Des dels primers filòsofs i metges hi ha hagut un interès de la ciència molt destacat a distingir i conèixer quines són les diferents facultats de l’home. Múltiples pensadors van atrevir-se a intentar definir quines eren aquestes facultats, com operaven, on operaven i què podia fer l’home per conèixer-les. L’estudi d’aquestes facultats els va portar ràpidament a establir un concepte que va estructurar gran part de la recerca en filosofia natural de l’home, la dualitat.

Ja des de Plató es va parlar de la dualitat antropològica entre el cos i l’ànima i la dualitat de les facultats de coneixement –o dualitat epistemològica–, entre les facultats corporals i les intel·lectuals. Aquesta concepció permetia explicar perquè l’home arriba als conceptes o idees intel·lectuals mitjançant l’ús de la raó i en canvi utilitza el cos per arribar a tenir coneixement de les entitats físiques –color, temperatura, gust, textura etc.

A la vegada, però, el concepte de la dualitat plantejava una sèrie de qüestions fonamentals: com es relacionen el cos i l’ànima?  Tenen algun punt d’unió? Com es comunica l’ànima amb l’home?

Alguns filòsofs com Spinoza o Descartes van tractar de respondre aquesta qüestió en termes filosòfics durant els segles XVII i XVIII, però aquestes solucions, lluny de satisfer a la gent, van portar a altres pensadors a intentar respondre aquestes qüestions per altres vies.

Franz Joseph Gall (1758-1828) fou un anatomista i fisiòleg alemany molt interessat en l’anatomia comparada entre homes i animals que va intentar trobar resposta a aquest problema. Les seves investigacions el van portar a pensar, com molts havien fet abans, que el coneixement residia en el cervell, és a dir que tot el nostre coneixement, tant el físic com l’intel·lectual, passava pel cap. Aquesta afirmació no va suposar cap novetat –recordem que Descartes, per exemple havia situat el punt de contacte entre el cos i la ànima en la glàndula pineal del cervell– però les seves investigacions el van portar més enllà.

Acompanyat del seu ajudant Johann Caspar Spurzheim (1776-1832) va dur a terme a finals del segle XVIII una anàlisi anatòmica i fisiològica de múltiples cervells humans i animals i arran d’aquestes investigacions va començar a plantejar-se una nova manera d’entendre el funcionament del cervell. De les seves investigacions Gall va establir la Doctrina del cervell o Doctrina de les localitzacions cerebrals, una nova manera d’entendre el funcionament del cervell basada en 4 punts fonamentals:

[caption id="attachment_1627" align="alignleft" width="220"]Franz Joseph Gall Franz Joseph Gall[/caption]

- El cervell és l’òrgan de la ment. Ell és el receptor de tot coneixement de l’home i per tant rep tant el coneixement intel·lectual de l’ànima com el coneixement físic del cos.

- El cervell no és unitari sinó que dins del mateix cervell hi ha diferents facultats o òrgans que li permeten rebre el coneixement de les diferents facultats de l’home. Atès que l’home té molts tipus de coneixements i facultats cal que el cervell sigui també plural i sigui capaç de gestionar els diferents tipus de coneixement.

- Els òrgans es troben separats en el cervell, i per tant, cada part del cervell es correspon amb un òrgan concret. Així, és possible saber quina part del cervell és la responsable de cada coneixement o facultat en l’home.

- Atès que el crani s’ossifica al voltant del cervell i per tant, ha de respectar-ne la seva forma, és possible saber, mitjançant un examen de la forma del crani, quina forma té el cervell i per tant, com es troben les facultats de l’home.

Aquesta nova doctrina, amb el temps, va adoptar el nom de frenologia, un terme proposat per Spurzheim anys més tard de les seves investigacions amb Gall, provinent dels mots grecs fren, “ment” i logos, “coneixement”.

La frenologia volia ser una ciència capaç d’explicar els comportaments dels homes i d’altres animals des d’una perspectiva científica, fonamentada en la observació. Establia que mitjançant l’anàlisi d’un crani –procés conegut amb el nom de cranioscòpia– es podia saber quines facultats tenia l’individu examinat. Ara bé, quantes facultats tenia l’home? Quines eren? On es situaven?

Gall, en els seus tractats organològics –els tractats on es definien quins eren els òrgans del cervell, com funcionaven i on es situaven– va arribar a establir 27 facultats diferents, una llista que fou augmentada per Spurzheim uns anys més tard fins a 35.

La nomenclatura dels òrgans fou establerta per Spurzheim, que va decidir utilitzar la terminació –iveness per determinar les paraules; aquesta terminació fou traduïda per Marià Cubí com a –ividad, i per això els òrgans porten noms com destructividad, combatividad o alimentatividad.

Per establir els òrgans aquests investigadors observaven el comportament de les persones per tal de buscar regularitats, i així si s’observava que persones amb algun tret de personalitat molt comú tenien una forma cranial, un solc o un bony en el crani molt similar podia entendre’s que sota d’aquella particularitat comuna podia trobar-se l’òrgan cerebral que explicava el comportament en qüestió. El relat de Marià Cubí, on ens explica com Gall va dur a terme el descobriment de l’òrgan de la combativitat –tendència en l’home de lluitar, oferir resistència i oposició– ens permet entendre el procediment seguit pels frenòlegs.

[caption id="attachment_1626" align="alignleft" width="210"]Situació de les 35 facultats de Gall i Spurzheim Situació de les 35 facultats de Gall i Spurzheim[/caption]

Hacía en su casa el doctor Gall reuniones de gente baja y sin educación a fin de observar sus disposiciones y de comparar su cefálicos desarrollos. Notó que los reputados de majos, pendencieros y bullangueros, entre sus compañeros poseían la parte indicada –referint-se a la part superior de la orella- de la cabeza muy grande, y que era extremadamente pequeña en los que eran tenidos por gallinas y pusilánimes. Infirió de aquí el Doctor Gall que poseía el alma una facultad, cuyo ejercicio era producir valor, y que residía en el lugar ya referido.”

Veiem la pretensió per part dels frenòlegs de fonamentar les seves tesis en l’observació empírica i per tant, de dotar la frenologia de l’estatus de ciència.

Un cop establertes les localitzacions dels òrgans, el frenòleg podia saber com de desenvolupat estava cada òrgan en funció de la forma que tingués el crani. Malgrat algunes reticències per part de Gall amb el temps la frenologia va acceptar les propostes de Spurzheim segons les quals, com més desenvolupada estava una facultat més espai ocupava, és a dir, més grossa era i, per tant, més inflada havia d’estar la zona cranial pertinent. Així va establir-se que una protuberància en el crani implicava que l’òrgan d’aquella zona estava molt desenvolupat mentre que un solc o la manca de protuberància implicava un baix desenvolupament de l’òrgan. Per tant, els exàmens cranioscòpics consistien en buscar solcs i protuberàncies per indicar el grau de desenvolupament dels diferents òrgans, i així poder descriure la personalitat de l’individu en qüestió.

Els coneixements proporcionats pels exàmens frenològics van servir per a fins múltiples i molt diversos, fent de la frenologia una ciència transversal que va incidir en múltiples altres àmbits.

Amb les anàlisis cranioscòpiques els frenòlegs podien explicar les conductes dels homes i així prevenir a la societat de possibles individus violents, potencials lladres o estafadors, donar proves fefaents en un judici o determinar les aptituds d’un alumne a l’hora de ser format. Altres frenòlegs –a Espanya podem destacar Marià Cubí i Magín Pers– van utilitzar la frenologia per defensar la

[caption id="attachment_1628" align="alignleft" width="248"]Johann Caspar Spurzheim I Johann Caspar Spurzheim I[/caption]

inferioritat de la dona respecte de l’home en l’àmbit intel·lectual, fonamentar la jerarquia racial –sempre en benefici de la raça europea i blanca–, defensar els processos eugenèsics o proposar una educació elitista basada en les disposicions i virtuts de cada individu. La frenologia social fou una proposta que defensava que cada societat tenia, com els individus, unes determinades facultats propícies i que per tant, els governs havien d’impulsar determinades activitats econòmiques en funció de les aptituds de cada país.

Podem veure doncs com l’alta credibilitat que es donava als exàmens frenològics va permetre construir una ciència humana potencialment capaç de donar explicacions i solucions a múltiples problemes relacionats amb l’home.

La frenologia va gaudir un període d’auge al llarg del final del segle XVIII i el principi del XIX, i va tenir dos centres d’activitat principals, l’Alemanya de Gall i Estats Units, on Spurzheim es mudà per seguir difonent la doctrina. A mitjan segle XIX, però, l’avanç de noves ciències i múltiples polèmiques al voltant de la frenologia van portar aquesta doctrina al descrèdit total i a la seva catalogació com a pseudo-ciència anys més tard.

Annex, llista de les 35 facultats de Gall i Spurzheim:

1.- La estimativitat o generetivitat, instint reproductor.

2.- La filoprogenitivitat o amor als nostres fills i descendents, genera estima cap allò feble i dèbil així com la necessitat d’acariciar-ho i tenir a prop.

3.- Concentrativitat o facultat de focalitzar en un determinat punt el seu pensament i les seves passions.

4.- La habitabilitat o gust per la pròpia casa i els objectes familiars.

5.- Combativitat o propensió a la lluita i resistència.

6.- Destructivitat: propensió a la violència, destrucció, càstig i a la ferocitat.

7.- Secretivitat o tendència al secret, engany i a la discreció i si és en excés a la malícia o perfídia

8.- Adquisitivitat o propensió a adquirir béns, posseïr-los i guardar-los per procurar la riquesa.

9.- Constructivitat o propensió a donar forma, a realitzar projectes materials i fabricar coses.

10.- Superioritivitat o estimació d’un mateix; la confiança i la autoestima.

11.- La aprovativitat o desig de ser aprovat pels altres, de tenir la glòria i de ser admirat.

12.- La circumspecció o precautivitat. Propensió al dubte, a la prudència i a l’ansietat.

13.- Benevolentivitat o propensió a la dolçor i cura dels altres.

14.- Veneració o capacitat de venerar allò que ens fascina.

15.- Fermesa.

16.- La conscienciositat o propensió a la formalitat, al deure, al compliment, a la justícia i al just repartiment.

17.- La efectuavitat o esperança davant de les situacions. Porta a la irreflexió i a la creença supersticiosa que s’aconseguirà allò que es desitja.

18.- La maravellosetat o propensió a admirar i trobar meravellós allò incomprensible, misteriós, gran o sobrenatural.

19.- Idealitat o propensió a admirar la bellesa i la delicadesa.

20.- Enginy o agudesa.

21.- La imitativitat o facultat de copiar, representar i adoptar els modals, costums, actes, gests i articulacions d’allò que envolta a l’individu.

22.- Individualitat o capacitat de concentrar-se en els objectes, a separar-los i a estudiar-los.

El podem trobar sobre l’os nasal, entre els arcs de les celles

23.- Òrgan de la forma. Òrgan encarregat de conèixer i recordar amb facilitat la forma dels objectes o les cares de la gent .

24.- L’òrgan de la extensió o la mida. S’encarrega de dotar a l’individu de la facultat de percebre amb facilitat la extensió, amplitud, llargària o alçada dels objectes.

25.- Òrgan del pes o la resistència, dota a l’individu de la capacitat de conèixer el pes, la gravetat o la resistència dels objectes.

26.- Òrgan dels colors i de la capacitat de percepció, distinció i memòria cromàtica de l’individu.

27.- Òrgan locatiu que permet a l’individu comprendre la localització relativa entre objectes i conèixer i recordar els espais i llocs.

28.- Òrgan dels nombres i de facultat d’operar amb ells. Confereix l’aptitud per les matemàtiques i la disposició en les ciències exactes com la aritmètica, àlgebra o logarítmica.

29.- L’òrgan de l’ordre o facultat de distingir propietats rellevants en els objectes i saber com ordenar-les i classificar-les.

30.- Òrgan de la eventualitat o facilitat per recordar situacions concretes.

31.- Òrgan de la duració o del temps. Facultat de conèixer i comprendre els intervals temporals.

32.- Òrgans o capacitat de comprendre la música en totes les seves vessants (ritme, melodia, armonia, lletra....).

33.- Òrgan del llenguatge. Dóna la capacitat de entendre i utilitzar les paraules.

34.- Òrgan de la comparació. Dóna la capacitat de dur a terme anàlisis comparatius, trobar diferències i comparacions. Gràcies a ell es duen a terme les metàfores, les paràboles i altres recursos lingüístics.

35.- Òrgan de la causalitat o capacitat d’entendre les causes i principis de les coses.

Guillem Codern

Nom: Guillem Codern

Email: mestrekinopio@hotmail.com

Articles

Casper

La Frenologia: el naixement d’una doctrina peculiar

Des dels primers filòsofs i metges hi ha hagut un interès de la ciència molt destacat a distingir i conèixer quines són les diferents facultats de l’home. Múltiples pensadors van atrevir-se a intentar definir quines eren aquestes facultats, com operaven, on operaven i què podia fer l’home per conèixer-les. L’estudi d’aquestes facultats els va portar […]