Tothom qui hagi viscut a Catalunya i a Escòcia, com és el meu cas, sap que parlem de dues comunitats i realitats diferenciades tant a nivell social, polític com cultural. La llista d’especificitats és llarga i ha donat per grans llibres, tesis doctorals i articles de tota mena[1]. Tanmateix, és cert que l'increment de l'independentisme en aquestes dues nacions europees ha coincidit just en el moment de la crisi econòmica i institucional europea més important dels últims 40 anys. Així, després d’anys en què el País Basc, Flandes o el nord d’Irlanda havien copat els grans anàlisis sobre moviments independentistes en les nacions sense Estat, Escòcia i Catalunya han fet un pas endavant. El referèndum escocès del 2014 sumat a la nova voluntat de repetir-lo de cara la tardor 2018 així ho mostra. L’enèsim xoc de voluntats entre el Parlament Britànic situat a Londres i el poble escocès que ha representat la sortida del Regne Unit de la Unió Europea n'ha sigut el darrer desencadenant. Tanmateix, la història, com la majoria dels conflictes democràtics i nacionals no comença amb el Brexit  sinó que ve de lluny.

La unió d’Escòcia i Anglaterra en un sol subjecte polític data de l’any 1707 amb el pas de les lleis de l’acord pels dos Parlaments en un procés que es coneix com “Acts of Union”. És a dir, a principis del segle XVIII els parlaments escocès i anglès ratificaven per lliure voluntat que Escòcia passava a formar part del Regne Unit. Un nou model de relació política entre dos subjectes polítics que havien estat històricament confrontats com Hollywood bé ens ha volgut explicar. Eren els principis de la revolució industrial, de l’era moderna i de l’eixamplament de fronteres per l’enriquiment comercial i econòmic. I així va ser. Des de llavors, la unió s’ha desenvolupat amb una pau que ha permès als escocesos mantenir una identitat nacional pròpia molt elevada malgrat, a diferència de Catalunya, per exemple, la seva llengua anava quedant apartada de la vida social i pública. Amb això, no vull afirmar que l’Estat Britànic sigui un exemple admirable de gestió de la plurinacionalitat però sí que el seu model ha permès a través d’una certa cultura democràtica que els escocesos mantinguessin la seva especificitat en el marc del gran Imperi. Un fet que ha arribat als nostres dies com mostren les dades a través de les quals sabem que els escocesos es defineixen “nacionalment” a si mateixos preferentment com a “escocesos”. Ara bé, durant molt de temps, aquest fet no va derivar en cap moviment ampli perquè Escòcia recuperés el seu autogovern. De fet, Escòcia no deixava de beneficiar-se, encara que fos de resquitllades, de ser a prop de la metròpoli de l’Imperi que no veia pondre’s el Sol. Si més no, les seves classes dominants ho feien. I així va ser durant molt de temps en un territori dividit clarament en dos: l’àrea industrial al voltant de Glasgow i parcialment d'Edimburg i les zones rurals d’una de les nacions més septentrionals i amb més zones despoblades d'Europa.

[caption id="attachment_4774" align="aligncenter" width="550"] El primer model de bandera després de les Acts of Union de 1707. Font: Viquipèdia[/caption]

Efecte Thatcher

Així doncs, durant el segle XX Escòcia va ser un pol nacional “controlat” on la població es definia bàsicament a partir de l’eix social com a molts altres indrets d’Europa. D’aquesta manera, el Partit Laborista va convertir les terres escoceses, com les de Gal·les o altres indrets amb una economia industrial de primer nivell, en els seus feus polítics. Allà es van socialitzar idees, propostes i polítiques públiques lligades a la necessitat i preponderància d’un Estat del Benestar i del repartiment de la riquesa. Tanmateix, l’arribada de Margaret Thatcher al poder del Regne Unit l’any 1979 va significar l’inici d’un canvi de cicle basat en, d’una banda, la desafecció política amb allò que passava al Parlament de Westminster, que poc va canviar amb l’arribada de Blair, i de l’altra, amb una reivindicació d’un model propi “escocès” de gestió i de polítiques públiques.  Thatcher i el neoliberalisme desbocat que va imposar és, doncs, un element clau per entendre el canvi de paradigma escocès que va acabar amb el referèndum de l'11 de setembre (quines casualitats) de 1997 en què els escocesos van votar majoritàriament (74 per cent) per recuperar el seu propi Parlament en un procés conegut com «The Scottish Devolution».

Referèndum(s)

El 1999 es van fer les primeres eleccions d'aquest parlament regional de les quals en va sortir un govern de coalició entre els laboristes i els liberal demòcrates amb Donald Dewar com a primer ministre escocès. Ja en aquelles eleccions, l'SNP amb Alex Salmond al capdavant va acabar en segon lloc. Vuit anys després i només per un diputat, Salmond aconseguia que l'SNP, un partit sobiranista, fos el més votat en les eleccions del 2007 i esdevenia primer ministre. El motiu era la seva capacitat per aglutinar la centralitat política escocesa que, com dèiem abans, es defineix a partir d'una polítiques públiques no neoliberals, com les de Westminster, i la voluntat que Escòcia tingués més capacitat de Govern. Quatre anys més tard Salmond es va tornar a presentar amb la proposta del referèndum i va seguir incrementant suports de tal manera que, d'acord amb una negociació amb David Cameron, primer ministre britànic, va acabar convocant un referèndum d'independència amb tots els ets i uts l'any 2014 on, com bé se sap, l'opció del NO va guanyar lleugerament la del SÍ.

[caption id="attachment_4780" align="aligncenter" width="550"]Salmond-Cameron Alex Salmond (esquerra) i David Cameron (dreta) firmant els acords del referèndum d'Escòcia de 2014. Font: Daily Record[/caption]

Durant aquests set anys de govern de Salmond, però, el mateix SNP va plantejar que hi havia diversos escenaris sobre els quals es podia treballar que no fossin necessàriament la independència. La idea era assolir allò que es va conèixer com a «Devolution Max», una proposta que es basava en traspassar tot el poder al Parlament escocès pel que fa a lleis i impostos i deixava únicament en mans de l'Estat la política d'exterior i monetària. Una idea que tenia un suport majoritari per la societat escocesa. La proposta no va ser ben vista a Westminster i, per això, el referèndum es va acabar fent a partir del tot o res (mantenir-se igual), d'un SÍ i un NO, que va liderar les enquestes la majoria de les setmanes prèvies a la votació i finalment es va imposar. Un fet destacable dels resultats d'aquell referèndum és que va ser precisament en les zones tradicionalment més associades a la classe treballadora i els postulats socialistes al voltant de la ciutat de Glasgow on el SÍ va aconseguir més bons resultats. En canvi, els territoris limítrofs amb Anglaterra o on hi ha un nivell de vida més elevat és on el NO va assolir uns resultats més contundents amb quasi el 60 per cent de suports.  D'aquella derrota de l'SNP i l'independentisme escocès, que també tenia la seva branca més a l'esquerra amb la «Radical Campaign, se'n va derivar la dimissió d'Alex Salmond i una certa espera per veure si les promeses fetes per Cameron i l'executiu Britànic durant la campanya es complien. Avui en dia, la majoria d'aquestes promeses encara estan al tinter i com, a més a més, el poble escocès va premiar l'SNP en les eleccions del 2016 amb una majoria absoluta liderada per Nicola Sturgeon, hi va haver una certa revifada de l'esperit independentista escocès. Un esperit que, a diferència de Catalunya, no es percep ni políticament a les parets, balcons o carrers amb grans manifestacions però que sí que té presència en el debat públic i polític. Aquesta nova conjuntura, sumat al moviment del Brexit, que va perdre a Escòcia a diferència de la resta del Regne Unit, ha fet que ara fa uns dies Sturgeon hagi anunciat la voluntat de convocar un nou referèndum d'independència tan sols quatre anys després de l'anterior. És clar que les realitats escoceses i angleses van distanciant-se des de fa molts anys. Cada vegada més. Caldrà veure, ara, si això deriva també en la creació d'un nou Estat a Europa: Escòcia l'any 2018.

Lluc Salellas i Vilar

Nom: Lluc Salellas i Vilar

Email: llucmar@gmail.com

Articles

escocia

Escòcia: un distanciament progressiu

Tothom qui hagi viscut a Catalunya i a Escòcia, com és el meu cas, sap que parlem de dues comunitats i realitats diferenciades tant a nivell social, polític com cultural. La llista d’especificitats és llarga i ha donat per grans llibres, tesis doctorals i articles de tota mena[1]. Tanmateix, és cert que l’increment de l’independentisme […]