Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

L’Europa del segle XVI va estar plena de canvis polítics, econòmics i religiosos. En aquest convuls context, Anglaterra es va veure immersa en grans batalles ideològiques i disputes religioses. El paper que tingué Maria I d’Anglaterra, dona ferventment catòlica, dins d’aquestes transformacions va fer que passés a ser recordada per la historiografia sota el pseudònim de bloody Mary per les seves violentes accions contra els protestants dins d’un regne anglès partidari, cada cop més, de la nova Església anglicana.

Maria I d’Anglaterra, la primera reina d’Anglaterra

El 18 de febrer de 1516 naixé Maria Tudor, la primera dona regnant d’Anglaterra. Filla del rei Enric VIII (1491-1536) i la reina Caterina d’Aragó (1485-1536) –filla dels Reis Catòlics, uns dels monarques més influents del segle XV–, la vida de Maria va estar marcada des de la seva infància per la fe catòlica que professava la seva mare. La decisió d’Eric VIII de trencar amb l’Església de Roma i esdevenir un poder suprem amb una nova doctrina, organitzant la religió al voltant de l’anomenada Església anglicana a través de l’Acte de Supremacia de 1534, va provocar el tancament de monestirs catòlics, la venda de terres de l’Església i el saqueig i crema de relíquies de sants i joies de les diferents tombes sagrades.

Enric VIII, Maria Tudor i el bufó Will Sommers. Font: Wikipedia

Enric VIII decidí trencar el seu matrimoni amb Caterina d’Aragó i contraure matrimoni amb Anna Bolena (1501-1536), amb qui tindria a la futura Isabel I. Aquest fet sumat a l’ascens de l’anglicanisme al país posicionà a Maria dins la fe catòlica que defensarà al llarg del seu regnat, ja que mai havia coincidit amb el seu pare en abandonar el mandat de Roma en l’aspecte religiós. Això feu que Enric alcés a Isabel sobre Maria, qui quedà repudiada en considerar-la il·legítima per haver nascut dins d’un matrimoni catòlic.

El 1547, la mort del rei donà pas a un moment d’incertesa a l’hora de nomenar a un nou monarca. La predilecció catòlica que professava Maria va fer que s’optés per posar al tron a l’únic fill baró, Eduard VI (1537-1553), qui tingué un breu regnat dominat per l’avanç protestant al país i en les estructures de l’Església. Encara que els consellers protestants d’Eduard VI varen prohibir els llibres d’oració catòlics, imposant el Prayer Book –el llibre d’oració comú–, i van proscriure la missa tradicional catòlica, Maria no va desistir de la seva fe i participà de la missa, negant-se a renunciar a la seva religió catòlica.

A la mort del nou rei s’obrí un nou plantejament per l’herència al tron. El testament que deixà Enric VIII situava dins la línia de successió a Jane Grey (1537-1554), neboda del rei i fervent protestant. D’acord amb aquest testament, Eduard VI, assessorat pels seus consellers, desheretà a Maria i Isabel per assegurar la continuació de les seves reformes, cedint el tron a Lady Grey qui es convertí en reina de facto. El seu breu regnat va fer que passés a ser coneguda com “la reina dels nou dies”, ja que fou deposada dies després de la seva coronació a conseqüència d’un aixecament popular a East Anglia que entronitzà a Maria I com a reina d’Anglaterra i Irlanda el 1553.

Retrat de Lady Jane Grey. Font: Wikimedia Commons

Maria i Felip, el matrimoni contra el protestantisme

En una Europa trencada per la religió, Espanya es postulava com un Imperi indiscutible. L’Imperi de Carles I (1500-1558) i la monarquia hispànica de Felip II (1527-1598) sempre havien sigut bones opcions per a generar una aliança catòlica ferma contra el protestantisme cada cop més present a Europa. Aquesta aliança pretenia assegurar, sense èxit pel fet que no van aconseguir engendrar un hereu, una descendència catòlica per al tron d’Anglaterra evitant així que aquest fos heretat per Isabel, de caràcter protestant. Fou l’emperador Carles I qui posà sobre la taula la proposta de matrimoni entre el seu fill Felip i Maria. El setembre de 1553 es signà l’enllaç que es duria a terme tan sols un any després, el juliol de 1554. La política religiosa que pretenia portar a terme Maria es va veure recolzada per la influència espanyola com un dels baluards catòlics més poderosos de l’Europa del moment.

La unió dinàstica entre els Tudor i els Habsburg tenia com a finalitat, no només imposar el poder espanyol a l’illa, sinó assegurar la confessió cristiana en una Anglaterra cada cop més dividida en el plànol religiós. La política religiosa iniciada per Maria es va veure rellançada amb la incorporació de la corona espanyola al tron anglès, i els estatuts signats durant el període matrimonial varen suposar la reorganització de l’Església catòlica a Anglaterra.

Les restrictives polítiques religioses imposades per la reina varen venir acompanyades del creixent odi pel suport del monarca espanyol a les dites polítiques, ja que l’estímul que rebé Maria enfront dels protestants per part dels confessors del monarca espanyol foren considerables. Entre ells, es van editar dos llibres metòdics sobre la teoria i la pràctica de la persecució dels heretges per part del conseller de Felip, Alfons de Castro (1495-1558), fortament rebutjats per la població anglesa protestant.

Maria I d’Anglaterra i Felip II d’Espanya. Font: Wikipedia

El retorn al catolicisme

L’Anglaterra catòlica va rebre a Maria com a hereva legítima de la corona i la salvadora de la religió catòlica sobre allò que representava la seva germana Isabel, qui mostrava de forma oberta la seva simpatia cap al protestantisme i l’Església anglicana. El poble catòlic, que encara representava la majoria a Anglaterra, els comuns i l’alta i baixa noblesa, van veure a la nova reina com una oportunitat per fer ressorgir el catolicisme i imposar-se al protestantisme que avançava, no només a Anglaterra, sinó a tota Europa. A la seva arribada al tron, una formació completa d’uns 30.000 homes formà un exèrcit decidit a defensar a la reina en la seva gesta de retornar l’Església i la fe catòlica.

La seva política religiosa es va centrar en restablir el catolicisme i la fidelitat al Papat, imposant el reconeixement del papa com a cap suprem de l’Església a Anglaterra, trencant així amb les lleis imposades pel seu pare. Encara que les seves polítiques varen ser dirigides a frenar aquest avanç protestant al país, al seu ascens al tron va emetre un edicte a través del qual deixava als súbdits d’Anglaterra professar lliurement la seva fe sense l’obligatorietat de professar la religió catòlica, advocant per la comprensió i la tolerància. Això canvià quan els atacs protestants, concentrats principalment de Londres, varen fer que Maria imposés una política restrictiva d’obediència a l’autoritat catòlica. En tot aquest procés, el paper que tindrà Felip II d’Espanya serà essencial a l’hora de frenar l’avanç protestant al país.

El 1553, Maria va donar un gir a la seva política religiosa promulgant el First Statute of Repeal, que pretenia restaurar la situació prèvia a la ruptura amb Roma, derogant la legislació religiosa aprovada sota el regnat d’Eduard VI i que imposava el protestantisme al país. Rere el matrimoni amb Felip, es va promulgar un Second Statute of Repeal (1555) a través del qual quedaven derogats els estatuts i la legislació aprovada contra l’autoritat papal imposada per Enric VIII des de 1529. La reorganització de l’Església catòlica a Anglaterra va suposar la censura de llibres considerats herètics per la seva naturalesa protestant, l’execució dels considerats heretges de la religió catòlica i la instauració d’un nou catecisme. Amb tot això, Maria va eliminar la supremacia que tenia la corona sobre l’Església anglicana, imposada per Enric VIII després de la seva ruptura amb Roma.

El cardenal Reginald Pole. Font: Wikipedia

El restabliment de la missa i els sagraments catòlics van comptar amb el treball desenvolupat pel cardenal Reginald Pole (1500-1558), qui va mantenir un estret contacte amb el papa Juli III per tornar a una submissió d’Anglaterra enfront del Papat, rebent el títol de Legat Papal. El renaixement catòlic al país semblava haver-se imposat sobre la doctrina anglicana i s’inicià una persecució religiosa encapçalada pel mateix Reginald Pole, sota l’acceptació de Maria, contra les minories protestants del país.

La persecució religiosa

Mesos després de la coronació de la reina i a conseqüència de la preocupació sorgida pel matrimoni entre Maria i Felip –vist com l’inici de la restauració del catolicisme a Anglaterra– sorgí una revolta. L’anomenada ‘Revolta de Wyatt’, encapçalada per sir Thomas Wyatt el Jove (1521-1554), pretenia acabar amb el matrimoni entre Maria I i Felip II, ja que l’enllaç representava una amenaça estrangera en entrarla casa dels Habsburg dins la monarquia anglesa, i enderrocar a Maria en favor d’Isabel. El fracàs de la revolta comportà l’execució del mateix Wyatt i la decapitació de Lady Grey, així com la sospita que Isabel estigués implicada en l’intent d’enderrocar a la reina Maria. Les sospites de la reina no van poder provar la implicació d’Isabel en la revolta, però sí que van fer empresonar-la a la Torre de Londres i, posteriorment, quedà custodiada en arrest domiciliari a Woodstock.

Execució de Lady Jane Grey. Font: Wikipedia

Aquesta primera hostilitat cap a la reina vingué continuada per una gran oposició sorgida per la derogació de les lleis establertes en temps d’Eduard VI, restaurant l’obediència a Roma, retornant les terres monàstiques venudes i tornant a imposar el llatí com a llengua de la missa. La posició religiosa que ara adoptà Anglaterra aixecà als protestants del país contra les noves polítiques religioses que comptaven amb el suport del Parlament, qui aprovà les lleis d’heretgia de l’edat mitjana que ara tornaven a entrar en vigor. Com a conseqüència, la Torre de Londres s’omplí de presoners que professaven el protestantisme de forma oberta o que anaven en contra del règim catòlic imposat. El 1555 les heretgies varen començar a ser reprimides i castigades amb l’execució de protestants. Encara que tothom podia patir la repressió, Maria es va acarnissar amb nobles i arquebisbes pel poder que representaven dins la cort i l’Església a Anglaterra. En només tres anys (1555-1558) van ser condemnats acusats d’heretgia uns 280 homes i dones, sense ser aquest número una xifra precisa de les execucions dutes a terme durant aquest període.

Amb tot, Maria no va obrar sola. Aviat els funcionaris de la cort anglesa van actuar sota les ordres de la reina que obligà a empresonar als protestants més influents del país, veus que s’alçaven sobre el poble anglès per inspirar d’altres contra la religió catòlica. Aquests protestants es van veure obligats a retractar-se, adjurar de la seva fe protestant i considerar-la una heretgia, redimint el seu pecat. Els protestants més fervents, creients defensors de la fe anglicana, no van cedir davant la reina. Entre les seves primeres víctimes foren condemnats a la foguera els protestants i reformadors John Hooper –arquebisbe de Gloucester–, Nicholas Ridley –arquebisbe de Londres– i Hugh Latimer –arquebisbe de Worcester–.

Execució de Thomas Cranmer. Font: Wikipedia

Entre tots, destacà Thomas Cranmer (1489-1556) –arquebisbe de Canterbury abans de ser Pole nomenat en el mateix càrrec –qui, encara que es retractà i renuncià al protestantisme per acollir de nou el catolicisme, no va aconseguir el perdó de la reina al ser un dels reformadors més destacats de la Reforma anglicana –va ser nomenat primat de l’Església d’Anglaterra per Enric VIII–, i un dels artífexs del divorci entre Enric VIII i Caterina d’Aragó.

Bloody Mary: la construcció del mite

Després de la mort de Maria I, el novembre de 1558, els protestants començaren a escriure els actes de la reina durant el seu regnat. El 1563, l’impressor protestant John Day publicà El llibre dels màrtirs” o “Fets i Monuments”. Escrit per John Foxe (1516-1587), protestant exiliat durant el regnat de Maria, el dit llibre fa una exhaustiva descripció de les persecucions protestants i altres grups cristians minoritaris, considerats precursors de la Reforma Protestant i, d’aquesta manera, de l’Església anglicana. Encara que l’obra fa un recorregut per la història, tractant els primers màrtirs cristians en època medieval i els regnats d’Enric VIII i Eduard VI, Foxe fa èmfasi en l’etapa de Maria I d’Anglaterra i en els que han passat a la història com a màrtirs del protestantisme.

Retrat de John Foxe. Font: Wikipedia

La publicació del llibre va rebre el suport de la reina Isabel I d’Anglaterra (1533-1603), qui va voler –de la mateixa manera– retratar de forma negativa a la reina Maria. Dècades després de la primera publicació del llibre, ja al segle XVII, el poble començà a escriure una altra història de la reina Maria I d’Anglaterra, qui va rebre el sobrenom de bloody Mary a través d’aquesta historiografia protestant posterior als anys de repressió.

El llarg regnat de la reina Isabel I, on trobem la consolidació i organització de l’Església anglicana, va ajudar a fixar la idea d’una reina Maria sanguinària, plena d’odi cap als protestants i sense consideració a l’hora d’actuar per defensar la que, considerava, la veritable fe cristiana.

Read More

Durant el segle XVI, Europa va viure diverses convulsions religioses que obriren una nova concepció de la religió i la fe a tot el continent. L’aparició del luteranisme va donar pas al sorgiment de noves doctrines com el calvinisme o el presbiterianisme, amb grans diferències amb la tradicional religió catòlica. Encara que el presbiterianisme es va consolidar ràpidament a Escòcia, els presbiterians anglesos van haver d’esperar fins a la Revolució Gloriosa de 1688 per aconseguir una certa tolerància al país.

El naixement del presbiterianisme com a doctrina:

Durant la Reforma Protestant del segle XVI, Joan Calví – teòleg francès – va defensar que el govern de l’Església havia de ser guiat pel pobre, on només Déu podia ser el cap d’aquesta i tots els seus membres eren iguals. La relació entre Calví i John Knox – predicador escocès i fundador del presbiterianisme – va desenvolupar la creació de la doctrina presbiteriana, sent aquesta la forma que va adoptar el calvinisme a Escòcia. La pesada estructura de Roma i el constant èmfasi en crear una acumulació de poder havia derivat en el rebuig a l’estructura piramidal dins de les esglésies reformadores, ja que la lectura dels textos del Nou Testament expressaven un govern molt més horitzontal. El govern d’aquestes Esglésies es basaria en assemblees representatives d’ancians, considerant que tots els pastors eren iguals i que cap d’ells podia reclamar una superioritat respecte a la resta. Creien que havien d’existir estructures fortes de disciplina eclesiàstica, organitzada de baix a dalt, començant per les parròquies.

Retrat de John Knox. Font: Viquipèdia

Els presbiterians consideraven que Crist era rei sobre la seva Església i tenia drets de corona, sent la màxima autoritat com a cap governant del seu poble. Cap altre figura, sigui el papa o un rei, podia usurpar el lloc de Crist com a rei de la seva Església. Per Knox, per sobre del rei està el sacerdot de la Kirk, que actuaria com a defensor del dret diví.

John Knox i la Reforma Escocesa:

John Knox neix el 1514, abans de les tesis de Luter, encara que després seguirà els passos de la Reforma Protestant. Com a predicador entra en contacte amb les idees reformistes i, en ple furor de la Reforma, marxa a Ginebra per ser alumne directe de Joan Calví. El 1555 tornarà a Escòcia per transformar completament el panorama religiós del país cosa que xocarà, no només amb la seva reina María Stuart –de la casa de Guisa i catòlica– sinó també amb la religió anglicana del país veí: Anglaterra. La seva arribada a Escòcia va comportar l’arribada de les idees protestants i la seva contínua predicació contra els abusos de l’Església de Roma va provocar una reacció al país a la qual es van afegir molts adeptes, fent cada cop més gran la seva influencia en tots els aspectes de la vida política i religiosa.

En els seus escrits va arribar a predicar, a través de la lectura de l’Antic Testament, que els protestants tenien el dret i deure de matar als catòlics per idòlatres, advocant per l’expulsió dels catòlics no només a Escòcia, sinó també a Anglaterra.

John Knox predicant davant les Lords de la Congregació. Font: Vikipedia

Cap a 1559 el pobre escocès es rebel·là contra la dominació francesa al país, ja que la presència de la família Guisa al poder creava un gran conflicte per la consolidació de la nova doctrina. Les tropes enviades contra el poble protestant van despertar l’interès d’Isabel I d’Anglaterra qui, com a gran contrincant del catolicisme a Europa, va intervenir al país amb un potent exèrcit que va assetjar a les tropes franceses a Leith, aconseguint la seva capitulació. Només cinc anys després de l’arribada de Knox, el Parlament escocès adopta la confessió protestant el 1560, ara coneguda com la confessió escocesa. A finals del mateix any, el govern presbiterià s’implanta a les esglésies de tot el país amb un projecte de crear un pacte nacional firmat pels escocesos presbiterians.

La historiografia ha considerat a John Knox un servent de la seva pròpia religió, un intolerant que atacarà a tots aquells opositors de la seva doctrina i un fanàtic impertorbable que demandarà al poble la lluita contra al catolicisme a Escòcia concentrar, sobretot, a les Highlands.

La nova doctrina contra la reina:

A l’arribada de Maria Stuart a Escòcia –rere la mort del seu marit, el rei de França Francesc II– les complicacions pel govern comencen a fer-se tangibles. John Knox, l’home més poderós del poble i qui té el suport de la kirk escocesa, està contra el govern de la jove reina. La subordinació que Knox demanda a la reina en relació al sistema teocràtic que defensa, desemboca en una reacció negativa de Maria Stuart sobre la nova religió del país. Un aspecte a tenir en compte és la rivalitat entre Maria Stuart i Isabel I, derivada de la legitimitat que tindria o no Isabel I com hereva del tron d’Anglaterra, que veu en el presbiterianisme un nou front per debilitar el catolicisme defensat per la reina escocesa, encara que el seu rebuig a Knox es fa més que evident. Les discrepàncies cíniques de Knox cap a la reina Maria es veuen clarament quan el predicador celebrà de forma pública la mort del delfí de França i marit de Maria Stuart, Francesc II, per la seva confessió catòlica.

La reina escocesa Maria Stuart. Font: Viquipèdia

Els moments en què Maria Stuart i Knox es veuen cara a cara es troben en un marc ple d’hostilitats on Knox evitarà reconèixer la sobirania de la reina per no haver de jurar-li obediència, aquest fet, juntament amb les seves constants crítiques a l’Església Catòlica, crearà un cisma amb la monarca. Encara que Maria i Knox van estar enfrontats de forma pública durant tot el regnat d’aquesta, el poder del fanàtic va superar a la fe de la reina. Una mostra d’això és la coronació de Jacob VI d’Escòcia, fill de Maria Stuart, on Knox va predicar el sermó i el va educar en el protestantisme durant la regència del comte de Moray. Aquest fet serà clau per entendre, posteriorment, el desenvolupament del presbiterianisme a Anglaterra.

El 1566, el secretari personal i conseller de Maria Stuart, el catòlic Rizzio, és assassinat al Palau de Holyrood per ordre de Darnley, rei consort d’Escòcia. Encara que no es va poder provar la implicació de Knox en l’assassinat, aquest va decidir abandonar Edimburg per temor a les possibles represàlies que podrien portar a terme els catòlics.

Vista del Palau de Holyrood a Escòcia. Font: Viquipèdia

L’imprevisible assassinat del mateix Darnley va provocar una gran rebel·lió contra la reina que fugirà cap a Anglaterra, sent presa de la reina anglesa i executada per aquesta. La historiografia ha marcat el declivi de Knox en el mateix moment en què cau el regnat de Maria i, per tant, la seva gran enemiga, amb una consegüent pèrdua de poder i influencia en la societat anglesa i escocesa.

El presbiterianisme com a conflicte a Anglaterra:

Les diferències entre l’Església catòlica i Enric VIII d’Anglaterra, vers a la demanda d’anul·lar el matrimoni del rei amb Catalina d’Aragó, van provocar la separació definitiva amb l’Església catòlica i la fundació de l’anomenada Església d’Anglaterra: l’Església Anglicana. Encara que la separació es dona quasi de facto, no serà fins al regnat d’Isabel I d’Anglaterra que s’estructuri l’anglicanisme a través de l’Act of Supremacy el 1559, creant una Església teològicament ambigua on l’anglicanisme queda en un camí intermedi entre el catolicisme i el calvinisme, on es sotmet la religió a la raó d’estat. Per entendre els fets que es desenvoluparan posteriorment entre ambdues Esglésies és necessari comprendre que la història de l’Església presbiteriana es creuaria en un futur de manera permanent amb la història de l’Església anglicana, cada cop que els fils del poder s’entreteixien entre Anglaterra i Escòcia.

L’Anglicanisme té un component polític molt fort en els seus orígens, cosa que li farà mantenir un corpus teològic amb aspectes teològics fonamentals carregats d’ambigüitat que donaran peu a intents de canviar el contingut d’aquesta Església. La mort d’Enric VIII ja suposar la pujada al tron de Maria Tudor, qui retorna el catolicisme encara que no fos romà. El matrimoni forjat amb Felip II, conegut com el gran defensor de la cristiandat, crearà un cisma en el desenvolupament de l’Església Anglicana i la seva implantació a Anglaterra. A la seva mort, Isabel I estructurarà definitivament l’anglicanisme, però amb l’ambigüitat de naixement.

És així com els puritans plantegen les seves queixes al no acabar de sintonitzar amb les propostes de la cort d’Isabel, buscant al Parlament un suport per a defensar la seva visió i trobant en els presbiterians un ressò al tenir inquietuds comunes. L’aparició de John Knox dins aquest conflicte fa sorgir la idea del presbiterianisme com un possible motor pel canvi, encara que no són compatibles amb l’anglicanisme perquè el presbiterianisme no és una Església episcopaliana, és a dir, no té bisbes, imprescindibles en l’anglicanisme. Thomas Cartwright serà l’exponent del presbiterianisme a Anglaterra i el gran defensor de què l’anglicanisme agafés el model presbiterià on l’Església tindria ministres oficials escollits i mantindria una disciplina típica de l’anglicanisme. Aquesta idea fa que Isabel ataqui a Cartwright per posar en dubte l’Església d’Anglaterra i inici una campanya i persecució que acabarà amb l’exili del presbiterià.

Retrat de Thomas Cartwright. Font: Wikimedia

Rere la mort d’Isabel I, Jacob VI d’Escòcia pujarà al tron d’Anglaterra malgrat les diferències religioses amb l’anterior reina, ja que Jacob tenir una educació religiosa dins el presbiterianisme, encara que a la seva arribada a Anglaterra es va passar ràpidament a l’anglicanisme. A causa d’aquest fet, el rei va voler instaurar un govern episcopal de tipus anglicà en l’Església presbiteriana d’Escòcia. Les diferències religioses, però, es trobaran amb una època de certa estabilitat donant pas a una època de certa tolerància religiosa respecte a l’Església d’Escòcia. No serà així amb el seu fill, Carles I d’Anglaterra qui, el 1637, va intentar obligar a l’Església d’Escòcia a utilitzar el llibre de l’oració comú de l’Església Anglicana, el Prayer Book, cosa que ocasionà noves revoltes contra la imposició del culte anglicà.

Carles I considerava que en la monarquia havia d’haver-hi una unificació del govern que implicava la uniformització de la religió, una idea ja rebutjada el 1607 per les clares diferencies entre ambdues Esglésies per aspectes com l’absència de bisbes a l’Església presbiteriana. Aquesta imposició provocarà que la nació política escocesa, els covenanters, declarin la guerra al monarca al veure aquest intent com a inacceptable per la tradició Escocesa. La coneguda com a Guerra dels Bisbes, iniciada el 1638, provocarà que la nació política escocesa recluti un exèrcit que derrotà al monarca i obligarà a signar el Tractat de Berwick el 1639, pel qual una petita part del territori del nord d’Anglaterra quedarà sota domini escocès, un punt clau pel desenvolupament de la imminent Guerra Civil per la necessitat de convocar al Parlament l’abril de 1640 davant el requeriment del monarca d’aconseguir diners per fer front a la presència de l’exèrcit escocès.

Anglicanisme i presbiterianisme: de la guerra a la tolerància

El conflicte entre ambdues Esglésies, de nou reobert, es topa amb l’esclat de la Guerra Civil Anglesa que enfronta als reialistes contra el Parlament. Des de 1642 fins a 1651 – marcat pel final de la guerra i l’exili de Carles II d’Anglaterra al morir el rei Carles I –  Anglaterra viu un conflicte que s’estendrà a nivell polític i religiós per tot el territori angles i escocès. Ja avançada la guerra, els escocesos seguidors del presbiterianisme enviaran tropes per donar suport al bàndol d’Oliver Cromwell, un purità que defensava idees més afins al presbiterianisme. Amb el temps, la confessió dels escocesos seria suplantada per la Confessió de Fe de Westminster.

Carles II va provocar molta tensió política per la seva política religiosa, ja que des que va arribar a Anglaterra es va entendre amb els presbiterians cosa que va crear una forta tensió política amb el Parlament Cavalier. El monarca va intentar aprovar una tolerància cap als presbiterians, cosa que va negar el Parlament.

Les tensions entre l’Església anglicana creixien cada cop més i les dissidències que es profunditzaven ràpidament van fer que els presbiterians fossin coneguts com a “no conformistes” o dissidents, fent al·lusió a la no conformitat i la negació a seguir l’Església anglicana, negant-se a l’acte d’uniformitat de 1662 que establia l’Església d’Anglaterra com l’única església aprovada legalment, encara que totes aquestes esglésies estaven unides entre si d’alguna forma per la Confessió de Fe de Westminster. Rere la mort de Carles II, el seu germà, Jacob II d’Anglaterra, va tenir com a objectiu obrir la tolerància cap als dissidents. Va proposar l’abolició de les Test Acts per permetre que catòlics i presbiterians poguessin ocupar càrrecs administratius, militars i locals. A més a més, Jacob II va pressionar perquè s’apliqués un edicte de tolerància dins el clergat anglicà.

Maria II i Guillem III d’Anglaterra. Font: Viquipèdia

Les diferencies arribarien a la seva fi el 1688 amb la Revolució Gloriosa i la intervenció de Guillem III d’Orange – stadhouder dels Països Baixos –, futur Guillem III d’Anglaterra i II d’Escòcia. Amb aquest regnat es prendran mesures orientades a afavorir l’entrada de presbiterians a l’Església d’Anglaterra – encara que no totes van tenir èxit – i van esdevenir el precedent per signar una limitada tolerància a través de l’Indulgence Bill, que declarava als presbiterians lliures de les lleis penals a les quals havien sigut sotmesos durant anys.

Finalment, els camins d’Anglaterra i Escòcia s’uniran definitivament amb l’Acta d’Unió de 1707, donant pas al conegut com a Regne de Gran Bretanya rere la unió dinàstica entre ambdues corones.

Read More