Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

El 9 d’octubre és la Diada Nacional del País Valencià. Quina significació té aquesta data pel conjunt dels valencians?

Abans de respondre aquesta qüestió cal fer-se una pregunta: és possible parlar d’un «conjunt de valencians» que s’entengui a si mateix com un tot «homogeni»? Quan es construeix un relat nacional el nacionalisme s’encarrega de promoure certa homogeneïtat interna al voltant d’un consens mínim. Precisament aquest consens no acaba d’existir al País Valencià. És probable que en molts indrets no tinguin molt clar quin és el motiu d’aquesta celebració. Si ho demanessis, et donarien respostes molt diferents i, fins i tot, esperpèntiques.

Les persones que van creure en el 9 d’octubre com una data per reivindicar la valencianitat commemoren la fundació del Regne de València, a partir de l’arribada de les tropes catalanoaragoneses de Jaume I. Així com l’11 de setembre a Catalunya ha tingut un gran calatge gràcies a l’habilitat del catalanisme per reivindicar-lo, acollint en aquesta celebració a famílies polítiques molt diverses, la complexitat del País Valencià i la falta d’homogeneïtat interna ho impossibiliten.

La identitat valenciana és un concepte controvertit i volgudament distorsionat. Faccions polítiques molt diverses utilitzen el terme i reclamen ser-ne els autèntics representants. Tanmateix, els elements que la conformen difereixen enormement en els discursos d’una cultura política o una altra. Dit això, és possible trobar determinats patrons comuns que generin cert consens per definir-la?

Retornem al mateix debat. És complicat cercar una definició d’identitat valenciana en la qual se senti còmode una persona d’Oriola i una altra de Vinaròs. Ara bé, en contra dels pronòstics del nacionalisme valencià, la construcció autonòmica ha ajudat a forjar una identitat comuna. Això pot agradar més o menys, però és així. Hi ha hagut una sèrie d’estructures que ho han facilitat: símbols, serveis de salut, una escola on s’ensenyés el valencià, Canal 9… Tot això ha col·laborat a fer entendre als valencians que són una comunitat humana concreta.

No obstant això, hi ha molts «Països Valencians». La gent del nord, per exemple, per la proximitat de Castelló amb Catalunya i la idiosincràsia del territori tenen una forma concreta d’entendre la valencianitat. D’altra banda, les comarques centrals són el nucli dur de la valencianitat des que Blasco Ibañez comença a elaborar el relat sobre la identitat valenciana en les seves novel·les. Ens mouríem més o menys entre Sagunt i Alcoi. Per últim, els valencians del sud, situats a la zona del Vinalopó i l’Alacantí, són vistos des del nord amb certa estranyesa. Dubten de la seva valencianitat, un fet que encara genera més confusió per l’existència de zones històricament castellanoparlants o agregades durant el segle XIX, com és el cas de Villeda, Requena i Utiel. Tota aquesta gent no deixa de sentir-se valenciana a la seva manera.

La falta de cohesió i coherència interna genera unes identitats tan diverses que segurament allò que unifica el territori són els elements que va aportar l’autonomia i ha anat consolidant les darreres dècades. No deixa de ser curiós que aquests són els elements mes criticats pel valencianisme polític, que no deixa de ser la cultura política que més èmfasi ha posat en intentar construir una identitat comuna pels valencians.

Llavors, existeixen en el País Valencià diverses comunitats imaginades?

Segurament sí. Cada un d’aquests territoris viu la valencianitat d’una manera concreta. Inclús hi ha qui prefereix no viure cap valencianitat. Afortunadament no ha tingut gaire reeixida però en un moment donat va emergir un sentiment antivalencià a tota la zona d’Alacant. Intentaven desvincular la província de la resta del País Valencià. No va triomfar però si t’adreces a gent d’aquesta regió, és probable que et responguin, malgrat ser catalanoparlants, que ells parlen valencià però són alacantins.

Anem als orígens. A finals del segle XIX els estats nació europeus són l’escenari en el qual es gesten nombrosos moviments regionalistes. És en aquesta Espanya finisecular on s’inicia la forja de la identitat valenciana?

En certa manera sí. Ferran Archilés és qui millor ha documentat aquest procés, afirmant que la identitat espanyola es construeix a partir de la regió. Caldria preguntar-se també si les identitats nacionals existeixen abans o després de la Revolució francesa, però ara no entrarem a fons en aquest debat perquè ens caldria una entrevista sencera. En tot cas vull deixar clar que des del meu punt de vista l’experiència revolucionària francesa marca un punt d’inflexió pel que fa a les identitats. Això no vol dir que abans d’aquest esdeveniment no existissin les llengües o les religions, sinó que canvia la manera d’entendre-les.

Hi ha un llibre de Vicent Baydal que porta per títol Els valencians, des de quan són valencians?. L’autor és medievalista i ell veu en la creació del Regne de València i, per tant, d’una institucionalització valenciana els orígens de la consciència comuna de la valencianitat. En certa manera no deixa de ser una línia semblant a la que va seguir Josep Fontana en el llibre La formació d’una identitat: una història de Catalunya. L’existència d’unes determinades institucions medievals confereixen consciència de comunitat política a la població.

Així i tot, al llarg del segle XIX és quan aflora una renaixença valenciana, Teodor Llorente, Constantí Llombart i una sèrie de poetes que segueixen el model català. És en aquest moment quan s’enceta el relat de la identitat nacional valenciana. Blasco Ibáñez hi juga un paper molt important perquè ell construeix tots els tòpics d’aquesta identitat, començant per la barraca i acabant per la taronja.

Curiosament ho fa en castellà…

Això va generar un trauma bastant important a Joan Fuster. Li va costar molt entendre que el gran escriptor valencià del segle XIX escrivís en castellà. Però més enllà de la reacció de Fuster és innegable l’aportació de Blasco Ibáñez a la imatge dels valencians.

A partir de quan podem parlar de l’existència d’un nacionalisme valencià?

En principi tots els estudiosos de finals del segle XIX i principis del XX parlen sempre de Faustí Barberà. El 1902, mentre era vicepresident de Lo Rat Penat, fa un discurs en clau regionalista que fixa les bases de la valencianitat. Després de Barberà es comença a fornir una reivindicació regionalista valenciana. Malgrat tot, sempre hi ha la sensació que el País Valencià va vint anys per darrere del que podia estar passant en un lloc com Catalunya. No és fins als anys de la Segona República que s’organitzen uns partits polítics valencianistes amb cara i ulls, que malgrat tot tenen unes demandes molt difuses i una representativitat baixa i desequilibrada territorialment. Un aspecte a tenir en compte és que el valencianisme s’aprofità enormement de la fragmentació del blasquisme. En un moment donat tot aquell republicanisme històric vinculat a Blasco Ibañez i al Partit Radical es desmunta i el valencianisme n’absorbeix part de les bases militants.

De quina manera el nacionalisme català i espanyol condicionen la construcció de la identitat nacional valenciana?

Segurament aquesta disputa els valencians la començaran a viure més intensament a partir de la dècada dels seixanta amb l’aparició de Fuster. Si bé els seus fonaments es troben en el valencianisme de la Segona República, ell mateix s’encarrega de trencar-los perquè no se’n sent hereu, sinó més aviat contrari. Fuster fa una mena d’exercici d’iconoclàstia amb la voluntat d’esborrar tot el que hi havia hagut abans dels anys seixanta. Malgrat que fos poca cosa, considerava que era una nosa i entorpia.

Això suposa un handicap pel valencianisme polític. Per posar un exemple, en aquest mateix moment els líders catalanistes com Jordi Pujol no reneguen del catalanisme de Macià i companyia. Pot existir una crítica generacional, que d’alguna manera és el que fa el PSAN amb el Front Nacional, sota uns principis clàssics de l’esquerra d’aquell moment: esquerra, Cuba, Vietnam i revolució. Ara bé, això no té res a veure amb plantejar la construcció d’un moviment nacional deslligant-te totalment d’allò que havia existit abans de tu. Això és el que fa Fuster i el fusterianisme, essent ell mateix una persona que d’una manera o altra prové d’aquell món. No ho fa en un sentit militant, perquè ell era massa jove, però sí que entra en contacte amb aquests cercles posteriorment. Són ells els que l’eduquen en la València de postguerra a finals dels quaranta. Aquest moviment acaba generant una situació d’anomalia en la construcció del moviment polític del valencianisme i més tenint en compte el carisma d’un personatge com Fuster. Acaba centrant-ho tot i el que ell dicta és el que determina cap a on ha d’anar el moviment. Tot això no canvia fins que Fuster mor, moment en el qual comencen a aparèixer revisions del fusterianisme. Abans del 1992 qui intentava revisar Fuster era immediatament examinat. A partir de la seva mort el valencianisme pren una dinàmica diferent i es comença a desvincular d’aquesta necessitat d’anar emparellat amb Catalunya en totes les qüestions.

Aquest gener presentaves la teva tesi doctoral La influència del pensament de Joan Fuster en les cultures polítiques dels Països Catalans. Parla’ns de Fuster. Quin és el seu llegat?

Manuel Alcaraz, actual conseller de la Generalitat Valenciana i professor de dret constitucional a la Universitat d’Alacant, és una persona que ha escrit i reflexionat molt sobre Fuster. Ell és l’autor d’una cita en la qual remarca que «la grandesa de Fuster no rau a dir-nos què havíem de pensar, sinó en què havíem de pensar». Així i tot, molta gent que es declarava com a fusterianista es dedicava a repetir el que pensava Fuster i si podien, en determinades propostes nacionals, portar-ho una mica més enllà.

Fuster té una influència enorme circumscrita especialment entre el 1962 i 1982. En la tesi destaco que un dels motius més importants és el seu prestigi com a agent antifranquista. En un context dictatorial on l’oposició viu en la clandestinitat i necessita referents, Fuster és reivindicat per famílies polítiques molt diverses que aniran des del PSUC fins al pujolisme. Aquí cal obrir un parèntesi, perquè la gent gran del PSUC criticarà Fuster i no serà fins a l’arribada de nous militants que s’emmirallaran en ell. Parlo de gent com Fontana i Ribó. Mentrestant, els històrics militants comunistes l’acusaran de ser una crossa de l’imperialisme català. Tots ells influïts per la idea estalinista que tenien de la nació. Un dels elements claus per comprendre Fuster és que aconsegueix impregnar moltes cultures polítiques. Ell posa damunt de la taula una proposta nacional considerada moderna, raonable i que trenca molts tòpics. Per això en els anys de la Transició té molta influència. A partir del 1977 tot això comença a desaparèixer, coincidint amb la creació de l’autonomia. Després tot canvia i Fuster comença a ser vist com un radical utòpic. En la tesi faig constar una idea: les propostes de Joan Fuster acaben en el mateix calaix que la Tercera República, el socialisme i tantes altres coses que l’esquerra quan estava a l’oposició defensava i que després va abandonar per pactar amb el règim.

Joan Fuster passa del falangisme al pancatalanisme. Com s’explica aquesta evolució?

La idea del Fuster falangista està més que magnificada. Si ens posem a revisar qui era falangista als anys quaranta és possible que molta gent se sorprengui en l’àmbit familiar, bàsicament perquè si no tenies el carnet de la Falange, no podies anar ni de colònies. L’assumpte anava una mica així. Llavors, Fuster en si mateix no va ser un falangista. No es creia el cos doctrinal del feixisme. És cert que prové d’una família conservadora, el seu pare era el cap dels carlins de la Ribera i a més fou el primer alcalde franquista de Sueca. Val a dir que dura molt poc en el càrrec perquè el franquisme no evoluciona cap a on ell esperava.

Aquesta idea carlista i, per tant, federalista o confederalista de l’Estat és un dels primers elements que l’influeixen. Això no significa que el pare de Fuster fos catalanista ni res per l’estil, però absorbeix aquesta idea regional. També l’influeix el territori on ell viu amb percentatges al voltant d’un 95% de catalanoparlants, si exceptues els guàrdies civils i el funcionari de correus. Ara bé, quan Fuster se’n va a València a estudiar dret –un ofici del qual només exercirà una sola vegada- entra en contacte amb el grup Torre, que són tots aquells valencianistes d’abans de la guerra. A través dels contactes i diàlegs amb aquesta gent comença a descobrir que és el País Valencià i també els Països Catalans. És aquí on evoluciona. El que és realment curiós és com Fuster passa de la dreta conservadora a esdevenir una icona del valencianisme d’esquerres, fins i tot del PSAN. Això és realment important, perquè ell està vinculat al falangisme quan és molt jove. En el moment que llegeix i reflexiona tot canvia. I de fet, mai deixa de ser una persona conservadora. Quan li preguntaven si era d’esquerres, sempre responia que havia conegut a Marx extremadament tard i això li ho impedia. S’autodefinia com un liberal addicte al manifest comunista.

Joan Fuster és una de les veus més acreditades per parlar sobre els Països Catalans. Des de la seva aportació, com ha evolucionat aquest concepte fins als nostres dies?

En el llibre No tots els mals vénen d’Almansa ho vaig intentar explicar. Sense Fuster no entendríem de cap manera els Països Catalans. Sí que és cert que el concepte és anterior a la centralitat fusteriana, però ell no encunya el mot. Entre ell i Fèlix Cucurull es dediquen a buscar la primera persona que va posar el mot sobre la taula. L’Arnau González Vilalta té un llibre que es titula La nació imaginada que explica molt bé la idea dels Països Catalans en els anys vint i trenta del segle passat.

Tot i així, el concepte i la proposta política s’engeguen amb els debats que susciten les seves obres. Abans no hi havia un calat d’aquestes idees. Ell ho transforma. Quan s’enceta el debat sobre què és Espanya i de quines nacions la conformen, els Països Catalans són vistos com una manera més d’entendre la composició de l’Estat. Els anys seixanta i part dels setanta es viu un moment molt intens al respecte, es manté durant la Transició però la construcció d’un nou règim autonòmic ho fa minvar. Fins aleshores es veia factible la composició d’autonomies per Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i una coordinació entre elles. No obstant això, quan es prohibeix la Federació de Comunitat Autònomes el 1978 el debat mor. El terme tendeix a quedar circumscrit al País Valencià. Entrats als anys vuitanta i noranta el debat queda totalment fulminat.

En el cas valencià l’assumpte queda dividit. D’una banda hi ha els que volen ser més fusterians que el mateix Fuster, on et trobes gent com Josep Guia que vol superar el terme per definir-ho senzillament com a Catalunya. Tan senzill com això. Per l’altra, hi ha persones que creuen que els Països Catalans han impedit consolidar un valencianisme polític fort. Se’ls ha anomenat «els de la tercera via» i a través d’una sèrie de llibres criticaran obertament a Fuster.

La reivindicació política quedarà reduïda a cultures polítiques molt vinculades a l’independentisme polític. Això és realment dramàtic pels qui creiem que valencians, balears i catalans podem fer coses realment potents si anem plegats. Cada vegada s’ha anat proscrivint més el terme, és incòmode. I el problema no és que no se’n parli, sinó que tampoc es fan passos en ferm per construir marcs de treball comuns, que en definitiva seria fer els Països Catalans. Les nacions si no tenen una realitat en la qual això funciona no existeixen. No es fa el mínim esforç en aquesta direcció. L’exemple de la inexistència d’una reciprocitat en les televisions autonòmiques és colpidor. Al mateix temps, les cultures polítiques que diuen defensar els Països Catalans no tenen prou força per situar-lo en el centre del debat polític, ni tan sols de qüestionar-se si la manera com estan reivindicant-los és útil per construir-los. Sovint es té la sensació que es faran sols o que ja estan fets, i no sé que és més greu.

Si els Països Catalans han quedat arraconats a cultures polítiques que reclamen la independència és simptomàtic que no són realitzables en el marc de l’Estat espanyol?

No s’han volgut imaginar en una altra conjuntura. Durant la Transició es parlava de Països Catalans encabits dins d’Espanya a partir d’una federació de comunitats. Al catalanisme moderat li sembla que això és un mal de cap i que prou problemes tenien aquí per anar posant el nas en altres llocs. Al País Valencià utilitzar la paraula Països Catalans en el format que sigui, encara que ni se’ls anomeni així, simplement l’aposta de coordinació entre territoris de parla catalana diuen que és perjudicial pel valencianisme polític perquè la dreta se’ns llençarà al damunt. A l’arxipèlag balear cada illa és un món i estan en aquesta mateixa línia, intentant conservar i consolidar el que tenen.

Tanmateix, les nacions no tenen perquè tenir una forma jurídica concreta. Precisament aquesta forma la trien els seus ciutadans. Alhora, perquè una nació estigui inclosa dins un altre Estat no la fa menys nació. Dit això, el principal problema dels Països Catalans és que s’han deixat de pensar i únicament són reclamats per l’independentisme. Per aquest motiu, tenim la sensació que només són realitzables a través de la independència política de cada un dels territoris.

“Una singularitat amarga” és el terme que utilitza Joan Fuster per referir-se a la identitat valenciana. A què es refereix?

Fuster té una idea de la identitat valenciana que contraposa en tot moment amb la catalana. De la mateixa manera que emfatitza molt la manera amb la qual els catalans han dut a terme el seu procés de construcció nacional, critica molt la via valenciana. D’aquí ve l’amargura. Per això diu coses com «els valencians no són ni carn ni peix», sense acabar-se de definir. Fuster es queixa que no hagi reeixit una proposta al País Valencià en clau nacional i nacionalista com sí que ha passat a Catalunya, que és el seu model. Això sobrevola Nosaltres els valencians i gran part de la seva obra. També va afirmar que el País Valencià era “un país sense política”, idea a la que encertadament Ernest Lluch va respondre que el problema era que no es feia la política que a ell li agradaria, no que hi hagués una manca de política. Aquests pensaments li fan viure la valencianitat com una realitat anòmala en el conjunt de les comunitats nacionals europees. Aquesta idea la tomba Ferran Archilés dient que singular és allò que triomfa al País Basc, Galicia o Catalunya, on des del regionalisme en sorgeix un nacionalisme que qüestiona la nació mare, que evidentment és l’espanyola. Gira la idea. El que és realment estrany és que no se sentin espanyols, perquè la seva identitat nacional primerenca ho era.

L’articulació política de la identitat nacional valenciana ha tingut problemes per construir un espai referencial a la dreta de l’espectre ideològic. Sovint la dreta i l’espanyolisme són vistos com dues cares de la mateixa moneda. Fins a quin punt aquest afer condiciona el desenvolupament nacional valencià?

Aquest és un debat que va estar molt encès als anys vuitanta, on s’acusava Fuster i els fusterians de ser persones que havien provocat una identificació directa entre valencianisme i esquerra. La resposta més brillant que es va fer a aquesta acusació la va fer Josep Vicent Marquès el 1996 en el seu llibre Tots els colors del roig. És aquí on diu «ens acusaven de ser d’esquerres, però si érem d’esquerres que volien que féssim?». El problema no és que els valencianistes d’esquerres ho siguin, sinó que la gent de dretes no hi ha manera que es faci valencianista. És absurd pensar que per culpa d’uns no existeixin els altres.

És un problema evident perquè això provoca que no hi hagi consens en un aspecte fonamental que comentàvem al principi de l’entrevista: què és ser valencià? Així doncs tens una dreta que s’identifica amb un paquet simbòlic i l’esquerra amb un altre. Tot això és forja durant la Transició i bipolaritza la població. A Catalunya, en canvi, s’arriba a un consens sobre la identitat que abraça des de neofeixistes catalans fins a l’extrema esquerra. Això és una victòria rotunda perquè després l’espanyolisme queda descol·locat o adopta un vessant més transversal. Tanmateix, al País Valencià és dramàtic perquè s’identifica a les persones per una ideologia en concret.

Què és el blaverisme?

La meva recomanació és llegir-se els treballs de Vicent Flor, l’autoritat més reputada sobre aquest tema. És ell qui traça l’anàlisi més lúcida i ens ajuda a desmuntar alguns mites que ens ajuden a entendre que és el blaverisme. Ho dic perquè el valencianisme va caure en la temptació de qualificar el blaverisme com a simple feixisme. És cert que tenen una connexió i que sectors blavers són feixistes. Ara bé, tota la gent que s’identifica com a blavera no és feixista. Si fem aquesta afirmació, no entendrem el fenomen.

El blaverisme se’l presenta com una reacció als plantejaments fusterians. És un moviment populista de caràcter conservador i contraposa el seu model a les idees de Joan Fuster. Neix a la contra i mai proposa res més que la negativa dels models seguits pels altres. Al mateix temps és una ideologia molt sentimental i, per tant, irracional en molts aspectes. Potser per això té aquesta acceptació en la societat valenciana, del centre de València sobretot.

El paquet simbòlic del blaverisme es va imposar durant la Transició. Això va provocar que el seu triomf en el territori valencià afegís un relat sobre la identitat valenciana que no defensava una bona part de la societat abans d’aquest període. Per exemple, la bandera amb la franja blava abans de la Transició tenia una impregnació en el territori molt minoritària, així com la idea que el català i el valencià eren llengües diferents. Una de les grans victòries del blaverisme, explica Vicent Flor, és que ha aconseguit que molts valencians s’hi identifiquessin sense sentir-se o saber-se blavers.

Existeix un conflicte ètnic al País Valencià?

El blaverisme diu defensar la llengua valenciana i ho fa en castellà. També diu respectar i promoure els símbols valencians però mai hi falta una bandera espanyola més gran que la resta. En el cas del País Valencià ha existit un autoodi dels mateixos valencians cap a la seva llengua que ha acabat alimentant l’odi d’aquells que no el parlaven. Si els que la parlen no li donen cap mena de valor, aquells que viuen la llengua «com una imposició» s’acarnissen en les seves posicions. En determinades zones del territori, sobretot a Alacant que és d’on provinc, és difícil qualificar aquesta reacció tan visceral cap a tot allò valencià. Desconec com es tradueix això en percentatges perquè existeixen col·lectius que fan més soroll del que realment representen. Si mirem les dades electorals, no hi ha un partit d’extrema dreta que capitalitzi tot aquest moviment. Alguns podran dir que estan en el Partit Popular, però aquesta afirmació s’hauria de matisar.

La batalla de València són els anys de plom del País Valencià? La violència provinent de l’Estat –o de grupuscles organitzats que s’emparen sota la seva protecció-  ha contribuït a dibuixar l’actual situació política, social i cultural del territori?

És clar que sí. Moltíssim. Si no existís el conflicte basc, el País Valencià s’estudiaria arreu pels graus de violència extrems que es van viure. El que va passar no és comparable en cap autonomia. A més, tot va ocórrer de manera volguda i pensada com una estratègia d’Estat claríssima entre la UCD, el diari Las provincias i un intel·lectual teòricament independent que va caure dins el partit que era el senyor Manuel Broseta. Ell era un professor de dret que provenia de l’antifranquisme i va convertir-se en la coartada que va justificar tota aquesta violència i repressió. Això condiciona de dalt a baix la política valenciana. L’esquerra considera que és millor construir l’autonomia abans que combatre la dreta en segons quins plantejaments, especialment aquells més vinculats al fusterianisme.

La violència no permet un debat serè. El blaverisme es va convertir en un moviment que emprava la violència cada vegada que apareixia algú relacionat amb el fusterianisme, el catalanisme o l’esquerra en qualsevol manifestació pública. Fins i tot li van obrir el cap a l’alcalde de València! No estem parlant de violència contra persones anònimes de l’altre bàndol que s’enfronten en el carrer un dia puntual, sinó de representants electes. I tot això sense que la policia fes cap detenció. És clar que condiciona el debat polític…

Finalment s’acaben imposant els elements que proposava la dreta i el blaverisme perquè l’esquerra hi renuncia condicionada per la violència i la tensió política. L’estratègia anava encaminada a guanyar les eleccions al País Valencià. La UCD no s’esperava perdre les primeres eleccions, que guanya a tot l’Estat, menys aquí que se les emporten els socialistes i comunistes. Arran d’això s’inicia una operació d’Estat que s’allargarà fins a l’arribada d’Eduardo Zaplana. L’actuació de l’esquerra és obertament criticable. Com pot ser que després d’estar més d’una dècada al govern amb suport popular no fas res per tombar la situació que t’han imposat? Probablement no es van creure tot allò que deien que farien.

Quin futur li espera a la cultura i la llengua?

Es fa difícil preveure-ho. Tot depèn de les pròximes eleccions autonòmiques. Venim d’una successió de governs del Partit Popular que han truncat les bases implantades a la dècada dels vuitanta. Hem hagut de posar una televisió pública en marxa quan fins i tot a Extremadura en tenen. Les eleccions vinents ens confirmaran si el País Valencià té ganes de canviar realment la situació en uns termes diferents dels anys de la Transició o tornem a recuperar vells fantasmes del passat. Si l’esquerra i el valencianisme tornen a guanyar les eleccions encadenaran vuit anys de treball per fer front a les polítiques de la dreta. Així i tot, hi ha moltíssima feina a fer. El valencià no té un reconeixement social com el català a Catalunya i encara no és entès com una llengua útil d’inclusió social. No ajuda gens si aquell que l’hauria de parlar la considera inútil i s’oposa a qualsevol mesura en favor d’aquesta llengua. Ens trobem en un moment d’impàs i es fa difícil fer pronòstics.

Read More

Seràs un dels professors convidats als cursets sobre la història del catalanisme que estem organitzant Ab Origine conjuntament amb Òmnium Cultural – Eixample. Com serà la sessió amb la qual inauguraràs els cursets?

M’heu demanat que en faci la introducció teòrica. Seran dues classes en què, segons el programa i la manera amb la qual entenc aquestes sessions, intentarem d’abordar què diuen i què proposen els diversos paradigmes teòrics d’estudi de les nacions i dels nacionalismes. Bé, què diuen i què proposen els autors de referència, que són persones de carn i ossos, s’entén. I, a partir d’aquí, les diferents maneres com s’han anat conceptualitzant els termes «nació» i «nacionalisme».

Abans de començar, però, vull agrair-vos que hàgiu pensat en mi. Per un tema d’il·lusió personal, però també per una qüestió de fons sobre el curs: em sembla extremadament encertat i adient, des d’un punt de vista historiogràfic, començar a treballar el catalanisme tenint clares, d’entrada, unes nocions teòriques bàsiques sobre un concepte tan difícil de definir com és el de «nació». D’altra banda, també m’agradaria donar-vos les gràcies: a la revista per haver-me ofert la possibilitat de fer aquesta entrevista i a en Jordi Vives, que va ser la persona que em va fer confiança i em va anar al darrere perquè escrivís els dos articles que vaig acabar publicant a la vostra revista. Entenc que tot forma part d’un mateix fil conductor: si ara estic fent les classes introductòries del curs d’Ab Origine i Òmnium és gràcies a tota aquesta feina prèvia.

Com definiries el catalanisme?

El catalanisme és una cultura política. És a dir, una cultura política que defensa que Catalunya té una personalitat diferenciada, una singularitat, una peculiaritat, i que, per tant, aquests trets característics s’han de traslladar en polítiques i competències concretes. En aquest sentit, situo el catalanisme en l’àmbit de la política, perquè el que persegueix són objectius polítics que s’han d’assolir mitjançat la tasca política. En el cas del primer catalanisme, d’administració de la mateixa regió. Aquesta definició “política” conté una derivada molt interessant: el que s’ha anomenat «catalanisme cultural», la Renaixença, no seria, per tant, «catalanisme». Segur que després hi tornarem.

També és cert que hi ha diversos corrents dins el catalanisme i que en l’actualitat, per exemple, hi ha nombrosos espais polítics que es reclamen hereus d’aquesta tradició. La definició, doncs, la circumscric només als inicis del catalanisme. En les darreres classes del curs, on es parlarà del període que abraça la Transició, el pujolisme i el nou auge independentista, ja no tinc tan clar que es pugui aplicar aquesta definició de la mateixa manera.

Apuntes que el catalanisme no ha estat una cultura política estàtica i que per tant el concepte de nació no és el mateix a mitjan segle XIX que en l’actualitat. Quines diferències o similituds hi ha en la concepció del catalanisme entre aquests dos períodes?

El catalanisme no és immòbil i, com dèiem, sempre ha tingut corrents interns: un catalanisme d’esquerres o de dretes, més o menys progressista o més o menys conservador, etcètera. De totes maneres, aquesta distinció pecaria, potser, de “presentista”. El que sí que tinc clar és que no podem entendre el catalanisme com una simple evolució de si mateix, com un simple procés mecànic que ens havia de portar inevitablement de la «nació cultural» de la Renaixença a la República Catalana passant, inevitablement, per la construcció d’una «nació política» durant el segle passat. Ara hi entrarem.

Abans comentàvem que era molt interessant fer dues classes introductòries per conèixer les diferents concepcions teòriques que existeixen per entendre i estudiar les nacions i els nacionalismes. Bé, doncs hauríem de fer el mateix amb el catalanisme, o els catalanismes, ja que també hi trobem diversos corrents historiogràfics, fins i tot contraposats. Precisament, un d’aquests paradigmes considera que el catalanisme neix, com insinuàvem abans, amb la Renaixença. Sobre aquest punt, i des de la meva manera de veure-ho, hi ha dues respostes possibles. Si la pregunta va encaminada a afirmar que la Renaixença és l’inici del catalanisme com a tal, la meva resposta és no. I si la pregunta pretén fer entendre la Renaixença com un caldo de cultiu, com el pas previ necessari, en el qual es desenvolupa el catalanisme polític… Doncs potser tampoc. O no del tot. M’explico.

A tot Europa, dècades abans, s’experimenten moviments regionals importants. Tenim els casos de la Gran Bretanya, on ja existien disputes entre les diverses burgesies industrials, o els d’Alemanya i França, on també trobem pugnes entre regions i experiències de “Renaixences” regionalistes. Sobre aquest últim cas, són especialment interessants els treballs de la professora Anne-Marie Thiesse. A Espanya, hi trobem fenòmens similars amb els regionalismes basc, gallec, català o, fins i tot, asturià. Si bé el cas que més conec és el valencià, gràcies als treballs de Manuel Martí i Ferran Archilés. Amb tot, l’únic que volia defensar és que més que buscar la peculiaritat de la Renaixença, el que hauríem de fer és inserir-la en un context global de moviments regionalistes a mitjan segle xix. La Renaixença no és la llavor que havia de fer créixer, per les lleis de la naturalesa, el catalanisme.

Per què a Catalunya es consolida una cultura política i no passa el mateix en altres territoris com ara el Migdia francès o a Gal·les? La resposta té a veure amb la tesi de Pierre Vilar segons la qual l’absència d’un Estat consolidat força a la burgesia catalana a trobar una alternativa d’articulació política.

Anem a pams. Com ja he dit, en temps de la Renaixença, els moviments regionalistes són mainstream. El moviment felibrenc occità, per exemple, intenta d’emular el que s’està fent a Catalunya: els Jocs Florals, un òrgan de comunicació, una editorial que publiqués i recuperés textos històrics i, òbviament, els intercanvis culturals de Frederic Mistral. Però parlem d’aquests homes de la Renaixença. Joan-Lluís Marfany, al seu darrer llibre Nacionalisme espanyol i catalanitat: Cap a una revisió de la Renaixença, demostra que aquests intel·lectuals parlen en castellà a casa i que els seus textos més formals també són escrits en espanyol. Una de les tesis de fons del llibre és la contradicció —si és que se’n pot dir així— d’aquests homes: com més espanyols se sentien, més catalans es consideraven. Per a ells, la catalanitat era part essencial i indestriable del nacionalisme espanyol. Era un tot, tal com bé suggereix el títol de la seva obra. És també el que el professor Josep Maria Fradera ha anomenat com un «doble patriotisme». Potser podria ser més encertat afegir-li l’adjectiu jeràrquic: un «doble patriotisme jeràrquic». Un pas més enllà ha anat Marfany dient que no, que només existia un patriotisme, que era l’espanyol, i que el que passava amb Catalunya era una simple qüestió d’«amor al país». Això és la Renaixença.

Pel que fa als inicis del catalanisme polític —tot i que ja hem comentat com d’absurda és aquesta apreciació—, hi trobem, almenys, una cronologia compartida. A La cultura del catalanisme [: El nacionalisme català en els seus inicis], Marfany hi posa data: 1886, any en què es crea el Centre Escolar Catalanista (CEC), espai en el qual trobem la flor i nata dels joves universitaris del moment: Jacint Verdaguer, Francesc Cambó, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch o Prat de la Riba. Albert Balcells, que poc o res té a veure amb les tesis de Marfany, també situa el naixement del catalanisme en dates similars, considerant que el punt de partida són les formulacions teòriques de Valentí Almirall. Serà també el 1886 quan es publicarà Lo catalanisme. Resumim: el 1880, se celebra el Primer Congrés Catalanista; el 1881, Amirall trenca amb els federalistes republicans de Pi i Maragall; el 1882, crea el Centre Català; el 1886, com ja hem dit, neix el CEC com a societat filial del Centre Català i es publica Lo catalanisme; i, finalment, aquests s’escindeixen per tal d’engendrar la Lliga de Catalunya un any més tard, el 1887.

Hem de situar, doncs, els inicis del catalanisme al final del segle xix. Hi veiem un consens “de dates”, però i de fons? Almirall no dubtarà, per exemple, a acusar de «separatistes» els joves del CEC. De fet, en el pròleg de l’edició castellana de Lo catalanisme, publicada el 1902, remarcarà que «volvemos á publicarlos [en referència a les seves obres i escrits polítics], y lo hemos puesto en la lengua más general de la nación que formamos parte, para que sean más los que nos comprendran y evitar así que jamás se pueda por nadie con aquellos confundírsenos». Està pensant en aquests joves “radicals” del CEC, a qui en el mateix pròleg titllarà de «catalanistas […] de exageraciones patrioteras» i de «separatistes por odio y malquerencia». Tampoc no ens passa per alt el «Jamás hemos entonado ni entonaremos Los Segadors, ni usaremos el insulto ni el desprecio para los hijos de ninguna de las regiones de España». Parlem d’un Almirall que se sent excomunicat de tots els espais del regionalisme catalanista, cert, però aquestes declaracions ens obren la porta a preguntar-nos sobre les diferències de fons a l’hora d’explicar el naixement del catalanisme. Qui diria, avui dia, que Almirall no aixecaria el puny amb Els Segadors?

Què busca fer el catalanisme en un inici? Quina relació vol tenir amb Espanya? I més tenint compte que una part d’aquest moviment considerava que Catalunya era una branca d’un mateix tronc anomenat Espanya.

Les Bases de Manresa en són un exemple. Situem-nos l’any 1892, amb la Unió Catalanista. És un bon moment per veure quines són les reivindicacions principals per a una futura Constitució Regional Catalana. La voluntat no és altra que la de diferenciar clarament quines són les competències del poder regional i quines les del poder central. Es demana l’oficialitat única del català, que la recaptació d’impostos es pugui fer mitjançant l’administració catalana, que l’ordre públic estigui controlat pel poder regional, etcètera. També hi ha demandes concretes, sobretot en matèria d’infraestructures: els ferrocarrils o el servei de correus. A Barcelona n’hi ha d’altres, com, per exemple, l’enderrocament de les muralles per obrir i modernitzar la ciutat.

Pel que fa a les reivindicacions, però, n’hi ha una que crec que hauríem de tractar per separat: la disputa social, política i econòmica entre proteccionistes i lliurecanvistes. Però d’això en podem parlar més endavant, perquè hi ha qui considera que és un dels punts claus en la presa d’una consciència d’una personalitat diferenciada i que, en conseqüència, té un paper cabdal per als orígens del catalanisme polític…

És essencial la disputa entre el lliurecanvisme contra el proteccionisme a Catalunya?

Com deia, hi ha obres més generalistes que entenen que aquests «interessos econòmics diferenciats» van despertar un sentiment molt potent de «particularisme català»: una burgesia madrilenya lliurecanvista i centralista contra una burgesia catalana proteccionista i treballadora. Jo no ho tinc tan clar, crec que ho hem d’analitzar més a fons. En posaré dos exemples.

Recordo una conferència organitzada per l’ANC, l’Ateneu Barcelonès, el Cercle Català de Negocis, la Comissió de la Dignitat i la revista Sàpiens —quina combinació… S’hi reivindicava un suposat primer discurs independentista. Era un text de, precisament, l’any 1886! Es va fer per protestar contra el Tractat de lliure canvi entre Espanya i la Gran Bretanya, i el signava el farmacèutic Narcís Roca i Ferreras. Diuen que va causar tant d’estupor que fins i tot La Vanguardia se’n va fer ressò. Aquí se’ns presenta la defensa del proteccionisme com una lluita vinculada a l’independentisme. O un protoindependentisme.

En canvi, jo m’he trobat el contrari. L’any 1881, en un diari de Madrid, hi apareix una notícia sobre la constitució d’un cercle proteccionista a la capital: «Este será de recreo en apariencia, pero en realidad servirá para agrupar en él los intereses productores de toda la Península y velar cerca de los Gobiernos por el fomento y desarrollo de la produccion nacional. Desean los iniciadores de este pensamiento armonizar los intereses de unas provincias y comarcas con los de otras, concentrar esfuerzos parciales, dar unidad á las gestiones para que la accion resulte mas eficaz, manteniendo en constante relacion á los centros productores. En una palabra: los proteccionistas á que nos referimos, en su mayoría catalanes, desean quitar á la causa de la proteccion el sabor catalanista que en la actualidad tiene». Més clar, l’aigua. A més, reafirmen que el poder de l’Estat resideix a Madrid, la capital. Un altre debat seria si hi resideix, o no, el poder econòmic, que opino que no. És en aquest context que s’encunyarà el terme «centralista». No serà, doncs, un concepte d’arrel “nacional”, sinó “econòmica”. També és interessant de comentar, ja que parlem de la significació dels conceptes emprats a l’època, que, en un primer moment, el terme «catalanisme» té connotacions pejoratives. Serveix d’acusació. De fet, hi ha autors com Albert Balcells que defensen que la catalanofòbia és anterior al catalanisme. En aquest cas, ho comparteixo. Potser dit amb unes altres paraules: la por al catalanisme és anterior al catalanisme.

El catalanisme esdevindrà com a tal molt a pesar dels plantejaments que tenien els catalanistes fundadors?

A veure… Aquí hi torna a haver un problema de determinisme. O de mecanicisme. El catalanisme ha “esdevingut”, però hagués pogut no fer-ho. Reprenem la llista de regionalismes que fèiem fa una estona i mirem si tots han seguit el mateix camí. No, perquè no és una qüestió de ritmes; és una qüestió de processos històrics. Una regió no és una nació avant la lettre. Massa sovint confonem aquests dos conceptes…

Abans, quan apuntava que Albert Balcells poc o res té a veure amb les tesis de Marfany, pensava en el fet que defensa que la Renaixença sí que va ser el caldo de cultiu, el pas previ necessari, en el qual es desenvolupa el nacionalisme català. És més, acaba dient que «les nacions polítiques han estat abans nacions culturals». Aquesta sentència, des del meu punt de vista, és problemàtica. Tornem a la teoria: què són les nacions? Jo no ho sé, però per a Benedict Anderson, i el cito a ell perquè em sembla que ha elaborat la definició més reeixida fins al dia d’avui, són comunitats polítiques imaginades com a inherentment sobiranes i limitades. Dues coses a comentar. Primer, són comunitats que s’imaginen, i recalco imaginen, com a sobiranes. Una altra cosa és si a la pràctica ho són o no (nota a peu de pàgina: pensem-hi per al cas català…). Segon, són comunitats polítiques. És a dir, que les «nacions culturals» no serien «nacions». Què serien, doncs? Regions. I, per tant, totes les «nacions polítiques» serien «nacions». Fa pocs dies, el ministre [d’Exteriors Josep] Borrell ens ho il·lustrava a la perfecció. Quan l’entrevistador de la BBC li preguntava si Catalunya és una regió o una nació, ell responia ràpidament que una nació. Després, però, va haver de matisar que és «una nació sociològica, una nació cultural que té un sentiment d’identitat col·lectiva, però que no és una nació política, que és la base d’un estat». És a dir, que Catalunya és només un sentiment, però que, en cap cas, pot ser font de dret. Clarament ell pensava, ja d’entrada, que Catalunya era “només” una regió d’Espanya més. Us sona això, oi? Tornem a formular, ara, Balcells: les nacions han estat abans regions. Protonacions?, nacions avant la lettre? Ui…

Si tornem als homes de la Renaixença, i també ho trobem als «quadres del primer catalanisme polític» —ja em perdonareu la manca absoluta de perspectiva de gènere—; ells entenen que la nació és Espanya. No hi ha cap mena de contradicció. El patriotisme espanyol és racional, Espanya és el progrés i el futur. En canvi, l’«amor al país» que abans comentàvem és sentimental, irracional, passat. És alguna cosa que ja no tornarà: un record. Segons Joan Lluís-Marfany, però, un és de naturalesa subordinada a l’altre. Aquesta era la dicotomia d’aquests homes.

Per tancar l’entrevista et farem una pregunta en clau periodística, espero que ens perdonis. Si Valentí Almirall agafes una màquina del temps i viatgés al present, que n’opinaria sobre la manera que tenim avui dia de viure la catalanitat?

Aquí, crec, que hi ha alguns assumptes previs a tractar. En primer lloc, el que en termes gramscians seria el «sentit comú», o la gramàtica d’època. La manera d’entendre les societats canvia radicalment amb els processos de democratització nascuts arran de la Gran Guerra. És el naixement del segle xx. Gran part de la historiografia espanyola, però, tradicionalment ha entès que és la desfeta de 1898 la que marca el naixement del nou segle, que és el canvi radical. Jordi Casassas en la seva última obra, La voluntat i la quimera, apunta, en contraposició, que hem de començar a assolir “paràmetres” historiogràfics europeus i situar la Primera Guerra Mundial com el veritable punt d’inflexió. De fet, el noucentisme no deixa de ser això. En tot cas, només volia aclarir que les identitats vuitcentistes i les actuals no tenen res a veure. A mi mateix em costa d’entendre els personatges que treballo…

I, en segon lloc, hi ha hagut canvis de fons pel que fa a la composició social mateixa que impedeixen de donar una resposta clara a la pregunta. Els processos migratoris, tant externs com interns, han portat a la necessitat d’incorporar aquests nous agents a la concepció d’identitat. No podem definir una identitat sense tots els actors que la viuen. I això ens porta a una altra qüestió, la catalanitat avui en dia té més a veure amb el concepte de «ciutadania», que abans no existia tal com l’entenem ara, que no pas amb el de sentiment de pertinència identitària. I d’aquí neixen algunes de les definicions actuals: «és català qui viu i treballa a Catalunya», «català és qui se senti català» o «¿qué pone en tu DNI?».

Tot aquest rotllo, per acabar dient que la diferència principal és que, en l’actualitat, hi ha la convicció, per part d’una gran part de la gent qui viu a Catalunya, que aquesta comunitat és subjecte polític i que, per tant, ha de tenir certes atribucions vinculades a la sobirania. I, per descomptat, que aquesta es pot exercir de totes les maneres possibles: de manera federal, unilateral, bilateral, etcètera. Aquest és el canvi principal: entendre que el territori on vius és una nació. Hi ha un exemple, fruit de la meva recerca, al qual sempre recorro per explicar això: el cas del farmacèutic puigcerdanès Josep Maria Martí i Terrada. Va ser delegat de la Unió Catalanista per la Cerdanya a les assemblees dels anys 1892, 1893, 1894, 1895 i 1901. És a dir, que va participar, per exemple, a les Bases de Manresa. Tornant als conceptes gramscians, el podríem considerar un intel·lectual orgànic del catalanisme de l’època. Doncs bé, aquest mateix senyor escriu en un article que l’actual Pare de la Pàtria Otger Cataló és «el héroe legendario de la reconquista de la patria, de cuyo nombre se supone derivar el que actualmente lleva la region de España que habitamos». I continua: «se avivó el primer gérmen de la nacionalidad catalana, de aquella nacionalidad que sacudiendo bien pronto el yugo de los reyes Francos, habia de volver á ser, como ya lo era en su espíritu, española, como todas las demás de la Península, y por su carácter y sus virtudes, nacion fuerte, ejemplar, libre é independiente». D’aquests exemples, en trobaríem a bastament. La nació, com queda clar, és Espanya. I, d’aquí, se’n deriven uns mites fundacionals i uns relats historicistes concrets. És aquest corpus mental el que ha canviat.

Per acabar, i si se’m permet la ironia, crec que Valentí Almirall entendria molt més les posicions unionistes, constitucionalistes o nacionalistes espanyoles —no sé com s’han d’anomenar— que les independentistes. Tota l’entrevista ha girat al volant de com els catalans, si és que existeixen com a bloc únic de pensament, veuen i entenen Espanya. I si canviem el focus d’atenció? L’altre dia vaig veure per Twitter que Sàpiens publicava una cita del president del Consell de Ministres Francisco Silvela de l’any 1900 que deia el següent: «Yo creo que hay un gran número de enfermedades, y singularmente las enfermedades nerviosas, para las cuales es perfectamente perjudicial todo lo que sea excitación, y aun la conversación sobre ellas; y no le doy al catalanismo más alcance ni más carácter que el de una verdadera enfermedad nerviosa». I vaig tornar a pensar en el nostre espàrring Borrell, quan deia que calia desinfectar un país malalt. Enteneu que faig aquesta relació molt pel boc gros. Amb tot, però, de ben segur que Almirall no seria actualment a la presó…

Read More

Els nins de la Catalunya del Nord parlen en francès. Ho fan a casa, al parc jugant amb la resta de mainatges i durant les activitats extraescolars. Sons pares també l’enraonen. Cada diumenge, quan es reuneix la família per dinar a casa els avis, escolten llargues converses de sobretaula en aquesta mateixa llengua. Després d’espertinar s’escarxofen al sofà i miren la seva sèrie preferida de dibuixos animats. La mare és al costat llegint el diari mentre el pare fa endreça al garatge amb la ràdio posada. Abstrets els uns dels altres segueixen compartint la llengua franca per sintonitzar els mitjans de comunicació. Fora de l’àmbit domèstic el patró lingüístic no s’altera. Passa el mateix quan es dirigeixen al funcionari de l’ajuntament, a la revisora del tren i al jove dependent de la fruiteria.

Aquest reguitzell d’escenes quotidianes es repeteixen constantment en qualsevol punt de la geografia nord-catalana. El francès és la llengua vehicular i hegemònica tant en l’àmbit públic com en el privat. Mentrestant, el català, la llengua que històricament s’ha utilitzat en aquesta regió, malda per sobreviure. La seva presència i ús social, parlem sense embuts, és anecdòtica i frega el folklorisme. Aquesta situació no és d’estranyar si tenim en compte que durant segles el català ha estat proscrit, perseguit i desprestigiat per les autoritats franceses. D’ençà del 1659, l’any de l’annexió i signatura del Tractat dels Pirineus, l’estat francès va emprendre un procés d’homogeneïtzació cultural que pretenia substituir el català en favor del francès. El procés en qüestió, conegut com a francesització, ha travessat diverses fases i el seu grau d’agressivitat ha anat variant, si bé l’objectiu, a grans trets, ha estat sempre el mateix: nacionalitzar en clau francesa els catalans del nord, així com tots els territoris dissidents culturalment i lingüística.

L’objectiu d’aquesta redacció és aprofundir en el procés de francesització. Només així podrem desvelar les causes per les quals una terra essencialment catalana a finals del segle XIX perd gran part de la seva identitat cultural durant les dècades posteriors. Així i tot, els processos de nacionalització són fenòmens complexos i multidimensionals, motiu pel qual no poden ser analitzats en un article d’aquestes característiques. Atesa aquesta raó, l’entrada que ve a continuació se centrarà en el paper de l’escola, un dels instruments més eficaços per a la reproducció cultural i difondre la idea de nació. La llarga i densa història de l’educació a França ens força a seleccionar la política escolar encetada a finals del segle XIX, el punt d’inflexió determinant. Únicament a través de l’actuació que va tenir l’escola pública podem arribar a entendre l’esfondrament que patiren les llengües «patueses», erosionades als límits de l’extinció.

L’artífex del que podem denominar una autèntica revolució educativa fou Jules Ferry, a través de dues propostes de lleis aprovades el juny de 1881 i el març de 1882. En plena consonància amb els valors i caràcter ideològic que propugnava la naixent Tercera República (1870-1940), l’escola dissenyada per Ferry esdevenia: laïque, grauite et obligatoire. La universalització escolar va introduir l’ensenyament del francès, que va convertir-se en l’única llengua permesa en els recintes, acompanyada de mètodes pedagògics coactius i la transmissió sistemàtica de determinats ideals corol·laris de la tradició centralista de l’Estat.

Els antecedents

L’obra de Ferry es troba en la cúspide d’un llarg recorregut en el desenvolupament de la legislació educativa, suscitat en bona mesura per un conflicte de competències entre l’Església i Estat. A França, foren dos els factors que exerciren una influència determinant per superar aquesta contradicció: un fou la centralització de l’educació per Napoleó, i l’altre, l’enorme pes de l’ideal d’igualtat revolucionària. A partir de la dècada de 1830, sota l’influx de la Monarquia de Juliol (1830-1848), l’educació paulatinament s’erigia com un afer d’Estat. Tanmateix, James Bowen certifica que no es va fer cap implementació significativa en l’educació primària fins quaranta anys més tard. No obstant això, les mesures adoptades en aquest període, encara que tímides, són d’una significació transcendental.

22.-Guizot
Retrat del Conseller Estatal François Guizot (1787-1874) per Jehan Georges Vihert, Château de Versailles. En el moment de ser aprovada la llei que porta el seu nom ocupava el càrrec de Ministre de la Instrucció Pública (1812-1837). Font: Metahistoria.

L’aprovació de la Loi Guizot de 1833 va marcar l’inici d’una progressiva socialització en l’accés escolar. Les comunes amb més de 500 habitants foren forçades a construir una escola per a nens (les nenes rebien la seva instrucció en congregacions de monges), garantint-hi la gratuïtat per als indigents. El model esdevenia mixt, combinant la presència d’escoles religioses i públiques, però les matèries impartides les dictaminava per primera vegada l’Estat. Per Guizot la «centralització ideològica» suposava la preponderància de l’Estat en l’ensenyança primària, sense que aquesta postura l’encabís dins els postulats de l’anticlericalisme, especialment si tenim en compte la potestat que donava al sacerdot d’una parròquia per supervisar el funcionament de les classes.

Un altre aspecte determinant d’aquesta etapa fou la creació d’una plantilla d’inspectors públics, personal que més endavant Ferry va professionalitzar i ampliar. No obstant això, la implantació de l’ensenyament públic no gaudia de consens entre la societat francesa, tal i com senyala Jean Le Gal, enfrontant els dictàmens d’intel·lectuals i progressistes amb burgesos i eclesiàstics. Els primers, que pretenien aprofundir en aquesta reforma, defensaven un model de país on llibertat i instrucció anessin plegades. En contraposició, la burgesia conservadora s’exasperava amb les possibles concessions a la classe treballadora, motiu pel qual no concebien la instrucció popular sense moral, ni la moral sense religió. Certament, aquesta reforma no va satisfer als catòlics, crítics amb la creixent presència de l’escola pública, ni tampoc l’esquerra anticlerical, que rebutjava l’ensenyament confessional. Pel que fa a l’obligatorietat, malgrat la creixent reivindicació, no fou inclosa en aquesta llei per la controvertida necessitat que tenien famílies i patrons en la conservació del treball infantil. En darrera instància, les mancances logístiques i el folgat absentisme expliquen l’èxit relatiu del projecte.

A l’avantsala de la reforma estructural encetada per Ferry, el Ministre d’Educació de Napoleó III, Victor Duruy, des del 1863, va intentar sense massa fortuna garantir l’ensenyament de la llengua francesa als territoris patuesos. Més enllà d’altres regulacions en la seva praxi política, l’element més rellevant per aquest estudi és que fa constar la preocupació de les autoritats per estendre l’uniformisme lingüístic a les zones no francòfones. Al mateix temps, les reivindicacions per incorporar la noció d’obligatorietat s’envigorien i s’afegien a l’agenda política estatal.

L’obra escolar de Jules Ferry: laïque, grauite et obligatoire.

Jules Ferry fou l’encarregat de conjugar aquestes demandes desplegant el que Patrick Cabanel ha anomenat: «le blanc manteau des écoles laïques», establint una analogia amb la mateixa dinàmica que seguiren les esglésies romàniques l’any mil. No és per menys, la pràctica totalitat dels municipis dels Pyrénées-Orientales ja gaudien d’una escola pública en temps de Ferry, a diferència de l’etapa anterior, el Segon Imperi (1852-1870), on tot i l’exigència de mantenir un centre educatiu, gairebé una tercera part n’estaven mancades.

índex
Retrat de Jules Ferry fet per Léon Bonnat (1888). Font: Wikimedia Commons.

Arran de la Loi Ferry de 1882 s’incrementava la pressió de l’Estat per desterrar l’escolarització religiosa. A partir d’aquell moment l’escola primària esdevenia pública, laica i obligatòria per tots els infants de 6 a 13 anys, independentment del seu sexe. França veia néixer en aquest moment la seva escola nacional, per bé que seguint les tesis d’Octavi Fullat , la formació de l’anomenada “escola nacional” al llarg del segle XIX –indistintament del país al qual fem referència- anava sempre encadenada a l’Estat, motiu pel qual és més convenient denominar-la escola estatal.

La Tercera República implementava un seguit de canvis i regulacions en matèria educativa, disposada a introduir França en la nova era urbana i industrial. En efecte, l’escola de Ferry s’erigí com un dels pilars de la República francesa i se segueix considerant un dels instruments fonamentals per a conformar l’esperit republicà. Tal i com sosté Olga Fullana, fins a dia d’avui Jules Ferry és lloat com un dels pares fundadors de la identitat republicana francesa.

Els progressos que van acompanyar la universalització de l’accés escolar són innegables. Sobre el paper, atorgava igualtat d’oportunitats als homes –i per primera vegada a les dones- de tots els territoris, malgrat que sobre el terreny les escoles seguien reflectint les divisions socials de la societat francesa. No en va, les famílies acolliren de bon grat la nova mesura tot i el portatge cultural que se’ls imposava: el francès esdevenia la única llengua vehicular a les escoles. En un territori que, en línies generals, ignorava per complet la llengua franca, sota el pretext de desterrar el català de les aules, l’escola republicana va valer-se de la coerció i de pràctiques pedagògiques que sovint incloïen càstigs físics i institucionalitzaven la delació entre companys. El resultat de tot plegat fou l’establiment d’un veritable condicionament psicològic per l’associació d’idees negatives amb la llengua vernacla.

El català: un obstacle pel progrés?

L’activitat de persecució lingüística més destacable fou el “joc de la plaquette”, que promovia deliberadament l’acusació entre companys que parlaven el català. Tot i les diverses variacions que n’adoptaven els docents, el procediment i objectiu final era sempre el mateix. El docent donava una plaqueta a un alumne, advertint-lo que la única manera de desfer-se’n era enxampant un dels seus companys parlant patuès i passar-li la senyal. En alguns casos l’activitat s’allargava durant les hores no lectives. Quan el professor ho considerava adient aturava el “joc” i l’últim infant portador de la plaqueta rebia algun tipus de càstig o burla. Aquest sistema no és exclusiu de la Catalunya Nord, existeix documentació que en prova l’ús en altres regions, com ara Occitània. A banda d’això, la maquinària propagandística de Ferry va irrompre amb força a les escoles, on hi lluïen sentències gravades en murs com ara «C’est interdit cracher par terre et parler patois» [«És prohibit escopir a terra i parlar patuès»] o «Parlaiz français, soyez propres» [«Parleu francès, sigueu nets»].

img_1632
Aquesta sentència segueix inscrita en una de les parets de l’antiga escola d’Aiguatèbia, a l’Alt Conflent. És una de les imatges més emblemàtiques del conflicte lingüístic nord-català d’aquesta època. Font: Homenatgecala.blogspot.com

L’aversió cap a la llengua materna era transmesa pels propis mestres, que pretenien enorgullir els pares amb el domini del francès dels seus fills, mentre els fills s’avergonyien del desconeixement dels seus progenitors. Vegem-ne dos exemples:

«Dans leur intérêt, j’ai essayé de prosciure le catalan.» [«Pel seu bé, vaig provar de proscriure el català.»] Léontine Paris, mestressa d’escola a Serdinyà, al Conflent. (Payrou 1985, 95)

«Par una disciplines sévère, j’oblige les enfants à parler françeais entre eux, même en dehors des classes. […] Le patois local ou catalan est un obstacle immense à la bonne rédaction.» [«Amb una disciplina severa obligo els infants a parlar francès entre ells, fins i tot fora de les classes. […] El patuès local o català és un obstacle immens a la bona redacció.»] Sylvain Massé, mestre d’Èvol, a les Garrotxes de l’alt Conflent. (Payrou 1985, 81) (Ambdues cites extretes de Bonet: 2014)

Monés (1995) estableix un paral·lelisme en el que el català esdevé sinònim de vergonya, inferioritat i escàs nivell social, en contraposició amb el francès, llengua que atorgava honor, superioritat i prestigi social. Precisament, aquesta idea es referma si prenem en consideració el que exposa Lluc Bonet: el desig d’escolarització en francès era transversal al nord de l’Albera, així com també ho era l’ús del català. Aquesta postura contradictòria revela el bilingüisme conflictual de la societat, és a dir, la diglòssia que es gestava en el conjunt dels autòctons. L’aculturació els permetria la promoció social en determinats oficis, com ara les categories subalternes del funcionariat. Les classes populars s’emmirallaren en les elits rosselloneses, que es trobaven en una fase del procés de francesització molt més avançada decidides a conservar la seva posició predominant.

La filiació ideològica a la República

Tanmateix, en el triomf de la política escolar convé agregar-hi un altre aspecte que li atorga un valor afegit: la República preconitzava la creació d’una nova societat d’individus lliures i instruïts, capaços d’agafar les regnes d’aquest nou ordenament. La ruptura amb l’Ancien Régime, una fase on el poder romania en mans de nobles i eclesiàstics, suposava, de facto, eliminar els vestigis feudals que s’expressaven en vells costums i tradicions locals pròpies d’un estadi que s’havia de superar. La llengua catalana n’era un d’ells. L’escola de Ferry va proveir d’un instrument que responia a les necessitats d’aquesta nova era, per tant, l’escola estatal fou identificada com un patrimoni valuós i modern. Per consegüent, l’adhesió del poble català al projecte educatiu se sustentava en l’afecció als valors ideològics de la República. Malgrat que, en última instància, l’únic traçat per progressar individual i col·lectivament, aconseguint certa base material en un departament econòmicament deprimit, es regia en aquesta lògica.

Pel que fa a la laïcitat, aquest és un concepte que s’ha de dissociar de l’exempció d’ideologia. Novament Fullat (1990) defineix Jules Ferry com un prototipus del fabricador d’ideologies per tal de legitimar la seva escola laica inculcadora de la moral de l’Estat francès, moral que assegurava la permanència dels aparells estatals. El caràcter col·lectiu i solemnement compartit entre alumnes de diverses edats, conjuntament amb el ritual de cada classe, s’inscriu en una punyent mirada moralitzadora i edificant: la vestimenta d’alumnes i professors; l’elecció dels textos de lectura; els temes dictats o de les redaccions; la inscripció diària a la pissarra, etc. En resum, a classe tot concorre fent que la moral, malgrat la seva mínima representació en l’horari setmanal, en termes d’ensenyança, constitueixi el pedestal fonamental i recorrent de l’escola republicana.

De manera paral·lela, en termes didàctics, l’exaltació permanent a les virtuts de la Patrie dispensaren els elements necessaris per confegir una nova consciència nacional als alumnes nord-catalans. Les conseqüències de la guerra francoprussiana (1870-1871), desastroses per França, esperonaren el ressorgiment d’un nacionalisme diletant i excloent, que trobava en la germanofòbia el seu element cohesionador. L’escola fou el vehicle per inocular el sentiment de venjança als infants, aplicant el model educatiu militant prussià per a superar-lo.

Una història negada i silenciada

La unificació de les matèries d’història, geografia i instrucció pública assentaren les bases per superar les reminiscències del passat català, imposant un nou relat sobre el recorregut històric del territori. La construcció del passat i la interpretació d’aquest es transmet tradicionalment a l’escola, proporcionant a l’alumne una cosmovisió del món i la seva herència, indispensable per a entendre els fets quotidians un cop esdevé adult. Val la pena tenir en compte, a més, que l’experiència col·lectiva dels catalans a una banda i altra de la frontera, en aquest moment, transitava a ritmes molt diferents, divergint fins gairebé contraposar-se. L’escola de Ferry s’aprofità d’aquesta conjuntura dèbil pel catalanisme i tancà files, presentant l’Estat francès com una entitat lògica, natural i positiva, en la qual es va integrar pel seu bé a la Catalunya Nord. L’homogeneïtzació de les matèries compartides per totes les escoles va comportar que el relat oficial sobre la història de França esdevingués únic i hegemònic a l’Hexàgon. Aquest fet enllaçaria tots els francesos sota una ideologia comuna. En la història oficial de la nació francesa els particularismes de les diverses regions no hi tenien cabuda. El resultat de tot plegat fou la tergiversació de la història dels pobles, desterrada dels quaderns d’estudi.

Palau_dels_Reis_de_Mallorca_a_Perpinyà_2
El Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà. La imposició del relat sobre la història oficial de França ha provocat que actualment molts dels habitants de la Catalunya Nord ignorin per complet l’origen i significació del patrimoni català al seu territori. Imatges com aquesta evidencien el passat comú que comparteixen tots els catalans. Font: blogs.xtec.cat

Un altre punt a considerar és el paper de les dones, immerses per primera vegada en les dinàmiques escolars gràcies als efectes de la universalització escolar. Fins aquell moment havien romàs a les llars, analfabetes i alienes a la francesització. Les dones, valedores de la llar, eren les encarregades de custodiar el cabal lingüístic i cultural (rondalles, llegendes, tradicions, costums, etc.) del territori i la seva transmissió. En entrar a formar part de la instrucció pública francesa, amb tot el que això comportava, la transmissió cultural entre generacions quedà truncada.

La cristal·lització d’un procés

En acabar el segle l’alfabetització era gairebé universal entre homes i dones, així com el coneixement de la llengua francesa, que poc a poc s’imposava com la llengua vehicular dels habitants nord-catalans. L’escolarització va potenciar la idea de França, unint un conglomerat de pobles dispersos i atorgant-los una potent consciència nacional. A més, l’adopció del francès va provocar –i segueix fent-ho- un seguit de tensions i reajustaments psicològics. Domènec Bernardó titlla la reacció d’una part de la població d’«autoodi», acceptant com a real la inferioritat atribuïda als catalans i rebutjant llur llengua i les característiques culturals de la seva comunitat. Comenta que es va produir un desplaçament de tipus intropunitiu sobre el propi grup, fruit de l’agressivitat d’aquesta situació frustrant. La repressió del conflicte lingüístic va prendre una colla de formes diverses: la negació del problema, la seva exclusió parcial, l’evasió dins la pretesa confusió de la ideologia bilinguista, l’apatia, etc. Les ideologies diglòssiques tendien a consolidar la superposició lingüística del francès sobre el català, establint una compatibilitat jeràrquica.

Read More

Explorar els confins d’una pràctica com la desobediència civil és fer referència explícita a Henry David Thoreau. És, sobretot, parlar de teoria i praxi, d’una vida dedicada a la reflexió conseqüent. L’aportació que ve a continuació es marca com a objectiu analitzar l’obra Civil Disobedience. Tanmateix, per tal de poder copsar la magnitud de l’obra cal connectar el redactat amb la captivadora biografia del personatge.

L’analogia és fonamental. Thoreau és un dels màxims exponents de la pràctica filosòfica. El seu nom s’ha inserit per mèrits propis en la història del pensament nord-americà i mundial. Llurs reflexions responen a una actitud cívica imperativa, una manera singular i específica d’habitar i entendre el món. Al mateix temps, les nombroses inquietuds del lliurepensador el convertirien en un intel·lectual versàtil. Thoreau és ascetisme, naturalisme, romanticisme, transcendentalisme i, per descomptat, desobediència civil.

El bressol d’una consciència a contracorrent

Henry David Thoreau va néixer a Concord, Massachusetts, el 12 de juliol de 1817. Sabem que la seva llar fou un primer pol d’influència per forjar el seu caràcter contestatari. El seu progenitor era un home aficionat a la lectura i la música, responsable de diverses iniciatives empresarials poc exitoses. Respecte a la seva mare, de la qual se’n conserva més informació, sabem que era una dona amb sensibilitat social, abolicionista i amant de la natura. Tenia dues germanes, Helen i Sophia, i un germà, John, amb el qual compartiria moments transcendentals de la seva trajectòria vital.

La seva formació començà a l’escola municipal de Concord, memoritzant i recitant textos bíblics i clàssics anglesos. Sens dubte, els mètodes pedagògics mecànics deixaren petja en un jove Thoreau. No van ser pocs els episodis en els quals, essent un adolescent, va exhibir un caràcter polèmic i crític. El 1833, quan tenia setze anys, va ingressar a Harvard. D’aquesta experiència en va deixar testimoni als Journals, una mena de diari personal que va començar a redactar després de deixar l’acadèmia. Segons ell, el millor que li va aportar Harvard fou la biblioteca, un espai en el qual va invertir hores immers en infinitat lectures. Fins i tot després de graduar-se hi va acudir assíduament. Una de les obres que més va marcar-lo fou Nature (1836), de Ralph Waldo Emerson (1803-1882). Poc temps després, aquest personatge va traslladar-se a Concord acompanyat de la seva família. Les inquietuds del púber Thoreau agraïren l’arribada de l’escriptor com si es tractés d’una coincidència celestial. Tardaren poc a entaular una amistat, una relació que marcaria profundament a ambdues persones. Emerson esdevingué un mentor i guia comprensiu de Thoreu, gairebé un referent paternal donats els catorze anys d’edat que els separaven. No era per menys, el prestigi d’Emerson desbordava les fronteres estatunidenques, i els postulats de la seva filosofia transcendentalista comptaven entre els seus deixebles, amb intel·lectuals insignes com José Martí o Friedrich Nietzsche.

1 Thoreau
Retrat d’un jove Henry David Thoreau. Font: Thought Co.

En aquests anys va fer els primers passos en la docència, treballant a la mateixa escola de la qual fou estudiant. El seu pas pel centre fou efímer, mostrant-se molt crític amb el sistema de càstigs físics. Pocs anys després, el 1838, obrí la seva pròpia escola per esmenar les mancances de l’anterior projecte. Treballaria tres anys en aquesta iniciativa amb el seu germà John, fins que, tràgicament, morí en caure malalt. El sotrac emocional va colpir-lo profundament, un esdeveniment que recordarà com un dels més dolorosos de la seva vida. Sobre la seva vessant pedagògica, Thoreau considerava que l’educació era una obligació governamental i comunitària. Criticava la pedanteria dels mestres, els quals necessitaven aprendre tant dels alumnes com aquests d’ells. Segons el seu parer només els homes sincers i lliures eren mereixedors de l’educació. Una educació que, tot i partir d’una concepció clàssica, s’havia de desenvolupar sobre tot allò que ja existia prèviament en un mateix, gràcies al contacte amb el no-ser.

La tasca que havia de desenvolupar en el món adult era essencialment l’escriptura. A banda dels dos llibres que va publicar en vida, va presentar nombrosa documentació per entregues a The Dial, des del 1840. En aquest estadi, sense al·licients pels negocis, Emerson va oferir-li una proposta que s’aproximava al mecenatge: a canvi d’ocupar-se del manteniment de la casa i del jardí, aconseguiria manutenció i habitatge. Thoreau va acceptar l’oferta sense dubtar-ho, no només per l’admiració personal, sinó perquè gràcies a l’oferiment podria disposar d’unes de les biblioteques més extenses dels Estats Units. Va romandre allà durant dos anys, a partir del 1841. En acabar aquesta etapa va convertir-se en el tutor de la família d’en William, germà d’Emerson, a Staten Island. Més endavant va viatjar a Nova York i en retornar va ajudar al seu pare a instal·lar una factoria de llapis. Malgrat descobrir una tècnica per elaborar grafit d’alta qualitat i tenir l’oportunitat de prosseguir en el negoci familiar esdevenint en un empresari reputat, va declinar aquests propòsits per perseguir els dictàmens de la seva vocació literària i ideològica.

La convulsió d’uns anys que quedaren gravats a la memòria

El 4 de juliol de 1845, Henry D. Thoreau es va recloure en una cabanya de Walden Pond construïda amb les seves pròpies mans. Estava situada en un extrem allunyat d’una de les propietats d’Emerson. Aquí començà la seva experiència de vida solitària durant dos anys, dos mesos i dos dies. Va concloure aquest experiment quan va considerar assolits els objectius fixats per aquesta aventura introspectiva en contacte amb la naturalesa. Les vivències viscudes en aquest període li serviren per publicar el 1854 Walden; or, Life in the Woods.

Durant la seva estada a Walden Pond, la tarda del dia 23 de juliol de 1846, va abandonar el bosc per dirigir-se al sabater. Sam Staples, el recaptador d’impostos local, va recordar-li que des de feia varis anys no realitzava el pagament de les taxes. En exigir-li el cobrament, Thoreau va negar-se a contribuir amb un govern que legitimava l’esclavitud o promovia la guerra contra Mèxic, fet pel qual fou empresonat una nit. Va sortir-ne l’endemà perquè la seva tieta Mary va pagar-li la fiança, malgrat la seva voluntat de romandre pres per evitar trencar llur coherència ideològica. Les reflexions emanades d’aquest breu període de reclusió foren enviades a la revista Æsthetic Papers el 1849, en forma d’assaig, sota el nom Resistance to Civil Government. Aquí es recollien algunes de les crítiques que Henry D. Thoreau havia exposat l’any anterior al Liceu Concord, en una conferència celebrada poc abans de finalitzar el conflicte amb Mèxic. Pòstumament, l’any 1866, es va canviar el seu títol per Civil Disobedience.

Portada original de la seva obra Walden, o la vida als boscos, publicada a Boston el 9 d’agost de 1854. En ella s’observa un dibuix de la cabana a la que visqué Thoreau durant la seva estada de dos anys, dos mesos i dos dies al bosc. Font: Psymon.
Portada original de la seva obra Walden, o la vida als boscos, publicada a Boston el 9 d’agost de 1854. En ella s’observa un dibuix de la cabana a la que visqué Thoreau durant la seva estada de dos anys, dos mesos i dos dies al bosc. Font: Psymon.

La dècada dels cinquanta suposen un punt d’inflexió i recepció de noves influències cabdals en el seu recorregut vital. És en aquest moment quan realitza les visites al Cap Cod i els boscos de Maine; fa un viatge a Canadà i realitza els lliuraments de Slavery in Massachusetts (1854) i A Plea For John Brown (1859). És significatiu que tres de les persones més admirades per Thoreau al llarg de la seva vida es condensin en aquest període i tinguin un perfil social tan controvertit. El primer d’ells és el poeta maleït i marginal Walt Whitman amb el que va coincidir a Nova York el 1856. En segon lloc, el guia indi Joe Polis, l’acompanyant en els seus periples pel Maine. I per últim, però no per això menys destacable, la relació amb el personatge a voltes heroi, a voltes bandoler, John Brown, mite antiesclavista per excel·lència. La seva execució va suscitar alguns dels escrits més enèrgics i aspres de l’autor. La fi d’un periple vital que ha deixat una empremta innegable en el pensament filosòfic i polític universal es va acabar a Concord, el 6 de maig del 1862, després de contraure una llarga i corrosiva tuberculosi. La seva mort, en una macabra metàfora poètica, tancava un cicle perfecte dominat per l’austeritat, la simplicitat i la reflexió.

Els Estats Units de mitjans del segle XIX: jingoísme, progrés econòmic i Romanticisme

Com acostuma a succeir amb aquelles obres impregnades d’una forta càrrega moral, bona part de les reflexions que trobem a Civil Disobedience són indissociables del context en què escriu. La guerra dels EUA amb Mèxic és una de les mostres més evidents de la influència que va tenir la realitat que envoltava el pensador a l’hora d’escriure el llibre. En aquest cas va ser el jingoísme del govern nord-americà, el que despertà la crítica ferotge de Thoreau.

Aquest conflicte bèl·lic ocupà una posició central en la configuració del text. Promoguda per interessos econòmics, essencialment Del cotó i les indústries fabrils del Nord, les elits econòmiques del país empenyeren al President Polk a ordenar l’ocupació militar d’una àrea disputada amb Mèxic que s’estenia entre les conques hidrogràfiques dels rius Nueces i Grande. En el sotabosc de la qüestió s’ocultava una apropiació territorial, que en ser annexada als territoris del sud permetria desenvolupar-hi l’esclavisme, mètode per salvaguardar l’economia nord-americana. Des de la seva condició de ciutadà, era inadmissible que el govern dels EUA sufragués amb els seus impostos una guerra sota aquests propòsits.

Thoreau havia desobeït al govern negant-se a pagar uns impostos que considerava injustos, en la mesura que aquests servirien per perllongar l’esclavisme als EUA. Ell mateix justificaria la seva acció com a legítima i com la menys cruenta de totes les possibles. Ho exemplificava amb les següents paraules: «Si mil homes deixessin de pagar els seus impostos, tal mesura no seria ni violenta ni cruel, mentre que si els paguen, es capacita a l’Estat per cometre actes de violència i vessar la sang dels innocents». Finalitzà la seva justificació afirmant: «aquesta és la definició d’una revolució pacífica, si tal és possible». Ara bé, van ser l’expansionisme dels EUA i l’esclavisme els únics motius per formular la seva crítica, o va ser capaç d’anar més enllà dels grans assumptes d’Estat?

Caricatura política sobre les eleccions presidencials de 1848. La imatge fa referència a Z. Taylor o W. Scott, els dos contendents principals per a la nominació del partit whig després de la guerra amb Mèxic. Publicació original de el mateix any de la contesa electoral. Font: Nathaniel Currier.
Caricatura política sobre les eleccions presidencials de 1848. La imatge fa referència a Z. Taylor o W. Scott, els dos contendents principals per a la nominació del partit whig després de la guerra amb Mèxic. Publicació original del mateix any de la cita electoral. Font: Nathaniel Currier.

Henry D. Thoreau viurà els anys del progrés dels EUA: una etapa caracteritzada per l’ambivalència entre la línia ascendent de la història i la desnaturalització de la societat i l’individu. A mitjans del segle XIX, la societat nord-americana havia iniciat un procés d’expansió territorial cap a l’oest. Alhora, la població estava altament segmentada i en plena efervescència. L’exemple més evident és la pugna entre els antiesclavistes del nord i els proesclavistes del sud. A més, tant l’expansionisme geogràfic com l’industrialisme dels grans capitalistes trobaven en la idea de progrés un aval indispensable per a la consolidació dels seus respectius processos.

D’altra banda, l’arribada del romanticisme revolucionari i l’idealisme als EUA va motivar el sorgiment d’una nova filosofia de la naturalesa, de la que Emerson i el seu deixeble en serien els màxims exponents. Paga la pena fer-ne esment. El romanticisme, en ser un moviment d’ampli espectre amb diversos canals d’expressió i interpretació, caldria, per no estendre’ns en excés, minvar llurs influències a l’idealisme de l’alemany Friedrich W. J. Schelling (1775-1854).

En relació a aquesta qüestió, fou a la ciutat costanera de Boston on, l’any 1836, es començaren a reunir un petit grup d’intel·lectuals que compartien el gust pels escrits kantians. Ho van fer al Transcendental Club. El propòsit dels transcendentalistes no era constituir un sistema de pensament, sinó fer front a la idea de progrés que legitimava accions injustes, destructives i violentes amb els homes i els recursos. A més, tampoc van defallir a l’hora de denunciar la mercantilització i mecanització de la societat nord-americana, arribant a parlar d’una actitud romàntica contrària als canvis que s’estaven produint.

De la pràctica conscient a la teoria: la desobediència com a instrument

Es podria pensar que una negació deliberada i pràctica
de la seva autoritat és l’única ofensa que el govern no contempla;
sinó, per què no ha establert el càstig definitiu, adequat i proporcionat?
Desobediència civil, 1866.

Aquesta cita ens és especialment significativa, en la mesura que exposa els quatre elements cabdals de l’obra de Thoreau: la força dels ideals, la pràctica desobedient, la legitimitat de l’autoritat governamental i una mena de càstig definitiu que més enllà de ser exemplificant, hauria de mantenir el principi de proporcionalitat. Per exemple, a Walden, va remarcar que, per ell, el filòsof és aquell capaç de «resoldre certs problemes de la vida, no només des de la teoria, sinó també des de la pràctica», afegint que el filòsof és qui «va per davant del seu temps». Podria ser aquest el motiu pel qual els seus escrits van passar desapercebuts entre els seus coetanis?

Pel que fa a la primera de les quatre qüestions, la força dels ideals és el fonament en virtut del qual els éssers humans constitueixen el seu «jo» particular i entenen la realitat del món que els envolta. En conseqüència, són les idees l’única força capaç de teixir aliances entre individus amb l’objectiu de dur a terme accions col·lectives. Vet aquí un altre element clau del discurs thoreaunià: la primacia de la unitat.

Per una banda, resultava imprescindible que tant les accions com els ideals fossin exemple per a la resta d’individus. Segurament el seu plany per haver passat només un dia arrestat, guarda relació amb aquesta idea. La seva intenció era que a partir de l’observació del seu exemple, la resta de conciutadans iniciessin una onada progressiva de denúncies. Per l’altra, la seva idea de llibertat serà constantment enarborada al llarg del text. Thoreau dirà que la llibertat és l’únic valor amb potencialitat per humanitzar als individus. Seguint el fil d’aquesta aportació, arribaríem fins a la qüestió de l’obediència: un acte voluntari de legitimació del poder.

James K. Polk (1745-1849) fou president dels EUA durant la guerra que van emprendre contra Mèxic. Aquesta decisió fou constantment criticada per Thoreau. Font: history.com
James K. Polk (1745-1849) fou president dels EUA durant la guerra que van emprendre contra Mèxic. Aquesta decisió fou constantment criticada per Thoreau en els seus escrits. Font: history.com

En segon lloc trobem el que segurament és l’aspecte més interessant de l’assaig: la pràctica de la desobediència. Primer de tot, convé assenyalar que quan l’autor parla de desobediència, ho fa des de la seva experiència personal. Com ja s’ha dit, el fet de no pagar l’impost de capitació des de 1842, el portà a la garjola només un parell d’anys abans de publicar l’escrit. A més, també va experimentar altres pràctiques d’acord amb els seus ideals. Durant l’estada al bosc va tenir l’oportunitat de repensar la seva vida i reflexionar al voltant dels problemes del seu temps. Per tant, trobaríem que com a pas previ a la desobediència, cal una preparació de l’individu en diversos sentits. Sense anar més lluny, l’autor ja havia dut a la pràctica bona part d’allò que preconitzava en els seus escrits. La pràctica era per Thoreau la garantia de la seva existència com a individu. A més, afirmà que per sobre de la legalitat trobem la legitimitat de les nostres accions, considerant que aquells que obeeixen al govern tot i ser conscients de les injustícies, ho fan motivats per la por als canvis.

El penúltim element a destacar és la legitimitat i l’autoritat del govern. L’autor argumenta que el poder necessita el reconeixement dels seus ciutadans. Per tant, llur autoritat vindria donada per la legitimitat dels seus actes. El raonament és simple: si el gruix dels ciutadans s’haguessin negat a pagar els impostos, el govern no podria haver sufragat la campanya militar contra el poble mexicà. Llavors, de qui emana l’autoritat? A les primeres pàgines de Civil Disobedience, l’autor llença un dard emmetzinat contra el govern dels EUA: el cataloga –i per extensió a tots els governs d’arreu– de ser un impediment per a l’establiment d’unes relacions socials lliures, justes i sobiranes. Així doncs, lluny de servir als interessos de la majoria, el govern esdevé en una institució instrumentalitzada en mans de grans magnats capitalistes que només cerquen llur benefici individual.

Davant d’aquesta conjuntura, l’autor respectarà la llibertat dels individus a no donar la seva vida per una causa política, tanmateix, exigirà uns mínims. Ho farà sempre des d’una posició de no-violència, defensant acèrrimament la via pacífica i rebutjant l’emulació d’aquells comportaments i actituds a les quals s’oposa. Thoreau sentencià que és deure de qualsevol ciutadà mantenir certa integritat ètica i rebutjar la col·laboració, directa o indirecta, amb unes lleis criminals. Infinitat d’injustícies són comeses no per la implicació ciutadana, sinó per la permissivitat i per un excés de legitimitat no merescuda al govern.

En última instància, el darrer aspecte a ressenyar és el paper que ocupa el càstig en les seves reflexions. Què és per a Thoreau castigar? És més, quines penes hauria de témer qui desobeeix les lleis injustes? Quan l’escrit aborda la qüestió punitiva, bona part dels arguments i de les justificacions ètiques i morals ja han estat exposades anteriorment. Els següents fragments són una bona mostra del que suposà el pas pels calabossos per a Thoreau: «En no poder arribar a la meva ànima, havien decidit castigar el meu cos […]. No podia fer una altra cosa que somriure al veure amb quin esforç em tancaven la porta, mentre els meus pensaments els seguien fora d’allà sense obstacle ni impediment […]. No vaig poder fer altra cosa que sentir-me impressionat per l’estupidesa d’aquella institució que em tractava com si fos mera carn, sang i ossos que tancar. […] Em semblava que si un mur de pedra em separava dels meus conciutadans, encara n’hi havia un altre més difícil de superar per tal que ells aconseguissin ser tan lliures com ho era jo.»

Aquesta era l’actitud d’un nord-americà que no assumia el càstig com un impediment. Al·legava que mai es va sentir confinat a la cel·la, ja que per a ell la veritable condemna hagués estat trair els seus principis i no atendre l’«esperit de la irreductibilitat» davant una situació de lesa dignitat. El càstig, doncs, no va suposar per a Thoreau un entrebanc, sinó més aviat un motiu per a la reflexió: li continuava semblant menys costós desobeir a l’Estat que obeir-lo.

La fi de la vida, la continuïtat de les idees

Comptat i debatut, és convenient cloure amb una breu reflexió. Henry D. Thoreau ens deixà un llegat inabastable, essent un dels màxims exponents de la història del pensament nord-americà del segle XIX i un dels pares fundadors de la literatura d’aquest país. D’arrel transcendentalista, la seva obra adopta una aparença quasi contradictòria, sovint identificada amb el romanticisme. Pel que fa a la ideologia política, aquesta queda plasmada sense esquerdes en els seus escrits. Els seus postulats s’aproximen al radicalisme-liberal, malgrat la difícil –probablement infecunda– tasca de classificació d’un personatge eclèctic i de naturalesa irreductible a fórmules esquemàtiques. Els matisos i textures del seu cos teòric basculen entre diverses tendències deliberadament rupturistes, contràries a l’autoritat i atiant a la consciència pròpia de l’individu per raonar i actuar.

La idiosincràsia llibertària i solidària que exhibeix és d’una actualitat innegable. En pugna constant contra l’Estat i els seus excessos, carrega contra l’imperialisme estatunidenc en un període de màxim apogeu; s’erigeix en defensa de les minories índies; rebutja obertament l’esclavitud –també com a convicte– en plena efervescència racial; posa en pràctica i reflexiona al voltant de la resistència no violenta davant les convencions i polítiques injustes, irradiant amb la seva visió a figures com Gandhi, Emma Goldman, Martin Luther King, Lanza del Vasto o nombrosos moviments subversius amb l’ordre establert.

Un punt d’inflexió del moviment encapçalat per Martin Luther King Jr. va ser la famosa marxa multitudinària. Novament, la desobediència civil tornaria a servir com a instrument per a la lluita dels drets i les llibertats de la comunitat afroamericana. Font: Tes teach.
Un punt d’inflexió del moviment encapçalat per Martin Luther King Jr. va ser la famosa marxa multitudinària. Novament, la desobediència civil tornaria a servir com a instrument per a la lluita dels drets i les llibertats de la comunitat afroamericana. Font: Tes teach.

Una de les seves vessants més prolífiques i reconegudes és la relativa al naturalisme, que ha nodrit els dictàmens de les tesis ecologistes un segle i mig després. La seva metodologia es va basar en l’observació romanent en perfecta simbiosi amb el medi, que va idealitzar afirmant que «tot el que és bo, és lliure i salvatge». D’altra banda, també es postulà com a defensor del dret a la mandra, i reivindicà aspectes creatius de l’oci i la dignitat molt abans que ho formulés Paul Lafargue. Parlar de la vida d’aquest personatge sui generis és aprofundir en una de les ments més lúcides i originals del segle XIX universal. Baluard de les causes perdudes, les quals no deixaven de ser justes malgrat les adversitats, va fonamentar la seva vida amb preceptes revolucionaris. La radicalitat de Thoreau, lluny d’apaivagar-se amb el pas del anys, anà in crescendo, carregant-se de raons fins arribar als nostres dies.

Read More

En aquesta segona i última entrega, reprenem l’article sobre l’evolució teòrica dels processos de nacionalització. L’anterior fragment concloïa amb les investigacions publicades durant la primera meitat del segle XX, les quals trencaven amb una llarga dinàmica d’ubiqüitat nacionalista en els estudis sobre el fenomen. La gran vàlua d’aquests treballs fou la capacitat per demostrar que les nacions eren construccions socials que s’havien anat gestant al llarg de la història. Fins aquell moment, les nacions eren presentades com «organismes» d’origen remot, l’existència dels quals era natural i objectiva. Basant-se en aquests plantejaments vuitcentistes, no calia preguntar-se com s’havia produït la nacionalització dels individus, ja que la nació residia en ells de manera intrínseca, com un element més de la seva identitat. A fi de superar aquestes concepcions arcaiques, la ruptura historiogràfica va permetre obrir un període d’investigacions rigorosament científiques que s’ha mantingut fins als nostres dies.

Rebutjar les concepcions naturalistes il·luminava alguns aspectes ombrívols del nacionalisme. Tanmateix, en caure el teló coherent i lògic amb el qual la doctrina nacionalista l’havia preservat, van aparèixer incomptables interrogants per intentar resoldre la seva complexitat. Un d’aquests afers enigmàtics era la nacionalització, entenent-la com el procediment que crea, difon i incorpora el concepte de nació i tots els raonaments corol·laris del terme. Amb tot, la historiografia encara hauria d’esperar més de dues dècades per veure el sorgiment de línies d’investigació dedicades exclusivament al tema.

En aquesta entrega prosseguim amb el fil argumental precedent, prenent en consideració les qüestions suara citades. El redactat s’iniciarà a la segona meitat del XX, prolongant-se fins l’actualitat. La nacionalització, entre un període i l’altre, ha modificat substancialment la seva comprensió. Coincidint amb els plantejaments del que s’ha anomenat paradigma modernista, analitzarem un procés unidireccional, on l’estat i les seves elits es doten de mitjans per crear i propagar la idea de nació entre la societat. Tanmateix, l’aparició de noves tesis, lligades a un perfeccionament d’aquesta branca historiogràfica, han rellançat el valor de l’individu en els processos de nacionalització. Les teories més recents han complementat una visió massa esquemàtica i determinista del fenomen. Actualment es posa en relleu la capacitat dels subjectes per generar i modificar el significat de nació, demostrant que la nacionalització és un procés multidimensional que compta amb la participació de nombrosos agents extraoficials. En el text s’inclouen perspectives d’anàlisi i metodologies que han regit -i regeixen- els paràmetres d’investigació historiogràfica, és per això que aquesta publicació pren forma d’estat de la qüestió.

L’arribada de grans canvis: hegemonia del paradigma modernista

Ernest Gellner, en el capítol 7 de l’obra Thought and Change publicada el 1964, va donar un nou impuls a la historiografia de les nacions. La seva teoria afirmava que l’aparició del nacionalisme era conseqüència indefugible de la modernitat industrial. Per justificar-ho, va analitzar els efectes que aquesta modernització va causar en petites comunitats de l’esfera rural. Aquestes societats es trobaven, segons Gellner, ancorades a modes de vida agrícoles, regides per filiacions de parentiu i sense mitjans per comunicar-se amb l’exterior, factor aguditzat per l’existència d’innumerables dialectes locals. En desplegar-se el colossal projecte industrialitzador les oportunitats per subsistir al camp es van reduir, forçant molts dels seus membres a emigrar cap a les ciutats. Els nuclis urbans es van convertir en el punt neuràlgic on confluïren emigrats amb característiques ètniques molt diverses, provinents de distintes regions. La desafecció i desarrelament estaven àmpliament difosos entre aquestes persones. Cal tenir present que les seves creences i formes de vida foren destruïdes en caure subjugades per noves pautes urbanites. No és d’estranyar que en un entorn d’explotació desmesurada, l’heterogeneïtat sociocultural es convertís en una font de disgregació i conflicte.

WK-AU712_BOOKS1_G_20100722141746
L’antropòleg Ernest Gellner en una entrevista al seu despatx. Font: The Wall Street Journal

Per respondre a les necessitats d’un puixant capitalisme calia aplacar aquesta tensió i cohesionar la societat. Les lògiques de producció i mercat requerien compartiments socials amplis i homogenis culturalment, capaços de relacionar-se entre si. És així com nasqué l’estratificació social i l’organització política pròpies d’aquesta nova era històrica. El nacionalisme fou l’instrument que, remetent-nos a Gellner, va permetre legitimar les estructures de poder, integrar la societat i facilitar el creixement econòmic. Calien, doncs, agències capacitades per difondre la nació arreu. L’autor remarca aquí la importància de les elits intel·lectuals, encarregades de construir una cultura lingüística homogènia per proveir-la a la població. L’escola pública, supervisada i proveïda per l’estat, fou el canal més eficient per acomplir aquest propòsit. La institució escolar va aconseguir unir dues demandes antitètiques: d’una banda, les d’un nou proletariat que cercava aconseguir millors condicions laborals i, per l’altra, les d’un nou ordre industrial mancat de mà d’obra especialitzada. Els centres educatius alfabetitzaren en una llengua comuna estandarditzada i ensenyaren càlcul matemàtic. Simultàniament, el relat de la nació era transmès i incorporat als alumnes.

La proposta teòrica de Gellner s’inscriu en un degoteig constant de noves anàlisis que remodelaren el camp d’estudi del nacionalisme. Aquesta ruptura fou esperonada per una reconfiguració geopolítica d’abast mundial. Les dècades centrals del segle XX foren testimoni de l’ensorrament dels imperis europeus occidentals, projectes de dominació que s’havien consagrat gràcies a la introducció del nacionalisme en les relacions internacionals. El col·lapse d’aquests colossos va motivar la proliferació de desenes de nous estats nació que aconseguiren la seva independència enmig de maldestres processos de descolonització. A l’ombra dels imperis, la descomunal riquesa ètnica d’aquests territoris fou sistemàticament esclafada, compactant comunitats en traumàtiques nacionalitzacions eurocèntriques. Després de ser sotmeses a un procés d’aculturació implacable, cultures centenàries foren extingides.

Imagen1
Un evangelitzador europeu és transportat sobre un monocicle per un grup d’africans subsaharians. La dominació cultural era acompanyada per una submissió colossal de la voluntat de les persones. Font: XTEC

L’emancipació dels estats postcolonials cercava la constitució de nacions lliures en els límits fronterers i estructura administrativa heretats de l’etapa colonial. De fet, l’ideal estatal que perseguien era calcat al d’Occident. Ara bé, l’alçament d’aquestes nacions es recolzava en sòlids moviments nacionalistes que, fins i tot, podien arribar a ser igual d’antics que els nacionalismes colonitzadors. La polseguera aixecada per l’onada dels nacionalismes postcolonials era de difícil comprensió i anàlisi si s’atenia només a criteris naturalistes, fins feia ben poc en plena vigència.

Al mateix temps, la desfeta imperial era supervisada i intervinguda per les potències del bloc capitalista i comunista, en ple torcebraç ideològic. Aquest és un factor primordial, perquè d’aquí nasqueren abundants teories provinents de les acadèmies punteres per hegemonitzar aquests nous estats en un món cada vegada més polaritzat i guiar-los pel correcte camí de la unitat nacional. El més remarcable per la matèria que ens ocupa és que els processos d’emancipació nacional comprometien seriosament les visions essencialistes, motivant els relats que redefinien les nacions en artificis mecànics que podien ser construïts en qualsevol marc geogràfic i temporal. En altres paraules, la nació deixava de ser una condició inherent de l’individu per convertir-se en un artefacte que li venia donat des de fora.

El triumvirat modernista

Els fets narrats coincideixen amb el període d’expansió del paradigma modernista. Generalment, els autors d’aquesta tesi conceben la nació com una comunitat política moderna, construïda per les elits i difosa, posteriorment, cap a les classes populars. Per tant, entenen els processos de nacionalització de manera unidireccional. Els defensors d’aquest corrent, completament dominant entre els anys seixanta i noranta del segle XX, consideraven que les nacions eren construccions històriques que s’emmarcaven en una fase concreta del desenvolupament de la humanitat: la modernitat. Només en aquest període, on triomfà el capitalisme, el liberalisme polític i l’individualisme, existien les condicions idònies per l’emergència del nacionalisme. L’extensió limitada de l’article ens obliga a destacar-ne únicament tres: Ernest Gellner, Eric Hobsbawm i Benedict Anderson, que curiosament van publicar les seves respectives obres l’any 1983.

images
Fotografia de l’antropòleg Benedict Anderson, especialista en el sud-est asiàtic. Font: Eurasia Review

Retornem breument amb Ernest Gellner. Després del famós setè capítol va millorar i ampliar les tesis que veieren la llum amb Nations and Nationalism. Sobre aquesta obra en destaquem una cita que sintetitza el seu pensament sobre la qüestió: «el nacionalisme, malgrat presentar-se com el despertar d’una força antiga, oculta i endormiscada, en realitat no ho és. És conseqüència d’una nova forma d’organització social basada en cultures desenvolupades profundament interioritzades i dependents de l’educació, cada una protegida pel seu respectiu estat. Aprofita algunes cultures prèviament existents, generalment transformant-les durant el procés, però no pot fer el mateix amb totes, perquè n’hi ha masses.». Gellner deixa palès en les seves tesis que la «invenció» del nacionalisme era necessària i pretesament interessada. Tanmateix, no concreta un nacionalisme determinat. De fet, afirma que moltes cultures tenien possibilitats de desenvolupar-se, malgrat que la casuística històrica fou la que va acabar dictaminant quina prendria forma de nacionalisme desenvolupat i quina seria rebutjada.

Eric Hobsbawm, eminència historiogràfica i màxim representant de l’escola marxista britànica, tenia una concepció totalment diferent sobre la formació i propagació del nacionalisme. Els seus estudis més importants foren The Invention of Tradition, elaborat juntament amb Terence Ranger, i Nations and Nationalism Since 1780: Programme, Myth, Reality, publicat el 1990. Hobsbawm, per altres vies, va arribar a la mateixa conclusió que Gellner: les nacions són una creació del nacionalisme, una ideologia política absolutament moderna. Les nacions foren inventades per a poder ser instrumentalitzades amb finalitats polítiques, substituint antigues ideologies moribundes. Així fou com el progressiu desenvolupament de les democràcies de masses, davant la inoperància de les religions i el sistema estamental, pogueren integrar àmplies capes de la societat en un projecte comú. La tesi sobre la nacionalització de l’historiador britànic, malgrat cal intuir-la entre línies, era diàfana: unidireccional, des dels centres de poder a les classes populars. Els governants estaven obligats a buscar una nova forma de legitimació, una mena de religió civil.

guha_manwhoknewalmosteverything_img_0
Eric Hobsbawm passarà a la història com un dels historiadors amb més talent i versatilitat de tots els temps. Font: The Nation

Hobsbawm ho vinculava tot a la professionalització de les estructures estatals, sobretot arran de la Revolució francesa, que van imposar nous sistemes administratius i institucionals, així com la unificació de lleis en un sol territori. L’estat nació se cernia arreu i es va configurar de manera que necessitava el consentiment de súbdits o ciutadans per a desenvolupar la seva activitat. La població no podia escapar de les agències estatals, que s’encarregaren al mateix temps de facilitar nous mecanismes d’identificació per bastir una comunitat sòlida. Aquesta teoria fou combinada amb el primer llibre esmentat, en el qual dedicava l’atenció a la «invenció de les tradicions». Un invent intrínsec del nacionalisme que permetia inculcar determinats valors i conductes, vinculades sempre a representar una continuïtat del passat, i que prenien forma de pràctiques i rituals de caràcter simbòlic. L’objectiu era consolidar una tènue cohesió social al voltant d’un imaginari històric compartit, legitimar-lo i presentar-lo tan remot en el temps com fos possible perquè guanyés versemblança.

El següent teòric a considerar és Benedict Anderson i les seves Imagined Communities. Profusament característica, a la vegada que repetida, l’expressió «comunitats imaginades» compendiava perfectament la seva idea sobre les nacions: construccions vives únicament en les ments dels seus seguidors. La clàssica definició de l’antropòleg deia el següent: una nació és «comunitat política imaginada, i imaginada com inherentment limitada i sobirana».  Les nacions permetien una afecció fraternal de l’individu en grans grups humans, proferint una idea d’igualtat i camaraderia interna malgrat les distàncies geogràfiques, ideològiques i «obviant l’actual desigualtat i explotació» de classe.

La creació d’aquestes comunitats radicalment subjectives, segons Anderson, només fou possible per l’expansió d’una nova mentalitat encunyada al segle XVIII. Imaginar-les fou possible per la interacció entre un sistema de producció i relacions productives, una tecnologia de comunicació i la diversitat lingüística. Es referia, en efecte, a la connexió entre el capitalisme i la impremta. Precisament la impremta va permetre difondre volums literaris escrits en una mateixa llengua, creant zones més amplies i homogènies culturalment. El pas del temps va permetre que els textos cada vegada estimulessin més la identificació col·lectiva a través de nous imaginaris. Posteriorment arribaren mapes, imatges i un reguitzell de documents molt variat que fomentats per l’estat acabaren per legitimar la seva autoritat.

Un nou repte per l’estudi de les nacions

Deixant enrere la tríada modernista clàssica, en la qual hem desatès investigadors molt notables, no podem tancar l’apartat sense fer menció específica a Eugen Weber i George L. Mosse. Els seus respectius treballs es titularen Peasants into Frenchmen. The Modernitzation of Rural France, 1870-1914 (1976) i The Nationalitzation of the Masses (1985). El pilar d’ambdues obres fou la nacionalització, desemmascarant un nou front d’estudi que fins aleshores havia romàs en un plànol secundari. Els grans teòrics coetanis s’havien obstinat a prosseguir l’ortodòxia modernista, la qual incidia en què el nacionalisme fou engendrat per un conjunt d’elits amb determinades finalitats lucratives subsidiàries. Malgrat obrir la veda per començar, com diria Ferran Archilés, a fer «consideracions més pròpies d’una història social de la construcció de les identitats», l’acollida entre la historiografia de les nacions sincrònica no els hi féu justícia.

En canvi, les investigacions de Weber i Mosse foren rebudes amb gran acollida per les seves contribucions a la història francesa i alemanya. En el seu volum, Eugen Weber descriu la modernització d’amplíssimes regions rurals franceses. Aquestes comunitats estaven profundament afermades a modes de vida ancestrals, tradicions, costums i llengües pròpies. El seu contacte amb les enèrgiques ciutats era escàs o inexistent. Tanmateix, tot va canviar amb el perfeccionament de l’Estat francès que es tornà molt més invasiu amb l’ús d’«agències del canvi». Algunes molt explícites: millora en les xarxes de comunicació i subministrament, el servei militar obligatori i l’obligatorietat escolar. D’altres més subtils: la participació política, la industrialització i la pèrdua d’influència eclesiàstica rural, de tall popular i supersticiós. L’element de fons persistent fou l’aproximació i assimilació del camp a les ciutats. Weber parla de «colonització interna» per l’aculturació i integració forçada dels camperols als esquemes de la flamant identitat nacional. Mosse per la seva banda fou el precursor del terme «nacionalització de masses». La seva investigació desvetllava el procés de nacionalització alemany, fixant el punt de partida en el segle XIX i acabant en el nazisme. En el trànsit d’una etapa a l’altra, Mosse analitzava els actes festius i litúrgies que acabarien per conformar un nou culte polític, conjuntament amb monuments commemoratius, destinats a construir un relat mític i simbòlic per enarborar la consciència del poble. Dit d’una altra manera, es va aconseguir generar sentit de pertinència en una comunitat molt ben delimitada.

Fotografia d’una de les innumerables desfilades públiques que celebrava el règim nacionalsocialista. En aquesta ocasió, els soldats de la Wehrmacht travessen l’emblemàtica porta de Brandenburg. Font: Fine Art America

La reformulació de signe cultural

A mitjans dels noranta, la puixança de noves teories que incidien en la dimensió quotidiana i individual de la nació, sotmeses al gir cultural que patiren les concepcions modernistes, acabaren per transformar el paradigma interpretatiu. Arran d’això es desenvoluparen un seguit de teories historiogràfiques influïdes per l’antropologia que posaven de manifest la interacció entre l’individu i la nació. Es deixava de veure la nacionalització, tal com ho defineix Fernando Molina, com una «conversió religiosa» per considerar-la una «negociació comercial». Per primera vegada es focalitzava l’atenció en la condició subjectiva de la identitat, recuperant l’individu com el subjecte creador d’aquesta. Aquesta metodologia d’anàlisi, que capitaneja l’actual fase historiogràfica de les nacionalitzacions, concep els individus com a subjectes actius en la construcció de la nació.

No obstant això, sense oblidar-nos d’aquesta mutació historiogràfica, en aquest impàs sorgiren teories renovades dins el paradigma modernista que n’evidenciaven el bon estat de forma. Michael Billig en fou un d’ells i en l’obra Banal Nationalism (1995) relatava l’existència d’un nacionalisme banal, imperceptible, amb el qual convivim sense adonar-nos-en. El seu treball posava l’accent en el nacionalisme diari i quotidià: els cants de l’himne nacional, les banderes que onegen als edificis públics, les formes d’oci i consum massiu de béns, les seleccions esportives nacionals o la retòrica dels mitjans de comunicació, entre moltes altres mostres. L’individu les té perfectament interioritzades i no ho percep amenaçadorament, ans al contrari. El seu comportament públic i privat es fon amb la identitat nacional dominant emprant la cultura popular de masses i els mitjans de comunicació com el seu agent difusor. Aquestes exhibicions difícilment classificables, que s’insereixen en la dimensió rutinària de la nació, continuaven veient el subjecte com un recipient buit que configurava llur identitat per missatges subliminars -o no- rebuts des de les elits.

dims
Un grup d’escolars fa una jura de bandera a Ceuta. La fotografia és de l’any 2017. Font: The Huffington Post

Aparcant aquestes teories, en el que resta d’article ens basarem en les noves teories aparegudes amb l’entrada al segle XXI, que han suposat una remodelació integral dels paradigmes clàssics. L’afany per tractar la problemàtica de la nacionalització des d’una òptica cultural ha encetat noves vies d’anàlisi centrades en les experiències individuals i la multidireccionalitat d’aquesta, trencant amb el clàssic esquema «de dalt a baix», marcadament unidireccional. Treballs com els de Geoff Eley i Ronald G. Suny han simplificat les noves tesis agrupant-les en sis aspectes centrals: (1) tornar a situar la centralitat de la cultura en la formació nacional, defugint de nocions primordialistes; (2) entendre que les cultures de l’etnicitat són construïdes a través de camps de diferència intercanviables i dinàmics; (3) considerar el paper de la intel·liguèntsia nacionalista com un productor cultural més, no l’únic; (4) explorar les històries i processos de representació de les literatures nacionals oficials, però també de la cultura popular; (5) incloure la perspectiva de gènere com una part essencial de l’estudi de les nacions i (6) anul·lar l’eurocentrisme.

Precisament aquesta parella d’autors són els mateixos en dictaminar que la nació és un referent cultural que vincula representació i narració. De manera que la gran gesta nacionalista és l’elaboració d’un relat que pot ser transmès utilitzant emissors textuals, orals i visuals. El contingut d’aquestes narracions fou elaborat, en molts casos, a partir del segle XVIII, però la seva producció no s’ha aturat fins als nostres dies. La narrativa es bolca sobre l’individu, però està a les seves mans adquirir el missatge, modificar-lo o rebutjar-lo per tal de viure fidel a les seves pròpies conviccions entre unes lògiques nacional que l’afonen. Els agents generadors d’aquest relat són molt diversos, aquesta categoria inclouria des de periodistes fins a historiadors, passant per polítics o simples tertulians. Allò que els uneix és potenciar una determinada retòrica nacional.

El subjecte i la construcció de la identitat

La introducció de nous indicadors ha promocionat noves fonts i metodologies que han enriquit el marc historiogràfic. Les fonts personals, com per exemple els diaris biogràfics o la correspondència, han fet sobresortir la dimensió més individual de la nacionalització fixant-se en les experiències personals dels subjectes. Aquesta visió es contraposa als rols tradicionals on existeix un punt emissor definit, l’estat i les seves elits, i un punt receptor, les masses, declinant també les tesis essencialistes on la nació roman com a part intrínsecament vinculada a la identitat de l’individu. Aquests nous paràmetres d’investigació busquen desplaçar el discurs nacionalista, del qual emana una idea unívoca de la nació, per realçar la participació de les persones capaces de presentar desafiaments i revisions constants sobre el significat de la comunitat nacional.

Alejandro Quiroga ha proposat un model que inclou tres espais on es produeix la nacionalització. La seva tesi evidencia les múltiples dimensions del camp d’estudi, analitzant tres esferes d’interacció: la pública oficial, la semipública i la privada. La primera correspon a l’escola, el servei militar, l’ampliació de xarxes econòmiques i de comunicació així com els diversos serveis funcionarials, com ara correus o el sistema judicial. L’esfera semipública acull les institucions privades que es troben en espais públics. Aquí hi encabiríem partits polítics, sindicats, associacions culturals, grups esportius i institucions religioses. Aquests agents són fonamentals perquè, a banda de reproduir el discurs oficial, creen espais de sociabilitat i transmeten identitats nacionals heterogènies i, àdhuc, contraposades a les oficials. La darrera categoria abraça l’entorn familiar i les amistats de l’individu. En aquesta secció «els individus adquireixen una identitat nacional per mitjà dels anomenats «instruments de personalització de la nació», és a dir, canals de comunicació pels quals les persones es van creant una idea de què és la nació. Aquests «instruments» es donen majoritàriament en la infantesa i la joventut dels individus i no tots pertanyen a l’esfera privada, també n’hi ha que actuen en les esferes públiques i semipúbliques». Tot i la seva riquesa documental és una categoria complicada per investigar en quant a fonts. L’esfera individual ha de valer-se d’allò que contenen les fonts primàries més íntimes. Només així ens podem aproximar a les experiències de nació que esculpeixen les identitats en l’esfera més hermètica.

ooooppp
Un grup de hooligans del Real Madrid fa la salutació nazifeixista. Alguns dels seus companys exhibeixen banderes preconstitucionals i creus gammades. Font: Público

En aquest marc estipulat per tres esferes de nacionalització es produeix un procés que lliga la dimensió banal de la nació i la naturalesa inherent del capitalisme: «el consum de la nació», és a dir, la mercantilització d’aquesta. Si afirmem que hi ha productors de nació, algú ha de ser-ne el consumidor. Quiroga senyala dues vessants: una de figurada en la que l’individu s’apropia i adapta les narratives dels productors, i una altra més immediata i material, mitjançant la compra de símbols nacionals que l’individu adquireix a fi de donar sentit a la seva identitat.

Conclusió final

La finalitat última d’aquests articles era posar en evidència el desenvolupament i transformació que ha sofert el concepte de nacionalització en l’àmbit teòric. En ser un dels aspectes elementals dels estudis dedicats a les nacions i el nacionalisme, ha estat inevitable que el relat es fongués amb qüestions de caràcter més genèric. Una referència que s’ha vist incrementada a causa del bast període cronològic abordat, gran part del qual estava absent de treballs científics sobre la temàtica. Ha estat decisió de qui escriu aquestes línies ampliar la panoràmica historiogràfica fins a les acaballes del XVIII, per tal de poder contraposar les propostes teòriques pretèrites amb les que actualment gaudeixen de més vigència acadèmica.

Tot sigui dit, el relat no se cenyeix ni de bon tros a l’amalgama de variacions sofertes per les ciències socials a l’hora d’analitzar el fenomen. D’altra banda, el format limitat de la publicació, el qual sobrepasso amb escreix, m’ha forçat a destriar un bon nombre d’autors i tesis que de ben segur haguessin enriquit i millorat les aportacions suggerides. Una de les idees centrals que voldria aclarir en relació a la nacionalització, és que el sorgiment de nous punts de vista per interpretar-la no invaliden automàticament els existents. Les iniciatives teòriques no tenen una naturalesa categòrica, sinó més aviat contingent, essent molt habitual la coexistència mútua. L’establiment de punts d’enllaç entre les propostes teòriques, a banda d’enriquir, perfeccionar i generar-ne de noves, ens demostra clarament que el seu avenç el determina la dialèctica. I ja per acabar, agrairé enormement qualsevol rectificació o consell que se’m pugui fer arribar. Hom és conscient dels possibles errors o mancances que presenta el text, els quals estic disposat a comentar, debatre i corregir amb l’objectiu de millorar.

Read More

Introducció

La noció d’identitat, en el sentit original del terme, defineix el conjunt de característiques que fan d’un subjecte o element quelcom únic i irrepetible. Aquestes especificitats, al mateix temps, el diferencien de la resta. Tanmateix, resulta interessant observar que, quan ens referim a col·lectius humans, la significació d’identitat desborda la seva definició estrictament individual i passa a designar grups de persones que comparteixen un mínim comú denominador. Aquests trets compartits són els que conformen les identitats col·lectives, que al seu torn determinen en gran mesura les identitats individuals. El «jo» està constituït per un seguit de rols i identitats superposades: de gènere, ètniques, territorials, familiars, de classe i religioses. Per tant, la nostra identitat personal està condicionada per la relació i posició que tinguem respecte aquesta sort d’identitats compartides. No obstant això, des de fa dos segles, una de les identificacions col·lectives més influents i amb major capacitat de subjecció són, sens dubte, les identitats nacionals.

Anthony Smith en la seva obra National Identity posa d'exemple la trasbalsada vida d’Èdip rei, la narració de Sòfocles, per desvetllar com el jo el constitueixen múltiples identitats, condicionades per classificacions socials que poden ser modificades o abolides. Èdip i l’esfinx. Font: Museo Gregoriano Etrusco.
Anthony D. Smith en la seva obra National Identity posa d’exemple la trasbalsada vida d’Èdip rei, la narració de Sòfocles, per desvetllar com el jo el constitueixen múltiples identitats, condicionades per classificacions socials que poden ser modificades o abolides. Èdip i l’esfinx. Font: Museo Gregoriano Etrusco.

Pot semblar paradoxal que, en un món cada vegada més globalitzat, el nacionalisme segueixi gaudint d’una rabiosa actualitat. Ara bé, l’origen d’aquest malentès es deriva de l’equiparació naturalitzada que fem sobre dos conceptes que, malgrat hagin conviscut sota una mateixa estructura, són totalment diferents: parlem de l’estat i la nació. El segle XXI ha qüestionat seriosament els límits i competències dels estats mitjançant fluxos econòmics, financers i informatius que no s’inscriuen en aquests marcs. L’era mundial transnacional ha mostrat algunes debilitats dels estats que, tot i seguir encarnant la màxima expressió del poder, estan forçats a replantejar-se. En canvi, la qüestió de la identitat nacional segueix generant una inequívoca capacitat de mobilització i sentiment de pertinença.

La història recent de la humanitat ens n’ha brindat diversos exemples. En les darreres dècades, la força del nacionalisme -amb instigació imperialista- va contribuir al desmembrament de la URSS o a l’esclat de la Guerra de Iugoslàvia, així com al sorgiment de nous estats, com per exemple Namíbia, Timor Oriental o Eritrea, entre d’altres. Actualment, les referències a la identitat nacional no han minvat, ans al contrari. Són palpables, de manera regressiva, en les decisions de l’administració Trump, en la puixança de forces d’extrema dreta arreu d’Europa o en tràgiques neteges ètniques foses en intoleràncies religioses com les del poble Rohingya, a Birmània. En canvi, també s’utilitzen en clau emancipadora en territoris que cerquen la seva independència, com podria ser el cas d’Escòcia, el Quebec, Euskal Herria o, sense anar més lluny, Catalunya.

El nacionalisme s’ha mantingut perseverant, amb actitud estoica, davant les profundes transformacions del món contemporani. El redactat que ve a continuació se centrarà en comprendre precisament una de les seves vàlues principals: els mecanismes i agents que permeten la reproducció i divulgació de les identitats nacionals. Minimitzant els casos pràctics, focalitzarem l’atenció en l’apartat teòric, des d’on entrarem a valorar els processos de nacionalització de masses, un dels aspectes centrals del camp d’investigació dedicat al nacionalisme. Aquesta dimensió inclou el procediment segons el qual es crea, es transmet i s’incorpora el concepte de nació -i les idees que s’hi vinculen- en els individus. És a dir, la manera com es difonen socialment les identitats nacionals.

Val la pena tenir present que els estudis específics centrats en aquest àmbit concret del nacionalisme són relativament recents. En conseqüència, cercarem les seves arrels a través d’una introducció històrica i teòrica de caire més general sobre el món de les nacions. Fraccionada en dues parts, aquesta lectura pren forma d’estat de la qüestió. Seguint un itinerari cronològic lineal, en aquesta entrega, després d’unes consideracions inicials, començarem el recorregut al segle XIX, període d’apogeu de l’essencialisme, per finalitzar-lo a la primera meitat del segle XX, punt de partida dels primers estudis que mereixen ser considerats científics.

El bressol de la nació moderna

El concepte modern de nació es va consolidar a l’Europa de finals del segle XVIII i inicis del XIX, moment en el qual va adquirir noves efectivitats i atribucions polítiques. La irrupció del nacionalisme a l’arena política va modificar substancialment la concepció que es tindria a partir de llavors sobre les identitats, que assolirien un punt de no retorn en la forma sobre la qual es construïen. La inserció de la nació en la identitat de les persones desembocaria en la creació de l’esperit o geni nacional, l’embrió de la identitat nacional contemporània. Simultàniament, els individus, membres i valedors de la nació, adquiririen progressivament rellevància com a subjectes polítics i quedarien delimitats en nous compartiments juridicoterritorials. Ens referim, en efecte, al trànsit de súbdits a ciutadans. El nacionalisme, diu Craig Calhuon, fou «la part més important del consens tàcit que es va forjar en el segle XIX al voltant del que haurien de comptar les identitats polítiques idònies».

L’origen de la identitat nacional que coneixem actualment no es remunta, doncs, a temps remots, sinó que és de creació relativament recent. El seu sorgiment és paral·lel al redreçament i perfeccionament que patiren els estats nació vuitcentistes. Partim a l’alba d’aquest segle per exposar breument les dues concepcions principals del nacionalisme primigeni i la manera segons la qual es duia a terme la nacionalització. Per fer-ho, emprarem els arguments dels ideòlegs nacionalistes de l’època, intentant oferir una visió completa del fenomen, anterior fins i tot, als estudis acadèmics.

El primer model, matriu del nacionalisme liberal-voluntarista, neix al tombant del segle XVIII i considerava que la formació de les nacions era conseqüència d’un acte d’adhesió voluntària; el desig cristal·litzat de tots els membres que componen la societat civil d’esdevenir un col·lectiu. Les nacions no eren organismes naturals ni provenien d’un passat ancestral, sinó que afloraven a través d’un gest estrictament polític. Els límits de les nacions no responien a criteris ètnics, històrics, culturals o religiosos, sinó al conjunt de ciutadans que habitaven un territori i que, a través d’un contracte social, es reconeixien mútuament i se sotmetien als designis legals d’una constitució.

Aquest nacionalisme és pioner en l’ús de la idea de sobirania nacional: la nació, font d’on emanava i residia la sobirania, quedava institucionalitzada en les estructures de l’estat, que actuaven en nom de la nació. La voluntat és un dels pals de paller d’aquest arquetip, car n’impregna totes les seves expressions. Com que qualsevol comunitat podia convertir-se en una nació si així ho expressava, els individus que en formaven part esdevenien «nacionalitzats/membres de la nació» de motu proprio. Amb la mateixa facilitat hom podia renunciar-hi.

La Revolució francesa cimentà la seva legitimitat i desplegà una proposta política neòfita en aquests termes, creant un precedent quasi paradigmàtic. La superació de l’Antic Règim fou molt més profunda del que pot semblar a primera vista. Així i tot, des de bon inici es fongué amb nocions ètniques i imperialistes que en desvirtuaren el sentit. El pare intel·lectual d’aquesta teoria fou Jean-Jacques Rosseau, del qual se’n van extreure les aportacions sobre el contracte social i la sobirania popular. Tanmateix, al llarg de tot el segle XIX se’n feren abundants revisions i contribucions. Foren especialment rellevants les d’Ernest Renan, Giuseppe Mazzini i John Stuart Mill. Si fem un salt del full al mapa, els països que es feren garants d’aquest nacionalisme, malgrat els biaixos, serien el Regne Unit, França, els Països Baixos, Suïssa o els Estats Units, entre altres.

Què és una nació? es preguntava Ernest Renan en la conferència que oficià el 1882. Font: En Français, Classe!
Què és una nació? es preguntava Ernest Renan en la conferència que oficià el 1882. Font: En Français, Classe!

Pel que fa a la segona tipologia de nacionalisme, hem de situar-ne l’aparició al primer terç del segle XIX. Sorgí com a reacció a les successives invasions napoleòniques, causants del despertar de la consciència nacional en molts punts d’Europa. Allunyat de l’òptica voluntarista, en aquest nacionalisme predominaria la qüestió ètnica i ha estat batejat com a nacionalisme essencialista. El pensament germànic, malgrat que no en fou l’única mostra, n’esdevindria el màxim exponent. Vinculat al Romanticisme, es manifestava contrari als «abusos de la raó», qüestionant-se seriosament el paradigma racional-positivista que havia predominat a l’Europa occidental des del segle XVII. Els ideòlegs més rellevants d’aquest corrent foren els filòsofs Johann Gottlieb Fichte, amb els seus Discursos a la Nació Alemanya, i Johann Gottfried Herder.

La formació de l'esperit nacional (FEN) era una assignatura obligatòria de batxillerat durant el franquisme. Pretenia inculcar els valors que propugnava el nacionalisme espanyol del Movimiento Nacional. Font: Todo colección
La formació de l’esperit nacional (FEN) era una assignatura obligatòria de batxillerat durant el franquisme. Pretenia inculcar els valors que propugnava el nacionalisme espanyol del Movimiento Nacional. Font: Todo colección

La nació es presentava com un ens abstracte, anterior i superior a les pròpies persones que la componien, l’origen de la qual es remuntava en la nit dels temps. En canvi, la seva existència era un fet objectiu. Davant la «sobirania nacional» hi trobem l’«esperit del poble» (volkgeist en alemany), l’essència que convertia les nacions en genuïnes i autònomes. Aquest grau d’autonomia justificava que cada nació havia d’escriure i seguir el seu destí. L’estat seria l’artefacte polític emprat per acabar de realitzar-se i fer-se present en l’escena internacional. Allò que permetia distingir objectivament una nació d’una altra eren característiques com ara l’ètnia, la cultura, la territorialitat o l’organització social. Aquests elements havien romàs immutables al transcurs de la història i aquells qui els compartien eren indestriablement membres de la nació. En efecte, la condició per pertànyer-hi no s’adjudicava a través d’un acte d’adhesió voluntari, sinó que vindria donat pel naixement en un determinat entorn «nacional». Els territoris de tradició germànica i els estats de l’est d’Europa serien susceptibles de ser encabits en aquest model. Aquesta apreciació es fa seguint un dictamen gairebé antonomàstic, per bé que no són les úniques realitats mereixedores d’aquesta denominació. De la mateixa manera que ocorre amb l’anterior prototipus, la prèdica nacionalista està sempre sotmesa a variacions en funció del marc geogràfic o temporal en què es desenvolupa.

La trampa discursiva

La comparació entre els dos nacionalismes ens presenta arquetips completament dicotòmics. Tanmateix, en buidar la trama argumental d’argüicions nacionalistes, emprades per adulterar la seva legitimitat, marcs d’actuació i existència singular, existeixen nombrosos punts de connexió entre els dos models. De fet, a efectes pràctics, en el període vuitcentista un fou clarament hegemònic. Així ens ho determina el transcurs històric de les societats del XIX i inicis del XX. Tal com intentarem demostrar, cap realitat geopolítica concreta encaixa plenament en les definicions proposades i, per tant, elimina la possibilitat de bastir-ne una teoria basant-se únicament en aquests termes. Així doncs, no poden oferir una explicació científicament vàlida per comprendre i analitzar com es duen a terme els processos de nacionalització.

Tanmateix, cal tenir molt present que les dues formes nacionals primigènies, salvant evidents distàncies, fonamentarien la base dels estudis sobre el nacionalisme fins a la segona meitat del segle XX. Hans Kohn, filòsof i historiador de gran prestigi en aquesta matèria, publicà el 1944 The Idea Of Nationalism, on aprofundia sobre aquesta divisió. Malgrat no ser l’única contribució important de l’obra, fou qui va descriure amb major perícia la fecunda proposta de dos models antitètics. El primer que hem tractat correspondria al de l’Europa occidental, sorgit després de la Revolució francesa i regit per principis «voluntaristes/cívics»; el segon neix com a reacció a aquest i s’ubica a l’Europa oriental, marcat per una forta càrrega «orgànica/ètnica».

Nombroses investigacions posteriors seguirien reproduint aquesta diferenciació, continuant amb el llegat de Kohn. No obstant això, els estudis recents han demostrat que aquesta tesi és poc convincent i s’allunya de la realitat. Investigadors com Taras Kuzio consideren que la tesi de Kohn «està idealitzada i no encaixa en els estudis històrics o teòrics». Els estats «cívics» o «ètnics» purs només existeixen en la teoria. Allò que existeix és el dinamisme històric, gairebé pendolar, en el qual hi ha moments on predominen determinats components de la identitat nacional que s’aproximen més cap a una de les tipologies, per bé que mai hi encaixen plenament. És més, la trajectòria històrica de les nacions considerades paradigmàticament «cíviques» està farcida d’imperialisme, racisme i etnocentrisme.

Exposem-ne alguns exemples. Estats Units no va alliberar els esclaus negres fins a la dècada de 1860, però la concessió de drets civils elementals, com ara el vot, no va ser atorgada a aquest col·lectiu fins a la de 1960. França encetà guerres expansionistes de la mà de Napoleó Bonaparte exportant la «superioritat» del model nacional francès. També dugué a terme una homogeneïtzació cultural que deixà anorreada la diversitat etnicocultural del país, especialment durant la Tercera República (1870-1914). Alhora, sostingué un imperi colonial fins al 1962, data de la independència d’Algèria. Els episodis de discriminació no es limitaren a les poblacions indígenes, sinó també contra els pied-noirs (colons europeus) repatriats. Per últim, Anglaterra, que sempre s’ha mostrat intolerant i preeminent respecte les nacions properes, les quals ha envaït i sotmès. Gales, Escòcia i especialment Irlanda foren vilipendiades durant segles. El menyspreu als irlandesos ha mantingut encesa la flama de conflictes ètnics, territorials i religiosos fins als nostres dies. Tot això, sense entrar a valorar que l’imperi anglès fou el major que ha conegut mai el món, amb tot el que això implica.

Quan vam baixar del vaixell els comunistes de la CGT ens van rebre amb les pancartes de "Els peus negres al mar". Font: Extracte del llibre «Les Pieds-noirs à la mer» de Fred Neidhardt.
Quan vam baixar del vaixell els comunistes de la CGT ens van rebre amb les pancartes de “Els peus negres al mar”. Font: Extracte del llibre «Les Pieds-noirs à la mer» de Fred Neidhardt.

Per aquest motiu, afirma Kuzio, no podem parlar d’estats cívics consolidats fins als anys seixanta del segle XX. Precisament aquests estats occidentals han evolucionat d’estats ètnics a cívics de manera gradual, una vegada «el nucli ètnic [ha tingut] seguretat en si mateix dins del seu territori delimitat per a obrir la comunitat a aquelles persones que procedeixen d’altres grups ètnics». De fet, hi ha autors que consideren que la vinculació entre els postulats liberals i el nacionalisme esdevenen un antagonisme en si mateix difícilment superable.

Recollint el que s’ha dit, resulta evident allunyar-se del parany discursiu nacionalista i apostar per analitzar la nacionalització de les societats vuitcentistes a través de la pròpia praxi nacionalista. Lluny dels patrons «cívics/voluntaristes», la dinàmica nacionalista hegemònica durant el segle XIX s’atansava cap a postures essencialistes. Tenint en compte les especificitats de cada realitat nacional, tot seguit es detallaran únicament aquelles característiques presents en un ampli contingent de casos.

La nació en l’essència de l’individu

Hem exposat que, al segle XIX, el nacionalisme fou la pedra angular en la qual confegirien les identitats polítiques plenes. Simultàniament, apunta novament Calhoun, «va jugar un paper fonamental en el desenvolupament del pensament essencialista, que també va ser bàsic en el la constitució de la raça, el gènere, l’orientació sexual i altres tipus d’identitats col·lectives». L’essencialisme tractava de reduir la diversitat d’una població a determinats criteris elementals, utilitzats per constituir el seu caràcter més decisiu i extreure’n l’essència que el definia. Aquesta afirmació, sovint, tot i que no sempre, solia anar acompanyada de la certesa que l’essència era d’origen natural o inevitablement objectiva.

L’adveniment de la modernitat industrial, globalitzada i de masses trobà en el nacionalisme un artefacte cultural indispensable pel desplegament efectiu de determinats programes sociopolítics. Arran d’això la identitat nacional passà a convertir-se en un atribut inherent de cada individu. El nacionalisme es transformà en una mena de religió secularitzada, fixant una visió ortodoxa de la nació per inserir-la en la ciutadania com un element fonamental de la seva identitat. El compliment d’aquest requisit atorgava un relat sòlid sobre la identitat personal dels individus que es fonamentava en un conjunt de formulacions inqüestionables.

Logotip de la Reichskulturkammer (RKK). Institució nacionalsocialista que regulava totes les expressions i oficis relacionats amb la cultura del Tercer Reich, els quals sempre havien de casar amb l’ideari nazi. «Qui col•labora en la producció, la reproducció, l'afaiçonament espiritual o tècnic, la difusió, la conservació, la venda o l'agència de bens culturals, ha de ser afiliat a la cambra competent per a la seva activitat. Difusió també compren la producció i la venda de mitjans de difusió. Font: Viquipèdia
Logotip de la Reichskulturkammer (RKK). Institució nacionalsocialista que regulava totes les expressions i oficis relacionats amb la cultura del Tercer Reich, els quals sempre havien de casar amb l’ideari nazi. «Qui col•labora en la producció, la reproducció, l’afaiçonament espiritual o tècnic, la difusió, la conservació, la venda o l’agència de bens culturals, ha de ser afiliat a la cambra competent per a la seva activitat. Difusió també compren la producció i la venda de mitjans de difusió. Font: Viquipèdia

S’assumia d’entrada que les persones formaven part d’una nació única i exclusiva, així com d’una determinada raça, gènere o orientació sexual, entre altres afirmacions. Cadascun d’aquests elements descrivia intrínsecament la seva personalitat i conducta. De manera paral·lela, el pensament essencialista va redissenyar la concepció de les identitats col·lectives, destriant certs aspectes i reduint els restants al seu extracte més elemental. Aquest fet tingué una important repercussió en les identitats individuals. La nació, per la seva banda, desenvolupava un paper concret. Si bé es trobava per sobre dels propis individus, aquests l’encarnaven i s’establia una simbiosi. La llibertat i plenitud personal únicament era realitzable si la nació, en la seva màxima expressió, era totalment autònoma. Alhora, se cercava la creació de realitats culturals o espais vitals únics i exclusius. L’evidencia més clara venia marcada per l’assoliment d’un entorn cultural pur que usés una sola llengua, adoptés un sistema de valors compartits i elegís una forma de govern immutable que estigués sempre al servei dels interessos nacionals.

Aquesta visió no comprenia les persones com un subjecte autònom, sinó com una individualitat sotmesa indefugiblement als designis del nacionalisme. Les nacions esdevenien l’únic subjecte autònom sobre el qual es desenvolupava la història. Encara que s’hagi exposat la doctrina essencialista en temps verbal passat, la seva allargada ombra es mantingué viva fins a la primera meitat del segle XX. Àdhuc, segueix essent una retòrica present en els discursos de líders nacionalistes contemporanis. Això no obstant, en clau historiogràfica, compartir uns determinats principis rectors, basats en una concepció natural i objectiva d’una nació específica, fan que l’ortodòxia nacionalista acabi per dirigir-se únicament als interessos particulars de cada nació. Aquesta premissa desestima qualsevol oportunitat de confeccionar-ne una teoria global.

És evident, diu Fernando Molina, que «si la nació és considerada una identitat natural que pren forma social com a «sentiment», la seva anàlisi històrica té un recorregut molt limitat». La historiografia no pot dedicar-se a analitzar emocions o estats de consciència. L’empenta dels nous estudis provinents de les ciències socials rebutjaren flagrantment aquests postulats, puix confirmaren que la identitat és cultural i subjectiva. L’evolució trepidant de les investigacions sobre el nacionalisme demostraren que la identitat, en qualsevol cas, és una construcció narrativa que pretén aportar sentit a l’experiència vital de les persones. En tot aquest entramat, la nació hi juga un paper protagonista perquè és el referent fonamental d’aquesta construcció, conferint a l’individu unitat, coherència, continuïtat històrica i orientació política a les seves vivències passades i presents. La dimensió narrativa de la nació atorga a l’historiador la capacitat per investigar el procés segons el qual els individus decideixen apropiar-se’n. En no aprofitar aquesta potencialitat, en paraules d’Ernest Gellner, l’historiador acceptaria «de manera tàcita, indirecta, la presumpció més desafortunada de l’ideòleg nacionalista: que les «nacions» existeixen com el fet més normal del món». Deixant de banda aquesta qüestió, en l’àmbit historiogràfic es tancava una etapa confusa i poc rigorosa per inaugurar-ne una de nova.

El trànsit cap a un model historicista

La concepció naturalista de la nació, la mateixa que havia impregnat tots els camps acadèmics, va quedar obsoleta. Ho féu després de generar innumerables conflictes de diversa mena. Les religions establertes que són indestriablement universalistes, com ara el catolicisme, xocaven amb els designis particulars de cada nació i es van veure qüestionades. La costosa tasca d’ajustar l’amalgama de xarxes culturals humanes en compartiments polítics senzills i nítids comportà tràgics èxodes i expulsions forçoses. A més, fou la font d’on brollà l’antisemitisme. La mostra més clara d’aquesta deformació ideològica i inflamació nacionalista la protagonitzà l’ascens del règim nacionalsocialista alemany. Tal com exposa Antonio Lopez, «juntament amb el darwinisme polític i el biologisme, nodriren els corrents eugenèsics i estigueren en l’origen de la jerarquització de les races i, en conseqüència, de la superioritat de la raça ària». Ja fos a la pràctica, on l’aplicació extrema d’aquests principis desembocaria en els feixismes i els horrors de la Segona Guerra Mundial, o en la teoria, on aquests postulats tenien poc recorregut analític, l’essencialisme fou forçat a un replantejament.

Després d’aquests infortunis, l’acadèmia no prengué en consideració aquests arguments i els condemnà a l’ostracisme. Des de llavors, les ciències socials van capgirar el concepte i s’interessaren pel seu substrat subjectiu. És en els anys centrals del segle XX, concretament entre el 1944 i el 1960, quan aquest camp va patir una transformació radical i començà un nou cicle d’estudis sobre el nacionalisme i la identitat nacional. El gir intel·lectual sofert en aquest camp va acabar per confirmar que les nacions no són fenòmens naturals, sinó creacions històriques. Per tant, prosseguint amb la idea prèviament esmentada, calia descobrir com s’havia produït la naturalització de la nació en la vida dels individus durant l’època contemporània.

Elie Kedourie, el 1960, en la seva obra Nationalism, fou més taxatiu: «El nacionalisme és una doctrina inventada a l’Europa de començaments del segle XIX». Sobre la seva aportació, destacar la reducció del marc cronològic i geogràfic a l’Europa vuitcentista, on la nació constituïa una nova forma de «religió civil». El nacionalisme, segons Kedourie, pretenia subministrar un criteri per generar unitat a una determinada població i que aquesta disposés d’un govern exclusivament propi, que l’estat exercís legítimament el seu poder i organitzés de manera justa la societat internacional. L’historiador iraquià exiliat a Londres es va centrar, especialment, en desvetllar la dependència intel·lectual del nacionalisme. Afirmà que mitjançant les paraules de l’alta filosofia els governants podien controlar millor als governats, que queien en la trampa de la seva pròpia capacitat de llegir i escriure, obtenint així el seu suport actiu o la seva aquiescència passiva. D’altra banda, un altre autor a considerar és Rupert Emerson, l’historiador que va modificar el substrat semàntic en descriure-ho com un «fenomen subjectiu». Emerson va posar l’accent en què la idea de pertinença a la nació se sustentava en un conjunt simbòlic i referencial. Aquest entramat era capaç de «dominar eficaçment les lleialtats humanes, imposant-se sobre les exigències d’altres comunitats menors encabides en la nació, així com per sobre de la resta que s’encavalcaven amb ella o l’englobaven potencialment en el si d’una societat encara més gran».

La visió immutable de l’essencialisme quedà en entredit quan els acadèmics dictaminaren que es tracten de construccions històriques. On no hi ha consens, és en els elements que conformen aquesta estructura i la seva projecció. Font: Pinterest.
La visió immutable de l’essencialisme quedà en entredit quan els acadèmics dictaminaren que es tracten de construccions històriques. On no hi ha consens, és en els elements que conformen aquesta estructura i la seva projecció. Font: Pinterest.

Hans Kohn, l’autor abans esmentat, trencà amb la dinàmica i va determinar el 1944 que no es podia parlar de nacionalisme en propietat abans del segle XVIII, titllant l’etapa prèvia de «prenacionalista». La biografia d’aquest jueu txec exiliat el 1933 cap als EUA ajuda a entendre la seva lectura del nacionalisme, el qual considerava pervertit des dels seus orígens liberals fins a l’apogeu del segle XX, on aflorà la seva vessant més destructiva. L’experiència immediata de la guerra influí comprensiblement en els estudis sobre nacionalisme posteriors a 1945, que autor rere autor conformaren una «veritable escola del pessimisme», que diria Ferran Archilés. El 1953, el catedràtic de Yale Karl W. Deutsch, publicava Nationalism and Social Communication allunyant-se de Kohn i posant l’accent en la capacitat del nacionalisme per crear una esfera de comunicació compartida entre els membres de la nació i, per tant, en la consciència nacional. La seva contribució provenia de les tesis funcionalistes i les teories de la modernització. Deutsch, tal com veurem més endavant, fou decisiu en les contribucions d’altres autors insígnia com Ernest Gellner, Benedict Anderson i Eugen Weber.

A tall de tancament, aquests noms són alguns dels responsables més destacats de la ruptura, tractant per primer cop la nació com una construcció social de naturalesa politicocultural. Malgrat tot, no s’havia aconseguit datar el procés ni definir els motius de la seva naturalització en la vida de les persones. Historiogràficament ens trobem en un impàs, caracteritzat pel sorgiment de nous estudis professionals que, donada la seva novetat, travessaven un camí verge. Els historiadors d’aquest període estaven focalitzats en comprendre de manera genèrica què eren les nacions, els seus orígens i funcionament. Encara haurem d’esperar gairebé una dècada per poder analitzar obres dedicades exclusivament als processos de nacionalització.

Conclusió

En aquesta primera entrega hem desglossat les principals impressions teòriques al voltant de la creació de les identitats nacionals. En primer lloc, s’han analitzat les nocions més elementals en les quals es va basar el nacionalisme vuitcentista, període d’eclosió d’aquesta doctrina. En aquest mateix punt hem analitzat la bifurcació en dues concepcions completament antagòniques: la liberal-voluntarista i l’ètnica. Posteriorment, s’ha desmantellat el bastiment argumental nacionalista per redireccionar l’exposició cap a una vessant més objectiva, cenyida a l’anàlisi històric de les societats del XIX. Més endavant, s’ha pres de referència el pensament essencialista, principi imperant en les dinàmiques històriques de molts països fins ben entrat el segle XX. En última instància, s’ha posat el focus en el gir intel·lectual que patiren les interpretacions acadèmiques en l’estudi de les nacions i el nacionalisme. Es rebutjà el pilar discursiu essencialista, segons el qual les nacions havien existit des de sempre i tenien un caràcter natural i objectiu, atorgant per primera vegada la qualitat de construccions històriques a les nacions.

En la propera publicació s’entrarà de ple en els anys seixanta i setanta del segle passat, on la irrupció del paradigma modernista, replet de subtendències internes, es tornà hegemònic fins als nostres dies. A grans trets, els modernistes conceben la nació com una comunitat política derivada de la modernitat; creada, mecànica, dividida i construïda eminentment per elits. Tanmateix, tindrem en compte el gir cultural que aportà una nova perspectiva a aquestes tesis recolzada en lectures de l’antropologia del contacte cultural i processos d’identificació, demostrant que l’individu té la necessitat de dotar-se de significat en societats nacionals. En darrer terme, aprofundirem en la dimensió individual dels processos de nacionalització, valorant els subjectes de manera concreta i les seves experiències.

Read More

Occitanie-Pays Catalan: qüestió de supervivència (I)

La darrera reforma territorial francesa ha estat l’últim episodi a posar de manifest les reivindicacions nacionals de la Catalunya Nord. Per cercar l’origen d’aquestes demandes, en la primera entrega es feia una aproximació històrica als segles XVII i XVIII, destacant-ne aquells successos més rellevants on convergia la força abassegadora de l’assimilació francesa enfront una catalanitat indòmita, decidida a preservar llur identitat.

En el present article se seguiran les mateixes directrius, fent un breu repàs a la història nord-catalana del segle XIX. Convé recalcar que l’evolució política de l’Estat francès en aquest lapse de temps és complexa i està sotmesa a canvis permanents, sovint antagònics, en els règims polítics. En tots aquests processos la Catalunya Nord s’hi veu forçosament implicada. Dit això, en aquesta darrera entrega no es pretén fer una anàlisi exhaustiva sobre la situació de la Catalunya Nord en cada un d’aquests períodes. L’objectiu principal és simplificar al màxim cada etapa i traçar un recorregut històric paral·lel en el qual s’identifiqui constantment què passa a França i, a la vegada, quina és la situació nord-catalana. Els elements en els quals recaurà una atenció particular seran els mecanismes estatals emprats per fer efectiu el procés de nacionalització. Tanmateix, també es posarà èmfasi en quines han estat les apostes politicoculturals del territori per fer front als embats d’estandardització política i revertir la política d’assimilació cultural. Només així podem condensar un volum d’informació tan extens i resseguir els camins pels quals ha transitat la història de la Catalunya Nord, esbrinant alguna de les claus que l’han conduït a la situació actual.

L’article anterior finalitzava al tombant del segle XVIII, resumint breument els esdeveniments de la Revolució francesa i la seva afectació en terres nord-catalanes. Cal romandre a les acaballes del segle, en plena efervescència revolucionària, per entendre de quina manera sorgeix el concepte de nació a França, condició sine qua non per desenvolupar la seva política nacionalitzadora. El segle XIX francès fou testimoni d’una transformació transcendental en la condició social dels seus habitants, que deixaren de ser pagesos per convertir-se en ciutadans.

baixa
Llibertat, igualtat i fraternitat o la mort. Un dels lemes usats durant la Revolució francesa.

La nació segueix articulant avui dia el sistema simbòlic més gran de representació de la dominació i la seva legitimitat. El seu origen es remunta segles enrere, però en la França del segle XVIII, especialment durant la Revolució, adquireix significat polític substituint eficaçment la legitimitat monàrquica per la racionalista republicana. És durant aquest procés quan se li concedeix una posició i unes funcions determinades. La responsabilitat d’aquesta mutació recau sobre les elits revolucionàries, sobretot les jacobines, que confluïren amb les masses populars mobilitzades en un projecte polític comú. Per fer-ho, combinaren de manera pràctica els relats mítics sobre l’origen de la comunitat política i tots aquells elements racionals de dominació i legitimació provinents del patriotisme il·lustrat.

Fou en el context de crisi financera i política que travessava el regne quan les elits opositores aprofitaren per traslladar el significat de nació de la legitimitat tradicional a la racional il·lustrada. Abans de tot això, la nació era entesa pel conjunt d’elits marginades de les estructures de poder reial com la seva pròpia comunitat política, en la qual varen incloure representat tot el poble francès. En el moment en què la noblesa i el clergat varen abandonar els Estats Generals de 1789, aquesta institució canvià el seu significat per convertir-se en l’Assemblea Nacional, un gir polític decisiu orquestrat pel Tercer Estat. Els representants del Tercer Estat, una amalgama de burgesos de diverses tendències, foren des de llavors els representants de la nació, en una representació nacional que es proclamà immediatament com a única i indivisible.

couder_stati_generali
Pintura de la inauguració dels Estats Generals de 1789.

Posteriorment, tot i la persistent successió de règims polítics i les pressions exteriors rebudes, que en variaren la seva articulació interna i externa, la nació aconseguí conservar la seva funció més important: servir de marc referencial per fixar l’abast i els codis simbòlics que regeixen l’accés i l’exercici de la ciutadania. L’historiador David Bell ho exemplifica de la següent manera: “Durante la Revolución los dirigentes franceses intentaron crear la nación más que reformarla. Procuraron forjar una comunidad verdaderamente nacional, dándole a sus ‘pueblos’ diversos un conjunto de principios políticos comunes, fidelidades, hábitos y un lenguaje común, en breve, una identidad compartida. Apuntaban a definir claramente quién es ciudadano francés y quién extranjero y a establecer las fronteras nacionales que regruparan a los ciudadanos. En otros términos: la idea de nación superó la de identificación de un grupo. En adelante quedó ligada a un programa político ambicioso que con justeza merece el título de nacionalista y cuyo elemento clave es la regeneración del carácter nacional”. (Bell 2001, traducció d’Eduardo J. Vior)

Els nord-catalans creien que la seva adhesió cívica a França no havia d’implicar necessàriament la deserció lingüística. No obstant això, des del Comité de Salut Public va obrar-se deliberadament per eliminar les llengües vernacles de l’Estat, que foren considerades contrarevolucionàries, contràries al progrés i un obstacle per a la unió entre ciutadans diversos. La Pàtria parlava únicament en francès i sota les inexpugnables premisses dels drets de l’home, la llibertat, la igualtat i la fraternitat foren sentenciades la resta de llengües. Els règims successors salvaguardaren el prestigi i predominança del francès gràcies a l’interès de les classes benestants per conservar les conquestes materials adquirides a través de les desamortitzacions que es feren durant la Revolució. La “llengua de la llibertat” gaudia de l’interès afegit de ser la protectora de la propietat, un dret que es considerava sagrat i inviolable. Aquest és el motiu pel qual les noves fidelitats franceses estigueren assentades en bases materials.

Reprenent el fil argumental de la primera entrega, ens traslladem al cop d’Estat de Napoleó del 9 de novembre de 1799, en el qual es va desballestar el directori. La passivitat nord-catalana davant els esdeveniments fou absoluta, ja que en general ningú pretenia sortir en defensa d’un règim que tant els havia desencisat. L’administració napoleònica féu que la divisió departamental com a marc territorial es perfeccionés i consolidés. Convé ressaltar l’aparició d’una nova figura de funcionari estatal: el préfet, que estava al capdavant d’un departament. La plantilla restant en els espais de decisió politicoadministrativa la seguirien conformant els antics revolucionaris moderats. La proclamació de l’imperi va suposar, de nou, un esforç per a la població: passos i lleves de tropes sumades a una pressió fiscal abusiva, en una dinàmica de confrontacions bèl·liques incessants. La tendència a les desercions i contraban tornà a accentuar-se i vingué acompanyada d’una implacable repressió. La situació s’agreujà quan el 1808 es declarà la guerra contra Espanya i afloraren de nou violentes resistències dels habitants de la Catalunya Nord, farts de les requisicions i passatges de tropes. Val la pena dir que la desfeta manu militari del projecte imperialista napoleònic i la posterior Restauració borbònica del 1814 foren vistes pels catalans amb desinterès i apatia, farts de guerres i canvis en les altes esferes polítiques que no aportaven cap solució als seus problemes quotidians. En definitiva, cap de les futures orientacions que adoptà l’Estat en el futur més immediat gaudiren de bona acollida al departament.

Les restaurades autoritats reials van mantenir intactes l’estructura i els caps de les administracions. Això fou aprofitat pels burgesos afrancesats de Perpinyà, que incrementaren els seus guanys sota el paraigua de l’Estat. L’arribada de Lluís Felip I al tron l’any 1830, el darrer monarca amb títol reial de l’Estat francès, no va generar gaire enrenou als Pirineus Orientals, més enllà d’alguns canvis en les prefectures i alcaldies. En canvi, el que si és remarcable fou l’aparició de dos corrents de pensament antagònics: els republicans i els carlins (o legitimistes), partidaris dels borbons. Els republicans van enfortir-se per la nefasta gestió de la Monarquia de Juliol, aconseguint una influència notòria a la ciutat de Perpinyà, integrant la petita i mitjana burgesia que comptava amb el suport de petits cercles obrers i jornalers. La seva figura més destacada era l’intel·lectual català Francesc Joan Domènec Aragó, que n’era el portaveu departamental. D’altra banda, els legitimistes eren forts a les àrees rurals del Conflent, el Vallespir i a la Cerdanya, des d’on mantenien contacte amb els carlins de la península. Les seves files estaven compostes gairebé únicament per camperols i membres del baix clergat.

francois_arago
Retrat de l’intel•lectual nord català Francesc Joan Domènec Aragó.

Fou durant la Restauració que s’erigí l’escola com un afer d’Estat. L’aprovació de la Llei Guizot el 1833 establiria una escola a cada municipi i en permetria l’accés gratuït per aquelles famílies que no podien costejar-se’n l’ingrés. Haurien de passar encara alguns anys perquè l’obligatorietat aparegués en un projecte de llei, inconcebible per la necessitat de seguir disposant de mà d’obra infantil. Un aspecte realment rellevant fou la substitució progressiva de l’església en matèria educativa. En aquest moment, el discurs entorn l’ensenyament públic el trobem sotmès a una doble interpretació: la dels intel·lectuals progressistes, que veien en una població instruïda les bases d’un país lliure i just, i la de les classes dominants, que requerien de centres d’adoctrinament per apaivagar les pretensions de canvis estructurals esperonats per la classe obrera. Tanmateix, en aquesta llei s’assentaven les bases d’una determinada política escolar concebuda per desposseir de llurs identitats els nord-catalans. 

Una dècada després, en el context de la primavera dels pobles de 1848, la revolució iniciada a Paris desbancà el monarca i es proclamà la Segona República francesa. Les manifestacions per celebrar l’esdeveniment ompliren els carrers de Perpinyà donant suport a la família Aragó, que s’havia llaurat una gran reputació gràcies a la seva vinculació amb el diari L’indépendant des Pyrénées Orientales, fundat el 1846 amb una editorial republicana. Les eleccions celebrades l’abril d’aquell any via sufragi universal masculí donaren una clara victòria a les candidatures del clan Aragó. En sortiren elegits Francesc (escollit més tard ministre a França), el seu fill Manuel, el seu cunyat Guiter i el seu germà Esteve entre d’altres. Conegut també com a François Arago, aquest burgès afrancesat fou la cara visible de la família i un referent per a la societat nord catalana. Convertit més tard en un emblema nacional, el seu ascens meteòric i la seva brillant carrera foren caracteritzades per l’enaltiment constant a l’esperit francès mentre ocultava el seu origen “provincià”. La seva figura és vital per entendre la importància de l’elit política i social en la societat nord catalana de l’època: “Arago representa l’èxit, l’assoliment social i la promoció familiar dins de França a partir d’un camí racional i espectacular. […] La vida i l’evolució de François Arago (1786-1853) esdevé un model, en un moment històric concret, per als seus conciutadans. Home de ciències, membre destacat de la maçoneria, ocupa el càrrec de diputat i viu, amb les seves contradiccions i canvis inclosos, els processos entre republicans i monàrquics. Tot i que el 1840 encara no s’havia avesat gaire a la idea republicana, n’entreveu la importància per assolir el poder. Així, també serà diputat durant la II República, el 1848-49. […] Van contribuir a «faire la France», la qual cosa seria reconèixer un honor prou important per a una família «de províncies» del sud, d’una província oficialment «reputada estrangera» fins pràcticament la Revolució Francesa. […] Aquest seria l’exemple més destacat, per no dir el que fonamenta part dels «moviments» clientelars a la Catalunya del Nord. (Forcada i Jané, 2009).

La segona rèplica revolucionària de l’estiu de 1848 generà violents enfrontaments amb les forces repressives als carrers de Paris. Les autoritats sentien que el control de la situació se’ls podia escapar i respongueren amb una sanguinària operació repressiva a gran escala. La inseguretat i la por caracteritzarien aquest turbulent període del qual en sortiren reforçades les faccions conservadores. Els sectors més reaccionaris guanyarien terreny en les eleccions legislatives als republicans, per després vèncer-los en les presidencials i aconseguir investir Lluís Napoleó Bonaparte. El dret a manifestar-se, reunir-se  i a la llibertat d’expressió es veieren fortament limitats. Els Pirineus Orientals foren testimonis de com la minoria conservadora s’envigoria, per bé que el departament restava en mans republicanes. La clausura de la seu de L’indépendant des Pyrénées Orientales va suposar un cop dur pels progressistes nord-catalans, que es trobaren a partir d’aquell moment limitats per difondre els seus postulats. Només calgueren quatre anys perquè Napoleó III escombrés violentament la república i els seus representants per autoproclamar-se emperador en un ràpid cop d’estat, fent efectiva la contrarevolució en un regnat que durà gairebé vint anys. Els darrers anys del II Imperi francès estigueren marcats per les constants desfetes militars en clau de política exterior. La més rellevant de totes fou la derrota en la guerra franco-prussiana l’any 1870, on Napoleó III capitulà i fou fet presoner, suscitant un potent sentiment germanòfob que s’allargà fins a la Gran Guerra.

horace_vernet-barricade_rue_soufflot
Durant les revoltes de 1848 els carrers de Paris foren convertits en autèntics camps de batalla entre l’exèrcit i el poble de Paris en armes.

El desastrós panorama estatal fou aprofitat pels republicans per reconfigurar-se i enfortir el seu espai polític, essent els únics amb suficients suports i quadres per redreçar la situació. El 4 de setembre de 1870 irromperen en l’Assemblea Nacional convocada pel govern provisional per tal de proclamar la Tercera República. El poder tornava a mans de la burgesia, tot i que les forces conservadores mantenien quasi intacta la seva capacitat d’influència i restaven a l’aguait. S’encetava una etapa legalment més laxa en la qual les lluites socials i sindicals al departament s’incrementaren, especialment les vinculades al sector agrícola. D’aquí en sorgí el fort arrelament del Partit Socialista de la Secció Francesa Internacional Obrera (SFIO). En el panorama polític català, la representació estava quatripartida: els monàrquics, els progressistes, els socialistes i els radicals. No obstant això, la direcció departamental no patí cap alteració significativa i romangué en mans d’unes poques famílies burgeses que a través de xarxes clientelars i grans consensos interns continuaren aferrats a les palanques de comandament del territori.

El projecte polític nacional de la III República i la seva política escolar foren l’eina d’assimilació més efectiva. En poques generacions s’uní un conglomerat de pobles dispersos atorgant-los una potent consciència nacional. Les demandes per fixar una escola obligatòria al conjunt de ciutadans de l’Estat agafaren gran embranzida a partir del 1860. El 1872 es presentaren prop de 300.000 signatures recollides pel cercle parisenc de la lliga de l’ensenyament que reclamaven la instrucció laica, gratuïta i obligatòria. Aquesta sol·licitud va cristal·litzar-se en l’avantprojecte de llei del 28 de març del 1882 presentat per Jules Ferry, tot i que el paquet de mesures s’aniria aplicant entre el 1881 i 1886. Les resistències declarades de poc varen servir per implantar una escolarització forçosa de tots els infants compresos entre 6 i 13 anys, vigilada de ben a prop pels inspectors que en garantien l’aplicació. L’objectiu de Ferry era clar: els centres educatius havien de consolidar la república i posar fi als problemes revolucionaris. Ordre, disciplina i patriotisme eren els valors transmesos, en francès, és clar. L’escola de la Tercera República sacralitzaria la llengua francesa en detriment dels parlars patois que es consideraven impurs i retrògrads.
Aquesta política fou extraordinàriament exitosa gràcies a un Estat que vetllà constantment per nodrir de tots els mitjans materials i humans per acomplir aquest propòsit. Es construïen escoles i es formaren professors a marxes forçades. A la Catalunya Nord, com a tants altres indrets de l’Hexàgon, els mestres foren el baluard de l’assimilació. Els alumnes i els seus respectius familiars ràpidament comprengueren que només existia una via per a la progressió individual i que aquesta passava necessàriament per aprendre el francès. Les parets d’alguns centres ho recordaven en un vistós i contundent lema: “Soyez propres, parlez français” (Sigueu nets, parleu francès). Els mètodes pedagògics incloïen sovint procediments poc ortodoxos: càstigs físics, pressions psicològiques o el foment de l’acusació entre companys. Una de les activitats icòniques per dissuadir l’ús del català a les escoles en favor del francès era el joc de la “plaqueta” o “matrícula”. Tot començava quan el professor enxampava algun dels alumnes parlant en una llengua que no fos la francesa i li penjava un senyal. L’alumne per deslliurar-se’n havia de cercar un dels seus companys cometent la mateixa infracció i denunciar-lo. Al final del dia l’alumne que portava el senyal era víctima d’un càstig o burla, incrementant l’espiral de delacions per evitar passar aquest mal tràngol.

img_1632
Una de les parets de l’escola d’Aiguatèbia que evidencia la repressió lingüística de la Catalunya Nord.

En una regió pobra i amb poca projecció les desesperançades famílies de la Catalunya Nord  veien en l’escolarització francesa una possibilitat de millorar les condicions de vida dels seus fills: “el desig d’escolarització en francès era transversal a tot arreu del nord de l’Albera, tal com ho era també la pràctica de la llengua catalana. Aquesta postura esquizofrènica revela el bilingüisme conflictual de la societat, és a dir, la diglòssia galopant del conjunt dels autòctons. Imitant les classes dominants, voluntàriament afrancesades per mantenir llur posició hegemònica, les classes populars pageses i obreres de finals del segle XIX reivindicaven també l’aprenentatge del francès perquè aquesta aculturació els permetria l’ascensió social en les categories subalternes del funcionariat. L’escola primària, gratuïta i obligatòria, per als minyons i per a les minyones, i també laica, es beneficià doncs de l’adhesió del poble catalanoparlant tant per vinculació als valors ideològics de la República com per interès en els beneficis materials que això suposaria.” (Bonet, 2014)

Pel que fa a l’economia, la situació nord-catalana ràpidament fou emprada com un instrument més d’assimilació. Com a resultat de la revolució industrial, l’Estat-nació va afavorir la protecció i dilatació del mercat interior per una producció de masses. Els escassos lligams econòmics basats en el contraban que els unien amb el Principat foren dissipant-se pel gir de l’activitat econòmica cap als mercats francesos. L’èxode rural fou notori i les transformacions econòmiques derivants modificaren sensiblement el teixit productiu tot i seguir aferrades en un model eminentment agrícola. La producció agrícola va beneficiar-se d’una política aranzelària i de la millora en les infraestructures i xarxes de comunicació (el 1858 la xarxa ferroviària estatal connecta amb Perpinyà), permetent que les mercaderies fossin competitives i arribessin ràpidament als principals mercats de l’Estat. Aquesta mesura no només era positiva per la burgesia rural i industrial sinó que en certa manera afavorí els interessos de la mitjana i petita pagesia, que començà a associar la idea de prosperitat amb l’Estat francès.

El cos de funcionaris i les diverses ocupacions que oferia l’Estat foren interpretades ràpidament com un mecanisme de promoció personal per a la població de la Catalunya Nord. Les bacants en les forces repressives franceses foren aprofitades pels catalans per trobar feina i àdhuc crearen grups de pressió i amicals per afavorir la contractació i promoció interna dels seus compatriotes. A molts d’ells els nomenaren fora de la seva terra natal per abandonar els seus orígens i diluir la seva identitat en altres indrets on la consciència nacional fos plenament francesa, el famós melting pot.

En relació a aquest període, no tot foren retrocessos en clau nacional. En efecte, la inflexió del canvi de segle fou un estadi en el qual es visqueren dues onades de la Renaixença a la Catalunya Nord. En la primera, situada entre el 1880 i 1890, l’estesa utilització del francès no feia minvar l’aposta per recuperar la llengua i literatura pròpies. Els Jocs Florals de 1882 que s’havien de celebrar a Barcelona són prohibits i es traslladen a Banyuls de la Marenda, superposant-se amb el sorgiment de nombroses publicacions d’autoria nord-catalana com ara les de mossèn Rous, Justí Pepratx, Pere Talrich o Antoine Joffre. L’aparició sobtada de la Catalunya del Nord en l’escenari cultural català estimula una reformulació ideològica i nacional del territori, però no arriba a quallar perquè reproduïa esquemes culturals més propis del Principat. Els patriotes nord-catalans reclamaren una descentralització de l’Estat i més poder regional, però sense un projecte sòlid i sense les eines de difusió pertinents, les demandes no arribaren a materialitzar-se mai. La segona ona, que fou vigent fins a la Gran Guerra, comptà amb la creació d’un òrgan de premsa anomenat La Clavellina, una revista literària. S’apreciaren modificacions en les formes, en la utilització idiomàtica i en una consciència catalana ajustada als paràmetres del nord de l’Albera. La figura més rellevant d’aquesta represa renaixentista fou Joan Amade, l’impulsor del terme “regionalisme” a la Catalunya Nord, atiant la plena recuperació de la cultura i llengua local. Amade fou a la vegada secretari general de la Revue Catalane, fundada el 1907 i vinculada a la Société d’Études Catalanes (fundada quasi simultàniament a l’Institut d’Estudis Catalans). El moviment regionalista sacsejava tota França esperonant el patriotisme, la descentralització, la creació d’universitats i institucions culturals, les llengües pròpies i la importància del món rural. Tot i no especificar si el desenvolupament d’aquests elements s’havien de concretar en el marc de l’Estat o adherir-se al conjunt de Catalunya, Amade considerava que s’havien de promoure en la seva terra natal per la seva trajectòria històrica i pels vincles etnicoculturals que existien.

Fent un balanç general del segle XIX nord-català ens adonem que l’erosió a la seva identitat assoleix un punt de no retorn. La resistència dels segles anteriors deixa pas a la resignació. L’estat-nació francès es troba en el seu punt àlgid i passa com una compactadora per sobre de la cultura i llengua catalana amb la voluntat d’extingir-les. El segle XX segueix reafirmant aquesta tendència, reforçada pel gran impacte de les dues guerres mundials i la necessitat imperiosa dels catalans d’assimilar-se per tal de garantir la seva prosperitat. No obstant això, tal i com veurem en la tercera i última entrega, ressorgiren noves iniciatives encoratjades en recuperar l’esperit nacional català per normalitzar l’ús de la llengua i adquirir drets polítics per defensar la seva condició de nació històrica.

 

Read More

→  Occitanie-Pays Catalan: qüestió de supervivència (II)

El passat 10 de setembre, milers de manifestants es concentraren a Perpinyà per reclamar a l’administració francesa que la nova macroregió on s’inclourà la Catalunya Nord incorporés l’afegitó Pays Catalan. El motiu: la imminent reforma regional que afectarà el conjunt de l’Estat i que pretén fusionar 22 regions per deixar-ne únicament 13, amb la consegüent pèrdua de competències dels departaments. El nom proposat pel govern per designar la nova macroregió del sud de França és Occitaine, resultat de la unió entre el Midi-Pyrénées i el Languedoc-Roussillon, que fou l’opció més votada durant la consulta celebrada el 25 de juny.  

L’anunci d’aquesta mesura va generar el rebuig d’una bona part de la població nord-catalana, la qual considerava que s’atemptava directament contra la identitat catalana, que corre el risc de quedar eclipsada. La campanya que reivindicava la regió d’Occitaine-Pays Catalan va agafar embranzida els últims mesos i arribà a comptar amb els suports del 67% dels alcaldes del país, del Partit Comunista de la Catalunya Nord (PCF66), de diverses personalitats rellevants del món de la cultura i de SEM Catalunya Nord, una plataforma que aglutina nombrosos col·lectius i partits de tendència catalanista. Convé recalcar que SEM, l’entitat que ha impulsat la campanya, aposta per la creació d’un Estatut propi, similar al que ja té Còrsega. De tota manera, el veredicte final després de l’examen de legalitat que en va fer el Consell d’Estat ha estat desfavorable a les demandes nord-catalanes. L’executiu francès assegura que aquesta decisió comportarà un gran estalvi a les arques públiques, millorarà l’organització i enfortirà els territoris. En canvi, des de les diverses regions el canvi és interpretat com una fase més de la doctrina centralista que caracteritza l’Estat franc, dissenyada per restar capacitat de decisió a les institucions locals i anihilar les reivindicacions nacionals.  

7775578278_les-13-nouvelles-regions-francaises
Les regions fusionades i el mapa resultant després de la reforma territorial.

Lluny de ser un fenomen recent, a les terres nord-catalanes les exigències pel reconeixement d’una identitat nacional pròpia, que precisa mecanismes de representació distints i sobirans, han copsat bona part de la seva activitat sociopolítica des de fa segles, tot i adoptar formes diferents en funció del context. La Catalunya Nord ha estat i segueix essent un exemple clar d’oposició perifèrica enfront les polítiques centrípetes que es dictaminen des de París.

Partint d’aquesta premissa, en aquesta primera entrega es farà una aproximació històrica sobre els catalans del nord durant els segles XVII i XVIII, establint un fil conductor que ens pot ser útil per veure on s’originen aquestes demandes i entendre en quina situació es troben avui dia. Prèviament, convé aclarir que abans de l’any 1659 la història de la Catalunya Nord està integrada en la del Principat, pel fet que constituïen una unitat juridicopolítica i territorial pròpia. Catalunya era en aquell moment un Estat sobirà irregular, atès que estava enllaçat amb les institucions que bastien la Corona d’Aragó, integrada al seu torn dins la monarquia hispànica.

La data acabada d’assenyalar és significativa perquè fou l’any de la signatura del Tractat dels Pirineus, un acord que posava fi a la rivalitat entre Àustries i Borbons i, de facto, també a les circumvolucions politicomilitars derivades de la guerra dels Segadors. Per bé que el Tractat tenia implicacions en altres indrets d’Europa, per Catalunya va suposar la pèrdua en favor de França dels comtats al nord dels Pirineus, serralades que els francesos consideraven una frontera natural amb la península. Malgrat que fossin els organismes que representaven les autoritats catalanes, les Corts i la Generalitat de Catalunya no foren preses en consideració durant unes negociacions que afectaven sensiblement la seva sobirania, negant l’entrega de documentació oficial als governadors de Barcelona fins tres mesos després de la signatura. Fet que evidencia el menyspreu d’ambdues corts cap als catalans.

L’aplicació del Tractat entregava a Lluís XIV de França  el Rosselló i el Conflent, mentre que Felip IV de Castella es quedava amb la resta del Principat i el comtat de la Cerdanya; amb la singularitat que si cap poble del Conflent quedava a la part espanyola restaria sota sobirania del Rei Catòlic, i si en quedava algun de la Cerdanya en territori francès serà cedit al rei de França. Enfront l’acèrrim interès que tenia la monarquia hispànica a conservar el nombre més gran possible de places a Flandes, foren entregats sense massa consideració els comtats del Rosselló, el Conflent, el Capcir, el Vallespir i una part de la Cerdanya. Referent a aquest últim comtat, França s’annexa la vall del Querol i les terres que toquen el Conflent i Capcir, en conjunt, 33 pobles. Els francesos pretenien apropiar-se també de Llívia, però aquest municipi tenia l’estatut de vila i quedà fora del tracte, explicant l’anòmal enclavament sota sobirania espanyola en una zona de domini francès.

localitzacio_de_la_catalunya_nord_respecte_catalunya
Mapa que mostra els territoris catalans que foren annexats a França.

Deixant de banda les causes que motivaren aquest pacte entre les dues potències del moment, esdeveniment que l’historiador Josep Sanabre ha anomenat “la mutilació de Catalunya”, focalitzarem l’atenció en les conseqüències que tingué per a la població catalana a l’altra banda de l’Albera.  

En primer lloc, cal mencionar la ratificació per part del monarca francès de les constitucions, institucions i privilegis de què gaudia la Catalunya Nord. Promesa que fou incomplerta poc després a causa del desplegament al territori de l’absolutisme monàrquic, oposat al tradicional parlamentarisme vigent des de l’edat mitjana, i que va desmantellar el règim juridicopolític existent (Generalitat, Consell Reial, Audiència, Mestre Racional, etc.). El rei Sol, per tal de fer extensible la seva dominació sobre aquella nova i estrangera província, implantà el Consell Sobirà: una assemblea de magistrats i notables que actuava de representant del rei, de poder executiu i de cort de justícia. Aquest òrgan d’administració i justícia acabarà per obrar en pro de la repressió a tota temptativa dissident de la política francesa. És significatiu que els primers membres del consell fossin gairebé en la seva totalitat juristes francòfils refugiats del Principat. De manera paral·lela, l’exèrcit francès tingué una destacada presència arreu, militaritzant la vida pública. S’establiren vuit places fortes i s’envià, aproximadament, un soldat per cada dotze habitants.

En segon lloc, el traçat de la nova frontera amb el Principat exercí una enorme pressió econòmica que travava unes relacions comercials plenament consolidades, cosa que assolà bona part del teixit productiu català. També s’aïllà la població de tot tipus de vincles familiars i s’impedí als nous súbdits de Lluís XIV d’anar a estudiar al sud o de dependre d’autoritats religioses ibèriques. Per a més inri, la província del Rosselló fou qualificada de province réputée étrangère, i s’aplicà un sistema duaner amb províncies veïnes, com ara el Llenguadoc.

En tercer lloc, pel que fa a la qüestió lingüística, convé clarificar que la població nord-catalana en el moment de l’annexió era exclusivament catalanoparlant i ignorava quasi per complet la llengua franca. És per aquest motiu que la corona mogué cel i terra per arraconar el català i imposar el francès en tots els àmbits. L’any 1662 un col·legi de Jesuïtes ja impartia l’ensenyament en la llengua oficial de l’Estat per als nois i, un any després, un contingent de monges vingudes de Besiers l’organitzava per a les noies. El 1682 s’estableix un termini de sis mesos per aprendre francès, requisit indispensable per exercir qualsevol càrrec públic, professió liberal o matricular-se a la universitat, evidenciant que no existeix cap altre mecanisme de promoció social que no passi forçosament per la francesització. No és d’estranyar que la burgesia perpinyanesa fos la primera i única classe social que acceptés l’alienació cultural, afermada a seguir dominant econòmicament i socialment la província.

La promulgació de l’edicte de Villers-Cotterêts, l’any 1539, prohibia l’ús de llengües vernacles en actes i escrits oficials; això no només afectava les institucions, sinó també els notaris. Sota el jou francès l’escriptura de documentació tan habitual i valuosa com, per exemple, els testaments, fou forçada a ser redactada en una parla que gairebé tothom desconeixia. Bateigs, casaments, documents parroquials i actes de defunció van patir l’aplicació de l’edicte d’igual manera. Com a resultat d’aquesta coerció en el seu ofici, no ens ha de sorprendre que el clergat fos un dels màxims exponents en la pugna contra l’assimilació, negant-se a fer prèdica de la doctrina eclesiàstica en una llengua que no fos el català, i inoculant entre la població un incisiu ressentiment antifrancès. Aquesta actitud no fou passada per alt i ràpidament els convents nord-catalans foren omplerts de monjos provinents d’altres regions de França, i s’enviaren els novicis catalans cap al Llenguadoc. En última instància, malgrat les interminables temptatives de francesització per fer minvar l’ús del català, els nord-catalans conservaren llur catalanitat, popular i oral, gairebé intacta fins ben entrat el segle XIX. Cal esmentar també que la repulsa cap als francesos estava arrelada al territori des de feia molts anys a causa de la seva situació geogràfica, essent l’escenari d’incomptables conteses bèl·liques contra els francs.

villers-cot
Una de les pàgines de l’Edicte de Villers-Cotterêts, que convertia el francès en la llengua oficial de l’Estat.

Els comtats nord-catalans no estigueren exempts d’autèntics episodis de resistència armada sota l’influx de la monarquia absoluta. La revolta dels Angelets en fou la més important i vingué suscitada per la gabella de la sal, un impost directe que cobrava l’Estat. En una comarca de pastura com el Vallespir, disposar d’aquest producte era primordial, i la manera més fàcil i econòmica d’adquirir-lo era emprant una ruta que travessava els Pirineus fins arribar a Cardona o altres zones del sud. La instauració de l’impost prohibia el comerç amb el Principat i el titllava de contraban, intensificant la presència de guardes de la gabella a la frontera i encarint considerablement el preu final de la sal. A mesura que el contraban s’intensificava la severitat dels guardes augmentava, sovint es generaren violents enfrontaments que acabarien amb la vida d’alguns vigilants, i amb condemnes de mort i presó pels insurrectes. La combinació de tots aquests factors desencadenà el conflicte. Cal destacar-ne dos elements: l’adscripció popular a la legislació catalana (els Usatges havien previst l’exempció de la gabella de la sal des de 1283) i la composició dels revoltats, que incloïa petits i mitjans propietaris, simples jornalers o capellans.

El gran referent i instigador d’aquesta revolta fou Josep Trinxeria, un home benestant fill d’una de les famílies més antigues de Prats de Molló, que molest per l’acusació de contraban reclutà un contingent d’homes per ocultar-se a les muntanyes i donar mort als gabelous, els guardes encarregats de fer complir la reglamentació en aquest afer. Desconeixedors del terreny i amb la població local en contra els francesos estaven condemnats al fracàs. Els seguidors del capitost Trinxeria no pararen d’incrementar-se fins arribar al punt culminant de la revolta: el setge a Ceret de l’any 1668. Coincidint amb els atacs espanyols al Rosselló, en el marc de la Guerra de Devolució (1667-1668), els rebels hagueren de fugir davant l’arribada de més de sis mil homes d’infanteria i cent cavallers. No obstant això, disposats a solucionar els altercats per por al possible contagi cap a altres zones, els francesos negociaren amb els vallespirencs un acord. S’establiren unes tarifes inferiors al curs oficial, s’acabaren els registres a les cases i, llevat d’uns quants homes, hi hagué una amnistia general. En assabentar-se’n, la gent del Conflent se sollevà per aconseguir el mateix tracte però foren esclafats ràpidament, com totes les accions posteriors d’uns Angelets desarticulats. La historiografia ha enfocat aquestes hostilitats des de diverses òptiques. D’una banda, la professora Alicia Marcet hi entreveu un rerefons nacional: “La revolta dels Angelets del Vallespir no és pas solament una revolta popular qualsevol com tantes n’hi ha al segle XVIII per tota Europa contra una fiscalitat excessiva, sinó, també una revolta política i nacional: llur major reivindicació és l’aplicació de la legislació catalana i el respecte a les llibertats tradicionals. <<Visca la Terra>> és el seu crit. (Marcet, 1988) D’altra banda, l’historiador Alain Ayats argumenta que és difícil acceptar la idea d’una identificació nacional de la revolta, entre altres motius, perquè la nació era encara un concepte abstracte per a la població catalana d’aquella època. Tanmateix, essent d’arrel fiscal o nacional, la Revolta dels Angelets és només un exemple —tot i ser el més destacat i investigat— d’un extens reguitzell de microconflictes que assolaren el Rosselló.

Posteriorment, durant el segle XVIII, la Catalunya Nord pateix un retrocés enorme en tots els àmbits; això la condemna a un declivi polític i econòmic que li restà capacitat per escriure la seva pròpia història, absorbida per la dinàmica del reialme. Els vincles amb el Principat minven per bé que el contraban està a l’ordre del dia. L’activitat econòmica principal segueix essent l’agricultura, on predomina el conreu de subsistència, mentre que la ramaderia va perdent progressivament rendibilitat en veure’s tancat el mercat al sud de l’Albera. Pel que fa a la demografia es manté estancada, amb unes estructures socials invariables. La cultura se n’emporta la pitjor part, la producció artística decau en tots els vessants i només se’n salva la fabricació de retaules barrocs. La literatura mor per culpa de la política de francesització que no permet escriure en català ni que se n’aprengui a l’escola. La burgesia afrancesada ràpidament s’adapta al reemplaçament i llegeix en francès, incrementant l’escletxa entre la cultura cosmopolita, burgesa i escrita vers aquella cultura catalana popular, camperola i oral. A les acaballes del segle els esdeveniments han adoptat dues direccions oposades a banda i banda de la frontera. El Principat gaudeix d’una situació excepcional gràcies a una empenta econòmica sense precedents que la situa com la regió més rica de la península, mentre que la província rossellonesa pateix catàstrofes naturals, pressions fiscals excessives, estancament econòmic i problemes demogràfics. Això va provocar la migració de famílies senceres cap al sud, atretes per uns vincles, costums i condicions de vida que no troben a la seva terra natal.

La situació de tot el regne de França era desastrosa en aquest període. Els opositors de la monarquia absoluta es multiplicaven a la vegada que es confirmava la incompetència del Rei Lluís XVI per resoldre la greu crisi. Els esdeveniments posteriors són àmpliament coneguts: l’Antic Règim s’ensorrava en un procés que catapultà la burgesia al control de l’Estat, apartant la noblesa i el clergat dels centres de poder. La Revolució Francesa donava pas al liberalisme augurant vents de canvi i un nou projecte per adreçar el rumb del país. Des de la Catalunya de la Nord, es contemplaven els fets amb esperança creient que el nou ordre polític nascut de la revolució podria satisfer les seves demandes de respecte a les constitucions històriques, trets culturals propis i interessos particulars. Sigui com sigui, la Il·lustració actuaria com a nou catalitzador per a les reivindicacions i aspiracions catalanes.

Abans de tot aquest atzucac, en convocar-se els últims États Généraux l’any 1789, les províncies foren convidades a redactar les anomenades cahier de doléances (quadern de queixes) on es recollien les queixes de cada un dels tres Estats per intentar ser resoltes. El document que enviaren els representants de la província del Rosselló instava al respecte de les clàusules signades durant el Tractat dels Pirineus per recuperar les llibertats perdudes. A més, la noblesa i el tercer estat reclamaven disposar d’una assemblea que tingués potestat per executar lleis i estigués sotmesa únicament a la voluntat reial, una autonomia que en diríem avui. Altres províncies s’hi presentaren amb propostes similars, demanant un retorn de les reglamentacions provincials i costums que l’absolutisme havia escombrat. Era difícil predir per quins senders transitaria la política francesa en temps tan convulsos, i més veient com es precipitaven els esdeveniments a Versalles i París. La Catalunya Nord, en un primer moment, es mantindria al marge del que passava a la capital per culpa de la distància i la mala xarxa de comunicacions:  les notícies d’un fet tan transcendental com la presa de la Bastilla hi arribarien amb gairebé dues setmanes de retard.

cahiers_de_doleances
Un dels quaderns de queixes que es va fer arribar als Estats Generals de 1789.

El 1790 l’Assemblea Nacional va dictaminar la implantació de 83 departaments. Aquestes divisions administratives estaven pensades per homogeneïtzar l’organització de les antigues províncies i eliminar qualsevol tret distintiu entre elles. La intenció era imposar unes reglamentacions exactament iguals per a tots els territoris, refusant taxativament qualsevol distinció de caire regional. El nom escollit pel departament del Rosselló va ser el de Pirineus Orientals. El nou executiu s’havia esforçat a esborrar del mapa tots els noms que tinguessin qualsevol reminiscència de l’Antic Règim, del vell món que deixaven enrere, substituint-los per denominacions d’accidents geogràfics. El departament finalment quedà compost per tres districtes: Perpinyà, Prada i Ceret. La gestió administrativa no canvia de mans per bé que la burgesia segueix dominant en més o menys mesura la regió. La frontera des del 1789 amb el sud restava oberta i un any després es tanca amb la pretensió de fer efectiva la recaptació fiscal, situant passos duaners a l’Albera. Els intercanvis havien agafat embranzida en aquest lapse de temps i això comportà algunes revoltes puntuals, especialment al Vallespir. A més, l’entrada en vigor de la Constitució Civil del Clergat provocarà un fort malestar al territori tenint en compte la lleialtat dels clergues catalans a la Santa Seu. La promulgació d’aquesta llei establia una església d’Estat amb uns eclesiàstics assalariats similars als funcionaris públics, forçats a jurar-hi fidelitat per poder exercir. Aquesta mesura comportà una profunda divisió que situaria als bisbes constitucionalistes a una banda i els reaccionaris, majoria a la Catalunya Nord, en una altra. La proporció era una de les més grans de l’Estat.

Les tensions internes són ben palpables a França estimulades per les reformes polítiques i religioses, la greu crisi econòmica, l’intent de fuga de Lluís XVI i l’empenta d’aquells sectors més rupturistes. Als Pirineus Orientals els nobles s’exilien al Principat per fer campanya contra la Revolució; des d’allà veuen, injuriats, com les autoritats segresten els béns dels expatriats. La situació de la política exterior tampoc era massa esperançadora ja que França declara la guerra als Habsburg. A més, al departament hi ha la sensació que la invasió espanyola serà imminent. Enmig de tot aquest enrenou el Rei és acusat de traïció en un moment en el qual les manifestacions republicanes són cada vegada més habituals i violentes. El 1792 els parisencs prenen el palau de les Tulleries i empresonen al Rei. El punt culminant de tot aquest procés el situem un any després, quan Lluís XVI és guillotinat a la plaça de la Concòrdia per ordre de l’Assemblea, comptant amb els vots favorables dels diputats catalans d’adscripció girondina. Les reaccions no es fan esperar i les monarquies europees declaren la guerra a França evidenciant que el conflicte amb les tropes espanyoles en territori català era més que probable. La bona sintonia amb l’orientació de la política de París quedava reduïda a la plana rossellonesa sota la influència de Perpinyà, mentre que les zones muntanyenques segueixen mantenint vincles amb el sud per necessitat econòmica i resten sota l’influx d’un clergat insurrecte que determina el comportament de la població. Tanmateix, la defensa prevista per l’embat de l’exèrcit espanyol deixava molt a desitjar i podia ser franquejada amb facilitat en qualsevol moment.

Dit i fet, els francesos declaren la guerra a Espanya rebent una ràpida ofensiva que comença a la Catalunya Nord. Les tropes espanyoles s’aprofiten de la mala organització defensiva per sortir vencedores de les primeres trobades però en endinsar-se al nord les forces s’anivellen. El govern franc considera que el front del Pirineu no és prioritari i concentra els esforços en altres places. Els partidaris de la Revolució no se senten valorats i la majoria dels pagesos fan costat als espanyols, probablement per evitar perdre la collita i conservar la llar, a part que aquest exèrcit sí que es declarava en guerra per la religió catòlica, davant un Estat franc que era percebut com un enemic de la fe. Els nobles que segueixen el comandant espanyol Ricardos asseguren que pretenen restablir l’Antic Règim davant la incredulitat dels delegats revolucionaris, que constaten l’enorme distància ideològica que existeix entre París i la Catalunya Nord, molt més propensa als postulats del sud dels Pirineus. La repressió cap als civils assoleix quotes altíssimes, indistintament del bàndol. Els francesos guillotinen tots aquells que es neguen a proporcionar les entregues de queviures i també als sospitosos d’ajudar als espanyols o als aristòcrates. Mentrestant, les tropes ibèriques afusellen els que col·laboren amb els revolucionaris. En aquestes circumstàncies París organitza la contraofensiva per fer fora als invasors, vencent diverses batalles fins arribar a la contesa definitiva que té lloc a El Voló on s’aconsegueix empènyer l’exèrcit espanyol fins a Figueres.

La Catalunya Nord es troba fortament desgastada pel pas de la guerra en el moment que s’inicia l’etapa que la historiografia ha anomenat El Terror, liderada per la facció jacobina. La repressió política caracteritzava aquest període per executar aquells acusats de ser contrarevolucionaris. A Perpinyà s’erigeix una guillotina a la plaça de la Llotja per on passen els col·laboradors amb les forces espanyoles i els sacerdots insurrectes, produint noves onades migratòries en direcció al sud. Tot i que la persecució revolucionària fou concebuda per acabar amb la noblesa i el clergat, qui se n’enduu la pitjor part són les classes populars. La caiguda de Robespierre no es féu esperar gaire i l’any 1794 el cap dels jacobins va córrer la mateixa sort que molts dels processats per les seves decisions i morí guillotinat, juntament amb alguns dels seus principals col·laboradors.

24115_1_11
Pintura de l’execució pública de Robespierre. L’autor i l’any són desconeguts.

Posteriorment s’encetava el Directori, l’últim període revolucionari. L’esperada pau amb la monarquia hispànica arribà a través del tractat de Basilea el 22 de juliol de 1795, però la guerra continua a Àustria i molts joves desertors emigren al Principat fugint de les lleves forçoses. El poder continua en mans de la burgesia que es beneficia d’una època de relativa calma sota el comandament del sector revolucionari moderat. Al cap i a la fi, tot canvia perquè res canviï vist que els únics que s’aprofiten de les desamortitzacions i expropiacions de béns són els burgesos, que tenen el capital necessari per adquirir les propietats. El nou règim pretén solucionar el conflicte religiós i fer retornar els emigrats de nou cap al departament. Emparats per la llei, part dels exiliats retornen i recuperen els seus béns o són indemnitzats pels nous propietaris; tanmateix persisteixen els conflictes. Les parròquies dels Pirineus Orientals passaran a dependre del bisbat de Carcassona ja que els que s’hi trobaren vinculats moriren o fugiren fruit de la repressió, moment idoni que és aprofitat per reorganitzar la diòcesi.

En darrer terme, la revolució parisenca no fa entrega de cap dels privilegis que els nord-catalans havien reclamat des de feia més d’un segle. Ans al contrari, el centralisme absolutista personificat en la figura del Rei es transforma i perfecciona en una ideologia autoritària i inexorable. Tot i així, les conseqüències de la gestió revolucionària i el desgast a la identitat catalana resultants de la primera gestió republicana tardarien encara un temps a fer-se visibles. La nacionalització francesa de la Catalunya Nord –i de tota França- es fa efectiva sobretot a partir del segle XIX, quan s’abandona per complet la dicotomia Rei-súbdit i s’enceta la de ciutadà-Estat, amb la implantació d’una sèrie d’instruments en mans de l’Estat per fer-la possible. Tot aquests elements seran analitzats amb deteniment durant la segona entrega.

Per concloure aquest article, una reflexió punyent de Baylac-Ferrer: “Les autoritats espanyoles reivindiquen molt seriosament la sobirania sobre el penyal de Gibraltar, tot i els tractats degudament firmats a principis del segle XVIII, per considerar-ho una separació abusiva. Els catalans, amb més fonament, podríem demanar la revisió del Tractat dels Pirineus. Acte seguit de la signatura, el poder reial francès va incomplir-ne les diverses disposicions, en particular les que preveien que s’haurien de respectar les institucions catalanes.”

 

Read More