Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 53
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

“L’esclavitud és la submissió absoluta, la deshumanització i l’absència total de drets d’una persona”. Aquest és el concepte que es té generalment de l’esclavatge, però normalment només és aplicable a certes situacions i períodes on sí que s’ha portat a terme aquesta pràctica de manera tan salvatge. Les pràctiques més brutals envers l’esclavitud es realitzaren durant els segles XVI i XVII sobre la població d’esclaus d’origen africà i/o indígenes que es feien servir per treballar en les colònies americanes.​

L’esclavitud té un recorregut de milers d’anys que no és abolida fins al segle XIX i, per tant, van sorgir moltes diferències en el tracte, posició i tasques que van desenvolupar aquestes persones al llarg de la història​. 

Durant el final de la República romana (segles II-I aC) i l’Alt Imperi (segles I-II dC) bona part de la força de treball va recaure sobre els esclaus, aquelles persones que pel motiu que fos havien passat a formar part de la classe social més baixa i estaven sotmesos políticament i socialment als seus amos, persones lliures que havien comprat a una persona. Tot i que les condicions eren dures, un esclau no estava completament desprotegit de drets, ja fossin formals o informals. A continuació, farem una aproximació a la vida quotidiana d’un esclau en l’Antiga Roma, quines tasques podia desenvolupar i veurem alguns dels punts més durs de la seva vida, de quines proteccions gaudia i fins on podia arribar una persona esclava amb sort.

Camp i urbs: vida i treball

En el període antic ​és cabdal fer distincions entre la vida urbana i la vida al camp​. Durant aquest període les dues entitats viuen molt desmarcades l’una de l’altre i es duen a terme tasques i es porten ritmes de vida molt diferents. La principal diferència és l’acumulació de capital i poder polític entre ambdues. En el món urbà és on desenvolupen la majoria d’activitats polítiques i comercials creant una gran acumulació de riquesa que al final es veu traduïda en una gran varietat d’activitats econòmiques i culturals. Això fomenta l’aparició de noves formes de treball i activitats especialitzades que requereixen formació i dedicació concreta. 

En aquest context veiem com van sorgint nous llocs de treballs com arxivers, comptables, secretaris, etc. ​Moltes d’aquestes feines del “tercer sector” seran ocupades en un primer moment per persones lliures però a poc a poc, i sobretot dins del marc familiar, es substituiran per esclaus especialistes​. Un dels grans exemples d’això són els professors. L’educació en moltes famílies benestants requeia sobre esclaus de confiança i molt formats que imparteixen classes als petits de la família a més d’ocupar-se d’ells durant bona part de la jornada. ​Aquests esclaus es tenien en gran estima i eren molt valuosos.

També trobem molts esclaus destinats a la producció i a les tasques domèstiques. Aquests esclaus urbans estaven en un contacte molt estret amb la família propietària i sovint aconseguien gaudir de privilegis o més llibertat personal que els seus homòlegs del camp. Molts esclaus domèstic o destinats a activitats econòmiques concretes solien aconseguir la llibertat després d’uns anys de servei. Trobem que en els registres d’emancipació que han arribat als nostres dies el nombre d’esclaus alliberats és molt més elevat en els entorns urbans que els campestres. Aquesta simple diferència provocava un gran canvi de mentalitat en els esclaus urbans, perquè tenien l’esperança que més tard o d’hora obtindrien la llibertat si feien bé la seva feina o estaven en una bona relació amb el seu amo. Els esclaus de les finques rurals, per altra banda, no tenien tantes opcions de ser alliberats. 

Per altra banda la vida al camp girava envers la producció agrícola i ramadera. Gran part de la producció es realitzava en grans granges o vil·les que acumulaves grans extensions de terra i es treballaven amb una combinació de treball esclau i jornalers. En aquestes granges es procurava assolir l’autosuficiència el qual produïa un fort aïllament envers la resta de comunitats del món rural.​ En aquests espais les persones realitzaven tot tipus de tasques i no s’especialitzaven fins a molt grans i sovint es feia a causa un tema de salut o gènere (dones embarassades o ancians). Si bé en aquest entorn s’afavoria molt la comunicació i organització entre esclaus la realitat és que sovint els mateixos esclaus no coneixen massa més enllà de la mateixa granja i els voltants​.

Els supervisors i administradors de les finques eren esclaus que gaudien de la confiança de l’amo i organitzaven la vida comunitària de la granja com a capatassos i passaven comptes amb el propietari entre tres i quatre cops l’any. ​Aquests capatassos gaudien d’enormes poders dins i fora la finca tot i la seva condició d’esclaus. A tots els efectes eren els representants dels propietaris i podien comprar i vendre propietats en el seu nom o realitzar aparellaments entre la resta d’esclaus segons trobés convenient​. Les tasques que s’havien de dur a terme en una granja mai s’acabaven: des de treballar els camps, segar o cuidar del bestiar fins a teixir, cosir, tasques domèstiques variades o premsar oli i vi. 

Condicions de l’esclavitud

Com hem vist fins ara la condició de l’esclau venia determinada per l’activitat econòmica que desenvolupés. Si un esclau realitzava feines delicades que requerien formació o especialització la seva condició millorava, ja que es guanyava l’afecte dels seus superiors i es feia més indispensable​. Si per altra realitzava tasques poc reconegudes o meritòries la seva condició es podia allargar tota la vida sense veure cap millora. 

Tot i aquestes distincions els esclaus eren molt conscients de la seva condició i sabien que existia una vida millor. Això va provocar un gran nombre de revoltes esclaves al llarg de la història de Roma. Totes i cada una d’aquestes revoltes documentades va ser reprimida violentament.​ La més famosa de totes van ser les Revolta Servilia entre l’any 79 aC i l’any 76 aC. En la tercera d’aquestes revoltes es va crear el mite d’Espàrtac, el gladiador esclau que va dirigir els esclaus revoltats en una lluita cap a la llibertat. Aquestes revoltes, tot i ser les més famoses, no van ser les que van produir canvis més grans. ​

Mosaic Zliten. Circa segle II dC, Líbia.
Font: Wikipedia.

La revolta més important és la Revolta del Camp de Mart durant els primers períodes de la República Romana. Esclaus i homes lliures de classe baixa van realitzar una gran “vaga”​ i es van traslladar a viure al Camp de Mart, lluny del centre econòmic de la Roma del moment. ​Aquesta vaga es va acabar amb un pacte entre les elits romanes i la plebs en establir una sèrie de lleis de protecció de les persones treballadores. Aquestes lleis es van escriure en unes taules de bronze i representaven el nucli de totes les lleis romanes escrites a posteriori.​ En aquestes dotze taules trobem una sèrie de lleis que estableixen els límits de les relacions entre esclaus i propietaris. Si ve s’estableixen càstigs per la desobedència dels esclaus, també es posen límits en els abusos que podia patir un esclau. Algunes de lleis descrites són les següents: 

Pecunium​: Tot esclau havia de rebre un estipendi per el seu treball a més del menjar, sostre i roba necessària per viure. Aquest estipendi es podia utilitzar per pagar la llibertat de l’esclau o se’n podia disposar per gastar com l’esclau trobés convenient. 

Tortura:​ S’estableix els límits dels càstigs corporals i l’aplicació de la tortura en les persones esclaves. Segons la llei es permetien aquestes pràctiques però posava els límits d’una manera similar al Codi d’Hamurabi. La tortura en principi estava reservada per les infraccions més greus com la violència cap a l’amo o com a forma de confessió per complots polítics. 

Emancipació:​ Deixa clars els criteris pels quals un esclau pot ser alliberat de manera immediata. Ja sigui per pagar la seva llibertat com per incompliment de les condicions del contracte de compra. Aquesta clàusula era molt habitual en la prostitució, ja que moltes dones eren venudes per la seva força de treball i acaben essent explotades sexualment. Si es donava aquest cas la persona explotada, passava a gaudir de la llibertat automàticament. 

Amb relació a l’emancipació hi havia quatre mètodes habituals per alliberar els esclaus: ​1) que l’esclau o esclava pagués la seva llibertat. Es portava en el registre i quedava alliberat. 2)​ Que l’amo l’alliberés per la seva pròpia voluntat. Tot i que no era massa habitual es feia quan es considerava que havia treballat prou temps o prou satisfactòriament i mereixia la llibertat com a recompensa. Això es feia sobretot en casos d’esclaus que es feien massa grans per seguir desenvolupant les seves tasques habituals. Aleshores se l’inscrivia en el registre i passava a ser un llibert. ​3)​ Que es complís el temps de servitud establert en el contracte de compra. Aquesta era una via habitual per la gent que havia caigut en l’esclavitud per deutes o en gladiadors que havien completat els anys de servei estipulats en el seu contracte.​ 4)​ Per testament. Una pràctica força habitual era que un propietari establís en el seu testament l’alliberament de part o el total dels seus esclaus com a “recompensa als serveis prestats”. Aquesta tradició es remunta als temps en què els esclaus no eren tan habituals a Roma i sovint feien de majordoms o tasques domèstiques i quasi formaven part de la família on servien. Aquesta pràctica va anar caient en desús quan la quantitat d’esclaus que es posseïen era massa gran per alliberar-los de cop i es va començar a reservar per aquells que gaudien de la confiança o el favor del seu patró.

La remuneració del treball esclau era obligatori en tots els casos, però segons algunes fonts molts rebien només una part del que els corresponia o se’ls enganyava​. Aquests casos es donaven sobretot en l’entorn rural, on les institucions judicials tenien molt menys pes i un esclau difícilment podia presentar queixes més enllà del seu capatàs. Aquests sovint feien cas omís de les queixes dels esclaus, puix els seus privilegis depenien de la satisfacció de l’amo amb la producció i eficiència de la finca. De fet, moltes vegades eren els mateixos capatassos els que posaven traves a l’hora de cobrar els estipendis d’aquests esclaus per engreixar els comptes de la finca i quedar en bona posició davant de l’amo. ​En els entorns urbans aquestes pràctiques eren més difícils de dur a terme i sovint tenien assignacions més elevades, cosa que els permetia millorar les seves condicions de vida amb relativa facilitat​. Tot i això els esclaus urbans no estaven exemptes de la seva condició base i podien rebre càstigs físics o la tortura i s’esqueia. 

Relació del treball i propietaris amb l’esclavitud

Aquestes condicions, sumades a les diferents revoltes al llarg de la història de Roma podem veure que l​es classes benestants de la societat romana fiaven gran part de la força de treball en l’esclavitud. Es complementava amb les persones que formaven part de la plebs i altres treballadors lliures, com jornalers, artesans i comerciants. Això creava una xarxa humana de contactes i serveis difícil d’establir en les classes socials habituals​ i, en cap cas, entren la piràmide social habitual en els períodes posteriors.

Mosaic “La parella”. Circa segle I dC, Herculano.
Font: Wikipedia.

Tot i això ​trobem una clara relació entre productors i no productors de les tasques econòmiques on la força de treball es compra junt amb la persona que la desenvolupa​. La relació entre ambdós blocs és explosiva i difícil d’equilibrar, però els propietaris tenen molt clar de qui depèn que es realitzin totes les activitats econòmiques essencials. En alguns períodes la mateixa classe noble romana es vigília mútuament per assegurar-se que el tracte que reben els esclaus és prou dinge per assegurar-se una estabilitat social i econòmica. En aquest període trobem que els privilegis de la noblesa es moderen com per exemple la prohibició de l’ús del palanqui en les dones romanes durant les Guerres Púniques i es redueixen les hores de la jornada en els esclaus i s’apliquen un mínim de càstigs físics. 

Alguns autors romans com Varron (​Sobre l’agricultura​ 2.10) o Ciceró (​Verrinas​ 2.3.50) descriuen ​la importància de la figura del capatàs i els comandaments intermedis entre el propietari i la resta d’esclaus​ pel bon desenvolupament de l’activitat econòmica, en especial, en el món rural. ​Aquestes figures eren imprescindibles per mantenir l’ordre i el funcionament del sistema esclau, sobretot en la producció alimentària.​ L’amo no necessitava (ni podia) estar present en tots els aspectes de la seva economia. ​

És rellevant, però, que es deixés en mans de pròpiament esclaus la direcció de grans equips d’esclaus,​ tot i que això té dues explicacions: la direcció i repressió per part d’un membre de la mateixa condició que l’explotat feia que el rancor caigués sobre la figura del capatàs i no en la classe social superior i, per altra banda, creava l’imaginari que tot esclau podia millorar dins d’uns certs límits i millorar la seva condició encara que sense obtenir la llibertat.

Podem veure que algunes dinàmiques i relacions d’explotació i treball no s’han vist del tot alterades pel temps​. Quan la mà d’obra esclava comença a disminuir i encarir-se durant els segles III i IV d.C. les tasques econòmiques i l’explotació de la mà d’obra recau sobre la gent lliure, però pobre que veuen la seva condició convertida a serf a causa de l’Edicte de Teodosi (333 dC) i com perd drets envers les generacions anteriors per assegurar-se que la terra se segueix treballant. ​Aquests serfs seran els substituts dels esclaus i tindran unes dinàmiques de treball i una relació amb els seus senyors amb moltes similituds amb els esclaus​, tot i que l’esclavitud no serà oficialment abolida fins ben entrat el segle XIX. 

Read More

I tornem a ser-hi, el doctor Salvador Claramunt ens torna a obrir la porta del seu despatx i del seu coneixement per il·lustrar-nos sobre l’orígen de les universitats en el món medieval. Al llarg de l’entrevista veiem com d’idealitzada tenim l’orígen de la nostre institució i per on tantes persones passen avui dia. També trobem que els estudiants potser no han canviat gaire al llarg dels segles. El doctor Claramunt ens parla amb precisió i sense tabús de què s’entenia per universitats en el seu moment i com van anar evolucionant al llarg dels segles…

Gat vell de la universitat, irònic i incisiu, és catedràtic des de 1983 a la Universitat de Barcelona (UB) i expert en època medieval. Hi ha poques coses que el sorprenen, tant dins com fora de les pàgines dels llibres d’història: veu en les conxorxes polítiques d’avui dia el mateix repartiment de poder que practicaven els monarques i privilegiats de l’època medieval; o l’intervencionisme alemany al sud d’Europa com una reminiscència del de l’imperi otònida al segle X… La història es repeteix, i és un ferm partidari d’aquesta tesi. Es podria dir, gairebé, que la naturalesa humana ja l’avorreix… Però, per sort, parlar de la història de les universitats encara no.

Tornem a ser al despatx del doctor Salvador Claramunt, a la Universitat de Barcelona, i avui parlarem de les universitats, d’on i com sorgeixen i com van evolucionant fins a convertir-se en les que coneixem. Quan apareix la primera universitat?

La universitat és una evolució de la cultura heretada de les les escoles urbanes i que a la vegada van heretar de la cultura monàstica. Quan s’enfonsa l’Imperi Romà, oficialment la cultura quasi desapareix i queda concentrada en mans d’una única institució que és l’Església, i els monestirs són els que conserven el saber clàssic. Quan la vida urbana i el comerç comencen a repuntar, les catedrals assumeixen el paper de la biblioteca o de l’scriptorium dels monestirs. Però no totes les ciutats tenen una catedral amb escola catedralicia; sobretot al nord d’Itàlia, que el que tenen són escoles urbanes que ensenyen dret. Són les que formaven part de l’àntic Imperi Romà d’Orient com Ravenna o Bolonya. Per tant veiem dos vessants: l’escola catedralicia, hereva de l’escola monàstica i després la fusió de l’escola catedralicia amb el saber urbà que donaran lloc, amb el temps, a la universitat.

Podem dir que la primera universitat apareix cap al segle XI, tot i que hi ha molta controvèrsia al respecte. No es comença a consolidar fins al segle XII i comencen a agafar cos i a aparèixer les facultats i els títols universitaris cap al primer terç del segle XIII.

Sobre quina és la primera universitat a aparèixer hi ha molta discussió. Hi ha dos centres fonamentals que són París i Bolonya. Bolonya és hereva d’una escola monàstica (el Monestir de Sant Feliche), una escola catedralicia (la catedral de Sant Pere de Bolonya) i una escola municipal que ensenya dret. La progressiva fusió d’aquestes tres serà la Universitat de Bolonya. La Universitat de París és hereva de l’escola catedralícia on s’ensenyava, sobretot, teologia i filosofia, mentre que a Bolonya els ensenyaments fonamentals són de dret.

per entendre el sorgiment de les universitats hem d’entendre que està lligat als gremis, d’aquí la universitas. Una cosa és el que és l’studium que és l’ensenyament controlat pel bisbe o per l’ajuntament i una altra cosa és la universitas, que no és res més que un gremi.

Però per entendre el sorgiment de les universitats hem d’entendre que està lligat als gremis, d’aquí la universitas. Una cosa és el que és l’studium que és l’ensenyament controlat pel bisbe o per l’ajuntament i una altra cosa és la universitas, que no és res més que un gremi. Veiem com apareixen les universitats de filòsofs, de metges, universitas magistrorum et scolarium (universitat de professors i alumnes). Quan sorgeix això és quan sorgeix realment la universitat. Per tant podem parlar d’una creació medieval i gremial, per vetllar pels interessos dels professors i els estudiants. A París l’associació és de mestres i estudiants, en canvi a Bolonya l’associació és només d’estudiants, perquè els mestres són funcionaris del municipi. Això és la gran diferència entre el model parisenc i el sistema bolonyès. Per una banda professors i alumnes defensen els seus interessos comuns per diners i privilegis i per l’altra són els estudiants els que defensen els seus interessos enfrontats a l’autoritarisme del municipi.

La universitat, com entenem nosaltres, és l’associació dels interessos gremials de professors i alumnes; i en aquesta lluita s’anirà formant la institució universitària.

Quina de les dues és més antiga? No està clar, tot i que alguns documents afirmen que és la de Bolonya… però no és segur ja que probablament són documents falsificats, molt comú a l’edat mitjana. De fet tenim un document que afirma que la Universitat de Bolonya és l’hereva legítima de l’Escola d’Atenes però no tenim cap connexió que asseguri que això sigui cert. Igual que no trobem cap connexió amb les Cases de la Cultura del món islàmic de Bagdad o el Caire. En aquestes cases trobem acumulació de textos religiosos que s’expliquen als alumnes però no trobem cap tipus d’associació gremial i, per tant, no podem parlar d’universitats en cap cas. La universitat, com entenem nosaltres, és l’associació dels interessos gremials de professors i alumnes; i en aquesta lluita s’anirà formant la institució universitària. És una lluita continua i una lluita de gent espavilada, ja que no hi ha res que agradi més al professor que tenir gent que l’escolti i així sentir la seva vanitat i supèrbia realitzades.

No trobem, doncs, cap precedent oriental o clàssic amb aquestes institucions?

No. Després es creen, es busquen, unions i legitimacions anteriors però realment no existeixen. És una creació purament medieval i resultant del pensament de l’època i la culminació d’unes circumstàncies únicament medievals europees. Per entendre millor això cal veure els trenta anys entre el 1200 i el 1230 on es produeixen uns enfrontaments entre els alumnes i l’autoritat eclestiàstica. Els alumnes, que eren clericus (que no necessariament pertanyien a l’estament religiós, només que sabien llegir i escriure) vivien com podien, robant o mentint, i l’autoritat hi va voler posar frè. Això provoca una unió dels alumnes contra aquesta autoritat reguladora de la seva vida privada a la qual s’acaben unint els professors en defensa dels seus privilegis. En canvi a Bolonya els alumnes s’uneixen per orígen de procedència. Primer es distingeixen entre “Citamontanos” (del sud dels alps) o “Ultramontanos” (més enllà dels Alps). Quan van ser molts ja es van dividir en germànics, hispans, francs, provençals, borgonyesos, etc i creen les confranternitats.

Aquestes primeres universitats només ensenyaven teologia i dret? Com es van anar introduint les diferents disciplines en el món universitari?

Això és resultat d’un procés llarg i a cada lloc depenia de les seves circumstàncies. El que trobem primer de tot són uns cursos preparatoris bàsics. Aquests cursos es coneixen com a trivium i quatrivium, on ensenyaven des de llegir i escriure fins a astronomia i matemàtiques o retòrica. Quan algú dominava aquests coneixements bàsics podia entrar a la universitat. Aquests cursos aviat es van agrupar amb el nom de Facultat de Lletres, que és el que avui dia coneixem com a Batxillerat, el preparatori per entrar a estudiar les grans carreres que eren Filosofia i Teologia, Dret i, poc després, Medicina, que sorgirà al sud d’Itàlia, a la ciutat de Salern, hereva del saber combinat de les cultures romanes, gregues, islàmiques i jueves. Salern era una ciutat que estava rodejada de monestirs amb grans farmàcies i on es publicaven llibres com l’antidotari per curar les malalties. A més d’aquestes quatre grans carreres s’hi ha de sumar la Facultat de Lletres, que és quasi una carrera per dret propi. Per exemple, quan Martí l’Humà crea la Facultat de Medicina també crea la Facultat de Lletres per assegurar-se que els estudiants estaran preparats abans de començar medicina.

Com és que filosofia era una de les quatre úniques carreres que es podien fer i avui dia es considera una cosa sense futur i de segona classe?

Perquè en aquell moment “filosofia” era el saber de tot i les matemàtiques i la ciència entraven dins d’aquesta carrera. Els grans científics de l’edat mitjana eren filòsofs. No es fins al segle XVIII que es separen les matemàtiques o la química. De fet, no fa tants anys aquí només existia la Facultad de Ciencias i ara tenim diferents facultats de biologia, química, etc. Per tant, segons la mentalitat medieval, la filosofia era inseparable de les matemàtiques. En canvi la carrera de Dret podia prescindir de tot això, es basava, sobretot, en la recuperació del Dret Romà que s’havia perdut. Durant el feudalisme s’havia intentat abandonar del tot el Dret Romà però amb el ressorgiment dels emperadors o els grans reis interessa recuperar els drets de l’Estat. Per això Frederic I Barba-roja, emperador d’Alemanya, concedeix un gran privilegi a la Universitat de Bolonya en què tots els que es dirigeixin a estudiar allà gaudeixen d’uns privilegis de viatge i allotjament, perquè interessa que surtin juristes que defensin la reinstauració del Dret Romà i les regalies com el dret de costes o el dret de la sal o de les coses abandonades que segons el Dret Romà són propietat de l’Estat.

El problema serà sempre com es paga tot això. A Bolonya la universitat era del Municipi, i els funcionaris i els glosatori (grans juristes) seran considerats com a tals. A París, però, els professors són sacerdots sovint molt interessats per la cultura i que es guanyen la vida fent vida religiosa. Aquests darrers ensenyen al claustre de Notre Dame. Per això encara diem “claustre de professors”, perquè els diferents professors es situaven cada un en una cantonada del claustre i donaven classe a catorze o quinze alumnes. A Bolonya passa quelcom molt semblant: s’ensenyava sota la torre de Cursio, a la plaça major. Poc després els alumnes voldran un títol, que els autoritzava a ensenyar el que havien après a un altre i només els expedien aquelles escoles que estaven sota la protecció d’una autoritat superior reconeguda a tota la cristianitat. Aquestes autoritats només són dues: el Papat i l’Imperi. Si una escola té un privilegi de fundació autoritzat pel Papa, el títol que lliura és una llicència de docencia ubenti (llibertat per ensenyar a tot arreu). En canvi les que només tenen el reconeixement d’un bisbe o un municipi la llicència només és vàlida per aquella ciutat o bisbat. Per això les dues grans universitats tenen un privilegi imperial i després Papal, en el cas de Bolonya, i directament Papal en el cas de París.

Claustre de la catedral Notre Damme de Puy, París, França. En aquest claustre és on s'impartien les classes universitaries, asseguts al terra, en època medieval. Font: Ministrei de Turisme de França.
Claustre de la catedral Notre Damme de Puy, París, França. En aquest claustre és on s’impartien les classes universitaries, asseguts al terra, en època medieval. Font: Ministrei de Turisme de França.

Com passa el poder cultural de mans dels monestirs, després a les catedrals i finalment a les universitats?

És resultant de la pròpia evolució de la societat. En un moment donat les ciutats s’havien enfonsat i la vida econòmica era agrícola. En aquell context els monestirs tenen el paper de garants i acumuladors del saber. Però ja Carlemany fa que totes les catedrals tinguin una petita escola on ensenyar als nens llegir i escriure o cantar per formar als futurs sacerdots. Quan la vida urbana es va reanimant a partir dels segles X i XI ja existeixen, doncs, diferents escoles urbanes. A més a les ciutats, com és el cas de París, ja es pot viure o sobreviure d’alguna manera i tenen animació permetent que surtin personatges i comunitats curioses com, per exemple el cas d’Abelardo. Abelardo és un senyor que comença a explicar coses rares que són les famoses “Cartes a Eloisa” i els alumnes l’escolten amb la boca oberta. Aleshores el bisbe intervé alegant que és un mal exemple. Abelardo creua el riu i se’n va a l’altre banda i allà l’Abad de Sant Víctor el permet establir-se ja que no podia veure al bisbe de París. Molts alumnes volen seguir escoltant a Abelardo i també s’estableixen a l’altre banda del riu Sena i creen el Quartier Latin (el barri llatí). El que sempre funciona en aquesta època és l’enveja i l’enfrontament. A Bolonya, el 1222, quan els alumnes s’enfronten a l’Ajuntament fugen de Bolonya i se’n van a Pàdua i funden la Universitat de Pàdua, fora de la jurisdicció de bolonyesa.

Fins i tot avui dia dins de la universitat encara existeix la mentalitat d’organitzar-se segons els desitjos dels membres de la universitat, de manera gremial.

Veiem, doncs, que són migracions provocades per les circumstàncies de cada moment. Per exemple a París l’any 1230 es dóna un conflicte entre els estudiants i el rector. Els estudiants i professors se’n van Anglaterra on el rei els rep fantàsticament, no perquè tingués cap interès per la cultura si no perquè així feia la guitza al rei de França. Aquests, però, no s’estableixen a Londres on hi havia unes fortes autoritats eclesiàstiques i civils, si no a una ciutat amb monestirs on poder fer la seva amb més llibertat com és Oxford. I quan més tard sorgeix un altre conflicte uns quants marxen i migren a Cambridge. Són fugues en busca de llibertat i poder fer el que els doni la gana, doncs els que menys agrada a la universitat és el control. Hi ha una dita castellana que “el obispo y el gobernador contra más lejos, mejor”. Això ho sap molt bé el món universitari. Fins i tot avui dia dins de la universitat encara existeix la mentalitat d’organitzar-se segons els desitjos dels membres de la universitat, de manera gremial.

Com es va anar relacionat el poder civil i l’Església per fer-se amb el control de les universitats?

Aquest control arriba quan han de firmar al títol de llibertat de docència. Si es volen aquests títols s’han de sotmetre a la vigilància d’un canceller que reglamenta les hores i tipus de coneixements que s’han d’impartir o com s’havien d’avaluar els doctorats. Normalment, de doctors en sortien molt pocs. El més normal és que els alumnes es conformessin amb el títol, vagant d’una universitat a l’altre on fos més fàcil aprovar cada assignatura. Sovint tornaven a les seves terres natals on clamaven sobre els llocs que havien estudiat, però normalment no tenien el títol. Però si avui dia ja hi ha poc control sobre els títols imagina a l’època on ben poc se sabia qui firmava quins títols. Doncs és el canceller el que firma els títols en qualitat de nomenat per l’emperador o el Papa, mentre el que rector era un alumne, representat del gremi dels alumnes.

A part de la Universitat de Bolonya i de la París quines van ser les universitats més prestigioses de l’Edat Medieval?

Depen molt de les circumstàncies i de qui ensenya en cada moment. Més enllà de París i Bolonya apareixen aviat Oxford i Cambridge. Al 1224, sota l’ordre de l’Emperador Frederic II apareix una molt important que és la Universitat de Nàpols. És la primera universitat que no és fruit de l’evolució natural de la societat i les institucions si no que es crea per ordre d’un rei. Crea les càtedres amb diners i crida als millors professors de Bolonya oferint-los una bona paga. A partir d’aquí tots els reis voldran crear la seva pròpia universitat perquè van veure que era un bon negoci com per exemple quan el rei Alfons X el Savi crea la Universitat de Salamanca l’anomena universitalis aput regni miei  (del meu regne), però després aconsegueix el títol del Papa donant validesa als títols expedits a tot el món cristià.

a la Corona d’Aragó, la primera universitat que és crea és la Lleida, sota el govern del rei Jaume II l’any 1300, que té jurdisdicció per tota la Corona d’Aragó Peninsular.

Aquí, a la Corona d’Aragó, la primera universitat que és crea és la Lleida, sota el govern del rei Jaume II l’any 1300, que té jurdisdicció per tota la Corona d’Aragó Peninsular. Més tard aniran apareixen les altres universitats com la d’Hosca, Barcelona o Perpinyà que trenquen el monopoli de la Universitat de Lleida en època de Pere II el Cerimoniós.

Com es que es trenca el monopoli de la Universitat de Lleida i es crea una altre universitat a la Corona d’Aragó?

Bé, és un procés llarg, però abans que la de Barcelona a la Corona d’Aragó ja existia la Universitat de Montpellier, on s’impartia medicina. Diversos estudiants i metges de Salern van emigrar a Montpellier perquè hi havien molts hospitals i van crear els estudis de medicina. Quan Mallorca és ocupada per el Regne d’Aragó, Mallorca ven Montepellier a la Corona de França i la Corona queda orfe d’aquesta important universitat. És aleshores quan Pere II decideix crear la Universtat de Perpinyà per fer competència a la Montpellier i és quan realment es trenca el monopoli de Lleida. No és fins al 1450 quan es crea la de Barcelona i abans ja s’havia creat la de Girona. De fet, Barcelona no volia Universitat perquè consideraven que els alumnes creaven problemes (cosa que era certa). Martí l’Humà l’any 1401 ofereix a la ciutat de Barcelona la creació d’una universitat però el municipi ho rebutja per por als aldarulls dels alumnes. No es crea fins que hi ha problemes econòmics i un regidor de l’Ajuntament diu: “S’ha de crear una universitat perquè portarà tants diners com un mercat de remat”. El que ve a dir és que la gent que hi vingui aportarà tants diners que compensarà els problemes causats tal com un mercat vulgar. Però no és un fenomen estrany, moltes grans ciutats no volen una universitat. Milà no té universitat, la té a Pavia, Venècia la té a Pàdua, Londres té Oxford, però cap a la ciutat mateixa. Les volen sempre una mica lluny.

Els reis, però, busquen la creació de moltes universitats com la de Praga o Crackòvia, doncs de els aporta burocràcia. Dels quadres de les universitats sortiran els buròcrates i una manera de fer institucional que els dóna i reforça el poder. Els Reis Catòlics, per exemple, tenien molt suport de la gent que sortia de les universitats, en contra de la gent de la noblesa. A més donen molt prestigi, com avui dia que pel simple fet d’haver estat en algunes universitats atorguen credibilitat i prestigi, encara que potser només hi han estat tres mesos però ja a molta gent els serveix per afirmar que en saben moltíssim del que sigui.

Quins eren els elements més característics d’aquestes primeres universitats i com s’organitzaven?

La principal característica és sobreviure. Els professors tenen una renda, una prebenda que els donen. No els donen un sou, tenen una canongia de la qual en treuen per viure. Per això molts donen classes particulars, a vegades a llocs insospitats com és el cas de Bolonya on els alumnes podien rebre classes particulars a sobre del bordell de Bolonya, causant molts escàndols. També hi ha la idea que els professors donaven classes en una gran aula amb mobles de fusta però la realitat és que els alumnes seien al terra i si volien una cadira havien de pagar un suplement conegut com a bancagio. Quan el fenomen de les universitats creix es crea el personatge del videlus que s’encarrega de l’espai i que les classes tinguin una organització. Però al principi no hi havia res d’això, de fet no acostumava a haver-hi ni edifici. A Oxford no hi havia cap edifici, per ser universitat només calien els professors. Els primers llocs on es localitza en un sol edifici la universitat és al sud i a l’est d’Europa. Però el més important era que estigués reconeguda per alguna autoritat, com a avui dia que hi ha carreres homologades i carreres que tenen el títol propi. Les carreres de títol propi mai saps si les acceptaran a fora, en canvi les homologades tenen validesa a tota Espanya.

A nivell organitzatiu com s’estructuraven?

Al principi de cap manera, era un descontrol i un desgavell. La primera figura organitzativa i jeràrquica que es crea és la del canceller que atorga els títols. És aleshores quan es creen les diferents facultats que donen la facultat d’ensenyar les coses que un aprèn en elles. Els professors s’elegeixen per coptació i en general són tots d’ordre religiós. Cada mestre ensenyava amb el seu propi llibre i eren enterrats amb ells. A través d’aquests llibres comentaven els diferents textos i autors com Sant Agustí o altres i d’aquí en treuen les “glosses” perquè van desglossant i parlant de cada fragment perquè els alumnes ho entenguin. En el cas de les facultats de medicina era una mica diferent perquè llibres n’hi havia pocs, com l’antidotari, i tot es feia a través de la pràctica i el problema estava en aconseguir cossos per l’experimentació. Aleshores els reis o l’autoritat municipal els donava permís per rebre els cossos dels captaries o gent que s’havia mort i no era de la ciutat per poder treballar amb ells. Aquesta pràctica era molt habitual, doncs a Barcelona abans de la creació de la universitat els monjos franciscans ja feien aquestes pràctiques. De fet moltes ordres religioses a cada ciutat procuraven tenir una petita escola ni que fós, i moltes d’aquests, per motius polítics es convertien en universitats, per exemple per combatre l’heretgia dels albigesos o els càtars a França. Veiem que la millor època de les universitats és el segle XIII, al segle XIV hi ha universitats a cada cantonada i fins al segle XVI es segueixen fent universitats a tot arreu. En aquest segle XVI a Espanya hi ha quaranta universitats, provocant la sàtira de Cervantes que es mofa que ciutats com Oñate tinguin universitat. Després, en una època de crisis, això no es pot mantenir i moltes acaben tancant les portes.

Dels alumnes que entraven a la universitat només un 5% es doctorava, el 40% només feien el curs de Lletres, el batxillerat i un 20% no acaben mai la carrera i s’ho manegaven amb títols falsos

Com era l’alumnat d’aquestes universitats?

Força variat. Sabem que hi havien molts vividors que anaven d’universitat en universitat, viuen com poden i els coneixem amb el nom de “goliards”. Dels alumnes que entraven a la universitat només un 5% es doctorava, el 40% només feien el curs de Lletres, el batxillerat i un 20% no acaben mai la carrera i s’ho manegaven amb títols falsos o com podien. Bastants pocs tenien la llicència ubique docentis i molts la tenien falsificada.

Foto actual del Real Colegio Mayor de San Clemente a Bolonya, creat perel cardenal Gil de Albornoz (1310-1367) per a estudiants hispànics pobres perquè poguessin estudiar en condicions dignes.
Foto actual del Real Colegio Mayor de San Clemente a Bolonya, creat perel cardenal Gil de Albornoz (1310-1367) per a estudiants hispànics pobres perquè poguessin estudiar en condicions dignes.

Hi ha algun paral·lisme que es podria fer entre les universitats medievals i les d’avui dia?

La universitat té tres potes que sempre han sostingut la institució o, com a mínim, han estat presents. El primer és “amor sciendi”, l’amor al saber i a ensenyar. El segon “envidia pecunia”, l’enveja al que guanya més.  I el tercer és “l’ambitio denitatis”, molt lligat al segon. Fa referència a sobreviure, i la necessitat d’acumular diners, però sobretot a la gent que fa servir la universitat només com a pont per dedicar-se després a la política o als negocis, que senten enveja per qualsevol que tingui més diners que ells. Aquests realment no són universitaris, són equilibristes.L’enveja és una important lubricant en la universitat i un motor important per al professorat. A vegades l’alma mater sembla una associació de gent superba que justifica la cultura per fer negoci.

Hi ha un famós lema dels goliards que diu “he començat el curs i no he estudiat gens, acabo el curs i segueixo sense estudiar. La vida és bella, només l’amor, la taverna la dona valen la pena”.

Alguna anècdota curiosa d’aquestes universitats medievals o d’aquest alumnat tant variat?

És curiós, per exemple, com es creen els col·legis majors. Aquests es creen perquè molts dels estudiants es guanyen la vida fent de copistes.L’any 1354 el cardenal Gil de Albornoz (1310-1367) crea un col·legi per als estudiants pobres dels regnes hispànics cristians en veure les condicions en les aquests vivien. Feia poc un home anomentat Robert Sorbon (1201-1274) havia creat un col·legi per a estudiants pobres a París perquè els estudiants poguessin tenir menjar i allotjament i es poguessin dedicar a estudiar i no preocupar-se per sobreviure. Per exemple Raimon de Penyafort (1180-1275) va a estudiar a Bolonya i per sobreviure va a classe a prendre apunts i passar-los a net per als estudiants que no hi van que són els rics que els compren els apunts. Aquest tipus d’alumne era conegut com a “golilla” perquè a la Universitat de Salamanca portaven aquesta gorra característica o també coneguts com a “gorrón”. El “gorrón” portava una gorra grossa que feien feina per als altres més rics i d’aquí neix aquesta paraula que utilitzem avui dia. Aquests personatges menjaven dels altres més rics. També molts d’aquests estudiants pobres havien estat rics però s’havien gastat els diners en malviure o simplement els havien robat els diners que era molt freqüent. A la Universitat de Bolonya s’havien arribat a posar guàrdies fins a 30 quilòmetres de la ciutat per evitar els furts a la gent rica que es dirigia a estudiar a la universitat. Tot i així molts deien que els havien robat però en realitat ho havien malgastat en dones, vi i altres vicis. Hi ha un famós lema dels goliards que diu “he començat el curs i no he estudiat gens, acabo el curs i segueixo sense estudiar. La vida és bella, només l’amor, la taverna la dona valen la pena”.

Amb aquest lema tant inspirador acabem i esperem que aquest esperit no s’apoderi de gaires alumnes.

Em sembla que per això ja és tard!

Read More

Quan al segle XVIII els historiadors van marcar les diferents edats de la història van establir quatre grans grups: la prehistòria, l’edat antiga, l’edat medieval i l’edat moderna. Per l’època antiga van posar un període de aproximadament uns 5000 any,s des de la invenció de l’escriptura fins la caiguda de Roma. Tot i que incloure tants anys un sol període ja és més que qüestionable, les dates que es van marcar per cada un dels canvis han sigut revisades i criticades per diversos motius (etnocentrisme, vaguetat històrica, incoherències, etcètera); el final de l’edat antiga últimament està molt qüestionat. Si bé és ben veritat que la caiguda final de Roma a mans de Ricimer i Anici Olibri i els seus gots posa el clau final en el taüt del vell Imperi Romà d’Occident molts historiadors avui dia afirmen que el destí de Roma ja s’havia segellat molts anys abans i que el fet que es produeix l’any 476 és només la culminació d’una situació que tothom ja coneixia, Roma era morta i el seu imperi havia passat Orient.

Per entendre perquè Roma no cau el 476 sinó abans cal fixar-nos en quins eren els elements cohesionadors de l’Imperi Romà que permetien que des de Roma es decidís la vida política i social d’un territori de milions de quilòmetres quadrats. El primer de tot podríem dir que és el llatí com a llengua universal. Un dels factors que feien l’imperi tan sòlid era la capacitat de romanització dels estrangers i el pilar clau d’aquest fet era llengua. El llatí era una llengua que permetia accés a tot un nou sistema de mercadeig, legal militar i institucional molt favorable per a la majoria de persones i això va permetre que es convertís en la llengua franca del món occidental durant moltíssims anys i que molts pobles s’unissin a l’engranatge social i polític romà amb molta facilitat. Però cal recordar que en l’Imperi Romà hi havia dues llengües que convivien com a principals llengües més parlades: el llatí i el grec clàssic. De fet, en la part oriental de l’Imperi, el llatí no era la principal llengua sinó que era el grec, parlat per la gran majoria d’habitants de l’Imperi, sobretot entre les elits polítiques i econòmiques. Com a prova d’això veiem que quan a les grans ciutats s’escivien les lleis promulgades, es redactaven en llatí i grec perquè tothom les pogués entendre. També cal remarcar que la primera bíblia que va ser traduïda no va ser de l’arameu al llatí, sinó al grec.

Un element cohesionador molt important era el sentiment d’unitat que hi havia a l’Imperi, sobretot a les províncies que feia anys que havien sigut romanitzades. Tot i que els dialectes canviaven molt i els aspectes religiosos també, la cultura imperant era la romana. La divisió social establerta i les institucions funcionaven bé i de manera igual en els quatre racons de l’imperi. El principal esport a tot l’imperi, per exemple, era la gladiatura sense excepcions. També feia molt la capacitat comercial que generava l’estabilitat de la pau romana. Unes urbs creixents i un món rural tranquil permetien un desenvolupament econòmic estable que beneficiava a bona part de la societat romana i enriquia de manera quasi obscena a uns pocs. En matèria religiosa la política romana era la de tolerància, fins i tot amb el cristianisme, tot i que ha acabat passant a la història una versió equivocada d’una persecució visceral. De fet els cristians no van ser realment perseguits en més de tres ocasions i cada una s’ha d’analitzar en el seu context per entendre-la. Això arriba a la fi l’any 380 amb l’edicte de l’emperador Teodosi que obliga a la conversió total dels habitants de l’Imperi i estableix el cristianisme com a única religió, però la conversió religiosa ja havia començat molts anys abans, amb Constantí, que es va fer convertir al cristianisme pensant que així aconseguiria mantenir la unitat d’un imperi en dissolució.

Per què afirmem, doncs, que l’Imperi Romà cau molt abans del 476? Un imperi tant gran i poderós com el romà no es desfà d’un dia per l’altre, però podem posar punts claus molt més importants que els fets bèl·lics tradicionals protagonitzats pels huns i altres tribus. La primera pedra de la destrucció romana la trobem en l’emperador Dioclecià, que va ser l’últim emperador a abdicar i l’últim successor d’una herència pagana. Dioclecià, aclaparat per una administració en fallida i corrupta va prendre la decisió d’escidindir l’imperi en dues administracions diferents dirigides per les figures dels “tetrarques”, quatre governants, dos per cada meitat de l’imperi. Aquesta escissió, en contra del que estava previst en un principi, va acabar sent permanent tot i els intents dels següents emperadors, un cop es va demostrar la ineficàcia de la tetrarquia. Constantí i els seus successors (excepte Julià) van intentar unificar l’imperi a través de la religió però es van trobar que diferents corrents del cristianisme havien arrelat amb força en diferents parts de l’imperi. Això impedia la cohesió, ja que només portava a disputes teològiques i de formes, sobretot amb l’arrianisme, de manera que tot i que el cristianisme ja era pràcticament la principal religió de l’imperi no es va poder utilitzar com a element unificador, cosa que sí que va passar més endavant quan l’Imperi Romà d’Occident ja s’havia esfondrat. Anteriorment, durant el paganisme, Roma havia sigut enormement tolerant amb totes les religions de l’imperi que no entressin directament en conflicte amb les tradicions romanes. Fins i tot amb aquestes van ser força permissius, com amb el cristianisme i el judaisme, tot i que és cert que en certs moments de la història de Roma van ser perseguides amb diferents graus de duresa. Roma va arribar a absorbir com a pròpies algunes parts de les religions estrangeres com el culte a la deessa egípcia Isis o el culte al bel·ligerant Mitra.

 

The Destruction of the Empire
“The Destruction of the Empire”, obra de Thomas Cole (1801-1848) englobada dins de la sèrie “The Course of the Empire”. Aquesta obra representa el segon saqueig de Roma a mans dels vándals l’any 455.

 

La dialèctica del materialisme històric afirma que la transició entre Edat Antiga i Edat Medieval es deu al fet que la força de treball de la producció passa d’un sistema d’esclavatge a un sistema basat en els serfs. Si bé aquesta teoria ha sigut molt discutida sobretot el que fa referència al món antic (com hem dit més de 4000 anys d’història són molt difícils d’englobar en qualsevol aspecte) és cert que a Roma bona part de la producció i el treball descansava en mans dels esclaus. Des de mitjans segle III l’expansió romana s’estanca i a partir del segle IV Roma ha de començar a adoptar polítiques militars defensives; això va afectar molt a l’economia romana ja que era tradició que la gran majoria d’esclaus aconseguissin l’emancipació en vida i per tant es necessitava una font constant d’esclaus per mantenir la producció. Quan comencen les grans migracions bàrbares (més conegudes pel nom “d’invasions bàrbares”) l’exèrcit romà es veu sobrepassat per intentar aturar grans riades de tribus que de manera pacífica creuaven els limes de l’imperi. Aquestes tribus, la majoria seminòmades, buscaven nous territoris fèrtils i pacífics on establir-se i posaven en risc l’estabilitat romana ja que tot i que tenien desitjos de formar part de l’imperi més poderós del moment però no volien renunciar a les seves formes de vida ni a les seves tradicions. Finalment el poder polític es veu obligat a absorbir moltes d’aquestes tribus per compensar el deficient sistema militar romà en decadència, on el reclutament havia baixat molt des que Dioclecià havia permès a les ciutats de l’imperi d’emmurallar-se i reclutar lleves pròpies anomenades potentes per a la seva defensa. Roma es veu obligada a promulgar la “Llei d’hospitalitat” en què es permet l’accés a les tribus (sobretot gots i germànics) que es dediquin a la defensa de l’Imperi, cosa que van fer fins al final tot i les moltes vexacions i traïcions rebudes. A partir del segle V veiem com la noblesa bàrbara s’ha anat unint poc a poc a la societat romana i sobretot a l’exèrcit i els seus últims gran generals van ser tots d’origen germànic o visigot com Aeci o el vàndal Estilicó. Per fer-nos una idea de la magnitud d’aquest fet en la batalla dels Camps Catalàunics (451), a la Gàl·lia, el general Aeci (que era de facto el governant de Roma) reuneix un exèrcit format per la coalició de burgundis, francs, visigots i una nominal participació de romans.  Aquest fet gradual que va tenint lloc des del segle IV i que agafa molta força a partir del 406 trenca definitivament amb l’equilibri que hi havia entre Senat, emperador i exèrcit, essent aquest últim el poder executiu real de l’Imperi Romà. Dioclecià, en intentar reformar l’imperi per necessitat, sense saber-ho destrueix l’equilibri de poders que existia a Roma des August, moment en què l’emperador gaudia d’un enorme poder però encara havia de compartir el poder legislatiu amb el Senat amb qui passava comptes, i el poder executiu que residia a les legions per la legitimitat de les armes. Un cop trencat aquest equilibri l’essència mateixa de l’imperi es veu trencada, ja que els soldats no tenen més motivació que la fortuna pròpia proporcionada sovint pels seus oficials, el Senat deixa de sentir com a seves les responsabilitats polítiques i es concentra a projectes privats per augmentar les seves ja enormes riqueses i deixa un emperador amb poders absoluts desemparat amb tots els problemes polítics i religiosos que li venien al damunt, cosa que acaba portant a la fragmentació final de l’imperi.

visigodos
Representació dels visigots triomfants en la batalla. Es poden veure els seus elements característics que són una barreja entre realitat i imaginari popular.

Per altra banda la transició a un sistema econòmic basat en la servitud es comença a produir amb Dioclecià i el seu edicte en què restringeix el moviment de persones i posa les bases a una economia supervisada amb els productes manufacturats i els artesans que els produeixen. És el primer pas que demostra que l’economia ja no era tant basada en l’esclavitud. Aquest fet agafarà força amb Constantí i els seus successors, sobretot amb l’edicte de l’any 332, quan definitivament es concedeix la ciutadania a romana a la majoria dels ciutadans de l’imperi però s’adscriu la gent a la terra i es crea una forma d’associacionisme dels artesans agrupats per oficis, el que serà en un futur els gremis. Si Dioclecià havia regulat els preus de les manufactures segons la seva necessitat i tipologia, Constantí i els seus hereus legislaran sobre els propis artesans i la forma com han d’actuar, a més de gravar amb un impost la capacitat de treball (capitatio) i amb un altre la terra (jugatio). Per fer efectiu tot això es va donar autonomia a cada ciutat per recaptar els impostos. Això es va sumar al fet que ja tenien permís per reclutar i mantenir forces pròpies i per emmurallar-se, i va donar com a  fruit una gran autonomia a les ciutats d’arreu de l’imperi que no havien tingut en els segles anteriors. Aquest fet permet a moltes ciutats de funcionar de manera autònoma, sense dependre en cap cas de Roma i les seves legions. Es destrueix el sentiment d’unitat romà. Roma ja no és la totpoderosa ciutat que controlava tots els aspectes econòmics i militars i que a canvi oferia protecció i creixement econòmic.  Aquestes ciutats, a partir d’ara, depenen més de les seves veïnes i la seva pròpia gestió, i els habitants de l’imperi comencen a veure molt lluny tots els aspectes que tenien a veure amb la capital. Així doncs veiem que cap de les principals ciutats d’Occident té gaire pressa a ajudar la resta durant les invasions. Un ciutadà de Tarraco ja no s’allista a la Legió per defensar casa seva i no ha de córrer a defensar les ciutats italianes, cosa que permet un fàcil accés a les tribus visigodes, vàndales o franques envair l’imperi amb tanta facilitat. De fet, la majoria d’aquestes tribus havien sigut equipades i entrenades per la pròpia Roma mentre la defensaven. A més aquests territoris es converteixen en indefensables i prescindibles per a l’administració de Roma que no va dubtar a donar terres per establir-se a certes tribus (feudos) en províncies romanes completament romanitzades, com per exemple la concessió de territoris a Hispania als visigots amb excepció de Tarraco.

L’edicte del 332 dóna el tret de sortida a la transformació social i econòmica de tot l’imperi, destrueix totalment el sentiment d’unitat que portava existint durant diversos segles i només sobreviu a l’Imperi Romà d’Orient, que comença a gestionar les coses de manera diferent. De fet s’expandeix a costa de l’Imperi Romà d’Occident, a base de redireccionar les tribus immigrants que entraven al seu territori cap a l’oest amb una política diplomàtica molt bona i una capacitat militar i administrativa molt més eficaç que la d’occident, bona part minada internament per les lluites de poder. És gràcies a això que l’Imperi Romà d’Orient va poder seguir existint durant mil anys més. L’imperi Romà d’Orient va aprofitar que Roma era la joia de l’imperi en l’imaginari popular de les tribus bàrbares i els encoratjà a prendre-la. Podem veure com l’expansió de Constantinoble i l’Imperi Romà d’Orient avança i prospera en la mateixa mesura que decreix l’Imperi Romà d’Occident i no és absurd afirmar que l’Imperi Romà d’Orient s’aprofita de la decadència d’occident i que prospera a costa seva.

Amb tot això podem considerar que la caiguda de Roma no és realment al 476, que representa la caiguda final, sinó a principis del segle IV i com a punt molt significant al 332, quan el sistema de producció es veu completament alterat, la unitat institucional i sentimental desapareix i les forces armades passen a dependre quasi completament en mans estrangeres. L’hereva final de l’Imperi Romà d’Occident va ser l’Església cristiana, que va acabar agafant les regnes del que quedava de poder romà i basant-se en la legitimitat de ser el nou element cohesionador espiritual i terrenal d’una Europa culturalment, econòmicament i socialment fragmentada tot i que poc després es produís un trencament amb l’Església oriental tal com havia passat amb el poder polític romà.

Read More

El 15 de març de l’any 44 aC era assassinat Juli Cèsar, dictador de Roma i controvertida figura militar i política de l’època, després de fer-se amb un poder quasi absolut en el que anava camí de ser l’Imperi més important del seu moment i un dels més famosos de la història de la humanitat. Durant els últims anys els seus opositors es van anar organitzant en una conjura que unia des de senadors conservadors que volien restaurar els seus privilegis fins a polítics que temien que el poder absolut de Cèsar el corrompés i portés la ruïna a l’Imperi, dirigida per Gai Cassi Marc i Dècim Juni Brut. Finalment la conjura es portà a terme a la Cúria de Pompeu i Juli Cèsar va rebre 23 ganivetades, fet que portà Roma a una nova forma de govern (l’Imperi en comptes de la República) i a un llarg conflicte. Aquesta mort va sorprendre i sacsejar quasi tota la societat romana, tot i que s’havia anunciat moltíssim que passaria.

 

Pocs mesos abans de la mort de Cèsar el Senat havia autoritzat l’enviament de nous colons a la ciutat de Càpua, una de les més antigues de la península italiana. Aquests colons van haver de destruir uns antics túmuls per fer lloc a les seves granges i van saquejar les restes valuoses que poguessin haver-hi. Dins d’un d’aquests túmuls van trobar una tomba de bronze on deia que reposava Capis, fundador de Càpua, i amb uns versos que resaven així: “Quan els ossos de Capis siguin desenterrats, serà assassinat un Iulius a mans dels seus parents i, posteriorment, serà venjat entre terribles desastres a tota Itàlia”. Un amic íntim de Cèsar, Corneli Balb, va recollir aquests fets abans de l’assassinat.

També va recollir que uns dies abans de la conjura va arribar la notícia que els cavalls que pasturaven prop del riu Rubicó (el famós riu on Cèsar va iniciar la seva guerra contra el Senat corrupte) es negaven a menjar i anaven al riu a plorar i deixaven que les seves llàgrimes llisquessin fins el riu.

Un famós endeví de Roma, Espurina, va vaticinar que Cèsar corria un enorme perill els idus de març (15 de març) i que se n’havia de cuidar. El dia anterior als idus, una bandada d’ocells de diferents espècies van sorgir d’un bosc proper perseguint tots un petit bruel, que a Roma s’anomenava Regulus (petit rei), que portava una branqueta de llorer (símbol de poder) al bec. La persecució dels ocells va acabar justament a la Cúria de Pompeu, on va ser atacat per totes les altres aus i destrossat a cops de bec.

La nit abans de l’assassinat la dona de Cèsar, Calpúrnia, va somiar que el sostre de la casa es desplomava i el seu marit jeia als seus braços completament apunyalat i amb la roba esquinçada. Quan es va despertar, Juli Cèsar no es trobava gaire bé i va voler anular la sessió del Senat convocada, però Dècim Brut va insistir molt que hi anés perquè ja hi havia molts senadors i persones il·lustres esperant-lo i que depenien d’ell. Davant d’aquestes súpliques Cèsar va cedir i es va encaminar cap la Cúria. De camí primer es va creuar amb l’endeví Espurina i li va dir: “endeví estafador, els idus de març són aquí però no m’ha passat res!” i l’endeví li va respondre: “han arribat, però encara no han passat, Cèsar”. Una mica més endavant un peató anònim es va apropar a la comitiva i va allargar al dictador un paper on es descrivia tota la conjura i una llista amb els noms dels seixanta conjurats. Cèsar, però, que anava carregat amb els papers per aquella sessió se’l va guardar entre els papers que duia per llegir-lo més tard.
Finalment, tot i els molts avisos tant terrenals com divins que s’havien anat produïnt, Cèsar va entrar a la Cúria on l’esperaven els seus assassins segellant així el seu destí, però mai una mort havia sigut tant anunciada per tants mitjans.

Read More

Creiem que l’espanta atemorir a la gent amb el seu coneixement; potser per aquest motiu es passarà la resta de l’entrevista essent tan sintètic i precís. Al Campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (UPF), on vàrem estar parlant amb ell durant gairebé 45 minuts, és una figura molt respectada i, tot i que jove, és un secret a veus que molts dels seus professors i companys busquen el seu consell i el tracten amb molta deferència. Ell és en Jonatan López Vera, expert en estudis d’història d’Àsia i autor del llibre Historia de los Samurais (Satori), de publicació recent. Actualment està fent la tesi doctoral sobre les relacions diplomàtiques entre el Shogun Hideioshi i Felip II d’Espanya. A més, és col·laborador amb el projecte ECERM (Ethnographies, Cultural Encounters and Religious Missions), de la UPF… i avui és nostre.

[Nota de l’entrevistador: a Japó, la costum és posar el cognom familiar per davant del nom propi, tal com anirem fent al llarg de l’entrevista en referir-nos a personatges japonesos. Per als noms estrangers, respectarem el costum occidental]

Quin és l’origen dels samurais i en quin context surten?

L’origen dels samurais seria molt semblant o igual al de totes les classes guerreres del món; és un ofici que normalment surt dels caçadors: si pots disparar una fletxa a un conill i encertar, és fàcil que puguis fer el mateix amb un enemic. Al Japó sorgeix aquesta classe bèl·lica quan se sedentaritzen els pobles del territori i comencen a conrear l’arròs, la base alimentària del Japó, i sorgeix la necessitat de defensar els excedents dels invasors… o d’aconseguir-lo en èpoques de carestia. Aquesta classe guerrera poc a poc va agafant poder i, com en totes les classes guerreres del món, s’adonen que si tenen el poder de la força, poden exercir-lo en les seves comunitats i així, poc a poc, es van formant els trets identitaris que caracteritzen els samurais. Per tant, podem dir que l’origen dels samurais és molt semblant a la resta del món. No tenen gaires trets especials.

Quina estructura política concreta té el Japó que permet unificar tots aquests soldats professionals d’arreu del país al voltant de la figura del poder central, resumida en l’Emperador?

Això succeeix, en bona part, perquè en aquell moment el Japó tenia un govern de tipus cortesà aristocràtic, copiat del model xinès de l’època. En un moment concret, aquests aristòcrates, que en teoria tenen el poder polític, es desentenen d’allò que passa a les províncies perquè se centren molt en la seva vida urbana dedicada a l’oci i perquè comencen a aplicar un sistema tributari en què la producció de la terra no està gravada amb impostos de la capital. Això té dues conseqüències immediates: la primera, que a nivell militar i policial les províncies queden molt desateses, i la segona que els terratinents poden explotar les terres al seu gust sense haver de relacionar-se ni pagar tributs a la cort, però ells sí que els cobren dels que tenen per sota i als camperols. Això permet que els terratinents es comencin a enriquir i que es militaritzin per defensar-se. Això acaba permetent l’aparició de grans cabdills militars.

Els aristòcrates cortesans, que en teoria tenen el poder polític, es desentenen d’allò que passa a les províncies i comencen a aplicar un sistema tributari en què la producció de la terra no està gravada amb impostos de la capital. Això permet l’enriquiment dels terratinents i la seva militarització i acaba permetent l’aparició de grans cabdills militars

Contra qui lluiten aquests primers samurais?

En un principi és més aviat un tema intern, perquè quan al territori arriben els que avui considerem els “japonesos”, ja hi havia una altre gent allà. Aquesta població autòctona va ser desplaçada cap al nord i als samurais se’ls destacava sobretot a aquesta zona per combatre aquests “bàrbars”. Al final, van anar avançant cap a dalt. Per altra banda, a la zona sud del país es despleguen destacaments per si hi ha una invasió des del continent que, almenys en les primeres èpoques, no es va donar. Aleshores, depenent del lloc, es destinaven a una tasca o una altre.

Fotografia: Ab Origine
Fotografia: Ab Origine

Durant la seva història, el Japó és un país tancat dins les seves pròpies fronteres sense grans amenaces exteriors. Què permet la supervivència i l’evolució d’aquests guerrers que només tenien un enemic al nord i la resta del país pacificat?

El Japó, per la seva característica d’arxipèlag, ha tingut etapes de contacte, especialment amb Xina, i etapes de reclusió que els permet la seva característica insular i això fa que la gran majoria de conflictes militars de la seva història hagin sigut interns. Fins arribar al món contemporani, només han tingut dos contactes bèl·lics amb l’exterior: un, que anava de l’exterior cap al Japó, i un del Japó cap a fora.

Per la seva condició d’arxipèlag, els conflictes de Japó han sigut quasi sempre de caràcter intern

Aquests samurais que estan apareixent en aquest punt s’assemblen gaire al samurai que nosaltres coneixem avui dia?

En un principi, abans que els puguem atorgar el mot de samurai, són bastant semblants als guerrers típics del continent asiàtic, fins i tot pel tipus d’armadura que porten. Al principi, l’espasa que porten és una espasa recta, molt semblant a la xinesa de l’època i les armadures són fetes de tires de ferro llargues i estretes. No serà fins força després que comencem a trobar indumentària militar pròpia dels samurais. Per exemple, s’adonen que l’espasa, per fer-la servir muntant a cavall, és més útil si té una lleugera curvatura… Ja s’assembla més a la famosa katana. També descobreixen que per anar a cavall és millor que l’armadura sigui de cuir i no de ferro; i amb el pas de les dècades, i fins i tot dels segles, ja trobem els elements estètics propis dels samurai.

El cavall és una introducció important en la vida militar del Japó.

Sí. Apareix al Japó cap al 450 dC procedent de Corea i s’incorpora ràpidament, tant en les tasques agrícoles com en les de combat

I aquests samurai que de moment hem vist que eren guerrers assignats a una sèrie de territoris, quan es fan amb el poder i de quina manera?

Cap a mitjan segle XII aquests cortesans que en principi no volien saber res de les províncies pensen que aquests militars provincians poden ser molt útils per dirimir conflictes interns. Cada cop que hi havia una successió d’emperador o de primer ministre, hi havia problemes.

Al segle XII, els cortesans pensen que poden fer servir els militars provincians per a solventar les disputes internes i els utilitzen, però els samurai acaben adonant-se que es poden posar a ells mateixos en els llocs de poder

Molts cops l’emperador mor o abdica sense tenir un descendent clar i sempre hi ha aquest tipus de trifulgues. Aquests cortesans comencen a portar els militars de les províncies perquè siguin els seus ajudants, perquè en el moment que sorgeixi un conflicte ja no es faci de manera diplomàtica, sinó que s’arribi a les armes. Això s’utilitza durant un temps, però els samurai ràpidament perceben que realment són ells els que posen i treuen la gent del tron o dels diferents càrrecs polítics. I s’adonen que, en lloc de posar-n’hi d’ altres, s’hi poden posar a sí mateixos, cosa que acabaria passant cap a finals del segle XII. 

Aquests fets estant protagonitzats per dos noms principalment que són Minamoto Yorimoto i Minamoto Yoshitsune. Què ens podries explicar d’aquests personatges?

Aquests dos personatges van marcar l’ascens dels samurai al poder. Pertanyien a un dels clans samurai més importants del país amb origen a les províncies que es van traslladar a la capital: el clan Minamoto, que s’enfrontaria a un altre clan amb característiques molt similars, que era el dels Taira. Es va desencadenar un període de guerres civils anomenat Guerres Genpei. També podem trobar gent del clan Minamoto al bàndol dels Taira i viceversa. Els personatges de Minamoto Yorimoto i Minamoto Yoshitsune van ser els protagonistes.

El primer, a nivell estratègic, diplomàtic i polític, que va acabant reformant totes les institucions del país i Yoshitsune a nivell militar, ja que es va revelar com a un geni estrateg i militar que va guanyar les batalles claus del conflicte… tot i que va acabar essent eliminat pel seu propi bàndol perquè s’estava convertint en una amenaça política. Aquesta guerra civil acabaria amb la victòria del clan Minamoto, que imposaria el primer govern samurai al 1185. Per mantenir el poder, s’allunyen de la capital de Kyoto i traslladen tot l’aparell administratiu a la ciutat de Kamakura, instaurant el primer shogunat. El shogunat és un govern on un shogun o cabdill militar exerceix el poder en nom de l’emperador. En la història del Japó, va ser el primer d’un total de tres.

El 1185 s’acaba la guerra civil i s’instaura el primer shogunat, un govern de tipus militar, diferent al cortesà d’estil xinès que hi havia hagut fins llavors

Aquest shogunat, què tenia de diferent que el distingia tant de les organitzacions polítiques exteriors?

Bàsicament, és un govern de tipus militar, no cortesà a l’estil xinès, i que ja té característiques pròpies japoneses. És bastant centralitzat, tot i que no tant com ells haguessin volgut, perquè el primer shogunat no arriba a abastar tot el país; en les parts més allunyades, el govern ha de confiar o delegar en altres líders militars d’aquelles províncies. A partir d’aquell govern, al Japó se li acostuma a atribuir l’adjectiu “feudal”. Tot i que en el cas de Japó, el feudalisme s’ha d’entendre amb molta relativitat, és un terme al qual ens acabem acollint tots els que ens dediquem al tema. Simplifiquem, però sempre cal matisar molt, perquè té moltíssimes diferències amb el feudalisme europeu.

Després d’aquest govern de Kamakura, arribem al sengoku jidai, un conflicte intern que quasi un segle de durada. Què és el que detona aquest fet i què permet que duri tant de temps?

Després del primer shogunat en sorgiria un altre un altre anomenat Ashikaga, que era encara més feble a nivell territorial i tenia menys control sobre el país, fins al punt que només controlen la capital i els voltants. A causa d’una successió, es produeix una disputa i en un primer moment hi ha una guerra que dura només deu anys i que només afecta la zona de la capital.

En el sengoku jidai, quan s’acaba el conflicte cortesà, la guerra s’estèn per tot el país i per causes territorials. El conflicte duraria cent anys

Quan s’acaba, es descobreix que el conflicte s’ha estès a la resta del país i que els diferents líders regionals ja no s’estan barallant pel motiu original de la successió, sinó que ho estan fent per un tema territorial: aconseguir més terres. Aquest conflicte s’estendria durant quasi cent anys, en part perquè cada cop que un d’aquests líders començava a fer-se massa poderós, els senyors que l’envoltaven, encara que fossin enemics entre ells, s’aliaven per eliminar-lo o fer retrocedir aquell que despuntava una mica. Això feia que es creés un equilibri de poder constant i molt flexible que permetia que la situació s’anés allargant. I si bé és cert que els senyors més petits anaven essent engolits pels grans i com més avança el període anem veient que hi ha menys senyors regionals (però cap més poderós), cap d’ells concebia poder fer-se amb la capital i el govern del país a expenses dels seus rivals. 

Quin nom rebien aquests senyors “feudals” i quins són els principals clans que podríem destacar?

Aquests senyors sovint reben el nom de damyio, que en japonès significa “gran cognom” o “gran nom” pel fet que són grans clans antics, en teoria, almenys. Els que semblava que acabarien fent-se amb el poder eren els Takeda i els Uesugi, que sempre s’enfrontaven entre ells en una guerra sense fi; els Hojo, que eren els més poderosos; els Mori, tot i que estaven una mica desplaçats cap al sud, o fins i tot els Shimazu o Date, que tenien el problema que eren els que estaven més allunyats de la capital, uns al sud i els altres al nord, cosa que els va frenar bastant perquè havien de recórrer molt més territori que els seus rivals per arribar a la capital. Curiosament no seria cap d’aquests els que realment aconseguirien fer-se amb el poder.

Fa uns mesos escrivies a Ab Origine Magazine un article sobre el cristianisme i la introducció de les armes de foc al Japó. Com va canviar la guerra i el paper del samurai aquesta nova arma a més vinguda de mans estrangeres?

Enmig d’aquesta situació de guerra total dóna la casualitat que al 1543 apareixen els portuguesos, coincidint amb un moment d’expansió ibèrica, i porten dues coses: el catolicisme, amb els jesuïtes, i les armes de foc. Uns arcabussos encara molt rudimentaris que entre un tret i el següent passava un minut, però ja eficaços en el context de guerra de tipus medieval i que suposen un gran canvi respecte les armes que s’estaven utilitzant en aquell moment en el Japó, que eren principalment l’arc i la fletxa. Encara que tinguem una visió diferent, l’arma que definia el samurai  era l’arc, més que l’espasa i la llança. S’adonen ràpidament que la introducció d’aquesta arma pot suposar un gran avantatge en la guerra i això fa que la majoria de damyio es mostrin molt interessats en el comerç amb els portuguesos.

El 1543 és l’any de l’arribada dels portuguesos, que porten el catolicisme i les armes de foc. Els grans senyors se n’adonen de la importància d’aquestes armes i que poden marcar una diferència amb els seus rivals

Les armes de foc devien transformar totalment el panorama bèl·lic

En un principi sí, però aviat va arribar un moment en què tots tenien arcabussos, ja que, lògicament, quan en compraven una part es destinava a desmuntar-los i mirar de fabricar els seus propis arcabussos per no dependre del control dels ports on desembarcaven els portuguesos. Dues o tres dècades després de l’arribada dels portuguesos, els japonesos ja fabricaven les seves pròpies armes de foc i es van anar equilibrant les forces del conflicte altre cop.

En un primer moment sí que van ser decisives, ja que es van incorporar com a una arma d’infanteria, i als soldats rasos, que normalment anaven amb una llança llarga, se’ls va incorporar aquesta arma, ja que era efectiva i s’aprenia a utilitzar amb molta facilitat. De seguida es va estendre la introducció de regiments d’arcabussers en les forces japoneses. 

Fotografia: Ab Origine
Fotografia: Ab Origine

Quins són els principals actors que sorgiran d’aquest període Sengoku? Ens podries fer una aproximació a personatges com Oda Nobunaga, Toyomoto Hideyoshi o Tokugawa Ieiasu?

Aquests tres personatges són els gran reunificadors del país. El primer de tots en aparèixer és Oda Nobunaga i no l’he esmentat quan hem parlat dels principals clans que aspiraven al poder perquè justament Nobunaga era un senyor feudal poc important, amb un territori petit. L’única cosa bona que tenia era la seva posició estratègica, prou a prop de la capital per a fer un avenç ràpid cap a ella, però no prou a prop com per veure’s implicat en els temes cortesans.

Va aconseguir fer-se amb la capital en contra de la resta en part gràcies a l’ús que donava a la armes de foc. Va ser un dels primers en veure’n les virtuts i també perquè va guanyar dues o tres batalles decisives, en part gràcies a l’enginy, l’habilitat militar i altres cops amb un cop de sort. Un cop que et feies amb la capital, aconseguies un rang de legitimitat a l’hora de lluitar, com un conqueridor autoritzat per l’emperador (que seguia sent la màxima figura política del Japó). Aleshores, revestit de l’autoritat imperial va iniciar les seves conquestes cap al nord i cap al sud del país sense que ningú el pogués aturar; però quan duia més o menys un terç del país conquerit, un dels seus generals de màxima confiança el va trair i va ser assassinat l’any 1582 i no va poder veure acabada aquesta tasca d’unificació.

El general que el succeir i venjar va ser també el que va completar la feina d’unificació: Toyotomo Hideyoshi. Ell no només es va posar al capdavant del clan, sinó que en pocs anys, i molt més ràpid del que havia pogut actuar Oda Nobunaga, sí que va poder unificar tot el Japó. I no tenint-ne prou amb això, un cop va acabar la tasca d’unificació, va intentar conquerir la Xina amb un pla que pretenia iniciar la conquesta de l’Índia després d’haver sotmès els xinesos. Realment, un pla molt ambiciós i global. Però aquesta guerra contra la Xina no va funcionar. Es van quedar a Corea i van ser derrotats després d’una de les campanyes més sagnants i cruels que es coneixen. Al final, tot i haver aconseguit unificar tot el Japó sota el seu clan, en morir va deixar un hereu al tron de només cinc anys. Conseqüentment no va poder estabilitzar el seu govern, tot i que en principi va deixar un consell de cinc regents, que eren cinc dels seus general de confiança, perquè es fessin càrrec del govern i el seu fill fins que aquest pogués governar per ell mateix. Però només dos anys després de la seva mort, aquells cinc generals es van enfrontar entre ells i el vencedor va ser Tokugawa Ieasu.

Tokugawa Ieasu va aconseguir establir un govern fort i estable que el va sobreviure i que va durar 250 anys

Aquest darrer sí que va aconseguir establir un govern molt estable que es va anar fortificant gràcies al seu fill i al seu nét i que va durar uns 250 anys, fins a mitjan segle XIX. Així doncs, encara que ell no va unificar el país (perquè aquesta feina la van fer els seus dos predecessors), Tokugawa Ieasu sí que va establir un govern fort que el va sobreviure i no es va enfonsar amb la seva mort.

Quin paper va jugar el cristianisme en aquest període tant convuls de Japó? Veiem que entren a la vegada cristianisme i armes de foc en un país en estat de caos polític i militar.

Depèn una mica a qui li preguntis. Moltes de les fonts occidentals de l’època són les dels propis jesuïtes en un principi; i una mica més tard, amb l’arribada dels castellans, també de franciscans, dominics i agustins. Aleshores tenim una documentació molt rica, sobretot per part dels jesuïtes, però també bastant esbiaixada. Ells afirmen que la importància del cristianisme va ser enorme, idea que s’ha potenciat molt des de l’acadèmia portuguesa i espanyola. Però realment la rellevància que va tenir el cristianisme va ser molt relativa i va anar molt lligada al comerç d’armes, ja que els comerciants portuguesos només anaven a comerciar als ports que els deien els jesuïtes.

La importància del catolicisme va ser molt relativa, i va anar sempre lligada al comerç d’armes

Ràpidament els damyios es van adonar que si volien accedir als arcabussos havien de tenir bones relacions amb els jesuïtes; i per portar-s’hi bé el que calia fer era facilitar-los la seva missió evangelitzadora. Així s’explica que hi hagués una escalada de favors als jesuïtes que va començar amb permisos per predicar, després venia la construcció d’una església i més tard que el propi damyio es convertís al cristianisme; això darrer va passar sobretot a la part sud del país, on alguns senyors feudals es van fer batejar i es van convertir, com a mínim en aparença. Tot això es feia només per aconseguir armes de foc per a la seva guerra i pel benefici que aportava el comerç a nivell de capital.

Un cop pacificat tot el Japó i establert un shogunat fort i estable, en què es converteix el samurai?

El samurai és un guerrer. Durant un període d’uns 250 anys que pràcticament no hi ha cap guerra gran i únicament hi ha tasques policials o repressives de sublevacions camperoles, no era necessària una classe samurai dedicada a la guerra. A més, una de les mesures més importants que va implementar Hideyoshi va ser que no pogués haver-hi moviment entre classes socials i que passessin a ser hereditàries, cosa que impedeix als samurai deixar la seva tasca de guerrer… Però no hi ha més guerres, i per tant, ja no en moren tants com abans. Això suposava un gran càrrec a les arques públiques de l’estat, que els pagava el sou públic en forma d’arròs; cosa que acaba fent que es converteixin en una elit subvencionada que fa poca cosa. En alguns casos fan tasques administratives o de comptables, però tenien molt de temps d’oci que dediquen a coses com la cerimònia del te, a escriure poesia i novel·les sobre samurai, justament. És un moment en què el samurai comença a entrar en decadència, doncs deixa de ser allò que és en essència, el que el defineix: el combat

Fotografia: Ab Orirgine
Fotografia: Ab Orirgine

Com mor o s’adapta aquesta classe social un cop al segle XIX arriba la Restauració Meiji i desapareix completament com a classe?

Al 1853, després d’alguns intents per part d’altres països, arriba una flota de vaixells dels Estats Units (EUA) a la badia d’Edo amb una carta del president nord-americà, on explica que els donen un any per considerar una “proposta” més aviat forçosa de comerç amb els EUA, ja que volien fer una cosa semblant a allò que Gran Bretanya havia fet a la Xina unes dècades abans: obligar-los a obrir-se comercialment al món.

Aquests fets succeeixen en un moment de debilitat i decadència del shogunat i alguns clans que havien perdut la guerra feia tres segles, ho aprofiten per capgirar la situació, acabar amb el shogunat i instaurar un nou govern

Aquests fets succeeixen en un moment de debilitat i decadència del shogunat i alguns clans que havien perdut la guerra feia tres segles ho aprofiten per capgirar la situació, acabar amb el shogunat i instaurar un nou govern. Aquest nou govern serà de tipus occidental amb un model de país tan modern com les potències occidentals; ja no hi cap una estructura social de classes inamovibles i hereditàries. I aprofiten per treure’s del damunt la classe samurai obsoleta, que cobrava sous públics que delmaven les arques estatals i amb els seus privilegis com el de ser saludats amb respecte pel carrer, portar les dues espases, etc. Tot i l’oposició inicial en dues o tres dècades els samurai deixen d’existir com a tal.

Hi va haver resistència a aquesta desaparició?

Lògicament, la classe samurai no volia perdre la seva condició de privilegiats. Sí que va haver-hi algunes revoltes, com la guerra del sud-oest, on un dels primers que va començar a proposar aquests canvis se sent decebut i s’oposa a aquest sistema; però la modernitat avança inexorablement i acaba passant per damunt de la resistència. No tenen res a fer contra aquest canvi.

Com es crea, doncs, el mite del samurai que tenim tan arrelat? Quan pensem en els samurai associem una sèrie de coses com un guerrer noble, valent, honorable, lleial fins la mort, etc.

Aquest mite es va construint amb el temps. La llavor la trobem en aquest període de pau tan extens que conforma el shogunat Tokugawa, ja que aquests samurai ociosos o que es dedicaven a tasques administratives i burocràtiques es dediquen a rememorar el passat, també. Ells mateixos s’adonen que són una classe que ha perdut la seva essència i rememoren i canten les virtuts d’aquella època en què complien amb el propòsit pel qual havien sorgit, que era el conflicte. Miraven cròniques antigues dels seus besavis i les reescrivien, les modificaven, les novel·laven, etc. Quan algú rememora el passat de la seva família o la seva classe, elogia les parts bones i amaga les parts més dolentes. El mite naixeria en aquest moment i en governs posteriors com el del Meiji.

La imatge romàntica del samurai és utilitzada per diferents governs del segle XX amb diferents finalitats, per influència europea, especialment britànica, que havia fet el mateix amb la seva època medieval i les llegendes artúriques

En governs del segle XX s’utilitzaria aquesta imatge del samurai amb diferents propòsits i seria potenciada i promocionada de cara al poble amb una forta influència europea, ja que quan el Japó es modernitza envia estudiosos per tot el món per tal d’estudiar lleis i constitucions d’arreu. Alguns d’ells descobreixen que els anglesos, que en aquella època eren la primera potència mundial, són tan poderosos en part per la seva bona educació, per la seva conducta cavallerosa i que troben les arrels d’aquesta manera de fer en els cavallers medievals! Aquests estudiosos pensen que ells també tenen una classe de cavallers, els samurai, i el que fan és rememorar tots els seus valors bons com la lleialtat, l’honor, etc. Si hom estudia les fonts dels segles XII i XIII, pot trobar actes heroics, però també pots trobar molts actes de moralitat dubtosa com assassinats de poblacions senceres amb nens inclosos, traïcions entre germans… Pots trobar tantes accions i actituds molt lloables com moltes de criticables; de la mateixa manera que en podríem trobar en cròniques de qualsevol altra part del món. Però per a determinats valors i per mantenir un esperit nacional s’utilitza de manera interessada aquesta figura.

Quines similituds hi ha entre aquest Japó “feudal” i l’Europa medieval que troben aquests estudiosos?

Curiosament hi ha tantes similituds com diferències. Moltes vegades, quan es parla del Japó feudal és perquè tenim aquest costum etnocèntric i per les nostres visions que s’han creat per una realitat europea i voler utilitzar-les a la resta de món per igual. Si ja hi ha debat per saber què és el feudalisme dins d’Europa i si és només aplicable a Europa o no, imagina’t per a qualificar de “feudal” un país tan allunyat de tot com és el Japó. Però hi ha molts historiadors que debaten sobre el tema. El propi Marx definia aquest període japonès com a feudal i hi ha estudis per tots els gustos. Hi ha qui destaca les similituds com l’estructura de vassallatge, una descentralització del poder basada en senyors regionals…

Cal matisar l’ús del terme “Japó feudal”. Apliquem conceptes europeus a la resta del món perquè ens és més còmode, però malgrat les similituds amb l’Europa feudal, el Japó té també moltes diferències

Però també hi ha moltes diferències. Per tant, seria força agosarat afirmar que el Japó tenia una societat feudal. Personalment, no dic ni contradic que el Japó fos feudal, però acabem utilitzant aquest terme per comoditat. Considerem que aquest període abasta des del 1185, quan apareix el primer govern samurai, fins al 1600, just abans d’aquest període de pau prolongada que abans també entrava dins del període de “Japó feudal” però que actualment es considera “modern inicial”.

Moltes gràcies per haver-nos acompanyat i haver-nos respost i moltes felicitats per el llibre. Pels que vulguin iniciar-se en el fascinant món dels samurai aquest llibre és una magnifica porta per començar a entendre aquesta figura i treure les claus reals darrere del mite.

Gràcies a vosaltres!

Fotografia: Ab Origine
Fotografia: Ab Origine

Read More

Desmitificant els gladiadors (II). Un dia a l’amfiteatre

Com ja hem vist la gladiatura era l’esport més popular d’occident entre els segles I i V, però no només era un simple entreteniment: era molt més. Era un negoci, era política, era la cultura i la societat romana reduïda en un sol espai, i és que en un amfiteatre, des de les grades fins a l’arena, es podia resumir la societat romana.

Els propis romans sabien que els espectacles de gladiadors eren quelcom més que un passatemps i que la seva funció no era merament ociosa. Tal com assenyalen Ciceró, Sèneca , Libanio o Plini el Jove qui assistia a l’amfiteatre aprenia moltes coses. La societat romana era una societat principalment militar i la disciplina social i la importància de l’exèrcit eren capitals. Un dels valors més arrelats a la societat romana era que eren elegits pels Déus per governar el món i, per tant, eren moralment superiors a la resta de societats. Això feia que els romans haguessin d’actuar en conseqüència, en especial la noblesa doncs eren la mostra de societat romana més pura, i resumien aquesta actitud en la paraula dignitas. Tot i que traduïm aquesta paraula per “dignitat” va molt més enllà, és actuar de manera impassible, altiva, forta i valerosa. Un no podia desesperar en públic ni donar senyals de feblesa i la màxima qualitat d’això era el menyspreu a la mort. La mort és el que fa més por a l’home, l’ instint  de supervivència és molt present en l’ésser humà, per tant els romans (que eren els elegits dels Déus) havien de mostrar-se impassibles quan aquesta arribés, era una de les majors virtuts romanes. Per això quan anaven a l’arena i veien aquells gladiadors (que recordem que formaven part de l’estrat més baix de la societat juntament amb les prostitutes i els actors, els infames) que afrontaven la mort sense immutar-se els assistents  veien el model a seguir, doncs ells havien de ser millors que aquella classe social, encara que els admiressin profundament tot i que no poguessin unir-s’hi. I això es devia al fet que l’ordre social era clar, era la classe baixa la que entretenia a les superiors i no a l’inversa, deixant clara la funció de cada un a la societat, a més animava als que volguessin imitar-ho a practicar amb l’espasa a l’àmbit privat primer i després unir-se a l’exèrcit, l’objectiu final de la gladiatura era inspirar i educar en la cultura de la guerra als joves de la societat i animar-los a formar-ne part al lloc que els tocava socialment, complint el servei militar.

Això és comprensible en una societat que ha arribat on ha arribat per mitjà de les seves conquestes i la seva força militar. En la societat romana moltes de les coses públiques no tenien un sentit si al final no estaven destinades a emular la guerra o amb fins bèl·lics. Quan els homes acudien a l’arena havien de sentir el desig de ser com els gladiadors (àgils, forts, resistents tant de cos com d’esperit)i les dones havien de sentir el desig de casar-se amb homes que compartissin aquestes qualitats o tenir i criar fills que també les tinguessin. Per tant veiem que hi ha uns objectius polítics i socials molt concrets en la gladiatura, que ensenya com a mínim dues coses: l’amor a la guerra i a les armes en una societat organitzada principalment amb fins militars que permetia veure que a través de l’entrenament constant i la disciplina es podien assolir les millors qualitats romanes (valor, disciplina, menyspreu a la mort, etc) i l’establiment d’una jerarquia social clara.

De fet per remarcar aquest fet les grades de l’amfiteatre estaven organitzades i distribuïdes segons la classe social a la que es pertanyia, ja que estaven organitzades curosament i les diferents classes socials no es barrejaven durant l’espectacle (que si en el banquet final, però no formava part oficialment de la jornada dels jocs). Qualsevol que contemplés la disposició de l’amfiteatre veuria clarament qui manava i per què i qui havia de servir i què havia de fer per poder escalar socialment (bàsicament a través de l’exèrcit).
A part d’aquests termes de valors romans i organització social els espectacles de gladiadors també ensenyaven altres coses com el poder de l’estat o el resum de la vida. Al migdia l’estat aprofitava per executar els seus condemnats a mort públicament que podien morir lluitant amb l’espasa (damnati ad ludus) o per les feres (damnati ad  bestias o noxum) i el públic veia quines eren les conseqüències d’atemptar contra la llei (exactament igual que les execucions públiques fins als nostres dies). A part d’això l’amfiteatre procurava ensenyar valors religiosos molt lligats a les cultures mediterrànies antigues. Els gladiadors, que lluitaven al començar la tarda, representant el bon moment per morir en la vida, i els dos gladiadors sortien per la porta est l’arena, la Porta Triumphalis (la porta del triomf) i en acabar el guanyador sortia per la mateixa (seguia viu, triomfava després de l’adversitat) i el perdedor si resultava mort sortia per Porta Libitenensis (la Porta de l’Avern) representant el destí de les ànimes dels vençuts. Aquesta porta també representava la nit, doncs anteposada al dia era el final de totes les ànimes, però si algú aconseguia triomfar un cop i un altre i un altre tot i que al final morirà la seva glòria serà eterna i això és el que et fa viure per sempre, que les teves gestes (en especial les bèl·liques) són  les que permeten a l’ànima viure per sempre més en el record de tota una societat.

 

Representació d'una "venatione" on els "venators" o caçadors inentent abatre un elefant
Representació d’una “venatione” on els “venators” o caçadors inentent abatre un elefant

 

 

Més enllà dels efectes educatius en la pròpia societat romana la gladiatura va ser usada com a efecte romanitzador a totes les províncies de l’Imperi. El simple fet d’aficionar-se a un esport purament romà creava en la cultures conquerides un sentiment d’acceptació i pertinença a l’Imperi, a una sèrie de trets culturals nous que poc a poc s’imposaven a les societats locals. La gladiatura era un espectacle molt elaborat i pensat fins a l’últim detall que buscava atreure a les masses i ho va aconseguir fins al punt que tenim constància de més de dos-cents amfiteatres construïts en pedra (per tant permanents tot l’any) arreu de l’Imperi. Això demostra l’èxit que va tenir aquest esport en cultures foranes i com van ser assimilades a través dels jocs.  Es demostrava en aquests les capacitats de dirigir i organitzar grans coses per part dels conqueridors i que la seva vida millorava amb l’arribada dels romans.
A més durant els jocs de gladiadors es demostrava al món el poder absolut de l’Imperi romà, no només amb les execucions públiques si no amb el propi espectacle. Durant les venationes (la cacera que ocupava la primera part de l’espectacle) es portaven a l’arena feres de tots els racons de l’Imperi, des de lleons d’Àfrica i l’est d’Europa (que en aquell moment n’hi havia) fins a paons reials, primats, ossos i elefants (tant africans com indis). Per un habitant de la una ciutat normal de l’Imperi que el més probable és que no hagués viatjat més enllà de cinquanta quilometres de casa seva l’apararició d’aquestes bèsties devia ser un gran atractiu i una vertadera sorpresa i li devien semblar animals quasi mitològics, i veia així que el poder de l’Imperi s’estenia per els quatre punts cardinals, fins a terres llunyanes i estranyes i allà havia aconseguit imposar el seu domini, també.  Durant els propis combats de gladiadors també s’aprofitava per exhibir el poder de l’Imperi, doncs els diferents tipus de gladiadors molt sovint van equipats i reben el nom dels diferents exèrcits vençuts per Roma, tot i que en part això es deu al record de l’origen de la gladiatura quan eren sacrificis rituals als difunts. El més popular d’aquests era el gladiador sàmnata que lluitava amb un escut rectangular i una espasa. Aquest era el gladiador més arquetípic però se li van anar sumant altres classes basades en pobles que van oferir una gran resistència contra l’invasor romà. Alguns exemples són els gladiadors gallus (gals) que sorgiren al segle II aC després dels primers conflictes contra les tribus gal·les del nord d’Itàlia o Provença o els gladiadors tracius (tracis) o els essedaris (essedar és un tipus de carro brità, basat en la manera com combatia la noblesa britana) que va aparèixer el segle I aC després de les guerres de la Gàl·lia i la invasió a Britània per part de Cèsar. Aquests exèrcits que en el seu moment es van enfrontar a Roma passaven a formar part de l’espectacle per al seu poble, demostrant així el poder de les legions romanes al món. És per això que l’exèrcit romà mai es va representar a l’arena d’un amfiteatre, ni en les armes ni cap dels seus elements típics, doncs l’exèrcit romà sempre havia acabat triomfant i era l’exèrcit dels homes amb dignitat, els que governaven, no els que havien d’entretenir a la plebs per haver estat dominats.

La gent acudia, però, no  a aprendre totes aquestes coses si no perquè a més d’entreteniment el poble podia rebre beneficis només per acudir als amfiteatres. Per començar era un dels pocs llocs que es permetia fer reivindicació política davant dels membres més destacats de la política romana i en el cas del Coliseu de Roma (o els jocs que organitzava ell abans de la seva construcció) la plebs podia portat les seves reclamacions just davant de l’Emperador, que segons la tradició aquest com a mínim les escoltava i sovint actuava en conseqüència a aquestes demandes. De fet, Ciceró diu “hi ha tres llocs on les opinions i simpaties del poble romà, en el que fa a assumptes polítics, es poden verificar clarament: les assemblees, els comicis i els jocs de gladiadors” (Pro Sestio, 106) posant a la mateixa alçada com a espai polític l’amfiteatre i dos puntals de la política romana (eleccions i assemblees).

Durant el dia dels jocs la gent podia cridar consignes per una o altre reclamació i llavors els dirigent no tenien més remei que escoltar-los. És molt famosa la reclamació a Juli Cèsar on el poble de Roma li va demanar que posés punt final a la corrupció del Senat l’any 59 aC, el mateix que uns mesos abans havien reclamat en el mateix espai a Pompeu. Com veiem, doncs, a l’amfiteatre el poble podia reclamar pràcticament qualsevol cosa sense por a les represàlies i sovint eren escoltats, donant als jocs de gladiadors una gran importància de diàleg social entre les elits dirigents i el poble ras. És cert, però, que alguns senadors buscant influència contractaven a gent perquè intentés cridar consignes i peticions favorables als seus interessos animant a la gent del seu voltant a seguir el seu exemple però per el que ens diuen les fonts quan això passava es notava molt qui iniciava això i perquè, mentre que quan s’iniciava de manera espontània i general la reclamació en qüestió s’havia de prendre seriosament.

Els altres beneficis que qualsevol podia rebre només per assistir a l’amfiteatre eren riqueses. Una de les grans passions dels romans eren les apostes, que movien unes quantitats ingents de diners. Aquest era un dels motius per els quals el combats de gladiadors sempre buscaven els emparellaments més igualats possibles, doncs la imprevisió de qui seria el guanyador permetia igualar al màxim les apostes (una part de les apostes se les emportava el gladiador vencedor) i amb les apostes adequades un ciutadà podia guanyar una bona quantitat de diners en un sol dia. D’aquesta pràctica no se’n lliurava cap classe social, tothom apostava, fins i tot l’emperador però ho feia a través de tercers per evitar que les seves opcions personals influïssin en el combat o la resta d’apostes.

A part d’això era una costum que entre combats es llancessin al públic boles de fusta o d’os premiades amb regals. Aquesta costum es deia sparsiones i els presents corrien a càrrec de l’editor o organitzador que no reparava en costos per tenir content al públic. Els premis anaven des de cistelles de menjar, entrades a certs llocs especials, esclaus, cases, vil·les rurals i grans premis en metàl·lic. Alguns d’aquests premis arribaven als 10.000 sestercis o més (aproximadament uns 60.000 euros). Es tiraven en abundància i el públic es barallava fortament per aquests i alguns intel·lectuals de l’època de classe alta parlen de “vertaders disturbis” i recomanen sortir de l’amfiteatre quan començaven les sparsiones i tornar a entrar quan el públic hagués acabat de barallar-se per els premis. Aquestes atencions es distribuïen de diverses maneres però les més comuna era la de deixar anar molts coloms a la vegada que carregaven les boles premiades i les deixaven caure damunt del públic. També existia la costum de negociar per aquests premis doncs es podien vendre per diners en metàl·lic a terceres persones si el premi en qüestió no interessava i es preferia vendre el premi a un interessat a canvi de diners. Això permetia que qualsevol que assistís a l’amfiteatre i fos afortunat podia sortir al final del dia molt més enriquit del que havia entrat a més d’aconseguir oci gratuït i haver socialitzat amb la resta de la comunitat. Podríem pensar que la classe alta no dirigia les seves atencions cap a aquests premis que feien les delícies a la plebs però veiem que el segle I dC es va emetre una llei que reservava un mínim de premis dedicats a les classes dels equites i senatorials (les elits romanes)així doncs veiem que es queixaven si consideraven que no havien rebut prous premis durant els jocs.

Un cop vist tots aquests aspectes relacionats amb la gladiatura podem entendre perquè era molt més que un esport o un passatemps, la gladiatura permetia al ciutadà romà sentir-se part d’un Imperi immens, poderós, que cuidava d’ell proveint-li menjar i oci gratuït. Era la base de la societat romana tant a Itàlia com a Roma i això es demostra que fins els més crítics amb aquest esport (com Marc Aureli) no van fer res per acabar amb ell, si no que es van limitar a adaptar-lo una mica als seus gustos doncs veien les infinites virtuts que representava per a l’estat l’existència dels jocs de gladiadors. Era, doncs, una eina política, social i cultural que ensenyava a la vegada que entretenia i formava part dels engranatges d’una societat violenta en constant expansió. No és d’estranyar, doncs que l’Imperi Romà d’Occident caigués només 40 anys després de l’abolició oficial dels jocs de gladiadors. És el símbol d’una societat completament diferent, d’un Imperi fragmentat on els ciutadans ja no es senten part d’una entitat més gran i una societat que ja no valora les gestes bèl·liques i la necessitat de lluitar per la glòria.

 

 

Read More

Desmitificant els gladiadors (I)

Desmitificant els gladiadors (III). Aspectes socials i culturals

Com era un dia d’espectacle a l’antiga Roma? Per què centenars de milers de persones es reunien puntuals a l’amfiteatre i passaven el dia sencer contemplant la mort i que es queixava o, fins i tot, es revoltava quan considerava que no hi havia prous munera? Quins eren els elements més atractius d’aquest esport? Veurem com es desenvolupava un dia normal a l’arena i com era realment l’esport que va fascinar durant segles al món europeu.

Quan l’emperador August va arribar al poder, va fer unes reformes sobre els espectacles de gladiadors i va establir un calendari fix sobre els dies que hi havia per llei espectacles de gladiadors públics a totes les grans ciutats de l’Imperi. A part d’aquests dies s’organitzaven altres espectacles per iniciativa privada per a satisfer el desig de la gent, i a canvi, l’organitzador, l’editor, es guanyava el favor del públic i els vots dels ciutadans que hi participaven. En la reforma augusta s’establia l’ordre i les característiques principals que havia de tenir un munus legitimum i ordenava que s’organitzés en tres parts:

La venatio (la cacera d’animals): Es celebrava a trenc d’alba emulant les caceres reals. Quan sortia el sol es feia sonar des de l’amfiteatre un corn de caça que indicava el tret de sortida per a l’espectacle i començava la cacera. Es deixaven anar per torns diversos animals propis de la zona (ocells, llebres, senglars i cérvols)  i uns  homes vestits de caçadors sortien a l’arena a caçar-los. Poc a poc l’espectacle es va anant refinant i fent més espectacular, i es van deixar anar animals més exòtics com elefants, rinoceronts, peons reials o tigres i lleons. També es va adaptar l’arena per recrear boscos i selves per donar una major sensació de realisme a l’ambient, i finalment es va deixar que els animals s’enfrontessin entre sí com moltes vegades ha recreat l’imaginari popular modern. Alguns dels combats entre animals preferits pel públic eren el lleó contra el tigre, l’elefant contra l’ós i el rinoceront contra el toro. En general aquestes feres eren criades i entrenades per domadors especialistes per a poder donar un espectacle més atractiu; doncs sovint els animals tenien por de sortir a l’arena per culpa dels crits del públic i intentaven tornar compungits a les gàbies.

Cal remarcar que des de ben aviat van aparèixer dones caçadores a aquests espectacles i gaudien de molt bona consideració, tot i que la caça en un principi era una activitat reservada als homes. El fet que aquesta part de l’espectacle fos tant atractiva era per dos motius: el primer perquè el poble no podia sortir de caça, sobretot en entorns completament urbans com era el cas de Roma, i tenien l’oportunitat de veure’n en directe de manera molt més descansada, i en segon lloc perquè la carn dels animals morts es repartia entre els assistents del públic i permetia al poble ras aconseguir carn, cosa que no es menjava cada dia. A més era carn de bons animals, no pas d’animals de granja, que era la que normalment tenia accés la plebs (la dieta de la plebs es basava sobretot en verdures i cereals). Un cop acabada la venatio el propi poble podia saltar de les grades a l’arena i endur-se la carn que pogués carregar, cosa que el poble agraïa molt i feia que veiés l’organitzador de l’espectacle com un pare generós que cuidava de la seva família (els assistents). Aquesta part del munus legitimum acabava més o menys al migdia, però els assistents no abandonaven el seu lloc (per por que els hi prenguessin, ells llocs s’agafaven segons els que arribés primer) i es quedaven asseguts al coixí que es duien de casa i menjaven el refrigeri que portaven amb ells, esperant que comencés la segona part de l’espectacle.

 

Ludi merdiani (jocs del migdia): Tot i que rebien el nom de “jocs” en realitat eren execucions públiques. Originalment era un moment en què es feien concerts de música i espectacles de malabaristes i altres activitats circenses, però aviat l’estat va aprofitar aquesta franja abans del plat fort del dia per realitzar el seu deure punitiu. A més, així s’assegurava de donar exemple i advertir a la població del càstig que es rebia en cas de d’infringir la llei. Aquesta part és la que ha arribat més als nostres dia a través de l’imaginari i dels mitjans de comunicació i oci com les pel·lícules. Els càstigs que es duien a terme aquí es dividien en dos: damnatus ad gladium i damnatus ad bestiam. Els damnatus ad gladium (condemnats a l’espasa) eren aquells condemnats a mort que havien de lluitar a mort a l’arena. Se’ls equipava amb una espasa (gladium)  i un parrac (subligaculum) i es feia lluitar els condemnats. Sovint eren combats individuals i el guanyador s’enfrontava al condemnat següent fins que tots morien, però a vegades se’ls feia combatre tots a la vegada cosa que donava més espectacle, perquè formaven grups abans de girar-se els uns contra els altres. Tot i això el vencedor no sortia lliure, si no que era mort per soldats, doncs la sentència era clara i el condemnat havia de morir sobre l’arena.
Els damnati ad bestiam era un càstig reservat als que havien comès crims greus contra l’estat i havien de morir devorats per les feres. Aquest càstig té origen en les civilitzacions més antigues com la cartaginesa, on els condemnats a mort eren trepitjats per elefants fins la mort. Als reus se’ls donava unes poques armes i el mateix parrac que la resta de condemnats i s’havien d’intentar defensar d’aquestes, i per donar més espectacle, rebien una curta instrucció de com caçar bèsties i defensar-se d’elles. Si aconseguien vèncer (cosa molt poc freqüent) eren executats per soldats de l’exèrcit. Hi havia una variant més cruel però, reservada als pitjors criminals i que rebia el nom de noxis. Aquests no rebien armes i se’ls portava despullats a l’arena i amb les mans lligades a l’esquena per evitar que es poguessin defensar, cosa que feia que només poguessin córrer fins que els fallessin les forces i acabar devorats. En aquesta modalitat d’execució és on ha deixat més empremta l’imaginari popular i l’església, doncs es diu que els primers cristians eren perseguits i molts van ser condemnats a morir devorats sense poder-se defensar, però les fons contemporànies als fets (tants cristianes com paganes) només afirmen que passés en un sol cas que va ser el dels cristians acusats de provocar l’incendi de Roma durant el regnat de Neró.

Munus: L’espectacle final i el més esperat començava per la tarda, després de dinar, doncs a Roma tothom deixava de treballar a la que començava a declinar el sol (entre tres i quatre de la tarda). En aquest moment tothom acudia a l’amfiteatre per veure el seu esport preferit: els combats de gladiadors. Començava amb un seguici per tota la ciutat amb els gladiadors encapçalats per l’editor (organitzador dels jocs) envoltat pels fans, músics, publicitat i saltimbanquis que animaven a la població a anar a veure l’espectacle. Un cop a l’arena, sovint començava amb una gregatim, una modalitat en què es recreaven batalles de l’antiguitat i consistien en dos grups grans (entre 30 i 300 gladiadors) enfrontats entre ells. Aquí es feien exhibicions d’estratègia i combats grupal fins que l’editor donava la victòria a un dels dos grups i hi participaven soldats d’infanteria, arquers o fustigadors i cavalleria. El problema és que en aquesta modalitat morien molts gladiadors, i per tant sempre hi participaven els pitjors gladiadors i els més novells, doncs cada gladiador mort volia dir pagar una clàusula de mort al lanista (entrenador de gladiadors) i els més bons eren molt cars. Es podia arribar al cas de trobar-se un cost massa alt fins i tot per la butxaca de l’emperador.

A vegades, per donar encara més espectacularitat a aquesta modalitat es feien batalles navals, inundant tota l’arena i portant vaixells de guerra. Les naumàquies o naumachiae, recreaven una batalla nàutica que posava a prova els enginyers romans que un cop més van demostrar la seva habilitat, doncs les fonts ens diuen que entre la naumachiae i els espectacles anteriors i posteriors no passaven gaires minuts (cosa que vol dir inundar, buidar i assecar l’arena). En aquesta categoria sabem que es destinaven grans quantitats de diners i recursos; en el cas de l’emperador Titus, quan va inaugurar el Colosseu de Roma l’any 80 d.C.,  va oferir un concurs de natació sincronitzada (la primera aparició de la que tenim constància d’aquest esport) i just després una recreació de la batalla de Salamina on van participar quasi 15.000 persones entre tripulants i combatents.
L’espectacle final i el més esperat era el combat individual de gladiadors, la monomachia. Era el moment on lluitaven els gladiadors més bons i aclamats, a més la distribució dels combats estava més ben planificada i els combats eren més igualats, fent les apostes una tasca difícil per a predir el guanyador, i n’augmentava l’emoció de l’espectacle. Les parelles de gladiadors que s’enfrontaven seguien dos criteris:  a) s’havien d’enfrontar un del grup scuttarii (pesats) contra un del grup parmularii (lleugers). B) el nivell d’habilitat havia de ser igual per els dos enfrontats, tenint un número de combats i experiència similar si no idèntic, (els combats desiguals no només no tenien cap atractiu per el públic si no que a més eren una ofensa cap a gladiador més hàbil i probablement es negaria a combatre sota aquestes condicions). En paraules de Sèneca: “…el gladiador considera indigne ser emparellat amb un inferior, doncs que no hi ha glòria en vèncer qui no ofereix cap perill”.

 

Un cop anunciats els emparellaments (que de fet ja eren públics dies abans) es feia la prolusio, un escalfament amb tots els gladiadors a l’arena on combatien amb armes sense tall, i així el públic podia contemplar un petit tast del que es veuria a continuació. Aquesta manera de lluitar amb armes no mortals agradava molts als gladiadors i alguns entesos del públic doncs els permetia fer més acrobàcies i tècniques més arriscades i difícils sense patir que suposés la mort. Un cop acabat l’escalfament començaven els combats reals.

 

Un cop es donava inici als combats, la parella de gladiadors sortia per la Porta Triumphalis (la vida) o per una de les portes ocultes sota l’arena. Llavors apareixien els tres àrbitres (un suma rudiis o àrbitre principal i dos seconda rudiis o àrbitres auxiliars) Aquests s’asseguraven que tot estigués en ordre, tots el presents saludaven a l’editor  que donava l’ordre d’iniciar el combat. Aquest durava uns 15 minuts aproximadament i es buscava incapacitar el rival per obligar-lo a rendir-se a la vegada que un mateix aguantava tot el dolor i cansament possible en una mostra de valor, habilitat i resistència (les qualitats imprescindibles d’un gladiador). L’àrbitre vigilava de prop el combat i separava o aturava el combat quan ho creia adient o donava instruccions als àrbitres auxiliars perquè atiessin els gladiadors amb vares de ferro roent si no estaven actuant de manera digne. Mentrestant, una banda de músics amb trompes i tambors  acompanyaven el combat tocant més suau en els primers moments i augmentant el ritme i la tensió a mesura que el combat arribava al desenllaç final. El públic també acompanyava cantant cançons o cridant coses com “verbera! (golpeja)” o “occide! (mata)”.

El combat es solia desenvolupar de la següent manera: primer els contrincants es vigilaven i avaluaven el seu rival i llavors llançaven alguna finta o maniobra de distracció per veure com reaccionaven. Aleshores es tornava un intercanvi de cops on el gladiador scutarii (pesat) intentava portar el combat al més cos a cos possible aprofitant que anava més ben preparat i era més gran i fort, mentre que el parmularii (lleuger), aprofitava la seva mobilitat i agilitat per sortir del camp de visió del contrincant (que degut a l’enorme casc que portava veia ben poca cosa i es cansava més ràpid) per atacar-lo per els costats i fer que es cansés.  Com més temps passés més probabilitats hi havia que el gladiador més gran es cansés més i no pogués seguir el ritme del combat, donant avantatge al lleuger, però si el gran aconseguia arribar bé al lleuger en els primers instants s’imposava gràcies a la seva superioritat armamentística, doncs els parmularii duien força menys armadura i peces protectores.

Un cop el combat arribava al final hi havia tres possibilitats: guanyar, perdre o haver mort abans que es dictaminés el final del combat. El guanyador posava el peu sobre l’escut o les armes del vençut i alçava el puny en senyal de victòria, i el perdedor s’agenollava davant l’editor i demanava la missio (indult). Aquest decidia el desenllaç segons la voluntat del públic i matar aquest gladiador en qüestió no era massa car (Juli Cèsar sempre concedia l’indult a quasi tots els gladiadors per estalviar-se la pagar la clàusula de mort perquè tenia molts deutes) , si el perdedor mostrava coratge davant la mort i havia lluitat bé tenia molts números de sobreviure i aleshores els dos gladiadors sortien per la Porta Triumphalis. Més endavant es va convertir en costum deixar el veredicte en mans del gladiador vencedor, però en contra del que es podia pensar això no va disminuir la mortalitat entre els gladiadors. Sinó oferia el coll perquè el vencedor el degollés. Si el gladiador resultava mort dos operaris disfressats dels déus Mercuri i Dis Pater (una divinitat d’origen etrusc) sortien per la Porta Libitinensis (la mort, el camí a l’inframon) i es dirigien al cadàver mentre feien un número còmic que el públic adorava fins a punt que grans autoritats religioses com Tertulià, pare de l’Església de Cartago que odiava els jocs de gladiadors, admet riure moltíssim amb l’actuació d’aquests simpàtics personatges.

Un cop arribaven al cadàver s’asseguraven que fos mort i se l’emportaven. Aquests combats es repetien fins la posta de sol, on es donava per finalitzat el munus, però encara quedava una última cosa. Per tradició els espectacles de gladiadors s’acompanyaven d’un banquet públic per a tots els assistents on, depenent de la generositat de l’organitzador, podien gaudir de luxes o com a mínim d’un sumptuós sopar a càrrec de l’editor. Estava convidat tothom que hagués assistit, tant homes com dones, cosa que el feia molt popular. Com més magnífics havien sigut els jocs oferts més possibilitats hi havia que el banquet s’acompanyés de plaers extres com dones, música, balls i altres entreteniments, a més de ser més luxós els menjars oferts. Aquesta última part del munus era molt important per assegurar-se la fidelitat total del públic i el seu vot, cosa que feia que compartissin taula tant emperador, senadors, plebs i fins i tot gladiadors (que formaven part dels infames, la classe social més baixa de Roma a part dels esclaus) però sempre amb certes restriccions. En algunes ocasions aquestes festes derivaven en vertaderes festes decadents i algun cas extrem en un capgirament de l’ordre social que va portar a grans baralles campals, assassinats i violacions de dames aristocràtiques, matrones, filles i alguna verge vestal causant un gran crisi social a Roma, però això va passar aïlladament en època de l’emperador Cal·lígula, i segons determinades fonts es va fer per instigació seva.

En l’última entrega d’aquests articles explicarem per què eren tant importants els gladiadors a Roma i quin paper jugaven políticament i socialment.

 

 

Read More

Jofre: Mary Nash és especialista i directora d’un grup de recerca de multiculturalisme i gènere a la Facultat de Geografia i Història de la UB; i és aquí per fer-nos una petita explicació d’aquest moviment que sovint coneixem com feminisme. Benvinguda, i per començar, ens podries fer una petita aproximació a aquest moviment que es coneix com a “feminisme”?

Mary: Bé, primer de tot cal dir que és millor parlar en plural, de “feminismes”. Hi ha hagut tipologies molt diverses entre sí. Va aparèixer, aquest concepte, per primera vegada a finals del segle XIX de la mà d’una activista femenina francesa, Aubertin Auclere. Però en diversos contextos se l’ha interpretat de manera diferent: a principis del segle XX, per exemple, se l’associava sobretot amb l’adquisició dels drets polítics -el vot, el sufragi-, com també de drets civils per part de les dones, ja que en aquell moment hi havia una negació per part de quasi tots els països europeus al vot o drets de les dones. Més endavant s’ha anat ampliant perquè és un concepte que hauria de ser complex; i als anys 70 les historiadores, entre elles jo mateixa, vam anar plantejant que el lligam entre feminisme i sufragisme no era suficientment ampli com per a entendre un fenomen tan plural com el que representava el feminisme.

Per tant, es va fer evident la necessitat de reconèixer específicament l’opressió de la situació de la dona i d’una lluita pels seus drets, però molt més enllà del que representarien els drets polítics. Podríem dir que el sostre de cristall -pel que en aquell moment es coneixia com a Moviment d’Alliberament de les Dones- era que sí que es qüestionaven diversos aspectes de les relacions entre homes i dones, però es deixava quasi intacta la noció de la maternitat o aquella percepció que les dones han de desenvolupar un concepte específic a la societat: tenir cura dels fills i la família, que més aviat s’haurien de limitar a l’espai de la llar. Parlem de la “perfecta casada”, “l’àngel de la llar”… tot això seria aquest sostre que no es qüestionava aleshores.   

ftgma_entrevista_feminisme
Catedràtica Mary Nah (Limerick, Irlanda, 1947), especialista en gènere i el treball de les dones a Espanya, durant l’entrevista realitzada per Ab Origine.

A partir dels anys 70, sorgeix la idea que allò personal és també polític. Es va anar ampliant la noció del feminisme per a incorporar el concepte que tot el que entra en la vida personal té un sentit polític i que també forma part de la lluita de les dones. Això provoca que es qüestioni el concepte de la dona com a encarregada de la família o com a subjecte subaltern. L’opressió, que té moltes manifestacions, aleshores no només venia d’una situació legal, sinó que hi havia molts mecanismes que estan funcionant que afecten a les llibertats de les dones. A partir d’aquí, si pensem en el nostre món global als anys 90, trobem una crítica: que el concepte “feminisme” s’utilitzava des d’Occident perquè s’havia establert un cànon que deia si una acció per part de les dones es podia considerar com a feminista o no; i aleshores, es va enunciar que les coordenades en les quals s’entenia el feminisme eren ‘occidentalitzades’ i que hi havia una gran imposició d’aquests conceptes. I per altra banda, que el feminisme occidental s’havia fixat molt en els drets individuals; per contra, en altres indrets és més important l’accés a drets comunitaris, no només a uns drets polítics o al poder polític, eren fonamentals. Per tant, jo diria que el concepte del feminisme sempre està en reconsideració i redefinició.

Jofre: Tot i que ja n’hem parlat una mica, com es desenvolupa aquest concepte amb el temps fins a arribar als nostres dies?

Mary: Jo crec que hi ha una primera fase al XIX i part del XX, quan les dones s’adonen de manera clara de l’opressió perquè no és gens subtil. És a dir, hi ha un ordre jurídic que s’instal·la amb Napoleó i que comparteixen molts països europeus (és a dir és l’estat qui ordena i regula) que posa a les dones en una situació de dependència cap als homes de la seva família, el marit o el pare. Per tant, les dones no tenen drets no només en el sentit de no poder votar, sinó també a nivell familiar: no tenen accés als fills si no és a través del marit, per exemple. Com a conseqüència, hi ha una sèrie de disposicions legals molt clares. Per tant, els moviments que sorgeixen en aquell moment es mouen al voltant de l’adquisició de drets, però també, a un altre nivell que sovint s’oblida, l’accés a l’educació i al treball remunerat.

I aquest seria el cas de Catalunya o Espanya, ja que el sistema de la Restauració deixava molt poc marge per a reformes i la situació de l’educació era dramàtica: el 75% de les dones l’any 1900 no sabien llegir ni escriure o tampoc es reconeixia el dret al treball remunerat. Per tant aquí a Catalunya, com a la resta de l’Estat Espanyol, les demandes es van fixar més en l’accés a l’educació més que en el vot fins a la segona República on ja entraria la nova demanda.

A partir dels anys 70 i 80 hi haurà un gir en el moviment, perquè la majoria de països occidentals ja hauran accedit als drets polítics o formals, les dones ja es consideren com a ciutadanes. Tanmateix la trajectòria del segle XX és que en molts països del món, i indubtablement en el cas europeu, ja existeix un sistema polític que parteix del principi de la igualtat entre homes i dones; però, per altra banda, hi ha una realitat històrica que és la pràctica constant d’una sèrie de pràctiques discriminatòries. Aleshores, el feminisme durant els anys 70 es fixa en els mecanismes culturals que oprimeixen les dones i durant aquell període moltes feministes es van fixar en la família com a seu de la opressió de les dones, no tant a nivell de llei -que ja han anat canviant- sinó a nivell de conductes de comportament, i és aquí on sorgeixen les demandes del reconeixement de la sexualitat de les dones, el dret als anticonceptius, a decidir sobre el seu propi cos, la planificació familiar (la qual hem de pensar, quaranta anys abans no existia). I els feminismes en aquell moment se centraven molt en aquells aspectes. Més endavant hi haurà un feminisme que foculitzaria vers el dret de reconeixement de les dones. Perquè es poden tenir drets, es pot actuar com a ciutadanes o en el cas universitari fer tesis molt importants i rigoroses que fan aportacions científiques molt destacables, però si no hi ha un reconeixement no hi ha un canvi de registre en el comportament envers les dones. Nancy Fraser, la politòloga dels EUA, parla en termes de polítiques del reconeixement. Tot això seria una altra faceta de l’evolució del moviment de les dones als anys 70, que era un gran moviment social que rebia noms com “Moviment de Drets Civils”. Llavors neix un nou moviment social massiu molt diferent als anteriors, més informal, en el qual les dones s’identifiquen com a dones i això porta a una pluralitat de funcionament i de demandes i és aquí quan podríem parlar d’un feminisme tan plural que hauríem de parlar pròpiament de “feminismes”.

Jofre: Quins creus que són els punts claus dels feminismes en la història? I encara més, quines són les grans fites d’aquests moviments que afecten el transcurs de la història actual?

Mary: Bé, suposo que d’entrada el sufragi, però és clar, l’aconseguiment del sufragi també va tardar molt; a Gran Bretanya, que sempre posem com a exemple de sistema polític molt avançat, es va fer una concessió del vot a les dones el 1918, però amb restriccions fins el 1928. A Espanya es va donar el 1931, molt poc després, però la majoria de la països del món no hi accedeixen fins després de la Segona Guerra Mundial, entre els anys 50 i 70, com és el cas de Suïssa, que no té lloc fins la dècada dels 70. És l’adquisició d’un dret formal, però després ve la consciència que aquest dret pot quedar buit si no hi ha una capacitat per a les dones d’actuar en aquest cas en el món polític: hi ha poquíssimes dones al món polític, cultural o laboral en categories determinades. Per tant el sufragi és una fita, però en altres moments el feminisme no es fixa tant en drets civils sinó en altres: l’educació ha sigut una demanda constant en totes les èpoques i un estudi del gènere i les dones en el moment actual, perquè genera coneixements diferents que fan una aportació no només a les pròpies dones, sinó també a tota la societat en el seu conjunt -si entenem el gènere com a les relacions entre homes i dones i la pròpia societat- i són una manera d’entendre o matisar els grans fets històrics. Són fites en aquest sentit, però molt més subtils, més difícils de detectar que l’adquisició de drets, de la mateixa manera que operen d’altra manera a l’hora de discriminar les dones un cop que canvien les lleis.

Jofre: Quins noms destacats t’agradaria remarcar en aquests moviments?

Mary: És difícil. Depèn dels països. Per exemple podem tornar a 1848, any de la publicació del Manifest Comunista de Karl Marx, peròt ambé del Manifest de Seneca Falls, la qual fa un catàleg dels drets de les dones consensuat en unes jornades. En el cas de Gran Bretanya, podríem parlar de Milicent Faucet o Prankrust; ara bé, cal dir que si faig una classe de les dones i dic aquests noms el primer dia, aquests no són gaire o gens coneguts. Un nom més conegut seria segurament Clara Campoamor, la gran feminista espanyola que va defensar el dret de les dones l’any 1931 en els debats constitucionals de la Segona República, o, més a prop de Catalunya, Carmen Karr, que va ser la primera directora de la revista Feminal, publicada durant deu anys, on es feia una defensa de la vida de les dones des d’un caire més de feminisme social i després del 1925 ella mateixa també va defensar el vot. Més endavant hi ha figures més internacionals, com Simon de Beauvoir, autora d’El Segon Sexe, que va donar sobretot un plantejament teòric que permetria entendre les manifestacions del poder capil·lar, el poder que s’exerceix de mil formes. No el gran poder polític, sinó el petit poder invisible que funcionava de forma molt eficaç de cara a les pràctiques discriminatòries respecte les dones. N’hi ha moltes més, però és clar, el temps no dóna per més.

Jofre: Com es dóna l’impàs que permet a la societat agafar consciència del feminisme? És a dir, actualment el discurs del feminisme està bastant ben acceptat: en la societat necessitem certa paritat, hem entès el gènere d’una manera diferent… Com ha succeït que col·lectivament aquestes premises siguin plenament acceptables?

Mary: Jo crec que hi ha un punt important que és la Declaració de Beijing, feta l’any 1995, a la gran trobada que es va convocar a Xina per part de les Nacions Unides -per tant és una convocatòria oficial de tots els països que en aquell moment en formaven part i també de manera no oficial del moviment de les dones. En aquell moment es va concertar una redefinició dels drets de les dones com a drets humans. Crec que això va ser significatiu per sensibilitzar molt més enllà del moviment social de dones, fins i tot governants, la necessitat d’incorporar un bagatge polític dels drets de les dones com a drets humans. Això és un primer pas, evidentment es trigarà moltíssim. La societat que es fa més sensible és una societat també més avançada. Hem de pensar que en molts països el moviment feminista durant els anys 70 va deixar una marca en les seves reivindicacions que va permetre fer molts canvis, per exemple hi ha un cos molt important de dones que ja ha entrat a la universitat que exerceixen com a professores i publiquen i poc a poc es crea una certa sensibilitat respecte al tema, però  molt minsa. No és fins als anys 90 i inicis del 2000 que realment veiem canvis significatius com per exemple noves legislacions sobre la igualtat, sobre la violència masclista, o altres àmbits que afecten a les dones, cosa que vol dir que hi ha un cert reconeixement. Com tu has dit, la noció de gènere va ser molt important des de la seva aparició inicial a principis dels anys 80, es generalitza més a partir dels anys 90. Aquí entra un debat sobre si el gènere desplaça el concepte de feminisme… com a mínim el matisa, però jo discrepo, ja que la categoria de gènere en la manera d’entendre la societat pel que fa a relacions de poder de gènere, que afecta a tota la societat, ha donat una eina que feia més comprensible per parlar de la gent en general. Avui dia és un terme familiar, popular, que s’utilitza a nivell públic, en política i que està a l’abast de tothom (cadascú en farà la seva interpretació, evidentment). En canvi la noció de feminisme encara suscita força reticència, però això ja seria un altre debat de discutir el per què.

Jofre. Doncs parlem justament d’aquest tema. Voldríem saber com evoluciona en paral·lel el masclisme o poder capil·lar del qual parlàvem fa un moment. Com s’adapta a aquestes relacions de gènere noves o en el concepte feminisme en la societat? Quines facetes i dialèctiques adopta des d’inicis del segle XX i l’actualitat?

Mary: Sempre ha estat present i s’ha manifestat de formes diferents. Oblidem sovint que el moviment sufragista de principis del segle XX va suscitar una reacció brutal, hostil, per gran part de la societat, no només per part dels governants que no acceptaven les dones com a ciutadanes. Per exemple la Societat Antisufragista Britànica feia cartells, postals, propaganda visual i hi ha un cartell concret que impacta molt la primera vegada que es veu, on surt una dona amb llengua fora i unes tisores que la hi estan tallant. N’hi ha molts casos. Això és una manifestació molt clara del masclisme i la manera com entén els moviments de drets civils de les dones.

El masclisme sempre hi ha sigut present a mesura que les dones han anat adquirint drets i ha anat creant reaccions de mil maneres diferents. En la societat dels anys 70, 80 i 90, l’accés de les dones a un lloc a la societat ha fet molt més visible aquestes maneres de repressió o la violència de gènere. Però crec que hi ha un altre tema de rerefons: l’arquetip de la feminitat ha anat canviant de la perfecta casada que esmentàvem abans a una dona amb drets individuals i amb la capacitat d’actuar a la societat està correlacionada amb la definició i construcció de la masculinitat; aquí és on hi ha hagut molt menys esforç per redefinir la masculinitat; si hi pensem, els paràmetres de la masculinitat del segle XIX, que és primer el guanyar el pa, l’obtenció de manutenció per la família, pel seu privilegi econòmic, per sustentar la llar i la virilitat i l’autoritat, etc. són similars.

Aleshores els components de la masculinitat no s’han revisat o qüestionat de manera tan sistemàtica com s’ha fet amb la feminitat. Dic això perquè sí que hi ha una presència de les dones en els llocs de treball (des dels anys 70) on els homes tenien preferència, i els sous de les dones eren inferiors, i es justificaven justament amb aquesta noció de masculinitat, la qual també s’han anat qüestionant. En molts àmbits, molts homes han anat sentint que perillaven determinats privilegis i crec que no va haver-hi prou debat públic al respecte. Necessitem un debat cultural precisament, per a suavitzar pràctiques masclistes que han continuat de moltes maneres. I crec que és precisament la continuïtat d’aquests arquetips culturals el que és un mecanisme molt important per a justificar determinats comportaments.

Jofre: Què provoca que hi hagi la idea tan estesa en la societat que la igualtat ja s’ha aconseguit i que el feminisme ja no és necessari o que si existeix actualment només cerca una desigualtat o un desequilibri en favor de la dona? Sentim aquest argument a vegades en certs espais públics o mitjans de comunicació i fins i tot en ambients privats o familiars.

Mary: Sí, sí, això és cert. Susan Faludi va escriure als anys 90 un llibre anomenat Backlash, que introdueix aquest tipus d’argument als EUA i va entrar aquí quan en aquell moment s’havia avançat molt poc. Evidentment en un ordre legal hi ha una situació d’igualtat, però a la pràctica, els estudis, no només a nivell feminista, sinó que els de Brussel·les també,  mostren que a tots els nivells -educació, laboral, polític- hi ha desigualtat i pràctiques de discriminació. Malgrat aquestes evidències hi ha aquesta idea força generalitzada que existeix una igualtat. Potser, com hem dit abans, les desigualtats són ara més subtils, més difícils de identificar i jo crec que en les dones més joves hi hagut un canvi de percepció respecte que hi ha una situació d’igualtat fins a cert punt. La generació dels 70 i 80 se n’adonaven de seguida, que estaven en una situació de desigualtat, per exemple quan es presentaven amb un currículum en un lloc de treball i de seguida veien que s’agafava abans un home que una dona amb les mateixes condicions i avui en dia es triga una mica més. Quan se n’adonen d’aquesta desigualtat és més endavant com per exemple en una qüestió de promoció laboral o quan tenen fills o amb una família, les dificultats emergeixen de manera més clara. I jo crec que a més hi ha una voluntat a molts països de conservadorisme respecte les dones o respecte la igualtat i que és una cosa que està molt inserida a nivell de la cultura política o a les pautes culturals del país; i això és molt difícil de canviar; més fàcil seria canviar les lleis que la mentalitat i els valors de la gent.

Jofre: Quin creus que és el següent pas que han de donar els diferents feminismes per a seguir avançant o per canviar aquests patrons?

Mary: Diria que els mitjans de comunicació han fet durant molt temps un mal favor a les feministes, perquè hi havia una certa caricatura, una certa ridiculització, un estereotip sobre qui podia ser feminista. Això ha anat canviant, però encara hi ha molta feina per a fer en el tema dels mitjans de comunicació. També s’ha de treballar a nivell molt més social amb les xarxes socials, per exemple.

Ara mateix els feminismes no són grans moviments socials i han d’identificar unes campanyes determinades: una seria la violència masclista, reconegut avui en dia com a problema social ja que hi ha una consciència al respecte. Jo crec molt en la transversalitat, és a dir, s’ha de procurar inserir el pensament feminista, aquest coneixement diferent, que es pot haver generat en tots els nivells, sigui a nivell cultural o educatiu.

És a dir que en facultats com la nostra, que hi hagi una història de les dones que s’aprengui a les escoles, ja que com diria Focault, si hi ha un règim de valors i pautes de conducta, es faci visible aquesta pluralitat dels feminismes actuals. I òbviament, des del món occidental hem de sentir les veus i donar pas a les discrepàncies de les dones d’altres llocs que puguin qüestionar el que pensem nosaltres i que enriqueixen així la nostra perspectiva sobre el nostre món global. Trobo que això manca molt perquè des d’aquí hi ha una perspectiva molt victimista quan des de molts països del món hi ha moltes aportacions molt interessants i suggerents que podríem anar incorporant.

Jofre: Quins elements diferencials hi ha en els moviments feministes a Europa i Espanya? Actualment hi ha algunes pautes diferents o un elements propis?

Mary: En certs casos, sí. Per exemple, la legislació espanyola és molt avançada respecte a molts països europeus, la qüestió és com s’aplica -si és que s’aplica, que és el gran dilema. Jo diria que hi ha una certa concordança en el feminisme internacional, però marcat per diferents maneres d’interpretar el que entenem per “feminisme”. A nivell europeu, sembla que hi ha una consciència general sobre la plaga que és la violència masclista però aquí sembla molt més accentuada, potser perquè ha tingut un reconeixement més recent respecte abans que la problemàtica estava més silenciada. Aquí sembla que sí que hi ha intents reals d’acabar amb aquesta problemàtica que tenim entre mans, que també existeix en molts altres països, però l’agudesa del problema seria el que jo marcaria com a diferència d’Espanya amb la resta, però veig més diferencies a nivell global que entre els països europeus.

Jofre: Ja per tancar, una pregunta una mica polèmica: és realment possible la igualtat en el món actual?

Mary: Potser jo sóc una mica utòpica però crec que l’hem d’intentar aconseguir i que ha de ser un procés obert i que no pot ser només una igualtat formal, sinó una igualtat en tots els termes. Requereix molt esforç, requereix qüestionar moltes coses de les quals no en som conscients, però sí que hi confio. Com a mínim veig que les noves generacions vénen amb un pensament diferent i que és molt diferent que fer classe ara respecte fa vint anys pel que fa a l’actitud dels joves estudiants que hi ha ara. Veig que hi ha un procés de conscienciació, que queda molta feina per fer tant per part dels homes com per part de les dones, però mantinc un cert optimisme. És un procés que porta molt temps obert i que encara li queda però crec que sí que arribarà… així ho espero.

Jofre: I en aquest punt, quins són els elements que impedeixen o posen traves en aquest procés de consciència del feminisme?

Mary: Encara hi ha traves, sí. Potser la inserció en el món laboral és menys problemàtica, però sí la promoció. El famós sostre de cristall s’ha demostrat que existeix, doncs no hi ha tants models de dones en diferents llocs de treball, que hauria d’estar molt més repartit. Tot i que el model educatiu va per bon camí, hi ha un tema que encara no es reparteix bé, que és el repartiment del treball de cura; i em refereixo tant a la cura d’infants com de persones grans. Encara existeix aquesta idea de la domesticitat que a nivell de societat s’atribueix enormement a les dones i que és un altre àmbit on s’ha de treballar molt del que s’ha fet i que justament repercuteix molt en el cas del món laboral. Hi ha d’haver un canvi cultural, i en aquest sentit els mitjans de comunicació, la televisió, la publicitat, etc., encara estan construint arquetips tant de la feminitat com de la masculinitat, i això representa traves i dificultats per fer aquest canvi, però ens hi hem de posar.

Jofre: Doncs moltíssimes gràcies per haver-nos acompanyat en aquesta interessantíssima entrevista. Ens has aproximat i donat a conèixer un aspecte que moltes vegades si no està menystingut, està ridiculitzat, com són els moviments feministes. Moltes gràcies i esperem estimats lectors que tots haguem pogut aprendre d’aquest tema com és el gènere. Un cop més, moltes gràcies Mary.

Mary: A vosaltres!

Read More

Desmitificant els gladiadors (II). Un dia a l’amfiteatre

Tots hem vist en sèries, pel·lícules o en altres llocs aquests antics combatents. Esclaus de guerra que lluitaven a mort en una festa de sang i visceres… o no? Qui eren aquestes persones? De debò lluitaven obligades? D’on venien? Realment tenien un destí tant miserable que molts optaven per la revolta? Com és que tants milions (sí, milions) de persones es reunien puntuals i sens falta en un estadi (amfiteatre) a veure com dues persones es jugaven la vida per la llibertat? La veritat va molt més enllà d’això. Els gladiadors no sempre lluitaven a mort, és més, la majoria de morts es produïen post-combat no a l’arena. Els gladiadors no van dir mai allò tant famós de “AVE Caesar, morituri te salutan” (AVE Cèsar, els que van a morir et saluden). Aquí ens hem proposat fer una mirada més crítica i propera a un esport que va captivar a milions dels nostres avantpassats i que era molt més que un simple combat.

 

Com van néixer els gladiadors?

Potser la imatge que tenim nosaltres sobre aquests combatents s’assembla més a la dels primers gladiadors. Els orígens dels gladiadors romans els trobem principis del segle VI aC. A la Roma antiga hi havia la tradició d’oferir un sacrifici en els enterraments sota la creença que la sang vessada servia per donar forces al difunt en la següent vida, com més bona i important fos la sang més vitalitat i energia rebia el mort en qüestió, per tant, la sang d’un home humà era la més valuosa. Durant les cerimònies funeràries de l’alta classe l’hereu del difunt, sovint un pater familias, era l’encarregat d’organitzar tots els aspectes del funeral que incloien un banquet i aquest sacrifici ritual. Tot i que aquesta tradició fos el que va crear l’espectacle de gladiadors els romans atribuïen aquest ritual fúnebre als etruscs que tenien fortes influències gregues i de fet, aquests ritus ja apareixen en la Íliada d’Homer, així que suposem que és una tradició d’origen grec o de les tribus Dòries o d’Anatòlia. Aquests funerals els organitzaven les famílies de manera privada, l’estat no hi participava de cap manera. Durant aquests funerals de gent tant important es portaven esclaus de guerra, ex combatents vençuts i se’ls feia lluitar a mort damunt de la tomba del difunt. Aquesta seria la tradició importada dels etruscs que va arribar a Roma de la mà del Tarquini Prisc (616-570 aC), però no era, ni molt menys, el que avui coneixem per gladiadors. Aquests presoners eren només un sacrifici ritual, un ritual que servia per demostrar la capacitat econòmica i organitzativa de l’hereu i amfitrió i era una obligació sagrada, d’aquí el nom llatí per als jocs de gladiadors munus, literalment “obligació” o “cosa que s’ha de fer”. Aquest munus, però, s’oferia a tothom que tingués una relació amb el difunt i com que sovint eren figures polítiques o econòmicament molt importants el número de persones que hi assistien era força elevat. A més amb l’arribada de la República es van començar a fer servir per demostrar que l’hereu era un ideal successor del difunt i que podia fer-ho igual o millor que el seu predecessor. Així que cada vegada els organitzadors es van anar esforçant cada cop més en oferir millors banquets i espectacles als assistents, que cada cop eren més els que volien assistir, i si quedaven satisfets de l’àpat i l’entreteniment oferien el seu vot a l’organitzador. Així és com neix realment el gran espectacle de l’antiguitat. A mesura que els espectacles es van fent cada cop més grans es necessita més temps per organitzar-los. Pensem que no només incloïen els combats que normalment estaven reduïts a una o dues parelles de presoners de guerra, si no que hi havia grans demostracions d’animals exòtics, ballarins, músics, etc.. i cada cop es necessita més temps per organitzar-los deixant passar grans períodes entre el funeral privat i l’espectacle públic, a vegades fins a deu o dotze mesos. Arribats a un punt el volum de gent que vol assistir és tant gran que s’han de muntar unes grades temporals per a l’espectacle, el que seran els primers amfiteatres.

 

 

Obra del pintor francès Jean-Léon Géome “Pollice Verso” (1872), que traduït del llatí vol dir “polzes cap avall”. Aquest quadre és l’origen del fals mite sobre la mortalitat dels gladiadors i l’ús dels polzes per determinar la vida o la mort dels gladiadors.

 

 

La gladiatura real

Arribats en plena República a Roma els espectacles de gladiadors són cada cop més freqüents per el creixement territorial. Comencen a ser un element identitari de la cultura romana i poc a poc es va oficialitzant i professionalitzant l’espectacle. Ja no és un simple ritual religiós, el poble en demana amb regularitat i que siguin de qualitat. Dos combatents morts de por no donen un bon espectacle. El que busquen és un combat llarg on es mostri el valor i l’habilitat amb les armes. És per això que es funden les primeres es escoles de gladiadors o ludus on antics gladiadors o senzillament inversors compraven esclaus i els entrenaven per ser gladiadors. Tot això va portar a disparar els preus del gladiadors. El cost d’un gladiador s’havia de sumar el seu cost com a esclau, el cost de les instal·lacions que feia servir, el material i el cost dels salaris dels que l’entrenaven més el pecunium o salari de l’esclau (a Roma TOTS els esclaus rebien una paga per el seu treball). Això feia que contractar uns gladiadors fos caríssim, doncs volia dir pagar tot allò de la butxaca de l’organitzador. Així que els gladiadors es van començar a “llogar”. L’organitzador o editor acordava amb el lanista els preus per llogar una sèrie de gladiadors i, sobretot, la seva clàusula de mort. Si el gladiador moria en l’arena o per efectes derivats directament d’aquesta l’editor havia de pagar una suma acordada prèviament per compensar el preu original del gladiador i els seus costos d’entrenament i manutenció. Com que el procés d’entrenament era llarg el cost era elevat i com més famós fos un gladiador i ben valorat estigués per la plebs més cara era la seva clàusula de defunció. Així que els editores que no volguessin perdre quantitats desorbitades de diners donaven ràpidament la missus als gladiadors vençuts més cars.

Un dels primers en fer això sistemàticament va ser Juli Cèsar que es va endeutar moltíssim per entrar en la política i no podia pagar la clàusula de defunció que havia pactat. Aquesta pràctica va portar un gran descens en la mortalitat dels practicants que cada cop menys eren esclaus, sinó una barreja de presoners de guerra, ex gladiadors que tornaven a entrar en el circuit de la gladiatura i voluntaris de diverses classes socials anomenats auctorati. La taxa de mortalitat a finals de la República era aproximadament de un 15% en els 10 primers combats i descendia bruscament a partir de l’onzè perquè la seva clàusula de defunció es disparava. A mitjans de l’Imperi (segle III) tornarà a pujar fins 21-24% en els deu primers combats per motius socials i polítics diversos. Arribats a l’Imperi (segle I aC) el preu de organitzar i celebrar uns munus era desorbitat però anava a associat a l’èxit polític, un editor que no tingués por en gratar-se la butxaca podia assegurar-se el càrrec polític que desitges o que estigues presentant-se com a candidat. Però l’esport s’havia fer tant popular que la plebs reclamava cada més munera i de més qualitat fins al punt que la iniciativa privada no podia cobrir les exigències d’un poble desfermat disposat a revoltar-se per la falta d’espectacles. Per això Octavi August (63, aC-14 dC) va reformar la llei de gladiadors que decretava una sèrie de munera oficials o munera imperialis que eren dies que s’havien d’organitzar jocs de gladiadors a tot l’Imperi de forma pública. Al principi només eren els dies 2, 4-6, 8 19-21, 23 i 24 de desembre però ràpidament es van anar afegint més dies a aquest calendari oficial. Això no va significar en cap cas que desapareguessin els munera extraoficials que es convocaven per iniciativa privada (des de l’Emperador fins a certs prohoms provincians) per motius tals com eleccions, naixements, defuncions de personalitats o esdeveniments religiosos.

Però August, a més va dissenyar tot un dispositiu públic de gladiadors per abaratir costos. Primer va donar a la figura dels praetor l’encarrec d’organitzar a totes les ciutats de l’Imperi aquests espectacles oficials amb fons públics per satisfer les necessitats de d’oci de la gent i a més a la quota imposada no s’hi podien afegir fons privats, així totes les ciutats de l’Imperi (excepte Roma) tenia uns espectacles similars per a tothom. A més Octavi es va encarregar d’obrir els ludi imperialis, escoles de gladiadors propietat de l’Estat on els gladiadors entrenats allà i els seus contractes eren propietat de l’Emperador. Això permetia que els munera que organitzava l’Emperador sempre eren els millors i els més desitjats doncs la quantitat de diners que hi podia destinar un privat no era res comparat amb la que podia dedicar el propi Estat Romà. A més els ludi imperialis eren els que triaven els millors gladiadors entre els vençuts de guerra i tenia preferència a l’hora d’escollir entre els voluntaris i els gladiadors reincorporats, a més d’estar exempts d’impostos. Tot i que es va crear una gran xarxa pública d’espectacle en la gladiatura, com hem dit, en cap cas es va veure reduïda la iniciativa privada, doncs les ànsies de combats de gladiadors entre el poble era insaciable i sempre hi havia espai per un o munera més.

 

Els mosaics ens han permès aproximar-nos i fer una reconstrucció de les lluites de gladiadors. Foto de: Soprintendenza Speciale per i Beni Archeologici di Napoli e Pompei.

 

Els combats de gladiadors se celebraven normalment per parelles que estaven preestablertes. Les parelles de gladiadors es compensaven tant en armament com en peces de defensa. Normalment era un lluitador “pesat” (bona armadura, escut gran i arma curta) contra un “lleuger” (poca armadura, escut més petit i armes més llargues). Això assegurava la igualtat dels combatents, no hi havia cap element que desequilibrés el combat, ni tant sols l’habilitat ja que sempre s’emparellaven els gladiadors amb habilitats similars per donar emoció al joc.

Per què tanta insistència en què el combat fos llarg i igualat? Per dos motius: en primer lloc als romans els encantava apostar en tot i els combats de gladiadors era l’esport preferit de la societat, per tant on es concentrava gran part de les apostes. Per això era molt important mantenir un equilibri molt important, si no hi ha risc de perdre, les apostes no funcionen bé. El segon i més important és la catarsis. L’important d’un gladiador no era derrotar a un rival i demostrar ser el més fort. El més important era que un gladiador sempre encarava la mort amb menyspreu. Tot i que el rival dominés, que hagués caigut molts cops al terra, que hagués sofert ferides profundes, si menyspreaves a la mort sempre et tornaries a aixecar. Aquest fet es feia per emular a Heracles, com més resistent fossis al cansament i al dolor més a prop estaries d’aquesta figura mítica. Que un gladiador lluités bé era important. Que un gladiador lluités amb valor i passés el que passés mostrés indiferència al destí fatal era imprescindible. Suplicar per la vida en l’arena era inadmissible. De fet el propi Ciceró “com som els romans que condemnem els que temen a la mort i perdonem als que encantats s’hi entreguen!”.

Aquest aspecte era molt important perquè ensenyava a tota la societat romana lluitar en l’exèrcit, a no tenir por a emprendre gestes perilloses i glorioses, en definitiva, a aventurar-se a conquerir el món. El valor del menyspreu a la mort era fonamental en la societat romana, però en els espectacles de gladiadors hi havia una trampa: si el practicaves quedaves marcat com a membre de la baixa societat. La societat romana valorava moltíssim la posició social i hi havia unes normes molt rigoroses associades a cada capa social. Les classes més elevades, com la senatorial o els equites, els nobles, no se’ls permetia actuar públicament en esports o altres activitats d’oci si no era com a espectadors, i els gladiadors, justament, formaven part de les capes socials més baixes i entraven en el mateix grup que les prostitutes i els actors, que pel simple fet de pertànyer en aquest grup social tant baix (sovint freqüentat per esclaus durant la primera part de la història de Roma) perdien quasi tots els drets polítics tals com el vot. La idea era que els espectacles de gladiadors animessin als joves patricis i plebeus a emular aquestes practiques on era ben vist desenvolupar-les: en l’exèrcit. No hem d’oblidar en cap moment que els romans eren gent molt pragmàtica i que tots els aspectes de la seva vida estaven encarats a formar una tipologia de ciutadans molt concrets i que per damunt de tot la societat romana era violenta i per definició militarista.

Tot i aquestes penalitzacions no van impedir a als ciutadans romans lliures sentir-se enormement atrets per aquest esport on es podia aconseguir fama, glòria eterna i riqueses. Tot i que en els seus inicis havia sigut un esport practicat només per esclaus i desesperats poc a poc es va anar introduint molts altres tipus de participants, sent els més nombrosos els veterans de guerra i ex combatents de les legions romanes. Durant la monarquia romana el número de participants voluntaris era quasi nul, durant l’auge de la República era d’un 25% i durant els primers segles de l’Imperi va arribat al 65% dels gladiadors. Aquests voluntaris es deien auctorati negociaven directament amb el lanista o fins i tot amb el editor el seu sou i la seva clàusula de mort i percebien una gran part d’aquests ingressos (la resta es destinava a l’escola de gladiadors i a impostos). Entre aquest tipus de gladiadors abundaven molt els joves amb ganes de glòria que no volien passar 20 anys sota la dura disciplina militar a canvi d’una petita recompensa, i que els atreia més la glòria immediata que podia suposar la gladiatura. Molts altres ho triaven com a opció professional, doncs un cap acabada la vida com a gladiador purament s’obrien moltes portes professionals, sovint dins del mateix món del munus com a entrenador, àrbitre i fins i tot obrint la seva pròpia escola de gladiadors. És per això que molts joves romans optaven per aquest camí, tot i que volia dir està socialment marcat i perdre molts drets polítics, però eren els guanys eren massa prometedors. Això va portar fins i tot a molts joves de classes socials elevades a entrar en el circuit de la gladiatura fins al punt que hi va arribar a participar, tot i que només parcialment, el propi emperador Còmode, causant un gran escàndol i obligant a endurir els càstigs de la noblesa que es rebaixés a participar del jocs de gladiadors.

En properes entregues parlarem del transcurs d’un combat de gladiadors i de la simbologia associada a aquest esport en la societat romana.

 

 

Read More

Tothom té en ment una sèrie de coses quan parlem d’Atenes en el segle V aC, l’anomena’t segle de Pèricles. Associem aquest període i aquesta cultura a una sèrie de valors i sistemes molt propers als nostres fins al punt que els considerem models i referents, sobretot en matèria de democràcia i cultura. El segle d’or atenenc es considera on espai on llibertat i pau anaven de la mà amb una democràcia real i plenament ciutadana establerta. A nivell internacional considerem que és una època d’igualtat jurídica entre ciutat-estat que es formaven en lligues, la més important la Lliga de Delos capitanejada per Atenes per el seu esplendor. Res més lluny de la realitat. La democràcia a Atenes era un sufragi masculí i restringit en què es calcula que no votava més d’un 30% de la població total segons els autors més generosos, altres calculen que amb prou feines arribava al 20%, la gran majoria nobles i terratinents o alta burgesia comercial i financera. La resta de població (dones, esclaus i treballadors) només tenien obligacions i molt pocs drets. Pèricles, el gran estadista, com a gran home d’estat va mirar per l’esplendor d’Atenes per la seva part més rica i la seva importància política, no social tot i que, fent justícia, va tenir polítiques dedicades a les classes socials mitjanes.

 

Però el més sonat d’aquest període va ser la seva política exterior, no la interior. Atenes durant aquest segle dedica pràcticament tots els seus esforços i recursos a combatre els seus dos principals enemics, un real i un imaginari: el real, Esparta, l’altre gran ciutat-estat diarquia i amb una base aristocràtica i tradicionalista molt important era diametralment oposada a Atenes, burgesa i democràtica. Aquesta tensió va culminar amb la Guerra del Peloponès (431 aC- 401 aC) on es va iniciar la decadència de l’imperi atenenc. I es pot parlar d’imperi ja que durant tot el segle V aC Atenes es dedica a crear un imperi no només comercial si no territorial amb l’excusa de combatre el seu segon gran enemic per els atenencs: l’Imperi Persa que ocupava quasi tot l’Orient Mitjà i havia intentat dues incursions sobre territori grec sense èxit (499 aC i 480 aC). Aquestes invasions crea una cultura de defensa constant i sentiment d’amenaça entre els grecs que dedicaren grans esforços a la seva defensa constant al llarg de tot el segle V aC que es va traduir en una política expansionista i la creació d’una nova política molt utilitzada avui dia: la política del altrisme.

La pmapa greciaolítica del altrisme es basa en la creació d’un enemic constant i proper que pot anihilar la cultura pròpia en qualsevol moment i que està en guerra continua amb el país d’origen. A través de la deformació dels fets, la propaganda i els prejudicis i estereotips es crea una imatge arquetípica d’un enemic invisible, doncs no està prou a prop per combatre’l i no s’està en guerra oberta amb aquest. Atenes durant tot el seu segle d’or es dedica a combatre un enemic que l’anomena “tirànic”, “dèspota” i “barbar”. Aquest enemic, l’Imperi Persa ha arribat als nostres dies com una monarquia tirànica i basada en un misticisme inculte que sobrevivia a base de l’explotació d’esclaus i la por. Paral·lelament s’acostuma a obviar o oblidar que l’economia grega també es basava en part en l’esclavitud, sobretot a Esparta on el “ilotes” no eren ni considerats humans i estaven adscrits a la terra. De fet l’Imperi Persa era científicament molt avançat i alguns dels descobriments matemàtics i físics atribuïts als grecs ja s’havien descobert a Pèrsia abans de ser importats a Europa, com es per exemple el Teorema de Tales. Pèrsia era un imperi basat en el control de regnes menor o satrapies, territoris annexats a l’Imperi Persa de manera militar o diplomàtica que estaven governats per un governador o sàtrapa amb l’ajuda d’un consell de consellers i burocràcia, principalment autòctona. Totes les satrapies pagaven un tribut anual a l’Imperi Persa, generalment en or però en alguns casos també en esclaus o recursos estratègics. A canvi es garantien uns drets específics cap a la població annexada i es respectava la seva autonomia en major o menor segons l’acord en què s’hagués arribat en el moment de l’anexió.

 

Durant tot el segle V aC es busca constantmvas persesent desprestigiar l’enemic i crear-ne un monstre que és una amenaça perillosíssima i aquesta idea cala molt profundament en la població hel·lènica fins al punt que haver lluitat en la famosa batalla de Marató (490 aC) era un gran orgull per qualsevol grec fins al punt que el gran autor de teatre Esquil (525-456 aC) tot i haver estat reconegut com un dels millors dramaturgs de història en el seu epitafi es va fer escriure només “aquí jau un combatent de Marató” donant més importància a la seva participació contra els perses que a les seves obres immortals. Hi ha moltes probes arqueològiques i escrites que els grecs sentien un gran menyspreu per als perses considerant-los una colla d’efeminats, incultes i tirans com per exemple es pot observar en gerro del segle V aC un es veu una figura típica persa (cabell i barba espessa i rinxolada) ajupit amb el cul davant d’una figura clarament grega (sense barba, cabell curt) i amb una inscripció que es traduiria per “i els perses es van ajupir” fent referència a les Guerres Mèdiques. També sabem que la paraula més utilitzada popularment per referir-se a la fel·lació traduït vol dir “fer la persa”. També s’atacava la seva religió, doncs la nostre paraula actual “mag” ve del grec i en realitat és una transcripció de la paraula magush que eren els principals sacerdots de Zaratrusta, principal divinitat persa. Sempre s’ha vist la màgia i la bruixeria com una cosa dolenta a Occident i aquí és on neix la seva aversió per tot el que tingui contingut màgic, doncs es deia que tots els mags venien de l’Orient, més concretament de Pèrsia i feien pactes amb esperits malvats i sacrificaven nens als déus, cosa certa, igual que Grècia un nadó que no fos sa era immediatament abandonat o eliminat. Tot això ens indica que aquest sentiment es retroalimentava dins de la pròpia societat que sense saber-ne gran cosa de l’Imperi Persa el considerava dolent i malvat.

Tot això, alimentat per les classes socials dirigents de les diferents ciutat-estat gregues va justificar una sèrie de campanyes militars a Àsia, liderades per Atenes que gràcies a les contribucions dels seus confederats a la Lliga de Delos va poder posar en marxa una gran campanya d’armament d’una flota militar que li permetien a la vegada reactivar la seva economia després de les guerres creant una gran indústria d’armament de vaixells i comercial d’ultramar a la vegada que li va permetre iniciar una campanya expansionista. Amb l’excusa de deslliurar els seus germans grecs de la Jònia de les cadenes del malvat Imperi Persa Atenes aconsegueix una sèrie de victòries militars sobre un debilitat Imperi Persa en l’Àsia Menor en punts com Efes o Pèrgam. Aquestes ciutats, però poc van conèixer de la democràcia atenenca. Se’ls va imposar un tribut anual com qualsevol altre ciutat conquerida, però era força més elevat que el que havien de pagar inicialment als perses. També va desaparèixer la seva autonomia quedant en un no res i completament subjectes a les decisions preses de la gran metròpoli d’Atenes. Aquesta les va tractar sense massa consideracions, ja que per a les classes dirigents atenenques només representaven nous mercats oberts per als seus productes que necessitaven trobar constantment noves vies per on expandir-se. Aquesta és la sort que van córrer moltes ciutats i territoris de l’actual Turquia i es van arribar a expandir fins a l’actual Xipre. És cert que en alguns casos van ser cridats verdaderament des d’aquestes ciutats sota el control persa per ser alliberats, però generalment era més aviat per desfer-se d’algun sàtrapa molt tirànic concretament i Atenes va respondre d’acord amb la crida d’ajut que havia rebut, però un cop acabada la campanya d’alliberament imposaven les seves condicions sobre els alliberats o si no tornaven cap a casa deixant els auxiliats a mercè de la repressió persa. En altres casos si la invasió no estava justificada el que es feia era provocar el descontent de la població autòctona o armar i finançar d’amagat la oposició perquè provoqués una revolta o un cop d’estat per crear una situació d’emergència o un clima d’inestabilitat que pogués justificar la seva intervenció exterior per “restablir la pau i l’ordre” o que obligués a les elits dirigents a demanar socors a la poderosa Atenes. Totes aquestes campanyes sempre es van fer de fons amb el pretext de combatre un enemic que feia temps que no posava els peus a Europa i que a més quan ho havia fet havia sortir perdent. Tot i aquestes expedicions militars sobre territori persa o d’influència política persa les relacions comercials, polítiques i econòmiques entre Grècia i Pèrsia no es van deteriorar gens i de fet s’importaven des de Pèrsia molts aliments exòtics com ara el préssec que té l’origen de la paraula en el farsi. Políticament trobem moltes ambaixades perses a Grècia un cop acabades les Guerres Mèdiques i de fet molts grecs continentals emigraven cap a l’est i de fet molts sàtrapes van ser grecs exiliats políticament cap a Orient com és el cas d’Alcíbiades (450-404 aC) que després de la Guerra del Peloponès es va haver de refugiar a la satrapia de Fernabazos on va acabar essent sàtrapa i va acabar morint allà. Aquests llaços comercials units als botins i beneficis de les campanyes militars permeten a Atenes crear una xarxa comercial que arriba fins a l’actual Síria i Egipte, encara sota el control dels faraons de dinastia autòctona creant una gran quantitat de riquesa per a les capes socials mitjana-alta i les altes que eren les que principalment participaven de la guerra i ,sobretot, dels càrrecs polítics públics que només podien optar les capes socials més pudents.

Aquesta política militarista expansiva basada en la creació d’enemics teòrics acaba quan un enemic real aconsegueix unir les antipaties cap la potència del moment. Esparta, políticament antagònica d’Atenes després de quasi un segle de tensions polítiques amb Atenes crea l’anomenada Lliga del Pel·loponès   que avarca la meitat de les ciutat-estat hel·lèniques i finalment declara la guerra a Atenes comptant amb una superioritat militar terrestre, mentre que Atenes i els seus aliats comptaven amb una gran superioritat naval. Aquest conflicte, anomenat la Guerra del Pel·loponès (431-401 aC) que es descriu com a “guerra civil grega” tot i que no ho és. El motiu real per el qual Esparta declara la guerra a Atenes, més enllà dels motius ideològics, és que Esparta, després de la batalla de les Termopiles (480aC) degut a la crisis política que deixa la derrota a Esparta es desentén del conflicte i, per tant, després de la victòria final no participa dels beneficis i és condemnada a veure com la seva gran rival estens el seu imperi d’ultramar durant quasi mig segle. Per frenar l’avenç econòmic i imperialista atenenc Esparta decideix estendre el seu propi que passa per la captura d’Atenes, cosa que aconseguirà finalment el 404 aC. Però aquí cal remarcar el paper que va jugar el gran protagonista “barbar”. L’Imperi Persa, veient com la guerra arriba a Grècia decideix que si no pot governar militarment ho farà a través dels diners. El fill de Dario II, Cir el Jove (424-402 aC) va mantenir tota la seva vida una aRepresentacó del conflicte de la Guerra del Pel·loponèsmistat personal amb el general espartà Lisandre (?-395aC, almirall responsable de la desfeta final d’Atenes. Aquest almirall, després de reunir-se amb el príncep i sàtrapa Cir el Jove va obtenir una gran quantitat de diners per posar en marxa una flota espartana sota les seves ordres per poder enfrontar-se a la imparable d’Atenes, que va ser derrotada finalment a Egospótamos el 405 aC. A partir d’aquell moment, tot i el clar domini espartà sobre la Grècia continental Pèrsia va aconseguir el domini real de tota Grècia a través dels suborns i de finançar alternativament les ciutat-estat gregues per mantenir segons els seus interessos un dominador o un altre. Les tres ciutats que s’aniran disputant l’hegemonia des d’aquest moment seran Tebas, Atenes i Esparta, però només podran arribar a aconseguir aquest poder amb el constant finançament d’or de Pèrsia que acabarà així controlant uns territoris que el consideren un barbar, dèbil i malvat. No serà fins l’arribada d’un nou protagonista a qui ningú tenia en compte que acabarà amb aquesta situació derrotant a tots els implicats i arribant quasi fins la Índia un segle després: Macedònia sota el control del famós Alexandre Magne.

 

Cal dir que la política de l’ altrisme s’anirà utilitzant al llarg de la història constantment per a la justificació dels conflictes militars i per dur a terme certes polítiques interiors i que arriben fins als nostres dies. De fet tota la política exterior atenenca va ser referència per a l’imperi Bizantí més de mil anys després, que després van copiar l’Imperi Britànic entre els segles XVII i XIX i avui dia utilitzada EEUU i Occident durant el que portem de segle XX. La política de l’ altrisme es basa en la por, en crear unitat nacional a través de la creació d’enemics perillosos, malvats, però sobretot distants, massa distants per veure’ls però prou a prop per rebre els danys, donant ales i justificant moltes polítiques i decisions que sense el vel de la por la població no acceptaria.

Read More