El tractament del cos i de la sexualitat en l’espiritualitat cristiana no ha sigut sempre igual i uniforme. I en l’Edat Mitjana, tot i el tòpic d’obscura i puritana, apareixen idees diverses sobre aquest tema que divergeixen molt del catolicisme més proper als nostres dies. En aquest article s’analitzaran diverses doctrines del cristianisme medieval i com es tractaven la sexualitat, el cos i la dona des d’una òptica que ens pot resultar sorprenent.

Per començar, cal situar-nos en l’Europa occidental entre els segles XI i XIII. Aquesta Europa ja ha assumit el cristianisme com a religió majoritària de la societat i l’Església lidera la part social i ideològica de la comunitat. Pel que fa al tractament del cos i la sexualitat, la literatura moral cristiana sovint ha adoptat posicions crítiques, tot i que no arribés al to d’èpoques més recents i que, tal vegada, no fos interpretada tan rigorosament com nosaltres creiem. En quant a la dona, la teoria tractava d’equiparar-la a un ésser que encarnava la sexualitat com a pecaminosa, que era maliciosa i voluptuosa per naturalesa i que calia canalitzar-la a través del matrimoni, usant la sexualitat per a fins purament reproductius i entenent el seu cos com a propietat del marit, o, per altra banda, en l’observança religiosa, esdevenint monges subjectes a estrictes jerarquies. Però a la pràctica, coneixem altres realitats que escapaven de la doctrina oficial.

En aquesta Europa occidental ja cristianitzada, a banda de la doctrina oficial, certes heretgies tenen especial repercussió en la població. Per heretgia, primer de tot, s’entén una desviació religiosa de la doctrina oficial. Sol començar com una interpretació alternativa d’una religió, cosa que passa sovint i s’entén en el context que la fe és quelcom personal i fluctuant. Ja havien existit des dels primers temps del cristianisme, algunes assolint altes quotes de seguidors com l’arrianisme, practicada pels pobles germànics en els segles V i VI. Però amb el temps, l’Església catòlica, així com anava agafant poder, es va anar preocupant progressivament per canalitzar la doctrina oficial per un camí molt ben definit i va començar a perseguir tot allò que sortís d’aquestes delimitacions.

Les heretgies que en aquest article ens interessen, pel tractament del cos, són les que coneixem com “dualistes”, amb molt de ressò en l’Europa occidental entre els segles XI i XIV. Tres són ben conegudes: els patarins, els valdesos i els càtars o albigesos. Són grups de persones que consideren la doctrina catòlica com errada i que es desvia del missatge original de Crist, així doncs exhorten una vivència de l’espiritualitat més austera, amb significatives diferències doctrinals. El que més impacta d’elles és el dualisme, una noció que fa referència a l’antítesi entre Déu i món. L’Església, a través dels seus inquisidors, les titlla de fer del cristianisme una religió biteista, és a dir, que creu en l’existència de dos déus, ja que divinitzen el dimoni com a déu del Mal.

Els escriptors que ens llegaren textos on documentaven les seves pràctiques, es feien ressò que aquests heretges renunciaven totalment a la materialitat del món i diabolitzaven el cos i les relacions sexuals, atès que volien acabar amb la reproducció de l’espècie humana i així posar punt i final a aquest món pecaminós. No obstant, cal llegir-se aquests escrits entre línies, recordant que només ens mostren la visió que té l’alta jerarquia eclesiàstica. En contrast amb aquesta visió, trobem declaracions com la que va donar la provençal Grazida Lizier (finals segle XIII - segle XIV) en un judici inquisitorial, on era processada per càtara, que ens dóna una curiosa informació. Grazida estava casada però mantenia relacions sexuals amb el sacerdot càtar, sabent-ho i consentint-ho el seu marit. I ella ho justificava com quelcom tan agradable i que comportava unes emocions tan belles, que n’estava fermament convençuda que allò no podia molestar a Déu, atès que Ell és amor i allò que tant escandalitzava als interrogadors era un acte d’estima. Aquest curiós testimoni, junt amb el fet documentat que la dona tenia potestat en aquestes heretgies d’exercir com a veritables sacerdotesses o guies espirituals, així com l’existència de càtares que tenien fills, fa pensar que les heretgies dualistes potser vivien la sexualitat d’una forma més lliure, sense veure-la tan pecaminosa com el dogma oficial i sense expressar el rebuig a la reproducció com deien els informes dels inquisidors.

No deixant lluny el tema del dualisme, el cert és que cal referir-se a una visió filosòfica que sembla que, segons alguns historiadors, podria haver tingut un potent arrelament en el pensament de l’època feudal entre els segles XI i XIII. M’estic referint al que s’anomena cosmogonia dels dos infinits. Aquesta creença, defensada per personalitats de l’època, com la prolífica monja i santa alemanya Hildegarda von Bingen (1098-1179), entenia el món com el fruit de la interacció de dos principis sobrenaturals. Aquests dos principis serien Déu i la matèria, un com a principi masculí i l’altre com a femení, que sense jerarquies ni submissió interactuen l’un amb l’altre per a crear el món. Es deia que aquesta relació de complementarietat constituïa una concordantia oppositorum i la manera més gràfica per a entendre-ho és establint un paral·lelisme amb el símbol oriental del Yin-Yan, aquest joc entre dos elements, que ni un és bo ni l’altre dolent i que acaba generant el món en la seva diversitat. Aquesta visió podria haver repercutit en la manera d’entendre el cos i la dona, doncs sembla estar-hi present en en el corrent místic que es desenvolupà entre els segles XII i XIII, del qual se’n parlarà més endavant.

[caption id="attachment_6316" align="aligncenter" width="532"]Miniatures. La primera correspon a una representació de l’Univers en l’obra d’Hildegarda von Bingen. La segona són escuts que apareixen al Notitia Dignitatum. Font: Wikipèdia. Miniatures. La primera correspon a una representació de l’Univers en l’obra d’Hildegarda von Bingen. La segona són escuts que apareixen al Notitia Dignitatum. Font: Wikipèdia.[/caption]

El segle XII és un segle que implica canvi a l’Occident medieval. El ressorgiment urbà i la creació d’ambicioses xarxes comercials deixa la seva empremta en un canvi que afecta tot l’ordre feudal, que s’adapta a la nova realitat. I en aquest àmbit, entren dos elements que són cabdals per entendre el tractament de la carn i el sexe en aquesta societat cristiana dels segles XI, XII i XIII: per una banda, la consolidació de les universitats o studia generales, per altra banda, la importància de l’amor i tot el que se’n deriva en la literatura del moment.

En l’àmbit universitari, que es trobava just en el seu naixement, les escoles depenents del bisbat donaren pas a corporacions de professors i alumnes que decidiren donar-li un gir a l’educació. És en aquest context quan, Amalric (o Amaury) de Bène (segle XII-1207) i el seu deixeble David de Dinant (c. 1160 – c. 1217), formulen una heretgia que passarà a conèixer-se com amalriciana, i es gestarà en les lliçons d’aquests mestres francesos. Aquests intel·lectuals interpretaren la teologia cristiana i acabaren concebent unes creences en què Déu transcendeix en la natura i, per tant, està en ella. Aquestes idees, que es feien ressò d’escrits anteriors, portaren a considerar que l’Església era necessària fins el moment en que la societat s’adonava que Déu transcendia en tot i també en ells i que, d’alguna manera, trobaven en ells mateixos la manera de prendre consciència que es pot trobar la divinitat en un mateix i obrar segons la seva voluntat, esdevenir superiors, sants. En aquest punt, el magisteri de l’Església quedaria ja sense utilitat. Va ser aquest mateix argument el que provocà la còlera del papa Inocenci III (c. 1160- 1216) a principis de segle XIII, pontífex poderosíssim que va imposar els interessos de Roma damunt els poders de les diferents monarquies que conformaven la Cristiandat llatina. Inocenci, que havia defensat a Amalric i David en els seus inicis, acabà posant-hi mà de ferro i reprimint el moviment. Però aquests ideals no varen poder ser destruïts.

[caption id="attachment_6303" align="alignright" width="383"]Miniatura de les Cantigas de Santa Maria. Font: Wikipèdia Miniatura de les Cantigas de Santa Maria. Font: Wikipèdia[/caption]

D’altra banda, havia parlat de la importància que té l’entrada de l’amor i tot el que comporta en la literatura, no només poètica, sinó que també trobà ressò en els tractats que escrigueren certs erudits. Hi ha historiadors i historiadores que troben un canvi important en la història de la mentalitat, i aquest canvi es dóna durant el segle XI. Una refinada poesia sensual i amorosa dels cercles islàmics acaba trobant el seu paral·lelisme en l’eclosió de la literatura trobadoresca a Occitània, en una veritable explosió del culte a l’amor cortès i a la dona. Els motius ens són desconeguts. Irving Singer va establir tres postulats que podrien haver posat la base a aquest fenomen: el primer, un cicle d’amor que descendeix des de Déu i transcendeix en les persones i que ha de retornar a Déu a partir de la pràctica de l’amor interpersonal; en segon lloc, la concepció que l’amor ennobleix aquell qui està sota el seu influx; i finalment, l’amor esdevé la manera de sacralitzar la unió heterosexual intensa i passional, no exempta de relacions carnals. Aquesta visió transcendeix en el ritus del matrimoni, que és reformat precisament en el segle XII. Així mateix, no és només l’amor heterosexual el que troba espai en aquesta literatura tan lírica com d’assaig, doncs escriptors de l’època com el monjo Elred de Rievaulx (1110-1167) o Hildegarda von Bingen tracten de l’amor en els seus escrits i se n’hi pot intuir certa comprensió a les relacions homosexuals (almenys en variant romàntica), en el que s’anomena sovint amicitia o amistat i que descriu un vincle entre dos persones que podem veure talment com amor. Així doncs, novament, veiem que l’amor i el sexe no han tingut el mateix tractament i consideració al llarg de la història del cristianisme.

Aquí, en aquest moment, és quan varen confluir aquests camins i desembocaren en l’eclosió de la mística femenina, aquella corrent que unia amor, sexualitat i espiritualitat dins el marc del cristianisme medieval. Es donà en una primera fase (segles XII i XIII) en una àrea allargada que comprèn els actuals Bèlgica, Països Baixos, França septentrional, Alemanya meridional i el nord d’Itàlia, desplaçant-se a la península Ibèrica i a les Illes Britàniques entre els segles XIV i XV. Una de les pioneres fou Hildegarda von Bingen, monja alemanya de prolífica producció literària i científica. Ella encara escriví en llatí, però les seves successores ja optaren per les seves respectives llengües maternes: aquelles en les quals pensaven, aquelles que accedien a l’espai més íntim de les seves existències. Ho feien així perquè sentien que havien trobat a Déu dins seu, a través del propi cos i la pròpia ànima. La Divinitat com Amor infinit i il·limitat les inspiraria en aquell idioma que les mares de les escriptores els hi havien ensenyat amb afecte quan eren nenes, perquè no hi havia millor idioma que el propi, aquell que ha arribat amb amor i que ha condicionat per sempre a l’ésser, per a desenvolupar un llenguatge íntim i inclús sensual que explori la grandesa que s’emmagatzema en les profunditats del propi individu. Les autores d’aquest corrent desenvoluparen una literatura mística amb un intens llenguatge sensual, descrivint els seus èxtasis i visions com experiències que participen del seu cos, de la seva corporalitat, vivint com a dones unes experiències que involucren i travessen tots els sentits, sublimant la sensorialitat. Sovint, en aquesta corrent mística, apostaren per l’amor i descriviren la trobada amb Déu en una relació sentimental, que actualment qualificaríem de romàntica, en una lírica digna de poemes trobadorescs i d’amor cortès.

[caption id="attachment_6306" align="alignleft" width="266"]Miniatura del llibre Liber Divinorum, d’Hildegarda, que representa la relació Déu-Univers-Ésser Humà. Font: Wikipèdia Miniatura del llibre Liber Divinorum, d’Hildegarda, que representa la relació Déu-Univers-Ésser Humà. Font: Wikipèdia[/caption]

Aviat aquest corrent quedà vinculat no tan sols a monges, com Hildegarda, sinó també a un col·lectiu menys controlat per l’Església que és el de les beguines. Aquest concepte documentat en el segle XI, el de beguinatge, consistia en una vida espiritual que perseguia algun dels ideals de les ordres religioses com el sacrifici personal o la vida dedicada a l’espiritualitat, però sense la submissió a una regla, és a dir, a unes normes rigoroses de com viure en una comunitat religiosa. Eren dones o solteres o vídues, que optaren per una vida sense la tutela masculina ni subjectades a normes. Ho podien fer soles o en comunitat, vivint en cases que en les nostres terres s’anomenaven “beateris”. Les beguines sovint es convertiren en assessores de la comunitat, ja fos a nivell espiritual com assistència diversa, i incidien en la realitat a la seva manera, combinant-ho amb un profund treball espiritual sobre elles mateixes. L’existència d’aquest moviment es prolongà fins a finals de l’Edat Mitjana, tot i que a partir del segle XIV patiren nombroses hostilitats per part de les altes jerarquies eclesiàstiques.

Una d’aquestes beguines i que a més és considerada la pionera entre les místiques en llengua materna va ser Hadewich d’Anvers (c. 1210-c. 1260), beguina flamenca que es decidí a redactar en forma de poesia amorosa l’experiència personal de trobada amb Déu. A través de les seves vivències, la seva espiritualitat es perfila entorn la fervorosa i sòlida creença que Déu habita en la Humanitat, en la seva bondat, en el seu amor i el descriu com “l’Estimat”, pel qual sent un desig ardent que li inflama el cor. Quan Hadewich descrivia les revelacions místiques no ho feia concebent-les com a una elevació de l’ànima, sinó un fenomen que involucra també el cos, així que les experiències corporals (inclosa les vinculades amb l’entorn sexual) són igualment legítimes i vàlides. Aquest pensament comú a aquestes místiques de la llengua materna també trobà ressò en alguns homes de l’època, com un ermità bretó que li deien Robert d’Arbrissel (c. 1045 – 1116) i que deia que el cos de la dona era sacre, comparable al Tabernacle, un objecte bíblic que servia per a contenir l’Arca de l’Aliança.

A Hadewich la seguiren d’altres, com Beatriu de Natzaret (1200-1269), que començaren a implementar tot una literatura espiritual que li dóna especial protagonisme a la vessant humana de Jesucrist a través dels passatges més pròxims a la vida de les persones. La maternitat de la Verge Maria és cabdal per aquestes místiques, perquè a través del seu cos hauria gestat a Déu i a través de l’experiència d’ésser la seva mare, la manera de conèixer-lo. Així, aquestes autores, veuen la via de combinar feminitat i espiritualitat, establint un cicle simbòlic que equipara l’experiència mística amb l’encarnació, gestació, part i maternitat com a manera d’unir-se amb la divinitat. Tot això, en una literatura en clau simbòlica.

Malgrat tot, amb l’Església aviat hi toparen. El segle XIV va esdevenir un segle de canvi i ruptura en la mentalitat medieval, amb l’enfortiment d’unes institucions cada cop més estrictes i uniformadores, poc amigues de qualsevol desviació de la norma, d’allò que era usual i majoritari. Les beguines patiren aquest viratge a la inflexibilitat de l’Església catòlica.

Una de les primeres víctimes de la repressió fou Guillema de Bohèmia (s. XIII - 1281), beguina que s’establí a una abadia de Milà, protegida pels monjos de la zona i que desplegà una devoció local entorn el seu carisma personal. Seguint idees propugnades per Amalric de Bène i David de Dinant, els deixebles de Guillema afirmaven que ella havia trobat a Déu en el seu interior i que havia propiciat que es manifestés a través d’ella, deïficant-se. Això també l’enllaçava amb una heretgia que s’estava desplegant a la regió alemanya de Suàbia, on diverses dones (segurament beguines) que manifestaven haver trobat a Déu o a la Verge Maria en elles i que havien transcendit en el seu cos, eren les deïficades. Guillema patí la repressió un cop morta, essent exhumada per evitar el culte propi de santa que la gent duia a terme.

[caption id="attachment_6305" align="alignright" width="290"]Imatge de la Crònica de França que representa les persecucions de principis del segle XIV. Font: Wikipèdia Imatge de la Crònica de França que representa les persecucions de principis del segle XIV. Font: Wikipèdia[/caption]

Margarida Porete (c. 1250 - 1310), originària del que avui anomenem Bèlgica, no patí la mateixa sort. Beguina que escriví El mirall de les ànimes simples, relatava la seva il·luminació com un camí pel qual s’ha de passar per la “mort de l’esperit”, un fenomen que recorda a un nirvana oriental. Finalment, Déu transcendiria en la pròpia persona i la guiaria en el camí de l’amor. Aquestes idees, tan plenes de sentiment i desig, foren condemnades per Roma i Margarida acabà els seus dies en una foguera.

Tot i que el moviment fou reprimit, encara hi hagué petites traces de persistència de les beguines i els seus ideals de mística en el propi cos. Ho feren al segle XV en regions més perifèriques: la península Ibèrica i les Illes Britàniques. Autores com Teresa de Cartagena (c. 1420 - c. 1478) o Juliana de Norwich (1342 - c. 1416) escriviren obres que demostren una continuïtat amb la línia de pensament que s’ha tractat. Així mateix, heretges com els de Durango, al País Basc, no s’afartaren de reivindicar al segle XV que les relacions sexuals no eren pecat, a més de preservar moltes de les ensenyances que els amalricians i les beguines havien interpretat de la religió cristiana.

Tota aquesta producció de literatura mística en llengua materna troba certes línies de continuïtat, influint en altres moviments heterodoxos que recorreren Europa durant la Baixa Edat Mitjana. És així com veiem en les esglésies protestants aquella mateixa voluntat de produir la literatura religiosa en les llengües vernacles, per arribar al poble. La teologia en llengua materna i aquestes místiques posen de manifest l’existència de dones que, malgrat no poder arribar al conjunt de tota la societat, tractaren de trobar els seus propis espais de llibertat en la societat i la mentalitat del moment, per la qual cosa foren finalment perseguides. Possiblement tingueren certa repercussió quan s’observa que l’Església va reaccionar fent un viratge cap a posicions més conservadores, uniformitzadores i misògines.

Josep Huguet Torres

Nom: Josep Huguet Torres

Articles

Miniatura del llibre Liber Divinorum, d’Hildegarda, que representa la relació Déu-Univers-Ésser Humà. Font: Wikipèdia

Heretges, beguines i místiques: transgredint la norma de l’Església

El tractament del cos i de la sexualitat en l’espiritualitat cristiana no ha sigut sempre igual i uniforme. I en l’Edat Mitjana, tot i el tòpic d’obscura i puritana, apareixen idees diverses sobre aquest tema que divergeixen molt del catolicisme més proper als nostres dies. En aquest article s’analitzaran diverses doctrines del cristianisme medieval i […]