Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La Guerra Civil afganesa i la posterior intervenció soviètica a l’Afganistan es converteixen en un mirador excel·lent per totes aquelles persones interessades en comprendre la lògica de la Guerra Freda. Un conflicte que, tal com s’exposa a continuació, no fou gens fred en molts llocs del planeta. La construcció del Partit Democràtic Popular d’Afganistan (1965) i el seu posterior govern (1978), van posar en alerta no només la pròpia Unió Soviètica, sinó també a una gran quantitat d’actors a escala global, tots amb interessos a la regió. Tampoc hem d’oblidar la societat civil afganesa, que durant deu llargs anys viuria mortificada per una cruenta i devastadora guerra civil. De fet, a dia d’avui el país encara en segueix patint les conseqüències.

La guerra civil afganesa: un conflicte global

Les causes de la guerra civil afganesa es poden explicar per diversos factors interns i externs que cal interrelacionar entre ells. L’any 1973, el príncep Mohammed Daud enderrocà el govern del monarca Xahir Shah, que havia regnat al país des del 1933, tot auto-proclamant-se president de la República d’Afganistan. Tanmateix, ja des del primer moment, partidaris de l’antic monarca iniciarien una oposició agressiva al govern de la nova república juntament amb forces vinculades a l’esquerra política i sectors fonamentalistes islàmics. La proximitat del nou líder de la república afganesa amb Reza Pahlavi (Sha i monarca d’Iran) i els Estats Units de Richard Nixon no agradà a molts sectors de la societat civil afganesa. L’any 1978 marca un punt d’inflexió en el procés de desestabilització del país. Es va produir un cop d’estat impulsat per diferents elements de la classe mitjana afganesa i bona part de l’exèrcit. Fou llavors quan s’imposà el Partit Democràtic del Poble d’Afganistan, amb el clar objectiu de portar el socialisme a tots els estrats del país.

Si bé el cop d’estat i l’establiment del règim socialista afganès no comptà amb la participació implícita de l’URSS, l’Afganistan gaudia d’una bona relació amb el Kremlin. Aquesta bona salut institucional es materialitzà en forma de recursos logístics i econòmics que arribaven des de l’URSS, tot amb el propòsit d’ajudar a desenvolupar de manera òptima aquest nou govern socialista afganès. Cap a 1978 ja hi havia a l’Afganistan al voltant de 2.000 tècnics assessors soviètics que treballaven en matèries econòmiques, polítiques i militars. També s’havien prestat ajudes per un valor d’1,2 milions de dòlars. Però no només l’URSS tenia interès a intervenir d’una manera o altra en el país. L’administració estatunidenca sabia perfectament que un Afganistan dins l’òrbita soviètica podia posar en perill la seva influència a l’Àsia Central. La Revolució Iraniana (1979) acabà amb el govern del monarca Reza Pahlavi, sobradament conegut per la seva estreta relació amb els Estats Units. Aquesta revolució suposà per l’Iran un trencament amb la Guerra Freda. El mateix Jomeini declarà que “s’havia donat l’esquena a occident i orient, tant als Estats Units com a l’URSS” i que “els iranians estaven preparats per governar-se a si mateixos”. I malgrat el govern de Washington va creure en primera instància que el règim de Jomeini no duraria massa, molt aviat van veure com l’Iran s’allunyava progressivament de la seva àrea d’influència.

Amb l’Iran fora de la seva òrbita, i en un context tan important com la Guerra Freda, un Afganistan socialista hauria esdevingut un desastre polític. Per part dels soviètics hi havia el temor d’una creixent influència del fonamentalisme islàmic a la regió. L’Iran havia establert un precedent, al Pakistan també s’hi estava coent una rebel·lió islamista i els mateixos islamistes afganesos també creien, salvant les distàncies, en una revolució islàmica. A més a més, el 12 de desembre del 1979, l’OTAN aprovava un desplegament de míssils estatunidencs a l’Europa de l’est, un fet que posà en alerta la intel·ligència soviètica. Així doncs, malgrat que les autoritats soviètiques no veien en un principi gens clara una intervenció militar a l’Afganistan, més endavant ho considerarien com una oportunitat irrenunciable si volien mantenir el control sobre el territori.

L’objectiu primigeni del PDPA fou instal·lar un govern socialista en un període curt de temps. Malgrat els assessors soviètics que estaven sobre el terreny aconsellaren al govern afganès que vigilés a l’hora d’aplicar les noves polítiques, els nous líders de l’Afganistan començaren a imposar diverses transformacions socioeconòmiques, sobretot en el sector rural. Aquesta decisió resultava controvertida i va ser mal rebuda per bona part de la població afganesa per diversos motius: l’Afganistan està compost per un teixit sociocultural tremendament complex des de la visió occidental, construït, sobretot, sobre llaços familiars que es poden materialitzar en forma de clans i tribus. També respon a un marcat caràcter multiètnic. El percentatge total de la població afganesa està distribuït entre més de deu grups ètnics i nacionals diferents, dels quals els pastuns i els tajiks (42% i 27% respectivament) en són les comunitats més destacades, un fet que situa a l’Afganistan lluny de la idea dels estats-nació moderns, com un país tremendament heterogeni.

Cal afegir que la major part de la població depenia dels grans propietaris per obtenir els recursos de primera necessitat i els mitjans necessaris per dur a terme el treball agrícola. Amb aquestes mesures també es posaven sobre la taula qüestions tan controvertides com el sistema econòmic, la qüestió nacional o la religió. Unes mesures que van provocar reaccions contràries per part dels grans terratinents del sector agrícola i varen posar en tensió el sistema social en l’àmbit rural afganès. També van aixecar la veu, descontents, caps religiosos i diferents sectors ètnics del país. En altres paraules, les reformes soviètiques no varen donar resposta ni varen tenir consideració per les necessitats de la societat afganesa, amb una destacada manca de suport social per dur-se a terme en un país marcadament desigual. Aquesta situació degeneraria en una oposició armada de signe islamista o nacionalista contra el govern afganès de Muhhamad Taraki. A aquesta situació d’inestabilitat social cal afegir-hi les lluites intestines dins el partit comunista afganès.

Finalment, un dels homes forts de la revolució, Jafizulá Amín, va manar executar a Taraki després d’orquestrar un nou cop d’estat. La figura d’Amín tampoc quedaria lliure de crítiques. Malgrat declarar que la seva intenció era seguir unes polítiques més agressives que les de Taraki, fou un personatge que va estar en el punt de mira del KGB des de la seva arribada al poder. Així doncs, s’arribava a la vigília de la intervenció soviètica a l’Afganistan amb un govern dèbil, fortament marcat per les lluites internes, en una societat que desaprovava les polítiques del mateix i una oposició radicalitzada decidida a fer caure el govern. Les autoritats soviètiques, que en aquella època ja concebien l’Afganistan com una peça important de la seva política exterior, es van veure amb la necessitat d’acabar intervenint-hi militarment per tal de salvar el govern socialista d’Afganistan.

Joves de l’exèrcit soviètic. Font: Wikimedia Commons.

La intervenció militar soviètica

El 24 de desembre de 1979 les tropes soviètiques travessaven la frontera afganesa. Una decisió fortament discutida des dels òrgans centrals del Partit si es té en compte que el mateix desembre el dubte de si s’havia d’envair o no l’Afganistan encara planejava sobre la ment d’alguns dels alts càrrecs del Comitè Central. A tall d’exemple, el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit Roig, Nikolai Ogarkov, advertí dels problemes militars i logístics que suposaria una maniobra com aquella. De fet, va arribar a advertir que si s’acabava intervenint, hi havia la possibilitat “d’alinear a tot el món islàmic d’Orient contra l’URSS, i que es patiria un deteriorament polític arreu del món”.

Malgrat tots els recels que pogués suscitar aquesta maniobra sobre l’Afganistan, el desplegament de tropes soviètiques quedava emparat sota la premissa que resultava un afer intern de la Unió Soviètica que, com a membre destacat de les Nacions Unides, havia d’arreglar ella mateixa amb l’Afganistan. Tanmateix, el món observava amb deteniment. L’escalada de tensions entre les dues grans superpotències deixava palesa la importància dels càlculs estratègics per tal de mantenir-se fermes en aquell nou ordre mundial. Cal atribuir la decisió d’intervenir a l’Afganistan també a l’augment del fonamentalisme islàmic a la regió. Un creixement que, majoritàriament, venia expandint-se amb força degut al triomf de la revolució iraniana del 79. Igual que passava amb l’Iran, també a les regions d’Àsia Central hi havia grups que compartien frontera i comunitat ètnica amb algunes regions de l’Afganistan i dintre les quals l’autoritat de la Unió Soviètica no era tan sòlida com els hagués agradat. 

Si el país ja es trobava immers en una cruenta guerra civil, la intervenció soviètica no va fer altra cosa que provocar-ne la intensificació i enquistament al llarg del temps. Un fenomen que es pot explicar, parcialment, arran del paper que jugaren algunes de les potències més importants del món. A tall d’exemple, el Pakistan, que des del 1977 estava  immers en un intens procés d’islamització, es convertiria en una de les bases d’operacions de les guerrilles mujahidins afganeses. Unes guerrilles, sovint, subvencionades també per les economies saudita i estatunidenca. De fet, no és forassenyat pensar que una de les raons principals per les quals els islamistes afganesos s’imposaren a altres grups de resistència contraris al govern afganès fou gràcies a aquesta ajuda militar i econòmica estrangera. Semblava que per la CIA i l’administració Reagan els islamistes eren la millor opció. Per altra banda, un Afganistan soviètic obriria les portes al control del transport de petroli des de l’Índic, un fet que el govern pakistanès no volia permetre. La maniobra soviètica fou vista amb recel per altres països del món àrab com Egipte, Tunísia o els Emirats Àrabs. També per part de Xina, que acusava la Unió Soviètica de voler-se apropiar definitivament del país, trencant, així, el balanç polític de la regió. Parafrasejant al General A. Liakhovsky, enviar tropes a l’Afganistan fou, per la Unió Soviètica, traspassar els límits de la confrontació al “Tercer Món” en un context tan delicat com el de la Guerra Freda. Així doncs, com molts dels conflictes que es disputarien arreu del món durant la Guerra Freda, la Guerra Civil afganesa fou un conflicte que aniria mutant al llarg del temps. I no només degut a la llarga durada del mateix (s’ha de pensar que el que havia de ser cosa d’uns quants mesos s’allargaria fins als deu anys), sinó per la quantitat d’actors internacionals que hi participarien d’una manera o d’una altra. Sense oblidar la multiplicitat d’actors interns que operaven amb interessos diversos dins el país.

Ronald Reagan a la Casa blanca amb membres mujahidins afganesos discutint sobre la invasió soviètica a l’Afganistan, 1983. Font: Wikimedia Commons.

El resultat fou un carreró sense sortida per les tropes soviètiques. Com bé apunten alguns dels testimonis que varen lluitar al front, l’exèrcit soviètic no estava preparat per una guerra d’aquelles característiques. Molts dels soldats esperaven anar a l’Afganistan per un curt període de temps amb l’objectiu d’ajudar al poble afganès en tasques logístiques i humanitàries, “ajudar a la societat afganesa a deixar enrere el feudalisme i aixecar una societat de socialisme lluminós”, com bé explicava una infermera soviètica destinada a l’Afganistan a la Premi Nobel de literatura Svetlana Aleksiévich. Almenys això era el que es venia als joves destinats a l’Afganistan des de la propaganda soviètica. Allà es trobaven una cosa molt diferent. S’ocultava deliberadament que els joves morien en combat i moltes vegades eren enviats a l’Afganistan sota un pretext totalment diferent, com ara ajudar al cultiu de terres al sud.

El fet que fos una guerra contra la insurgència local, amb l’objectiu de lluitar per desmantellar o destruir els grups de resistència, va posar molt difícil distingir al civil del combatent. Part d’aquesta resistència era local estava integrada per clans i tribus de la regió. La població afganesa defensava els seus territoris aferrissadament. Aquest fet va fer que la guerra afgano-soviètica esdevingués un conflicte tremendament dur no només per les forces armades combatents, sinó per la mateixa societat civil afganesa. Més d’un milió i mig de soldats passaren per l’Afganistan. La xifra de morts s’eleva fins prop dels 15.000, 7.000 varen quedar amb alguna discapacitat i al voltant de 500.000 varen patir alguna malaltia severa, donant pas a una nova generació de joves que tornaven de l’Afganistan profundament traumatitzats. Els costos polítics i econòmics també van ser devastadors per la Unió Soviètica. El 40% del pressupost del país provenia de fons soviètics a finals de la dècada dels setanta i es calcula que la Unió Soviètica va arribar a invertir al voltant de 45 bilions de dòlars al llarg del conflicte. Estem parlant d’una injecció de capital insostenible en una etapa com aquella de la Guerra Freda, on l’ajuda també havia d’arribar a altres llocs del planeta com Vietnam o Cuba.

Trobada de veterans de la Guerra d’Afganistam, 1990. Font: Wikimedia Commons.

La retirada de les tropes soviètiques arran de l’acord entre els primers ministres de l’Afganistan i el Pakistan amb les Nacions Unides com a entitat mediadora posava el punt  final a una guerra que havia deixat el país devastat. Tanmateix, val a dir que la fi de la guerra no canviaria substancialment la situació del país. L’Afganistan esdevenia un gran estat fallit amb unes fortes seqüeles humanitàries, polítiques i econòmiques. Una situació traumàtica, sobretot, pels mateixos afganesos. En el cas de l’Afganistan, la retirada de les tropes soviètiques no només no va acabar amb la guerra afganesa, sinó que la va fer encara més complexa. Moltes de les guerrilles que havien combatut contra les tropes soviètiques seguirien combatent, de nou, contra el règim oficial afganès fins a derrocar-lo l’abril del 1992.

Fins i tot llavors s’intensificaren les hostilitats entre les diferents faccions guerrilleres, llençades i decidides a fer-se un lloc al país. Sense anar més lluny, els talibans foren una d’aquestes faccions que aconseguiren fer-se ràpidament amb algunes de les principals àrees d’influència del país, essent capaços, al mateix temps, d’assentar-hi les seves institucions. El projecte d’establir un govern socialista a l’Afganistan havia fracassat després d’una guerra civil i una intervenció militar que provocaren un gran desastre material, polític i humanitari a l’Afganistan, mentre aquells més privilegiats que començaven a fer-se amb el poder es convertirien en nous senyors de la guerra capaços d’apoderar-se  del govern de les distintes zones d’influència del país. Si una guerra civil es pot donar per acabada quan s’ha arribat a un consens entre la població, aquest consens no ha arribat encara, trenta anys després de la retirada de les tropes soviètiques de l’Afganistan.

Guarnició mujahidín a la regió de Kunar, 1987. Font: Wikimedia Commons.

Per saber-ne més:

ALEGRE, David; RODRIGO, Javier. Comunidades rotas. Una historia global de las Guerras Civiles, 1917-2017. Barcelona. Galaxia Gutemberg. 2019. (pp. 459-481).

ALEKSIÉVICH, Svetlana. Los muchachos de zinc. Voces soviéticas de la guerra de Afganistán. Barcelona. Debolsillo. 2017.

LIAKOVSKY, Aleksandr. The Civil War in Afganistan. National Security and the Future. 2000. Nº 1. (pp. 185-212).

RASHID, Ahmed. Los talibán. Islam, petróleo y fundamentalismo en Asia Central. Barcelona. Peninsula. 2014. (pp. 20-46).

WESTAD, Odd Arne. La Guerra Fría, una historia global. Barcelona. Galaxia Gutemberg. 2018. (pp. 495-521).

Read More

La Revolució Iraniana (1979) és considerada una de les últimes grans revolucions del segle XX. Una revolució que mobilitzà a un gran gruix de la població en contra de les polítiques del monarca Mohammed Reza Pahlavi, Xa de Pèrsia, provinent d’una dinastia monàrquica que portava regnant a l’Iran des del 1925. L’evolució d’aquest govern monàrquic cap a un règim corrupte, despòtic, fortament repressiu contra tots aquells que considerava enemics de l’estat, fortament lligat i dependent de potències exteriors i decidit a tirar endavant un govern de caràcter laïcista i de polítiques seculars, portà al fet que les classes socials iranianes, empeses majoritàriament per un sentiment fortament antiimperialista i antioccidental, decidissin sortir al carrer i manifestar-se en contra de les polítiques del monarca. Malgrat que la revolució acabà esdevenint la construcció d’una república teocràtica, cal deixar palès que els religiosos no iniciaren el procés revolucionari. Tanmateix, sí que és cert que varen saber vehicular el sentiment de pertànyer a un país islàmic a totes les capes de la societat, fins al punt d’adoptar l’islam com un signe identitari de l’oposició antipahlavista. Les classes mitjanes, els estudiants, algunes de les diferents minories ètniques del país, alguns partits polítics, els religiosos, les classes econòmiques del basar i les classes populars, protagonitzaren una revolució que s’aixecaria per derrocar el règim del Xa.

En aquest context de crisi institucional i profund descontentament social, una figura del tot carismàtica va esdevenir la cara més representativa de la Revolució. L’Aiatol·là Ruhollah Jomeini, un important clergue xiïta que gràcies al seu carisma i a les seves propostes revolucionàries sobre l’islam, es guanyà la confiança i el respecte de la població. Després d’un període de forta tensió entre el govern de Mohammed Reza i l’oposició, el consegüent exili del Xa i el posterior retorn de Jomeini -exiliat des del 1964-, s’obriria una nova etapa dins la història de l’Iran: es feia efectiva la voluntat de construir una República Islàmica.

Protestes durant la Revolució l’any 1979. Font: Wikimedia Commons

Entre l’anterior llista dels protagonistes que varen fer front el règim no s’ha fet menció específica a la vessant femenina. Això rau en el fet que no es pot considerar que hi hagués un moviment feminista homogeni, sinó que les línies discursives de cada corrent anirien condicionades per la classe social i la ideologia de cada individu. Sí que és cert, malgrat tot, que les dones es poden considerar un element clau pel desenvolupament del procés revolucionari i la posterior construcció nacional de la República Islàmica. A tall d’exemple, es poden trobar un nombre considerable de joves involucrades en diverses organitzacions estudiantils, tant a l’interior com a l’exterior del país; en moviments de guerrilla, per exemple, dintre d’organitzacions armades com els Mujahidins del Poble o les milícies kurdes; també hi havia presència femenina als basars.

Aquest fet portà al fet que en molts dels àmbits de la societat les iranianes es reivindiquessin com un element social i cultural molt actiu al llarg de tot el procés revolucionari. Les revolucions tendeixen a esdevenir escenaris propicis per l’activisme social transversal, i moltes de les capes de la societat hi prenen un paper, en major o menor mesura. Els processos revolucionaris trastoquen els espais de relació, i en el cas de la revolució iraniana, es va poder veure com moltes de les mobilitzacions ciutadanes que reivindicaven un canvi de poder s’homogeneïtzaren, almenys en alguns punts, per lluitar en favor d’un objectiu comú: derrocar el model institucional pahlavista. Així doncs, la Revolució es materialitzà per les iranianes com una finestra d’oportunitats amb opcions de reivindicar-se com un agent social actiu i transformador. Malgrat tot, la Revolució tindria un final tràgic per la materialització dels drets de les dones quan, amb la consolidació de la República Islàmica, aquestes es veiessin empeses a adoptar una feminitat essencialment islamitzada.

Bazargàn és anomenat Primer Ministre per l’Aiatol·là Jomeini. Font: Wikimedia Commons

Jomeini i els seus partidaris no tardarien a mobilitzar-se per ocupar els principals espais de poder una vegada expulsat el Xa. Una situació, en part, deguda a la ineficiència del govern provisional del primer ministre Mehdi Bazargàn de fer front a la inestabilitat social que es va desencadenar amb posterioritat al període revolucionari i a l’esclat de la guerra amb l’Iraq (1980-1988). Així doncs, s’inicià un període de profunda repressió social amb l’objectiu d’eliminar qualsevol agent que es pogués considerar una amenaça per la nova República. Entre aquestes potencials amenaces es trobava qualsevol element que pogués mostrar signes d’occidentalització, de suport a l’antic règim del Xa o idees alienes a la moral islàmica i als ideals de la revolució. Una definició que englobava, a grans trets, estudiants d’ideologies esquerristes, partits polítics, minories ètniques, gent de classe mitjana (generalment islamista moderada) i, també, el col·lectiu femení.  D’aquesta manera, malgrat els discursos que Jomeini prometien un Iran lliure i per a tothom, el que es trobà la societat iraniana no fou altra cosa que la desil·lusió d’un somni que es precipitava a trencar-se.

La situació femenina a la República Islàmica

Jomeini plantejava un sistema polític essencialment basat en la llei islàmica com a forma de govern. El Govern del Jurista (velayat-e faqih) col·locava en el centre de la política aquells savis religiosos capaços d’interpretar els textos sagrats de l’islam. Una idea personificada, en primera instància, en el Líder Suprem, o el Jurista (Jomeini), i una sèrie d’instruments polítics encarregats de fer complir aquesta llei islàmica en tots els àmbits de la política del país. Institucions com el Consell de Guardians o l’Assemblea d’Experts, a part de la Cambra de Representants escollits a través del sufragi universal, gaudien del dret a vetar les lleis que sortien del govern, representaren aquesta idea de govern islàmic que Jomeini havia somiat instaurar. Si es té en compte que la interpretació dels textos sagrats ha estat un escenari històricament protagonitzat per membres masculins, i que, moltes vegades, han anteposat els seus interessos personals a una lectura rigorosa i crítica dels mateixos, trobem que el sistema polític iranià nasqué, ja des de les arrels, amb una tendència fortament patriarcal.

Particularment en el cas de les dones, es pot veure com les primeres mesures de la República foren destinades a imposar una feminitat del tot islamitzada a les iranianes. Se les obligava a vestir el mocador (hijab) per circular en els espais públics; en l’àmbit educatiu, es varen començar a instaurar escoles islàmiques, en detriment de l’educació secular imposada pel Xa; si es volia accedir a estudis superiors, s’havien de complir una sèrie de requisits per assegurar-se’n l’accés enfront una burocràcia, també, fortament islamitzada. Portar mal col·locat el vel o haver mostrat algun indici de no seguir amb els valors de la moral islàmica eren moltes vegades motiu suficient per vetar l’accés a la universitat. També a molts llocs de treball, un fet que va allunyar les dones de la inserció en l’àmbit laboral públic, i que, conseqüentment, comportà l’ingrés de moltes dones en el sector privat iranià; la legislació relativa a la independència de la dona i a la planificació familiar, també fou reformada.

Malgrat que la Constitució Iraniana del 1979 decretava segons els principis islàmics la igualtat entre els dos sexes, la realitat fou que a nivell jurídic, la dona estava exposada a certes desigualtats. Les lleis que afectaven la família (custòdia dels fills, divorci, lligams matrimonials, herències…) eren clarament favorables als membres masculins de la família. En termes civils, com ara la presència de les dones a les institucions o la possibilitat d’accedir als diferents llocs de treball, les dones també se’n veieren marginades. En aquesta tessitura, les iranianes començaren a agafar consciència d’aquest caràcter discriminatori que representava a la dona com un element passiu de la societat. Es generaria, sobretot a partir dels primers anys de la dècada dels 80, un debat cultural, ideològic i polític amb la voluntat de trastocar la realitat de la República Islàmica.

Com ja es ressenyava anteriorment, la impossibilitat de reduir a una de sola les diverses tendències que adoptaren les iranianes a l’hora de protestar fa molt difícil poder parlar d’un únic moviment feminista. L’anàlisi de la divergència de postures hauria de correspondre a la ideologia, l’estrat social i al període històric que visqueren aquelles que les impulsaren. Malgrat tot, sí que es poden identificar, a grans trets, dos corrents que encararen la lluita feminista en dues direccions diferenciades: en primera instància, algunes dones adoptaren un feminisme occidentalitzat, buscant la igualtat de drets amb els seus companys homes. Moltes d’elles estudiants universitàries, activistes en moviments i organitzacions estudiantils, professores, periodistes, escriptores, juristes, metgesses… treballadores de classe mitjana, generalment educades a les universitats i escoles durant l’anterior període pahlavista. Buscaven reivindicacions molt més vinculades a debatre sobre les relacions de gènere i la mateixa emancipació femenina. Des de l’àmbit de la medicina, per exemple s’intentà reivindicar un sistema de salut molt més favorable a les dones i a les seves necessitats específiques. Al mateix temps, des de l’àmbit jurídic, es posà el focus d’atenció a les desigualtats socials i penals que patien les dones. I des dels campus universitaris, malgrat l’intent d’islamització del món acadèmic a través de la Revolució Cultural (1980-1983), professores i estudiants plantejaven una revisió de les relacions de gènere dins la mateixa societat, posant sobre la taula la manca de llibertats de les quals es privaven a les dones, sobretot dins els espais públics. Paradoxalment, moltes d’aquestes dones lluitaren per la reincorporació de les reformes prerevolucionàries de l’època pahlavista, una etapa on el col·lectiu femení -generalment aquell pertinent a les classes privilegiades-  gaudia d’una posició molt més igualitària respecte dels homes. Aquest fet portà al fet que se les identifiqués, des del discurs oficial del règim, com a elements subversius perillosos per la salut de la República.

Per altra banda, una postura molt més tradicionalista, que no s’oposà al model polític establert i que contribuí a la feminització de la política iraniana durant els primers anys de la República. Dones molt vinculades a les forces islàmiques de la revolució, com per exemple l’activista A’zam Talaqani, filla de l’Aiatol·là Mahmud Talaqani, que fou escollida al primer parlament el 1980 i fundadora de la Societat de Dones Musulmanes. Zahra Rahnavard, també activista religiosa, formà part del procés encarregat de la islamització i control de la premsa iraniana els primers anys de al República. O la periodista, activista i política Faezeh Rafsanjani, filla del futur President Rafsanjani, parlamentària de la dècada dels noranta. Aquestes religioses varen provar que tingueren una major facilitat per fer-se escoltar dins els discursos oficials de la República que no pas les activistes de tendència més secular, malgrat la materialització de les seves demandes polítiques i jurídiques envers els drets de les dones fou més aviat inexistent.

Un grup de dones protesta durant la Revolució del 1979. Font: Wikimedia Commons

La mobilització femenina, lluny de ser una lluita únicament política, tindria un paper del tot rellevant en la construcció de la societat civil del país. De mica en mica, aquest discurs feminista anà quallant en la vida quotidiana de les iranianes, un fet que portà al fet que aquestes reivindicacions també es traslladessin en els espais familiars. Els canvis socials vinculats al procés d’urbanització i la promoció de l’accés a l’educació en foren uns fets clau. L’escolarització de les capes baixes de la població impulsada pel mateix Jomeini començà a posar de manifest aquesta discriminació que moltes d’elles patien en el seu dia a dia. Les noies de les classes baixes podien interpretar per elles mateixes els textos sagrats que aprenien a l’escola, i començaren a posar-se sobre la taula qüestions relatives a la lògica de la llei islàmica que se’ls havia anat inculcant històricament. Es discutiren temes d’especial rellevància, com ara l’edat o les condicions dels matrimonis, l’àmbit laboral, o les restriccions socials a les quals les noies estaven sotmeses. Així doncs, el què fins llavors fou essencialment un espai més aviat monopolitzat per les classes mitjanes i privilegiades que debatien sobre idees de gènere i drets femenins aviat saltà a les classes populars.

Una de les puntes de llança de la mobilització femenina fou, també, l’ús de la premsa i la literatura com una forma de protesta, a voltes clandestina i censurada per part dels òrgans de poder, que començaria a quallar en l’ideari social femení. La revista Zanan (Dones), impulsada l’any 1992 per la psicòloga, escriptora i periodista Shahla Sherkat, fou una de les principals expressions d’aquest corrent reivindicativa. Entre moltes qüestions, algunes de les quals ja s’han comentat amb anterioritat, Sherkat es proposava exposar els tabús que envolten la figura femenina o les relacions entre gèneres. No només des d’una visió externa, com pot ser el cas dels homes, sinó des d’una visió introspectiva, des de la mateixa feminitat. La dona era vista en essència com un cos sexualitzat, que podia distreure els homes de la seva rectitud espiritual, un fet que no només repudiava socialment el cos femení, sinó que moltes iranianes no tenien, a causa d’aquesta imposició, una consciència real de com era el seu propi cos. D’aquesta manera, la qüestió de la llibertat sexual femenina fou una de les principals qüestions que abraçaren les reflexions de la revista, fent-se molt populars entre les joves del país, tocant, de retruc, una qüestió tan essencial en qualsevol societat com la imatge que es té dels seus propis individus. Una imatge que, en el cas de les dones, moltes vegades quedava reduïda a la idea de ser un objecte en essència passiu i encarregat únicament d’exercir la maternitat. Uns debats, a més, on no només participaven dones de tendències seculars, sinó dones musulmanes, de dins i fora del país, així com homes més progressistes, simpatitzants d’una millora de les condicions del col·lectiu femení.

En l’aspecte polític, es produí un creixement de la presència femenina en les institucions. Un fet a causa de la pressió social de les dones i a les creixents reivindicacions del col·lectiu femení. Algunes de les parlamentàries lluitaren per impulsar lleis favorables a l’emancipació femenina, moltes de les quals depenien de reclamar una derogació de les lleis que obligaven a segregar per sexes espais públics i educatius, la promoció de la inserció laboral femenina o la creació de grups de suport -com la Societat de Dones de la República Islàmica- amb influència a l’hora de fer costa o rebutjar algunes de les propostes dels diferents governs. A partir de la dècada dels noranta, aquesta presència política femenina experimentà un creixement exponencial, essencialment explicat pel canvi generacional que patí la societat iraniana i la nova etapa política que s’obriria després de la mort de Jomeini l’any 1989. Una etapa política marcada pel rejoveniment de les candidates i la seva procedència social (la gran majoria amb estudis universitaris, membres de classe mitjana i tecnòcrates islamistes) amb una visió més moderna de l’islam. Malgrat no considerar-se pròpiament feministes, la lluita pels drets de les dones durant l’època postrevolucionària esdevingué un factor clau per al lligam entre societat civil i República Islàmica. També entre les elits, les classes mitjanes i les classes populars iranianes. Una bona mostra d’això es pot trobar en la mobilització per la recollida del milió de signatures en favor del derrocament de les lleis contràries als drets de les dones l’any 2006. L’estratègia de les organitzadores, majoritàriament provinents de l’espectre intel·lectual iranià, fou involucrar els sectors més populars de la societat iraniana, per tal de tenir el suport necessari per plantar cara al govern. Tot aquest procés de recollida de signatures promogué el diàleg i la cooperació entre diversos grups socials.

La pressió femenina provocà una relaxació de les mesures imposades contra les dones, i ja des de la dècada dels vuitanta, es varen començar a revisar clàusules legals, sobretot vinculades a l’àmbit familiar que començaven a protegir a les iranianes dins els seus respectius espais privats. Encetada la dècada dels noranta, i sobretot a partir del 1997 amb el govern de Jatamí, també es produí una millora en les possibilitats de les dones per accedir a llocs de responsabilitat en els espais polítics i jurídics del país, sobretot en l’àmbit parlamentari i com assessores dins la judicatura, un fet que les portava a participar a primera línia de qüestions legals relatives a família i gènere. Una etapa, també, fortament marcada per la pressió econòmica i la crisi que desencadenà la fi de la guerra amb l’Iraq, que portà al fet que moltes famílies haguessin de dependre de dos sous, i que facilità un tomb en l’imaginari cultural de moltes famílies que s’acostumaren a veure com, la dona, també es postulava com una peça essencial i activa, no només en la família, sinó dins el sistema social productiu i de consum.

Homes i dones junts assistint a un partit de futbol el 2018. Font: Wikimedia Commons

Es podria dir que la dona iraniana s’ha anat consolidant progressivament com un agent del tot rellevant, no només per a l’assoliment dels drets en igualtat de gènere, sinó dins propi procés democratitzador de la República Islàmica de l’Iran. La reivindicació d’una interpretació més igualitària de la llei islàmica segueix essent, avui en dia, la punta de llança, no només de les feministes, sinó també d’altres moviments reformistes. Conscients de la injustícia política-legal que pateixen, cada vegada més dones opten per protestar, convertint-se en una força social imprescindible en el diàleg entre societat civil i República Islàmica.

Read More