Amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 s’obria un període de canvi. No entrarem a valorar la magnitud de l’operació i molt menys el resultat d’aquesta. La transició, però, més enllà de l’alt grau d’improvisació que la determinà, estigué precedida d’uns anys d’agitació i debats polítics en el marc d’allò que s’ha vingut a conèixer com l’oposició al règim. És evident que aquesta oposició no tingué capacitat d’imposar el seu programa polític. En primer lloc perquè, més enllà de proclames i retòriques, aquest no era unitari. I en segon, perquè els opositors organitzats i amb capacitat d’influència sobre la població eren pocs. Entre els debats que marcaren les dinàmiques polítiques dels partits i organitzacions antifranquistes, el de la «nació», entesa de forma àmplia i sense apriorismes, en fou central en determinats moments. «Què era Espanya?» «Què era Catalunya?» «Què eren els valencians?» «Què era això dels Països Catalans?» Serien preguntes que alguns intel·lectuals i militants de tot el ventall polític antifranquista es van fer. No cal dir que les qüestions plantejades no eren noves. Ara bé, com tots els debats d’idees, el context en què s’enquadren és fonamental. 

Context i canvi generacional

En la literatura sobre la dictadura franquista existeix un consens clar en considerar els darrers deu o quinze anys com una mena d’etapa final, clarament diferenciada de les dècades anteriors. Efectivament, diversos són els factors que generaren les diferències. Per una banda, el relleu generacional. Una nova fornada de joves que no havia viscut la guerra, que iniciaven els seus estudis universitaris, protagonitzaren, influïts pel context polític internacional, una oposició més organitzada. Per altra, els canvis econòmics que el franquisme impulsà anaren creant una societat amb uns interessos i necessitats més propers als models d’Europa occidental que no als de l’Espanya de postguerra. L’aparició d’una classe treballadora amb capacitat de consum -això que se sol anomenar «classe mitjana»- amb unes necessitats i inquietuds diferents, anaren fent trontollar determinats pilars del règim. Sense fer-lo caure, evidentment. Finalment, el context internacional de la Guerra freda, els pactes de la dictadura amb els Estats Units i l’àmbit geogràfic que ocupa l’Estat espanyol, tampoc jugaren a favor de la solidesa del règim franquista. 


Mural dels Països Catalans, confeccionat pel col·lectiu independentista Maulets. Font: Wikimedia Commons

En aquest context, l’oposició es va anar organitzant a partir de noves formacions polítiques, nova militància i noves idees. Certament, com tots els estudis han demostrat, els comunistes foren l’autèntic partit de l’antifranquisme. Ara bé, els seixanta podríem dir que són la dècada dels «socialismes». Un fantasma recorria totes les facultats d’Europa, el fantasma del marxisme. Que no comunisme. Maoisme, trotskisme, socialisme revolucionari, socialisme cristià i altres etiquetes, impregnaren el discurs de la joventut d’aleshores. I això generava una dicotomia entre la interpretació marxista del comunisme oficial i la que hi feien aquests nous socialismes que, si alguna obsessió van tenir, va ser la d’allunyar-se de tot allò que representava l’URSS i el socialisme real. A aquesta nova esquerra hem de sumar una mena de refundació del catalanisme polític que anà des de posicions simplement nacionalistes a d’altres de caràcter independentista. Les bases d’aquest procés es van posar durant una etapa que alguns autors han anomenat la «nova Renaixença». Aquest període, entre 1954 i 1966, coincidiria amb el mestratge de Vicens Vives, l’aparició de revistes com Serra d’Or, editorials com Edicions 62 o el canvi d’orientació de publicacions com Destino. Hom diria que aquests elements només afectarien el catalanisme històric. Certament, en aquesta cultura política és on més impacte tingué un home com Vicens Vives. Però no podem oblidar la seua influència en historiadors de l’òrbita del PSUC com Josep Fontana o la seua relació amb Pierre Vilar. El món de l’antifranquisme estava molt connectat entre sí, més enllà dels matisos i cultures polítiques que el representaven. Les connexions, reciprocitats, debats i reconeixements mutus entre els intel·lectuals, deixant de banda la cultura política en què es poguessin circumscriure, foren una constant del període. Ser antifranquista unia més que no separava. Compte, parlem dels intel·lectuals, no dels dirigents dels partits o dels sectors més militants que en molts casos sí que tingueren més resistències a treballar o col·laborar amb altres formacions antifranquistes. Especialment amb el PSUC i el PCE que moltes vegades foren observats amb recel, derivat tant del paper de la URSS en el context internacional com pel fet de ser les forces de l’antifranquisme català i espanyol amb més militància i capacitat de condicionar els debats en plataformes i espais de col·laboració. 

Una proposta rupturista: els Països Catalans

En aquest context polític Joan Fuster llançà la proposta dels Països Catalans. La idea no era nova, ni de bon tros. Com ha assenyalat Arnau González Vilalta, abans de la guerra ja se n’havia parlat. La proposta havia estat plantejada per algunes minories nacionalistes dels diferents territoris de llengua catalana. La novetat radicà en la centralitat i força que aquesta tingué entre 1962 i les primeres eleccions democràtiques. Els Països Catalans de Fuster se situaven en el plànol d’una mena de nacionalisme lògic, gairebé cartesià, en el qual, com ha explicat Ferran Archilés, la llengua es convertia en l’element central, essencial, una mena de personatge que sobrevolava tot el relat fusterià sobre la nació. Les dues obres fonamentals foren publicades en 1962: Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms. En la primera, adreçant-se als valencians, Fuster els explicava quin era el seu ser, la seua vertadera nació. Els valencians també eren catalans. A la seua manera, però catalans. L’atzar històric, una sèrie d’errades polítiques, de traïcions a la llengua i de decisions derivades del centralisme hispànic i el sucursalisme propi dels valencians, havien portat al poble valencià a no reconèixer-se com allò que eren. El drama, però, no afectava només als valencians sinó també als «altres catalans». El nord no mirava al sud, el sud no mirava al nord i els de mar endins no ho feien a l’oest. La proposta de Fuster buscava despertar una suposada consciència nacional col·lectiva adormida però no desapareguda. La llengua representava l’element que donava sentit a una idea com la dels Països Catalans. Era l’essència que havia perdurat als segles i els seus avatars històrics.


Joan Fuster. Font: Wikimedia Commons

Però, què eren els Països Catalans? El plantejament fusterià, en tant que tenia com a base la llengua, excloïa determinats territoris històrics. En aquest sentit, les comarques castellanoparlants del País Valencià, tant les històriques com les incorporades en el XIX, no podien formar-ne part. Moltes vegades s’ha volgut presentar la proposta nacional fusteriana com a irredemptista. Res més lluny de la realitat. Fuster es desprenia d’aquells territoris que no encaixaven en el seu «cartesianisme nacional». Si parlaven castellà, tenien la seua nació a l’esquena: Espanya, Castella o com li volguessin dir. Aquest raonament, en un pla abstracte, podia quadrar. En un de polític, però, ja era més difícil fer-ho. 

La proposta de Fuster s’incloïa dins d’allò que Josep Maria Colomer va anomenar «la ideologia de l’antifranquisme». Una amalgama de propostes polítiques abstractes, en molts casos maximalistes, que durant els anys de la dictadura serviren a l’oposició per a debatre sobre la possible ruptura amb el règim. República, federalisme, socialisme o els Països Catalans, foren elements que sobrevolaren els debats dels opositors. Aquestes idees, però, contra Franco es defensaven millor. A partir de la mort del dictador i la transformació del règim en una monarquia parlamentària, aquestes propostes passaren a ser simples quimeres, entelèquies ideològiques impossibles d’implantar si atenem a la correlació de forces i el desenvolupament de l’anomenada transició. Ara bé, abans de 1975 tot semblava possible i el pensament fusterià aconseguí una centralitat molt gran. Fuster fou per a les noves generacions de valencianistes el pare de la pàtria que necessitaven. Per al catalanisme històric el seu home a València. I per a l’esquerra un dels intel·lectuals antifranquistes de referència. A més, hem d’entendre que la proposta nacional fusteriana partia d’una certa ambigüitat política que ajudava a la seua inclusió en cultures polítiques tan diferents. El País Valencià i els Països Catalans no prenien una forma institucional clara i concreta. Des de l’independentisme al federalisme, passant fins i tot per un cert «regionalisme civilitzat» -si aquest hagués existit-, el país de Fuster podia tenir cabuda. Com ja he defensat en altres treballs, durant un temps dir Països Catalans també volia dir Espanya. Per això, idees com la dels Països Catalans tingueren tan «bona» rebuda. Si més no incitaren i provocaren el debat. 

Una recepció més retòrica que real

El plantejament nacional fusterià, més enllà del territori que pretenia abastar, no representava una novetat en si mateix. La llengua ja havia estat un dels elements claus en la construcció de la catalanitat des de finals del XIX. En cada territori, la llengua servia per a diferenciar catalans, valencians o mallorquins dels altres, els castellans. Per això la proposta de Fuster no va tenir una rebuda estranya entre el catalanisme en aquest vessant. La contradicció i el conflicte es trobava en els marges de la territorialitat proposada. Si els Països Catalans eren la nació, Catalunya deixava de ser-ho. I per al catalanisme, el territori de les quatre províncies era el marc nacional reconegut des de feia dècades. Així havia estat des de la Mancomunitat i així seguia sent per a l’oposició catalana al franquisme. Aquest fou el principal handicap amb  què es va haver d’enfrontar la idea dels Països Catalans. El catalanisme, des d’aquell de caràcter nacionalista al vinculat a organitzacions amb lligams espanyols, com podria ser l’esquerra que representava el PSUC o els socialismes, no estava en condicions de canviar el mapa nacional que tenia al cap. Qui ho va fer? Doncs l’independentisme. Per diverses raons. Per una banda perquè, com passà en el cas valencià, la militància era majoritàriament jove i sense referències anteriors a la guerra. I per una altra, perquè si aquests joves van buscar alguna referència anterior a ells, aquesta la trobaren en les minoritàries organitzacions independentistes dels anys de la república que en molts casos defensaven la idea d’una nació catalana, val a dir que de forma poc concreta, que superava el marc de la «Catalunya-Principat». 

En el País Valencià, la rebuda fou més senzilla. Dos són els elements a tenir en compte. Per una banda, el canvi generacional. Els nous valencianistes foren joves, militants nascuts després de la guerra, que trobaren en Fuster el seu Sartre particular. A més, la seua militància partia de zero, sense referents del minoritari valencianisme de preguera. Amb aquests condicionants era més fàcil, si més no en els seixanta i part dels setanta, assumir allò que Fuster proposava. Tota una col·lecció de sigles que anaren des del Partit Socialista Valencià, Germania Socialista, els GARS o el Partit Socialista del País Valencià, donaren forma per l’esquerra al nou valencianisme polític. Per la dreta, la Unió Democràtica del País Valencià intentà cobrir un valencianisme més moderat i amb clares connexions de preguera. En aquest sector Fuster fou important, però també altres referències intel·lectuals, per la qual cosa el fil del valencianisme republicà no es trencava malgrat la irrupció del de Sueca. 


Joan Fuster, rebent la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Font: Wikimedia Commons

Finalment l’esquerra, entesa de forma àmplia, es veié influïda per una proposta nacional que trencava alguns dels seus marcs de referència. Partits com el comunista passaren a incorporar les sigles «PV». Trencaren els marcs provincials com àmbit d’organització i es dotaren d’estructures anomenades «nacionals» que partien de la realitat valenciana per a la presa de decisions. Ara bé, no trencaren amb Espanya. Ni de molt. Però és que el fusterianisme tampoc els ho demanà mai. En tot cas, la proposta fusteriana exigia trencar amb una forma d’entendre Espanya, la castellanocèntrica. I amb això ja hi estaven d’acord perquè encaixava perfectament amb la seua idea de federació. 

En el fons, la importància de tot plegat radica en el fet que Fuster obligà a tothom a replantejar la seua idea de nació. Tot l’antifranquisme acceptà, amb major o menor mesura, el repte durant els darrers anys de la dictadura. És això un èxit en si mateix? Des del meu punt de vista sí. Repensar una nació no és fàcil. Identitat, referents històrics, territorialitat, entre d’altres, són elements que les diferents comunitats nacionals han anat construint i acceptant durant l’època contemporània. Tota aquesta feina ja estava feta i assentada en els diferents territoris dels Països Catalans. La proposta de Fuster demanava, exigia en algun cas, canviar-los, repensar-los, modificar-los. I com dic, no és una tasca fàcil. Certament, l’oposició al règim acceptà la proposta fusteriana més des d’un vessant retòrica que real. Així és. Però no ens podem quedar només amb això. Cal entendre l’aportació fusteriana en la seua globalitat i context. Si ho fem d’aquesta manera, entendrem millor el que representà per aquella oposició catch all que arribà a creure que tombaria la dictadura.