Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

En la primera part de l’article vam veure l’aparició dels nous partits sorgits de la dissidència amb el Partit Comunista d’Espanya i el Partit Socialista Unificat de Catalunya així com el context en el qual es van produir les escissions. També vam veure el llarg camí que recorregueren fins a la consolidació dels seus projectes i les diferències teòriques que entre uns i altres existien. En aquesta segona part veurem l’evolució que van seguir el Partit del Treball d’Espanya, el Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista) i el Partit Comunista d’Espanya (reconstituït).

La mort de Franco i la Transició, una oportunitat per l’esquerra revolucionària

Els últims anys de vida de Franco van suposar per les organitzacions sorgides de la dissidència del PCE un període de consolidació en el qual van llançar de manera efectiva les respectives formulacions de cara als possibles canvis que augurava la mort del dictador. Després de la mort de Franco els elements que havien causat la crisi del règim franquista es van intensificar. Uns anys en que el moviment obrer va prendre una conflictivitat que no és possible d’equiparar amb cap altre país europeu. Això va permetre l’assoliment de millors condicions per a la classe treballadora i la retallada en la taxa de beneficis de les empreses. La majoria de l’esquerra revolucionaria, en la que es trobaven tant el PTE com el PCE(m-l) tenien com a objectiu principal l’assoliment d’un sistema democràtic i un Estat de dret a Espanya, com la majoria de l’oposició antifranquista, malgrat posar més l’accent en la consecució del dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya i el desmantellament de l’aparell de l’Estat.

Tot i que les tres organitzacions aquí analitzades van fer campanya per l’abstenció en el referèndum de la Llei per a la Reforma Política, es van acabar imposant dues transformacions diferents entorn el procés de canvi del sistema polític a Espanya. El PTE va optar per una major participació en els moviments socials i d’oposició, així com en els actes de protesta antifranquista sense arribar a desenvolupar una política que contemplés la violència armada. Així doncs va optar per integrar-se en organismes unitaris de l’antifranquisme. Per altra banda el PCE(m-l) avançà cap a la utilització de la lluita armada, situació a la que també s’hi afegí la OMLE.

Una altra diferència fonamental entre les organitzacions aquí analitzades és el posicionament que van adoptar de cara a les eleccions generals de 1977. Després de la legalització del PCE, el 9 d’abril, l’amalgama de partits nacionalistes, republicans i l’esquerra revolucionaria es van mantenir, encara, en la il·legalitat, fet que impedia la igualtat de condicions amb la resta d’actors ja legalitzats. Ara bé tant el PCE(m-l) com el PCE(r) van optar per no participar-hi per tal de no legitimar la reforma ja que valoraven que la monarquia suposava la continuïtat del franquisme i era incompatible amb l’assoliment de la democràcia. En canvi el PTE sí que va optar per presentar-s’hi, tal i com veurem.

Objectiu: restablir la República, recuperar el Front Popular

Logotip FRAP Font: www.forocomunista.com
Logotip FRAP Font: www.forocomunista.com

El PCE(m-l) amb la seva proposta de front popular el que pretenia era re-impulsar el front d’aquelles famílies polítiques que havien perdut la guerra civil. És una política clarament oposada a la formulació de la reconciliació nacional del PCE. En aquest sentit és en el que manté relacions amb socialistes i fins i tot grups d’anarquistes i ex-combatents. El 1971 afinà més i millor la proposta del front popular amb la incorporació dels plantejaments de la guerra prolongada de Mao Zedong i els comunistes xinesos. Per a dur a terme les propostes va engegar el Comitè Coordinador pro-Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico. Entre els signants de la proposta hi havia tota una constel·lació d’organismes impulsats o dependents del PCE(m-l) a excepció del Frente Español de Liberación Nacional dirigit per l’ex-combatent de la guerra civil Julio Álvarez del Vayo.

L’1 de maig de 1973 el FRAP va convocar una manifestació a la plaça Antón Martín (Madrid). Els enfrontaments amb la policia es van saldar amb un policia mort, Juan Antonio Fernández, 3 ferits de gravetat, 20 lleus i 300 detinguts. L’acció comportà una dura repressió i persecució que va generar la mort de Cipriano Martos, arrestat a Reus l’agost de 1973 i que segons el seu advocat va morir al ser obligat a veure’s un còctel molotov. Tanmateix no va ser fins el novembre de 1973 quan es va produir a París la Conferència Nacional de proclamació del FRAP amb molts pocs adherits que no ho fossin també del mateix PCE(m-l).

El 1974 la direcció del partit va llançar la consigna de crear Comitès d’Unitat Popular; proposta que pretenia substituir la formulació de la Junta Democràtica d’Espanya (JDE), però no va reeixir. Més endavant, el 1976,va crear el seu propi organisme, la Convención Republocana de los Pueblos de España, ja que considerà que la JDE col·laborava i legitimava el “monarco-fascismo”.

Vanguardia Obrera, premsa del PCE(m-l). Font: www.eroj.org
Vanguardia Obrera, premsa del PCE(m-l). Font: www.eroj.org

Serà el 1975 quan el FRAP va passar realment a l’ofensiva. En una onada d’atemptats, el 14 de juliol va matar a un policia armat a Madrid i el 14 de setembre a un altre policia a Barcelona. La repressió tornà a colpejar amb força al FRAP causant una gran quantitat de detinguts. Franco, davant l’escalada de violència terrorista (les accions d’ETA havien provocat 36 víctimes mortals) va optar per mostrar una gran duresa contra el terrorisme. Onze membres del FRAP van ser jutjats i finalment tres d’ells se’ls hi va aplicar la pena de mort. El 27 de setembre voluntaris de la policia i la guàrdia civil van afusellar a tres membres del FRAP (Ramón García Sanz, Alberto Baena i José Luis Sánchez Bravo) i dos d’ETA (Ángel Otaegi i Juan Paredes Manot). Entre 1975 i 1976 el Tribunal del Orden Público va dictar 49 sentències contra militants del FRAP o del PCE(m-l). Durant 1976 el PCE(m-l) va intentar reorganitzar-se i recuperar-se però havia quedat molt debilitat i molta de la seva militància havia abandonat el projecte. El FRAP va suspendre els atemptats contra cossos policials i militars i va passar a concentrar-se en l’atracament de bancs per tal de recaptar finançament per les activitats del PCE(m-l). No obstant això, en aquesta conjuntura el PCE(m-l) va anar esdevenint un grupuscle amb cada cop menys incidència.

Manifestació d’exaltació franquista a la plaça d’Orient. Darrere de Franco, els prínceps d’Espanya. Font: www.eldiario.es
Manifestació d’exaltació franquista a la plaça d’Orient. Darrere de Franco, els prínceps d’Espanya. Font: www.eldiario.es

Sigui com sigui, les execucions -clara mostra de la debilitat d’un règim aïllat i a la defensiva- van aixecar una onada de protestes contra la dictadura, la retirada de 17 ambaixadors de Madrid i la petició de Mèxic de que Espanya fos expulsada de la ONU. En el País Basc i Navarra la protesta es va concretar amb una vaga general de tres dies secundada per centenars de milers de treballadors. En resposta a la contestació antifranquista, els sectors afins al règim van convocar una manifestació l’1 d’octubre a la madrilenya plaça d’Orient amb la finalitat d’exaltar el règim i retornar a la retòrica fundacional del règim segons la qual les crítiques interiors i exteriors formaven part d’un conspiració per acabar amb l’Estat franquista.

El llarg i violent trajecte per recuperar el Partit d’avantguarda

El juny de 1975 la OMLE va celebrar el Congrés de Fundació del partit d’avantguarda que havia formulat. Un partit que reagrupés els sectors marxistes-leninistes espanyols dispersos en la mateixa organització, que s’anomenà Partit Comunista d’Espanya (reconstituït). El PCE(r) es va caracteritzar per rebutjar profundament tota reforma democratitzadora de la dictadura que es pogués donar. Sota la direcció del secretari general “camarada Arenas” la direcció tècnica (militar) que havia construït el PCE(r) se separà del partit per formar els Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre (GRAPO). El PCE(r) va ser marginat per bona part de les organitzacions de l’antifranquisme pel sectarisme que el caracteritzava. De fet van sovintejar les acusacions al PCE(r) d’estar al servei de la ultra-dreta. La línia del partit, a més, era la d’impulsar un sindicat obrer alternatiu a CCOO, fet que encara va aprofundir més en la seva marginalitat. A diferència del PTE el PCE(r) va optar per no integrar-se en les plataformes unitàries de l’antifranquisme.

Els GRAPO van començar a fer ús de la violència armada per tal d’incidir en una realitat d’incertesa respecte el futur polític i social del país. D’aquesta manera pretenia estendre el discurs del partit més enllà de la limitada audiència a la que arribava el PCE(r). L’estiu de 1974 els GRAPO, els quals encara no s’havien constituït com a tal, van atemptar contra una parella de la guàrdia civil. En la mobilització de recolzament al règim d’octubre de 1975 anteriorment citada, els GRAPO van realitzar quatre atemptats contra la policia armada. La data, 1 d’octubre, donaria nom al col·lectiu.

En la campanya del referèndum de la Llei per a la Reforma Política, els GRAPO van actuar tot segrestant a Antonio María de Oriol y Urquijo, president del Consell d’Estat. El segrest va acabar l’11 de febrer 1977 juntament amb el segrest del president del Consell Suprem de Justícia Militar Emilio Villaescusa Quilis, al ser alliberats per la policia. Aquest segrest fou durament criticat per la Organització Revolucionaria dels Treballadors, que la considerava una provocació a la lluita per la democràcia.

En un context de creixents mobilitzacions i la lluita dels diferents partits per a ser legalitzats es va donar una sèrie d’actes terroristes. En una de les mobilitzacions un comando d’extrema-dreta va assassinar a Arturo Ruiz, un jove estudiant i treballador de 19 anys afiliat a CCOO. En les mobilitzacions de protesta de l’endemà la policia va matar a l’estudiant Mari Luz Nájera. La mateixa nit es produí la matança d’Atocha, perpetrada per un comando ultra-dretà contra advocats laboralistes vinculats a CCOO. En aquest context els GRAPO van tornar a actuar segrestant el general Villaescusa i matant a diversos policies i un guàrdia civil. La repressió que va patir els GRAPO deixà l’organització profundament debilitada. Amb la majoria dels seus membres detinguts l’organització esdevingué marginal. A més es van estendre especulacions sobre els vertaders interessos que s’amagaven darrere del PCE(r)-GRAPO tement la mà de l’extrema-dreta que hauria tingut la voluntat de tensionar per desestabilitzar la situació.

Assolir la ruptura democràtica, també a través dels vots

Logotip PTE. Font: Wiki Commons
Logotip PTE. Font: Wiki Commons

Pel que fa al PCE(i) després del canvi de rumb i concreció política que va realitzar entre 1972 i 1973 va iniciar una política d’aliances que pretenia la unitat de la oposició a la dictadura en aquells espais que ja estaven creats. El 1973 s’integrà en l’Assemblea de Catalunya i el 1974 va demanar l’ingrés a la JDE Després de la radicalitat de plantejaments i accions agitatives dels primers anys d’existència del PCE(i) aquest recobrà una línia pròxima al PCE. En la política d’aliances que desenvolupà el PCE(i) hi figurava la d’assolir la unitat de les forces que es reclamaven del marxisme-leninisme com l’element fonamental per construir el partit de la revolució a Espanya. El març de 1975, després de la primera Conferència del PCE(i), el partit va passar a anomenar-se Partit del Treball d’Espanya.

La seva aposta era la formació d’un Govern Provisional que dugués a terme una ruptura democràtica amb el franquisme i excloïa d’aquesta formulació aquells sectors polítics i socials provinents del règim. A diferencia del PCE(m-l), el PTE va integrar-se en els organismes unitaris de la oposició antifranquista. Durant el principi de la Transició el PTE va créixer malgrat la repressió que l’Estat exercia contra la seva militància. L’expansió l’aconseguí en bona mesura pels seus sectors joves i estudiantils, majoritaris en el moviment estudiantil de la Universitat Complutense o a la Universitat de Sevilla. En l’àmbit juvenil la Jove Guardia Roja d’Espanya, les joventuts del PTE van esdevenir una de les organitzacions més fortes.

Després de l’aprovació de la Llei per la Reforma Política, el PTE va analitzar que la dictadura es reformaria sense ruptura per arribar a una democràcia homologable a la de la resta d’Estats de l’Europa occidental. En aquest sentit es va proposar participar en les eleccions a corts generals, fet pel qual dirigí el seus esforços a ser legalitzat com a partit. Finalment en les eleccions generals de 1977 el PTE va optar per presentar-s’hi a través de la candidatura Frente Democratico de Izquierdas, si bé a Catalunya es presentà en coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya i Estat Català en la candidatura nacionalista, tot i que no independentista, d’Esquerra de Catalunya. En el programa electoral el PTE reivindicava la ruptura democràtica, el desmantellament de l’aparell de l’Estat, procés constituent amb plenes llibertats, referèndum sobre la monarquia o república, nacionalització de la banca i les grans indústries, reforma agrària, reforma fiscal i millorament de les condicions de vida dels treballadors i camperols. Va apostar per la República Federal en base a la unitat lliure de tots els pobles d’Espanya.

Cartell electoral d’Esquerra de Catalunya per les eleccions de 1977. Font: UAB
Cartell electoral d’Esquerra de Catalunya per les eleccions de 1977. Font: UAB

El PTE va ser l’organització de l’esquerra revolucionaria que va obtenir millors resultats, 122.608 vots, els quals suposaven el 0’67% de l’electorat, zero diputats. La coalició d’Esquerra de Catalunya va obtenir a Catalunya 143.954 vots i un diputat, Heribert Barrera, pertanyent a ERC. El resultats electorals van suposar un cop dur per les expectatives del PTE i l’esquerra revolucionaria en general, i que ara passava a esdevenir esquerra extra-parlamentaria.

El nou escenari: pèrdua d’influència

La patacada electoral que va patir el PTE va generar el creixement de les tensions internes del partit i el qüestionant de la direcció per part de la militància. El nucli dirigent va emprendre mesures contra la direcció del partit a Catalunya, precisament on millors resultats havia obtingut. Joan Antoni Sánchez Carraté, secretari general a Catalunya va ser destituït. La direcció del partit, ja legalitzat, va emprendre reformes organitzatives per tal d’augmentar la democràcia interna de l’organització. El març de 1976 el PTE va celebrar el Primer Congrés del partit, el qual aprovà una nova estructura federal i la regularització dels corrents interns. Va rebutjar l’entrada a la OTAN tot i que mantenia una posició més possibilista respecte la Comunitat Econòmica Europea.

El PCE(m-l) va seguir mantenint la reivindicació de la lluita armada i postulava la necessitat de comptar amb una organització preparada pel combat. El 14 d’abril va convertir-se en la data insígnia del PCE(m-l) i les seves joventuts, abanderats del republicanisme. El maig de 1978 el partit va demanar formalment la legalització, fet que suposava un canvi de rumb en les polítiques anteriors. El govern s’hi oposà tot i la campanya que el PCE(m-l) va efectuar demanant el pronunciament de diversos diputats i dirigents polítics i sindicals a favor de la seva legalització. No va ser fins les eleccions generals de 1982 que el PCE(m-l) no es presentà de manera ja legalitzada, després de que el FRAP fos desarticulat a finals de 1978.

Per altra banda el PCE(r) i els GRAPO van continuar esdevenint cada vegada més aïllats respecte la societat i la resta d’esquerra extra parlamentaria. Els GRAPO van seguir actuant causant un total de 64 morts per tot el període de la Transició. El 1979 van arribar a patir 300 detencions tant de membres del PCE(r) com dels GRAPO.

Com hem vist els resultats de les eleccions generals de 1977 i l’inici de la nova etapa de la història d’Espanya fonamentada en la Constitució de 1978 van suposar la pèrdua d’influència dels partits sorgits de la dissidència amb el PCE, els quals ja no recuperarien la fortalesa que havien tingut anteriorment.

Read More

L’any 1964 naixia a Bèlgica el Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista), la primera de les organitzacions sorgides de la dissidència amb els postulats comunistes defensats pel Partit Comunista d’Espanya (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Anteriorment, el 1958 s’havia fundat el Frente de Liberación Popular (FLP), compost en bona mesura per estudiants universitaris. També a finals de la dècada dels cinquanta s’havia anat format l’organització nacionalista basca Euskadi Ta Askatasuna (ETA).

L’amalgama d’organitzacions i partits que van anar sorgint i que passaren a engruixir les línies de l’antifranquisme formulaven línies polítiques que generalment s’han ubicat a l’esquerra del PCE. El seu origen el trobem en les ruptures que es van produir per part de grups de militants amb el seu tronc polític original. Els corpus polítics que van generar noves organitzacions són el comunisme, el nacionalisme, el catolicisme, l’anarcosindicalisme i l’autonomia obrera, a cavall entre el marxisme i l’anarquisme.

En aquest article, dividit en dues parts, tractarem de resseguir l’aparició i evolució de les organitzacions i partits sorgits de la dissidència amb el PCE i el PSUC, així com la seva actuació política en el període de la Transició a la democràcia i el canvi polític a Espanya.

La historiografia ha qualificat aquestes organitzacions de manera diversa i cap denominació assoleix un consens prou ampli. En aquest article hem optat per referir-nos-hi com a esquerra revolucionària fins les eleccions generals de 1977 i esquerra extraparlamentària per al període posterior a aquestes.

Orígens

L’aparició de diversos partits escindits del PCE-PSUC entre 1964 i 1968 s’ha d’entendre com un procés condicionat per diversos factors situats a diferents nivells; alguns d’ells d’escala global o internacional i d’altres d’escala local, estatal o interna del PCE-PSUC.

Entre la segona meitat dels anys seixanta i principis de la dècada dels setanta es van formar diversos partits que en la seva globalitat configuraren una oposició al moviment comunista internacional. Així, doncs, van constituir organitzacions ubicades a l’esquerra dels Partits Comunistes oficials de cada territori. Es formaren per oposició a l’hegemonia que el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) mantenia en el moviment comunista internacional. Les diferents revolucions triomfants en una diversitat de països va tenir la conseqüència de la formació de nous partits, la referència principal dels quals deixava d’ésser la Unió Soviètica.

El 5 de març de 1953 va morir a Moscou Ióssif Stalin i poc després Nikita Khrusxov va obtenir el càrrec de Primer Secretari del Comitè Central del PCUS, autoritat que posseiria fins 1964. El 1956 el PCUS va celebrar el seu XX Congrés, en el qual Khrusxov va impulsar una nova política exterior en la relació de la URSS amb el Estats Units, marcada per la distensió. També es va produir la condemna a Stalin i el seu llegat i conseqüentment es va iniciar un procés de desestalinització. Paral·lelament es va produir la resolució dels partits comunistes europeus d’integrar-se en la vida política parlamentària de les democràcies occidentals. És en aquest context en el qual es comencen a formar corrents interns en els diferents grans partits de les esquerres. Són corrents que consideraven que les direccions dels seus partits havien abandonat el projecte revolucionari.

PX 96-33:12 03 June 1961 President Kennedy meets with Chairman Khrushchev at the U. S. Embassy residence, Vienna. U. S. Dept. of State photograph in the John Fitzgerald Kennedy Library, Boston.
PX 96-33:12 03 June 1961 President Kennedy meets with Chairman Khrushchev at the U. S. Embassy residence, Vienna. U. S. Dept. of State photograph in the John Fitzgerald Kennedy Library, Boston.

El Partit Comunista de la Xina s’oposà a la nova línia que havia pres la Unió Soviètica i les discrepàncies entre els partits comunistes d’ambdós estats esclataren en el Congrés de la Federació Mundial de Sindicats celebrat a Pequín entre 1960 i 1962. La República Popular de la Xina seguia defensant la política desenvolupada per Stalin i acusava la URSS de Khrusxov de revisionisme.

Per altra banda entre 1965 i 1968 es va produir la crisi dels moviments socials als Estats Units i a Europa Occidental. En aquest context es van estendre nous moviment socials, com els moviments pels drets civils de grups marginats i sobretot el moviment estudiantil, que tingué en el maig francès de 1968 la seva màxima expressió.

A més, en les dècades cinquanta i seixanta es van produir nombroses experiències de descolonització i l’assoliment de la independència de països de l’anomenat Tercer Món. Moviments nacionals en molts casos marcats per un caràcter marxista o que adoptaren el marxisme en el procés revolucionari. Aquesta síntesi es produeix per l’evolució de la teoria de l’imperialisme formulada per Lenin, la qual permet focalitzar l’objectiu de les diferents lluites socials i nacionals envers un enemic comú unificador identificat com el capitalisme en la seva fase imperialista.

En aquest sentit els moviments tercermundistes de caràcter antiimperialista i revolucionari van esdevenir referents per a l’esquerra occidental, la qual els analitzà amb l’anhel que aquests obrissin la porta a la revolució social d’Europa, que no s’havia produït després de la revolució russa de 1917. Els quatre nous focus principals esdevenen la revolució cubana, la guerra d’alliberament d’Algèria, la guerra del Vietnam i la guerra de la Xina contra Japó. Apareixen, doncs, nous referents per a l’esquerra com són Ernesto “Che” Guevara, Fidel Castro, Mao Zedong, Fantz Fanon o Ho Chi Minh. També apareixen amb força referents d’entre estats comunistes aliens a la URSS, com és el cas de Enver Hoxha, líder de la República Popular d’Albània o líders del comunisme heterodox com és el cas d’Ernest Mandel.

En l’Espanya franquista la pràctica absència del PSOE i l’hegemonia del PCE-PSUC marcaven de manera definitòria el camp de l’esquerra política. La ruptura de part del que esdevindria l’esquerra revolucionària fou marcada per la política de la Reconciliació Nacional que el PCE va impulsar a partir de 1956 i la posterior proposta del Pacte per la Llibertat, ratificada en el VIII Congrés d’aquest partit celebrat el 1972. En aquest sentit els corrents interns i l’oberta dissidència que afectà el PCE entenia que la línia política del partit comunista oficial s’allunyava dels seus objectius originaris d’assoliment de la revolució social a Espanya.

Segons aquestes organitzacions dissidents, la dictadura havia d’ésser derrocada per una acció revolucionària que obrís el camí cap al socialisme. A més, les formacions sorgides en el camp de l’esquerra revolucionària van mantenir la defensa del dret a l’autodeterminació de les nacions com una línia important de la seva doctrina política. El recurs a la violència és també un component present en els plantejaments polítics de les organitzacions que més marcadament s’emmirallen en la teoria de Lenin  respecte l’estat, que se l’havia de derrocar mitjançant la lluita de classes per tal d’instaurar la dictadura del proletariat, és a dir, un estat organitzat i dirigit pel proletariat .

La conquesta de la democràcia a Espanya apareixia com quelcom secundari en els primers programes de l’esquerra revolucionària espanyola, ja que es considerava tan sols era una fase del desenvolupament del capitalisme, el qual construïa un estat burgès al servei dels interessos del capital. La democràcia, doncs, apareix com una determinada manera d’organització del poder polític i la forma per la qual la classe burgesa s’assegurava la seva hegemonia i continuïtat. Per aconseguir aquest objectiu la majoria d’aquestes organitzacions optaren per construir el partit de la revolució. Un partit format fonamentalment, tot i que no exclusivament, pels elements de la classe treballadora més formats i preparats per la lluita política, i amb un tipus d’organització interna caracteritzada per l’anomenat centralisme democràtic. El factor de la disciplina i entrega apareixen també com una part important de l’esquerra revolucionària, la qual segueix, en aquest aspecte, la teoria del partit de Lenin. A nivell organitzatiu, part de l’esquerra revolucionària prioritzava la radicalitat democràtica en la presa de decisions col·lectiva de l’organització, però el context extremadament repressiu de la dictadura va condicionar l’evolució organitzativa d’aquests partits.

Aparició i primers passos dels nous partits

Destaca la relativament precoç aparició del Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista) de clara inspiració maoista i pro-xinès. Es fundà a Bèlgica durant el novembre de 1964 a l’abric i protecció del Partit Marxista-Leninista de Bèlgica liderat per Jack Grippa a través de la fusió de diversos grups de militants tant de l’interior com de l’exili i agrupats entorn de diferents publicacions: Proletario, Mundo Obrero Revolucionario, La Chispa (Oposición Revolucionaria Comunista de España) i España Democrática, editada per un grup de militants residents a Colòmbia.

Imatge_2
Grups sorgits del trencament amb els troncs polítics originals. Font: CUCÓ, Josepa (2008).

El PCE(m-l) va aconseguir establir una bona connexió amb el Partit Comunista Xinès a través dels consolats que aquest tenia a Europa. De fet va ser el receptor d’ajudes econòmiques l’objectiu de les quals eren la formació d’un partit marxista-leninista oposat a la influència soviètica. El PCE(m-l) va mantenir bones relacions amb el Partit Marxista-Leninista Belga i va establir contacte amb el Partit del Treball d’Albània. Va tenir la capacitat d’atraure el finançament d’aquests partits, els quals havien dipositat en el PCE(m-l) la voluntat de construir el partit d’àmbit espanyol de la seva esfera d’influència. Més tard el PCE va restablir la bona relació amb la República Popular de la Xina i el PCX va deixar d’ajudar econòmicament els marxistes-leninistes espanyols.

Els plantejaments polítics del PCE(m-l) van prendre un caire anticolonial i conseqüentment formularen la necessitat que Espanya recuperés la seva sobirania, que consideraven que havia quedat absorbida per la dominació de l’imperialisme estatunidenc aliat del règim franquista. Per fer front a la dominació estrangera es proposava construir, conjuntament amb el partit d’avantguarda, un front popular ampli. Aquest front havia d’ésser capaç de desenvolupar una guerra popular prolongada amb l’objectiu d’instaurar la democràcia popular; plantejaments molt influenciats per la teorització dels comunistes xinesos. Era una guerra que, provinent dels medis rurals, havia de prendre el poder en les ciutats.

Tanmateix l’activitat que el PCE(m-l) va ser capaç de desenvolupar en l’interior d’Espanya fou molt reduïda. Els primers anys de vida de la nova organització van estar marcats per la inestabilitat i una multiplicitats d’escissions van afectar negativament l’evolució del partit, que a més hagué de fer front a les onades repressives dels cossos policials de l’estat. A nivell sindical el PCE(m-l) va impulsar l’Oposición Sindical Obrera. Finalment el 1971 va formular la proposta del Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico (FRAP), aparell armat que havia de portar endavant els plantejaments de guerra popular prolongada.

Bandera del FRAP. Font: Wiki Commons.
Bandera del FRAP. Font: Wiki Commons.

El 1967 un grup d’estudiants i treballadors integrats en el PSUC i que havien sigut influenciats per les corrents marxistes-leninistes oposades a l’ortodòxia soviètica van escindir-se del partit fruit del Comitè Executiu del PCE d’abril de 1967. En aquest Comitè els comunistes van aprovar una resolució que explorava la possibilitat de buscar pactes amb el sector evolucionista del règim franquista en el camí de la consecució de l’establiment de la democràcia a Espanya. Els escindits s’agruparen entorn Unidad, un òrgan de premsa des del qual expressaven les seves crítiques a la línia política adoptada pel PCE-PSUC, de qui consideraven que s’havia apartat d’una política revolucionària. Seguint el plantejament de la necessitat de construir un partit d’avantguarda entre 1967 i 1969 es va dur a terme el procés constituent del PCE(internacional).

Tanmateix el 1968 un conjunt de militants va abandonar el projecte per constituir l’organització Bandera Roja. El 1969 encara es va produir una nova escissió en el PCE(i), l’anomenat PCE(internacionalista), tot i que tant sols es va mantenir fins 1971, any en què es dissolgué. El mateix 1971 es va produir una nova ruptura en les files del PCE(i) que va donar lloc al PCE(internacional) Línia Proletària. Aquesta formació acabaria anomenant-se PCE(i) quan el PCE(i) original es transformà en el Partit del Treball d’Espanya (PTE).

Els principals referents teòrics que el PCE(i) va adoptar van ser Lenin, Stalin i Mao Zedong, així com l’estudi de la revolució cultural xinesa i l’espai que la lluita armada ocupava en les seves reivindicacions (Martínez, 2013). A mitjan 1968 el PCE(i), després d’enfrontar-se amb el PSUC, va decidir abandonar les Comissions Obreres per tal de bastir una nova organització sindical anomenada Comisiones Obreras Revolucionarias. Aquesta orientació no es va revelar com un èxit i passat l’inicial període de desestabilització va assolir un cert nivell d’implantació territorial també fora de Catalunya. Entre 1972 i 1973 va dur a terme un replantejament del projecte que va donar com a resultat una línia d’acció política de masses, la fita més important de la qual fou el reingrés de la seva militància a CCOO, tot i que també destaca la formació de la Joven Guardia Roja de España i, anys més tard, la Unión Democrática de Soldados. Manuel Pérez Martínez, militant responsable polític de la direcció, fou detingut i empresonat. A la presó va abandonar el PCE(i) i el 1971 va ingressar a la Organización de Marxistas Leninistas Españoles (OMLE).

Per altra banda, Bandera Roja va adoptar com a referència principal el maoisme i es va implicar en el treball de masses. Especialment actiu en l’activisme veïnal, Bandera Roja va mantenir un prolongat debat sobre la seva constitució o no en partit. El 1973 es fundà el nou partit anomenat Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja, tot i que un gruix important de la militància propugnava la necessitat de reintegrar-se al PCE-PSUC. En successives ocasions la OCE-BR va patir traspassos de militància cap al partit original.

Fruit de la divisió del moviment comunista internacional encara en va néixer una altra organització política. Grups de militants descontents del PCE s’havien anat agrupant entorn de petites organitzacions que es van fusionar el 1968 a Brussel·les. És el cas del Comité de Coordinación de Mundo Obrero, els Comités de lucha por el Pueblo Vietnamita i la Unión de Comunistas Marxistas-Leninistas Españoles. La nova organització prengué el nom d’Organización de Marxistas-Leninistas Españoles (OMLE) i, igual que el PCE(m-l), es fundà a Bèlgica, tot i que en aquest cas amb nul·la presència efectiva a l’interior de l’Estat espanyol. Els plantejaments inicials de la OMLE eren la reconstrucció del Partit Comunista a Espanya sense el revisionisme que segons la nova formació caracteritzava el PCE. Entre 1969 i 1970 grups de militants es van traslladar a Espanya per estructurar les noves cèl·lules de l’organització a l’interior. Amb l’entrada de Manuel Pérez Martínez a la direcció interior del partit les discrepàncies amb la direcció exterior s’agreujaren. Va ser aleshores quan la direcció madrilenya va prendre l’hegemonia dins la OMLE i començà un procés de construcció partidària de tipus leninista en l’interior.

Manuel Pérez Martínez, “Camarada Arenas”. Font: Resistencia. Órgano del Partido Comunista de España (reconstituido).
Manuel Pérez Martínez, “Camarada Arenas”. Font: Resistencia. Órgano del Partido Comunista de España (reconstituido).

El tercermundisme, els plantejaments de Mao Zedong i el moviment estudiantil del maig francès de 1968 van ser elements determinants per a l’OMLE. Manuel Pérez Martínez, més conegut com a camarada Arenas, juntament amb destacats dirigents es van dedicar a seleccionar els militants més capaços de l’organització per tal d’integrar-los en la nova direcció. Una direcció de revolucionaris professionals que s’havien de dedicar en exclusiva a les tasques internes de l’organització. Aquest fet restà dels moviments socials a actius membres de l’OMLE, fet que repercutirà en l’allunyament d’aquesta organització de la massa social. Progressivament l’OMLE anava submergint-se en la clandestinitat. El 1973 s’organitzà la primera acció armada del grup. Fou l’atracament d’un banc per aconseguir fons per cobrir les despeses de la Primera Conferència Nacional, que havia de tenir lloc el juny de 1973.

A diferència del PCE(m-l), que considerava a Espanya un país colonitzat i tercermundista, l’OMLE considerà que Espanya era un país capitalista dirigit per un sistema polític feixista que s’havia d’enderrocar mitjançant una insurrecció armada popular per imposar un govern provisional revolucionari. A diferència d’altres organitzacions de l’esquerra revolucionària, l’OMLE refusava participar en organismes no controlats, com és el cas de CCOO, les quals identificaven amb el PCE, i, per tant, consideraven revisionistes.

I en la segona part de l’article…

En la segona part de l’article veurem l’evolució del PCE(m-l), el PTE i l’OMLE en els últims anys de la vida de Franco i en la Transició. Un lapse temporal en què les noves organitzacions ja havien assolit una consolidació organitzativa i una estabilitat interna que els permetia desenvolupar les seves línies polítiques. L’actuació de les tres organitzacions fou prou diferenciada i els seus resultats, prou diversos. Veurem també com es prepararen per a la participació electoral en les eleccions a Corts Generals espanyoles de 1977 així com la gestió que feren dels seus resultats.

Read More