Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Aprofitant l’avinentesa d’aquest especial, conjuntament amb la secció permanent d’històries de l’esport en la qual escric sovint, avui m’agradaria acostar-vos la figura de Rosa Bonet, que va ser la pionera a Espanya d’un col·lectiu sempre en el punt de mira com és el dels àrbitres de futbol. Tasca que no professió, que s’envolta d’un món on les normes sembla que funcionen diferent, i la irracionalitat es confon a vegades amb la passió, cosa que fa que hi predominin i imperin determinades conductes tàcitament acceptades; per què clar, tot el que passa al camp es queda al camp i queda justificat…però qui rep sempre és el mateix.

I dintre d’aquest món on les regles i conductes són particulars, a Espanya, la dones mai han gaudit de presència ni d’un reconeixement a l’alçada dels homes. En aquest sentit, els termes dones, futbol i arbitratge casen relativament bé a molts països com França, Dinamarca, Alemanya, Noruega, però aquí costa molt de veure-hi aquesta relació. Un exemple il·lustratiu. Als camps de futbol (he sigut jugador, entrenador i àrbitre) encara sentim comentaris de sorpresa i perplexitat per part de pares i algunes mares quan una noia surt dels vestidors i xiularà als seus fills… però què farà de diferent, si es pot saber, si la tasca és la mateixa faci qui la faci? Ah, i compte quan cometi un error, escoltar la ofensa fàcil però no menys dura serà inevitable, i llavors veurem que les coses no han canviat gaire. I enmig de la desaprovació i els improperis que genera una acció del partit, es posaran al descobert pensaments d’una societat que potser segueix estancada en determinades èpoques. Sí, i avui dia això passa molt sovint.

Imaginem-nos doncs la situació a finals del setanta. Rosa Bonet volia arbitrar i es va topar amb la barrera del futbol espanyol i d’una societat que sortia d’una dictadura. Mil i una traves per evitar que pogués, al cap i a la fi, desenvolupar una tasca com la d’impartir justícia en un joc. Traves, dic, perquè tot i que les regles als anys setanta i vuitanta no impedien a les dones d’arbitrar, els directius i membres dels comitès van fer tot el possible per evitar-ho i l’animaven a desistir dient-li que l’insultarien, que la pegarien… i fins i tot que la violarien! Sembla que incomodava, i molt, que una noia de 16 anys volgués arbitrar partits de futbol. La societat espanyola dels setanta heretava unes directrius que havien definit i emmarcat els rols de gènere, aïllada de tot el que passava i canviava a la resta d’Europa o del món. Per això deia que el que encara sentim és propi d’altres èpoques, que tot sembla indicar que no estan del tot superades. Per tant, Bonet es va trobar amb traves socials molt rígides i traves burocràtiques subjectes a les socials per impedir o fer-la desistir que fos àrbitre. Què els hi feia més por: que fos subjecte de violència o que fos una dona?

L’estampa d’un camp de terra als vuitanta en un partit de regional amb els jugadors “suposadament” perjudicats agredint l’àrbitre era força habitual. És més, no em costa gens d’imaginar quan sol passar avui dia algun episodi lamentable amb la quantitat inimaginable de partits que se solen jugar cada cap de setmana (uns 20.000). Però la vocació, més que la voluntat de guanyar-se la vida d’això (que és una possibilitat molt baixa) no la va fer desistir i Rosa Bonet va anar vencent tots els inconvenients que la situació pogués comportar; fins que, ja entrats a l’any 1980, Rosa Bonet aconseguiria per fi el carnet d’àrbitre. Però, qui pensés que la lluita acabava aquí encara no sabia el que venia. Tots els àrbitres, quan comencen, van a poc a poc pujant de categories base per edats fins a xiular partits de futbol regional, passant pel futbol amateur, i potser, alguns pocs es troben amb la possibilitat remota de poder saltar al professionalisme.

Rosa Bonet va estavellar-se de nou amb el comitè d’àrbitres, quan després de portar uns quants anys arbitrant partits fins a juvenils (última categoria del futbol base), va voler fer un salt més i saltar al futbol amateur regional. Però una “suposada” normativa espanyola en base als estatuts que marcava la FIFA, impedia a les dones arbitrar més enllà  del futbol regional. Igualtat d’oportunitats en estat pur…

El cúmul de despropòsits va arribar quan Rosa Bonet va contactar amb la UEFA i amb la FIFA per tal de verificar i ratificar o no la suposada normativa, i per sorpresa, aquests organismes li van respondre que en cap cas existia un reglament que ho impedís. El comitè d’àrbitres espanyol, posat en evidència davant l’episodi, va eliminar la normativa a la meitat dels vuitanta i Rosa Bonet va poder estrenar-se com a àrbitre en categories regionals.

Per tant, ser la primera en aquest sentit va significar fer un pas important i desconegut. Ni va ser professional, ni va xiular a Primera Divisió, ni va acumular una xifra espectacular de partits com a col·legiada… però va ser la primera, i la que va fer el pas més difícil de tots. Ella reconeix que no era conscient d’aquesta fita, però la perspectiva al cap dels anys li ha fet adonar-se’n. Això, ha aplanat el camí per a les pròximes generacions de dones àrbitres, que cada cop han anat essent més i aconseguint fites més importants com la del professionalisme. Per posar alguns noms que ara són el mirall de moltes, María Luisa Villa i Raquel González van aconseguir professionalitzar-se en la primera dècada dels 2000, arribant a les màximes categories del futbol i del futbol sala, respectivament. I l’última que recull el testimoni, actualment, és Judit Romano, l’única àrbitre assistent a la Segona Divisió Espanyola. Encara estem lluny, però, d’altres països on el col·lectiu arbitral femení professional i amateur és més present; però, repetim, obrir el camí ha significat molt per a moltes noies que es volen iniciar en aquesta tasca, en un món arcaic i que es resisteix a canviar com és el del futbol, molt resistent i on les traves socials encara hi són molt presents.

 

 

Read More

 

 

El Pla Cerdà i el seu Eixample per a Barcelona van patir al llarg del segle XIX les conseqüències d’un context molt complicat a nivell polític que va allargar el procés d’obertura d’una ciutat fins al moment emmurallada, i que havia de prendre una decisió important davant la massificació del nucli antic i la consolidació de la revolució industrial. Havent parlat en un altre article publicat, el polèmic concurs organitzat per l’Ajuntament de Barcelona en 1859 per decidir quin model de ciutat es volia per al futur, va acabar quedant en paper mullat, ja que la intervenció posterior per part del Ministeri Militar va fer valer el projecte d’Ildefons Cerdà per sobre del guanyador del concurs. Arran d’aquest fet, el projecte d’Eixample i la figura de Cerdà van patir una impopularitat molt gran, més per les circumstàncies sobre qui i com l’havia aprovat, que no pas per la seva qualitat i el seu estudi minuciós de l’urbanisme, infinitament millors que els que es van presentar a l’esmentat concurs.

Ja amb la planificació dels carrers de l’Eixample en el projecte de Cerdà, un dels temes que estaven sobre la taula era el de la nomenclatura del carrers. El projecte d’entrada havia contemplat per als carrers noms de lletres i números (de la F a la Z i de l’11 al 60). És a dir, que a banda de ser impopular es convertiria en un projecte sense personalitat mancat de noms per als carrers…quina manera de començar, no? A partir de l’aprovació del projecte, l’ajuntament sí que va tenir marge i competències per decidir els assumptes propis de la ciutat, i va crear una junta consultiva en els afers d’urbanisme de l’Eixample. Aquesta comissió proposaria la figura de Víctor Balaguer per batejar tots els carrers del projecte de Cerdà, que avui dia manté 47 noms de la proposta inicial. Però, qui era Víctor Balaguer?

Sobta a molts historiadors que encara imperi un gran desconeixement dels propis barcelonins sobre la figura de Víctor Balaguer i la seva tasca relativa al nomenclàtor de l’Eixample, i se’n reclama un reconeixement a l’alçada que es mereix i no pas en una placeta sòrdida al costat de la Via Laietana. Però anem per feina. Abans d’enderrocar les muralles de Barcelona, el 1853, Victor Balaguer, paral·lelament a la seva nodrida carrera literària, va passar a ocupar el càrrec simbòlic de “cronista de la ciutat” de Barcelona. Una mena de càrrec sense remuneració del consistori però amb una presència gran als afers interns a l’ajuntament, on la seva tasca era la de recollir tot allò amb certa rellevància que passés a la ciutat i deixar-ne constància. Deu anys després, el 1863, i amb l’inici d’una urbanització incipient a l’Eixample, ens trobem amb la resolució final de la nomenclatura dels carrers, que adquiriria una rellevància notable perquè contindria un rerefons simbòlic afegit per Balaguer; la voluntat per explicar i donar a conèixer una història dels barcelonins i dels catalans va ser la base per construir una toponímia identitària. Una toponímia amb una història, això sí, mitificada dins del romanticisme característic de l’obra de Balaguer, que recuperés tot allò relatiu a la “pàtria catalana”, que per a ell era la Corona d’Aragó.

vilanovins-illustres_victor-balaguer3
Personatge polifacètic, Víctor Balaguer (1824-1901) va ser escriptor, periodista, i polític; des d’impulsor dels Jocs Florals, passant per elaborar el nomenclàtor de l’Eixample, i arribant a formar part del consell de ministres del govern espanyol.

A partir d’aquí podem fer una deducció més o menys aproximada entre el que volia Balaguer i el que trobem avui dia en els carrers de l’Eixample. Un nomenclàtor que coincideix doncs, amb l’eclosió de la Renaixença i el catalanisme al primer terç del XIX. Veurem com la proposta de Balaguer posa de manifest l’eclosió d’aquest nou corrent; contindrà noms de les institucions com Les Corts Catalanes, Consell de Cent, Compromís de Casp, Diputació; territoris com Sardenya, Còrsega, Sicília, Mallorca, València, Urgell, Aragó, Nàpols, Rosselló, Calàbria,…; literats, ja fossin contemporanis de l’època o no, com Bonaventura Carles Aribau, Jaume Balmes, Arnau de Vilanova, Antoni Viladomat, Ausiàs March, personatges com Roger de Flor, Roger de Llúria, Alí Bei, Bernat de Rocafort, Rafel Casanova, Antoni Villarroel o totes aquelles àrees com la Marina, Indústria, Comerç, que van fer pròspera en èpoques pretèrites la Corona d’Aragó.

 

Però, podem dir que això és un projecte catalanista de confrontació, atès el context tan tens entre el Ministeri de Guerra i l’Ajuntament de Barcelona i que va originar una problemàtica a l’hora de decidir qui i com feia l’obertura al Pla de Barcelona? Com diu Maria Comas, Balaguer “catalanejava” des del punt de vista polític, però no podem parlar d’una proposta de confrontació simbòlica respecte al govern central i la “imposició de Madrid” del projecte de Cerdà, tot i que molts ho han volgut veure així. És cert que és una proposta personal basada en una manera d’explicar la història i de divulgar-la a un gran públic tal com reconeix el propi Balaguer; i que ho fa amb la voluntat d’esperonar una afecció a unes arrels pròpies que tenien els barcelonins i els catalans.

 

Aquesta proposta però, sembla que no va agradar a la Real Academia de la Historia espanyola que manifestava el següent:

 

“resultaría una especie de anacronismo si se dieran a calles de esta parte nueva los nombres de Cortes Catalanas, Diputación, Consejo de Ciento, Parlamento, & Por mas que se diga, y sea verdad, que se ponen tales nombres como monumento a la memoria de aquellas instituciones, siempre será cierto que debía este hallarse en la parte antigua donde tuvieron su asiento y su realidad histórica y donde naturalmente ha de conservarse su recuerdo. En la población nueva significarían lo que en ella no hubo y aun podrían llegar a producir confusión, o error con el tiempo”.

 

D’altra banda, el nomenclàtor existent a Ciutat Vella o el nucli emmurallat fins aleshores al qual es fa referència en el text, no tenia cap tipus de connotació, a diferència del que proposava Balaguer. Carrers amb noms d’edificis i llocs representatius (Hospital, Baluard), sants (Santa Eulàlia, Santa Anna), beats (beat Oriol), oficis (brocaters, cotoners), episodis religiosos, marquesos i famílies benestants (Alsina, Aymerich),  reis o comptes (Ataulf), …era la tendència habitual en les ciutats de dinàmica medieval on els termes d’estats-nació, romanticisme, nacionalisme no existien i el que és la identitat, no es vertebrava en aquesta direcció. Aquests conceptes, però, sí que van entrar en el nomenclàtor nou; es tracta del que també passem a anomenar toponímia identitària, que sorgirà com hem esmentat anteriorment dintre d’un marc com és el catalanisme, que es dedicarà a recuperar i evocar arrels passades d’un territori, i que al seu torn conformen la construcció d’una nació. I en aquest afany de busca de tot allò relatiu a les arrels passades catalanes, Balaguer es va quedar amb ganes de més, per què de candidats no en van pas faltar. Es van deixar fora noms tan il·lustres com Antoni de Capmany, Almirall Barceló, Bernat Desclot, Francesc de Tamarit, Compte Borrell (afegit el 1947), Pau Claris (afegit el 1979), Atenes i Etna.

En definitiva, les dues posicions que tenim aquí eren conscients de l’envergadura del projecte de l’Eixample i que la repercussió dels nous noms dels carrers seria més gran si aquests estaven situats en la part nova que no pas en el nucli antic. Per què, algú sap o pot deduir quins noms de carrers es van canviar en aquella mateixa època per a Ciutat Vella? O preguntat d’una altra manera, què us sona més, els carrers  Duc de la Victòria, Peracamps, Manuel de Llauder, General Castaños, General Pérez de Castro, o els Padilla, Sepúlveda, Calàbria, Indústria o Bailén?  Més envergadura d’un projecte, més interès per el nomenclàtor, així de senzill.

 

Sembla però, que la situació incomodava una mica més del que sembla i tanmateix també s’afegia el següent:

 

“Por muy célebres que sean los nombres y dado que fueron notables las prendas y mérito de los personajes que figuraron en las alteraciones y guerras ocurridas en Barcelona en los tiempos de D. Juan II, Don Felipe IV y Don Felipe V no deben resucitarse ni ponerse en las calles. Sabido es que fue máxima entre los romanos y debe serlo para toda nación culta no levantar monumento duradero por los triunfos y glorias alcanzadas en guerra civil. Luego mucho menos debe renovarse y escitarse su memoria con monumentos erigidos después de siglos. El mérito que aquellos tuvieron, en medio de los males comunes, lo guarda la historia en sus anales, reproducirlos en monumentos sería abrir de nuevo y al cabo de tantos años las heridas que el transcurso del tiempo y la sucesión de otros reinados, otro espíritu y otras instituciones cicatrizaron por completo estableciendo felizmente la armonía que nada ha turbado después, que nada debe ni puede turbar en los tiempos actuales ni en los venideros.”

 

Desconec si aquestes observacions i consideracions també apuntaven un altre grup de noms de carrers com els de Lepant, Dos de Maig, Independència, Sepúlveda, Bailén, Pelai, Floridablanca, Manso, Padilla, Luchana entre d’altres, amb clares reminiscències castellanes i militars en alguns casos. Al cap i a la fi, els noms proposats per Balaguer van compartir en menor mesura un nomenclàtor castellà que el mateix Balaguer va justificar posteriorment a la seva obra de 1866 Las Calles de Barcelona, ja fos per la important presència catalana en batalles més o menys pròximes en el temps (Lepant, Bruc, Girona, Tarragona), governadors civils (Sepúlveda), i altres personatges de l’imaginari castellà (Padilla, Manso, Floridablanca). Aquests són noms que s’ha especulat sobre si els va proposar o no Balaguer, perquè tot i “catalanejar”, va veure sempre un projecte polític amb Espanya; segons Joan Palomas, el més probable és que no fossin obra de Balaguer.

Però com hem esmentat anteriorment és inevitable fer una lectura política sobre els fets. Si “catalanejava” i alhora veia un projecte polític amb Espanya com pensava Víctor Balaguer? Bé, el federalisme és un terme que tot just es començava a deixar caure en l’època i que formava part de l’imaginari del mateix Balaguer, quan evocava el vincle federal que existia entre els diferents territoris que formaven la Corona d’Aragó (Aragó, València, Catalunya,…), que estava composta de Corts democràtiques des del segle XIII i que tenia uns principis de nacionalitat. I aquesta era una concepció o un paradigma del que volia per a Espanya (compte però, amb les lectures tendencioses i precipitades perquè és molt discutible aplicar els conceptes d’estat-nació de vincle federal a la Corona d’Aragó). A més el discurs polític va ser molt volàtil,  sobretot a partir del Sexenni Democràtic (1868-1874), on va ocupar al govern central ni més ni menys que el càrrec de ministre de foment i d’ultramar. Llavors preguntem-nos si “catalanejava” a nivell polític en aquella època.

Per tant, mesclar l’assumpte polític en un nomenclàtor identitari a Barcelona era buscar-li tres peus al gat, però en un context tant complex a nivell polític, inevitable. En les dècades posteriors, els constants canvis de nom ens serveixen per poder analitzar el context històric segons la toponímia que hi havia als carrers. Podríem deduir més o menys quan la Gran Via de les Corts Catalanes es passa a dir simplement Cortes, o la Diagonal (carrer de l’Eixample, no ho oblidem) passa a ser Nacionalitat Catalana, Catorce de Abril o Generalísimo Franco; quan es castellanitzen tots els noms o quan els noms de Francesc Layret i Bernat Metge apareixen per poc temps en el nomenclàtor. A cada període una toponímia identitària, cert, però, un projecte polític? Aquí podríem tornar a discutir-ho perquè molts noms “suposadament” amb connotacions més catalanes es van mantenir impertèrrits des del primer moment i no van patir canvis ni amb Primo de Rivera ni amb la dictadura Franquista, que podien ser més susceptibles de fer aquestes modificacions. Carrers com Diputació, Almogàvers, Casp, Consell de Cent, Casanova o Villarroel, per posar-ne alguns, es van mantenir. Per tant la qüestió de separar la identitat d’un lloc reflectida en els noms dels carrers amb la politització que se’n pugui fer ja depèn de cadascú.

 

 

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Read More

 

 

Sempre he tingut un especial interès sobre els fenòmens de poblament i la seva evolució, que al seu torn assenten les bases de la urbanització i ocupació dels territoris; la història que hi ha al darrere amaga o revela sovint detalls per explicar determinats patrons de concentració, continuïtat o desplaçament de la població al llarg de les diferents èpoques. En els casos de poblament insular, al tenir un espai físic ben delimitat per el mar, els patrons i fenòmens de poblament s’aguditzen encara més ja que s’està molt condicionat per el paisatge, els recursos i el contacte exterior. Em va semblar bé a l’hora d’elaborar l’article parlar de Menorca, ja que tot i anar en comptades ocasions, cada cop es descobreix alguna cosa nova, un nou detall, o una incògnita que origina nous interrogants i que m’obliguen a tornar a obrir un vell mapa que encara guardo.

M’he volgut centrar, a mode d’esbós, al voltant dels fenòmens de poblament que es donen a Menorca des dels primers assentaments fins a la romanització; com evoluciona l’ocupació i vertebració del territori, i quines empremtes deixen a la disposició actual de l’illa. En aquest cas, en què s’assembla l’illa i en què no actualment i fa 2500 anys? Com, on i per què va arribar el primer poblament? Hi té a veure alguna cosa la distribució tan irregular, arreu de l’illa, de jaciments pertanyents a assentaments prehistòrics? Com va alterar-hi el mode de vida el contacte amb púnics i romans? Com i en quin context podem explicar, doncs, el sorgiment dels dos enclavaments principals avui dia de l’illa com Maó i Ciutadella?

Afortunadament, un dels atractius de l’illa, juntament amb Mallorca, és la gran quantitat de jaciments protohistòrics i prehistòrics dels quals gaudeix, corresponents a les conegudes i estudiades cultures pretalaiòtica i talaiòtica. Se sap que el primer poblament de l’illa va arribar entre el 3000 i 2500 aC, provinent de la boca del riu Roine. La superpoblació de les zones que habitaven, i també, probablement, l’escassetat de recursos que patien en el seu lloc d’origen, són els motius que expliquen els grans volums migratoris al llarg de la història; en aquest cas, no seria una excepció.

Per on van entrar? Els vents de Tramuntana varen fer de Cala Morell (al nord-oest) i Cala Blanca (a l’oest) les portes d’entrada a l’illa. Unes portes que condueixen a les zones interiors d’Es Migjorn (o per entendre’ns, la divisió física corresponent a la meitat inferior de l’illa i una part del nord-oest), llocs on es van consolidar els primers assentaments.  I per què abandonaren la costa? Un dels factors que determina l’establiment de nuclis, i més quan el territori està molt delimitat, és el component geogràfic i més concretament el geològic. Menorca en aquest sentit té una varietat geològica molt diferenciada entre la meitat nord o la Tramuntana i la meitat sud o Es Migjorn. I això és veu en quin tipus de material aflora a la superfície i els ambients que crea com a conseqüència. Una falla que va des de Cala Morell i la Vall (al nord-oest) fins a Maó (est) marca la diferència entre una part i l’altra.

 

 

 

menorca-colors-geologics
La sedimentació de material mentre Menorca emergia del mar, ha dibuixat un mapa geològic entre una zona molt diversa a la Tramuntana i una de més homogènia a la zona d’Es Migjorn. La “Menorca dels colors” d’Henri Hermite i Antoni Obrador defineix els diferents ambients geològics que s’originen a l’illa. Una Menorca blanca dominada per relleus plans; una de vermella amb un relleu contrastat entre amples valls i serres rocoses; una de fosca on trobem zones d’interior amb ondulacions suaus, però amb costes rocoses i accidentades; i per finalitzar la Menorca grisa, d’extensions planes ocupades per massa forestal però també amb diferència de relleus importants. Foto i text extret de: www.geologiamenorca.org

 

 

 

Seguint amb aquesta línia, doncs, és obvi que s’havia d’optimitzar al màxim la interacció amb el paisatge i, segons sembla, la diferència entre les dues zones físiques va marcar la pauta a l’hora d’establir els primers assentaments. A la Tramuntana (la part física corresponent a la meitat nord), hi trobem superfícies d’orografia i ambients molt contrastats sumades a una façana marítima complicada, molt exposada als vents i l’onatge. Observem doncs, que hi ha certs factors que, si bé ens poden semblar menors, són definitius a l’hora de prendre una decisió per situar-se en enclavaments estables quan no es disposa de la tecnologia suficient.

Es veritat que hi va haver assentaments a la Tramuntana, i alguns d’importants com Sa Torreta o Sant Jordi, però la desproporció era molt gran respecte a Es Migjorn. En aquest sentit la zona d’Es Migjorn reunia un altre tipus de característiques: zones més planes i estables que permetien tenir explotacions extenses, tant agrícoles com ramaderes; zones humides permanents a l’interior (ara assecades), vegetació que propiciava abric i recursos, i barrancs que dipositaven aigua en pous naturals. Però, el fet que la franja costanera d’Es Migjorn també presentés moltes dificultats en algun dels seus trams, va propiciar un dibuix irregular en la distribució de la població i dels seus assentaments, que es mantindria alhora en època talaiòtica. Per tant, que no ens estranyi que els jaciments prehistòrics i protohistòrics que avui resten a l’illa es situïn més aviat en zones pròximes a l’interior, i que concorden amb les facilitats que oferia el terreny. La base forta d’una economia rural caracteritzaria els patrons d’assentament prehistòrics menorquins, que viurien relativament aïllats al no tenir una necessitat imperiosa d’aprofitar els recursos del mar.

El trànsit posterior cap a la cultura talaiòtica a partir de l’any 1500 a.C, marcada per l’arribada d’un segon poblament amb una cultura diferent de la que ja existia a l’illa, suposaria un pas més en la seva evolució. Es passaria dels assentaments de baixa densitat, composats per unitats familiars, a una societat jerarquitzada que començava a organitzar, de manera molt embrionària, els assentaments amb una lògica urbanitzadora degut al creixement considerable de la població.  Però l’eix vertebrador de com s’organitzava i es poblava el territori es seguiria fent a partir del domini de l’agricultura i la ramaderia. De fet, encara segueix sent important el món rural a Menorca, ja que, si bé trobem explotacions rurals i de tot tipus arreu de l’illa, moltes d’elles estan situades a escassos metres o inclús a sobre de jaciments prehistòrics.

Precisament, la jerarquització de la societat originaria al seu torn una jerarquia a l’hora d’ocupar el territori. Uns determinats assentaments s’erigirien per sobre d’uns altres i es convertirien en els centres de poder polític, religiós i econòmic, i que al seu torn estendrien el seu domini territorial sobre una xarxa d’assentaments secundaris. Tres assentaments destacarien per sobre de la resta i cadascun ho faria en un espai físic de l’illa.

Trepucó, Son Catlar i la Torre d’en Gaumés formarien en aquest període complexos d’una densitat molt alta,  amb una xarxa d’assentaments secundaris pròxims per tal de controlar i dominar el territori. Ja de ple en el darrer mil·lenni (1000-200 aC), els nuclis es caracteritzarien per tenir estructures de defensa, com els mateixos talaiots, murades i ampliacions de perímetre per la densitat en els assentaments. Per tant, els emplaçaments que tindrien major protagonisme serien aquells que disposessin d’una situació física favorable no només per controlar i dominar el territori, sinó també per controlar el que començava a passar a la façana marítima i les platges. Arran de la presència fenícia i cartaginesa a Eivissa, tot just començaven a intensificar-se els contactes.

La zona més oriental de l’illa va estar dominada per l’assentament de Trepucó. Situat entre Maó i Sant Lluís a l’extrem sud-est, controlava tota la zona a través d’una xarxa d’assentaments secundaris com Torellonet Vell, Talatí de Dalt, Trebalúger o Toràixer entre d’altres, que consolidaven un control dels recursos de la zona però també de defensa del territori. Una mostra clara de la importància estratègica del lloc, que segurament no ha contribuït a la conservació del lloc, és que a una part del jaciment en resta el dibuix dels fonaments d’una muralla militar del segle XVIII.

 

 

Trepucó
La importància estratègica de la zona al llarg de la història, sumat a la creixent urbanització de Maó en els darrers segles, han fet que Trepucó no conservi un estat idoni. Per sobre de tot destaca el perfil estrellat de la muralla francesa del segle XVIII.

 

 

 

Més a l’oest, a tocar de la zona central d’Es Migjorn, se situava el següent dels assentaments més importants com el de Torre d’en Gaumés, des d’on per cert,  es pot observar Mallorca (sempre que el temps ho permeti).  Establia el seu domini a l’alçada dels barrancs que van a parar a Cala’n Porter i a Cales Coves. No a una distància molt llunyana també trobem altres poblats secundaris però coneguts per els seus jaciments com el de Torralba d’en Salord i Son Bou. La importància física de la zona també es veuria reflectida amb la fundació posterior en època medieval d’Alaior, que vertebraria el trànsit interior i el domini de la zona central.

 

 

Torre d'en Gaumés
Les grans dimensions de l’assentament de la Torre d’en Gaumés contrasten amb l’explotació rural que en resta actualment al costat.

 

 

 

Torre d'en Gaumes
Torre d’en Gaumés. Mostra clara de la importància a l’hora de situar-se en un bon lloc per a poder dominar i controlar la zona.

 

 

 

I a la part més occidental, l’últim dels assentaments va ser Son Catlar, la visita del qual ens aportarà una idea de l’envergadura de l’assentament, que manté avui dia el perímetre emmurallat. Dominaven també la zona, a través d’una xarxa de poblats secundaris, les entrades i barrancs cap a les cales que anaven des de Cala Blanca (a l’oest) fins a Macarella (al sud-oest), ocupant una extensa zona interior de domini afavorit pel terreny pla.

 

 

Son Catlar
Vista alçada del perímetre emmurallat de Son Catlar. Al costat l’explotació actual.

 

 

 

D’altra banda, els assentaments o nuclis poblacionals a la costa van seguir tenint un paper residual. No va ser la tendència habitual perquè l’economia depenent del mar va ser poc rellevant donada la importància de l’agricultura i la ramaderia a l’edat del ferro a Menorca. El que sí va ser important a nivell costaner va ser controlar els barrancs com a passos de trànsit de possibles intrusions. A part de ser llocs de trànsit que conduïen a les cales quan la franja costanera ho impedia, van ser freqüentats per disposar de fonts i dipòsits d’aigua, on la vegetació ajudava a mantenir la humitat fent que s’acumulés en pous naturals. Però: dir que la comunicació amb l’exterior era inexistent en època talaiòtica seria una contradicció, ja que precisament la cultura talaiòtica prové d’un poblament que va venir de fora i que trencava amb la dinàmica present a l’illa. Les necròpolis d’ús continuat a Macarelleta, Cales Coves, Cala Morell, Binai Nou o al Castell de Maó fan pensar de l’existència d’assentaments costaners, però de caràcter temporal i secundari respecte als d’interior.

 

IMG_6147
Barranc de Binigaus (Es Migjorn Gran). Els barrancs trencaran amb la tendència de l’orografia plana de la zona d’Es Migjorn. La seva riquesa a nivell de recursos però sobretot d’aigua acumulada en dipòsits naturals, faran dels barrancs llocs freqüentats des d’un principi per els poblaments prehistòrics.

 

 

 

IMG_6210
Vistes de l’últim tram del barranc que ens porten cap a les platges de Binigaus i Binicodrell.

 

 

 

Tot i així, a poc a poc es començaven intuir aproximacions del poblament menorquí a la costa, ja que el Mediterrani estava experimentant a partir de l’any 1000 a.C. una activitat cada vegada més forta. Grecs, fenicis, cartaginesos i romans en última instància començarien a freqüentar el Mediterrani per tal de consolidar noves xarxes comercials mitjançant la fundació factories i nuclis costaners. Que no ens resulti estrany doncs, que els poblats talaiòtics passessin a tenir murades en els seus nuclis quan no les havien tingut anteriorment, o a construir més talaiots en els perímetres del diferents poblats. Amb la consolidació de fenicis i cartaginesos a l’illa d’Eivissa entre el segle VII i el III a.C., farien entrar Menorca i les Balears a l’esfera de les civilitzacions que vertebrarien els seus imperis o estats a través de la Mediterrània.

Precisament en aquesta època d’influència i presència cartaginesa, es van fundar els fonaments dels dos nuclis principals de l’illa avui dia, Mago (Maó) i Iamo (Ciutadella). La interacció comercial púnica amb la població talaiòtica va fer créixer aquests dos nous assentaments, que anirien desplaçant amb el temps els centres de poder cap a la zona costanera. Per exemple: per la seva proximitat física, Trepucó és un clar indici de com s’aniria perdent influència, població i pes en favor de Mago, que estava inserida en una xarxa comercial que abraçava tot el Mediterrani occidental. Per tant, aquest gir suposaria l’inici de la decadència dels assentaments talaiòtics com a centres de poder. El sorgiment dels nuclis de Iamo i Mago tindrien l’avantatge de ser les principals portes d’entrada i sortida de recursos de l’illa. En definitiva, una porta oberta a les influències de les civilitzacions que dominarien el mar Mediterrani durant l’època antiga. Això va provocar que es produïssin abandonaments d’assentaments talaiòtics (convertits en simples explotacions rurals)  i veure una reducció dràstica de la població resident a l’interior cap a aquests nous epicentres polítics i econòmics, que, al cap i a la fi, dibuixarien la bipolaritat poblacional que trobem avui dia a Menorca.

Més tard, al darrer quart del segle II a.C., els romans ocuparien Menorca després de vèncer els cartaginesos amb el pretext d’una forta pirateria existent a les Balears, però que amagava obvis motius d’ocupació territorial i de control de recursos. Independentment del grau de violència o naturalitat en la romanització de l’illa, la cultura talaiòtica i la seva manera de vertebrar el territori tenien els dies comptats.  Mago i Iamo donarien continuïtat a aquesta nova dinàmica de poblament centrada en enclavaments costaners, i una prova d’això és la fundació a la vessant de Tramuntana del campament i més tard nucli romà de Sanisera, a tocar del cap de Cavalleria, i que va tenir la mateixa importància que Mago i Iamo.

 

sanisera1
Al costat de l’actual port de Sanitja, trobem l’assentament de Sanisera, de fundació exclusivament romana, i que gaudiria d’una importància rellevant fins al segle VI d.C. Donava sortida al Mare Nostrum per la part central de Tramuntana, i es resguardava en una posició privilegiada a tocar del punt més al nord de l’illa, el cap de Cavalleria.

 

Malauradament, a l’hora d’analitzar el període púnic i romà fins al baix imperi, Mateu Riera ha estat molt crític al voltant del poc que se sap d’aquest període ja que “L’espectacularitat prehistòrica de Menorca ha deixat enrere investigacions d’època històrica. […] Molts dels “arqueòlegs” que han treballat en jaciments prehistòrics menorquins desestimaven estudiar-ne els seus horitzons antics o medievals, destruint-ne els seus corresponents nivells arqueològics.

Per tant, és cert que se sap poca cosa, urbanísticament parlant, dels nuclis de Maó i Ciutadella en època antiga; el fet d’estar poblats avui dia en limita la tasca i impedeix saber si hi ha algunes línies mestres que ens ajudin a deduir la seva evolució. El mateix passa amb el camp menorquí en època romana. Com es vertebra l’interior de l’illa i quin grau de continuïtat se li donaran als assentaments talaiòtics? És cert que les explotacions rurals perdurarien, però no en sabem res sobre la seva evolució i la seva tipologia. Ni rastre, a més, de les villae romanes que abundarien en tot el període romà.

Sí que es pot deduir a partir d’evidències posteriors, que l’urbanisme de Maó i Ciutadella creixeria al llarg de la història condicionat per les estructures defensives al disposar de ports geoestratègicament molt importants, sobretot el de Maó. La protecció per les formes naturals que dibuixa la costa oferien un avantatge defensiu als ports per resguardar guarnicions militars mentre Europa seguís essent un camp de batalla continu, tant per terra com per mar.

Però farem l’aturada aquí; seria interessant abordar com el cristianisme i la situació física de nombroses basíliques paleocristianes arreu de Menorca arriben a reorganitzar o no la població. Les turbulències per la invasió germànica dels vàndals o la islàmica posteriorment, han dibuixat una “època obscura” absent de material que ens dificulta la tasca per veure com la tendència de la població de Menorca s’organitza en aquest període i en base a quins factors.

 

 

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Read More

 

 

Una tarda pròpia de la tardor i característica del Pirineu ens acollia enmig d’una vall llarga i estreta. Alçades a banda i banda, muntanyes que ja cobrien el sol que s’anava ponent a una hora gens tardana. Un sol que no havia aparegut en tot el cap de setmana just després d’una pluja torrencial, i que malauradament, no tornaria a aparèixer. Sí, en aquella vall del Pirineu aragonès occidental, amb l’ambient humit i carregat que havia deixat la tempesta, se’ns va brindar una estona per contemplar una de les obres arquitectòniques més fascinants i d’una envergadura impròpia d’un assentament que, d’altra banda, li costa de voler passar desapercebut en ple paisatge de muntanya. L’estació internacional de ferrocarrils de Canfranc a la província d’Osca encara es manté alçada i ens rep mostrant-nos l’herència i majestuositat del que va representar en dies pretèrits. Avui dia reposa abandonada i jubilada de tota l’activitat frenètica d’anys passats, on espera cada dia pacientment l’arribada d’un tren regional, un tren que ha rebut l’herència de l’històric Canfranero, però que també s’ha convertit en un mer reflex del que va representar en el seu dia. Com és possible trobar una estació de tren més pròpia d’una ciutat gran en un reducte i en una vall del Pirineu aragonès? El primer que pot passar pel cap quan es visita és que aquí han passat coses importants, i que aquest lloc ha resultat capital per a la gent del voltant i la comarca. El poble de Canfranc no és especialment gran, però si anem introduint elements en la història d’aquesta meravella arquitectònica podrem anar lligant caps.

 

IMG-20151002-WA0036
Aspecte actual de l’edifici principal de l’estació internacional de Canfranc, a Osca. En aquesta imatge en concret hi veiem l’andana per on feien parada els trens espanyols. L’edifici del fons a l’esquerra correspon a l’andana de l’actual Canfranero de Renfe.

 

Per començar, Canfranc és un assentament força antic (habitat per francs en època medieval, cosa que explica el seu nom), que ha perdurat amb el pas dels anys i segueix fent-ho situat molt a prop de l’estació d’esquí de Candanchú, per tant, vorejant la frontera amb França. Una situació que el fa estratègic perquè és el pas més fàcil per travessar la zona pel Pirineu central i la vall de los Arañones, per on passa el riu Aragón. Al llarg de l’època medieval, Canfranc va ser un assentament fronterer que, com era habitual en aquest tipus d’emplaçaments, va gaudir de privilegis però també d’obligacions econòmiques i militars, vigilant el pas per tal d’evitar possibles invasions. Torres de defensa, controls d’impostos, circulació de productes…, varen fer de Canfranc un lloc important, que amb l’arribada del ferrocarril li van donar una rellevància encara més gran.

La revolució industrial, consolidada a Espanya durant el segle XIX, havia originat entre d’altres coses noves formes de transport de mercaderies per abraçar més distància i arribar a nous productes. Va transformar el model econòmic i el volum de producció i venda de materials es van fer a escales fins llavors mai vistes. La revolució industrial va trobar en el ferrocarril el transport per terra idoni per desplaçar grans volums de productes ràpidament i entre més distància. Les connexions i intercanvis entre països cada cop eren més habituals i es feia necessari establir unes vies de comunicació sòlides per a la importació i exportació de productes a gran escala.  Les connexions a nivell ferroviari entre Espanya i França es van consolidar durant la segona meitat del segle XIX, començant per l’estació de ferrocarrils d’Irún-Hendaia i seguides per Portbou i Canfranc. En el cas de Canfranc, es triga a donar la sortida, reclamada des de meitat del XIX, des de Saragossa, Osca i Jaca, a través d’un corredor central perquè hi havia la dificultat afegida de travessar els Pirineus, cosa que no s’havia de fer ni per Irún ni per Portbou. També es produeix aquesta connexió de manera tardana perquè, recordem, la guerra d’independència espanyola contra els francesos (1808-1814) encara era molt present i pròxima en el temps; les reticències per part dels agents militars, doncs, van ser força grans.

En el cas de Canfranc, no serà fins a 1904 que les converses entre les companyies ferroviàries del Norte de España i Midi-Français consolidin de manera definitiva un projecte ambiciós que residia en la construcció d’un túnel (el túnel de Somport) que hauria de connectar l’estació internacional a Canfranc des de Saragossa fins a Pau (França). El túnel acabat en 1915, suposava vèncer l’obstacle més complicat. Tot i així, l’obertura de la línia es va demorar tant perquè França estava enmig d’una guerra; si s’havien d’agilitzar i realitzar despeses urgents en obres d’infraestructura, doncs, s’haurien de destinar prioritzant el reforç dels fronts bèl·lics que havia dibuixat la Primera Guerra Mundial.

 

Túnel_ferroviari_de_Somport_(Canfranc)
Entrada del túnel de Somport en direcció cap a Pau. Avui dia serveix de túnel de serveis i d’emergència del que usen els cotxes per arribar a França. També serveix d’entrada a uns laboratoris subterranis que hi ha a dins de la muntanya. Com a curiositat i que ha restat amb el pas dels anys, és que l’entrada encara manté l’escut franquista.

 

Mentrestant a Espanya, que mantenia la neutralitat, va iniciar les obres i el disseny de l’estació, encarregades a l’arquitecte alacantí Ramírez Dampierre. Un projecte que connectaria els dos països atenent a les necessitats i les infraestructures de cadascú per assegurar una estació que s’havia de convertir al mateix temps en duana. Una estació que va iniciar les seves obres el 1915 i que havia de causar alguna sensació a tots aquells que arribessin allà (i que encara ho segueix fent malgrat l’estat en que es troba), tant de dins com de fora del país. Art déco en tot el seu resplendor, grandiloqüent, ostentós, amb una pàtina de fantasia i encant que li ha atorgat el pas del temps i el paisatge que l’envolta. Introdueix, sense escatimar en els detalls, els elements característics de la nova arquitectura industrial del moment, usant materials com el ferro, formigó, els vidres i cristalls, i d’altres com la pissarra.

Una meravella que s’aixecava impulsada per un Ministeri de Guerra (en la època també ocupava tasques del Ministeri de Foment actual) que ho tenia tot estudiat. Mort Dampierre, aquest fou substituït per l’arquitecte basc Domingo de Hormaeneche, que va donar l’aspecte final al complex. Segons les fonts, fou també, aquest darrer, qui va introduir el formigó per a la construcció en part perquè “…en caso de demolición, los escombros ocuparán menos espacio.”, cosa que reflecteix la importància del control de passos fronterers i les infraestructures que disposaven (ponts, carreteres, ferrocarrils o aeròdroms), que esdevenien vitals en una Europa convertida en un polvorí de possibles conflictes després de la Primera Guerra Mundial. La possibilitat d’una guerra o conflicte entre França i Espanya no era cap disbarat i aquestes reticències del Ministeri de Guerra seguien allargant molt la planificació d’aquest pas transpirinenc i la construcció de la estació. En aquest sentit, Canfranc també és coneguda pels forts i torres de vigilància que es construiran en el marc de converses de planificació de la línia ferroviària com el Coll de Ladrones o la Torreta de Fusileros, a començaments del darrer terç del segle XIX.

L’estació internacional de Canfranc es va acabar el 1925, però no va ser inaugurada fins l’11 de març de 1928, ni més ni menys que per Alfons XIII i el president francès Gaston Doumergue. Després de tants i tants anys de planificació i construcció, començava una època dolça i d’esplendor de la zona, presidida per una estació i un complex massa grans per un lloc tant inhòspit. Es crearia al seu torn un petit nucli al voltant de l’estació (avui Canfranc-Estación) on s’allotjarien els treballadors,viatgers, o empresaris que havien apostat pel tren com a mitjà de transport per traslladar els seus productes.

 

mapa-propio_thumb2
Disposició de les vies a l’estació de Canfranc. Imatge extreta de esperandoaltren.com.

 

 

Però l’estació domina el paisatge, amb un edifici principal que voreja els 250 metres de llarg que contenia oficines de duanes dels dos països, de correus, un restaurant i fins i tot un hotel. A banda i banda, vies i més vies dels trens, els que venien de Pau i els que venien de Saragossa. Cotxeres, molls de càrrega i llocs de patrulles frontereres, completaven aquest complex que contemplaria en els pròxims anys els efectes d’una Guerra Civil a Espanya i una Segona Guerra Mundial.

Canfranc, però, no ha pogut gaudir d’una estabilitat que l’hagi fet perdurar fins als nostres dies. Accidents, descarrilaments, esllavissades, demolicions voluntàries, discrepàncies entre els països que gestionaven la línia,… són episodis que han anat erosionant la vida d’una estació que ha tingut una trajectòria d’uns quaranta anys. La seva època daurada coincideix amb dos conflictes. Durant la guerra civil el ministeri va tapiar la entrada del túnel de Somport per evitar fugues o qualsevol tipus d’ajuda o invasió francesa que li permetés controlar el pas pirinenc. Amb la segona guerra mundial, els nazis van arribar a Canfranc amb el beneplàcit d’una França ocupada i que s’havia convertit, en part, en l’estat titella de Vichy i la sintonia del règim franquista. Els nazis ocuparen el lloc de duana francès; és durant aquesta època, que aniria del 1940 al 1944 aproximadament, que es produeix el fenomen descobert fa pocs anys de la Ruta de l’Or nazi. Un or que provenia dels espolis i saquejos que havia realitzat la Wermacht arreu d’Europa als països ocupats, i que arribaven a Canfranc després d’haver estat «blanquejat» a Suïssa. De Canfranc anaven a Portugal i de Portugal als soldats alemanys exiliats a Sud-amèrica. Però aquest pas fronterer es va beneficiar de la ruta de l’or. Hitler va pagar amb aquest or un mineral molt cobejat pel nazis i abundant a Espanya com és el wolframi. Aquest element, entre d’altres coses, resultava indispensable per fondre’l amb el metall dels tancs per millorar-ne el  blindatge.

 

_1998-102294_e61ab18b
Dia de la inauguració de l’estació de Canfranc. En primer pla podem veure el rei Alfons XIII i el president francès Gaston Doumergue.

 

 

Amb la guerra acabada, l’estació aniria perdent pes estratègic i els viatges transfronterers quedarien molt limitats. S’especula a més que la voluntat i les intencions de mantenir la línia eren diferents i que França no volia invertir-hi. No adaptà els horaris d’arribada i sortida des de Canfranc cap a Pau respecte als que arribaven de Jaca, on els viatgers i mercaderies havien d’esperar fins a sis hores per fer el transbord per la diferència de l’ample de línia, i això va anar minvant i no fent rentable les esperances d’una línia que anava sobrevivint, recordant l’esplendor que havia tingut durant els anys 30 i que ja no tornaria. Això, sumat a l’arribada de l’ús massiu del transport privat i l’asfaltat de les carreteres, no ajudaria a recuperar la força de l’estació que altres col·lectius sí que volien mantenir.

L’escac i mat de l’estació, però, no arribaria fins al 27 de març de 1970, quan un tren francès va descarrilar al pont de l’Estanguet; l’accident, en el qual s’ensorrà el pont, acabà de forma prematura amb una estació que, tot i així, es resisteix a desaparèixer. La falta d’interès francès per mantenir la línia es va fer palesa amb aquest descarrilament perquè ja no hi va haver cap intenció de reparar-lo. És més, se’n van demolir d’altres per poder fer passar la carretera asfaltada i prioritzar el transport per carretera.

Què en queda avui dia? L’estació, actualment, és un museu a l’aire lliure, on podem trobar evidències de totes les èpoques i de tots els tipus, més o menys pròximes, i que la deixadesa i el pas del temps fan que semblin encara més antigues. Vagons que mantenen l’esquelet, d’altres desfets i convertits en muntanyes d’òxid i altres beneficiats per la cobertura que ofereixen els hangars i cotxeres. El silenci és la millor guia per visitar l’estació: propicia de fer-se preguntes contínues, algunes potser absents de lògica. Ajuda, també, a reflexionar sobre dies que costen d’imaginar i situar en la història per la poca concordança d’una estació en una vall situada sobre els 1.000 metres, que presencia alhora un Pirineu escarpat que s’eleva, i una naturalesa que empassa lentament però incessable vies i rails que ja no tenen recorregut fora de l’estació, vagons que es desfan amb la pluja i neu incessants durant una bona part de l’any i d’altres que es camuflen entre la vegetació…

La restauració de l’estació feta entre 2006 i 2009 ha suposat un esforç econòmic important però no rentable, que afortunadament no amaga part del que va ser aquest lloc en dies passats. Tot i tenir prop de 90 anys, la vellesa de l’estació l’acompanya com si el temps no hagués passat d’ençà que va tancar en 1970. Associacions, amics del ferrocarril, veïns, la CREFCO (Coordinadora per a la reobertura del Ferrocarril Canfranc-Oloron), somien amb la reobertura quimèrica que s’ha anat endarrerit amb promeses i acords fracassats per reobrir-la el 1988, 1995, 1999, 2002, 2004, 2007, 2009, 2016, 2020, que han fet que pel túnel de Somport segueixi sense aparèixer cap tren.

L’abandonament del lloc li dóna, però, un encant que ens costaria d’imaginar si encara estigués en actiu. L’estació estaria modernitzada, equipada amb la última tecnologia, els trens que arribarien no serien pas aquells que sotraguegen i frenen sobre els rails amb un soroll ensordidor propi d’anys molt passats. I ara penso en l’estació de França a Barcelona, inaugurada un any després que la de Canfranc, i que segueix en actiu, acoblada als nous temps.

Canfranc encara guarda i evidencia restes originals, cartells en francès i castellà de l’època, escuts preconstitucionals, grues, andanes, vagons… De fet, el menys atractiu de tot el complex és tot allò que funciona avui dia, la modesta andana del Canfranero i una sitja que guarda tones i tones de blat de moro que son transportades en un tren de mercaderies que surt de Canfranc. Recomano la visita d’aquest lloc que guarda una història breu però interessant, que ens obre preguntes i reflexions sobre el seu esdevenir i les causes del seu destí, i experimentar en cadascun dels seus racons possibles històries de tot el que va passar allà temps enrere.

 

Seguidament us oferim un petit de recull de fotografies fetes durant la visita.

 

IMG-20151002-WA0003

IMG-20151002-WA0004

IMG-20151002-WA0005

IMG-20151002-WA0006

IMG-20151002-WA0007

IMG-20151002-WA0008

IMG-20151002-WA0009

IMG-20151002-WA0010

IMG-20151002-WA0011

IMG-20151002-WA0012

 

IMG-20151002-WA0015

IMG-20151002-WA0016

IMG-20151002-WA0017

IMG-20151002-WA0018

IMG-20151002-WA0019

IMG-20151002-WA0021

IMG-20151002-WA0022

IMG-20151002-WA0023

IMG-20151002-WA0024

IMG-20151002-WA0025

 

IMG-20151002-WA0029

IMG-20151002-WA0032

IMG-20151002-WA0033

IMG-20151002-WA0034

IMG-20151002-WA0035

IMG-20151002-WA0036

IMG-20151002-WA0037

IMG-20151002-WA0038

IMG-20151002-WA0039

IMG-20151002-WA0040

IMG-20151002-WA0041

IMG-20151002-WA0042

IMG-20151002-WA0043

IMG-20151002-WA0044

IMG-20151002-WA0045

IMG-20151002-WA0046

IMG-20151002-WA0047

IMG-20151002-WA0048

IMG-20151002-WA0049

IMG-20151002-WA0050

IMG-20151002-WA0051

IMG-20151002-WA0052

IMG-20151002-WA0053

IMG-20151002-WA0054

IMG-20151002-WA0055

IMG-20151002-WA0056

IMG-20151002-WA0058

IMG-20151002-WA0059

IMG-20151002-WA0060

IMG-20151002-WA0061

IMG-20151002-WA0062

 

 

Donar les gràcies al Juanan, al Germán i al David, ja que han col·laborat d’una manera o una altra en la realització de la visita i m’han permès l’elaboració d’aquesta història.

 

 

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Read More

És un matí de tardor que bé podria encaixar en aquells dies fantàstics que només apareixen a les històries. Esperem al nostre convidat a les portes de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que han tingut l’amabilitat de cedir-nos l’espai per a fer l’entrevista. L’ambient és fresc i sec però el sol comença a aparèixer per darrera dels edificis que conformen el casc antic de la ciutat i escalfa mandrosament. Preparem tot l’equip i ens trobem amb el doctor Àngel Casals que s’apropa a nosaltres i fem broma sobre el format de l’entrevista i l’encert del lloc que hem escollit. L’equip i els preparatius estan a punt. El doctor Casals i els nostres entrevistadors s’asseuen en unes cadires i es preparen per parlar i donar a conèixer la realitat darrere els mites que hem sentit al llarg de la nostre vida: Perot Rocaguinarda, Serrallonga, entre d’altres…en definitiva, ens disposem a parlar sobre la realitat dels bandolers. 

La següent entrevista li farem al doctor Àngel Casals, catedràtic del departament d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona on parlarem del bandolerisme, i ja posats començarem per la primera pregunta, què és el bandolerisme?

Primer de tot, moltes gràcies per convidar-me. Bé, el problema és que parlar del bandolerisme és molt complex perquè la paraula té més d’un significat. Avui dia nosaltres ho entenem com el malfactor, el lladre, la persona que comet un delicte… A l’època, en el sentit original, el bandoler és la persona que segueix un bàndol, per tant, a una facció armada que està al servei d’un cap, normalment en aquesta època, d’un noble que lluita contra una altra facció armada d’un altre bàndol, que al seu torn també acostuma a lluitar per un noble. Per tant, el bandoler en origen és el seguidor d’un bàndol. El que passa és que al llarg de l’època moderna i a mesura que el bandolerisme es popularitza, és a dir, que hi ha més gent que es dedica a la lluita de faccions i ja no són estrictament nobles, aquestes persones que es continuen dient bandolers cada cop barregen més el seu perfil i la seva activitat amb el lladre de camins, amb el saltejador, amb el mal home, que és el nom amb el qual apareix a la documentació. Per tant, cal precisar de quina època estem parlant i de quin tipus de fenomen estem parlant.

Quin és el fet que causa que aquesta gent s’emprengui en aquesta aventura o acció armada?
Sabem quines són les causes inicials d’una lluita de bàndols, que són normalment d’un greuge més o menys cert o imaginat contra algú, ja sigui per una promesa matrimonial incomplerta, per un plet de terres, per una agressió física, per una ofensa figurada o real que s’hagi infringit a algú… Aquestes són les causes habituals en els conflictes de bàndols. Ara bé, el problema real és d’on s’origina i quin marc social i històric propicia el bandolerisme, i que només s’entén en el marc feudal i la crisi d’aquest marc feudal. En el moment en que els nobles comencen a perdre la seva capacitat de control sobre els pagesos, ja sigui per la via legal perquè el senyor és al seu torn el senyor jurisdiccional del pagès, ja sigui per la via violenta perquè el pagès ja no té por de les represàlies armades del noble… el que passa és que evidentment aquest noble veu com perd poder, i perdre poder vol dir perdre recursoImatge de l'entrevista amb Àngel Casalss econòmics i ha de buscar-se una forma de compensar aquesta pèrdua, i normalment la forma de compensació que es busca és l’atac il•legal, l’obtenció de recursos mitjançant el terrorisme. Terrorisme contra altres pagesos, terrorisme a vegades contra els mateixos pagesos, contra altres senyors feudals… Moltes vegades els actes de bandolerisme consisteixen a amenaçar a cremar una collita o matar un ramat a menys que es pagui una mena de tribut perquè no es faci. Per tant, hem d’entendre el bandolerisme com un fenomen que neix arran de la crisi feudal, i més enllà del cas català, perquè també el tenim a tot Europa. L’altre element que ajuda a entendre el bandolerisme és l’aparició de l’estat modern. Des del moment en què les monarquies tendeixen a centralitzar el poder, i centralitzar doncs, el cobrament d’impostos, el monopoli de la violència, l’exercici de la justícia…amb tot això que guanya l’estat aquests nobles ho perden: perden capacitat econòmica, legal i militar. El que fan per intentar mantenir una certa supervivència del seu estatus és l’agressió armada, que es dirigeix contra els representants de l’estat. I llavors tenim aquella manera de bandolerisme que sovint la gent confon amb el bandolerisme social, que és bandolerisme polític. Bandolerisme polític d’aquells que tenien privilegis i tenen por de perdre’ls davant d’un estat que se’ls està “menjant el terreny”.

En tot cas, hem de fer una clara diferència entre el que és el bandolerisme i el fet de bandolejar, sobretot cap al segle XVII, amb una sèrie de normes que existien i que queden en no res…
Sí, efectivament. El bandolerisme, en origen, com ja he comentat abans és una lluita entre faccions, entre bàndols que han de ser d’origen noble. Aquestes guerres de bàndols estaven legislades; és a dir, era legal bandolejar. Però clar, era legal en determinades condicions. Quines eren? Primer, que els qui lluiten, en principi fossin nobles, després,  el noble podia fer-se acompanyar dels seus vassalls, amics o parents; però en principi, el cap d’un bàndol era un noble contra un altre noble. Una altra de les condicions que s’havien de complir era que abans de començar una guerra de bàndols s’havia d’anunciar, o sigui, fer allò que en l’època es deia una “carta de deseiximent”: una carta que s’havia de penjar en un lloc públic, molt sovint a la porta de l’església, en la qual s’avisava que per les raons que fossin, que la persona A reptava la persona B i que es donés per assabentada que en el termini de quinze dies, un cop feta pública la carta, començaven les hostilitats. Hostilitats que es podien dirigir contra qualsevol parent masculí fins a segon grau de la persona a la qual raptava (això vol dir, germans, fills, nebots, cosins, oncles…). Qualsevol podia ser diana de l’atac de l’enemic del parent.
I posteriorment s’afegia també que aquests atacs no podien ser dirigits contra persones menors de catorze anys, perquè es considerava que no tenien capacitat per defensar-se; tampoc contra dones, que quedaven excloses de les lluites de bàndols. Tampoc es podien dur a terme a l’església, perquè era el lloc on la gent es trobava per a fer missa; per tant, l’església continuava sent un espai de pau. No es podia lluitar en aquest espai, de la mateixa manera que no es podia lluitar en els camins del rei, els nomenats “camins reials”, perquè s’entenia que estaven sota la protecció del rei. I tampoc es podien fer guerres de bàndols quan un el país estigués en guerra, o quan el rei convoqués Corts, perquè s’entenia que la gent havia de desplaçar-se i no es podien anar matant pels camins.
Aquestes eren les normes estrictes que regulaven les bandositats fins al segle XVI. El problema és el que comentàvem abans: quan cada vegada més gent es dedica a fer lluites de bàndols i ja no són nobles, aquestes normes deixen de complir-se. I en alguns casos veiem com comencen a oblidar-se de la carta de deseiximent, altres vegades s’assassina en un camí ral, altres algú mor entrant o sortint de l’església o algú es mor de nit i de manera encoberta, sense saber qui és… i per tant, genera un procés, diguem-ne, de degeneració del fet bandoler que és el que ens porta a l’època que millor coneixem: el segle XVII. Els bandolers en aquesta època ja són senyors normals i corrents: pagesos, fills de pagesos, menestrals fins i tot que fan del bandolerisme una forma de vida. És llavors quan comencem a veure els caps de quadrilla que després es faran famosos; personatges com Antoni Roca, Perot Rocaguinarda, o personatges com Joan Sala, àlies “Serrallonga” no són altra cosa que pagesos o fills de nobles, o, en el cas de Toni Roca, un capellà que viurà del bandolerisme, que ja no té res a veure amb aquests bàndols primers, tot i que sempre davant d’una quadrilla de bandolers trobarem allò que en deien un “fautor”, és a dir, un protector que és, en la majoria dels casos, un noble que protegeix els bandolers en les seves terres o en els seus castells.

Ara que hem comentat el tema de Serrallonga: la imatge que tenim del bandoler, del típic home com un Robin Hood a la catalana, ara que està demostrant que és falsa, amb quin grau de falsedat ha passat del mite a la realitat? Què en sabem de la realitat?

El primer que hem de veure és com es construeix el mite. El mite neix gairebé en el mateix moment de la mort del bandoler. Quan Serrallonga mor al cap de quatre anys ja es fa la primera obra de teatre sobre la vida de Serrallonga i ve a sumar-se a altres obres que s’havien escrit durant el segle XVI sobre la vida d’altres bandolers com és el cas d’Antoni Roca o ve a sumar-se a l’aparició del personatge de Perot Rocaguinarda a l’obra del Quixot de Cervantes. Aquest primer bandoler gairebé coetani dels fets, com és? És un personatge que no se li atribueixen característiques de Robin Hood encara però sí que se li atribueix ser la víctima d’un destí fatal. Per exemple Antoni Roca és un capellà que s’ha de fer bandoler perquè el seu pare ha estat assassinat per un noble que volia violar la seva mare i, portat per la venjança, acaba fent de bandoler. El primer Serrallonga, el Serrallonga del segle XVII, el primer personatge literari és la víctima d’una injustícia. Ha estat denunciat per un veí seu que li té molta enveja per un delicte que ell no ha comès i llavors al resistir-se mata al veí i entra a fer-se bandoler. Per tant, el primer bandoler és un personatge que és víctima d’un destí fatal que és irremeiablement la mort i per tant tots aquests personatges que han comès moltes maldats són salvats per la seva pròpia mort. I això és la figura que queda en segle XVII. El que passa és que en el segle XIX la figura del bandoler és recuperada en el cas de Catalunya per Víctor Balaguer que és un historiador polític i literat liberal i això és molt important dir-ho perquè fa el que a ell l’interessa de la figura de Serrallonga i del bandoler, que és la lluita contra el Rei Absolut. I el que fa ell és convertir el bandoler en més que un Robin Hood, el fa un lluitador contra la injustícia, entenent com a injustícia la injustícia d’un Rei Absolut, del rei castellà, del rei que no accepta les corts, etc… i per tant polititza la figura del bandoler. Per tant un cop polititzat i de fer-lo un lluitador per la llibertat, convertir-lo en un lluitador per la igualtat està a un pas. I per tant Serrallonga, igual que la figura dels altres bandolers europeus, es converteix en un personatge que lluita per la llibertat, per l’honor dels pobres, etc… I ja en el segle XX la figura es descontextualitza encara més amb l’aparició dels mitjans de comunicació de masses i hi ha una pel•lícula sobre Serrallonga a principis dels anys 40 que el converteix en una espècie de lluitador per la llibertat d’Espanya, diguem-ho així, en l’època de Franco,  i posteriorment han aparegut còmics, sèries de televisió que s’han quedat amb l’esquema més simple del bandoler, o sigui, el del lluitador per la llibertat, el de l’aventurer, el de l’heroi…però que evidentment ja no té cap relació amb el bandoler històric. No només això, sinó a més a més, que al costat d’aquesta figura hi ha tota una recuperació del folklore dels bandolers, especialment a través dels anomenats balls del Serrallonga que són uns balls que els coneixem des del segle XVIII que expliquen de forma parlada i ballada la història del bandoler que pràcticament s’havien perdut fins a finals del segle XX i que recuperen per utilitzar els bandolers com una forma més de reclam per a visites de localitats, celebració de festes, etc… i faran que avui dia assistim a una deformació històrica del bandoler en favor de la seva divulgació com a personatge a nivell folklòric.

Bé, doncs parlem ara dels “bàndols”, els nyerros i els cadells que són els grans bàndols catalans que des d’un primer moment es generalitzen per tota Catalunya fins al punt en el qual persones que no tenen cap mena de vincle ni amb nyerros ni amb cadells passen a denominar-se com a tals. Per què succeeix aquesta generalització des d’un primer moment?

Assalt al carruatge de la comtessa d'Erill
Assalt al carruatge de la comtessa d’Erill

Doncs la resposta simple és que no ho sabem. És a dir, sabem que els nyerros són una facció, un bàndol, partidaris de la família Banyuls, senyors de Nyer (Nyer és una petita població del Conflent i la Cerdanya) i el nom de cadells prové de la família Cadell, una família d’Arsèguel que tenia un castell allà. Sabem que la família Cadell havia estat sempre una família activament bandolera. Al llarg de tot el segle XVI havien estat autors de moltes quadrilles de bandolers, la més famosa la del minyó de Montellà, que s’anaven a amagar al castell d’Arsèguel juntament amb els seus botins. (Felip II farà cremar el castell d’Arsèguel el 1596). Els Cadell tenen un currículum bandoler digne de ser estudiat, i per contra la família Banyuls és una família dedicada essencialment a l’extracció del ferro, viuen relativament bé com una noblesa pirinenca, en un moment determinat, a la segona meitat del segle XVI entren en conflicte amb la família Cadell. Sabem que els dos, els Nyerros i els Banyuls, els Nyerros i els Cadell, participen en les guerres del comte de Ribagorça a Aragó a finals del segle XVI en bàndols diferents. I a partir d’aquell moment, des de Ribagorça, des d’Aragó, els Nyerros i Cadells fan el salt cap a Catalunya. Per què tothom arriba un moment en què es qualifica com a Nyerro o Cadell? Fins i tot entre aquells que no són bandolers, trobem Nyerros i Cadells entre els jutges de l’Audiència (principal tribunal del país). Aquí només podem especular, però possiblement una de les raons que ho expliqui sigui el fet de la recerca de protecció. En una societat violenta com era aquella, en una societat dividida en bàndols, la millor manera de protegir-te era pertànyer a un dels dos bàndols, i per tant la gent opta en funció de la correlació de forces de la seva població, de la seva contrada o del seu grup d’amics. Però no tenen cap altre motiu, els Nyerros de Ripoll no tenen res a veure amb els Nyerros de Barcelona més enllà del nom: ni defensen el mateix, ni creuen en el mateix ni necessàriament tenen per què ser amics. Simplement responen a circumstàncies molt locals. El que despista és que aquestes denominacions s’estenen pel territori però no en són les úniques. A les zones de l’Ebre, el que trobem son els Moreus i els Voltors, que són dues famílies d’Alcover que es barallen i estenen la denominació. Però insisteixo, responen a la necessitat de protecció en una societat molt fraccionada i molt violenta.

Ara que ja tenim més o menys un perfil del bandoler, quina era la pena per bandolerisme?

Depèn de l’època i de la política de la monarquia. La monarquia no segueix mai una línia única pel que fa al bandolerisme. L’ideal sempre és la detenció del bandoler i la seva execució, i aquesta a més a més commés pública i més exemplar, millor. Antoni Roca és esquarterat en públic, Serrallonga és esquarterat en públic, es tracta de donar exemple de com es combat als bandolers. El problema és que sovint la monarquia no té recursos per fer front a les quadrilles de bandolers i, per tant, no pot destinar homes a arrestar bandolers. I quan es produeix aquesta circumstància, sovint el que fa la monarquia és optar per polítiques de perdó, és a dir, oferir el perdó als bandolers a canvi de la detenció d’altres bandolers. Sembla un contrasentit, però és això: ofereixen el perdó a una quadrilla sempre que ofereixin a altres bandolers, que acostumen a ser d’una facció contrària. Per tant, la pena normal en cas de bandolerisme era la mort, gairebé sempre, sobretot si el delicte era comès dins d’una església, en camí ral o en alguna de les excepcions que hem estat comentant abans. A part d’això, la pena habitual també, quan era necessari, quan el rei necessitava remers per les seves galeres, la pena podia ser enviat a galeres. Però sovint el que el rei necessita són soldats, i quan el rei necessita soldats el que fa és oferir indults als bandolers que s’enrolin com a soldats en els exèrcits del rei: és el cas del Perot Rocaguinarda, per exemple. I en d’altres casos és el que hem dit, oferir el perdó a canvi del lliurament d’altres bandolers. Per tant, dins una línia de repressió general, de vegades trobem això: excepcions o períodes de major benignitat cap als bandolers. I de totes maneres cal fer notar una cosa: normalment els nobles que protegeixen els bandolers gairebé mai són castigats. El càstig recau sobre la carn de canó: el que agafa el pedrenyal o la ballesta, el que s’embosca en els camins, el que executa les ordres d’un altre. Però el que dóna les ordres normalment sempre en surt ben lliurat.

Bé Àngel, crec que ha estat una entrevista molt aclaridora, moltes gràcies pel teu temps. Podria aportar un parell de recursos web per si algú vol aprofundir sobre aquest tema?

Sí, mireu, la web de l’Ajuntament de Viladrau, que és el poble natiu d’en Serrallonga, té un munt de recursos sobre la casa on va néixer, el Mas Sala, sobre la biografia del bandoler on es pot trobar molta informació, i també podeu trobar molta informació al web de l’ Institut d’Estudis Ceretans, que ha recollit notícies sobre bandolers de la Cerdanya com els Cadell o com els Nyerros. I també podeu trobar informació més a nivell de bibliografia al web de les jornades internacionals de “Bàndols violents i territori.”

Moltes gràcies Àngel.

 

Agraïm a l’Arxiu de la Corona d’Aragó la cessió del seu espai i la col·laboració per a la realització d’aquesta entrevista.

Read More

Les transformacions que pateix una ciutat al llarg del temps es poden deduir per el context polític, social o econòmic que l’envolten. En un article anterior parlàvem del gran canvi que ha caracteritzat Barcelona des del Pla Cerdà, el fet de decidir el destí de la ciutat per a un futur a llarg termini i quins aspectes tenir en compte. Un canvi molt important que hauria de consolidar la ciutat per als pròxims cent cinquanta anys. Les exposicions universals de 1888 i 1929, van suposar donar a la ciutat l’oportunitat de seguir desenvolupant un urbanisme que satisfés les noves necessitats de Barcelona i aquests esdeveniments van brindar una ocasió immillorable per a fer canvis, reformes per no estancar la ciutat a l’hora que creixia.

Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i un cop destruïda físicament algunes parts de la ciutat, en els anys de la dictadura franquista ens trobem en un període de paralització i la difícil tasca per reactivar determinats sectors. A aquesta situació complicada  hem d’afegir que a partir dels anys 50 fins als 70, Barcelona va començar a rebre una quantitat important de gent immigrant de fora de Barcelona i de Catalunya. Aquests, van provocar una demanda gran d’habitatges i en poc temps es convertirien en els protagonistes que van fer créixer demogràficament la ciutat i l’àrea metropolitana des d’un milió i mig d’habitants que tenia fins a més de tres milions. Per què parlem de l’àrea metropolitana de Barcelona i no de Barcelona? L’Eixample s’havia convertit en els lloc de residència de les classes més benestants. Aquest corrent migratori venia en busca de feina i ni tant sols disposava de poder adquisitiu per establir-se a la ciutat. Aquest nou volum de gent s’establiria doncs majoritàriament a la perifèria de la ciutat o en poblacions que limitessin amb Barcelona, i que al seu torn es situaven a prop de nuclis industrials (Poble Nou, Sant Martí, Sant Adrià,…), que estaven més allunyats del centre i dels seus serveis. Per tant, no ens estranyi que el fenomen del barraquisme adquirís una dimensió encara més gran en aquesta època posterior a la guerra sobretot a llocs com el Torrent de l’Animeta a Montjuic, el Somorrostro a la Barceloneta , el Camp de la Bota i la Perona a Sant Martí i Sant Adrià o les barraques del barri del Carmel entre d’altres.

 

barceloneta-antes1
Barris de barraques situats al costat dels nuclis industrials de la ciutat.

 

Sumat a que les dictadures no es caracteritzen precisament per invertir en polítiques socials, ja sigui per interès i/o dedicar-lo a altres àmbits, ens trobem en aquesta situació un creixement de la població molt important, no només a Barcelona, però que aquest no s’estava fent amb unes reformes urbanístiques que integressin aquests nous nuclis acostant serveis, infraestructures o polítiques per facilitar habitatges que evitessin la formació de nuclis marginals de barraques allunyades del centre. Però l’especulació immobiliària estava a l’ordre del dia i amb el beneplàcit dels òrgans polítics de la ciutat, facilitaven un urbanisme que podia produir i accentuar una fractura social ja existent.

 

Articles_Barraques_620X300_1
Les vies de tren arran de la costa i els barris industrials, barreres que donaven esquena al mar.

 

Al final de la dictadura doncs, trobem una Barcelona que havia desplaçat els sectors industrials arreu de la perifèria que s’estaven degradant molt, on s’havia generalitzat l’ús del transport privat com el cotxe, i la densificació en general de la ciutat també havia augmentat de manera significativa. Per tant, tot i amb els primers intents dels governs democràtics per impulsar un nou model urbanístic centrat en els espais i equipaments públics, no es va produir un canvi tant estructural i radical a la ciutat fins la proclamació a Lausanne dels Jocs Olímpics per a Barcelona en 1986. Barcelona doncs, tenia l’excusa dels Jocs Olímpics d’estiu per poder realitzar canvis substancials en la fesomia de la ciutat així com l’implantació d’un model d’urbanisme a llarg termini vinculat a un esdeveniment temporal (com les exposicions universals) i que la situaria de nou en l’aparador mundial en quan al model que tenia pensat proposar.

 

ccfgm 2
Barcelona als anys 80. Les taques negres indiquen les reformes que s’hi van fer en aquesta dècada centrades en l’obertura de places i equipaments públics a petita escala; equipaments que afectaven al barri i no tant a la ciutat en general.

 

Barcelona tenia sis anys per organitzar uns Jocs Olímpics, però aquesta organització va pivotar sempre al voltant de la inversió assignada per a la infraestructura i equipaments per a la ciutat a gran i petita escala. No només construir equipament per acollir les disciplines olímpiques en determinats llocs, sinó que al acabar els Jocs estarien pensades per tenir funcionalitat. Reformes localitzades determinades zones, però que la ciutat en general se’n beneficiés. Si ens hem de centrar en els canvis més importants a nivell urbanístic que va patir la ciutat, podríem parlar dels que detallarem a continuació.

El primer de tots és la façana marítima del Poblenou. Un lloc que fins al moment se situaven les indústries de la ciutat, ben comunicades és cert per els ferrocarrils, però que donaven l’esquena al mar ja que les múltiples vies suposaven un “mur” per poder disposar per exemple, de platges o ports esportius a Barcelona. Es tria aquest lloc per tal de dotar-lo d’equipaments públics a l’hora que han de servir temporalment per als JJOO, com la pròpia Vila Olímpica per als esportistes. Aquesta zona es convertiria en una zona de barris residencials amb grans parcs i zones d’oci que conformaran el nou barri de la Nova Icària, que farà desaparèixer les vies de tren litorals i les zones industrials que s’havien degradat i perpetuat a la zona i, que en molts casos, havien quedat obsoletes.

 

parc-litoral_-Planta-1
Nucli de reforma de la façana marítima del Poblenou. Barris residencials, espais verds, ports, platges i d’altres equipaments públics substituiran els nuclis industrials obsolets i els barris de barraques.

 

Després tindríem la zona de Montjuïc, que també havia donat l’esquena a la ciutat i resultava aïllada, amb poca accessibilitat i que des de la Exposició Universal del 1929 no s’hi va fer pràcticament res. La desaparició de barris de barraques i els equipaments amb els quals es dota la zona de Montjuïc per als JJOO, convertiran la zona en un complex esportiu i d’oci dels més grans d’Europa. L’Anella Olímpica que la conformaven l’Estadi, el Palau Sant Jordi, les piscines Picornell i de Montjuïc, l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya, la Fira de Barcelona, entre d’altres serviran per donar cabuda a les disciplines esportives durant els JJOO, aprofitant i donant nou ús en alguns casos equipaments i pavellons de la Exposició Universal del 1929. Avui dia, no han quedat pas obsolets, segueixen tenint un ús de caràcter públic, per acollir esdeveniments esportius, musicals, culturals, fires, etc… aconseguint que Montjuïc no tornés a quedar allunyada de Barcelona després dels Jocs. I el mateix succeiria amb les zones de la Diagonal fins a Esplugues i la Zona de la Vall d’Hebron que havien de definir els límits de la ciutat, alhora que es convertien en zones equipades amb estructures urbanes definides molt mancades fins llavors.

 

montjuic
La muntanya de Montjuïc s’ha convertit en un espai molt gran per a l’oci i el turisme: jardins, museus, equipaments multifuncionals han permès un grau d’aprofitament més gran que el que va deixar la Exposició Universal de 1929 alhora que està més inserit a la ciutat.

 

Aquests nuclis principals que van patir canvis de fesomia més grans, ho van fer primer per tal d’albergar les competicions esportives i al seu torn servir d’equipaments per a zones que no disposaven d’aquests. Per tant, els emplaçaments estaven estudiats per tal de revaloritzar la ciutat en sí, tant el centre com la perifèria i això no es podia fer si les comunicacions ja fos a nivell de transport públic o privat no milloraven.

Es faran obres doncs en els carrers de Numància i Tarragona fins a Plaça Espanya, València i Mallorca, Plaça Cerdà, Diagonal fins a la Mina, Glòries-Meridiana, la Sagrera, la reforma i connexió amb l’aeroport, i l’última i potser la més important, que és la construcció del cinturó nord i sud de la ciutat, o el que també coneixem amb el nom de les Rondes (de Dalt i Litoral). Els cinturons de Ronda van servir per poder connectar millor aquesta perifèria i descongestionar el trànsit al centre de la ciutat ja que la Ronda del Mig, València, Aragó, Gran Via i Meridiana s’havien convertit en les autopistes principals per a travessar la ciutat. La construcció de la Ronda permetria a més durant els Jocs anar a qualsevol seu de la ciutat des de la Vila Olímpica en menys de vint-i-cinc minuts. És cert però que aquesta ambiciosa obra ha tingut un cost molt alt a nivell de barris pel que fa a la zona nord. La quantitat d’enderrocs que es van produir van destruir un patrimoni local i de barri importants. Malauradament, sembla que tot això ha quedat silenciat, però també és cert que Barcelona no hauria fet aquest canvi que es va paralitzar durant la dictadura i en poc temps havia degradat molt determinades zones de la ciutat.

 

ccfgm1
Barcelona post Jocs Olímpics. En negre, les zones que es van reformar per a la cita olímpica entre 1986 i 1992. Respecte als anys 80 es poden apreciar la gran quantitat de reformes i la seva dimensió, entre ells el cinturó de Ronda i els nuclis de Poblenou, Glòries, Diagonal-Pedralbes i Vall d’Hebron.

 

Les valoracions de la herència olímpica són diversos, discutibles i per suposat que han afectat a cadascú i cada barri de manera diferent, que poden originar un debat interessant que ens ocuparia un altre episodi; però aquí ens hem limitat a fer un repàs de l’últim gran canvi que ha fet la ciutat amb la cita olímpica. S’han guanyat algunes coses i se n’han perdut d’altres és cert, però el que no podem ignorar i discutir és que Barcelona ha passat a ser una altra ciutat després dels JJOO, com ho van ser les exposicions universals i com ho va ser allò que va començar tot i que va projectar la ciutat com és el Pla Cerdà. Després vindria un altre canvi més localitzat com va ser el Fòrum de les Cultures de 2004, que ha deixat més ombres que llums pel que fa a la seva gestió i el seu estudi urbanístic, i que d’altra banda li ha acostat molt arrencar.

 

 

 

 

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Read More

Enmig de la Guerra dels Trenta anys (1618-1648) i la Guerra dels Segadors (1640-1652) ens trobem dins de la monarquia de Felip IV, amb unes polítiques centralitzadores personificades en la figura del “valido” Conde Duque d’Olivares. Un exemple n’és la Unión de Armas. D’ entre tots els regnes que conformaven la monarquia hispànica es van veure obligats amb aquesta mesura a aportar un número de soldats proporcional a la població dels territoris. En aquest sentit la Corona d’Aragó es va veure molt malparada per aquesta situació, ja que perdia els seus furs i lleis pròpies dels regnes que formaven la monarquia hispànica. Aquesta oposició dóna continuïtat a la Guerra dels Segadors que comença en el 1640, sumada a una situació de guerra europea que està posant les bases per a debilitar la societat espanyola i catalana: càstig demogràfic, social, econòmic sumat a un context ambiental dur per a la producció d’aliments… La pesta que ens ocupa empitjorarà aquestes conseqüències de manera important i la desbordarà per complet. En aquest article doncs, hem tractat com va afectar la pesta a Barcelona i hem volgut comprovar i diferenciar a través de la bibliografia i fonts primàries si realment es va produir tal devastació a la ciutat en un temps de quatre anys (1648-1652).

Aquesta pesta va arribar procedent de l’Àfrica, concretament des d’Argel, i es va dispersar en dos fronts; el sud, des d’Alacant fins a Andalusia, i el nord, cap a Catalunya. Es va introduir a Catalunya sobre el 1648 a Tortosa i l’Ebre pels soldats que venien de lluitar de València en la Guerra dels Segadors. Abans de Barcelona arribaria primer a Girona perquè, si bé les mesures per evitar lo mal contagiós van funcionar en un principi a la ciutat comptal, no van evitar-ho al cap i a la fi. Doncs, amb la pesta ja introduïda a Catalunya, partim d’un context advers a tots els nivells, on la situació climàtica no permet primerament un funcionament correcte de l’economia catalana del segle XVII. Les plegàries i rogatives d’aigua eren cada vegada més freqüents (te deum laudamus), ja que cada vegada la manca d’aliments i nutrició se sumaven a rumors sobre l’extensió de lo mal contagiós a Tortosa, assetjada al seu torn per l’exèrcit hispànic en plena Guerra dels Segadors.

Les principals institucions de la Corona a Barcelona, com eren el Consell de Cent de Barcelona i la Junta del Morbo, van començar a organitzar gabinets de crisi per solucionar la problemàtica. Per situar-nos, la junta del Morbo era la comissió designada per el Consell de Cent per a gestionar la problemàtica de la pesta a Barcelona anomenada en aquella època el “Morbo”. També la coneixem amb el nom de la “vuitena del Morbo” perquè era una junta formada per vuit persones, i que va ser una comissió permanent per assessorar en tasques de gestió de la pesta sense poder legislatiu. Aquest el tenia el Consell, però que en aquests anys de crisi va tenir un paper molt influent, esdevenint un lloc ideal per a que les oligarquies barcelonines tinguessin una posició de poder fàctic que la conselleria els negava. Dit això, ni l’enviament de medicines i metges a Tortosa, ni diners, ni correus d’alerta arreu de Catalunya sobre el mal contagiós van solucionar i van evitar al final la propagació de la pesta a Barcelona. Les plegàries i les intercessions divines es multiplicarien com la Professo de pragarias de mal contagios, recolzades per el propi Consell.

La rendició final de Tortosa a finals de 1650, suposarà la tornada de molts soldats a Barcelona portadors de la malaltia, cosa que crearà un clima de psicosi col·lectiva per la possible aparició de la pesta a la ciutat. L’augment de morts a la ciutat relacionada amb l’arribada d’aquests soldats va obligar a actuar de nou al Consell i la Junta del Morbo, que en un principi havien aconseguit aïllar-se de la pesta i que arribés abans a Girona. A principis de 1651 es va emetre el següent comunicat:

 

“Entenent los senyors consellers y junta de morbo que las malaltias hi hauia en la present ciutat anauan en augment y que de aquellas se suspitaua tenían especie de contagi si be se judicaua que no eran ocasionades sino de mals aliments menjauen la gent, y no de laltra cosa enuiaren perço y despediren correus per tota las ciutats y vilas del present Principat de Catalunya peraque fessen las guardas conuenients per la suspita de tal mal y aixi mateix ajudassen a la present Ciutat en portarli los demes viurers y cosas necesarias confiant ab lo fauor de Deu nos preserauira y curaría de tal mal”.

 

En un principi s’ignorava que aquestes morts fossin provocades pel germen de la pesta, sinó per la mala alimentació i desnutrició de la població. Però la situació seguiria empitjorant per moments i s’hi sumaria el setge de la ciutat de Barcelona. El col·lectiu de doctors també va prendre una posició escèptica amb l’extensió de la pesta amb la següent declaració:

 

“Ditas malaltias son estadas molt malignas y contagiosas pero no populars y comunes per que apenas han patit sino personas que per la falta de aliments bons los han menjat viciosos y de mal such y encara que esta manera de malaltias sien particulars porien de poch en poch comunicantse de uns a altres ferse comunes y populars”

 

Però les evidències de les nombroses morts que s’estaven produint a la ciutat i les mesures recomanades pels metges no van tenir efectes positius. I quan no hi havia solució possible per al mal contagiós, no quedava una altra que encomanar-se de nou a Déu i realitzar múltiples processons i rogatives, que tornarien a augmentar en aquests inicis de 1651. Les polítiques del Consell es van limitar a prohibir les aglomeracions que estava produint aquest augment de processons religioses: es va restringir l’horari de les esglésies, es van eliminar processons i es van prohibir les aglomeracions de gent per a les rogatives que el Consell no permetia. En aquesta situació tan dura, la fuga de metges ja era tota una evidència i el Consell ho va fer palès:

 

“Lo saui concell de cent per subuenir a la necessitat extrema en la qual aquella y sos Ciutedans de present están per ocasio del contagi pestífero (de quens deslliure Deu per sa clementia) gran part de la qual proceheix de la falta de metjes chirurgians y apothecaris que ab tants grans treballs se son absentats de la dita ciutat y an dexat sos ciutedans sens remey en tant que ha molts días que en la morbaria auenthi mes de dos mil empestats sols ha restat un metje joue y dos cirurgians per esser morts los altres de manera que lo major dany es no haueri qui cure als dits empestats”.

 

La absència de metges i la necessitat de buscar-ne de nous va portar també a una “caça de metges”, que van ser declarats en busca i captura. Però no només els metges: també soldats, càrrecs de l’administració i eclesiàstics, entre d’altres, van fugir de Barcelona per evitar el mal contagiós, que estava fent autèntics estralls entre la població.

Finalment, o bé a causa de les deliberacions polítiques, de les plegàries, o de la falta de gent a la ciutat, la situació va millorar relativament cap a l’estiu de 1651. Diem relativament perquè la Guerra dels Segadors encara estava lluny d’acabar i el setge reeixit de Joan Josep d’Àustria el 1652 va deixar Barcelona molt debilitada. Per resumir-ho amb dades recopilades per l’especialista i professor José Luis Bertrán y Moya, la població de Barcelona va reduir-se en més d’un cinquanta per cent en dos anys. Barcelona tenia uns 50.000 habitants i a finals del 1652 va quedar al voltant dels 20.000. La guerra, la pesta i la fugida massiva van deixar un panorama molt desolador a Barcelona i sorprèn com no ha transcendit en la nostra història, ja que juga a més un paper important en el context de la Guerra dels Trenta Anys i la Guerra dels Segadors.

 

Aquest article ha estat elaborat juntament amb el nostre col·laborador Marc Rodríguez.

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Read More

En 1854 s’obria a Espanya un panorama polític breu però clau amb el començament del Bienni Progressista i la fi de la Segona Guerra Carlina, fent que Barcelona deixés de ser un emplaçament de guerra emmurallat dominat pel ministeri militar, molt reticent a obrir la ciutat al pla de Barcelona (en aquesta època estava prohibit construir fora del recinte emmurallat per poder obrir foc des de Montjuïc en el cas que s’assetgés la ciutat). Aquesta situació va donar pas a unes demandes que la societat barcelonina havia reclamat prèviament des de 1841, encapçalades pel metge Pere Felip Monlau, que amb el seu discurs Abajo las murallas! criticava i denunciava les condicions dels ciutadans. Aquests estaven molt delmats per les condicions higièniques, amb nombroses epidèmies de còlera enmig d’uncreixement demogràfic molt gran que feia insostenible mantenir les muralles de la ciutat.

Amb el Bienni, el govern central va encarregar un estudi topogràfic per estudiar de quina manera es podria urbanitzar el pla de Barcelona. Però la tornada al moderantisme en 1856, va acabar desvirtuant les aspiracions d’obrir la ciutat i enderrocar definitivament les muralles, ja que els militars van voler obrir la ciutat al pla però amb la condició que seguís emmurallada. Els dos projectes que van suggerir tant els militars com Miquel Garriga i Roca el 1857, la ciutat seguia estant emmurallada. No va ser fins al 1858 on el govern i la substitució de Ramón Narváez per Leopoldo O’Donnell (en una renovació del govern de caràcter més progressista) van fer que es tornés a replantejar el projecte i es va encarregar a Cerdà l’elaboració d’un projecte d’Eixample, un projecte de ciutat oberta i un projecte de futur. Mentrestant, l’Ajuntament de Barcelona no va tenir ni veu ni vot en les decisions que hem esmentat abans i no va ser fins a la renovació esmentada anteriorment i l’arribada del nou alcalde José Santa Maria Gelbert en 1858, on es va intentar una oposició al govern perquè els interessos l’Ajuntament tinguessin cabuda també, encara que va acabar fracassant.

Tot i l’aprovació per decret del pla d’Ildefons Cerdà el 7 de juny de 1859, l’Ajuntament, de manera unilateral, es va afanyar pel seu compte posar en marxa un concurs on el projecte guanyador seria el que serviria per construir el projecte d’Eixample per a Barcelona. Aquest concurs es va fer gairebé 2 mesos després (el 31 de juliol) i es van presentar Rovira i Trias, Soler i Glòria, Fontserè i Mestre (que més tard faria el parc de la Ciutadella), Garriga i Roca (que tornava a presentar un projecte), i altres projectes menors, incomplets o amb falta de documentació com els de Daniel Molina, Josep Massanes, Josep Maria Planas, Tomàs Bertran i Francesc Soler i Mestres .

El guanyador del concurs proposat l’octubre del mateix any va ser el projecte d’Antoni Rovira i Trias, amb una ciutat estesa radialment al voltant de la ciutat i separada a través d’un gran bulevard, però que no arribava a integrar les poblacions del voltant. Era un model semblant al de París, dedicat a una bona part de la burgesia ja que dividia la ciutat en sectors molt definits. L’ajuntament va apostar fins al final amb aquest model, però tenia mancances com la reforma del port que va quedar molt aparcada i va deixar de banda les poblacions dels voltants que d’altra banda sí que estaven integrades a Barcelona com Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sants , Les Corts i Hostafrancs, el Clot i Sant Martí de Provençals i el Poblenou.

EixampleBCN-projecteRovira
Projecte guanyador del concurs d’Antoni Rovira i Trias

 

El primer finalista o accèssit del concurs va ser el projecte de Francesc Soler i Glòria, un projecte urbanístic molt important si tenim en compte fins a on arribava ja que envoltava Montjuïc, amb un projecte de macro illes i jardins enmig d’una ciutat, això sí , encarada al sector econòmic. Proposava un esventrament del centre de la ciutat amb una sèrie de grans avingudes que anaven a parar al centre, ja que Soler i Glòria va fer un projecte basat en la reforma del port i de les drassanes. Unes drassanes que haurien d’haver arribat fins a Sant Antoni, i una línia de port que envoltés Montjuïc per mar.

soler gloria
Projecte finalista de Francesc Soler i Glòria

 

El segon accèssit va ser per a Josep Fontserè i Mestre amb un projecte que seria molt semblant al projecte de Cerdà pel que fa a la grandària. Un projecte que sí que integrava els barris o poblacions de Barcelona, però era un projecte massa ideal, molt romàntic i una ciutat pensada per ser vistosa i atractiva des d’un pla, (es poden comprovar els escuts de Barcelona i Catalunya situats a banda i banda de Gràcia ), amb altres formes geomètriques i diagonals sense una lògica urbanitzadora clara; i per ser també decorada des de dins amb nombrosos i grans jardins (equivalents a la mida de Gràcia) i boscos enjardinats al costat del Besòs.

fontsere i mestre
Projecte de Josep Fontserè i Mestre

 

L’últim dels projectes importants o rellevants de l’Eixample va ser el de Miquel Garriga i Roca,el tercer accèssit del concurs, un projecte aquest cop sí amb una ciutat il·limitada però igualment conservador i poc ambiciós, era un projecte centrat en un eixample que fes de nexe integrador entre el nucli de la ciutat i Gràcia, amb una sèrie d’avingudes que les connectessin amb les poblacions del voltant i una reforma de port diferent a la de la resta amb unes drassanes de grans dimensions situades al Poblenou. Era però conservador a la vegada, perquè encara mantenia la Ciutadella, el perímetre militar on no s’hi podia edificar i on tampoc proposava una reforma del nucli antic.

EixampleBCN-projecteGarriga
Projecte de Miquel Garriga i Roca

 

La dada curiosa que es va guardar el ministeri tot i que el projecte guanyador va ser el de Rovira i Trias, era que el govern ja el tenia aprovat i va buscar una excusa per invalidar el guanyador. El ministeri al·legar que el projecte no s’ajustava al programa i les bases del concurs, i en 1860 van ratificar el projecte de Cerdà, deixant el projecte de Rovira i Trias en un mer projecte d’una ciutat que mai va ser.

        L’elecció del pla Cerdà no es va adoptar de bon gust per a l’ajuntament ni una part de la burgesia fent que Cerdà heretés una mala reputació tant personal com de la seva obra fins als últims anys del segle XX. En el noucentisme Puig i Cadafalch va comprar i va reunir gairebé tots els exemplars de la Teoria de la Urbanització de Cerdà per cremar-los o Domènech i Muntaner, que va projectar l’edificació de l’hospital de Sant Pau just al contrari de com estan edificades les illes de Cerdà, amb un traçat diagonal i que no obeeix la direcció de les illes així com les seves cantonades o xamfrans. El temps, encara que una mica tard, ha donat la raó a Cerdà en el seu projecte i avui l’Eixample és un actiu de Barcelona i paradigma d’urbanisme a nivell internacional, dubtant molt si els projectes que es van presentar per al concurs municipal de 1859 haguessin aconseguit el mateix reconeixement.

mapa_captura
Situació de la porta de l’Hospital de Sant Pau (al centre de la imatge), just al contari de com estan edificades les illes de Cerdà

És cert que l’actuació del ministeri potser no va ser la més adequada i les discussions entorn de l’aprovació del pla Cerdà van ser molt tenses. També hem heretat fins a no fa molt temps aquest conflicte com una “imposició” de Madrid i amb un ajuntament que amb prou feines tenia poder en les decisions que havien de decidir la ciutat futura. També és cert però, que Cerdà va tractar el seu projecte com un projecte complet on ho va estudiar tot, sent un dels pioners de l’urbanisme modern; va tenir en compte els aspectes higiènics, la mobilitat, la indústria i les comunicacions amb la resta de poblacions per aprofitar els efectes que la Revolució Industrial estava provocant. La nova ciutat havia d’adaptar a una sèrie de canvis que Cerdà sí va tenir en compte, mentre que la resta i tal com hem vist anteriorment eren projectes que beneficiaven a uns pocs, a un sector determinat o que responien a projectes de ciutat per decorar enteses com a simples obres d’art. El plànol de Cerdà, que a més comptava amb un estudi topogràfic del Pla de Barcelona des de 1855, ja coneixia com havia de projectar la ciutat i quins aspectes havia de tenir en compte, convertit en un projecte que tenia tres anys d’estudi i planificació. Si tenim en compte el marge entre l’aprovació del Pla Cerdà i l’obertura del concurs només passen dos mesos, temps insuficient per elaborar un projecte competitiu.

 

 

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Read More