Quan el dia 4 de novembre de 2008, Barack Obama va ser escollit com a 44é president dels Estats Units, molts nord-americans –i ciutadans de molts altres països— van creure complert el famós “I have a dream” de Martin Luther King. El famosíssim discurs del carismàtic líder afroamericà va marcar una fita memorable en la lluita en favor de la igualtat de drets entre persones blanques i negres, però no en va ser, en cap cas, el punt d’inici, ni molt menys el final. La història dels ciutadans afroamericans als Estats Units mai ha estat fàcil: des de la mateixa fundació del país es van veure abocats a treballar en condició d’esclaus. I si bé aquest cruel sistema va ser abolit, el racisme va seguir prosperant, i fins i tot augmentant, entre grans ventalls de la població blanca.

Els esclaus: desobeir gairebé és morir

El final de l’esclavisme va arribar després de la guerra de Secessió –que amagava molt més que aquest motiu—, però la idea que aquest sistema havia de desaparèixer es va anar forjant amb els anys. No va ser una il·luminació ni una croada personal de Lincoln. A moltes esglésies, des de dècades abans de la guerra, existia el debat sobre si era de bons cristians considerar inferiors a criatures humanes que, segons Déu, havien de néixer lliures. D’altra banda, s’ha de dir que aquests debats no van inquietar massa a les altes esferes polítiques, ja que no s’arribaven a resoldre mai. Davant les escasses perspectives i les desavinences sobre l’alliberament dels esclaus, l’actitud que van adoptar alguns cristians va ser la de tractar els seus de la millor manera possible. Aquesta era, en gran mesura, la realitat d’aquelles persones que posseïen un o dos esclaus domèstics.

[caption id="attachment_6727" align="alignleft" width="320"]Representació de la insurrecció de Nat Turner. Font: wikipedia. Representació de la insurrecció de Nat Turner. Font: wikipedia.[/caption]

Mentrestant, la situació a les grans plantacions era diametralment oposada; allà no arribaven els debats ni cap mena de voluntat emancipadora. No només per una qüestió ideològica, sinó sobretot per una d’econòmica: l’esclavisme era el sistema que sustentava tota l’economia sudista. Davant aquesta situació, la desobediència que podien presentar els esclaus es manifestava, fonamentalment, en dues opcions: intentar fugir o intentar revoltar-se; la resposta d’alguns esclaus a la violència, injusta i cruelment legal, que s’emprava contra ells. Nat Turner, l’any 1831, va encapçalar la major de les revoltes esclaves, que es va cobrar la vida de 55 persones. Turner va ser detingut mesos més tard i executat a la forca, i la seva revolta va provocar un enduriment de la repressió i una supressió dels drets de les persones de raça negra a l’estat de Virgínia. Tot i això, s’ha de dir que la revolta de Turner no va ser la més nombrosa: vint anys abans, el 1811, Charles Deslondes va aconseguir reunir un exèrcit de fins a 500 esclaus. Va recórrer diverses plantacions en cerca de suports, i això va ser la seva perdició: els propietaris esclavistes van donar la veu d’alarma, i una milícia d’homes blancs, més nombrosos i ben equipats que els esclaus, van esclafar l’aixecament amb gran violència: 80 esclaus van ser ajusticiats, 50 d’ells decapitats.

Pel que fa als esclaus fugitius, la seva situació era també molt complicada. Si no aconseguien fugir, se'ls acostumava a aplicar càstigs físics molt severs i se'ls exposava a situacions humiliants, quan no se'ls ajusticiava. I si la seva fugida tenia èxit, en qualsevol moment podien ser capturats i retornats a la plantació, on eren víctimes dels maltractaments abans esmentats.

La desobediència entre els esclaus tenia un marge d'acció molt limitat, enormement condicionat per una legalitat brutalment implacable contra ells que desembocava en uns càstigs sense mesura. Si ho comparem amb la desobediència civil dels afroamericans de mitjans i últim terç del segle XX, veurem que hi ha clares diferències. La primera, evidentment, de context: la situació entre els esclaus del segle XIX i la dels homes negres lliures de 1950, presenta àmplies diferències tot compartint l’estigma racial. La segona, de mètodes: les anteriors diferències de context van provocar que els diversos col·lectius adoptessin una forma de lluita o una altra. Així, la lluita per la consecució de la igualtat racial a la segona meitat del segle XX va apostar pel pacifisme, un fet que va venir donat per la mentalitat social de l’època, l’aparició de la premsa de masses i la seva condició de ciutadans lliures.

La lluita abans de Rosa Parks

S’acostuma a dir que el boicot als autobusos de Montgomery l’any 1955 és l’inici de la lluita per la igualtat de drets racials als Estats Units. Realment, el que va significar va ser un pas endavant en aquesta lluita, un fet diferencial, però cal situar-nos en context i antecedents abans d’arribar fins aquí.

Els esclaus van ser alliberats de iure fins i tot abans del final de la Guerra de Secessió, però la seva condició social, remuneració i treballs als quals es van veure abocats no van contribuir a millorar la seva condició. Segles de racisme no es podien esborrar d’un dia per l’altre mitjançant una llei o per la força de les armes. Els nous homes lliures, a més, no van ser reconeguts com a ciutadans fins al 1868 – tres anys després de finalitzar la gerra—, i  van patir la violència de grups racistes i d’extrema-dreta, com el Ku Klux Klan. El 1870, la quinzena esmena a la Constitució decretava que un ciutadà no podia ser privat de votar per la seva condició d’ex-esclau, tot i que a estats com Texas va haver-hi traves fins a 1944. De fet, va ser tota una odissea aplicar les lleis constitucionals i superar tots els tecnicismes emprats als estats del Sud per evitar que es fessin efectius els drets civils dels ciutadans afroamericans. Delaware, per exemple, va rebutjar l’aplicació de la tretzena esmena, la que alliberava els esclaus. Aquest és un cas curiós d’un estat que, tot i ser partidari a l’esclavisme de la forma més aferrissada, va mantenir-se dins de la Unió durant la guerra civil americana. En definitiva, tot i la derrota dels estats esclavistes a la guerra i que el govern va intentar que s’apliquessin les lleis per l’alliberament dels eslaus i per garantir-ne els drets, des de Sud es va fer tot el possible per mantenir l'statu quo anterior a la guerra. La majoria dels estats no van acceptar la tretzena esmena fins que no se’ls va imposar, i altres la van ratificar de manera simbòlica amb molts anys de retard, com va fer Mississipí... l'any 2013.

Durant els anys posteriors a la Guerra Civil, les prioritats del govern dels Estats Units es van anar allunyant de l’equiparació de drets entre blancs i negres. El conflicte havia fet molt mal, el procés de reconstrucció va ser llarg i costós i l’explosió econòmica del país va anar silenciant el “tema sudista i racial”. Però per aquells que vivien la desigualtat cada dia, aquells la vida dels quals estava condicionada pel seu color de pell i que patien discriminacions sistemàtiques, era impossible que oblidessin aquesta lluita i no la posessin en primer terme: per necessitat, dignitat i humanitat. L’any 1909 es va fundar l’NAACP, “National  Association for the Advancement of Colored People”: és a dir, l’associació nacional pel progrés de les persones de color. Tot i aquesta denominació i l’objectiu que perseguien, l’associació estava formada per persones de diverses procedències i races, amb predominança d’homes blancs i una important participació de la comunitat jueva. Durant anys va ser una organització pionera en la lluita pels drets de les persones negres, organitzant manifestacions i influint a nivell polític, però es va topar amb un govern amb altres prioritats –les dues guerres mundials, per exemple— i uns estats sudistes impenetrables, que actuaven com un bloc homogeni contra qualsevol amenaça de progrés pel que fa a les qüestions racials.

No va ser fins acabada la II Guerra Mundial que les autoritats federals van posar-se a treballar de forma més insistent en aquest sentit, que fins aleshores havia quedat en un segon terme. Això no vol dir que durant el conflicte armat no existís consciència a nivell social, al contrari: va ser durant aquesta guerra quan més es van enfortir les manifestacions en favor dels drets civils. El govern de Harry Truman va eliminar la discriminació racial als llocs de treball federals i a les forces armades, però ràpidament va quedar clar que per qualsevol altre avenç, la iniciativa l'havia de prendre la població; especialment durant l'època d'Eisenhower. Tretze pares d’alumnes afroamericans va marcar una gran fita l’any 1954, amb el cas “Brown contra el Consell d’Educació de Topeka”, que va acabar decretant que les escoles segregades vulneraven el dret d’igualtat educativa. Fins aleshores imperava el “separats però iguals”: les escoles no havien d'estar segregades obligatòriament, això era il·legal, però sí que tenien aquesta possibilitat. És un dels tecnicismes que hem esmentat i que va mantenir un pols permanent contra la igualtat racial, però la denúncia d’aquests pares va marcar una fita històrica amb la resolució de la Cort Suprema dels Estats Units.

Un clar camí a seguir

[caption id="attachment_6726" align="alignright" width="386"]Marxa organitzada durant el boicot als autobusos de Montgomery. Font: www.socialistalternative.org Marxa organitzada durant el boicot als autobusos de Montgomery. Font: www.socialistalternative.org[/caption]

I és en aquest context quan, l’any 1955, la població afroamericana va decidir organitzar un boicot als autobusos de Montgomery; el motiu va ser la detenció de Rosa Parks, una ciutadana de raça negra que va ser arrestada per negar-se a cedir el seu seient a un home blanc. La vaga es va allargar durant més d’un any, un temps en el qual la comunitat afroamericana va demostrar la seva unitat, força i excel·lent capacitat organitzativa. El final de la vaga va venir donat per una gran victòria: no només per la sentència que decretava il·legal la segregació racial als transports públics, sinó també pel triomf de la lluita pacífica i la desobediència civil. Des d’aleshores es va obrir un camí en què els afroamericans van sortir mot reforçats en ànims, i amb esperança de seguir acumulant triomfs en la lluita per l’equiparació de drets. Havia quedat clar que el govern començava a prendre’s amb més seriositat l’objectiu d’acabar amb la segregació, però també que havien de ser els afroamericans els que donessin el primer pas. La majoria d’ells van seguir escollint un model de lluita pacífica que, combinat amb unes reivindicacions justes i honestes, van fer que bona part de l'opinió pública es situés a favor seu. L'any 1956, el boicot als autobusos es va repetir a la ciutat de Tallahassee, Florida, amb una nova sentència favorable per acabar amb la segregació al transport públic. Però fins i tot aquesta victòria, i també la dels autobusos de Montgomery, va haver de ser avalada per la lluita de la població: els Freedom Riders van ser una organització que va vetllar pel compliment de les sentències que declaraven inconstitucional la segregació al transport públic, i van ser durament atacats per la violència supremacista blanca.

La dècada de 1960 no va ser fàcil ni tranquil·la per la comunitat afroamericana, però va resultar decisiva en la seva lluita. L’administració del president John F. Kennedy, en un principi, no va intervenir de forma enèrgica en les reivindicacions de la comunitat afroamericana, però la força dels esdeveniments va forçar una major voluntat política. L'any 1963, diversos col·lectius d’afroamericans van decidir d'intentar acabar amb la segregació racial als comerços de Birmingham, Alabama (mateix estat que Montgomery, allà on la segregació estava més estesa i arrelada entre la població). El seu desafiament pacífic, basat en ocupació d’edificis i manifestacions no violentes, va ser brutalment reprimida per Bull Connor, el comissionat de seguretat pública de la ciutat, d'extrema dreta i simpatitzant del Ku Klux Klan. Les imatges dels manifestants, entre els quals hi havia nens, atacats amb gossos policies i canons d’aigua, van commocionar al país i van obligar als polítics a no mirar cap a un altre costat. Martin Luter King, líder visible de la manifestació, va ser empresonat sota un règim molt estricte de confinament en solitari, però l’enèsim capítol repressiu va portar a una nova victòria: va finalitzar la segregació a la majoria de comerços del centre de Birmingham, es va alliberar als empresonats en les manifestacions i es van obrir nous canals de diàleg entre líders negres i blancs.

[caption id="attachment_6696" align="alignleft" width="258"]La "Marxa sobre Washington pel treball i la llibertat" va mobilitzar més de 200.000 persones. Font: wikipedia. La "Marxa sobre Washington pel treball i la llibertat" va mobilitzar més de 200.000 persones. Font: wikipedia.[/caption]

King va encapçalar, pocs mesos després, una gran manifestació que va acabar al monument a Lincoln, on va pronunciar el seu famós discurs. Dies  més tard, després de l’enèsima reivindicació i mostra de força de la comunitat afroamericana: John F. Kennedy va pronunciar un discurs televisat en que parlava de l’obligació de la nació d’aconseguir la igualtat entre tots els ciutadans. Aquest cop d’efecte del president va venir acompanyat d’un altre: per primera vegada, un afroamericà va ser nomenat per un càrrec públic: Thurgood Marshall, membre de l’AANCP, va ser escollit com a jutge federal. Durant aquests anys, el moviment pels drets civils dels afroamericans també va cobrar un nou impuls al confluir amb el moviment pels drets civils de les dones, i van unir esforços. Mesos més tard, Kennedy va ser assassinat i Lyndon Johnson va finalitzar el programa legislatiu: la llei de drets federals, promulgada el 1964. Amb ella, el govern dels Estats Units va aprovar la Llei de Drets Civils, que dotava de plenes competències al Govern Federal per prohibir la discriminació racial. Entre d’altres mesures, decretava il·legal la segregació als llocs de treball. El títol complet de la llei parla per si sol: Una llei per fer complir el dret constitucional a votar [...], contra la discriminació en allotjaments públics [...], per protegir els drets constitucionals en l'educació pública [...], per prevenir la discriminació en programes assistits del govern federal [...].

Però no tot eren progressos per a la comunitat negra: Luther King rebia pressions a dues bandes. Primer, per part d’un govern encapçalat per Lyndon Johnson , que li demanava que pacifiqués els ànims. La relació de King amb el president va arribar a ser estreta, però es va deteriorar quan el líder negre va començar a ser una de les cares més visibles contra la guerra de Vietnam. I d’altra banda, els sectors afroamericans més partidaris de la violència també van pressionar a King, demanant-li accions més contundents.

Aquestes reclames de contundència van venir per part de sectors del Black Power, un conglomerat de moviments que proclamaven l’autodefensa, l’emancipació de les persones de raça negra, i que en alguns casos eren favorables al separatisme: una nació per cada raça. Un dels grups que integraven aquest ampli conjunt del poder negre era el partit Panteres Negres, tot i que en el seu cas no volien lluitar per dues nacions separades, sinó per la unió de la classe obrera, sense distinció de races, contra el model productiu capitalista. Aquesta organització va adoptar un estil enginyós d’autodefensa, en què aprofitava la legalitat per defensar a la comunitat afroamericana: intimidaven amb armes de foc als policies, que tenien per costum utilitzar la brutalitat física contra les persones  negres. Portar armes de foc no estava prohibit, i cap policia tenia ganes de saber si les que duien les Panteres Negres estaven carregades o no. Però a part d’aquestes brigades enginyoses, que van resultar molt útils, les Panteres Negres van tenir una immensa labor social: amb els donatius dels seus membres, es van posar en marxa programes per ajudar a les persones més desfavorides –com els esmorzars gratuïts o clíniques dentals— i es van crear les Escoles d’Alliberació –que optaven per un model que trencava amb l’educació racista i segregada.

El final del camí?

La dècada de 1960 també va tenir molts altres episodis reivindicatius i tràgics. Els sectors més extremistes sempre havien infligit una dura violència contra la comunitat afroamericana, i van fer d'aquests atacs la seva forma de resposta a qualsevol pas endavant en el final de la segregació.  A més dels aldarulls i la violència desbocada a Montgomery, altres ciutats van viure greus incidents. L’any 1960, diversos estudiant afroamericans de Carolina del Nord van demanar que se’ls atengués al mostrador per a blancs. Quan se’ls va demanar que marxessin, van organitzar una asseguda massiva en senyal de protesta. El 1962, James Meredich va tenir problemes, a causa de la seva raça negra, per entrar a la Universitat de Mississipí. Durant aquests anys, les protestes contra la segregació, la majoria pacífiques, van ser habituals a les universitats estatunidenques. Més violents van ser, en canvi, els enfrontaments de 1964 a Watts (Los Ángeles), o els de 1967  a Detroit, amb 48 víctimes.  Entremig, el 1965, Malcom X, líder afroamericà proper a Black Power, va ser assassinat: oficialment per un musulmà negre, però amb diverses teories que apunten interessos de l’FBI per fer desaparèixer al líder afroamericà de Nació de l’Islam.

Va haver-hi un punt d’inflexió en la lluita pels drets racials, un instant que va trencar el pacifisme i va impulsar a una part de la comunitat negra a optar per una lluita violenta. L’any 1968, va ser assassinat Martin Luther King. No era un líder qualsevol: era la imatge de l’esperança i la reivindicació, era aquella persona que havia liderat tantes victòries per a una comunitat molt maltractada. El seu assassinat va ser l’espurna que va encendre unes flames que ja portaven anys caldejades, i molts afroamericans van plantejar-se la lluita violenta, i alguns van optar per aquesta via. M'agradaria acabar aquest article de manera lineal, i explicar que després de la Llei de Drets Civils de 1964, la lluita es va poder donar per finalitzada i que avui dia ja és una fase més que superada. Però la història no és lineal (o, com a mínim, no ho és sempre), i el cert és que l'escletxa racial segueix sent evident als Estats Units. O potser hem oblidat els tristos episodis de Charlottesville? O els abusos de poder i assassinats de ciutadans negres a mans de policies blancs? I si bé és cert que la llei de 1964 va tenir uns efectes gairebé immediats en molts àmbits, i que va contribuir al compliment d'uns drets que ja feia anys que s'havien establert, també és veritat que la qüestió de base no es solucionarà només amb la legalitat.

La lluita dels afroamericans i afroamericanes als Estats Units no hauria estat factible sense la desobediència civil. Lluitar per uns drets, per unes victòries i fins i tot per l'aplicació d'aquestes victòries. Si haguessin optat simplement per no lluitar i deixar l'acció a mans del govern, a dia d’avui els seus drets encara serien trepitjats. Si haguessin optat per la lluita agressiva, haurien entrat en una espiral de violència: un camp en què la ultradreta blanca n’era una experta, i haurien deixat un rastre encara major de víctimes i uns resultats polítics i socials molt menys efectius als que es van obtenir amb la desobediència i la resistència pacífiques. La desobediència civil dels homes i dones negres dels Estats Units –i  també dels nens— es va basar en manifestacions i ocupació d’edificis, però també en actes tan corrents com seure a un autobús, esperar torn a un taulell, beure aigua d’una font o entrar a la universitat. Aquests actes eren un símbol de rebel·lia en si mateixos, tant per representar drets bàsics com pel fet que se’ls neguessin. Cada vegada que pensem en Martin Luther King i el seu famós I have a dream, recordem totes i cadascuna de les persones que van lluitar per aquest somni, en tots aquells que no van viure per veure’l, i en els qui durant molts anys van haver de passar per malsons diaris fins a aconseguir-ho.

[caption id="attachment_6756" align="aligncenter" width="526"]Font: Pinterest. Font: Pinterest.[/caption]

Martí Plà

Nom: Martí Plà

Email: marti.ratatosk@gmail.com

Articles

4

Entre el somni i el malson. La lluita per acabar amb la segregació als Estats Units

Quan el dia 4 de novembre de 2008, Barack Obama va ser escollit com a 44é president dels Estats Units, molts nord-americans –i ciutadans de molts altres països— van creure complert el famós “I have a dream” de Martin Luther King. El famosíssim discurs del carismàtic líder afroamericà va marcar una fita memorable en la […]

charlotte

Charlottesville: la cara més extrema d’una ferida a mig cicatritzar

Estem tristament acostumats a veure incidents racistes als Estats Units, normalment en forma de crims policials contra ciutadans negres i protestes contra aquests. Al llarg dels últims anys aquests fets han augmentat, deixant constància de què l’esclavisme es va abolir, però el racisme no. El racisme és inherent a qualsevol societat, fins i tot a […]

IMG_20170707_115712

L’ús del terror com a arma política: conferències a la Universitat de Pau.

L’ús del terror com a arma política. Amb aquest títol tan aclaridor es presenta la XXXII edició del curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau, que es desenvolupa entre els dies 7 i 12 de juliol a Sant Cugat del Vallès. Davant una vuitantena de persones, dediquen el primer dia del curs a […]

IMG_1808

“La violència va estabilitzar la Transició”. Una entrevista a Xavier Casals

Fins fa uns pocs anys, les veus que malparlaven de la Transició democràtica a Espanya estaven condemnades a l’ostracisme. No comptaven amb el suport del discurs oficial que afirmava que, amb la generositat de totes les parts implicades (la de tots aquells en l’aparell estatal franquista i en l’oposició democràtica) es va arribar a un […]

numancia

Les guerres celtiberes i la caiguda de Numància

L’any 218 aC., els romans van desembarcar a Empúries. El motiu principal d’aquest viatge era la guerra contra Cartago, dins el marc de la II Guerra Púnica. A la península Ibèrica, Cartago tenia molts territoris com a aliats, un fet que li suposava línies de subministres i influències polítiques. Roma va desembarcar amb la idea […]

cartell2

Crònica del debat “Nacionalisme, passat i present”

“Tot i que sabem que es tracta d’un tema candent i fonamental, aquest serà un debat acadèmic i no polític”. Amb aquesta Frase, Jordi Casassas va començar el debat sobre “Nacionalisme, passat i present”, davant una setantena de persones, a la Sala Gran de la Facultat de Geografia i Història de la UB. A la […]

portada bona

Adolf Hitler, el líder indiscutit (III)

← Adolf Hitler, el líder indiscutit (II) Als dos anteriors articles vam solucionar la qüestió temporal sobre en quin moment Hitler va esdevenir el líder indiscutible del Partit Nacional-Socialista. També vam apuntar com ho va fer, gràcies a la seva capacitat d’atracció de les masses, a les peculiaritats polítiques de Baviera i a la creació […]

D'esquerra a dreta: Heinrich Himmler, Rudolf Hess, Gregor Strasser i Adolf Hitler. Font: Bundesarchiv, Bild 146-1969-054-53A

Adolf Hitler, el líder indiscutit (II)

← Adolf Hitler, el líder indiscutit (I) → Adolf Hitler, el líder indiscutit (III) Després de 1921, Adolf Hitler era el líder de l’NSDAP. Però ho era en aquells moments i no era indiscutible, ja que com veurem no van faltar les veus que posteriorment el van qüestionar. Sí que és cert que quan Hitler […]

Sudetendeutschland: Eger empfängt den Führer.

Adolf Hitler, el líder indiscutit (I)

→ Adolf Hitler, el líder indiscutit (II) La quantitat de pàgines que s’han escrit sobre Hitler és vertiginosa. I n’hi ha per a això i per a molt més, ja que es tracta d’una persona que va passar de ser gairebé un indigent sense futur a un home que va decidir el destí de moltes […]

merlin2

Panoràmix ha mort. Mite i realitat sobre els druides.

Una falç, una túnica i una barba llarga. Si algú pensa en druides, la primera imatge que ens ve al cap és la d’un venerable avi, com Panoràmix, passejant entre la natura, recol·lectant herbes i fent una vida tranquil·la i pacífica. Res més lluny de la realitat. Els druides van ser una de les figures […]

20150220PHT24333_original

Els orígens de la (des)Unió Europea

La unitat de la Unió Europea (no confondre amb Europa) està més en dubte que mai. El Brexit ha obert definitivament una crisi política sense precedents… des de 1945. Però abans de les votacions a la Gran Bretanya, els indicis ja eren prou evidents: des de l’amenaça del Grexit fins a la pujada vertiginosa de […]

Mexico_nebel

El desenvolupament dels Estats Units (III): Jackson, nova política i guerra contra Mèxic.

← El desenvolupament dels Estats Units (II): democràcia, guerra i expansió cap a l’Oest “Si (Andrew) Jackson va ser el primer en signar un nou contracte amb la democràcia, la premsa va tenir un paper crucial en la seva redacció”. Paul Johnson. Una de les  figures crucials a la història dels Estats Units va ser Andrew […]

Sin título

Federica Montseny: anarquista, ministra i “humanista”.

El de Federica Montseny és un dels grans noms femenins de la política espanyola. Va ser la primera dona ministra, i l’única fins que, amb l’arribada de la democràcia, Soledad Becerril es féu càrrec del Ministeri de Cultura i Benestar (l’any 1981). Federica va ser una dona convençuda dels seus ideals anarquistes, els quals encara […]

IMG_20160309_133908

Entrevistes a peu de carrer sobre feminisme

És un dia fred i ennuvolat, mig plujós, d’aquells que deixen els carrers mullats i relliscosos. Un dia que alguns detesten i altres estimen. És 9 de març, la jornada posterior al dia internacional de la dona treballadora, i a la Facultat del Raval de la Universitat de Barcelona hi ha diverses pintades reivindicatives. Al […]

Sense títol

El desenvolupament dels Estats Units (II): democràcia, guerra i expansió cap a l’Oest

← El desenvolupament dels Estats Units (I): decisions, divisions i eleccions → El desenvolupament dels Estats Units (III): Jackson, nova política i guerra contra Mèxic L’any 1801  es van celebrar eleccions als Estats Units, i la victòria de Thomas Jefferson com a president va ser molt renyida. De fet, va haver-hi un empat amb Aaron […]

1024px-Betsy_Ross_1777_cph.3g09905

El desenvolupament dels Estats Units (I): decisions, divisions i eleccions

→ El desenvolupament dels Estats Units (II): democràcia, guerra i expansió cap a l’oest Un cop independitzats de la Gran Bretanya i redactada la Constitució, els Estats Units tenien per davant el gran repte de construir un nou país (podeu llegir aquí els articles sobre el procés explicat per Arnau Cunillera) . Això comportava la presa […]

Zu dem Verbot der S.A. der "Privat Armee" Adolf Hitlers! Adolf Hitler der oberste Führer der verbotenen S.A. bei der Abnahme eines Vorbeimarsches in Braunschweig.

Heil Hitler!

La popular salutació nacional-socialista, instaurada durant el Tercer Reich ha arribat fins als nostres dies com un dels elements representatius del nazisme, juntament amb l’esvàstica. Aquesta expressió va significar, durant el III Reich, quelcom més que fidelitat o simpatia pel Führer: va ser tota una mostra de la influència que l’aparell nazi pretenia exercir en […]

Sense títol

Carles II, el rei que mai va regnar

Carles II no és pas un dels monarques espanyols amb millor reputació, i tampoc un dels que ha estat més ben tractat per la historiografia. Tradicionalment, el seu regnat s’associa al moment de culminació d’una crisi que el país arrossegava des de feia anys, lluny dels temps d’esplendor de l’Imperi. A més, va ser l’últim […]

Fotograma de Le Retour de Martin Guerre

Martin Guèrra: un cas de suplantació d’identitat a la França del segle XVI

“Arrest memorable del Parlament de Tolosa[…]”. Amb aquest títol, tot i que en francès, el magistrat Jean de Coras va recollir els fets i testimonis dintre d’un procés judicial peculiar i sorprenent que ell mateix va presidir i del qual va proposar la sentència final. Avui dia estem relativament acostumats als casos de suplantació d’identitat, […]

800px-Burning_of_jan_hus_at_the_stake_at_council_of_constance

Els hussites: de la reforma des de dalt a la revolució, passant a sang i foc

Les èpoques baixmedieval i moderna són prolífiques pel que fa a figures que plantejaven una reforma eclesiàstica. La més coneguda és, sens dubte, Martí Luter, però no hem de confondre el reconeixement amb l’exclusivitat de les seves idees. Una de les figures reformistes més oblidada és la de John Huss. Tot i que actualment és […]

Curiositats

fallout-4_e43k

Història als videojocs: Fallout 4

Els Estats Units, destruïts per l’hecatombe nuclear. Molts i moltes coneixereu de sobra el rerefons de la saga de videojocs Fallout, que representa a cada una de les seves entregues una realitat post apocalíptica. Al seu últim volum, el número quatre, es situa a Boston i part de l’estat de Massachusetts l’any 2287. En altres […]

gracias

Si és la moda, no incomoda

Actualment, cada vegada més persones tenen cura de la seva salut mitjançant una dieta equilibrada i exercici físic. A nivell global s’ha llençat una campanya per conscienciar a la població, i que té molt a veure amb la gran quantitat d’additius i greixos de l’oferta nutricional d’avui dia: des de menjars ràpids fins a brioixeria […]

granvia

“Y yo hablando en castellano!” Anècdotes de rereguarda.

En aquesta revista ja hem vist com la Guerra Civil espanyola i el franquisme van deixar diverses situacions rocambolesques a nivell d’execucions. Avui parlarem d’altres curiositats que es van donar a la vida més quotidiana de la rereguarda. Segons Antonio Correa Veglisón, governador civil de Barcelona entre els anys 1940 i 1945, el rector d’un poble […]

800px-El_Tres_de_Mayo,_by_Francisco_de_Goya,_from_Prado_thin_black_margin

D’execucions i executats

Les execucions van ser una de les mostres de crueltat més tristes de la guerra civil i el franquisme. Ens imaginem a una o diverses persones davant un esquadró d’afusellament mentre arriba el fatídic moment, però darrere d’aquestes execucions, també s’hi amaguen històries curioses, i afusellats amb sentit de l’humor. Pedro Muñoz va ser un […]

Marx_Brothers_1931

Els germans Marx, les guerres mundials i la bomba atòmica

Quan parlem dels germans Marx, normalment ens en venen tres a la memòria: Chico, Groucho i Harpo, els tres més coneguts i que van interpretar més pel·lícules. Però, en realitat, els germans eren cinc: els tres anteriors, a més de Gummo i Zeppo. Gummo va representar alguns musicals amb els germans, fins i tot abans […]

william

El president dels 30 dies (i altres rècords)

La història dels Estats Units és plena de polèmiques i enigmes sobre els seus presidents, com, per exemple, les morts i assassinats com els de Lincoln y Kennedy. Però el primer president dels Estats Units que va morir durant el seu mandat va ser William Henry Harrison, que, a més, té l’honor d’haver estat el […]

Victor_Lustig

El gran estafador

Victor Lustig, un ciutadà d’origen austrohongarès, va passar a la història per ser un dels personatges més astuts a l’hora de formular negocis tan enganyosos per a les seves víctimes com beneficiosos per a les seves butxaques. Ja vam explicar a un altre article com va aconseguir fer-se passar per funcionari del govern i va […]

heroina3

Heroïna per tothom!

La droga del poble. Així és com es podria anomenar a la metamfetamina a l’Alemanya. Aquest país, conegut per ser la seu de grans laboratoris com Bayer, va ser el capdavanter en la investigació de substàncies estupefaents. A Alemanya, la metamfetamina va adquirir uns preus molt baixos que donaven gairebé a tothom l’oportunitat de consumir-la… […]

Llaunes d'spam. Font: javiercordero.com

L’origen de la paraula “spam”

Estem més que habituats a la paraula spam per anomenar aquells missatges no desitjats, que moltes vegades formen part de molestes campanyes publicitàries i que ens distorsionen la comunicació. Però per què s’utilitza aquest mot per designar-ho? L’origen de la paraula el trobem a l’any 1937, quan la marca Hormel Foods va comercialitzar el seu […]

jean-honore-fragonard

Dissenyar una futura presó… i acabar empresonat!

L’any 1320 va néixer a França Hugues Aubriot. Aquest personatge va acabar sent prebost de París sota les ordres de Carles V, després d’haver servit amb encert al duc de Borgonya. Carles va dipositar molta confiança en Hugues, el qual seguint les preocupacions del monarca va fer construir diversos edificis i carrers, com ara el […]

siege-alesia-vercingetorix-jules-cesar

Dos germans ben diferents amb els forasters

Corria la meitat de l’últim segle abans de Crist, i Roma s’acostava cada vegada més a territoris celtes, com Britania (actual Gran Bretanya) i la Gàl·lia, regió amb la qual va mantenir una guerra entre els anys 58 aC. i 51 aC. Van existir dos germans poderosos a la Gàl·lia: Divitiacus, druida, i Dumnorix, líder […]

jesuitenorden_1773

Un informe poc objectiu per expulsar als jesuïtes

Any 1767. Els jesuïtes són expulsats per primera vegada d’Espanya, sota el regnat de Carles III. Per què? Durant el segle XVIII, l’ordre dels jesuïtes va ser cada vegada més perseguida a causa de les ‘molèsties’ que causaven als monarques. Hem d’entendre que parlem d’una època en què, si bé les monarquies estaven començant a […]

Mumler_(Lincoln)

La fotografia del fantasma d’Abraham Lincoln

Al segle XIX, l’esoterisme i els fenòmens paranormals van tenir un gran ascens de popularitat, i es van posar de moda. Com acostuma a passar, davant d’una novetat sempre hi ha persones acostumades a treure’n partit. Van començar a néixer diversos ‘experts’ dels fenòmens paranormals, que oferien contacte amb difunts mitjançant sessions espiritistes i, fins […]

tes-v-skyrim-widescreen-wallpaper

Història, mitologia i llegenda als videojocs: Skyrim

La història és present a molts aspectes de l’entreteniment, no només en forma de llibres o pel·lícules, sinó també als videojocs. Alguns estan ambientats directament en èpoques determinades, com ara Call Of Duty, que té diversos títols que es situen a la IIGM. Altres, com Assassins Creed o Ryse també mostren situacions i personatges històrics […]

Bandera del Japó Imperial

Un curiós concepte de la col·laboració

El 15 d’agost de 1945,  l’emperador japonès Hirohito va pronunciar per ràdio el discurs de la rendició del seu Imperi. Aquest fet es va desencadenar després del llançament de les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki (per veure’n més consulteu l’article de la nostra revista). Però quines havien estat les accions del Japó durant la guerra? L’imperi Japonès, […]

Jordi V i Nicolau II amb els seus uniformes

Com dues gotes d’aigua… en plena tempesta

Avui dia són típiques les fotografies de semblances raonables entre persones famoses o entre persones i objectes o animals, especialment en clau d’humor. Avui us portem a la nostra revista dos homes que realment eren idèntics: Jordi V, rei d’Anglaterra, i Nicolau II, últim Tsar de Rússia. Si us diem que aquestes dues persones eren […]

Duck and cover

Alta tecnologia per sobreviure a un atac nuclear

Situem-nos a l’any 1951, en el marc d’una Guerra Freda que no ens és gaire llunyana. Les relacions entre els Estats Units i la Unió Soviètica eren molt tenses, i el perill d’un atac nuclear era real, tant, que els homes més poderosos del país nord-americà tenien refugis preparats per si succeïa la catàstrofe. Sens […]

Carles el Gras

Un monarca “de pes”

Com sabem, al llarg de la història molts monarques han tingut sobrenoms. Alguns no han fet ben bé justícia a la figura del rei, com és el cas de Felip el Bell, que no era precisament agraciat, però d’altres tenien un àlies ben merescut. És el cas de Carles III El Gras, rei de França […]

L'SS Esastland, remolcat.

La tragèdia de l’SS Eastland

Us imagineu un vaixell que naufraga estant amarrat al port? Doncs això és el que li va succeir al creuer americà SS Eastland. Des del moment en què va acabar de ser construït va tenir problemes per culpa del seu pes excessiu o la mala situació del seu punt de gravetat. El dia de la […]

Deformant la història

THE SIMPSONS: Mary (guest voice Zooey Deschanel) serenades Bart with a new song in the "Love is a Many Splintered Thing" episode of THE SIMPSONS airing Sunday, Feb. 10 (8:00-8:30 PM ET/PT) on FOX.  THE SIMPSONS ª and © 2013 TCFFC ALL RIGHTS RESERVED.

Els Simpson i la música popular americana

Coneguts mundialment, amenitzadors de diverses generacions, àcids en el seu humor i paròdies de la societat americana, font inesgotable de memes i pal de paller dels migdies d’Antena 3. Els Simpson fa anys que entren a moltes llars arreu del món i no precisen cap mena de presentació. Però el que sí que mereixen és un […]

Efemèrides

sharpeville-massacre-police

Sharpeville: matança i final de la no-violència.

Era el 21 de març de l’any 1960. El Congrés Nacional Africà (CNA) i el Congrés Panafricà (PAC) van convocar manifestacions a diverses ciutats sud-africanes, que havien de concloure a les oficines de policia. La marxa de la ciutat de Sharpeville va acabar en tragèdia; els agents van obrir foc contra la multitud amb un balanç esfereïdor: […]

Bandera de Panamà: el color vermell representa el partit liberal, el blau representa el partit conservador, i el blanc representa la pau que van assolir després de la Guerra dels Mil dies. Font. wikipedia.

Panamà: lndependència després de 17 intents

El dia 3 de novembre de 1903, Panamà es va separar definitivament de Colòmbia. Per Panamà no va ser la primera independència. El país centreamericà va viure un autèntic anar i venir territorial des de que es va independitzar d’Espanya l’any 1821, sobretot provocat pel fet de ser un país petit i poc potent econòmica […]

Gregori XIII, el Papa que dona nom al calendari Gregorià. Font. wikipedia.

Els dies que mai van existir

Les efemèrides remarquen fets històrics en dies concrets: naixements, defuncions, desastres naturals, descobriments, i un sense fi de successos. Però avui venim a parlar-vos d’un seguit de dies que van ser notícia per tot el contrari: no és que no passés res destacable, sinó que directament no van existir! Estem parlant dels dies que van […]

elitres

El final d’una vida “de poema”

El 29 de juny de 1871 va morir Elizabeth Barret Browning, una de les millores poetesses que ha donat la història no només d’Anglaterra, sinó de tot el món. Com acostuma a passar amb tots els escriptors i escriptores, Elizabeth va tenir un gran interès per la lectura des de ben petita, i sortosament va […]

WienBundeskanzleramt Palais am Ballhausplatz

Un congrés de llei i ordre

El 9 de juny de 1815 va finalitzar el Congrés de Viena, que es va dur a terme a la capital austríaca. L’objectiu d’aquest congrés, celebrat a causa de la derrota napoleònica, era definir les fronteres d’Europa i assegurar-se de què les idees revolucionàries no tenien cap mena de possibilitat de prosperar entre la població. […]

Antonio Salieri. Pintura de Joseph  Willibrord Mähler.

La mort de Salieri, un “amic” de Mozart

El dia 7 de maig de 1825 va morir Antonio Salieri, a Viena. La seva teòrica rivalitat amb Mozart ha provocat gairebé tantes reaccions com la seva música, però fins a quin punt els dos compositors eren enemics? La mala relació entre els dos va començar quan Mozart va acusar Salieri de copiar-li obres, i […]

tres de mayo

El 3 de maig, de Goya

‘Els afusellaments del tres de maig’ és una de les obres més famoses del pintor Francisco de Goya. Una pintura que il·lustra els fets del 3 de maig de 1808: mostra l’execució de diverses persones que van ser detingudes a Madrid per participar en un alçament contra les tropes franceses a Espanya. Els esdeveniments que […]

emile2

El naixement d’un criminal llegendari

Pot ser que, a moltes persones, el nom d’Émile Dubois no els provoqui cap reacció, o no el coneguin. Però a França i a indrets de Sud-amèrica, és reconegut com un dels criminals més famosos, i fins i tot estimats, de la història. Émile va ser un assassí, nascut a França el 29 d’abril de 1867, […]

800px-J_G_Trautmann_Das_brennende_Troja

L’entrada del cavall de Troia

Segons la llegenda, un 24 d’abril de 1184 a.C., en el marc de la guerra entre Grècia i Troia, els grecs van aconseguir entrar a la ciutat gràcies a l’anomenat “cavall de Troia“. La informació directa que tenim sobre aquest conflicte és escassa, només narrada a la Ilíada i l’Odissea, d’Homer. Tota la resta de […]

repparty

Neix el partit republicà

El 20 de març de 1854 es va fundar el Partit Republicà dels Estats Units. Actualment està associat amb el conservadurisme, i amb raó, especialment després de candidats com George Bush o Donald Trump. Però també va ser el partit d’Abraham Lincoln, el que va lluitar per abolir l’esclavisme. Tinguem en compte que, als Estats […]

Davy_Crockett

La mort de Davy Crockett

El 6 de març de 1836 va morir Davy Crockett a El Álamo, San Antonio, Texas. La seva mort, als 49 anys d’edat, es va produir durant la Batalla del Álamo, en el marc de la guerra d’independència de Texas. Crokett, que va ser congressista dels Estats Units, va decidir marxar a Texas i unir-se […]

paine

El naixement d’un trencador intel·lectual

Thomas Paine va néixer el 29 de gener de 1737 a Thedford, Anglaterra. El seu nom és conegut mundialment, però és especialment als Estats Units, i no a Anglaterra, on té més admiració. Per què? Paine és considerat un dels pares fundadors dels Estats Units. El fet que marxés d’Anglaterra cap al país americà no […]

eiifel maig 1888

La primera pedra de la Torre Eiffel

El 28 de gener de 1887 es va posar la primera pedra de la Torre Eiffel. Aquesta construcció va ser dissenyada per les exposicions de 1889 (any en què es va acabar de construir) i 1900. La seva alçada de 300 metres (actualment 324, gràcies a la seva antena) la va fer, durant diversos anys, […]

ETA_Hoffmann_2

El naixement d’un artista molt complet (i del seu doble)

Al llarg de la història, hi ha hagut grans compositors, mestres de la pintura, autors que han deixat textos immortals o cantants que han aixecat al públic de les seves butaques. Tal dia com avui, un 24 de gener de 1776, va néixer un home que va tocar tots aquests camps: Ernst Theodor Wilhelm Hoffmann […]

hua

El terratrèmol més mortífer de la història

El 23 de gener de 1556, a Shaanxi (Xina), va succeir el pitjor terratrèmol del qual ha quedat constància en la història. No va ser el més intens, ni el que va provocar més danys materials -que, donada l’època, són gairebé impossibles de comptabilitzar. Però va ser el que va provocar més víctimes mortals: es […]

the_death_of_general_mercer_at_the_battle_of_princeton_january_3_1777-jpeg-1

Una batalla en el camí cap a la independència

El 3 de gener de 1777 es va desenvolupar la batalla de Princeton, als Estats units, en el marc de la guerra d’independència contra la Gran Bretanya. Aquesta lluita va acabar amb victòria estatunidenca, però va ser un triomf gairebé més important per l’estat d’ànim de les tropes que pels efectes pràctics que va tenir. […]

gardel_color

El misteriós naixement de Carlos Gardel

Un 11 de desembre va néixer Carlos Gardel. I sembla que aquí s’acaben les nostres certeses: no existeix unanimitat sobre el país ni l’any en què va arribar al món. Aquest naixement ve carregat d’enigmes que sembla que els documents oficials no vulguin resoldre. Al col·legi salesià on va estudiar Carlos existeix documentació bàsica de […]

alfrednobel2

La mort d’un inventor i el naixement d’uns premis

El 10 de desembre de 1896 va morir a Itàlia l’inventor suec Alfred Nobel. Nobel va ser un químic que va aportar grans avenços en matèria d’explosius: va inventar la dinamita i va aconseguir progressos en el control d’altres matèries, com la nitroglicerina. A més, les seves fàbriques van produir una gran quantitat de canons […]

inocenci-viii

Un canvi de paradigma contra les bruixes

5 de desembre de 1484: el Papa Giovanni Batista, conegut com a Innocenci VIII, va promulgar la butlla Summis Desiderantes Affectibus. Aquest pontífex va ser el mateix que va anomenar Torquemada inquisidor en cap a Espanya i que va concedir el títol de Reis Catòlics a Ferran i Isabel, i va tenir algunes decisions polèmiques, […]

buenaventura_durruti

Dues morts antagòniques

El 20 de novembre de l’any 1936 va ser una data assenyalada en el transcurs de la Guerra Civil Espanyola (iniciada el 18 de juliol del mateix any). La importància d’aquest dia és deguda a la mort de dos personatges de pes a bàndols oposats. D’una banda, l’anarquista Buenaventura Durruti va morir a causa d’un […]

Històries de l'esport

videla

Històries dels Mundials

El Mundial és un dels esdeveniments més importants, per no dir el que més, entre els amants del futbol. També és un dels majors títols als quals pot aspirar un futbolista professional, i cada quatre anys centra tots els focus de la informació esportiva. Aquest torneig ha reunit, després de gairebé 90 anys d’història, un […]

Espectadors a l'Olympiastadion de Berlín fent la salutació nazi. Font: wikipedia.

Perdoni, aquesta és la meva bandera! Els JJOO de 1936.

L’esport no viu en una bombolla. Pot ser que els esportistes d’elit sigui, cada vegada més, persones llunyanes a nosaltres, amb un estil de vida i uns entorns molt diferents. Però no només ells fan l’esport, sigui el que sigui: els aficionats i els esportistes amateurs, la gran base de qualsevol esport, són persones que […]

Walden-Harold-A-BFD-City-FC-colours-taken-abt-1912

Harold Walden: soldat, futbolista i actor.

Les vides dels futbolistes professionals són avorrides. Aquesta és la conclusió a la què arribem després de conèixer la història de Harold Walden, un futbolista nascut l’any 1887 Ambala, Índia, dins del Raj Britànic. En aquesta ciutat tenia la base el regiment de Chesire de l’imperi Britànic, on servia el pare de Harold. Seguint els […]

portada

Els jugadors afroamericans a l’NBA (II)

A mitjans de la dècada de 1950, s’havien establert les bases perquè els afroamericans entressin de ple a l’NBA. El campionat aconseguit per Jim Tucker i Earl Lloyd, i el bon joc de Don Barksdale, que el va dur a jugar un All Star, havien demostrat que els jugadors de raça negra no estaven només […]

Formació dels Syracuse Nationals, campions de lliga l'any 1955. A la fila posterior trobem a Jim Tucker i Earl Lloyd. Font: blog.syracus.ecom

Els jugadors afroamericans a l’NBA (I)

Actualment, el 80% de jugadors de l’NBA són afroamericans. La majoria d’estrelles d’aquesta lliga, també ho són: LeBron James, DeMar DeRozan, John Wall, Dwayne Wade o Chris Paul tenen en les seves arrels la barreja entre orígens africans i americans. I, de fet, molts dels jugadors d’aquesta lliga han aprofitat el seu pes dins l’opinió […]

andrea_doria

Història als equips de futbol

Una bona mostra de com n’és de present la història avui dia el trobem als equips esportius. Podríem omplir articles sencers parlant de l’origen històric dels noms dels clubs, els seus colors, els escuts o quina ha estat la seva relació amb la política al llarg dels anys. Aquí us portem una primera entrega. Per […]

Orígens

31 d’octubre: molt a celebrar!

Durant els dies 31 d’octubre i 2 de novembre es donen tres celebracions seguides: la vigília del dia de Tots Sans (nit del 31 d’octubre), Tots Sans (1 de novembre) i Dia dels Difunts (2 de novembre). De vegades, el Dia dels Difunts es confon amb el de Tots Sants, ja que és el dia […]

L’Oncle Sam i Columbia

Fixeu-vos si és conegut l’Oncle Sam que, sent una figura americana, nosaltres mateixos estem farts de veure’l. Bé, de fet, això no només indica que és conegut, sinó que també reflecteix el grau d’influència yankee. Però si us parlo de Columbia, la representació femenina dels Estats Units, potser ja no us sona tant. I si […]

La paraula “esclau”

Els orígens de la paraula “esclau” són enrevessats, polèmics i plens de teories. Parlem d’aquesta paraula en llengües com l’italià (schiavi), l’alemany (sklave), l’anglès (slave), el francès (esclave) o el castellà (esclavo), ja que en altres llengües té una arrel totalment diferent. Pensem que l’esclavisme ja era present a Grècia, Roma i a l’antic Egipte, […]

Romeu i Julieta

L’immortal William Shakespeare va donar forma a una de les tragèdies amoroses més famoses de tot el món: la història de Romeo Montesco i Julieta Capuleto. L’amor prohibit entre fills de famílies rivals a Verona és conegut per l’afany de superació dels problemes, el furtivisme i, sobretot, pel tràgic final. Julieta, al ser entregada en […]

La llegenda del flautista d’Hamelín

“L’any 1284, el dia de Sant Joan i Sant Pau, el 26 de juny. Un gaiter, vestit de molts colors, 130 nens d’Hamelín van ser seduïts i perduts al Calvari, prop de Koppen”. El Flautista d’Hamelín és una llegenda alemanya dels germans Grimm. Els fets són prou coneguts per la majoria: a Hamelín hi havia […]