Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Presó, Codis Penals i Polítiques penitenciàries d’excepció

Si en sis dècades (inclòs el TOP) arribaren a ser imputades als tribunals d’excepció prop de 10.000 persones i 7.5000 acabarien finalment empresonades, des del seu naixement el 1977, l’Audiència Nacional ha dictat unes 1.500 sentències i més de 5.000 persones han passat per la presó. En els dos primers anys constitucionals hi va haver una mitjana de 110 presos, a la dècada dels 80 foren 435, a la dels noranta vora 530 i, a patir del 2000 una mitjana de 660 presos.

En el moment de l’aturada de la lluita amada per part d’ETA (2011) hi havia 713 presos polítics, nombre que ha anat decreixent fins als actuals 248 a causa de la disminució dels empresonaments i a l’esgotament de les condemnes. En aquest temps, 1978-2019, la duresa de les condicions a presó i la política penitenciària provocaren la mort de 32 presos bascos, bé a presó o bé després de ser excarcerats per morir per malaltia greu i incurable.

Fa quaranta anys els presos foren trets de les presons basques i concentrats a Sòria (260 km), més tard majoritàriament a Puerto de Santa María (1050 km) i Alcalá Meco (450 km) i a partir de 1983 a Herrera de la Mancha (630 km). Les distàncies quilomètriques que tenen Donostia-Sant Sebastià com a referència, reflecteixen que l’expatriació i l’allunyament dels presos bascos va començar, per tant, el 1978 i una dècada després, 1987 i 1989, se li va afegir la dispersió en més de 50 presons (cap a Euskal Herria) i en mòduls diferents dins d’una mateixa presó. A l’Estat francès, l’allunyament va començar el 1986, portant presos bascos a la Regió de París perquè allà es trobaven els Tribunals especials i a partir del 2000 es va copiar literalment la política espanyola de dispersió-allunyament.

Els primers passos es donaren l’any 1987 traient d’Herrera de la Mancha presos amb destí Ocaña, Osca, Daroca, Almeria, Múrcia, Segovia, Badajoz, Albacete, Castelló i Còrdova. Malgrat tot, l’aplicació sistemàtica i generalitzada no tindrà lloc fins al maig de 1989 després de la ruptura de les converses d’Argel procedint a la dispersió generalitzada en més de cinquanta presons de la península, cap a Euskal Herria, portant als presos fins i tot a Balears, Canàries, Ceuta i Melilla.

Els presos foren separats inclús en mòduls diferents dins la mateixa presó en grups no majors de tres o quatre persones i molts foren empresonats sols o portats a unitats en règim d’aïllament. Des d’aleshores, les famílies recorren setmanalment milers de quilòmetres. En aquest temps, més de 350 accidents de trànsit han provocat la mort de 16 persones i ferides de diversos tipus a prop d’un miler de familiars. El sobrecost econòmic dels viatges produïts per l’allunyament supera amb escreix els quinze milions d’euros.

En les quatre dècades “democràtiques” s’han anat endurint les penes i allunyant la llibertat amb les diferents reformes de la legislació penal. Amb la reforma del Codi Penal del 1995 s’eliminaren les redempcions per treball i estudi i en mantenir-se l’acumulació màxima de penes a trenta anys, les penes acabaren sent més llargues per als presos bascos. Abans que passessin vuit anys la LO 7/2003 “para el cumplimiento íntegro y efectivo de las penas”, reformà altra vegada el Codi Penal elevant a quaranta anys el límit màxim d’acumulació de penes, igualment sense redempcions i eliminant a la pràctica la possibilitat dels beneficis penitenciaris. Es va instaurar, d’aquesta manera, una cadena perpètua encoberta sense dret a l’esperança.

Un altre dels efectes de la llei 7/2003 fou la desaparició de la jurisdicció ordinària i territorial de la vigilància penitenciària per als presos bascos, a partir del 2003, un jutjat únic, el Juzgado Central de Vigilancia Penitenciaria (JCVP) adscrit a l’Audiència Nacional “vetlla” pels drets dels presos bascos. En aquest cas l’excepció també és la regla.

L’enduriment de penes a través de les lleis i nous codis penals no va ser suficient. La idea d’allargar de qualsevol manera l’estada a presó dels presos bascos també va tenir el seu reflex en la cerca de subterfugis “legals” com la “Doctrina Parot” i el “no còmput de les condemnes complides a l’estat francès”.

Edifici de l’Audiència Nacional, sorgida després de la dissolució del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) franquista. Font: Viquipèdia

Després d’un llarg periple judicial, la “Doctrina Parot” avalada pel Tribunal Suprem (2006) afirmava que, a efectes de compliment de penes, els beneficis penitenciaris per treball, estudis, etc. s’apliquessin sobre la totalitat de condemnes i no, com marcava la llei, sobre el màxim legal de trenta anys de permanència a presó. D’aquesta manera, més de seixanta presos veieren allargada arbitràriament la seva estada a presó. Malgrat tot, l’any 2012 el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) emeté una sentència contra Espanya i, després de desestimar el recurs espanyol, el 2013 la Gran sala del TEDH va derogar definitivament la “Doctrina Parot” en sentència concloent, rotunda i categòrica que va obligar a alliberar a tots als qui se’ls havia prolongat la presó.

Per altra banda, el 2008 la Unió Europea va aprovar i fer entrar en vigor la Decisió Macro 675/2008, mitjançant la qual les sentències imposades en el seus estats membres havien de tenir els mateixos efectes en qualsevol altre estat. Durant sis anys, 2008-2014, l’obligació de “tenir en compte les condemnes estrangeres” es va obviar i ni tan sols es va incloure aquesta llei a l’ordenament jurídic espanyol. Quan, obligada per Europa, el 2014, la norma europea es va incloure en la legislació espanyola, es va aprovar una disposició extraordinària que canviava el sentit de la norma europea per a seguir ignorant l’acumulació de penes complides en un altre estat europeu que afectava cinquanta presos bascos. Aquest frau de llei, encara en vigor, i el tancament de qualsevol possibilitat d’accés al Tribunal de Luxemburg al qual només s’hi poden dirigir les instàncies judicials o els estats, això no té cap altre objectiu més que perllongar les penes de presó als presos bascos.

Ambdues perversions han sigut decisions polítiques calculades i prevaricacions judicials estudiades. Iniciatives para-legals per allargar l’estada a presó i vulneracions premeditades dels drets de les persones empresonades.

Per altra banda, la legislació penal i penitenciària espanyola (Art. 91 del Codi Penal) és clara i nítida pel que es refereix a les persones que tenen malalties greus o incurables, de la mateixa manera que ho és respecte a les septuagenàries o a les que arribaran a aquesta condició abans de finalitzar la seva pena. En compliment i aplicació de la llei, les vint persones empresonades amb malalties greus i els septuagenaris poden ser posats en llibertat condicional o veure atenuat el seu empresonament amb la presó domiciliària. Malgrat tot, la negativa de l’Administració Penitenciària és reiterada.

No és menys greu la situació de pares i mares als qui es nega el seu empresonament en presons basques i indirectament es castiga als seus fills menors. Més d’un centenar de nens i adolescents, per poder visitar als seus progenitors empresonats, es veuen obligats a realitzar viatges setmanals (o a renunciar a ells) de fins a 1050 quilòmetres de distància.

Uns 150 presos bascos fa més de quinze anys que estan empresonats, més o menys l’estada a presó de la majoria dels països europeus, però si no es desactiva l’enginyeria jurídica alçada amb codis penals i altres estratagemes, difícilment podran accedir a la llibertat. Igualment, més de vuitanta d’ells tenen complides les tres quartes parts de la condemna i podrien, per llei, accedir a la llibertat condicional, però la perversa política de graus penitenciaris aplicada excepcionalment s’encarrega d’impedir-ho.

A l’Estat espanyol, els presos es classifiquen en tres graus, dels que depenen les seves condicions de vida a la presó. El primer grau és l’anomenat règim tancat, caracteritzat per un major control i restriccions en activitats, hores de pati… El segon grau es correspon al règim ordinari i el tercer grau seria el règim obert amb sortides diàries, pernoctació a presó i caps de setmana en llibertat.

Si bé a l’Estat espanyol només el 2,1% dels presos està classificat en primer grau, aquesta proporció s’inverteix quan es tracta dels presos bascos. És el règim més dur i en el que avui dia encara es manté al 80% dels presos, amb l’agreujant que tot intent de resoldre aquesta qüestió per via judicial ha sigut rebutjada en el 98% dels autos judicials.

En aquestes condicions el recorregut penitenciari és impossible perquè no es pot accedir als permisos ordinaris si no s’està classificat en règim ordinari o segon grau i, sense haver gaudit d’un permís ordinari és impossible intentar aconseguir el tercer grau i optar a la llibertat condicional un cop complides les tres quartes parts de la condemna. Els presos bascos estan lligats a una roda l’únic objectiu de la qual és que compleixin fins a l’últim dels seus dies de pena, com està succeint.

Capçalera del diari “Egin”, clausurada per ordre del jutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón. Font: Viquipèdia

Altres qüestions derivades del primer grau no tenen menys importància. Una trentena de presos estan reclosos en mòduls on el règim de vida es caracteritza pel tancament en cel·la durant vint hores al dia, amb quatre hores diàries de vida en comú, al pati. Però, encara més greu és la situació d’una altra trentena de persones recloses en les anomenades “unidades especiales” o mòduls d’aïllament en condicions de vida encara més agressives. Sumem a això la soledat, la intervenció de les comunicacions orals i escrites, la prohibició de cursar estudis a la Universitat del País Basc o en euskera… Estar vivint en aquestes condicions durant 3, 5, 10 o 15 anys seguits comporta un deteriorament físic o psíquic inimaginable.

Il·legalitzacions, clausures, macrosumaris…

Alguns advocats de presos polítics ja foren empresonats a la dècada dels vuitanta a partir de converses intervingudes amb els seus clients. Les seus d’Herri Batasuna foren objecte d’un espionatge sistemàtic inocultable del CESID (l’antic CNI) com a mínim fins a 1995 a Bilbao i el 1998 es descobrí que durant deu anys també havia sigut espiada sistemàticament la de Vitoria-Gasteiz. Malgrat això, la gran batalla no fou la de l’espionatge sinó l’encaminada a il·legalitzar el conjunt de l’Esquerra Abertzale i treure-la de l’arena política i institucional.

L’any 1995 des de diferents espais es comença a llançar la idea de la necessitat i oportunitat d’il·legalitzar el moviment abertzale. Això es va complementar amb la hipòtesi del possible tancament de mitjans de comunicació. S’estava preparant el terreny per al qual estava per arribar.
L’impuls polític necessari va arribar després de l’accés del PP al govern (1996) i el vehicle fou l’Audiència Nacional. L’any 1997 el jutge Baltasar Garzón, volent escapçar l’esquerra abertzale, va ordenar la detenció i empresonament dels 23 membres de la Mesa Nacional d’Herri Batasuna per col·laboració amb ETA després d’haver intentat difondre un vídeo de la “Alternatiba Democrática” en els espais televisius gratuïts de campanya electoral de l’any anterior. El febrer de 1998 el Tribual Suprem va condemnar a tota la direcció d’HB a set anys de presó, però posteriorment el Tribunal Constitucional es va veure obligat a absoldre’ls i alliberar-los.

A Euskal Herria s’estava forjant l’Acord de Lizarra-Garazi. Aquest acord polític fou firmat el 12 de setembre de 1998 a Lizarra (Navarra) pel PNB, Eusko Alkartasuna, Herri Batasuna, IU-Ezker Batua, Zutik, Batzarre i el Partit Carlí d’Euskal Herria, a més d’altres entitats socials i sindicals. Quatre dies després, ETA declarava una treva indefinida com a “aportació” a l’acord. Posteriorment, es ratifica a Garazi (Baixa Navarra) sumats partits i organitzacions del País Basc Nord. L’acord definia les pautes per a la solució del conflicte que definia com històric, d’origen i naturalesa política i la resolució del qual havia de ser necessàriament política. La solució s’havia de plasmar a través d’un procés de diàleg i negociació obert, sense exclusions, amb converses multilaterals que no exigien condicions prèvies i que es realitzaren en absència permanent de totes les expressions de violència. La negociació havia de ser global i abordar i donar respostes a totes les qüestions del conflicte, així com a les conseqüències d’aquest. Una negociació resolutiva que no comportés imposicions específiques i respectés la pluralitat de la societat basca, situant a tots els projectes en igualtat de condicions de consecució. Euskal Herria havia de tenir la paraula i decisió, concloïa l’acord plantejant a més a més que la resolució no havia de contenir escenaris tancats i de caràcter definitiu, sinó que possibilitaria marcs oberts on poguessin tenir cabuda noves fórmules que donessin resposta a la tradició i aspiracions de sobirania de la ciutadania d’Euskal Herria.

Jose María Aznar, president del govern espanyol (1996-2004), sobre el tancament d'”Egin”: “¿Alguien pensaba que no nos íbamos a atrever?”. Font: Viquipèdia

Uns mesos abans, el 15 de juny de 1998, Baltasar Garzón va enviar dos-cents policies a assaltar les instal·lacions del diari Egin i de la seva ràdio Egin irratia en l’anomenada eloqüentment “Operación Persiana”. Reivindicant l’impuls governamental, el president Aznar afirmà de forma lapidària: “¿Alguien pensaba que no nos íbamos a atrever?”. Ambdós mitjans foren clausurats.

L’any 1999, Garzón prorrogà el tancament del diari Egin i afirmà en un auto que l’AEK, la coordinadora per a l’alfabetització en euskera, era una de les “empreses” finançadores d’ETA. El mes de març, continuant el mateix impuls polític, es registrà la seu d’Herri Batasuna a Donostia i l’any 2000 Garzón ordenà successivament les operacions contra l’Associació internacional XAKI, contra EKIN i la Fundació Joxemi Zumbale, efectuant-se 41 detencions que quedaren en 24 empresonaments i la suspensió provisional de les tres entitats.

El mes de gener de 2001, l’operació policial fou en contra de la direcció de Gestores pro Amnistia (GPA), sent empresonats onze dels tretze detinguts i declarant-se la il·legalització provisional de les GPA. Una nova organització en favor dels presos anomenada Askatasuna sorgí als dos costats de la frontera i fou declarada il·legal el febrer de 2002 en ser considerada per l’Audiència Nacional com continuadora de la GPA.

També el març de 2001 arriba el torn a l’organització juvenil Haika, sorgida de la fusió de Jarrai i Gazteriak, i setze joves foren empresonats. El març del 2002 l’Audiència Nacional també intervindrà amb més empresonaments contra la nova organització juvenil SEGI suspenent-la per continuadora de Haika. De la mateixa manera que s’envestirà contra diverses empreses i les “Herriko Tabernas” amb més detencions i clausures cautelars en acusar-les de ser l’entramat financer d’ETA.

En l’àmbit polític-institucional, Batasuna havia nascut el juny de 2001 i poc després d’un any, el 27 de juny de 2002, la llei de partits s’aprovava al Congrés dels diputats amb els vots de PP, PSOE, i Convergència i Unió. El procés d’il·legalització es posa en marxa quan el PP i el PSOE insten a la Fiscalia de l’Estat a sol·licitar-la. Al mateix temps, en ple agost de 2002, Garzón procedia a la suspensió total d’activitats de Batasuna i imputava a 22 membres de la seva direcció per pertinença a banda armada.

L’any 2002 també fou el de la llista d’organitzacions terroristes de la Unió Europea on el govern espanyol va aconseguir encabir a totes les organitzacions suspeses: Ekin, KAS, Xaki, Jarrai, Haika, Segi, Gestores Pro-amnistia y Askatasuna que, automàticament passaren a engrossir la llista d’organitzacions terroristes del Departament d’Estat dels EUA, juntament amb Batasuna, Euskal Herritarrok i Herri Batasuna, a qui l’any 2003 el Tribunal Suprem il·legalitzava definitivament i el Tribunal Constitucional ho ratificava amb una sentència del 2004.

El jutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón. Font: Viquipèdia

Malgrat tot, l’impuls il·legalitzador i clausurador no va quedar aquí. El febrer de 2003 l’Audiència Nacional ordena detenir a deu persones (entre elles el seu director Martxelo Otamendi) i efectuar el registre de l’únic diari en llengua basca, Euskaldunon Egunkaria que fou clausurat i els seus béns embargats. Set anys després, el 2010, s’acabà absolent els encausats però el mal ja s’havia fet, el diari, de la mateixa manera que Egin, ja havia desaparegut. Aquest mateix any 2003, dos mesos després, l’operació i les detencions foren contra Udalbiltza, l’Assemblea de Municipis i Electes Municipals d’Euskal Herria, precintant les seves seus, bloquejant comptes i decretant la suspensió de les seves activitats. La bogeria repressiva i il·legalitzadora semblava no tenir fi i a les presons espanyoles ja hi havia pràcticament tants empresonats per activitats polítiques com lligats a l’activitat armada d’ETA. En els anys posteriors, i fins a la fi d’ETA, les operacions policials contra la direcció del moviment independentista basc, la joventut basca o contra advocats i persones solidàries amb els presos bascos se succeïren de forma permanent.

Durant tota una dècada, i després de l’aprovació de la Llei de Partits i la il·legalització de Batasuna, la lectura judicial serà extensiva i generalitzada. Una rere l’altra, s’impedí a totes les agrupacions d’electors o partits legals presentar-se a les eleccions i quan aconseguiren legalment superar l’acció judicial se’ls va impedir l’acció política-institucional i se les acabaria il·legalitzant. Tots els partits o agrupacions considerades representants de l’independentisme d’esquerres foren anul·lats un rere l’altre: ANV, Askatasuna, ASB, Aukera Guztiak, AuB, Sozialista Abertzaleak, Herritarren Zarrenda i D3M.

Després d’una dècada d’il·legalitzacions i persecució política massiva s’armaren els diferents sumaris i es procedí al jutjament de pràcticament totes les persones detingudes que les forces policials i l’Audiència Nacional designaren com a dirigents de les organitzacions il·legalitzades. S’inicià un nou escenari judicial marcat per l’agenda dels diferents macrojudicis.

Tots aquests macrojudicis del “Todo es ETA” portaren a tres centenars de persones a la presó de manera preventiva durant diversos anys o acabaren, depenent del context polític, amb cadenes de dos, sis, set i onze anys de presó ferma. Les il·legalitzacions portaren igualment, la confiscació de seus socials i l’embargament de comptes corrents. Totes les sigles polítiques il·legalitzades perderen qualsevol tipus de finançament públic o militant i fins i tot, tot i no estar suspès, el grup parlamentari abertzale va veure com se li denegaven les retribucions que els corresponien.

Les il·legalitzacions portaren a més a més l’elaboració d’un fitxer de 50.000 persones contaminades que no podien ser candidates per haver sigut regidors o haver format part en el passat d’alguna candidatura municipal, autonomia, estatal o europea d’Herri Batasuna, per haver sigut interventor o apoderats, per haver visitat a algun pres polític basc o per haver sigut identificats en fotografies de manifestacions que, en el seu dia, foren legals.

Tot el que s’exposa sembla inversemblant, però és només una mostra de la repressió patida a Euskal Herria en aquestes darreres quatre dècades. El llegat quant a legislació i altres pràctiques heretat del règim franquista i el seu règim successor del 78 (Audiència Nacional, Codi Penal i lleis d’excepció, Enginyeria jurídica ad hoc…) continua en vigor i les conseqüències de tot el que s’anomena, desgraciadament, encara s’estan pagant. En el cas basc es justificà tot en nom de la lluita contra ETA, però com el lector ja ha pogut intuir, amb el cas basc s’obriren portes que també fan “justificable” aplicar els mateixos mètodes amb altres dissidències de l’estat.

Read More

Tant els mesos abans de la mort de Franco (20 de novembre de 1975), com els anys immediatament posteriors (1976-1977), després d’uns primers moviments a favor de la Ruptura Democràtica amb el franquisme, a l’estat espanyol el debat se centrava en la necessitat d’una reforma política que garantís eleccions i la legalització de partits i sindicats. Tot això amb l’absència d’una revisió crítica sobre el passat franquista. Malgrat tot, a Euskal Herria el debat va gravitar, en tot moment, entorn de la necessitat de la Ruptura Democràtica, del reconeixement dels drets nacionals i socials i de l’aprofundiment de la democràcia per a trencar definitivament amb el franquisme. 

A tall d’exemple, val la pena recordar que la Junta Democrática de España (1974) amb el PCE al capdavant i la Plataforma de Convergencia Democrática (1975) liderada pel PSOE van confluir, el març de 1976, en la Coordinación Democrática coneguda com “La Platajunta”. La nova coordinació opositora espanyola s’ampliava amb formacions polítiques de les nacionalitats (principalment catalanes) i es marcarà els objectius d’aconseguir l’amnistia, les llibertats polítiques i unes eleccions constituents. Tot i això, ja abans de constituir-se el govern presidit per Adolfo Suárez (6 de juliol de 1976), que va anunciar “reformes”, les negociacions particulars sobre l’agenda i els continguts de la Reforma política van donar lloc a deslleialtats tals que abocaren a la desaparició de la Coordinación Democrática i al fet que l’agenda reformista s’imposés definitivament sobre l’agenda rupturista. 

Memorial de les víctimes dels fets de Vitòria del 3 de març de 1976 (Font: Wikimedia Commons)
Memorial de les víctimes dels fets de Vitòria del 3 de març de 1976 (Font: Wikimedia Commons)

Mentrestant, a Euskal Herria creixia la protesta obrera i tenien lloc els fets de Vitoria (3 de març de 1976), en els quals la policia assassina a cinc treballadors, i els fets de Montejurra (9 de maig de 1976), on són assassinats dos carlins. Aquests fets posaran en relleu que, d’una banda, juntament amb l’independentisme, els enemics del règim també són la classe obrera i el Carlisme dinàstic alineat amb l’oposició, i, de l’altra, que Euskal Herria busca unitats d’acció amb el nacionalisme basc, l’esquerra abertzale i l’esquerra revolucionària per a trencar amb el passat. D’altra banda, els ajuntaments bascos sol·liciten la plena reintegració foral (març-juliol de 1976) i sorgeix el Moviment d’Alcaldes, que demanda la legalització de la ikurriña, l’amnistia total i la redacció d’un Estatut d’Autonomia similar al de 1931 aprovat pels municipis bascos i bloquejat per la República. També es constitueix la Comissió Gestora Pro-amnistia (març) per demanar l’amnistia per a tots els presos polítics sense excepcions. En aquest context, i enfront de la falta de canvis reals en la situació dels presos polítics, es produeix la fuga de la presó de Segòvia (5 d’abril de 1976) de 29 presos polítics (24 bascos i 5 catalans). 

En paral·lel, l’activitat d’ETA insisteix i persisteix. Si durant el 1975 havien incrementat les seves accions en tres fronts (forces repressives, col·laboradors policials i defensa de la ikurriña), des de febrer de 1976 iniciarien una campanya d’atemptats i assetjament contra alcaldes i membres de les diputacions del franquisme. 

Al mateix temps, el debat per a dotar-se d’una alternativa política comuna havia començat el desembre de 1975 a la Koordinadora Abertzale Sozialista (KAS) (nascuda per enfrontar-se als afusellaments de 1975 i agrupant partits polítics, organitzacions sindicals, socials i les organitzacions armades independentistes) sobre un esborrany de set punts. L’“Alternativa KAS”, alternativa tàctica de mínims, es fa pública el 18 d’agost de 1976 i inicialment consta de set punts. En ella es formulen les set condicions mínimes exigibles al Govern de l’estat perquè  el procés de Reforma assolís validesa per als bascos: concessió de llibertats democràtiques, concessió d’amnistia, dissolució dels cossos repressius, millora de les condicions laborals i de vida dels treballadors, reconeixement del dret a l’autodeterminació, establiment d’una autonomia provisional actualitzada (que comprengués tota l’Euskal Herria sud, amb amplis poders polítics i econòmics, euskara oficial,…) i, establiment d’un govern provisional basc interlocutor amb el govern central i altres poders de l’estat sorgits de la desaparició del feixisme per tractar una nova constitució.

Logo de la Koordinadora Abertzale Sozialista (Font: Viquipèdia)

Aquesta alternativa política de l’independentisme serà definida abans, durant i després del procés de Reforma política. En la mesura que la dita proposta és també el programa tàctic d’ETA, la frustrada Ruptura Democràtica a Euskal Herria portaria a la continuïtat de la lluita armada després de les eleccions de juny de 1977, la sortida del darrer pres (desembre de 1977) o el referèndum constitucional de 1978. 

ETA redoblarà la seva activitat amb l’objectiu de forçar una negociació política amb els poders de l’estat encaminada a aconseguir l’alternativa que suposaria la Ruptura Democràtica i el reconeixement dels drets nacionals d’Euskal Herria. Aquest fou el seu objectiu tant implícit com explícit. 

Logo d’Euskadi Ta Askatasuna (Font: Wikimedia Commons)

L’estat espanyol, per part seva, per intentar neutralitzar tant la seva activitat militar com els seus objectius polítics compartits per altres organitzacions, no escatimarà mitjans. L’existència d’ETA i de tot allò que, segons els manuals policials, «le daba oxígeno» justificarà la repressió que buscarà ser més selectiva però sense aconseguir-ho del tot. Les detencions, la incomunicació, la tortura, els controls policials i la guerra bruta aparentment anaven dirigits contra ETA, però acabaran afectant a àmplies capes de la societat basca i a l’independentisme polític en primer terme, però també a altres sectors combatius (ecologistes, antimilitaristes, sindicalistes, partits revolucionaris estatals o la joventut basca en general). 

La continuïtat Franquisme-Democràcia i els seus números

A Euskal Herria sempre s’ha entès el franquisme i el postfranquisme com un tot continu; això ha portat a què les xifres de la repressió, tortura, exili, presó i la guerra bruta siguin difícils de partir en dues parts. Des de la dècada dels setanta, 40.000 persones foren detingudes per motius polítics a Euskal Herria i unes 10.000 van ser finalment imputades. No totes acabaren empresonades però sí que ho van ser prop de 7.500 persones.

A punt d’extingir-se la dictadura, a l’agost, es va aprovar a través del Decret-Llei 10/1975 una “llei antiterrorista” que després es llegaria al règim de la “reforma política”. Poc després, se suprimia el Tribunal del orden Público (TOP), però un dia més tard, amb els jutges procedents del TOP, naixia un nou Tribunal d’excepció: l’Audiencia Nacional (AN). 

El novembre de 1975 es van publicar els noms i cognoms dels 731 presos polítics bascos empresonats encara després de la mort de Franco. Una dada quantitativa que, juntament al qualitatiu de ser majoritàriament d’una organització armada, diferenciava la realitat basca de la resta de l’estat. Això va portar al fet que la lluita per l’amnistia s’allargués un any i mig més que a la resta de l’estat. Tot i això, l’anomenada, finalment, “amnistia del 77” també va portar 18.000 indults per agents policials, torturadors i mandataris polítics, judicials i militars. La impunitat va quedar rubricada amb una ley de punto final al mateix temps que l’excepcionalitat s’anava formant. 

El règim del 78 va nàixer viciat per la reforma promoguda pel règim i dirigida pels mateixos poders polítics i econòmics de la dictadura. La constitució de 1978 va consagrar un règim sense llibertats plenes i sense contemplar el dret a la lliure determinació dels pobles recollit en els Pactes internacionals, Declaracions Universals i el Dret Internacional Públic. És més, s’encomanà a l’Exèrcit (sense depurar) la missió de garantir la integritat territorial i l’ordenament constitucional. Les formacions basques al Congrés dels diputats PNB i Euskadiko Ezkerra (l’Esquerra Abretzale no va concórrer a les eleccions de 1977 perquè no s’havien alliberat els presos ni legalitzat als partits independentistes), qüestionaren la Constitució amb la seva abstenció o el vot negatiu al Congrés. Després, al referèndum del 6 de desembre de 1978, aquests partits farien una crida a l’abstenció o el vot negatiu, com també ho faria Herri Batasuna, nascuda mesos abans. El resultat va ser que la Constitució únicament fou avalada a les quatre províncies basques per un 34,55% del cens de majors de 21 anys.

Aquest constitucionalisme qüestionant pels bascos i tutelat policialment i militarment s’ha deixat sentir durant quatre dècades amb una democràcia de baixa qualitat i la negació de la plurinacionalitat. 

El nou règim va començar amb mal peu. Va actualitzar i perllongar la lògica repressiva de la dictadura amb lleis i tribunals d’excepció. Amb plans com el ZEN (Zona Especial del Norte), que dedicaven ingents mitjans humans i tècnics a la policia, els hi oferia remuneracions afegides per aquarterar-se al “nord”, obria la tapa dels fons reservats, aconsellava multiplicar els controls policials, qualificava de sospitós a tot jove que «vistiera anorak, vaqueros y zapatillas»; aconsellava querellar-se contra el torturat en el moment en el qual les denúncies de tortures decaiguessin judicialment, etc… Es va reprendre i renovar el terrorisme d’estat i es va implementar la dispersió i l’allunyament dels presos bascos. I, amb el temps, les lleis i els tribunals van esdevenir l’expressió màxima de l’aplicació del dret penal de l’enemic i la utilització política de la justícia contra l’independentisme basc. 

Cartell acusant de terrorisme d’estat al govern xilè durant les protestes xilenes de 2019-2020 (Font: Wikimedia Commons)

En tot aquest temps, fins on s’ha pogut documentar, un total de més de 6.000 persones torturades demostren que la pràctica de maltractaments i tortures fou sistemàtica. I, fugint de la tortura i la presó, més de 2.500 ciutadans bascos van haver d’exiliar-se

La mort també va formar part de l’equació. Segons Egiari Zor, fundació que té com a objectiu treballar pels drets de les víctimes que han patit la violència estatal, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional mataren en controls, manifestacions o, mentre les tenien detingudes, a 219 persones, mentre que els ferits en mobilitzacions (i controls de carretera) per arma de foc, pilotes de goma o pots de fum sobrepassen els 900 en tot Euskal Herria. Les persones mortes sota custòdia policial, en controls antiterroristes de carreteres o en manifestacions i mobilitzacions no van decréixer després del franquisme i va passar el mateix amb les persones ferides per membres de les forces de seguretat de l’estat: foren més en el període constitucional que en els anteriors. 

La guerra bruta va sumar més cadàvers i més ferits quan va fer la seva irrupció un cop Franco havia mort. En una dotzena d’anys (1975-1989) les accions paramilitars provocaren 79 morts a ambdues bandes de la frontera basca, i 417 ferits

La Guerra bruta i el terrorisme al servei de l’estat 

Les autoritats espanyoles sempre van responsabilitzar de la guerra bruta a “incontrolats” d’ultradreta i negaren tota responsabilitat en els crims. Ho continuaren negant fins i tot quan les evidències no deixaren marge per al dubte sobre la implicació de l’estat. Això ha dut al fet que un dels aspectes més cruents de la guerra bruta hagi sigut la impunitat, l’absència d’encausats i de condemnes, o els indults pels autors i promotors del terror.

El 23 d’abril de 1975, començava oficialment la guerra bruta en contra dels refugiats bascos amb la primera bomba a la llibreria Mugalde d’Hendaia. Dos mesos després, a Donibane Lohitzune, es va produir el primer atemptat que tenia com a objectiu posar fi a la vida d’un refugiat basc, José Antonio Urrutikoetxea, el qual en va sortir il·lès. 

A la mort del dictador, el terrorisme d’estat està plenament consolidat i entre 1976 i 1981 es succeeixen les sigles Anti-Terrorismo ETA (ATE), Batallón Vasco-Español (BVE), Alianza Apostólica Anticomunista (AAA), Grupos Armados Españoles (GAE)… que començaren a sembrar la mort i els atacs a comerços, llibreries i empreses regentades per abertzales o familiars de presos i refugiats. En l’època en la qual va governar directament la dreta postfranquista a través d’Arias Navarro i l’ex-vicesecretario General del Movimiento Adolfo Suárez (1976-1977), i els successius governs de la Unión de Centro Democrático (UCD) presidits per Adolfo Suárez (1977-1981) i Leopoldo Calvo Sotelo (1981-1982), es realitzaren més de 500 atemptats. 

Carlos Arias Navarro al costat de Francisco Franco l’any 1975 (Font: Wikimedia Commons)

Contràriament al que se sol pensar, en aquest primer episodi, es produïren més morts que en el període posterior (1983-1987) protagonitzat pels coneguts Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), les sigles dels quals afavorides pels governs del PSOE. 

L’octubre de 1983, amb el segrest i desaparició de Joxean Lasa i Josi Zabala, irrompen els GAL i, entre 1983 i 1987, aquestes sigles estaran implicades en la mort de 29 ciutadans bascos i francesos i en les ferides causades a 24 persones més. Malgrat això, el terrorisme d’estat en el seu conjunt (1976-1981 i 1983-1987) i el posterior de 1989 a 2009 va cobrar-se la vida de 79 persones (29 dels GAL, 25 del BVE, 8 de la Triple A, 5 de GAE, 1 d’ATE, 4 desaparicions forçoses i 8 morts sense reivindicar clarament). 

No obstant això, els atemptats mortals, representen una petita part (10%) de la guerra bruta. El balanç total del terrorisme d’estat pot documentar fins a 1.500 atemptats i accions parapolicials de tota mena. 

A més de les bombes i les morts continuades, la guerra bruta va afegir-hi la incertesa de les desaparicions d’Eduardo Moreno “Pertur” (1976) i José Miguel Exteberria “Naparra” (1980), encara sense aparèixer, i la dels dos ja trobats morts Joxean Lasa i Josi Zabala (1983) i Jon Anza (2009). Igualment, la guerra bruta es cobraria la vida de polítics escollits democràticament com va ocórrer amb Tomas Alba (1979), regidor d’Herri Batasuna (HB) de l’ajuntament de Donostia, Santi Brouard (1984), diputat d’HB al Parlament Basc, i Josu Muguruza (1989), diputat d’HB al Congrés de Madrid. 

Mural a Bayona en què apareixen Lasa i Zabala, assessinats pels GAL (Font: Wikimmedia Commons)

La tortura sota lleis i tribunals d’excepció 

Des del franquisme, i amb especial incidència en l’etapa “democràtica”, la tortura ha estat sistemàticament present en comissaries i quartelillos quan els detinguts eren bascos. Les denúncies es multiplicaren entre un silenci còmplice de la classe política i dels mitjans de comunicació. 

La instauració de la tortura com a pràctica quotidiana va ser (i encara és) possible gràcies a la cobertura donada per la llei antiterrorista i les seves disposicions sobre el règim d’incomunicació. Els diferents governs del PSOE o del PP mai van solucionar el problema perquè no tenien una visió del mateix en clau de drets humans, sinó en clau antiterrorista. La tortura no es va interrompre durant els darrers 40 anys i es justificava amb l’excusa de l’existència d’ETA. Avui dia, el negacionisme sobre la tortura persisteix i les seves víctimes continuen sent ignorades i sense el mínim reconeixement

Únicament el Govern Basc, i en una època molt tardana o recent, ha realitzat un intent de quantificar aquesta realitat i d’atorgar un reconeixement a les víctimes. Va encarregar a l’Institut Basc de Criminologia (IVAC) de la Universitat del País Basc, un Projecte d’investigació de la tortura i els maltractaments al País Basc entre 1960 i 2014. El treball d’investigació va ser dirigit pel prestigiós forense Francisco Etxeberria. Els resultats, presentats el desembre de 2017, foren demolidors: es documentaren 4.113 casos de maltractaments i de tortures, una xifra inferior a la real perquè no totes les denúncies i testimonis dels anys setanta i vuitanta es pogueren recollir. Un informe que tampoc incloïa Navarra en l’estudi, però que concloïa que la tortura havia sigut sistemàtica en el cas dels detinguts bascos i corrobora el que ja era vox populi

Durant el franquisme, les tortures de les pallisses, elèctrodes, banyera, asfíxia amb bossa, cremades amb cigarrets… eren habituals per al dissident polític i no va existir ni tan sols la tipificació del delicte de tortura ni es donà cap context que permetés la seva investigació i molt menys la prevenció d’aquesta. En “democràcia”, les mateixes pràctiques continuaren sense cap variació, excepte que els afectats passaren a ser majoritàriament els independentistes sospitosos de militar, col·laborar o ser afins a ETA. En aquest segon període, es donaren casos que derivaren en mort, la dels militants d’ETA detinguts Joseba Arregi (1981) i Xabier Galparsoro (1993), però també dels detinguts Mikel Zabalza (1985) i Gurutze Iantzi (1993), que no tenien res a veure amb ETA tot i haver sigut detinguts acusats de tenir-hi vincles. 

Estat del cos Joseba Arregi Izagirre a causa de les tortures exercides, les quals li van acabar provocant la mort (Font: Wikimedia Commons i Argia.com)

Com es va poder produir tot això? Amb la Llei Antiterrorista heretada del franquisme la tortura era un hàbit i ni tan sols era delicte; amb la nova llei antiterrorista de 1979 es permetia mantenir els detinguts 10 dies incomunicats, sense advocat ni control judicial efectiu. Al final dels 80 es va limitar la incomunicació efectiva a 5 dies, però va continuar sent prou temps perquè les dependències policials fossin un espai privilegiat per a la tortura i la seva impunitat. No ens ha d’estranyar que 3 de cada 4 detinguts sota la llei antiterrorista hagin denunciat haver estat torturats. 

El Comitè contra la Tortura de l’ONU va condemnar dues vegades l’Estat Espanyol, el 1992 i el 2005 per aquests fets. Amnistia Internacional, el Comitè de Prevenció de la Tortura (CPT) del Consell d’Europa, el Comitè de Drets Humans de l’ONU i els informes de diferents relators personats a l’estat espanyol recomanaren acabar amb la incomunicació i canviar la legislació antiterrorista per una altra més garantista. Tot i això, aquests informes sempre foren denigrats i ignorats. 

La complicitat amb la tortura es va estendre als jutjats on la investigació de les denúncies de tortures amb atestats mèdics forenses o sense, tampoc van tenir incidència de cap mena. La immensa majoria de les tortures no van donar peu a l’obertura de diligències, o es quedaren en la fase de diligències prèvies. A l’Audiència Nacional li correspon una especial responsabilitat: la majoria dels seus jutges instructors veien desfilar persones clarament colpejades que acabaven autoinculpant-se o inculpant a tercers. Una part ínfima de les denúncies arribaren a judici i algunes d’aquestes acabaren en sentència condemnatòria. Des de 1979, el Tribunal Suprem va ratificar únicament 19 sentències condemnatòries per tortura i maltractaments a 31 víctimes, i dels 62 agents condemnats 27 foren immediatament indultats. 

Mentrestant, Espanya va firmar el Conveni Europeu de Drets Humans i alguns casos van anar arribant al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Avui dia, Espanya ha acumulat un total de 10 sentències condemnatòries per no investigar les tortures i maltractaments en règim d’incomunicació.

Fugint de la repressió: exili i deportació 

Després de la tornada dels refugiats que fugiren del franquisme, diversos milers de persones continuaren buscant refugi a l’altra banda de la frontera fugint de la tortura i la presó. La majoria d’ells acabaren exiliats a la seva pròpia terra, a Euskal Herria nord, però també en altres països europeus i llatinoamericans, on visqueren com la persecució i la repressió no coneixia fronteres. 

Durant els anys foscos del franquisme, l’estat francès havia esdevingut una terra d’asil i d’acollida per als qui fugien de la persecució política. Amb el nou règim espanyol, la tortura i la guerra bruta continuaren sent senyes d’identitat espanyoles, i convèncer a l’exterior que Espanya era un país amb llibertats democràtiques plenes i garant dels drets de les persones resultava difícil quan no s’havia trencat amb el passat. 

Els poders de l’Estat estaven convençuts que el reconeixement democràtic arribaria quan es donessin les primeres extradicions, enteses aquestes com el procediment pel qual les autoritats franceses entregaven a les espanyoles a persones reclamades per a ser jutjades a l’estat espanyol. 

Els tractats d’extradició vigents no contemplaven aquesta possibilitat quan el motiu pel qual es sol·licitava era de caràcter polític o tingués objectius polítics. Es reconeixia de facto la persecució política dels independentistes bascos, i la negativa francesa a concedir extradicions es va mantenir fins a finals de la dècada dels 70. De fet, durant tota la presidència de Giscard d’Estaing (1974-1981) no es va concedir cap extradició de refugiats bascos malgrat els intents del govern de la UCD. 

Tot i això, ja al 1979, es va procedir a la no concessió generalitzada de l’estatut de refugiat i a la no renovació del mateix obligant així als refugiats a viure sense els papers en regla. La col·laboració francesa no arribaria fins que se succeïssin dos fets consecutius: l’arribada al 1981 de François Mitterrand (PSF) a la presidència francesa i la de Felipe Gozález (PSOE) a la presidència espanyola un any després. 

François Miterrand (Font: Wikimedia Commons)

Quan el 1982 el PSOE va arribar al govern una de les tasques encomanades pels poders de l’estat fou aconseguir la col·laboració francesa amb la “qüestió basca”. El desplegament diplomàtic i institucional per a convèncer al seu homòleg socialista François Mitterrand fou ingent, però enfront de la falta de resultats tangibles es va tornar a impulsar el terrorisme d’estat en contra dels refugiats a partir de l’octubre de 1983. Els GAL s’estrenaren amb el segrest i desaparició dels refugiats Josean Lasa i Jozi Zabala, el segrest a Hendaia de Segundo Marey, a qui confongueren amb un refugiat basc, i l’intent de segrest de Jesús María Larretxea, protagonitzat per policies espanyols identificats després de passar la frontera i posats en llibertat per ordres superiors. 

Pressionat, el gener de 1984, el govern francès va prendre diverses mesures administratives i policials en contra dels refugiats. Es practicaren centenars de registres domiciliaris i desenes de detencions, però sobretot es va obrir la porta a una nova variable: les deportacions a tercers països com a alternativa a les extradicions.

Les extradicions trigaren poc a arribar. L’agost de 1984, al Tribunal de Pau, es jutjava a 8 refugiats bascos després de la petició espanyola d’extradició i el govern francès va concedir tres de les demandades per primera vegada al mateix temps que als altres 4 no els extradia però els deportava a Togo. Les deportacions continuaren fins a 1989, afectant 70 refugiats bascos que veieren com se’ls aplicava una mesura que no existeix als codis penals espanyol i francès, però que els porta a països de l’Àfrica i d’Amèrica. 

Amb les deportacions, l’estat francès inicià la col·laboració amb les autoritats espanyoles sense que la guerra bruta desaparegués perquè l’objectiu eren les extradicions via judicial o les meres expulsions de policia a policia. Això va ocórrer després de la batuda del 3 d’octubre de 1987 quan després d’entrar a 180 cases i detenir 200 persones, la policia francesa va entregar a la policia espanyola 60 d’aquestes persones, es deportaren a 15 individus més i s’empresonà a unes altres. El comentari de M. Stéphani, cap de ganivet de Robert Pandraud, ministre delegat per la Seguretat, va resultar eloqüent, «els refugiats no haurien de queixar-se, abans se’ls matava i ara se’ls expulsa». La col·laboració havia culminat i Espanya compraria armament francès i atorgaria substanciosos contractes a societats franceses. 

Un cop l’estat francès va multiplicar les expulsions i els processos judicials acabaren en extradicions, els atemptats de guerra bruta perpetrats pels GAL desaparegueren.

Read More