Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Manuel Tagüeña, vida científica, militar i política

El tinent coronel de l’Exèrcit Popular de la República, Manuel Tagüeña Lacorte (Madrid, 11/05/1913-Mèxic,  11/06/1971) va viure a parts iguals el valor, els ideals i la frustració de comprovar que allò en què havia cregut i pel qual havia apostat literalment la seva vida i la de la seva família, l’abandonava i el submergia en una sensació de depressió i tristor en comprovar que la realitat s’allunyava de la justícia en què ell havia cregut sempre. La seva vida fascinant va bascular entre la intel·lectualitat, la militància política i l’exèrcit. Llicenciat en Ciències Físico-Químiques per l’aleshores Universitat Central de Madrid i doctor en Ciències Físiques i llicenciat en Medecina per la Universitat de Praga, on va exercir com a investigador en el camp de la Física farmacèutica, va treballar a Mèxic com a assessor mèdic farmacèutic. Va ser autor de diversos articles de caràcter molt divers, entre ells d’investigació científica, i parlava cinc llengües: espanyol, francès, rus, txec i serbocroata. Paral·lelament, fou dirigent de la Federació Universitària Escolar (FUE), membre de les Joventuts Comunistes i més tard de les Socialistes i també membre del Partit Comunista Espanyol. Com a militar, fou un dels oficials més destacats de la Guerra Civil Espanyola, especialment pel seu paper com a cap del XV Cos de l’Exèrcit en la Batalla de l’Ebre, però també com alumne i professor de la prestigiosa Acadèmia Militar Frunze de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Tal com va escriure Gabriel Cardona en el pròleg de l’edició de 2005 de les memòries de Tagüeña, «un dia, li van entregar una pistola automàtica, que no sabia fer servir. Ignorava d’on havia sortit, però tampoc se li va ocórrer preguntar-ho i la va amagar entre els seus llibres, com una premonició del que seria la seva vida, entre les armes i la saviesa».

De família aragonesa, va conèixer en la seva pròpia família les principals doctrines del moment a Espanya, com el carlisme i el republicanisme. Aquest fet va despertar en ell una gran simpatia, ja que tenia la gran sort de poder compartir converses amb familiars que tenien unes ideologies polítiques extremes i ben definides, lluny de la neutralitat o el conformisme. Ja amb deu anys, va desenvolupar una gran afició a la lectura i si bé era un estudiant bo i disciplinat, tenia amor propi, inquietuds i ganes de pensar i això el feia xocar sovint amb el professorat. Entre línies de desenes de llibres, va aprendre que els herois de les històries eren fidels a unes normes ètiques i morals i ell va ser sempre fidel a aquesta actitud al llarg de la seva vida, agafat de la mà dels principis i els sentiments purs. Tal com ell mateix escrigué, amb setze anys ja va tenir clar que el sentit de la vida era l’entrega a una causa noble, i se li presentà el problema de trobar quina havia de ser aquesta causa. Esdevingué un revolucionari decidit a combatre, si calia amb la violència, i transformar el món. 

Els anys previs a la Guerra Civil Espanyola

En els convulsos anys trenta, tot i el seu activisme polític, va continuar amb els seus estudis. Un dels desenganys a què va haver de fer front va ser l’espiritual. D’educació catòlica, visqué la crema d’esglésies a Madrid el maig de 1931 amb el cor dividit: d’una banda per la seva educació i les seves creences que li provocaven tristor en veure la situació, però al mateix temps amb la desaprovació absoluta que li generava la identificació mútua de les dretes i l’Església catòlica espanyola i la incoherència entre la doctrina moral cristiana i la pràctica de les autoritats eclesiàstiques.

Atret per la seva mística i romanticisme va abraçar el comunisme amb el convenciment que era el camí que podria fer abraçar els seus ideals de justícia social. Un cop més entre dues aigües, Tagüeña era nacionalista espanyol, fet que es contraposava amb l’internacionalisme comunista, si bé ell entenia que aquest internacionalisme havia de ser una eina per a tractar per igual i de forma justa les diverses realitats nacionals, no com una eina per a dissoldre’ls en la doctrina política. A banda de l’acció política, el 1933 va ingressar a les Milícies Antifeixistes Obreres i Camperoles (MAOC), organització armada del PCE, en una acció de les quals va acabar detingut. Sense voler abandonar les Joventuts Comunistes, Tagüeña va formar part de les milícies socialistes, fet que li va suposar la reprovació de per vida del PCE, del qual era membre.

A la Batalla de l’Ebre, juntament amb el XV Cos de Tagüeña ubicat al sector nord de la Ribera d’Ebre (format per les Divisions 3, 35 i 42), l’Exèrcit de l’Ebre estava format pel V Cos dirigit per Enrique Líster i comptava també amb el suport en el front del Segre del XII Cos d’Etelvino Vega. Font: Wikimedia Commons

Com a militant de la FUE i de les Joventuts Comunistes va assistir amb incredulitat com intel·lectuals i membres de la FUE abandonaven les idees de Lenin i esdevenien membres de les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS) de Ramiro Ledesma Ramos, organització feixista que el 1934 s’uniria amb la Falange Española (FE) de José Antonio Primo de Rivera. Més endavant, el 1937, es va crear el Partit Únic, que als anteriors hi sumava els carlistes i es constituí com a Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que comptava doncs, amb antics militants comunistes companys de Tagüeña entre les seves files. Aquesta manca de robustesa dels ideals polítics dels militants compromesos que l’envoltaven va suposar una constant en la seva vida. Tagüeña es demanava sovint si la direcció política del PCE era digna i coherent amb la doctrina i això li va suposar càstigs i represàlies, tant internes com externes. Entre d’altres, al final del seu servei miliar durant la Segona República el 1935, tot i ser un gran estudiant, va ser l’únic aspirant que el tribunal va suspendre en els exàmens d’alferes de complement, a causa de les seves vinculacions polítiques. 

Heroi de la Batalla de l’Ebre

Tagüeña va concebre sempre la Guerra Civil espanyola com un fracàs de la Segona República i del conjunt d’Espanya, fruit de la no voluntat de trobar un acord majoritari a causa dels interessos, intransigències, egocentrismes i demagògies de tots els bàndols. Al llarg de la Guerra, l’Exèrcit Popular de la República el va articular majoritàriament el Partit Comunista d’Espanya, fet pel qual gran part dels oficials eren antics companys de militància juvenil de Tagüeña, tant companys d’estudis com de la FUE. En el seu inici, l’any 1936 Tagüeña, amb vint-i-tres anys i la categoria de brigada, va participar en el front de la Serra de Guadarrama de Madrid i l’any 1938 va ser destinat al front d’Aragó com a cap de la 3a Divisió, on va ser anomenat tinent coronel. Els seus ascensos van ser fruit de la seva destresa com a estratega militar, tot i la seva extrema joventut. Tal era la seva reputació militar, que el 17 d’abril de 1938, Juan Modesto com a cap de l’Agrupació Autònoma de l’Ebre (que esdevindria l’Exèrcit de l’Ebre), l’anomenà cap del XV Cos de l’Exèrcit. A les seves ordres, amb només 25 anys, tenia tres divisions (la 3a, la 35a -que comptava amb els Brigadistes Internacionals- i la 42a), que sumaven un total de 35.000 soldats.

Des del moment de l’inici de la Batalla de l’Ebre, la matinada del 25 de juliol de 1938, fins al moment exacte de la seva fi, el 16 de novembre de 1938, les Divisions de Tagüeña van tenir un paper decisiu. Un cop duta a terme la preparació i la distribució d’efectius durant les setmanes prèvies, les 00:15 hores del 25 de juliol els soldats republicans van travessar el riu Ebre del marge esquerre fins al dret, primer amb barques comissades a les poblacions costaneres i després amb passarel·les de suro i fusta i ponts construïts per les brigades de sapadors del cos d’enginyers. Durant les primeres hores l’operació va ser un èxit absolut i les tropes del XV Cos van creuar entre Mequinensa, Riba-roja d’Ebre, Flix i Ascó, mentre que les del V Cos ho van fer entre Móra d’Ebre i Amposta. En poques hores van conquerir quilòmetres de terreny a les tropes franquistes, formades pel Cos de l’exèrcit marroquí i els tabors de regulars dirigits pel general Yagüe, i van situar el front republicà a les portes de Gandesa. Els bombardejos incessants de l’aviació franquista, italiana i nazi per tal de destruir tots els ponts i passarel·les (amb centenars d’avions diàriament) i també de l’obertura de les comportes del riu Ebre, que comportava un augment del cabal i la consegüent destrucció d’aquests, tenien per objectiu tallar les provisions a les tropes republicanes del front. L’objectiu del cos d’enginyers sota les ordres de Manuel Tagüeña era mantenir sempre transitable el riu per tal de no deixar aïllades les tropes republicanes del front. Així, tot el que l’exèrcit franquista destruïa durant les hores de llum, era reparat durant la nit. El resultat va ser que en cap moment durant els cent tretze dies de la Batalla i tot i els intensos bombardejos, mai es va tallar la connexió. Durant els mesos de batalla cruenta i especialment sagnant, el XV Cos va perdre uns 17.000 soldats. Dins de les vicissituds que va tocar viure a Manuel Tagüeña en les seves pròpies carns, va ser la de l’expulsió de les files republicanes dels Brigadistes Internacionals. El 23 d’octubre de 1938, Tagüeña va assistir a Poblet al dinar de comiat que l’Exèrcit de l’Ebre va oferir als brigadistes abans que partissin cap a Barcelona. Tagüeña, a banda de comprovar la doble vara de mesura dels organismes internacionals que eren permissius amb Franco, Hitler i Mussolini, però rígids amb la República, més endavant es retrobaria amb alguns dels brigadistes a Rússia, a Iugoslàvia i a Txecoslovàquia i va comprovar impotent com en els seus països d’origen no se’ls reconeixia, molts es van convertir en apàtrides i en molts casos se’ls afusellava per traïdors a la seva pàtria.

A les 04:45 del 16 de novembre de 1938, una gran explosió va inutilitzar i volar el pont per dificultar l’avanç de les tropes franquistes. Aquest pont el recorda actualment un monument que passa discret als transeünts, molts dels quals ignoren la figura de la Batalla, del pont i de Tagüeña. Font: Enric Ortega i Gonzàlez

A Flix, s’hi trobava un pont de ferro per a transport de vehicles que els soldats republicans van destruir en la seva anterior retirada. Els sapadors i enginyers a les ordres de Tagüeña van construir-ne un de nou per tal de permetre el pas dels vehicles pesants com tancs i camions i assegurar també el pas dels materials d’avituallament per a les tropes del front de Gandesa, així com la retirada en cas que fos necessari.  Aquest pont es va començar a construir des del primer dia d’ofensiva i es va convertir en un robust pont doble amb tres files de suports. A mitjanit del dia 15 de novembre de 1938, un cop protegida i executada la retirada de les tropes republicanes, Manuel Tagüeña acompanyat del seu comissari i d’un conseller rus va ser de les darreres persones en creuar el pont i replegar-se a la llera esquerra. A les 04:45 del 16 de novembre, una gran explosió va inutilitzar i destruir el pont per dificultar l’avanç de les tropes franquistes.

Un cop feta la retirada republicana i destruït el pont de ferro de Flix, la població va aprofitar les restes de ferralla per a construccions, com s’observa en aquesta finestra d’un edifici actual del nucli urbà de Flix. Font: Enric Ortega i Gonzàlez

Exili i càstig

Les dècades següents es van convertir en un periple d’exilis encadenats fugint de la dictadura franquista i del feixisme, però també en certa manera de les purgues del Partit Comunista. El seu periple el va dur a l’URSS, on va ser alumne i professor de l’Acadèmia Militar Frunze de Moscou i on també va exercir de militar amb l’exèrcit soviètic. Seguidament, va viure a la Iugoslàvia socialista, on va ser assessor de l’exèrcit liderat per Josip Broz, el mariscal Tito. L’exili va continuar a Brno, a Txecoslovàquia, on va exercir de professor a la Facultat de Medicina. A mesura que creixia la seva crítica al sistema estalinista, van créixer també les seves pors a patir en les seves carns el càstig del Partit Comunista. Es tractava de convertir en silenci totes aquelles veus crítiques amb Stalin i amb les polítiques del Partit, i per això n’hi havia prou amb la denúncia d’algú, amb haver tingut alguna relació d’amistat amb algun condemnat o, senzillament, amb estar al lloc equivocat en el moment equivocat. L’ombra que Tagüeña, tant per la seva intel·ligència com per la seva capacitat crítica i intel·lectual feia a un gran nombre de personatges polítics i militars comunistes del moment, com Juan Modesto i Enrique Líster, no només li van valer càstigs al llarg de la seva carrera militar com el fet que no va ser ascendit de categoria, sinó que també li van valer estar sempre en el punt de mira. En diversos moments, i enmig de les guerres internes al PCE, va demanar directament a Dolores Ibárruri “la Pasionaria” quin futur li esperava. Finalment, va aconseguir el permís del PCE per a viatjar amb la seva família a Mèxic, país on va arribar el 12 d’octubre de 1955 i on va treballar com a assessor d’una empresa farmacèutica. Enrere va deixar familiars i grans amics morts a la guerra i en les purgues comunistes, però sempre va dur a la maleta la capacitat crítica i la coherència amb les seves idees. Va retornar a Espanya un sol cop, l’any 1960, per a poder visitar la seva mare greument malalta. En aquell moment, des del franquisme se li va proposar acceptar el paper de comunista penedit del qual el Règim en pogués fer propaganda a canvi d’un tracte de favor cap a Tagüeña i la seva família. Però ell, tot i ser exiliat com a perdedor de la Guerra Civil Espanyola, tot i ser víctima de la dura disciplina i de les represàlies del Partit Comunista, sempre ho va refusar i va mantenir la coherència amb el que creia just, tal com recull a l’epíleg de les seves memòries: Entonces me di cuenta del grave error que hubiera sido volver a España con carácter definitivo. (…) Para vivir en paz tendría que aceptar el papel de “rojo arrepentido” lo que lesionaría gravemente mi dignidad y me haría caer en una situación parecida a la que viví en los países comunistas. Mientras los vencedores no acaben con el espíritu de la Guerra Civil, mi puesto está, y estará, en el bando de los vencidos. Por ese motivo no acepté la ayuda que me ofrecieron las autoridades españolas y volví a la emigración y a México”. I així va ser com va morir a Mèxic l’any 1971, lluny del seu Madrid natal, de les seves arrels familiars aragoneses i del riu pel qual va lluitar fins a l’últim minut.

Com a persona, va compartir la seva aventura vital amb Carmen Parga, a qui va conèixer el 1934 com una jove estudiant de Filosofia i Lletres, comunista i membre del Bloque Escolar de Oposición Revolucionaria (BEOR). A partir d’aquell moment van caminar plegats enmig de les èpoques de pistolerisme universitari, de convulsió política, de pugnes entre socialistes i comunistes (ja des dels moments de les Joventuts i les MAOC, en què diversos membres comunistes van ingressar a les milícies socialistes i això va comportar la desaprovació i la reprovació de l’aparell comunista), de la Guerra Civil on Tagüeña combatia al front i també en el seu exili a Rússia, Iugoslàvia, Txecoslovàquia i finalment a Mèxic, tacat constantment per les purgues del Partit Comunista que van fer que en diverses ocasions Tagüeña i Parga es donessin per morts, a més dels represaliats que ja eren de fet. La seva vida personal i sentimental va estar tan lligada als fets polítics, bèl·lics i històrics que, a tall d’exemple, Tagüeña va demanar un permís i va abandonar el front de la Serra de Guadarrama per casar-se el 31 d’octubre de 1936 amb Carmen Parga. I ho van fer sota la pressió del PCE, que va intentar convèncer en tot moment Carmen Parga (militant comunista) per tal que no accedís al casament, ja que el PCE considerava que Tagüeña era una persona de dubtosa tendència per haver-hi grups socialistes desobeint les indicacions del Partit.  Parga va morir el 2004 a Mèxic i va deixar escrites les seves memòries a Antes que sea tarde. D’aquesta unió van néixer dues filles, Carmiña i Julita, com les anomenaven afectuosament, que avui encara des de l’exili, continuen la tasca  humanista i científica del seu pare: Carmen ha estat durant anys presidenta de l’Ateneo Español de México i ha desenvolupat tasques relacionades amb la memòria històrica republicana i Júlia, física i científica de formació, ha treballat en els camps de la investigació i la divulgació científica i el desenvolupament sostenible. 

Coneixedor com ningú del preu de la dignitat i la coherència en el món que el va envoltar, Tagüeña va dedicar el seu llibre de memòries a tots aquells que van saber viure, però també a tots aquells que van saber morir amb dignitat.

El novembre de 2018, en els actes de commemoració dels vuitanta anys de finalització de la Batalla de l’Ebre, Carmen Tagüeña va assistir a La Fatarella (Terra Alta) a la inauguració d’un monòlit en honor al seu pare, que duu la inscripció “Manuel Tagüeña, Honor i Glòria”. Font: Enric Ortega i Gonzàlez
Read More

Dimonis i exorcismes

El dimoni es defineix com un ésser espiritual de caràcter angèlic i naturalesa incorpòria que viu condemnat eternament perquè no va superar les proves que Déu li va posar, a diferència dels àngels, que van romandre fidels. Segons els tractats en demonologia, es diferencien diversos tipus de dimonis a la Bíblia: Satanàs, Diable, Belzebú, Lilith, Asmodeu, Seirim, Dimoni, Belial, Apollyon i Llucifer. En qualsevol cas, el dimoni s’apodera del cos de persones per a dur a terme els seus actes a conseqüència d’un pacte amb ell per tal d’aconseguir alguna cosa a canvi, per la participació en ritus satànics o d’invocació d’esperits, per la blasfèmia continuada, per maleficis o bé per la consagració d’un nen al dimoni per part dels seus pares.

Dins de la dualitat cristiana entre Déu i el Maligne, sempre ha existit a l’Església catòlica (i també en altres Esglésies cristianes) la figura del sacerdot exorcista que allibera el posseït pel dimoni mitjançant un ritual. Durant l’exorcisme, el sacerdot sosté a la mà un crucifix i mulla el posseït amb aigua beneïda, manifesta la renúncia al dimoni, defensa la professió de la fe, invoca tots els sants i, finalment, recita dues oracions, una per demanar a Déu que alliberi el posseït i una altra per a ordenar l’esperit maligne que abandoni el cos. Durant el ritu, segons els tractats específics, el dimoni s’enfronta a l’exorcista parlant per la boca del posseït i l’amenaça, l’insulta i el coacciona sovint amb violència i agitació. Actualment, diverses diòcesis espanyoles compten amb una figura d’aquest tipus. Juan José Gallego, exorcista oficial de l’Arxidiòcesi de Barcelona des de l’any 2007, ha tractat centenars de persones i, segons ha manifestat, ha dut a terme exorcismes on ha observat xenoglòssia i d’altres en què la persona posseïda, estirada al llit, havia arribat a saltar dos o tres metres sobre el llit. Qualsevol sacerdot pot dur a terme exorcismes, ja que no són més que una oració litúrgica de l’Església recollida en el Ritual Romà de 1952, concretament al Títol XII De exorcizandis Obsessis a Daemonio, o bé en la versió renovada segons l’esperit del Concili Vaticà II i promulgada per Joan Pau II el 1999 De exorcismis et supplicationibus quibusdam. Això sí, és imprescindible l’autorització del Bisbe, que pot ser genèrica per a un període d’anys o bé específica per a cada cas. Segons escriu l’exorcista José Antonio Fortea “als sacerdots ens arriben persones d’intensa vida d’oració i que sense haver tingut mai cap problema psicològic, sobtadament els vénen pensaments de blasfemar contra Déu, de trepitjar un crucifix i coses similars. Si aquestes pertorbacions són cròniques, és raonable pensar que provenen de la malaltia. Tanmateix, si la seva aparició és sobtada i la persona sembla sana de ment, aleshores hi ha raó per a sospitar que siguin una temptació provinent del dimoni”. En cas que es determini que ha patit temptació, el Nou Testament és clar: les temptacions són només obra del dimoni, ja que “Déu no pot ser temptat per al Mal, ni Ell tempta ningú” (Sant 1, 16). No és necessari cap informe psiquiàtric per tal de descartar una psicopatia abans de dur a terme un exorcisme, només cal l’opinió de l’exorcista delegat pel Bisbe pertinent i ni tan sols cal que el presumpte posseït sigui cristià ni estigui batejat segons cap ritus (cristià o no). Com a curiositat, els animals també poden ser presos pel dimoni, si bé en el seu cas es parla d’infestació (no de possessió) i com a procediment se’n recomana el sacrifici.

Mossèn Cinto Verdaguer i els exorcismes: pràctica religiosa i càstig

Mossèn Cinto Verdaguer, eminent i reconegut poeta, va combinar la literatura amb la vida eclesiàstica, gràcies al mecenatge del Marqués de Comillas, Antonio López López, propietari de la Compañía Transatlántica i amo d’una de les grans fortunes del país en aquells moments. El va contractar com a capellà d’un dels vaixells de la companyia i va esdevenir també el sacerdot de la família. Fruit dels seus nombrosos viatges, com el que va fer a Terra Santa, va experimentar la necessitat d’aprofundir en la vida santa, el misticisme, el sacrifici, l’almoina i la introspecció com a mètode per a combatre les injustícies del seu món. Així va ser com cada cop va adoptar una vessant més mística que el va dur a introduir-se a la Casa d’Oracions, que es trobava al carrer Mirallers, núm. 7, del barri de la Ribera de Barcelona. Acompanyat del seu cosí Joan Güell, una de les coneixences de Verdaguer a la Casa de l’Oració va ser el paül exclaustrat Joaquim Piñol, deixeble de Francesc Palau i Quer, que el va introduir en la pràctica dels exorcismes i li’n va ensenyar rituals, tècniques i aplicacions que el poeta va dur a terme entre 1890 i 1892. Fruit d’aquesta relació va sorgir l’admiració de Verdaguer per la persona i l’obra del frare carmelita Francesc Palau, si bé no hi ha constància que s’arribessin a conèixer mai.

El Pare Palau, venerat per Verdaguer i darrer anacoreta de Barcelona, amb un crucifix com els utilitzats en els exorcismes catòlics. Font: rainhamaria.com

En aquells temps, la societat catalana vivia unes condicions molt dures que van afavorir un ambient anticlerical, que es va manifestar, entre d’altres, en diversos actors anarquistes, de lluita obrera, maçònics i també espiritistes. L’Església considerava que aquest ambient anticlerical era obra del Dimoni i, per combatre’l, el mateix Sant Pare Lleó XIII, recomanava la pràctica de l’exorcisme en la seva encíclica Rerum Novarum de 1891. Ara bé, en aquella Barcelona van aparèixer nombroses societats espiritistes que també duien a terme exorcismes, com va ser la Casa de l’Oració. De fet, Verdaguer sempre va apel·lar que les seves pràctiques eren totalment fidels a les directrius marcades pel pontífex. Però les seves pràctiques no van agradar en absolut la família Comillas ni a les autoritats eclesiàstiques i va ser obligat a fer un repòs a la Gleva el 1893 per Josep Morgades, bisbe de Vic, i el segon marquès de Comillas, Claudio López Bru, amb l’objectiu d’allunyar-lo dels ambients espiritistes i exorcistes.

Més endavant retornà a Barcelona acollit per la família Durán. En morir Manuel Durán, Verdaguer va prometre a la vídua Durán (Deseada Martínez Guerrero) i a la seva filla, Amparo Durán, que cuidaria d’elles. Es dóna el cas que Amparo tenia visions espiritistes i era mèdium. Aquesta relació íntima i de convivència amb elles no va agradar tampoc a les autoritats i, juntament amb la controvèrsia per les seves pràctiques, va comportar entre altres mesures, que el bisbe de Vic enviés el 1895 la policia a detenir Verdaguer per tal de recloure’l a la Gleva per la força i que fos suspès a divinis (del dret a dir missa) el 23 de juliol de 1896. La seva actitud tenaç i fidel als seus principis li va suposar un allunyament dels nuclis conservadors i eclesiàstics i, per contra, un apropament als sectors més populars, revolucionaris i inconformistes de la societat catalana. Mentor exorcista i íntim amic de Verdaguer, el frare Joaquim Piñol també va ser suspès a divinis per reaccionar violentament quan el Bisbe va intentar arrencar-li el crucifix que duia sota l’hàbit, que era el que havia utilitzat el Pare Palau per dur a terme els exorcismes.

El Pare Palau i els Penitents

Francesc Palau i Quer (Aitona, 1811 – Tarragona, 1872), beatificat el 1988 per Joan Pau II, fou un catequista renovador que va fundar l’Escola de la Virtut a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona el 16 de novembre de 1851. Si bé feia catequesi per a adults, ho feia des d’un punt de vista adaptat a la societat i tingué una gran acceptació i influència en la societat del moment i va superar els dos mil alumnes. Al cap de pocs anys, el 23 de març de 1854, esclatà la vaga dels obrers de la fàbrica de teixits de l’Espanya Industrial, a la Vila de Sants, i d’aquí s’estengué a la resta de Barcelona. El capità general de Catalunya, Ramón de la Rocha Duji, va culpar el Pare Palau i les seves ensenyances populars de l’aixecament. Per això, va suprimir l’Escola i en va ordenar el tancament.

Creu de l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca sobre l’única paret que es conserva de l’ermita, a la seu fundacional de les Carmelites Missioneres. Les estelles que falten a la base, van ser arrencades per fidels que els conferien propietats miraculoses. Font: Enric Ortega

El barri dels Penitents va ser incorporat el 1904 a Barcelona i actualment pertany al barri de Gràcia. Es troba envoltat de carrers amb noms bíblics, com el passeig de la Vall d’Hebron, la plaça de Palestina, que van ser posats per antics anacoretes i ermitans de l’ermita de Sant Jeroni de Collserola. Per sobre de tots ells hi destaca una muntanya antigament anomenada Puig o Punta de l’Àliga: el Tibidabo, que és el cim més alt de la comarca del Barcelonès (512 msnm) i que està presidit per l’imponent Temple Expiatori del Sagrat Cor, la construcció del qual va finalitzar el 1961. És obra dels arquitectes Enric Sagnier i Villavecchia i Josep Maria Sagnier i Vidal (pare i fill, respectivament). Doncs bé, el nom de Tibidabo (en llatí, “et donaré”) prové del passatge bíblic en què el diable tempta a Jesús de Natzaret, mostrant-li les vistes des d’una elevació del terreny, amb les paraules “…et dīxit illī haec tibi omnia dābō si cadens adōrāveris mē” (“i li digué: – Tot això et donaré si et prostres i m’adores”) (Mateu 4:9). Com s’ha vist anteriorment, segons la Bíblia, Déu no pot ser temptat però sí que ho pot ser l’ésser humà, com ho era Jesús encara que fos fill de Déu. Casualment, als peus de la muntanya del temple que fa referència a la temptació del dimoni a Jesús, s’hi va establir una comunitat exorcista molt potent.

El Pare Palau duia una vida contemplativa, mística i apostòlica. Era un eremita que dins de la seva dedicació a les persones marginades per la societat, practicava regularment els exorcismes. Entenia que fer fora el dimoni de dins una persona era una obra de caritat cristiana. De nou, la seva popularitat el va dur al càstig de les autoritats, que el van empresonar el 1870. La seva particular militància religiosa es va expressar en la revista El ermitaño, que ell mateix va fundar el 5 de novembre de 1868, i on s’hi comprenien passatges religiosos, poètics, històrics, polítics i, evidentment, les seves teories de com els exorcismes constituïen un dels eixos principals en la divulgació i la pràctica del cristianisme. La seva acceptació i popularitat creixent es van materialitzar en dues imatges: d’una banda, l’animadversió de les autoritats a causa de les seves pràctiques i, de l’altra, l’augment de la seva obra.

Als segles passats, l’actual matriu de cases i edificis del barri dels Penitents, era muntanya amb alguns conreus i comptades edificacions. Va ser precisament en aquesta zona on l’any 1853-1854 es va instal·lar el Pare Francesc Palau i Quer i a pocs metres va fundar el convent en què va donar origen a la congregació de les Carmelites Descalces Missioneres. El Pare Palau, com se’l coneixia popularment, va ser el darrer anacoreta de la ciutat de Barcelona i va viure en una cova propera situada entre els actuals carrers Vall Par i Collserola, al torrent de Can Falcó (posteriorment torrent dels Penitents). Ben a prop, va fundar l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca el 1862 on vivien els membres masculins de la congregació, s’hi va afegir uns terrenys propers que va comprar més endavant on actualment es troba la Clínica Solàrium, on el 1862 s’hi va establir una comunitat femenina que hi va desenvolupar un centre d’educació i irradiació evangelitzadora. El nombre de membres de la comunitat de la Santa Creu de Vallcarca va anar creixent i el 1865 ja eren tretze. Cada cop eren més els fidels que visitaven el santuari des de contrades properes però també llunyanes, atrets per les pràctiques místiques i exorcistes. Tant ell com els seus seguidors, van donar sense voler-ho nom a aquest indret, ja que els habitants de la zona els anomenaven “els penitents”, per la seva humilitat i vida austera.

Tal era la corrua de peregrins i la popularitat que acumulava el Pare Palau que, quan el Capità General de Catalunya ordenà el tancament de la seva missió al barri dels Penitents el 1866, desenes de veïns del barri van presentar un escrit al Bisbe de Barcelona defensant els resultats de les pràctiques que duia a terme. Entre els signants, s’hi comptaven dos regidors de l’Ajuntament, un dels quals esdevindria alcalde de Vallcarca anys més tard, Joan Borrega. La pressió de les autoritats sobre l’obra del Pare Palau, va comportar la disminució dels membres de la congregació, alguns dels quals van anar morint els anys següents. El Pare Palau va morir el 20 de març de 1872, en els anys següents van morir diversos membres masculins i la congregació femenina va abandonar els Penitents el 1895. L’any 1936, l’inici de la Guerra Civil suposa el final de la primera època palautiana als Penitents, que va ser una zona d’execucions polítiques, i la congregació quedà relicta a Roma. A partir d’aleshores es va anar expandint per tot el món i actualment és present als cinc continents. L’antic emplaçament de l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca, que va ser enderrocada el 1940, i on es troba actualment la Clínica Solàrium que va acollir la comunitat femenina, van ser comprats de nou el 1960 per la congregació i s’hi van tornar a traslladar membres de la comunitat de les Carmelites Missioneres. Avui en dia, la comunitat de monges perpetuen amb devoció l’obra del Pare Palau i se senten orgulloses de les seves pràctiques, de la seva obra i de la seva valentia. Duen a terme diverses tasques sanitàries i socials i, evidentment, religioses. Tanmateix, la pràctica dels exorcismes va quedar esquinçada amb la repressió patida i la disgregació de la Comunitat.

Jacint Verdaguer i els Penitents

Abandonada ja per la congregació, la Santa Creu de Vallcarca va entrar en el desús i en l’oblit i, el 1891, Verdaguer va saber que estava a la venda i que podia ser malvenuda. Tal com explica Mossèn Cinto a l’article XII d’En defensa pròpia:

“A últims d’octubre de 1891 me donaren avís de que s’anava a malvendre una capella de la Mare de Déu, al capdamunt de Vallcarca, cinc minuts més enllà dels “Quatre Camins” a mà dreta en lo punt en què la carretera d’Horta s’embranca amb la de Sant Cugat. Desitjós d’evitar aquella venda que a mi em semblava un sacrilegi, l’aní a visitar. És una capella pobra i senzilla, situada en la falda d’una de les estribacions orientals de Tibidabo. Té part davall una cova de penitència davant un rengle de xiprers que, com sentinelles, semblen guardar-la i fer-li companyia en aquella soletat. (…) Com més jo els mirava, més s’encenia en mi el desig de salvar aquella ermita, costàs lo que costàs.

Pas del Via Crucis a l’antic convent dels Penitents, actual Clínia Solàrium.” Font: Viquipèdia

Fruit d’aquesta devoció Mossèn Cinto va demanar un préstec per uns diners que no tenia pel valor de 25.000 pessetes del qual responia la vídua Durán i va comprar l’ermita i els terrenys adjacents. El 1896 va ser desnonat del pis on vivia amb la vídua i, condemnat pel Tribunal eclesiàstic de Vic, va buscar refugi a l’ermita dels Penitents, on va viure sol i en extrema pobresa entre l’hivern i l’estiu de 1896. Va ser allà on va compondre part de la seva obra Al cel. El poeta recull en la seva obra confessa que es va equivocar en comprar aquells terrenys, perquè li van suposar un deute que no podia assumir i l’inici d’una nova sèrie de problemes. Així mateix, manifesta com en pujar a l’ermita de la Santa Creu (ubicada dalt d’un turonet), ho feia pesadament amb la càrrega d’aquelles obligacions i les que se’n van derivar, ofegat per les calúmnies i els atacs que va haver de patir i que serien capaces “de fer caure pel camí del calvari el més robust per no tornar-se a aixecar mai més”. Una de les visites documentades que va rebre Verdaguer als Penitents, va ser la de Narcís Oller i Benito Pérez Galdós. Mossèn Cinto va morir de tuberculosi el 10 de juny de 1902 a Vil·la Joana, a Vallvidrera. Tot i que havia estat castigat repetidament per les autoritats i els seus detractors l’havien tractat de boig, pertorbat i anticlerical, el poble sempre el va estimar i admirar. El seu enterrament va ser un esdeveniment públic de primer nivell i hi van assistir 200.000 persones, gairebé la meitat de la població barcelonina d’aleshores.

Read More

Enmig de la frenètica vida de l’antiga Vila de Gràcia, actualment absorbida per la gran urbs de Barcelona, s’hi troba una masia la primera referència escrita de la qual se situa l’any 1728. Va ser en aquell any quan va ser adquirida per Francesc Dupré i va tenir diversos propietaris en les dècades següents. Entre d’altres, durant el segle XIX va acollir els Franciscans de Santa Maria de Jesús. El nom actual de la casa, Masia de Can Trilla, i seva la ubicació, a la plaça Trilla, fan referència a Antoni Trilla i Escarabatxeras, últim propietari de la finca que anys més tard va ser declarada com a urbanitzada a petició de la família propietària i parcel·lada. Amb seu a la Masia, el dia 26 de gener de 1940 va ser fundada la comunitat de monges de Jesús Pacient per la monja vigatana Ramona Maria del Remedio Teresa Llimargas Soler, nascuda el 24 de març de 1892. Si bé inicialment va ser enterrada al cementiri de Sarrià, el seu cos va ser traslladat al convent el 1998 i es va disposar a la cripta de la capella de la Masia de Can Trilla.

Segons s’explica, ja de ben petita tenia visions divines i la capacitat de comunicació amb el més enllà, entrava en èxtasi (per això les seves amigues la coneixien com “l’encantada”) i, entre d’altres, tenia el do de la bilocació. És a dir, tenia la capacitat d’estar en dos indrets físicament molt allunyats al mateix temps. És per això que històricament se l’ha coneguda com “la monja bilocada”.

L’any 1936, en l’inici de la Guerra Civil, uns milicians la van capturar i l’haurien morta per haver ocultat capellans, el bisbe de Vic i altres religiosos a no ser de la intervenció de Francisco Freixenet, cap de les milícies antifranquistes de Vic. La va indultar perquè anys enrere, la monja bilocada havia salvat el fill d’aquest d’una asfíxia que va estar a punt de provocar-li la mort. Durant el transcurs de la guerra, la Ramona Llimargas va fer servir aquest do de la ubiqüitat per assistir malalts als hospitals de campanya als fronts i a les trinxeres, mentre desenvolupava la seva vida a Barcelona. Però també, sorprenentment, es bilocava per tal de fer les funcions de consellera, vident i assessora del dictador Francisco Franco. Es dirigia al Caudillo i l’advertia de perills imminents, l’aconsellava sobre les estratègies militars a seguir i, fins i tot, li hauria salvat la vida en advertir-lo que no assistís a un sopar en què se’l pretenia enverinar en el marc d’una conspiració maçònica. La relació entre Franco i Ramona Llimargas va arribar a ser tan estreta que aquest l’anomenava “Ramona, la catalana”. Una de les particularitats d’aquesta relació era que la monja bilocada era monolingüe estricta en llengua catalana i no sabia expressar-se ni entenia la llengua castellana. Segons els defensors d’aquesta història, la comunicació es feia amb la monja parlant català i el dictador parlant castellà, els dos molt lentament per tal d’entendre’s mútuament. Paral·lelament, la monja Ramona hauria intentat aconsellar també diversos caps de l’Exèrcit Republicà, tot i que eren els seus enemics, si bé aquests no la van voler escoltar i no van valorar els seus consells marcials i estratègics.

Entrada de la capella de la Masia de Can Trilla. Autor: Enric Ortega i Gonzàlez
Entrada de la capella de la Masia de Can Trilla. Autor: Enric Ortega i Gonzàlez

Ramona Llimargas va morir el 8 d’octubre de 1942 a causa d’un càncer que presumptament va demanar que li fos transferit d’una malalta. A partir de la mort de la fundadora, la monja Maria Luisa Vidal va assumir la direcció de la congregació. Es dóna el cas que ella també està enterrada a la cripta de la Masia i que han estat iniciats fa anys sengles processos de canonització. Avui en dia, la congregació està formada per ben poques monges i a la capella s’hi celebren misses regularment, que conserven un tarannà estricte que fa que durant la consagració els fidels hagin d’estar agenollats obligatòriament. A l’entrada del temple, hi abunden les estampetes de les monges de la congregació però també de José Maria Escrivá de Balaguer.

Read More