"Somos una escuela ambulante [...] donde no hay que aprender con lágrimas" Manuel Bartolomé Cossí, 1931

Sens dubte, tant l’educació com la cultura són eixos vertebradors de qualsevol societat. De fet, fins i tot es podria dir que el conjunt de valors i coneixements que conformen cada un dels eixos, són el fonament en virtut del qual interpretem i organitzem la nostra realitat particular. Nogensmenys, hom considera l’accés a la cultura com un mecanisme d’apoderament popular. Per la seva part, les «missions pedagògiques» (1931-1937) van ser una experiència d’educació popular sense precedents. Considerades una de les primeres iniciatives culturals de la II República espanyola, les missions van formar part d’un ampli projecte educatiu de reforma amb una innegable significació cívica i cultural, però també política. Així doncs, no pot ser menystingut l’interès de la jove República per fer-se amb el suport d’una població rural que es malfiava de les urnes. I encara més, es tractava d’una població tradicionalment desposseïda dels grans avenços que arribaven a les ciutats. En els casos més extrems, el seu estil de vida era més proper a l’existent en els segles XVI i XVII que no pas a la mentalitat d’una societat moderna, i, per postres, totes aquestes asimetries van contribuir a engrandir una més que notable desconfiança enfront el nou projecte polític republicà.

Amb el decret del 29 de maig de 1931, el govern provisional de la República accedia a les demandes que la cèlebre Institución Libre de Enseñanza venia plantejant des de la segona meitat del segle passat. El decret donava pas a la creació del Patronato de Misiones Pedagógicas, amb l’encàrrec –segons dicta l’article primer– de “difundir la cultura general, la moderna orientación docente y la educación ciudadana en aldeas, villas y lugares con especial atención a los intereses espirituales de la población rural.”. S’encetava així un projecte pedagògic que es proposava, ni més ni menys, acabar amb l’aïllament que distanciava dos mons propers geogràficament, malgrat que allunyats en termes físics i morals.

L’abast de les missions

La primera de les missions va tenir lloc el 17 de desembre, en el poble segovià d’Ayllón. Fins allà es van desplaçar els components de la primera missió organitzada pel Patronato. És destacable que portessin ja en aquesta primera visita un cinematògraf amb so. Sobretot si es té en compte que –com a molts dels pobles que visitaren– a Ayllón encara no havia arribat l’electricitat. Poc després arribaria la missió de Navaclán (Toledo); més tard –al febrer de 1932, la de Valdepeñas de la Sierra (Guadalajara). Així fins a traslladar-se cap aproximadament 1.200 localitats en poc més de cinc anys. Encara més, gairebé 7.000 pobles es van beneficiar de les més de 200 missions que s’organitzaren i de la resta de serveis i activitats promogudes pel Patronato.

[caption id="attachment_6509" align="alignleft" width="205"]Missions Imatge 2 Públic durant una sessió de cinema a la fresca a les Alpujarras (Andalucía). Les cares dels assistents parlen per si mateixes. Font: Patronato de Misiones Pedagógicas (1934).[/caption]

Van contribuir a l’empresa pedagògica més de mig miler persones. Entre aquestes poden ser destacades personalitats del món de les lletres, com María Moliner, Rafael Dieste, Antonio Machado, María Zambrano, Federíco García Lorca o Luis Cernuda; del món de l’art, com els pintors Ismael de la Serna i Ramón Gaya i Pomés, o el músic Eduardo Martínez Torner, entre tants altres artistes. No obstant, faltaríem a la història si reduíssim la qüestió a l’acció d’uns pocs noms coneguts. Van ser moltes les persones –gairebé anònimes– que van participar, amb el seu entusiasme i la seva voluntat, en les successives missions. Només així s’entén la rellevància del projecte. Una mostra és suficient: van ser les biblioteques rurals a càrrec del Patronato, les encarregades de dur a terme la que fou la més gran de les campanyes de lectura mai organitzades a la història espanyola. Els missioners van repartir 5.522 biblioteques a les diferents escoles rurals que es beneficiaren de la seva acció.

La majoria d’aquestes escoles s’ubicaven en petits pobles repartits al llarg del territori. De fet, algunes pertanyien a aldees que tímidament superaven el centenar d’habitants. D’altra banda, la major part de les localitats visitades l’any 1932 es concentren geogràficament a les províncies de Madrid, Toledo i Càceres. Els missioners van participar aquell any en dinou missions diferents. La seva durada vorejava els sis dies, tot i l’excepció que va suposar la visita de dinou dies a Alcubilla de Avellaneda (Soria) i als seus voltants. Per la seva part, el ministre d’Instrucció Pública –el tarragoní Marcelino Domingo– ho havia deixat bastant clar en el preàmbul del decret: “Se trata de llevar a las gentes, con preferencia a las que habitan en las localidades rurales, el aliento del progreso y los medios de participar en él […] aun los más apartados”. El repte era difícil, tot i que no impossible.

Bona part de les experiències van ser recollides a les memòries dels llibres del Patronato (1934 i 1935). En ells els seus protagonistes ens parlen de pobles poc assidus a les visites. Així doncs, no hauria de sorprendre’ns les múltiples reaccions i rebudes que van trobar al seu pas –menys encara si atenem la gran quantitat de públic que es va beneficiar de les seves activitats. L’acollida, generalment, va ser afectuosa i cordial. Si bé uns pocs van recelar de la presència de desconeguts al seu poble, uns altres quedaren sorpresos al veure per primera vegada un vehicle a motor, o directament s’espantaven al cinema quan observaven la imatge en moviment, d’un tren que es dirigia cap a ells

[caption id="attachment_6510" align="alignright" width="235"]Missions Imatge 3 Cartell del Coro y Teatro del Pueblo anunciant la seva propera actuació en algun poble de Madrid. Font: Museu Reina Sofía.[/caption]

Malgrat que la major part de les activitats van ser ben rebudes, no tot van ser flors i violes. Per exemple, els missioners encarregats de visitar La Baña (Lleó) ens expliquen com en un primer moment, els veïns van optar per ignorar l’arribada dels missioners. Tampoc van ser fàcils les primeres hores als pobles de Zalduendo (Alava) i Respenda (Palència). En ells havien estat difosos rumors i falsedats que buscaven “prevenir” contra les missions. Tot i aquestes primeres impressions, la immensa majoria de persones  (infants, dones, homes i gent gran, sense excepcions) van participar i gaudir amb l’experiència. Manuel Bartolomé Cossío, president del patronat, els prevenia de la següent manera: “No tengáis miedo. No venimos a pediros nada. Al contrario; venimos a daros de balde algunas cosas”.

Entre les activitats més destacades trobem el servei de biblioteques (que repartí mig milió de llibres); el Museu del Poble o Museo Circulante (el qual comptava amb reproduccions de les obres més destacades del Museu del Prado); el Retablo de Fantoches; el cinema; així com el servei de música i el Coro y Teatro del Pueblo. Centenars d’activitats omplen les memòries dels llibres. Milers van ser les persones que es van beneficiar de l’empresa pedagògica. Una obra que volia arribar a petits i grans per igual, i on l’aprenentatge era assumit com el producte d’un procés de gaudi i enriquiment. Per a molts allò significava una novetat totalment imprevisible i desconeguda. Sens dubte, aquells pobles abandonats, tant diferents i distants del món de les ciutats on es gestava la modernitat, suposaven tot un repte pel republicanisme i la República.

L’institucionisme i les «missions ambulants»

Fins a l’arribada de la Segona República, el projecte va estar desproveït de qualsevol suport oficial per part dels diferents règims i governs que es succeïren en el poder. Per posar només un exemple, l’any 1907 la força dels conservadors durant el «govern llarg» de Maura –amb Faustino Rodríguez-San Pedro al capdavant del ministeri d’Instrucció Pública– rebutjava la proposta de crear un cos de missioners ambulants. Malgrat els impediments, la reivindicació dels institucionistes no va defallir. El camí va ser llarg i tortuós, tanmateix, la confluència política que es donà durant el bienni progressista (1931-1933) entre institucionistes, socialistes i el regeneracionisme democràtic va possibilitar la materialització de les missions.

Com ja s’ha deixat entreveure, des de finals del XIX s’havia escampat entre diferents cercles intel·lectuals una reivindicació que reclamava la necessitat d’intervenir espiritualment en les zones rurals. Però, què és ben bé l’institucionisme i quines eren les seves propostes? Els principals impulsors del moviment van ser Francisco Giner de los Ríos i Manuel Bartolomé Cossío. El seu nom dimana de la Institución Libre de Enseñanza (ILE), creada l’any 1876 com a mostra de rebuig al «decreto Orovio» –el qual prohibia la llibertat de càtedra. De la ILE, primer Giner i després Cossío van ser els seus directors. Les seves demandes es basaven en la necessitat de modernitzar l’educació espanyola, per això, entre les diverses aportacions convé ressaltar la introducció a l’Estat espanyol d’aquelles corrents pedagògiques més modernes i innovadores que existien a l’Europa de finals de segle. D’altra banda, tampoc hi ha dubte de la connexió que es donà entre el moviment institucionista i el krausisme. Talment, paga la pena aturar-se un moment en aquesta qüestió.

[caption id="attachment_6511" align="aligncenter" width="401"]Missions Imatge 4 D’esquerra a dreta: Manuel Bartolomé Cossío, Francisco Giner de los Ríos y Ricardo Rubio. Font: Aguilar Digital.[/caption]

A grans trets, es podria dir que el krausisme va ser un dels pensaments més genuïns de totes les corrents progressistes espanyoles. Convé aclarir que el krausisme no fou una filosofia unitària, sinó que anà canviant amb les successives generacions. De fet, si comparem el pensament de Giner amb el d’altres krausistes, les diferències són més que notables. També altres personalitats –com Altamira– s’adheriren al moviment institucionista, però mantenint les distancies amb el krausisme. Per a no allargar-ho gaire més, només puntualitzar que sense la influència de la filosofia krauso-institucionista, es fa dificil comprendre bona part dels arguments que donaren pas a les missions republicanes. Tan difícil com dissociar els influxos del regeneracionisme, del context en que es desenvolupa l’institucionisme. Em limitaré a escampar algunes de les seves idees a mesura que avancin els fets.

En el seu marc de reivindicacions, l’institucionisme sostindrà durant dècades la necessitat de crear «missions ambulants». Sota aquesta idea, més o menys genèrica, s’agrupaven un conjunt d’accions concretes que prendran forma a mesura que s’oficialitzi i s’implementi el projecte. Un breu repàs cronològic aclareix la seva evolució.

La primera figura que va reclamar la posada en marxa de les anomenades «missions ambulants», va ser el llavors director de l’ILE Giner de los Ríos (1881). El succeïren d’altres com el ja esmentat Cossío (1882); l’historiador Joaquín Costa (1899); el pedagog Ángel Llorca (1909); el llavors director de primer ensenyament, Rafael Altamira (1912); i una dècada després, tornaria a insistir el mateix Cossío (1922). Com a mostra de l’arrelament de la proposta en aquest mig segle de reivindicacions, és un fet destacable que fins i tot el comte de Romanones s’afegís a la demanda en 1913. A més a més, també es van donar iniciatives fora de l’institucionisme, com la de Puig Cherta a Falset.

Dos mons i un Estat

Més enllà del fonament teòric que donà consistència al projecte, cal també que ens preguntem per quina era la realitat rural a la que s’adreçava. A l’albada de la Segona República, l’economia espanyola continua sent predominantment agrària. D’altra banda, si bé llavors l’estructura demogràfica es trobava immersa en un procés de canvi gradual, cal també recordar la desigual repartició de la seva població arreu dels territoris. En efecte, l’augment demogràfic (dels 18,6 milions d’habitants en 1900 als 23,5 milions per 1931) coincideix amb un notable trasbals interior de població. Aquest desplaçament de persones que abandonen les zones agrícoles menys dinàmiques per incorporar-se a la vida productiva de les ciutats industrioses, farà encara més evident la distància que separava els dos mons.

A començaments del segle XX, els alts nivells de desigualtat certificaven l’endarreriment de l’Estat en quant a legislació social tuïtiva i extensió de determinats drets fonamentals. Un 35% de la població era encara analfabeta quan l’opció republicana venç a les urnes. El mateix Patronato ho deixaria ben clar: “el aislamiento es el origen de las Misiones y la justicia social su fundamento”. Així i tot, trobem alguns antecedents importants. Un dels esdeveniments polítics de major rellevància tingué lloc amb la creació del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes (1900). No obstant, tampoc aquest va ser capaç d’acabar amb les desigualtats; ni socials ni territorials. Malgrat tot, val a dir que pels institucionistes l’arrel del problema no era ben bé de caire polític. Per a ells es tractava, fonamentalment, d’un dilema «cultural» i «espiritual». És novament palpable la seva connexió amb la filosofia krausista.

[caption id="attachment_6514" align="aligncenter" width="477"]Exposició organitzada pel Museo Circulante en algun poble segovià. La imatge també és prova de l’enorme afluència de públic. Font: Patronato de Misiones Pedagógicas (1934). Exposició organitzada pel Museo Circulante en algun poble segovià. La imatge també és prova de l’enorme afluència de públic. Font: Patronato de Misiones Pedagógicas (1934).[/caption]

D’altra banda, la influència de l’Església –encara més pesant en el món rural– impel·lí igualment una reforma en el model educatiu. A la pràctica, la seva mentalitat conservadora s’oposava a qualsevol novetat pedagògica que la modernització pogués suggerir. De la mateixa manera, tampoc estava disposada a perdre poder polític ni privilegis. El descontentament eclesiàstic fou especialment ostensible en ser aprovada la proposta d’ensenyament laic, inclosa dins la Constitució republicana de 1931.

De poc o res van servir les veus que insistien en que «laic» era sinònim de «neutre» i no d’«ateisme anticristià». La dels eclesiàstics era una educació basada en l’aprenentage memorístic. En la repetició i en l’obediència, és a dir: en la jerarquia. D’aquesta manera mantenien una sèrie de principis i valors que, en la seva finalitat última, acabaven per integrar la desigualtat gairebé com una institució divina. Quasi tan divina com ho era la institució social i jurídica de la propietat pels seus feligresos de dretes. A més, per a disgust de l’Església, les missions republicanes no van ser plantejades com una acció de «beneficiència»; més aviat, formaven part d’un pla general de reforma social, empès per l’afany de «solidaritat» i de «justícia social». Arribats a aquest punt, convé matisar que el projecte mai es va plantejar cap tipus de meta revolucionària –en el sentit clàssic del terme. Per una banda, l’Estat no podia permetre’s els excessos revolucionaris. Per l’altra, les accions van estar sempre controlades i limitades pel poder republicà que les sostenia.

L’Església mai va estar disposada a rendir-se en la seva pugna amb l’Estat. A tall d’exemple, l’ordre de les carmelites es van encarregar d’organitzar el que es coneix com les «missions catòliques». Existia, per tant, una veritable competència per plantar cara a les missions «laiques» de la República.

En darrer lloc, també mereixen ser mencionades algunes iniciatives de l’àmbit institucional com a motor del futur canvi. En aquest cas, són exemple els mestres pensionats des de 1911 per la Junta de Ampliación de Estudios. El cos de docents va tenir l’oportunitat de visitar diferents escoles rurals belgues i franceses. Al seu retorn, van portar amb ells tot un seguit de novetats pedagògiques i metodològiques. El viatge per Europa també els va permetre comparar el retràs i les mancances del sistema espanyol. S’estava gestant la consciència en torn un problema estructural i, per extensió, nacional. Per descomptat, les experiències i els coneixements adquirits en aquestes estades a l’estranger acabaren nodrint el futur projecte de les missions republicanes.

Els missioners i la Segona República

"[...] no abandonará en ningún momento la prudencia y la templanza, fuentes de la paciencia y de la simpatía y normas infalibles de conducta misionera." Fragment extret del primer volum de memòries del Patronato de Misiones Pedagógicas, 1934

[caption id="attachment_6512" align="alignright" width="260"]Missions Imatge 5 Camioneta del Museo Circulante descarregant una còpia de l’obra “El príncipe Baltasar Carlos a caballo” (1635), de Diego de Velázquez. Font: Patronato de Misiones Pedagógicas (1934).[/caption]

Bona part dels homes i dones que participen en el projecte, ho faran de manera conscient i amb una denotada voluntat d’intervenció en l’afeblit panorama rural que heretava la República. D’antuvi, no va ser fàcil pel Patronato fer-se amb un cos de voluntaris disposats a recórrer les insospitats del territori. No obstant això, sempre va sostenir que “a la misión le basta para existir el misionero”. Aparentment, no sembla una feina massa atractiva, si no fos per la conscienciació prèvia que requeria. El perfil dels missioners ens ofereixen algunes de les claus per comprendre-ho millor.

Uns eren professionals de l’ensenyament (mestres, inspectors, pedagogs, etc); altres gastaven un perfil més vinculat al món de l’art i la cultura (pintors, actors, músics, escriptors, etc). A més, amb l’adveniment de la República, antics alumnes de l’ILE i de l’Institut Escola van trobar encàrrecs que complir gustosament. Altres simplement es mourien per la convicció de les seves idees. Molts d’ells compartien el gust per la ciència, les lletres, les tecnologies i, en definitiva, per tot allò que portés l’etiqueta del progrés. També coincidien en altres aspectes, per exemple, la immensa majoria dels missioners provenien del món de les ciutats; compartien una visió prou similar dels problemes socials i de la noció de «modernitat»; alguns insistien en la necessitat d’homogeneïtzar els territoris; d’altres parlarien obertament de «nacionalitzar» aquells indrets on semblava que encara la «modernitat» no havia penetrat. A grans trets, la seva percepció no anava gens errada.

Els missioners es van trobar alguns pobles que no disposaven encara de carreteres. En d’altres, aquesta simplement quedava inutilitzada ja que ningú al poble disposava d’un vehicle a motor. Si bé en alguns casos les barreres físiques eren difícilment franquejables, en altres ocasions, les diferències morals i culturals suposaven un repte majúscul. Fins i tot Cossío parlaria de la necessitat d’establir una “comunicación para enriquecer las almas”. Tot i així, la tasca dels missioners no significava començar una «guerra cultural». En qualsevol cas, el seu encàrrec era el de facilitar un apropament cultural. Era necessari aixecar ponts que integressin a la població rural en el projecte republicà; construir espais d’intel·ligibilitat entre els dos mons, això era: acabar amb la falta de conviccions comunes des d’on partir. En el terreny polític, l’objectiu seria, en paraules del socialista i director general d’ensenyament primari Rodolfo Llopis: “sacudir la modorra de esa España rural. Había que conquistarla para la República”.

El republicanisme d’aleshores confiava en la figura del mestre com el primer element de la modernitat amb el que penetrar en les zones rurals. Així doncs, no és estrany que la seva també fos coneguda com la «República de los Maestros». Aquells baluards de la cultura van contreure, alhora, una tasca de suport als mestres rurals. Així ho disposava l’article tercer del decret, esdevenint les escoles rurals en el centre d’operacions de les missions. Els missioners també organitzarien cursos que vetllessin per formar als mestres rurals en una pedagogia moderna i innovadora. En definitiva, calia que els mestres rurals es mostressin oberts als impulsos del progrés, familiaritzant a la gent dels seus pobles amb els avenços científics i tecnològics tan comuns a les grans ciutats europees. D’això va ser un exemple la campanya de 1932 a San Martín (Madrid), on els camperols es van familiaritzar amb tècniques de conreu per a ells encara desconegudes. Tan bon punt marxessin els missioners, el mestre del poble seria l’encarregat d’assessorar a la comissió veïnal que vetllava per la continuïtat de les millores en els camps santmartinencs.

El final de missions republicanes

Malgrat que des de 1934 la partida de pressupostos va ser cada vegada menor, les missions es van prolongar fins a finals del maig de 1937. Les necessitats de la guerra s’anteposarien llavors a les urgències culturals del poble. Tot i  així, no està de més esmentar la participació d’alguns missioners enrolats a les Milícies de la Cultura, així com les publicacions d’uns altres a revistes com ara El Mono Azul o Hora de España.

[caption id="attachment_6513" align="alignright" width="334"]Missions Imatge 6 Mestra en El Saucejo (Sevilla) i les seves alumnes. Rere sostenen una bandera republicana. Font: El País.[/caption]

Les darreres activitats van tenir lloc en un clima d’una innegable preocupació. En 1935, el pressupost del que disposava el Patronato era gairebé la meitat (unes 400.000 pessetes) de l’assignat dos anys enrere. No és casual que el descens coincideixi amb l’ascens de les dretes al poder. Des del novembre de 1933 fins el febrer de 1936, el nou govern de la República intentarà, per tots els mitjans possibles, acabar amb les reformes iniciades durant el bienni progressista. El Patronato va haver de fer front als embats dels contrareformistes, denunciant públicament la situació, alhora que intentava organitzar noves missions.

La victòria dels franquistes tampoc augurava res de bo pel futur de les missions. Per a la seva desgràcia, bona part de la transcendència social i política que va tenir el projecte inaugurat a Ayllón, és constatable per l’ímpetu de la repressió franquista. Molts dels missioners van haver d’exiliar-se, altres van ser assassinats i encara avui continuen desapareguts. La depuració de mestres només acabar la guerra, confirma igualment la transcendència de la reforma educativa en la que s’emmirallen les missions. Però també la premsa –nacional i internacional– es va fer ressò, durant els anys en que van existir, de la transcendència del projecte. Són exemple, entre d’altres, els corresponsals francesos, suecs, anglesos i nord-americans que s’interessaren per les missions.

Més enllà la tragèdia que va suposar la derrota, resta encara a la memòria republicana l’obra de les «missions pedagògiques». Amb elles, la Segona República va demostrar el seu afany de justícia social i nacionalitzador, alhora que deixava constància de la seva naturalesa reformista. S’aspirava llavors, en línies generals, a la construcció d’un sistema educatiu públic i modern. L’aposta contemplava la defensa d’un model laic; difusor dels valors democràtics del republicanisme; gestat en l’avantguarda pedagògica del moment, i del qual les «missions pedagògiques» van ser una de les seves expressions més sinceres i entusiastes.

David Vicente Pareja

Nom: David Vicente Pareja

Graduat en Història a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), amb mencions d’«Història Contemporània» i d’«Història Social i Cultural de les Èpoques Moderna i Contemporània».

Articles

misiones-pedagogicas3bis

Les missions pedagògiques i la Segona República

“Somos una escuela ambulante […] donde no hay que aprender con lágrimas” Manuel Bartolomé Cossí, 1931 Sens dubte, tant l’educació com la cultura són eixos vertebradors de qualsevol societat. De fet, fins i tot es podria dir que el conjunt de valors i coneixements que conformen cada un dels eixos, són el fonament en virtut […]

Efemèrides

Eucarístic Imatge 1 (capçalera)

35è Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona

El 27 de maig de 1952 es va celebrar a la ciutat de Barcelona el primer Congrés Eucarístic Internacional després del final de la Segona Guerra Mundial. La trobada religiosa es va allargar fins a l’1 de juny. A la seva clausura, el cardenal Federico Tedeschini (emissari diplomàtic del Vaticà i membre fundador d’Acción Católica) […]

portada

Logie Baird i la primera demostració televisiva de la història

El 26 de gener de 1926, l’enginyer i físic escocès John Logie Baird (1888–1946) va fer des del seu laboratori londinenc, la primera demostració pública del funcionament d’un aparell realment innovador: la televisió. En aquell moment ho va mostrar davant un grup de 50 científics de la Royal Institution i d’un periodista, tot i que […]