Imagina l’escenari següent: d’aquí un parell d’anys patim un inesperat cataclisme quasi apocalíptic que esborra del mapa la major part de la raça humana. Tot allò que avui donem per fet, com els mitjans de producció, les comoditats, les estructures socials i, evidentment, la cultura, desapareix en el procés. La humanitat pateix un reboot, es parteix pràcticament de zero; tu, jo, i tot el que coneixem queda relegat a llegendes.   Centenars d’anys més tard, es troba sota terra una càpsula del temps. Conté les pel·lícules de gènere històric més taquilleres, les més reconegudes per la crítica, les que s’han capbussat en un oceà d’Oscars, les que garanteixen a una cadena una audiència arrasadora encara que s’emetin dues vegades per any. Invoco tota la teva capacitat de suspensió de la incredulitat i t’asseguro que encara hi ha reproductors de vídeo compatibles. Aquesta humanitat futura observa amb deteniment les pel·lícules i extreu conclusions sobre aquells avantpassats mítics. Què n’opinarien, de nosaltres, com a societat? A Ab Origine, rodejada d’historiadors, no m’atreveixo a aventurar una resposta a aquesta pregunta, però sí que se m’acudeix què opinarien de nosaltres, com a dones.   Podrien pensar que ho hem tingut mai un paper rellevant, en cap moment de la Història. Sovint es podria considerar que som com un tros de molsa agradable a la vista, la missió del qual es limita al fet de ser-hi. Evidentment no és un problema endèmic del cinema històric: poques vegades, en una pel·lícula qualsevol, l’heroïna és una dona. El nostre rol sol oscilar més aviat entre morir al principi de la trama, perquè l’heroi dur tingui una motivació emocional (Gladiator) o bé plorar el valent soldat caigut en batalla (...Gladiator). És, com a molt, un rol passiu. El problema, en el cinema històric, és que sovint s’enarbora l'argument de la versemblança, mentre que a la ficció un món imaginari més igualitari pot ser més creïble (no per als del bloc Return of Kings, defensors d'un boicot a Mad Max i Star Wars: El despertar de la força..., però aquests se'ls ha de tractar a part).   Amb "versemblança" em refereixo a la idea que una història ficticia situada en un període anterior al nostre ha de respectar al peu de la lletra les convencions de l'època per "ser creïble". No obstant, aquest argument té dues llacunes: la primera, que aquesta característica és necessària en un biopic, però la màgia de la ficció resideix en la seva capacitat d'imaginar alguna cosa que, encara que no ha succeït, podria haver-ho fet, cosa que donaria lloc a una història digna de ser explicada. Un exemple d'això (davant el qual m'agenollo) és Xena, la princesa guerrera. La segona és que Hollywood no té problemes per saltar la tanca del que és històricament pertinent quan li interessa. M'hi esforço, però no acabo de veure el perfil egipci en l'Horus de Nikolaj Coster-Waldau (danès) a Déus d'Egipte o l'aire de l’Orient Mitjà al Moisès de Christian Bale (britànic) a Exodus: Déus i reis.   [caption id="attachment_2138" align="alignright" width="300"]imagen2 Fotograma de la sèrie de televisió  "Xena: La princesa guerrera".[/caption] D'acord, no podíem salvar al soldat Ryan, però no tinc cap dubte que Rosie the Riveter té històries apassionants per explicar sobre com es va viure el conflicte bèlic a les ciutats, amb les dones conquerint (per necessitat) posicions reservades als homes. Potser una trama menys èpica i ambiciosa, potser una història més íntima, de superació personal; però una història al cap i a la fi. En resum: el protagonisme femení a les pel·lícules que s'ambienten al passat es redueix a tres possibles situacions: biopic (Maria Antonieta), drama romàntic amb protagonisme compartit (Titànic) o adaptació d'un llibre... normalment escrit per una dona (les novel·les de Jane Austen). Un territori erm en el pla de la representació femenina és el cinema que s'ambienta a l'Edat Antiga, és a dir, des del naixement de l'escriptura fins a la caiguda de l'Imperi Romà. Cada lector podria recordar cinc pel·lícules diferents d'aquest gènere rodades a partir de l'any 2000, i li arribarien a la ment sense vacilacions. En canvi, trobar-ne una de sola que estigui encapçalada per una dona recorda l'endevinalla de "pensa un país amb D i un animal amb I". El que la llança sembla poder llegir el pensament, però és perquè a ningú se li ocorre un país que no sigui Dinamarca o un animal que no sigui la iguana. Doncs bé, a ningú se li acudeix una pel·lícula que no sigui Àgora, una excepció de renom.   Per què ens atrau obsessivament aquest període? Com a estudiant de teoria literària, escombraré cap a casa mencionant Georg Lukács, que a la seva Teoria de la novel·la dividia les societats en civilitzacions tancades o obertes. En les tancades, en les quals se situen aquestes pel·lícules, tota pregunta té una resposta clara i Aquil·les pot declamar, per boca de Brad Pitt, que “els déus ens envegen per ser humans, perquè cada un dels nostres instants podria ser el darrer” sense que sentim cap conflicte. És un taulell de joc més senzill que el de les civilitzacions obertes, com l’actual, plenes de dubtes filosòfics, religiosos i existencials. Aquil·les creu genuïnament en els déus i nosaltres acceptem aquest pacte ficcional. Resulta estrany que aquest pacte sigui acceptat sense discusió però que, en canvi, la possibilitat que, de tant en tant, aquests déus atorguin a una dona capacitats sobrehumanes en la lluita sigui tan dolorosa com arrancar-se un braç de soca-rel. Especialment en aquelles pel·lícules on els déus fan acte de presència, com a Immortals. A Woman as Sign, Elisabeth Cowie explica com, a la ficció, les dones no són percebudes com a dones. Es perceben com a signes, que obtenen un determinat valor en entrar en relació amb les estructures familiars. Els personatges masculins reben una personalitat definida, complexa, mentre que les dones són llegides com a "no-homes" i passen a ser mares, filles, esposes, germanes... essent, aquesta, la seva característica principal com a personatge. És a dir, els personatges femenins passen a definir-se segons les seves relacions amb els masculins, no per si mateixos com a tals. Troia és un exemple terriblement perfecte d'això, sobretot perquè el sexe femení hi ha sortit perdent, en comparació amb el material de base (sí, La Ilíada, aquell poema que es va escriure fa quasi tres mil·lennis). Troia pren una decisió narrativa que comporta canvis substancials en els esdeveniments: decideix relatar la guerra partint de la Ilíada i d'altres mites grecs, però desproveint-los de qualsevol element sobrenatural. El problema és que en aquests mites les accions divines i humanes estan sovint entrellaçades. Eliminar la meitat dels personatges per cenyir-se a una narració més realista obliga a modificar certes motivacions, per evitar que els personatges no actuïn arbitràriament. I això té efecte, sobretot, en els personatges femenins (descomptant, per començar, el fet que Afrodita i Atena, les dues úniques "dones" que tenen una participació activa en els fets, desapareixen amb la resta de déus).  Al mite, Helena d'Esparta també fuig amb Paris de Troia, boja d'amor, però no és per voluntat pròpia; la deessa Afrodita havia promès a Paris (és una llarga història) que posseiria la dona més bonica del món. Helena no actua segons els seus desitjos, hi ha una predeterminació divina. En canvi, a la pel·lícula, resulta ser l'esposa infidel que desencadena la guerra que acaba amb la ciutat troiana. No fa res durant la resta del film que tingui la més mínima rellevància. Hi ha un trident famós als estudis feministes que permet definir el rol de quasi qualsevol personatge femení: les seves funcions acostumen a estar tan limitades que és possible classificar-los amb tan sols tres etiquetes: la mare, la verge i la puta. Cal entendre aquest darrer com un terme paraigües que inclou qualsevol dona amb una vida sexual no limitada al matrimoni. Helena explica, tant a Paris com a l’espectador, que no està casada per amor sinó per convinença, i que per primera vegada està enamorada: això no obstant, no em ve al cap una infidelitat amb conseqüències més desorbitades en tota la història. Una segona decisió que també allunya la pel·lícula del mite i té conseqüències evidents per als papers femenins és (com dir-ho?) la convicció que nosaltres, el públic del segle vint-i-u, no estem preparats per a un heroi de la Grècia Arcaica en tot el seu esplendor. I és que, a la Ilíada, Aquil·les plora. Plora sovint i plora molt. Concretament, va a plorar a la seva mare, Tetis, una nimfa (un ésser diví). Tetis, en la seva versió original, intercedeix per ell davant els déus: és una figura poderosa, una deessa al cap i a la fi. A Troia, el seu paper es veu limitat al de la mare que pateix pel destí del seu fill, al principi de la pel·lícula. Aquil·les no plora i Pàtrocle de cop i volta és el seu cosí enlloc del seu amant (i això no ho dic jo, ho defensa Plató al seu Simposi). Aquil·les, com a bon heroi hollywoodià, necessita un interès romàntic urgent, i aquí apareix la verge: Briseida, una sacerdotessa d’Apol·lo. En la versió original, Briseida és viuda, però Déu ens lliuri de privar-nos del fetitxe de la virginitat femenina. Podria discutir-se si és una millora com a personatge passar de mer botí de guerra a simple interès romàntic: és un avenç força escàs, des del meu punt de vista. Briseida, per si mateixa, no aporta res de nou a la pel·lícula; és només una eina perquè es reveli la tendresa interior del feroç Aquil·les, que la salva d’un grup de soldats a punt de violar-la (si tinguéssim a mà un bingo de clixés, aquesta seria la casella que ens faria cantar-lo). Aquestes són les dones de Troia: la puta, la mare i la verge. Podem sumar-hi, si ens ho volem mirar amb lupa, les dues joves despullades que comparteixen llit amb Aquil·les al principi (... no crec que faci falta cap comentari) i Andròmaca, l’esposa d’Hèctor.   [caption id="attachment_2137" align="aligncenter" width="400"]imagen3 Les dones de Troia (2004)/ Imatge editada per http://futurisms.tumblr.com/'[/caption]     Tornem a l’escenari inicial, el de la càpsula del temps: aquesta humanitat futura ha trobat Troia i altres pel·lícules de renom. És la troballa arqueològica de l’any. Els noms més importants de diversos camps treballen junts per analitzar aquest descobriment. I doncs? Què opinen de nosaltres, les dones? Aquest grup hipotètic d’experts no arriba a conclusions sobre el nostre passat; arriba a conclusions sobre el nostre present. Ells ja saben que les dones vam ser-hi, des de sempre, que vam jugar rols crucials i que són infinites les històries que podrien ser explicades i no ho han estat. Ho saben perquè és obvi. La seva falta de representació al cinema històric (i en el cinema en general: de les cent pel·lícules més vistes cada any, el número de protagonistes femenines no puja del 20%) respon a una qüestió d’ideologia. D’una ideologia que converteix les dones en objectes i les empeny a un pla secundari.   En la història, en la literatura, la ciència, el cinema… les dones són suprimides sense cap mena d’escrúpol. Meryl Streep va declarar fa uns anys que li encantaria treballar amb Scorsese, si aquest s’interessés de tant en tant per un personatge femení, però que no creia que visqués per veure-ho. Hi ha estudiosos de la literatura medieval que afirmen que no hi hagué trobairitz occitanes, ja que, aleguen, les seves obres són escrites, sens dubte, per trobadors que es feien passar per dones. Aturem-nos un moment aquí: experts del segle XXI considerarien lògic que, en l’enorme corpus d’obres trobadoresques, les poques dones de les quals tenim notícia -amb prou feines si arriben a catorze- no fossin reals. Si els mateixos acadèmics neguen l’existència de les dones a la Història, ¿com volem que no ho faci el guionista d’un blockbuster? Aquest problema té vàries solucions, però només s’aconseguiria un canvi si s’apliquessin totes a la vegada. Les dones s’han d’obrir camí en la indústria cinematogràfica, però són els homes que tenen ara el poder els que els han de deixar espai. Els espectadors hem de ser conscients i crítics: podem gaudir com sempre del cine, però sense fer els ulls grossos davant els engranatges del masclisme que amaga la pantalla. Sí, és raonable que no hi hagi dones en aquesta pel·lícula, o en aquella, o en aquella altra, però… hem normalitzat el fet que això passi amb totes, com una plaga selectiva? Darrere la càmera i davant de la pantalla hem de fer-nos càrrec de la situació, sigui de la forma que sigui. A mi, personalment, només se m’acudeix escriure articles com aquest i creuar els dits perquè caiguin en mans d’algú amb un futur prometedor al cinema, que es digui “saps què? Genghis Khan té fusta de bon guió, però la vida de la pirata Anne Bonny podria fer-se’n una saga èpica dilapidant innecessàriament tants o més efectes especials”.

Lizara Garcia

Nom: Lizara Garcia

Email: lizaragarcia@gmail.com

Articles

imagen 1 bis

Les històries sobre dones van cremar a Alexandria

Imagina l’escenari següent: d’aquí un parell d’anys patim un inesperat cataclisme quasi apocalíptic que esborra del mapa la major part de la raça humana. Tot allò que avui donem per fet, com els mitjans de producció, les comoditats, les estructures socials i, evidentment, la cultura, desapareix en el procés. La humanitat pateix un reboot, es […]