Una vall atrapada per la industrialització

Ens situem entre finals del segle xix i la primera meitat del segle xx a la vall de la Vansa, dins la comarca de l’Alt Urgell. El sistema econòmic tradicional, basat en l’agricultura i la ramaderia, va topar de cop amb la industrialització i amb la necessitat de tenir diners en metàl·lic per adquirir tot tipus de béns, pagar impostos o afrontar deutes. Les zones urbanes es van adaptar a la nova situació però per als medis rurals allunyats i mal comunicats, com és el cas de la vall de la Vansa, això va suposar un veritable trasbals.

En el cas de les cases amb poc nivell econòmic, la vall no els aportava els recursos suficients per guanyar prou salari i fer front a aquestes noves necessitats, ja que l’agricultura i la ramaderia només aportaven autoconsum i subsistència. Així, el diner en metàl·lic s’havia d’aconseguir fora de l’àmbit local en treballs de mobilitat estacional, a banda del treball habitual. Gran part de la població es va mobilitzar a zones urbanes, on la indústria creixent oferia una bona oportunitat per guanyar-se la vida. A Espanya, en aquest context, els sectors secundari i terciari van créixer, mentre que el primari va disminuir. En conseqüència, la població de classe més baixa que es va quedar a la vall es va veure obligada a adaptar-se a la nova situació i a adoptar una pluriactivitat laboral.

[caption id="attachment_8692" align="aligncenter" width="550"]Vall de la Vansa. Font: Carlesdanon blogspot Vall de la Vansa. Font: Carlesdanon blogspot[/caption]

Amb la pluriactivitat es van marcar més les dues esferes laborals: l’extradomèstica i la domèstica. En l’extradomèstica hi havia diferències entre gèneres: durant l’època de cultiu els homes es dedicaven plenament a la terra, ja fos a la pròpia o les terres de les cases benestants. Quan no era temps de conreu ni de sega emigraven a altres pobles o ciutats a fer treballs estacionals, com fer de llenyataire. No era estrany que, a més, també es dediquessin al contraban de tabac o a fer de traginers.

Les dones podien dedicar-se al servei domèstic d’altres cases, a fer de dides, de marxantes, de segadores de cereals als camps on treballaven els homes de la família, o fins i tot de venedores de tabac que passaven de contraban de la veïna Andorra. Destacava, però, una activitat estacional de les dones: fer de trementinaires.

En l’esfera productiva domèstica també hi havia diferències de gènere, tot i que no tantes: dones i homes treballaven el seu tros de terra i dominaven totes les tasques agrícoles per l’autoconsum i per la casa, és a dir, aquell treball productiu dins la unitat de producció domèstica. Però, a més, les dones s’havien d’ocupar de criar els infants i de la resta de les tasques de la llar (treball reproductiu domèstic, ja en fossin les mares, germanes, padrines, dides…). Aquesta flexibilitat laboral va augmentar degut al treball estacional, que comportava l’absència temporal dels membres de la família, tant dones com homes. Si bé és cert que les dones al món rural sempre han participat del treball productiu dins la unitat de producció domèstica, quan els homes de la família marxaven a treballar estacionalment, les dones havien de suplir les seves tasques domèstiques. De la mateixa manera, quan les dones (sobretot les que feien de trementinaires) eren fora al treball estacional, els homes havien de suplir també el treball domèstic de les dones. Però no el substituïen tot, ja que el treball reproductiu normalment seguia quedant en mans d’altres dones (familiars o conegudes).

Així, dones i homes havien d’incrementar la majoria de tasques laborals per poder suplir el membre de la família absent quan aquest marxava de casa temporalment. Però les dones ho feien en major quantitat, s’encarregaven de més tasques domèstiques que els homes.

Trementinaires: les dones que anaven pel món

Les autoanomenades dones que anaven pel món, conegudes fora de la vall amb el nom de trementinaires, van ser les dones de Tuixent, Cornellana, Ossera i altres pobles de la vall de la Vansa que es dedicaven temporalment, dos cops l’any, a recórrer pobles i ciutats venent productes que obtenien dels recursos naturals de la seva zona per guanyar un salari extra i poder mantenir la família. La seva manera d’adaptar-se al nou context econòmic va consistir a obtenir un rendiment monetari dels coneixements populars sobre les propietats guaridores de la flora autòctona.

Venien bolets secs, herbes remeieres, olis, pega i trementina, tot de la vall. El repertori bàsic d’herbes, que constava d’hisop, orella d’ós, corona de rei, corner, te de roca i salsufragi, es podia ampliar fins a ben bé vint-i-cinc plantes diferents. La trementina (d’aquí el nom de trementinaires) era el seu producte estrella: tradicionalment s’havia elaborat amb la resina que deixa anar el pi roig quan se’l fa sagnar i que, un cop purificada, ja es podia fer servir. Però la trementina que venien les trementinaires l’elaboraven mesclant pega grega amb essència de trementina, dos ingredients que compraven a les drogueries. Aquest procés era més ràpid i menys costós que no pas el mètode d’obtenció tradicional, i cada trementinaire tenia, amb matisos diferents, la seva pròpia recepta de trementina, que solia ser la base dels seus pegats, pomades i ungüents de propietats guaridores per a cops, punxades, picades d’insectes, erupcions a la pell, refredats… Les trementinaires portaven la trementina en llaunes metàl·liques, mentre que la resta de productes eren transportats en sacs i coixineres.

Feien dues sortides fora de la vall: la primera durava de Tots Sants a Nadal, i recorria del Pla d’Urgell fins al Camp de Tarragona; la segona durava de Reis a Pasqua i passava pel Berguedà, el Bages, el Vallès, el Maresme, la Selva, el Gironès, l’Empordà, la Garrotxa i el Ripollès.

[caption id="attachment_8691" align="alignleft" width="300"]Una parella de trementinaires a punt de marxar. La de l’esquerra és la dona experta i la de la dreta la jove aprenent. Font: Duoda Una parella de trementinaires a punt de marxar. La de l’esquerra és la dona experta i la de la dreta la jove aprenent. Font: Duoda[/caption]

Aquestes rutes quilomètriques les feien a peu, amb un calçat poc adequat i en parelles, per poder carregar tots els productes que traginaven i per suportar més bé les dures condicions del viatge (fred, neu, agressions, robatoris, llops i tota mena animals salvatges). D’aquesta parella de trementinaires, una dona era l’experta en l’ofici i l’altra era una jove aprenenta. La noia solia ser de la mateixa família, i en aquest cas no cobrava. Si no n’hi havia cap de disponible a la família, l’aprenenta es llogava a una altra família per un sou molt baix. I si tampoc se’n trobava, els nois eren els qui feien d’acompanyants, tot i que se’n troben pocs casos documentats.

Durant el llarg viatge, les trementinaires havien de dormir al ras, o bé feien nit en alguna casa que els venia de camí: el paller, un llit sobrer o qualsevol altre aixopluc eren benvinguts en èpoques de fred. Els vilatans, que ja les esperaven any rere any, també els posaven un plat a taula a canvi de fer algunes tasques domèstiques o de donar consells de medicina popular.

Durant l’absència de les dones, com s’ha comentat anteriorment en parlar de l’esfera laboral domèstica, eren els marits qui suplien les tasques productives domèstiques de les dones. Però les tasques reproductives domèstiques quedaven en mans d’altres dones ja que no totes marxaven a fer de trementinaires.

Des del punt de vista econòmic, les trementinaires eren les qui aportaven els ingressos principals i en moneda per mantenir la família. Normalment a les famílies de nivell socioeconòmic baix es vivia del que la dona guanyava fent de trementinaire. Els homes reconeixien el protagonisme econòmic de la dona i l’ofici de trementinaire tenia un gran respecte.

Les dones treballadores a Espanya als segles XIX i XX

Al segle XIX les dones treballaven majoritàriament al camp, a domicili, en serveis domèstics o en els sectors industrials. En general estava mal vist que les dones tinguessin accés a les relacions laborals. Es considerava que havien de treballar en l’esfera domèstica i, per tant, no hi havia motiu que justifiqués la necessitat de rebre cap salari. A les dones que aconseguien un treball remunerat, a més, se’ls exigia com a aspecte natural del gènere femení el compliment de les tasques domèstiques. Per tant, també hi havia dues esferes laborals: la domèstica i l’extradomèstica.

Era mal vist que les dones camperoles (la majoria a Espanya) fossin jornaleres assalariades. S’encarregaven de traginar l’aigua, de la cuina, de tenir cura dels fills, malalts, padrins i marits, de preparar remeis i medicines… Però sempre entès dins d’una obligació laboral domèstica, no entès com un treball remunerat.

Pel que fa a les dones treballadores a la indústria, en van ser moltes i en unes condicions de sobreexplotació laboral. Per necessitats econòmiques van trencar amb els rols de producció i reproducció domèstics, fent-se un lloc a la producció extradomèstica assalariada (tot i que sense abandonar la producció i reproducció domèstica), començant a ocupar espais públics. A Catalunya normalment van treballar en indústries tèxtils o de tabac, ja que, en tractar-se de feines manuals i que no exigien força física, es considerava que les dones les farien millor. Al País Basc (pioner de la industrialització juntament amb Catalunya), però, les dones van ocupar llocs de treball a la indústria siderúrgica, que sí que exigia força física.

[caption id="attachment_8688" align="aligncenter" width="555"]Il·lustració de dones a Catalunya treballant en la indústria tèxtil. Font: Sapiens Il·lustració de dones a Catalunya treballant en la indústria tèxtil. Font: Sapiens[/caption]

D’aquest manera, les dones tenien doble treball: l’extradomèstic assalariat i el domèstic natural, pel qual es considerava que no havien de rebre un salari. El salari que rebien treballant a la indústria era poc i molt inferior al sou masculí, malgrat realitzar les mateixes tasques. Cobraven entre un 50 i un 60% menys que els homes, sent una mà d’obra molt barata que aportava grans beneficis econòmics als empresaris. Pel seu treball assalariat, les dones eren vistes com a usurpadores de llocs de treball que podien ocupar els homes. Inclús els homes que treballaven a les indústries van mobilitzar-se en contra de les dones que treballaven a les fàbriques, com és el cas de la protesta de 1868 a la fàbrica tèxtil d’Igualada.

El sector dels serveis domèstics, com en el cas de les dides, era el segon sector laboral més ocupat per les dones, però també era dels més mal pagats. Cobraven molt poc, o de vegades ni tan sols cobraven, i solament se’ls proporcionava llit i menjar, ja que no es considerava que una dona hagués de rebre remuneració per les feines domèstiques. També hi havia les treballadores a domicili, que compaginaven les tasques domèstiques amb algunes de remunerades: cosien, rentaven roba, planxaven o confeccionaven teles per a tercers. Però les condicions eren dures: no tenien horaris ni contractes, ni tan sols sous estables. D’aquesta manera també trobem la prostitució com una activitat freqüent en les dones que no tenien qualificació ni feina.

Les dones de classe mitjana o alta, malgrat el prototip de dona burgesa, tenien una gran càrrega laboral domèstica, però públicament no havien d’aparentar cap ocupació, ja que era un descrèdit que les dones de classe alta treballessin. Per tant, tenien dues facetes: la pública, només de cara a l’ostentació social del marit, i la privada, en què treballaven sense consideració.

En general, doncs, el treball femení tenia un caràcter de simplicitat manual i de poca força física, reportava molt poc sou i s’exercia en unes males condicions horàries i de treball. Però les dones, a més, pel simple fet de ser dones, fossin de la classe que fossin, tinguessin un treball remunerat o no, havien de dur a terme una sèrie de serveis domèstics imposats per la societat i el gènere.

Les lluites i els avenços de la dona al segle XIX van fer que al segle XX, tot i que continuava havent-hi doble treball (extradomèstic i domèstic), les condicions dels treballs extradomèstics experimentessin millores: les dones van accedir a professions més liberals, amb més remuneració i més reconeixement social. Va augmentar l’ocupació laboral femenina en la indústria i en els treballs agrícoles, i la dona va començar a formar part de partits polítics, a tenir veu i a fer reclamacions laborals i no laborals, tal com es reflecteix en el dret a vot. Tots aquests factors van comportar que els salaris augmentessin, malgrat continuar essent inferiors als dels homes.

Comparant les trementinaires amb les condicions laborals femenines del mateix context

Hi ha molts trets que fan que el treball de les trementinaires sigui un fenomen únic i exclusiu per la seva època, si bé és cert que també tenien força punts en comú amb la resta de dones del país. Tots dos perfils de dona compaginaven els treballs de l’esfera domèstica amb els de l’extradomèstica.Però la figura de la dona treballadora que guanya el seu propi sou no era mal vista a la vall de la Vansa: contràriament al que passava a la resta del país, a la vall es veia amb normalitat. Es desconeix si en altres zones es repetia aquest perfil de dona treballadora, però al segle xix no era ben considerat en els nuclis relativament grans, tot i que al segle xx aquesta visió ja va començar a canviar.

A aquest model de dona treballadora, en el cas de les dones de la vall calia sumar-hi el paper de protagonistes i pilars econòmics de la família. La quantitat més gran d’ingressos en monedes l’aportaven les dones, i això era un fet ben vist allà. A la resta del país, que les dones fossin les responsables de la màxima font d’ingressos familiars era una cosa impensable.

[caption id="attachment_8687" align="alignright" width="250"]Dues trementinaires. Font: Revista Flora Catalana, núm 1, juny 2018. Imatge d’Anna Arenas i Emilia Llorens Dues trementinaires. Font: Revista Flora Catalana, núm 1, juny 2018. Imatge d’Anna Arenas i Emilia Llorens[/caption]

Pel que fa a l’esfera domèstica, en tots dos casos l’encarregada era la dona. Però mentre que a la resta del país les feines de casa obligades requeien exclusivament en la dona, a la vall només ho feien temporalment: quan les dones marxaven a fer de trementinaires eren els homes els qui realitzaven l’activitat domèstica, cuidant els fills i mantenint l’ordre i la neteja de casa.

El caràcter manual associat al treball femení es complia en part a la vall. És cert, com s’ha dit, que ajudaven els homes en tasques com la sega, i que dominaven quasi totes les activitats que feien els homes, però recordem que quan les dones no estaven en temporada d’anar pel món es dedicaven principalment a recollir productes boscans. La recol·lecció es feia a mà; per tant, durant major part de l’any, a més de conrear la terra i dur les feines de casa, es dedicaven a una activitat manual. Veiem, però, que quan venia l’època en què les trementinaires marxaven, en la feina de recol·lectar, trinxar i assecar plantes i bolets s’hi implicava tota la família, independentment del gènere.

En ambdós casos, tasques com ara cuidar la família o tenir cura de l’ordre domèstic eren uns serveis mínims socialment imposats al gènere femení.

Una visió general del fenomen que van comportar les trementinaires

Veiem que a la vall de la Vansa, en el context de mitjan segle xix i fins la primera meitat del segle xx, hi ha una diferència de sexes pel que fa a les activitats laborals, però no hi ha incapacitat ni rebuig a fer les tasques (ja fossin domèstiques o extradomèstiques) que tradicionalment s’han associat a cada gènere. A la vall es trenca el model del treball diferenciat de gènere socialment imposat. La versatilitat laboral i la seva acceptació és un cas remarcable en el seu context.

Econòmicament, les trementinaires van suposar una revolució: dones que mantenien la família i que aportaven més benefici econòmic que els homes. Després d’analitzar la situació de les dones a la resta del país en el mateix període de temps, es pot dir que la condició de la dona a la vall de la Vansa era molt diferent. Van ser les dones les que es van fer un lloc en l’economiai van trencar moltes barreres del treball laboral femení en comparació amb els casos exposats. A més, en la seva activitat no hi havia cap figura masculina d’autoritat que la controlés, sinó que els marits de les trementinaires, juntament amb els fills (si en tenien), exercien un paper de col·laboradors en la preparació dels productes.

La fi de l’ofici però la pervivència del llegat

L’ofici de trementinaire, abans de donar-se per acabat, només es va aturar durant la Guerra Civil espanyola, després de la qual es va continuar exercint.

Es va acabar definitivament quan les comunicacions de la vall es van millorar a mitjans del segle xx, cosa que va permetre els vilatans exportar productes agrícoles i obtenir beneficis econòmics. Això també va fer que els compradors fidels de trementina poguessin anar a la vall, i en especial a Tuixent, pels seus propis mitjans. En aquest context, l’ofici de trementinaire ja no era un guany per subsistir sinó un guany extra, i es va abandonar a causa de la duresa dels viatges. A més, moltes trementinaires, quan passaven per algunes localitats més “modernes”, sentien vergonya de la indumentària pròpia de ofici: els farcells a coll i les llaunes penjant denotaven una manera de viure, de guanyar-se la vida, inherent al medi rural i a una baixa condició social. L’última trementinaire va ser Sofia, del poble d’Ossera. Va fer l’últim viatge l’any 1982 amb el seu marit.

[caption id="attachment_8690" align="aligncenter" width="390"]Sofia i el seu marit fent l’últim viatge de trementinaire. Font: Revista Enderrock Sofia i el seu marit fent l’últim viatge de trementinaire. Font: Revista Enderrock[/caption]

Malgrat la desaparició de les trementinaires, la seva figura continua viva a la vall de la Vansa com a gran símbol identitari de la zona, sobretot a Tuixent. Però el seu llegat va molt més enllà, perquè, d’un saber popular i tradicional, les dones van saber-ne crear un ofici que els va permetre subsistir en un món cada vegada més industrialitzat i urbà: les trementinairesvan adaptar-se a la modernitat amb elements tradicionals i, el que és més destacable, van ser les protagonistes econòmiques del seu territori.

[embed]https://www.youtube.com/watch?v=77nIyOcrSM4[/embed]

Eulàlia Saguer Gavaldà

Nom: Eulàlia Saguer Gavaldà

Estudiant de tercer curs del grau d’història a la Universitat de Barcelona. Col·laboradora del projecte SIDBRINT (Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals).

Articles

Número 38

Trementinaires: la revolució econòmica femenina de la vall de la Vansa

Una vall atrapada per la industrialització Ens situem entre finals del segle xix i la primera meitat del segle xx a la vall de la Vansa, dins la comarca de l’Alt Urgell. El sistema econòmic tradicional, basat en l’agricultura i la ramaderia, va topar de cop amb la industrialització i amb la necessitat de tenir […]