Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 53
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Si alguna font ens permet aproximar-nos, tot i la seva parcialitat, a la moralitat quotidiana del baix clergat i del poble pla en els darrers segles de l’edat mitjana és, sens dubte, la visita pastoral. Document que encara avui dia és confeccionat, neix de la necessitat de fer inspeccions puntuals a totes les parròquies, tant pel que fa a l’estat material del temple i de les dependències, com el compliment de la normativa eclesiàstica tant pels estrats més senzills de la mateixa institució com pel gruix dels feligresos.

Les visites pastorals s’imposen com a obligació en el si de tota l’Església Catòlica a partir del segle XIII i a Catalunya la primera que es conserva és un fragment que fa referència a la parròquia de Sords, al Pla de l’Estany, visitada en 1295. No obstant això, ràpidament s’estén el costum i conservem documents de principis del segle XIV pertinents a les diòcesis de Barcelona, Tortosa o la Seu d’Urgell.

La visita s’iniciava amb l’arribada del bisbe -o el seu delegat- i del seu seguici a la població, on se’l rebia i s’oficiaven oficis, s’impartia la confirmació als feligresos que la requerien -en tant que és un sagrament que només pot impartir un bisbe- i tonsurava als clergues. Després, inspeccionava l’estat i la correcta disposició material de l’església, capelles, dependències i tot allò que conté, alhora que  també supervisava el cementiri. Més tard, s’interrogava als clergues i parroquians sobre possibles faltes tant dels religiosos com dels laics. El bisbe acabaria ordenant els càstigs, que no són tan severs com podríem imaginar. Per a seguir un protocol d’anotació de la informació extreta en la inspecció ocular i els interrogatoris existien una mena de qüestionaris.

La visita que ens ocupa, és la que fa el bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, a la seva diòcesi el 1303, circumscrivint-la al territori del Penedès. El pas per aquesta contrada es va fer entre el 14 de juliol i el 2 d’agost, dues setmanes on el seguici registrà negligències i faltes relatives tant a l’estat dels edificis eclesiàstics com a la moral de clergues i laics, acudint a la majoria de localitats el mateix bisbe o un delegat per fer el seguiment, però també convocant els habitants dels nuclis poblacionals més petits a localitats de major pes demogràfic per tal d’interrogar-los sense mobilitzar tot el seguici cap a zones més inaccessibles i recòndites. Per aquest article, es destacarà el tipus de faltes comeses tant de clergues com de laics, tot relacionant-ho amb el context general del moment.

Partint del fet  que aproximadament nou de cada deu localitats del Penedès en l’any 1303 són assenyalades per l’Església com a ubicacions on es  duen a terme hàbits incorrectes, començarem l’anàlisi per la moralitat dels homes de l’Església i, concretament, per les faltes derivades de l’incompliment del celibat, o la preferible situació que el sacerdot opti per a no mantenir relacions sexuals amb ningú. Amb relació al celibat dels clergues i a l’incompliment d’aquest, usualment anomenat nicolaisme, és quelcom reiterat al llarg de l’edat mitjana i amb el qual es dóna una veritable muntanya russa amb la major o menor tolerància de l’Església envers el fenomen. Ja en el segle IV es desaconsella la cohabitació conjugal dels sacerdots des de Roma i corroborat per nombrosos concilis provincials a Gàl·lia, Hispània i Àfrica. En la Gàl·lia merovíngia molts dels sacerdots estaven casats i en concilis com el de Lió (583) s’exhorta a aquests que repudiïn a les seves esposes, tot i que sembla que a la pràctica aquest imperatiu va tenir poca repercussió. Als segles VII i VIII no es testimonia una preocupació real d’imposar el celibat, però que rebrota en època carolíngia. El segle X, el segle de ferro o pornocràcia, es torna a tenir el nicolaisme per un problema. La reforma gregoriana al segle XI i el I Concili Laterà al segle XII advoquen per impedir el matrimoni i el concubinatge clerical, sovint castigant a les concubines i no als preveres. En el Concili de Constança (1445) s’intenta dur endavant el darrer projecte d’acceptar el matrimoni dels clergues com  a mal menor per evitar pecats pitjors . La problemàtica es mantindria fins a Trento, on ja quedaria consolidada la idea que un sacerdot ha de ser cèlibe. 

Font: Bibliothèque de l’Arsenal del Decameron

Si es posa en relació amb els resultats obtinguts al Penedès en 1303, s’observa que sobre el total de setanta clergues de diferent tipus que han sigut acusats d’alguna falta, cinquanta-quatre no són cèlibes (un 77%) i d’aquests no cèlibes trenta-sis tenen descendència, la qual cosa suposa que dos terços de clergues no cèlibes han tingut fills. Fins i tot, alguns d’aquests celebren missa amb son pare i acaben esdevenint eclesiàstics. Només dos capellans haurien formalitzat la parella casant-s’hi amb alguna mena de ritus que l’Església contempla com a matrimoni. Així mateix, dos clergues eren bígams, o sigui, que tenien dues parelles alhora i un prevere és acusat d’incestuós a Vilafranca del Penedès. És en aquesta mateixa localitat on crida l’atenció el fet que molts sacerdots de diferents pobles hi tenen allà la seva amant o concubina i els seus fills, a qui venien a veure amb major o menor regularitat i freqüència. 

De la mateixa forma, ressalta el fet que en una localitat costanera com és Cubelles, que llavors aglutinava també Vilanova de Cubelles -el que passaria a convertir-se en Vilanova i la Geltrú-, el prevere Andreu, que era fill d’un prevere homònim, tenia una esclava sarraïna d’amant i amb la qual tenia fills com ho testimonia l’acusació en llatí: “Andreas presviter cognosvit quandam servam sarracenam. Andreas predictus habet filios”.

Tanmateix, no guardar celibat no era l’única falta dels clergues del Penedès. Així doncs, un 18,5% clergues són aficionats als jocs d’atzar, un 10% han malversat fons de l’Església o han fet negoci a expenses de la fe i l’espiritualitat  dels feligresos, un 7% no residien a les seves parròquies i un 11,5% no atenien correctament la parròquia, ja sigui no dispensant els sagraments al gruix de la comunitat, no fent determinats ritus i oficis que els hi eren requerits, no atenent l’escolania o no tenint habilitat correctament l’edifici, que podia estar en deplorables condicions amb la deixadesa i inacció més absolutes del clergue responsable.

El fet de lucrar-se a partir de la compravenda de béns sagrats i espirituals, mercantilitzant-los, és la simonia i esdevé un dels majors obstacles a combatre que topà la institució eclesiàstica en la corrupció de les seves pròpies. Un exemple ben conegut d’aquest fenomen va ser la controvèrsia de les indulgències que Martí Luter s’hi oposà tan severament en les seves tesis publicades en 1517, però la realitat sembla apuntar que casos de simonia ja anaven reiterant-se al llarg de l’edat mitjana. Simonia podia aglutinar des de la venda de l’absolució dels pecats, el cobrament de la impartició de benediccions i la celebració de sagraments, fins a la compra del càrrec de rector o bisbe tot evitant el procediment que pertocaria. 

Ja fou condemnada reiteradament en concilis com el d’Orléans (533), el de Braga (572) i el VI de Toledo (638) en temps altmedieval. Un mal que novament esdevé freqüent amb la consolidació del sistema feudal, així que el mateix papa Inocenci II ho condemnà durament en ple context de la Querella de les Investidures. Un segle després, el Concili IV de Laterà (1215) exhortà que els clergues havien d’administrar els sagraments gratuïtament i es prohibia rebre res per baptisme, matrimoni i sepultura, en la legislació posterior. Els sínodes de Tortosa, Girona i Tarragona ho ratificaren en terres principatines al llarg del segle XIV. Casos de simonia en aquesta visita són el del capellà de Foix que no vol fer ofici de difunt i altres tasques si no li són pagades, o els capellans Quer i Jaume Plana, ambdós de la Geltrú, que de la mateixa forma exigeixen diners per celebrar oficis.

Poden resultar més sorprenents que la resta diversos casos particulars que trobem a la visita pastoral de 1303, delimitant-la a l’àrea del Penedès, uns casos especialment extraordinaris i greus en el nostre enteniment. En primer lloc, que el clergue Ferrer de la localitat d’Arboç fos denunciat per anar armat a la nit juntament amb altres homes laics, deixant clar que aquest clergue participava d’alguna mena de la idea de virilitat estesa en aquesta població. Així mateix, a Santa Oliva, la missa era oficiada per un monjo que no havia estat ordenat sacerdot, atès que el poble no disposava de prevere que s’encarregués de l’església. Finalment, altres dos casos realment pertorbadors són, per una banda, la immesurable incompetència de Ferrer Llaurador, rector de la Bleda, que va ser denunciat perquè no vivia a la parròquia, no hi havia ni hòsties ni aigua beneïda en el temple i no es podia administrar correctament el sagrament. Hi havia parroquians que havien mort, fins i tot, sense confessió. Per altra banda, la també tremenda conducta de Ponç ses Trosses, rector de la parròquia de Santa Anna del Vendrell, que desperta l’enuig del bisbe atès que no celebrava ni misses ni sagrament, no tenia escolania, demanava diners per absoldre els pecats en una evident mostra de simonia, no visitava als malalts, jugava i, a sobre, tenia de concubina a una dona casada amb un veí del poble, de la que tenia fills. Conductes que sobten a qui les llegeix en el segle XXI i són assenyalades com a tremendament escandaloses.

Font: Li Livres dou Santé d’Aldobrandino de Siena

Diversos són els vicis comesos pels homes i les dones medievals segons les autoritats eclesiàstiques, però si ho concretam en la visita pastoral de Ponç de Gualba als pobles del Penedès s’observa una problemàtica molt similar al panorama general de l’Occident medieval i és que en el segle XIV el concubinatge o, en termes actuals la unió de fet, estava àmpliament estès a conseqüència de l’obligatorietat del matrimoni com a única via per a formalitzar la unió en una parella heterosexual i fer-ne lícites tant les relacions sexuals com la descendència era un fet relativament recent, ja que la reforma del sagrament del matrimoni i la consolidació dels seus ritus i cerimònies s’havien donat en la primera meitat del segle XII. Fins llavors, el matrimoni, a la pràctica, ni era indissoluble ni estava generalitzat al gruix de la població.

Tanmateix, cal entendre el matrimoni medieval inserit en aquella dinàmica on es requerien una potència econòmica per tal de resoldre el tema del dot, la idea de la unió conjugal entesa com a negoci entre famílies i la interferència de les senyories feudals en aquesta dimensió de la formalització de les unions sexuals. En aquest context, no estranya que no poques parelles decidissin iniciar una convivència tot imitant la vida matrimonial sense que cap poder fàctic intervingués per res, per a còlera de les autoritats eclesiàstiques. La lluita de l’Església contra el concubinatge tindria com a objectiu els drets de legítima o d’herència dels fills. Una de les raons de l‘Església per a la supressió del concubinatge entre els laics hauria estat la seva capacitat per a generar hereus ficticis o addicionals que sostraurien el patrimoni familiar de possibles donacions a I’Església. Mentre que la prohibició del concubinatge dels laics afavoriria l’augment del patrimoni eclesiàstic, el celibat dels clergues afavoriria que aquest patrimoni es dispersés en mans laiques. Amb uns objectius tan precisos, l’Església estava  tenaçment preocupada per a erradicar aquesta problemàtica. 

D’una forma evident es demostra que el concubinatge encapçala la llista de faltes dels laics penedesencs de 1303, quan 55 casos dels 177 comptabilitzats tenen algun tipus de relació de concubinatge, alguns amb descendència. Això suposa un 31% sobre el total dels laics registrats. Un exemple de registre d’aquestes relacions de concubinàries per part de laics és el cas de Bernat Creixell, que tenia a una concubina de nom Dolça, a la qual hauria deixat embarassada. 

Relacionat amb el concubinatge, es troba l’existència de matrimonis secrets i no solemnitzats, matrimonis que per diferents circumstàncies no eren procedits de la forma adequada. S’identifiquen dos matrimonis secrets, un a Font-rubí entre Marià Solà i Gueraula Pinyol on s’especifica que ja havia ocorregut la consumació sexual  i un altre a Vilanova de Cubelles on el prevere Bosquet casà en secret al fill de Berenguer Ribes i la filla de Berenguer Clapés, així com el prevere Bartomeu des Quart de la Geltrú fou amonestat per celebrar matrimonis secrets . De la mateixa forma, s’hi registren dos matrimonis no solemnitzats, un entre Berenguera Comes i Pere Gironella a Sant Pere de Riudebitlles i un altre entre Bernat Barceló i Burda Martorell a Castellet. 

No obstant això, no era el concubinatge l’únic descontrol sexual que el seguici de Ponç de Gualba recrimina als habitants del Penedès el 1303. Estretament lligats a això hi van el fornici i l’adulteri, dues formes de mantenir relacions carnals heterosexuals que depenen del que avui anomenaríem “estat civil” de qui ho comet. Si el sexe és prematrimonial, és a dir de fadrí/na, o si s’és vidu/a, els eclesiàstics classificaran aquestes relacions sexuals incorrectes com a fornici. Si pel contrari, un dels dos o tots dos són casats, les relacions sexuals que atempten contra la fidelitat promesa a l’hora de desposar-se amb algú, és adulteri, nom pel qual encara avui es coneix a la infidelitat en una parella que no contempla les relacions sexuals amb altres persones. L’adulteri ha estat sempre reprovat en la doctrina cristiana, amonestant-se seriosament en concilis com el d’Elvira i el de Braga en el segle IV. 

A la zona del Penedès, que es tingui constància en aquesta visita decretada pel bisbe Ponç de Gualba, s’hi registren 23 adúlters i adúlteres de diferent tipologia, la qual cosa suposa que un 13% dels que han sigut acusats ho són per aquest motiu. La majoria de les infidelitats aquí són perpetrades per homes i semblen respondre a un adulteri simple, comès amb una dona fadrina o vídua i que no està compromesa amb ningú. Tanmateix, exemples d’adulteri doble, que és el que implica la unió carnal entre un home casat i una dona casada, també s’hi troben en aquesta zona. Un exemple és el de Romeu Fuster i de Romia, de la Geltrú  o el d’Albert Conill, a Sitges, que s’entén amb la germana de la seva esposa, és a dir, la seva cunyada. Així mateix, Ferrer de Vilafranca, de Vilafranca del Penedès, també és infidel a la seva dona amb una tal Elisabet, convertida al cristianisme recentment, suposant doncs que aquesta dona devia ser abans jueva o musulmana. 

Fornicadors i fornicadores hi són també ben presents en la visita, registrant-hi 13 entrades específiques, un 7,5% de denúncies a laics. Aquestes parelles ocasionals de les quals es desconeix la durada però sí que no convivien junts, no era excusa perquè  alguns d’ells tinguessin fills, i no només un, malgrat que els pares mai arribessin a conformar una llar i una família. He destacat el cas de Perico Ferrandis de Sant Vicenç de Calders, que fornicava amb dues dones -no s’especifiquen els detalls d’aquestes relacions i com eren dutes a terme- amb na Banyeta i amb la filla de Ferrer Martí de Font.

Crida l’atenció que hi ha nuclis poblacionals on les denúncies només responen a diferents persones adúlteres o a diferents fornicadors, en un fenomen repetit per diferents veïns de la localitat. No se sap si això respon a la ignorància dels que acusaven o a un efecte de moda i contagi dels hàbits de l’altri quant a la conducta pròpia. Així doncs a Castellví de la Marca i a Albinyana quasi la totalitat de les incorreccions assenyalades responen a fornicadors, mentre que a la Bleda serien adúlters, dos dels casos, Ramon Manlleu i Pere Manlleu, essent infidels a les seves esposes amb dones no identificades de Vilafranca del Penedès.

A banda de fornicació i adulteri, hi ha altres dos fenòmens en relació amb el matrimoni que l’Església desaprova i que són presents en les reprovacions d’aquesta visita pastoral: es tracta de la bigàmia o el fet d’estar casat amb dues persones de forma simultània, tot i no necessàriament conviure amb les dues alhora, i el repudi o la finalització de la convivència conjugal sense que l’Església hagi anul·lat el matrimoni. Tant una com l’altra tampoc poden ser  ja encabides en la concepció baixmedieval que el clergat té del matrimoni. Cinc persones al Penedès havien repudiat a les seves parelles l’any 1303, posant punt final a la cohabitació baix un mateix sostre. Pel que fa als bígams, s’hi troben dos casos, un el d’un sabater de Vilafranca del Penedès que s’ha tornat a casar sense haver anul·lat el matrimoni, així com el d’una dona de la Bisbal del Penedès, Arsenda Ginera, que s’ha casat amb Guillem d’Olesa i té el seu primer marit vivint a Sicília, tot i que Guillem assegurava no saber que Arsenda ja estigués casada .

Font: pinterest

També trobem dos casos d’homes que no volien mantenir relacions sexuals amb les seves esposes, una proporció molt reduïda enfront del total de casos registrats, però no menys significatius i que sobten en trobar-los en aquest llistat. Un és Berenguer Marquès, veí de Sant Quintí de Mediona, al nom del qual l’acompanya un acusador “non vult comunicare cum uxore sua”, eufemisme del desinterès absolut en mantenir contacte sexual amb ella. Bertran de Llagostera, de Pontons, tampoc vol tenir sexe amb la seva dona. Es desconeix quina era la causa d’aquesta falta d’interès i al que, als ulls de l’Església, era una falta al deure conjugal, d’aquests dos homes penedesencs del segle XIV. No hi consta que tinguessin altres amants o concubines, suscitant l’especulació del fet que poguessin ser homosexuals o que simplement no els hi agradaven les seves respectives esposes.

Seguint aquest fil en el que s’ha insinuat una possible orientació homosexual d’aquests dos homes, cal destacar que no hi ha casos explícits de sodomia en el llistat de la visita pastoral de 1303, a diferència d’altres casos com pugui ser el que es va trobar el Dr. Palau del monjo Berenguer a Santa Maria de Meià. Aquesta paraula tan ambigua pel que fa al significat, tant podia fer referència a les relacions entre dos homes, la penetració anal entre home i dona i, en menor mesura, a relacions sexoafectives entre dues dones. Aquest vici de sodomia, durament reprovat per Tomàs d’Aquino i que a finals del segle XIII i començaments del segle XIV es registra un enduriment del seu tractament, guarda relació  amb la molícia, que fa referència a la masturbació, també pecaminosa. Tampoc s’hi registren acusacions explícites d’això, segurament per tal de tractar-se d’una activitat més discreta i menys donada a aixecar sospites.

Tant el joc i la usura fou durament reprimida al clergat i desaconsellada al laicat, fins al punt d’intentar-la prohibir. El joc a cartes i a daus és quelcom habitual en la societat d’aquella època, practicada per clergues i laics. El cas més peculiar és el de Sant Quintí de Mediona, on es veu que és habitual que la gent jugui a daus durant la missa.

Entre el llistat de faltes reprovables per a l’Església, una de les pràctiques supersticioses que més molestà als clergues i més s’hi entossudiren a combatre-la fou la fetilleria i l’endevinació, trobant-se casos en aquesta visita pastoral analitzada. Aquestes pràctiques que suposaven un aiguabarreig d’antigues tradicions i costums, moltes provinents de creences i religions precristianes, i de remanents de saviesa popular traslladats de generació en generació s’escapaven del control eclesiàstic, malgrat que tenien molt de ressò i eren àmpliament practicades. Aquestes arts, que tant podien aglutinar la curanderia i la remeieria fins a intentar esbrinar el futur, maleir a algú o controlar l’entorn a través de conjurs i màgia simpàtica, eren sovint practicades per les dones, col·lectiu que l’Església tractà compulsivament de controlar fins a l’últim pensament. No es pot parlar de “bruixes” per a referir-nos a dones fetilleres i endevines fins a finals de l’edat mitjana, atès que fins al segle XIV feia referència estrictament a dones mitològiques de tarannà malèvol i diabòlic.

Al Penedès el 1303 s’hi troben diversos casos de fetilleria i endevinació, sovint perpetrats per dones, però també es recriminen aquestes accions a algun home. Concretament, són 9 casos particulars que són assenyalats per cometre fetilleria o endevinació: com na Sibil·la Pujol a  la Llacuna i a Pontons, en Castellar, en Berenguer Martorella i na Valentòria a l’Arboç i n’Orpina i na Guitarda de Miralpeix a Sant Pere de Ribes, aquestes dues són estudiades per Josep Perarnau i arriba a la conclusió que, en efecte, són dones amb dots guaridores i per això mateix, assenyalades per l’Església perquè queden fora de la regulació. Mentre n’Orpina era especialista en gontornons del coll, na Guitarda ho era de les molèsties oculars i ho feia a través d’un encanteri anomenat “jur de la corretja”.

Per acabar la part de les faltes dels laics i, deixant de banda els casos particulars, volia assenyalar l’enuig del seguici episcopal amb diversos grups. Crida l’atenció com va quedar escrit que tots els parroquians de la Bleda  no solien anar a missa, així com els de Sant Quintí de Mediona eren mals feligresos i jugaven a missa, possiblement per una cristianització precària i negligent, els deodats i les deodates –possibles oblats i expòsits– de la Llacuna i Sant Martí Sarroca duien una vida dissoluta, així com molts habitants de pobles blasfemaven, sense particularitzar els casos.

Com es veu en altres estudis sobre la temàtica, el clergat comet moltes faltes, entre elles el concubinatge i la procreació. Així mateix cometen usura, juguen als daus i duen a terme altres comportaments plenament habituals en la resta d’habitants. Els clergues no solien tenir una bona formació abans de Trento, quan es regularitza la qüestió dels seminaris, i se’n constata un aprenentatge negligent i despreocupat. Així mateix, s’observa que entre els laics també es duen a terme molts comportaments que desperten l’enuig de l’Església i que demostren que el discurs reiteratiu del clero envers la rectificació d’aquests processos es devia precisament a l’incompliment d’aquestes exhortacions i que el missatge tardà molt en calar entre la població.

Read More

El tractament del cos i de la sexualitat en l’espiritualitat cristiana no ha sigut sempre igual i uniforme. I en l’Edat Mitjana, tot i el tòpic d’obscura i puritana, apareixen idees diverses sobre aquest tema que divergeixen molt del catolicisme més proper als nostres dies. En aquest article s’analitzaran diverses doctrines del cristianisme medieval i com es tractaven la sexualitat, el cos i la dona des d’una òptica que ens pot resultar sorprenent.

Per començar, cal situar-nos en l’Europa occidental entre els segles XI i XIII. Aquesta Europa ja ha assumit el cristianisme com a religió majoritària de la societat i l’Església lidera la part social i ideològica de la comunitat. Pel que fa al tractament del cos i la sexualitat, la literatura moral cristiana sovint ha adoptat posicions crítiques, tot i que no arribés al to d’èpoques més recents i que, tal vegada, no fos interpretada tan rigorosament com nosaltres creiem. En quant a la dona, la teoria tractava d’equiparar-la a un ésser que encarnava la sexualitat com a pecaminosa, que era maliciosa i voluptuosa per naturalesa i que calia canalitzar-la a través del matrimoni, usant la sexualitat per a fins purament reproductius i entenent el seu cos com a propietat del marit, o, per altra banda, en l’observança religiosa, esdevenint monges subjectes a estrictes jerarquies. Però a la pràctica, coneixem altres realitats que escapaven de la doctrina oficial.

En aquesta Europa occidental ja cristianitzada, a banda de la doctrina oficial, certes heretgies tenen especial repercussió en la població. Per heretgia, primer de tot, s’entén una desviació religiosa de la doctrina oficial. Sol començar com una interpretació alternativa d’una religió, cosa que passa sovint i s’entén en el context que la fe és quelcom personal i fluctuant. Ja havien existit des dels primers temps del cristianisme, algunes assolint altes quotes de seguidors com l’arrianisme, practicada pels pobles germànics en els segles V i VI. Però amb el temps, l’Església catòlica, així com anava agafant poder, es va anar preocupant progressivament per canalitzar la doctrina oficial per un camí molt ben definit i va començar a perseguir tot allò que sortís d’aquestes delimitacions.

Les heretgies que en aquest article ens interessen, pel tractament del cos, són les que coneixem com “dualistes”, amb molt de ressò en l’Europa occidental entre els segles XI i XIV. Tres són ben conegudes: els patarins, els valdesos i els càtars o albigesos. Són grups de persones que consideren la doctrina catòlica com errada i que es desvia del missatge original de Crist, així doncs exhorten una vivència de l’espiritualitat més austera, amb significatives diferències doctrinals. El que més impacta d’elles és el dualisme, una noció que fa referència a l’antítesi entre Déu i món. L’Església, a través dels seus inquisidors, les titlla de fer del cristianisme una religió biteista, és a dir, que creu en l’existència de dos déus, ja que divinitzen el dimoni com a déu del Mal.

Els escriptors que ens llegaren textos on documentaven les seves pràctiques, es feien ressò que aquests heretges renunciaven totalment a la materialitat del món i diabolitzaven el cos i les relacions sexuals, atès que volien acabar amb la reproducció de l’espècie humana i així posar punt i final a aquest món pecaminós. No obstant, cal llegir-se aquests escrits entre línies, recordant que només ens mostren la visió que té l’alta jerarquia eclesiàstica. En contrast amb aquesta visió, trobem declaracions com la que va donar la provençal Grazida Lizier (finals segle XIII – segle XIV) en un judici inquisitorial, on era processada per càtara, que ens dóna una curiosa informació. Grazida estava casada però mantenia relacions sexuals amb el sacerdot càtar, sabent-ho i consentint-ho el seu marit. I ella ho justificava com quelcom tan agradable i que comportava unes emocions tan belles, que n’estava fermament convençuda que allò no podia molestar a Déu, atès que Ell és amor i allò que tant escandalitzava als interrogadors era un acte d’estima. Aquest curiós testimoni, junt amb el fet documentat que la dona tenia potestat en aquestes heretgies d’exercir com a veritables sacerdotesses o guies espirituals, així com l’existència de càtares que tenien fills, fa pensar que les heretgies dualistes potser vivien la sexualitat d’una forma més lliure, sense veure-la tan pecaminosa com el dogma oficial i sense expressar el rebuig a la reproducció com deien els informes dels inquisidors.

No deixant lluny el tema del dualisme, el cert és que cal referir-se a una visió filosòfica que sembla que, segons alguns historiadors, podria haver tingut un potent arrelament en el pensament de l’època feudal entre els segles XI i XIII. M’estic referint al que s’anomena cosmogonia dels dos infinits. Aquesta creença, defensada per personalitats de l’època, com la prolífica monja i santa alemanya Hildegarda von Bingen (1098-1179), entenia el món com el fruit de la interacció de dos principis sobrenaturals. Aquests dos principis serien Déu i la matèria, un com a principi masculí i l’altre com a femení, que sense jerarquies ni submissió interactuen l’un amb l’altre per a crear el món. Es deia que aquesta relació de complementarietat constituïa una concordantia oppositorum i la manera més gràfica per a entendre-ho és establint un paral·lelisme amb el símbol oriental del Yin-Yan, aquest joc entre dos elements, que ni un és bo ni l’altre dolent i que acaba generant el món en la seva diversitat. Aquesta visió podria haver repercutit en la manera d’entendre el cos i la dona, doncs sembla estar-hi present en en el corrent místic que es desenvolupà entre els segles XII i XIII, del qual se’n parlarà més endavant.

Miniatures. La primera correspon a una representació de l’Univers en l’obra d’Hildegarda von Bingen. La segona són escuts que apareixen al Notitia Dignitatum. Font: Wikipèdia.
Miniatures. La primera correspon a una representació de l’Univers en l’obra d’Hildegarda von Bingen. La segona són escuts que apareixen al Notitia Dignitatum. Font: Wikipèdia.

El segle XII és un segle que implica canvi a l’Occident medieval. El ressorgiment urbà i la creació d’ambicioses xarxes comercials deixa la seva empremta en un canvi que afecta tot l’ordre feudal, que s’adapta a la nova realitat. I en aquest àmbit, entren dos elements que són cabdals per entendre el tractament de la carn i el sexe en aquesta societat cristiana dels segles XI, XII i XIII: per una banda, la consolidació de les universitats o studia generales, per altra banda, la importància de l’amor i tot el que se’n deriva en la literatura del moment.

En l’àmbit universitari, que es trobava just en el seu naixement, les escoles depenents del bisbat donaren pas a corporacions de professors i alumnes que decidiren donar-li un gir a l’educació. És en aquest context quan, Amalric (o Amaury) de Bène (segle XII-1207) i el seu deixeble David de Dinant (c. 1160 – c. 1217), formulen una heretgia que passarà a conèixer-se com amalriciana, i es gestarà en les lliçons d’aquests mestres francesos. Aquests intel·lectuals interpretaren la teologia cristiana i acabaren concebent unes creences en què Déu transcendeix en la natura i, per tant, està en ella. Aquestes idees, que es feien ressò d’escrits anteriors, portaren a considerar que l’Església era necessària fins el moment en que la societat s’adonava que Déu transcendia en tot i també en ells i que, d’alguna manera, trobaven en ells mateixos la manera de prendre consciència que es pot trobar la divinitat en un mateix i obrar segons la seva voluntat, esdevenir superiors, sants. En aquest punt, el magisteri de l’Església quedaria ja sense utilitat. Va ser aquest mateix argument el que provocà la còlera del papa Inocenci III (c. 1160- 1216) a principis de segle XIII, pontífex poderosíssim que va imposar els interessos de Roma damunt els poders de les diferents monarquies que conformaven la Cristiandat llatina. Inocenci, que havia defensat a Amalric i David en els seus inicis, acabà posant-hi mà de ferro i reprimint el moviment. Però aquests ideals no varen poder ser destruïts.

Miniatura de les Cantigas de Santa Maria. Font: Wikipèdia
Miniatura de les Cantigas de Santa Maria. Font: Wikipèdia

D’altra banda, havia parlat de la importància que té l’entrada de l’amor i tot el que comporta en la literatura, no només poètica, sinó que també trobà ressò en els tractats que escrigueren certs erudits. Hi ha historiadors i historiadores que troben un canvi important en la història de la mentalitat, i aquest canvi es dóna durant el segle XI. Una refinada poesia sensual i amorosa dels cercles islàmics acaba trobant el seu paral·lelisme en l’eclosió de la literatura trobadoresca a Occitània, en una veritable explosió del culte a l’amor cortès i a la dona. Els motius ens són desconeguts. Irving Singer va establir tres postulats que podrien haver posat la base a aquest fenomen: el primer, un cicle d’amor que descendeix des de Déu i transcendeix en les persones i que ha de retornar a Déu a partir de la pràctica de l’amor interpersonal; en segon lloc, la concepció que l’amor ennobleix aquell qui està sota el seu influx; i finalment, l’amor esdevé la manera de sacralitzar la unió heterosexual intensa i passional, no exempta de relacions carnals. Aquesta visió transcendeix en el ritus del matrimoni, que és reformat precisament en el segle XII. Així mateix, no és només l’amor heterosexual el que troba espai en aquesta literatura tan lírica com d’assaig, doncs escriptors de l’època com el monjo Elred de Rievaulx (1110-1167) o Hildegarda von Bingen tracten de l’amor en els seus escrits i se n’hi pot intuir certa comprensió a les relacions homosexuals (almenys en variant romàntica), en el que s’anomena sovint amicitia o amistat i que descriu un vincle entre dos persones que podem veure talment com amor. Així doncs, novament, veiem que l’amor i el sexe no han tingut el mateix tractament i consideració al llarg de la història del cristianisme.

Aquí, en aquest moment, és quan varen confluir aquests camins i desembocaren en l’eclosió de la mística femenina, aquella corrent que unia amor, sexualitat i espiritualitat dins el marc del cristianisme medieval. Es donà en una primera fase (segles XII i XIII) en una àrea allargada que comprèn els actuals Bèlgica, Països Baixos, França septentrional, Alemanya meridional i el nord d’Itàlia, desplaçant-se a la península Ibèrica i a les Illes Britàniques entre els segles XIV i XV. Una de les pioneres fou Hildegarda von Bingen, monja alemanya de prolífica producció literària i científica. Ella encara escriví en llatí, però les seves successores ja optaren per les seves respectives llengües maternes: aquelles en les quals pensaven, aquelles que accedien a l’espai més íntim de les seves existències. Ho feien així perquè sentien que havien trobat a Déu dins seu, a través del propi cos i la pròpia ànima. La Divinitat com Amor infinit i il·limitat les inspiraria en aquell idioma que les mares de les escriptores els hi havien ensenyat amb afecte quan eren nenes, perquè no hi havia millor idioma que el propi, aquell que ha arribat amb amor i que ha condicionat per sempre a l’ésser, per a desenvolupar un llenguatge íntim i inclús sensual que explori la grandesa que s’emmagatzema en les profunditats del propi individu. Les autores d’aquest corrent desenvoluparen una literatura mística amb un intens llenguatge sensual, descrivint els seus èxtasis i visions com experiències que participen del seu cos, de la seva corporalitat, vivint com a dones unes experiències que involucren i travessen tots els sentits, sublimant la sensorialitat. Sovint, en aquesta corrent mística, apostaren per l’amor i descriviren la trobada amb Déu en una relació sentimental, que actualment qualificaríem de romàntica, en una lírica digna de poemes trobadorescs i d’amor cortès.

Miniatura del llibre Liber Divinorum, d’Hildegarda, que representa la relació Déu-Univers-Ésser Humà. Font: Wikipèdia
Miniatura del llibre Liber Divinorum, d’Hildegarda, que representa la relació Déu-Univers-Ésser Humà. Font: Wikipèdia

Aviat aquest corrent quedà vinculat no tan sols a monges, com Hildegarda, sinó també a un col·lectiu menys controlat per l’Església que és el de les beguines. Aquest concepte documentat en el segle XI, el de beguinatge, consistia en una vida espiritual que perseguia algun dels ideals de les ordres religioses com el sacrifici personal o la vida dedicada a l’espiritualitat, però sense la submissió a una regla, és a dir, a unes normes rigoroses de com viure en una comunitat religiosa. Eren dones o solteres o vídues, que optaren per una vida sense la tutela masculina ni subjectades a normes. Ho podien fer soles o en comunitat, vivint en cases que en les nostres terres s’anomenaven “beateris”. Les beguines sovint es convertiren en assessores de la comunitat, ja fos a nivell espiritual com assistència diversa, i incidien en la realitat a la seva manera, combinant-ho amb un profund treball espiritual sobre elles mateixes. L’existència d’aquest moviment es prolongà fins a finals de l’Edat Mitjana, tot i que a partir del segle XIV patiren nombroses hostilitats per part de les altes jerarquies eclesiàstiques.

Una d’aquestes beguines i que a més és considerada la pionera entre les místiques en llengua materna va ser Hadewich d’Anvers (c. 1210-c. 1260), beguina flamenca que es decidí a redactar en forma de poesia amorosa l’experiència personal de trobada amb Déu. A través de les seves vivències, la seva espiritualitat es perfila entorn la fervorosa i sòlida creença que Déu habita en la Humanitat, en la seva bondat, en el seu amor i el descriu com “l’Estimat”, pel qual sent un desig ardent que li inflama el cor. Quan Hadewich descrivia les revelacions místiques no ho feia concebent-les com a una elevació de l’ànima, sinó un fenomen que involucra també el cos, així que les experiències corporals (inclosa les vinculades amb l’entorn sexual) són igualment legítimes i vàlides. Aquest pensament comú a aquestes místiques de la llengua materna també trobà ressò en alguns homes de l’època, com un ermità bretó que li deien Robert d’Arbrissel (c. 1045 – 1116) i que deia que el cos de la dona era sacre, comparable al Tabernacle, un objecte bíblic que servia per a contenir l’Arca de l’Aliança.

A Hadewich la seguiren d’altres, com Beatriu de Natzaret (1200-1269), que començaren a implementar tot una literatura espiritual que li dóna especial protagonisme a la vessant humana de Jesucrist a través dels passatges més pròxims a la vida de les persones. La maternitat de la Verge Maria és cabdal per aquestes místiques, perquè a través del seu cos hauria gestat a Déu i a través de l’experiència d’ésser la seva mare, la manera de conèixer-lo. Així, aquestes autores, veuen la via de combinar feminitat i espiritualitat, establint un cicle simbòlic que equipara l’experiència mística amb l’encarnació, gestació, part i maternitat com a manera d’unir-se amb la divinitat. Tot això, en una literatura en clau simbòlica.

Malgrat tot, amb l’Església aviat hi toparen. El segle XIV va esdevenir un segle de canvi i ruptura en la mentalitat medieval, amb l’enfortiment d’unes institucions cada cop més estrictes i uniformadores, poc amigues de qualsevol desviació de la norma, d’allò que era usual i majoritari. Les beguines patiren aquest viratge a la inflexibilitat de l’Església catòlica.

Una de les primeres víctimes de la repressió fou Guillema de Bohèmia (s. XIII – 1281), beguina que s’establí a una abadia de Milà, protegida pels monjos de la zona i que desplegà una devoció local entorn el seu carisma personal. Seguint idees propugnades per Amalric de Bène i David de Dinant, els deixebles de Guillema afirmaven que ella havia trobat a Déu en el seu interior i que havia propiciat que es manifestés a través d’ella, deïficant-se. Això també l’enllaçava amb una heretgia que s’estava desplegant a la regió alemanya de Suàbia, on diverses dones (segurament beguines) que manifestaven haver trobat a Déu o a la Verge Maria en elles i que havien transcendit en el seu cos, eren les deïficades. Guillema patí la repressió un cop morta, essent exhumada per evitar el culte propi de santa que la gent duia a terme.

Imatge de la Crònica de França que representa les persecucions de principis del segle XIV. Font: Wikipèdia
Imatge de la Crònica de França que representa les persecucions de principis del segle XIV. Font: Wikipèdia

Margarida Porete (c. 1250 – 1310), originària del que avui anomenem Bèlgica, no patí la mateixa sort. Beguina que escriví El mirall de les ànimes simples, relatava la seva il·luminació com un camí pel qual s’ha de passar per la “mort de l’esperit”, un fenomen que recorda a un nirvana oriental. Finalment, Déu transcendiria en la pròpia persona i la guiaria en el camí de l’amor. Aquestes idees, tan plenes de sentiment i desig, foren condemnades per Roma i Margarida acabà els seus dies en una foguera.

Tot i que el moviment fou reprimit, encara hi hagué petites traces de persistència de les beguines i els seus ideals de mística en el propi cos. Ho feren al segle XV en regions més perifèriques: la península Ibèrica i les Illes Britàniques. Autores com Teresa de Cartagena (c. 1420 – c. 1478) o Juliana de Norwich (1342 – c. 1416) escriviren obres que demostren una continuïtat amb la línia de pensament que s’ha tractat. Així mateix, heretges com els de Durango, al País Basc, no s’afartaren de reivindicar al segle XV que les relacions sexuals no eren pecat, a més de preservar moltes de les ensenyances que els amalricians i les beguines havien interpretat de la religió cristiana.

Tota aquesta producció de literatura mística en llengua materna troba certes línies de continuïtat, influint en altres moviments heterodoxos que recorreren Europa durant la Baixa Edat Mitjana. És així com veiem en les esglésies protestants aquella mateixa voluntat de produir la literatura religiosa en les llengües vernacles, per arribar al poble. La teologia en llengua materna i aquestes místiques posen de manifest l’existència de dones que, malgrat no poder arribar al conjunt de tota la societat, tractaren de trobar els seus propis espais de llibertat en la societat i la mentalitat del moment, per la qual cosa foren finalment perseguides. Possiblement tingueren certa repercussió quan s’observa que l’Església va reaccionar fent un viratge cap a posicions més conservadores, uniformitzadores i misògines.

Read More