Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

← “Comtes” Capítol 3: Triomf i tragèdia

Un cop visualitzat el quart i últim capítol de la sèrie podem dir que ens trobem davant d’una bona obra cinematogràfica de caràcter històrico-divulgatiu. Cal tenir en compte que, tot i ser una producció de petit format, ha estat realitzada amb l’assessorament de grans noms de la historiografia catalana com Josep Maria Salrach o Dolors Bramon, entre d’altres. El fet que tots els experts que apareixen al llarg dels episodis siguin historiadors de formació pot semblar una obvietat, però -i aquí ens permetreu un xic d’orgull i reconeixement gremial- és quelcom de cabdal importància. Cal, d’una vegada per totes, reconèixer la feina dels historiadors, d’aquells que han estudiat la disciplina a les universitats, aquells que recuperen la Història -sí, amb majúscules- als arxius i als jaciments i els que la difonen per mitjà d’obres científiques. Així, doncs, aquest és un element més per tal de reconèixer la bona feina feta amb aquesta telesèrie, la qual ha vetllat pel rigor històric, allò pel qual treballem en la nostra professió d’historiadors, tants cops víctima de l’intrusisme.

Pel què a l’aspecte relatiu a l’entreteniment, més enllà del divulgatiu, cal ressenyar també l’aposta que s’ha fet per a dur a la pantalla bons professionals del món de la interpretació del nostre país, la qual cosa no fa sinó sumar-li vàlua a aquesta producció.

Un cop feta la crítica general a la sèrie ens agradaria centrar-nos en els aspectes històrics de l’episodi que ens ocupa. La figura de Borrell II ens resulta d’un especial interès, ja que tant la seva figura com els temps que li van tocar viure estan revestits d’un gran atractiu. Es pot dir que va ser el personatge que va dotar al comtat de Barcelona de la seva preeminència enfront dels altres comtats -d’aquí sorgiria el futur Principat de Catalunya, on el seu governant és comte de Barcelona, és a dir, el princeps, o primer d’entre els comtes.

Representació de Borrell II al rotlle de la Genealogia del casal d'Aragó, elaborat al monestir de Poblet vers el 1400. Font: Viquipèdia
Representació de Borrell II al rotlle de la Genealogia del casal d’Aragó, elaborat al monestir de Poblet vers el 1400. Font: Viquipèdia

Comencem pel principi, però. Ja els seus primers anys de govern resulten curiosos, doncs va cogovernar juntament amb el seu germà petit, Miró I. Segons sembla aquest govern va funcionar prou bé, ja que mentre Borrell s’encarregava de la política exterior dels comtats, Miró va ocupar-se en el manteniment, sobretot, dels afers interns de la ciutat de Barcelona. Es creu que va ser obra d’aquest segon la creació del Rec Comtal, i que el mateix carrer de Regomir tindria l’origen en la seva figura -“rego”, rec, del comte Mir.

La política exterior de Borrell II va ser de gran importància, ja que els seus territoris es trobaven entre dues grans potències del moment: l’Imperi Franc, al nord, i el Califat de Còrdova, al sud dels comtats catalans. També cal tenir present els seus contactes amb la seu papal, a Roma. Fruit de la política exterior de Borrell II, en aquest cas relacionada amb el seu casament amb Letgarda de Tolosa -una princesa occitana- és la trobada amb Gerbert d’Orlhac, el que serà el futur papa Silvestre II, “l’home més savi del seu temps”.

Aquí podríem fer un petita crítica relativa a la representació que se’ns fa de Gerbert d’Orlhac a la sèrie -interpretat per l’Albert Triola. Si tenim en compte que Gerbert va néixer al voltant de l’any 939, i que va trobar-se per primera vegada amb Borrell l’any 967, en el moment de l’encontre amb el comte el monjo rondaria els 28 anys. D’aquesta manera podem dir que cal imaginar-se un personatge més jove que no pas aquell que ens trobem en pantalla.

Però no ens aturem aquí amb Gerbert d’Orlhac, si us plau. Tal com bé s’explica en l’episodi, és la situació geogràfica privilegiada en què es troben els comtats catalans, a tocar de l’Al-Àndalus, -que si bé en l’aspecte militar era un contratemps, en el cultural va ser tot el contrari- la que va fer que en Gerbert s’interessés per seguir la seva formació en terres catalanes.

Gerbert va venir a Catalunya a estudiar el quadrivium, és a dir, l’aritmètica, la música, l’astronomia i la geometria. És, doncs, gràcies a la proximitat als musulmans, els quals van fer grans avenços en els camps, sobretot, de les matemàtiques i l’astronomia que Gerbert va poder formar-se als monestirs de Ripoll i Vic, els quals comptaven amb unes grans biblioteques, sobretot el primer. A partir d’aquests coneixements va ser possible que introduís a l’occident cristià, per exemple, el concepte del zero i l’ús de l’astrolabi per al càlcul de la posició de les estrelles.

Astrolabi de Barcelona, el més antic amb caracters carolingis. Atribuït a Sunifred Llobet, qui va ser mentor de Gerbert d'Orhalc durant la seva estada a terres catalanes. Font: MNACTEC
Astrolabi de Barcelona, el més antic amb caracters carolingis. Atribuït a Sunifred Llobet, qui va ser mentor de Gerbert d’Orhalc durant la seva estada a terres catalanes. Font: MNACTEC

Gerbert, però, no va estar pas sol en aquesta estada. Un personatge que el va tutoritzar i que va ser un dels més importants de la Catalunya del moment va ser el bisbe Ató de Vic, al qual trobem a faltar en aquest capítol.

L’estada de Gerbert va finalitzar el 970, moment en què va acompanyar a Borrell II i Ató a Roma per tal de què la seu papal restituís la província episcopal Tarraconense i separar els bisbats catalans de l’arquebisbat de Narbona, del qual depenien en aquell moment. Un cop a Roma, l’emperador Otó I el va nomenar tutor del seu fill, el futur emperador Otó II. També cal tenir en compte que Gerbert tenia unes grans ànsies d’aprendre la lògica, motiu pel qual va cercar un home in logica clarissimus, Geran, ardiaca de Reims, a qui Gerbert va ser confiat per ordre de l’emperador.

Tal com podem veure a l’episodi Gerbert va seguir mantenint llaços amb els comtats catalans, treballant per tal d’evitar la desfeta d’aquests a mans dels àrabs. L’error el trobem, però, en el fet que en l’episodi apareix Gerbert el 985, a Roma, aconsellant al papa de què ajudi a Borrell II contra Almansur. Sabem, però, que en aquell any Gerbert no era pas a Roma, sinó a Reims, on des del 983 va fer de conseller de l’arquebisbe Adalberon, des d’on va afavorir el nomenament d’Hug Capet com a rei de França. Sí que han quedat, d’altra banda, testimonis -que bé podrien haver aparegut al film- dels esforços que va fer Gerbert per tal d’intentar respondre a les demandes d’ajuda del comte Borrell després del desastre de Barcelona. Un exemple d’això és la carta escrita per Gerbert -a la fi del 987- en nom del rei Hug Capet, del qual era el secretari. En aquesta carta Hug Capet deia al comte Borrell, amb frases plenes d’amabilitat diplomàtica, que si volia ajut militar anés a Aquitània abans de la Pasqua de l’any 988 a prestar-li fidelitat, enlloc de pactar amb els àrabs. En l’estil, però sobretot en la moderació de les frases i conceptes, traspua clarament l’amistat de Gerbert pel seu antic protector, el comte de Barcelona.

Quelcom que, al nostre parer, també s’hagués pogut veure reflectit en aquest darrer episodi hagués pogut ser la gran riquesa de Còrdova. D’entre totes les ambaixades que va enviar Borrell II a la capital califal el cronista Muhiyit al-din Ibn al-Arabi, a través d’un text de caràcter èpico-històric, a tall d’exemple, en va parlar de la següent manera:

Una ambaixada de cristians d’Ifrang havent-se presentat per veure el califa, aquest volgué omplir-los de por mostrant-los la magnificència de la seva reialesa. Féu estendre catifes des de la porta de Còrdova fins a la porta del seu palau de Medina al-Zahara en la distància d’una parasanga i col·locà a dreta i esquerra del camí una doble fila de soldats que portaven desembeinats uns amples sables allargats que sostenien tocant-se de puntes com les bigues d’un taulat. Per ordre del sobirà els diputats avançaren sota aquest passatge cobert. La por que els causà aquesta presentació fou gran, i així hagueren de fer camí fins a la porta de Medina al-Zahra. Des d’aquesta porta fins al lloc on havia de donar-se l’audiència, el califa havia fet cobrir el sòl de peces de brocat i havia fet col·locar en certs indrets dignataris que haurien pogut ésser presos per reis, ja que seien en magnífics setials i anaven revestits de brocat i de seda. Els diputats cada vegada que veien un d’aquests dignataris es postraven, imaginant-se que es tractava del califa; però els era dit: “Dreceu-vos; no és més que un esclau entre els seus esclaus”

Tot havent fet un intent per mostrar aquesta riquesa de la cort cordovesa, potser, s’hagués pogut trencar amb la monotonia de les escenes interiors de la sala del tron comtal de Barcelona i, alhora, fer justícia al palau de Madínat az-Zahrà, més enllà de l’escena dels banys àrabs -tot i que podem comprendre les limitacions en la producció del telefilm.

Mesquita de Còrdova, mostra del poder califal. Font: ruralidays.com
Mesquita de Còrdova, mostra del poder califal. Font: ruralidays.com

Una altra llicència històrica que creiem que s’han pres a l’episodi seria, justament, l’escena als banys on Almansur i l’ambaixador del rei pacten deixar desemparats els comtats catalans enfront del pròxim atac musulmà. No creiem, doncs, que s’hagués produït tal conxorxa anticatalana. El més probable és que Lotari I -penúltim rei de la dinastia carolíngia- tingués prou problemes per a solucionar el conflicte que mantenia al comtat de Verdum i per a recuperar-se dels seus problemes de salut com per a poder prestar ajut als catalans. Si més no, l’escena de la trama entre els cordovesos i els francs és molt més novel·lesca.

Abans de finalitzar la ressenya permeteu-nos, d’altra banda, donar una mica d’oxigen a la nostra dèria formativa de diplomatistes. Trobem d’un gran interès els comentaris que fan, cap al final del capítol, els doctors Salrach i Cingolani pel què fa a la conservació dels documents per part dels barcelonins durant la ràtzia d’Almansur; “allò més valuós que tenien”, afirmen. I és que no es fa més palès l’aforisme llatí “verba volant, scripta manent” (“les paraules volen, l’escriptura queda”) que en casos així. Tot i que al segle X no podem parlar encara d’un cos notarial públic establert als comtats catalans -aquest arribarà de la Península Italiana al segle XIII- sí trobem una forta voluntat de la població de deixar constància de les seves possessions i dels seus actes. Ens hauríem d’imaginar, doncs, aquests barcelonins acudint als monestirs propers -ja que eren els llocs on es coneixia l’escriptura- com Sant Pau del Camp o Sant Pere de les Puel·les a deixar per escrit les seves compravendes i demés transaccions entre privats. D’aquesta manera, gràcies a aquesta producció, i tota la posterior, Catalunya és, després d’Itàlia, el territori de l’Europa llatina amb més documentació de temàtica notarial medieval. Sabem, però, que el procés de redacció de pergamins no és de l’atractiu de les batalles…

Finalment, per acabar de fer alguna esmena a l’episodi, podríem parlar de l’escena final, on el comte Borrell fa una arenga als barcelonins -que potser peca per presentar un rei gairebé revolucionari, per allò de “respectarem a tots els homes i territoris” o bé allò altre de “no ens deurem a ningú més que a la nostra gent”- que s’arrosseguen després de la desfeta i on podríem dir que proclama de facto la independència dels comtats. Aquesta “independència” no es va produir el 985, immediatament després de la derrota a mans d’Almansur. L’emancipació va esdevenir-se posteriorment, el 988, moment en què Borrell II no va acudir a jurar fidelitat al rei Hug I, de la nova dinastia arribada al tron dels francs, els Capets. A partir d’aquest moment els comtats catalans, al capdavant dels quals trobarem el comte de Barcelona -recordem l’etimologia del mot principat- s’aniran expandint, guanyant força i renom fins a esdevenir la gran potència medieval que va ser Catalunya, formant part de la Corona d’Aragó, la qual tots coneixem, i que trobem reflectida en la frase de Roger de Llúria, recollida a la Crònica de Bernat Desclot:

Ne sol hom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d’Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d’Arago en la coha […]”.

Francesc Collado Sànchez

Francesc Collado (Sabadell, 1992) és graduat en Història per la Universitat de Barcelona (2011-2015), on també va cursar el Màster en Cultures Medievals (2015-2017), que va finalitzar amb el treball El notariat públic a la vila de Sabadell (meitat del segle XIV). Estudi de l’activitat, dirigit pel Dr. Daniel Piñol (UB). També va cursar, a Roma, el Diplôme Européene d’Études Médiévales (2016-2017), organitzat per la Fédération Internationale des Instituts d’Études Mediévales (FIDEM).

Actualment cursa el Doctorat en Cultures Medievals a la Universitat de Barcelona, i sota la direcció del Dr. Piñol prepara una tesi doctoral sobre el notariat medieval a la vila de Sabadell, des dels seus orígens fins al segle XV.

Read More

Del seu origen a l’arribada a la Península Ibèrica

Tot i els nombrosos estudis dedicats als gitanos des del punt de vista antropològic, moltes de les seves característiques o romanen parcialment en el més fosc dels misteris o bé són qüestió polèmica, tot i que gràcies a els estudis lingüístics el seu origen indi (de l’Índia) és quelcom generalment admès avui pels estudiosos. Alguns autors fixen la pàtria dels gitanos al nord-oest de l’Índia i si fos així es podrien relacionar amb la casta dels pàries, el que explicaria algun dels aspectes de la seva cultura, o encara millor, de la base de la seva cultura. Segons aquests, els gitanos passarien directament des de l’estrat inferior d’una societat de castes en el que serien quasi bé els captaires, a representar un paper semblant al també inferior mapa d’una societat estamental, per a quasi confondre’s després amb l’hampa.

Segons alguns experts, el seu aspecte miserable no és degut als segles de persecució, ja que es troben descripcions similars anteriors al seu repartiment per Europa, sinó que es deu als seus treballs subalterns i dels oficis menyspreats que exerceixen a l’Índia contemporània grups similars. Els gitanos europeus van poder ser arrencats d’un tronc comú i entre ambdós s’ha trobat una enorme semblança.

Gitanos entrant a Berna el 1414. Miniatura del segle XV. Font: http://www.sintiundroma.de
Gitanos entrant a Berna el 1414. Miniatura del segle XV. Font: http://www.sintiundroma.de

Tot i això, d’altres entesos, d’acord amb investigacions a l’Índia, reivindiquen pels gitanos europeus la pertinença a una casta elevada. Seria una casta aristocràtica i militar existent actualment a l’estat de Delhi. Es basa en les similituds lingüístiques, en el tipus físic, i en el repartiment del grups sanguinis, així com en la música, en la dansa i en d’altres trets culturals i tradicions orals de Banjara.

La seva arribada a la península ibèrica també és discutida. D’una banda es diu que un d’aquests grups de gitanos que van anar arribant en onades migratòries des de l’Índia fins a Europa hagués arribat la península a finals del segle XIV.

En canvi altres teories defensen una arribada posterior dels gitanos, concretament a partir del 1425. Tal com comenten, l’Epir va ser una zona d’alta concentració de població romaní. Als segles XIV i XV eren ferrers i calderers a Corfú, on se’ls apreciava també el seu saber en la cria i manteniment dels cavalls. Durant l’últim terç del segle XV, quan els gitanos ja eren coneguts a Europa occidental, la conquesta per part dels turcs de l’Epir i Albània va originar encara una altra emigració de gitanos a la costa sud-oriental de l’Adriàtic al sud d’Itàlia i la península Ibèrica.

Tal com apunten  aquestes teories, la resistència als turcs a Albània i l’Epir comptava amb grans valedors: l’heroi nacional albanès Escanderbeg, la república de Venècia i el rei Alfons V el Magnànim. Aquest últim va ser qui va estar relacionat amb la primera arribada de gitanos a la península, el 1425.

El rei Alfons va intervenir en la gran política del Mediterrani oriental i va tractar d’evitar, sense èxit, la caiguda de Constantinoble en poder dels otomans el 1453. Després d’aquest desastre el Magnànim va reforçar els seus llaços amb Escanderbeg i, quan el monarca va morir el 1458, el seu fill Ferran, que el va succeir com a rei de Nàpols, va continuar sempre fidel a l’aliança amb els albanesos.

Després de la mort d’Escanderbeg el 1468, els albanesos encara van aguantar 10 anys més arraconats a les muntanyes mentre anava creixent l’emigració al sud d’Itàlia -en possessió de la Corona d’Aragó- en proporcions considerables.

En aquestes circumstàncies als albanesos els va sobrevenir una nova desgràcia: la pau que Venècia va firmar amb el Soldà el 1479 els va privar de tota ajuda de la república, que abandonà a la seva sort el poble albanès. Però el rei Ferran no el va abandonar i va acceptar que s’establissin en el seus estats tots els refugiats que volguessin, per l’aliança i relacions amistoses que Escanderbeg va tenir amb aquest sobirà i amb el seu pare, en qualitat de guerrers mercenaris al servei d’ambdós reis.

I no solament els nobles i caps militars amb les seves clienteles van trobar hospitalitat en terres del rei Ferran, sinó també albanesos del poble de tota classe: menestrals, camperols, etc. I amb ells gitanos compromesos amb la causa albanesa.

Segons els estudis, però, cal anar uns anys més enrere per a trobar l’origen de les primeres arribades de gitanos a la Península Ibèrica. El país pel qual van arribar els primers gitanos va ser França. Alguns grups gitanos que ja havien recorregut tota França, passaren a Aragó i Castella declarant que anaven en peregrinació a Santiago de Compostel·la.

El gener del 1425 Alfons V el Magnànim va concedir a Saragossa un salconduit valedor per a tres mesos a Don Johan de “Egipte Menor” que es dirigia en peregrinació a Santiago de Compostel·la. Un altre de semblant va ser concedit al comte Tomás del “Petit Egipte”, qui en tornar a França deu anys més tard va plantejar un conflicte en la duana de Canfranc, on aconseguí de fer-se respectar els privilegis concedits pel rei. A partir d’aquestes primeres arribades el moviment es va fent més gran: sostingut en el patronatge de Segimon –com s’ha vist en la introducció- i el Magnànim el seu camí s’obre a Castella amb motiu de la seva peregrinació a Santiago.

Fins a la dècada dels vuitanta del segle XV van anar arribant per la ruta francesa del camí de Sant Jaume provinents d’Europa central. A partir d’aquest moment, però, tal com s’ha vist anteriorment, van anar arribant gitanos de Grècia que havien participat en la guerra contra els turcs, i acudiren a la mobilització per a la Croada que estava en alça en l’Andalusia cristiana.

Des de la seva arribada a la frontera amb el regne de Granada, els gitanos van ser nombrosos a Andalusia. Des d’allà van escampar-se pel vell regne musulmà un cop conquerit pels cristians, i per Andalusia occidental. Entre els gitanos hi havia nombrosos ferrers i va ser precisament aquesta activitat laboral la que va permetre un assentament estable d’aquests grups a gran part d’Andalusia, uns de forma fixa i altres amb un veïnatge que els servia de punt de recolzament per al seminomadisme. Des de molt aviat, doncs, van quedar pocs gitanos nòmades a Andalusia.

Els gitanos instal·lats al segle XVI al Camp de Gibraltar i la costa atlàntica gaditana van arribar allà a un alt grau d’integració, exercint oficis tradicionalment rebutjats pels cristians vells com la carnisseria i sent acollits per la població andalusa sense tants prejudicis com en d’altres parts d’Espanya.

Els segles XV i XVI

Després de la inicial benvinguda, els regnes europeus –i la monarquia hispànica entre ells- aviat van començar a legislar contra els gitanos. En l’àmbit mediterrani els Reis Catòlics van ser els primers.

Família de gitanos a les afores de Marchena. Civitates Orbis Terrarum (segle XVI). Font: http://e01-elmundo.uecdn.es
Família de gitanos a les afores de Marchena. Civitates Orbis Terrarum (segle XVI).
Font: http://e01-elmundo.uecdn.es

A la corona hispànica, l’arribada dels gitanos a través dels Pirineus va produir la impressió que aquests eren els últims i pacífics invasors que venien a integrar-se al territori just als inicis de la seva formació com estat nacional.- De seguida, però, van adquirir una personalitat pròpia en la legislació diferenciada de la resta de rodamóns i rufians, i foren des de molt aviat objecte de disposicions específiques per part de Castella i Navarra. Els furs de Biscaia i Guipúscoa no els anomenen, però sens dubte estan compresos en la prohibició de veïnatge als descendents de moros i jueus, que fan extensiva a “altra qualsevol gent de mala raça”.

La primera pragmàtica referida als gitanos la van emetre els reis catòlics a Medina del Campo l’any 1499. En aquesta es decreta l’expulsió de tots els egipcianos en el termini de 60 dies, excepte d’aquells que prenguessin “oficios conocidos o señores a quienes sirvan”. A aquells qui contravinguessin el mandat se’ls propinarien 100 assots, per després desterrar-los a perpetuïtat. Una segona reincidència es castigaria tallant-los les orelles, i a la tercera passarien a ser esclaus “de quienes les tomaren” per a tota la vida. A partir d’aquest moment els gitanos van adquirir personalitat jurídica pròpia. Entre el 1499 i el 1783 cada monarca va publicar o revisar les anteriors lleis contra els gitanos almenys una dotzena de vegades, sense que això tingués un gran efecte real a causa de la corrupció del sistema jurídic hispànic.

Gravat de gitanos condemnats a galeres. Font: https://rikardohj.files.wordpress.com
Gravat de gitanos condemnats a galeres.
Font: https://rikardohj.files.wordpress.com

Les pragmàtiques van marcar la vida dels gitanos del moment, a més de ser el reflex dels seus costums. Les úniques prohibicions comunes a totes les pragmàtiques són la de no anar vagant, la de no fer servir la seva llengua i vestit propis i l’obligació de desenvolupar un ofici conegut. Es tractarà per sobre de tot de frenar el nomadisme dels gitanos. Tot i això, els gitanos van trobar en cada cas la forma de passar per sobre de la llei. Aquestes lleis, que es publiquen per a tots per igual sense atendre a les conquestes reals en matèria d’assentament o integració l’únic que aconsegueixen es tallar el procés d’assimilació.

A la corona hispànica de l’època li agradava lluitar contra els seus dissidents. Però els gitanos no se’ls podia tractar com a infidels, jueus o musulmans, per la seva presumpta natura de refugiats cristians. Enfront aquesta situació Carles V va sancionar el 1539 el paper dels gitanos com a remers a galeres, arran de la necessitat de lluitar contra l’imperi otomà al Mediterrani. En seleccionar només als homes en plenitud física les famílies quedaven escapçades i indefenses, abocades a la mendicitat i a la petita delinqüència. La necessitat de xusma va fer que s’urgís als jutges a capturar els gitanos errants i accelerar els processos pendents. A més, molts dels presoners eren retinguts a la força un cop expirades les seves sentències.

Així doncs, les galeres van convertir-se en el destí universal per als gitanos espanyols. El 1522 el càstig va estendre’s a la resta de rodamons, com els famosos “caldereros extranjeros”. Des d’aquest moment van succeir-se les incursions patrocinades per la corona per fer-se amb força de treball esclau, fins que els avançaments en la tecnologia naval van tornar obsoleta la navegació a rem. El 1575, Joan d’Àustria va escriure al seu germanastre el rei dient que molts gitanos formen part de la xusma sense haver comès cap delicte en particular, i demanant per a ells remuneració i un tracte diferent al de la resta de galiots, aquests sí, convictes. El 1565 es decreta l’arrest de tots els membres sans de la comunitat gitana, esgrimint “gran falta de galeotes y remeros, y en todos los lugares hace mucha sobra esta infame raza”.

No només a la corona hispànica va trobar en l’enviament a galeres la vàlvula d’escapament per a la seva població gitana: França, el Milanesat, Venècia, Portugal i els Estats Pontificis condemnaren així mateix els seus gitanos a servir a galeres, mentre que Suïssa cedia els seus als estats marítims.

Amb Felip II trobem per primera vegada una sèrie de lamentacions per la ineficàcia de les mesures adoptades fins el moment. La pragmàtica de 1586 estreta el setge al voltant del gitano especificant com s’havia d’articular la seva vida. S’intenta que les seves activitats vagants es redueixin al mínim, establint l’obligació de dur un testimoni firmat per un escriba públic per a sortir de les seves llars i fer qualsevol venda. A partir d’aquesta pragmàtica poden extrapolar-se de la legislació una sèrie d’aspectes sobre la seva forma de vida que els diferenciava de la resta de la societat i que la legislació tractava d’impedir: que anessin vagant o vivint en “gitanerías”, que comerciessin amb determinats béns, o que no participessin en danses servint-se del nom i del vestit gitano.

El segle XVII i “l’Onada Antigitana”

Durant el segle XVII s’assisteix al que ella anomena l’ ”onada antigitana”. Gairebé totes les pragmàtiques que van publicar-se durant aquest segle van promulgar-se a causa de les peticions i queixes que va enviar al Consejo la influent institució de la Mesta, una de les institucions fonamentals per al sosteniment econòmic de Castella. La Mesta representava des de l’Edat Mitjana els interessos de poderosos grups ramaders que comptaven amb el seu propi engranatge de justícia -alcaldes, agutzils, grups armats, etc. Els gitanos van xocar sovint amb aquesta institució a causa dels seus hàbits nòmades i les seves dificultats per ocupar-se en els treballs del camp o de caràcter manual, situació que els inclinava a participar en tractes i canvis al marge dels canals establerts.

A mesura que avançava el segle la legislació va anar tornant-se més meticulosa. A la pragmàtica de 1611 Felip III especifica els “oficios conocidos” en els quals han de treballar, que serien “los de labranza y no otros”. En una altra pragmàtica de 1619 es torna a insistir en l’expulsió i se’ls prohibeix la compravenda de bestiar.

El 1610, acabats d’expulsar els moriscos, el duc de Lerma va encarregar al Consejo de Estado que estudiés la possibilitat d’eliminar els gitanos pel mateix mètode, adduint que molts d’ells no eren sinó moriscos disfressats. El procés va prolongar-se encara dos anys més, cosa que segurament va contribuir que l’expulsió gitana fos postergada. Tot i això, les Corts no se n’obliden, ja que en 1615 i 1617 reclamen novament la seva expulsió.

Pragmàtica del rei Carles II contra els gitanos. Font: http://2.bp.blogspot.com
Pragmàtica del rei Carles II contra els gitanos.
Font: http://2.bp.blogspot.com

El 1633 va promulgar-se una determinant pragmàtica, la qual va establir un rumb d’assimilació forçosa que es prolongaria durant més de 150 anys. El rei i el Consejo, després de valorar els avantatges i els inconvenients d’expulsar a la minoria, van arribar a la conclusió que “No parece conveniente expedirlos porque la despoblación en que se hallan estos reinos después que salieron los moriscos y las que causan las necesidades presentes, no pueden sofrir ninguna evacuación por ligera que sea, principalment de esta gente que no son gitanos por naturaleza, sinó por artificio y bellaquería y enmendados se reducirían a la forma de vida de los demás”. Tot i la voluntat manifesta de desfer-se d’ells, les tribulacions ocasionades per la falta de població van ser potser el que els va salvar de l’expulsió. A partir d’aquest moment l’objectiu serà més l’assimilació que l’expulsió, viratge fonamental que es va veure reflectit en la legislació.

La pragmàtica de 1633, però, era extremadament coercitiva, la més brutal fins al moment. A partir d’aquesta els gitanos havien de renunciar a tres dels seus trets definitoris: canviar de residència quan volguessin, fer servir la seva “jerigonza” i vestir segons els seus costums. Els legisladors incorren en aparent contradicció, dictant normes dirigides a un tipus racial alhora que nega la seva existència, i s’instaura un concepte contradictori sobre la naturalesa dels gitanos que des d’aquest moment es torna freqüent. Felip III mostra, a més, el seu desig d’extingir l’apel·latiu gitano, prohibint que fossin anomenats així i castigant als contraventors amb 500 maravedís i el desterrament.

S’autoritzava les justícies, de reialenc, abacials o senyorials a poder perseguir els gitanos més enllà de les fronteres del seu districte. Tot i això, les peculiars circumstàncies presents a la corona hispànica del moment van oferir als gitanos quantitat de buits legals dins dels quals podien introduir-se i sobreviure: recolzament de la noblesa, recurs al suborn, refugi en sagrat. La crisi de 1640, començada pel Corpus de Sang i continuada per les insurreccions catalana i portuguesa va contribuir a reforçar aquesta tendència.

A partir de 1692 comença la identificació amb l’hampa. A la pragmàtica d’aquest any Carles II torna a negar la seva personalitat ètnica, exigint acabar amb el nombre de gitanos, que aquests prenen “para continuar los excesos que comenten y enseñándose para hablar la jerigonza siendo cierto que jamás se ha entendido que en estos nuestros reinos hubiese verdaderos gitanos”. Es repeteixen les antigues limitacions: se’ls ordena que es facin veïns en localitats de més de 1000 habitants, se’ls veta la possessió de cavalleries i armes de foc i es dictamina que tot aquell que els trobés vagant pels camins podia prendre’ls com a esclaus. Carles II és el més ambigu i contradictori dels legisladors. En ocasions parla d’assimilació i en ocasions d’exclusió. Però afegeix una innovació: l’interès en determinar el nombre i l’estatus dels gitanos; va ordenar que es fes un cens.

Vestit de gitano. Sèrie de Trajes de España de J. de la Cruz Cano (segle XVIII). Font: http://e02-elmundo.uecdn.es
Vestit de gitano. Sèrie de Trajes de España de J. de la Cruz Cano (segle XVIII).
Font: http://e02-elmundo.uecdn.es

Les possibilitats d’acció de les justícies van anar augmentant en les successives pragmàtiques, com si la corona s’impacientés i pensés que només així podria aconseguir la seva extinció. S’atorga jurisdicció a les diferents justícies perquè puguin retenir-los i remetre’ls presos a la justícia més propera. S’insisteix en que la “gitanitat” és conseqüència d’unes quantes característiques, en cap cas de tipus racial, i es recapitulen les mesures anteriors sobre l’ús del vestit, de la jerigonza, i de l’opinió pública, estrenyent una mica més el setge i deixant al gitano indefens enfront les arbitrarietats de la justícia. La possibilitat d’una expulsió massiva es descarta definitivament, “porque la despoblación en que se allan estos reynos después que se expelieron los moriscos, y la gente que causa las necesidades presentes, no puede sofrir ninguna evacuación por ligera que sea, principalment desta gente que no son gitanos por naturaleça ni origen sino por artificio y bellaquería y mendados se reducirán a las costumbres y forma de vida que los demás”.

La resta dels territoris de la península van seguir el seu propi camí, encara que en alguns casos van adoptar legislacions directament inspirades per la castellana.

Les disposicions del regne de Navarra, l’únic dels antics regnes que va conservar tots els privilegis i institucions territorials, van mantenir sempre el mateix objectiu: mantenir els gitanos allunyats del regne enfront la voluntat d’assimilar-los o contenir-los manifestada a Castella. La seva legislació respecte al fet gitano va recollir-se sencera en la denominada “ley perpetua sobre los gitanos”, publicada el 1678, i quan Carles III va posar en marxa les consultes aparellades a l’aplicació de la seva pragmàtica de 1783 les autoritats navarreses van respondre “no haberlos en este reino”.

 

Read More

 

Sovint, quan algú imagina la situació del món de la cultura a l’Edat Mitjana, li ve al cap la imatge dels “anys foscos”. Cal dir, però, que aquesta concepció romàntica de l’Edat Mitjana com a època d’absoluta foscor en el camp intel·lectual no va ser pas certa. Un dels elements que van ajudar a mantenir viva la cultura i el coneixement van ser els monestirs, com el que centra el present article: el monestir de Santa Maria de Ripoll.

Si es parla de la tasca cultural del monestir de Ripoll a l’Edat Mitjana, doncs, és necessari parlar de l’element que va fer possible la pervivència i transmissió de la cultura: l’scriptorium, l’espai físic on els monjos del monestir copiaven els còdexs que viatjaven per Europa. No tots els monestirs es van poder permetre el fet de posseir un scriptorium de qualitat. Per tal de tenir-ne un calien uns medis econòmics prou importants per a procurar-se el proveïment de còdexs i, a més, per a instruir copistes capaços de fer les transcripcions amb una certa traça. Calia tenir, o demanar en préstec a d’altres monestirs o catedrals, els còdexs que es volien copiar. El cap de l’scriptorium era l’encarregat de controlar tot el procés de creació del còdex: la preparació del pergamí, de les tintes i dels colors, la selecció dels textos a copiar i la seva correcció. Havia de decidir l’ornamentació més adient a cada còdex i la relligadura més adequada a la funció per la qual havia estat transcrit, la qual podia ser múltiple: la lectura privada o pública, l’ús escolar o el litúrgic, fet per a la pròpia biblioteca o per encàrrec d’una altra institució, les quals coses podien determinar el grau de senzillesa o de luxe del còdex. Ripoll, fundat al segle IX, gràcies al seu origen comtal i per la bona situació econòmica de la que va gaudir des del principi gràcies a les moltes possessions amb què va ser dotat, va situar-se ben aviat en el grup dels monestirs capaços de muntar un scriptorium propi.

Tot i aquesta importància del l’scriptorium de Ripoll, molts dels fons manuscrits de biblioteques i arxius –com és el cas del propi Ripoll- no representen pas, ni de lluny, tot el que va sortir dels centres productors dels segles IX al XII, ni el que eren les biblioteques monàstiques. Sovint els còdexs conservats són producte d’una arribada posterior; les biblioteques en posseeixen de fora i n’han perdut de propis. Tampoc s’ha d’oblidar que se’n van produir per a exportar o vendre; alguns van ser espoliats.

 

portada ripoll
La famosa portada del monestir de Ripoll -del segle XII-, repleta de figures en relleu, amb representacions bíbliques. Aquesta portada va esdevenir una autèntica Biblia pauperum -Bíblia dels pobres-. La portada representa la “cirereta del pastís” de la cultura ripollesa de la millor època.

 

Dels llibres i manuscrits produïts a l’scriptorium de Ripoll molts s’han perdut amb el pas dels anys, la gran majoria van ser destruïts a l’incendi de l’agost del 1835, que va destruir part del monestir i la seva biblioteca. La major part dels còdexs restants, però, són conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Tot i així, les obres artístiques més interessants relacionades amb l’scriptorium de Ripoll es troben a la Biblioteca Apostòlica Vaticana i la Bibliothèque Nationale de França, a París.

El monestir de Santa Maria de Ripoll, com a institució que tenia scriptorium posseïa, naturalment, una llibreria o armari de llibres, és a dir, el que actualment s’anomena una biblioteca. Hi havia bisbes i altres personatges que tenien la seva col·lecció particular de llibres: relacionat amb el cas de Ripoll es té constància per mitjà del notable Salomó, que per motiu de lliurar el seu fill Ermengol a Ripoll, li donava també una vintena de títols (abans del 1047). Les donacions freqüents de llibres en petites quantitats demostren que se’n trobaven en mans privades de clergues i laics molts més dels que sembla.

El brevis del 1047 de Ripoll, consignava 192 llibres, probablement als armaris a prop de la sagristia, i en tenien uns seixanta més a l’scriptorium escola, sense comptar-ne els 5 que havia deixat a Santa Maria de Montserrat, però que també apareixen en el registre, la qual cosa fa pensar que separa els llibres de l’escola scriptorium dels de la sagristia el fet que en l’inventari del tresor d’aquesta compta «cent noranta-dos llibres sense fer-ne el llistat»; en el brevis librorum, a més d’incloure-hi el famós psalteri argentat, separa els primers cent noranta-dos llibres dels libri artium -llibres de l’escola monàstica-, el que fa suposar que els següents eren en un altre local.

En recull d’obres que van passar per l’scriptorium de Ripoll trobem des de religioses a científiques, passant per gramàtiques, etc. la qual cosa demostra la riquesa cultural que va assolir el monestir durant aquells anys i els contactes que es van produir entre diferents territoris europeus i Ripoll a rel de la confecció d’aquestes obres. A continuació farem un repàs de les obres més rellevants que van passar pel monestir.

 

mapa peninsula
Imatge del manuscrit ACA, Ripoll 106 on apareix el mapa fet a Catalunya més antic que es coneix, en ell podem observar una representació sintètica de la Península Ibèrica.

 

Una de les obres més interessants de les actualment conservades és el manuscrit ACA -Arxiu de la Corona d’Aragó-, Ripoll 106. Es tracta d’un còdex miscel·lani situat a mitjan segle X. La riquesa i el valor d’aquest manuscrit es troba en la presència corpus de gromatici ueteres, és a dir, els tractats de tècnics (agrimensores) romans que van recórrer i mesurar l’imperi. Hi apareix una carta de Juli Cèsar (epistola Iulii Caesaris), associada sovint als tractats dels agrimensors. El motiu pel qual aquesta carta els és sovint relacionada pot ser degut al fet que Cèsar, després d’haver vençut els seus enemics, s’hauria dedicat a «sembrar» ciutats arreu dels territoris conquerits. Aquest recull aplega diverses instruccions sobre la divisió del territori en parcel·les, la irrigació, els mètodes culturals; el text acompanyat de nombroses figures té una finalitat clarament pràctica. Ripoll, un monestir ric, com s’ha dit anteriorment, necessitava els serveis de l’agrimensura per a garantir les seves propietats.

Breviari de música
Imatge del foli 49 del manuscrit ACA, Ripoll 42 que pertany al Brevari de música fet pel monjo Oliba. Aquesta obra consistia en una compilació de tractats de música, disciplina també inclosa en el quadrivium.

Per tal d’il·lustrar el capítol titulat De segregacione prouinciarum ab agustalibus termini, apareix el mapa català més antic que es coneix fins ara: en la descripció que es fa d’Hispània hi ha intercalat un mapa extremadament sintètic i esquemàtic, que per l’interès que mostra per les ciutats mediterrànies sovint s’ha atribuït a la mà d’un català. Dins d’un espai pentagonal allargat en vertical hi consten encerclats i en lletres capitals i uncials els noms de les ciutats següents: NARBONA, IMPURIAS (Empúries), IERUNDA (Girona), BARCHINONA (Barcelona), TERRACHONA (Tarragona), CARTAGO (Cartagena); UIGRANCIA CIUITAS (correctament escrit seria Brigantia o Brigantium que s’acostuma a identificar amb La Corunya), BRACARAM (Braga), GADIS (Cadis). Les ciutats estan col·locades exactament a l’invers del que tocaria en un mapa modern: les atlàntiques, a la dreta i les mediterrànies a l’esquerra. En aquest costat i al sud s’hi veuen tres grans peixos, que indiquen la mar. Al costat esquerre superior hi ha dibuixats esquemàticament uns vegetals que potser indiquen boscos; hom es resisteix a pensar que assenyalin muntanyes, ja que aquestes haurien d’estar situades entre Narbona i Empúries. Es creu que la intenció del cartògraf era més geopolítico-eclesiàstica que estrictament geogràfica, almenys pel que fa a Catalunya: Narbona era aleshores la metròpoli de les seus episcopals catalanes. En l’angle superior, que queda al damunt de l’espai marítim dels peixos i el que se suposa selvàtic, hi consta UUASCONIA (Bascònia o Gascunya). A l’angle superior dret s’hi llegeix MARE TERRENO, que indicaria potser el Mediterrani (més que l’Atlàntic) contraposat a Bascònia.

 

Aquest manuscrit conté també textos de dues disciplines més del quadrivium -conjunt de quatre de les set arts liberals: aritmètica, música, geometria i astronomia- que van tenir una gran fortuna a Ripoll: l’aritmètica, seguint Boeci i l’astronomia aplicada al còmput pasqual, a partir de Beda. Diverses taules calendàries i regles de còmput també consten a l’obra. Es tracta, evidentment, d’un llibre escolar, per a l’ensenyament de les matèries del quadrívium, al qual Gerbert d’Orlhac segurament va tenir accés -tal com veurem en la següent entrega-.

Un altre manuscrit a destacar és l’ACA, Ripoll 74. Aquest és un dels manuscrits del segle X sorgits del taller de Ripoll, o potser adquirits durant l’abadiat de Guidiscle (970-979) o de Sunifred (979-1008).

És una obra de contingut miscel·lani, en el qual s’hi troben tractats de gramàtica, lexicografia, música, matemàtiques, geometria, història natural, etc. També hi apareixen diversos extrets de les Etymologiae d’Isidor de Sevilla.

Una altra prova de l’interès científic dels monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll és el manuscrit ACA, Ripoll 59 el qual consta de 319 folis. Aquest còdex també se situa en el darrer terç del segle X, durant els abadiats de Guidiscle i Sunifred. Conté divuit llibres de l’Ars grammatica de Priscià, que, juntament amb Donat, constituïen les grans autoritats gramaticals de tota l’Edat Mitjana. El còdex també inclou càlculs astronòmics, un calendari medicolitúrgic i taules i textos de còmputs presos de Beda. En els seus glossaris també apareixen glosses extretes de les Etymologiae d’Isidor.

La decoració d’aquest manuscrit té una forta influència dels models mossàrabs de l’interior de la península que van arribar al monestir de Ripoll a les darreres dècades del segle X i inicis de l’XI.

El manuscrit ACA, Ripoll 83 és un còdex compost per 117 folis que contenen, en primer lloc, el Comentari de Boeci a les Categories d’Aristòtil. Al vers del darrer foli apareixen uns fragments de la Tebaida d’Estaci. Aquesta obra va ser confeccionada al mateix scriptorium de Ripoll o bé va ser una adquisició feta durant els abadiats de Gudiscle (970-979) o Sunifred (979-1008), és a dir, durant l’etapa anterior a Oliba, entre els segles X i XI.

Un altre manuscrit que inclou textos del quadrivium és el manuscrit ACA, Ripoll 46, datat al tombant de l’any 1000. Es tracta d’un còdex en pergamí, de 88 folis, del segle X. Pel que fa al seu contingut, a part dels fragments de la Lex visigotorum, i els textos gramaticals (Beda, Usuard, Donat, etc.), interessa destacar el foli 21, el qual inclou tot un seguit de diuersa -matèries miscel·lànies-: taules de kalendes, idus i nones en relació als dies de cada mes, algunes consideracions sobre les formes de datació i el càlcul de les dates importants, càlcul de les durades en relació als mesos lunars, etc.

Per la seva banda, el còdex científic més destacable del fons de Santa Maria de Ripoll, és el manuscrit ACA, Ripoll 225 al qual es va identificar com el que en l’inventari fet el 1047 apareix encapçalat per l’epígraf Liber de horis, el qual és un petit còdex de pergamí de 105 folis.

El manuscrit ACA, Ripoll 225 és el reflex de l’inici del procés de transmissió d’una astronomia molt més elevada que la que sol aparèixer en la resta de manuscrits que figuren en moltes biblioteques medievals, com ara els que transmeten els textos de les Etimologies d’Isidor de Sevilla, del De temporum ratione de Beda, etc. Respecte del seu contingut, inclou, entre d’altres, diversos textos relacionats amb l’astrolabi: dos relatius a la manera de construir-lo o de traçar-lo i tres sobre els seus usos i aplicacions. A aquests textos cal afegir-li un altre, el qual és, fonamentalment, una descripció de l’instrument que empra materials dels textos ja citats. Altres instruments astronòmics que apareixen en els textos són l’esfera celeste i el quadrant.

A part d’aquests textos, destaca també un text descriptiu d’un tipus de rellotge monàstic, un rellotge d’aigua proveït d’un dipòsit d’aigua, amb la funció de fer sonar a unes hores determinades unes campanes, i un text descriptiu d’un quadrant solar o rellotge de sol.

L’ACA 225 és molt interessant pel fet de que aquest manuscrit és una mostra clara de la transmissió del coneixement clàssic a través de les fonts àrabs. Pel que fa a aquestes fonts àrabs en les quals es va inspirar el manuscrit ACA, Ripoll 225, cal parlar del cas més clar, el tractat d’astrolabi d’al-Khwārizmī per a les Sententie astrolabii. Cal citar també l’escola de Maslama de Madrid per a la taula d’estrelles del De mensura astrolabii, la versió més antiga de la qual apareix en un manuscrit del segle XI on apareix la traducció llatina d’una versió àrab del Planisphaerium de Ptolomeu, el qual fou estudiat en profunditat per Maslama de Madrid. També cal situar l’escola de Maslama de Madrid com a font principal per a diverses taules de climes que apareixen en els textos de l’ACA Ripoll, 225. Una altra font és al-Battānī per a l’esfera celeste. Pel que fa al quadrant amb cursor, es planteja la possibilitat d’existència de dues fonts: la primera seria oriental, d’entre els segles IX o X; la segona és atribuïda per Abū ‘Alī al-Ḥasan al-Marrākushī (el Caire s. XIII) a l’astrònom de Toledo Ibn al-Zarqalluh/Azarquiel (mort el 1100).

Aritmètica Boeci
Imatge del foli 56 del manuscrit ACA, Ripoll 168 on apareix un extracte de l’Aritmètica de Boeci, obra indispensable a l’hora d’ensenyar el quadrivium.

Un altre còdex que crida l’atenció és l’ACA, Ripoll 168, de 91 folis en pergamí i que conté el tractat De arithmetica de Boeci. El manuscrit és interessant tant pels molts dibuixos explicatius que acompanyen el text com per la connexió que també estableix amb el món àrab i els seus coneixements científics. Presenta glosses marginals en lletra cursiva visigòtica i altres en àrab, la qual cosa indicaria un viatge i estada entorn de Còrdova o Toledo. Els responsables de les glosses en àrab serien els monjos mossàrabs vinguts a Catalunya, els quals també van traduir obres científiques de l’àrab al llatí o coautors d’aquesta juntament amb Sunifred Llobet o algun altre.

El manuscrit Vat. Reg. lat. 123 és un  manuscrit de 223 folis en pergamí. Aquest interessantíssim còdex miscel·lani que aplega materials diversos, principalment de caire astronòmic i cosmogràfic, de diferents autors (Higí, Plini, Macrobi, Isidor, Beda, etc.) ordenats en quatre llibres: De Sole, De Luna, De natura rerum i De astronomia ha atret des de fa molt de temps l’atenció de nombrosos estudiosos.

El manuscrit va romandre al monestir de Sant Víctor de Marsella des del saqueig patit a Ripoll a partir del 1070, fins a mitjan segle XVII, data a partir de la qual va passar a engruixir la nova col·lecció de la reina Cristina de Suècia. Finalment el papa Alexandre VIII, arran de la seva mort el 1869, va encarregar la compra de tota la seva biblioteca de la reina sueca, el qual va passar al fons de la Biblioteca Apostòlica Vaticana.

Les miniatures sobre figures zodiacals i constel·lacions que apareixen al llibre De astronomia (una cinquantena reunides en dues sèries) constitueixen un altre dels tresors d’aquest manuscrit. No va ser fins el 1912 que van rebre l’atenció dels estudiosos quan se les va relacionar amb l’activitat creadora dels monjos ripollesos coneguts d’aquell període: Oliba, Gualter i Arnau.

Així, doncs, a través d’aquest petit repàs a les obres més interessants de Ripoll hem pogut veure com el monestir i el seu scriptorium van permetre la transmissió de la cultura clàssica al nostre país i, fins i tot, contactes amb el món científic musulmà.

En la següent entrega sobre el monestir de Ripoll parlarem sobre un dels estudiants d’”Erasmus” més famosos que van passar per terres catalanes: Gerbert d’Orlhac, el futur papa Silvestre II, l’home més intel·ligent de l’any 1000.

 

 

Read More