Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Entre el març i el maig de l’any 1871 les barricades varen representar l’escenari principal dels carrers de París. Les i els patriotes francesos, furiosos per la derrota contra Prússia, van instaurar un govern provisional i insurreccional de caràcter socialista: La Comuna de París. En el naixent règim popular i autogestionat, innovador en el qual estava relacionat amb els drets socials, les dones aprofiten per guanyar terreny i prendre el poder. Les dones comencen a exigir, tant a la burgesia com als seus companys, drets realment universals, com a avantguarda del moviment feminista francès. A continuació indagarem sobre l’importantíssim protagonisme d’aquestes rebels, sovint oblidades per la història.

Read More

Origen del grup

Dues dècades després de la Segona Guerra Mundial, l’Alemanya Federal tremola amb la presència de diversos grups d’esquerres, considerats radicals, que qüestionaven les estructures de poder. Tant els governants com la societat es van anar acostumant a un panorama pintat per una sèrie d’atacs en contra del capitalisme i l’”Imperialisme” (com els mateixos grups ho declaraven). No obstant, estaven menys acostumats a aquells atacs que apuntaven directament al Patriarcat, dirigents i/o homes de poder titllats de masclistes.

A l’RFA, com a la resta d’Europa, les mesures de protecció econòmica i de protecció social intentaven instaurar un equilibri polític després de tants anys d’oscil·lacions. Aquesta cara bona de la moneda amaga l’altra cara caracteritzada per mesures més repressives que intentaven frenar qualsevol alè revolucionari que buscava anar més enllà. De fet, els anys 80 s’inauguraven amb la famosa Tardor Alemanya on una onada repressiva va intentar callar tots els grups subversius, de la qual no en van fugir les militants de les Rote Zora.

Logo de Rote Zora. Font: Viquipèdia.
Logo de Rote Zora. Font: Viquipèdia.

El Maig del 68 va donar peu al naixement de la Segona Onada Feminista, on les dones van sortir als carrers a crits d’ “allò personal és polític”. Un cop aconseguits drets oficials com el vot, afany de la Primera Onada, la voluntat d’apropiar-se de les seves vides privades (sexualitat, rol en la família…) es va tornar un imperatiu. Sense dubtar que les Rote Zora van ser el floriment de la sembra d’aquesta segona corrent, aquest grup de lluita armada va marcar un punt de ruptura amb la corrent feminista dominant, introduint a la causa una vessant antiinstitucional, antiestatal i antiracista. Van difondre allò que es pot anomenar un “internacionalisme feminista”, on l’acció directa va substituir les reivindicacions de pancartes.

Malgrat l’existència de diversos grups feministes, el col·lectiu de les “Guineus roges” es presentava com el més amenaçador. La voluntat de prendre les armes les diferenciaven de les altres companyes de la corrent dominant pacifista. La majoria de components del grup ja tenien un passat militant per pertànyer a la fracció femenina del grup armat anarquista Cèl·lules revolucionàries (RZ), cosa que va proporcionar un coneixement estratègic important. A pesar de treballar autònomament, van arribar a realitzar algunes accions conjuntes, per exemple, la detonació d’explosius a centres de Siemens el 1983 per ser “ la segona multinacional d’armament més gran d’Alemanya” i això, per suposat, sense oblidar la col·laboració activa amb el nazisme. Si bé el moviment de dones de les RZ ja era conegut, sobretot per l’atac de 1975 contra el Tribunal Constitucional per haver declarat l’avortament “anticonstitucional”, és l’any 1977 quan fan una passa endavant amb la creació de les Rote Zora com a guerrilla independent no mixta.

El caire “no-mixte” i la importància de l’acció directa

Es presentaven com un “conjunt de dones heterogènies, des dels 20 als 50 anys, compost tant per estudiants, treballadores, lladres, mares, solteres, casades, heterosexuals, lesbianes…”. De base anarquista, es posicionaven en contra d’un Estat vist com un instrument de divisió del poble, de jerarquització i opressió. Anhelaven arribar a un “món on qualsevol mica d’autoritat, de domini d’uns sobre els altres desaparegui fins i tot dels nostres records…”.

Van optar per la vessant no mixta per ressaltar l’ocultació de les dones a la lluita, creient que aquesta era l’única opció possible per trencar el silenci. Gràcies a aquesta estratègia van fugir del clàssic funcionament de les guerrilles caracteritzades per una fort divisió sexual de la feina. Les Rote Zora en qüestionaven el paper jeràrquic, on el rol de l’home era “fer les accions” i les companyes s’encarregaven de la infraestructura. Desmuntant el puzle de la suposada feminitat, l’acció directa d’aquestes aconseguia demostrar que les dones sí que lluitaven i prenien les armes, no només patien la violència, sinó que també podien exercir-la i defensar-se’n.

Dona enfrontant-se a un policia de RFA. Font: Si luchas puedes perder. Si no luchas estás perdida”
Dona enfrontant-se a un policia de RFA. Font: Si luchas puedes perder. Si no luchas estás perdida”.

D’una altra banda, a través de ser no mixtes, les Guineus Roges buscaven redefinir la noció de Poder al qual s’aferraven els grups masculins. Seguint una mica la línia de la corrent Feminista de la diferència, es contraposaven a la noció de poder com a sinònim de jerarquia i autoritat, substituint-la per valors com la solidaritat i la sororitat.

L’autonomia femenina els va permetre qüestionar el sistema de valors de la societat i deixar de definir l’alliberament de les dones a través del rol masculí. Així, els espais alliberats foren necessaris, sobretot, per reforçar la pròpia identificació. Aquesta última, basada en els paràmetres, s’enfrontava a la comunitat masculina i per tant a la societat en conjunt.

Les Rote Zora consideraven aquest segell d’ ”identitat pròpia” com el primer pas per a la lluita: “cap moviment ha de lluitar tant contra la pròpia identificació amb els opressors, com el moviment de dones”. La seva força requeia justament en l’esforç no per buscar espai, sinó per crear-ne de nou, amb l’autonomia organitzativa com a clau essencial per a la redefinició. Això és de ben segur allò que les diferenciava dels altres grups feministes de l’època, ja que, per elles, l’objectiu de la lluita feminista no era arribar al pedestal dels homes  través de l’estudi o la feina assalariada, sinó un “canvi social radical”.

Defensaven que per arribar a una revolució real era necessari destruir les estructures de poder definides per la institució de caire masculí, basades no només en el masclisme sinó també en l’imperialisme.

Defensa del cos femení

Com ja s’ha mencionat, és al 1977 quan les Rote Zora van debutar amb l’ofensiva a la Càmera Federal de Metges. Aquesta institució era “el representant dels violadors de bata blanca que passen a portar el nostre dret a autodefinir-nos i es beneficien dels nostres cossos”. La bomba llençada va ser un crit de lluita pel dret a l’avortament i en contra de qualsevol manipulació dels cossos femenins.

El dret de les dones a decidir sobre el propi cos no es limitava únicament a la lluita per l’avortament. Les guerrilleres estenien les reivindicacions més enllà de les seves fronteres per exigir l’eliminació de qualsevol tipus d’experimentació sobre l’organisme de les dones d’altres continents. En el marc d’aquesta protesta, les Rote Zora es van posicionar fermament en contra de l’esterilització forçada practicada a diferents països. Veiem com al factor econòmic de l’explotació de la fertilitat de les dones se li sumava el factor racista: “ Al “Tercer Món” es practica l’esterilització forçosa mentre que a les metròpolis s’anima a les dones tenir fills mitjançant promeses econòmiques i l’avortament es defineix com un assassinat en massa”.

“Ja no servim com a màquines”. Font: Si luchas puedes perder. Si no luchas estás perdida
“Ja no servim com a màquines”. Font: Si luchas puedes perder. Si no luchas estás perdida

Davant d’aquesta problemàtica, les Rote Zora es distanciaven del feminisme mainstream alemany, que encara no havia introduït la vessant racial a les seves reflexions: el cos de les dones mai no serà alliberat per complet si no es lluitava en contra de totes les altres pràctiques racistes. Apel·laven, per tant, a ampliar els fronts de lluita.

Entre aquestes accions podem destacar l’atac contra l’empresa farmacèutica Schering el 1982 que denunciava l’experimentació de medicaments abortius, anticonceptius i les esterilitzacions forçoses. Posen l’exemple del Brasil, on en un any es van esterilitzar sense consentiment un milió de dones. Escrivien: “Schering […] segueix la tradició que van començar els Nazis amb experiments amb dones als camps de concentració, amb l’única diferència que avui dia està organitzada a nivell mundial”. Seguint la mateixa línia, també van cremar el cotxe del metge Lindemann, conegut com l’especialista internacional en esterilitzacions al “Tercer Món”.

Rote Zora descrivia l’esterilització com “l’arma silenciosa dels imperialistes”, fidel servidora a la classe capitalista i a la ideologia de raça, que buscava el benefici d’Occident mb l’explotació del cos de dones vistes com “invàlides” (indígenes, refugiades, pobres…).

Internacionalisme feminista

Si analitzem els atacs entomats per les Rote Zora veiem que la gran majoria son crits de protesta contra la dilatació del patriarcat occidental fora de les fronteres europees. Convidaven a la resta de militants a replantejar-se la lluita: realment el fet de poder treballar/estudiar/avortar representava l’alliberament total de la dona? Per aquestes, la resposta era clarament negativa. La lluita feminista no podia tancar-se en una dinàmica excloent, en la qual les necessitats i drets de les dones del “Tercer Món” no formés part de les reivindicacions. Queixant-se de la desaparició de la radicalitat en el feminisme (estancat, segons elles, als pocs avanços), criticaven la passivitat de restringir les necessitats de les dones a les perspectives professionals i al canvi de la seva vida quotidiana. Davant d’una visió tan individualitzada de l’”èxit”, reunir forces per crear llaços de solidaritat i reestructurar el conjunt de la societat es concebia inviable.

Consideraven que les transformacions socials no només havien beneficiat (en part) únicament algunes dones, sinó que també les havien posat en un lloc còmode que no possibilitava l’autocrítica. Les reflexions al voltant d’aquesta darrera havien d’empènyer les dones metropolitanes a reconèixer que no només estaven oprimides sinó que també eren partícips i beneficiaries de les condicions patriarcals de dominació. Les homòlogues del Sud s’havien convertit en els “objectius principals de la modernització de la dominació” i això s’havia de combatre costés el que costés. Aquest canvi de perspectiva va aparèixer després d’haver entès les demandes de les dones migrants i de les que estaven exposades a altres tipus de discriminacions socials a l’RFA. Es va tornar imprescindible comprendre les diferències entre totes aquestes per combatre contra les seves pròpies jerarquies. Així mateix frenaven “l’obstinació multiculturalista de les grans metròpolis per neutralitzar la diferència, d’uniformar per facilitar-ne el control”.

Gràcies a aquesta revisió feien un pas endavant en la perspectiva revolucionària. El teixit de solidaritat amb dones estrangeres es tornava un imperatiu per a l’alliberament col·lectiu.

No és absurd preguntar-se si les Rote Zora no van caure en la perillosa trampa del paternalisme en els intents de “fer parlar” també a les dones no alemanyes. No obstant això, també va ser un punt tractat a les seves reflexions. En els seus escrits van arribar a mencionar la necessitat de “baixar del seu pedestal”, de ser més humils a l’hora d’autoreconèixer-se com a dones alliberades i sobretot alliberadores. Un cop arribades a aquesta conclusió, les reivindicacions de les Guineus Roges ja no eren “en nom de “ totes les dones, sinó únicament en el seu nom com a dones copartícips de les lluites en altres continents. Posicionar-se per l’alliberament de les dones passava de ser un “lluitar per” a un “lluitar per a” tot el conjunt de la societat, sent, per elles, les experiències col·lectives una condició essencial per a la resistència.

Per exemplificar aquesta visió “internacionalista-feminista” podem referir-nos a diverses accions:

– Sent la mà d’obra de les dones migrants la nova arma estratègica de la classe dominant (“la base de la seva re-formulació de l’explotació”), Rote Zora es va posicionar clarament en contra de la llei d’Estrangeria, les presons d’estrangeres o qualsevol altra llei que afavorís la seva discriminació, exclusió i explotació.

– Van criticar l’OTAN per recolzar el règim turc en detriment del poble Kurd, desallotjat de forma forçada del seu territori nacional i per tant despullat dels seus mètodes de subsistència. A través de les seves declaracions, Rote Zora buscava dirigir les mirades (sovint apartades) cap a la repressió que patien les kurdes refugiades per recolzar la resistència des de la distància (després de la prohibició del Partit de Treballadors del Kurdistan, PKK). Es van mostrar molt crítiques cap a l’abandonament, gairebé absolut, per part de molts grups d’esquerra (tant feministes com no). Sense demanar que la resta de militants recolzessin al 100 % el partit Kurd, sí que apel·laven a la «solidaritat política». Això especialment amb les dones kurdes que, en ser expulsades dels seus pobles perdien el seu rol social, la seva autonomia (guanyada, en part, per la seva participació en la lluita), la qual cosa provocava la seva exclusió social i, per tant, la seva exposició a tot tipus de riscos. “Com a persones que vivim a l’RFA, hem d’assumir responsabilitats i intervenir-hi, si no volem ser còmplices d’una guerra, que compta amb el suport massiu i la col·laboració d’aquí, contra la població kurda.” El seu suport passava per atacar les companyies que es beneficiaven de la col·laboració amb Turquia, impedint la cooperació econòmica o accions en solidaritat en contra de la prohibició del PKK i les associacions kurdes.

– Accions contra el tràfic de dones del “Tercer Món” com per exemple la bomba llançada contra el Consolat Filipí el 1983. Les militants veien l’imperialisme com el causant d’haver engegat la creació de mercats sexuals, sent la cultura del bordell una seqüela de la presència militar de tropes estrangeres. Segons la seva crítica, l’equació imperialisme/patriarcat comportava a un nou fenomen de turisme sexual internacional que calia enderrocar.

 El resultat no era tan sols l’explotació i tràfic directe amb dones, sinó també la difusió de la idea que cada home adinerat podia disposar del cos d’una dona “dòcil” i necessitada econòmicament”. En un escrit informaven que: “A l’RFA hi ha al voltant de 200 empreses que, sota el nom d’agències matrimonials o de viatges, comercien amb dones asiàtiques i especialment amb filipines.” L’atac al Consolat Filipí es va realitzar pel seu suport a aquest tipus de polítiques amb la finalitat de lucrar-se. Pel que sembla, el turisme sexual s’havia convertit en la tercera font d’ingressos del país. “Nosaltres ens oposem a això per solidaritat amb les dones filipines, perquè ens sentim atacades com a dones per aquestes pràctiques.”

El 1987 van posar una bomba a la seu de l’empresa Adler com a mostra de solidaritat amb la vaga de les treballadores de la fàbrica tèxtil Flair Fashion de Corea del Sud que cobria la producció de roba de l’empresa alemanya. Les treballadores asiàtiques s’havien alçat en contra de les condicions de feina inhumanes, unes condicions encobertes pels empresaris alemanys amb la finalitat d’aconseguir un lucre major. Rote Zora va sostenir la lluita en contra de les polítiques de deslocalització per ser una nova forma d’esclavitud assalariada basada en l’explotació sexista i racista de les dones. Perseguint l’objectiu de no caure en la hipocresia occidental, recordaven que els privilegis europeus de consum estaven basats en aquesta realitat. Buscar nous nius de producció no era més que una estratègia dels empresaris europeus per evitar el xivarri en països on els drets laborals devien estar suposadament garantits… “infeliçment” la tàctica de Adler d’escapolir-se desplaçant la producció no va servir de res ja que, “l’experiència de lluita col·lectiva de dones va més enllà de les fronteres nacionals!”.

Pancarta contra las esterilizaciones forzosas en en el “tercer mundo”: “El arma silenciosa de los imperialistas”. Fuente: “Si luchas puedes perder. Si no luchas estás perdida”
Pancarta contra las esterilizaciones forzosas en en el “tercer mundo”: “El arma silenciosa de los imperialistas”. Fuente: “Si luchas puedes perder. Si no luchas estás perdida”

L’enemistat en contra l’Estat

Rote Zora desafiava qualsevol tipus de vinculació amb l’Estat i els seus representants. Contrarestant les estratègies d’individualització d’aquests, contraposaven la seva col·lectivitat mitjançant la lluita als centres ocupats autònoms i a través de l’atac subversiu dels centres de poder de la metròpolis.

Diferenciaven dos tipus de violència: “la violència com a agressió quotidiana i la violència com a opressió dirigida a través de l’Estat”. La seva lluita armada enfocava la segona. L’objectiu dels atemptats era plantar cara al que consideraven com la “hipocresia estatal”, és a dir l’absència de mesures concretes i estructurals que poguessin realment eliminar tot tipus de violència exercida contra la dona. Per exemple: castigar aïlladament violacions no tenia un impacte real en la societat si se seguia mantenint la cultura de la violació a través de la pornografia o de l’hegemonia dels proxenetes. Fartes d’aquesta cultura, cremaven diversos Sexshops a la ciutat de Colònia el 1978 o feien campanyes contra els mercats pornogràfics.

Descrivint com a fictici el panorama de protecció estatal creien que les (poques) mesures aïllades comportaven inevitablement a l’empobriment de l’autodefensa feminista, buscant enquadrar i criminalitzar la seva resistència. Les accions directes de les militants buscaven substituir les negociacions amb la policia i l’aparell judicial, actors que no havien de substituir la força de les dones. Per les Rote Zora enfrontar el problema amb les seves pròpies armes era obligació de les dones.

Discrepaven de les feministes “reformistes” (aquelles “dones crítiques però conformes amb el sistema”) per acomodar-se als beneficis de la societat occidental i convèncer-se de l’omnipotent força estatal, portant a l’estancament de la lluita i a un laissez faire de l’aparell patriarcal. Advertien que el debilitament de les velles estructures (la família tradicional, l’Església…) i la seva substitució per mesures com per exemple l’Estat de Benestar no era més que un pas en fals. La cultura capitalista i mercantilista que ara presentava les dones alemanyes com la nova força de desenvolupament seguia retroalimentant-se de polítiques racistes i imperialistes que havien de ser combatudes.
Enaltien la importància de l’espai no-públic en les seves maniobres per protegir les seves estructures de la política institucional. La barrera que separava la legalitat i la il·legalitat no la traçaven elles, per la qual cosa consideraven que no necessitaven el consentiment de ningú per poder sobrepassar-la. D’altra banda, passar desapercebudes no era més que una imperativa per lluitar contra la repressió.

Conclusió 

Entre el 1977 i el 1996, any que en van anunciar la dissolució, les Guineus Roges  Alemanyes van lluitar contra la famosa “trilogia” del suposat rol femení: la nova mà d’obra barata (la “completa” dona dedicada tant al treball assalariat com al treball domèstic no remunerat o dones com a punt de mira per a l’expansió econòmica), el d’objecte sexual a través de la prostitució com a diversió turística, la pornografia o la moda i el de dona parida (benèfiques o no per a la societat). No obstant això, no hem d’enquadrar-les únicament en la lluita feminista atès que, com s’ha aclarit al llarg de l’article, els seus explosius perseguien abatre tots els mecanismes de poder. Aclarit per elles mateixes, ens deien: “el moviment ha de desenvolupar-se sense reduir la política de dones a problemes específics d’aquestes amb projectes que tinguin com a objectiu trencar amb les regles del joc de la societat i no es transformin en engranatges que funcionin dins de la mateixa”. A més, van buscar arrencar la nova màscara dels ex-colonitzadors aportant el seu suport a les reivindicacions de les dones extra-europees. Desequilibrant les metròpolis i incendiant els centres de poder, unien anticapitalisme, antiracisme i feminisme: “No es pot ser feminista i no oposar-se al sistema. No es pot anar en contra del sistema sense ser feminista”.

La vessant més radical i anticapitalista del feminisme de les Rote Zora, desenvolupat en un moment de la història turbulent per a corrents com el comunisme, l’anarquisme i evidentment el feminisme, va fer que no tinguessin el suport de l’opinió pública. Allò que és necessari és fer un treball de memòria històrica per recordar el rol i el treball d’aquestes companyes que si bé van ser minoritàries en la seva època, també van ser una eina fonamental per al desenvolupament d’aquests corrents de lluita.

Traduït per Marina Vilà

Read More

Rote Armee Fraktion: enemic públic número u a la jove RFA

Després de la conferència de Postdam, Alemanya pateix una divisió. La República Federal Alemanya, bressol de la Fracció de l’Exèrcit Roig, es converteix en una de les moltes titelles de  l’Oncle Sam i el bloc occidental i es torna un Estat subsidiari intervingut militarment, econòmicament i política.

Tot fa un gir als anys 50, quan, “per fi”, la República Federal Alemanya (RFA) recupera la seva posició hegemònica dins del bloc europeu. Ara jugava un paper estratègic en el nou teatre “democràtic i rupturista”, on les mesures “benestaristes” intentaven fer caure a l’oblit l’horrorós passat nazi i evitar també la basculació cap al comunisme. No cal especificar el rerefons del pla Marshall en l’estira-i-arronsa democràcia-totalitarisme.

A més a més, el còctel Guerra Freda sumat a l’anticomunisme va fer que l’obligació d’aquest bloc fos recolzar la política de Contenció dels Estats Units (amb l’exemple del Vietnam) i el seu ferm suport a Israel amb l’ocupació de Palestina. Aquestes motivacions van jugar un paper clau a l’origen de la RAF i la resta de l’anomenada “nova esquerra”. L’exemple més representatiu van ser les onades de protestes contra la Guerra del Vietnam. Així, després de la II Guerra Mundial, nous grups d’esquerra europeus entre els quals podem mencionar les Brigades Roges (Itàlia), Les Cèlul·les Comunistes Combatents (Bèlgica) o l’Organització Revolucionària 17 de Novembre (Grècia) es van emmarcar en la lluita contra el sistema imperialista internacional al costat de la RAF.

En aquest context l’esquerra alemanya, que havia patit l’il·legalització del Partit Comunista (KPD) el 1956 (malgrat els esforços per institucionalitzar-se) no té cap altra opció que replantejar-se la lluita des dels afores institucionals. Davant la prohibició d’aquest partit, queda lliure un espai en l’extrema esquera. Així, amb una via institucional totalment vedada per l’acció política, entenem el caràcter “undergound” que va presentar l’escena revolucionària en les dècades 60 i 70.

En aquesta conjuntura política és on un grup d’estudiants universitaris, influenciats pel moviment contracultural hippy i el marxisme, s’organitzen per qüestionar tant el sistema econòmic capitalista com els instruments de dominació (fàbrica, família i escola). Així, neix tot un ventall de grups d’”extrema esquerra” entre els quals podem mencionar Oposició Extraparlamentària (APO), els K1 Commune, Cèl·lules revolucionàries…

Amb l’increment de la repressió de les protestes, junt amb la conjuntura internacional (La Guerra dels Sis Dies el 1967) la periodista Ulrike Meinhof arribaria a la conclusió, després d’una fase de reflexió teòrica: “protestar és quan dic que no m’agrada això. Resistir és quan poso fi a allò que no m’agrada” (com va dir en l’article De la protesta a la resistencia (1968) a la revista “Konkret”).

El balanç cap a la “primacia de la pràctica” va aparèixer com a necessària després de l’assassinat de l’estudiant B. Ohnnesorg per la policia (agent que va quedar absolt). Les primeres sigles que reivindiquen la lluita armada són les del Moviment Dos de Juny, conegut sobretot a partir del segrest del polític socialdemòcrata Peter Lorenz. Organització que el 1970 es convertia en la Federació de l’Exèrcit Roig. Passem d’una agrupació que es limitava a assetjar els enemics de classe a una que reivindicava clarament la voluntat de prendre el poder i arribar a un objectiu clar: la victòria de la dictadura del proletariat a través de l’estratègia de la lluita armada (que reprendrem més endavant). Comença llavors la campanya de criminalització més brutal de la història post II GM a Alemanya, recolzada per mitjans de comunicació i partits tradicionals, els quals justifiquen la lluita sense caserna de l’Estat contra ells. Aquestes eines de manipulació buiden el contingut ideològic del grup, limitant-los a l’aspecte de lluita armada, terrorisme i delinqüència. La RAF, guerrilla marxista-leninista i internacionalista, és declarada enemic públic número u de l’estat.

Principals membres de la Fracció de l’Exèrcit Roig. Font: Pinterest.
Principals membres de la Fracció de l’Exèrcit Roig. Font: Pinterest.

L’internacionalisme

Justament, és aquesta última corrent internacionalista proletària la que més impacta de la RAF. Mitjançant les seves accions, la Fracció de l’Exèrcit Roig va seguir a peu de lletra l’eslògan de la internacional comunista “Proletaris del món, uniu-vos”. Confrontats als defensors del colonialisme, tenien una relació estreta amb altres grups d’esquerra europeus com Action Directe (França) o el GRAPO. Aquesta vinculació va quedar palesa, per exemple, amb la vaga de fam solidària per part de la RAF en honor als presos del grup espanyol.  Aquestes relacions s’estenien més enllà del quadre europeu ja que també mantenien contacte amb l’Organització per la Alliberació de Palestina (OLP) que els va proporcionar entrenament militar a Jordània el 1971.

Els segrestadors de l’organització palestina Setembre Negre van fer explotar aquest helicòpter amb alguns dels seus hostatges israelites. Atemptat dels Jocs Olímpics de Munich el 1972. Després del segrest van demanar l’alliberament dels presos palestins i també la de Baader I Meinhof, en aquell moment presos. Font: Theobjective
Els segrestadors de l’organització palestina Setembre Negre van fer explotar aquest helicòpter amb alguns dels seus hostatges israelites. Atemptat dels Jocs Olímpics de Munich el 1972. Després del segrest van demanar l’alliberament dels presos palestins i també la de Baader I Meinhof, en aquell moment presos. Font: Theobjective

La inspiració de les RAF provenia de les lluites guerrilleres com la dels Tupamaros a Uruguai o del guerriller brasiler Carlos Marighella. Noteu que la semblança entre, per exemple, l’atac del Moviment d’Alliberació Nacional (Tupamaro) que va bombardejar els dipòsits de la companyia alemanya Bayer a crits de “Morin els ianquis assassins del Vietnam… La Bayer, empresa nazi, ajuda amb gasos a la intervenció dels gringos. Fora els gringos assassins de llibertat. ¡Visca el Vietcong! ¡Visca la revolució!”… i els atacs als diversos magatzems de l’RDA pels activistes alemanys per denunciar l’explotació dels treballadors del “tercer món”. Quedava clar que la suposada finalitat de pau proclamada per l’OTAN el 49 no s’aplicava amb igualtat a tots els continents, molt menys en aquells països on es lluitava per l’alliberació nacional…

Trobant-se la batalla entre les metròpolis i les perifèries, la RAF tenia com a missió “aixecar el vel” que separava els proletaris dels dos hemisferis. Consideraven urgent que els obrers alemanys es reidentifiquessin amb la lluita antiimperialista, assimilant que els seus beneficis eren, en part, resultat de l’explotació dels seus homòlegs. Si aquests no arribaven a conscienciar-se del caràcter imperialista de l’Estat, es podria aspirar com a màxim a una revolució parcial, deixant intacte el sistema imperialista mundial. Així, davant un conglomerat de reivindicacions on la interseccionalitat és una arma clau, l’antiimperialisme era per a ells, la primera fletxa a apuntar.

Portada del llibre "Concepció de la guerrilla urbana". Font: scribd
Portada del llibre “Concepció de la guerrilla urbana”. Font: scribd

Donat que “cap classe posseïdora ha renunciat de forma voluntària als seus privilegis” la Fracció Roja enaltia la lluita armada i clandestina com a única solució possible. L’abril del 1971 veuria la llum l’escrit teòric Concepción de la guerrilla urbana, definint aquesta última com a “mètode d’intervenció revolucionaria amb forces dèbils”. Es tractava d’aconseguir el major grau d’incidència sobre la realitat amb un nombre molt reduït de forces destruint el mite de l’omnipotència i invencibilitat de l’Estat burgès. Inspirats en l’estratègia de lluita d’Ernesto Che Guevara, van posar al punt de mira les ciutats, espais anònims on es troba tant les institucions públiques com les cases privades dels dirigents, amenaçant els privilegis de la classe dominant. A més, atacar aquests centres impedia que els governants decidissin prendre mesures dràstiques d’aniquilació de l’esquerra.

Els companys de lluita

Trencant amb la preponderant visió marxista, els i les militants de la RAF estimaven que la lluita armada no podia igualar-se mecànicament a la lluita de classes. Cal preguntar-nos: no és una actuació “paternalista”, per part seva, voler anar al cap de la lluita en lloc de deixar-ho en mans de la classe proletària? Precisament en l’idea que el subjecte cridat a fer la revolució és el proletariat organitzat, i no una organització clandestina de lluita armada, és on gravita la problemàtica de les tàctiques RAF. Així escrivia Ulrike Meinhof a la Concepción de la guerrilla urbana: “No estem dient que els grups de resistència armada puguin substituir les organitzacions proletàries, que les actuacions aïllades puguin ocupar el lloc de la lluita de classes, o que la lluita armada és una precondició necessària per al posterior èxit i progrés”. Entenem que la tasca de les RAF no era organitzar el proletariat alemany per dur a terme una revolució que, unida a la revolució a la perifèria, aconseguís fer caure el sistema imperialista. La seva tasca era fer entendre al proletariat que el sistema imperialista havia de caure, encara que no els correspongués a ells enderrocar-lo. Si reprenem les seves paraules, els combatents de la RAF eren partisans “que operaven rere les línies enemigues”.

El paper de les i els estudiants també es considerava indispensable. Els militants de la RAF consideraven erroni (i fins i tot perillós) reduir la lluita proletària a una lluita merament de la classe obrera. Contemplaven que el proletariat no havia de tenir la funció directiva principal i única ja que estaven convençuts que part d’aquest sector estava influenciat per la burgesia. Les teories estudiantils eren, a parer seu, la medicina contra aquesta manipulació.

Veiem com la RAF va reconsiderar la lluita proletària en el sentit de no referir-se a aquesta com una lluita en la qual es defensa la causa d’aquells que es consideren proletaris, sinó la lluita d’aquells que el comportament dels quals s’orienta cap a les masses revolucionàries. L’objectiu? Aconseguir que el poble alliberi les energies revolucionàries latents, ja que només aquestes podien aconseguir la victòria de la revolució.

Volent trencar amb les lluites proletàries antigues del segle XIX, les forces revolucionàries havien de ser, a parts iguals, obreres, estudiants i guerrilleres.

Ulrike Meinhof a la seu de la revista Konkret. Font: Boltxe.eus
Ulrike Meinhof a la seu de la revista Konkret. Font: Boltxe.eus

Perspectives històriques

Malgrat que molts reconeguin les RAF només per la generació Baader-Meinhof, aquesta guerrilla es va prolongar al llarg de tres generacions fins que el 1998 van publicar la declaració de la seva dissolució. Encara que se’n va intentar aniquilar la memòria amb el famós (i fals) “suïcidi col·lectiu” del 77, les fotografies d’aquests militants segueixen alçant-se a les manifestacions alemanyes.

Una de les primeres reflexions que podem extreure de l’anàlisi d’aquestes organitzacions és que les tàctiques emprades no van ser realment sostenibles en el temps: va haver-hi un moment en què els mètodes de combat es van estancar i els militants no van reconfigurar noves formes per vèncer (això al llarg de les tres generacions). Es van estancar en la dinàmica cíclica d’atemptats i segrestos, de reivindicacions pels presos i el seu mètode va perdre efectivitat. En van tenir prou amb seguir desenvolupant tàctiques sense aconseguir un salt qualitatiu i el suport complet per part del poble.

A Alemanya, com en altres països que havien conegut la lluita armada, els anys 60 i 70 van constituir un curt parèntesi. Als anys 60, el context internacional afavoria una reflexió de joves intel·lectuals revolucionaris tercermundista i favorables a les causes d’alliberament com la de Palestina. El pas de la teoria a la lluita armada s’explica més tard pel fracàs del Maig del 68 que havia alimentat molta esperança. Confrontats a una brutal repressió policial i a un nou present tendent al consumisme en una societat de mercat en la que ja està arrelada l’Estat del Benestar, els moviments d’esquerra desapareixen en els anys 80.

Referint-nos a la RAF, la seva supervivència va estar marcada per la presó, les tortures i les conegudes “cèl·lules de la mort”. A tot això, cal sumar-li l’efecte contraproduent de certs assassinats (per exemple el segrest de Heins Martin Scheleyer el 1977, trobat al maleter d’un cotxe) que alimentaven debats interns sobre la justificació i eficàcia de la lluita armada. Paulatinament, els grups es troben sense suports, el somni del “grand soir” es desdibuixa: alguns militants es retiren definitivament de l’escena guerrillera vivint amb frustració el fracàs de la seva lluita, altres es refugien en l’RDA.

L’intent d’harmonitzar les lluites europees amb Action Directe o les Brigadas Rojas no produeixen efectes i l’enfonsament del comunisme Soviètic posterior a la reunificació alemanya acaben per fer escac i mat a la lluita armada, que sense el suport dels països comunistes i dels grups revolucionaris llatins, americans o àrabs, es troba desorientat en el nou món post guerra freda.

Traduït per Marina Vilà

Read More