Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La història darrere les parets del Tabaran

El Tabaran (que consta de dos blocs; cooperativa i teatre), dissenyat per l’arquitecte Sebastià Mayol, és inaugurat l’any 1919 pels responsables de la Teneria Moderna Franco-Española per acollir la Cooperativa Obrera de Consum i Socors Mutus, amb l’objectiu de mantenir una bona sintonia amb els treballadors de la companyia, doncs els anys previs a la construcció s’havien caracteritzat per la conflictivitat laboral. Així, el 1918 finalitza la Primera Guerra Mundial, el que va provocar una greu crisi en una indústria catalana que no havia sabut preveure com afectaria la cloenda del conflicte a les seves exportacions i que havia dilapidat els guanys acumulats en el període 1914-1918 en oci. Com a conseqüència, les vendes cauen fortament, perllongant-se la crisi fins a aproximadament el 1921, esdevenint un nou context de lluita laboral que comporta vagues tan importants com la de la Canadenca (1919)-amb la qual s’aconsegueix la jornada laboral de 8 hores- i en el que l’afiliació a sindicats de classe va en augment. En aquest context, marcat per l’inici del període anomenat del pistolerisme, amb l’objectiu canalitzar el descontentament obrer i evitar-ne el contacte amb sindicats revolucionaris, la patronal comença a formar l’anomenat sindicalisme groc que restà sota el seu control. Aquest va ser el cas de la Societat Cooperativa Obrera de Consum i de Socors Mutu dels Operaris de la Teneria Moderna Franco Espanyola (1918), els afiliats de la qual no podien pertànyer a cap altre organització. Una de les accions d’aquest sindicalisme groc va ser engegar una sèrie de mesures paternalistes amb els seus obrers, que en el cas de la Teneria i la Cooperativa Obrera de Consum es concreten en la construcció del Tabaran, un edifici destinat a l’esbarjo i l’aprovisionament dels treballadors de l’empresa mitjançant la construcció d’un teatre i d’un economat. Posteriorment, l’any 1931, l’afiliació d’un gran nombre de treballadors a la CNT comporta que la cooperativa passi a ser gestionada pels treballadors com a mesura dissuasiva per part de la direcció de la Teneria, pas previ a la fundació de la Societat de Socors Mutus de Mollet (1933).

Obrers a la Teneria Moderna Franco Española. Font: El Tabaran de Mollet. Projecte final de carrera

Encetada la Guerra Civil, la Teneria i, per extensió, el Tabaran passen a ser col·lectivitzats. L’inici del conflicte amb la defensa que fan de Barcelona les milícies obreres amb preponderància de la CNT -que fan fracassar el Cop d’Estat militar a la ciutat comtal dirigit pel general Manuel Goded- deixa igualment noquejat l’aparell repressiu de l’Estat Republicà, el que comportà l’inici a Catalunya d’un període polític caracteritzat per la preponderància dels principals comitès sindicals, que aprofiten la situació per fer-se, bé per la força, bé per la marxa dels propietaris, amb el control de les empreses. Aquest període, caracteritzar per les col·lectivitzacions, amb especial incidència a la indústria, s’allarga aproximadament fins als fets de maig del 1937 i Mollet del Vallès, no és una excepció. Com ja s’ha indicat la Teneria va ser col·lectivitzada, un fet que ocórrer a finals d’octubre del 1936 quan la Generalitat, organisme que tractava de mantenir el control del territori, va decretar la col·lectivització de les empreses de més de 100 treballadors, quelcom que va afectar la Teneria. Val a dir però, que la majoria dels seus directius van fugir al cap de poques setmanes de començar la guerra, com per exemple Pallarès, que després de passar pel nord d’Àfrica i París, acabà a Sant Sebastià on va adherir-se al bàndol franquista com d’altres membres de la burgesia catalana. Tot i això, van morir dos encarregats, el contramestre de tallers Manuel Vilà Mitjans (22-10-1936) i el segon encarregat Josep Puntí Puig (4-8-1936), destacat militant Carlista. Un cop finalitzada la Guerra Civil l’any 1939, la Falange passarà a ocupar l’edifici durant un temps, el suficient com per arribar a realitzar el 7% de denúncies per a l’obertura de processos judicials per no adhesió al Movimento, tot just abans que en 1945 el Tabaran es refundès com a economat d’empresa i tornés a mans dels treballadors de la Teneria. Aquest retorn, situació d’escassetat de productes bàsics a banda, s’ha de contextualitzar en un moment d’expansió de les formes Tayloristes (productivistes) d’organització del treball, en conseqüència l’empresa aposta novament per les polítiques paternalistes mitjançant el proveïment de serveis al marge del salari com sanitat, habitatge o esbarjo, amb l’objectiu d’aconseguir l’harmonia social i una mà d’obra submisa i barata, tot transmeten la imatge que l’empresa era una gran família en la qual l’empresari vetllava pels seus treballadors. En qualsevol cas, a partir de 1959, el Tabaran esdevé igualment economat per als treballadors de Can Fàbregas i Can Mulà, una situació que es perllonga fins al 1979, quan l’edifici es ven a la Societat Mutual La Sabadellenca, entitat que el gestiona com a economat fins al 1984.

Precisament, és en aquesta data quan l’edifici de la Cooperativa Obrera és remodelat per a fer-hi les actuals galeries del Petit Boulevard, reconvertint l’espai en una galeria comercial als baixos i en locals d’oficines o botigues el pis superior. Aquesta galeria i les botigues que conté responen a la tipologia de galeria comercial amb comerços de superfície mínima i serveis comuns, molt típics dels anys 80, situades a banda i banda d’un passatge que connecta els dos carrers, creant un recorregut cobert però com a prolongació del carrer. Amb aquesta intervenció es reformen les façanes, es suprimeixen les escales exteriors i s’habiliten accessos amb rampes des de l’Avinguda Llibertat a la planta baixa.

El Tabaran a la dècada dels anys 30 del segle XX. A l’esquerra l’edifici de la cooperativa i a la dreta el teatre.  Font: http://coneixercatalunya.blogspot.com

Igualment, s’hauria de destacar el vessant recreatiu del Tabaran que va dinamitzar enormement la vida cultural de Mollet del Vallès, de fet, el nom d’“ElTabaran” es podria referir a un dels primers espectacles que va acollir, la sarsuela “La Duquesa del Bal Tabarín”, de Leo Bard. Com indica la Molletana nascuda en 1910, Teresa Casado, en una entrevista al diari Contrapunt (2009), el Tabaran va ser el local de referència pel que fa als espectacles de varietés als anys 20 i 30 moments en els quals el ball del xarleston va trobar el seu apogeu. Casado també exposa una característica particular de l’espai del teatre del Tabaran on es realitzaven aquests espectacles; A baix hi havia una filera de llotges i al pis de dalt, una barana amb cadires al voltant, no obstant això, les butaques es podien retirar per convertir l’espai en una sala de ball prou àmplia. A més, l’edifici de la Cooperativa va acollir fins a l’inici de la Guerra Civil sales d’ús recreatiu on la Societat del Renaixement va ubicar l’any 1932 la seu del Club Escacs a banda d’organitzar, en les diverses dependències de l’edifici, obres de teatre, cicles de conferències, vetllades literàries, exposicions de pintura i festes de cap d’any. Amb posterioritat, a partir del 1950 amb la fundació del Club Recreatiu Mollet, es sumen al Tabaran el club de billar i el club de teatre a més de fer-se servir la sala de teatre com a cinema i d’instal·lar-se la Pista Trèvol a la finca adjacent, el que comporta que entitats esportives com el Club Bàsquet Mollet i el Club Muntanya Mollet hi instal·lessin la seva seu. Ja als anys setanta, en un context de canvi social caracteritzat per la relaxació dels codis morals, l’alliberament sexual i l’aparició de les modes juvenils importades pels turistes, l’emigració, el cinema o la publicitat l’oci del jovent varia i les tradicionals pistes de ball deixen lloc a les discoteques que ràpidament s’estenen per Mollet, instal·lant-se en 1970 la discoteca Dunhill a la sala del Tabaran. Malgrat els canvis, la petjada de la seva història hi ha estat ben present fins dates recents. L’escola de Pool Dance ha mantingut l’essència picant dels variétes, quelcom al que també ha contribuït Fine Art amb el seu sex shop i l’estudi de pírcings, aspecte aquest últim que lliga amb l’escena alternativa representada per la discoteca Dunhill, mentre que el Casal Popular el Tabaran ha contribuït a mantenir viva la flama de la tradició associativa prenent el relleu en la tasca de dinamització cultural.

Alhora, també cal posar en valor la importància urbanística i arquitectònica del Tabaran, elements estrictament lligats a la seva història. Per una banda, les escales que salven la distància de dos metres entre el carrer i la planta noble de l’edifici resulten molt característiques, ja que aquest fet permetia eixamplar una vorera que en hores d’espectacle acollia molt de públic i, a més, evitava hipotecar l’interior amb nuclis de comunicació, tot col·locant les escales a la mateixa vorera. D’altra banda, el Tabaran, edifici de línies generals noucentistes, és un exemple de la denominada Construcció Catalana, basada en l’ús intensiu del maó en parets i voltes, com demostren la façana i els pilars de l’edifici . De fet, el tipus de volta del Tabaran, la volta catalana, es correspon a una tècnica constructiva tradicional que a partir del segle XIX es comença a aplicar a les construccions nobles de l’època de la industrialització. Tanmateix, l’espai de l’antic economat es caracteritza per l’ús d’un altre tipus de volta, la volta d’aresta, en aquest cas construïda de manera encadenada, aconseguint arestes en forma d’arc d’eclipsi mitjançant la intersecció de dos cilindres d’igual directriu amb dos eixos que es tallen en angle recte. També és distintiva la façana del Tabaran. Amb petites mostres d’inspiració modernista, la façana de ceràmica remet al seu passat industrial mentre que el seu disseny recorda els elements que caracteritzaven aquella arquitectura: el ritme de pilastres, els coronaments ondulats dels panys de façana, i la verticalitat dels buits. Alhora, la façana dóna una pesantor que assenta l’edifici sobre el lloc.

Guix que presidia l’escenari del teatre. Font: molletvalles.cat

Rebobinant, el Tabaran, ha estat testimoni de com s’ha manifestat el context històric de la Catalunya Contemporània a la localitat. La seva fundació respon a la necessitat de la burgesia local d’aplacar les reivindicacions obreristes i aturar l’afiliació dels treballadors als sindicats revolucionaris i de classe, tot propulsant polítiques paternalistes en un moment en el qual van assolir la fita de la jornada laboral de vuit hores i la tensió sociolaboral va anar en augment a causa de l’anomenat pistolerisme. Pocs anys més tard, en el marc de la continuïtat d’aquesta política empresarial, el Tabaran acull la fundació  de la Societat de Socors Mutus després de la fusió de les germandats dels Montepios de S. Vicente Mártir, Sta. Rita, S. Isidro Labrador i, posteriorment, el de S. Jaume (1945), una institució mèdica que oferia ajuts que les assegurances socials encara no cobrien: un subsidi per malaltia, per impossibilitat, per invalidesa, per defunció o per maternitat i també assistència mèdica i quirúrgica per als socis i familiars. Sens dubte, tota una efemèride en el sistema de salut molletà. Durant la Guerra Civil Teneria i Tabaran són col·lectivitzats per ordre de la Generalitat de Catalunya, institució que tractava de recuperar la seva autoritat arran de l’augment de poder dels sindicats revolucionaris encapçalats per la CNT, mentre que en finalitzar el conflicte amb victòria del bàndol franquista passa a ser seu de la Falange de les JONS, organització que des d’allà fou partícip de la repressió en la postguerra molletana. Durant aquest període, també continua amb la seva funció d’economat d’empresa en el marc d’una nova política paternalista que tenia per objectiu disposar d’una mà d’obra submisa. Tanmateix, el Tabaran és un reflex de la vida associativa, recreativa i esportiva de Mollet. Com hem pogut veure al llarg del temps esdevé seu d’entitats de diversa índole com el Club Bàsquet Mollet o el Club d’Escacs, a més de ser utilitzat com a espai polivalent on es realitzaven des d’obres de teatre a exposicions o, fins i tot, xerrades i sessions de cinema, sense oblidar l’ús com a sala de ball, discoteca o casal popular en moments posteriors. Tot plegat, en un edifici arquitectònicament singular, en tant que fidel reflex del seu origen industrial que, a més, inclou mostres de la tradicional volta catalana i de la gens menyspreable volta d’aresta.

El principi del final d’un símbol molletà

Malauradament, el juliol de l’any 2017 marca el principi del final per a una de les parts del Tabaran; el Teatre, quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), notificava l’Ajuntament de Mollet del Vallès que acceptava parcialment el recurs presentat per la Inmobiliaria Eurocarat per a anul·lar l’adjudicació dels terrenys de la Vinyota a Decathlon l’any 2008, sentència que atorgava la victòria en el concurs públic a la immobiliària, que havia ofert 8,5 milions d’euros enfront del 6,2 de l’empresa esportiva, una decisió discutida pel consistori que presentà un recurs de cassació. Però  el Tribunal Suprem ratificava l’abril del 2018. Preveient la sentència final, l’Ajuntament de Mollet, liderat pel socialista Josep Monràs, va aprofitar l’esfondrament parcial del sostre de la botiga de teles la Toscana (mòdul independent que era l’accés al teatre i que separa els dos espais del Tabaran) el 8 de febrer del 2018, per prohibir momentàniament l’accés al Tabaran i reactivar una antiga proposta d’enderroc recollida al POUM de 2005 (anul·lat per sentència del Tribunal Suprem). Així, el 13/02/2018 l’Ajuntament publicava les propostes d’adequació de l’edifici, mesures que contemplaven que la resta del Tabaran (l’edifici de la cooperativa, on s’ubiquen galeries comercials) també fos inclòs en el projecte d’adequació, esdevenint aquest espai l’indret on es desenvoluparia l’actuació mentre que el Teatre seria enderrocat per a la venda del solar. No obstant això, els propietaris i la mobilització popular van evitar-ho. Malgrat tot, el Teatre va continuar amenaçat, en no disposar de protecció segons les Normes de Plantejament Urbanístic de Mollet del Vallès (ordenament transitori mentre es redacta un POUM que substitueixi el de 2005). En aquest sentit, Mollet Impulsa, empresa municipal propietària del solar on s’alça el Teatre va treure a concurs l’enderroc a mitjans d’octubre del 2018, estimant-se l’inici pel gener del 2019, tot justificant l’operació mitjançant un estudi tècnic que manifesta la necessitat de l’enderroc degut a “la corrosió d’alguns elements estructurals metàl·lics i de fusta i també una esquerda continua i vertical en la paret mitgera esquerra de l’edifici” tot i que l’informe conclou dient que “no es produeix una situació de ruïna tècnica i, per tant, no hi ha perill d’esfondrament”.

Acció de protesta de la plataforma Salvem el Tabaran prèvia a l’enderroc del teatre. Font: Fons personal

La celeritat amb la que actua l’Ajuntament de Mollet per tirar endavant el projecte d’enderroc des de la comunicació de les sentències del TSJC sobre la concessió del Decathlon, fan pensar a part de la ciutadania molletana que l’actuació sobre el Tabaran s’emmarca en un cas d’especulació urbanística; una concessió fraudulenta per concurs públic, que comporta una multa econòmica per al municipi, que s’acaba pagant amb la venda del terreny on s’alça un edifici històric i on molt probablement es construiran edificis o s’especularà encara més amb el sòl. De resultes d’aquesta lectura dels fets, apareix la plataforma ciutadana Salvem el Tabaran que va comptar amb el suport de les assemblees locals de la CUP i Poble Lliure. Una de les primeres accions de la plataforma va ser la recollida de signatures per a pressionar l’Ajuntament i difondre el que passava a peu de carrer, quelcom que també es va fer mitjançant xarxes socials i la premsa local. Tanmateix, quan es publica que l’estudi tècnic d’enderroc del teatre del Tabaran no només admet que “no es produeix una situació de ruïna tècnica”, sinó que l’estat de l’edifici és només de “ruïna econòmica”, la plataforma contacta amb l’ONG Arquitectura Sense Fronteres amb la intenció que l’entitat accedeixi al teatre del Tabaran i confirmi que l’edifici és recuperable. L’objectiu a partir de les hores és incoar el Tabaran en el seu conjunt com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) segons el que disposa la llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català, cosa que permetria accedir a finançament per restaurar l’edifici i transformar-lo en equipament per a la localitat.

Tot i això, l’Ajuntament no deixa accedir a les tècniques d’Arquitectura Sense Fronteres i veient que l’enderroc del teatre del Tabaran és proper, la CUP Mollet registra el març de 2019 una moció per tal d’aturar-lo i estudiar la possibilitat de la incoació de l’edifici com a BCIL que acompanyen d’un recurs judicial. En tot cas, la moció no arriba a plenari doncs el partit no disposava de regidors i cap altra formació va decidir defensa la moció. L’únic partit polític amb representació que presentà quelcom per salvaguardar el teatre va ser Junts per Mollet, que va demanar mantenir algun element estructural singular de l’antic edifici, proposta que s’accepta per unanimitat. Amb tot, les obres d’enderroc s’inicien a finals de març del 2019 culminant poques setmanes després, no sense una acció protesta per part de la plataforma Salvem el Tabaran tement que es pugui dur a terme alguna acció similar amb el que queda del Tabaran.

Read More

La formació del SOE

Format el 1940 en estricte secret per ordre del llavors Primer Ministre del Regne Unit Winston Churchill, l’Special Operations Executive (SOE) fou un servei secret britànic dedicat a realitzar actes de sabotatge i operacions encobertes arreu de l’Europa ocupada per l’exèrcit Alemany, així com també a seleccionar, formar i equipar els futurs agents, que podien ser britànics o d’altres punts del continent (en el cas de la resistència txeca o noruega es van instruir diversos dels seus membres). Una de les obsessions dels caps del SOE era que els diferents membres de l’organització dedicats a les tasques de camp poguessin passar com a civils autòctons del lloc de l’operació, cosa que implicava un coneixement impol·lut de la llengua i els costums, així com del vestuari. Així doncs, es formaren grups d’agents secrets encarregats de donar suport tant als grups de resistència locals com a les diferents forces d’operacions especials, principalment als Royal Marines Comandos i l’Special Air Service. També podien executar accions d’espionatge i actuar com a guerra de guerrilles.

La data oficial de fundació del SOE és el 19 de juliol de 1940, quan feia 10 mesos que Anglaterra havia declarat la guerra a Alemanya, moment en el qual Polònia, Dinamarca, Noruega, Holanda, Bèlgica i França ja es trobaven sota la influència —o sota el control directe— del III Reich. Tot i així, ja al març de 1938, esperonat per l’annexió d’Àustria a l’Alemanya Nazi, l’Almirall Hugh Sinclair, com a cap del SIS (o MI6), havia contactat amb un oficial de l’exèrcit, el Major L.D. Grand, per iniciar una nova organització de serveis secrets que s’anomenà Section D (“secció D”) i que hauria de propulsar ofensives secretes. Per fer-ho s’havien de perfeccionar diversos mètodes que podien anar des de l’agitació laboral a maneres de fer pujar la inflació en territori enemic; en resum, qualsevol mena de sabotatge que servís per debilitar l’enemic.

Igualment, el propi govern britànic, també arran de l’Anschluss, començà a intuir el perill al qual podia estar sotmès a causa de l’expansionisme Nazi. Per aquest motiu decidí investigar l’ús de la propaganda en l’esforç bèl·lic contactant amb Sir Campbell Stuart (qui més tard esdevindria  director del diari The Times), expert en comunicacions, que s’encarregà de la secció CS, ubicada dins de la Secció D, que tenia la seva base a Electra House, coneguda com a S.O1.

En aquest context, en el qual es temia per la integritat del Regne Unit, Winston Churchill va reunir un consell de guerra extraordinari format pels caps de l’Estat Major que arribà a la conclusió que una forma efectiva d’aturar la maquinaria de guerra Nazi seria fomentar revoltes i accions subversives als territoris ocupats. Aquest gabinet va elaborar un projecte d’organització dedicada a coordinar tota aquesta tasca subversiva i sabotejadora, que va dur a la signatura de l’ordre de creació del SOE el 19 de juliol del 1940.

Hugh Dalton, ministre d'Economia britànic durant la Segona Guerra Mundial
Hugh Dalton, ministre d’Economia britànic durant la Segona Guerra Mundial

Hugh Dalton, ministre d’economia per la guerra, que va justificar que romangués independent d’altres serveis militars per treballar en secret i sense interferències externes emmirallant-se en el Sinn Fein, es posava al capdavant del SOE creant el que ell considerava cinquenes columnes que havien de suscitar el caos a l’Europa ocupada. Dalton va comptar amb el seu propi servei d’informació comandat pel Major Norton, amic personal de Churchill i va ocupar el càrrec fins al 1942, quan va ser rellevat per Lord Selborne.

Sota control del SOE, Churchill va reunir els dos serveis ja existents per l’anomenada guerra irregular; El Military Intelligence Research (MIR), depenent del Departament de Guerra, amb l’objectiu de desenvolupar armament i la Section D abans referida, que estava formada per tres subseccions, la S.O1 (electra House, propaganda negra), la S.O2 (sabotatge) i la S.O3 (investigació). Aquestes organitzacions doten l’Special Operations Executive de llur Estat major, primers comandaments militars, bases per la doctrina, entrenament, equipament, armament i experiència en operacions clandestines.

F.T. Davies, encarregat de la Secció D fou designat per a l’entrenament dels futurs agents i el Major George Taylor organitzà tant les primeres seccions estrangeres com les operacions inicials. Al seu torn, el Coronel Colin Gubbins (MIR), serà l’encarregat de les seccions d’operacions a la Europa oriental durant les primeres passes del SOE tot i que a finals de novembre del 1940 serà nomenat director d’operacions amb comandament a totes les seccions estrangeres (Country Sections) encarregades d’organitzar la tasca pròpia del SOE a cadascun dels territoris ocupats. La següent taula exposa les Country Sections de les que disposà el SOE a Europa:

3. Taula country sections

El Quarter General es va ubicar a Londres, al número 64 de Baker Street, no obstant, per tal d’organitzar millor la seva logística, a partir de 1944, les diferents Country Sections passen a formar part de 3 directoris en funció del territori on actuaven. Des de Londres (London Group) es controlarien les accions a l’Europa Occidental, Alemanya i Escandinàvia, el Mediterranean Operations Directorate, amb seu a El Caire, s’encarregaria de les operacions al mediterrani occidental, Itàlia, els Balcans i l’Europa Central i el GSI(k), amb seu primer Meerut i posteriorment a Ceylon, actuaria a Orient, est d’Àsia, Àfrica, Austràlia, a més de servir com oficina d’enllaç amb la Unió Soviètica i els Estats Units.

Colin Gubbins, primer cap de les Country Sections. Font: Viquipèdia
Colin Gubbins, primer cap de les Country Sections. Font: Viquipèdia

Però perquè s’escull Gubbins com a cap de les Country Sections? De natural pulcre, intel·ligent i audaç parlava fluidament francès, alemany, japonès i rudiments de Rus. Tenia experiència militar en un batalló d’artilleria durant la Primera Guerra Mundial i al 1939 inicià la revisió de les normes d’actuació que imposava el ministeri de defensa als soldats destinats al front, que considerà massa formals. Buscava arguments per defensar que en el context creat per Alemanya als territoris ocupats s’havia de desenvolupar una guerrilla amb uns mètodes menys ortodoxos. Prenia com a exemple un fet que va viure a Dublín al 1919 en el marc de la Guerra d’Independència d’Irlanda on era destinat com a major; L’èxit de les incursions armades dels homes de Michael Collins que en comptes d’anar uniformats anaven vestits de civil.

Per exposar les seves idees redacta The art of Guerrilla Warfare i “Partisan Leaders” Handbook, als quals es suma How to use high explosives de l’expert en explosius del MIR Sir Millis Jefferis. Gubbins exposava els principis generals de la guerra de guerrilles posant sempre l’accent en el factor sorpresa, agrupar els soldats entorn dels punts dèbils de l’enemic, moure’s en grups reduïts per propiciar atacs ràpids i un replegament igualment veloç i àgil, la importància de la mobilitat (tractar de no residir durant molt temps a la mateixa casa o barri), etc. Al seu torn, Jefferis explicava com sabotejar i fer explotar de la manera més eficient possible tot tipus d’elements: motors i eixos de vehicles, pistons de locomotores, caixes de comunicacions telefòniques, subestacions elèctriques…

Malgrat la utilitat aparent, el SOE, no comptà amb el beneplàcit de tota l’administració britànica, doncs sectors de l’exèrcit s’hi oposaren des d’una òptica en certa manera fins i tot lobbista. Fou el cas d’alts rangs de la RAF, que es mostraren reticents a enviar avions a sobrevolar les línies enemigues per transportar agents del SOE (que eren llançats en paracaigudes) als diferents camps d’operació. Consideraven que era un risc massa gran per a l’aviació. Igualment, veterans tant de Whitehall (Centre de l’administració del govern britànic) com de l’exercit, mostraren certa por vers les activitats que podia desenvolupar el SOE arribant a considerar els seus agents com a no legítims i més quan els identificaven amb un perfil individualista que podia posar en risc les operacions. També, s’acusà al SOE de voler duu a terme una tasca poc cavallerosa i poc decent, que a més es trobava sota l’empara del Ministeri d’Economia de Guerra, al qual Churchill va anomenar com a resposta als crítics “El ministeri de la guerra bruta”.

Agent del SOE a França col·loca una càrrega explosiva a les vies del tren. Font: Special Operations Executive: A new Instrument of war
Agent del SOE a França col·loca una càrrega explosiva a les vies del tren. Font: Special Operations Executive: A new Instrument of war

Reclutament i entrenament

Com ja s’ha esmentat, el SOE era una organització secreta, per tant, no es podia reclutar ningú mitjançant anuncis. Tot i així, l’executiva britànica permetia als caps del SOE estar atents a l’activitat de qualsevol persona potencialment apta pel servei ja fos un membre de l’exèrcit o bé un civil.

Quan els oficials de reclutament advertien un potencial agent (tan a través del contacte d’un altre membre del SOE com a través de la filtració d’un servei militar) el contacte en qüestió rebia una carta emplaçant-lo a una reunió, que solia tenir lloc a una habitació reconvertida en despatx del Londinenc hotel Victoria. En aquesta reunió, on l’oficial de reclutament ja disposava d’un informe complert de l’aspirant a agent, aquest posava a prova els coneixement en geografia i llengua del territori on hauria d’operar  l’entrevistat, que havia de ser quasi bé de nivell nadiu així com llur opinió al voltant de la ocupació Nazi. També es posava especial interès en les tasques que realitzava com a civil, com era la seva família… a grans trets es tractava de fer aflorar qualsevol informació que permetés traçar un perfil per determinar si el candidat era òptim pel SOE.

L'agent Jacqueline Nearne recreant l'entrenament d'agents al Film School for Danger (1947). Font: SOE: Churchill's secret agents
L’agent Jacqueline Nearne recreant l’entrenament d’agents al Film School for Danger (1947). Font: “SOE: Churchill’s secret agents”

Les entrevistes duraven al voltant de 20 minuts i es tenia molt en compte l’aspecte físic del candidat, doncs es volia que el subjecte fos el més semblant al tipus prototípic del lloc on operar. No obstant, algunes excepcions podien tornar-se avantatges com en el cas de Francis Cammaerts. Aquest agent destinat a França, de cabell ros i 1,95 metres d’alçada no s’adequava al prototip de francès. Malgrat tot, s’adonà que a causa del seu imponent físic quan es trobava davant d’un soldat alemany sí s’estava ben dret i amb cara de pomes agres, per exemple en el control dins d’un vagó de tren, sovint el soldat passava de llarg cercant normalment personatges amb un físic més aviat jueu. Això era important, ja que l’agent podia ser de qualsevol nacionalitat mentre complís els paràmetres indicats. Normalment, si el futur agent seria capaç de passar com a autòcton es determinava ja en la primera entrevista, malgrat que podia decidir-se en diverses. Cal remarcar que les persones amb possibilitats de ser reclutades eren emplaçades a l’entrevista seguint diverses tretes com per exemple l’emprada amb Violette Szabo, que creia que se la citava per a tractar al voltant de la seva pensió de viudetat.

L’habilitat essencial que havia de tenir un futurible agent del SOE era Passing Skills, és a dir, la capacitat de passar desapercebut allà on fos enviat. Per això era molt important el coneixement profund de la llengua del lloc on s’havia d’actuar a banda d’una coneixença relativament amplia dels costums i normes socials del territori en qüestió, motiu pel qual la quantitat de possibles agents fou més o menys limitada.

Bona part dels que complien el perfil no pertanyien a l’exercit sinó que provenien de sectors civils: La banca, les assegurances, el comerç de compra-venda, la borsa, educació, periodisme… és a dir, del sector serveis i no pas de la indústria o la manufactura, quelcom a tenir en compte negativament tenint present que aquestes persones havien de sabotejar, entre d’altres, equipament industrial.

Majoritàriament provenien de classes mitjanes o mitjanes altes en tant que a l’època eren les que més fàcil tenien l’accés a una educació superior i a les llengües estrangeres així com la possibilitat d’haver viatjat, aspectes bàsics atenent a les exigències del personal de reclutament. De tota manera, agents com Violet Szabo o Andrée Borrell provenien d’un context obrer. Tampoc es feien distincions de religió, filiació política, raça, edat, estat civil o procedència a l’hora d’escollir agents. La tònica imperant era de pragmatisme absolut, havent-ne també d’homosexuals.

D’aquí rauen les acusacions d’amateurisme fetes contra el SOE pels caps de l’MI6, que van comportant l’aplicació d’un entrenament exprés (només disposava d’uns 10 mesos i segons les necessitats podia ser molt menor) malgrat que molt intens i a consciència. L’entrenament es feia en diferents cases de camp distribuïdes per diversos indrets de l’interior del Regne Unit, on hi residien tant els futurs agents com els formadors i cada secció del SOE n’ocupava diverses en funció de les necessitats del seu entrenament específic.

La primera part de l’entrenament, que es feia a les cases de camp situades a Wanborough Manor (Special Training Schools), consistia en exercicis de fitness, en especial rutes que es feien corrent, rudiments en lectura de mapes, iniciació al codi Morse i una introducció al tir amb pistoles i subfusells. Fet això, s’entrenava els futurs agents en tècniques de comando.

Els aspirants a agents que passaven aquestes proves preliminars eren enviats quatre setmanes a Escòcia, a la zona d’Arisaig, a les escoles de Grup A, on rebien entrenament paramilitar, aprenien a fer servir explosius i eren formats en l’ús de l’armament més popular o més utilitzat a la zona on havien de ser destinats. Se’ls ensenyava a muntar, netejar i carregar les armes així com a disparar en situacions diverses: de nit, de dia, en moviment, quiets o després de sortejar obstacles. A més, en aquesta segona fase d’entrenament els instructors desenvolupen la tècnica del Silent Killing (matar silenciosament) barrejant tècniques de Ju-jitsu i karate.

Acabada la segona fase, els agents en formació eren enviats a les escoles de Grup B com la ubicada a Beaulieu, on es practicava el salt en paracaigudes i rebien formació específica en relació al seu destí. Se’ls exposava l’organització dels cossos policials, la seva relació amb les forces d’ocupació Nazis, les formes més útils de passar els seus controls i com actuar en cas d’interrogatori. De cara a donar la màxima versemblança a aquest aspecte de l’entrenament, els instructors (que sovint solien ser agents amb experiència en missions) recreaven interrogatoris com els que els futurs agents podrien trobar-se, disfressant-se de membres de la Gestapo o la Abwehr (servei d’intel·ligència alemany) i despertant els alumnes en plena nit, arribant fins al punt de colpejar-los. També van existir altres formacions específiques com la necessària per a esdevenir operador de ràdio o aquelles relacionades amb la propaganda negra, emprada per desmoralitzar l’enemic i posicionar la població civil en la seva contra mitjançant informació falsa o exagerada.

Agents del SOE entrenant amb paracaigudes.
Agents del SOE entrenant amb paracaigudes. Font: Pinterest

Per finalitzar l’entrenament existien les Finnishing School. Allà, l’agent era dotat d’un nom en clau i una història personal com a coartada. Per posar-los a prova  i comprovar si estaven preparats i també amb la intenció de duu els agents al límit, se’ls conduïa a alguna de les poblacions de la zona de Beaulieu on durant 48 o 72 hores els instructors recreaven tot tipus d’accions que s’haurien de realitzar en la missió real com contactar amb un altre agent fent valer la coartada, establir amb discreció un espai per transmetre missatges per ràdio, etc. També es recreaven possibles situacions de perill que poguessin esdevenir mentre es realitzaven els sabotatges com per exemple ser descoberts per l’enemic.

Finalment, el SOE comptava amb un equip d’experts en cirurgia plàstica que podien afegir als agents, entre d’altres, cicatrius falses emprant Culloden, una substància semblant a la cera ja que era molt important lligar l’aspecte físic a les històries de coartada i al lloc d’activitat. Per això, eren comuns els tintats de cabell i els canvis de pentinats segons les diferents modes. Igualment s’ha de destacar un aspecte cabdal en l’entrenament: Homes i dones eren entrenats sense distinció emprant els mateixos mètodes. L’única diferencia és que les dones no solien rebre entrenament específic en l’ús d’explosius malgrat rebre’n la formació bàsica. Per qüestions de Passing Skills abans esmentades, normalment, eren formades en radio-transmissions.

 

Read More
Read More