitats devotes. La primera d’aquestes manifestacions públiques, la navigium Isidis que commemorava a la Isis Pelàgia, se celebrava cap al 5 de març i obria el cicle de navegació, de la que la deessa n’era patrona. A aquesta deïtat marinera li era atribuïda la tasca de tenir cura de tot aquell ofici relacionat amb la Mar. Les celebracions, descrites per Luci a Les Metamorfosis i també en nombroses reconstruccions pictòriques, consistien a passejar les imatges de la divinitat en una barcassa, engalanada entre flors i encens, mentre que la gent esperava amb fervor la seva arribada a terra, on li rendien culte i li feien libacions. Les cerimònies, tot i ser públiques, eren oficiades pels sacerdots del temple.

Isis Lactans, sostenint Harpocrates. Pintura en fresc. Segle IV dC.
Isis Lactans, sostenint Harpocrates. Pintura en fresc. Segle IV dC.

Un altre ritual públic, rebia en nom de Isia i tenia lloc a la tardor. Sembla, que consistia en la representació dramàtica del mite, amb el qual es commemorava l’adveniment de la fase hivernal, la pèrdua de la vida enfront de la vigorosa regeneració vital de la primavera, el renaixement d’Osiris. La inventio, nom que rebia aquesta representació, era l’excusa per a la reunió d’una intensa activitat comercial al voltant del temple, amb més força de la que ja es pot contrastar els dies no festius.

Dels rituals quotidians sabem quelcom menys. Luci ens parla detalladament del temple i de la seva organització, alguns relleus o imatges pictòriques també poden ser proclius a l’anàlisi i a més, semblen sostenir la visió d’Apuleu. Però, com en el cas de Mitra – potser amb el plus que tota la imatge externa d’aquesta religiositat en comparació amb el culte persa és de més fàcil reconstrucció -, les fases més íntimes de ritual, tampoc queden documentades, etern problema de l’estudi de les religions mistèriques.

L’oració i el sacrifici queden més nítidament reconstruïdes. Sobretot pel que fa a la segona qüestió – tema en el qual l’epigrafia grega n’és la més abundosa i no s’absté de detalls tan curiosos com per exemple l’ofrena de pastissos – posseïm nombrosa informació.

Els sacrificis es duien a terme mitjançant cerimonials pomposos i eren oficiats i realitzats pel sacerdoci del temple, amb la possibilitat que fossin ajudats per especialistes. Els devots amb menys capacitats econòmiques oferien aus, que freqüentment eren oques. Els més rics, donaven braus o cérvols. Pel que sabem d’autors com Pausanies, Plutarc i Heròdot, ovelles, cabres i porcs estaven prohibits, així com la vaca, possiblement perquè aquest era l’animal sagrat de la deessa. Les ofrenes eren de tipus cerealístic, com sègol, civada o també vi, així com alguns fruits, en especial rem i figues. L’aigua era l’element més important en les libacions, el caràcter sagrat d’aquest element purificador en els cultes Isíacs s’aprecia en múltiples fonts iconogràfiques i textuals, fet que vindria a corroborar l’arqueologia, gràcies a les nombroses troballes de cràteres i hidres dins dels recintes del temple. La puresa tant física com espiritual era un element indispensable. L’encens cremava contínuament i es recomanava la castedat, almenys els dies previs a l’entrada al temple.

Les oracions a Isis eren concebudes des d’una posició de total submissió de l’orant envers la divinitat. S’alçaven en forma de súplica i s’entenien com un intercanvi recíproc, segons el qual, l’orant acompanyava les plegaries amb promeses que hauria de complir, si no volia ofendre la deessa i patir el seu càstig. Les faltes es confessaven públicament, una pràctica que degué resultar sorprenent per a la resta d’habitants no consagrats, com expressen alguns versos elegíacs contemporanis a les etapes de proliferació del culte. Paradoxalment, aquesta ideologia de submissió cap a la divinitat, s’inscrivia dins de les concepcions imperialistes de Roma envers els seus conquerits, que havien de demostrar la fides cap a l’invasor sota amenaça de càstig a tot aquell que no mostrés sotmès. (ALVAR, 200 I : 240)

El context de comunicació amb la divinitat mitjançant l’oració és sempre el temple, en el qual la deessa es manifesta, sigui per mitjà d’un somni o una visió. El santuari, solia presentar una estructura diferenciada de la resta de patrons arquitectònics propis de l’estil romà. La tendència era recrear petits temples egipcis, ambientats amb elements nilòtics que reproduïen el context originari. Es partia del fet que fins i tot el seu sacerdoci imitava els costums egipcis integrant a vegades esclaus de color per a donar més realisme a la simulació. La teoria no és del tot precipitada, la tònica general en les religions de l’antiguitat és sempre la de recrear el mite, integrant elements que reprodueixin un microcosmos ordenat, reflex de l’originari. Però la iconografia i l’arqueologia, especialment a les parts menys hel·lenitzades de l’imperi fan sospitar que s’havien mantingut les avitualles pròpiament romanes, almenys pel que fa al sacerdoci, que ara si, integrava ambdós sexes. Les evidències apunten cap a una major consagració femenina al culte, per tot el que representa per al gènere, però el sexe masculí no sembla quedar exclòs ni tan sols del sacerdoci. L’aspecte iniciàtic sembla començar cap a finals de l’hel·lenisme, ja en època imperial l’absència de documents d’època republicana així ho vindrien a corroborar.

Relleu d’Isis i Osiris al temple de Seti, Abidos s.XII aC
Relleu d’Isis i Osiris al temple de Seti, Abidos s.XII aC

L’obra d’Apuleu s’ha d’agafar amb extrema prudència en aquest aspecte, perquè el constant to irònic i satíric de l’episodi en què Luci narra les iniciacions fa sospitar de la fiabilitat de la descripció. Malgrat això, alguns elements criden a ser considerats característics del ritual, és el cas de la necessària advocatio divina, és a dir, la crida de la divinitat al que ha de ser iniciat, que mai ho ha de fer per pròpia voluntat. L’iniciat s’hauria de sotmetre a una sèrie de proves divines, molt probablement relacionades amb el dejuni i l’abstinència, les fases següents, en les que l’iniciat era guiat pel mistagogo i sotmès a purificacions, eren les de la instrucció en els secrets de la religió fins a l’arribada al coneixement de la revelació sobre l’ordre còsmic i el significat de l’existència, finalment quedaria la unió mística amb la divinitat, l’experiència més transcendental i íntima per a l’iniciat, ara ja consagrat. Les descripcions fan pensar que l’èxtasi al qual arribava l’iniciat que anava a renéixer, hauria de ser induït, entre altres coses, pels dies de dejuni i per la ingesta d’algun tipus d’al·lucinogen. Es tractava en tota regla, d’un simulacre de mort que l’iniciat superava per a tornar amb una ànima renovada.

La iniciació en els misteris egipcis sembla més pròpia de la classe sacerdotal. La qual cosa no exclouria a la resta de devots de la participació en rituals o festes en honor a la divinitat. De la mateixa manera, no existeixen evidències que puguin provar l’exclusivitat de culte dels adeptes, que sobretot en els seus inicis, podrien professar multiplicitat de cultes.

Read More