Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Aquest darrer més de febrer, Polònia va aprovar una llei que prohibeix relacionar l’estat polonès amb l’Holocaust o els crims comesos durant l’ocupació nazi.  Aquest fet  ha produït tensions diplomàtiques, ha reobert temes que semblaven oblidats i ha fet visible la difícil situació que està travessant Polònia sota el govern nacionalista i de dretes del partit Dret i Justícia (PIS).

L’aparició de la llei crida especialment l’atenció a causa de l’estranya situació en la qual es troba la comunitat jueva des de la fi de la Segona Guerra Mundial a Polònia. El  fet que la memòria històrica polonesa es construeixi al voltant de l’Holocaust i del nazisme malgrat que Polònia tingui una comunitat jueva gairebé inexistent és, com a mínim, curiós.

L’actual homogeneïtat cultural i religiosa a Polònia sorprèn, tenint en compte la diversitat que tant l’havia caracteritzat fins a principis del segle XX. Això obliga a plantejar-nos quin ha sigut el procés que han experimentat les diverses comunitats minoritàries des del final de la Segona Guerra Mundial per tal que avui dia representin amb prou feines el 2% de la població.  Farem un anàlisi històric a partir del cas de la comunitat jueva, amb una gran tradició al país, però pràcticament desapareguda; i la ucraïnesa, actualment en augment i poc reconeguda, tant dins com fora del país

L’inici d’un nou món

La situació geogràfica de Polònia, al vell mig del continent europeu, va comportar que durant la Segona Guerra Mundial el país esdevingués el principal camp de batalla entre les Potencies de l’Eix i els Aliats; i alhora, escenari de crims contra la humanitat. En finalitzar la guerra, el país es va veure immers, per una banda, en un seguit de conflictes interns i va experimentar, per alta banda, els canvis fruit de la victòria aliada, relacionats amb les fronteres, però també amb la política i l’economia.

Poblacio civil retirant runa de Varsòvia, a Polònia el 1945. Font: zalajowanw.pl
Poblacio civil retirant runa de Varsòvia, a Polònia el 1945. Font: zalajowanw.pl

La forta presència de l’Exèrcit Roig, els comissariats polítics i la policia secreta durant els últims anys del conflicte a Polònia van garantir el domini comunista sobre el país, i va portar conseqüentment a la configuració de la República Popular de Polònia.

La difícil relació entre Polònia i la URSS es va fer visible des dels inicis del conflicte. El rol que l’exèrcit va jugar durant la Segona Guerra Mundial a Polònia va modelar la percepció que els polonesos van tenir sobre el comunisme. Durant l’ocupació alemanya, la població esperava ajuda per part de l’Exèrcit Roig; però amb el progressiu avançament de les tropes comunistes, les esperances es van esfumar quan els maltractes sobre la població civil es van fer visibles.

Les condicions que els polonesos van haver d’afrontar després de 1945 van ser molt dures a causa de les grans pèrdues materials, les dificultats per trobar aliments i el constant ambient de violència i desordre, sobretot durant els primers anys. Davant d’aquesta situació, les forces soviètiques van decidir posar ordre mitjançant la violència, i aprofitar la situació interna per reestructurar i renovar la composició ètnica del territori, amb l’objectiu d’assegurar que el país estigués llest per ser novament governat sense dificultats.

Seria un error concebre la població civil com un element passiu davant la violència d’aquest període. Les situacions violentes no només van ser provocades per l’Estat sinó també pels civils. Cal tenir en compte que el suport que va rebre la ideologia nazi per part d’un sector de la població va arrelar fortament i no va desaparèixer immediatament després de la derrota del nazisme, idees que en alguns casos van convertir-se en violència i discriminació.

La situació dels petits grups nacionals va esdevenir especialment difícil, ja que el nou concepte d’estat-nació, desenvolupat després de la primera meitat del segle XX, es fonamentava en el nacionalisme i en la creença que l’homogeneïtat era sinònim de major capacitat de control sobre població.

Dos dels grups que van experimentar aquesta situació van ser la comunitat jueva, altament reduïda després de la guerra, i la comunitat ucraïnesa. Mentre que els jueus eren considerats un grup religiós i cultural, els ucraïnesos van ser considerats un grup nacional i ètnic diferent; totes dues comunitats considerades no 100% poloneses i, per tant, part de “L’altre”: un concepte ràpidament desenvolupat en la història contemporània i que encara té un pes molt important en el relat identitari de moltes nacions.

La solució comunista

Amb la creació de la República Popular de Polònia el 1942 es pretenia crear un estat unificat i estable. Per tal d’assolir aquest objectiu, l’estat, guiat majoritàriament per polítics que havien viscut durant la guerra a la URSS, va dur a terme diverses accions.

En relació a la població, l’estat va desenvolupar un complex procés d’enginyeria demogràfica amb la voluntat d’allisar Polònia d’aquells elements que poguessin dificultar el control del país, juntament amb la implementació de diverses estratègies com la transferència massiva de població, el canvi de les fronteres oficials, l’aplicació de pressions econòmiques i l’assimilació forçosa que van afectar especialment els grups minoritaris, motiu pel qual els ucraïnesos no van ser-ne una excepció.

La transferència de població forçada i les deportacions experimentades per la comunitat ucraïnesa des de 1944 van acabar originant l’Armada Insurgent Ucraïnesa (UPA), un cos militar de resistència originari del sud-est del país. L’escalada de violència va ser aixafada per l’exèrcit de l’Estat; i com a resultat, un conflicte que principalment era de tipus civil va esdevenir una qüestió d’estat. Una amenaça que es va pretendre neutralitzar amb l’aplicació de l’anomenada Operació Vístula l’any 1947.

Moviments resultants de l'Operació Vístula, el 1947 Font: irekw.internetdsl.pl
Moviments resultants de l’Operació Vístula, el 1947 Font: irekw.internetdsl.pl

Aquesta operació, inicialment, estipulava l’evacuació de tots aquells habitants considerats ucraïnesos, incloent-hi els lemko i les famílies polaco-ucraïneses, a més a més de tots aquells membres que poguessin estar relacionats amb les activitats d’UPA. Els membres afectats, teòricament, havien de ser altra vegada ubicats en els territoris recentment recuperats del nord de Polònia, zona anteriorment habitada per població d’origen alemany. Aquesta acció, tècnicament, havia de permetre a l’Estat desplaçar i diluir els individus associats a la UPA, però es va convertir en el desplaçament de tota una comunitat. L’operació, alhora, especificava que les propietats serien protegides i es garantiria la seguretat personal durant el procés de reassentament, però aquestes promeses ràpidament van quedar en un segon terme, si realment es van respectar mai.

La situació de la comunitat jueva durant aquest període tampoc va ser fàcil. La majoria dels  supervivents de l’Holocaust i la violència civil no van poder suportar la idea de marxar d’aquell país que fins llavors havia sigut casa seva.

Durant els primers anys, després del 1945, els jueus que van quedar-se a Polònia curosament van procurar de restablir les condicions de vida existents prèvies al conflicte. La idea de reconstruir la vida cultural i religiosa jueva es va materialitzar a partir del restabliment dels partits polítics jueus, la creació del Comitè Central de Jueus Polonesos (CKZP), la creació de cooperatives agràries i artesanes, l’obertura d’escoles jueves i altres centres com clíniques i orfenats, per exemple.

Tots aquests esforços van ser part d’un miratge, ja que la violència posterior a la Segona Guerra Mundial també va afectar aquest grup. Entre 1944 i 1947, diversos centenars de jueus van ser assassinats degut a les seves creences culturals o religioses; institucions jueves van ser destruïdes, i diferents ciutats i poblacions van experimentar pogroms. Un dels exemples més severs va ser el pogrom de Kielce. La permanència d’aquest estat de violència, un cop derrotat el nazisme, posa de manifest l’arrelament de l’antisemitisme en la societat polonesa i la dificultat de trencar amb aquestes conviccions.

Com a resultat de l’escalada de violència vers la comunitat jueva, part d’aquesta va decidir emigrar. Paral·lelament, el govern polonès va iniciar una política de memòria històrica orientada a commemorar tots aquells llocs on el govern nazi havia aplicat la seva “política antisemita”. Aquesta política de memòria es va materialitzar amb impressionants monuments en els espais públics, que volien demostrar el trencament amb el passat polonès i la condemna del règim nazi.

Del 1948 al 1956, les connexions entre Polònia, el govern de la qual llavors estava liderat per Bolesław Bierut (1892-1956), i la URSS van esdevenir més visibles.

L’any 1956, Bierut va ser reemplaçat per Wladyslaw Gomulka (1905-1982). Amb ell s’inicià un nou període en la política polonesa, caracteritzat per una nova concepció de la llibertat intel·lectual, una disminució de la censura amb la fi dels tabús de l’estalinisme i l’aparició d’una nova classe política. Aquesta relaxació ideològica va permetre la reaparició en discussions públiques de temes que fins llavors s’havien mantingut en l’àmbit privat, com és el cas de la identitat polonesa i la “qüestió jueva”, sovint marcades per una visió antisemita.

Wladislaw Gomulka ballant en una festa durant la dècada dels seixanta. Font: wyboreza.pl
Wladislaw Gomulka ballant en una festa durant la dècada dels seixanta. Font: wyboreza.pl

L’Estat va promoure la idea que la història i la identitat poloneses estaven vinculades al patiment i al martiri. Aquestes associacions desenvolupades pel govern van determinar l’anàlisi de la història, creant estereotips que van marcar les narracions sobre el passat. Simultàniament, la construcció de la identitat polonesa no va tenir en compte que els grups nacionals minoritaris poguessin formar-hi part. Com a conseqüència, es va establir una clara separació entre “nosaltres” (els polonesos”) i “ells” (els altres que no són polonesos).

Aquestes idees, combinades amb l’augment de l’antisemitisme, van estroncar el desenvolupament de la comunitat jueva en el territori polonès. L’augment de les pressions va culminar amb la Campanya Antisionista que va tenir lloc a Polònia entre 1967 i 1968, indirectament portada a terme amb la silenciosa complicitat de la societat polonesa. Aquesta campanya iniciada per Gomułka a partir d’un discurs de després de la Guerra dels Sis Dies (juny de 1967), va comportar l’inici de la migració d’uns 20.000 jueus que fins llavors havien format part de la societat polonesa.

Paral·lelament, la comunitat ucraïnesa va aprofitar la relaxació del clima polític per reviure fortes idees nacionalistes. No obstant això, gran part de la població polonesa continuava relacionant els termes “ucraïnès” amb “UPA”, “bandits” o “feixistes”.

A partir del reconeixement dels drets de les minories l’any 1954 pel Consell Presidencial de Ministres es va fer visible un canvi d’actitud alimentat per la voluntat de disminuir la discriminació i potenciar la socialització de les minories a partir de l’assimilació.  Visible a partir de l’existència de converses entre l’Estat i la comunitat ucraïnesa, la creació de la Societat Sociocultural Ucraïnesa (UTSK) i la representació de les minories jueves, bielorusses i ucraïneses en la Comissió d’Afers Nacionals de Polònia

A partir de 1970, tots aquests projectes van aquedar en segon terme i la qüestió de les minories nacionals va quedar fora del focus. La majoria d’organitzacions, escoles i centres relacionats amb la comunitat ucraïnesa van desaparèixer durant aquella dècada i la propaganda basada en estereotips va ser desenterrada.

Alhora, la fragilitat del govern es va fer visible a partir de la corrupció i les dificultats econòmiques que atravessava Polònia. Fets que van portar al 1970 a l’aparició de protestes a les drassanes de les poblacions bàltiques de Gdansk, Gdyneia i Szczecin, les quals van suposar un punt d’inflexió en la línia política de Gomułka i va culminar amb la creació de Solidarność (“Solidaritat”).

Després de la brutal repressió del govern dirigit a les protestes, Władysław Gomułka va ser substituït per Edward Gierek (1913-2001). Durant aquells anys la situació econòmica a Polònia va millorar i els sentiments patriòtics, juntament, amb l’influència de l‘Església Catòlica van augmentar considerablement. Però, malgrat els esforços del poder per tal de mantenir el control, aquests van ser inefectius i la imminent desintegració del sistema comunista es va fer més i més visible.

El llegat de 1989

L’any 1989 la caiguda del sistema comunista va provocar un canvi radical d’escenari i va comportar per als polonesos esperança i excitació, però també por i inseguretat davant del nou context.

La “qüestió jueva” va experimentar una situació contradictòria. Per un costat, pintades antisemites van aparèixer pels carrers i els cementiris jueus i antics edificis de la comunitat van ser víctimes d’actes vandàlics. Fets que demostren la pervivència de forts prejudicis contra la comunitat jueva en algunes esferes de la societat i la incapacitat de l’Estat per protegir la comunitat d’aquests. Per altre costat, l’augment de debats televisius sobre l’antisemitisme, alhora que als diaris i llibres, van ajudar a trencar els tabús existents entorn del tema.

Després, en la segona meitat dels 90s van aparèixer nombroses publicacions escrites per autors jueus. A més a més, diverses institucions que fins llavors havien treballat amb la comunitat jueva i el seu patrimoni van esdevenir una plataforma per tal de difondre la cultura jueva. L’Institut Històric Jueu i la Fundació Shalom en són dos exemples.

Alhora, amb el restabliment de la comunitat jueva de Polònia i la implicació de molts dels seus membres en esdeveniments socioculturals, es va fer visible l’aparició del terme “jueu polonès” i l’ús d’aquest com a element identitari per aquelles persones que se sentien jueves i poloneses. Aquest no només representava l’existència d’una comunitat jueva a Polònia, sinó que alhora l’existència d’una identitat basada en el sentiment de ser polonès i alhora jueu, durant molt temps una relació difícil d’imaginar.

Durant la dècada dels 90, el govern polonès va tornar a apostar per les activitats commemoratives, en les quals  van participar-hi membres de la comunitat jueva de Polònia i de l’estranger, a més de representants de l’Església catòlica i polítics del govern, creant un espai de diàleg malgrat que, en la majoria dels casos el discurs oficial va seguir relacionant els polonesos amb el martiri i la importància de la nació. Alhora, Auschwitz va ser consolidat com a símbol de l’Holocaust i la barbàrie nazi, convertint-se d’aquesta manera en un punt de memòria històrica controvertit.

Els ucraïnesos, a partir de 1990, van experimentar un procés similar. Diverses institucions i associacions també van ser creades, com ara l’Associació d’Ucraïnesos a Polònia o la Societat d’Educadors Ucraïnesos de Polònia; dues institucions completament diferents que van treballar per tal de representar la comunitat ucraïnesa resident a Polònia i defensar-ne els seus drets, sempre actuant amb l’aprovació del govern polonès.

Totes aquestes millores van tenir lloc en part perquè durant els 90, diverses  organitzacions internacionals com l’Organització de les Nacions Unides (ONU) o el Consell d’Europa van fer públics nous documents que protegien els drets de les minories. Això, juntament amb el reconeixement de les minories nacionals i culturals en el segon capítol de la nova Constitució de Polònia, signada el 2 d’abril de 1997, va fer possible el desenvolupament d’aquestes comunitats.

Portada de la revista Wprost, on es compara la cancellera alemanya, Angela Merkel, amb Hitler. Font: Express UK
Portada de la revista Wprost, on es compara la cancellera alemanya, Angela Merkel, amb Hitler. Font: Express UK

L’abandonament de l’economia comunista i el pas a l’economia de mercat, a l’hora de la important millora dels drets humans a Polònia va fer possible que aquesta formés part de la OTAN el 1999 i, cinc anys més tard, el 2004, de la Unió Europea (UE).

La incorporació a la Unió Europea va ser interpretada pels polonesos de diverses formes. Per alguns sectors de la societat com Alexander Kwasniewski, president de Polònia d’entre 1995 i 2005, formar part de la UE proporcionaria seguretat al país i a la seva gent; altres ho van veure com una renúncia obligatòria a la sobirania.

Aparentment, el Moviment Europeu Federalista liderat per Altiero Spinelli no va funcionar. Un gran nombre d’europeus, en aquest cas polonesos, no van poder deixar de banda les idees nacionalistes.

Aquestes fortes idees relacionades amb la identitat nacional i l’Estat van reaparèixer llavors i progressivament s’han fet més fortes a Polònia. Amb l’arribada de Dret i Justícia (PIS) al govern l’any 2015, els discursos nacionalistes han esdevingut la base del poder polític al país.

Un dels pilars d’aquest discurs nacionalista està relacionat amb la memòria històrica. La modificació dels relats sobre el passat, potenciats pel govern, basats en l’exaltació del patiment i l’heroisme i la identitat nacional, han portat a la reaparició de nombrosos prejudicis al voltant d’aquells que no són considerats 100% polonesos i alhora han canviat la percepció del passat i estan definint la del futur.

La relació entre els polonesos i els ucraïnesos ha empitjorat recentment, fet que és el resultat de la nova política duta a terme pel govern de Dret i Justícia. Mentre Polònia ha millorat la cooperació en les àrees de comerç, transport, infraestructures i assistència tècnica militar a Ucraïna, el govern polonès ha decidit reduir els ajuts econòmics dirigits a les organitzacions ucraïneses existents al país i ha fet més difícil el procés pel qual les ONG han de passar per obtenir ajudes de la Unió Europea destinades a la integració de minories i ha disminuït el poder del Comitè de Minories Ètniques i Nacionals al Sejm (Parlament).

Aquestes polítiques i discursos incendiaris, alhora amb l’augment de la influència de l’Església i el racisme, el sexisme i l’homofòbia han situat les minories culturals, religioses, ètniques i sexuals en una situació de vulnerabilitat altra vegada.

Una situació produïda per la falta d’autocrítica de Polònia cap al passat, la pervivència del nacionalisme alimentat per l’actual crisi del refugiats i l’arribada d’ucraïnesos degut al conflicte a Donbass (2014), l’ús del Holocaust com a barrera de fum per dissimular la situació de les altres minories i el silenci institucional com a pràctica generalitzada. Tot això en el marc d’una Unió Europe afeblida i que també fa ús del silenci.

Manifestació nacionalista en motiu del dia de la Independència. Font: AnsaLatina
Manifestació nacionalista en motiu del dia de la Independència. Font: AnsaLatina
Read More

Com és ben sabut, durant el darrers anys s’ha produït un considerable augment de l’extrema dreta a Europa i Croàcia no n’és una excepció, de fet és un dels països capdavanters amb nombre de vots a l’extrema dreta, encarnada pel Partit Croata dels Dretes o HSP.

Aquest fet és sorprenent per a molt forans ja que xoca amb la imatge bucòlica de costes precioses i permanent ambient vacacional que predomina en les nostres ments, però resulta que la realitat de Croàcia és ben diferent a la que ens mostren els creuers turístics, i un dels àmbits que millor ho reflexa és la política.

El nacionalisme d’extrema dreta croat té un llarg recorregut històric. És per aquesta raó que per tal de comprendre la situació actual de Croàcia és necessari retrocedir als anys 20 i 30 del segle XX i repassar la situació que va fer esclatar el sentiment nacionalista croat que perdura fins els nostres dies.

D’oprimit a opressor

La situació de Iugoslàvia, dins la qual hi havia Croàcia, als anys 20 estava marcada per una forta crisi i inestabilitat política que feien pràcticament impossible la pau i coexistència entre els diversos grups ètnics i culturals que habitaven la zona sota un estat comú. Paral·lelament, la superioritat numèrica del poble serbi i la seva presència dominant en els organismes de pode, feia que la resta de grups, entre els quals hi havia els croats, es sentissin oprimits.

Aquests dos elements van portar a l’aparició de certs grups que anaven en contra de les estructures d’estat, entre els quals destacaven els Ustasha. Inicialment l’objectiu d’aquests era acabar amb l’estat existent i crear un estat independent pel poble croat que permetés la fi de la seva subordinació. Des de la visió croata hi havia la sensació nascut el 1918 no contemplava la seva idiosincràsia. Aquest sentiment, amb el pas del temps, va convertir-se cada vegada més en un odi cap a les forces hegemòniques sèrbies i va esdevenir un problema per l’estabilitat de Iugoslàvia.

Ante_Pavelić_StAF_W_134_Nr._026020_Bild_1_(5-92156-1)
Ante Pavelic (1889, Bòsnia i Herzegovina – 1959, Espanya) ideòleg dels Ustasha i dictador. Font: Wikimedia commons


La ideologia que propugnaven els Ustasha sovint ha estat alineada i fins hi tot classificada dins el feixisme o nazisme, malgrat això especialistes balcànics com Irina Ognyanova (Ognyanova, 2000) defensen la teoria que l’extrem nacionalisme balcànic encarnat pels Ustasha compartia elements amb els moviments feixistes o nazis de l’època, però en cap moment pretenia unir-se a la seva causa sinó que se sentien atrets pel poder que aquests tenien, i veien l’adopció de les seves tendències ideològiques com un mitjà per aconseguir un major suport i ser més respectats.

Els Ustasha eren una grup format per nacionalistes croats que feien servir la violència per aconseguir allò que no es podia aconseguir a través del sistema constitucional del moment, la Independència de Croàcia. El seu ideòleg era Ante Pavelic i aquest, amb l’ajuda de nombrosos nacionalistes croats que es trobaven a l’exili, majoritàriament a Itàlia, van conformar el que posteriorment seria la base ideològica del nou estat independent de Croàcia.

La ideologia que destil·lava aquesta organització es basava principalment amb dos grups d’idees: les que eren pròpies dels feixisme de l’època  com el racisme, la xenofòbia, l’antisemitisme, l’exaltació de la violència, l’ús del terror o l’ús dels camps de concentració, i un seguit de trets ideològics específics com la glorificació del passat, l’odi cap els iugoslaus i els serbis, la tolerància religiosa únicament cap el catolicisme i la mitificació del passat històric croat.

Malgrat el suport que van rebre els Utashes, aquest mai va ser equiparable al que va rebre Hitler o Mussolini. En el moment en que la Wehrmacht, amb el suport d’altres països aliats amb l’Eix, va envair Iugoslàvia (6 d’abril 1941) i al cap de pocs dies quan es va proclamar el nou Estat Independent de Croàcia, tot va canviar. Ante Pavelic va ser posat al capdavant del país, i es formà d’aquesta manera un govern titella controlat per Alemanya i Itàlia, i llavors els valors i promeses polítiques nacionalistes es van materialitzar.

A partir d’aquell moment Pavelic va establir un règim totalitari basat en la voluntat de purificar la nació i crear un estat nacional homogeni. A partir de 1941 i fins 1945 l’Estat Croat va dur a terme la deportació i liquidació de serbis, jueus, musulmans, gitanos, comunistes i tots aquells que poguessin suposar un impediment pel projecte croat. Per tal d’aconseguir l’eliminació de tots aquests col·lectius es van obrir diversos camps de concentració i extermini, entre els quals destaca Jasenovac, on van treballar gran quantitat de religiosos franciscans que estaven vinculats amb el moviment.

Spomen_podrucje_Jasenovac_21
Vista aèria del memorial del camp de Jasenovac, ubicat en l’antic recinte del camp, que va ser destruït durant els anys 90. Al fons de la imatge es pot veure el monument de la flor, fet en honor a les víctimes. Font: jsup-jasenovac

A la situació interna que vivia Croàcia cal sumar-hi la situació de caos que existia en la resta de Iugoslàvia. Tal com diu Keith Lowe ( Lowe, 2014), en el període de la Segona Guerra Mundial les tensions entre les diverses comunitats van assolir tal nivell que “ els iugoslaus estaven tant disposats a matar-se entre ells com a matar els ocupants estrangers. Els croats mataven els serbis en nom del catolicisme; els serbis incendiaven els pobles musulmans de Bòsnia i els pobles hungars de Voivodina i els chetniks monàrquics establien batalles sense treva contra els partisans comunistes.” Tot això va portar a una situació de  màxima violència entre dos rivals principals: els Ustasha, que rebien el suport de les potències de l’Eix, i els partisans comunistes, que com a oposició rebien el suport dels Aliats. Això va fer que sorgís un conflicte sagnant entre tots dos bàndols.

En acabar la guerra el 1945, davant de la victòria dels partisans, els actors que havien protagonitzat el govern de Pavelic van emprendre una llarga marxa, acompanyats per molta població que estava immersa en el pànic, fins a Àustria, amb la intenció de rendir-se davant els britànics.

Un cop en territori austríac, a Bleiburg, els britànics no van acceptar la seva rendició ja que la política dels Aliats estipulava que totes les forces de l’Eix havien de rendir-se als exèrcits contra els quals havien lluitat. Això  va obligar els Ustsha i companyia a entregar-se als partisans, fet que va desencadenar immediatament una massacre violenta que actualment és recordada com la “matança de Bleiburg”.

Mussolini i Ante Pavelic a Itàlia. La seva relació va existir des dels inicis del Ustasha. Mussolini tenia un especial interès en  fer que Croàcia estigués sota el seu domini i interessos Font: Wikimedia Common
Mussolini i Ante Pavelic a Itàlia. La seva relació va existir des dels inicis del Ustasha. Mussolini tenia un especial interès en  fer que Croàcia estigués sota el seu domini i interessos Font: Wikimedia Common

La violència  emprada pels partisans contra aquells soldats, oficials i població col·laboracionista que encarnava els horrors del període Ustasha va ser brutal. L’assassinat i violència vers aquests va ser disfressat pels partisans com un acte polític, malgrat això en la memòria col·lectiva perdura la idea que els croats que van ser víctimes de la violència dels partisans a causa de la seva condició de croats.

Malgrat tot, els principal líders del govern Ustasha van aconseguir sortir indemnes de la situació i fer-se fonedissos. El cas més destacable és el del propi Ante Pavelic, que un cop va arribar a Àustria  va viatjar fins a Roma, on va estar sota la protecció del Vaticà fins 1948, any en què va marxar a Argentina sota l’asil de Perón. Finalment, arran de la dificultat per garantir la seva seguretat, va marxar a Espanya on va viure fins la seva mort protegit pel règim de Franco.

Mentre es produïa un èxode massiu de població pro-ustasha  es va crear, el 1945, la Republicà Federal Socialista de Iugoslàvia formada per Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Montenegro i Sèrbia. Aquesta va ser governada per Josep Broz Tito, antic líder de les milícies partisanes,  fins la seva mort el 1980.

Durant el govern de Tito no es va dur a terme cap intent de reconciliació amb el passat, ni es va jutjar aquells individus que havien fet possible la violència i la política ustasha, cosa que va fer que s’implantés el silenci i no cicatritzessin els errors del passat. Tal com va dir Milovan Djilas, mà dreta de Tito, fent referència als temps que van venir immediatament després de la guerra i a les mesures que es van prendre contra el col·laboracionisme “Iugoslàvia estava en un estat de caos i destrucció. Amb prou feines hi havia una administració civil. No existien uns tribunals degudament constituïts. No hi havia forma de què els casos de 20.000-30.000 persones poguessin investigar-se de forma fiable. Així que la sortida més fàcil era fusilar-los a tot i acabar per sempre amb el problema”(Lowe. 2014).

Així doncs, la violència i l’abús va ser resolta amb més violència i més abús. Totes aquelles persones que suposaven un problema per la Federació Iugoslava van ser executades o empresonades. És per aquest motiu que no és estrany que un cop Tito va morir, el 1980, ressorgissin els moviments nacionalistes de cada una de les repúbliques i finalment esclatés, el 1990, un altre fort conflicte ètnic i cultural que va durar fins el 2001, la Guerra del Balcans.

La finalització de la guerra a Iugoslàvia no va suposar la fi de les tensions. El conflicte entre els grups ètnics i religiosos  van seguir  vigents encara que oficialment hi hagués un estat de pau.

Els motius pels quals això succeí són complexos, malgrat tot, però, ens hi podem aproximar. És ben sabut que totes les guerres generen enemistats i amb l’arribada de la pau no sempre s’esvaeixen els odis i les tensions. En el cas de Iugoslàvia les tensions s’arrossegaven des de la Segona Guerra Mundial i la fi d’aquesta no va suposar l’acabament amb els conflictes relacionats amb l’ètnia, la religió o la política. Més aviat el contrari, amb l’arribada del comunisme la població simplement es va veure obligada a redirigir l’odi que hi havia cap a la persecució d’aquells que el comunisme ordenava.

Els nacionalistes van veure les tensions de la Segona Guerra Mundial com una oportunitat per la neteja ètnica dins el seu país; aquestes iniciatives van ser retingudes per la comunitat internacional i els governs comunistes, però es van mantenir latents. En acabar la Guerra Freda van ressorgir les tensions i es van desenterrar moltes actituds desfavorables a la reconciliació. El fet de contenir les tensions tant de temps va fer que en el moment en què van esclatar ho fessin amb una gran violència.

Desenllaç agredolç

En finalitzar, l’any 2001, la Guerra dels Balcans, es van celebrar diversos judicis d’eficàcia dubtosa  per part del Tribunal Penal Internacional per la ex-Iugoslàvia (TPIY), que pretenien acabar amb els responsables de la violència durant la guerra. A banda d’això, en cap moment va existir un procés que permetés la reconciliació de les parts implicades, de tal manera que es va tornar a recórrer al silenci. Es va donar prioritat a la necessitat d’aplicar un vernís democratitzador sobre un país devastat com Croàcia en comptes d’invertir en processos que garantissin la bona relació entre les diverses comunitats.

Arribats a aquest punt, podríem dir que la reaparició de grups polítics que defensen la supremacia croata i simpatitzen amb el període ustasha no és estrany, tenint en compte la incapacitat de reconciliació amb el passat i el període de crisi que esta colpejant Europa.

Avui es continua fent ús polític d’aquest passat històric gloriós croat de tal manera que s’ha instaurat en l’imaginari col·lectiu com un ideal i fa que la població destini el seu vot a aquells qui ho defensen, com si es tractés d’una oportunitat a l’esperança.

El cas de Croàcia, com he dit anteriorment, no és una excepció, de fet és un exemple de mala praxis política i de la tendència generalitzada d’amagar allò que no ens agrada sota l’estora i fer ús del silenci.

 Desfilada del  5 d’octubre, en motiu del Dia de la Victòria i de l’Agraïment. En aquest dia de festa nacional es celebra des de 1995 la recuperació de la ciutat de Knin i l’expulsió definitiva de serbis del territori croat fruit de l’Operació Tempesta. Font: Croata Week
Desfilada del  5 d’octubre, en motiu del Dia de la Victòria i de l’Agraïment. En aquest dia de festa nacional es celebra des de 1995 la recuperació de la ciutat de Knin i l’expulsió definitiva de serbis del territori croat fruit de l’Operació Tempesta. Font: Croata Week

 

Read More