Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Els Camperols i el Món Rural

Actualment hi ha trenta mil pagesos censats a Catalunya – els quals compten amb l’ajuda d’assalariats –, a més d’uns trenta mil agricultors a temps parcial. La xifra de pagesos censats del primer fogatge del segle XIV era d’un quart de milió, fet que demostra, d’acord amb autors com Georges Duby, que l’època medieval fou la més rural de totes les èpoques.

Etimològicament, el mot camperol fa referència a les persones que viuen i treballen al camp, també denominats laboratores. A l’Edat Mitjana, aquest grup de persones es diferencià socialment i cultural d’altres dos grups: els oratores i els bellatores o, més concretament, els clergues i els guerrers. Junts, aquests tres grups formaren «els tres estats» de la societat medieval.

D’acord amb Luis Miguel Villar, a la tradició medieval els camperols estigueren en una situació de dependència davant clergues i guerrers, essent els encarregats de proporcionar-los aliment i servei. De fet, formaren el grup principal d’una societat amb divisió del treball on no tothom s’ocupà de l’agricultura o la ramaderia: juntament amb els camperols, existiren també diversos oficis artesans i comerciants.

Jurídicament parlant, la societat medieval estigué dividida en dos grups: els privilegiats i els no privilegiats. Formar part d’un grup o d’un altre depenia, enterament, de l’origen o naixement dels individus. Així doncs, la noblesa i l’Església constituïren el grup dels privilegiats, els quals no pagaven impostos i només podien ser jutjats per membres del mateix estament. Contràriament, la majoria de la societat compongué el grup dels no privilegiats: burgesos, menestrals i camperols sí que havien de pagar impostos i, a més, podien ser jutjats per membres d’altres estaments.

En prestar homenatge i jurament de fidelitat al seu senyor, els camperols esdevingueren vassalls seus i hagueren de complir una sèrie d’obligacions i pagaments, com: realitzar el servei militar, tragines, obres al castell, talles i quèsties, entre d’altres. Així mateix, es comprometeren a utilitzar només el molí i la farga del seu senyor, i a pagar-ne el corresponent preu pel seu ús. Així doncs, la servitud, a més de l’adscripció a la terra, comportà serveis i pagaments de rendes al senyor territorial. Lamentablement, la condició personal i el pagament de rendes – en conjunt anomenades agraria –, esdevingueren cada cop més costosos per als pagesos. 

Després d’una fase de prosperitat, la incidència d’epidèmies i crisis viscudes durant tot el segle XIV deteriorà l’equilibri del camp. A les mortaldats i a la fam seguí l’emigració de camperols a la recerca de feina en centres urbans. D’altra banda, els pagesos benestants – també coneguts com a “pagesos grassos” – aprofitaren l’ocasió per assolir un nivell de vida encara més elevat, redimint-se de servituds i augmentant les seves terres i propietats. Contràriament, nobles i eclesiàstics lluitaren per mantenir el seu alt nivell de vida amb mètodes de força justificats pel dret anomenat ius maletractandi. En virtut d’aquest privilegi, nombrosos senyors aprofitaren l’avinentesa per cometre abusos i injustícies. El seu objectiu fou vincular els pagesos a la terra, tot empitjorant la seva condició jurídica. En el pla econòmic, a més, volgueren augmentar censos i gravàmens, i cobrar rendes dels masos rònecs incorporats a les seves explotacions, o arrendar-los sota condicions més dures o bé vendre’ls a la burgesia.

Malauradament, al segle XV, la vida al camp esdevingué encara més crítica. La situació política del moment – la feblesa del poder reial enfront de la consolidació de l’oligarquia a les corts i a tot el país – repercutí en la pagesia, sobre la qual pressionaven els senyors empobrits durant la conjuntura crítica. Les dificultats foren evidents després de la pesta negra, quedant ben exposada la disminució del poder senyorial i afavorint la fuga dels pagesos cap a altres terres. Si bé els senyors lluitaven des de feia temps contra l’emigració i les fugues, ja havien descobert el sistema per aprofitar-se d’aquest propòsit: fer-los pagar una quantitat per la redempció o remença, que obria el camí de l’abandó del mas al qual vivien adscrits els camperols, per mutu acord. Aquest fou el més important de tots els mals usos i el que serví per definir els pagesos de condició servil durant les revoltes pel seu alliberament. Unes revoltes que s’acabaren transformant en un conflicte remença.

Així doncs, després d’un període d’enfrontaments constants amb la noblesa (1462-1485), els pagesos remences obtingueren la seva llibertat i l’abolició dels mals usos amb la Sentència Arbitral de Guadalupe l’any 1486. No obstant, aquesta abolició no fou exempta de polèmica: per aconseguir-la, els pagesos hagueren der fer un altre pagament al seu senyor. Només després d’haver efectuat l’abonament econòmic podien esdevenir lliures i, per tant,  pagesos emfitèutics. Aquesta evolució del pagès remença cap al pagès emfitèutic comportà una sèrie de llibertats i un procés de modernització de les estructures socials del camp.

El Temps

Tot i les modernitzacions, existí un fenomen que pràcticament no patí transformacions: el temps. Per copsar la concepció del temps medieval, però, hem de retrocedir a l’Antiguitat. Aleshores, el temps era concebut com a circular, és a dir, hom li atorgava una mena de gir sobre si mateix, suposant un etern retorn. Emperò, per a la gent de l’Edat Mitjana, el temps fou lineal: existia un passat del qual calia penedir-se, un present en el qual calia redimir-se dels actes realitzats, i un futur que dependria del comportament de cada individu a la terra. Aquest canvi vingué determinat per la forta influència del Cristianisme en la societat medieval. Una influència tan forta que fins i tot marcà el ritme de les hores del dia, el qual s’inspirà en el de les hores canòniques previstes a les Regles monàstiques. En elles, la jornada era dividida en períodes distribuïts per igual entre el dia i la nit, expressats per mitjà de les campanes de temples i monestirs. D’aquesta forma, les hores es distribuïren en: maitines, laudes, prima, tercia, sexta, nona, vespres i completes.

D’altra banda, la mentalitat medieval també fou força sensible al cicle regular dels dies, les festes i les estacions, connectat amb el “cicle vegetal” o “cicle natural”. Perquè, per als camperols, el temps era el de la natura, amb el ritme de les tasques agrícoles i dels pagaments als senyors.

Pel que fa a aquest “cicle natural”, hem de considerar que els pagesos es llevaven tan bon punt sortia el sol, i anaven a dormir quan la llum natural desapareixia. Per tant, la llum solar guiava i orientava el pas del temps. El ritme del dia a dia, però, era de vegades interromput per esdeveniments socials tals com l’assistència a actes religiosos, la participació en mercats, la visita a un taller, etc. D’altres moments més extraordinaris eren els anuals, com les grans festes religioses i cíviques, els casaments o funerals, les peregrinacions, etc. Tots aquests moments implicaven una alteració: tant en l’alimentació, com en la vestimenta, en la rutina habitual i, fins i tot, en la relació amb altres membres de la comunitat. D’acord amb Barceló, la festa interrompia el treball diari i, sense oposar-se a la quotidianitat, la completava.

El Treball al Camp: homes, dones i nens

En moltes societats, el nucli familiar representa la cèl·lula econòmica primària, el marc natural de protecció, d’ajuda i complicitat. Per conèixer el model familiar dels camperols medievals hem de recórrer a la documentació fiscal, on destaca la família conjugal. No sembla, però, que aquesta aproximació fiscal pugui ser traslladable a l’àmbit de l’hàbitat i, menys encara, al de l’explotació. Cal recordar que les explotacions agràries podien admetre jornalers no documentats, car els contractes devien fer-se de forma pactada i sense passar pel notari. Per tant, els individus disponibles per dur a terme les tasques del camp serien més dels que reflecteixen les escriptures conservades. Això representa una ampliació de la família nuclear/conjugal bàsica, reflectida als heretaments i testaments, pel que fa a la realització de les feines del camp. Cal considerar també que, mentre els germans solters no arribessin a la seva emancipació econòmica o emigressin, restaven a la llar de l’hereu, contribuint a la tasca comuna, cosa que amplià el grup domèstic. 

Així mateix, en el si de la família camperola existí una divisió de la feina per sexes relativament definida. Tant homes com dones formaren part de l’organització productiva. A les tasques compartides calia afegir una sèrie de càrregues específiques – en especial per la dona – com foren la cura dels infants o les feines de la llar, de manera que les dones formaren part també de l’organització reproductiva i, de fet, n’esdevingueren les protagonistes. A més a més, d’entre les responsabilitats de la dona cal destacar la cura de l’hort, el munyiment i l’elaboració de productes derivats de la llet (Fig. 1), la confecció de vestits (Fig. 2), la neteja, la preparació d’aliments de consum diari i algunes feines del camp, com la recollida d’aliments. De vegades, les dones s’encarregaren també de la venda de productes elaborats a la llar – llet, formatge, i ous –, o fins i tot esdevingueren dides. Tot plegat per tal d’augmentar en la mesura del possible uns ingressos familiars baixos.

Fig. 1. Dona preparant productes làctics (Font: Wikimedia Commons)
Fig. 2. Grup de dones confeccionant peces de roba (Font: Wikimedia Commons)

No obstant això, a l’economia familiar hi contribuïren tots els seus membres en edat precoç. Molt similar al nostre cas devia ser el documentat per Giovanni Cherubini, qui indica que la tasca principal dels joves italians fou la de portar el bestiar a pasturar, tot i que, segons les circumstàncies familiars, aquests pogueren també ser enviats, especialment les noies, a cases de la ciutat per servir o, en el cas dels nois, a cases d’artesans per aprendre un ofici. 

D’altra banda, a l’home li eren encomanades les tasques relacionades de forma directa amb el camp, ja fossin agrícoles o ramaderes. Entre els treballs masculins en destaquen segar l’ordi i trillar-lo, binar les terres, o treballs relacionats amb la verema. Cal destacar també que les feines masculines estaven molt més remunerades que les femenines o les infantils.

Els Cicles

La successió dels cicles al món rural estigué determinada, primerament, per la importància dels cultius. De fet, les tasques a realitzar també foren fortament influenciades i determinades pel cicle natural del cultiu, en especial dels cereals. Aquestes tasques solien ser: llaurar, cavar, segar, trillar i garbellar. El més habitual era collir els grans sembrats a la tardor/hivern, com el blat candial i el sègol, o els de primavera, com l’ordi i la civada. Però, en realitat, el rendiment del territori podia arribar a ser totalment diferent segons l’any, la zona, el mes, etc.

El calendari agrícola s’iniciava a la tardor preparant la terra per sembrar-hi els grans d’hivern. Per fer-ho, s’emprava l’arada moguda per la força d’un o dos bous, o d’altres animals. Seguidament, s’utilitzaven estris com l’arada o àrpies per cavar, birbar i esterrossar el sòl. La sembra es realitzava a tot vent, fet pel qual no s’emprava cap eina en especial (Fig. 3). A finals de la tardor es recollien les fulles dels arbres per a farratge i llit dels animals, i s’engreixava el porc amb aglans caiguts de les alzines (Fig. 4). Els mesos de ple hivern es dedicaven a pasturar els porcs i fer llenya, a la poda d’arbres i a la matança del porc (Figs. 5 i 6). Un cop feta, es preparaven els seus derivats, pernils i embotits, i la carn salada, que era l’aliment carni habitual a les llars camperoles.

Fig. 3. Escena de sembra (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 5v, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 4. Engreix dels porcs (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 6r, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 5. La matança del porc (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 6v, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 6. La matança del porc (Font: Wikimedia Commons)

Juntament amb els cereals, la viticultura esdevingué el conreu bàsic del país.Per tant, els treballs de la vinya marcaren també la represa de les tasques agrícoles en el calendari del llaurador. La cavada de les vinyes, efectuada amb aixades, comportava, a més, esporgar, suprimir les branques inútils i eliminar les parts mortes del cep (Fig. 7); aquestes foren les labors prioritàries i les més costoses del cicle, desenvolupades de desembre a maig. Acabada la poda i la cavada, s’abandonaven els treballs vitícoles fins a l’estiu, quan es preparava la verema (Figs. 8 i 9).

Fig. 7. Escena de poda (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 2r, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 8. La verema (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 5r, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 9. La verema (Font: Wikimedia Commons)

A principis d’estiu, els segadors s’endinsaven als camps i, amb una falç o una dalla – en les seves diferents mides i modalitats –, nuaven les espigues en garbes (Figs. 10 i 11). Aquestes eren transportades fins l’era, que era l’espai on després es trillaven els cereals i/o llegums i, per tant, on es separava la palla del gra. Per fer-ho, podien emprar dos sistemes: un primer que consistia en l’acció efectuada per un home amb un bastó de fusta, que donava cops a les garbes ja soltes (Figs. 12 i 13); la segona era la batuda per les potes dels animals. La més habitual, però, fou la primera, en la qual s’emprava la pala de ventar o la forca, entre d’altres estris. Un cop trillat el gra, aquest romania barrejat amb arestes i altres impureses, fet pel qual sovint es procedia a garbellar abans de moldre o consumir-lo. Un cop finalitzat el procés, amb el gra ja ensacat i la palla amuntegada, s’havia fet net.

Fig. 10. Escena de Sega (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 4r, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 11. Escena de Sega (Font: Wikimedia Commons)
Fig. 12. Trilla del blat (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 4v, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 13. Trilla del blat (Font: Wikimedia Commons)

Sens dubte, l’estiu esdevenia l’estació de treball més intens, perquè, immediatament després de batre els forments i els altres blats d’hivern, calia reparar les tones i els cups, així com les portadores per als raïms, que serien recollits al setembre. Immediatament després de la darrera collita, tenia lloc el treball bàsic de la cerealicultura: llaurar els camps i preparar els sòls abans de la sembra. El temps no absorbit en les tasques exigides per les predominants cultures cerealícola i vitivinícola s’esmerçava en altres conreus, com els tèxtils o els provinents dels horts, els quals subministraven un enriquiment al règim alimentari dels pagesos (Fig. 14).

Fig. 14. Home recollint verdures d’un hort (Font: Wikimedia Commons)

Sistema i Dieta Alimentaris

Conforme a Antoni Riera, les diferències, ja notòries, entre les dietes de les aristocràcies i les dels estaments subalterns, foren encara més accentuades amb la forta “agrarització” de l’economia rural, amb les restriccions a la lliure explotació dels boscos, la multiplicació dels mercats rurals i amb l’apertura de les fronteres a l’oferta i la demanda exteriors.

Així mateix, especialment després dels rebrots de pesta negra, les intermitents penúries cerealístiques, l’auge de la ramaderia i l’increment subsegüent de l’oferta de la carn i del formatge constituïren alguns dels efectes més visibles de l’avenç dels erms, en part deguts tant a la rigidesa de les estructures agràries com a la manca de força de treball. Alhora, aquestes dificultats econòmiques actuaren sobre el conjunt social de forma col·lectiva, tot accentuant la seva jerarquització interna. De nou segons Riera, els aliments es distribuïren de forma molt desigual entre els diferents estaments. Mentre els pobres només tingueren accés a una estreta gamma de menjars i, fins i tot en els anys de bona collita passaren gana, els poderosos travessaren les crisis de subsistència gairebé sense restringir el seu règim alimentari.

Cada estament social desenvolupà, entre 1300 i 1500, el seu propi sistema alimentari, seleccionà – d’acord amb les seves possibilitats i la impressió social i de costums que volien demostrar, tant vers els camperols com vers els altres senyors – una gamma més o menys amplia de queviures, els atribuí un valor determinat i els combinà de forma diferent, fent sorgir el proverbi: «el ric menja quan vol, el pobre quan pot i el monjo quan li toca». D’aquesta forma, l’alimentació i els hàbits alimentaris esdevingueren també indicadors de poder i de diferència social.

Tanmateix, cal recordar que la reconstrucció i l’anàlisi dels sistemes alimentaris dels camperols constitueixen dos problemes certament complexos encara avui dia. En primer lloc perquè la gran majoria de la documentació quedà relegada a les ciutats i, per tant, no disposem de fonts directes d’informació, sinó de secundàries. En segon lloc perquè, a finals de l’Edat Mitjana, la població rural esdevingué un estament fortament jerarquitzat: el règim dels pagesos grassos o benestants, acomodats i amb terres suficients per a establir-hi en elles a famílies amb manca de recursos, fou força habitual i, alhora, més abundant i variat que el dels masovers o pagesos pobres, a qui uns patrimonis reduïts i unes exigències senyorials fortes obligaren a oferir el seu treball als grans i mitjans propietaris. Conforme a Riera, l’autosuficiència alimentària constituí el model més atractiu per a aquestes capes baixes de la societat rural que no podien prescindir del jornal i eren molt vulnerables davant les recurrents crisis cerealístiques.

La família camperola fou, a tots els efectes, autàrquica, car la base principal de la seva dieta fou fruit del cultiu de la seva terra. Per tant, els menjars foren diferents segons l’època de l’any i segons les feines del camp: es menjava allò propi de cada temporada, sobretot verdures, hortalisses i fruites, així com ous, formatges o mantegues. Segons Barceló, en inventaris realitzats en algunes llars medievals s’ha trobat, de forma comuna: cereals i derivats (farina, pa, etc.), llegums (faves, guixes, llenties, etc.), vi i derivats (vinagre, aiguardent), oli i olives. La resta d’aliments com la carn, el peix, etc., foren reduïts, en alguns casos, gairebé a la seva mínima expressió.

No obstant això, la producció de forment fou la gran preocupació dels camperols, car el pa constituí la base de la seva alimentació (Fig. 15), de forma que existí una omnipresència d’aquest cereal a pràcticament totes les explotacions agràries.

Fig. 15. Amassament del pa (Detall) (Font: Wikimedia Commons)

La Casa

Al món rural, la casa esdevingué l’espai físic més immediat on es movia la gent. Fou un espai múltiple, en el qual habitaven els diferents membres d’una família – i servents o esclaus, en cas d’haver-n’hi – però també fou el centre de la petita o gran explotació agrària, a més de ser el lloc principal d’emmagatzematge (d’eines, menjar, animals, etc.), i de propiciar els intercanvis del saber popular, comunicats oralment de generació en generació. 

Generalment, foren cases d’una sola planta, les parts fonamentals de les quals constituïren: l’entrada, la cuina i el dormitori. Sovint, però, esdevingueren també necessàries altres habitacions, com la bodega o l’estable. També fou habitual la disposició d’un pati i/o hort contigus. Això no obstant, fou molt comú que l’entrada de la casa servís, entre altres funcions, d’espai per menjar. De fet, foren poques les cases de la ruralia on existí el menjador com un espai específic. 

Un espai indispensable a qualsevol llar fou la cuina, la qual complí dues funcions fonamentals: la preparació dels aliments i la calefacció de la llar (Fig. 16). Habitualment, la vida familiar s’organitzà entorn del foc, malgrat que en rares ocasions s’ha aconseguit documentar la presència de xemeneies perquè, molt probablement, es tractava d’un foc obert. Pel que fa al contingut de la cuina, fou molt variable tant en quantitat com en qualitat, i estigué sempre subjecte a les circumstàncies socioeconòmiques de cada propietari. Amb tot, és sabut que, generalment, a les cases rurals hi hagué poca presència de plats i coberts – en alguns casos fins i tot inexistent –. De fet, no hem d’entendre els coberts en el sentit actual de la paraula, doncs, elements com la forquilla no arribaren a introduir-se fins al Renaixement, i només en certs estaments socials. L’estri més utilitzat fou la cullera seguida, en ocasions, del ganivet. De la mateixa manera, la gran majoria de les cases inventariades no tingueren gots, ni copes, ni tasses.

Fig. 16. Dona vora el foc (Font: Wikimedia Commons)

Una altra part fonamental – i indispensable – de l’habitatge fou el dormitori, normalment format per una i, en rares ocasions, dues o tres cambres. Aquest, no només serví com a lloc de repòs, sinó també com a zona d’emmagatzematge de la roba i d’elements de gran valor, com podien ser diners, joies, documents que acreditaven propietats o censos, etc.

L’Utillatge

Donada la gran diversitat de les feines del camp, fou també gran la diversitat i quantitat de les eines per efectuar-les. Gràcies a l’anàlisi de nombrosos inventaris s’ha conegut el número, el tipus, la funció i les característiques de l’utillatge medieval. Les eines utilitzades durant l’any per desenvolupar les diferents tasques agrícoles i ramaderes podien variar molt, emprant-se des de l’arada moguda per bous, fins a l’aixada, la falç, la forca, etc., tal com hem vist a l’apartat anterior.

A més de les eines pròpies de les tasques agrícoles i ramaderes, sovint els camperols tingueren eines pròpies d’altres oficis (ferrer, fuster, etc.), car foren necessàries per al bon funcionament de l’activitat diària, tenint en compte la gran distància que hi podia haver entre un mas i la ciutat.

La Vestimenta

Un dels elements més diferenciadors de l’estament social al qual pertanyia un individu, tant per la quantitat com per la seva qualitat, fou la vestimenta. Així mateix, serví per distingir els gèneres masculí i femení mitjançant la llargària de les vestidures (més curta per als homes; més llarga per a les dones).

Malgrat que el vestit evolucionà seguint les modes i influències exteriors, els grups més modestos no arribaren a notar aquest canvi, ja que gairebé no patiren transformacions en la seva forma de vestir. Carmen Bernís distingeix una certa divisió en la roba: un vestit de sota, un de sobre i un sobretot. Tanmateix, a l’hora d’establir una classificació de la indumentària en un sentit ampli estableix: peces interiors, peces semiinteriors, peces per vestir de cos, peces de sobre i peces d’abric. D’altra banda, Teresa Vinyoles menciona quatre peces: roba interior, vestit de sota, vestit de sobre i abric. Tot això, solia reduir-se a la mínima expressió en el cas dels camperols més pobres.

Pel que fa al calçat, gairebé no en trobem constància en inventaris o registres. Per aquest motiu, podríem aventurar-nos a afirmar que la gran majoria de la població camperola devia tenir un màxim d’un calçat per persona.

A tall de conclusió

Aquest recorregut il·lustrat pels aspectes més quotidians de la vida pagesa ens ha servit per conèixer quina va ser la forma de vida d’una part de la societat medieval. Com hem vist, és possible endinsar-nos en el món rural medieval utilitzant com a eines complementàries les imatges, les quals, en més d’una ocasió, ens aporten tot un seguit d’informació essencial que, sovint, no apareix en la documentació escrita. 

Per tant, podem afirmar que, sense el suport iconogràfic, no haguéssim pogut visualitzar, de manera més o menys versemblant, fets tan habituals i quotidians com eren les tasques al camp i les feines pròpies dels diferents mesos de l’any. Consegüentment, podem confirmar la proposta de Barceló, qui fa palesa la importància d’utilitzar més d’un tipus de font, ja sigui documental, com literària, arqueològica o iconogràfica, per a poder obtenir una visió més completa de qualsevol fet històric.

Read More

Sovint, en consultar els llibres d’història, trobem una forta absència de dones que els protagonitzin, fet que podria fer-nos caure en l’error de pensar que les dones o no han tingut història, o no han fet prou mèrits per constar-hi. Tanmateix, sabem que, malgrat tot, moltes d’elles han estat polítiques, místiques, poetesses, escriptores, pintores, etc. El problema, doncs, resideix en que tota aquesta activitat ha restat anònima i efímera. Per aquest motiu, ens proposem d’examinar aquesta “excepció” estudiant la figura d’una dona que podríem identificar com a amant, però també com a monja i escriptora: la figura d’Heloïsa.

Nascuda a França vers l’any 1101, aviat va viure al monestir benedictí d’Argenteuil, on va rebre una primera educació. Als disset anys va passar a viure sota tutela del seu oncle Fulbert, canonge de Notre-Dame, qui li va permetre prosseguir una costosa educació. Prest, el seu coneixement del llatí, grec i hebreu la van fer famosa a tota França, tant, que va suscitar l’admiració del gran mestre Pere Abelard, qui va esdevenir el seu professor.

Així, es va iniciar una relació amorosa coneguda, principalment, pel seu carteig. La història d’amor secreta, però, va ser descoberta i, per calmar la ira del tiet, Abelard es va oferir a casar-se amb Heloïsa. Mentrestant, ella havia donat a llum un nen anomenat Astrolabi el qual, essent fill d’una relació amorosa prohibida i clandestina, va haver de restar a càrrec de la germana d’Abelard. Malgrat la negativa inicial d’Heloïsa, l’any 1119 es van casar: ell amb gairebé quaranta anys, ella amb divuit.

Però ni Heloïsa ni Abelard van reconèixer mai en públic el matrimoni i Fulbert, creient que Abelard havia enganyat la jove, va contractar dos malfactors que, una nit, van emascular el mestre. Davant l’escàndol generat, Abelard va enviar Heloïsa de nou al monestir d’Argenteuil, situat a la Val-d’Oise, i ell es va recloure al monestir de Saint-Denis, situat al nord de la ciutat de París.

Arribats en aquest punt finalitza la part de la història d’amor més passional, i trobem una certa conversió dels protagonistes, doncs ja no són amants, ans germans, fills de Déu. Malgrat tot, deu anys després de la seva separació, van tornar-se a trobar, car Heloïsa i la resta de monges havien estat expulsades d’Argenteuil. El motiu era ben clar: d’entre les reformes dutes a terme per Suger en esdevenir abat de Saint-Denis, s’hi trobava la recuperació de béns pertanyents a l’abadia. I Argenteuil havia pertangut a Saint-Denis a l’època de Carlemany, motiu pel que l’abadia va ser reclamada per l’abat Suger per ser utilitzada com a noviciat. De fet, en una butlla dirigida al mencionat abat, el Papa Honori III va confirmar la restitució d’Argenteuil a Saint-Denis. Va ser aleshores que va intervenir Abelard i, per ajudar a Heloïsa i a les seves germanes, va decidir cedir-los-hi el Paraclet, l’oratori que havia fundat alguns anys abans.

Heloïsa amant

Certament, aquesta és la història d’un professor brillant enamorat d’una alumna vint-i-dos anys menor. Una història que, sovint, ha estat mitificada com un dels principals relats d’amor mai coneguts. Afortunadament, gràcies a la Historia Calamitatum i al seu carteig, en coneixem les experiències personals. Així doncs, no es tracta d’una simple història, sinó de dues vivències que ells mateixos van transmetre.

En les dues primeres cartes enviades a Abelard, Heloïsa escriu sobre l’amor humà i aconsegueix commoure el dolor interior que expressa. Són les seves cartes més íntimes i, alhora, les més brillants, doncs en elles crea, mitjançant la literatura, un mite d’amor a partir de la crua realitat. Tanmateix, aquestes cartes van ser escrites des de la maduresa d’una Heloïsa dedicada a Déu, i no pas des de la innocència de la jove enamorada.

El que més sorprèn en llegir les cartes, a part de l’omnipresència d’Abelard, és l’absència total de Déu. I és que l’entrada en religió d’Heloïsa no va obeïr a cap vocació interior, sinó a una ordre del mestre. Heloïsa s’havia sacrificat sense reserves, ni en el pensament, ni en l’acció. Fins i tot abans que Abelard entrés a Saint-Denis, ella havia consentit d’ingressar a Argenteuil. En conseqüència, la idea de renunciar al món, no per Déu, tampoc per expiar les faltes comeses contra Ell, sinó per Abelard i per expiar la falta comesa contra ell, testifiquen en Heloïsa una singular indiferència respecte al sentit cristià de l’acte que ha comès. A més, segons el testimoni d’Abelard, Heloïsa va comprendre la professió religiosa com un sacrifici d’expiació per l’heroi la ruïna del qual havia causat casant-s’hi. I és que, a l’època, l’estat conjugal era incompatible amb una ètica del docent que prescrivia dedicació absoluta al pensament i a l’espiritualitat.

Heloïsa monja i escriptora

Habitualment, es dóna per fet que la jove Heloïsa havia estat alumna d’Abelard en tot, i ell, el seu mestre. Per tant, que ell li havia ensenyat i ella havia assimilat la seva docència. No obstant, sabem per la Historia Calamitatum que, quan Abelard va conèixer Heloïsa, aquesta ja posseïa un alt coneixement de les lletres. Així doncs, no hem d’imaginar que fos Abelard qui formés literàriament a Heloïsa, ans tot el contrari: va ser Abelard qui va assimilar els seus hàbits estilístics.

També és significatiu que, casada amb Abelard, Heloïsa fos acceptada tan ràpidament a Argenteuil, car hi havia molts més inscrits dels que es podien acceptar. A més, el candidat havia d’oferir una donació, en forma de terra, diners, o bé demostrant la seva utilitat dins la comunitat. Malgrat Heloïsa hauria pogut fer una donació econòmica a través de Fulbert, aquesta opció sembla poc probable. Per tant, podem suposar que la comunitat del convent l’hauria considerat d’utilitat per la seva gran capacitat d’estudi. Qualitat que l’hauria convertit en una peça clau: primerament, perquè era un establiment docent i, per suposat, perquè allà Heloïsa havia rebut gran part de la seva educació, ergo, seguia els seus preceptes. Així doncs, Heloïsa hauria estat una educadora de la comunitat als inicis de la seva vida religiosa.

És més, la seva educació va arribar al nivell més alt, coneixent a la perfecció els autors clàssics llatins i les Sagrades Escriptures. En llegir les cartes d’Heloïsa, trobem la veu d’una dona, jove, però a qui no es va témer confiar les càrregues espirituals de priora i abadessa. La seva fama i brillantor intel·lectual van ser tan grans, que fins i tot Pere el Venerable la va lloar, tant pel seu fervor religiós, com pels seus coneixements.

Amb tot, per avaluar la destresa d’Heloïsa com a abadessa, cal conèixer en què consistien les seves funcions. Certament, era una persona essencial, tant dins com fora del convent i, dins la jerarquia eclesiàstica, era inferior a un bisbe però superior a un sacerdot. També tenia la responsabilitat de governar la seva comunitat i de representar-la en negocis externs. Així, esdevenia propietària, guia de la població local i administradora de la caritat a pobres i viatgers. A més, tenia el poder d’un bisbe dins els límits de la seva abadia i, com ell, duia un bàcul pastoral com a símbol de distinció.

Generalment, els seus deures consistien en: enviar sol·licituds de drets i privilegis a Roma, conferir beneficis al clergat, nomenar sacerdots, castigar els que predicaven l’heretgia, unir parròquies, transferir beneficis entre esglésies, reconstruir-les, examinar casos particulars, emetre llicències als sacerdots per dir missa, controlar els laics, el clergat i les institucions, i dialogar amb abats i bisbes locals. Així mateix, malgrat el seu poder i responsabilitats depenien de cada abadia, la seva regla seguia els ideals del fundador. N’és bon exemple el nostre cas: Heloïsa va seguir la regla d’Abelard i no pas la benedictina, sota la qual havia viscut fins arribar al Paraclet.

Analitzant la última carta, advertim un canvi de registre: ja no escriu una jove dirigint-se al seu marit i amant, sinó l’abadessa del Paraclet adreçant-se al fundador del seu monestir. En fer-ho, li planteja dues qüestions: primerament, pregunta sobre els orígens del seu orde i la dignitat de la condició de religiosa; també sol·licita una regla d’acord amb la natura femenina que fixi el seu mode de vida. En aquest escrit Heloïsa es mostra hàbil, car troba la manera de continuar el diàleg amb Abelard, alhora que manifesta un profund coneixement de la psicologia femenina, un gran sentit comú i una sòlida experiència de vida en una comunitat religiosa.

A tall d’exemple, argumenta que aquells que havien establert regles per als monjos no solament no havien mencionat les seves filles, sinó que havien establert unes prescripcions gens adequades per a elles. Així doncs, demana a Abelard que les instrueixi sobre l’origen i el valor de la seva professió, i que redacti una regla pròpia per a dones. I afirma:

«Actualment, tant dones com homes professen a l’Església llatina la mateixa i única Regla de Sant Benet. La qual ーaixí com consta que va ser escrita només per a homesー de la mateixa manera només pot complir-se per ells […] què pot interessar a les dones el que hi ha escrit en ella sobre la cogulla, els calçons o roba interior i els escapularis? Què pot interessar a les monges les túniques o els vestits de llana ajustats a la pell, quan el flux de l’humor menstrual els prohibeix tals coses?».

Com la Regla benedictina no podia ser observada plenament per les dones, Heloïsa decideix parlar dels detalls pràctics de la vida en un monestir femení. Entre d’altres, afirma que a les monges també se’ls hauria de permetre menjar carn, beure vi i portar roba de lli, a més de realitzar els deures que la regla imposava només a l’abat. Perquè, essent les dones més fràgils, les aspreses de la Regla havien de ser suavitzades per acomodar-les a elles.

Després de revisar els aspectes materials de la vida en comunitat, Heloïsa n’aborda els espirituals i s’interroga sobre els mèrits individuals als ulls de Déu. Per ésser meritori, les virtuts han de procedir d’un moviment sorgit del més profund d’un mateix per alliberar el cor de les passions que l’agiten. Aquesta convicció la porta a exigir que la regla doni importància primordial a l’ofici diví, on l’oració i els elogis purifiquen la vida interior. També mostra preocupació per l’ofici de nit, car fa que sacerdots i diaques entrin al convent a una hora tardana, fet que suposa un perill per la virtut de les germanes. Així doncs, allunya a les monges de la presència i la vista dels homes. Podríem dir que la pròpia experiència viscuda fa que es preocupi de protegir la castedat de les religioses i que, en aquest punt, es mostri particularment estricta. Finalment, enuncia les seves teories sobre la vida monàstica i les orientacions que vol que Abelard doni a la comunitat del Paraclet.

El Paraclet

En una de les seves cartes Heloïsa afirma que, després de Déu, Abelard és l’únic fundador, constructor i creador del Paraclet, una abadia benedictina situada a la diòcesi de Troyes, a 8km a l’est de Nogent-sur-Seine. El lloc va ser ocupat per Abelard l’any 1123, quan es va retirar del monestir de Saint-Denis i, en un inici, era simplement un oratori de canyes i de palla, dedicat a la Santíssima Trinitat. Posteriorment, els seus alumnes el van ampliar i millorar amb edificis de fusta i pedra, i el mestre va dedicar l’oratori al Paraclet, això és, al Consolador, car aquest lloc li havia donat consolació en moments d’angoixa.

Després del tancament d’Argenteuil l’any 1129, Abelard va cedir aquest oratori a Heloïsa i a les religioses que l’acompanyaven. Es creu que s’hi van transferir entre 1129 i 1131, sobretot perquè el 23 de novembre de 1131 el Papa Innocenci II va confirmar oficialment la fundació del monestir del Paraclet. En aquesta ocasió, la reputació d’Heloïsa, la seva bondat i saviesa, i la vida exemplar de les monges, van contribuir a atreure un ampli suport material i de personal. A més, moltes de les monges inscrites provenien de famílies benestants que, quan una de les seves filles prenia el vel, dotava al convent de diners, béns o rendes. El monestir va prosperar tant que, ja l’any 1136, Innocenci II el va col·locar sota protecció i jurisdicció directa en una butlla papal.

Carta datada de l’any 1136 en la qual Innocenci II dóna protecció i privilegis al Paraclet. Font: Charlotte Charrier, en Héloïse dans l'histoire et dans la légende.
Carta datada de l’any 1136 en la qual Innocenci II dóna protecció i privilegis al Paraclet. Font: Charlotte Charrier, en Héloïse dans l’histoire et dans la légende.

L’any 1144, una nova butlla anomenava priora a Heloïsa. Finalment, l’1 de novembre del mateix any, Eugeni III va erigir canònicament el convent com a abadia. A partir d’aleshores, els documents van atorgar a Heloïsa el títol d’abadessa. Amb aquesta butlla, el Papa va confirmar també la propietat d’una llarga llista de béns concedits al Paraclet.

Possessions de l’abadia del Paraclet l’any 1147. Font: Charlotte Charrier, en Héloïse dans l'histoire et dans la légende.
Possessions de l’abadia del Paraclet l’any 1147. Font: Charlotte Charrier, en Héloïse dans l’histoire et dans la légende.

Gràcies a aquestes donacions es van poder millorar els edificis, reemplaçant les petites barraques de palla construïdes pels seguidors d’Abelard, en les quals havien viscut fins aleshores les germanes. De fet, el mateix Abelard es va mostrar satisfet de la prosperitat de la comunitat, i en va atribuir el mèrit a la personalitat excepcional d’Heloïsa.

Mort Abelard, l’abadia va pertànyer a Heloïsa. Res, però, separaria la veneració que seguia sentint per ell. Una veneració que es traduiria en constant vigilància, per tal de governar el Paraclet aplicant les estrictes normes promulgades a petició del seu fundador, legislador i mestre espiritual.

A més, el seu contrast amb els altres convents de l’època va ser notable. La fama del Paraclet va superar els límits de la regió: fins i tot reis, arquebisbes, i papes van elogiar la naturalesa exemplar de la vida religiosa a la comunitat, i van tenir Heloïsa en alta estima. Així, el famós episodi dels seus amors amb Abelard va esvair-se davant l’actitud admirable de la monja humil i austera, però resolta.

Les seves virtuts, així com el sentit pràctic amb què va regular els problemes, van atreure vers ella la simpatia i lloança dels seus contemporanis, així com també béns per l’abadia. Tots els testimonis reconeixen la seva competència en la defensa i gestió dels interessos materials de la comunitat. Entre els anys 1131 i 1164, nou butlles papals van confirmar les possessions del Paraclet, totes elles formulades en termes laudatoris.

Amb tot, donada la dispersió dels seus béns pel territori, un dels problemes amb què es va haver d’enfrontar la comunitat va ser el de conciliar els conflictes amb altres abadies veïnes. Afortunadament, gràcies a la defensa enèrgica de tot allò en relació amb el Paraclet, Heloïsa va aconseguir resoldre eficaçment gran part de les disputes. La seva notorietat era tan excepcional, que atreia personatges eminents, religiosos i laics, d’arreu del territori. Especialment, en una època on l’aplicació de les regles monàstiques deixava molt a desitjar en moltes abadies.

A la seva mort als 63 anys, el 17 de maig de 1164, als 63 anys, sis comunitats es trobaven unides a l’abadia mare, al Paraclet. La primera va ser la del priorat Sainte-Marie-Madeleine a Traînel (1142); la segona a la Pommeraie, a la comuna de Sergines a Yonne (1147); la tercera, el priorat de Saint-Thomas de Laval a Seine-et-Marne, (1154); la quarta estava a Noefort, a la comunitat de Dammartin, a Seine-et-Marne (1156); la cinquena a Saint-Flavit, a Marcilly le Hayer (1157); la sisena estava a Saint-Martin aux Nonnettes, a la comuna de Neuilly en Thelle (1163). Totes elles, juntament amb el Paraclet, van formar una família espiritual unida per l’observança de la regla d’Abelard, els vincles de la qual Heloïsa sempre va tractar de mantenir ben forts. Segons el seu desig, Heloïsa va ser enterrada al “Petit Moustier”, panteó on estava l’home a qui havia consagrat i sacrificat la seva vida: el seu amant, el seu marit, el seu mestre.

Per concloure

Podem parlar d’Heloïsa, no només com a amant i muller d’Abelard, que és com ha estat i és coneguda també actualment, sinó com un ésser molt més profund, complex i singular. Una dona tan excepcional que, malgrat en uns inicis va destacar per ser  “l’amant de”, arrel d’esdevenir abadessa, va ser capaç de dirigir eficaçment el Paraclet i esdevenir una de les abadesses amb més renom de tota França.

A més, durant la seva administració com a abadessa, va contactar amb tots els papes elegits, fent que el Cartulari del Paraclet contingués fins a catorze butlles papals. Cada cop que era escollit un nou papa, Heloïsa li escrivia en interès de la seva abadia. Aquesta habilitat comunicativa, juntament amb d’altres empresarials, administratives i d’escriptura, van resultar en una acumulació de béns considerables per a les necessitats de l’abadia i les seves sis fundacions dependents.

Així les coses, podríem dir que Heloïsa va trencar amb l’ordre establert, car no només es va limitar a complir amb les seves funcions d’abadessa, sinó que va establir un vincle molt fort amb la seva abadia. Tant, que seria possible afirmar que, sense el Paraclet, Heloïsa no hagués estat Heloïsa.

Read More