Fa un temps una col·lega nostra es preguntava en un article “existeix realment una literatura femenina -per a dones?”. Si bé és cert que la Història ha brindat a la literatura universal el llegat de moltes dones escriptores, val a dir que ha estat el signe masculí el que l’ha ordenada: literatura femenina, literatura per a dones, no són termes lleugers, ans al contrari, carregats de simbolisme que classifiquen, en clau antagònica, aquella literatura que és per a elles. Sovint, una literatura prevista, segurament plena de colors clars i paraules dolces, amors trencats i cartes perfumades. Parlant amb altres col·legues, historiadores, filòsofes, periodistes, ... és indiferent, a la fi, dones feministes que estimen la literatura, m’he trobat sorpresa, immersa en un debat que pretenia endinsar-se a l’arrel de la qüestió: “existeix l’escriptura femenina? Recordo la primera vegada que vaig trobar-me enmig d’aquest debat i, certament, he de dir que no vaig entendre’l. “Ostres, per què hauríem de preguntar-nos si existeix?- vaig pensar- és evident que existeix!” Jo era als meus primers anys d’universitat, formació històrica, a la recerca de grans afers polítics i socials. La diferència sexual no era, encara, una realitat històrica que hagués pogut conèixer a través de cap llibre. Sentia que alguna cosa no quadrava en les meves lectures, probablement per aquesta mancança, probablement perquè les dones estem encara immerses en el neutre universal històric, un personatge mític de l’epistemologia històrica, entre l’astúcia del Gat amb Botes i l’amenaça de l’Home del Sac. He de dir, però, que des d’aquell moment l’existència de l’escriptura femenina m’acompanyaria al llarg de la meva vida, com en un estira i arronsa, jugant al fet i a amagar amb el que per mi es presentava com una evidència inexplicable! Vaig adonar-me de la riquesa de l’escriptura femenina quan vaig llegir, per primera vegada, els textos de les dones que escrigueren al llarg de l’Època Medieval. La relació que elles establiren amb l’escriptura no podia haver estat neutra i, evidentment, al contrari del que la literatura universal-masculina havia classificat com a literatura de dones, els seus textos són espais de llibertat i punts de partida per a la creació d’una genealogia femenina en la història. Però escriure i llegir no tenen el mateix valor a l’Edat Mitjana, ni tan sols el mateix significat polític i social que tenen ara per a nosaltres.El llibre era quelcom que “es deia”, concebut des de la paraula dita, el dictat iniciava el camí oral de l’escriptura, conclòs per la recitació del text, moltes vegades col·lectiva. L’oralitat, la riquesa comunicativa medieval, l’herència dels sabers transmesa de generació en generació, de dones a dones, exigeix i esdevé un fenomen vital, en constant moviment: difícilment trobem a l’Època Medieval un manuscrit idèntic, un tresor que ha estat transmès de mà en mà per a la còpia, algunes vegades des de la desconeixença de la pròpia escriptura. [caption id="attachment_3946" align="aligncenter" width="550"]hortus deliciarum. les set arts “Philosophia et septem artes liberales”, Hortus Deliciarum (c.1180)[/caption]

Així doncs, a l’Època Medieval, la relació entre l’oralitat i l’escriptura es desenvolupa interrelacionadament de forma circular, a partir del dictat, la redacció, la còpia i la recitació. Un cercle d’elements comunicatius que parlen entre sí, desdibuixant la frontera entre la cultura oral i la cultura escrita; formant part de la boira que embolcallava l’autoria. Voldria agafar aquest element de col·lectivitat, ja que la relació esdevé un fenòmen crucial en l’escriptura femenina medieval. Pensem en l’Hortus Deliciarium, una enciclopèdia miniada pensada per Herralda de Hohenburg i elaborada en comunitat al monestir femení de Hohenburg, al segle XII. L’objectiu no era altre que la formació de les joves, com diu Herralda:

Que aquest llibre et sigui útil, et sigui font d’amor, llegeix-lo amb el cor que ajuda l’intel·lecte.

L’Hortus Deliciarium, el Jardí de les Delícies, és una obra col·lectiva exemple de la formació de les dones, basada en el “trivium i el quadrivium, d’on neixen les set educadores atenenques, és a dir, les arts liberals, dites així precisament perquè alliberen l’ànim de les ocupacions terrenals.” Unes arts concebudes a l’Època Medival com la base del coneixement, estructurades al voltant de la sapientia, la saviesa representada com una dona al centre de la concepció del saber: [caption id="attachment_3947" align="alignleft" width="350"]portada Maria de França, escrivint els seus Lais. BnF, Arsenal Library, Ms. 3142 fol. 256, Manuscrit copiat a París (c.1285–1292), il·lustrat per Maître de Jean de Papeleu.[/caption] Però comptem també amb altres testimonis que ens ensenyen una forma diversa de relacionar-se amb l’autoria. Maria de França, de qui encara sabem ben poc, escrigué el segle XII el pròleg dels seus Lais, on ella es presenta “Marie hay num, si sui de France” i inicia amb el que jo en diria una declaració d’intencions:

Si Déu t’ha brindat el do de l’eloqüència i una preciosa erudició, no has d’ocultar ni callar res. Ans al contrari, has de fer públics els seus talents.”

No hem d’oblidar que l’escriptura fou a l’Època Medieval un espai concebut i reservat pels homes, una eina de transmissió del poder lligada al llatí, la llengua de la religió, i la paraula de Déu, la paraula de la Veritat, custodiada per l’Església al scriptorium del monestir. Així doncs, l’exercici lliure de la paraula escrita era, en una dona, un exercici carregat de significat. Hildegarda de Bingen, una de les escriptores més prolífiques de l’Edat Mitjana, no tan sols per l’envergadura de la seva obra, sinó també per la seva genialitat i originalitat, dictà els seus textos al segle XII. Podrien sorprendre’ns les seves repetides, i quasi avorrides, disculpes al respecte de la pròpia escriptura: “I com és possible que Déu treballi a través de mi, si jo sóc conscient que no sóc més que una pobra criatura? Déu obra la seva voluntat per a la glòria del seu nom, no per a la glòria de qualsevol persona terrenal. De fet, jo sempre tremolo de por, ja que sé que no puc confiar amb seguretat en la meva pròpia capacitat innata.” Això no obstant, quan llegim les escriptores medievals, la insistència en la humilitat de la pròpia escriptura esdevé, pràcticament, un signe dels textos femenins. També Hroswitha de Gandersheim sembla perdonar-se pel que ella considera la baixa qualitat del seu text: “[...] confesso que m'he equivocat, no només al distingir la naturalesa de síl·labes , sinó també en les paraules que componen [el llibre], i moltes coses dignes de crítica que aquí s'amaguen .” [caption id="attachment_3948" align="alignright" width="350"] Hildegrada escrivint al seu Liber Scivias (c.1151-1152)[/caption] Tanmateix, aquesta és la mateixa autora que al segle X reinventà el teatre litúrgic de la mà de les protagonistes femenines dels seus Drames. Personatges que viatgen, que superen tortures i persecucions, que es deslliuren d’homes caricaturitzats per la seva ànsia de poder, atemorits pel perill que comporta la llibertat femenina: ”ANTÍOC: Una dona, una estrangera, ha arribat fa poc a aquesta ciutat de Roma, acompanyada de tres criatures, fruits del seu propi cos. ADRIÀ: De quin sexe són les tres criaturetes? ANTÍOC: Totes del femení. ADRIÀ: I l’arribada d’unes quantes donetes pot esdevenir perillosa per a l’estat? ANTÍOC: Perillosíssima. ADRIÀ: Com? ANTÍOC: Amenaça la pau. ADRIÀ: De quina manera? ANTÍOC: Hi ha quelcom que pugui trencar la concòrdia de la pau civil més que la diversitat de cultes? ADRIÀ: Res de més greu, res de més perniciós. Ho testimonia l’orb romà des que l’ha infectat per tot arreu la pesta mortal de la brutícia cristiana. ANTÍOC: La dona de qui et parlo, exhorta les nostres a abandonar els ritus ancestrals i a lliurar-se a la religió cristiana. ADRIÀ: I per atzar prosperen les seves exhortacions? ANTÍOC: Molt; ja que les nostres esposes ens han agafat aversió i ens menyspreen, fins al punt que es neguen a menjar i, fins i tot, a dormir amb nosaltres. ADRIÀ: Reconec el perill” Potser el primer que ens ve a la ment és que aquestes escriptores arribaren a menysprear les seves obres, en un excés d’humilitat. Tanmateix, la subjectivitat i l’erudició dels seus textos ens parlen d’una altra cosa: la consciència de qui està ocupant un espai que no li pertany i que, això no obstant, està decidida a fer-se’l seu. La seva és una consciència lliure de la diferència sexual, el que a mi m’agrada anomenar la construcció de vies d’existències dissidents. Matilde de Magdeburg ens parla amb paraules clares d’aquesta consciència: “Ay, Senyor, si jo fos un home religiós y lletrat, y haguéssis orat en ell aquesta gran meravella, rebries per això un etern honor [...] “ I la dissidència esdevé la presa d’espais de llibertat, ja que per fortuna, el patriarcat no ha ocupat mai tots els espais de la història: “He de creure, per ser dona, que no hauria de parlar-vos [...]?” Les paraules de Nazhun Bint Al-Qala'i parlen d'aquesta llibertat femenina que viu coartada entre la paraula lliure:

 He pagado poema por poema por mi vida, ahora dime quien es mejor poeta; si soy mujer por mi naturaleza mi poesía es hombre

D’aquesta manera, la littera est vox: la presa de la paraula per parlar de si mateixes i de la concepció del món. Novament allò que se’ns revela com el més important és el nostre punt de partida: pensem en la llibertat femenina en la història, en la possibilitat que hagi existit una voluntat històrica de “donar sentit lliure a la diferència femenina” (Varela, 2011: 878). Tan sols llavors, podrem apropar-nos a la realitat des de la qual escrigueren, per exemple, Hroswitha de Gandersheim i Maria de França. La primera ens recorda sempre la importància de no perdre de vista a qui estem llegint: Hroswitha, la que parla fort, el seu nom prové de l’antic terme alt-alemany ruhmstarke: ruhm (fama, glòria) i stark (fort). La segona, la que “mai serà oblidada”, com diu al seu pròleg. Testimonis que ens parlen de la femina verbipotens, tal com parlà Alcuí de York de Gisela, germana de Carlemany, al segle VIII.

Helena Casas

Nom: Helena Casas Perpinyà

Email: perpinya.1992@gmail.com

Pàgina web: https://ub.academia.edu/HelenaCasasPerpinya

Articles

portada

Littera est vox: Escriptura i llibertat femenina a l’Edat Mitjana

Fa un temps una col·lega nostra es preguntava en un article “existeix realment una literatura femenina -per a dones?”. Si bé és cert que la Història ha brindat a la literatura universal el llegat de moltes dones escriptores, val a dir que ha estat el signe masculí el que l’ha ordenada: literatura femenina, literatura per […]

Efemèrides

portada (2)

«La meva vida ha sigut una escopeta carregada» Qui va ser Emily Dickinson?

El 1830 als Estats Units naixien les noves generacions de les famílies angleses que, al llarg dels segles XVII i XVIII, havien emigrat i havien viscut una guerra cruenta. Després de la Guerra d’Independència (1775-1783), la que havia estat la Nova Anglaterra acollia a tots aquells que hi viatjaven en busca de noves oportunitats i […]