Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

[Font de la portada: Guillem Valle – La Directa]

El Genoa Social Forum (GSF)

Els mesos anteriors a la celebració de la cimera del G8, els diferents moviments antiglobalització van formar una contra-cimera altermundista que es va anomenar Genoa Social Forum (GSF). El GSF arreplegava unes quatre-centes organitzacions italianes i unes tres-centes d’internacionals, les quals es reuniren entre el 16 i el 21 de juliol a la ciutat. Els punts de trobada de tots aquests activistes per la desobediència civil i contraris a la mundialització de l’economia foren l’Escola Díaz-Pascoli, utilitzada com a oficina de premsa i a on hi havia la seu de la xarxa global de periodistes independents d’Indymedia, l’escola Díaz Pertini (que es trobava davant), que servia com a punt d’accés a Internet i d’allotjament per als manifestants, i l’estadi Carlini, on també acamparen els manifestants i a on es feien assemblees i xerrades multitudinàries. Els moviments antiglobalització que van participar en aquesta contra-cimera foren molt diversos, però els més destacats foren els grups pacífics, com el bloc rosa o els Tute Bianche, i els grups partidaris d’accions violentes contra el que consideraven els símbols del poder econòmic i polític (seus bancàries, cotxes de luxe, delegacions de govern, etc.). Dins d’aquest últim grup es trobava el bloc negre (conegut com el Black Block). Integrat majoritàriament per anarquistes, especialment de Nord-amèrica i l’Europa occidental, defensaven diferents tàctiques en la seva lluita antisistema, que anaven des d’accions pacífiques conjuntes amb els Tute Bianche, a accions violentes contra el capital i els seus símbols, i sobretot com a eina d’autodefensa davant la policia. Aquest grup va ser durament criminalitzat per la premsa italiana des de les setmanes prèvies a l’inici de la cimera. Fins i tot, al maig d’aquell any s’havia dit que els manifestants s’estaven organitzant per llançar sang infectada a la policia.

Titular d’una notícia en un diari italià el maig de 2001 on s’alerta de la possibilitat del llançament de sang infectada a les protestes contra la cimera del G8. Font: Anordestdiche

L’assalt a l’escola Díaz

L’endemà de l’assassinat de Carlo Giuliani,  el dissabte 21 de juliol, 300.000 manifestants van sortir als carrers de Gènova per denunciar el crim i la violència d’Estat. Durant aquest dia, l’últim de la cimera del G8, les càrregues violentes de la policia es van tornar a repetir, a més de les corredisses de vehicles policials perseguint manifestants, el llançament de gasos lacrimògens, etc., que causaren la detenció de desenes de persones i d’un centenar de ferits.

Després d’aquesta jornada de concentracions i marxes pels carrers de la ciutat, 93 persones van passar la nit a l’escola Díaz. La majoria eren persones estrangeres -sobretot europeus, i entre els quals també hi havia ciutadans espanyols- que, davant el tancament dels hotels de la ciutat i del tancament de carreteres, tren i aeroport, no tenien on passar la nit, però també hi havia italians. Aquella nit, la policia va muntar un dispositiu policial d’uns 350 agents per entrar a l’escola i detenir els membres del Black Block pels aldarulls causats els dies anteriors.

Era pràcticament mitjanit quan un vehicle blindat de la policia italiana trencava la porta de l’escola Díaz. Moltes de les persones que hi havia a l’escola ja dormien als seus sacs de dormir. Els que estaven més a prop de la porta, en sentir l’arribada de la policia, van aixecar els braços i van esperar l’entrada dels agents dient que eren pacifistes i que no tenien cap arma. Així i tot, 350 agents van irrompre a l’escola amb una violència totalment desproporcionada, carregant amb porres, puntades de peu, cops de puny, o el llançament d’objectes, entre d’altres. Després d’aquesta batuda, 63 persones van resultar ferides de gravetat (des d’ossos trencats a greus hemorràgies i fractures cranioencefàliques) i 3 víctimes tenien un pronòstic reservat. Una d’elles era el periodista britànic Mark Covell, a qui li van trencar 8 costelles, li van perforar un pulmó, va perdre 16 dents i actualment té seqüeles de per vida per la pallissa.  

Paral·lelament, un dispositiu policial va entrar a l’escola Díaz Pascoli, on es trobava la premsa, i va confiscar ordinadors del GSF, disc durs i arxius diversos que els periodistes havien registrat durant els dies anteriors. A més, controlada l’escola, els agents van preparar un muntatge policial per justificar l’agressió, col·locant dos còctels molotov dins l’escola que havien recollit els dies anteriors, pals de fusta i altres armes que van fer passar per armes del Black Block.

Després de la batuda, els periodistes van poder entrar a l’escola. El que van filmar allà dins ho van descriure com un registre “a la xilena”, en referència als registres policials fets durant la dictadura de Pinochet, amb parets i terres completament tacats de sang que eren testimonis de la brutalitat policial que s’acabava de cometre.

Fotografia de l’interior de l’escola Díaz després de les càrregues policials. Font: Nodo 50

Els 93 ocupants de l’escola Díaz van ser detinguts, acusats d’associació criminal. Molts d’ells, per la gravetat de les seves ferides, van anar a l’hospital, però els que es podien mantenir en peu van ser traslladats a la caserna Bolzaneto, on ja hi havia altres detinguts dels dies anteriors. En aquesta caserna, els detinguts foren torturats durant dos dies més, sotmesos a tota classe de vexacions: fer-los bordar com si fossin gossos mentre els pegaven, despullar-se i fer flexions, creuar passadissos plens de policies que els hi donaven cops de puny i puntades de peu, o haver de cridar “visca il Duce” o “visca Pinochet”, entre moltes altres. Durant aquestes 48 hores, a més a més, no van poder fer trucades ni rebre atenció sanitària. Dos dies després, la major part dels detinguts estrangers van ser expulsats del país.

La impunitat dels crims, vint anys després

Cal esmentar en primer lloc que al codi penal italià el delicte de tortura no es va incloure fins a l’any 2017. Aquesta llei va ser molt criticada en el moment de la seva aprovació per la definició poc clara de tortura i per no incloure la noció de tortura psicològica. A més, els casos de tortura policial s’han continuat repetint al llarg dels anys perquè tot i haver introduït aquest delicte al Codi Penal, no s’han fet els canvis necessaris ni la formació corresponent als cossos policials italians. El 2009, Stefano Cucchi va morir després les brutals pallisses que va rebre durant una setmana a una presó italiana.   

Després dels fets de l’escola Díaz, el Fòrum Legal de Gènova, un grup d’advocats que treballaven amb el GSF, van fer-se càrrec de les demandes de centenars de manifestants, la majoria estrangers, a més de la defensa de 25 manifestants acusats de “devastació i saqueig”. Des d’aleshores, hi ha hagut tres processos judicials principals, a més de diversos casos civils individuals que actualment continuen oberts. El 13 de novembre de 2008 va sortir la primera sentència en judici en primera instància sobre els fets de l’escola Díaz. Del total de 29 agents policials acusats, 16 van ser absolts i 13 van ser condemnats per un total de trenta-cinc anys i set mesos. Només van ser condemnats els funcionaris que ocupaven llocs menors a la policia en el moment dels fets. A més, foren absolts els tres caps de policia responsables de les decisions dels cossos de seguretat durant la cimera del G8, Francesco Gratteri, Giovanni Luperi i Guilberto Caldarozzi. L’acusació civil que aquell dia esperava la sentència la va rebre amb el crit de “vergonya”.

El 18 de maig de 2010 va acabar el procés d’apel·lació. La Cort d’apel·lació italiana va revocar la sentència anterior de primera instància i va sentenciar 25 acusats a penes d’entre tres anys i vuit mesos i quatre anys, amb inhabilitació per a càrrecs públics durant cinc anys. Pietro Troiani i Burgio Michael, dos agents de policia responsables d’introduir els dos còctels Molotov a l’escola Díaz per acusar els manifestants, van ser condemnats a tres anys i nou mesos. En aquesta sentència també eren condemnats els líders de la cadena de comandament de la policia de Gènova. Malgrat la sentència, Gratteri, Luperi i Caldarozzi van mantenir els seus càrrecs.

 El 5 de juliol de 2012, el Tribunal Suprem va confirmar definitivament les condemnes per falsificació documental agreujada a 25 dels 27 acusats en el judici. Tanmateix, va declarar prescrit el delicte de lesions greus que s’imputaven als agents que van irrompre a l’escola Díaz. A més, malgrat la ratificació de les condemnes pel Tribunal Suprem, cap dels policies va trepitjar la presó, en tant que la duració de les penes individuals va permetre una condonació prevista per una llei aprovada el 2006. Onze anys després dels fets, l’únic que van haver de complir fou una inhabilitació de cinc anys.

El 2015, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va declarar que l’Estat italià va aplicar la tortura i la violència policial a la batuda de l’escola Diaz, després de la denúncia d’Arnaldo Cestaro, militant de Rifondazione Comunista que en el moment dels fets tenia 62 anys. A Cestaro, la policia li va trencar deu costelles, un braç i una cama, a més de múltiples contusions.

Scontri G8, Arnaldo Cestaro, l'uomo che ha fatto condannare l'Italia «Non  mi importa dei soldi»
Arnaldo Cestaro, després de la pallissa a l’escola Díaz. Va haver de ser operat dues vegades, però malgrat això li han quedat seqüeles permanents. Font: Il Gazzettino

Dos anys més tard, el 22 de juny de 2017, el TEDH va tornar a condemnar Itàlia d’haver torturat els manifestants allotjats a l’escola Díaz. Itàlia va haver d’indemnitzar els 42 demandants amb 45.000 euros a cadascun. El TEDH també va declarar que les lleis italianes eren inadequades per impedir i castigar els actes de tortura comesos per la policia, instant al govern a fer els canvis necessaris. Aquell mateix any, com ja s’ha fet esment, es va incloure el delicte de tortura al Codi Penal italià.

Finalment, el 15 de març de 2019, 24 membres de la policia italiana van ser condemnats pel Tribunal de Comptes a reemborsar les despeses judicials i les indemnitzacions provisionals als ministeris de l’Interior i de Justícia, per un total de 2,8 milions d’euros.

Per tant, per als responsables dels delictes de tortura i violència policial no hi ha hagut més conseqüències penals més enllà de les indemnitzacions econòmiques i la inhabilitació temporal dels seus càrrecs públics. En canvi, el 14 de desembre del 2007 14 manifestants van ser acusats d’un delicte de “danys”, i 10 manifestants van ser condemnats a entre sis anys i mig i catorze anys de presó per un delicte de “saqueig i devastació”, llei d’origen feixista aprovada el 16 d’octubre de 1930. Des d’aleshores, l’article 419 del Codi Penal italià no ha estat mai suprimit ni abolit.

Els fets de Gènova van marcar un abans i un després en el moviment antiglobalització. La ferotge violència policial contra l’activisme pacífic i unes sentències desproporcionades basades en lleis feixistes van diluir un moviment que havia aconseguit molta força els anys anteriors. Molts joves abandonaren la lluita política, i accions de desobediència civil com la que representaven els Tute Bianche van desaparèixer poc després. Aquesta situació d’impàs s’ha d’entendre també dins d’un context de retallades en les llibertats individuals a tot el món que s’intensificarien a conseqüència de l’atac de l’11-S a les Torres Bessones, dos mesos després, i la dispersió del moviment antiglobalització en altres projectes socials que no impliquessin una acció directa als carrers com havien plantejat, per exemple, els Tute Bianche. Tot i això, lluites actuals com la dels indígenes a l’Amazones, la defensa dels refugiats, la lluita contra el canvi climàtic o la defensa de la igualtat real entre homes i dones, són mostres que la ciutadania d’arreu del globus continua defensant la idea que un altre món no és només possible, eslògan del GSF de Gènova, sinó necessari.

Read More

La cimera del G8: globalització i moviments antiglobalització

La cimera del G8, el grup dels 8, reuneix anualment a 8 de les principals economies industrialitzades del món: Alemanya, Canadà, els Estats Units, França, Itàlia, el Japó, el Regne Unit i Rússia (exclosa des del 2014 per la crisi de Crimea). Els dirigents d’aquests països tracen les línies polítiques i econòmiques en matèria de comerç internacional, gestió política i econòmica, medi ambient, seguretat o energia, entre d’altres. Tot i que formalment aquestes cimeres no tenen poder per implantar els seus acords, s’acaben aprovant gràcies al pes d’aquests països en organitzacions internacionals com el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial, les Nacions Unides o l’Organització Mundial del Comerç (OMC), fet que ha aprofundit en el procés de globalització econòmica mundial.

S’entén per globalització el model socioeconòmic i polític caracteritzat pel traspàs de poder dels governs i els Estats a les grans corporacions empresarials, a través d’una política de liberalització i desregulació dels mercats. En aquest context de pèrdua de sobirania per part dels Estats, les necessitats de les grans multinacionals són prioritzades davant les llibertats i drets bàsics de les societats. Per fer complir aquest criteri, per als nous Estats globalitzats del segle XXI han esdevingut elements clau en les seves polítiques el control de l’ordre públic, la seguretat i la defensa de la propietat. Per protegir els seus interessos, els Estats recorren al monopoli de la violència i a la criminalització sistemàtica de tots aquells que s’hi oposen. La repressió exercida contra els manifestants de la contra-cimera del G8 reflecteix aquesta lògica repressiva per part dels Estats globalitzats.

En contraposició a aquest procés, arreu del món s’han anat gestant des dels anys noranta diferents moviments socials antiglobalització. Aquests moviments són molt heterogenis i diversos. Les demandes principals abasten des d’un repartiment més equitatiu de la riquesa a la defensa del medi ambient i polítiques verdes, la universalització dels drets humans tant al nord com al sud del planeta, el rebuig a l’exclusió social, el feminisme, els drets dels indígenes i els drets dels pobles, la identitat cultural o a la defensa de les resistències i xarxes locals en contraposició amb el fet global.

Els antecedents d’aquests moviments antiglobalització es remunten al 1994, amb l’alçament zapatista a Chiapas (Mèxic) de l’1 de gener, però també amb les manifestacions a Madrid d’aquell any contra el cinquanta aniversari de l’FMI; les manifestacions a Seattle de 1999 contra la cimera de l’OMC; o les manifestacions a Praga l’any 2000 contra la reunió conjunta de l’FMI i el Banc Mundial, que aconseguiren anul·lar l’últim dia de la cimera. En tots aquests casos, la resposta de l’Estat sempre va ser la de reprimir fortament les protestes amb l’ús de la violència.   

Dins dels moviments antiglobalització, mereix especial menció el grup conegut com els Tute bianche (Granotes blanques). Aquest moviment de desobediència civil, nascut a Itàlia a mitjan anys noranta, estava vinculat als corrents neozapatistes i el moviment okupa italià. Vestits de blanc, els tute bianche anaven coberts amb tota mena de proteccions al cos (llantes del cotxe, màscares antigàs, cascs, etc.), ja que concebien el seu cos com una eina de lluita política i de resistència davant les forces de seguretat. Durant la cimera del G8, els tute bianche van jugar un paper clau en la mobilització de milers de manifestants d’arreu del món pels carrers de Gènova.

Manifestació dels Tute Bianche a Praga durant la reunió del FMI l’any 2000. Font: https://www.nadir.org/nadir/initiativ/agp/s26/praga/bianche.htm

Altres grups antiglobalització que van destacar a Gènova foren els Black Block (bloc negre). Integrat majoritàriament per anarquistes, especialment de Nord-amèrica i l’Europa occidental, defensaven diferents tàctiques en la seva lluita antisistema, que anaven des d’accions pacífiques conjuntes amb els Tute Bianche, a accions violentes contra el capital i els seus símbols, i sobretot com a eina d’autodefensa davant la policia.

Els diferents moviments antiglobalització van formar una contra-cimera altermundista, Genoa Social Forum (GSF). Unes quatre-centes organitzacions italianes i unes tres-centes d’internacionals s’hi van reunir entre el 16 i el 21 de juliol a la ciutat. Els punts de trobada de tots aquests activistes per la desobediència civil i contraris a la mundialització de l’economia foren l’Escola Díaz i l’estadi Carlini. Durant els dies previs a la cimera, el GSF va organitzar multitud de debats i assemblees sobre la lluita contra la pobresa, les desigualtats Nord-Sud, la sobirania alimentària o la liberalització del comerç.

La “Batalla de Gènova”

Silvio Berlusconi, que havia guanyat les eleccions legislatives el maig de 2001, havia de presidir entre el 19 i el 21 de juliol del 2001 la cimera anual del G8. Berlusconi, que volia assegurar-se un primer èxit en política exterior per inaugurar la seva legislatura, va escollir la ciutat de Gènova per celebrar la cimera, malgrat les crítiques de multitud d’experts que asseguraven que la situació geogràfica de la ciutat no estava preparada per garantir la seguretat dels seus ciutadans i el manteniment de l’ordre públic.

D’esquerra a dreta: el primer ministre japonès, Junichiro Koizumi; el primer ministre britànic, Tony Blair; el president nord-americà, George W. Bush; el president francès, Jacques Chirac; el primer ministre italià, Silvio Berlusconi; el president rus, Vladimir Putin; el primer ministre canadenc, Jean Chretien; el canceller alemany, Gerhard Schroeder; el primer ministre belga, Guy Verhofstadt; i el president de la Comissió Europea, Romano Prodi. Font: Corriere della Serra

Per assegurar que es pogués dur a terme la cimera, Gènova es va fortificar. La ciutat es va dividir en tres zones en funció del seu accés: la primera, la Zona Rossa (Zona Vermella), correspon al centre històric i és on havia de tenir lloc la cimera. Era una zona amb un fort dispositiu policial, tancada i a la qual només podien tenir accés els membres de la cimera, els residents d’aquella zona i treballadors a través d’uns punts de control molt limitats. Dins d’aquesta zona s’hi trobava el Palazzo Ducale, que és on havia de tenir lloc la trobada; la segona, la Zona Gialla (Zona Groga), envoltava la Zona Vermella i el seu accés estava limitat als ciutadans de Gènova. En aquesta zona estaven prohibides les manifestacions; en darrer lloc, es trobava la Zona Verde (Zona Verda), a la qual es podia circular lliurement.

A banda d’aquesta divisió de la ciutat, es va tancar el port de la ciutat, el tren i l’aeroport, on es van instal·lar bateries de míssils terra-aire. També es van tancar comerços, es va negar l’allotjament als hotels als vinguts de fora, i es va reforçar la presència policial i militar. A més, durant els dies previs a l’inici de la cimera, els mitjans de comunicació italians van llançar missatges assegurant que a la ciutat s’hi produirien actes violents a les manifestacions, notícies que anaven acompanyades per les recomanacions a la ciutadania per part de les autoritats civils de marxar fora de la ciutat durant aquells dies.

L’assassinat de Carlo Giuliani, 20 de juliol de 2001

El dijous 19 de juliol, 50.000 manifestants d’orígens i organitzacions molt diverses van omplir els carrers de la ciutat per pronunciar-se a favor dels drets de les persones migrades. Paral·lelament, a l’estadi Carlini es va constituir un bloc on hi havia majoritàriament manifestants dels Tute Bianche, el dels Disobbedienti, carregats d’escuts de plàstic amb l’objectiu d’entrar pacíficament a la Zona Rossa l’endemà.     

Marxa dels Disobbedienti, 20 de juliol de 2000. Font: Viquipèdia

El divendres 20 de juliol era el dia amb més accions programades des dels diferents blocs que s’agrupaven al GSF, des de xerrades a projeccions de documentals, concentracions, piquets, etc. Aquell dia, el Black Block també va intentar des de bon matí entrar a la Zona Rossa com a un acte de protesta simbòlic contra el poder econòmic mundial, però poques columnes de manifestants van arribar a apropar-se a les barreres metàl·liques, ja que la majoria van ser detingudes pels cossos de seguretat. Durant el migdia es van produir els primers aldarulls del Black Block (cotxes cremats, atacs a entitats bancàries, etc.). Tot i que dins d’aquest grup hi havia manifestants que donaven suport l’acció directa i l’ús de la violència, també hi havia grups d’infiltrats de la policia italiana que provocaren greus destrosses per la ciutat. Durant aquelles jornades, nombrosos periodistes van fotografiar gent de negre baixant dels furgons policials. A més a més, les destrosses que es van fer durant aquell dia no només no corresponien al modus operandi dels Black Block (es van atacar botigues petites i es van cremar cotxes que no eren de luxe), sinó que cap d’aquestes accions van ser aturades per la policia, que observava els fets i no actuà en cap moment.

A les 15 h, i paral·lelament a les accions del Black Block, la marxa dels Disobbedienti sortia de l’estadi Carlini amb uns 10.000 manifestants i feia el recorregut autoritzat per les autoritats. Durant la marxa, els manifestants van rebre diverses càrregues de la policia, amb porres, gasos lacrimògens i amb la persecució de vehicles blindats que conduïen a gran velocitat a prop seu. Els enfrontaments més importants es produïren al carrer Tolemaide. En una d’aquestes persecucions, un dels cotxes blindats es va aturar a prop d’un contenidor i el seu conductor va fugir ràpidament del vehicle, deixant sols a la resta dels ocupants. Els manifestants més exaltats van aprofitar per apropar-se al cotxe amb pals i pedres i, després de deixar sortir als carabinieri que hi havia dins, van calar foc al vehicle.

Carlo Giuliani, un jove de vint-i-tres anys, va unir-se a aquesta marxa dels desobedients cap a les 16.30 h de la tarda. En aquells moments, els manifestants intentaven tornar a l’Estadi Carlini després d’una hora de bloqueig i càrregues policials, mentre d’altres començaven a preparar barricades amb contenidors, llançar pedres o retornar a temps els gasos lacrimògens. A les 17.15 h, dos Jeep i vint carabinieri van llançar més gasos lacrimògens des de dos carrerons situats entre el carrer Tolemaide i la plaça Alimonda.

Carlo Giuliani, poc abans del seu assassinat. Font: Nodo 50

Un dels dos Jeep va poder fugir ràpidament després de llançar els gasos, però el segon vehicle va quedar bloquejat per un contenidor a la plaça Alimonda. Dins del vehicle, un Land Rover Defender, hi havia tres carabinieri: Mario Placanica, Filippo Cavatio i Dario Raffone. Alguns manifestants s’aproparen al vehicle i començaren a llançar pedres i colpejar el cotxe. Un d’ells va agafar un extintor del terra i el va llançar a la part del darrere del Land Rover, trencant la finestra. Cinc fotògrafs registraven en aquells moments els fets que ocorrien al voltant del vehicle, rodejat per diversos manifestants. Des de l’interior del cotxe podien veure com al seient del darrere, el carabiniere Mario Placanica apuntava amb la seva pistola un manifestant que, en veure l’arma, deixava anar l’extintor i fugia. En aquells moments, Carlo Giuliani es va apropar al cotxe, sense veure l’arma de Placanica, va recollir l’extintor i el va aixecar a l’alçada del seu cap. Carlo es trobava a una distància d’uns quatre metres del cotxe de policia quan Mario Placanica el va apuntar al cap amb la seva arma i va disparar-li sota l’ull esquerre. Eren les 17:25 h. Carlo va caure cap endavant amb l’extintor. Els manifestants que hi havia a la plaça van fugir ràpidament mentre se sentia un segon tret. Just després, el cotxe conduït per Filippo Cavatio va retrocedir, atropellant en Carlo per la zona de la pelvis per, després, passar una segona vegada per sobre de les seves cames mentre fugien cap al carrer Caffa, on hi havia un fort dispositiu policial.

Després de la fugida del vehicle policial, diversos fotògrafs i manifestants es van apropar a Carlo, però els cossos de seguretat van llançar de nou gasos lacrimògens per allunyar els manifestants i van envoltar el cos del jove Giuliani, moment que van aprofitar per donar puntades de peu al cap a en Carlo. Deu minuts després, van arribar els serveis mèdics del GSF i, encara que van notar un pols molt feble, uns minuts després certificaren la mort del jove Carlo Giuliani.

El procés judicial de l’assassinat de Giuliani

Després de l’assassinat de Carlo Giuliani, els seus pares (Giuliano Giuliani, sindicalista, i Haidi, que va ser senadora del partit Rifondazione Comunista) i amics van formar el Comitè Plaça Carlo Giuliani, per tal de buscar justícia i recordar la figura i els valors del jove.

Entre l’any 2001 i el 2013, l’Estat italià va incórrer en múltiples irregularitats, posant traves per a la investigació del cas i l’esclariment dels fets. El maig del 2003, la jutgessa de la investigació preliminar va classificar el procés com a sobresegut (és a dir, deixar sense curs ulterior un procediment.), ja que va considerar que el conductor va atropellar en Carlo sense voler, confús per la situació que l’envoltava. De la mateixa manera, va considerar que el policia que el va disparar, Mario Placanica, va disparar a l’aire sense intenció de causar la mort i en defensa pròpia. Pel que fa a aquest policia, va canviar el seu testimoni fins a cinc vegades.

Davant la poca voluntat de col·laboració de l’Estat italià, els pares de Giuliani van recórrer al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que l’any 2009 va condemnar Itàlia per no investigar la mort de Carlo Giuliani. Amb aquesta sentència, els pares del jove van rebre 15.000 euros, i la germana d’en Carlo 10.000, en concepte de danys morals.  La sentència també assegurava que la investigació interna del govern italià s’havia centrat exclusivament en les circumstàncies de l’incident que van causar la mort de Carlo Giuliani, sense aprofundir en possibles errors de planificació i gestió de les operacions per al manteniment de l’ordre en el marc de les manifestacions multitudinàries que acompanyaven la cimera del G8. Tanmateix, una nova sentència del TEDH l’any 2011 considerava que el govern italià va planificar correctament els operatius d’aquell dia amb la informació que tenien en aquells moments. En canvi, sí que trobava mancances en els procediments amb què es va dur a terme la investigació posterior als fets (balística, per què Carlo Giuliani no va ser traslladat immediatament a un hospital o perquè es va donar l’ordre d’incinerar el cos sense donar temps suficient als pares de Carlo per designar un expert per a l’anàlisi de l’autòpsia). Finalment, l’any 2013, la jutgessa italiana Elena Doloiso va arxivar definitivament el cas contra Placanica, argumentant que havia fet un ús legítim de la seva arma de foc. Vint anys després del crim, els pares de Carlo Giuliani encara esperen que es faci justícia. 

Read More

Nissan Motor Ibérica ha anunciat recentment el tancament de les plantes de Barcelona després de prop de cent anys d’història a la ciutat. Durant aquest segle, els treballadors de Motor Ibérica s’han hagut d’enfrontar a una de les patronals més bunkeritzades del país durant la dictadura i la Transició, a reestructuracions empresarials que han aplicat retallades de plantilla i flexibilització de les condicions laborals i, des de l’entrada de Renault a Nissan, una pèrdua de la fabricació de models d’automòbils a favor dels centres de producció francesos davant la indiferència tant de la patronal com l’administració pública d’assegurar els llocs de treball a les fàbriques del país. En aquest article es farà un repàs dels moments clau de Motor Ibérica i dels seus treballadors, actualment en vaga indefinida en defensa d’una fàbrica plena de lliçons de resistència de classe, el tancament de la qual suposa la pèrdua de 25.000 llocs de treball.

Els orígens de Motor Ibérica

La història de Motor Ibérica a Barcelona es remunta al 1923, quan Ford Motor Company va inaugurar a l’Avinguda Icària de Barcelona la seva fàbrica, que el 1929 va canviar el nom a Ford Motor Ibérica. L’any 1954, Ford va renunciar a la fàbrica de Barcelona, que es va nacionalitzar (va ser comprada per un consorci d’inversors espanyols) amb el nom de Motor Ibérica S.A., iniciant la fabricació de camions amb la marca Ebro. El 1965, la multinacional Massey Ferguson Services va entrar com a accionista de l’empresa, amb l’adquisició del 32% de les accions.

A l’inici de la dècada dels setanta, Motor Ibérica tenia uns 10.000 treballadors repartits en diferents centres de producció per tot l’Estat. A Barcelona tenia prop de 4.000 treballadors, repartits en tres fàbriques: a Poblenou, a la Zona Franca i a Montcada i Reixac.

El moviment obrer durant la dictadura

Motor Ibérica va guanyar-se ràpidament el títol de ser una de les empreses més bunkeritzades del país per la seva política autoritària i repressiva, resolent tots els conflictes laborals en acomiadaments massius. A Barcelona, els seus centres productius estaven dirigits des de 1972 per Juan Echevarría (que ocupà el càrrec fins a l’any 2000), el qual havia acomiadat un any abans a l’històric dirigent de Comissions Obreres (CCOO), Marcelino Camacho, a la filial de Motor Ibérica a Madrid.

A la fotografia, Marcelino Camacho, històric dirigent de CCOO i treballador de la Perkins, filial de Motor Ibérica a Madrid. Font: Karabanchel.com

La repressió sistemàtica de qualsevol conflicte laboral i l’alineació del Jurat d’Empresa amb els interessos de la patronal són alguns dels factors que expliquen les dificultats per consolidar una organització obrera activa a l’interior de la fàbrica. Un altre factor important de l’aparició tardana d’un moviment obrer combatiu va ser la inexistència d’un conveni col·lectiu fins al 1972. En virtut de la Llei de convenis col·lectius de 1958, la classe treballadora va poder estructurar les seves demandes en plataformes reivindicatives (tot i les limitacions de les estructures de l’Organització Sindical), on exigien millores en les condicions laborals, econòmiques, llibertats democràtiques i, a partir de 1970, l’amnistia laboral. En canvi, el primer conveni col·lectiu de Motor Ibérica es va signar l’any 1972, ja que fins aleshores la patronal i el Jurat d’Empresa havien pactat les condicions salarials al marge dels treballadors. Aquell any, la patronal va acomiadar tot el Jurat d’Empresa de Perkins i a diversos treballadors de Barcelona que s’havien solidaritzat amb els obrers de Madrid. L’inici de la negociació col·lectiva i la política repressiva de Juan Echevarría foren claus per a una major conscienciació dels treballadors, que s’organitzaren majoritàriament al voltant de les Comissions Obreres.

Retall d’Assemblea Obrera de SEAT, butlletí dels treballadors de SEAT, del gener de 1970, que recull la plataforma reivindicativa dels treballadors per al conveni col·lectiu d’aquell any. El moviment obrer de SEAT va ser un exemple a seguir per a la resta de la classe treballadora a la dictadura, el qual des de 1970 vivia en el que s’ha anomenat “en conflicte permanent”. Font: Fons virtual del Centre d’Estudis Sociolaborals (CESL)

El 1975, la patronal acomiadà 17 treballadors de les plantes de Barcelona, tots ells membres de les Candidatures Unitàries i Democràtiques (CUD) que s’havien de presentar a les eleccions sindicals d’aquella primavera. Malgrat la repressió, les CUD van ser l’opció més votada pels treballadors i el seu èxit esperonà les Comissions Obreres a convocar la primera vaga secundada en els centres de Barcelona i Montcada per exigir millores salarials i la readmissió dels treballadors acomiadats. Encara que la vaga no va reeixir, va ser un punt d’inflexió en el moviment obrer de la fàbrica, posant les bases per a la vaga de 1976.

La vaga de 1976: noranta-sis dies de lluita a Motor Ibérica

L’abril de 1976 era la data en què s’havia de revisar l’augment salarial establert al conveni col·lectiu d’aquell any, però els treballadors de Motor Ibérica, enfortits per l’èxit de les CUD i d’aquesta primera vaga de tots els centres de Barcelona, van anar més enllà de la revisió i elaboraren una plataforma de 26 punts, entre els quals destacava un augment mensual de 4.000 pessetes i l’amnistia laboral. La patronal no només es negà a negociar qualsevol punt que no fossin qüestions econòmiques, sinó que va obrir expedients disciplinaris a diversos treballadors, va intentar dividir els obrers de taller dels administratius i va donar accés a la policia per aturar les protestes a l’interior de la fàbrica. Davant d’aquesta situació, l’assemblea de treballadors va iniciar una vaga total el 28 d’abril, que l’empresa respongué amb 1.800 cartes d’acomiadaments durant el mes de maig.

La vaga de Motor Ibérica va rebre la solidaritat de les empreses veïnes, organitzacions obreres i associacions diverses, però no va aconseguir estendre la vaga indefinida més enllà de la seva fàbrica, com sí que havia aconseguit uns mesos abans la lluita de Laforsa al Baix Llobregat. A la vaga de Motor Ibérica va destacar especialment la tancada al mes de juny de dues-centes dones dels treballadors a l’església de Sant Andreu de Palomar, en solidaritat amb els seus marits, les quals aconseguiren atreure la mirada de mitjans de comunicació nacionals i internacionals i la popularització de la lluita de Motor Ibérica. Tot i això, la negativa de l’empresa a negociar amb els treballadors durant tota la vaga, la divisió de la plantilla (una part de la qual s’havia anat reincorporant a la fàbrica durant el mes de juliol davant la manca de solucions al conflicte) i el fracàs d’estendre la lluita, va portar a l’Assemblea de Treballadors a votar a favor de la tornada a la fàbrica el dia 16 d’agost, després de 96 dies de lluita. La patronal aprofità la derrota obrera per imposar un nou horari (de 6 h a 18 h), una readmissió gradual de la plantilla (mentre deixava al carrer als obrers més combatius) i la introducció d’un fort control dels treballadors als seus llocs treball. Malgrat la derrota, el conflicte de Motor Ibérica va esdevenir un exemple de resistència obrera davant una patronal autoritària i repressiva.

La tancada de les dones (moltes amb els seus fills) durant vint-i-vuit dies el juny de 1976 fou un èxit no només pel ressò mediàtic que va tenir, sinó perquè va significar una experiència de lluita per a unes dones que no tenien cap experiència política, però que a partir d’aquell moment van iniciar-se en l’acció política, especialment a través de les associacions de veïns als seus barris. Font: Triunfo Digital

Motor Ibérica a la Transició

Les mobilitzacions obreres durant la darrera dècada de la dictadura (juntament amb el moviment estudiantil, moviment veïnal i altres organitzacions contràries al règim franquista) foren essencials en el desgast del règim i en l’inici d’un procés democràtic. A les empreses amb més tradició de lluita i un moviment obrer fort i consolidat, com SEAT o Pegaso, es van aconseguir fites importants als primers anys de la Transició, com la creació de Consells de Fàbrica o la readmissió de la major part dels acomiadats per motius polítics abans de la mateixa Llei d’Amnistia. En canvi, les conseqüències del fracàs de la vaga de Motor Ibérica van marcar durament el moviment obrer de la fàbrica durant la resta de la Transició, que no va tenir la capacitat necessària per dur a terme cap altra mobilització contundent contra una patronal que continuava amb el mateix tarannà autoritari que a la dictadura.

Una de les reivindicacions més importants durant tota la dictadura i l’inici del procés democràtic va ser l’amnistia laboral, que significava una reparació moral i una qüestió de dignitat per a totes aquelles persones acomiadades per haver defensat els seus drets. El 1977, a Motor Ibérica hi havia 156 obrers acomiadats per motius sindicals o polítics. La Llei d’Amnistia del 15 d’octubre de 1977 va ser una conquesta de la classe treballadora, però era un èxit parcial en tant que la llei només deixava sense efectes les resolucions judicials i actes administratius que haguessin acabat en acomiadament, sancions o suspensió de drets dels treballadors, i per tant l’empresa no tenia obligació de readmetre els obrers acomiadats, els quals havien de recórrer el seu cas als jutjats. La patronal de Motor Ibérica, com moltes altres empreses, no va voler negociar mai amb les comissions de treballadors acomiadats per establir una tornada a les fàbriques i molts obrers van perdre el judici a Magistratura.

L’actitud repressiva de l’empresa va estar present durant tota la Transició. A les eleccions sindicals de 1978, la patronal va afavorir l’entrada al comitè d’empresa d’un sindicat groc, afí als seus interessos, el Sindicat Independent dels Treballadors de Motor Ibérica (SITMI). A la negociació col·lectiva, la direcció de l’empresa va aconseguir imposar, després de dos laudes el 1977 i 1978, un conveni col·lectiu diferent a cada província, per tal d’aprofundir la divisió entre els treballadors de diferents territoris. A més, l’activitat sindical també va continuar sent perseguida a la fàbrica. El novembre de 1979 la direcció de Motor Ibérica va acomiadar quatre treballadors per manifestar-se en contra de l’Estatut dels Treballadors. El procés de democràcia a l’interior de les fàbriques va ser un camí llarg i ple d’entrebancs, davant d’una patronal que es negava al canvi, i una legislació sindical expressament demorada (per exemple, la Llei Orgànica de Llibertat Sindicals, LOLS, es va aprovar el 1985).

L’entrada de Nissan a Motor Ibérica

El 1979, la situació econòmica de Motor Ibérica començava a ser delicada a causa d’una reducció important de les vendes exteriors, on l’empresa destinava el 30% de la seva producció, i per una revaluació de la pesseta, que havia comportat una disminució dels seus ingressos en tant que significava un encariment relatiu dels productes nacionals respecte a l’estranger. Per aquests motius, la multinacional Massey Fergusson va anunciar la retirada de Motor Ibérica. La direcció de l’empresa i l’Administració espanyola van haver de buscar un nou soci per a Motor Ibérica, i van entrar en contacte amb Ford, ENASA i General Motors, sense èxit. Finalment, Juan Echevarría va liderar la negociació amb Nissan, que va comprar el 36.5% de les accions que pertanyien a Massey Ferguson, encara que en aquells moments Espanya es trobava immersa en l’inici del procés d’adhesió a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), i des de Brussel·les es van mostrar reticents a una entrada al mercat europeu de l’empresa japonesa. En canvi, els fabricants nipons buscaven una porta d’entrada al mercat europeu, i amb l’establiment a Espanya s’evitaven aranzels i quotes d’importació que havien de pagar en aquells moments.

L’entrada de Nissan a Motor Ibérica va anar acompanyada d’un pla de viabilitat per als següents cinc anys (fins al 1985), basat en reduccions aranzelàries, una política liberalitzadora, la mobilitat geogràfica dels treballadors entre províncies (sota l’amenaça que si no s’acceptava, es rescindirien prop d’un miler de contractes) i una reducció de la plantilla a través de baixes incentivades i jubilacions anticipades. El desembre de 1980, moment en què es va votar a favor del pla de viabilitat, Motor Ibérica tenia una plantilla total de 9.980 treballadors, i la seva aprovació va suposar una reducció de 2.000 llocs de treball entre 1981 i 1984. Nissan va augmentar el seu capital a Motor Ibérica, que el 1987 va canviar el nom a Nissan Motor Ibérica, fins a apoderar-se amb el 100% de les accions l’any 1994.

El final de Motor Ibérica a Catalunya?

El 4 de maig de 2020, els treballadors de Nissan Motor Ibérica de Barcelona van iniciar una vaga indefinida davant la incertesa del futur de l’empresa a Catalunya, presagi que es va veure confirmat el 28 de maig quan es va anunciar el pla de reestructuració en el que s’establia el tancament definitiu dels centres productius de Barcelona el desembre de 2020.

Treballadors de Nissan Motor Ibérica en vaga pel tancament de les fàbriques de Barcelona. Font: FuturoParaNissanYA

Per arribar a aquesta situació, cal analitzar tant les decisions polítiques de l’administració pública, com la mateixa estructura empresarial de Nissan. En primer lloc, els diferents Governs espanyols no han sabut fer front als problemes estructurals de la indústria espanyola, com la baixa productivitat industrial o el baix nivell d’intensitat tecnològica, per culpa d’una insuficient inversió en R+D. A més, des de la venda de SEAT a Volkswagen i ENASA a Iveco, Espanya no té cap fàbrica nacional, sent el segon país en producció d’automòbils d’Europa, produint exclusivament patents estrangeres. L’absència d’un centre de decisió al país deixa les empreses espanyoles a mercè de grans multinacionals i en total desprotecció als seus treballadors.

La manca d’una bona comunicació amb Europa davant el retard de l’arribada del corredor del mediterrani també ha estat un factor important que ha impedit als centres de Barcelona ser la seu central de Nissan a Europa.

En segon lloc, es troba l’aliança de Nissan amb Renault (la qual és propietària del 44% de les accions de l’empresa japonesa), vigent des de l’any 1999. Des de l’inici de l’acord entre la multinacional nipona i la francesa (de la qual el govern francès posseeix el 15% de les accions), les fàbriques de Barcelona han anat perdent models a favor dels centres de producció francesos, seguint la política proteccionista del Govern francès de la seva indústria nacional. El gener de 2018, Nissan va decidir deixar de produir el model principal que fabricava a Barcelona, la Nissan Pulsar, sense substituir aquest model per cap altre i deixant les plantes de Barcelona al 40% de la seva capacitat productiva. Dos anys després, el gener de 2020, va anunciar que deixaria de produir la pick-up X Class de Mercedes i va anunciar la reducció de la producció de la furgoneta e-NV200. Així, abans de la declaració de l’estat d’alarma al país a causa del coronavirus, les plantes de Barcelona treballaven al 20% de la seva capacitat.

El pla de reestructuració global, que inclou les multinacionals Renault, Nissan i Mitsubishi, anunciat el 28 de maig, es basa en una repartició dels mercats internacionals per tal de reduir costos. Nissan es replega i concentrarà la seva producció a Àsia (Xina, Japó) i Amèrica del Nord, sense abandonar Europa, ja que centralitzarà la seva producció a la fàbrica de Sunderland, al Regne Unit; Mitsubishi es quedarà amb el sud-est asiàtic i Oceania, mentre que Renault centrarà la seva activitat al mercat europeu i Amèrica del Sud. En aquest replegament, Nissan ha decidit tancar els centres productius de Barcelona (situats a la Zona Franca, Sant Andreu i Montcada i Reixac), que han estat progressivament abandonats durant les darreres dècades tant per la multinacional japonesa, com per l’administració pública, que ha subvencionat durant molts anys el sector amb ajudes directes sense exigir el manteniment de la producció de models a les fàbriques i la inversió necessària per fer productius aquests centres de treball.

Els treballadors de Nissan Motor Ibérica tornen a estar en vaga indefinida. Als 4.000 llocs de treball directes s’hi ha de sumar més de 20.000 treballadors indirectes que depenien exclusivament de Nissan. Els treballadors d’aquestes fàbriques comparteixen les experiències i les lluites viscudes, i saben que a l’altra banda de la taula de negociació hi ha una patronal amb poca tradició de diàleg i que caldrà la força de la unió de la classe treballadora per fer-se escoltar.

Read More

[Imatge: D’esquerra a dreta: Enrique Tierno Galván (PSP), Santiago Carrillo (PCE), José María Triginer (FSC), Joan Reventós (PSC), Felipe González (PSOE), Juan Ajuriaguerra (PNV), Adolfo Suárez (UCD), Manuel Fraga (AP), Leopoldo Calvo-Sotelo (UCD) i Miquel Roca (minoria catalana). Font: Europa Press]

El 25 d’octubre de 1977 es van signar els Pactes de la Moncloa, els quals van representar un acord fonamental per donar estabilitat política i econòmica al procés de Transició. Aquests darrers dies s’ha parlat molt d’uns nous Pactes de la Moncloa després de la proposta de Pedro Sánchez a la resta de partits polítics per buscar una sortida a la crisi actual a través d’una repetició d’aquests acords. En aquest article es fa un repàs dels fets claus de la Transició que van dur a l’aprovació d’aquests pactes i es reflexiona al voltant de la necessitat d’un replantejament del model econòmic que s’allunya del marc mental dels Pactes de la Moncloa.

1977: el context històric europeu i espanyol

La política de consens inaugurada el 1977 a Espanya arribava en un context internacional en què la crisi del petroli de 1973 trencava el pacte social aparegut després de la Segona Guerra Mundial, nascut de la derrota del feixisme i de la reconstrucció socioeconòmica de la postguerra, que va permetre l’articulació de l’Estat del Benestar. Davant d’aquesta situació, l’esquerra europea va intentar mantenir aquest pacte a través d’una automoderació, com en el cas del Partit Comunista Italià (PCI) a Itàlia. El juliol de 1977, el govern democristià d’Andreotti i el PCI de Berlinguer van signar un “compromís històric“, en què els comunistes donaven suport al govern des de l’exterior i acceptaven una rebaixa del seu poder adquisitiu a canvi d’estabilitat política i d’inversions públiques. Uns mesos després, el març de 1978, va ser segrestat i assassinat Aldo Moro, líder democristià i màxim partidari de l’acord amb els comunistes. La seva mort va precipitar unes noves eleccions electorals a les quals el PCI va perdre 1,5 milions de vots.

Cartell sobre la disponibilitat de petroli als Estats Units. Font: Wikimedia Commons

A Espanya, la política de pactes s’iniciava en un context molt diferent del de l’Europa de 1945. Des del punt de vista polític, el país estava immers en un procés de democratització després de prop de quatre dècades de dictadura. La lluita antifranquista, liderada pel moviment obrer, va ser clau en el desgast del règim de Franco des de meitat dels anys seixanta, i molt especialment des de 1970. La mobilització constant i massiva dels moviments socials antifranquistes va fer inviable el govern continuista d’Arias Navarro, que el juliol de 1976 era substituït per Adolfo Suárez. Amb l’aprovació en referèndum de la Llei de Reforma Política el desembre de 1976, començava el procés de canvi legislatiu cap a la democratització del país. La realitat social d’aquell moment, però, estava fortament polaritzada entre els partidaris del procés democràtic i els continuistes del règim franquista, que es va traduir en un clima de violència amb més de 600 assassinats per motius polítics. El 24 de gener de 1977 van ser assassinats a Atocha cinc advocats laboralistes de Comissions Obreres (CCOO) en mans de la ultradreta. Una setmana després, l’1 de febrer de 1977, els treballadors de Roca Radiadores van guanyar el judici a Magistratura contra la patronal, després de prop de tres mesos en vaga per la readmissió dels companys acomiadats i pel reconeixement de l’Assemblea de Treballadors com a òrgan de representació dels treballadors a l’empresa. Aquella mateixa matinada, tres pistolers vinculats a la ultradreta Triple A van segrestar tres treballadors que vigilaven les cases dels delegats de l’Assemblea de Roca. Després d’apallissar-los i cridar-los “Son todos unos comunistas y aquí va haber más sangre que en Madrid” van abandonar-los i donar-los per morts als afores de Castelldefels.

A la inestabilitat política fruit d’aquest procés de canvi cap a una democràcia enmig d’un clima de violència se li ha de sumar un context de crisi econòmica. La crisi del petroli de 1973 havia coincidit amb la crisi d’un règim polític que va demostrar la seva incapacitat per imposar mesures per fer front a aquesta conjuntura econòmica. El 1977, la situació era alarmant. La inflació anual d’aquell any se situava al 30%, amb risc d’acabar l’any al 40%. La balança de pagaments tenia un dèficit de més de 5.000 milions de dòlars i el deute extern arribava als 12.000 milions de dòlars. D’altra banda, a més de la rigidesa de l’estructura de la indústria espanyola, aquesta tenia una gran dependència energètica de l’exterior, estava endarrerida tecnològicament i amb poca voluntat de modernitzar-se per part d’una patronal fortament protegida durant la dictadura.

El govern sorgit de les eleccions del 15 de juny de 1977 tenia com a objectius l’inici d’un procés constituent que consolidés la democràcia i fer front a la situació econòmica espanyola, de la qual depenia l’inici d’un procés d’integració a la Comunitat Econòmica Europea (CEE).

En què van consistir els Pactes de la Moncloa?

Els Pactes de la Moncloa van rebre el suport de totes les forces parlamentàries sorgides de les eleccions de juny de 1977, que havien donat la victòria a la Unió de Centre Democràtic (UCD) d’Adolfo Suárez, amb 165 diputats. En segon lloc es va situar el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Felipe González amb 118 escons, que s’erigia com a alternativa de govern. En tercer lloc se situava el Partit Comunista d’Espanya (PCE) de Santiago Carrillo, amb 20 diputats. Carrillo, que defensava l’estratègia del PCI de crear un govern de concentració nacional per fer front a la crisi econòmica, també va donar el seu suport als Pactes. En quart lloc, l’Aliança Popular (AP) de Manuel Fraga, amb 16 diputats. En cinquè lloc, el Partit Socialista Popular (PSP) d’Enrique Tierno Galván, amb 6 diputats. Els 25 escons restants es van repartir entre altres formacions, on destacaven els partits nacionalistes bascos i català. Les centrals sindicals de Comissions Obreres (CCOO) i Unió General dels Treballadors (UGT) (aquesta segona amb més reticència) també van donar suport als Pactes, encara que no van ser convidades a les negociacions.

Els Pactes de la Moncloa eren dos acords, un de caràcter econòmic i un altre de caràcter social. El primer es basava principalment en:

  • 1- Contenció de la massa salarial: l’augment salarial, que fins aleshores s’havia anat incrementant segons la inflació històrica (és a dir, basant-se en la taxa d’augment anual de l’any anterior més dos o tres punts), a partir d’aquell moment es va vincular a la inflació prevista (és a dir, en la previsió de la inflació de l’any següent). Així, per a 1978 es va limitar l’augment salarial al 20%, fins a un màxim del 22% tenint en compte ascensos, antiguitat i d’altres.
  • 2- Desacceleració de l’expansió monetària, també amb l’objectiu d’acabar amb la inflació.
  • 3- Devaluació de la pesseta: mesura que ja s’havia pres al juliol, després de la presa de possessió del nou govern i que havia devaluat un 20% la pesseta respecte al dòlar.

L’acord econòmic també va incloure una reforma fiscal, amb la creació d’un impost sobre les persones físiques (IRPF), entre altres.

Als Pactes de la Moncloa també es van acordar una sèrie de mesures socials, entre les quals destacaven:

  • 1- Educació: s’acordava la gratuïtat progressiva de l’ensenyament i més inversions.
  • 2- Política d’urbanisme i habitatge: Construcció d’habitatges socials i més inversions per acabar amb el ‘xabolisme’.
  • 3- Reforma de la seguretat social: destacava l’ampliació de la cobertura del subsidi d’atur.
  • 4- Política energètica: S’acordava la creació d’un Nou Pla Energètic per pal·liar la dependència energètica de l’exterior.
  • 5- Estatut de l’Empresa Pública: Segons l’acord, les empreses públiques estarien sota control parlamentari, a més de reconèixer els treballadors als òrgans de govern de les empreses públiques a través dels sindicats.
  • 6- Llibertat d’expressió: ampliació de la llibertat de premsa, del dret d’associació política i llibertat de reunió.
  • 7- Reforma del Codi Penal.
  • 8- Reorganització dels cossos i forces d’ordre públic.
  • 9- Acords relacionats amb la dona: destaquen la despenalització de l’adulteri i la regulació d’expedició d’anticonceptius.

Per garantir el compliment dels acords de la part social, s’havia de crear una comissió de seguiment que no es va materialitzar mai. Així, un any després d’haver signat els Pactes de la Moncloa bona part d’aquests acords socials no s’havien realitzat, com l’Estatut de l’Empresa Pública, el pla energètic o inversions efectives en matèria d’habitatge social o educació.

Manifestació de la Confederació Nacional de Treballadors (CNT) en contra dels Pactes de la Moncloa, el 15 de gener de 1978. Aquell dia, es va produir un atemptat contra el saló d’espectacles Scala Barcelona, que va ser atribuït ràpidament al sindict anarquista, malgrat els indicis d’haver estat un muntatge policial. El cas Scala va provocar un fre important a l’organització anarquista del qual no es va poder recuperar. Font: puntocritico.com

Els pactes van ser rebutjats per la CEOE, l’esquerra extraparlamentària i la CNT. La patronal va considerar els Pactes com un programa socialdemòcrata i de cedir massa poder als sindicats, posant de manifest que la democratització de les empreses encara tenia un llarg camí per recórrer amb una patronal fortament bunkeritzada que va reaccionar durament contra la classe treballadora. Manuel Fraga, líder d’AP, va signar l’acord en matèria econòmica, però no va subscriure el pacte en matèria social.

D’altra banda, un any després de la signatura dels Pactes, els seus efectes en l’economia es podien resumir en tres punts bàsics:

  • 1- Caiguda de la inflació: l’any 1977 acabava amb una inflació del 24%, mentre que el 1978 ja havia baixat al 16%.
  • 2- Caiguda dels salaris reals entre 1978 i 1986.
  • 3- Augment de l’atur: L’any 1977, l’atur era del 5.32%, mentre que al 1979 ja era del 8.79% i del 21.12% al 1986. Els Pactes de la Moncloa permetien a l’empresari l’acomiadament del 5% de la plantilla en el cas que se superessin els límits salarials imposats. Això, sumat a l’augment de flexibilització laboral, la pèrdua de poder adquisitiu i consegüent disminució del consum, la crisi del sector industrial i l’inici de la reconversió del sector a partir de 1981, va disparar la xifra d’aturats.

La classe treballadora, que havia liderat la lluita antifranquista durant la dictadura, va ser la gran damnificada de la crisi econòmica. L’acceptació dels Pactes de la Moncloa suposaven el consentiment de la pèrdua de poder adquisitiu a canvi de l’estabilitat necessària per consolidar el procés democràtic, que es va aconseguir un any després amb l’aprovació de la Constitució de 1978. Tot i això, la legislació dels drets individuals i col·lectius del treball i la regulació de les centrals sindicals a les empreses va ser molt més tardana. L’Estatut dels Treballadors es va aprovar el 1980, la Llei Orgànica de Llibertat Sindical el 1985 i la devolució del Patrimoni Sindical no es va publicar fins al 1986. L’intent de retardar la consolidació de les centrals sindicals per part del Govern va anar acompanyat d’una patronal negada a democratitzar l’empresa. Per això, deu anys després dels Pactes de la Moncloa, les centrals sindicals encara manifestaven problemes organitzatius bàsics com la manca de quadres intermedis o de locals on desenvolupar la seva activitat sindical.

Calen uns nous Pactes de la Moncloa?

Els Pactes de 1977 van significar, com s’ha vist, una pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors, va obrir la porta a l’acomiadament lliure, a la flexibilització laboral i a un augment exponencial de l’atur. En un nou context de crisi econòmica, la petició d’un retorn del pacte del 1977 desemmascara una mitificació del relat de la Transició, entenent els Pactes de la Moncloa com el gran acord de partits capaç de superar les diferències existents en pro de la unitat nacional, i que amaga, com s’ha vist al llarg d’aquest article, la violència política d’aquell període, el soroll de sabres, els conflictes entre els diferents partits polítics i la consolidació d’un canvi polític gràcies a les lluites obreres dels deu anys anteriors.

L’actual president espanyol, Pedro Sánchez. La seva proposta de ‘reeditar’ els Pactes de la Moncloa pot partir d’una idealització dels pactes originals. Amb la pandèmia del COVID-19, però, es necessiten polítiques econòmiques molt ambicioses i trencadores. Font: Parlament Europeu/ Flickr

La crisi actual, causada per una pandèmia mundial, ha trasbalsat les economies de tot el món i ha palesat la crisi del sistema capitalista. A Espanya, el nou panorama d’incertesa i de davallada econòmica arriba a una economia que no s’ha recuperat de la crisi anterior. Amb un teixit laboral feble i precari, un problema endèmic d’atur elevat (que al febrer era del 13%), amb grans desigualtats socials –el 26% dels espanyols viuen en situació de pobresa-, i uns serveis públics ressentits per les retallades produïdes per la política d’austeritat europea i el govern del Partit Popular, la situació d’incertesa i inactivitat pot portar al col·lapse econòmic que, si no és respost des del govern per replantejar el model econòmic actual, pot ser aprofitat per l’auge d’una ultradreta que ara mateix és la tercera força al Congrés.

Els reptes més immediats als que ha de respondre el Govern són, d’una banda, atendre els milers de famílies que han perdut la feina i no tenen cap ingrés (al mes de març hi ha hagut una davallada de les persones afiliades a la Seguretat Social de 843.000 persones) i evitar la destrucció del teixit empresarial, compost majoritàriament per petites i mitjanes empreses, i d’altra banda, atendre l’emergència sanitària del país. És evident que cal un pacte de govern amb la resta de forces polítiques i agents socials per resoldre aquesta situació, però aquest ha de servir per repensar el model econòmic actual, per decidir de quina manera volem sortir d’aquesta crisi. Sobre aquesta taula de diàleg ha d’haver-hi un acord per blindar els serveis públics, que són la base del sistema de benestar, però també propostes més atrevides, com la de garantir una renda bàsica universal per a tota la ciutadania, polítiques que garanteixin l’accés a l’habitatge, una línia d’ajuda directa a autònoms i petites i mitjanes empreses, i una reforma fiscal que redistribueixi de forma més justa la riquesa. Aquest replantejament del model econòmic també hauria d’incloure un model turístic més sostenible i la lluita ferma contra el canvi climàtic a través d’un pla de transició energètica.

Espanya, com a membre de la Unió Europea, ha cedit la seva sobirania en política monetària al Banc Central Europeu (BCE), el qual s’ha marcat des del seu inici com a objectiu principal el control de la inflació. Actualment, la inflació ja no és un problema i el BCE ha de ser capaç de prendre mesures valentes amb les eines monetàries de les quals només disposa un banc central per fer front a la crisi i ajudar de forma directa als països que ho necessitin sense llastrar l’economia futura. La Unió Europea ha de ser capaç de trobar acords comuns entre tots els seus membres, oblidant les receptes d’austeritat i posant al capdavant els interessos de la ciutadania a través de l’emissió d’eurobons, reforçant els vincles de solidaritat, i fent front a la crisi migratòria.

Per superar aquesta crisi no valen les receptes del passat, que a més són inviables actualment davant una classe política més interessada de treure rèdit de la situació més que no pas de la recerca de grans acords de consens, sinó que cal valentia per crear un model social i econòmic més just que superi les fórmules neoliberals utilitzades amb anterioritat.

Read More