Mig any abans de l'esclat de la revolució, el març de 1918, l'Imperi Alemany (II Reich) semblava que ho tingués tot a favor per a guanyar una guerra que ja feia gairebé quatre anys que durava. Tenia, per primera vegada des de 1914, superioritat numèrica al front occidental, a la tardor de 1917 havia obtingut una sonada victòria juntament amb el seu aliat austrohongarès: la batalla de Caporetto, que li permeté avançar més de 80 quilòmetres i capturar 294.000 soldats de l'exèrcit italià (gairebé el 15% dels seus efectius); a més, havia aconseguit firmar (o millor dit, imposar) una pau draconiana amb el nou govern bolxevic sorgit de la Revolució d'Octubre (1917) el març de 1918.

Alliberat de la pressió que significava haver acabat amb el Front Oriental (Ostfront), i d'assegurar-se uns enormes guanys territorials amb el tractat de Brest-Litovsk, el govern alemany va ser capaç de traslladar més recursos i homes al front occidental, on la guerra s'havia quedat estancada en sagnants combats des del setembre de 1914, amb el fracàs de la primera batalla del Marne. Des de l'1 de novembre de 1917, fins al 21 de març de 1918 (inici de l'ofensiva Michael), l'Oberste Heerresleistung (OHL), l'Alt Comandament Alemany, va traslladar 38 divisions del Front Oriental a l'Occidental i altres forces que tenien a la península Itàlica. Segons l'historiador David Stevenson, unes hores abans de l'inici de la gran última ofensiva alemanya, l'exèrcit teutó disposava de 136.618 oficials, 3.438.288 homes i 710.827 cavalls. Enfront de les 178 divisions desplegades pels Aliats, Alemanya en posava 191. A partir del 21 de març i fins a juliol, l'exèrcit alemany va llançar cinc grans atacs que posaren els Aliats contra les cordes. París estava a prop, però llavors, Alemanya va perdre la guerra.

Una nació exhausta

Alemanya era, des de la seva unificació el 1871, el principal país industrialitzat d'Europa. A partir de l'agost de 1914, va bolcar totes les seves energies, recursos i capacitats en la guerra que començava. Tan bon punt s'inicià el conflicte, la població en massa sortí als carrers a acomiadar els seus soldats, creient, com deia la propaganda del govern, que després d'una guerra ràpida tornarien a casa abans del Nadal.

Les proclames a favor de la "defensa" de la pàtria en perill, d'un país assetjat per unes forces bàrbares (destacant l'espantall de la invasió russa) i envejoses del progrés alemany, no van poder impedir el deteriorament de la moral de la població civil a mesura que la guerra s'allargava. Tampoc no van impedir la baixada de productivitat de la indústria alemanya, la inflació galopant, un deute públic creixent i insostenible, el racionament dels aliments, les desenes de milers de morts al camp de batalla, etc.

[caption id="attachment_8318" align="aligncenter" width="551"]El kàiser Guillem II (al centre), amb Paul von Hindenburg (esquerra) i Erich Ludendorff (dreta). Durant la guerra, Alemanya es convertí en una dictadura militar. Font: Huis Doorn Museum El kàiser Guillem II (al centre), amb Paul von Hindenburg (esquerra) i Erich Ludendorff (dreta). Durant la guerra, Alemanya es convertí en una dictadura militar. Font: Huis Doorn Museum[/caption]

Certament, el II Reich afrontava problemes similars als altres contendents de la guerra, però amb dos afegitons que agreujaven la seva situació: el bloqueig marítim britànic (que impedia l'arribada de queviures i matèries primeres per a la indústria) i l'esforç extra que li suposava la debilitat econòmica i militar dels seus principals aliats (l'Imperi Austrohongarès i l'Otomà).

El govern alemany, convertit en la pràctica en una dictadura militar de l'OHL, va anar veient com la seva situació anava decaient. El gener de 1918, malgrat haver fet desaparèixer el front oriental, Àustria-Hongria no tenia forces per a ajudar al seu aliat i es veuria obligat a fer d'espectador passiu fins al final de la guerra mentre col·lapsava la seva capacitat industrial i les nacions que la conformaven es començaven a revoltar; l'Imperi Otomà anava pel mateix camí.

Si la situació dels seus aliats era crítica, la seva no era pas molt millor. Entre gener i febrer de 1918, 500.000 treballadors feren vaga i es van manifestar pels carrers de Berlín, demanant el final de la guerra i una pau sense annexions ni pèrdues territorials, la democratització de la llei electoral prussiana i la fi dels poders especials que tenia l'exèrcit. La resposta del govern va ser igual d'enèrgica: va dissoldre els mítings, va detenir-ne els caps visibles, posà les fàbriques sota control militar i procedí al reclutament forçós de 50.000 vaguistes.

Malgrat que la repressió va deixar tocat el moviment obrer fins al maig-juny, va establir un precedent: va ser en aquestes jornades reivindicatives quan es crearen per primera vegada consells de fàbrica, que reapareixerien el novembre de 1918, integrats pels vaguistes que articularen propostes concretes, sobretot relacionades amb la millora de les relacions laborals i per un salari més just.

Davant d'aquesta situació d'inquietud social, i aprofitant també un moment de desconcert en el bàndol aliat, Paul von Hindenburg (1847-1934) i Erich Ludendorff (1865-1937), els dos màxims artífexs de l'estratègia militar alemanya, decidiren posar tota la carn a la graella i llançar noves ofensives per a poder guanyar la guerra. Malgrat els èxits inicials, els reforços nord americans foren clau per aturar l'embranzida teutona, i quan els Aliats iniciaren la contraofensiva, Alemanya ja no tenia forces per a defensar-se.

El regal enverinat dels militars alemanys

Que l'exèrcit alemany, la quintaessencia del militarisme teutó, estava a punt de col·lapsar era un fet reconegut pels alts comandants alemanys. Després del fracàs de l'última ofensiva, els aliats contraatacaren, obligant els alemanys a retirar-se darrere de la fortificada "Línia Hindenburg", al nord de França.

[caption id="attachment_8316" align="alignright" width="220"]Erich Ludendorff (1865-1937). Aquest militar d'origen prussià va ser, juntament, amb Hindenburg, la màxima autoritat militar alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Font: Viquipèdia Erich Ludendorff (1865-1937). Aquest militar d'origen prussià va ser, juntament amb Hindenburg, la màxima autoritat militar alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Font: Viquipèdia[/caption]

Per a Sebastian Haffner, el 29 de setembre de 1918 és una de les dates més importants i menys conegudes de la història alemanya. Va ser el dia en què Ludendorff, conscient de la imminent derrota de l'exèrcit (dos dies abans, els aliats havien aconseguit travessar la línia Hindeburg) va decidir "planificar la derrota". Malgrat que constitucionalment no tenia cap paper rellevant (era el cap adjunt de l'Estat major general), era, juntament amb Hindenburg, l'home més poderós d'Alemanya. Més que el Kàiser, els veritables governants durant aquells quatre anys de guerra foren aquests dos militars. Amb la convicció que la guerra ja no podia guanyar-se, Ludendorff es donà pressa per a salvar l'exèrcit de la desfeta. Però per a fer això calia quelcom imprescindible: un armistici amb els Aliats, acompanyat d'una proposta de pau. Quin polític alemany, però, estava disposat a fer-ho? (Més tenint en compte que quatre anys de propaganda governamental havien convençut a la població alemanya que gràcies als seus esforços, l'exèrcit alemany en sortiria victoriós).

Conxorxat amb alts funcionaris de la maquinària burocràtica alemanya, Ludendorff convencé al Kàiser de democratitzar el país i acceptar un armistici. La primera condició no responia a un genuí interès del militar per a dotar a Alemanya d'un autèntic parlamentarisme, sinó que eren senyals dirigides als Estats Units (EUA), els quals s'havien marcat la democratització del Reich com a un objectiu polític i podien ser més benèvols amb ells durant les futures negociacions de pau. Així doncs, el 3 d'octubre, el kàiser Guillem II nomenà cap de govern al príncep Max von Baden, un aristòcrata d'idees liberals i de temperament més aviat submís. Von Baden formà un govern amb tots aquells partits que des de 1917 estaven intentant cercar la signatura d'un tractat de pau. Per primera vegada en la història del país, hi eren presents també els socialdemòcrates, que portaven essent el partit majoritari al parlament des de feia més de vint anys però que estaven sistemàticament vetats pel poder.

Mentrestant, Àustria i l'Imperi turc estaven començant a col·lapsar i els Aliats avançaven cada cop més endins dels seus territoris. Mentrestant, les tropes alemanyes del front occidental anaven perdent terreny, si bé no tingué lloc el temut col·lapse que Ludendorff havia previst.

L'inici de la revolució alemanya

A finals d'octubre, era un secret mal guardat que el govern alemany estava negociant un armistici. També ho era que els Aliats demanaven unes condicions molt dures als alemanys per a començar a parlar d'una treva i de la pau. Era l'avantsala del Diktat de Versalles de 1919.

A més, el president nordamericà Wilson exigia l'abdicació del Kàiser. Davant la imminència de la derrota militar, i abans que aquesta es consumés, fins i tot els més fervents partidaris de la monarquia dels Hohenzollern defensaren la renúnica al tron de Guillem II per a poder mantenir les estructures bàsiques de l'estat, incloent-hi la corona.

[caption id="attachment_8315" align="aligncenter" width="500"]Mariners amotinats a Kiel durant el novembre de 1918. Font: Flickr Mariners amotinats a Kiel durant el novembre de 1918. Font: Flickr[/caption]

Durant el confós mes d'octubre, mentre la monarquia començava a batallar per la seva pròpia existència, s'estava gestant un clima d'agitació a l'interior del país. La paraula "revolució" va començar a popularitzar-se i era una creença generalitzada el fet que estava a punt d'ocórrer. Amb prou feines un any després del triomf bolxevic a Rússia el 1917, eren molts (els partidaris i els detractors) els que veien com a possible que Alemanya iniciés també el seu cicle revolucionari que la portaria al socialisme.

L'espurna que inicià la revolució tingué lloc a la base naval de Kiel, el 4 de novembre de 1918, mentre el nou govern de concentració negociava l'armistici. Davant de les exigències inassolibles dels aliats, una part de l'oficialitat de la marina decidí treure la flota de guerra (la qual, més enllà d'alguna batalla puntual, havia tingut una participació gairebé nul·la durant el conflicte i havia estat quasi inactiva entre 1914 i 1918). El moviment no tenia cap mena de sentit, més enllà de l'autocomplaença patriota dels alts càrrecs militars: encara que la marina alemanya hagués sigut capaç d'obligar als britànics a enfrontar-se amb ells a una batalla naval definitiva (i guanyar-la) i haguessin trencat el bloqueig marítim, encara s'haurien d'haver enfrontat a la marina nordamericana... a més, després de quatre anys de conflicte, si alguna cosa havia quedat clara, era que la guerra es decidia en les batalles terrestres.

Però cap d'aquests motius semblava convèncer als oficials de la marina, els quals afirmaven que s'havia d'estar disposat a morir per la pàtria. Però després de quatre anys d'una guerra devastadora, de gana i en un cos caracteritzat per la seva extrema disciplina, els mariners de les tripulacions que estaven a la base naval de Kiel es revoltaren, i entre el 3 i el 4 de novembre s'amotinaren i ocuparen la ciutat. La revolució alemanya havia començat i s'anà escampant per tot el país.

La revolució dels consells obrers i els socialdemòcrates

Els mariners i soldats havien pres el control de la ciutat de Kiel, però no sabien què fer amb aquest nou poder. La improvisació assembleària va ser la protagonista d'aquells dies. Ben aviat, s'organitzaren en consells de soldats, model que copiaren en altres parts del país. Les similituds amb el procés revolucionari rus (que començà la seva revolució a partir dels soviets) semblaven evidents i alguns van començar a espantar-se. Davant els fets que estaven ocorrent, el govern hi envià, entre altres, al socialdemòcrata Gustav Noske (1868-1948). La reacció dels mariners al rebre'l és simptomàtica del tarannà d'aquella revolució. Noske va ser aclamat pels mariners i va ser nomenat pels mariners com a "governador" de la ciutat, és a dir, que l'aixecament no es va dur a terme contra el govern, sinó a favor del govern i contra els elements reaccionaris que pretenien destruir el nou règim democràtic. Unes setmanes després, Noske seria un dels principals artífexs que va ofegar amb sang la revolució que aquells mariners havien començat.

[caption id="attachment_8314" align="alignleft" width="250"]Rosa Luxemburg (1871-1919) va ser una de les ments més brillants de la seva generació. Va criticar durament les noves tendències revisionistes de l'SPD. Font: El Viejo Topo Rosa Luxemburg (1871-1919) va ser una de les ments més brillants de la seva generació. Va criticar durament les noves tendències revisionistes de l'SPD. Font: El Viejo Topo[/caption]

Els paral·lelismes amb la revolució russa no anaren més enllà de la seva articulació en assemblees populars, on es prenien les decisions de manera assembleària i horitzontal. Però mentre que a Rússia els soviets es radicalitzaren a mesura que l'estat feia fallida i el govern de Kerenski incomplia sistemàticament les seves promeses i acabaren abocant per la revolució socialista, a Alemanya no hi hagué temps per a això: l'estat estava tocat, però no enfonsat, la Primera Guerra Mundial es percebia com a liquidada i els consells de treballadors i soldats decidiren donar suport a les propostes democràtiques que semblaven emanar del nou govern.

Més enllà d'alguns llocs puntuals, com a Munic (on s'arribà a proclamar una república de consells), la revolució no disposà d'uns objectius clars ni estigué coordinada territorialment. Embolcallada d'una retòrica revolucionària radical i socialista, el moviment serví per a remarcar la naturalesa antimilitarista del moviment i el suport de la població a la democratització del país.

Mentrestant, a la capital, els fets s'acceleraven. La situació era inaguantable i Guillem II va escoltar atònit com el canceller enunciava pels mitjans que el Kàiser (és a dir, ell mateix) havia abdicat. Era el 9 de novembre de 1918. Era el final del II Reich, i es féu per tal d'evitar que la revolució s'enfortís i es radicalitzés: el Kàiser era vist com el màxim garant del militarisme i del vell ordre alemany; sense ell, la revolució seria més fàcil de controlar. Però per a acabar-la de domesticar, faltava un actor clau: la socialdemocràcia alemanya.

No poden entendre's els moviments polítics entre bambolines d'aquells dies sense tenir en compte la importància creixent dels dirigents polítics del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD, en alemany), especialment del seu líder, Friedrich Ebert (1871-1925).

Ebert simbolitza com ningú altre el viratge que inicià la socialdemocràcia alemanya cap a finals de segle XIX, amb les tesis revisionistes d'Eduard Bernstein (1850-1932) i altres. Des d'aquell període, que coincideix amb l'apogeu electoral de l'SPD a Alemanya, figures destacades del partit havien defensat una revisió completa dels plantejaments marxistes ortodoxos, assegurant que una crisi total del capitalisme era cada vegada menys viable gràcies als nous mecanismes desenvolupats pel capitalisme que asseguraven la seva estabilitat. Davant aquesta situació, el socialisme, defensaven, no arribaria a partir d'una revolució general, sinó a partir de reformes socials continuades i de la presència parlamentària del partit que, gradualment, portarien el socialisme.

Aquesta renúncia als postulats clàssics del marxisme va ser resposta per persones del mateix SPD, com ara Rosa Luxemburg (1871-1919), que asseguraven que part d'aquesta deriva era deguda als desigs de certs sectors del partit per a incorporar la petita burgesia alemanya i negaven la degeneració del capitalisme en la seva versió imperialista. Per consegüent, l'SPD va anar acomodant-se a unes dinàmiques parlamentàries que gradualment anaren llimant-li els desigs revolucionaris i convertint-lo en un 'partit del règim'. Quan el 4 d'agost de 1914, l'SPD (amb excepcions de renom, com Karl Liebknecht), juntament amb la resta de partits, aprovaren els pressupostos de guerra alemanys, no demostrà únicament que ja no tenia cap intenció d'aprofitar la guerra per a iniciar la revolució, sinó que la Internacional socialista i les seves directives de convocar una vaga mundial, si s'iniciava un conflicte bèl·lic, havien quedat en paper mullat.

Els socialdemòcrates esdevenien peces clau per a domesticar la revolució que s'havia iniciat el novembre de 1918. Ebert esdevingué l'home clau: fou l'arquitecte de l'abdicació del Kàiser i qui assegurà als vells elements de l'administració i de l'exèrcit alemany els seus privilegis i el seu paper en el nou règim que arribava. Ara bé, demanà l'acceptació d'unes noves normes de funcionament: la democratització del país i una nova constitució. Aquests moviments són els que asseguraren un traspàs més o menys ordenat de poders i que en menys de vint-i-quatre hores Ebert rebés la cancelleria, es proclamés la república alemanya (dues vegades) i l'exèrcit no es llancés al carrer. En un únic dia, l'edifici imperial alemany havia caigut, després de 47 anys d'existència. Començava la república.

El moviment de consells obrers i de soldats havia estat canalitzat per un home, Ebert, que havia perdut els seus dos fills a la guerra, per a qui Alemanya no havia estat la responsable de l'inici del conflicte i que odiava la revolució "com el pecat". El socialdemòcrata sabia que no podia apaivagar-la sense firmar un armistici urgentment amb les potències aliades, motiu pel qual es veié obligat a firmar-ne un, malgrat els mals presagis que enunciava de cara a la firma d'una pau definitiva. Si hi havia quelcom que feia més por a l'SPD no era una derrota militar exterior, sinó una revolució social interior. L'ombra russa era allargada i es projectava a l'Europa de l'Est, com demostrarien totes les revolucions i aixecaments immediatament posteriors a la guerra.

[caption id="attachment_8313" align="aligncenter" width="501"]Friedrich Ebert, rebent les tropes alemanyes que tornen del front a la Pariser Platz, de Berlín. Font: Getty Images Friedrich Ebert, rebent les tropes alemanyes que tornen del front a la Pariser Platz, de Berlín. Font: Getty Images[/caption]

Els socialdemòcrates havien abraçat la revolució en públic, però la detestaven en privat. Únicament ells podien salvar el vell règim (portaven sent una part essencial del sistema des de l'inici de la guerra), al mateix temps que en proclamaven un de nou. Amb el control de l'exèrcit i de l'aparell estatal, Ebert ja podia procedir a restablir l'ordre. El seu discurs del 10 de desembre a les tropes que tornaven del front ens dóna una idea sobre la concepció que tenia sobre la guerra; i el to que emprà demostra que volia tenir l'exèrcit de la seva part:

"Compatriotes, benvinguts a la República d'Alemanya, benvinguts a la pàtria (...) Us rebem amb entusiasme (...) L'enemic no ha pogut amb vosaltres. Únicament després de constatar l'abassegadora superioritat en efectius i armament de l'adversari, renunciarem a seguir combatent (...) Heu impedit que els enemics envaïssin la nostra pàtria. Heu salvat les vostres esposes, els vostres fills, els vostres pares, de morir assassinats, del fragor d'una guerra. Heu contingut la devastació i la destrucció (...) Per això, de tot cor, accepteu el nostre profund agraïment."

Els elements més revolucionaris i contestataris amb el nou govern, agrupats al voltant de personalitats del Partit Socialdemòcrata Alemany Independent (USPD, escissió de l'SPD) i la Lliga Espartaquista (reconvertida en el Partit Comunista Alemany -KPD- l'1 de gener de 1919) iniciaren una sèrie d'enfrontaments armats pels carrers de les principals ciutats del país durant l'hivern de 1918-1919. Sense una estratègia coordinada, el nou govern alemany els anà fent caure un a un.

Noske, qui uns mesos abans havia anat a visitar els mariners de Kiel i a dir-los que el govern estava amb ells, fou el màxim responsable de la repressió, especialment brutal contra la Lliga Espartaquista/ KPD, molts membres dels quals eren antics companys seus de partit. "Algú haurà de ser el gos sanguinari" sentencià resignadament Noske. Els dos casos més paradigmàtics van ser Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht (fill d'un dels fundadors de l'SPD), els quals varen ser torturats i assassinats (i llançats al riu des d'un pont de Berlin) pels Freikorps, una milícia ultradretana que comptava amb el vistiplau i els ulls grossos del govern i de l'exèrcit i que tindria un paper destacat en la vida política del país durant la dècada de 1920.

Irònicament, la revolució alemanya moria a mans de l'SPD, el gran partit socialdemòcrata europeu, el referent de la II Internacional, aquell que justificava la seva existència per la revolució socialista. D'aquella traïció en naixeria la República de Weimar (1919-33), la qual no comptaria mai amb el suport de les elits polítiques, econòmiques i militars del vell règim. Precisament, els mateixos sectors socials que havien pactat amb els socialdemòcrates la vinguda del nou sistema, però que no podien tolerar les mínimes concessions democràtiques, salarials, socials i un cert relaxament dels costums que la República oferia i també simbolitzava. Únicament s'havien vist forçats a acceptar-ho davant la possibilitat d'una subversió social. Eliminat aquest perill gràcies a l'SPD, però, ja no tenien cap incentiu per a comprometre's amb la jova democràcia alemanya, la qual viuria fins al 1933, quan un tal Adolf Hitler va guanyar les eleccions.

[caption id="attachment_8317" align="aligncenter" width="550"]Imatge de membres dels Freikorps. Aquests paramilitars d'ultradreta serien molt actius a partir de la Revolució Alemanya. Font: reddit Imatge de membres dels Freikorps. Aquests paramilitars d'ultradreta serien molt actius a partir de la Revolució Alemanya. Font: reddit[/caption]

Marc Geli Taberner

Nom: Marc Geli Taberner

Email: mgelicus@gmail.com

Articles

Manifestació Parlament Berlin

Vida i mort de la revolució alemanya (1918-1919)

Mig any abans de l’esclat de la revolució, el març de 1918, l’Imperi Alemany (II Reich) semblava que ho tingués tot a favor per a guanyar una guerra que ja feia gairebé quatre anys que durava. Tenia, per primera vegada des de 1914, superioritat numèrica al front occidental, a la tardor de 1917 havia obtingut […]

Foto_Fontana

Josep Fontana. La història militant

“Si Fontana hagués sigut anglès, avui seria considerat un segon Eric Hobsbawm“, em va dir un dels seus companys que el coneixia força. Paraules grosses. No acostuma a passar que et comparin amb un dels millors historiadors de tots els temps (fins a la seva mort, Hobsbawm va ser l’historiador viu més citat). Amb una […]

IMG_1940

Extrema dreta, ultradreta, feixisme i altres confusions

Han coincidit tantes vegades en xerrades, entrevistes, debats, conferències, presentacions de llibres, etc. que un d’ells es va negar a fer l’entrevista per separat, que preferia fer-la amb ell al costat. Són dues de les persones que més saben sobre l’extrema dreta i el feixisme i que més pedagogia estan fent en aquests últims mesos […]

800px-Reagan_sitting_with_people_from_the_Afghanistan-Pakistan_region_in_February_1983

Els orígens del terrorisme jihadista (II): Qui juga amb foc…

[Aquest article és la continuació de Els orígens del terrorisme islamista (I): el fracàs del nacionalisme àrab http://bit.ly/2y1WzRO] Precedents. Iran: el primer triomf de l’islamisme polític El triomf de la revolució islamista a l’Iran en fer fora al desacreditat xa de Pèrsia, Mohammad Pahlavi (1941-1979), el 1979, va ser un xoc per al gran protector […]

Josep Maria Fradera, catedràtic de la UPF a casa seva.

“Espanya no existia el 1714”. Una entrevista a Josep Maria Fradera

Afirma que serà la seva entrevista “pòstuma”, que serà l’última vegada que parli “d’aquest país”. El motiu? Que en una època històrica com la nostra, èpica, accelerada, però també improvisada i a vegades hiperventilada, irònicament, la gent no vol “historiadors”, sinó “profetes”. Quan el vàrem entrevistar, el vàrem notar desil·lusionat i trist amb el moment […]

Afghan-Mujahideen-4

Els orígens del terrorisme islamista (I): el fracàs del nacionalisme àrab

Fa unes setmanes, Barcelona va ser una de les últimes víctimes del terrorisme gihaddista. Els motius que han causat la mort de 16 persones sovint han estat caracteritzats de manera vaga i simplista, malgrat que de manera cridanera. S’afirma que, atemptant a Occident, els terroristes busquen “destruir” el nostre “mode de viure”, les nostres “llibertats” […]

DSC_1165

Precaris de tot el món, uniu-vos! Una entrevista a Guy Standing

Que entrevistis una de les majors autoritats mundials en qualsevol àmbit, no és una oportunitat que tinguis cada dia. Quan els editors de Pasado&Presente ens varen donar l’oportunitat d’entrevistar a Guy Standing (Gran Bretanya, 1948), la nostra primera reacció va ser d’astorament. Teníem l’oportunitat de parlar amb un dels principals avaladors i defensors d’una renda […]

Maerz1848_berlin

De què parlem quan parlem de nacionalisme?

El proper dijous 27 d’abril a les 19:30, a la Sala Gran de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (UB), la revista Ab Origine organitzarà un debat de caire acadèmic entre la doctora en història Paola Lo Cascio i l’historiador Albert Botran; l’acte serà moderat i introduït per Jordi Casassas, […]

The_Russian_Revolution,_1905_Q81555

1905: el veritable inici de la Revolució Russa

Abans del febrer de 1917, abans de l’assalt al Palau d’Hivern, abans de la guerra civil de 1917-23, abans del naixement de l’URSS, hi hagué 1905. El centenari de la Revolució Russa i el triomf de la primera revolució proletària del món (alguns dirien també del triomf del primer estat totalitari del món) sovint ens […]

1280px-thumbnail

No som al 1917

No som al 1917. Certament, enguany commemorem el centenari de la Revolució Russa (1917-2017), la qual va posar el món “del revés”. Aquest fet va consolidar una alternativa real per primera vegada al capitalisme i va suposar, conseqüentment, un terrabastall geopolític gairebé sense precedents històrics; una afirmació poc exagerada si tenim en compte que en […]

trump

La fi del somni nordamericà

Donald Trump serà, finalment, el 45è president dels Estats Units d’Amèrica (EUA). No hi ha hagut en tota la història recent d’aquest país un candidat més controvertit, polèmic i que hagi generat un consens tan ampli contra la seva figura a nivell internacional. Les reaccions dels grans mitjans de comunicació i dels principals líders mundials […]

feliiiiipeeee

Auge i caiguda de les esquerres

“Estamos ganando la batalla de las ideas y debemos redoblar esfuerzos para que esta victoria se haga patente cada vez más. (…) Hoy, más que nunca, las “ideas tienen consecuencias” -José María Aznar, expresident del Govern espanyol (1996-2004) intervenció a la European Ideas Network (IEN), a Viena després de les eleccions europees de 2009 – […]

p1030373

“Catalunya es va avançar en molts aspectes massa aviat”: Entrevista a Josep Fontana

Com s’arriba a fer una història general de Catalunya essent vostè especialista en història de Catalunya i Espanya del segle XIX? D’especialista no me n’he considerat mai. Vaig agafar el gust per la història i sempre he procurat llegir tot el que he pogut; de fet, el meu treball de tesina era sobre Catalunya al […]

fusilamiento-republicanos

La guerra civil: per què?

Les ordres del general Mola són clares: “eliminar sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”. El 18 de juliol de 1936, José Rodríguez-Medel Briones era el comandant de la guàrdia civil a Pamplona, capital d’una Navarra on el cop militar havia sigut un èxit rotund. Després de negar-se per telèfon […]

Van der Bellen + Hofer

L’enfonsament

El 23 de maig de 2016 serà una data a analitzar en el futur. Serà tractada, juntament amb la primera volta de les eleccions regionals franceses de 2015, com el primer símbol inequívoc del retorn de l’extrema dreta al poder, o de la fi d’una sèrie d’ensurts on semblava possible el retorn de l’extrema dreta […]

image12

Quan el Carmel ocupava l’Ajuntament de Barcelona. Entrevista a Marc Andreu

No para quiet. Havia de rebre’ns al seu despatx, en la seu del districte de Sant Martí, però se li ha allargat una reunió. No passa res; és un home ocupat com a conseller tècnic del districte de Sant Martí (Barcelona), treballant en les institucions que sempre ha vist des de l’altra banda de la […]

Parlament-Companys-Barcelona-BRAGULI-ANC_ARAIMA20151009_0200_57

El Front Popular espanyol: Gènesi i mites (II)

← “El Front Popular espanyol: Gènesi i mites (I) El triomf de l’esquerra va ser una autèntica sorpresa per a les forces de dreta, les quals van subestimar la crida popular a l’antifeixisme i la seva refeta. La constitució del front d’esquerres s’havia fet efectiva a partir del pacte firmat entre els diferents participants el 15 […]

companys-afusellament

Companys en les memòries

Quan la vida l’abandonà a causa d’un afusellament, el 15 d’octubre de 1940, Lluís Companys i Jover rebia el terrible honor de la història de ser l’únic president d’un govern escollit democràticament que era assassinat pel feixisme. Va ser al Castell de Montjuïc, després d’un judici-farsa on l’únic motiu realment de pes per a la […]

elecciones-16-de-febrero-de-1936

El Front Popular espanyol: Gènesi i mites (I)

→ El Front Popular espanyol: Gènesi i mites (II) “Recordad la situación de la que hubimos de partir y que puso en marcha las ansias renovadoras del Movimiento: España se moría desintegrada por sus luchas intestinas. La anarquía, estimulada desde el poder, se señoreaba del país progresivamente. El comunismo acechaba su presa (…) El camino para […]

IMG_9971

Entrevista a Andreu Mayayo

El passem a recollir a Passeig de Sant Joan amb Avinguda Diagonal, a Barcelona. Dos minuts abans ens ha trucat per dir-nos que ja ha arribat. “Estic mirant-li el cul a mossèn Cinto”, diu entre rialles i referint-se a l’estàtua de Jacint Verdaguer. A falta de GPS, no és un mal indicador. Ens espera assegut […]

Curiositats

teleñecos

Un tresor per a salvar la hisenda espanyola

Desastrosa. Només així pot definir-se la situació de la Hisenda espanyola durant bona part del segle XIX. La situació era tan crítica que els canvis de ministre eren habituals i era ben normal que no estiguessin en el càrrec més enllà d’uns mesos. I a vegades, personatges competents com Juan Álvarez Mendizábal (1790-1853) eren apartats […]

kingdom-of-heaven (robertocolom.blogspot.com)

Croats i caníbals

Hi ha pocs llibres millors per a entendre el xoc que ocasionà l’arribada dels croats al Pròxim Orient que el meravellós Les croades vistes pels àrabs, d’Amid Maalouf. En una cultura que ha mistificat les ‘gestes’ dels croats i que mira encara amb simpatia les ‘aventures’ d’aquells milers de “francs” (o frany per als àrabs), […]

Juramento de la Constitución por Fernando VII julio 1820

Amb generals així…

El 27 de gener de 1820 s’iniciava l’aixecament liberal a Cabezas de San Juan (Sevilla) del general Rafael del Riego (1785-1823). S’iniciaria així el moviment que permetria l’establiment per primera vegada d’un règim liberal després que el retorn de Ferran VII (1811-33) hagués suposat la suspensió de la Constitució de Cadis (1812). Però quan Riego […]

Counquest_of_Jeusalem_(1099)

Penitència per la conquesta de Jerusalem

6 de juliol 1099. Fa quatre anys que el Papa Urbà II ha convocat les primeres croades de la història per recuperar els “llocs sagrats” del cristianisme de les mans dels infidels musulmans… Després de conquerir Antioquia, els croats, provinents de diverses parts de l’Europa cristiana, han descansat uns sis mesos abans de planejar el […]

imágenes-jaume-I-pintura

Un nom per a un rei

Segurament els vostres pares us han explicat com us van posar el nom; potser en un bar, sentint algun nom curiós de “Game of Thrones”, però segur que no com li posaren a Jaume I (1218-76). I és que a Montpeller, lloc de naixement del futur conqueridor, segons explicaria més tard el propi rei, s’encengueren […]

univ_cervera

La poc il·lustre universitat de Cervera

Després de la derrota catalana de 1714 en la Guerra de Successió, Cervera va ser l’única ciutat del Principat que va ostentar el privilegi de tenir universitat. Va ser un recinte poc procliu a adoptar els nous avenços tecnològics i científics que des de feia temps estaven tenint lloc a Europa i propugnava un coneixement […]

quo-vadis_3

La modèstia de Neró

De Neró ens han arribat moltes curiositats redactades essencialment a la Vida dels dotze Cèsars, de Suetoni. En una d’aquestes anècdotes, l’escriptor ens relata que durant la celebració d’un certamen gimnàstic, que se celebrava en els Saepta, entre els preparatius de l’hecatombe (un ritual consistent en un sacrifici solemne de 100 bous), el futur emperador […]

KAISER_WILHELM

Aquells dies a la platja…

Guillem II era un kàiser a totes voltes histriònic, altiloqüent, exaltat i amb molts traumes i tares, amant dels discursos grandiloqüents amb apegalosa retòrica decimonònica. Un dels motius pel qual es comenta que va impulsar un ambiciós programa de construcció d’una armada alemanya era el seu record d’infantesa, quan estiuejava a Anglaterra (el kàiser era […]

calígula

Calígula, el de les sabatetes

Poques figures de l’Antiguitat han passat a la posteritat amb una fama més nefasta que l’emperador Calígula (37-41): aquell que nomenava cavalls com a senadors, tallava caps si tossies massa o feia recollir petxines als seus soldats a Britània. Més enllà d’això, el que sap menys gent és l’origen simpàtic i gairebé dolç del seu […]

German_infantry_1914_HD-SN-99-02296

“Oh, peace! Shut up!”

Fins a la Primera Guerra Mundial, la guerra estava considerada com a una acció política més (si bé considerada una mica extrema durant el segle XIX) que venia a aconseguir allò que la diplomàcia no podia. Si bé és cert que després de les guerres napoleòniques es feu tot el possible per a prioritzar l’estabilitat […]

Karl Marx

Marxistes per mandra

En la Rússia tsarista de finals del segle XIX i principis del segle XX, la maquinària i infraestructura policials van ser més que notables (la famosa policia política tsarista, l’Ojrana, n’és un clar exemple). L’aparell de censura també era formidable. Però tot aquest aparell repressiu i de control va tenir un forat monumental… i, posant […]

Netherlands, surroundings of Amsterdam, wind mill in a field of tulips   
 agricultural building agriculture architecture Benelux building countryside Europe field flower horticulture mill Netherlands Spring tulip windmill

Tulipes: especulem?

No van ser hipoteques subprime, ni béns immobles, ni accions d’empreses ni res d’això. La primera crisi especulativa moderna va ser causada per… tulipes. Sí. Tulipes, aquesta eixerida planta de diferents colors, que pot donar vida als salons més tristos, es canviava a mitjan dècada de 1630 per “una carrossa nova, dos cavalls tords i […]

ESCUDO-AUSTRIA-HUNGRIA-1038x576

Àustria-Hongria en tres anècdotes

Tradicionalment, l’Imperi Austrohongarès de Francesc Josep I (1830-1916) es presenta com un micromón ple de contradiccions creixents i cada vegada més intenses que acabarien portant a la seva pròpia implosió; la causa principal d’aquesta seria, essencialment, la convivència cada vegada més incòmode de les diferents nacionalitats que vivien en l’imperi (alemanys, hongaresos, serbocroates, txecs, serbis, […]

ronald_reagan_riding_a_velociraptor_by_sharpwriter-d55rsh7

Un president amb sentit de l’humor

Pocs polítics de talla mundial ens han deixat més anècdotes i acudits (sí, literalment) que el 40è president dels EUA, Ronald Reagan. Es diu que quan va accedir a la presidència, una de les coses que més parat el va deixar va ser que, per a sorpresa seva, la mítica “sala de la guerra” que […]

20-Gener-12blog

En diuen llibertat de premsa, però…

És un tòpic ben comú aquell que afirma que la Llei de Premsa de 1966, a Espanya, establerta per Manuel Fraga Iribarne (en aquell moment, ministre d’Informació i Turisme), va constituir, dintre del franquisme, l’establiment de la llibertat de premsa. Res més lluny de la veritat. De fet, el que sí que estableix (en un […]

sileno

Ningú pensava en les criatures!

Un dels factors que d’acord amb molts historiadors (entre els quals destaquem Robin Lane Fox) va posar fi a l’hegemonia militar espartana va ser la falta de criatures. La societat espartana sempre es dividí de forma classista entre “iguals” i “inferiors” (entre els quals s’englobaven diferents categories socials –“mothakes”, “perioikoi” i “ilotes”–). Ara bé, la […]

vikings-serie-history-channel-02

Víking tour: Islàndia-Grenlàndia-Vinlàndia

Porten des de la primària enganyant-nos: Cristòfor Colom no va descobrir Amèrica el 1492. Més de cinc-cents anys abans una gent rossa, alta, que adorava déus estranys, gastava molt mala llet i portava cascs amb banyes (crec que ja hem escrit tots els seus atributs tòpics i típics) van arribar a Terranova i s’hi van […]

AK47

El fusell que vingué del fred

Difícilment hi ha en l’actualitat una arma més coneguda que el fusell d’assalt AK47, més popularment conegut com a fusell “Kalàixnikov”. Va ser dissenyat per Mikhaïl Kalàixnikov (1919-2013), un jove comandant de tancs amb poca formació que, després de ser ferit durant la Segona Guerra Mundial, va dedicar-se a dissenyar noves armes. El disseny de […]

Deformant la història

la-muerte-de-stalin-the-death-of-1

Una successió soviètica

El 5 de març de 1953, Ióssif Vissariónovitx Djugaixvili (més conegut com a Ióssif Stalin) no només va morir, sinó que va deixar vacant el tron de ferro soviètic. D’ençà que havia començat el seu ascens al poder el 1922 (quan aconseguí la secretaria general del Partit Bolxevic), Stalin s’havia anat fent l’amo absolut de la Rússia soviètica, a mesura que […]

JoveKM_Portada

Le jeune Karl Marx: de la indignació a la crítica

I si Karl Marx també hagués sigut un ésser humà? En aquest deformant la història analitzem el film de Raoul Peck sobre la vida del filòsof durant la dècada dels 40 del segle XIX el qual va inspirar (i encara inspira) bona part del moviment obrerista internacional i que condicionà com cap altre el transcurs històric del segle XX.

p01t6c49

37 dies per al desastre

Durant gairebé un segle, des de la fi de la batalla de Waterloo (1815), Europa gaudí d’una pau general que anà acompanyada d’un crixement econòmic sense precedents en la història mundial. El segle XIX va ser, com mai més ho tornà a ser, el segle de la burgesia i de la irrupció i consolidació del […]

imatge-destacada

La gran massacre japonesa

Va començar, la Segona Guerra Mundial, realment el 1939? Com va dir una vegada un professor meu a la universitat, per a molts espanyols el conflicte ja havia començat el 1936 amb la Guerra Civil espanyola (1936-39) i continuaria fins al 1945, després de caure en camps de concentració, unir-se a les guerrilles que combatien […]

the-grand-budapest-hotel-5-portada

El gran hotel europeu

Sempre m’he sentit encartonat i rígid veient les pel·lícules d’època; sempre he volgut posar-me els seus vestits i sentir-me tan elegants com ells. Això també passa a El gran hotel Budapest: un film d’època concreta en un lloc inconcret. Més enllà de la interessant, divertida i rocambolesca trama del llargmetratge, el que ens interessa aquí […]

wildfire

Joc d’Històries (II)

A Ab Origine recomanem lectures saludables. Per aquest motiu, si no has vist l’últim capítol de la darrera temporada de Joc de Trons, instem al lector a abandonar aquesta lectura a causa de l’ús indiscriminat d’espòilers… Ja! Segueixes aquí? Doncs comencem.   Havíem enunciat amb anterioritat que, a més de portar-vos les influències històriques i […]

game-of-thrones-battle-of-the-bastards-image-11-999x745

Joc d’Històries (I)

El següent article té una quantitat ingent i obscena de spoilers; així que si no has vist els dos últims episodis de Joc de Trons, la meva ètica em crida fortament a recomanar-te que deixis de llegir. Els membres de la revista no acceptaran responsabilitats penals, però potser sí duels a primera sang.   El […]

Efemèrides

Portada (2)

“Visca la Comuna!”

18 de març de 1871. París es lleva amb els crits de “Vive la Commune!”. El 26 s’escullen els membres de la seva nova Comuna (consell de ciutat). Analitzar les causes que portaren al primer experiment socialista del món és d’una alta complexitat, tan com ho era la situació de la França d’aquell moment. Des […]

Els tres dirigents el 1945 a Ialta. Font: Wikipedia

Inici de la conferència de Ialta

Franklin Delano Roosevelt (1882-1945) havia guanyat per quarta vegada consecutiva les eleccions presidencials als Estats Units aquell 1945, però cada vegada estava més dèbil, cansat i, segons el gran historiador Beevor, l’ancià president amb prou feines va poder seguir les converses que es desenvoluparien entre el 4 i l’11 de febrer de 1945 a Ialta. […]

Foto portada

Va ser 1905, no 1917

La Revolució Russa no va començar el 1917, sinó el 1905. El 22 de gener d’aquell mateix any (el 9, d’acord amb el calendari julià, imperant en aquell moment a l’imperi rus) una multitud encapçalada pel pare Gapon, que portava una llista de reclamacions al tsar Nicolau II (1894-1917) va ser atacada salvatgement per l’exèrcit […]

Juan Carlos

De reis i reis

Hi ha hagut reis al llarg de la història que també han hagut de menjar-se trajectòries poc ‘reials’, sobrenoms immerescuts o sortides de to que han passat a la història… Ab Origine us en porta uns quants per a que digeriu millor el tortell de reis. 1- Enric el “Navegant” (1394-1460)… Entesos, no va ser un rei, […]

diderot-denis-statue-langres-26-jean-francois-feutriez

5 d’octubre: naixement de Denis Diderot

Denis Diderot és un dels filòsofs francesos més alabats de la Il·lustració, però, en la seva època, va ser un dels pensadors més incòmodes i odiats de la seva generació. Naixia, precisament, un 5 d’octubre de 1713. Diderot va néixer a Langres, al nord-est francès. Des de ben jove va deixar clar el seu potent […]

wik_franco-prussian-war_french-soldiers (pasadovisual.blogspot)

La batalla de Sedan

1 de setembre de 1870. La culminació de la derrota francesa i la victòria prussiana, la primera batalla moderna, la caiguda de Napoleó III i la creació de la III República Francesa, l’establiment del II Reich, els orígens de la Comuna de París. Tot això és el que va permetre la batalla de Sedan. Com […]

Entrevista gran per a Presència a Josep Termes, premi d'honor de les lletres catalanes 2007,   Barcelona.

Nascut en la guerra: Josep Termes

Tenim dret a presentar el naixement d’un historiador com si d’un fet històric es tractés? La resposta és sí, si aquest individu és un dels historiadors més importants que ha tingut mai Catalunya. Estem parlant de Josep Termes (1936-2011), el qual va néixer sota el signe de la guerra civil, “en un barri obrer i […]

Rotlle-genealogic-borrell-II-de-barcelona

El saqueig de Barcelona (985)

El 6 de juliol del 985 Almansor era ja el comandant més temut de tota la Península Ibèrica. Aquest cabdill militar era el governant de facto del califat cordovès, el qual era el poder hegemònic a la Península. Valent-se de la guerra santa, va dur a terme una sèrie de campanyes militars concises i incisives, […]

South Vietnamese forces follow after terrified children, including 9-year-old  Kim Phuc, center, as they run down Route 1 near Trang Bang after an aerial napalm attack on suspected Viet Cong hiding places, June 8, 1972.  A South Vietnamese plane accidentally dropped its flaming napalm on South Vietnamese troops and civilians. The terrified girl had ripped off her burning clothes while fleeing. The children from left to right are: Phan Thanh Tam, younger brother of Kim Phuc, who lost an eye, Phan Thanh Phouc, youngest brother of Kim Phuc, Kim Phuc, and Kim's cousins Ho Van Bon, and Ho Thi Ting.  Behind them are soldiers of the Vietnam Army 25th Division. (AP Photo/Nick Ut)

L’horror de la guerra

8 de juny de 1972. Ja fa anys que els EUA estan totalment involucrats en la guerra del Vietnam. El programa More Flags, del president Johnson, que buscava una participació directa de més països en el conflicte, ha fracassat. Richard Nixon, per la seva banda, ja és president dels EUA des de 1969 amb un […]

baudelaire

Les fleurs du mal

Poques obres han deixat una petja més profunda en la literatura contemporània que Les fleurs du mal (“Les flors del mal”), de Charles Baudelaire, publicada el juny de 1857. Ben significatiu és el fet que quan l’obra del francès va arribar a Catalunya (a principis de segle XX), aquesta no va ser massa ben rebuda entre […]

Condor

Terror alemany

El 7 de maig de 1937  feia 10 mesos que havia començat la guerra civil espanyola, i el conflicte ja s’havia internacionalitzat. A Europa es tornava a respirar una calma tensa que semblava enunciar cada vegada amb més certesa una segona guerra mundial. És per aquest motiu que les democràcies del Regne Unit i França, […]

gramsci

Mort d’Antonio Gramsci

El 27 d’abril de 1937 moria el pensador marxista Antonio Gramsci després d’una llarga i patida estança a la presó, on la seva delicada salut es va acabar de trencar. Nascut a Sardenya i havent cursat els seus estudis a Torí, va ser un dels fundadors de L’Ordine Nuovo, portaveu del sector més revolucionari del Partit […]

6_maggio_1945_liberazione_torino

Va passar en un 25 d’abril

Hi ha dies on es concentra molta història. El 25 d’abril és una d’aquestes jornades. Què hi va passar? 1- “Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança” És el 1707 i la Guerra de Successió Espanyola (1701-14) va relativament bé per al bàndol de l’arxiduc Carles d’Àustria, el pretendent de la Casa Habsburg al tron […]

Martí l'Humà_Poblet

Inici de les converses del Compromís de Casp

El 29 de març de 1412, després de dos anys de la mort de Martí l’Humà, últim rei del Casal de Barcelona i d’un caòtic i violent període a la Corona d’Aragó, s’inicien les converses que acabarien el juny del mateix any amb la signatura del Compromís de Casp, amb el qual s’escollí finalment nomenar […]

valenti-almirall

Naixement de Valentí Almirall

Lo catalanisme està considerat per molts estudiosos com un dels texts clau del naixement del catalanisme polític. El seu autor, Valentí Almirall, va néixer el 8 de març de 1841 i és estudiat fonamentalment arran d’aquest text, tot i que va haver-hi molta més aigua en el cabal de la seva vida. Coneixent el llatí, […]

Port Arthur

Port Arthur i l’inici de la guerra russojaponesa

El 8 de febrer de 1904 la flota japonesa llançava un atac sorpresa contra la seva homòloga russa del Pacífic estacionada a Port Arthur, a Manxúria. Anys de tensions acumulats entre els imperis rus i japonès volaven literalment pels aires quan un esquadró de destructors japonesos atacà una desprevinguda flota russa atracada que no havia […]

francesc-layret

Assassiant de Francesc Layret

Quan surt de casa seva al carrer Balmes de Barcelona per a protestar contra la deportació del seu amic Lluís Companys (en aquell temps, regidor de Barcelona i advocat de cenetistes com ell) a Balears, Francesc Layret és assassinat per pistolers contractats suposadament pel Sindicat Lliure. Aquest sindicat havia sigut fundat per membres del requetè […]

thomas-wimmer-muenchen102-_v-img__16__9__xl_-d31c35f8186ebeb80b0cd843a7c267a0e0c81647 (1)

La primera “Oktoberfest”

La corona, com a institució, també és capaç de generar tradicions. En alguns països, com és el cas del Regne Unit, la pròpia idiosincràsia i la seva història (almenys tal com la senten molts) va indissolublement lligada a l’evolució de la institució monàrquica o genera una sèrie de símbols històrics lligats a aquesta (mireu, si […]

Image autorisÈe ‡ Erik Van Rompay Lelivrescolaire.fr SAS par Erik Van Rompay
Detail de l'image : 
NumÈro d'oeuvre : RMN126649
Cote clichÈ : 01-013372
N∞ díinventaire : 
Fonds : Estampes
Titre : "A Versailles!" 5 octobre 1789
Auteur : Anonyme
CrÈdit photographique : (C) RMN / Agence Bulloz
PÈriode : 18e siËcle
Localisation : Paris, musÈe Carnavalet
Conditions d'utilisation : Vianney COLIN - Histoire GÈographie 4e - 1/9/2011 - Type de facturation : x Achat InternetSupport : Edition de livresTirage : 10.001 ‡ 30.000Territoire : un pays/une seule languesupport : livre en ligne - JPEG - 4000X6000 pixels 
© RMN / RÈunion des MusÈes Nationaux

Les dones que acabaren amb el poder absolut

El 5 d’octubre de 1789 tenia lloc un dels esdeveniments més importants de la Revolució Francesa i, no obstant, un dels més oblidats. El motiu? Si som malpensats, podria ser perquè el van protagonitzar les dones, les dones de París. Ni tres mesos després de la presa de la Bastilla (14 de juliol de 1789) […]

Orlando_Letelier,_Washingron_DC,_1976_(de_Marcelo_Montecino)

Assassinat d’Orlando Letelier

Un cotxe vola pels aires a Washington D.C.. Micahel Townley ha sigut el responsable, juntament amb altres agents de la Dirección Nacional de Inteligencia (DINA) xilena i agents anticastristes, de col·locar una bomba en el cotxe d’Orlano Letelier, antic ambaixador del Xile de la Unitat Popular (1970-73) als Estats Units d’Amèrica (EUA) i més tard, […]