Just ara celebrem els ‘50 anys d’un fet històric que no només va commoure París sinó que es va estendre per moltes ciutats i campus universitaris del món. Dècades després segueixen ressonant aquells fets del maig del ‘68 que van iniciar un moviment contracultural que va sacsejar les bases del sistema, suposant un punt d’inflexió social, cultural i moral d’aquella societat que encara arrossegava les ombres de la guerra.

Primer van ser els estudiants, però després també va ser la classe treballadora, que farta de la situació que vivia i amb unes reivindicacions més de caràcter laboral com un augment dels salaris es va decidir per unir-se a aquella mobilització per fer trontollar aquella realitat que els envoltava. Una realitat fruit d’una Guerra Freda, entre capitalisme i comunisme; una realitat marcada per un sistema i les seves estructures que els oprimia; una realitat on les institucions estaven dominades per l’establishment; i una realitat on l’imperialisme nord-americà dominava al seu antull. Tot això, tot aquest conjunt, va ser el que finalment va portar tant a dones com homes, estudiants o treballadores, a decidir-se per empoderar-se al carrer i trencar amb tota autoritat.

[caption id="attachment_7384" align="aligncenter" width="550"]Els joves i universitaris van ser un dels principals protagonistes d'aquest moviment contracultural. Font: Sapeiens Els joves i universitaris van ser un dels principals protagonistes d'aquest moviment contracultural. Font: Sapeiens[/caption]

Des de llavors, des d’aquest esdeveniment, el maig del ‘68, s’ha escrit molt. Va ser un fet que va aclaparar al món, al sistema i a la societat. Va ser un moviment que encara que espontani es va saber mobilitzar, organitzar i calar en l’opinió pública a través de la seva denúncia a diverses problemàtiques com l’imperialisme, el racisme, el classisme... aquest moviment volia capgirar el sistema, volia trencar amb ell. Però, realment va ser així? Dones i homes, ja fossin estudiants o treballadores, van sortir al carrer per lluitar contra el que estava establert; però va ser sota les mateixes condicions? S’ha dit moltes vegades que al maig del ‘68 es va alliberar a les dones, però què té això de cert? Doncs la realitat és ben diferent, ja que aquells joves revolucionaris que en aquells moments lluitaven per la consecució d’uns canvis, en cap moment van pensar en les seves companyes, en el seu paper, ni per descomptat en el seu lideratge; i és que, encara que els anys 60 havien portat noves corrents que volien trencar amb el model de societat aburgesada de rols preestablerts, la veritat és que a la pràctica la situació va ser molt diferent.

Hem de tenir present que la societat dels anys ‘60 seguia sent la mateixa que havia deixat la guerra en acabar, una societat extremadament conservadora. Des de la perspectiva de gènere, s’ha de deixar clar que el final de la guerra va significar també el final d’aquella nova dona moderna dels anys ‘20 i ‘30, que producte de la primera onada feminista i de la consecució de drets polítics i formals havia aconseguit un cert grau d’emancipació i llibertat. És més, va ser com a conseqüència de la fi de la Segona Guerra Mundial i els seus conseqüents canvis econòmics, socials i morals, que es produiria la fi d’aquesta i el retorn al model de la perfecta casada. Des de la societat patriarcal es va tornar a imposar el discurs de la domesticitat per tornar a excloure a les dones de l’espai públic i se les va tornar a redefinir en funció de la seva maternitat i com a figura fonamental en la construcció de la llar perfecta pels seus marits. És més, es va implantar l’oblit dels models anteriors amb la intenció de tornar a imposar una màxima diferenciació entre els sexes, que tornés a establir l’ordre sexual que s’havia perdut sobretot durant el conflicte.

[caption id="attachment_7388" align="alignleft" width="231"]Aquell model de dona moderna, forjat al llarg dels feliços anys 20, s'abandona després de la Segona Guerra Mundial, i de nou les dones són expulsades de l'espai públic i relegades a la llar. Aquell model de dona moderna, forjat al llarg dels feliços anys 20, s'abandona després de la Segona Guerra Mundial, i de nou les dones són expulsades de l'espai públic i relegades a la llar.[/caption]

I és que, si els anys ‘20 i ‘30 havien suposat un període de trencament d’aquella societat burgesa industrial que s’havia establert des de l’inici del període contemporani i que socialment s’havia basat en la divisió d’espais, la restricció de drets socials i civils de les dones, i la doble moral sexual (el marit ha de protegir la dona i la dona ha d’obeir al marit); la Segona Guerra Mundial encara ho havia aguditzat més. Com a motiu del conflicte i de la mobilització dels homes al front, va urgir mobilitzar a tota la població. La necessitat de mà d’obra qualificada va fer que les dones haguessin de substituir als homes, en tasques que fins ara només corresponien a ells, provocant un augment de les seves oportunitats i confiança en elles mateixes. Les dones van trobar un paper més significatiu en aquest conflicte que en l’anterior, la qual cosa els hi va donar més llibertat i autonomia. Les dones van poder ocupar un espai públic, a petició dels homes, per després tornar a ser excloses a voluntat d’ells al llarg de les dècades següents.

No obstant això, i a diferència dels anys ‘50, als anys ‘60 es van començar a produir canvis. Com a resposta a aquella societat materialista producte del capitalisme va sorgir un corrent oposat, un moviment contracultural. Aquesta nova corrent que volia trencar amb aquell model de societat aburgesada, que criticava aquell sistema d’alineació consumista i individualista, que s’inspirava en valors com el pacifisme o l’ecologisme, va ser el que va fer trontollar la societat i la seva forma de vida, tal com estava establerta, d’acord amb aquell model tradicional de família i els seus rols preestablerts. Tanmateix, va ser quan aquest moviment va arribar al seu punt àlgid, al maig del 68, quan es va poder comprovar que l’únic que estava fent en el fons era sacsejar aquestes bases que estaven establertes, que no trencar-les, com a mínim pel que feia a les dones i el seu paper dins de la societat. Aquell mes seria el que inspiraria a moltes dones i al futur moviment però exactament per les seves deficiències, i no pel seu feminisme.    

Així, el maig del 68 acabaria tenint un impacte posterior en la història del feminisme, però aquest moviment no va ser en cap cas feminista. Les dones encara que van participar activament, tant com a estudiants com a treballadores, a les barricades, a les manifestacions (amb tot el grau de violència que pot suposar participar en aquestes), a les vagues de les fàbriques, als mítings, etc., en tot moment van haver d’ocupar una posició subalterna. Encara que elles van estar a tot arreu, impregnant de presència femenina cada lluita, sempre van haver de fer-ho des de la subalternitat com a producte de la divisió sexual del treball revolucionari. Mentre que els homes es van apropiar dels altaveus i de les càmeres, les dones van ser relegades a les tasques de cures. Les dones no van poder liderar, només els homes van poder organitzar. Mentre ells parlaven de tot –drets civils, pobles colonitzats, desigualtat de classes..., en cap moment es va parlar sobre la relació desigual entre homes i dones. I és que les dones no van tenir en cap moment visibilitat pel que fa a la divulgació del moviment i tampoc cap protagonisme pel que fa a les diverses lluites.

[caption id="attachment_7391" align="aligncenter" width="400"]La participació femenina al maig del '68 va fer veure a moltes dones la seva situació de subalternitat, alhora que les dotà de noves experiències polítiques que es reflectirien en la segona onada del feminisme. Font: CCMA La participació femenina al maig del '68 va fer veure a moltes dones la seva situació de subalternitat, alhora que les dotà de noves experiències polítiques que es reflectirien en la segona onada del feminisme. Font: CCMA[/caption]

Així, el maig del ‘68, com deia, no pot ser considerat ni molt menys feminista, però sí que s’ha de reconèixer el que va significar aquesta experiència per aquelles dones com a impuls pel moviment. Elles, que durant aquells dies van participar activament de les accions i van veure com igualment anaven quedant relegades a una posició de subalternitat, van començar a no només a qüestionar el perquè d’aquesta impossibilitat de lideratge, sinó que també els va fer veure la necessitat d’introduir a l’agenda les qüestions de gènere. Aquesta experiència els hi estava obrint els ulls, en veure que la revolució del ‘68 no acabaria amb les jerarquies entre els sexes i que només des de noves estratègies aconseguirien empoderar-se i aconseguir els espais dels quals fins ara eren excloses. Va ser a partir d’aquell mes que les dones van prendre consciència, fent sorgir el moviment d’alliberament de les dones i donant el tret de sortida a la segona onada feminista.

Queda clar doncs que el maig del ‘68 encara que buit de feminisme s’ha de reconèixer com a un procés que, no només va introduir a les dones dins de la participació política activa, sinó que també li va donar noves estratègies. Des de la pràctica és evident que el maig del ‘68 com a nou moviment social no jeràrquic, espontani, autoorganitzat i centrat en la crítica amb accions molt encaminades a incidir en l’opinió publica va ser el que els hi va aportar noves formes de protesta i va influir per incloure aquestes noves pràctiques dins del moviment feminista que es forjaria els següents anys. Després, pel que fa a la teoria, podem comprovar com el fet que en aquest maig del ‘68 es deixessin de banda les qüestions ideològiques per centrar-se en les identitàries va ser el que va inspirar a les noves demandes feministes: valor de la vida quotidiana i personal i lluita no mixta com a únic camí per acabar amb les desigualtats de gènere.

Aquest últim punt és molt important perquè es convertirà en la base no només de la segona onada feminista dels anys ‘70 sinó que arribarà fins als nostres dies. Va ser en un míting no mixta, el primer, realitzat a La Sorbona per compartir experiències dels fets que estaven succeint, que es va veure la necessitat de desenvolupar propostes de moviments no mixtes. És més, va ser a partir d’aquest moment que es va començar a configurar el Moviment d’Alliberament de les Dones a través de la creació d’una base explicativa sobre el fet que hi ha més formes d’opressió que fins a les llavors ja conegudes. A partir d’aquí i a través de diversos elements, diverses historiadores faran una reflexió especifica per crear un cos teòric per aquestes dones que s’estaven mobilitzant. Van ser l’exemple de Simon de Beauvoir, de Betty Friedan o de Kate Millet.

[gallery ids="7397,7395,7396"]

De la primera, considerada com la creadora de les bases del feminisme modern, ens hi trobem amb els següents punts més elementals: la diferenciació entre sexe (diferència biològica) i gènere (rols socials), la denúncia del patriarcat (sistema de desigualtat de gènere-dependència femenina), la denúncia a l’alteritat femenina (segon sexe) i la proposta del control femení de la seva pròpia identitat. De la segona, que crearà el concepte de la “mística femenina”, serà la denunciant d’un ideal fals producte de la societat patriarcal per a la domesticitat de les dones respecte a l’home, sobretot, en la institució del matrimoni. A partir d’aquí, ho ampliarà a una anàlisi política de l’experiència de subalternitat femenina a la família, assegurant l’extensió de la política a l’àmbit privat configurant la idea que allò personal és polític (identitat, desenvolupament personal i autonomia). És més, basant-se en això serà el motiu pel qual reivindicarà l’accés al mercat laboral (independència econòmica), el divorci (independència jurídica) i control de la natalitat (avortament i anticonceptius). I ja per últim, la tercera, Kate Millet i en especial la seva obra “sexual polític”, una obra imprescindible pel tema que desenvolupem, ja que l’alliberament sexual va ser un dels temes centrals al maig del 68.

El moviment hippy, que havia tingut molt pes per l’esclat d’aquest fet, havia portat el trencament dels tabús sexuals, convertint parlar de sexe en sinònim de parlar de llibertat. L’alliberament sexual s’havia establert com una de les bases del maig del 68 i de facto també es va acabar per convertir en una de les eines dels moviments feministes perquè els hi proporcionava noves estratègies de lluita. Teories com les de Kate Millet, que es va convertir en una referent en aquest camp amb el seu “sexual politics”, van calar profundament dins del moviment, sobretot amb aquella que afirmava que les relacions de parella no eren més que relacions de poder fruit del patriarcat. Llavors, van ser idees com aquesta o les de Beauvoir o Friedan, les que acabarien per inspirar la formació de nous mecanismes de lluita com els grups feministes d’intercanvi d’experiències (Conciousness Raising) o les que faran sorgir la necessitat de tractar i treballar nous temes essencials com els mecanismes pel control de la natalitat (anticonceptius i avortament), la violència contra les dones o els assassinats de dones.

Així, i per acabar, queda definitivament palès com, encara que el maig del 68 no va ser feminista, igualment no pot negar-se que va tenir una gran influència en el moviment feminista. No per l’esdeveniment en si, sinó perquè va ser el que va permetre a les dones identificar la discriminació informal i identificar el patriarcat tant en el marc de les relacions de la vida personal com de les relacions de poder. Van ser tant les teòriques, com aquells grups de dones que van posar en pràctica les idees d’aquestes, les que van demostrar que encara que en aquest esdeveniment se les havia relegat a la subalternitat, va ser aquesta experiència la qual els hi va proporcionar nous aprenentatges. I és que, en aquells dies, van haver d’aprendre que havien de lluitar per elles mateixes, que havien de descobrir noves formes de lluita i repertoris d’acció, que havien de redefinir què era la revolució social (públic i privat, allò personal és polític) i que havien de forçar el que seria el punt d’inflexió en el moviment feminista: la segona onada.

Per tant, el maig del 68 no va ser feminista però sí que va inspirar a aquest moviment perquè va posar sobre la taula una sèrie de temes que des d’aleshores el feminisme els desenvolupà de manera teòrica a partir d’una interpretació feminista.

Arantxa Morte

Nom: Arantxa Morte

Articles

portada

El maig del ’68: un moviment feminista?

Just ara celebrem els ‘50 anys d’un fet històric que no només va commoure París sinó que es va estendre per moltes ciutats i campus universitaris del món. Dècades després segueixen ressonant aquells fets del maig del ‘68 que van iniciar un moviment contracultural que va sacsejar les bases del sistema, suposant un punt d’inflexió […]

Efemèrides

wiki

Women’s Sunday

Avui, 21 de juny, fa cent deu anys d’un fet que va passar a la història amb el nom de Women’s Sunday. No hi ha nom més encertat per aquesta data, ja que aquell dia de 1908 es produïa la primera gran manifestació de sufragistes celebrada a Londres, que organitzada per la Unió Sindical i […]