Escenaris bèl·lics

La declaració de guerra a Europa va provocar, a l’Àfrica, la invasió per part dels aliats de les colònies alemanyes de Togoland (actual Togo), Camerun, África Sud-occidental Alemanya (Namíbia) i Àfrica Oriental Alemanya (Tanzània). L’objectiu era el de trencar els ports i sistemes de comunicació alemanys al continent i, més tard, repartir els seus territoris.

El governador de Togoland, rodejat per britànics a la Gold Coast (Ghana) i francesos  a Dahomey (Benin), proposà als seus veïns un pacte de neutralitat per, en les seves paraules, no donar als africans l’espectacle de blancs barallant-se entre ells. La seva petició fou desestimada i en qüestió de dies s’inicià la invasió anglo-francesa dels territoris togolesos, que culminà en poc més de tres setmanes. Per la seva banda, l’Àfrica Sud-occidental Alemanya va ser atacada per tropes blanques de la Unió Sud-africana, aliada de Gran Bretanya, iniciant-se una guerra pel control del territori que perdurà sis mesos. A Camerun, la situació geogràfica de la regió, formada per grans boscos i muntanyes, va facilitar la resistència alemanya. La campanya a terres cameruneses es va allargar un any i en ella varen participar britànics, francesos i belgues. Tot i així, la campanya més llarga fou la d’Àfrica oriental, que va acabar després de l’armistici a Europa. Aquest va ser l’escenari africà més cruent de tots. La guerra, que abastà més d’un milió de kilòmetres quadrats, va ser tan mòbil com estàtiques eren les trinxeres europees. Les tropes aliades es varen enfrontar a una guerra de guerrilles liderada pel comandant alemany Paul von Lettow-Vorbeck, a qui varen subestimar pels seus escassos efectius militars (150.000 soldats aliats davant de 25.000 soldats alemanys). El comandant, però, va utilitzar una estratègia basada en una mobilitat continua dins d’un vast territori. Només l’armistici aconseguí la seva rendició.

[caption id="attachment_8381" align="aligncenter" width="592"]Soldats colonials alemanys capturats a l’Àfrica oriental a finals de 1917. Font: Wikipedia. Soldats colonials alemanys capturats a l’Àfrica oriental a finals de 1917. Font: Wikipedia.[/caption]

Des d’una perspectiva africana, el primer tret d’una unitat britànica a la Gran Guerra fou el rifle d’un soldat africà a la invasió de Togoland el 7 d’agost de 1914 mentre que les últimes forces alemanyes en rendir-se ho van fer a l’actual Zàmbia el 25 de novembre de 1918.

[embed]https://www.youtube.com/watch?v=P1KzBDjr-Ys[/embed]

Vídeo sobre la campanya a l’Àfrica Oriental

La Force Noire

L’efecte més evident de la guerra fou que les potències europees van veure Àfrica com una magnífica reserva d’homes per servir al front. Es calcula que més d’un milió d’africans lluitaren a Europa i Àfrica. A les colònies, aquestes tropes foren les encarregades de mantenir l’ordre colonial a causa de l’escassetat d’europeus als territoris durant el conflicte. L’exemple clàssic és el dels tirailleurs senegalesos, les tropes colonials que els francesos crearen l’any 1857. Tot i el seu nom, es componien de soldats arribats des de tots els racons de l’Àfrica Occidental Francesa (AOF) i l’Àfrica Equatorial Francesa (AEF). Des del inici de la guerra, es portaren a terme milers de reclutaments, la majoria dels quals foren sota coerció i amenaces o, directament, de forma forçada. Alguns historiadors han parlat d’una veritable “caça a l’home”.

Des de 1914, tots el batallons disponibles foren transportats a França i dirigits al front o a les columnes que s’encarregarien de les invasions de Togoland i Camerun. A Europa, aquestes tropes eren utilitzades en avantguarda, moltes vegades com carn de canó sacrificable. A la devastadora batalla del Somme, en 1917, lluitaren disset batallons de tirailleurs. Un any més tard, a les colònies franceses es portà a terme una gran campanya de reclutament al front de la qual es trobava el diputat senegalès Blaise Diagne, que era l’únic representant africà a l’Assemblea Nacional Francesa. Diagne, recolzat pel govern francès, va fer promeses al futurs combatents que mai es varen complir, però va aconseguir un increment notable en els allistaments voluntaris. En 1918, uns 63.000 nous soldats s’uniren a les tropes franceses. En total, prop de 200.000 tirailleurs varen combatre a la guerra, dels quals uns 150.000 ho van fer a Europa.

[caption id="attachment_8384" align="aligncenter" width="577"]Batalló 43 de tirailleurs senegalesos. 2018. Font: Wikipedia. Batalló 43 de tirailleurs senegalesos. 2018. Font: Wikipedia.[/caption]

A les colònies britàniques la qüestió del reclutament no fou gaire diferent. Desenes de milers de soldats de la Gold Coast i Nigèria varen combatre a Camerun, Togoland i l’Àfrica oriental, i tants altres ho van fer a Europa.

A la Unió Sud-africana, per la seva banda, s’evità per tots els mitjans possibles que blancs i negres lluitessin junts pel temor al fet que es creés una camaraderia entre soldats que pogués afavorir, en el futur, la causa comuna com treballadors. Sí va haver soldats coloured (mestissos), tot i que només un de cada cinc ho era, mentre que la població negra fou reclutada com no combatents (30.000 a Àfrica Sud-occidental alemanya, 17.000 a l’Àfrica oriental i 19.000 a Europa). De fet, el número de soldats reclutats al conjunt del continent fou inferior al número de persones que es varen veure obligades a exercir com portadors a les campanyes africanes. Això s’explica per diversos motius: les vies fèrries de les colònies tenien un valor escàs en quant a mobilitat ja que es limitaven a recórrer línies rectes des dels punts d’explotació minera o forestal fins la costa; els vehicles a motor, per la seva part, no eren de gran ajuda degut a la escassetat de carreteres i a que aquestes, en temporada de pluges, eren impracticables; per últim, la força animal també quedava descartada en la majoria dels casos per l’elevada mortalitat que la mosca tse-tse els hi infligia. Així, les municions, armament i subministraments foren transportats per persones. Aquests portadors constituïren el grup més vulnerable de la guerra: mal alimentats i subjectes a llargues i esgotadores marxes. Els portadors enrolats pels britànics superaren en vint a un als soldats. Així, només a la petita Nyasalandia es reclutaren gairebé dos cent mil portadors (y 15.000 soldats). Es calcula que a la campanya d’Àfrica oriental, les tropes britàniques arribaren a comptar, en el conjunt de la contesa, amb més d’un milió de portadors. Els belgues, per la seva part, utilitzaren més de dos-cents cinquanta mil a la mateixa campanya.

[caption id="attachment_8386" align="aligncenter" width="578"]Companyia d’askaris (soldats colonials) a l’Àfrica oriental. Font: Wikipedia Companyia d’askaris (soldats colonials) a l’Àfrica oriental. Font: Wikipedia[/caption]

Els efectes de la guerra

La guerra va agreujar alguns dels elements negatius del colonialisme. Àfrica no només es va presentar com una excel·lent reserva de nous soldats sinó també com un graner amb el que abastir a les tropes que lluitaven a Europa o al continent. Les requisicions de productes de subsistència com l’arròs, varen augmentar tant en freqüència com en volum. La mà d’obra forçada augmentà i s’obligà als pagesos a cultivar productes concrets, a més de controlar els preus de les exportacions al temps que les importacions es feien cada vegada més costoses. Totes aquestes exigències, a més, varen arribar desprès de dos anys de pluges escasses (1911-1912) i un any de sequera (1913).

El reclutament fou sens dubte un dels elements que més va repercutir sobre les societats del continent i, sumat a les exigències de les metròpolis, va crear un clima de contestació i resistència, sobretot a mesura que arribaven notícies d’Europa i els primers mutilats de guerra. En molts casos la resistència fou passiva: un gran número de persones, sobre tot en regions frontereres, varen fugir a colònies veïnes o es van amagar als boscos. Unes trenta i cinc mil persones fugiren d’aquesta manera de Senegal a Gambia i la Guinea portuguesa. També varen haver resistències armades que, no obstant, foren reprimides amb celeritat. Les resistències varen ser més evidents per l’èxode d’europeus mobilitzats, administradors i comerciants, que acudien a Europa per combatre. En alguns llocs, la presència d’europeus, ja mediocre, es reduí a la meitat. Això provocà que alguns africans, intèrprets en la seva majoria, guanyaren pes dins del sistema colonial davant l’absència de personal europeu.

Sens dubte, el llegat més cruent de la guerra, i el més perceptible, fou l’elevat número de morts i ferits, no només en combat, sinó també a través de les conseqüències directes de les requisicions i reclutaments que, sumats a la sequera, a la mala alimentació que va comportar i a les malalties que es varen estendre (culminats per una dramàtica epidèmia de grip), acabaren segant la vida de centenars de milers de persones. Entre les tropes franceses, la xifra oficial d’africans morts fou de uns trenta mil, sense comptar els desapareguts ni els ferits o mutilats, el que equivaldria a un vint per cent de les tropes de tirailleurs desplegades a Europa. A l’Àfrica oriental, la devastació va arribar a una escala terrible que repercutí a la població civil. En aquesta zona les malalties, sobre tot entre els portadors, causaren més morts que els combats. La xifra oficial de morts entre les tropes britàniques africanes de la campanya d’Àfrica oriental fou d’uns dotze mil, als que s’hauria de sumar desapareguts i mutilats, amb el que s’elevaria a vint-i-dos mil. Però qui més va sofrir la guerra foren els portadors, obligats a caminar en ocasions uns trenta kilòmetres diaris. Van morir uns 95.000, tot i que les dades reals poden ser més elevades. A la campanya de Camerun, dels vint mil portadors reclutats, la meitat va morir o varen quedar mutilats. Les tropes africanes de l’exèrcit belga varen perdre unes vint mil persones, al temps que la mortalitat a les mines de coure de la regió augmentava per la demanda per elaborar munició.

[caption id="attachment_8387" align="aligncenter" width="542"]Portadors de les tropes aliades a l’Àfrica oriental. Font: Wikipedia. Portadors de les tropes aliades a l’Àfrica oriental. Font: Wikipedia.[/caption]

La epidèmia de grip de 1918 i 1919 va donar el cop de gràcia. La guerra va permetre un contagi més ràpid a través de les línies de comunicació i avituallament i a través dels soldats i portadors que retornaven de la guerra (a l’AOF: vint mil víctimes; a l’AEF: setanta mil). La xifra a Àfrica oriental no va ser inferior a dos-cents mil morts. En total, més d’un milió i mig de persones varen sucumbir a la malaltia en qüestió de mesos.

La guerra també va tenir conseqüències sociopolítiques, que varen variar en funció del grau de participació i intensitat del reclutament o de les operacions militars. Els ex-combatents varen adoptar un nou rol en la societat. Havien vist als colonitzadors morir a Europa i havien lluitat al seu costat. Al tornar, molts varen començar a reivindicar una major participació en l’administració. De fet, per ells es preveien certs privilegis administratius i polítics que no sempre es varen complir. Aquest incompliment va generar descontent. La Gran Guerra pot ser vista com el germen dels posteriors moviments nacionalistes i d’autodeterminació, el inici del despertar de les consciències de les elits que esclataria definitivament desprès de la Segona Guerra Mundial.

Al sud d’Àfrica, no obstant, el nacionalisme racista afrikaner es va incrementar. El govern havia donat suport a Gran Bretanya i els afrikaner s’oposaven i eren favorables a Alemanya: es varen rebel·lar i foren reprimits. A les terres de l’actual Kenia, soldats blancs varen obtenir beneficis legals i terres, la qual cosa va alimentar el descontent que derivaria més tard en el moviment Mau Mau.

Per acabar, el mapa d’Àfrica es tornà a dissenyar i, aquesta vegada, el dibuix resultant fou molt similar al que observem avui dia. França i Gran Bretanya es repartiren Togo i Camerun, territoris sota mandat de la Societat de Nacions, la Unió Sud-africana es va fer amb el sud-oest africà i els britànics amb la quasi totalitat de l’Àfrica oriental, mentre que Bèlgica es quedava amb els territoris de Ruanda i l’actual Burundi. La Gran Guerra fou l’últim acte del repartiment d’Àfrica.

Eric Garcia-Moral

Nom: Eric Garcia-Moral

Email: eric.gm21@gmail.com

Articles

PORTADA (1)

La Primera Guerra Mundial a l’Àfrica

Escenaris bèl·lics La declaració de guerra a Europa va provocar, a l’Àfrica, la invasió per part dels aliats de les colònies alemanyes de Togoland (actual Togo), Camerun, África Sud-occidental Alemanya (Namíbia) i Àfrica Oriental Alemanya (Tanzània). L’objectiu era el de trencar els ports i sistemes de comunicació alemanys al continent i, més tard, repartir els […]

Biafra

Nigèria: entre la independència i la guerra de Biafra

Indirect rule i la regionalització de Nigèria: el domini britànic El nord de Nigèria va ser un dels primers escenaris on els britànics van posar en marxa la seva política de l’indirect rule (govern indirecte). A la regió varen trobar diversos estats de confessió musulmana, ben jerarquitzats i organitzats, el més important dels quals era […]