Tradició i innovació, en l’exèrcit, al món romà

Què entenem per tradició i innovació en l’antiga Roma, en aquest cas en l’exèrcit? Amb l’auge conqueridor, Roma va passar a convertir-se  en una potència militar i administrativa molt gran, amb molts territoris per defensar. Al ser la primera potència d’Occident, alguns pobles  més febles buscaven protecció, i d’altres aliances. Per això, un soldat de Roma sabia que formava part de la maquinària de guerra més ben  feta del moment. Aquesta superioritat en tots els aspectes, sobretot contra els anomenats barbarii feia que es donés legitimitat a les  tradicions romanes que parlaven del virtuosisme dels guerrers del passat i de la grandesa de les proeses d’altres temps.

En la tradició historiogràfica antiga romana (barrejada amb llegendes), era habitual trobar- se amb relats de combats individuals de  generals romans contra bàrbars gegants i salvatges. Els romans creien, segons J. E. Lendon, que la pràctica del combat individual al camp  de batalla estava santificada per la tradició immemorial. Ja des de Ròmul, deien que havia estat el primer en dedicar un  honor especial a aquell romà que matés el comandant enemic amb les seves pròpies mans. També durant la Segona Guerra Púnica, els  comandants estaven influïts per aquesta voluntat de voler participar en un combat individual, un fet que podia catapultar tant la carrera  d’un general romà com la d’un soldat ras. Amb aquests combats individuals es posava de manifest la uirtus dels soldats romans.El següent   fragment de William Harris complementa el que hem comentat fins ara: "Es necesario poner plenamente de manifiesto la vital importancia que tenía para los aristócratas romanos la búsqueda de laus y gloria. Polibio dice que el Estado romano se esfuerza en  producir hombres capaces de soportar cualquier cosa con tal de obtener, en su propio país, la buena reputación que acompaña al valor".

Per tant, i pel fet de convertir-se en potència mundial, els romans tenien una concepció de superioritat, primer bèl·lica i després moral, segons la qual els plantejaments ofensius o agressius eren els acceptats i ben vistos, ja que simbolitzaven la uirtus romana [literalment homenia, deriva del terme uiros, i es referia al valor i agressivitat individual que se suposava que havien de tenir els soldats romans]. La uirtus, tal i com ens explica el mateix Lendon, no anava implícita en un home, aquest l’havia de demostrar en cada batalla, una i altra  vegada, ja que si fallava, rendint-se o fugint, ningú podria restituir-la-hi. Eren els joves els que havien de fer palesa aquesta uirtus, amb l’objectiu de superar els seus antecessors, els seus pares, i lluitaven a primera línia.

L’adopció de la legió manipular, també segons Lendon, era una combinació entre el sistema de lluita de la falange i els valors militars d’un poble, els quals convertien aquesta falange en un desafiament heroic, ja que podia satisfer el desig d’heroïcitat dels soldats romans. En certa manera, era la uirtus allò que feia d’un home un romà, a l’hora d’admetre, per exemple, esclaus alliberats i estrangers com a  ciutadans romans després d’haver superat l’etapa a l’exèrcit. J. E. Lendon ens ho aclareix en una frase: “A hombres con uirtus se les podía enseñar a combatir, pero ningún entrenamiento podía hacer un valiente de un cobarde”.

Un altre aspecte clau en la superioritat romana era la disciplina. Curiosament, la disciplina és el contrari de la uirtus, és el control i la  capacitat per controlar els soldats. La disciplina romana era més aviat un fre per la uirtus, ja que se solien castigar més durament els comportaments massa agressius que comportessin un perill per a la unitat, que no pas el fet de fugir com a conseqüència d’un atac. Era el motiu principal de la superioritat de l’exèrcit romà, i una qualitat que els generals havien de saber explotar, però que a vegades veien limitada per la influència de l’aristocràcia romana, que influïa, com veurem més endavant, en l’autoritat dels generals. Com ja he dit, la uirtus no anava implícita en un home, i per tant fins i tot l’aristocràcia romana es veia obligada a demostrar-la. En cas d’haver estat reconegut automàticament com a virtuós, un aristòcrata no hauria necessitat exposar-se de la manera que ho feien. En definitiva, l’ètica que havia dominat l’art romà de la guerra era una lluita constant entre la uirtus i la disciplina.

És evident que, per als soldats de camp, no tot era tant simple: hi havia altres factors que determinaven la mentalitat dels soldats romans,  com l’orgull de lluitar al millor exèrcit del moment, servir honorablement, la fidelitat cap a un general especialment carismàtic o el fet de  pertànyer a una comunitat humana en la qual cada soldat convivia durant llargs anys amb companys d’armes, fet que establia un referent identitari.  Per observar l’efecte de la uirtus (demostrar que es tenia valor, element present en la tradició romana) i l’aparició progressiva d’una mentalitat més pràctica i flexible, en el període que ens interessa, la 2a Guerra Púnica, analitzaré, de manera breu, 8 batalles que ens serviran com a escenari per entendre millor el que aquí s’exposa.

Batalles analitzades

Derrotes inicials: el Ticino (218 a.C), el Trèbia (218 a.C), el Llac Trasimè (217 a.C) i Cannes (216 a.C.)

Aquests 4 conflictes són testimonis directes de l’excés de confiança de l’exèrcit romà a l’hora de planificar els enfrontaments armats contra els cartaginesos. No només són importants pel fet de ser derrotes, sinó per la manera com Roma les va perdre. El Ticino va ser una emboscada que Annibal va fer a Escipió (pare de l’Africà) aprofitant, segons sembla, les ànsies dels romans per entrar en batalla. Tot i que només les cavalleries van entrar en combat, els cartaginesos en van sortir victoriosos, i Escipió va ser malferit. És el primer exemple de l’excés de confiança dels generals romans. Trèbia va ser la primera batalla com a tal de la 2a Guerra Púnica. Va enfrontar Semproni Longo contra Annibal. És un exemple flagrant de totes les debilitats que tenia l’exèrcit romà. Per començar, Annibal va fer sortir les tropes romanes ben d’hora al matí, sense deixar-les esmorzar, per fer que estiguessin més cansades a l’hora del combat. Longo va creuar el riu Trèbia amb totes les tropes i va establir la formació tradicional romana davant de la cartaginesa: la infanteria pesada al centre organitzada en la triplex acies [Literalment “triple línia”, era una formació militar romana que es caracteritzava per la divisió, de la infanteria, en 3 parts: hastati, principes i triarii] habitual, els aliats als flancs i la cavalleria a les ales.

En la batalla, Anníbal va ordenar a la infanteria lleugera i a la cavalleria númida atacar als flancs de les legions. Els pobles aliats de Roma, situats als flancs, no van poder suportar la pressió d’haver de lluitar contra els elefants, la infanteria lleugera i, a més, les tropes de Magó, germà d’Anníbal, que ara els atacaven per l’esquena, i van ser derrotats. Part de la infanteria romana, uns 10.000, va fer retrocedir i fugir a la infanteria púnica i els aliats gals i libis, però veient que la batalla estava perduda, va fer mitja volta i va tornar a creuar el Trèbia i va fugir per reunir-se amb Escipió, recollint al seu pas tants legionaris com podia.

Disposició tàctica de la batalla de Trèbia

[caption id="attachment_8222" align="aligncenter" width="268"]Disposició tàctica de la batalla de Trèbia. Font: HEALY, Mark (2009). Pàg 51 Disposició tàctica de la batalla de Trèbia.
Font: HEALY, Mark (2009). Pàg 51[/caption]

Un any següent, veiem, en el Llac Trasimè, una rèplica de la batalla de Ticino, a major escala. És tracta d’una emboscada que va protagonitzar també Annibal a les tropes comandades pel general romà Flamini. Annibal va endinsar-se cap a territori romà, amb Flamini seguint-lo de prop, però un cop arribats a l’alçada del llac, Annibal va vorejar-lo i Flamini, sense prendre cap mena de precaució, el va seguir. En aquest moment, les tropes púniques amagades als turons que envoltaven el llac, van sortir i van derrotar als romans sense contemplacions. Hi ha un cert debat historiogràfic entre autors que pensen que Flamini va actuar de manera irresponsable i impulsiva (tal i com el pinten a les fonts clàssiques) i d’altres que pensen que Flamini simplement  esperava al seu company Gemini per ajuntar forces. Finalment, Cannes va suposar un punt d’inflexió en la guerra. L’exèrcit romà era molt més nombrós, però era inferior en quant a cavalleria. Emili Paule i Terenci Varró, els cònsols romans no van saber contrarestar l’estratègia duta a terme per Anníbal. El cartaginès, conscient de la debilitat de la seva infanteria, va anar  retrocedint poc a poc mentre les ales de cavalleria derrotaven a la romana, i lentament, iniciaven un moviment envoltant, de manera que  van rodejar l’exèrcit romà al complet, i el van aniquilar. De manera doncs, que la poca flexibilitat tàctica i estratègica de Roma, i la  prevalença de la uirtus va propiciar una derrota sense pal·liatius. També és important mencionar que les fonts clàssiques fan un retrat de Varró com un home impulsiu i amb poc cervell.

[caption id="attachment_8223" align="aligncenter" width="300"]Evolució tàctica de la batalla de Cannes. Font: FIELDS, Nic (2009). Pàg. 78. Evolució tàctica de la batalla de Cannes.
Font: FIELDS, Nic (2009). Pàg. 78.[/caption]

Evolució tàctica de la batalla de Cannes. Roma revifa: Baecula (208 a.C), Metaure (207 a.C), Ilipa (206 a.C), Zama (202 a.C)

Baecula suposa l’inici d’una etapa que seria victoriosa per a Roma, com s’acabaria veient. L’aparició d’un general jove, competent i eficient,  com era Publi Corneli Escipió, i barrejat amb anys d’experiència i derrotes, va suposar un canvi en la manera d’entendre la lluita en  l’exèrcit romà. Asdrúbal, germà d’Annibal, estava situat a un turó i gaudia de l’avantatge en el terreny, però Escipió va dividir les seves  tropes en 3 parts i va atacar als púnics per dues bandes diferents. Asdrúbal va retirar-se sense patir grans baixes, ja que el seu objectiu era reunir-se amb Annibal a Itàlia, però des de la historiografia clàssica (Tit Livi i Polibi) s’ha pintat com una victòria romana. Alguns autors és contemporanis assenyalen que en realitat a Asdrúbal li va sortir tot segons ho tenia planejat. No obstant, el fet de dividir les tropes de la manera com ho va fer Escipió, ja demostra un canvi.

Un any més tard, veiem al Metaure, un exemple de la flexibilització tàctica romana, cada vegada més present a mesura que va avançant el  conflicte. Els cònsols del moment, Salinator i Neró, es van enfrontar a Asdrúbal. Neró, que estava lluny de la zona del conflicte lluitant  contra Annibal, va prendre una decisió arriscada: va agafar 6.000 homes d’infanteria i 1.000 de cavalleria i va marxar de nit per ajudar al seu col·lega. Un cop junts, van formar en ordre de batalla, la clàssica triplex acies, davant dels cartaginesos. En el transcurs de la batalla, Neró, que comandava l’ala dreta, va veure que no podia assaltar l’ala esquerra enemiga, formada per gals. De manera que va realitzar una maniobra insòlita: va retrocedir i va passar per darrere del seu propi exèrcit, per unir-se a Salinator, que comandava l’ala esquerra. Junts, van escombrar l’ala dreta púnica, i amb ella va caure la resta de l’exèrcit cartaginès. El mateix Asdrúbal va perdre-hi la vida.

[caption id="attachment_8224" align="aligncenter" width="300"]Evolució tàctica de la batalla del Metaure. Font: FIELDS, Nic (2009). Pàg. 79. Evolució tàctica de la batalla del Metaure.
Font: FIELDS, Nic (2009). Pàg. 79.[/caption]

Evolució tàctica de la batalla del Metaure

Aquesta mentalitat pràctica i flexible, inexistent a l’inici de la guerra, sobresortia ara, després de tantes derrotes, adaptant-se a l’enemic. A Ilipa veiem la culminació d’aquest procés de canvi en la manera de lluitar: Escipió s’enfrontava a Asdrúbal Giscó, general d’Annibal. Els dos campaments estaven cara a cara, i els dos generals sense decidir-se a lluitar, feien sortir i formar les seves tropes, a l’espera del combat. Un dia rere l’altre, Escipió feia formar el seu exèrcit d’una determinada manera fins un dia en què, sortint més d’hora del que era habitual, va fer formar les seves tropes amb una disposició diferent: els aliats hispans, normalment situats als flancs, estaven al centre. Potser ho va fer per evitar que desertessin, o potser confiava en el seu poder de contenció, el cas és que Giscó va formar les seves tropes en l’ordre habitual, a corre-cuita i sense esmorzar. Al cap d’una bona estona, Escipió es va decidir a atacar i va fer avançar les seves tropes en columnes, per anar més ràpid, a la vegada que els flancs i les ales s’obrien cap als extrems. D’aquesta manera, Giscó no podia contrarestar l’efecte de les legions. Al cap de poca estona, amb els soldats debilitats per la calor i la falta de menjar, els cartaginesos van començar a retrocedir i finalment fugir. Giscó es va poder refugiar, amb 6.000 homes a Gades, actual Cádiz.

Evolució tàctica de la batalla dIlipa

Finalment, a Zama es van enfrontar les millors tropes de cada bàndol, lluitant per fi Escipió contra Annibal. La disposició tàctica romana  era lleugerament diferent del que era habitual: entre els maniples romans, havien deixat amples passadissos, que servirien per forçar als  elefants púnics a passar per aquells espais i evitar baixes romanes. Annibal, per la seva banda, tenia superioritat en la infanteria inferioritat en la cavalleria. Només començar la batalla, les cavalleries d’ambdós exèrcits es van separar del camp de batalla, mentre les infanteries  començaven a apropar-se. A mesura que passava el temps, Roma anava perdent progressivament el duel d’infanteries: Cartago disposava  d’un exèrcit més nombrós, i va obligar a Roma a gastar les dues primeres parts del cos central (hastati i principes), fins que només restaven els veterans (triarii), l’últim reforç, els quals es van reorganitzar juntament amb el que quedava dels altres dos cossos, i es van disposar a  una lluita a mort contra els veterans d’Annibal. En aquell moment, però, la cavalleria romana va tornar, victoriosa, i va envoltar a la infanteria cartaginesa, acabant així amb la batalla.

[caption id="attachment_8225" align="aligncenter" width="300"]Evolució tàctica de la batalla d’Ilipa. Font: FIELDS, Nic. (2009). Pàg. 82 Evolució tàctica de la batalla d’Ilipa.
Font: FIELDS, Nic. (2009). Pàg. 82[/caption]

Conclusions

Historiogràficament, la major part dels autors consultats segueixen, en termes generals, el relat de Polibi i Tit Livi, els dos autors clàssics  que més parlen sobre el tema, i corroboren aquesta evolució tàctica que hem vist així com un canvi subtil de mentalitat dels generals  romans i una major adaptació a les circumstàncies. Això no vol dir que aquests autors segueixin fil per randa totes les afirmacions dels  autors clàssics. La majoria expliciten ser conscients d’una possible parcialitat de les fonts i també de moltes contradiccions que impedeixen  tenir la certesa absoluta dels fets. Aquests dubtes són posats de relleu en les obres, i en moltes ocasions aporten noves  interpretacions que difereixen de les teories tradicionals. Així doncs, observem una evolució tàctica definida i marcada per la tradició al  llarg dels conflictes mencionats durant la Segona Guerra Púnica. La tàctica manipular no serà la causa de les derrotes, sinó la capacitat dels  seus oponents de superar-la mitjançant noves estratègies. La triplex acies seguirà essent un bon recurs per enfrontar-se a l’enemic,  degut a la dificultat d’aquesta formació per trencar-se. Per tant, el problema serà l’ús que es donarà a aquesta formació. Dels atacs frontals  del Trèbia i Cannes, passem a la idea més flexible de l’ús de les tropes per enfrontar-se a les tropes africanes, com a Ilipa i Zama. Al mateix podem afirmar amb la mentalitat romana i la uirtus.

Al principi de la guerra, algunes de les derrotes militars es deuen, en part, a la  mentalitat agressiva i individualista que imperava en la cultura romana. Anníbal, jugarà amb aquest fet i se n’aprofitarà en benefici propi.  La gravetat de les derrotes i la necessitat de plantejar d’una manera diferent les pugnes amb les cartaginesos farà que, a finals de la guerra,  els generals seran més prudents i s’adonin que l’estratègia defensada des d’un principi per personatges com Fabi Màxim, potser no era tant  errònia i covarda com s’havia assenyalat. També, tindran molt més en compte els moviments de l’enemic, a la vegada que no es  deixaran enganyar tant fàcilment per l’astúcia d’Anníbal.

En conclusió, doncs, la tradició romana, escenificada amb la uirtus, tindria un pes important en les principals derrotes romanes a l’inici del conflicte. Després, progressivament deixaria de tenir tanta importància i seria  ubstituïda per una actitud pragmàtica i funcional, acompanyada de les innovacions tàctiques que hem comentat. L’exèrcit romà, doncs,  experimentarà una evolució tàctica progressiva que s’anirà adaptant a les característiques i circumstàncies púniques. L’experiència de les  legions cap al final de la guerra les convertirà en un màquina de guerra molt valuosa, on es destacaran per la  qualitat més que no pas la  quantitat. Si a aquest fet hi sumem el lideratge i la mentalitat innovadora i flexible d’un gran estratega com Escipió, veiem que el resultat  seran unes batalles ben diferents a les de l’inici del conflicte, que permetran assolir la victòria contra Cartago.

Ferran Ballarà Pérez

Nom: Ferran Ballarà Pérez

Articles

Reproducció de soldats romans segle II aC

Tradició i innovació en la tàctica militar romana durant la Segona Guerra Púnica

Tradició i innovació, en l’exèrcit, al món romà Què entenem per tradició i innovació en l’antiga Roma, en aquest cas en l’exèrcit? Amb l’auge conqueridor, Roma va passar a convertir-se  en una potència militar i administrativa molt gran, amb molts territoris per defensar. Al ser la primera potència d’Occident, alguns pobles  més febles buscaven protecció, […]