[caption id="attachment_2130" align="alignright" width="300"]beauvoir Simone de Beauvoir[/caption] Inicio l’article amb una reflexió: existeix realment la literatura ‘femenina’? En cas afirmatiu, què és? Quina diferència hi ha –si és que hi ha- entre literatura ‘femenina’ i ‘de dones’? Si agafem els discursos clàssics trobarem que la literatura femenina és la que és escrita per dones i per a dones. Tracta temes més intimistes, sentimentals, explotant els personatges femenins, que es veuen abocats a grans drames familiars on l’amor i l’honor social/familiar hi apareixen com a eixos centrals de la trama. Eren, sobretot, poesies amoroses, com les famoses Jarchas mossàrabs d’entre els segles  XI i XIV, o grans novel·les com les germanes Brönte o Jane Austen, grans realistes de l XIX que, precisament per aquesta narrativa més detallada i introspectiva, les feia apropar-se a aquest corrent. Elles escrivien a la llum de la llar de foc dels menjadors –segons s’imagina Virginia Woolf a Una habitació pròpia-, després d’haver realitzat tasques de la llar o pròpies del seu estatus; i escrivien novel·la perquè, donat que no gaudien d’aquesta habitació pròpia (aquest espai o moment íntim, tant físicament com, sobretot, socialment i econòmica) era, doncs, la novel·la el gènere literari més senzill, en el cas més que possible que fossin interrompudes durant l’acció literària.   No és, però, ben bé així. Socialment les dones tenien certs poders que els era propis, sempre lligats amb la cura de la llar, dels infants, etc. Però dins d’aquests reductes n’eren les ames. En certs afers religiosos i místics, també. Podem remuntar-nos al voltant del 2250 a.C., per parlar d’Enheduanna, una sacerdotessa i poetessa acàdia, filla del rei Sargó d’Acad, a la ciutat sumèria d’Ur. Aquesta mena de nombraments sacerdotals dotaven certes dones –sempre membres reials- d’un gran poder polític. A més a més els escrits d’Enheduanna es consideren els primers textos literaris amb autoria de la història de la humanitat. A més, escrits per una dona! A d’altres civilitzacions d’aquell temps també trobem dones que escriuen, que realitzen tasques públiques i socials –ai, quant de mal han fet les corrents polítiques gregues!- i que fan literatura. A Egipte, Mesopotàmia com ja n’hem parlat, o fins i tot a la Xina. Fins arribar a Safo, la gran poetessa de l’antiguitat. Culta i important, amb un llegat que amb prou feines ens ha arribat trossejat. [caption id="attachment_2132" align="alignright" width="220"]virginia-woolf Virginia Woolf[/caption] Romanes, bizantines, visigòtiques, viquíngues... podem parlar de Hildegard Von Binguen, i de tantes altres dones que escrivien, que podien fer-ho per poder, per l’estament social que ocupaven, perquè eren místiques o religioses de convent, com Maria Teres de Jesús, etc. Faré, però, un petit salt temporal i aniré cap a les acaballes del XVI, cap a l’Espanya “farònica” del Siglo de Oro, perquè allí, també, hi havia literates. No era un fet excepcional, tot i que tampoc era comú, les dones exitoses en la literatura, titllades –com en totes les arts- de dones de mala vida, en el pitjor dels termes. Hi havia, és cert, escriptores acceptades pels seus coetanis; com fou el cas de María de Zayas, nascuda a Madrid al 1590, i reconeguda per Novelas ejemplares y amorosas del 1637 i Desengaños amorosos, segunda parte del sarao y entretenimiento honesto, del 1647, ambdues reeditades diverses vegades durant els anys posteriors, fet que denota clarament l’èxit que tenien. En elles ja hi parla d’un cert desavantatge social de la dona envers l’home. Al segle XVIII també s’atreviren amb l’assaig, com Josefa Amar y Borbón, i el seu Educación física y moral de las mujeres (1790). Però és en ple segle XIX que retronen les fronteres i entren en territoris que fins llavors únicament havien estat regnats per homes. Una de les veus importants d’aquest període és Emilia Pardo Bazán, que inicia el monòleg interior amb Los pazos de Ulloa del 1886. Les dones ja començaven a entrar a la Universitat i començarien un discurs i una revolta a favor dels seus drets socials que ja no pararia. Són, podríem dir-ho així, les àvies dels futurs moviments feministes. Tot i això, parlar de literatura femenina és donar-li un adjectiu antagònic al de literatura universal (la bona), que és feta per homes en tant que l’home és el subjecte de la història i la dona l’objecte, l’Altre, l’alteritat: l’element inferior que s’estudia o que es representa en oposició a la serietat masculina (tot això des del punt de vista beauvià –de Simone de Beauvoir). L’Altre, de fet, sempre ha estat l’element comparatiu –i negatiu- amb el que un poble es comparava amb un altre de diferent, però una diferencia negativa, inferior, sempre sota un tarannà colonialista (el negre, l’indi, l’africà… i en el món cultural/afectiu: la dona). Convertint-ho en un element discriminatori, enlloc de categoritzador. De fet, moltes d’aquestes dones eren titllades de masculines, creant mala imatge en una època on l’aparença i l’ status q uo era primordial. Paradigmàtics són els casos de dues escriptores que abans han aparegut: de María de Zayas es deia que era un home amb pseudònim femení, perquè els era impossible imaginar una dona escrivint novel·les cavalleresques, al més pur estil cervantià; per altra banda, a la mateixa Emilia Pardo Bazán la titllaven de masculina per la seva literatura, i ella, al seu torn, n’adoptava les actituds. Perquè la literatura, com tantes altres coses al llarg de la història, era un món d’homes, i les dones que hi entraven agafaven actituds masculines per assimilació o per fer-se respectar. [caption id="attachment_2131" align="alignright" width="140"]MariadeZayas Maria De Zayas[/caption] Masculí i femení com a elements antagònics i característics d’una determinada manera de fer. Quina manera de fer, però? Perquè una cosa sí que succeí: realment començaren a fer coses diferents als homes. L’escriptura en primera persona, íntima, detallista, amb tractament psicològic, etc. Però sobretot va passar que, fins al moment, els personatges femenins es caracteritzaven per la relació que tenien amb l’home: l’esposa del rei, la bruixa malvada contra el príncep, etc. Això fa que les primeres dones en escriure ho fessin completant aquests personatges femenins i donant-hi un sentit complet, arrodonint els personatges conferint-los una psicologia més complexa: d’aquesta manera sí que es pot parlar de literatura femenina/feta per dones, en tant que les engloba dins d’aquest sector, amb una incipient, de vegades inconscient, crítica social envers l’stablishment. Després d’aquest breu repàs, però, què en queda? Seguim pensant que existeix la literatura femenina, igual com existeix la literatura realista o barroca? Moltes veus afirmen que totes les dones s’englobarien dins d’aquest únic grup, no perquè necessàriament parlin del mateix o tinguin el mateix estil pel fet biològic de ser dones, sinó perquè com a dones se’ls artibueix aquesta condició d’inferioritat social, econòmica, etc. Personalment no acabaria de posar-les al mateix grup, ja que això depèn molt de la classe o situació social de la que provenen: una pagesa mai podria haver escrit, ni tan sols cartes d’amagat com feia l’aristòcrata. Això parlant, és clar, de temps pretèrits. Actualment, però, encara hi ha certs astres de la literatura que parlen de llibres de dones, fets per dones i per a dones, definint-los com a “femenins” com a desqualificatiu, amb un marcat paternalisme que, en ple 2016, haurien d’haver-se abolit. Encara ens queden deures per fer.

Guiomar Sánchez Pallarès

Nom: Guiomar Sánchez Pallarès

Email: g.sanchezpallares@gmail.com

Articles

diario cultura mx

El despertar de la força. Literatura femenina emancipadora

Inicio l’article amb una reflexió: existeix realment la literatura ‘femenina’? En cas afirmatiu, què és? Quina diferència hi ha –si és que hi ha- entre literatura ‘femenina’ i ‘de dones’? Si agafem els discursos clàssics trobarem que la literatura femenina és la que és escrita per dones i per a dones. Tracta temes més intimistes, […]

1

Patrimoni a l’exili: El Pla d’Emergència del Romànic Català

    Si d’una cosa és conegut l’art a Catalunya, deixant de banda Gaudís, Mirós i Picassos, és d’aquells frescos gairebé màgics que començaren a sorgir a les petites esglésies pirinenques d’arreu del territori. Imatges tatuades als murs: els frescos, amb escenificacions bíbliques i representacions de la divinitat cristiana, d’un estil clarament particular i autòcton […]