Davant un context que ha canviat amb la fi de la dictadura de Primo de Rivera i l’adveniment de la Segona República Espanyola, la CNT té davant l’oportunitat de legalitzar-se, reconstruir-se i definir, i consolidar el seu ideari. Tanmateix, ha de donar resposta a diferents interrogants. Quin model organitzatiu s’adoptarà? Quines tesis polítiques es seguiran? Quina és la idea sindical que la CNT defensarà? I, finalment, quina posició adoptarà davant la nova República?

La proclamació de la República es va convertir en un festival popular de manifestacions amb banderes, mítings d’exaltació, de creença d’una nova realitat de llibertat i benestar que havia de portar el nou règim. Les organitzacions polítiques i sindicals que sortien d’una dictadura de repressió policial i el poble que vivia la penúria de la crisi econòmica internacional creien en la República amb il·lusió, com el nou règim de les oportunitats que “permitía, antes que nada, ocupar de nuevo el espacio público y poner en marcha todos los ritos movilizadores que identificaban a republicanos, socialistas y anarquistas desde comienzos de siglo”, tal com afirma Julián Casanova.

El III Congrés de la Confederació Nacional del Treball (juny 1931)

[caption id="attachment_4824" align="alignleft" width="304"] El III Congrés de la CNT va tenir lloc entre l’11 i el 16 de juny de 1931 al Teatro de l’Observatorio de Madrid. Hi van assistir representants de 511 sindicats representant uns 535.565 afiliats. Font: CNT Madrid[/caption]

Al Congrés assisteixen 418 delegats, representants de 511 sindicats amb una estimació de 535.565 afiliats als sindicats de la CNT. Són unes xifres d’afiliació menors que les del Congrés de Sants de 1919, però que augmentaran ràpidament fins als aproximadament 800.000 afiliats a la tardor del 1931. La majoria de gent que ocupava càrrecs de direcció al Comitè Nacional i als Comitès Regionals i que va assistir al Congrés formava part d’aquell sector que, com Ángel Pestaña des del Comitè Nacional i Joan Peiró des de la direcció de Solidaridad Obrera, feia anys que exposava les seves reflexions sobre el mal estat en què es trobava la CNT des de les pràctiques del pistolerisme a inicis dels anys 20 i s’inspiraven en l’organització ideada per Salvador Seguí, el famós sindicalista que va dirigir la Confederació dues dècades enrere. És el primer congrés que la Confederació és capaç de realitzar després de la dictadura de Primo de Rivera i la instauració de la Segona República Espanyola, una oportunitat per la seva reorganització.

El tema principal del Congrés era la reestructuració orgànica de la CNT, però es va prestar també especialment atenció al posicionament que la Confederació sindical havia de tenir davant la nova situació política i social republicana. També es va debatre sobre l’actuació de la CNT a la dictadura i el problema dels camperols a tot l’Estat.

A nivell d'organització interna es va debatre sobre les tesis d’acció sindical, i hi va haver discussions tenses per la creació de les Federacions d’Indústria, ja que el cercle dels anomenats futurament “trentistes” (com ara Peiró i Pestaña) recolzava la creació de Federacions d’Indústria, a diferència de la FAI. Els darrers defensaven mantenir els sindicats d'obrers d'un mateix ofici (Sindicats d'Ofici) en un esquema confederal mentre que els "trentistes" volien avançar en les tesis anarcosindicalistes i consolidar la CNT com una gran central de Federacions d'Indústria (tèxtil, acer, construcció, etc.) que poguessin potenciar les protestes, fer-les més massives i coordinar-les de forma més efectiva. Dels 90.671 vots en contra, aproximadament, uns 40.000 provenien de sindicats de la construcció, amb un gran poder a Barcelona, Sevilla i Saragossa.  Així doncs, les Federacions seran aprovades però posteriorment anul·lades. Per altra banda, pel que fa als aspectes sobre la situació al camp, la CNT es va posicionar a favor de l’expropiació legal de les terres als grans propietaris latifundistes.

[caption id="attachment_4821" align="alignright" width="320"] Ángel Pestaña va presidir el III Congrés de la CNT (1931) i representava la branca més "sindical" de la Confederació, allunyada de les tesis més purament "anarquistes" de la FAI. Font: Anarquismo en imágenes[/caption]

Les conclusions del Congrés es basaven en un posicionament prudent davant la II República reafirmant l’apoliticisme de la Confederació, la seva reorganització i la redacció d’un conjunt de demandes al nou règim. Queda palesa la divergència entre la concepció “sindical” de la CNT representada per Ángel Pestaña i la idea més purament “anarquista” de referents de la FAI, fundada només 4 anys abans. No és un xoc directe entre dos blocs impermeables, però la desavinença entre ells està servida.

Segons Casanova “Tanto radicalismo verbal [al III Congrés] no produjo ninguna fractura en el seno de la CNT. Aquel Congreso no debería interpretarse como el del triunfo de los moderados y el de la derrota de la FAI. La CNT pudo celebrar una reunión de esas características después de doce años y fueron muchos los anarcosindicalistas que no estaban dispuestos a desaprovechar esa oportunidad histórica de legalidad y crecimiento sindical”.

La postura davant la Segona República Espanyola

La delicada situació de la CNT es reflectia en la seva situació interna: com havia de reaccionar el sindicat anarquista davant una República que demostrava tan ampli suport de la classe obrera, al carrer i també a les urnes amb el suport a les candidatures republicanes a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931? La classe obrera, posant Catalunya com a exemple, estava majoritàriament afiliada a la CNT, però, no obstant això, no seguia pas les tesis anarquistes i havia acudit a les urnes per votar Esquerra Republicana de Catalunya.

[caption id="attachment_4825" align="aligncenter" width="568"] El recolzament popular massiu que la Segona República Espanyola va rebre al carrer reclamava un debat dins la CNT i un seguit de reflexions que van generar l’espurna de les futures greus desavinences internes. Defensar l’ideal anarquista de la CNT era delicat quan molts dels seus afiliats van recolzar activament el nou règim republicà sorgit de la fi de la dictadura de Primo de Rivera. Font: El Periódico.[/caption]

Las Cortes Constituyentes son el producto de un hecho revolucionario, este hecho directa e indirectamente tuvo nuestra intervención”

Aquest fragment de la Memòria del III Congrés és molt significatiu, ja que transmet la idea que la CNT no només legitima el nou règim per sorgir d’una revolució, sinó que a més se’n sent partícip. Un sindicat anarquista, amb ànim d’eliminació de qualsevol tipus d’Estat repressor de la classe obrera, no semblava veure amb mals ulls la nova República.

Aquesta aparent contradicció és la base del debat del III Congrés i es pot veure fàcilment en la lectura del document. La Memòria està plena de daltabaixos en el discurs anarquista del sindicat entre una reflexió moderada que té en compte el context de possible millora social de la mà de la República i un conjunt d’exaltacions del pensament anarquista que tradicionalment s’han vinculat a la FAI. El “trentisme” moderat ve de la mà de figures com Joan Peiró i Ángel Pestaña mentre la radicalitat i intransigència es vinculen a personatges com Buenaventura Durruti i Joan Garcia-Oliver, partidaris d’una lluita constant contra qualsevol tipus d’Estat existent. Pactes tàcits entre les dues visions polítiques es poden reflectir en aquest exemple: “Estamos frente a las Cortes Constituyentes, como estamos, frente a todo poder que nos oprima. Seguimos en guerra abierta contra el Estado. (…) Fuera de este principio que forma parte viva de nuestro propio ser, no sentimos temor en reconocer que tenemos el deber ineludible de señalar al pueblo un plan de reivindicaciones mínimas, que ha de exigir, creando su propia fuerza revolucionaria.

[caption id="attachment_4822" align="alignleft" width="320"] Els debats ideològics i d’organització interna van centrar l’atenció dels assistents i van copar gran part del Congrés alhora que creaven la base de la futura ruptura de la Confederació. Font: Arxiu de l’Institut Social d’Àmsterdam.[/caption]

La CNT, doncs, veu la República com a un règim de caràcter provisional i les Corts Constituents que sorgirien de les eleccions del 28 de juny com un nou Estat opressor, però alhora l’accepta implícitament com una ocasió de millora de la classe obrera. Davant aquesta oportunitat, la Confederació presenta tot un seguit de reivindicacions que la República no podrà complir. Altres fragments mostren la forta postura antiestatal del sector faísta, que procura ser atenuada per sectors més moderats: “Con el látigo de la crítica en alto, demostramos la inutilidad de las leyes que tienen por origen someter al hombre. Pero con nuestra crítica, ha de ir la concepción creadora, ya que la obra de destrucción sólo es obra de los inconscientes.”

Aquesta concepció creadora ve de la mà de tot un seguit de reivindicacions marcades en el punt vuitè de la Memòria: ensenyament com una de les bases de l’emancipació obrera, la llibertat de premsa com a mètode d’expressió i que havia viscut una intensa repressió durant la dictadura, la solució al gravíssim problema de l’atur que amenaçava Espanya i la llibertat individual amb garanties constitucionals. Més enllà d’aquests punts, la CNT fa una crítica molt dura al passat repressor dominat per cacics i el corporativisme. Un punt específic l’enfrontarà amb la UGT, l’altre sindicat majoritari a Espanya, i és el fet de l’existència de comitès paritaris entre patrons i representants sindicals. Aquests comitès són rebutjats per l’anarquista CNT, mentre que seran ben vistos per la UGT, que monopolitzarà les negociacions i acords entre patronal i treballadors. I és que com podria un antic pistoler anarquista acceptar acords amb els enemics del moment? Si era aquesta una República sorgida d’una revolució, “los de la FAI hemos de estar decididos a hacer correr la pólvora (...) ya que mientras haya capitalistas, habrá esclavos y verdugos”. La reflexió d’aquest pistoler que havia viscut els anys anteriors exemplifica una part del pensament del sindicat.

A tall de conclusió, l’ambivalència inherent en ratificar els principis antipolítics i demanar al mateix temps coses a l’Estat va aixecar alguns aldarulls i vots particulars en contra de les demandes a la República. No obstant això, seguint la tesi de Julián Casanova, tant radicalisme verbal contra el suposat col·laboracionisme de personatges com Peiró i Pestaña no va produir cap fractura greu en el si de la CNT en aquell moment concret. La brutal repressió de les forces d’ordre públic que la República hereta és un dels factors clau que explica la futura fractura en percebre’s el nou règim com a repressiu i incapaç de donar un marge per a l’acció sindical ni per la revolució.

Les conclusions del III Congrés sorgeixen en essència del context de possibilitats per la CNT, que ara tenia l’oportunitat de reorganitzar-se, incidir en la política, allunyar-se de la persecució i recollir els fruits d’una activitat continuada de lluita duta a terme durant el període anterior. La República obria una nova finestra legislativa i de suport popular que calia aprofitar i molts militants destacats no estaven disposats a perdre l’oportunitat de consolidar un sindicat de masses.

Andrés Millán Gasulla

Nom: Andrés Millán Gasulla

Email: andresmillangasulla@gmail.com

Articles

Imatge Fons Article - Proclamació II República

El III Congrés de la CNT i la postura davant la Segona República Espanyola

Davant un context que ha canviat amb la fi de la dictadura de Primo de Rivera i l’adveniment de la Segona República Espanyola, la CNT té davant l’oportunitat de legalitzar-se, reconstruir-se i definir, i consolidar el seu ideari. Tanmateix, ha de donar resposta a diferents interrogants. Quin model organitzatiu s’adoptarà? Quines tesis polítiques es seguiran? Quina […]

Efemèrides

1200x630_223016_por-que-celebramos-el-1-de-mayo

Què ens recorda l’1 de maig?

Avui en dia l’1 de maig no significa tant com abans. Molts dels que tenen festa no saben què celebren, i la majoria dels qui es mouen de casa i criden a les manifestacions no saben què recorden, què commemoren. Mentrestant, sindicats i partits polítics surten també amb pancartes, càntics i discursos a celebrar una […]