Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Si el Pujolisme ha estat una forma d’entendre i governar el nostre país, Convergència Democràtica de Catalunya —sobretot en l’etapa 1980-2003— ha estat el vehicle polític per a posar-lo en pràctica. En aquest article parlarem d’aquest partit polític que ha determinat la política catalana durant gran part de l’autonomia recuperada després de la mort del general Franco. Parlarem dels orígens, la història i els punts claus que ens mostren què ha estat la família convergent.

Estratègia d’una política de construcció del país

L’any 1965, Jordi Pujol i Soley va escriure un text titulat Intent de creació d’un terreny central: estratègia d’una política de construcció del país. Pujol plasmava la idea de servir a Catalunya des de la centralitat, aconseguint que el “fer país” passés per sobre les divisions de dreta i esquerra. Es plantejava una actuació global realitzada des del món cultural, l’econòmic, el religiós o l’intel·lectual. Calia no oblidar cap camp d’actuació des d’on poder realitzar iniciatives per enfortir Catalunya, per poder dotar-la d’infraestructures essencials pel seu dia a dia; una necessitat vital, car la dictadura (1939-75) havia desballestat tota forma d’autogovern.

Intentar superar les divisions entre esquerra i dreta començava a ser un requisit indispensable per qualsevol que aspirés a fer una actuació realment transcendental al país. Recordem que després de la derrota de 1939, el catalanisme va poder reviure gràcies a l’aixopluc de l’Església Catòlica. Les revistes i entitats vinculades al catolicisme van permetre al catalanisme caminar de nou. Aquell catalanisme antifranquista de caràcter més conservador i missaire va viure l’aparició del marxisme a l’escena pública com un fet que, agradés o no, obligava a alguna mena d’entesa. No es tractava de renunciar a les tesis polítiques de cadascú, però la lluita antifranquista provocava que molts catalanistes s’acostessin a l’anàlisi que el marxisme feia dels problemes socials. Un clar exemple és el col·lectiu CC, conegut popularment com a Crist Catalunya. Pujol va conèixer dins el CC a patriotes com Raimon Galí o Jaume Nualart. Aquell col·lectiu que naixia amb un nacionalisme de caràcter catòlic va anar experimentant un acostament a les tesis marxistes que l’anaren transformant fins a fer que la qüestió nacional passés a un segon terme i es transformés en el partit conegut com a Força Socialista Federal.

Passar a l’acció

Va ser el mateix Jordi Pujol qui començà a posar en pràctica el que havia deixat escrit en diversos articles: calia “construir Catalunya”. Seguint aquesta voluntat, de forta inspiració noucentista, l’any 1964, quan era conseller executiu de la Banca Catalana, va crear amb altres nacionalistes el Centre d’Informació Recerca i Promoció (C.I.R.P.). D’entre l’actuació que el catalanisme realitzà durant la Dictadura no podem passar per alt aquell organisme. Allà es donà vida a una llarga llista d’iniciatives per dotar al país d’una infraestructura que el fes caminar per si sol malgrat el setge cultural i polític que aplicava l’Estat espanyol.

Entre les apostes més potents del C.I.R.P trobem l’escola de mestres Rosa Sensat, des d’on s’impartirien cursets i seminaris per tal d’enfortir el model d’escola catalana. També s’actuà en el camp del món universitari: Es va fundar Estudis i Investigacions S.A (E.I.S.A.), una entitat acadèmica que, en plena onada de la Caputxinada, pretenia combatre la falta de democràcia dins les universitats i que, tot i no acabar esdevenint un èxit, d’ella en sorgiren diversos estudis sobre lingüística, un Centre d’Estudis de Matemàtica Aplicada, un Centre d’Estudis de Planificació i uns seminaris sobre bilingüisme.

També gràcies al C.I.R.P va veure la llum un Institut d’Història Social per subministrar al conjunt dels historiadors catalans, obres i biografies sobre història del moviment obrer o nacionalista arreu dels Països Catalans. Una de les publicacions més destacades és la titulada Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes: cronologia 1800-1939 escrit per Emili Giralt, Albert Balcells i Josep Termes.

Es va plantejar crear un Institut Català d’Immigració ideat per Jaume Nualart —futur director de Serveis Socials l’any 1980— que va topar amb una total oposició institucional a causa del seu ADN catalanista. Tanmateix, es va crear “Desud”, un grup d’estudis per tractar els problemes que afecten les parts menys desenvolupades de la península Ibèrica; el projecte volia implicar Catalunya en la solució dels problemes que afectaven la totalitat de l’Estat. Es va ajudar econòmicament a diverses revistes, aconseguit que l’actualment extinta revista Oriflama —que acabarà essent l’òrgan de difusió dels demòcratacristians catalans— tirés endavant. Fins i tot, es finançaren pel·lícules com “Noctur 29” i, si ens acostem al terreny de les campanyes culturals, des del C.I.R.P es van realitzar activitats per difondre figures com les de Pompeu Fabra, el creador de la normativa moderna a la llengua catalana o, també, de l’advocat i defensor del món obrer Francesc Layret.

Cap a un nou partit

Imatge de Ramon Trias Fargas (1922-89), destacat dirigent catalanista i un dels fundadors d’Esquerra Democràtica de Catalunya, federada amb Convergència Democràtica de Catalunya. Font: Viquipèdia

L’any 1972, el C.I.R.P va desaparèixer deixant al país una intensa empremta que demostrava la revitalització de Catalunya. Tot i desaparèixer, Jordi Pujol i diversos dels seus seguidors de dins el C.I.R.P van crear els Grups d’Acció al Servei de Catalunya (GASC), els quals van acabar convertint-se en un dels elements fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya l’any 1974, a la I Assemblea fundacional al santuari de la Mare de Déu de Montserrat. Una fundació que es va realitzar juntament amb la gent de Roca i Junyent, Anton Cañellas i altres propers a la Unió Democràtica de Catalunya, Josep Castaño i el seu Grup d’Acció Obrera o, també, Pi i Massana i el Front Nacional de Treballadors. Un temps més tard aquella Convergència Democràtica es federaria amb l’Esquerra Democràtica de Catalunya de Ramon Trias Fargas, aportant un potencial intel·lectual molt important al partit. Tota la feina del C.I.R.P i de Jordi Pujol, la idea de servir al país des de la centralitat o la voluntat d’enfortir Catalunya per sobre de les divisions ideològiques va ser recollida en l’esperit d’aquell partit que agrupà gent d’esquerres i gent de dretes, demòcrates cristians, socialdemòcrates o liberals.

Així doncs, podríem considerar que més que un partit, Convergència era un moviment al voltant d’una idea de reconstruir Catalunya des del nacionalisme i dotar al país d’un pal de paller polític que agrupés les ideologies pròpies de la centralitat política. Aquest ideal nacionalista i centrista va acabar de definir-se amb l’aliança amb Unió Democràtica de Catalunya, un històric partit català amb molt bones relacions internacionals amb la Democràcia Cristiana Europea. Naixia Convergència i Unió (CiU).

Relacions amb Espanya

Jordi Pujol va decidir que allò que calia defensar davant d’Espanya era el fet diferencial català. Allunyar-se de plantejaments federals que, al cap i a la fi, simbolitzaven una integració en un projecte comú espanyol. El centre de tota acció havia d’estar pensada per a Catalunya. Defensar el fet diferencial no impedia ajudar a un govern espanyol o l’altre a canvi de competències —el que popularment coneixem com el “peix al cove”— però aquesta voluntat d’esdevenir un pilar de l’Estat no va desembocar mai en una participació convergent dels governs de Madrid —malgrat que Aznar va oferir a Convergència diverses carteres ministerials.

La força política de Convergència i Unió dins Catalunya va ser molt potent. Les victòries convergents al Parlament des de l’any 1980 fins a l’any 2015 així ho acrediten. Aquesta hegemonia convergent, però, va saber pactar quan va caldre amb els seus adversaris per tal de garantir l’estabilitat del país. Així doncs, Pujol va projectar-se amb força sobre la Catalunya rural, els pobles i, en general, tots els territoris de fora l’Àrea Metropolitana. Barcelona i el conegut com Cinturó Roig eren un feu propi dels socialistes del PSC i els comunistes del PSUC. Tot i que les relacions van ser complicades en més d’una ocasió, els convergents, els socialistes i els comunistes van pactar en diverses ocasions les grans accions de país (un bon exemple és l’escola catalana).

Convergència va saber jugar diverses cartes davant d’Espanya. A canvi d’anar aconseguint competències en cultura, educació, policia, presons, infraestructures, sanitat o benestar, els polítics convergents es presentaven a Madrid com un nacionalisme amable amb el qual es podia confiar. A més a més, les bones relacions internacionals dels convergents servien a Pujol per presentar-se com un líder fort davant Madrid.

Relacions internacionals

Moltes coses es poden dir de les relacions internacionals de Convergència i Jordi Pujol. Sens dubte, una de les primeres idees que ens venen al cap és que mai cap altre polític català ha tingut una incidència internacional tan elevada. Pujol ha estat l’únic president català rebut tant pel president dels Estats Units d’Amèrica com per l’Emperador del Japó. En aquesta línia, podem recordar també que la Generalitat va cuidar molt les relacions amb l’Estat d’Israel. Pujol va visitar l’Estat jueu abans que ho fes cap president o rei espanyol. La política internacional pròpia de la Generalitat la podem trobar també en les relacions amb Eslovènia. L’any 1991, quan cap cancelleria europea obria les portes a Milan Kučan durant el seu pols amb Iugoslàvia, Pujol va oferir un sopar oficial al líder eslau i el va animar a actuar amb determinació en el seu trencament amb Belgrad. Milan Kučan va ser el primer president de l’Eslovènia independent (1991-2002). El ministre de cultura espanyol, Jordi Soler Tura, va advertir a la Generalitat que jugava a un joc molt perillós amb aquesta política internacional pròpia. Altres dades importants són que l’any 1988 es va signar el tractat dels Quatre Motors d’Europa, un acord de col·laboració entre quatre regions altament industrialitzades, on Catalunya hi era present. A més a més, Pujol va ser elegit president de l’Assemblea de les Regions d’Europa l’any 1992 —derrotant a Manuel Fraga. Gràcies al seu paper internacional, Convergència i Jordi Pujol van aconseguir, també, presentar-se amb força davant Madrid a l’hora de negociar més poders per la Generalitat de Catalunya.

Jordi Pujol i George Bush (pare), 41è president dels Estats Units (1989-93). Font: Arxiu Central de la Generalitat de Catalunya

Llegat a Catalunya:

Han passat ja quaranta anys des de l’inici dels governs convergents i disset anys des de la fi de l’últim govern de l’era Pujol. Vist amb perspectiva, una de les característiques essencials dels governs de Jordi Pujol és la voluntat d’actuar com un Estat a Catalunya. Veiem aquesta voluntat amb l’assumpció l’any 1983 de les competències sobre presons (Catalunya és l’única autonomia que la té), l’adquisició l’any 1983 de les competències sobre policia o, també, la creació de la Conselleria de Medi Ambient —creada l’any 1991. La Generalitat va ser el primer govern del Sud d’Europa en tenir un departament exclusivament dedicat a la protecció del Medi Ambient.

Una de les grans mancances del país la trobem en el no assoliment d’un concert econòmic a l’inici de la segona restauració. Una fita difícil d’aconseguir a causa de l’elevat PIB de Catalunya en comparació al basc i, també, a conseqüència de la falta de consens sobre aquesta reclamació de país: les forces majoritàries de Catalunya després de les eleccions de 1977 (PSC, PSUC i UCD) s’hi oposaven i, dins el mateix món convergent, les posicions no eren idèntiques. Malgrat tot, és encara difícil analitzar aquest episodi de la nostra història degut, encara, a la disparitat d’explicacions per part dels seus protagonistes.

Un camp on l’actuació dels governs convergents va ser molt positiu va ser el relacionat amb la llengua catalana. L’actuació per revitalitzar la llengua a l’escola, el carrer, els mitjans de comunicació o la feina va ser molt intensa. En aquest sentit, a finals dels governs Pujol, l’ús habitual del català era del 46% i el del castellà era del 47%. L’any 2018, en canvi, l’ús habitual del català ha descendit fins al 36% mentre que el castellà s’ha mantingut en un 48%.

És encara aviat per saber com tractarà la història els governs convergents i la figura de Jordi Pujol. Una cosa podem tenir clara: Jordi Pujol és, juntament amb Enric Prat de la Riba i Francesc Macià, un dels tres líders catalans del segle XX que han sacsejat totalment el nostre país. Tres líders que després del seu pas han deixat un país diferent de com l’havien trobat. Tres líders que van edificar políticament, socialment i institucionalment la Catalunya del segle passat.

Read More

Els orígens catalans del Partit Popular (II)

Fi del reformisme

Un cop iniciat el curs polític del 1976-77, es va fer evident que Fraga havia abandonat la idea de capitanejar una aposta política centrista i reformista i, per contra, el polític gallec estava molt més decidit a posar en marxa una aposta política que recollís el vot del franquisme sociològic, el qual pensava que seria majoritari a les futures eleccions.

D’aquesta manera, Fraga va començar a preparar un nou partit que recollís el vot d’aquella gent que apostés per seguir, sense cap trencament, amb el que havia representant el Règim fins a aquell dia. L’exministre es veia capaç de mobilitzar la xarxa de poder Franquista que encara restava en peu (sobretot a nivell local) en el seu benefici. Va ser llavors quan va visitar Catalunya, dels dies 6-7 de setembre i dels dies 14-15 del mateix mes. En aquestes visites va fer un munt de trobades amb desenes d’alcaldes del Berguedà, el Bages i el Solsonès. També cal dir que va ser acollit, de manera gairebé oficial, pels alcaldes de Mataró, Sant Cugat del Vallès, Arenys de Mar o Pineda de Mar.

Tot just retornat de Barcelona, la nit del 15 de setembre de 1976, Manuel Fraga soparia a Madrid amb els exministres Cruz Martínez Esteruelas, Federico Silva i Gonzalo Fernández Mora. Cada un dels tres tenia sota el seu comandament una d’aquelles associacions polítiques permeses per Arias Navarro, i serien part integrant de la futura Alianza Popular. Aquells contactes que Fraga va començar a realitzar amb exministres del Règim es varen celebrar deixant al marge la gent de Reforma Democràtica. Amb Laureano López Rodó es va reunir el dia 23 de setembre i tot plegat va desembocar en la presentació, el dia 9 d’octubre de 1976, d’un manifest programàtic d’un nou bloc de forces polítiques que s’anomenaria Aliança Popular.

Els signants del manifest seran:

–    Manuel Fraga Iribarne, cap de Reforma Democrática

–    Cruz Martínez Esteruelas, cap de Unión del Pueblo Español (UDPE)

–    Licinio de la Fuente, cap de Democracia Social

–    Enrique Thomas de Carranza, cap de la Asociación Nacional para el Estudio de los Problemas Actuales ANEPA

–    Laureano López Rodó, cap de Acción Regional

–    Federico Silva Muñoz, cap de Acción Democrática Española

–    Gonzalo Ferndández de la Mora, cap de la integrista Unión Nacional Española.

Sis membres de la llista havien estat ministres del Franquisme i Enrique Thomas de Carranza fou durant anys el director general de Cultura Popular i Espectacles, és a dir, el censor en cap. En poc temps, Fraga va poder reunir la flor i nata del Franquisme d’alt nivell i crear una federació de forces polítiques que rescatava el llegat del règim anterior.

Aliança Popular no naixia pas de 7 cabdills homogenis o amb trajectòries similars, recordem que es varen haver de deixar enrere molts recels del passat. Dins AP hi havia ministres que havien format part tant del bàndol vencedor com del bàndol vençut en el cas MATESA. Ara bé, Fraga els va animar a deixar les diferències del passat de banda i unir forces per crear una autèntica dreta democràtica.

fraga-en-els-inicis-de-la-federacio-dap
Fraga en els inicis de la federació de partits d’AP. Font: Agència EFE

Dins d’Aliança Popular, el pes real de Reforma Democràtica era enorme; cal recordar que eren els únics amb una estructura real de partit, amb una militància situada entre els 1000 i els 2000 membres, molt lluny de les buides associacions que crearen alguns dels altres exministres. De totes maneres, els membres de Reforma Democràtica se sentien incòmodes amb els seus nous companys de projecte. Recordem com el projecte fraguista va començar lluitant contra el porciolisme i, per tant, el laureanisme municipal. Ara, en canvi, els reformistes compartien projecte amb antics oponents i, també cal dir-ho, amb apologetes del Franquisme i la seva obra. Aquest gir que Fraga aplicà a la seva aposta després de l’estiu del 1976 provocà conseqüències immediates dins de Reforma, ja que una part considerable dels fundadors, tant els de la capital espanyola com els d’altres parts de l’Estat, varen decidir abandonar el projecte.

Tensions a Reforma Democràtica de Catalunya

A mitjan gener de l’any 1977, quan es varen entregar els tercers Premis de Periodisme Manuel Fraga, i després d’un sopar amb 800 comensals, el Secretari General d’AP, Manuel Fraga, va reunir a porta tancada un grup de 40 fraguistes del Club Àgora -els que hi havien estat des del primer moment- per amonestar-los a causa de la seva actitud resistent a integrar-se a Aliança Popular. Tanmateix, no tots els fraguistes es varen mantenir en silenci, ja que el mateix Juan Echevarria o el lleial Josep Maria Santacreu varen manifestar-li el seu desacord. Al final de la trobada, Fraga els va demanar liquidar els Premis de Periodisme, perquè, segons va escriure el mateix Fraga, en aquell moment calia centrar tots els esforços en l’aposta política d’AP i, escrivia també, la dificultat que es presentava per aconseguir assentar Aliança en el territori català. Irònicament, la terra que més havia contribuït al seu projecte inicial, on de fet va néixer tot, era ara la que més dificultats li presentava.

Aquella visita de Fraga a Catalunya va suposar diverses novetats: d’entrada l’adhesió formal de RDC al projecte d’Aliança Popular. També els rumors de deserció dels elements més liberals del grup (seguint l’exemple de Penalva), és a dir, estaríem parlant de gent com el professor Alexandre de Pedrós, Joan Josep Folchi, l’advocat Ángel Sánchez García, Luís Cierco, Manuel Milián, Jaume Torras, Pere Arderiu, Juan Echevarría o Josep Maria Santacreu. Uns rumors de deserció que arribaven a abastar entre el 60% i el 70% de la militància de RDC, amb la hipotètica idea, mai portada a terme, de recuperar el nom de Club Àgora per a ells sols i desvincular-lo d’Aliança. Deixant de banda les tensions, cal dir que la voluntat de Fraga va acabar imposant-se dins de RDC, d’aquesta manera, va ser elegit nou president de Reforma Democràtica de Catalunya l’alcalde de Pineda de Mar, Josep Aragonès i Montsant, i es va ratificar la plena integració dins el projecte d’Aliança Popular.

Cap a la fi de RDC

Un cop RDC va escollir de president Josep Aragonès (del sector conservador) i es va integrar definitivament RDC a Aliança Popular, els elements més aviat de centreesquerra o, simplement, disconformes amb ajuntar-se amb Laureano López Rodó, varen distanciar-se del projecte polític, cal recordar que els fraguistes havien començat la seva aventura política lluitant contra el laureanisme a Barcelona i derrocant a l’alcalde Porcioles. Alguns fraguistes “de camisa vieja” -que dirien els falangistes- com Josep M. Santacreu, Joan Echevarría, Pere Andriu i Manuel Milián Mestre varen batallar durant el primer semestre de 1977 per aconseguir prendre als redactors d’esquerres el control ideològic del Diario de Barcelona i, d’aquesta manera, poder tenir una plataforma de suport immediat -o futur- per a les aspiracions del seu patró de Villalba. Tot i creure que Fraga s’equivocava en la seva aposta d’A.P., els esmentats fraguistes seguien tenint esperança en l’exministre.

Després podem trobar els casos de Joan Josep Folchi i de Pedro Penalva, que acabaran abandonant el projecte de RDC per passar a la Unión de Centro Democrático. De fet, el primer dels dos arribarà a ser Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat Provisional de Catalunya.

Pel que fa als sectors conservadors de RDC que varen acceptar la integració a AP de C., tampoc varen acabar gens satisfets amb la gestió que el Sr. Laureano López Rodó feia del partit a Catalunya -cal recordar que la gent d’Acció Regional (el partit de Laureano) monopolitzava Aliança en terres catalanes, almenys durant els primers anys. La disconformitat amb les polítiques portades a terme per Laureano va arribar a tal punt que la Junta Directiva de RDC va decidir retirar els seus candidats de les llistes d’Aliança Popular de Catalunya a les primeres eleccions generals.

Per tant, no sols el sector anomenat dissident va preferir mantenir-se al marge de les llistes electorals d’AP, sinó que el sector conservador que, en teoria, acceptava la unió amb Aliança Popular, també va acabar molt decebut amb la manera que la gent d’Acció Regional portava a terme la política al Principat. Una mostra més del malestar de RDC amb Acción Regional i AP la trobem dins la carta que Josep Aragonès va enviar a l’exministre Fraga el dia 10 de maig de 1977 i que servia d’explicació a una carta que havia enviat a Laureano López Rodó comunicant-li la decisió de retirar els candidats reformistes de les llistes d’AP de C.

Mi querido amigo,

Supongo ya en su poder la fotocopia del escrito que la Junta de Reforma Democrática de Cataluña dirigió a Don Laureano López Rodó. […] La gravedad de la situación nos ha obligado a tomar dicha postura.

Creemos que las próximas elecciones son algo más que una decisión de política de salón, hay que tomar en cuenta la opinión general. Don Laureano parece olvidar que las elecciones se ganan por los votos de los electores y no por sus decisiones. […] Alianza Popular presenta por Barcelona una lista de candidatos, la mayor parte de los cuales no tienen ningún arraigo popular y lo que es peor, algunos son totalmente negativos. Por Gerona ni un solo hombre válido, habiéndose rozado el ridículo al tener que enviar en los últimos días mensajeros desde Barcelona, para buscar candidatos que quisieran presentarse, todo ello gracias a la intervención de Don Laureano que sacrificó a los hombres de que disponíamos, con sus concesiones en pactos fallidos y todo ello agravado por el hecho de haber intervenido en una provincia que se siente celosa de su personalidad […].

Hay que reconocer también, que ha sabido colocar a los hombres de su partido y a los que están a sus órdenes en los mejores puestos de las listas. En este sentido se ha llevado una política coherente, solo en este sentido. […]

Como ya le comuniqué en mis visitas, las reuniones de la Junta Provincial han sido únicamente una manera de perder el tiempo, perfectamente organizadas por el Presidente para tener una total libertad de acción. En dichas reuniones jamás ha surgido un acuerdo mutuo, excepto el de darle un voto de confianza para actuar según su criterio, ya que en las mismas y bajo su batuta transcurrían las horas sin llegar a ninguna conclusión.

Finalment, l’aventura d’aquells fraguistes que feren Reforma Democràtica de Catalunya, aquella aventura que començà lluitant contra els tecnòcrates, els laureanistes i buscant la reforma cap a la Democràcia, acabà liquidada dins l’Aliança Popular dels coneguts com a Set Magnífics. I d’Aliança Popular s’avançà cap el que avui en dia coneixem com el Partit Popular. Lluny queden els anys del Club Àgora, els anys dels contactes amb l’oposició democràtica al Franquisme, els contactes amb nacionalistes catalans, amb excombatents republicans, amb comunistes… Lluny queden els anys en què l’entesa entre les nostres nacions, la catalana i la castellana, hauria pogut fer sorgir una gran dreta estatal respectuosa amb la nostra identitat que mai va néixer.

Read More

Els orígens catalans del Partit Popular (I)

Els orígens catalans del Partit Popular (III)

Seguim amb l’article sobre els orígens catalans del Partit Popular, com explicàvem en la primera part de l’article, ara explicarem com encararen els fraguistes l’aparició de les associacions polítiques dins el marc del franquisme, el naixement de Reforma Democràtica de Catalunya o el deteriorament de la imatge de Fraga.

Apareixen les Associacions Polítiques

Un cop succeí el magnicidi del President Carrero Blanco, el nou President Arias Navarro intentà posar en pràctica una sort de reformisme anomenat “Espíritu del 12 de Febrero” que tindrà com a part essencial la creació, al gener de 1975, del Estatuto Jurídico del Derecho de Asociación, que permetia crear una associació política sempre que es recollissin un mínim de 25.000 firmes repartides proporcionalment en almenys 15 províncies. Amb aquestes restriccions s’evitava que nasquessin associacions de caràcter regionalista. A més a més, tota associació política havia d’acatar els Principios del Movimento i obtenir el consentiment del Consejo Nacional del Movimento.

En el moment de plantejar-se les associacions polítiques, Fraga, des de Londres, va temptejar el terreny tot i ésser conscient que “es difícil aparecer como demócrata habiendo sido ministro de Franco” tal com va reconèixer al Comte de Barcelona, Don Joan de Borbó, durant un dinar londinenc. De totes formes, va preferir no donar més vida al govern d’Arias Navarro i declinà la idea de crear una associació política; ara bé, el que sí va fer per tal de fer-se veure i recordar a la ciutadania que seguia ben present i dins la cursa política fou adherir-se a una altra societat-tapadora de propòsits polítics: FEDISA (Federación de Estudis Independientes, Sociedad Anónima). Juntament amb l’exministre, dins aquesta societat trobem altres reformistes com Pio Cabanillas, José María de Areilza, Francisco Ferndández Ordóñez, Marcelino Oreja o Leopoldo Calvo Sotelo. A més a més, al cap de poc temps, a l’entitat també hi participà financerament i física Josep Maria Santacreu, que va esdevenir accionista i membre del Consell d’administració de l’entitat.

f784b260810495da97f1b54a64226974_l
Imatge d’Arias Navarro en el seu discurs aperturista a les Corts, Madrid 12 de febrer de 1974. Imatge de l’agència EFE.

Tanmateix, si bé el fraguisme no va voler participar en el joc de les associacions polítiques del franquisme, moltes altres personalitats del Règim (de totes les tendències) sí que ho varen fer. Així doncs, l’associació més oficialista –en paraules de Joan B. Culla- fou la Unión del Pueblo Español (UDPE), que era un perllongament poc dissimulat de la Secretaria General del Movimiento i estava organitzada i dirigida per Adolfo Suárez González.

L’Operació Fraga va adquirint pes

A l’agost de 1975, varen veure la llum les 450 pàgines del llibre de Manuel Milián Mestre Fraga Iribarne, retrato en tres tiempos de la editorial DIROS. El pròleg és de Gabriel Cisneros i era, sense cap mena de dubte, tota una gran campanya per popularitzar el líder gallec. Paral·lelament, l’empresa de Josep Maria Santacreu es feia amb el control de la societat editora del Diario de Barcelona i omplia el consell d’administració amb fraguistes reconeguts com Juan Echevarría Puig, Manuel Milián o Pere Arderiu. Bo i així, la operació fraguista sobre el mitjà barcelonès no va preveure la forta reacció que trobaria entre els periodistes que integraven, en paraules de Joan B. Culla, la redacció més progressista i esquerranosa del país.

Finalment, un cop mort el General Franco, al desembre d’aquell mateix any, Fraga vindrà a Catalunya a realitzar una altra gira de 4 dies on seguir-se donant a conèixer. Cal tenir present que en la seva gira catalana, Fraga era un “simple” ciutadà particular, doncs el dia 17 de novembre havia dimitit del seu càrrec d’ambaixador, tanmateix, a part de ser rebut com un cap de govern, tota la seva estada semblava ser l’assaig d’una futura campanya política.

El dia 3 de desembre, un cop va haver assistit al casament de Francesc Rubiralta (membre del Club Àgora), Fraga va recórrer Reus, Salou i Tarragona, on s’entrevistà amb l’arquebisbe i aprofità també per sopar en “un popular restaurante del barrio del Besós con obreros de este barrio, así como de las viviendas del Congreso” . Quan els obrers varen tenir a Fraga al davant, li varen plantejar sense pèls a la llengua els problemes i conflictes laborals que es vivien tant a la SEAT com a Laforsa. Va ser llavors quan, possiblement per primer cop en un lloc públic, Fraga va admetre: “ha llegado el momento de estructurar en nuestro país un sistema pluripartidista de fuerzas políticas”.

De fet, la Vanguardia d’aquell 4 de desembre parlava de Fraga com un dels noms que sonaven per a futur President del Govern.

Durant el dia 4 de desembre, Fraga va visitar el barri barceloní de Nostra Senyora del Port i es va reunir, al barri de Sants, amb més d’un centenar de representats de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, els quals li varen fer tot un memorial dels greuges que patien i aprofitaren, també, per reclamar-li l’amnistia i l’autonomia per a Catalunya.

Fraga, a la tarda, inaugurà de manera solemne la seu del Club Àgora i presentà també el seu darrer llibre: Un objectivo nacional. En el mateix Club, Fraga va mantenir un intens debat amb Agustí de Semir, el qual li defensava la ruptura democràtica (un concepte, ruptura, que Fraga sempre combatia), l’amnistia i el reconeixement de la plurinacionalitat per a l’Estat espanyol.

Durant el dia 5 de desembre, i davant de mil comensals a l’Hotel Reina Sofia, fent l’entrega dels II Premis de Periodisme Manuel Fraga Iribarne, l’exministre va admetre: “Hay que reconocer de una vez que somos una nación multiregional y pluricultural”. També cal dir que el mateix Fraga va anotar més tard que “En aquel momento era indudable que un gobierno prudente hubiera podido orientar las aspiracions catalanas a un prudente regionalismo”.

Seguint amb la seva carrera, sis dies després d’aquell acte d’entrega de premis, Manuel Fraga era nomenat Vicepresident per a afers d’Interior i ministre de la Governació del primer govern de la monarquia després de la mort del dictador, sota la presidència del franquista Carlos Arias Navarro. En aquells moments, sols quedava fer caure la peça de Carlos Arias Navarro i la Presidència podria ser obtinguda, finalment, per el veterà polític gallec.

Quan va arribar el moment de formar el seu equip pel Ministeri de la Governació, Fraga hi va incorporar dos membres de primer nivell de GODSA, el Sr. Gabriel Cisneros Laborda i el Sr. Carlos Argos. Per altra part, Fraga designarà a Juan Echevarria (president del Club Àgora) per a la direcció general de Correus i Telecomuniacions.

Els fraguistes, en controlar el Ministeri de la Governació, ambicionaven una expectativa que al segle XIX hagués tingut un gran èxit: a partir del control del Ministeri situat a la Puerta del Sol, podrien intentar controlar els governs civils d’Espanya i, gràcies a aquest fet, arribat el moment, fer un desplegament per tot el territori d’un partit oficialista i amb totes les de guanyar. Laureano López Rodó ens explica que el ministre d’exteriors en aquell moment, el Sr. Areilza, li va dir que “Fraga jugaba a dar un pucherazo con 50 gobernadores” . Però els fraguistes, a diferència d’altres, eren ben conscients que els temps no eren ni els del sistema de la Restauració ni els del Franquisme, per això activaren el seu propi partit després d’anys de preparació i actuació en públic. Estava a punt de néixer Reforma Democrática i, al seu costat, la germana catalana, Reforma Democràtica de Catalunya, el partit que actuaria dins la nació on habitava la gent que havia ajudat a Fraga a iniciar la seva aventura política amb mentalitat democràtica.

Neix Reforma Democràtica de Catalunya

Al febrer de 1976, l’estructura fraguista a nivell estatal, sustentada a Madrid per GODSA i a la capital catalana pel Club Àgora, va procedir al llançament del seu partit (el qual oficialment no naixia com a partit perquè legalment no podia, però tenia tots els components d’una organització d’aquestes característiques) Reforma Democrática (RD). A la capital d’Espanya, la presentació del projecte va tenir lloc el dia 25 de febrer i va estar portada a terme per una Comisión Gestora Nacional Provisional integrada per 9 membres on el secretari de premsa i relacions públiques era l’imprescindible Manuel Milián Mestre. En tant que ministre, Fraga no va participar activament en la presentació del partit per mantenir una teòrica neutralitat ministerial, tot i que hi va aparèixer fugaçment. Al cap de cinc dies, el 2 de març, en els locals del Club Àgora de Barcelona, s’hi varen aplegar 300 persones per conèixer de primera mà la Convocatòria per a una Reforma Democràtica (la versió, en llengua catalana, del Llamamiento fundacional de Reforma Democrática).

En aquell acte hi varen parlar, entre altres, el professor d’universitat i delegat d’Hisenda a l’Ajuntament de Barcelona, el Sr. Alexandre Pedrós i Abelló i, també, el periodista Manuel Milián Mestre. Els dos conferenciants posaren l’accent en el caràcter no sucursalista de Reforma Democràtica de Catalunya i en la vocació regionalista i centrista del partit. Posteriorment, en una roda de premsa es va fer pública la Junta Gestora de Reforma Democràtica de Catalunya (RDC): Manuel Milián, Alexandre Pedrós, Pedro Penalva, Luís Cierco, Jaume Torras, Celedoni Sala, Ramon Pellicer i Francesc Rubiralta. També es va constituir un Conell Assessor format per Josep Maria Santacreu, Francesc Guillamón Vidal (empresari i exaviador republicà), Joan Josep Folchi, Alfons Canal i Diego Roldán.

A més a més, a l’acte, segons informacions de La Vanguardia hi varen assistir representants d’altres partits i entitats: “Al citado acto asistieron unas trescientas personas que llenaban el Salón de Actos del “Club Agora” además de algunas personas vinculadas a la Reforma Democrática de Cataluña como los señores Santacreu, Peñalva, Cierco, Arce,  etcétera, se encontraban otras pertenecientes a otros grupos como don José Antonio Linati del Club Catalonia, don Antonio de Senillosa, monárquico-democrático; Josep Maria Figueras i Bassols de Acció Democrática; Marcelino Moreta, diputado provincial; Miquel Esquirol de Convergencia Democrática de Cataluña y Miquel Sellarés del mismo grupo pero que asistió en su calidad de miembro de la Asamblea de Cataluña; ya que los organizadores del acto habían enviado invitaciones a don Agustín de Semir, Pedro Portabella y al citado, para que asistieran al acto. Como recordarán nuestros lectores el señor de Semir intervino en el acto que en el mismo local se celebró hace unos meses con motivo de la presentación del libro de don Manuel Fraga Iribarne: Un objetivo nacional. También se encontraba el señor Molinero ex delegado de servicios del Ayuntamiento.”

El mateix dia 2 de març de 1976, segons fonts de La Vanguardia, es varen reunir representants de Reforma Democràtica de Catalunya amb altres partits situats en posicions ideològiques similars per a tal de mirar de crear una confluència per a les futures eleccions municipals.

A partir del moment de la presentació en públic de RDC, però, la imatge pública del Vicepresident Fraga i la dels seus fraguistes catalans va anar adoptant unes divergències cada cop majors, sobretot en el que feia referència a les aspiracions nacionals catalanes. Així doncs, respecte a la futura articulació territorial de l’Estat espanyol, Fraga havia deixat ben clar al nou governador de Barcelona, Salvador Sánchez Terán, que no s’havia de restablir l’Estatut Català de 1932 tot i que calia abordar el tema català amb serietat i rigor.

La imatge de Fraga comença a deteriorar-se

Pel que fa al tema regional, els primers textos programàtics de RDC parlaven d’institucionalitzar les mancomunitats regionals i d’una amplia descentralització com a inici d’un programa regionalitzador, unes propostes que estaven molt distants del que demanava la oposició democràtica catalana.

Quan el dia 20 de novembre de 1976 es va aprovar mitjançant un Reial Decret la creació de la Comisión para el Estudio de un Régimen Administrativo Especial para Cataluña es va iniciar una tasca que culminarà al desembre d’aquell mateix any amb la creació d’una mancomunitat de serveis de les quatre diputacions catalanes i la instauració d’un Consell General de Catalunya. Tot i que els esdeveniments posteriors feren evident que els resultats de l’esmentada comissió no cobrien les expectatives del poble que demanava l’autonomia, Fraga va expressar-se d’una manera molt diferent: “El gobierno no va a consentir que se le rompa España y sus cuarenta últimos años de la historia en las manos…”. Cal esmentar que en aquella comissió presidida pel tortosí Federico Mayor Zaragoza, hi participaren dos noms destacats del grup fraguista de Barcelona: Juan Echevarría i Alexandre Pedrós.

Tanmateix, el deteriorament de la imatge pública de Fraga no va venir únicament pels seus posicionaments envers el cas català, sinó que va anar lligat a la seva actuació com a Ministre de la Governació. Sols cal recordar les càrregues dels grisos a Barcelona els dies 1 i 8 de febrer contra les manifestacions que demanaven l’amnistia, o els fets de Vitòria del 3 de març on quatre treballadors varen ser morts pels trets de la Policia Armada, o Madrid al 29 de març, on es varen detenir a diversos dirigents comunistes i socialistes, o a Montejurra, el dia 9 de maig, quan, durant la tradicional romeria que el Carlisme celebra cada any, la Guardia Civil va contemplar de manera impassible com diversos pistolers d’extrema dreta, al voltant de Sixte Enric de Borbó-Parma, mataven dos militants del Carlisme d’esquerres. En poc temps, tota la imatge de reformista que li hagués servit per a ocupar la Presidència del Govern es va esfumar en benefici d’un ambiciós Adolfo Suárez.

S’ha parlat i reflexionat bastant sobre per què Fraga va decidir actuar amb tanta duresa i s’ha dit que el polític gallec creia realment que Espanya es veia amenaçada per una situació prerevolucionària que calia aturar de cop. Per altra banda, Areilza sostenia que Fraga pretenia guanyar-se el suport de la cúpula militar per poder esdevenir el successor immediat d’Arias Navarro. Fos com fos, el resultat era el mateix: la disminució de les possibilitats de Fraga per aconseguir la Presidència.

Paral·lelament a la imatge que anava adquirint Manuel Fraga i allunyat dels despatxos ministerials de Madrid, el grup de Reforma Democràtica de Catalunya s’anava situant, cada cop més, en l’ala esquerra del fraguisme espanyol; com veurem més endavant, en el si de Reforma Democràtica varen anar configurant-se dues tendències, una situada al centre-esquerra i una altra de conservadora i dretana. Aquest viratge cap al centre-esquerra queda clar en alguns dels punts que Manuel Milián Mestre elaborarà per a un esborrany de decàleg, tramès a la seu central de RD, i que plantejava com havia de ser la imatge que anés adquirint el nou partit:

–          1. Grupo joven, independiente y no vinculado a la trayectoria del franquismo.

–          2. Grupo reformista con tendència al centro-izquierda. (…)

–          4. Grupo demòcrata por encima de todo. (…)

–          7. Grupo populista que busca la aproximación a los sectores obreros promocionados. (…)

–          10. Grupo eminentemente regionalista.

Tota aquesta adscripció al centre-esquerra, la desvinculació explicita del passat franquista, la defensa del regionalisme, etc. que anava adquirint una part important de RDC no va ser ben rebuda pel fraguisme de Madrid, però el grup català seguí endavant amb les seves apostes.

Milián, Penalva i altres integrants de RDC apostaren per fer del seu partit una organització d’acord al moment que vivia Catalunya, tant és així que es mostraren favorables a l’amnistia i a la legalització dels comunistes, convidaven (com ja vàrem veure a la Vanguardia) a representats de l’Assemblea de Catalunya als seus actes i, fins i tot, tampoc negaven acabar integrant-se en l’esmentada assemblea. A més a més, a diferència d’altres, mostraven un autonomisme creixent. De fet, el Llamamiento para una Reforma Democrática va ser traduït al català i amb un pròleg que incloïa conceptes com anar més enllà dels mers plantejaments regionalistes, de la regionalització limitada dels aspectes administratius, de la creació de mancomunitats provincials… el document parlava d’una autèntica descentralització política, de la instauració de governs regionals i d’un estatut que donés pas a una autonomia regional.

Al juny d’aquell 1976 s’havia de celebrar el Congrés Constituent de Reforma Democràtica, però va ser substituït per unes discretes Primeras Jornadas Nacionales on va intervenir Joan Josep Folchi com a president del barceloní Club Àgora. Quedava clar que mentre els fraguistes catalans apostaven per crear un partit de masses, amb un vot centrat en les classes mitges i que busqués, mica en mica, l’acostament dels sectors obrers, els qui rodejaven Fraga a Madrid el tenien convençut que el millor seria crear una estructura partidista des del poder i des d’on posar en marxa el seu partit reformista, amb el suport dels governs civils i altres aparells de l’Estat. A més a més, Fraga pensava que el Rei li confiaria a ell la substitució de l’amortitzat President Arias Navarro (el reformisme del qual estava totalment desacreditat).

2014032111370588865
Imatge d’Adolfo Suárez jurant el càrrec de president del govern davant del Rei Joan Carles de Borbó.

Ara bé, en arribar el dia 3 de juliol, la crisi política que vivia el país (molt controlada pel President del les Corts, el Sr. Torcuato Fernández Miranda) va desembocar en la designació d’Adolfo Suárez com a President del Govern d’Espanya. Manuel Fraga es sentia apartat i decebut i, a més a més, “no tenía confianza alguna en Adolfo Suárez, ni en su capacidad de dirección de la crisis”. Fraga va rebutjar formar part del nou executiu i va viatjar a Lugo, a la seva Galícia natal, a passar un estiu apartat de la capital i dels seus maldecaps.

A finals d’agost, Manuel Milián i tres dirigents madrilenys de GODSA, tots quatre fraguistes de primera hora, varen anar a veure el seu patró (que diria Milián Mestre) després d’haver-li enviat un document molt crític amb el seu pas pel Ministeri de la Governació. Els fraguistes varen mirar de convèncer Fraga que apostés per crear un partit potent de centre esquerra tot apartant-se dels cants de sirena de les forces que mantenien viu el franquisme. Tanmateix, Fraga els va donar llargues, evità el debat i qualsevol compromís.

En la tercera i última part de l’article parlarem de la fi de l’aposta reformista de Fraga, el naixement d’Aliança Popular i les tensions dins de Reforma Democràtica de Catalunya.

Read More

Els orígens catalans del Partit Popular (II)

El Partit Popular, com molts de vosaltres ja sabeu, ha esdevingut el potent referent del centredreta i de la dreta espanyola des de la Transició. Aquest partit és la versió ampliada i perfeccionada d’Aliança Popular, una federació de forces polítiques que va néixer de la unió de diverses personalitats provinents del Règim Franquista; una opció política, la d’Aliança, amb uns resultats no molt brillants en els primers anys de democràcia però que ha demostrat saber aglutinar el vot dretà amb el pas del temps. Tanmateix, la història del Partit Popular neix uns anys abans, en els últims capítols de la dictadura, i neix, també, lligada al ministre estrella del Franquisme: Manuel Fraga Iribarne. El que miraré de resumir en aquests tres articles, doncs, seran els orígens del partit, els anys en els quals es va constituir el Club Àgora i, posteriorment, Reforma Democràtica de Catalunya (germana catalana de Reforma Democrática), el primer partit polític de Manuel Fraga, que més tard s’unirà amb altres associacions polítiques per a crear Aliança Popular. Una aventura política, la de Fraga, que podríem afirmar que va néixer a Catalunya i que va rebre, fins i tot, finançament del Partit Comunista.

El cas MATESA

Per trobar els orígens del Partit Popular hem de posar la vista bastants anys abans de la seva fundació: hem de remuntar-nos a les acaballes de Règim Franquista, l’any 1969, quan per aquelles dates el cas de corrupció MATESA havia provocat una sacsejada en el govern espanyol. Recordem que amb la Llei de Premsa, que Fraga -en tant que ministre d’informació- havia promogut, es va permetre que els mitjans de comunicació tractessin en profunditat (i amb llibertat) aquell cas de corrupció que afectava durament a molts dirigents de l’Estat. Fraga podia veure, també, l’ocasió per debilitar una de les altres faccions del Franquisme, els tecnòcrates, molt involucrats en aquell cas de corrupció.

Fos com fos, el cas MATESA va produir la substitució de gran part dels ministres del moment. El General Franco, com en altres ocasions, va actuar de manera salomònica destituint uns i altres, castigant tant els implicats en el cas com els qui l’havien destapat, i per aquest motiu el mateix Fraga (a la imatge, davant els micròfons) va veure’s desposseït del seu càrrec de ministre d’Informació.  

fraga-ministre-info
Fraga Iribarne, davant els micròfons, en la seva etapa de Ministre d’Informació i Turisme. Any 1962. (Extreta de l’ABC)

El nou consell de ministres sorgit d’aquell daltabaix i designat pel General Franco presentava clares diferències amb els anteriors governs: es tractava d’un govern amb una total presència de ministres tecnòcrates. Es trencaven, doncs, els equilibris entre les famílies del Franquisme. El gran triomfador era, de manera clara, l’almirall Carrero Blanco, que semblava ser qui realment havia escollit els noms per al nou govern entre la facció que li era més pròxima, els tecnòcrates, pròxims a l’Opus Dei. En canvi, els sectors anomenats azules (Fraga un dels seus principals exponents), més pròxims a l’aparell de Falange, eren els grans derrotats. Les crítiques al nou govern per part de personalitats del Règim eren nombroses: l’almirall i exministre Pedro Nieto Nuñez, els falangistes José Antonio Elola-Olaso o Raimundo Fernández Cuesta, Fernando María Castiella… tots ells varen criticar el nou govern tecnòcrata, tots ells, de fet, se sentien part d’un mateix bàndol: el bàndol dels exclosos en el nou govern.

Primers moviments

L’exministre Fraga Iribarne, en paraules de Joan B. Culla, va extreure dues conclusions d’aquella crisi: la primera era que la vida de Franco i la del seu règim polític estaven unides, per tant, la mort de Franco (com formularà també Fernández Cuesta) significarà també la mort del Règim. La segona conclusió era que, sense els recursos mobilitzadors i mediàtics del poder (a finals del 1971 l’exministre perdria, fins i tot, el doble escó de consejero nacional del Movimiento i procurador en Cortes), si Fraga volia jugar un paper rellevant en la política després de la defunció del Caudillo, en un nou tauler forçosament marcat per l’opinió i el sufragi, necessitava començar a dotar-se de dues coses: d’un discurs programàtic personal i identificable, i d’una base política organitzada per tot el territori.

En relació a crear un discurs polític clar i propi, Fraga realitzarà entre l’any 1969 i 1973 dos llibres: El desarrollo político (1972) i Legitimidad y representación (1973), a més de cinquanta-una conferències o seminaris i diverses entrevistes a la premsa. L’exministre estava disposat a no rendir-se, a jugar un paper rellevant en el panorama polític que s’acostava a partir de la pròxima mort del dictador.

De cara a la creació d’una base política al llarg del territori, és a dir, a buscar suports polítics reals entre la societat, hem de destacar una trobada molt important: el sopar al restaurant Jockey de Madrid del dia 9 de gener de 1970 entre l’exministre Fraga, l’empresari Josep Maria Santacreu, el periodista Manuel Milián Mestre i el notari Ballarín Marcial, el qual animaria a repetir aquella mena de trobades (en vistes a crear un futur projecte polític). Segons Joan B. Culla “Fraga, de tarannà populista i amb sòlides arrels rurals, va veure en l’activisme de Milián i en les disponibilitats econòmiques de Santacreu un suport gens negligible de cara a organitzar, a Catalunya i a tot l’Estat, un embrió de força partidària”.

floquet-and-porcioles
Floquet de neu visita l’alcalde José Maria Porcioles a l’Ajuntament. Any 1967 (Fotògraf, Pérez de Rozas)

En aquella trobada s’hi va plantejar també el primer moviment d’acció política d’aquell grup entorn al Ministre Fraga Iribarne: Destruir el que –en paraules de Milián Mestre- era el mascaró de proa del Franquisme a Barcelona, és a dir, fer caure l’alcalde José María de Porcioles (a la fotografia, el de l’esquerra). El fraguisme estava naixent i el seu primer camp de batalla seria a la capital catalana.

Arribats aquí, hauríem de reflexionar sobre l’interès d’aquell grup fraguista a fer caure l’alcalde Porcioles criticant el lamentable desori urbanístic propiciat per ell: el ministre Laureano López Rodó (com abans hem esmentat, membre de la facció tecnòcrata del franquisme, oposada a Fraga) havia estat –sempre amb el suport de Carrero Blanco- el gran valedor de Porcioles al davant de l’alcaldia de la capital catalana. Per tant, fer caure Porcioles significava debilitar Laureano i significava, també, debilitar als tecnòcrates.

El fraguisme, doncs, va començar a actuar contra Porcioles des d’El Noticiero Universal dirigit per José María Hernández Pardos. Uns atacs, però, que varen ser aturats pel mateix sector afí a Porcioles (fet que demostra l’efectivitat dels mateixos) quan un grup d’amics i parents de l’alcalde varen adquirir el mitjà de comunicació. Joan B. Culla ens ho recorda: “En efecte, a mitjan 1972, després de fortes pressions polítiques, elements afins a Porcioles i a l’Opus Dei –a través del Banco Condal- aconseguiren el control empresarial del vespertí i hi posaren al capdavant un periodista amistós amb l’encara alcalde: Manuel Tarín Iglesias”.

Tanmateix, l’operació de l’entorn català de Fraga continuà sense aturador i, a l’any 1974, a través de l’editorial DIROSA, Eduardo Moreno Ibañez i Francesc Martí Jusmet publicaran la critica més dura i contundent que s’ha fet mai contra el porciolisme: El llibre Barcelona ¿a dónde vas?.

Es prepara el Club Àgora

Paral·lelament als moviments per fer caure Porcioles (i debilitar el bàndol tecnòcrata), Fraga va anar repetint i augmentant les seves trobades amb representants de primer nivell de la societat catalana. Es va decidir crear, també a Catalunya, un grup d’estudis que servís com a tribuna pública d’aquell fraguisme cada dia més fort. En aquest sentit, al dietari de Fraga, s’hi registra el juny de 1972: “Fin de semana en Barcelona: preparación del Club Ágora. Asisten José Santacreu, Manuel Milián, Fabián Estapé, Horacio Sáenz Guerrero, Wifred Espina, Eduardo Tarragona y muchos otros. Largos diálogos sobre Cataluña y España entera”.

Aquell fraguisme català que estava naixent i que fundarà el Club Àgora va tenir un punt d’inflexió el dia 21 de setembre de 1972, quan l’empresari Santacreu oferirà la seva casa pairal per celebrar-hi un contacte discret entre Fraga i representants de diverses sensibilitats polítiques i socials (tant d’esquerra, de centre com de dreta) de la Catalunya del moment. Posteriorment es coneixerà aquella trobada com la trobada del Lluçanès.

Joan B. Culla ens escriu que “al voltant del polític gallec, s’hi varen aplegar una trentena de comensals de molt diversa posició: antics exiliats del 1939, com ara l’advocat Josep Andreu i Abelló o l’editor Joan Grijalbo, <<gent totalment llançada als braços de la situació, com per exemple Carles Sentís>>, elements crítics dins la legalitat (els advocats Joaquim Arana, Simeó Miquel o Josep M. Vilaseca i Marcet, el jutge José María Belloch, els professors de dret Pedro Penalva Borràs i Francisco Ferndández de Villavicencio…), represaliats o empresonats pel règim (l’europeista Jordi Prat Ballester, el nacionalista Jordi Pujol i Soley…), el banquer instal·lat a Madrid Domingo Valls Taberner, així com diversos col·laboradors i amics de l’amfitrió”.

En aquella trobada es va parlar en profunditat sobre la relació de Catalunya i Espanya. L’exministre Fraga Iribarne, per exemple, va apostar per avançar cap a una regionalització de l’Estat espanyol sustentada sobre una descentralització administrativa amb un fort accent en els plans econòmics i socials. Jordi Pujol, per contra, va defensar que s’havia d’avançar cap a la implantació d’una autonomia per a Catalunya i el restabliment de l’Estatut de l’any 1932. Per altra part, amb una contundència molt més marcada, Joaquin Arana i Eduardo Moreno varen defensar els drets nacionals de Catalunya amb tal vehemència que Fraga va reaccionar iradament i es calmà, sols, gràcies a l’aparició d’una tempesta de finals d’estiu.

Un temps més tard, a mitjans 1973, el fraguisme va fer un altre pas per constituir-se, seriosament, com a opció política: es va crear el quarter general, el centre d’estudis Club Àgora. Curiosament, aquella entitat es va domiciliar al carrer Villarroel número 45 de Barcelona, a un entresol de 800 metres quadrats que era propietat de Josep Maria Santacreu, a un entresol, de fet, que més tard serà la seu del partit Reforma Democràtica de Catalunya i, uns anys mes tard, a causa de les iròniques voltes que dóna la vida, serà la seu nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El local es va dotar d’una sala d’actes i d’una biblioteca, la reforma va tenir un cost de 27 milions de pessetes i les varen pagar els empresaris Francesc Rubiralta, Jaume Torras i Dieter Staib. Manuel Milián Mestre, al seu llibre Nihil Obstat ens explica de tal manera el Club Àgora: “Así las cosas, Club Ágora posibilitó contactos interesantes y colaboraciones políticas significativas. De allí surgieron notables iniciativas que potenciaron el dialogo clandestino con fuerzas políticas antifranquistas, y trabaron no pocos vínculos que luego, muerto Franco, serían de enorme utilidad: Jordi Pujol, Heribert Barrera, Agusti de Semir, J. Bofill, A Gutiérrez Díaz, Tarradellas, R. Tamames, Teniente General Díez Alegría, Fernando Ma. Castiella, militares clandestinos de la UMD, Vázquez Montalbán, Perich y el grupo de intelectuales que escribían en Por Favor, el editor Joan Grijalbo, Antonio de Senillosa, Eduardo Moreno y Francesc Martí Jusmet, Juan Manuel Sanz –que tenía empleado en su empresa a José Miguel Abad- Fernández Ordóñez, etc. Aquellos contactos trabajaron muchísimas conexiones y colaboraciones que serían luego fundamentales para tejer en la primerísima Transición entre 1975 y 1980 bajo el liderazgo de Manuel Fraga y José María de Areilza”.

A més a més, Manuel Milián Mestre, ens diu també en el llibre Nihil Obstat que el Club Àgora va ser fonamental per dos motius: “Dos hechos determinantes surgieron del Club Ágora y sus gentes: la publicación del libro-escándalo “Barcelona, ¿dónde vas?, de Martí Jusmet y Eduardo Moreno, que significó la caída del Alcalde J.M. Porcioles, y supuso una verdadera batalla política, desconocida todavía hoy, entre Barcelona-Madrid y Londres –en cuya embajada de España estaba Fraga Iribarne-; y la construcción de la denominada Operación Tarradellas, que luego tantos padrinos ha tenido, pero que espero poder documentar próximamente para probar que la idea y el proyecto ni le pertenecen a Manuel Ortínez, ni a Carlos Sentís, si bien ambos jugaran papeles destacados en la operación regreso. En algún archivo de Madrid debe existir un informe sobre la conveniencia de esta operación política de 1974 o 1975 sugiriendo la oportunidad de utilizar la legitimidad de Tarradellas para reconstruir la democracia e integrar a Cataluña en el proceso. Estos informes los redacta el aquí firmante, que mantenía contactos sistemáticos con Saint Martin Le Beau desde 1974, y que trató de auxiliar a Tarradellas al final de sus años de exilio, gracias a la generosidad económica del entonces banquero y empresario Josep Ma. Santacreu. En 1976 consta en el Ministerio de Gobernación una propuesta formal para retornar a Cataluña al President Tarradellas bajo determinadas condiciones. Con Fraga no prosperó totalmente la idea, pero un año después Otero Novas, ministro de la Presidencia con Adolfo Suárez, plantearía dicha operación a partir de mi informe, que sería validado por el coronel de los servicios de inteligencia que Suárez mandó al encuentro del exiliado en la Lorena francesa.”

Així les coses, sabem que cap a l’any 1973 Manuel Fraga i els seus col·laboradors catalans havien aconseguit diverses fites: havien fet caure l’alcalde Porcioles de Barcelona (protegit del laureanisme) i havien promocionat a Fraga en desenes de conferències, seminaris i entrevistes. Havien creat, també, un centre d’estudis que serà l’embrió que es convertirà en el partit polític Reforma Democràtica de Catalunya. Fraga, després de veure’s apartat del càrrec de ministre, no semblava resignar-se a deixar de jugar un paper principal en la política que s’acostava.

Exilien Fraga a Londres

Ara bé, si bé Manuel Fraga anava articulant un futur moviment polític per a Espanya que li permetés jugar un paper principal en la política estatal, el tàndem Carrero Blanco-López Rodó, també cap a l’any 1973, aconseguirà unes quotes de poder immillorables: el dia 9 de juny l’almirall serà nomenat President del Govern i, per altra banda, López Rodó (a la dreta de la imatge) serà nomenat ministre d’Afers Exteriors. En tant que planificador de la política exterior espanyola, el nou ministre d’Afers Exteriors va prendre una decisió envers Fraga, conscient de l’antipatia que aquest li tenia: enviar el seu rival a fer d’ambaixador a Londres. Evidentment, els motius d’aquesta decisió no estaven en l’interès de buscar quelcom diferent en les relacions amb els britànics, ans al contrari, simplement tenien com a objectiu apartar ben lluny dels centres del poder espanyol l’ambiciós exministre d’informació i turisme.

laureano-plans-de-desenvolupament
Laureano López Rodó, llavors ministre Comissari del Pla de Desenvolupament, durant la presentació del III Pla de Desenvolupament Econòmic i Social. Novembre de 1971. (Extreta de El Mundo)

Tanmateix, Fraga, des del seu exili londinenc, no va pas deixar de treballar en la idea d’organitzar la seva aposta política per al futur postfranquisme. Joan B. Culla ens ho explica de manera clara: “Ara, si els seus adversaris havien confiat que la missió diplomàtica de Fraga el desconnectés del fraguisme embrionàriament organitzat i li fes perdre notorietat mediàtica, es van equivocar de mig a mig. Circumscrivint-nos només a Catalunya, l’ambaixada londinenca esdevingué ben aviat una plataforma des de la qual obsequiar els generosos mecenes  com Santacreu a les seves estades a la ciutat, acollir les freqüents visites de Manolo Milián, <<que era un hijo más>>  i que havia començat a elaborar una biografia de Fraga, o rebre a <<mucha gente de Barcelona>>. El dia 20 d’abril de 1974, per exemple, l’ambaixador anota al seu dietari: <<Almuerzo mano a mano con Jordi Pujol. Debo decir que estuvo franco; no le interesaba el huevo sino el fuero. “Somos nacionalistas, y lo que nos interesa es la identidad, el hecho diferencial”. Yo le respuse que, a mi vez, era nacionalista de España; pero que aceptaba las autonomías para unión más perfecta de los españoles>>.

Per altra banda, el bienni britànic de Fraga es va veure puntejat per una dotzena de viatges a Espanya, la majoria dels quals amb escala a Barcelona, on els seus amics polítics li preparaven contactes, convocatòries i tribunes. Contactes, per exemple, amb militants comunistes de relleu com l’advocat Agustí de Semir o el metge Ramon Espasa, amb l’arquitecte progre Ricard Bofill i fins i tot amb el secretari general del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz. Pel que fa a les noves tribunes, les més importants van ser els <<Premios de Periodismo Manuel Fraga Iribarne>>, instituïts a finals de 1973 gràcies, un cop més, als diners de Santacreu i també de l’editor Grijalbo […]

En una trobada que el redactor d’aquest article va mantenir amb Manuel Milián Mestre, Mestre esmentava que el Club Àgora es va constituir amb el Sr. Juan Echevarría de President i amb ell de director. A part, un gendre de l’editor Juan Grijalbo es trobava entre els membres del Club. Durant aquella etapa, Grijalbo donava diners tant per al Club Àgora com per als Premis de Periodisme Manuel Fraga i, en paraules de Milián Mestre: “Fraga era l’únic home capaç de fer de pont i portar la Democràcia. I això el Partit Comunista ho tenia molt clar. Per això el PCE em portava ajuts i calers. No sabíem que eren del Partit Comunista, eren de Juan Grijalbo, va ser després que vaig esbrinar que eren del Partit Comunista.”. Així doncs, l’aventura política de Fraga, no sols va néixer a Catalunya, sinó que, per la funció que podia jugar l’exministre gallec, el Partit Comunista -segons Milián Mestre- va enviar diners per finançar aquella operació política. Cal pensar que en aquells temps que Suárez encara estava molt còmode dins les estructures del Franquisme, Fraga era qui realment estava bastint un grup de gent disposada a transformar el règim franquista cap a una democràcia, sense passar per la ruptura, sempre des de la reforma. Fraga era, de fet, l’elaborador d’una operació política que més tard utilitzaria el mateix Suárez quan va posar en pràctica la Unión del Centro Democrático.

Quan es va fer la primera entrega dels premis de periodisme Manuel Fraga Iribarne, l’any 1974, l’exministre i –en aquell moment- ambaixador, va viatjar a Barcelona, on va passar cinc dies amb una agenda pròpia d’un cap d’estat. Segons ens explica Joan B. Culla, Fraga realitzà durant aquells cinc dies una audiència amb el cardenal-arquebisbe Narcís Jubany, una pujada al monestir de Montserrat, diverses entrevistes amb els diaris locals i una roda de premsa on utilitzà verbs com liberalitzar, democratitzar, regionalitzar. Hi hagué també una passejada per la Rambla, àpats oficials oferts per l’alcalde Masó i el president de la Diputació, Samaranch; presentació del seu últim llibre, La República, un sopar al Palau Nacional de Montjuïc on es realitzà el lliurament dels premis amb l’assistència de tres ministres, totes les autoritats i 1500 comensals. En el discurs en motiu de l’entrega dels premis, Fraga va criticar tant l’extrema dreta com l’extrema esquerra; els primers, els acusava d’immobilistes, d’antipapistes i de tatxar de corrompuda a la joventut, els segons, de revengistes i de voler un procés revolucionari a Espanya, i va reivindicar la evolució i la reforma des de postures polítiques de centre.

Ens segueix explicant Joan B. Culla que, evidentment, els postulats reformistes de Manuel Fraga podien tenir una bona acollida entre els estaments conservadors de la burgesia del moment, ara bé, fins i tot l’esquerra barcelonina més mordaç [sic] reconeixia el protagonisme de Fraga i li auguraven un futur important. De fet, la revista humorística Por favor (portada per Manuel Vázquez Montalbán, Perich, Juan Marsé…) va dedicar dues de les seves primeres portades al polític de gallec. En una de les portades apareixia el rostre de l’exministre i al damunt l’enunciat “Operación Fragamanlis”, fent referència al paper que tot just acabava de jugar el cap conservador grec Konstantinos Karamanlís per a fer el pas de la dictadura dels coronels a la democràcia a Grècia.

En el següent article explicarem el paper dels fraguistes durant el govern d’Arias Navarro, les asociaciones políticas, la mort del dictador i el naixement de Reforma Democrática i, paral·lelament, Reforma Democràtica de Catalunya.

Read More

 


Des de l’any 1359, quan el Bisbe de Girona Berenguer de Cruïlles va assumir la primera presidència de la Generalitat de Catalunya, fins arribar a l’actual cap de govern, Carles Puigdemont i Casamajó, el llistat oficial de Presidents ens diu que s’han succeït 130 molt honorables. Ara bé, igual que passa amb el llistat dels Sants Pares, hi ha figures que queden apartades o oblidades del llistat oficial. Avui m’agradaria recordar a dos caps de la Generalitat que, actualment, no consten a l’auca de Presidents i, tot i així, varen lluitar amb totes les seves forces per mantenir en peu una institució que penjava d’un fil.

L’any 1872, quan a Espanya regnava un monarca vingut d’Itàlia amb el nom d’Amadeu I, el Carlisme va revifar i va llançar-se als camps de batalla amb tota la força de la qual disposava. El pretendent Carles Maria de Borbó i Àustria-Este (Carles VII per als carlins) va fer una proclama cridant a la revolta el dia 15 d’abril de 1872, amb aquella proclama, a més a més, s’ordenava a la minoria carlina no prendre seient al Congrés dels diputats, les paraules del jove pretendent deien així: “El momento solemne ha llegado […]. Ordeno y mando que el día 21 del corriente se haga el alzamiento en toda España, al grito de ¡abajo el extranjero! ¡Viva España! “Yo estaré de los primeros en el puesto de peligro”. Tanmateix, uns dies abans del previst, el 6 d’abril, Joan Castells, tan bon punt va ser posat en llibertat del seu empresonament al Castell de Montjuïc, va formar una partida amb un grapat d’homes iniciant la Tercera Guerra Carlina a Catalunya.

Durant tot el segle XIX, els carlins varen intentar fer-se amb el poder mitjançant tres guerres civils: la Primera Carlinada va allargar-se des del 1833 fins al 1840; la Segona Carlinada, del 1846 al 1849, amb el nom de Guerra dels Matiners i, per últim, la Tercera Carlinada, que va anar del 1872 al 1876. És en el marc de la tercera guerra que els carlins, sota el comandament de Carles VII, varen fer clars gestos cap a la recuperació de les llibertats perdudes de Catalunya l’any 1714.

Pàtria-Furs-Rei, els legitimistes lluitaven per una organització totalment diferent de les Espanyes. D’entrada, volien acabar amb el laïcisme de certs sectors liberals i retornar a l’Església totes les propietats que li havien estat expropiades amb les desamortitzacions. A part, volien retornar a l’Església Catòlica la seva antiga preeminència dins la societat com a gestora de la moral pública. El concepte de Pàtria l’entenien com l’organització típica d’Espanya d’abans de l’entrada del model centralista i liberal, és a dir, volien una Corona Espanyola descentralitzada, amb principats i senyorius i, per aquest motiu, els furs (les lleis i privilegis de cada territori) estaran força presents en el discurs polític del Carlisme. Per últim, el Rei era el garant de tots els principis carlins, era el garant de les llibertats de cada territori, el garant de la posició de l’Església i el que havia de mantenir un pacte amb els súbdits per tal de conservar la corona. Aquest pacte entre el poble i el Rei mitjançant una confiança mútua era molt important en la cultura carlina ja que, en cas de trencar-se, els carlins reconeixien el dret a la insurgència, un dret que varen exercir contra Isabel II, Amadeu I, la Primera República i Alfons XII.

El primer gest important del pretendent Carles VII cap a les llibertats de Catalunya es va produir en la proclama de devolució dels furs als territoris de l’antiga Corona d’Aragó feta des de la frontera basca el mes de juliol de 1872. Al Principat es va tenir notícia de la devolució entre el juliol i el setembre quan va començar a circular una edició en català d’aquesta. Com veurem a continuació, la devolució foral constava de dues parts; la primera tenia un caràcter de declaració d’intencions i la segona part era una selecció dels principals furs vigents a Catalunya.

 

“Catalanes, aragoneses, valencianos:

 

El 2 de Mayo llamé desde Vera a todos los españoles, lleno de fe en la grandeza de la Causa, cuyo depósito me ha confiado Dios.

Lo que entonces era una esperanza será muy pronto magnífica realidad. Los cimientos de la Restauración del Trono de Recaredo están labrados con los laureles de Oñate y de Mañaría, de Urbasa, de Ceberio, de Más de Roig, de Arbucias, Tivisa y de Reus. El camino de la victoria está regado con la sangre de los mártires: en él escribieron sus nombres inmortales Ulibarri, Agastuy, García y Francesc.

Hoy, como entonces, pero con más aliento, repito con el orgullo de Rey de una nación heroica: Voluntarios que fijos los ojos en el cielo y en mi bandera corréis generosos al sacrificio, yo os admiro. Soldados de Pavía y de Bailén, que estáis bastante ciegos para ser mercenarios del extranjero, también admiro vuestro valor.  A todos os llamo, porque todos sois españoles; que la empresa salvadora comienza apenas y el mundo nos contempla sorprendido, espantada la Revolución, lleno el país de júbilo inefable. Sí, se acerca el día en que sean realidad mis vehementes aspiraciones.  Por lo tanto, amante de la descentralización, según consigne en mi carta-Manifiesto de 30 de Junio de 1869, hoy os digo pública y solemnemente:

Intrépidos catalanes, aragoneses y valencianos: Hace un siglo y medio que mi ilustre abuelo Felipe V creyó deber borrar vuestros fueros del libro de las Franquicias de la Patria. Lo que él os quitó como Rey, yo como Rey os lo devuelvo; que si fuisteis hostiles al fundador de mi dinastía, baluarte sois ahora de su legítimo descendiente.

Yo os devuelvo vuestros fueros, porque soy el mantenedor de todas las justicias, y para hacerlos, como los años no transcurren en vano, os llamaré, y de común acuerdo podremos adaptarlos a las exigencias de nuestros tiempos.   Y España sabrá, una vez más, que en la bandera donde está escrito Dios, Patria y Rey están escritas todas las legítimas libertades.

Vuestro Rey. –Carlos

 

Frontera de España, 16 de Julio de 1872.

Principales fueros vigentes en Cataluña,

1° La incorporación del Principado de Cataluña, lo mismo que los demás estados del reino de Aragón, Mallorca y Valencia a la Corona de Castilla es por vía de una unión federativa, que le permite conservar su antigua naturaleza, así en leyes y privilegios como en territorio y Gobierno.

2° La religión del Estado es la católica, apostólica romana.

3° El Rey de Castilla no puede ser reconocido por Conde de Barcelona, si antes no jura en las Cortes Generales de Cataluña guardar y defender los fueros y privilegios del Principado.

4° La sucesión en el condado de Barcelona está vinculada en la línea masculina de sus soberanos.

5° Deben celebrarse Cortes Generales en Cataluña cada año.

6° No puede imponerse tributo alguno que no esté votado en las Cortes.

7° La recaudación y administración de tributos están a cargo de la Diputación General de Cataluña.

8° No puede eximirse del pago del tributo general persona alguna de cualquier clase que sea, incluso el Rey y su familia.

9° No hay quintas en Cataluña, todos los habitantes son soldados de la patria y deben tomar las armas cuando aquella se haya en peligro, ya por invasión extranjera, ya por verse amenazada en sus fueros y privilegios.

10° La Diputación General de Cataluña consta por ley inviolable, de tres individuos, elegidos uno por cada estado de los tres que se componen las Cortes.

11° Los municipios se rigen independientemente por las leyes municipales y privilegios que cada uno tenga especialmente otorgado, conforme a sus respectivas necesidades locales.

12° Cataluña no conoce el impuesto del papel sellado ni las obligaciones de alojamiento.

13° En la administración de justicia todos los jueces y oidores de Audiencia serán naturales del país.

Estos son los más notables fueros que regirán con todos los demás en Cataluña, salvo las modificaciones que los adelantos de la época reclaman y serán discutidos por el Rey con las Cortes Catalanas.

Publíquese esta orden de S.A.R., el Infante don Alfonso, Comandante General del Principado. P.S.O. El General en Jefe de Estado Mayor, General Hermenegildo de Ceballos. Frontera de España 29 de Junio de 1872.

 

Cal dir que entre l’abril de 1872 (quan va començar la Guerra) i el juliol del mateix any (quan es va fer la devolució), en gairebé cap de les proclames fetes pels cabdills carlins s’havia fet esment a la qüestió foral. Però al juny, quan la guerra havia donat molts problemes i l’exèrcit carlí es trobava en una situació crítica, el pretendent Carles VII va voler donar un cop d’efecte amb la restauració de les Constitucions Catalanes (furs).

Segons l’historiador liberal Antonio Pirala (dipositari de les cartes creuades entre Hermenegildo Díaz de Cevallos, sevillà de 58 anys i cap de l’estat major carlí, i Joaquín Elío, militar de confiança del Rei carlí) la proclama de devolució de les Constitucions Catalanes va ser una iniciativa estrictament privada del pretendent Carles VII, perquè no tothom dins del moviment tradicionalista hi estava d’acord. De fet, Cevallos pensava que era un greu error acabar amb la unitat administrativa que s’havia imposat a Espanya amb Felip V. Estava preocupat pel fet que, per sortir del pas, es retornessin a Catalunya les llibertats perdudes i, per aquest motiu, va intentar dissuadir al pretendent de la seva decisió. Cevallos va mirar de fer una junta de prohoms catalans que enviessin un comunicat al Rei Carles advertint-lo de la conveniència –o no- de fer pública la proclama de devolució foral. Tanmateix, no es va constituir cap junta i el pretendent va publicar la seva proclama a la premsa estrangera, al diari legitimista L’Unión. El mateix Cevallos tampoc va complir la seva amenaça de dimissió en motiu de la devolució foral.

Sabem que l’any 1872, amb la devolució foral, el Carlisme català va poder reanimar la guerra i sortir de la situació crítica en la qual es trobava. Ara bé, va ser únicament gràcies a la devolució? El cert és que seria agosarat afirmar-ho. El que sabem segur és que altres causes varen reanimar les partides carlines: la ineficàcia de les columnes liberals davant la guerra de guerrilles que practicaven els tradicionalistes, les petites però simbòliques victòries que generals carlins com Savalls varen aconseguir a pobles com Vidrà, la desmoralització de la tropa liberal que portava mesos esperant la seva llicència, la indiferència del republicanisme català davant l’entrada de partides carlines als pobles, símbol del descontent republicà amb el govern de torn. I, a més a més, hem de considerar raons de caire social, com el fet que els joves es reincorporessin a les partides després de la collita als camps. Fos com fos, a partir de la proclama, les partides carlines varen incorporar el concepte Furs en els seus crits i visques.                               

francesc savalls
Francesc Savalls

Amb la guerra ja més avançada, el dia 26 de juliol de 1874, Carles VII signà el decret d’establiment d’una Diputació de Guerra. En el document de creació de la Diputació, el pretendent no feia esment explícitament als furs però les paraules del monarca feien entendre que la Diputació de Guerra tenia molt a veure amb la foralitat catalana: “He representado siempre las tradicionales libertades que he prometido restaurar (…)”. El dia 2 d’agost, el General Rafael Tristany rebia una comunicació del ministre de guerra carlí on aquest li feia saber que, degut al mal estat de l’administració civil al Principat, el Carlisme havia de fer un pas endavant. En la carta s’anunciava que, amb la bona marxa de la guerra, era el moment de crear una administració que preparés el futur canvi de les institucions de poder catalanes. La Diputació de Guerra seria la institució -un cop aconseguida la victòria carlina que mai va arribar- a partir de la qual normalitzar la Diputació del General (Generalitat) que en la devolució foral el pretendent Carles VII ens havia promès.

Els tres primers articles del decret disposaven que la Diputació estaria integrada per 16 membres nomenats pel Rei, i que representarien les demarcacions territorials del Principat. La Presidència de la Diputació havia de recaure en el màxim cap militar de Catalunya, per aquest motiu, durant el seu temps d’existència, els presidents varen ser el general Rafael Tristany primer i Francesc Savalls després. Ara bé, a la pràctica va ser el vicepresident de la Diputació, el Sr. Joan Mestre i Tudela (antic alcalde de Lleida), qui va desenvolupar les funcions de president, ja que Tristany i Savalls estaven ocupats amb els afers de la guerra. A més a més, el pretendent dotava a la Diputació de sobirania per fixar i decidir els impostos, contribucions i tributs que afectessin al Principat, nomenar i suspendre els alcaldes dels municipis catalans, sobirania en matèria d’educació (tenint en compte que havia de comptar amb els vistiplau eclesial) o, també, la creació d’una Reial Audiència de Catalunya. Ja que el document de creació de la Diputació de Guerra és força extens, el podreu trobar a l’annex, al final d’aquest escrit.

rafael tristany
Rafael Tristany

La Diputació s’establiria oficialment el dia 1 de novembre de 1874 a la vila de Sant Joan de les Abadesses. Aquella localitat de poc més de 2000 habitants va ser la seu de la Diputació fins a la primavera de 1875, quan durant el mes de maig es va haver de traslladar a la població de Vidrà (ja que Olot ja havia caigut en mans liberals) i, posteriorment, es traslladaria de Vidrà a la Seu d’Urgell. La guerra cada cop deixava als carlins en una situació més precària i, al març de 1875, el general Martínez-Campos va posar setge a la Seu d’Urgell.
Joan Mestre i Tudela, President en funcions d’aquella Generalitat, va caure ferit defensant la Seu i va ser fet presoner. Setmanes després de l’empresonament del Vicepresident, els representants de la Diputació que encara restaven lliures varen continuar realitzant sessions de treball i disposicions enmig d’un panorama dantesc per a la causa legitimista. Finalment, al més d’octubre deixem de tenir notícies del funcionament d’aquella institució. De nou, la Generalitat havia caigut.

Amb la derrota carlina també va venir la supressió de qualsevol possibilitat d’establiment d’una Diputació General a Catalunya amb sobirania real (tributs, exèrcit, educació, justícia, duanes etc). Però, tot i que fora del llistat oficial, hi ha dos noms que entre 1874 i 1875 que varen desenvolupar les funcions de presidents d’una Generalitat de Catalunya recuperada: el general Rafael Tristany i el general Francesc Savalls. D’una Generalitat molt més similar a l’original, la qual gaudia de gran sobirania, que no pas a l’autonòmica actual, la qual beu de la legalitat republicana. Dos noms que potser podríem considerar d’incorporar al llistat de presidents, si més no, de forma extraoficial, tenint en compte que són un clar exemple del fet que Catalunya, anys després de 1714, encara aspirava a recuperar les seves llibertats perdudes. Tanmateix, i ja per acabar, fora bo no deixar de banda la importància de Joan Mestre Tudela, el President en Funcions, ja que va ser realment ell qui s’encarregà de tirar endavant aquella institució que defensarà personalment amb les armes durant el setge de la Seu d’Urgell.

 

Annex: Creació d’una Diputació de Guerra per decret de Carles VII

 

Carlos VII,

 

“He representado siempre las tradicionales libertades que he prometido restaurar y como complemento de este plan y para dar satisfacción a la imperiosa necesidad de que se administre rectamente la justicia y se deje sentir en el Principado, se ha hecho preciso crear Tribunales que, investidos de atribuciones extraordinarias, puedan responder a la difícil y altísima misión que les está reservada. Para dar cima a tamañas empresas, es indispensable contar con el concurso del país, representado en sus fuerzas más vivas por una Diputación digna y respetable, investida con amplias facultades, robustecida con poderes discrecionales y dotada de elevado criterio, reconocido celo, profunda sabiduría e inquebrantable lealtad hacia la Santa Causa que represento. –En virtud de lo cual, y deseando dar una prueba más de mí acrecentado amor a las leales provincias que componen el Principado de Cataluña, he venido en decretar lo siguiente:

 

Artículo 1°. Se establece en el Principado de Cataluña una Diputación de Guerra, que se compondrá de diez y seis miembros nombrados por Mi, procurándose en cuanto sea posible que represente los diferentes Distritos del Principado.

 

Artículo 2°. La Presidencia de la Diputación recaerá siempre en el Gerente que desempeñe el mando superior militar de Cataluña, asistiéndole el derecho de delegar a una persona de su confianza, para que presencie las sesiones que la Diputación celebre, en el caso de que las atenciones del servicio, las operaciones militares u otro motivo cualquiera le impidiesen concurrir personalmente a aquéllas. Dicho Delegado podrá tomar parte en las deliberaciones, a fin de ilustrar la opinión de los Sres. Diputados, pero carecerá de voto.

 

Artículo 3°. La Diputación nombrará de su seno dos vice-Presidentes, encargados de suplir al Presidente nato en sus ausencias y enfermedades. Asimismo elegirá también un Secretario General, que podrá indistintamente ser o no de la clase de Diputados, y los vice-Secretarios que ejerzan estas funciones asistirán a las Sesiones de la Diputación, aun cuando no sean Diputados, con objeto de levantar oportunamente acta de lo que en las mismas se trate o resolviere. Podrán asimismo tomar parte de los debates, pero sin derecho a votar, cuando no fuesen Diputados.

 

Artículo 4°. La Diputación entenderá la compra y confección de los uniformes destinados al Ejército Real de Cataluña; así como también en la adquisición o fabricación del equipo y demás utensilios que el mismo necesitare, debiendo la Administración militar legitimar los pedidos que por los jefes militares se hagan a la Diputación, y los pagos y entregas que por ellas se verifique.

 

Artículo 5°. A cargo de la Diputación estarán también la instalación, conservación y vigilancia de los Hospitales de sangre; la construcción, explotación y desarrollo de las fábricas de municiones y Maestranzas de Artillería, bajo la dirección de este cuerpo; el abastecimiento del Ejército y la organización de los convoyes, cuando las circunstancias lo exijan; y el suministro de todos los Cuerpos e instituciones del mismo, mediante un presupuesto detallado de la Intendencia y previamente aprobado por el Comandante General del Principado y el Jefe de E.M.G.

 

Artículo 6°. La Diputación de Guerra queda autorizada para fijar impuestos, contribuciones y demás tributos que deban hacerse efectivos en el Principado de Cataluña, cuidando, ante todo, de que sean suficientes para cubrir por lo menos la cantidad a que se eleva la cifra total de los presupuestos.

 

Artículo 7°. Queda asimismo facultada para contratar y realizar empréstitos, bajo la garantía de las propiedades o rentas de las cuatro provincias sometidas a su jurisdicción; pero con la expresa voluntad de que las condiciones a que los mismos estén sujetos, deben ser aprobadas por Mi, o por la autoridad a quien yo delegare.

 

Artículo 8°. Es también de incumbencia de la Diputación el nombramiento y suspensión de los Alcaldes y Ayuntamientos del territorio de Cataluña, pudiendo además destituir definitivamente a unos y a otros, mediante causa criminal o expediente gubernativo legalmente incoado y previa la aprobación del Comandante General.

 

Artículo 9°. A la Diputación está además reservado el nombramiento de todos los funcionarios del orden civil, debiendo utilizar con preferencia a los veteranos e inválidos del Ejército, que por su edad o achaques estén imposibilitados para el servicio de las armas; a cuyo efecto el E.M. de Cataluña procederá desde luego a hacer una nota detallada de los Jefes, Oficiales, clases y voluntarios que se hallen en esta situación.

 

Artículo 10°. La Diputación organizará cuanto antes la Guardia Foral, bajo la dirección y mando de Jefes y Oficiales del Ejército Real .- Asimismo formará los somatenes y milicias realistas, con el carácter de reserva del Ejército de Cataluña, debiendo regirse unos y otros Institutos por reglamentos previamente aprobados por el Comandante General.

 

Artículo 11°. La Diputación a Guerra entenderá provisionalmente, y sin que de sus decisiones se admita ulterior aprobación en la resolución de toda clase de expedientes, tanto los meramente administrativos como los contenciosos.- Las cuestiones de competencia con las autoridades militares, que puedan surgir las resolverá la Diputación, siempre de acuerdo con el Comandante General, sometiéndose el asunto a la Superioridad cuando fuese imposible entre una y otra la avenencia.

 

Artículo 12°. La Diputación está encargada, además de la organización del servicio postal y telegráfico, pudiendo dictar, en este como en todos los ramos de su incumbencia, los Reglamentos que estime más oportunos; de la conservación, mejora y fomento de las carreteras y demás vias de comunicación; del sostenimiento e inspección de los Hospitales Civiles; de mantener la salubridad y vigilancia en las cárceles y demás establecimientos de reclusión; de prestar el más eficaz apoyo y decidida protección a los Ministros del Altar en el ejercicio de su Sagrado Ministerio, así como también a todas las Corporaciones piadosas e Institutos de beneficencia; y de tomar toda clase de medidas administrativas, conducentes a la conservación y afianzamiento del orden social, a la propagación de los salvadores principios representados por la bandera de la legitimidad, y al desarrollo y fomento de la riqueza pública en todas sus manifestaciones.

 

Artículo 13°. La instrucción pública estará también a cargo de la Diputación, la cual, teniendo presente la legítima intervención que en este punto corresponde al clero, y muy especialmente a los Reverendos Obispos y Cura-párrocos, cuidará preferentemente de que se infiltren por ese medio en el corazón de la juventud, las máximas religiosas y morales de la Fe Católica.

 

Artículo 14°. Se creará cuanto antes en Cataluña, una Audiencia Territorial, llamada a entender y fallar en segunda y última instancia en toda clase de litigios y procesos.

 

Artículo 15°. Además de las atribuciones que competen a las Reales Audiencias Territoriales, incumbirán a la de Cataluña, mientras dure el estado de guerra como las del Supremo Tribunal de Justicia. Las decisiones tendrán por lo mismo, aunque sólo transitoriamente, fuerza de ley.

 

Artículo 16°. La Real Audiencia de Cataluña estará autorizada para dictar instrucciones, encaminadas a que la acción de la justicia se deje sentir de manera rápida y equitativa. A este efecto podrá formular, sometiéndolo a Mi aprobación: un Reglamento que haga, interinamente, las veces de Enjuiciamiento civil y criminal.

 

Artículo 17°. La Real Audiencia de Cataluña constará de dos Salas compuestas de tres Magistrados cada una, un Presidente, que hará las veces de Regente, y un Fiscal, todos de Mi nombramiento, a propuesta de la Diputación a Guerra.

 

Artículo 18°. Los Tribunales de primera instancia se compondrán de una Alcalde mayor y del Promotor Fiscal, acompañados del número de Escribanos que se juzgue necesario.

 

Artículo 19°.  El nombramiento de los Alcaldes mayores y Promotores fiscales se hará por Mi, a propuesta de la Diputación, debiendo recaer forzosamente en personas investidas con el carácter de Letrados.
Artículo 20°. La Real Audiencia de Cataluña queda facultada para proponer a la Diputación, y esta a Mi, las reformas y medidas, cuya adopción crea conveniente, para el perfeccionamiento de la Administración de justicia en el Principado. -Tendréislo entendido y lo comunicaréis a quien corresponda.- Y lo traslado a V E. para su conocimiento y efectos consiguientes.- Dios guarde a V. E. muchos años. Real de Estella, a 26 de Julio de 1874.

 

 

Read More