Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Quan parlem d’Història, amb majúscules, pensem en els grans esdeveniments del passat, guerres, paus, revolucions i reaccions. De vegades oblidem, però, que tots aquests fets varen ser protagonitzats per milers, per milions de persones anònimes que solen passar desapercebudes en les obres de la majoria d’historiadors, els quals pretenen explicar, amb raó, els processos que ens han anat portant fins a les situacions que vivim avui dia.

L’esclavatge en època moderna és un d’aquests grans fenòmens que tenen un paper cabdal en el desenvolupament de la història europea, i sobretot africana i americana. Ens hi podem acostar de moltes maneres, i una d’elles és el que alguns historiadors, durant les darreres dècades del segle XX, van anomenar Microhistòria. En aquest article es relatarà la història d’un grup d’esclaus que van acabar a la perifèria de la perifèria de l’Imperi Espanyol: el Darién.

Del Vell al Nou Món, els inicis de la història

Els antecedents d’aquesta història es troben a les costes occidentals de l’Àfrica subsahariana, a finals del segle XVI o inicis del segle XVII. Allà comença l’odissea d’una sèrie de persones, de les quals només coneixem el nom de pila que els posaren els seus amos un cop arribats a Amèrica. En aquell moment, a l’Àfrica subsahariana començava a intensificar-se l’espiral de violència que l’esclavitud comportava. Diferents societats guerreres africanes s’especialitzaren en la captura d’esclaus d’altres nacions, que posteriorment eren venuts als traficants d’esclaus europeus: portuguesos, holandesos, anglesos… es dedicaven a noliejar vaixells plens de persones que haurien de creuar l’oceà per cobrir la demanda d’esclaus que reclamaven les colònies de la Monarquia Hispànica.

No es pot saber res més sobre la vida dels esclaus capturats fins que aquests desembarcaven a Amèrica, que és on té lloc la present història. Ens remuntem a l’any 1608, quan un vaixell negrer portuguès naufragava a les costes del Darién, prop de l’antiga ciutat colonial d’Acla. Les autoritats colonials panamenyes reberen el toc d’alerta: un contingent d’esclaus del vaixell naufragat havia desaparegut a les selves del Darién, massa a prop del que havia estat un niu de cimarrons durant les dècades anteriors. Panamà envià soldats a buscar tant els esclaus com els mariners portuguesos que els transportaven. A mesura que l’expedició espanyola s’endinsava a la selva, començà a trobar alguns indicis de presència indígena així com alguns cadàvers.

Finalment aparegueren els primers, i únics, testimonis dels fets. Amagats i separats entre ells «dos negras y dos negros» relataren el que havia ocorregut: mariners i esclaus havien estat sorpresos per un contingent d’indígenes que habitaven autònomament la regió. Després d’un primer enfrontament, els indis havien mort els portuguesos armats que acompanyaven els esclaus. Els supervivents de l’atac indígena explicaren que, després d’aquestes primeres morts, la lluita acabà.

Els espanyols tornaren als seus vaixells en direcció a Portobelo, la ciutat atlàntica per excel·lència del Panamà del segle XVII. L’any següent el governador de Panamà va ordenar que s’enviés una expedició per cercar el destí dels més de 200 esclaus “angolas” que havien desaparegut. La recerca no va reeixir, i no es torna a tenir notícia sobre aquests esclaus fins prop d’una dècada després.

Elmina slave castle.jpg
Fotografia actual del castell d’Elmina, a l’actual Ghana, una de les primeres factories esclavistes portugueses, d’on van sortir un nombre important d’esclaus al llarg de l’època colonial. Font: Viquipèdia

En paral·lel a la història dels nàufrags d’Acla, se’n donà una altra, que s’acabarà entrellaçant amb la primera. Don Tomás de Quiñones era un veí de la ciutat de Panamà, possiblement d’origen castellà. Com molts dels colonitzadors d’Amèrica, especialment en les zones on la població indígena havia quedat extremadament disminuïda per l’acció dels conqueridors durant el segle XVI, Tomás de Quiñones tenia en propietat (com a mínim) una quadrilla d’esclaus negres. L’any 1614 els esclaus de Tomás de Quiñones van desaparèixer però les autoritats consideraren que havien estat “robats” per algun grup de cimarrons que habitava a la zona del Bayano. La veritat és, però, que el destí d’aquests esclaus no va ser massa rellevant per a la colònia, ja que poc després esclatà una revolta indígena, protagonitzada pels antecessors dels actuals kuna panamenys, i això va fer restar importància al “furt”.

Aquests esclaus, doncs, es tractaven de persones nascudes a l’Àfrica occidental, capturades per altres africans i venudes a uns europeus que els forçaren a viure un viatge transatlàntic llarguíssim que acabà a les costes de l’actual Panamà. Un cop arribats al Nou Món, la vida d’aquests esclaus prengué un rumb que no era el previst: en lloc de passar a engrossir la mà d’obra negra que habitava l’Amèrica Hispànica, van passar a ser propietat d’un líder indígena kuna, en un espai, el Darién, que es resistia a integrar-se al món colonial.

L’esclavitud al Darién, de mans europees a indígenes

Les notícies sobre els esclaus dels quals parlem apareixen en algunes cartes que els governadors de Cartagena de Indias (actual Colòmbia) i de Panamà enviaven a la monarquia. Però la principal font sobre els fets es troba en el relat que ens presenta el franciscà fra Pedro Simón. Els diferents documents de l’època ens mostren com, per vies diferents, els africans als quals s’ha fet referència havien passat a tenir un nou propietari: el cacic indígena Tunuguna. Domingo, Manuel, Sebastián, Dominiguillo… seran els noms cristians que rebran una sèrie d’esclaus africans que havien vist com se’ls forçava a abandonar la vida amb la qual havien nascut i a integrar-se, per la força, en una societat totalment aliena a les seves persones.

Evidentment, ni els governadors del port negrer americà per excel·lència (Cartagena) ni el frare franciscà tenien massa interès a explicar la vida d’uns esclaus perduts. La informació que en tenim és secundària i com a resultes de l’explicació del que fou una de les diverses expedicions armades que van fracassar a l’hora de conquerir el Darién durant les primeres dècades del segle XVII. Continuem, però, amb la microhistòria que ens ocupa.

Fra Pedro Simón ens parla d’un únic supervivent dels nàufrags d’Acla, anomenat Manuel. És força difícil creure que, de més de dues-centes persones, només en sobrevisqués una (les cartes del governador de Cartagena parlen de diversos supervivents); però no tenim forma de saber amb exactitud quin va ser el destí de la resta de la càrrega del vaixell portuguès. La historiadora Marta Hidalgo, que estudia el cimarronatge a Panamà, ha analitzat una carta de l’any 1609 on s’explica que una part dels esclaus, algunes desenes, aconseguiren amagar-se dels indígenes. Aquest petit contingent topà amb cimarrons establerts al territori, esclaus que havien fugit de la colònia, i els donaren refugi. De la resta d’africans de l’embarcació esclavista no en tenim cap més notícia.

Reprenent el fil cronològic, després d’uns quants anys en mans dels indígenes, Manuel havia esdevingut “ladino”, és a dir, havia après la cultura i la llengua dels seus captors, de la mateixa manera que li hagués passat si el vaixell en el qual viatjava hagués arribat a port. Era esclau d’un cacic, i això li permetia assistir-lo i dur a terme missions d’una certa importància, com ara viatjar a Cartagena de Indias acompanyat per altres africans i indígenes amb l’objectiu d’entrevistar-se amb el governador de la ciutat. Això feu Manuel a inicis de l’any 1618, acompanyat per un altre esclau negre: Domingo.

Il·lustració de Giovanni Battista Boazio de finals del segle XVI on recrea l’atac de Sir Francis Drake a Cartagena de Indias. La ciutat fou un dels ports negrers més importants de l’Amèrica Hispànica. Font: Viquipèdia.

Domingo només feia 3 anys que era esclau del cacic Tunuguna. Havia arribat a les seves mans després de ser part d’un intercanvi entre diferents indígenes del Darién. Era, i es reconeixia com a tal, esclau de don Tomás de Quiñones, el propietari panameny al qual s’ha fet referència anteriorment. Domingo va viure un procés més complex que Manuel: va arribar de l’Àfrica i va ser comprat per, com a mínim, una persona. Va formar part d’una quadrilla d’esclaus, com moltes altres del Panamà del segle XVII, mentre aprenia una nova llengua, el castellà, i potser alguns rudiments de cristianisme. Després d’això fou segrestat una altra vegada, no podem saber si per cimarrons o per indígenes, però, en tot cas, va acabar sent propietat dels darrers. Seguidament, passà per diferents amos indígenes fins que arribà a mans del cacic Tunuguna. Si la seva vida no havia sigut prou agitada, ara es veia viatjant en un vaixell cap a Cartagena de Indias, on seria rebut per la màxima autoritat de la ciutat. El seu paper, doncs, no seria secundari.

Des de Cartagena s’estava intentant forjar un pacte amb qui es considerava la màxima autoritat entre els indígenes de la part més propera a Colòmbia del Darién; eren, però, uns indígenes i un territori pràcticament desconeguts per la colònia. Els africans que viatjaren a la ciutat en qüestió eren els intermediaris perfectes entre els dos col·lectius protagonistes: els kuna i la colònia. Manuel i, sobretot, Domingo, podien explicar (i no tenien d’entrada les reticències que podien tenir els indígenes) la realitat del Darién a les autoritats colonials. Podien fer de mitjancers lingüístics entre castellans i indígenes, ja que coneixien les dues llengües. A través del testimoni i de la intermediació de Domingo i de Manuel, la colònia guanyà interès en el territori que poc després s’intentaria conquerir. Parlaven de terres fèrtils i, sobretot, de grans quantitats d’or, un incentiu que no es podia menysprear.

L’expedició de Sebastián Tristancho, darrera intervenció esclava en els fets

Un cop acabaren els interrogatoris de les autoritats colonials de Cartagena, en Domingo, en Manuel i els seus acompanyants indígenes van tornar al Darién. S’havia decidit signar un pacte per començar l’evangelització dels indis i la seva incorporació a la Corona. El “negro Domingo” esdevindrà,  de fet, el principal intermediari entre l’expedició liderada per Sebastián Tristancho, i els indígenes de la regió. Tristancho tenia com a missió ocupar per les armes (de forma “pactada”) el Darién, ja havent-hi entrat l’any 1618.

Fotografia actual del riu Tuira, un dels principals rius del Darién. La mobilitat a la regió, durant l’època en la qual hi visqueren els protagonistes d’aquesta història, era principalment fluvial. Font: Viquipèdia

Pels espanyols, però, les coses es van torçar ràpidament: malgrat que la seva entrada havia estat pactada amb un indígena important, no van ser ben rebuts. En poques setmanes es va organitzar un contingent armat kuna que havia de posar fi a la vida dels potencials conqueridors, com, de fet, van aconseguir. Fra Pedro Simón, ens mostra, però, que el darrer obstacle que van trobar els kuna va ser un dels seus esclaus africans. Un altre traductor, anomenat Sebastián, va intentar avisar el capità Tristancho de la imminent emboscada que preparaven els indígenes. La prepotència del soldat castellà el va portar a insultar Sebastián –possiblement també propietat de Tomás de Quiñones– i a continuar pel camí que el portava a la seva mort. L’esclau, que possiblement veia en l’ajuda als colonitzadors una possibilitat d’obtenir la llibertat, va callar davant de la resposta de Tristancho i, un cop es va produir l’atac que ell hauria pogut evitar, va empescar-se-les per fugir i sobreviure. Sebastián és el darrer testimoni d’intervenció africana en aquesta història, i hi posa punt final.

L’arribada casual, i forçada, d’una sèrie d’africans a les comunitats indígenes del Darién del segle XVII tingué un paper cabdal en el seu desenvolupament que podria ser fàcilment ignorat. La història de l’Amèrica Llatina està farcida de buits i de col·lectius oblidats. Estudiar el passat d’un grup indígena que quedà al marge de l’ordre colonial ajuda a entendre’n la complexitat. Cal tenir present, però, que la realitat fou encara més complexa, ja que als conflictes entre nadius i colonitzadors hi havia, entremig, els esclaus, els quals eren vistos com a aliens per tots dos bàndols. Al trobar-se en aquesta “terra de ningú” social, els africans del Darién van haver de buscar vies per adaptar-se a una realitat que els havia sigut hostil des que havien sigut segrestats a l’Àfrica fins que es trobaven al cor d’una selva americana on espanyols i indígenes lluitaven pel domini de les terres.

És força fàcil trobar uns “opressors” al “Nou Món”, els colonitzadors; però és molt més difícil d’entendre la complexitat del món dels “oprimits”, que tenien molts més elements que els podien separar (condició social, ètnica, raça, cultura…) abans que unir-los.

Read More

Pocs anys abans que Francis Fukuyama sentenciés el final de la història, la Guerra Freda continuava afectant territoris d’arreu del món. És ben sabut que, més enllà de la retòrica de la lluita entre dos grans gegants –els EUA i l’URSS–, el conflicte es fragmentà en molts “petits” conflictes que afectaven diversos països, normalment empobrits. Guatemala entrà en aquesta dinàmica, i el resultat fou el que diversos estudiosos consideren com el genocidi indígena més gran practicat a l’Amèrica Llatina després de la conquesta. Si bé aquesta afirmació pot ser matisada, ja que el segle XIX llatinoamericà estigué marcat per pràctiques genocides arreu del continent, ens permet veure la magnitud del que s’explicarà a continuació.

Antecedents

Entrant al segle XX Guatemala estava vivint un procés polític força similar al d’altres països llatinoamericans. L’any 1931 s’havia instal·lat al poder Jorge Ubico, una dictadura militar va regir el país centreamericà fins el 1944, quan tingué lloc la Revolució d’Octubre. A partir d’aquest any s’entrà en una dinàmica de reforma política. Les capes mitjanes urbanes i alguns sectors progressistes de l’exèrcit volien impulsar una certa obertura política i, també, millorar en certa mesura les condicions dels sectors més empobrits del país. En aquest context arriba al poder Jacobo Arbenz el 15 de març de 1951.

A partir de la seva victòria electoral, Arbenz intentà aprofundir en les polítiques anteriors. El reforç de la independència econòmica i política del país –principalment respecte als EUA–, i la millora de la situació de l’ampli sector social pobre de Guatemala foren les línies mestres de les polítiques d’Arbenz. La reforma agrària va ser, sens dubte, un element central del seu mandat. En menys de dos anys més de 100.000 famílies se’n beneficiaren. Les terres ermes que estaven en mans de grans terratinents, nacionals o estrangers, havien de ser expropiades i distribuïdes entre camperols de diferents condicions. Arbenz estava plantejant, a la pràctica, una reestructuració de l’ordre social guatemalenc. En paral·lel a tot aquest procés, l’oposició a les reformes i al govern d’Arbenz s’estava consolidant.

Fotografia de Jacobo Arbenz. Font: Viquipèdia
Fotografia de Jacobo Arbenz. Font: Viquipèdia

Els grans terratinents del país i companyies estrangeres entre les quals destacava la famosa United Fruit Company (UFCo) començaren a orquestrar una campanya contra Arbenz. Els EUA es sumaren al desprestigi, veient amenaçada la seva hegemonia al país centreamericà, es vinculà a Guatemala amb el comunisme internacional, atacant el seu govern i aplanant el terreny per a una possible intervenció militar al país. Tot i l’organització de diferents sectors progressistes per intentar donar suport a les mesures d’Arbenz, a partir de 1953 l’oposició més reaccionària ja s’estava organitzant per derrocar-lo. El mes de juny de 1954 un cop militar amb el suport explícit dels EUA va qüestionar obertament a Arbenz, i, després d’un breu temps de confusió el mateix president va renunciar. Aquest fet va donar peu a l’establiment d’un govern militar que revertiria les mesures preses des de la Revolució d’Octubre.

Si bé encara ens situem cronològicament lluny del genocidi indígena, que no es dona fins a finals dels anys 70, és important tenir present què va passar durant la dècada que precedí la revolució de 1944, ja que, de l’oposició a aquesta naixerà el model polític (militar) que governarà Guatemala a partir d’aquest moment i que executarà el genocidi.

Durant la dècada posterior Guatemala va mantenir una aparença constitucional, cops militars i eleccions majoritàriament fraudulentes es van anar intercalant, mentre la legitimitat de l’estat guatemalenc era qüestionada per una sèrie de sectors progressistes que no podien acceptar les imposicions que vingueren després de la caiguda d’Arbenz. Entrant als anys 60 una part important de l’esquerra del país va optar obertament per la lluita armada. S’organitzaren diferents guerrilles que volien derrocar l’ordre establert, topant de cara amb un exèrcit que gaudia d’una gran autonomia en el camp de la lluita contra insurgent. En paral·lel a la lluita armada, diferents moviments s’oposaren políticament als successius governs, alguns d’ells ja obertament militars. Cap de les dues estratègies va tenir massa èxit, l’any 1968 les guerrilles pràcticament ja estaven derrotades militarment, i a nivell polític els militars més conservadors continuaven consolidant el seu poder.

Fotografia de dos guerrillers de la ORPA (Organización del Pueblo en Armas), una de les guerrilles que actua a Guatemala durant el conflicte armat. Font: Viquipèdia

L’any 1970 va arribar al poder després d’unes eleccions el coronel Carlos Arana Osorio, governà el país amb mà de ferro. Arana Osorio farà que la repressió contra l’oposició progressista més activa es faci encara més dura. En paral·lel es desenvoluparan noves accions guerrilleres i, per combatre-les, s’aplicarà l’estat de setge al país que, un cop aixecat, donarà peu a grans mobilitzacions. Després de 4 anys de govern d’Arana Osorio hi haurà dos governs militars més, durant els quals continuarà creixent la tensió i la violència interna al país. A una banda hi trobarem els partits que sustentaven el règim i el mateix exèrcit i, a l’altra, els partits de l’oposició, la guerrilla i el sindicalisme. És en aquest context de creixent tensió política interna en el qual es desencadenarà el genocidi.

L’estat contra la població indígena maia

La majoria d’autors marquen l’any 1978 com un punt d’inflexió, amb la Massacre de Panzós: l’exèrcit assassinava més de cent camperols indígenes. A finals dels anys 70, Guatemala entrà en una nova dinàmica política, extremadament violenta, en la qual els indígenes –majoritàriament maies–, del país van tenir un paper central.

El discurs anticomunista nascut de la Guerra Freda ja havia arribat a Guatemala durant els anys 50, i va influir profundament en la caiguda d’Arbenz. A finals dels 70 la idea que s’havia de defensar Centreamèrica d’una suposada amenaça marxista continuava més que present en els discursos dels governs guatemalencs. Fou precisament aquest concepte, l’amenaça comunista, la que es va emprar per justificar l’acció militar a l’altiplà maia guatemalenc entre 1978 i 1986.

L’estat va desenvolupar una estratègia de terra arrasada sobre els territoris indígenes per, teòricament, acabar amb el suport que aquests donaven a les guerrilles. Els governs de Romeo Lucas García (1978-1982), Efraín Ríos Montt (1982-1983) i Oscar Mejía Víctores (1983-1986), van ser els principals responsables de les accions de contrainsurgència. Marcia Esparza xifra, sense incloure el govern d’Oscar Mejía, en més de 600 les massacres comeses en els anys àlgids del conflicte en territori indígena. L’autora parla d’assassinats extrajudicials col·lectius, que se sumarien a desaparicions forçades, violacions i saquejos de comunitats.

Durant els anys en qüestió es va dur a terme, des de l’exèrcit, una agressió massiva contra la població maia, a la que s’associava amb la guerrilla. No tenia per què existir una vinculació real, i no es pot oblidar que la majoria de les víctimes del genocidi foren població civil no combatent. Per acabar d’entendre la magnitud dels fets, diferents autors coincideixen en xifrar en 200.000 les víctimes –majoritàriament indígenes– de la violència que es va donar entre 1978 i 1983.

Efraín Ríos Montt fou un dels principals responsables polítics de les matances d’indígenes a Guatemala. Font: Viquipèdia

Però no podem entendre el que va ocórrer a Guatemala veient-ho només des d’una òptica de Guerra Freda. Marta E. Casáus, considera que des de l’època colonial s’havia establert a Guatemala un sistema de dominació, eminentment racista, que col·locava a la població maia com a un ens contrari a la civilització. Aquesta dinàmica arribaria al seu punt àlgid a finals dels anys 70, l’autora parla d’un “racisme d’estat”, el pensament àmpliament difós entre les elits guatemalenques, que veia els maies com un obstacle insalvable per a la prosperitat del país. En aquest context la violència indiscriminada contra la població indígena, l’etnocidi, es justificava internament més enllà de la retòrica contra insurgent.

Als factors ideològics que justificaven el genocidi s’hi ha d’afegir un darrer element. Si bé existia una conflictivitat armada, que porta a molts autors a parlar de guerra civil, s’ha de tenir clar que la guerrilla a Guatemala mai va tenir opcions d’amenaçar l’ordre establert al país, com passaria en altres estats centreamericans. Salvador Martí planteja que més que d’una guerra civil s’hauria de parlar d’un estat extremadament bel·ligerant davant de qualsevol forma d’oposició política. Les tesis de Martí es veuen confirmades per un fet, i és que hi ha autors que arriben a atribuir a l’exèrcit un 97% de les víctimes del període de violència. Sigui quina sigui la xifra exacta el que és clar és que la capacitat de resposta del bàndol guerriller era pràcticament nul·la.

Indígenes contra indígenes: el paper de les “Patrullas de Autodefensa Civil”

En qualsevol genocidi les pèrdues humanes són un factor clau, però hi ha altres elements que poden ser extremadament nocius per als col·lectius que en són víctimes. Un d’aquests factors és la desestructuració de les societats, i en el cas dels maies de Guatemala aquesta fou molt important, ja que l’estat traslladà la violència a l’interior de les pròpies comunitats indígenes.

Marcia Esparza estudia en profunditat el paper de les PAC (Patrullas de Autodefensa Civil), grups paramilitars que sorgien a l’interior de les mateixes comunitats indígenes, i esdevenien un recolzament imprescindible per a l’exèrcit. En la majoria de casos aquestes sorgien a través de la coacció o de l’amenaça, però també a base de regals i beneficis per a certes comunitats. Molts homes indígenes es van integrar a les PAC i a la seva estructura paramilitar. Cal destacar que aquestes no només donaren suport logístic a l’exèrcit dins del territori indígena, sinó que van arribar a participar en nombroses ocasions en les massacres perpetrades per soldats professionals. De fet, en alguns casos, les mateixes PAC van dur a terme incursions extremadament violentes de forma autònoma.

Més enllà de la violència explícita el paper de les PAC també va contribuir a desestabilitzar les estructures socials i polítiques indígenes, debilitant els lideratges tradicionals a través del seu poder armat, o captant líders de les comunitats i integrant-los en l’estructura paramilitar. En la mateixa línia d’esberlar la cohesió interna de les comunitats indígenes, sorgiren polítiques estatals de concentració de la població, les anomenades “aldeas modelo”. No podem ometre que des del segle XVI a Amèrica s’ha reproduït la pràctica de concentrar els natius en poblacions més assimilables al model europeu.

Ens trobem davant d’un fenomen extremadament complex. Entrant als anys 80 Guatemala es trobava en un carreró sense sortida, la reforma agrària que el camperolat necessitava estava prohibida, una crisi econòmica brutal afectava el país, i els moviments polítics dissidents eren reprimits. En aquest context es va desencadenar una violència extrema. Dins del món indígena, majoritàriament rural, es va escampar el fantasma de l’”enemic intern”, que seguia la Doctrina de Seguretat Nacional dels EUA, i justificava fàcilment la violència. L’enemic intern era, a l’altiplà maia, el suposat “indígena-guerriller” que permetia justificar la violència contra reivindicacions polítiques, econòmiques i ètniques-culturals. L’alta conflictivitat política, una suposada amenaça comunista, i un racisme estatal galopant van obrir la porta al genocidi contra les poblacions indígenes.

Ronald Reagan presidí els EUA i donà suport a les polítiques “antisubversives” de diferents governs centreamericans, entre ells el de Guatemala. Font: Flickr

Tot el conjunt de fets que s’acaben d’exposar van suposar, durant aquests anys, un trencament de la cohesió interna de les comunitats indígenes, evitant d’aquesta manera que tinguessin capacitat d’acció col·lectiva, i per tant d’articular una resposta. En poc menys d’una dècada els maies guatemalencs van viure una agitació sense precedents, es van trobar –en cap cas de forma casual–, a l’ull de l’huracà del conflicte armat guatemalenc. El genocidi que tingué lloc durant aquests anys condicionà profundament la possible acció política dels indígenes del país, en un moment en què s’estava posant les bases per a un procés global a tota l’Amèrica Llatina: l’empoderament de les poblacions indígenes.

Acords de pau: reconeixement dels drets indígenes?

Després dels anys més durs del conflicte, i del genocidi, s’anaren forjant els anomenats “Acords de Pau”, que havien de posar punt final a la guerra. En aquest context s’aprovà l’”Acuerdo sobre la Identidad y Derechos de los Pueblos Indígenas”, l’any 1996. Els propis acords foren un espai de participació política per al moviment maia després del genocidi, l’any 1994 havia nascut la “Coordinadora de Organizaciones del Pueblo Maya”. La Coordinadora va aconseguir una sèrie de conquestes, entre les quals s’incloïa la definició de Guatemala com un estat multiètnic, entre moltes altres demandes del moviment indígena, que coincidien amb reivindicacions similars dels moviments indígenes d’altres països. El reconeixement, la posada en valor, d’una diversitat que havia d’aportar drets als indígenes a nivell cultural, lingüístic, etc.

Fotografia d’una cerimònia en memòria de les víctimes del conflicte armat exhumades a Chimaltenango. Font: CreativeCommons

Però la dinàmica de reconeixement dels drets indígenes quedà truncada pocs anys després de l’aprovació dels acords de pau. L’any 1999 la proposta de reconèixer Guatemala com a estat multiètnic va ser revocada per un referèndum. A això s’hi ha de sumar que el mateix any seria escollit president Efraín Ríos Montt, un dels principals, si no el més important, responsable del genocidi dels anys 80. L’estat guatemalenc estava molt lluny d’acceptar un procés d’empoderament real de les seves poblacions indígenes, malgrat que aquestes fossin pràcticament la meitat dels habitants del país.

En aquest sentit, i si considerem que en aquests moments diversos països llatinoamericans es trobaven en un moment de reconeixement –com a mínim aparent– dels drets de les poblacions indígenes, Guatemala es mostra com un cas on els natius tindrien molt poc èxit en l’assoliment de les seves reivindicacions. Cal tenir clar, però, que la peculiaritat del cas guatemalenc va portar al fet que moltes de les energies dels moviments polítics indígenes es dirigissin a un altre àmbit: la cerca de justícia pel genocidi.

I no només calia buscar justícia, sinó que a més a més calia un procés de recuperació de la memòria, sobre uns fets que eren bastant propers en el temps. Calia visualitzar el patiment de les poblacions indígenes massacrades, que arribaria a través dels relats dels supervivents. Hi ha múltiples relats, i molts d’aquests arribaren posteriorment a través d’indígenes que fugiren a Mèxic, a la zona de Chiapas, on pocs anys després es donaria l’alçament de l’Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN). També trobem que la “Sentencia por Genocidio y Delitos contra los Deberes de Humanidad contra el Pueblo Maya Ixil” recull un gran nombre de testimonis, que es pronunciaren en el judici contra Efraín Ríos Montt, tristament il·lustratius:

“Nos trataban como animales, como pollitos en el corral. A esas cuatro mujeres, fueron golpeadas y el Ejército las dejaron tiradas. La señora Juana Solís, a ella le cortaron la cabeza. Margarita Velásquez, ella estaba pastoreando un animal en el potrero, la alcanzaron, ahí mismo la tiraron, ahí se quedó. (…) Genaria García quedó en pedazos como si fuera una animal, un pedazo por allá, otro por acá (…) los otros tres que se murieron en el 83, eso fue con bala, María Chaj, con bala. El patojito [muchachito] de 14 años se quedó perdido, su papá lo estaba buscando, no lo encontraron, no sabe cómo lo mataron.”

Dones ixil celebrant la condemna per genocidi (posteriorment anul·lada) contra Efraín Ríos Montt. Fotografia d’Elena Hermosa. Font: Viquipèdia

Tot i la cruesa dels fets i les evidències, el procés de recuperació de la memòria i la cerca de justícia toparien de cara amb un estat que mantenia moltes dinàmiques del període anterior, malgrat que s’aprovessin uns acords de pau. Una part important de la societat “ladina”, que és com s’anomena als no-indígenes al país, el govern i les elits van negar el genocidi i les denúncies de tortura i violació. Fins a moments molt recents aquesta problemàtica s’ha mantingut, l’any 2013 Efraín Ríos Montt va ser condemnat per genocidi, però pocs dies després la sentència va ser anul·lada després que la justícia rebés grans pressions de l’stablishment guatemalenc.

A tall de conclusió

La població indígena de Guatemala va patir un genocidi sense precedents. Per poder entendre la magnitud dels fets, els morts durant la Guerra de Bòsnia, només una dècada després, es xifren en unes 100.000 persones, entre civils i militars, sumant musulmans i serbis. En el cas de Guatemala estem parlant de 200.000 persones, amb una violència unidireccional, contra les poblacions indígenes, sense que aquestes tinguessin pràcticament capacitat de resposta. El fet que la justícia d’un país com Guatemala arribés a condemnar per genocidi a un dels responsables polítics dels fets també ens ajuda a veure la gravetat del que s’està presentant.

Quan a Europa, als Balcans, es van donar fets similars –salvant les distàncies–, es va articular tot un sistema de justícia que havia d’evitar que certs crims contra la humanitat no quedessin impunes. El cas guatemalenc dista d’haver-se resolt d’aquesta manera. De fet és força desconegut a Europa.

Evidentment hi ha múltiples explicacions, per a la impunitat, i també per la indiferència europea davant del que pugui passar a un país del “tercer món”. Però com a historiadors hem de poder detectar que el cas de Guatemala només es pot entendre en una realitat com la Llatinoamericana. Des de la conquesta castellana i portuguesa es van establir a Amèrica una sèrie de poders que situaven als indígenes en el graó més baix de l’escala social. La situació no va millorar després de les independències, els estats que van sorgir durant el segle XIX no veien amb més bons ulls als indígenes, de fet aquests havien perdut la “protecció jurídica” que els hi oferia l’antic règim, i quedaven, com passarà ben avançat el segle XX a Guatemala, com un obstacle a la “civilització”. I és que el sistema de valors, profundament racista, que ha imperat en el gruix d’estats de l’Amèrica Llatina respecte als seus habitants natius, no s’ha qüestionat fins a finals del segle XX, quan en diversos països les poblacions indígenes s’han organitzat amb un cert èxit per revertir la situació.

Read More

Avui dia a Panamà existeixen sis comarques indígenes, sis “autonomies” en les quals l’estat cedeix una sèrie de competències als natius americans que les habiten. Tres d’aquestes comarques són habitades pels kuna, o guna, o tule, diferents noms que fan referència al mateix col·lectiu humà.

L’any 1925 els kuna de la zona de San Blas, a la costa atlàntica de Darién, foren els protagonistes de la Revolució Tule, una breu insurrecció armada que volia combatre l’assimilacionisme cultural i la intervenció política, social i econòmica de l’estat panameny en territori kuna. A partir de la Revolució es desencadenà un procés de lluita per l’autonomia que donà peu a la creació de la comarca de San Blas, l’any 1938. Durant els anys posteriors es veurà un creixement progressiu dels nivells d’autonomia dels kuna que culminarà l’any 1998 quan es creà la comarca del Kuna Yala, que actualment inclou pràcticament tota la costa nord del Darién panameny. Les comarques, creades a finals dels anys 90, de Madugandí i Wargandí també estan habitades per indígenes kuna, el que ens porta a afirmar que ens trobem davant d’un dels grups de natius més importants del país centreamericà.

En aquest article, però, no volem parlar de la lluita dels kuna durant els segles XX i XXI, sinó que volem remuntar-nos quatre segles enrere fins a les arrels de la seva resistència i, de fet, del seu origen en general. Començarem pel principi.

En aquest mapa de l'any 1778 hi apareix representat el Darién. Està situat entre el que avui són els estats de Panamà i Colòmbia, i ens permet ubicar el riu Atrato, desembocant al Golf d’Urabà a la dreta del mapa. En aquesta zona tindran lloc els moviments de població indígena que marcaran profundament l’evolució històrica del Darién a partir del segle XVII. Font: Portal de Archivos Españoles (PARES)
En aquest mapa de l’any 1778 hi apareix representat el Darién. Està situat entre el que avui són els estats de Panamà i Colòmbia, i ens permet ubicar el riu Atrato, desembocant al Golf d’Urabà a la dreta del mapa. En aquesta zona tindran lloc els moviments de població indígena que marcaran profundament l’evolució històrica del Darién a partir del segle XVII. Font: Portal de Archivos Españoles (PARES)

Existeix un debat historiogràfic al voltant de l’origen dels kuna actuals, però també hi ha algunes certeses, que exposarem a continuació:

En el moment de la conquesta l’orient panameny estava habitat per un conjunt de grups indígenes que foren anomenats “cuevas” pels castellans que anaven desembarcant, i guerrejant, a l’Istme. El segle XVI fou nefast per als natius i, només cent anys després, la població “cueva” s’havia reduït enormement. Aquí entra el primer punt de debat: els “cueva” van desaparèixer totalment? O van viure una catàstrofe demogràfica important però es van mantenir en alguns espais on el poder colonial va ser més feble? De moment deixem-ho aquí.

Paral·lelament al que passava a Panamà a l’actual Colòmbia es donava un altre procés.  Des de finals del segle XVI la pressió hispànica estava fent que els emberà, de la zona de l’Atrato, es desplacessin cap a occident, penetrant el territori que estava ocupat pels kuna, i fent que aquests haguessin d’internar-se al Darién més occidental, on ja estarien establerts a inicis del segle XVII.

El debat està en si els indígenes que venien de l’orient serien un grup endogàmic que ocuparia un territori “buit” o si aquests es trobarien amb els descendents dels “cueva” –si n’havia sobreviscut un contingent important– i es donaria un procés d’etnogènesis, és a dir, naixeria una nova ètnia a partir de la unió dels dos grups humans. Passés el que passés, el que és un fet és que entrant al segle XVII el Darién havia viscut un canvi demogràfic important, i a l’interior d’aquesta selva s’hi havia establert un grup indígena que es resistiria molt activament al domini colonial hispànic, precisament des d’inicis de la centúria.

Panamà, principal interessada en la submissió del Darién

Ara que ja sabem de qui estem parlant hem de fer unes breus consideracions sobre el context en el qual viuran els indígenes del Darién de la primera meitat del segle XVII. Durant poc menys de 50 anys es viuran a la banda occidental de l’Istme de Panamà una sèrie de dinàmiques que, posteriorment, es repetiran –adaptant-se a cada moment de la història– durant tot el període colonial.

En primer lloc, cal situar-nos geogràficament. La regió del Darién és l’extrem de l’Istme de Panamà que uneix Centreamèrica amb el continent sud-americà. I, com passa en certa manera avui dia, ens trobem en un punt neuràlgic del sistema comercial de l’època, en aquest cas, de l’Hispànic. L’any 1513 Vasco Núñez de Balboa seria el primer europeu a veure el Mar del Sud, és a dir, el Pacífic, després de travessar el Darién. Durant els anys següents un gran nombre de persones provinents de la Península creuaríem l’Istme recentment descobert, per a poder accedir a les abundants riqueses del Virregnat del Perú. Fou precisament la plata provinent dels Andes la que va fer que l’Istme de Panamà esdevingués un punt estratègic. Calia desenvolupar un sistema que permetés fer creuar els minerals preciosos cap a Europa i, al mateix temps, transportar les mercaderies ibèriques cap als creixents nuclis colonials sud-americans.

Fotografia de la catedral del Panamá Viejo, una dels pocs edificis que queden en peu de la ciutat colonial nascuda al segle XVI i que fou traslladada a una altra ubicació després de ser atacada per Henry Morgan, a finals del segle XVII, precisament després d’haver creuat el Darién. Font: Viquipèdia

De la mateixa manera que l’Istme era un pont entre els dos grans oceans que envoltaven Amèrica, també havia de ser –a ulls castellans– un mur que protegís les riqueses del continent dels vaixells de la resta de regnes del Vell Món. I és en aquest punt on el Darién esdevé important. El que era un territori marginal per a la Corona, habitat per uns indígenes que es resistien a sotmetre’s a les autoritats colonials, era un punt molt feble del sistema defensiu hispànic. Una aliança amb anglesos, francesos, o holandesos, podia suposar un problema importantíssim per a la monarquia.

La solució sembla fàcil, tenint en compte que estem al segle XVII i que els Àustries posseïen –teòricament– tots els territoris que quedaven a l’oest de la línia traçada al Tractat de Tordesillas, no havia de ser massa difícil enviar una expedició al Darién, conquerir-lo, i evitar els problemes que podia suposar una hipotètica aliança entre indígenes i europeus no-hispànics. Però per fer això hi havia un problema: el mateix Darién.

El primer obstacle, un dels més importants de fet, amb el qual topava qualsevol europeu que volgués colonitzar el Darién eren la seva orografia i el seu clima. Una selva densíssima, a la que s’hi  havia de sumar una gran quantitat de rius i aiguamolls que circulaven entre un relleu molt accidentat, ple de muntanyes. Si les característiques del terreny no eren prou dures, el clima acabava d’arrodonir-ho, una estació de pluges constants que durava tres quartes parts de l’any i altes temperatures mantingudes tota la temporada.

A l’actualitat una part important del Darién continua mantenint les mateixes característiques geogràfiques que al segle XVII, i això porta a que es parli del “tap del Darién” fent referència a una regió impenetrable. De fet, a tall de curiositat, el Darién és l’únic punt de tot el continent americà on la carretera panamericana es veu interrompuda. Font: Viquipèdia

El que per als colonitzadors era un problema fou un avantatge per a qui es volia refugiar de l’ordre imposat des del Vell Continent. Els antecessors dels actuals kuna conegueren profundament i aprofitaren l’orografia del Darién per a defensar la seva independència, convertint-se, a inicis del segle XVII, en l’altre gran obstacle amb el qual topa la Monarquia Hispànica a l’hora de colonitzar la regió.

Fetes les consideracions pertinents, hem de tornar al títol d’aquest apartat. Panamà era un dels nuclis colonials més forts que envoltava el Darién, però per la banda de l’actual Colòmbia també existiren establiments hispànics potents, com Cartagena de Indias. Sense ometre tots els interessos geoestratègics que s’han comentat fins ara, els colons de Panamà tenien un interès més concret i palpable per a voler controlar el Darién durant els mil-sis-cents: els indígenes atacaven, amb una agressivitat destacable, la colònia.

Guerra de baixa intensitat, des del Darién a Panamà

A partir de la dècada dels 10 del segle XVII els indígenes del Darién començaren a mostrar la seva hostilitat cap al poder colonial. Possiblement –així ho asseguren diversos testimonis documentals de l’Archivo General de Indias de Sevilla–, el primer atac es donà l’any 1614 quan una sèrie d’esclaus que treballaven en unes drassanes a la zona del Bayano desaparegueren, foren robats o assassinats, depenent del testimoni al qual ens referim. El cas és Francisco de Valverde, qui era el president de l’Audiència de Panamà, considerà que els responsables del delicte eren cimarrons –esclaus fugats– i envià una sèrie de soldats espanyols, acompanyats d’indígenes i ex-cimarrons sotmesos a la Corona, a capturar els suposats delinqüents. La tropa hispànica, trobant-se en el lloc dels fets, fou emboscada per un grup d’indígenes del Darién, el gruix de combatents moriren durant l’atac sorpresa, els pocs que pogueren escapar arribaren a Panamà i alertaren a les autoritats del que havia passat al Bayano.

Després de l’atac de 1614 començaria una nova dinàmica a Panamà que preocuparia profundament a les autoritats colonials. Pràcticament cada any grups d’indígenes que reberen, en aquell moment, el nom de “bugue-bugues” entraven en territori colonitzat i atacaven, saquejaven i cremaven el que es trobaven al seu davant. Hisendes, enginys sucrers, drassanes, explotacions ramaderes… foren els blancs dels antecessors dels kuna. Als danys materials s’hi hagué de sumar un nombre important de morts, al voltant d’uns pocs centenars, al llarg del període que va des d’inicis de segle fins a l’any 1636. Molts esclaus negres, però també indígenes sotmesos per la Corona, i blancs, moriren a mans dels bugue-bugue, que venien del Darién.

Actualment el gruix de comunitats indígenes kuna viuen a l’Arxipèlag de San Blas, però al segle XVII habitaven l’Istme del Darién, no l’actual territori insular. Font: Viquipèdia

En pocs anys la zona del Bayano quedà despoblada, i això generà grans problemes a una ciutat de Panamà que es veié privada d’una font important de béns de consum alimentari i de fusta. La nova “frontera” s’establí en el petit poble de San Cristobal de Chepo, un poble d’indis reduïts a l’autoritat hispànica, que també fou blanc de successius atacs. La colònia tenia grans dificultats per respondre, les petites expedicions armades que s’enviaven al territori del Bayano a buscar als indígenes, per terra i per mar, solien tenir molt poc èxit, en el millor dels casos aconseguien capturar un parell o tres d’indígenes guerrers.

Per intentar acabar amb una amenaça que cada cop s’acostava més a la capital de l’Audiència, des de la Monarquia s’intentà enviar contingents militars potents a conquerir el Darién per les armes. L’any 1618 Sebastián Tristancho liderà una expedició des de Cartagena de Indias per mirar de penetrar, controlar i colonitzar el Darién. Fracassaria estrepitosament al no poder enfrontar-se a la resistència dels indígenes ni a la duresa del clima. Pocs anys després, el 1622, s’intentà una estratègia més elaborada, atacar el Darién des d’orient i d’occident. Francisco de Maldonado Saavedra entrà des de Cartagena i Jerónimo Ferrón ho feu des de Panamà. Al cap de poc temps tots dos hagueren de retirar-se davant la impossibilitat de sotmetre als indígenes i d’establir-se al territori.

L’estratègia militar hispànica era un fracàs absolut, i mentrestant els indígenes continuaven sortint del Darién regularment per atacar els dominis de la colònia. Calia buscar una solució, i aquesta aparegué, com caiguda del cel, en una platja del Darién l’any 1636.

L’entrada en escena de Julián Carrisoli: l’intent fallit de reducció indígena

Per entendre el que passà l’any 1636 ens hem de remuntar uns quants anys enrere, al 1623, quan una embarcació que s’havia acostat a la costa atlàntica del Darién seria atacada per un grup d’indígenes. Tots els tripulants foren assassinats menys un nen de 13 anys que els acompanyava, Julián Carrisoli de Alfaraz, un individu que havia nascut al Puerto de Santa María, a Cadis. La vida del jove grumet fou perdonada pels indígenes que, de fet, l’adoptaren. Durant quasi 14 anys el jove Carrisoli visqué entre els habitants del Darién i s’integrà enormement en la societat que l’havia acollit. L’any 1636 una altra embarcació hispànica que fondejava a les costes del Darién toparia amb un jove vestit com un indígena que clamava als mariners, en castellà, que s’acostessin a la platja.

Carrisoli aconseguí que els navegants acceptessin traslladar-lo a Cartagena de Indias, on volia anunciar la seva voluntat de fer que els indígenes que guerrejaven des del Darién es sotmetessin a la Monarquia i acceptessin la religió cristiana. Després de ser rebut a Cartagena i ser reclamat pel president de l’Audiència de Panamà, Enrique Enríquez de Sotomayor, Carrisoli arribà finalment a la capital de l’Istme. Acompanyat per uns pocs indígenes que tenien un cert poder a les seves comunitats, Carrisoli fou rebut per les màximes autoritats de la colònia en un ritual en el qual uns pocs habitants del Darién demanaven perdó pels crims que havien comès i acceptaven el poder de Felip IV. Tot això passava l’any 1637.

Fotografia actual del convent de Santo Domingo de Panamà. Els frares dominics tingueren un paper clau en la reducció dels indígenes del Darién durant el segle XVII. Font: Viquipèdia

En aquest punt cal fer un aclariment. En l’estructura social kuna del segle XVII no existia cap autoritat que dominés el conjunt dels indígenes d’una mateixa ètnia ni d’un mateix espai geogràfic. Això ens permet entendre que el fet que Carrisoli viatgés a Panamà amb una sèrie d’indígenes que, teòricament, tenien poder sobre el Darién, no evità que el gruix dels habitants de la regió no es sentissin en cap cas interpel·lats per cap pacte amb la Monarquia. El que s’acaba d’esmentar ens ajudarà a comprendre el que passarà posteriorment.

Reprenent el fil cronològic, veiem com a Partir de 1637 Carrisoli intentaria establir una sèrie de missions al Darién, on els indígenes s’havien de reduir en pobles que seguissin el model europeu i, al mateix temps, incorporar-se a la cristiandat a partir de l’acció dels missioners catòlics. Després d’un breu intent fallit protagonitzat per religiosos agustins, les missions principals del Darién quedaren en mans dels dominics, liderats per Fra Adrián de Santo Tomàs. Carrisoli i Santo Tomàs formaren un tàndem que marcà la política de colonització del Darién durant poc més d’una dècada.

Durant els anys següents els dos individus als quals hem fet referència es dedicaren a fundar pobles al Darién. Els més importants foren San Enrique de Pinogana i San Jerónimo de Yaviza. Establiments que es mantingueren durant un cert temps, tot i ser força inestables. Hi hagué altres intents de fundació de poblacions, però totes elles foren molt breus, ja que els indígenes es resistien a acceptar el model de vida que els religiosos els intentaven imposar. Els pobles eren abandonats al cap de poc temps, i els indígenes tornaven a viure sense estar lligats directament a cap poder europeu.

Malgrat això durant 14 anys s’aconseguí mantenir una certa calma al Darién, els atacs a Panamà s’aturaren i els dos pobles més importants mantingueren reduïts un nombre relativament gran d’indígenes. L’èxit fou molt breu. L’any 1651 l’amenaça d’un atac holandès portà a les autoritats hispàniques a instal·lar un fort militar al Darién –fins ara tota la reducció s’havia aconseguit per vies pacífiques–, el canvi de dinàmica portà a un alçament generalitzat dels indígenes del Darién, que acabaria amb un període de certa pau a la regió.

El que passà l’any 1651 ens permet entendre la fragilitat de la reducció. En tot moment un nombre molt important d’indígenes del Darién va optar per mantenir-se al marge de la dinàmica missionera, mantenint les seves formes de vida i de culte sense haver d’interactuar amb un poder colonial que no tenia capacitat logística per controlar el territori. A això cal sumar-li el fet que fins i tot els indígenes que optarien per pactar la seva reducció, ho farien per una sèrie d’interessos econòmics i/o polítics de certs líders locals. La submissió era molt feble, qualsevol canvi en l’estructura de poder la podia transformar i això ens ha de fer entendre que, de forma més o menys dissimulada, els indígenes que s’havien reduït mantingueren el gruix de les seves pràctiques i no tingueren massa problema per abandonar l’autoritat hispànica.

Reflexions finals

La dinàmica que es visqué en poc menys de 50 anys a inicis del segle XVII es mantingué durant la resta del període colonial. L’estratègia dels kuna aniria oscil·lant entre l’acció armada i la reducció aparent, entre la confrontació i el pacte, sempre amb l’objectiu d’aconseguir mantenir la seva existència, la seva forma de viure –que evidentment no era estàtica– i la seva cosmovisió. Si bé els indígenes del Darién no aconseguirien deslliurar-se completament del jou colonial, sí que aconseguiren mantenir una certa posició de poder. Aquesta en molts moments es fonamentà en l’interès d’altres potències europees en desestabilitzar la Monarquia Hispànica. Els indígenes ho saberen aprofitar, com també explotaren al màxim les característiques del seu territori i la seva pròpia organització social per a no ser sotmesos completament.

En la colònia trobem els orígens més llunyans d’un procés de resistència indígena que, com hem vist a l’inici d’aquest article, durarà fins a l’actualitat. Malgrat que després de la independència i de la consolidació dels estats-nació a l’Amèrica Llatina la pressió sobre els grups indígenes augmentaria, els kuna aconseguiren trobar les vies per no sotmetre’s completament a poders no-indígenes i, al mateix temps, per no assimilar-se a la cultura dominant de l’estat que intentava incloure’ls en ella.

Read More

Avui volem recomanar-vos la visita a l’exposició temporal “El Procés de Montjuïc” que estarà al mateix castell fins el dia 28 de febrer de 2017. En les següents línies us explicarem els que creiem que són els punts forts, també alguns de dèbils, de l’exposició.

En primer lloc és interessant fer una reflexió sobre el plantejament general  de l’exposició, més enllà del contingut històric d’aquesta. El Castell de Montjuïc és un espai molt concorregut, principalment per turistes estrangers, podria ser un lloc adequat per difondre fets històrics cabdals i que el turisme que visita al ciutat s’emportés una imatge que anés més enllà de les Rambles i la Sagrada Família.

En aquest sentit creiem que cal fer una crítica inicial a l’exposició, situada en dues sales del pati d’armes del castell, on la visibilitat d’aquesta és més aviat reduïda. De fet, potser a nivell anecdòtic, el gruix del temps que vàrem estar a la sala de l’exposició ens trobàvem completament sols, mentre que altres parts del castell estaven plenes de visitants. Al problema de la visibilitat s’hi sumaria el lingüístic, si un turista arriba a l’exposició només podrà accedir al contingut en llengua estrangera a través de dues tablets, una per sala, que difícilment permeten seguir la dinàmica de l’exposició.

Amb aquesta crítica no volem, en cap cas, desmerèixer el contingut de l’exposició. De fet considerem, com es comentarà més endavant, que a nivell històric el treball és més que vàlid. Creiem, però, que seria interessant que el màxim de visitants possibles coneguessin fets tan rellevants com pot ser l’acció directa anarquista de finals del segle XIX. Si la difusió del coneixement històric ja topa amb un desinterès prou generalitzat entre part de la població, no s’hauria de reforçar fent difícil l’accés a aquest.

En primer lloc l’exposició fa referència al context històric de la Catalunya de finals del segle XIX, no només parlant del moviment obrer sinó també d’altres problemàtiques, com la fil·loxera, la Guerra de Cuba o la decadència del sistema de la Restauració, que ens permeten fer-nos una idea de la situació de crisi en la que es desenvolupa el fenomen tractat.

Feta la contextualització s’inicia un recorregut per la història de l’anarquisme i del moviment obrer català, parlant de la configuració d’aquest, de la repressió que rebé, i dels diferents atemptats que tingueren lloc a finals del segle XIX. L’exposició n’exemplifica de diferents, com podrien ser l’atemptat de Paulí Pallàs contra el General Martínez Campos, l’atemptat del Liceu, o l’atac a la processó del corpus de l’any 1896 que desencadenà el Procés de Montjuïc.

Il·lustració de l'època que representaria l'atemptat contra la processó del corpus de 1896. Font: Viquipèdia.
Il·lustració de l’època que representaria l’atemptat contra la processó del corpus de 1896. Font: Viquipèdia.

És molt interessant també el tractament que es fa dels processos judicials, centrant-se en el de Montjuïc, ja que mostra les irregularitats sistemàtiques d’aquests i l’ús reiterat de la tortura en els processos. Veiem doncs, com no només es parla dels atemptats, tradicionalment condemnats, sinó també es fa referència a la brutal repressió que exercien la Guàrdia Civil i l’Exèrcit sobre la població, una abusos que s’aplicarien sobre persones que en molts casos no tenien cap relació amb els fets jutjats.

Un dels altres punts positius de l’exposició és l’abundància de fonts escrites, principalment premsa i correspondència privada, que acompanyen l’explicació amb testimonis directes de l’època. A més a més l’exposició també compta amb moltes imatges (fotografies, dibuixos, quadres, etc.) que permeten copsar de forma visual la realitat del moment. A través de les imatges de l’exposició es pot veure, per exemple, l’aparença dels obrers de finals del segle XIX i contrastar-la amb l’aspecte dels individus encarregats de la repressió.

Més enllà dels diversos recursos presents a l’exposició, el més interessant és la visió que es presenta d’uns fets que poden generar certa controvèrsia. Tota exposició transmet un discurs històric i en aquest cas el que s’ha buscat, al nostre entendre, és presentar una visió àmplia del fets, no prendre partit per un sector o un altre del conflicte sinó mirar d’explicar, amb el màxim rigor possible, els fets. Mostrar les diferents opinions que aquests generaren en el seu moment, deixant per a la persona que visita l’exposició la interpretació d’aquests, donant uns fonaments bàsics que permetin a cadascú prendre, o no, un posicionament.

Santiago_Salvador
Santiago Salvador, anarquista aragonès que atemptà contra l’emblemàtic Liceu de Barcelona, símbol de la burgesia catalana. Salvador va ser executat el 21 de novembre de 1894. Font: Viquipèdia

Un exemple clar d’aquesta visió àmplia el trobem en el tractament de l’atemptat del Liceu. Dins l’exposició es recull, per una banda, l’efecte que aquest tingué entre la seva clientela habitual: les pors generades per l’atemptat i les conseqüències a curt i a llarg termini en aquest emblemàtic teatre català.  Per altra banda es mostra també la visió de la persona que realitzà l’atemptat, concretament una afirmació de Santiago Salvador, anarquista aragonès, on explica els motius que el portaren a realitzar l’atemptat:

La muerte de Pallàs me produjo un efecto terrible y, para vengarle, como tributo a su memoria, concebí el propósito de hacer un hecho que espantase a los que se habían gozado con su muerte y creían que ya nada tenían que temer”.

L’exposició tracta l’acció directa anarquista de finals del segle XIX com un fet històric, l’intenta explicar, mostrar els motius que podien empènyer certes persones a atacar el que elles consideraven com a elements del poder. No busca condemnar les accions, com provablement passaria si l’exposició tractés fets més recents, sinó donar-les a conèixer i anar més enllà mostrant les conseqüències que aquestes tenien, no només en les víctimes dels atemptats sinó també en l’entorn polític dels anarquistes. En aquesta línia, a tall de curiositat, és interessant destacar que en cap moment de l’explicació apareix la paraula terrorisme per fer referència als actes violents perpetrats per anarquistes.

Per acabar volem reafirmar que l’exposició del Castell de Montjuïc permet al visitant conèixer la problemàtica de l’anarquisme de finals del segle XIX, i sobretot de la repressió exercida sobre el moviment, en un punt clau de la història de Barcelona. No deixa de ser casi poètic que l’exposició estigui situada en el mateix espai on molts obrers varen ser empresonats, torturats i executats durant el període tractat.

Aquí podeu accedir a tota la informació tècnica sobre l’exposició i si hi aneu esperem que la gaudiu tant com nosaltres!

Read More

L’intent de reconstrucció de realitats passades fet pel cinema i la literatura ha generat un imaginari col·lectiu on es presenta un món medieval (i per extensió un món modern) on el poder tractava amb gran crueltat aquelles persones que el qüestionaven o que alteraven l’ordre establert. La imatge de la inquisició cremant suposades bruixes, o dels poders civils instal·lant patíbuls en grans places plenes de gent disposada a contemplar l’execució d’un malfactor o un dissident, està més que present en les nostres vides.

Una imatge recurrent en el nostre imaginari és la crema de dones a mans de la inquisició, cal remarcar que a la nostra terra les dones acusades de bruixeria morien a mans dels poders civils i en conseqüència no eren cremades sinó penjades. Font: Viquipèdia

Més enllà del poc rigor històric d’algunes pel·lícules i de l’existència de certs tòpics, és un fet que al llarg dels segles de l’edat medieval i l’edat moderna els diferents poders civils i religiosos van recórrer a una crueltat extrema a l’hora de castigar certs crims.

La implantació del feudalisme a Europa va suposar el naixement d’una sèrie de privilegis per a la noblesa laica i eclesiàstica, entre els quals podem destacar el dret a ser executat per decapitació, un dret si més no curiós vist des de l’actualitat però que en el seu moment permetia als grups privilegiats evitar morts més doloroses com la suspensió (ser penjat) o l’esquarterament.

El gruix de la població, però, no gaudia d’aquests avantatges i les fonts històriques ens parlen de diferents execucions brutals, exemplars, que tingueren lloc al llarg dels segles. Les execucions anirien més enllà del càstig de l’individu, maltractarien el seu cos un cop mort, recorrent a mètodes que arribaven a nivells de crueltat que difícilment es veuen reflectits en els diferents films que pretenen representar l’època de la qual parlem (amb la clara excepció de la sèrie Joc de Trons).

Cal remarcar que en època medieval i moderna les poques garanties jurídiques per a la població, regulades pel dret romà o pel dret got, haurien quedat diluïdes per la fragmentació del poder que comportà la implantació del feudalisme. Aquestes garanties no tornarien amb el naixement dels estats moderns a Europa ni amb la consolidació de les diferents monarquies absolutes. La historiografia ens mostra com el turment formava part del gruix de procediments judicials. Per exemple, les declaracions realitzades sota tortura es consideraven vàlides sense cap problema.

En aquest article es donaran dos exemples d’aquestes execucions en dos moments històrics diferents, en dos espais geogràfics allunyats, però amb certes similituds en tant que el poder de torn va decidir castigar amb la màxima duresa una sèrie de crims. En primer lloc, en l’article es tractarà el cas de Joan de Canyamars, un pagès de remença català que intentà assassinar a Ferran II l’any 1492. En segon lloc, s’analitzarà el cas de Tupac Amaru II, líder indígena andí que es revoltà contra les imposicions borbòniques al món colonial americà a finals del segle XVIII.

L’any 1492, coincidint amb l’arribada castellana a Amèrica, Ferran el Catòlic es trobava a Barcelona quan Joan de Canyamars, un pagès de remença, l’atacà amb l’objectiu de degollar-lo. Joan de Canyamars fracassà, fou capturat i posteriorment executat.

En una Europa eminentment agrària el gruix de la població estava subjecta als mals usos, el més important a la Catalunya Vella fou la remença. Font: snl.no

A finals del segle XV Catalunya estava immersa en una forta crisi econòmica, la Guerra Civil Catalana i la consegüent Segona Guerra Remença generaren una forta crispació i divisió en el si de la societat catalana. Molts pagesos catalans s’havien organitzat al llarg del segle XV per aconseguir acabar amb el mal ús que els lligava a la terra: la remença. Durant la Guerra Civil la monarquia havia donat un suport més o menys clar a les reivindicacions pageses amb l’objectiu de debilitar a la noblesa catalana però a l’hora de la veritat el seu suport no s’havia materialitzat en mesures clares a favor dels remences. La poca implicació de la monarquia en el conflicte entre remences i senyors portà a l’esclat de la Segona Guerra Remença l’any 1484. Els pagesos revoltats foren derrotats i el problema remença s’intentà solucionar en la Sentència Arbitral de Guadalupe l’any 1486 que recollia la possibilitat de redimir certs mals usos a través d’un pagament, una mesura que no donava una solució immediata als problemes de la pagesia catalana.

En aquest context l’atac directe d’un remença a la monarquia havia de ser castigat amb duresa extrema. La historiografia no ha aconseguit trobar les causes que portaren Joan de Canyamars a intentar cometre un regicidi. Probablement el Consell Reial i el Consell de Cent tampoc coneixien amb claredat els motius que havien impulsat l’acció del pagès. Tot i així, la resposta a la situació era clara: calia castigar de forma exemplar Joan de Canyamars per evitar un hipotètic ressorgiment de la conflictivitat.

imatge-j-canyamars
En un document de l’època es pot veure un gravat que representa l’intent de regicidi perpetrat per Joan de Canyamars.

Una de les fonts de l’època descriu l’execució del regicida de la següent manera:

el posaren en un carretó amarrat en un pal, y a la Plassa del blat vella li fou levat lo un puny y al Born laltre, y aquí morí. A la Plassa de Sant Jaume li levaren lo nas, un ull y una cama, y a la Plassa nova una cuxa. A la Plassa de Santa Ana la altre cama y cuxa, y aprés lo portaren per lo carrer de Sant Pere, la Volta al Portal Nou, y per lo camí lo squarteraren, fora. l Portal Nou fo mès foc al carretó, y tot fou cremat”

L’execució va ser clarament exemplar, un càstig mòbil recorregué la ciutat i anà més enllà de la mort del pagès. Aquest morí, possiblement dessagnat, després que li amputessin les dues mans. Això no va fer aturar el turment i les mutilacions del cadàver continuaren pels carrers de Barcelona fins que aquest fou cremat.

Cal tenir clar que uns fets tan durs com aquests degueren tenir un cert impacte en la població i, de fet, podien dissuadir fàcilment qualsevol voluntat d’atemptar contra la Corona.

La brutalitat que es veuria a finals del segle XV, en la transició entre l’època baix medieval i l’època moderna es repetiria tres segles després en l’execució de Tupac Amaru II en un moment de transició entre l’època moderna i l’època contemporània. El pas de tres segles i la consegüent evolució en les mentalitats no evitaria que el model d’execucions brutals es mantingués en els dominis de la Corona Hispànica, ara sota domini borbònic.

Entre 1780 i 1782 tingué lloc una important revolta indígena als territoris del Virregnat del Perú i del Virregnat del Río de la Plata. Aquesta fou liderada per l’autoproclamat Inca Tupac Amaru II, un cacic indígena que buscava reformular les relacions colonials en benefici de les poblacions indígenes de la zona, unes de les principals perjudicades per les reformes borbòniques.

Il·lustració que representa a Tupac Amaru II. Font: Viquipèdia

Aquesta revolta tindria lloc també en un context d’inestabilitat i conflictivitat en el món colonial espanyol després que els successors de Felip V impulsessin una re-centralització, més o menys efectiva, dels territoris americans controlats per la Corona. Després d’una sèrie d’enfrontaments militars, els indígenes revoltats van acabar essent derrotats i Tupac Amaru II i els seus col·laboradors més propers van ser executats.

El càstig que rebria el líder indígena queda recollit en la sentència dictada per la Real Audiència de Lima:

condenamos al referido reo, Diego Cristoval Tupac-Amaru, en pena de muerte, y la justicia que se manda hacer es, que sea sacado de la cárcel donde se halla preso, arrastrado de la cola de una bestia de albarda, llevando soga de esparto en el pescuezo, atados pies y manos, con voz de pregonero que mainifeiste su delito: siendo conducido, en esta forma por las calles públicas acostumbradas al lugar del suplicio, en el que, junto á la horca estará dispuesta un hoguera con sus grandes tenazas, para que allí, á vista del público, sea atenazado y despues colgado por el pescuezo, y ahorcado hasta que muera naturalmente, sin que de allí le quite persona alguna sin nuestra licencia, bajo la misma pena: siendo despues descuartizado su cuerpo, llevada la cabeza al pueblo de Tungasuca, un brazo á Lauramarca, el otro al pubelo de Carabaya, una pierna a Pucartambo, otra á Calca, y el resto del cuerpo puesto en una picota en el camino de Caja del Agua de esta ciudad”

Il·lustració que representa l’execució de Tupac Amaru II. Font: Viquipèdia

Podem veure com en el cas de Tupac Amaru II es reproduiria un esquema similar en l’execució pública i exemplar, que aniria més enllà de la mort del suposat delinqüent. En aquest cas, s’arribaria a repartir part de les restes mortals de l’executat i dels seus col·laboradors més propers per les diferents localitats on s’havia focalitzat la revolta. La voluntat d’evitar nous alçaments era clara.

Les diferències entre Joan de Canyamars i Tupac Amaru II són evidents. L’acció del primer no tingué una incidència política pràctica ni una gran importància en el desenvolupament dels fets històrics posteriors. En canvi, l’acció de Tupac Amaru II qüestionà obertament la reorganització colonial borbònica i desestabilitzà amb força una part important de l’Imperi Espanyol a Amèrica. Els dos casos tenen en comú la resposta brutal del poder polític davant de qualsevol tipus d’atac en moments cronològics tan llunyans com poden ser l’època baix medieval o el final de l’època moderna.

La crueltat reflectida en els dos casos es pot entendre com l’aplicació extrema del paradigma de justícia existent en el món medieval i modern. Això succeeix en una època on existí una gran violència estructural exercida majoritàriament pels diferents poders feudals o estatals. Malgrat això, és important matisar que la violència no s’exercia únicament des del poder: durant del període medieval i modern alguns sectors populars actuaren amb gran brutalitat contra altres sectors populars o contra el poder. Tenim exemples clars d’aquest fenomen tant a Catalunya, amb el bandolerisme, com a Amèrica, amb els diferents grups ètnics i socials que vivien al marge de l’aparell colonial espanyol i que, en alguns casos, es dedicaven obertament a la delinqüència.

La violència existent en època feudal i moderna era exercida de la mateixa manera per tots els poders polítics. Una part del catalanisme ha tendit a culpar a la dinastia borbònica de tots els mals del nostre país, mentre que ha idealitzat les institucions catalanes d’origen medieval que es mantingueren fins 1714. Aquest article ens permet també trencar en certa manera amb aquesta visió. Mentre que l’execució de Tupac Amaru II és un clar exemple de la brutalitat borbònica, el cas de Joan de Canyamars, i de la lluita remença, ens mostra una realitat molt diferent: Canyamars atemptà contra el monarca aragonès, que tot i el seu origen castellà mantingué la legalitat catalana. Foren les mateixes institucions catalanes, en aquest cas el Consell de Cent, les que actuaren conjuntament amb la monarquia en la repressió de Joan de Canyamars.

A tall de conclusió final és interessant afirmar que l’anàlisi de fets aparentment anecdòtics com ara els mètodes d’execució ens permet entendre les mentalitats existents tant en temps medievals com en temps moderns i, ens ajuda a tenir una imatge més clara sobre les realitats passades.

Read More

Des de l’actualitat, en pensar en l’herència del primer establiment europeu a Amèrica hem de posar els nostres ulls sobre Haití. Ens vindrà al cap el país més castigat per la pobresa de l’Amèrica Llatina, un dels països més empobrits del món. L’Haití que va aparèixer l’any 2010 a les nostres televisions després de ser devastat per un terratrèmol i que pocs mesos després es va esfumar dels telenotícies i del nostre dia a dia.

Partint del moment en el que vivim pot semblar sorprenent descobrir que tres-cents anys enrere l’actual Haití era un dels principals pols d’activitat econòmica del continent americà, i era la joia de la corona dels monarques francesos que patirien la Revolució Francesa l’any 1789. La mateixa revolució que arribaria a Haití generant un fet històric importantíssim i sovint oblidat: la primera revolució esclava que triomfà al món modern i la primera independència d’una colònia d’allò que posteriorment es coneixeria com l’Amèrica Llatina.

Edificis destruits a causa del terratrèmol de l’any 2010 que provocà 222.570 morts. Fotografia de Marco Dormino. Font: Viquipèdia

Abans de l’arribada de Cristòfol Colom a Amèrica els territoris dels actuals estats d’Haití i la República Dominicana estaven poblats per natius americans, anomenats “taïnos” pels europeus. Els indígenes antillans van ser els primers a compartir espai amb els colonitzadors castellans, europeus en general, i no van trigar a patir-ne les conseqüències. Poc més de cent anys després, entrant al segle XVII, la població indígena de les Antilles s’havia reduït considerablement, la violència colonial, la sobreexplotació laboral i el xoc biològic van provocar la ràpida desaparició de comunitats senceres. A l’illa de “La Espanyola” la població indígena va quedar pràcticament aniquilada.

Cristòfol Colom anomenà “La Espanyola” a la primera illa on es va establir, un dels primers laboratoris colonials per a la Corona Castellana, que en poques dècades va quedar desplaçada per les grans conquestes continentals americanes que omplirien, breument, les arques de la monarquia amb la plata de Potosí i de Zacatecas.

Des del segle XVII la zona occidental de l’illa de “La Espanyola” havia esdevingut la colònia francesa de Saint-Domingue que quedà reconeguda per la Corona Hispànica amb el tractat de Rijswijk l’any 1697. La dècada dels setanta del segle XVII va suposar un punt d’inflexió en l’economia de la colònia francesa, que passà d’una producció de tabac i anyil a una producció massiva de sucre que tindria els seus moments d’auge al llarg del segle XVIII.

La colònia francesa de Saint-Domingue ocupava la part occidental de l’illa de l’Espanyola. Font: Viquipèdia

Durant el segle XVIII Saint-Domingue es trobà amb un creixement econòmic constant que beneficiava tant la metròpoli com els plantadors. La producció de sucre antillana superava la capacitat de consum francesa. A finals del segle XVIII un 63% de la producció de sucre que arribava a França es reexportava a altres països europeus.

El creixement econòmic sucrer requeria de mà d’obra esclava per a la producció, l’arribada d’esclaus a Saint-Domingue era constant, les condicions laborals inhumanes dels enginys sucrers impedien la reproducció dels esclaus i en conseqüència la importació de persones d’origen africà a l’illa no va parar d’augmentar fins l’esclat de la revolució. Trobem que entre 1711 i 1720 van desembarcar a les Antilles Franceses un total de 42.390 esclaus; aquesta xifra, per si sola impressionant, queda petita si anem a finals del segle XVIII. Amb l’economia sucrera en auge, trobem que entre 1781 i 1790 van importar-se en el mateix territori un total de 243.947 africans per treballar com a esclaus en les plantacions franceses. En menys d’un segle es sextupliquen les importacions d’esclaus.

L’economia de plantació que generava beneficis econòmics desorbitats als propietaris blancs de Saint-Domingue, situava a un 89.1% de la població en una situació d’explotació extrema l’any 1789. De manera directament relacionada, la població esclava negra superava numèricament la població blanca en una proporció de 9 a 1; fet que evidencia la situació dels esclaus. L’arribada dels principis d’igualtat, llibertat i fraternitat de la Revolució Francesa havien de desestabilitzar sense cap mena de dubte una societat tan polaritzada com la de Saint-Domingue.

Al llarg del segle XVIII a la situació d’opressió, explotació i de discriminació racial que patien els esclaus negres es suma una nova problemàtica a l’illa: la creixent voluntat d’apartar les persones mulates, i els lliberts que ocupaven certs espais de poder tant polític com econòmic a l’illa. En aquesta línia s’anirien aprovant diverses lleis que buscarien limitar les llibertats de mulats i lliberts. Aquest procés portaria a una polarització encara més gran de la societat dominicana en la qual els plantadors blancs s’erigirien com una elit social, econòmica i política que buscaria acaparar tots els espais de poder.

L’impacte de la revolució francesa a Saint-Domingue va fer esclatar una sèrie de conflictes socials latents en la societat colonial; cada grup econòmic i ètnic intentava defensar els seus interessos, tots contraposats entre ells. La situació del moment era extremadament complexa: trobem que lliberts i mulats s’oposaven fortament a l’abolició de l’esclavitud, tot i l’origen esclau de molts d’ells. Per entendre aquesta realitat cal tenir en compte que alguns d’aquests ex-esclaus podien haver esdevingut petits i mitjans plantadors amb esclaus en propietat. Per altra banda, els grans plantadors, francesos o criolls, s’oposaven a les reformes promogudes pels revolucionaris de Paris, reformes que comptaven amb el suport de sectors blancs menys poderosos, que al seu torn s’oposaven a l’abolició de l’esclavitud.

L’any 1790 els grans propietaris blancs proclamaren la independència de Saint-Domingue, sense gaire èxit per l’oposició de la resta de grups socials i de la metròpoli; en aquest punt, i en una situació de gran inestabilitat, l’any 1791 els esclaus inicien una insurrecció massiva contra la pròpia institució de l’esclavitud.

Général_Toussaint_Louverture
Toussaint Louverture fou el principal dirigent de la Revolució Haitiana. Font: Viquipèdia

Durant la dècada següent el país entrà en un espiral de violència entre els diferents grups socials i entre diferents potències europees. En ple conflicte, l’any 1793, des de França s’abolí l’esclavitud. En aquest punt, els esclaus, liderats per Toussaint Louverture, anaren canviant de bàndol seguint els qui reconeixien la seva llibertat. Finalment, derrotades les forces franceses i els plantadors blancs, l’any 1804 es proclamà la independència de l’antiga colònia de Saint-Domingue, que a partir d’aquest moment rebé el nom d’Haití, cosa que posà fi al període de guerra d’independència. La guerra acabava amb el gruix de població blanca fora de l’illa. El control d’aquesta passaria a disputar-se entre plantadors de color i els esclaus que havien conquerit la seva llibertat al llarg de la guerra.

A partir de 1804 Haití es trobà amb un gran repte: la primera república del món formada per esclaus alliberats havia de definir un sistema econòmic, social, i polític tenint com a base el sistema de plantacions, en cap cas autosuficient, i estant aïllada de la resta del món colonial, que veia amb temor l’amenaça d’una revolta esclava triomfant.

A partir de la independència Haití quedà dividit en dues regions polítiques i econòmiques. La divisió del nou país respongué a la culminació de les diferents problemàtiques socials que havien tingut lloc durant la colònia. El nord del país quedà en mans d’una monarquia negra, controlada pels principals militars que havien lluitat durant la revolució i la guerra d’independència. El sud del país quedà en mans dels propietaris mulats, que instauraren una república.

A la regió controlada pels ex-esclaus i els seus líders es mantingué un model agro-exportador, de plantació ara ja no treballada per esclaus sinó per camperols lliures. Es donaren certes mesures que buscaven una millora de les condicions de vida dels camperols. Tot i així les reformes foren molt restringides per les exigències d’una economia de plantació.

Al sud d’Haití els propietaris mulats buscaren la implantació d’un model de petites propietats camperoles i el manteniment de certes produccions per a l’exportació, com el cafè. La diferència entre totes dues zones provocà emigracions del nord cap al sud, molts camperols preferien el repartiment de terres realitzat per la república al model de la monarquia del nord.

A partir de 1818 Jean-Pierre Boyer arribà al poder, reunificà l’illa i prengué una sèrie de mesures que condicionarien definitivament el futur de l’illa. Boyer governà Haití fins 1843 i inicià el seu mandat reconeixent un gran deute extern amb França a causa dels grans perjudicis causats a l’antiga metròpoli durant la Guerra d’Independència.

Amb Boyer es consolidà el model agro-exportador hereu de la colònia. La manca de capitals nacionals, sumada a la pressió del deute extern sobre les arques del nou estat, deixà Haití en una situació de gran dependència. El comerç exterior de l’illa quedà en mans de potències estrangeres i l’estat haitià tingué dificultats importants per desenvolupar la seva acció sobre el país per falta, entre d’altres coses, de capacitat econòmica.

Com hem vist, Haití no aconseguí establir un sistema econòmic i polític que li permetés consolidar-se com a estat, ja que a partir de la independència es generaren una sèrie de problemes estructurals que s’anirien transformant i que han arribat fins als nostres dies.

La Revolució Haitiana és el procés d’independència volgudament oblidat. En el seu moment, va ser el malson de les elits criolles hispanoamericanes, que entrat el segle XIX volien separar-se de la metròpoli seguint el model dels Estats Units d’Amèrica, mai seguint el model Haitià.

Actualment Haití continua essent un país que ens crida l’atenció pels seus problemes, tot i així sempre és interessant de recordar que fins i tot els països més empobrits tenen una història, i en ocasions aquesta ens pot sorprendre. Recordem que el país més pobre de l’Amèrica Llatina va ser la primera colònia llatinoamericana a alçar-se contra el model imperialista europeu i a aconseguir amb èxit d’abolir l’esclavitud. Recordem que un dels països més sub-desenvolupats del planeta va poder finançar l’establiment de la monarquia absoluta a França, i va ser una font de capitals incalculable per al continent europeu, que poques dècades després es veuria immers en la industrialització.

Les Antilles vàren ser un dels principals espais receptors d’esclaus durant l’Època Moderna, a canvi dels esclaus exportaven productes colonials com el sucre. Font: Viquipèdia

Per acabar cal plantejar una pregunta: hauria sigut possible el creixement econòmic europeu, que portà a la Revolució Industrial i a la implantació definitiva d’un model capitalista, sense el saqueig reiterat de les riqueses americanes durant l’època moderna? Probablement no. L’estudi de la història ens ha de permetre també reflexionar sobre la realitat actual, i veure com en certa manera la relació entre el món occidental i l’Amèrica Llatina que existeix a l’actualitat és l’hereva directa de les antigues relacions colonials que, tot i haver canviat en les formes, continuen mantenint els mateixos principals beneficiaris.

Read More