Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 53
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Nissan Motor Ibérica ha anunciat recentment el tancament de les plantes de Barcelona després de prop de cent anys d’història a la ciutat. Durant aquest segle, els treballadors de Motor Ibérica s’han hagut d’enfrontar a una de les patronals més bunkeritzades del país durant la dictadura i la Transició, a reestructuracions empresarials que han aplicat retallades de plantilla i flexibilització de les condicions laborals i, des de l’entrada de Renault a Nissan, una pèrdua de la fabricació de models d’automòbils a favor dels centres de producció francesos davant la indiferència tant de la patronal com l’administració pública d’assegurar els llocs de treball a les fàbriques del país. En aquest article es farà un repàs dels moments clau de Motor Ibérica i dels seus treballadors, actualment en vaga indefinida en defensa d’una fàbrica plena de lliçons de resistència de classe, el tancament de la qual suposa la pèrdua de 25.000 llocs de treball.

Els orígens de Motor Ibérica

La història de Motor Ibérica a Barcelona es remunta al 1923, quan Ford Motor Company va inaugurar a l’Avinguda Icària de Barcelona la seva fàbrica, que el 1929 va canviar el nom a Ford Motor Ibérica. L’any 1954, Ford va renunciar a la fàbrica de Barcelona, que es va nacionalitzar (va ser comprada per un consorci d’inversors espanyols) amb el nom de Motor Ibérica S.A., iniciant la fabricació de camions amb la marca Ebro. El 1965, la multinacional Massey Ferguson Services va entrar com a accionista de l’empresa, amb l’adquisició del 32% de les accions.

A l’inici de la dècada dels setanta, Motor Ibérica tenia uns 10.000 treballadors repartits en diferents centres de producció per tot l’Estat. A Barcelona tenia prop de 4.000 treballadors, repartits en tres fàbriques: a Poblenou, a la Zona Franca i a Montcada i Reixac.

El moviment obrer durant la dictadura

Motor Ibérica va guanyar-se ràpidament el títol de ser una de les empreses més bunkeritzades del país per la seva política autoritària i repressiva, resolent tots els conflictes laborals en acomiadaments massius. A Barcelona, els seus centres productius estaven dirigits des de 1972 per Juan Echevarría (que ocupà el càrrec fins a l’any 2000), el qual havia acomiadat un any abans a l’històric dirigent de Comissions Obreres (CCOO), Marcelino Camacho, a la filial de Motor Ibérica a Madrid.

A la fotografia, Marcelino Camacho, històric dirigent de CCOO i treballador de la Perkins, filial de Motor Ibérica a Madrid. Font: Karabanchel.com

La repressió sistemàtica de qualsevol conflicte laboral i l’alineació del Jurat d’Empresa amb els interessos de la patronal són alguns dels factors que expliquen les dificultats per consolidar una organització obrera activa a l’interior de la fàbrica. Un altre factor important de l’aparició tardana d’un moviment obrer combatiu va ser la inexistència d’un conveni col·lectiu fins al 1972. En virtut de la Llei de convenis col·lectius de 1958, la classe treballadora va poder estructurar les seves demandes en plataformes reivindicatives (tot i les limitacions de les estructures de l’Organització Sindical), on exigien millores en les condicions laborals, econòmiques, llibertats democràtiques i, a partir de 1970, l’amnistia laboral. En canvi, el primer conveni col·lectiu de Motor Ibérica es va signar l’any 1972, ja que fins aleshores la patronal i el Jurat d’Empresa havien pactat les condicions salarials al marge dels treballadors. Aquell any, la patronal va acomiadar tot el Jurat d’Empresa de Perkins i a diversos treballadors de Barcelona que s’havien solidaritzat amb els obrers de Madrid. L’inici de la negociació col·lectiva i la política repressiva de Juan Echevarría foren claus per a una major conscienciació dels treballadors, que s’organitzaren majoritàriament al voltant de les Comissions Obreres.

Retall d’Assemblea Obrera de SEAT, butlletí dels treballadors de SEAT, del gener de 1970, que recull la plataforma reivindicativa dels treballadors per al conveni col·lectiu d’aquell any. El moviment obrer de SEAT va ser un exemple a seguir per a la resta de la classe treballadora a la dictadura, el qual des de 1970 vivia en el que s’ha anomenat “en conflicte permanent”. Font: Fons virtual del Centre d’Estudis Sociolaborals (CESL)

El 1975, la patronal acomiadà 17 treballadors de les plantes de Barcelona, tots ells membres de les Candidatures Unitàries i Democràtiques (CUD) que s’havien de presentar a les eleccions sindicals d’aquella primavera. Malgrat la repressió, les CUD van ser l’opció més votada pels treballadors i el seu èxit esperonà les Comissions Obreres a convocar la primera vaga secundada en els centres de Barcelona i Montcada per exigir millores salarials i la readmissió dels treballadors acomiadats. Encara que la vaga no va reeixir, va ser un punt d’inflexió en el moviment obrer de la fàbrica, posant les bases per a la vaga de 1976.

La vaga de 1976: noranta-sis dies de lluita a Motor Ibérica

L’abril de 1976 era la data en què s’havia de revisar l’augment salarial establert al conveni col·lectiu d’aquell any, però els treballadors de Motor Ibérica, enfortits per l’èxit de les CUD i d’aquesta primera vaga de tots els centres de Barcelona, van anar més enllà de la revisió i elaboraren una plataforma de 26 punts, entre els quals destacava un augment mensual de 4.000 pessetes i l’amnistia laboral. La patronal no només es negà a negociar qualsevol punt que no fossin qüestions econòmiques, sinó que va obrir expedients disciplinaris a diversos treballadors, va intentar dividir els obrers de taller dels administratius i va donar accés a la policia per aturar les protestes a l’interior de la fàbrica. Davant d’aquesta situació, l’assemblea de treballadors va iniciar una vaga total el 28 d’abril, que l’empresa respongué amb 1.800 cartes d’acomiadaments durant el mes de maig.

La vaga de Motor Ibérica va rebre la solidaritat de les empreses veïnes, organitzacions obreres i associacions diverses, però no va aconseguir estendre la vaga indefinida més enllà de la seva fàbrica, com sí que havia aconseguit uns mesos abans la lluita de Laforsa al Baix Llobregat. A la vaga de Motor Ibérica va destacar especialment la tancada al mes de juny de dues-centes dones dels treballadors a l’església de Sant Andreu de Palomar, en solidaritat amb els seus marits, les quals aconseguiren atreure la mirada de mitjans de comunicació nacionals i internacionals i la popularització de la lluita de Motor Ibérica. Tot i això, la negativa de l’empresa a negociar amb els treballadors durant tota la vaga, la divisió de la plantilla (una part de la qual s’havia anat reincorporant a la fàbrica durant el mes de juliol davant la manca de solucions al conflicte) i el fracàs d’estendre la lluita, va portar a l’Assemblea de Treballadors a votar a favor de la tornada a la fàbrica el dia 16 d’agost, després de 96 dies de lluita. La patronal aprofità la derrota obrera per imposar un nou horari (de 6 h a 18 h), una readmissió gradual de la plantilla (mentre deixava al carrer als obrers més combatius) i la introducció d’un fort control dels treballadors als seus llocs treball. Malgrat la derrota, el conflicte de Motor Ibérica va esdevenir un exemple de resistència obrera davant una patronal autoritària i repressiva.

La tancada de les dones (moltes amb els seus fills) durant vint-i-vuit dies el juny de 1976 fou un èxit no només pel ressò mediàtic que va tenir, sinó perquè va significar una experiència de lluita per a unes dones que no tenien cap experiència política, però que a partir d’aquell moment van iniciar-se en l’acció política, especialment a través de les associacions de veïns als seus barris. Font: Triunfo Digital

Motor Ibérica a la Transició

Les mobilitzacions obreres durant la darrera dècada de la dictadura (juntament amb el moviment estudiantil, moviment veïnal i altres organitzacions contràries al règim franquista) foren essencials en el desgast del règim i en l’inici d’un procés democràtic. A les empreses amb més tradició de lluita i un moviment obrer fort i consolidat, com SEAT o Pegaso, es van aconseguir fites importants als primers anys de la Transició, com la creació de Consells de Fàbrica o la readmissió de la major part dels acomiadats per motius polítics abans de la mateixa Llei d’Amnistia. En canvi, les conseqüències del fracàs de la vaga de Motor Ibérica van marcar durament el moviment obrer de la fàbrica durant la resta de la Transició, que no va tenir la capacitat necessària per dur a terme cap altra mobilització contundent contra una patronal que continuava amb el mateix tarannà autoritari que a la dictadura.

Una de les reivindicacions més importants durant tota la dictadura i l’inici del procés democràtic va ser l’amnistia laboral, que significava una reparació moral i una qüestió de dignitat per a totes aquelles persones acomiadades per haver defensat els seus drets. El 1977, a Motor Ibérica hi havia 156 obrers acomiadats per motius sindicals o polítics. La Llei d’Amnistia del 15 d’octubre de 1977 va ser una conquesta de la classe treballadora, però era un èxit parcial en tant que la llei només deixava sense efectes les resolucions judicials i actes administratius que haguessin acabat en acomiadament, sancions o suspensió de drets dels treballadors, i per tant l’empresa no tenia obligació de readmetre els obrers acomiadats, els quals havien de recórrer el seu cas als jutjats. La patronal de Motor Ibérica, com moltes altres empreses, no va voler negociar mai amb les comissions de treballadors acomiadats per establir una tornada a les fàbriques i molts obrers van perdre el judici a Magistratura.

L’actitud repressiva de l’empresa va estar present durant tota la Transició. A les eleccions sindicals de 1978, la patronal va afavorir l’entrada al comitè d’empresa d’un sindicat groc, afí als seus interessos, el Sindicat Independent dels Treballadors de Motor Ibérica (SITMI). A la negociació col·lectiva, la direcció de l’empresa va aconseguir imposar, després de dos laudes el 1977 i 1978, un conveni col·lectiu diferent a cada província, per tal d’aprofundir la divisió entre els treballadors de diferents territoris. A més, l’activitat sindical també va continuar sent perseguida a la fàbrica. El novembre de 1979 la direcció de Motor Ibérica va acomiadar quatre treballadors per manifestar-se en contra de l’Estatut dels Treballadors. El procés de democràcia a l’interior de les fàbriques va ser un camí llarg i ple d’entrebancs, davant d’una patronal que es negava al canvi, i una legislació sindical expressament demorada (per exemple, la Llei Orgànica de Llibertat Sindicals, LOLS, es va aprovar el 1985).

L’entrada de Nissan a Motor Ibérica

El 1979, la situació econòmica de Motor Ibérica començava a ser delicada a causa d’una reducció important de les vendes exteriors, on l’empresa destinava el 30% de la seva producció, i per una revaluació de la pesseta, que havia comportat una disminució dels seus ingressos en tant que significava un encariment relatiu dels productes nacionals respecte a l’estranger. Per aquests motius, la multinacional Massey Fergusson va anunciar la retirada de Motor Ibérica. La direcció de l’empresa i l’Administració espanyola van haver de buscar un nou soci per a Motor Ibérica, i van entrar en contacte amb Ford, ENASA i General Motors, sense èxit. Finalment, Juan Echevarría va liderar la negociació amb Nissan, que va comprar el 36.5% de les accions que pertanyien a Massey Ferguson, encara que en aquells moments Espanya es trobava immersa en l’inici del procés d’adhesió a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), i des de Brussel·les es van mostrar reticents a una entrada al mercat europeu de l’empresa japonesa. En canvi, els fabricants nipons buscaven una porta d’entrada al mercat europeu, i amb l’establiment a Espanya s’evitaven aranzels i quotes d’importació que havien de pagar en aquells moments.

L’entrada de Nissan a Motor Ibérica va anar acompanyada d’un pla de viabilitat per als següents cinc anys (fins al 1985), basat en reduccions aranzelàries, una política liberalitzadora, la mobilitat geogràfica dels treballadors entre províncies (sota l’amenaça que si no s’acceptava, es rescindirien prop d’un miler de contractes) i una reducció de la plantilla a través de baixes incentivades i jubilacions anticipades. El desembre de 1980, moment en què es va votar a favor del pla de viabilitat, Motor Ibérica tenia una plantilla total de 9.980 treballadors, i la seva aprovació va suposar una reducció de 2.000 llocs de treball entre 1981 i 1984. Nissan va augmentar el seu capital a Motor Ibérica, que el 1987 va canviar el nom a Nissan Motor Ibérica, fins a apoderar-se amb el 100% de les accions l’any 1994.

El final de Motor Ibérica a Catalunya?

El 4 de maig de 2020, els treballadors de Nissan Motor Ibérica de Barcelona van iniciar una vaga indefinida davant la incertesa del futur de l’empresa a Catalunya, presagi que es va veure confirmat el 28 de maig quan es va anunciar el pla de reestructuració en el que s’establia el tancament definitiu dels centres productius de Barcelona el desembre de 2020.

Treballadors de Nissan Motor Ibérica en vaga pel tancament de les fàbriques de Barcelona. Font: FuturoParaNissanYA

Per arribar a aquesta situació, cal analitzar tant les decisions polítiques de l’administració pública, com la mateixa estructura empresarial de Nissan. En primer lloc, els diferents Governs espanyols no han sabut fer front als problemes estructurals de la indústria espanyola, com la baixa productivitat industrial o el baix nivell d’intensitat tecnològica, per culpa d’una insuficient inversió en R+D. A més, des de la venda de SEAT a Volkswagen i ENASA a Iveco, Espanya no té cap fàbrica nacional, sent el segon país en producció d’automòbils d’Europa, produint exclusivament patents estrangeres. L’absència d’un centre de decisió al país deixa les empreses espanyoles a mercè de grans multinacionals i en total desprotecció als seus treballadors.

La manca d’una bona comunicació amb Europa davant el retard de l’arribada del corredor del mediterrani també ha estat un factor important que ha impedit als centres de Barcelona ser la seu central de Nissan a Europa.

En segon lloc, es troba l’aliança de Nissan amb Renault (la qual és propietària del 44% de les accions de l’empresa japonesa), vigent des de l’any 1999. Des de l’inici de l’acord entre la multinacional nipona i la francesa (de la qual el govern francès posseeix el 15% de les accions), les fàbriques de Barcelona han anat perdent models a favor dels centres de producció francesos, seguint la política proteccionista del Govern francès de la seva indústria nacional. El gener de 2018, Nissan va decidir deixar de produir el model principal que fabricava a Barcelona, la Nissan Pulsar, sense substituir aquest model per cap altre i deixant les plantes de Barcelona al 40% de la seva capacitat productiva. Dos anys després, el gener de 2020, va anunciar que deixaria de produir la pick-up X Class de Mercedes i va anunciar la reducció de la producció de la furgoneta e-NV200. Així, abans de la declaració de l’estat d’alarma al país a causa del coronavirus, les plantes de Barcelona treballaven al 20% de la seva capacitat.

El pla de reestructuració global, que inclou les multinacionals Renault, Nissan i Mitsubishi, anunciat el 28 de maig, es basa en una repartició dels mercats internacionals per tal de reduir costos. Nissan es replega i concentrarà la seva producció a Àsia (Xina, Japó) i Amèrica del Nord, sense abandonar Europa, ja que centralitzarà la seva producció a la fàbrica de Sunderland, al Regne Unit; Mitsubishi es quedarà amb el sud-est asiàtic i Oceania, mentre que Renault centrarà la seva activitat al mercat europeu i Amèrica del Sud. En aquest replegament, Nissan ha decidit tancar els centres productius de Barcelona (situats a la Zona Franca, Sant Andreu i Montcada i Reixac), que han estat progressivament abandonats durant les darreres dècades tant per la multinacional japonesa, com per l’administració pública, que ha subvencionat durant molts anys el sector amb ajudes directes sense exigir el manteniment de la producció de models a les fàbriques i la inversió necessària per fer productius aquests centres de treball.

Els treballadors de Nissan Motor Ibérica tornen a estar en vaga indefinida. Als 4.000 llocs de treball directes s’hi ha de sumar més de 20.000 treballadors indirectes que depenien exclusivament de Nissan. Els treballadors d’aquestes fàbriques comparteixen les experiències i les lluites viscudes, i saben que a l’altra banda de la taula de negociació hi ha una patronal amb poca tradició de diàleg i que caldrà la força de la unió de la classe treballadora per fer-se escoltar.

Read More

[Imatge: D’esquerra a dreta: Enrique Tierno Galván (PSP), Santiago Carrillo (PCE), José María Triginer (FSC), Joan Reventós (PSC), Felipe González (PSOE), Juan Ajuriaguerra (PNV), Adolfo Suárez (UCD), Manuel Fraga (AP), Leopoldo Calvo-Sotelo (UCD) i Miquel Roca (minoria catalana). Font: Europa Press]

El 25 d’octubre de 1977 es van signar els Pactes de la Moncloa, els quals van representar un acord fonamental per donar estabilitat política i econòmica al procés de Transició. Aquests darrers dies s’ha parlat molt d’uns nous Pactes de la Moncloa després de la proposta de Pedro Sánchez a la resta de partits polítics per buscar una sortida a la crisi actual a través d’una repetició d’aquests acords. En aquest article es fa un repàs dels fets claus de la Transició que van dur a l’aprovació d’aquests pactes i es reflexiona al voltant de la necessitat d’un replantejament del model econòmic que s’allunya del marc mental dels Pactes de la Moncloa.

1977: el context històric europeu i espanyol

La política de consens inaugurada el 1977 a Espanya arribava en un context internacional en què la crisi del petroli de 1973 trencava el pacte social aparegut després de la Segona Guerra Mundial, nascut de la derrota del feixisme i de la reconstrucció socioeconòmica de la postguerra, que va permetre l’articulació de l’Estat del Benestar. Davant d’aquesta situació, l’esquerra europea va intentar mantenir aquest pacte a través d’una automoderació, com en el cas del Partit Comunista Italià (PCI) a Itàlia. El juliol de 1977, el govern democristià d’Andreotti i el PCI de Berlinguer van signar un “compromís històric“, en què els comunistes donaven suport al govern des de l’exterior i acceptaven una rebaixa del seu poder adquisitiu a canvi d’estabilitat política i d’inversions públiques. Uns mesos després, el març de 1978, va ser segrestat i assassinat Aldo Moro, líder democristià i màxim partidari de l’acord amb els comunistes. La seva mort va precipitar unes noves eleccions electorals a les quals el PCI va perdre 1,5 milions de vots.

Cartell sobre la disponibilitat de petroli als Estats Units. Font: Wikimedia Commons

A Espanya, la política de pactes s’iniciava en un context molt diferent del de l’Europa de 1945. Des del punt de vista polític, el país estava immers en un procés de democratització després de prop de quatre dècades de dictadura. La lluita antifranquista, liderada pel moviment obrer, va ser clau en el desgast del règim de Franco des de meitat dels anys seixanta, i molt especialment des de 1970. La mobilització constant i massiva dels moviments socials antifranquistes va fer inviable el govern continuista d’Arias Navarro, que el juliol de 1976 era substituït per Adolfo Suárez. Amb l’aprovació en referèndum de la Llei de Reforma Política el desembre de 1976, començava el procés de canvi legislatiu cap a la democratització del país. La realitat social d’aquell moment, però, estava fortament polaritzada entre els partidaris del procés democràtic i els continuistes del règim franquista, que es va traduir en un clima de violència amb més de 600 assassinats per motius polítics. El 24 de gener de 1977 van ser assassinats a Atocha cinc advocats laboralistes de Comissions Obreres (CCOO) en mans de la ultradreta. Una setmana després, l’1 de febrer de 1977, els treballadors de Roca Radiadores van guanyar el judici a Magistratura contra la patronal, després de prop de tres mesos en vaga per la readmissió dels companys acomiadats i pel reconeixement de l’Assemblea de Treballadors com a òrgan de representació dels treballadors a l’empresa. Aquella mateixa matinada, tres pistolers vinculats a la ultradreta Triple A van segrestar tres treballadors que vigilaven les cases dels delegats de l’Assemblea de Roca. Després d’apallissar-los i cridar-los “Son todos unos comunistas y aquí va haber más sangre que en Madrid” van abandonar-los i donar-los per morts als afores de Castelldefels.

A la inestabilitat política fruit d’aquest procés de canvi cap a una democràcia enmig d’un clima de violència se li ha de sumar un context de crisi econòmica. La crisi del petroli de 1973 havia coincidit amb la crisi d’un règim polític que va demostrar la seva incapacitat per imposar mesures per fer front a aquesta conjuntura econòmica. El 1977, la situació era alarmant. La inflació anual d’aquell any se situava al 30%, amb risc d’acabar l’any al 40%. La balança de pagaments tenia un dèficit de més de 5.000 milions de dòlars i el deute extern arribava als 12.000 milions de dòlars. D’altra banda, a més de la rigidesa de l’estructura de la indústria espanyola, aquesta tenia una gran dependència energètica de l’exterior, estava endarrerida tecnològicament i amb poca voluntat de modernitzar-se per part d’una patronal fortament protegida durant la dictadura.

El govern sorgit de les eleccions del 15 de juny de 1977 tenia com a objectius l’inici d’un procés constituent que consolidés la democràcia i fer front a la situació econòmica espanyola, de la qual depenia l’inici d’un procés d’integració a la Comunitat Econòmica Europea (CEE).

En què van consistir els Pactes de la Moncloa?

Els Pactes de la Moncloa van rebre el suport de totes les forces parlamentàries sorgides de les eleccions de juny de 1977, que havien donat la victòria a la Unió de Centre Democràtic (UCD) d’Adolfo Suárez, amb 165 diputats. En segon lloc es va situar el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Felipe González amb 118 escons, que s’erigia com a alternativa de govern. En tercer lloc se situava el Partit Comunista d’Espanya (PCE) de Santiago Carrillo, amb 20 diputats. Carrillo, que defensava l’estratègia del PCI de crear un govern de concentració nacional per fer front a la crisi econòmica, també va donar el seu suport als Pactes. En quart lloc, l’Aliança Popular (AP) de Manuel Fraga, amb 16 diputats. En cinquè lloc, el Partit Socialista Popular (PSP) d’Enrique Tierno Galván, amb 6 diputats. Els 25 escons restants es van repartir entre altres formacions, on destacaven els partits nacionalistes bascos i català. Les centrals sindicals de Comissions Obreres (CCOO) i Unió General dels Treballadors (UGT) (aquesta segona amb més reticència) també van donar suport als Pactes, encara que no van ser convidades a les negociacions.

Els Pactes de la Moncloa eren dos acords, un de caràcter econòmic i un altre de caràcter social. El primer es basava principalment en:

  • 1- Contenció de la massa salarial: l’augment salarial, que fins aleshores s’havia anat incrementant segons la inflació històrica (és a dir, basant-se en la taxa d’augment anual de l’any anterior més dos o tres punts), a partir d’aquell moment es va vincular a la inflació prevista (és a dir, en la previsió de la inflació de l’any següent). Així, per a 1978 es va limitar l’augment salarial al 20%, fins a un màxim del 22% tenint en compte ascensos, antiguitat i d’altres.
  • 2- Desacceleració de l’expansió monetària, també amb l’objectiu d’acabar amb la inflació.
  • 3- Devaluació de la pesseta: mesura que ja s’havia pres al juliol, després de la presa de possessió del nou govern i que havia devaluat un 20% la pesseta respecte al dòlar.

L’acord econòmic també va incloure una reforma fiscal, amb la creació d’un impost sobre les persones físiques (IRPF), entre altres.

Als Pactes de la Moncloa també es van acordar una sèrie de mesures socials, entre les quals destacaven:

  • 1- Educació: s’acordava la gratuïtat progressiva de l’ensenyament i més inversions.
  • 2- Política d’urbanisme i habitatge: Construcció d’habitatges socials i més inversions per acabar amb el ‘xabolisme’.
  • 3- Reforma de la seguretat social: destacava l’ampliació de la cobertura del subsidi d’atur.
  • 4- Política energètica: S’acordava la creació d’un Nou Pla Energètic per pal·liar la dependència energètica de l’exterior.
  • 5- Estatut de l’Empresa Pública: Segons l’acord, les empreses públiques estarien sota control parlamentari, a més de reconèixer els treballadors als òrgans de govern de les empreses públiques a través dels sindicats.
  • 6- Llibertat d’expressió: ampliació de la llibertat de premsa, del dret d’associació política i llibertat de reunió.
  • 7- Reforma del Codi Penal.
  • 8- Reorganització dels cossos i forces d’ordre públic.
  • 9- Acords relacionats amb la dona: destaquen la despenalització de l’adulteri i la regulació d’expedició d’anticonceptius.

Per garantir el compliment dels acords de la part social, s’havia de crear una comissió de seguiment que no es va materialitzar mai. Així, un any després d’haver signat els Pactes de la Moncloa bona part d’aquests acords socials no s’havien realitzat, com l’Estatut de l’Empresa Pública, el pla energètic o inversions efectives en matèria d’habitatge social o educació.

Manifestació de la Confederació Nacional de Treballadors (CNT) en contra dels Pactes de la Moncloa, el 15 de gener de 1978. Aquell dia, es va produir un atemptat contra el saló d’espectacles Scala Barcelona, que va ser atribuït ràpidament al sindict anarquista, malgrat els indicis d’haver estat un muntatge policial. El cas Scala va provocar un fre important a l’organització anarquista del qual no es va poder recuperar. Font: puntocritico.com

Els pactes van ser rebutjats per la CEOE, l’esquerra extraparlamentària i la CNT. La patronal va considerar els Pactes com un programa socialdemòcrata i de cedir massa poder als sindicats, posant de manifest que la democratització de les empreses encara tenia un llarg camí per recórrer amb una patronal fortament bunkeritzada que va reaccionar durament contra la classe treballadora. Manuel Fraga, líder d’AP, va signar l’acord en matèria econòmica, però no va subscriure el pacte en matèria social.

D’altra banda, un any després de la signatura dels Pactes, els seus efectes en l’economia es podien resumir en tres punts bàsics:

  • 1- Caiguda de la inflació: l’any 1977 acabava amb una inflació del 24%, mentre que el 1978 ja havia baixat al 16%.
  • 2- Caiguda dels salaris reals entre 1978 i 1986.
  • 3- Augment de l’atur: L’any 1977, l’atur era del 5.32%, mentre que al 1979 ja era del 8.79% i del 21.12% al 1986. Els Pactes de la Moncloa permetien a l’empresari l’acomiadament del 5% de la plantilla en el cas que se superessin els límits salarials imposats. Això, sumat a l’augment de flexibilització laboral, la pèrdua de poder adquisitiu i consegüent disminució del consum, la crisi del sector industrial i l’inici de la reconversió del sector a partir de 1981, va disparar la xifra d’aturats.

La classe treballadora, que havia liderat la lluita antifranquista durant la dictadura, va ser la gran damnificada de la crisi econòmica. L’acceptació dels Pactes de la Moncloa suposaven el consentiment de la pèrdua de poder adquisitiu a canvi de l’estabilitat necessària per consolidar el procés democràtic, que es va aconseguir un any després amb l’aprovació de la Constitució de 1978. Tot i això, la legislació dels drets individuals i col·lectius del treball i la regulació de les centrals sindicals a les empreses va ser molt més tardana. L’Estatut dels Treballadors es va aprovar el 1980, la Llei Orgànica de Llibertat Sindical el 1985 i la devolució del Patrimoni Sindical no es va publicar fins al 1986. L’intent de retardar la consolidació de les centrals sindicals per part del Govern va anar acompanyat d’una patronal negada a democratitzar l’empresa. Per això, deu anys després dels Pactes de la Moncloa, les centrals sindicals encara manifestaven problemes organitzatius bàsics com la manca de quadres intermedis o de locals on desenvolupar la seva activitat sindical.

Calen uns nous Pactes de la Moncloa?

Els Pactes de 1977 van significar, com s’ha vist, una pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors, va obrir la porta a l’acomiadament lliure, a la flexibilització laboral i a un augment exponencial de l’atur. En un nou context de crisi econòmica, la petició d’un retorn del pacte del 1977 desemmascara una mitificació del relat de la Transició, entenent els Pactes de la Moncloa com el gran acord de partits capaç de superar les diferències existents en pro de la unitat nacional, i que amaga, com s’ha vist al llarg d’aquest article, la violència política d’aquell període, el soroll de sabres, els conflictes entre els diferents partits polítics i la consolidació d’un canvi polític gràcies a les lluites obreres dels deu anys anteriors.

L’actual president espanyol, Pedro Sánchez. La seva proposta de ‘reeditar’ els Pactes de la Moncloa pot partir d’una idealització dels pactes originals. Amb la pandèmia del COVID-19, però, es necessiten polítiques econòmiques molt ambicioses i trencadores. Font: Parlament Europeu/ Flickr

La crisi actual, causada per una pandèmia mundial, ha trasbalsat les economies de tot el món i ha palesat la crisi del sistema capitalista. A Espanya, el nou panorama d’incertesa i de davallada econòmica arriba a una economia que no s’ha recuperat de la crisi anterior. Amb un teixit laboral feble i precari, un problema endèmic d’atur elevat (que al febrer era del 13%), amb grans desigualtats socials –el 26% dels espanyols viuen en situació de pobresa-, i uns serveis públics ressentits per les retallades produïdes per la política d’austeritat europea i el govern del Partit Popular, la situació d’incertesa i inactivitat pot portar al col·lapse econòmic que, si no és respost des del govern per replantejar el model econòmic actual, pot ser aprofitat per l’auge d’una ultradreta que ara mateix és la tercera força al Congrés.

Els reptes més immediats als que ha de respondre el Govern són, d’una banda, atendre els milers de famílies que han perdut la feina i no tenen cap ingrés (al mes de març hi ha hagut una davallada de les persones afiliades a la Seguretat Social de 843.000 persones) i evitar la destrucció del teixit empresarial, compost majoritàriament per petites i mitjanes empreses, i d’altra banda, atendre l’emergència sanitària del país. És evident que cal un pacte de govern amb la resta de forces polítiques i agents socials per resoldre aquesta situació, però aquest ha de servir per repensar el model econòmic actual, per decidir de quina manera volem sortir d’aquesta crisi. Sobre aquesta taula de diàleg ha d’haver-hi un acord per blindar els serveis públics, que són la base del sistema de benestar, però també propostes més atrevides, com la de garantir una renda bàsica universal per a tota la ciutadania, polítiques que garanteixin l’accés a l’habitatge, una línia d’ajuda directa a autònoms i petites i mitjanes empreses, i una reforma fiscal que redistribueixi de forma més justa la riquesa. Aquest replantejament del model econòmic també hauria d’incloure un model turístic més sostenible i la lluita ferma contra el canvi climàtic a través d’un pla de transició energètica.

Espanya, com a membre de la Unió Europea, ha cedit la seva sobirania en política monetària al Banc Central Europeu (BCE), el qual s’ha marcat des del seu inici com a objectiu principal el control de la inflació. Actualment, la inflació ja no és un problema i el BCE ha de ser capaç de prendre mesures valentes amb les eines monetàries de les quals només disposa un banc central per fer front a la crisi i ajudar de forma directa als països que ho necessitin sense llastrar l’economia futura. La Unió Europea ha de ser capaç de trobar acords comuns entre tots els seus membres, oblidant les receptes d’austeritat i posant al capdavant els interessos de la ciutadania a través de l’emissió d’eurobons, reforçant els vincles de solidaritat, i fent front a la crisi migratòria.

Per superar aquesta crisi no valen les receptes del passat, que a més són inviables actualment davant una classe política més interessada de treure rèdit de la situació més que no pas de la recerca de grans acords de consens, sinó que cal valentia per crear un model social i econòmic més just que superi les fórmules neoliberals utilitzades amb anterioritat.

Read More