Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Quan el dia 4 de novembre de 2008, Barack Obama va ser escollit com a 44é president dels Estats Units, molts nord-americans –i ciutadans de molts altres països— van creure complert el famós “I have a dream” de Martin Luther King. El famosíssim discurs del carismàtic líder afroamericà va marcar una fita memorable en la lluita en favor de la igualtat de drets entre persones blanques i negres, però no en va ser, en cap cas, el punt d’inici, ni molt menys el final. La història dels ciutadans afroamericans als Estats Units mai ha estat fàcil: des de la mateixa fundació del país es van veure abocats a treballar en condició d’esclaus. I si bé aquest cruel sistema va ser abolit, el racisme va seguir prosperant, i fins i tot augmentant, entre grans ventalls de la població blanca.

Els esclaus: desobeir gairebé és morir

El final de l’esclavisme va arribar després de la guerra de Secessió –que amagava molt més que aquest motiu—, però la idea que aquest sistema havia de desaparèixer es va anar forjant amb els anys. No va ser una il·luminació ni una croada personal de Lincoln. A moltes esglésies, des de dècades abans de la guerra, existia el debat sobre si era de bons cristians considerar inferiors a criatures humanes que, segons Déu, havien de néixer lliures. D’altra banda, s’ha de dir que aquests debats no van inquietar massa a les altes esferes polítiques, ja que no s’arribaven a resoldre mai. Davant les escasses perspectives i les desavinences sobre l’alliberament dels esclaus, l’actitud que van adoptar alguns cristians va ser la de tractar els seus de la millor manera possible. Aquesta era, en gran mesura, la realitat d’aquelles persones que posseïen un o dos esclaus domèstics.

Representació de la insurrecció de Nat Turner. Font: wikipedia.
Representació de la insurrecció de Nat Turner. Font: wikipedia.

Mentrestant, la situació a les grans plantacions era diametralment oposada; allà no arribaven els debats ni cap mena de voluntat emancipadora. No només per una qüestió ideològica, sinó sobretot per una d’econòmica: l’esclavisme era el sistema que sustentava tota l’economia sudista. Davant aquesta situació, la desobediència que podien presentar els esclaus es manifestava, fonamentalment, en dues opcions: intentar fugir o intentar revoltar-se; la resposta d’alguns esclaus a la violència, injusta i cruelment legal, que s’emprava contra ells. Nat Turner, l’any 1831, va encapçalar la major de les revoltes esclaves, que es va cobrar la vida de 55 persones. Turner va ser detingut mesos més tard i executat a la forca, i la seva revolta va provocar un enduriment de la repressió i una supressió dels drets de les persones de raça negra a l’estat de Virgínia. Tot i això, s’ha de dir que la revolta de Turner no va ser la més nombrosa: vint anys abans, el 1811, Charles Deslondes va aconseguir reunir un exèrcit de fins a 500 esclaus. Va recórrer diverses plantacions en cerca de suports, i això va ser la seva perdició: els propietaris esclavistes van donar la veu d’alarma, i una milícia d’homes blancs, més nombrosos i ben equipats que els esclaus, van esclafar l’aixecament amb gran violència: 80 esclaus van ser ajusticiats, 50 d’ells decapitats.

Pel que fa als esclaus fugitius, la seva situació era també molt complicada. Si no aconseguien fugir, se’ls acostumava a aplicar càstigs físics molt severs i se’ls exposava a situacions humiliants, quan no se’ls ajusticiava. I si la seva fugida tenia èxit, en qualsevol moment podien ser capturats i retornats a la plantació, on eren víctimes dels maltractaments abans esmentats.

La desobediència entre els esclaus tenia un marge d’acció molt limitat, enormement condicionat per una legalitat brutalment implacable contra ells que desembocava en uns càstigs sense mesura. Si ho comparem amb la desobediència civil dels afroamericans de mitjans i últim terç del segle XX, veurem que hi ha clares diferències. La primera, evidentment, de context: la situació entre els esclaus del segle XIX i la dels homes negres lliures de 1950, presenta àmplies diferències tot compartint l’estigma racial. La segona, de mètodes: les anteriors diferències de context van provocar que els diversos col·lectius adoptessin una forma de lluita o una altra. Així, la lluita per la consecució de la igualtat racial a la segona meitat del segle XX va apostar pel pacifisme, un fet que va venir donat per la mentalitat social de l’època, l’aparició de la premsa de masses i la seva condició de ciutadans lliures.

La lluita abans de Rosa Parks

S’acostuma a dir que el boicot als autobusos de Montgomery l’any 1955 és l’inici de la lluita per la igualtat de drets racials als Estats Units. Realment, el que va significar va ser un pas endavant en aquesta lluita, un fet diferencial, però cal situar-nos en context i antecedents abans d’arribar fins aquí.

Els esclaus van ser alliberats de iure fins i tot abans del final de la Guerra de Secessió, però la seva condició social, remuneració i treballs als quals es van veure abocats no van contribuir a millorar la seva condició. Segles de racisme no es podien esborrar d’un dia per l’altre mitjançant una llei o per la força de les armes. Els nous homes lliures, a més, no van ser reconeguts com a ciutadans fins al 1868 – tres anys després de finalitzar la gerra—, i  van patir la violència de grups racistes i d’extrema-dreta, com el Ku Klux Klan. El 1870, la quinzena esmena a la Constitució decretava que un ciutadà no podia ser privat de votar per la seva condició d’ex-esclau, tot i que a estats com Texas va haver-hi traves fins a 1944. De fet, va ser tota una odissea aplicar les lleis constitucionals i superar tots els tecnicismes emprats als estats del Sud per evitar que es fessin efectius els drets civils dels ciutadans afroamericans. Delaware, per exemple, va rebutjar l’aplicació de la tretzena esmena, la que alliberava els esclaus. Aquest és un cas curiós d’un estat que, tot i ser partidari a l’esclavisme de la forma més aferrissada, va mantenir-se dins de la Unió durant la guerra civil americana. En definitiva, tot i la derrota dels estats esclavistes a la guerra i que el govern va intentar que s’apliquessin les lleis per l’alliberament dels eslaus i per garantir-ne els drets, des de Sud es va fer tot el possible per mantenir l’statu quo anterior a la guerra. La majoria dels estats no van acceptar la tretzena esmena fins que no se’ls va imposar, i altres la van ratificar de manera simbòlica amb molts anys de retard, com va fer Mississipí… l’any 2013.

Durant els anys posteriors a la Guerra Civil, les prioritats del govern dels Estats Units es van anar allunyant de l’equiparació de drets entre blancs i negres. El conflicte havia fet molt mal, el procés de reconstrucció va ser llarg i costós i l’explosió econòmica del país va anar silenciant el “tema sudista i racial”. Però per aquells que vivien la desigualtat cada dia, aquells la vida dels quals estava condicionada pel seu color de pell i que patien discriminacions sistemàtiques, era impossible que oblidessin aquesta lluita i no la posessin en primer terme: per necessitat, dignitat i humanitat. L’any 1909 es va fundar l’NAACP, “National  Association for the Advancement of Colored People”: és a dir, l’associació nacional pel progrés de les persones de color. Tot i aquesta denominació i l’objectiu que perseguien, l’associació estava formada per persones de diverses procedències i races, amb predominança d’homes blancs i una important participació de la comunitat jueva. Durant anys va ser una organització pionera en la lluita pels drets de les persones negres, organitzant manifestacions i influint a nivell polític, però es va topar amb un govern amb altres prioritats –les dues guerres mundials, per exemple— i uns estats sudistes impenetrables, que actuaven com un bloc homogeni contra qualsevol amenaça de progrés pel que fa a les qüestions racials.

No va ser fins acabada la II Guerra Mundial que les autoritats federals van posar-se a treballar de forma més insistent en aquest sentit, que fins aleshores havia quedat en un segon terme. Això no vol dir que durant el conflicte armat no existís consciència a nivell social, al contrari: va ser durant aquesta guerra quan més es van enfortir les manifestacions en favor dels drets civils. El govern de Harry Truman va eliminar la discriminació racial als llocs de treball federals i a les forces armades, però ràpidament va quedar clar que per qualsevol altre avenç, la iniciativa l’havia de prendre la població; especialment durant l’època d’Eisenhower. Tretze pares d’alumnes afroamericans va marcar una gran fita l’any 1954, amb el cas “Brown contra el Consell d’Educació de Topeka”, que va acabar decretant que les escoles segregades vulneraven el dret d’igualtat educativa. Fins aleshores imperava el “separats però iguals”: les escoles no havien d’estar segregades obligatòriament, això era il·legal, però sí que tenien aquesta possibilitat. És un dels tecnicismes que hem esmentat i que va mantenir un pols permanent contra la igualtat racial, però la denúncia d’aquests pares va marcar una fita històrica amb la resolució de la Cort Suprema dels Estats Units.

Un clar camí a seguir

Marxa organitzada durant el boicot als autobusos de Montgomery. Font: www.socialistalternative.org
Marxa organitzada durant el boicot als autobusos de Montgomery. Font: www.socialistalternative.org

I és en aquest context quan, l’any 1955, la població afroamericana va decidir organitzar un boicot als autobusos de Montgomery; el motiu va ser la detenció de Rosa Parks, una ciutadana de raça negra que va ser arrestada per negar-se a cedir el seu seient a un home blanc. La vaga es va allargar durant més d’un any, un temps en el qual la comunitat afroamericana va demostrar la seva unitat, força i excel·lent capacitat organitzativa. El final de la vaga va venir donat per una gran victòria: no només per la sentència que decretava il·legal la segregació racial als transports públics, sinó també pel triomf de la lluita pacífica i la desobediència civil. Des d’aleshores es va obrir un camí en què els afroamericans van sortir mot reforçats en ànims, i amb esperança de seguir acumulant triomfs en la lluita per l’equiparació de drets. Havia quedat clar que el govern començava a prendre’s amb més seriositat l’objectiu d’acabar amb la segregació, però també que havien de ser els afroamericans els que donessin el primer pas. La majoria d’ells van seguir escollint un model de lluita pacífica que, combinat amb unes reivindicacions justes i honestes, van fer que bona part de l’opinió pública es situés a favor seu. L’any 1956, el boicot als autobusos es va repetir a la ciutat de Tallahassee, Florida, amb una nova sentència favorable per acabar amb la segregació al transport públic. Però fins i tot aquesta victòria, i també la dels autobusos de Montgomery, va haver de ser avalada per la lluita de la població: els Freedom Riders van ser una organització que va vetllar pel compliment de les sentències que declaraven inconstitucional la segregació al transport públic, i van ser durament atacats per la violència supremacista blanca.

La dècada de 1960 no va ser fàcil ni tranquil·la per la comunitat afroamericana, però va resultar decisiva en la seva lluita. L’administració del president John F. Kennedy, en un principi, no va intervenir de forma enèrgica en les reivindicacions de la comunitat afroamericana, però la força dels esdeveniments va forçar una major voluntat política. L’any 1963, diversos col·lectius d’afroamericans van decidir d’intentar acabar amb la segregació racial als comerços de Birmingham, Alabama (mateix estat que Montgomery, allà on la segregació estava més estesa i arrelada entre la població). El seu desafiament pacífic, basat en ocupació d’edificis i manifestacions no violentes, va ser brutalment reprimida per Bull Connor, el comissionat de seguretat pública de la ciutat, d’extrema dreta i simpatitzant del Ku Klux Klan. Les imatges dels manifestants, entre els quals hi havia nens, atacats amb gossos policies i canons d’aigua, van commocionar al país i van obligar als polítics a no mirar cap a un altre costat. Martin Luter King, líder visible de la manifestació, va ser empresonat sota un règim molt estricte de confinament en solitari, però l’enèsim capítol repressiu va portar a una nova victòria: va finalitzar la segregació a la majoria de comerços del centre de Birmingham, es va alliberar als empresonats en les manifestacions i es van obrir nous canals de diàleg entre líders negres i blancs.

La "Marxa sobre Washington pel treball i la llibertat" va mobilitzar més de 200.000 persones. Font: wikipedia.
La “Marxa sobre Washington pel treball i la llibertat” va mobilitzar més de 200.000 persones. Font: wikipedia.

King va encapçalar, pocs mesos després, una gran manifestació que va acabar al monument a Lincoln, on va pronunciar el seu famós discurs. Dies  més tard, després de l’enèsima reivindicació i mostra de força de la comunitat afroamericana: John F. Kennedy va pronunciar un discurs televisat en que parlava de l’obligació de la nació d’aconseguir la igualtat entre tots els ciutadans. Aquest cop d’efecte del president va venir acompanyat d’un altre: per primera vegada, un afroamericà va ser nomenat per un càrrec públic: Thurgood Marshall, membre de l’AANCP, va ser escollit com a jutge federal. Durant aquests anys, el moviment pels drets civils dels afroamericans també va cobrar un nou impuls al confluir amb el moviment pels drets civils de les dones, i van unir esforços. Mesos més tard, Kennedy va ser assassinat i Lyndon Johnson va finalitzar el programa legislatiu: la llei de drets federals, promulgada el 1964. Amb ella, el govern dels Estats Units va aprovar la Llei de Drets Civils, que dotava de plenes competències al Govern Federal per prohibir la discriminació racial. Entre d’altres mesures, decretava il·legal la segregació als llocs de treball. El títol complet de la llei parla per si sol: Una llei per fer complir el dret constitucional a votar […], contra la discriminació en allotjaments públics […], per protegir els drets constitucionals en l’educació pública […], per prevenir la discriminació en programes assistits del govern federal […].

Però no tot eren progressos per a la comunitat negra: Luther King rebia pressions a dues bandes. Primer, per part d’un govern encapçalat per Lyndon Johnson , que li demanava que pacifiqués els ànims. La relació de King amb el president va arribar a ser estreta, però es va deteriorar quan el líder negre va començar a ser una de les cares més visibles contra la guerra de Vietnam. I d’altra banda, els sectors afroamericans més partidaris de la violència també van pressionar a King, demanant-li accions més contundents.

Aquestes reclames de contundència van venir per part de sectors del Black Power, un conglomerat de moviments que proclamaven l’autodefensa, l’emancipació de les persones de raça negra, i que en alguns casos eren favorables al separatisme: una nació per cada raça. Un dels grups que integraven aquest ampli conjunt del poder negre era el partit Panteres Negres, tot i que en el seu cas no volien lluitar per dues nacions separades, sinó per la unió de la classe obrera, sense distinció de races, contra el model productiu capitalista. Aquesta organització va adoptar un estil enginyós d’autodefensa, en què aprofitava la legalitat per defensar a la comunitat afroamericana: intimidaven amb armes de foc als policies, que tenien per costum utilitzar la brutalitat física contra les persones  negres. Portar armes de foc no estava prohibit, i cap policia tenia ganes de saber si les que duien les Panteres Negres estaven carregades o no. Però a part d’aquestes brigades enginyoses, que van resultar molt útils, les Panteres Negres van tenir una immensa labor social: amb els donatius dels seus membres, es van posar en marxa programes per ajudar a les persones més desfavorides –com els esmorzars gratuïts o clíniques dentals— i es van crear les Escoles d’Alliberació –que optaven per un model que trencava amb l’educació racista i segregada.

El final del camí?

La dècada de 1960 també va tenir molts altres episodis reivindicatius i tràgics. Els sectors més extremistes sempre havien infligit una dura violència contra la comunitat afroamericana, i van fer d’aquests atacs la seva forma de resposta a qualsevol pas endavant en el final de la segregació.  A més dels aldarulls i la violència desbocada a Montgomery, altres ciutats van viure greus incidents. L’any 1960, diversos estudiant afroamericans de Carolina del Nord van demanar que se’ls atengués al mostrador per a blancs. Quan se’ls va demanar que marxessin, van organitzar una asseguda massiva en senyal de protesta. El 1962, James Meredich va tenir problemes, a causa de la seva raça negra, per entrar a la Universitat de Mississipí. Durant aquests anys, les protestes contra la segregació, la majoria pacífiques, van ser habituals a les universitats estatunidenques. Més violents van ser, en canvi, els enfrontaments de 1964 a Watts (Los Ángeles), o els de 1967  a Detroit, amb 48 víctimes.  Entremig, el 1965, Malcom X, líder afroamericà proper a Black Power, va ser assassinat: oficialment per un musulmà negre, però amb diverses teories que apunten interessos de l’FBI per fer desaparèixer al líder afroamericà de Nació de l’Islam.

Va haver-hi un punt d’inflexió en la lluita pels drets racials, un instant que va trencar el pacifisme i va impulsar a una part de la comunitat negra a optar per una lluita violenta. L’any 1968, va ser assassinat Martin Luther King. No era un líder qualsevol: era la imatge de l’esperança i la reivindicació, era aquella persona que havia liderat tantes victòries per a una comunitat molt maltractada. El seu assassinat va ser l’espurna que va encendre unes flames que ja portaven anys caldejades, i molts afroamericans van plantejar-se la lluita violenta, i alguns van optar per aquesta via. M’agradaria acabar aquest article de manera lineal, i explicar que després de la Llei de Drets Civils de 1964, la lluita es va poder donar per finalitzada i que avui dia ja és una fase més que superada. Però la història no és lineal (o, com a mínim, no ho és sempre), i el cert és que l’escletxa racial segueix sent evident als Estats Units. O potser hem oblidat els tristos episodis de Charlottesville? O els abusos de poder i assassinats de ciutadans negres a mans de policies blancs? I si bé és cert que la llei de 1964 va tenir uns efectes gairebé immediats en molts àmbits, i que va contribuir al compliment d’uns drets que ja feia anys que s’havien establert, també és veritat que la qüestió de base no es solucionarà només amb la legalitat.

La lluita dels afroamericans i afroamericanes als Estats Units no hauria estat factible sense la desobediència civil. Lluitar per uns drets, per unes victòries i fins i tot per l’aplicació d’aquestes victòries. Si haguessin optat simplement per no lluitar i deixar l’acció a mans del govern, a dia d’avui els seus drets encara serien trepitjats. Si haguessin optat per la lluita agressiva, haurien entrat en una espiral de violència: un camp en què la ultradreta blanca n’era una experta, i haurien deixat un rastre encara major de víctimes i uns resultats polítics i socials molt menys efectius als que es van obtenir amb la desobediència i la resistència pacífiques. La desobediència civil dels homes i dones negres dels Estats Units –i  també dels nens— es va basar en manifestacions i ocupació d’edificis, però també en actes tan corrents com seure a un autobús, esperar torn a un taulell, beure aigua d’una font o entrar a la universitat. Aquests actes eren un símbol de rebel·lia en si mateixos, tant per representar drets bàsics com pel fet que se’ls neguessin. Cada vegada que pensem en Martin Luther King i el seu famós I have a dream, recordem totes i cadascuna de les persones que van lluitar per aquest somni, en tots aquells que no van viure per veure’l, i en els qui durant molts anys van haver de passar per malsons diaris fins a aconseguir-ho.

Font: Pinterest.
Font: Pinterest.
Read More

Estem tristament acostumats a veure incidents racistes als Estats Units, normalment en forma de crims policials contra ciutadans negres i protestes contra aquests. Al llarg dels últims anys aquests fets han augmentat, deixant constància de què l’esclavisme es va abolir, però el racisme no. El racisme és inherent a qualsevol societat, fins i tot a les que considerem més avançades, com les nòrdiques; però a l’estatunidenca, hereva d’una història molt particular, encara hi és més present.

Aquest agost van saltar totes les alarmes: a Charlottesville, Virgínia, es va declarar l’estat d’excepció després d’una manifestació d’extrema-dreta, que exaltava la supremacia blanca. Un noi de 20 anys va atropellar premeditadament un grup de ciutadans, deixant una persona morta i diverses ferides, en un acte que si l’hagués comès una persona de diferent religió o ascendència, hauria encès el discurs més exaltat de Donald Trump. Durant els aldarulls va haver-hi desenes de ferits i diverses imatges que quedaran a la retina, com el grup de persones blanques portant torxes. I aquesta vegada, els avalots no van venir provocats per violència, sinó per la proposta de retirada d’una estàtua de Robert E. Lee, general de l’exèrcit confederat i tot un símbol nacional als estats que es van rebel·lar, entre ells Virgínia. Evidentment, aquesta va ser la causa última, el detonant definitiu, però si volem entendre el perquè de la reacció social, ens hem d’endinsar en la història.

Una guerra fraticida (i evitable).

El dia 9 d’abril de 1865 va finalitzar la Guerra de Secessió, o Guerra Civil Americana. Aquest conflicte va iniciar-se just quatre anys abans, l’abril de 1861. El balanç final va ser catastròfic: més de 600.000 morts, als quals si hi sumem els ferits, arriben a una xifra de gairebé un milió d’afectats. També hauríem de tenir en compte les vídues, persones que es van suïcidar, nens orfes, camps que es van quedar sense llaurar i negocis afectats. Però encara va haver-hi altres conseqüències: un sagnant epíleg amb l’assassinat d’Abraham Lincoln i, sobretot, una fractura social que dividia als Estats Units pràcticament en dos països diferents: el Nord i el Sud.

Aquesta fractura ja existia abans del conflicte, es va anar forjant amb la història del país. Des del moment de la seva colonització per homes i dones procedents d’Anglaterra, els Estats Units van desenvolupar dos models territorials. El del Sud va estar  dominat per plantacions de tabac, canya de sucre i cotó; mentre el Nord es va anar industrialitzant amb el pas dels anys, el Sud es mantenia rural, agrícola i dedicat gairebé de forma exclusiva a l’obtenció de matèries primeres.

Amb el pas de les dècades, les diferències es van fer cada vegada més evidents, i la unitat del país va tremolar quan Abraham Lincoln va ser escollit president: era evident que, si ell era escollit, intentaria abolir l’esclavitud. I just després de conèixer el resultat de les eleccions, va començar la secessió d’estats sudistes que no volien permetre de cap manera que s’acabés amb el seu sistema econòmic. Evidentment, hem de deixar clar que aquest no va ser l’únic motiu de desavinença: les diferències entre Nord i Sud eren tan grans que feien gairebé impossible dirigir el país políticament amb mesures que afavorissin als dos territoris: existia polèmica sobre l’estratègia ferroviària, els impostos, sistema financer… de fet, ja va haver-hi diferències entre els territoris des del moment en què es va haver de decidir quin seria el sistema electoral.

Carolina del Sud va ser el primer estat a escindir-se: ho va fer el 20 de desembre de 1860. Entre gener i febrer de 1861 van prendre la mateixa decisió Mississipí, Florida, Alabama, Geòrgia, Louisiana i Texas. Uns mesos més tard també ho farien Virgínia, Arkansas, Carolina del Nord i Tennessee. Tots aquests estats es van separar de la Unió bans de què Lincoln pregués possessió del càrrec: el president sortint, Buchanan, pràcticament no va adoptar cap mesura per frenar l’escissió, i les poques que va prendre van ser més incendiàries que conciliadores. La lluita armada s’hauria pogut evitar amb molta voluntat política i una major reflexió d’un Sud temerós de la seva decadència. Però cap de les dues coses va arribar.

Robert Edward Lee, comandant general de les forces terrestres i navals confederades. Font: wikipedia.
Robert Edward Lee, comandant general de les forces terrestres i navals confederades. Font: wikipedia.

D’ençà va esclatar la guerra el Sud va tenir pressa per acabar-la, i va adoptar una postura ofensiva davant el conflicte. En tenir menys població, pitjors comunicacions i una indústria molt menys desenvolupada que la del Nord, que representava menys i pitjor material pels soldats, el temps corria en contra seu;  no es podien permetre una guerra de desgast perquè la perdrien. De fet, era tan evident que la guerra seria molt perjudicial per al Sud, guanyessin o perdessin, que Lincoln la considerava improbable fins que va esclatar. Tot i que les primeres victòries van ser favorables als confederats, la seva inferioritat va acabar resultant massa pesada. La batalla de Gettysburg (1863) no va ser l’última, ni tampoc la definitiva per la derrota, però sí la que va fer canviar el tombant de la guerra: el Sud passava ara a una posició defensiva, i tot que els soldats van plantar batalla fins al final, sabien que tard o d’hora acabarien derrotats. Arribava la guerra que el Sud no volia. Finalment, Richmond –capital de la confederació—va caure en poder de les tropes unionistes l’1 d’abril de 1865, i el dia 9 del mateix mes el general Robert E. Lee, representat en l’estàtua de la polèmica a Charlottesville, va rendir les seves tropes. El final del conflicte armat va suposar el que ja s’esperava: el final del Sud com s’havia conegut fins aleshores. El seu sistema econòmic i productiu quedava desmembrat, alhora que havien perdut molts homes en edat activa per treballar, ja fos per mort en combat, per malalties o amb membres amputats. Dels 9 milions de persones que s’estima que tenia el Sud l’any 1961, gairebé mig milió es van veure afectats greument –morts o ferides molt greus–, i 3,5 milions eren esclaus negres que van canviar de condició social. El Nord també va tenir nombroses baixes, però la seva població de 22 milions de persones va poder mantenir l’economia durant i després de la guerra.

A sobre, va haver-hi una altra conseqüència d’aquesta guerra que va enfonsar el Sud, o més ben dit, el seu model econòmic. Durant els anys anteriors al conflicte, des de Washington es van proposar diverses lleis que afavorien al Nord. Ja hem dit que eren dos països amb interessos diametralment oposats: metre al Sud interessava un lliure comerç amb altres països per exportar les seves matèries primeres, al Nord preferien uns aranzels alts a les duanes perquè els productes elaborats al mateix territori tinguessin un preu més competitiu que els que podien arribar de l’estranger. És només un exemple de fins a quin punt podien diferir els interessos entre uns i altres. En tot cas, amb l’esclat de la secessió, tots els congressistes del Sud van abandonar els seus llocs a Washington, ja que entenien que el seu país era la Confederació. Evidentment, el govern dels Estats Units mai va reconèixer als estats rebels com a país, i Abraham Lincoln no va ser només el president de la Unió durant la guerra, sinó del tots els Estats Units. Durant els anys de conflicte, va estar governant sense oposició pel que fa a reclamacions del Sud i lleis favorables al Nord. Quan la guerra va finalitzar, les lleis ja estaven aprovades serien efectives a tots els territoris dels Estats Units.

Per tant, l’abril de 1865, la situació del Sud era de derrota total: amb un sistema productiu escapçat, més del 20% dels seus homes morts o ferits, negocis arruïnats, camps agrícoles –la base de l’economia— desatesos, amb un seguit de lleis que impossibilitaven que la seva economia continués amb la mateixa dinàmica que fins aleshores. I sobretot, amb un sentiment de derrota, de rendició incondicional. De la mateixa manera que avui diem que l’aplicació d’un article constitucional no fa desaparèixer les idees i posicions polítiques, la derrota per les armes no va fer que els sudistes volguessin adoptar el model social i productiu del Nord, i encara molt menys que tinguessin un sentiment de pertinença a un país en comú. Ans al contrari: la sensació majoritària va ser de ressentiment. Aquest sentiment no hem de menystenir-lo, ja que al llarg de la història s’ha vist el que pot causar una derrota. Als territoris secessionistes del Sud hem de dir que, en principi, no se’ls van aplicar condicions severes: Lincoln va voler tancar ferides. Es van aprovar lleis perquè els ciutadans sudistes poguessin desenvolupar càrrecs públics i es van condonar els deutes que el Sud havia acumulat durant la guerra. El sentiment sudista no era contrari a la Unió per les condicions imposades, sinó per la mateixa derrota i tot el dolor sofert durant la guerra, i perquè les diferències ja venien des de molt abans i ens van aguditzar amb la guerra.

Reconstrucció: el ressentiment d’uns i la por dels altres.

Representació gràfica de membres de Ku Klux Klan i altres grups que s'oposaven a la Reconstrucció. Font: britannica.com
Representació gràfica de membres de Ku Klux Klan i altres grups que s’oposaven a la Reconstrucció. Font: britannica.com

Lincoln va pronunciar un discurs acabada la guerra, abans de ser assassinat. Frases com “tots els homes són creats iguals” tenien molt poca incidència en la mentalitat sudista. I de la mateixa manera que els confederats no acceptaven que els ciutadans negres fossin iguals que ells davant la llei i les urnes, els ciutadans del Nord no acceptaven que uns rebels que s’havien separat de la Unió tinguessin aquests mateixos privilegis. La reconstrucció del Sud va ser costosa, la reconciliació era encara més complicada i al Sud van quedar molts sentiments favorables a la confederació. En aquest cas hem d’atorgar al racisme el paper que li pertoca: no l’hem de menysprear o obviar, però tampoc reduir-ho tot a ell. És evident que l’esclavisme es sostenia sobre el racisme, i que alguns partidaris del Sud, després de la derrota i la rendició incondicional, van decidir mantenir la lluita amada: fos en petits exèrcits no oficials o integrats dins del Ku Klux Klan. Podríem parlar molt d’aquesta organització, però pel cas que ens ocupa cal remarcar que van instaurar un regne del terror no només per als ciutadans negres, sinó també per als membres del partit republicà –el d’Abraham Lincoln—, arribant a assassinar a alguns dels seus membres. A més, a alguns estats com Tennessee existien altres grups com els Jaquetes Gorgues, que es dedicaven a desarmar als veterans afroamericans de la Guerra de Secessió. En paraules de Paul Johnson, “abans de la guerra civil, els sudistes menyspreaven i de vegades temien als negres. Després de la guerra, van aprendre a odiar-los”. Tots aquests grups tenien un ventall d’ideologies al seu interior, que anaven des dels simplement conservadors fins a l’extrema-dreta més racista, i es van oposar amb força a la Reconstrucció del Sud.

Aquesta Reconstrucció va ser un altre gran inconvenient. Un cop assassinat Lincoln, va ser el vicepresident Andrew Johnson qui va seguir el full de ruta de la reconstrucció dissenyat per l’expresident. El problema és que ell tenia molt menys pes polític que Lincoln i que no tothom estava a favor d’una Reconstrucció ràpida i conciliadora: no eren poques les opinions al Nord que desconfiaven de què els confederats poguessin accedir al poder. Als estats sudistes es va donar als homes de raça negra, teòricament lliures, la condició de “peons” i se’ls assignava tasques de servitud o treballs agrícoles. Això va desencadenar la fúria de l’ala més abolicionista del Nord i els va donar un motiu més per reclamar polítiques que castiguessin al Sud amb extrema duresa. Aquest sector va prendre cada vegada més força fins a convertir-se en el dominant del poder després de les eleccions de 1866, i aleshores sí que es van aplicar dures condicions sobre el Sud, al que consideraven “comunitats de rebels que vivien en anarquia”.  Des del Nord es va implantar un govern militar, es van prendre mesures inconstitucionals i pràcticament se’ls va imposar un Estat i un partit, i es va tenir cura de què les Constitucions dels Estats rebels les redactessin persones “de confiança”. Aquesta idea de Reconstrucció va generar encara més odi i menyspreu, i el tema sudista es va anar silenciant al llarg de les dècades posteriors gràcies a la gran expansió econòmica del país i a la I Guerra Mundial.

Entre el racisme i l’orgull de la història.

Han passat poc més de 150 anys des del final de la guerra, una guerra que com hem vist, no va acabar amb la rendició. La derrota no va frenar un sentiment de malestar contra un país, amb capital a Washington, que ells consideraven diferent del seu i que defensava uns interessos totalment oposats. Al Sud, aquests sentiment ha perviscut al llarg dels anys, i no precisament de forma minoritària. Fins fa dos anys, la bandera confederada encara era present a l’escut del Senat de Florida, juntament amb altres com la britànica o l’estatunidenca, bona mostra de què realment la Confederació va ser, per sentiment, un territori equiparable a d’altres països. També va ser fa dos anys quan Carolina del Sud va aprovar retirar la bandera confederada del Capitoli, després de ser-hi instaurada el 1961 en protesta pel final de la segregació racial. Aquestes decisions de l’any 2015 van ser una resposta a l’assassinat, dins d’una església, de nou persones de raça negra per part de Dylan Roof, un noi de 21 anys que havia deixat clara la seva ideologia al fer-se diverses fotos amb la bandera confederada, la de l’apartheid sud-africà o cremant la dels Estats Units. No va escollir una església a l’atzar: la de Charleston va tenir un paper important en la lluita per la igualtat racial i els drets de les persones de raça negra.

A Nova Orleans, una estàtua del general Lee ja va ser retirada i va causar protestes, tot i que no de la magnitud de Charlottesville. Font: mercurynews.com
A Nova Orleans, una estàtua del general Lee ja va ser retirada i va causar protestes, tot i que no de la magnitud de Charlottesville. Font: mercurynews.com

A part de les banderes i l’estàtua de Robert E. Lee, es calcula que hi ha uns 1500 monuments, a més de carrers amb noms de generals o membres destacats de la Confederació, com el seu president Jefferson Davis. Aquests monuments van tenir un auge important en moments de màxima lluita per part de les persones de raça negra per aconseguir la igualtat de drets: és evident que existeix una gran assimilació entre Confederació, esclavisme i racisme. La lluita del Sud per un sistema pervers i deshumanitzat fa sentir orgullosos els que s’autoanomenen hereus de la tradició blanca sudista, i ni als estats Units ni a enlloc s’ha fet reflexió ni pedagogia per entendre que les causes de la guerra van ser molt més profundes, i encara se n’ha fet menys sobre els pocs miraments del Nord durant la Reconstrucció. Per tant, existeix una connexió directa entre el Sud com a gran defensor del racisme i és un reclam important per als sectors ultradretans: aquest són els que es van manifestar a Charlottesville, els que segueixen mantenint més d’un miler d’afiliats al Ku Klux Klan, els que assassinen a persones pel seu color de pell i els que donen, en moltes ocasions, suport explícit a Trump. De fet, Virgína –recordem, estat al qual pertany Charlottesville— ha estat un dels indrets on més grups d’extrema-dreta han proliferat. Però també hi ha una altra interpretació confederada amb adeptes: l’orgull d’alguns ciutadans pel que per ells va ser un país. La memòria dels que van lluitar per defensar-lo i el record de què la Reconstrucció es va portar de manera poc equilibrada. El Sud es va reconvertir i adaptar al desenvolupament del Nord, van formar part dels Estats Units en la seva conversió en potència mundial, però no obliden les seves arrels ni el capítol més dramàtic de la seva història.

Aquesta segona tendència, que ha anat guanyant pes amb les generacions, la tenen molt en compte els líders polítics a l’hora de referir-se a una ferida que encara no ha cicatritzat. Quan Abraham Lincoln, just acabada la Guerra de Secessió, va escoltar I Wish I Was in Dixie –l’himne no oficial confederat—, va dir que li semblava una cançó preciosa i que no s’havia de prohibir. Barack Obama, conscient de l’excepcionalitat del territori sudista, va afirmar durant la seva presidència que la retirada de la bandera confederada no era una ofensa al valor dels soldats del Sud, sinó el reconeixement de què la causa per la que van lluitar, l’esclavisme, era errònia. I de cara al futur, si res no canvia, seguirem veient aquest respecte cap a una interpretació del que va ser el Sud mentre es segueix manifestant la cara més radical d’aquest. Aquells que es van aferrar a la lluita armada en finalitzar la guerra, ara només els queda aferrar-se als monuments… i fer tornar ells mateixos la violència.

Read More

L’ús del terror com a arma política. Amb aquest títol tan aclaridor es presenta la XXXII edició del curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau, que es desenvolupa entre els dies 7 i 12 de juliol a Sant Cugat del Vallès. Davant una vuitantena de persones, dediquen el primer dia del curs a un repàs històric a aquest terror com a arma política, en un recorregut que passa per l’Àfrica colonial, el franquisme i diverses etapes d’Orient Mitjà.

 

Beirut, la ciutat sense sirenes

Joves obxervant, des d'un descapotable, l'estat d'un barri de Beirut després de què la ciutat fos bombardejada. Fotografia d'Spencer Platt, premi World Press Photo de l'any 2006. Font: numerof.com
Joves observant, des d’un descapotable, l’estat d’un barri de Beirut després de què la ciutat fos bombardejada. Fotografia d’Spencer Platt, premi World Press Photo de l’any 2006. Font: numerof.com

Tomàs Alcoverro és corresponsal del diari La Vanguardia a Beirut, ciutat on ha viscut durant més d’una dècada. La capital libanesa ha estat castigada per quinze anys de conflicte armat, i Alcoverro ha estat testimoni directe de bona part d’aquests fets. Les seves paraules reflecteixen l’experiència no només d’un expert en Beirut, sinó també en l’escenari polític dels conflictes al món àrab. Ens parla de conceptes que, de vegades, als europeus encara ens costen d’entendre, com ara guerra urbana de guerrilles, conflictes asimètrics, conflictes a diversos nivells en una mateixa guerra i fronts de batalla concrets. En efecte, a molts occidentals els estranyava que els beirutins poguessin anar a la platja o al cinema quan la seva ciutat estava en ple conflicte armat. Però lluny queden les trinxeres i les guerres de combatents tradicionals, quan l’acció armada es redueix a un perímetre concret d’una ciutat. A Beirut no hi havia cap sirena que avisés dels bombardejos: van passar a formar part del dia a dia, fins al punt que els habitants sintonitzaven la ràdio per assegurar-se de què no hi havia atacs massa a prop de casa seva.

Però no hem de perdre de vista la gravetat del conflicte. La guerra urbana amb objectius selectius i fronts de batalla determinats, té unes conseqüències més pèrfides del que ens imaginem. La destrucció del teixit social és una d’elles: quan Israel va bombardejar els barris xiites de la ciutat, els seus habitants van marxar cap a les zones cristianes i sunnites, que no eren objectius militars. Els veïns els van rebre bé, però van tenir “sort” de què aquesta situació “només” durés 40 dies. Si s’hagués allargat més, no sabem com hauria acabat.

L’any 1990, després d’una guerra civil que durava des de 1975, Beirut es va reunificar gràcies a un acord entre els Estats Units i Síria. Físicament, la ciutat torna a estar unida després d’un procès que va durar poques hores després de quinze anys de conflicte. Però les pors, els rencors i les suspicàcies continuen. Aquesta és una altra de les grans ferides gairebé impossibles de cicatritzar d’aquests tipus de guerres.

 

L’orígen històric del jihadisme

Mohamed Al Ghazali. Font: wikipedia.
Mohamed Al Ghazali. Font: wikipedia.

1111. No, no ens ha marxat el dit al teclejar: l’any mil cent onze va ser el de la mort de Muhammad Al-Ghazali, un filòsof persa que va escriure “El ressorgiment de les ciències religioses”, el segon llibre més llegit al món musulmà després de l’Alcorà. Javier Martín, delegat de l’agència EFE al nord d’Àfrica, explica com aquesta obra va acabar amb anys de pensament crític al món musulmà. Al mateix segle XII, la secta dels hashashins –paraula de la qual prové “assassí”–, es dedicava a assassinar, a plena llum del dia i amb el major nombre de testimonis possibles, a destacats líders polítics o religiosos. Si mirem endavant en el temps, l’any 1856 a l’Índia, un wahhabí va apunyalar al governador britànic d’aquell país. És considerat el primer atemptat suïcida de la història, ja que l’agressor sabia perfectament que seria abatut a l’instant per les forces de seguretat.

Així doncs, el jihadisme és fàcilment rastrejable al llarg de la història, no es tracta d’un fet contemporani. Actualment, n’estem vivint una fase més. Una fase de gran cruesa, que s’ha fonamentat al llarg de la història no només a causa de fets propis del món musulmà, sinó també, en gran mesura, a accions occidenals, ja sigui en forma d’intervencions armades o de colonialisme: als estats colonials els interessava un islam conservador per poder explotar millor les riqueses dels països.

Però on Javier Martín posa l’èmfasi és en el tombant dels anys 1978-1980. En molt poc temps, van succeir fets que van capgirar el món. Egipte va signar la pau amb Israel i va acabar el seu aïllament de 10 anys. Es va iniciar la revolució iraniana, un fet que va provocar que Aràbia Saudita passés a ser el millor aliat àrab dels Estats Units, i una expansió del wahhabisme –fins aleshores aïllat al golf pèrsic– per frenar el contagi de la revolució a d’altres països. Sadam Hussein va arribar al poder a Iraq el 1978, i un any després un grup de puristes van assaltar la Meca, amb un resultat fatídic: més de 400 persones van ser assassinades, no només a mans dels assaltants, sinó també de les forces d’elit franceses i pakistaneses, encarregades d’abatre els ocupants. Els assaltants clamaven contra una monarquia saudita corrupta i indigna, que havia traït els principis de l’islam en aliar-se amb els Estats Units. El resultat, més enllà de les víctimes i la commoció al món musulmà, és una monarquia saudita encara més conservadora gairebé 40 anys després de l’assalt.

 

Franco, un vell conegut.

A casa nostra no ha faltat l’ús del terror per part de l’Estat. El franquisme n’és l’exemple més clar, tot i que l’historiador Pau Casanellas recalca que aquest període s’insereix en un moment general de major brutalitat a nivell mundial. Els avenços en noves tecnologies van propiciar una repressió molt més crua, com queda reflectit en la violència colonial, la repressió després de la Revolució Russa de 1905 o diverses matances d’armenis.

Tot i el context de major brutalitat, Casanellas també va posar de manifest que la de Franco va ser la dictadura més violenta de totes, només superada per la de Croàcia i, evidentment, els camps d’extermini nazis. El terror es va manifestar en execucions, presos polítics, i un ferri control social fins al mateix final del règim. A les manifestacions, l’Estat no només no restringia l’ús d’armes de foc per part de la policia, sinó que els donava una empara legal. A més, un cop acabada la dictadura, els hereus de Franco van continuar amb un terror institucionalitzat i amb cobertura democràtica. Per més que el dictador morís l’any 1975, el terror i la violència no ho van fer: només cal veure la transició espanyola, un cop més al ‘top’ europeu de violència, només superada per la de Romania.

 

Colonialisme a l’Àfrica: violència puntual o sistemàtica?

És molt el que desconeixem de l’Àfrica. Tot i ser el continent més proper a casa nostra i el bressol de la humanitat, la seva història ha estat molt oblidada. Eduard Gargallo és investigador del Centre d’Estudis Africans i del Centro de Estudos Internacionais (Lisboa), i un dels millors coneixedors a Catalunya de la història d’Àfrica. Després de la seva conferència, té l’amabilitat de concedir-nos una entrevista:

-El terror colonial a l’Àfrica va ser puntual o va ser un fet sistemàtic?

-Hi va haver casos de tot. En general va ser una cosa puntual, o esporàdica, en la major part del temps a la majoria de territoris. Però és cert que, de forma puntual i en algues èpoques o en algunes colònies específiques va ser més sistemàtic i es va aplicar de forma més generalitzada; dependria de cada cas particular.

-Aleshores, quins serien els moments àlgids d’aquest terror? 

-Bàsicament, existien dues possibilitats: una era el terror com a resposta a actes de resistència africans, i això depenia també en cada cas d’en quines èpoques i en quins anys els africans o grups d’africans van respondre en forma de violència a l’estat colonial i va haver-hi aquesta repressió en la seva contra. En altres casos, no responia a una resistència dels africans, sinó que era una cosa més sistemàtica de com estava estructurat l’estat; això possiblement, a les primeres dècades de colonialisme, era més freqüent que no pas posteriorment.

-Parlem d’un cas més concret, per exemple el de l’Estat Lliure del Congo. La violència va començar a finals del segle XIX, i al primer quart del segle XX va haver-hi funcionaris que admetien témer quedar-se sense població i sense mà d’obra. Què va succeir en aquest cas?

Eduard Gargallo. Font: twitter.com
Eduard Gargallo. Font: twitter.com

-Era un estat sota el control del rei Leopold II, i en aquest cas la violència va ser sistèmica i generalitzada. Va ser provocada pel fet que era un estat en bona part privat, depenia directament del rei. No tenia una estructura administrativa professionalitzada com podien tenir les altres metròpolis colonials, en el qual es va exercir una intensa pressió per explotar els recursos econòmics de la població, pràcticament sense cap tipus de contrapartida econòmica a aquestes poblacions a les que s’explotava. Això va provocar l’ús de la força generalitzat per obligar a les poblacions a treballar i produir –bàsicament el cautxú–, i va provocar càstigs extrems i violència extrema contra les poblacions per forçar-les a explotar el cautxú, o per castigar-les en cas que no l’explotessin en les quotes que se’ls atribuïa. És cert que va haver-hi funcionaris que deien que aquell sistema no podia continuar, i no és estrany que ho diguessin. Perquè entre la mortalitat i les poblacions que fugien cap a d’altres territoris, efectivament es va produir el despoblament d’àmplies àrees, i si això hagués seguit indefinidament, hauria arribat un moment en què la crisi demogràfica hauria acabat afectant el propi funcionament de l’estat.

-En una perspectiva general, quines creus que serien les conseqüències de tot aquest terror i violència a l’Àfrica?

-Bé, n’hi va haver diverses. En els casos més extrems, com aquest del Congo o el del Herero a Namíbia, es va produir una crisi demogràfica: va haver-hi zones de l’Àfrica en què la població va caure molt significativament a les primeres dècades del segle XX, i això va costar de recuperar fins als anys d’entreguerres i fins als anys 40. En d’altres casos, el que va passar va ser que va provocar un cert esfondrament de les estructures i les societats tradicionals africanes, perquè allà on aquesta violència va ser tan extrema, i tanta població es va perdre, es van desestructurar aquelles societats, les seves autoritats i les seves institucions. D’altra banda, centrant-nos en el terror en la descolonització, va haver-hi una certa herència en l’època postcolonial, perquè les guerrilles que lluitaven contra el colonialisme també van utilitzar el terror com a arma política en la seva lluita anticolonial. I de vegades, això ha estat heretat i traspassat per aquestes guerrilles un cop al poder de l’estat independent a l’hora d’administrar i governar aquest estat independent.

-Per acabar, et voldria fer una pregunta més en clau africana que no pas de violència. Per què l’Àfrica, tot i ser-nos un continent tan proper, ens és tan desconegut?

-Certament, és desconegut. Primer existeix una causa històrica, en el sentit que l’estat espanyol ha tingut una relació històrica molt més potent amb Amèrica Llatina que amb l’Àfrica, encara que hi hagués el protectorat del Marroc o la Guinea Espanyola. Hi ha aquesta raó històrica, i després també hi ha el fet que des del punt de vista formatiu i acadèmic no s’ha apostat per l’Àfrica, especialment per l’Àfrica negra. No hi ha pràcticament professors universitaris que donin classes d’Àfrica, no hi ha departaments universitaris dedicats als estudis africans, i això òbviament dificulta l’accés de la gent a ofertes formatives i formatives que tinguin a veure amb l’Àfrica i, per tant, puguin augmentar el coneixement d’aquest continent.

Read More

Fins fa uns pocs anys, les veus que malparlaven de la Transició democràtica a Espanya estaven condemnades a l’ostracisme. No comptaven amb el suport del discurs oficial que afirmava que, amb la generositat de totes les parts implicades (la de tots aquells en l’aparell estatal franquista i en l’oposició democràtica) es va arribar a un consens que va portar la democràcia a Espanya després de la llarga nit del franquisme.

Ara, és habitual la crítica a aquest discurs, que obvia la poca pedagogia que es va fer després de la dictadura, la impunitat dels alts càrrecs franquistes, el manteniment del poder per part d’aquells que portaven quaranta anys exercint-lo, una democràcia de baixa qualitat… i passa de puntetes sobre el fet que fou violenta. Molt violenta.

Treballs com els de La Transición sangrienta ja han posat de manifest la importància de la violència política com a fet central i fonamental de tot aquest procés. Xavier Casals (Barcelona, 1963), expert en ultradreta i en el període 1975-83, és dels pocs que ha decidit parlar de les implicacions polítiques i en la construcció de la democràcia espanyola que tingué aquest factor. De to molt pedagògic, cordial en les maneres i tranquil en tot moment, Casals ens espera a la facultat Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull: “Ens haurem de donar pressa, que a les 13:00 tinc un examen”, ens informa somrient. 

Començarem parlant del que tu situes com l’inici de la Transició, que és l’atemptat d’ETA contra Carrero Blanco. Hagués estat possible una Transició amb Carrero? Hagués estat diferent? Hi hagués hagut menys obertura, o potser hauria anat més lenta?

Com hauria estat la Transició en vida de Carrero és un misteri. La majoria de tesis, o hipòtesis contrafactuals més que tesis, diuen que Carrero s’hagués retirat i no hagués pogut fer cap oposició al Rei. El mateix ex-rei ja va dir que Carrero li hauria presentat la dimissió. En canvi, la exreina Sofía no opina així. Jo crec que existeix un cert marge de dubte per fer hipòtesis contrafactuals sobre com hauria estat. Jo crec que s’hauria fet més complexa.

Hi ha un tema que al meu últim llibre [La Transición española. El voto ignorado de las armas. Pasado & Presente, 2016] no he pogut tractar per manca d’extensió: Carrero era partidari de mantenir les colònies, com el Sàhara. Per tant, potser no hi hauria hagut una Trnasició igual que la que hi va ver. És una incògnita plantejar què hauria passat amb Carrero, però sí que és cert que la seva mort va trencar l’equilibri intern del règim, i això va fer que l’etapa final fos més convulsa. IMG_1796

El que sorprèn una mica, i més avui dia que es posa tant èmfasi en el terrorisme, és que sent Carrero una figura de tal importància, gairebé una extensió de Franco, ETA pogués tenir aquesta llibertat d’actuació i de moviment. Va ser un error de seguretat, o va haver-hi alguna cosa més darrere aquest atemptat?

Hi ha una important bibliografia que conté tesis conspiratives en  què ETA seria el braç executor de no se sap ben bé quines instàncies. Per la meva part, després d’analitzar totes les fonts disponibles (que especifico en el llibre), considero que la tesi és que hi ha un gran error a l’aparell de seguretat, mentre que Carrero, al mantenir unes rutines diàries, va fer que fos un blanc relativament fàcil pels terroristes.

No hi ha indicis seriosos que apuntin que Carrero Blanco fos víctima d’una conspiració de l’estat. Seria, a més, absurd: no hi havia una línia successòria clara

Dit això, s’ha estat donant moltes voltes als interessos què hi havia i a que Carrero estava molt aïllat dins del règim, però si mirem la hipòtesi d’un atemptat des de dins del règim contra Carrero, es fa francament difícil. Perquè Carrero era el número dos d’aquest règim i perquè tenia un servei d’informació al seu abast. Després hi ha un altre tema que és més difícil de resoldre: si eventualment hi hagués hagut un sector interessat en assassinar Carrero hauria estat perquè comptava que hi hauria una alternativa de recanvi. Però, òbviament, era totalment imprevisible l’alternativa de recanvi, fins al punt que Carrero fou substituït pel ministre de Governació, que era precisament l’encarregat de vetllar per la seguretat de Carrero… Era massa imprevisible tot plegat per a creure en conspiracions.

Parlem ja plenament de la Transició: està molt estesa la idea que la culminació d’aquest procés va ser el fracàs d’una violència que la volia desestabilitzar i que fins i tot pretenia tornar a les trinxeres del 36. En canvi, tu planteges una hipòtesi contrària, que és que aquesta violència el que va fer precisament va ser estabilitzar la Transició.

Sí. Estabilitzar el procés, però amb una excepció important: el País Basc no. Al País Basc el va desestabilitzar i li va donar una cronologia diferent. Però traient aquest cas, hi ha un element important, que és que aquesta violència s’havia dit que era important, però mai s’havia argumentat el per què. Aleshores, hi va haver una aportació important d’una historiadora francesa que es diu Sophie Baby, a la qual cito expressament i que és la primera que ho analitza, que diu que aquesta violència té conseqüències: afavoreix el replegament de la ciutadania cap al centre. Jo vaig més enllà: fonamentalment, explico que aquesta violència té un efecte estabilitzador   en dos sentits: un, els que exerceixen la violència són els perdedors, és a dir, tots aquells que van utilitzar la violència per imposar les seves tesis van acabar sent derrotats. I dos, l’important grau de violència que va haver-hi va fer que les opcions majoritàries fossin les de cetredreta i centreesquerra, i que per tant els sectors més extremistes quedessin aïllats.

La violència política estabilitza la Transició, amb una excepció de pes: el País Basc

També s’ha de fer una salvetat; no sabem com hauria estat una transició sense violència. Potser hauria estat més fàcil, o potser hauria estat molt més flexible i haurien guanyat pes sectors més radicals. Ho dic perquè ara treballem a partir de la realitat objectiva, i no de la que no podem establir elements contrastats.

Una mica com amb el cas anterior quan parlàvem de Carrero Blanco…

Exacte. I dic tot això perquè no vull dir que la violència fos positiva. No vull dir que res va passar “gràcies a la violència”. Però si la mirem anys després, veiem que paradoxalment va estabilitzar la situació i va reforçar els equilibris preexistents. Hi ha un espai que m’interessa destacar, que és que aquesta conclusió no és pròpia d’Espanya. Espanya no és una excepcionalitat: si mirem a Itàlia, va passar el mateix; i si mirem a Bèlgica, també. Jo l’únic que estic intentant fer és aplicar lectures i interpretacions d’altres indrets a aquí. No és que estigui intentant plantejar una excepcionalitat espanyola, ans el contrari.IMG_1803

Doncs, si vols, podríem aprofundir més en aquest tema, perquè és important contextualitzar aquesta violència, que no és exclusiva ni genuïna d’Espanya. Tant a Europa com a Sud-amèrica van ser anys molt durs.

Són els coneguts com “anys de plom”. És una violència dels anys 60 i 70, amb diferents intensitats. Aquí a Espanya va haver-hi diferents col·lectius que la van practicar: alguns van tenir organitzacions que els van nuclear, com podria ser el cas de l’extrema esquerra amb el GRAPO, i el cas d’ETA amb el nacionalisme basc, però en canvi a l’extrema dreta no hi van haver organitzacions d’aquest tipus. Hi va haver grups, però va ser una violència invertebrada.

La violència política no és un fet excepcional a Espanya. Als seixanta i als setanta, a Europa, també n’hi ha: són els “anys de plom”. El seu major efecte va ser la neutralització mútua de les forces polítiques ‘extremistes’ i un major suport popular dels partits de centre

Aquesta violència, com has comentat, és una qüestió general d’abast europeu i de més enllà. I aleshores, des del meu punt de vista –tornant a les lectures que es fan de la Transició- crec que s’ha posat el focus cap amunt -el paper de les elits-, i com a resposta també s’ha posat el focus cap avall –la Transició des de baix, els moviments socials…- i en canvi, la violència ha quedat en un territori de ningú. I a mi em semblava que era important, perquè la violència a la Transició espanyola és la més important de les transicions europees, exceptuant Romania.

Ja que hem parlat de violència i estabilització, també és important remarcar que la violència d’extrema dreta i la d’extrema esquerra es van estabilitzar l’una a l’altra.

Va haver-hi una mena d’equilibri del terror, es van contrarestar. Queda molt clar a la setmana negra del gener del 77, quan hi ha la matança d’advocats a Atocha. Si ens hi fixem, hi ha unes accions del GRAPO que tenen una resposta per part d’incontrolats d’extrema dreta. Amb la qual cosa, enlloc de bascular la balança cap a un extrem, trobem que aquesta quedarà en una situació d’empat. Aleshores, si fem una panoràmica global, i mirem les operacions, m’interessa destacar el que faig al meu llibre: jo no faig una enumeració d’episodis violents, sinó que intento centrar-me en els que són qualitativament més rellevants.

Aquests són, per exemple, els fets de Montejurra del 76, on hi ha un complex enfrontament entre carlins. Complex perquè no hi participen només carlins, i perquè allà el perdedor és el carlisme. No el d’extrema dreta, ni el socialista autogestionari: globalment, el carlisme, com a alternativa dinàstica. Aleshores, si mirem amb perspectiva els fets que esdevenen durant la Transició, el que veiem és que es va neutralitzant entre si aquest terror que hi havia.

I enmig de tot aquest terror i aquesta violència, hem de pensar que els cossos de seguretat eren, encara, els formats durant el franquisme. Quin va ser el seu paper en tot aquest context?

Trobem una Transició en la qual, des del govern, no es controla o no es pot establir un control clar de l’aparell de l’Estat en sentit ampli. I al llibre hi ha elements, que explicito a títol d’hipòtesi, que fan pensar que hi va haver una autonomia de sectors policials o dels cossos de seguretat. Però sempre ens movem en el pla de les hipòtesis.

Hi ha indicis més que suficients per a pensar que els cossos policials i els de seguretat actuen amb una autonomia bastant notable de l’estat

Hem de pensar que el govern, i això ho explica molt bé aquesta historiadora Sophie Baby, va haver de recórrer davant la intensa violència que hi havia, a l’aparell que tenia. És difícil treure conclusions: jo al llibre he intentat exposar elements, indicis, fets, etcètera, que aparentment, en alguns casos, sembla que existeixen elements per pensar que hi ha una autonomia en sectors d’aquest aparell de seguretat.

Per anar acabant l’entrevista, hem parlat de Carrero Blanco i Atocha, que són esdeveniments prou coneguts, però n’hi ha un altre que no ho és tant, que és el tema de les illes Canàries. I ens és més desconegut tot i tenir un moviment molt important.

Sí, de fet una de les aportacions que fa el meu llibre és integrar el cas de les Canàries. D’aquest cas, el que ha transcendit i ens ha quedat més va ser l’intent d’assassinat del que era el màxim dirigent d’una entitat que es deia Movimiento por la Autodeterminación e Independencia del Archipiélago Canario (MPAIAC), que ha quedat com un crim d’estat.

El MPAIAC és el gran oblidat de la Transició. L’autodeterminació de les Canàries va ser un tema candent durant la Transició perquè s’hi van creuar diferents interessos internacionals

Però en realitat, el que hi ha a les Canàries és un tema d’Estat. I és que les Canàries podien entrar en un procés de descolonització, i aleshores es van trobar, tornant al focus gran, que hi ha quatre escenaris de violència important. Abans he explicat que jo poso l’èmfasi als episodis rellevants, però territorialment hi ha quatre grans escenaris. Tres són relativament coneguts: un és el País Basc, Navarra i el País Basc francès. L’altre és Catalunya, on tenim l’organització nomenada “Època” i el cas de la violència llibertària i de la d’extrema dreta; el tercer escenari és Madrid, el gran aparador de la violència que sembla que busca provocacions per a fer un cop d’Estat, però que tampoc queda clar que sigui així. Finalment, el quart escenari és el de les Canàries. Aquest és un tema poc estudiat, però també el més important, ja que és la situació inversa d’ETA i el País Basc. ETA va ser un moviment que va aconseguir arrelar, va aconseguir tenir reconeixement social, però no va tenir cap mena d’altaveus internacionals.

En canvi, el cas de les Canàries és l’oposat: una organització minoritària, el MPAIAC troba un gran suport i grans altaveus internacionals a partir d’un gran protegit, Algèria, que utilitza les Canàries per la seva política exterior. Allà a les illes hi havia realment un tema d’estat molt important, i que si mirem la crònica dels fets, s’acaba resumint en un intent fallit d’assassinat d’Atonio Cubillo, fundador del MPAIAC, quan en realitat es tracta d’una panoràmica molt més complexa, d’uns interessos internacionals creuats sobre un arxipèlag, i una situació que hagués pogut tenir uns desenllaços difícils de preveure.

Insisteixo en què crec que s’ha menystingut el cas de les Canàries. A més del tema de la descolonització de les illes, hi va haver també l’accident de Los Rodeos, la primera gran catàstrofe aèria. Ens ha quedat tot com molt perifèric, sense integrar-ho en el relat panoràmic de la transició.IMG_1792

I per què creus que ha quedat així, una mica desconnectat?

Des del meu punt de vista és per diferents motius. Però jo diria, primerament perquè, al passar el temps, s’han fet unes visions més aviat estandaritzades de la Transició, tant des de la dreta com des de l’esquerra, tant dels que la defensen com dels que en són crítics. Dins d’aquests relats, els fets de les Canàries han quedat sense un substrat interpretatiu: així com la massacre d’Atocha genera un gran moviment, darrere la dinàmica dels fets de els Canàries no hi ha indagació.

I, a més, hi ha un problema de desconeixement, en part bibliogràfic: no hi ha masses llibres sobre això, més enllà d’alguna obra com Canarias, secreto de estado, però no hi ha molt més. Aleshores, entre que no hi ha bibliografia, que Cubillo no va publicar el seu volum de memòries dels anys centrals, que l’arxipèlag ha quedat com perifèric dins de la narració gran que s’ha centrat molt en l’escenari basc, català, madrileny, fins i tot en l’andalús pel tema de l’autonomia… jo crec que la suma d’aquests fets fa que en tema canari quedi més oblidat.

Read More

L’any 218 aC., els romans van desembarcar a Empúries. El motiu principal d’aquest viatge era la guerra contra Cartago, dins el marc de la II Guerra Púnica. A la península Ibèrica, Cartago tenia molts territoris com a aliats, un fet que li suposava línies de subministres i influències polítiques. Roma va desembarcar amb la idea de tallar aquests subministres i enfonsar les aliances, però un cop va aconseguir acabar amb la influència de Cartago a la península, va decidir quedar-s’hi i estendre la seva pròpia influència, amb un procés que acabaria amb la romanització total de la península Ibèrica i la seva divisió en províncies romanes.

Batalles i rutes militars de la II Guerra Púnica. Font: historiadeasturias.com
Batalles i rutes militars de la II Guerra Púnica entre el 217 i el 212 aC. Font: historiadeasturias.com

Tot i que el pla original romà no era conquerir la península, sinó minvar el poder de Cartago, la pressió de sectors expansionistes des de Roma va fer que l’expansió peninsular fos una realitat. Els avantatges no eren pocs: des de convertir les noves terres en ager publicus, fins a fer esclaus els presoners de guerra i evitar que Cartago tingués cap mena de possibilitat de recuperar el control sobre els territoris. Al Sud i al Llevant peninsular, la conquesta va ser ràpida: eren zones que havien estat en contacte durant molt de temps amb grecs i púnics, i això va influir les seves institucions i la seva organització, que eren semblants a les de Roma. O, com a mínim, més semblants que les de les tribus celtiberes del nord-oest peninsular. Durant el conflicte, alguns assentaments i ciutats prenien directament iniciativa en favor del bàndol romà si estaven enemistats amb altres ciutats que rendien fidelitat als cartaginesos. Amb la rendició de Cadis, l’any 206 aC., va certificar la influència romana a tot el Sud i el Llevant. Però des d’aleshores, es va obrir un període de guerres que va ser molt més llarg del que es podia esperar: les guerres celtiberes.

Les guerres celtiberes

El primer que hem de preguntar-nos és per què es van donar aquestes guerres, i després ja ens centrarem en el conflicte com a tal. Les primeres batalles van ser moviments defensius romans contra unes tribus celtiberes del nord-oest peninsular, que feien incursions de pillatge i saqueig als territoris delimitats per Roma. No era una acció nova per als celtibers, però havia canviat l’aliat dels saquejats. L’any 179 aC. Tiberi Semproni Grac va vèncer els bel·les, una de les tribus, a la batalla del Mont Chaunus (actual Moncayo), i va pactar la pau amb els habitants de Segeda (situada a l’actual Mara, Saragossa), l’assentament més important d’aquesta tribu. El tractat de pau, a més d’un pacte de no-agressió mútua, incloïa un punt que especificava que els bel·les no podrien construir nous assentaments, ni fortificar els que ja tenien. Així va acabar la primera guerra celtibera.

La segona i tercera guerra van tenir lloc anys més tard; van durar entre el 154 aC. I el 133 aC. Quin va ser el motiu, o motius? Durant molts anys, va estar acceptada popularment la teoria oficial que el detonant de les noves guerres, que ja no van ser defensives sinó d’atac, va ser que els habitants de Segeda van aixecar una nova muralla a la ciutat, amb la qual cosa violaven el tractat de pau. Van argumentar que no era una muralla nova, sinó una expansió de la que ja tenien, i estaven disposats a negociar amb Roma. Hem de dir que els romans estaven acostumats a la negociació, i algunes tribus celtiberes no els van presentar cap resistència armada gràcies a aquesta tàctica. També és veritat que aquestes negociacions van portar conflictes interns dins els assentaments: els consells estaven gairebé sempre a favor de negociar, i treure així un benefici propi, mentre que el gruix de la població de les tribus apostava clarament per la lluita armada. A la ciutat de Belgeda, l’edifici del consell va ser cremat per aquestes desavinences. Però Roma va decidir no negociar amb Segeda després de la construcció de la muralla, i el cònsol Quint Fulvi Nobílior es va plantar davant la ciutat amb un exèrcit de 30.000 homes. Com que va arribar abans que els habitants de Segeda poguessin acabar de construir la muralla, aquests van marxar cap a Numància (pocs quilòmetres al Nord de l’actual Sòria), que d’aquesta manera va passar a ser el centre de la guerra.

Els veritables motius de les guerres

Realment la construcció d’una simple muralla valia la pena dues guerres que es van allargar més de vint anys? Vulnerava de manera poc clara un tractat de pau, però resulta estrany que Roma, amb la seva tradició negociadora, no deixés en aquest cas cap espai pel diàleg. Més encara tenint en compte que no hi havia hagut cap moviment ofensiu cap a territoris marcats com a romans.

quetiempoes
Imatge aèria de l’assentament de Numància. El seu entorn natural va ser clau tant en la seva defensa com en la necessitat de conquerir-la. Font: quetiempo.es

És aquí on conflueixen diverses causes sense les quals no entendríem l’inici ni el cruel desenllaç del conflicte. En primer lloc, cal tenir en compte que l’entorn al voltant de Numància, era una zona clau tant pels recursos naturals com per un control estratègic dels camins entre els rius Ebre i Duero, i per poder seguir conquerint la resta de la meseta. Com diu Alfredo Jimeno, exdirector del pla arqueològic de Numància: per entendre la posició estratègica de Numància, no hem de mirar les restes arqueològiques, sinó l’entorn. A més del control sobre vies de comunicació, les defenses naturals de la ciutat eren excel·lents, entre fosses naturals i terrenys pantanosos. És per això que a Roma li anava molt bé tenir la possibilitat de conquerir aquesta zona, alhora que aquests factors la feien més difícil d’atacar.

Però hi va haver un altre motiu, a part de l’estratègic: la figura del cònsol. Durant el conflicte, que més endavant explicarem, molts soldats romans i voluntaris autòctons de diverses tribus peninsulars van estavellar-se davant les muralles de Numància. Fins abans de les guerres, a Hispània s’hi enviaven pretors, però amb l’arribada de les bel·ligeràncies, s’hi van començar a enviar cònsols. Escipió, anys més tard, va afirmar que l’únic motiu pel qual es designaven cònsols era per fer la guerra. En efecte, molts cònsols van veure a Hispània l’oportunitat de lluir-se al camp de batalla, progressar a la seva carrera, conquerir territoris i aconseguir un bon botí de guerra. Fins i tot, es va canviar l’inici oficial de l’any: normalment, els dos cònsols representants de la República romana es feien càrrec d’aquesta magistratura als idus de març. Però amb l’objectiu que Fulvi Nobílior pogués anar cap a Hispània com abans millor, aquesta presa de possessió va passar dels idus de març a les calendes de gener, és a dir, l’1 de gener. D’aquí que el nostre calendari comenci aquest dia que ja tenim tan assimilat.

Per tant, veiem com el fet de que Roma es prengués tantes molèsties en enviar homes armats i, fins i tot, canviés el seu calendari, havien de respondre a quelcom més que l’aixecament d’una muralla per part d’un assentament que estava disposat a negociar. La posició estratègica de l’entorn de Numància i la possibilitat de lluïment dels cònsuls al camp de batalla, van ser els veritables motius pels quals va acabar detonant el conflicte.

Resistència i caiguda

L’any 154 aC. la guerra va traslladar-se a Numància quan els ciutadans de Segeda van arribar-hi, demanant protecció i ajuda militar. Com hem dit, van ser diversos els cònsols que van fracassar en els intents de sotmetre la ciutat: Fulvi Nobílior, Marc Claudi Marcel, Metel de Macedònia, Quint Pompei, Marc Popili, Gai Hostili Mancí… tots ells van fracassar de manera rotunda, en el que es coneix popularment com la resistència de Numància. Claudi Marcel sí que va optar per la via de la negociació amb diverses tribus i va arribar a acords de pau amb elles, però el senat de Roma no volia sentir a parlar d’aquests acords i apostava sense miraments per una acció armada. En general, tots els cònsols que van emprendre la guerra contra Numància van perdre per considerar-ho com una tasca senzilla i pel tipus de guerra que plantejaven les tropes celtiberes: els guerrers numantins realitzaven atacs ràpids i per sorpresa, i abandonaven el camp de batalla abans que l’enemic es pogués reorganitzar per contraatacar.

Nobílior, el primer que va intentar sotmetre la ciutat, va ser un dels cònsols més desastrosos. Just quan els ciutadans de Segeda van marxar cap a Numància, alguns d’aquests van decidir plantar cara als romans, i els van causar diverses baixes. El 23 d’agost de 153 aC. més de 6000 romans van perdre la vida davant les tropes segedenses i numantines: es va declarar aquella data com a nefasta, i cap altre general romà va lluitar un 23 d’agost. Mesos més tard, Nobílior va esperar reforços fins que va poder comptar amb el suport d’elefants i tropes númides, que van sembrar el pànic entre els numantins. El que ningú esperava és que els elefants es desboquessin amb els projectils que els queien des de la ciutat, que els animals causessin moltes baixes romanes, i que els celtibers no fessin cas a allò de ‘a enemigo que huye, puente de plata’: van perseguir els romans i els van causar una derrota severa. Com severes van ser les derrotes successives de Gai Hostili Mancí, que pensant que els numantins rebrien reforços, es va retirar  de la batalla i es va veure rodejat pels celtibers, que el van obligar a capitular. Arribada aquesta situació, va haver-hi una treva de tres anys a la guerra, entre 137 i 135 aC.

L’arribada d’Escipió ho va canviar tot. La República va decidir que la situació a Hispània acabés d’aquella manera, i hi va enviar l’home que havia destruït Cartago. Després del canvi de calendari per afavorir Nobílior, Escipió va provocar una altra excepcionalitat: va ser cònsol sense que passessin els 10 anys des de la seva anterior magistratura establerts per la llei. Quan va arribar a la península amb 4000 voluntaris romans, Escipió es va trobar unes tropes totalment desmotivades després de combatre durant anys el mateix enemic, sense una tàctica clara i amb nefast resultat. Després d’insuflar moral i ordre entre els soldats, el nou cònsol va decidir la tècnica que els acabaria donant la victòria: l’assetjament prolongat. Escipió va fer construir un perímetre de setge al voltant de Numància: 9 quilòmetres de mur, 300 torres amb artilleria, 7 campaments a punts clau i un fossar per protegir-los de qualsevol atac numantí, i dos fortins a les confluències de vies fluvials. L’avantatge romà era de 15 homes a 1, i aquesta tàctica va deixant totalment aïllada a Numància i va evitar l’enfrontament directe tot i les provocacions dels celtibers.

Imatge del mur i els campaments aixecats per Escipió durant el setge a Numància. Font: batallasdeguerra.com
Imatge del mur i els campaments aixecats per Escipió durant el setge a Numància. Font: batallasdeguerra.com

Després de més d’un any de setge, la fam es va fer insostenible. Els intents de negociació amb Escipió van ser infructuosos: només acceptava que els guerrers celtes entreguessin les seves armes. Això era impensable: un guerrer celta s’enduia les seves armes a la tomba, eren un tot indivisible, com ha quedat demostrar a nombrosos aixovars funeraris. Les societats celtes i celtiberes estaven molt estratificades, i això arribava també a l’àmbit militar: alguns soldats s’enterraven amb les estries del cavall, ja que només l’elit militar cavalcava. Els numantins es van reunir, i van decidir cremar la ciutat i que cadascú decisís si volia viure o suïcidar-se. Alguns van decidir entregar-se als romans, que els van trobar quan van entrar a la ciutat l’any 133 aC., pregant per una engruna de menjar. Capes de cendra i carbó apareixen a les restes arqueològiques pertanyents a la ciutat antiga, que es creuen amb els de la nova: al segle I, la ciutat es va reconstruir exactament al mateix lloc, cosa que posà de manifest, una vegada més, la gran posició estratègica de l’emplaçament.
Tot i que, de vegades, es fa referència a la resistència i el terrible final de Numància com a exemples d’esperit nacional i lluita contra els invasors, és evident que ni existia aquest esperit entre tribus de diverses cultures que ocupaven tota la península, ni totes elles van resistir als invasors. Cadascuna va fer el que considerava millor per a ella mateixa en cada moment: els Saguntins, per exemple, fins i tot van enviar una delegació a Roma per agraïr les accions d’Escipió, que els va lliurar de la influència de Cartago. La caiguda de Numància no va suposar la romanització total de la península: després, van arribar les guerres contra els lusitans i els asturs, i per últim es va conquerir l’actual Galícia. Això últim ho va dur a terme Juli Cèsar, i des d’allà va viatjar cap a la Gàl·lia, on es van desenvolupar les conegudes ‘guerres de les Gàl·lies’.

Read More

C-b8mhNXsAAdCuv“Tot i que sabem que es tracta d’un tema candent i fonamental, aquest serà un debat acadèmic i no polític”. Amb aquesta Frase, Jordi Casassas va començar el debat sobre “Nacionalisme, passat i present”, davant una setantena de persones, a la Sala Gran de la Facultat de Geografia i Història de la UB. A la seva dreta tenia a Albert Botran, historiador i diputat per la CUP. A l’esquerra, Paola Lo Cascio, politòloga de formació, nascuda a Roma, doctorada en història i professora a la mateixa facultat on es va realitzar l’acte.

Els dos ponents van començar l’acte amb una breu definició del que ells entenien com a nacionalisme: Botran, ho associava més al concepte de classes socials, i d’una comunitat que es vol governar a sí mateixa, mentre que Lo Cascio parlava en termes de necessitat de pertinença a una comunitat, després de la caiguda de les identitats de l’Antic Règim.

Durant una hora, els ponents van debatre sobre diversos temes, respectant sempre els torns de paraula, sense trepitjar-se, i plantejant dues visions, de vegades oposades i de vegades complementàries, a les diverses qüestions que els llençava el moderador. Es va parlar del gran paper mobilitzador que té el nacionalisme a la contemporaneïtat, de les diferències entre els nacionalismes de nacions amb estat o sense ell, sobre a quins interessos blinda el nacionalisme, o de la mala premsa que va tenir després de la II Guerra Mundial. Després d’aquesta, es va posar el focus en les organitzacions supranacionals, però ara, en un moment de crisi tant econòmica com política, hi ha un retorn cap als nacionalismes.

debat2Va ser en aquest punt quan les qüestions van començar a centrar-se en la situació actual a Catalunya. Com no podia ser d’altra manera, l’acte va tenir el segell d’Ab Origine en tant que va fugir dels tòpics polítics actuals i va remuntar-se als inicis del nacionalisme català –que no és el mateix que independentisme– per comprendre com s’ha arribat a la situació actual. Els ponents van tornar a fer gala dels seus divergents punts de vista, provinents d’ideologies i formacions diferents: Botran va parlar d’un nacionalisme català referent al llarg de la història, i una eclosió de l’independentisme degut a grups que l’han mantingut viu des dels anys ’80 del segle XX, i al plantejament d’una reestructuració en un moment de crisi de les autonomies. Lo Cascio, per la seva banda, va parlar del nacionalisme català com cas “excepcional però normal” al llarg de la història, i d’un gran auge de l’independentisme a causa d’una ferida democràtica que s’arrossega des de l’Estatut del 2010, a la utòpica idea de crear un país de cap i de nou, i a la institucionalització del procés.

Al final, es va establir un petit diàleg entre els dos ponents i entre ells i el públic, més breu del que ens hauria agradat, però el temps no donava per a més. En general, va ser un debat ric i entenedor, que va tractar qüestions clau sobre el nacionalisme, tant en línies generals com en el cas català en particular, des de la pluralitat d’opinions.

Read More

Adolf Hitler, el líder indiscutit (II)

Als dos anteriors articles vam solucionar la qüestió temporal sobre en quin moment Hitler va esdevenir el líder indiscutible del Partit Nacional-Socialista. També vam apuntar com ho va fer, gràcies a la seva capacitat d’atracció de les masses, a les peculiaritats polítiques de Baviera i a la creació d’un equilibri d’interdependències amb els seus majors rivals. Però en aquesta anàlisi del com ho va fer, han quedat diverses incògnites obertes. La primera controvèrsia la trobem a l’hora de fixar quin pes van adquirir els diferents contactes en el seu ascens: no van tenir la mateixa importància les elits que els polítics o els militars.

Trobem una altra incògnita als seus primers anys al partit, en els quals es pot discutir si Hitler va esdevenir polític perquè ell ho va decidir o si van ser altres, precisament els seus contactes polítics, els que el van veure com una figura útil.

I també ens deixa la gran incògnita: si Hitler marxa en un atac d’ira o es tracta d’una jugada premeditada, sabent del seu pes dins el Partit, i tenint en ment que pot ser la manera de convertir-se en el seu líder. La història a partir d’aquí ja l’hem explicada: l’NSDAP comença un procés de transformació per adaptar-se a la figura d’un líder amb poders dictatorials. Aquest procés es trencarà amb el fallit cop d’estat, amb el qual Hitler ingressarà a la presó, el Partit serà il·legalitzat i el moviment es fragmentarà en diverses escissions d’extrema-dreta.

Hitler surt esgotat d'un dels seus discursos. Font: earthstation1.simplenet.com
Hitler surt esgotat d’un dels seus discursos. Font: earthstation1.simplenet.com

El paper dels contactes

Quan parlem de contactes, no ens referim només a les elits més poderoses, sinó també a la força bruta de membres de l’exèrcit i a polítics que ocupaven diversos llocs. Quin va ser el seu paper en l’ascens de Hitler? Trobem certes discrepàncies sobre si aquests contactes van ser decisius en el seu ascens dins el Partit o si ho van ser més tard, en l’ascens de Hitler com a Canceller.

El sempre extravagant Hitler, un home al qual li agradava ser el centre d’atenció a les reunions socials (ja fos per la seva impuntualitat o les vestimentes cridaneres), no semblava despertar gaire interès entre les persones més benestants d’Alemanya. La realitat és que aquestes el veien més com un líder temporal per resoldre problemes concrets a la regió de Baviera, el membre destacat d’un dels diversos partits minoritaris que existien, un orador apassionat més, i és per això que no van donar gaire importància ni suport al seu paper dins l’NSDAP. Més tard, quan Hitler ja havia utilitzat el judici pel cop d’Estat com a arma propagandística, i quan va aconseguir ser el líder d’un NSDAP que va créixer espectacularment, les elits alemanyes sí que van començar a donar un suport econòmic i propagandístic més explícit. Però si parlem d’exèrcit i polítics, sí que van jugar un paper més important en l’ascens de Hitler dins el Partit.

Els militars, com Erns Röhm, van resultar claus per a l’establiment de les SA, un autèntic cos de xoc del qual parlarem més endavant. En tot cas, van ajudar a Hitler a tenir una força no només retòrica o popular, sinó també física. Tot i que era un cos pensat per lluitar als carrers contra el que la dreta alemanya considerava una “amenaça bolxevica”, van acabar resultant igualment útils per controlar aquells qui discrepaven amb Hitler dins del propi Partit. Més tard, van ser un instrument molt útil per fer guanyar vots a l’NSDAP, imposant el terror a les urnes.

Gustav_Ritter_von_Kahr00
Gustav von Kahr

Els polítics, si més no els locals, també van tenir un paper prou determinant en ajudar que el futur Führer fos la veu del Partit en un moment complicat a Baviera. Pensaven que, un cop hagués fet el seu servei, seria fàcil desfer-se d’ell. Però, com van acabar demostrant els fets, anaven errats. Gustav von Kahr, home fort del govern conservador de Baviera, va actuar amb una excessiva permissivitat amb el Partit i el propi Hitler, pensant que eren una força molt útil contra les vagues, manifestacions i reunions de grups d’esquerra. El líder de l’NSDAP era l’instrument perfecte per llençar discursos contra el marxisme i l’esquerra en general. Però no comptaven que Hitler, després d’utilitzar la seva retòrica contra els moviments d’esquerra, la utilitzés també contra el propi govern bavarès.

Un polític per decisió pròpia?

La idea més estesa entre les persones que han estudiat Hitler, i fins i tot entre els que van conèixer el Führer, és que ell es va adonar de les seves capacitat retòriques des del seu primer míting, i a partir d’aquí va anar perfeccionant cada vegada més la posada en escena, el decorat i la vigilància del públic. Per més cert que siguin aquests fets, no deixen d’elevar Hitler a la figura d’orador, no pas de polític. I veient com alguns polítics van ajudar Hiter a obrir-se pas perquè era el que necessitaven en aquell moment, és lògic plantejar-se si realment va ser un polític per decisió pròpia o aliena.

Dietrich Eckart, mentor de Hitler, membre de la Societat Thule i orador de l'ultra-dreta alemanya. Font: historylearningsite.co.uk
Dietrich Eckart, mentor de Hitler, membre de la Societat Thule i orador de l’ultra-dreta alemanya. Font: historylearningsite.co.uk

L’historiador Ralph G. Reuth planteja un procés en el qual allò que converteix a Hitler en polític és la voluntat del seu entorn i no la seva. En altres paraules, Hitler es va convertir en polític perquè altres van voler-ho. El van descobrir i convertir en portaveu de la “causa populista-nacional”. Destaca el paper de Dietrich Eckart, que veu en Hitler una figura amb les qualitats necessàries per ser el desencadenant d’un moment de ruptura: aquest moment vindria donat per mitjà de la oralitat i no pas de la paraula escrita, i el mateix Eckart havia intentat proclamar discursos per a ser ell protagonista. Però les evidències el va conduir a escollir a Hitler, pel propi bé del moviment. Des d’aquest moment es va dedicar a posar en contacte el futur Führer amb homes de negocis, periodistes i funcionaris de l’Estat, tots ells propers a la Societat Thule. Posteriorment van aparèixer altres homes com Röhm, que va posar en contacte Hitler amb militars.

També és clar que, si fem cas del que diu Hitler al Mein Kampf, va ser exclusivament ell qui va decidir fer-se polític i abanderat de la causa Nacional-socialista. Però difícilment sabrem fins a quin punt els escrits de Hitler representen fidelment les seves idees més sinceres o no eren més que una maniobra de propaganda. De totes maneres, al seu llibre, Hitler explica que no va ser ell qui va sol·licitar unir-se al Partit, sinó el mateix NSDAP qui va buscar que en formés part. De fet, va estar a punt de rebutjar-ho. Sembla que des d’un primer moment, tant el Partit com les autoritats bavareses van veure a Hitler com aquest instrument útil i van ajudar de manera decisiva en el seu ascens dins l’NSDAP.

Entre la còlera i el tauler d’escacs

Un dels trets distintius de Hitler que ha passat a la història és el seu fort caràcter, que expulsava una ira desenfrenada quan les coses no sortien com ell volia, o quan hi havia qualsevol canvi de plans sobtat. No en va és mundialment famosa l’escena de “El Hundimiento”.

Quan l’any 1921 se’n va sobtadament del Partit en assabentar-se que s’estava negociant la fusió amb un altre moviment polític, no se sap fins a quin punt Hitler actuava sota els efectes de la còlera o era una jugada preparada. Perquè, com hem vist als anteriors articles, aquesta marxa és la clau per poder entrar imposant les seves pròpies condicions, i començar a assentar les bases pel lideratge indiscutible del Partit. Gràcies al llibre de Norman Ohler “Hitler, drogues i el III Reich, sabem que la salut mental del dictador va anar clarament en declivi un cop ja era Führer, a causa de les contínues injeccions d’estupefaents. L’any 1921 consumia alguns estimulants, sobretot per transmetre una imatge enèrgica als mítings, però no era el drogoaddicte en què es va convertir quan ja estava al capdamunt del poder. Això ens porta a pensar que aquests atacs d’ira sí que eren part de la seva personalitat, però no d’una manera tan terrible ni habitual l’any 1921. La història posterior ens dóna moltes evidències sobre l’excel·lent estratega que era Hitler en el terreny polític, com la solució de la crisi de 1936. Per tant, existeixen molts indicis que, quan Hitler marxa del Partit el 1921, ho fa sabent del seu pes dins l’organització, i que podrà tornar-hi quan vulgui imposant les seves condicions.

Tampoc és descartable que Hitler realment marxés de manera improvisada a causa d’una emprenyada monumental, i després s’adonés que podia imposar les seves condicions per tornar a entrar. Una bona jugada per fer-se pregar per tornar al Partit, quan realment es moria de ganes de fer-ho. Recordem que la seva vida, abans d’entrar a l’NSDAP, no era més que un cúmul de fracassos.

With the world economic crisis after 1929 the domestic political controversies in the Weimar Republic exacerbated in such a way that almost every weekend street battles took place. Here there is a controversy at an SA rally in Eschwege, and a counter-demonstration of the Communists where a police officer tries to separate the beating protesters.
Baralla al carrer entre policia, SA i comunistes. Font: alamy.com

L’ascens de Hitler com a líder de l’NSDAP, igual que la majoria de fets a la història, no és cosa de blancs o negres. No podem analitzar els seus condicionants com quelcom totalment decisiu o inexistent. Que les elits no fossin decisives en aquells moments no vol dir que no juguessin papers més importants en el futur. Que les SA no fossin concebudes per l’ascens personal de Hitler, no vol dir que no li resultessin útils. Que el govern bavarès no pogués imaginar-se Hitler com el futur Führer d’Alemanya, no vol dir que no hi aportés el seu gra de sorra. Moltes de les preguntes que hem intentat resoldre segueixen obertes, i probablement continuïn així per sempre, ja que només el propi Hitler ens podria resoldre els dubtes. I encara així, com passa amb el Mein Kampf, mai tindríem la seguretat de poder confiar en la seva paraula.

Read More

Adolf Hitler, el líder indiscutit (I)

Adolf Hitler, el líder indiscutit (III)

Després de 1921, Adolf Hitler era el líder de l’NSDAP. Però ho era en aquells moments i no era indiscutible, ja que com veurem no van faltar les veus que posteriorment el van qüestionar. Sí que és cert que quan Hitler abandona el Partit, en una jugada a una carta conscient del seu poder –o a causa de la fúria i el seu caràcter explosiu–, retorna amb condicions dictatorials. Però això no treu que sorgissin veus crítiques: van existir disputes internes al Partit, els membres contraris a Hitler l’atacaven i van aconseguir expulsar Hermann Esser, un dels seus homes més fidels. I és just en aquest moment, 1921, i després de desplaçar Drexler, que el Partit inicia una modificació per ser un partit de Führer: havien de canviar-se els estatuts perquè el pes de les decisions recaigués únicament i exclusiva en Hitler i no pas en la força de la majoria. Per tant, no podem parlar de lideratge indiscutible si alguns sectors interns de l’NSDAP li plataven cara i el Partit tot just començava un procés de modificació per poder adaptar-se a un líder dictatorial. És per això que hem de seguir estudiant aquest procés que el va dur al lideratge indiscutible i perpetu del Partit. Fins ara hem vist un Hitler convertit en polític en el moment en què s’adona de la seva habilitat retòrica i va prenent una posició important dins el partit.

 

Un judici propagandístic

Un dels anys que marquen el lideratge inqüestionable de Hitler dins l’NSDAP és 1926. Com es va arribar a la situació que es acabar tenint lloc? L’any 1923 va succeir Putsch de Munich, un cop d’estat fallit on van resultar morts alguns policies i membres de l’NSDAP, i altres van ser detinguts, entre ells Hitler. El Partit va ser prohibit fins 1925, i va haver-hi diverses escissions que van provocar la fragmentació en diversos moviments d’extrema-dreta. Adolf Hitler va ser acusat de ser un dels principals instigadors del Putsch, però el seu judici va ser més una plataforma per a les capacitats oratòries de Hitler que un intent de demostrar la seva culpabilitat per condemnar-lo. Va ser gairebé com una escena de teatre amb un decorat perfectament preparat perquè la figura de Hitler en sortís reforçada. Quelcom semblant al que passava amb els seus discursos, on Adolf estudiava el decorat, planejava quina era el millor lloc per parlar i quina era la millor posició per dirigir-se a la seva audiència. A més, infiltrava forces de xoc entre els assistents, que identificaven qualsevol amenaça de contestació i la reprimien sense miraments si era necessari. El judici va esdevenir la plataforma de llançament perfecta de Hitler cap a la opinió pública general, més enllà de Babiera. El president del tribunal i la resta van ser clarament permissius amb Hitler, fins al punt de permetre una intervenció inicial de 4 hores. Es cita a un testimoni del judici que el va considerar de “farsa que va convertir a Baviera en la vergonya del món”.

El judici va acabar amb una pena de 5 anys de presó per Hitler, una condemna mínima si tenim en compte que el que va intentar va ser ni més ni menys que un cop d’estat contra el govern, i que se li demanava cadena perpètua. D’aquests 5 anys, només va complir 9 mesos. Durant la seva estada a la presó va tenir temps per escriure el Mein Kampf i arribar a la conclusió que la solució per arribar al poder a Alemanya passava per la via democràtica. Un cop va haver complert la seva ínfima condemna, Hitler va tornar a l’escena política i es va trobar amb la tasca de tornar a unir el moviment, i fer-ho, evidentment, sota el seu lideratge. Però no seria una missió fàcil, perquè havien sorgit diversos líders i havia d’imposar-se a tots. Per sort, seguia comptant amb la seva capacitat d’atracció de masses, i la seva aura havia augmentat encara més després de l’escena del judici i l’estança a la presó. A més, aquests mesos en què va estar fora del panorama polític, també van deixar clar que ell era l’únic que podia mantenir unit el Partit.

Adolf Hitler, juntament amb altres membres del Partit, desrpés del judici. A la seva esquerra hi trobem a Erich Ludendorff, i a la seva dreta, vestit d'uniforme, a Ernst Röhm. Font: Bundesarchiv, Bild_119-1409D
Adolf Hitler, juntament amb altres membres del Partit, després del judici. A la seva esquerra trobem Erich Ludendorff, i, a la seva dreta, vestit d’uniforme, Ernst Röhm. Font: Bundesarchiv, Bild_119-1409D

 

Disgregació, integració i equilibri

Abans de res, hem d’aclarir un punt important. Hi havia persones que amenaçaven el paper de Hitler com a líder, com ara els germans Strasser, i n’hi havia d’altres que només el discutien. La diferència era que les primeres eren rivals directes pel lideratge del partit, i les segones només es plantejaven si ell era el més indicat per liderar-lo, però no representaven cap alternativa. Una de les persones que més amenaçava el lideratge de Hitler era Gregor Strasser, tot i que va ser el mateix Hitler qui, l’any 1925, va demanar-li que tornés al Partit -n’havia marxat després del frustrat Putsch i s’havia unit al Moviment Socialista d’alliberament Alemany. Però va quedar clar que era una amenaça real per Hitler: Gregor era decididament socialista, feia valer la seva opinió amb força, i tenia un important grup de seguidors. Juntament amb el seu germà, Otto Strasser, van fundar el diari Berliner Arbeiterzeitung (Diari dels Obrers de Berlín) i van establir una petita base política al nord del país. Per tant, es tractava d’un personatge amb influència dins i fora del Partit i lluny de les opinions de Hitler. També hi havia una diferència importantíssima entre Gregor i Hitler: Gregor -i, de fet, tota la resta de candidats al lideratge- veia el Partit com un mitjà per reformar el govern, mentre que Hitler pretenia utilitzar-lo per arribar al cim del poder. No volia reformar el govern, sinó destruir-lo.

Gregor Strasser. Font: 320px-Bundesarchiv_Bild_119-1721
Gregor Strasser. Font: 320px-Bundesarchiv_Bild_119-1721

Quan Hitler surt de la presó, l’NSDAP havia fet una llista comuna amb el Deutschvölkische Freiheitspartei (DVFP) per poder presentar-se a les eleccions. El DVFP era un partit també d’extrema-dreta, racista i anticomunista, que al llarg dels anys ja havia acollit altres membres que abandonaven l’NSDAP.  A més, la situació política i social era menys tèrbola, i els suports al moviment havien minvat molt des del Putsch.  Trobem una ‘Comunitat del Treball que planteja una reforma al programa del Partit, i amb unes expectatives que Hitler, que fins aleshores havia guardat silenci, donaria llum verda al moviment reformista. Però no va ser així, i en un discurs en la reunió de caps del NSDAP va desfer el nou programa, sense que Gregor Strasser pogués plantejar una rèplica convincent. Però la crisi no quedava tancada només amb aquest fet, i el seu lideratge necessitava una última empenta. Hitler coneixia la debilitat i manca d’autoestima de Goebbels, que es va rendir al futur Führer gràcies a les seves adulacions i exageracions. En el cas de Gregor Strasser, el va nomenar Cap de Propaganda de Munich, sabent que l’enemistat entre aquests dos personatges portaria a un equilibri de forces que anul·laria l’amenaça que Strasser podria significar per al lideratge de l’NSDAP. A inicis de la dècada de 1930, els dos germans van abandonar el Partit. Una altra persona que es desmarcava de Hitler era Erich Ludendorff. El seu cas era diferent: com hem vist en una imatge anterior, va participar també al cop d’estat de Munich, però després es va desmarcar del Partit. Era el líder del DVFP, que amb la il·legalització del l’NSDAP, es va convertir en la punta de llança electoral de l’extrema dreta, i Ludendorff va estar al Reichstag des de 1924 fins 1928. Hitler no va tenir problemes per desfer-se’n, ja que va ser el propi Ludendorff qui va decidir no rivalitzar amb Hitler i retirar-se de l’escena política en veure el caire que va començar a adquirir l’NSDAP, que rellevava el seu partit a un segon lloc, i l’ascendent tirania del seu líder.

Encara hi havia una altra figura que podia entorpir el lideratge de Hitler: Wilhem Kube, un simpatitzant d’Strasser i líder de la ‘Comunitat del Treball popular-social del Gran Berlín’. En una carta a Hitler declarava que el Partit aniria molt més lluny amb els mètodes dels Strasser, i la resposta del futur Führer davant aquest perill no va poder ser més contundent: no només va adherir el moviment de Kube a l’NSDAP, sinó que també va nomenar a aquest líder del Partit en la Marca Oriental. Un cop això va succeir, Kube va jurar a Hitler un “vot de ferma confiança i inviolable voluntat combativa”.  Com veiem, la tàctica de Hitler era la de l’equilibri: a aquells que més destacaven se’ls oferien càrrecs de major o menor rellevància, se’ls feia sentir part integrada del moviment i fins i tot se’ls donava sensació d’importància. Però a la vegada tots depenien de Hitler, que els tallava qualsevol opció de tenir més pes al Partit, i en algunes ocasions enemistava els dirigents per mantenir l’equilibri de forces. Amb aquest equilibri, podem dir que l’any 1926 Hitler ja era el líder indiscutit de l’NSDAP, amb un partit que tornava a ser legal, amb la infraestructura i organització necessàries per un líder dictatorial i amb perspectives de ser un partit important a Alemanya.

D'esquerra a dreta: Heinrich Himmler, Rudolf Hess, Gregor Strasser i Adolf Hitler. Font: Bundesarchiv, Bild 146-1969-054-53A
D’esquerra a dreta: Heinrich Himmler, Rudolf Hess, Gregor Strasser i Adolf Hitler. Font: Bundesarchiv, Bild 146-1969-054-53A

El vol del colibrí

L'”Operació Colibrí” ha passat a la història com “la nit dels ganivets llargs”, en la qual el govern nazi va fer una autèntica massacre per eliminar membres de les SA i altres objectius concrets. Es tracta d’un esdeveniment que es desmarca temporalment de la nostra anàlisi, ja que va succeir l’any 1934, un cop l’NSDAP ja era al govern d”Alemanya, però que posa de manifest com Hitler va eliminar els possibles enemics interns com, per exemple, Ernst RöhmRöhm li va proporcionar, al futur Führer, contactes molt útils, tant polítics com militars. Però on va ser realment important va ser en aconseguir crear un autèntic equip paramilitar, les anomenades Sturmabteilung, més conegudes com a SA. Gràcies a la seva capacitat militar va formar un gran cos que, amb el pas del temps, va superar fins i tot el de l’exèrcit alemany, molt limitat pel Tractat de Versalles. Les SA van iniciar el seu recorregut l’any 1920 i es van convertir en l’exèrcit privat de Hitler, fet que li permetia actuar des d’una posició de poder i intimidatòria. La importància de Röhm queda demostrada en fets com tutejar a Hitler -era l’únic que ho feia- o no amagar la seva homosexualitat. Tot i això, entre ells van sorgir algunes desavinences, i Ernst va marxar a Bolívia. Quan Hitler va veure que el seu substitut al cap de les SA, Pfeffer von Salomon, tenia les seves pròpies opinions igual que Röhm però sense guardar-li la mateixa lleialtat, es va adonar de que havia de fer tornar a l’antic cap de les SA com més aviat millor.

Ernst Röhm. Font: Bundesarchiv, Bild 102-15282A
Ernst Röhm. Font: Bundesarchiv, Bild 102-15282A

Amb el pas dels anys, Hitler es va adonar que l’ajuda que Röhm podia proporcionar-li era una arma de doble fil: Ernst era imprescindible, se li permetien certes coses, però a la vegada tenia opinió pròpia i no era una persona totalment sotmesa a Hitler. Això era molt perillós. Tant perillós que va acabar en un bany de sang. Si Gregor Strasser podia prendre-li un lloc preeminent al capdavant del Partit, Röhm directament podia matar-lo, esborrar-lo del mapa. Evidentment, aquesta no és una teoria especulativa, sinó contrastada amb fets: Ernst Röhm va arribar a un acord amb Henry Deterding pel qual aquest ajudaria a Ernst a succeir Hitler al capdavant del partit mitjançat suport econòmic. A canvi, un cop s’hagués donat aquesta situació, el mercat petrolífer alemany seria per Henry. I el pla era que Julius Uhl, un alt càrrec de les SA, assassinés a Hitler un cop Röhm estigués preparat per succeir-lo. Una bona mostra que l’amenaça pel Führer era real és que Goebbels va estar tantejant els dos bàndols i no es va decidir per Hitler fins que no va tenir clar que en resultaria vencedor, quan el pla va quedar descobert. Sens dubte, la trama d’assassinat va ser el que realment va precipitar els fets de la Operació Colibrí, però abans ja eren molts els dirigents nazis, Hitler inclòs, que recelaven de la figura de Röhm i la independència de les SA. El trencament definitiu de Röhm i Hitler va tenir lloc quan el ja Canceller d’Alemanya va tallar les ales a Ernst i el seu cos paramilitar, i els va deixar clar que s’havien de supeditar a l’exèrcit oficial alemany.

Els resultat de la nit dels ganivets llargs va ser gairebé d’un centenar de morts, no només Röhm i membres de les SA, entre ells alguns alts càrrecs com Edmun Heines i Karl Ersnt. A la llista negra també hi apareixien els noms del propietari i els empleats del local on havien tingut lloc les reunions entre Röhm i Goebbels; no es podia deixar cap testimoni d’un pla per assassinar al Führer. Altres membres del NSDAP no van córrer la mateixa mala sort al no representar una amenaça real per a Hitler. Göring, per exemple, va ser un altre membre important del Partit, ja que tenia un nom més reconegut que el de Hitler entre les classes altes, però mai va qüestionar el lideratge del futur Führer perquè tenia un gran sentit de la lleialtat. Goebbels tampoc representava cap perill ja que ni tan sols aspirava a un lideratge; el seu joc a dues bandes entre Hitler i Röhm demostra que només pretenia ser un home de confiança pel millor postor, però sense discutir mai que seria un subordinat.

 

Una qüestió temporal

Amb aquests fets contrastats, sembla bastant adient afirmar que Adolf Hitler va haver d’esperar fins 1926 per ser el líder indiscutit de l’NDSAP. Podem dir que, el 1921, després de dimitir i retornar-hi en condicions dictatorials, era el número 1 del Partit: la seva capacitat oratòria –magnificada a una regió com Baviera–, la connexió inigualable amb les masses i la seva filosofia atractiva per la resta de membres el van fer un autèntic líder. Però, tot i això, existia una contestació interna. A més, en aquells moments, l’NSDAP necessitava un procés de transformació per ser liderat per una persona amb poders dictatorials. En l’ascens de Hitler, podem parlar de tres fases: la primera, des de 1920 fins 1921, on es posa de manifest que ell és la persona més carismàtica per liderar el partit, i que el vol transformar i polititzar cada vegada més. Una segona fase, des de 1921 fins 2914, on Hitler va adquirint cada vegada major poder i seguidors, tot i tenir detractors. La tercera fase és el moment en el qual Hitler arriba a ser líder indiscutible de l’NSDAP; iniciada a finals de 1924, finalitza l’any 1926 després de solucionar les disputes internes sorgides a partir del fracàs de Putsch de Munich, que va provocar escissions dins el Partit, i fins i tot moviments totalment renovadors. Durant la seva estada a la presó, es va posar en evidència que ell era l’únic que podia mantenir unit el moviment, en cas de que aquest volgués arribar lluny a la política alemanya. El fet de que apareguessin aquestes figures liderants i les alternatives a Hitler quan es sabia que la seva estada a la presó era temporal, exemplifica com els contraris a la seva figura van intentar aprofitar aquesta oportunitat. Hitler va resoldre la crisi gràcies a la seva mà esquerra en el tracte personal i una tàctica perfectament planificada d’equilibri entre forces, aprofitant les interdependències personals de cada persona que li podia fer ombra, i no deixant mai un número 2 que pogués acumular massa poder com per resultar una amenaça. Els fets de l’Operació Colibrí no constitueixen una discussió directa al lideratge del Führer, ja que d’una banda succeeixen quan aquest ja és Canceller, i de l’altra es tracta d’un pla ideat per una persona concreta, i que es va iniciar com una desavinença per la independència de les SA.

Havent resolt en quin moment Hitler va arribat al lideratge indiscutit del Partit, hem d’acabar d’entendre el com ho va fer. Perquè sí que hem parlat de l’equilibri i la unitat que aportava, però també hem de tenir en compte altres aspectes, com el veritable paper de les SA com a força de xoc o el dels interessos de les elits.

Read More

Adolf Hitler, el líder indiscutit (II)

La quantitat de pàgines que s’han escrit sobre Hitler és vertiginosa. I n’hi ha per a això i per a molt més, ja que es tracta d’una persona que va passar de ser gairebé un indigent sense futur a un home que va decidir el destí de moltes vides, directament o indirecta. Moltes línies de recerca s’han centrat en com Hitler va arribar al poder, les seves decisions durant la Segona Guerra Mundial i l’holocaust. Però de vegades s’oblida que Adolf Hitler, abans de ser el Führer, va ser un home que havia fracassat en la seva vocació artística i que freqüentava els barris més baixos de Berlín en companyies poc desitjables, tan lluny del luxe com de ser un personatge de pes en la història. En aquests articles analitzarem com (i quan) va passar a ser el líder indiscutit del Partit Nacionalsocialista (d’ara en endavant anomenat DAP, NSDAP –desrpés de 1920– o ‘El Partit’). Una primera etapa de la seva vida enormement important per convertir-se després en el que va ser.

Infància i joventut

El soldat Adolf HItler a la Primera Guerra Mundial
El soldat Adolf Hitler a la Primera Guerra Mundial

Fem un repàs rapidíssim als primers anys d’Adolf Hitler. Va néixer a Braunau Am Inn, a Àustria (aleshores Imperi Austrohongarès), l’any 1889. Els seus pares eren Alois i Klara, cosins entre ells. Alois sempre va ser vist per Hitler com una figura autoritària i que, amb bastanta regularitat, emprava els càstigs físics. Això no era gens estrany en l’època, quan abundaven figures paternes autoritàries i l’educació a escoles militars. Alois va morir l’any 1903, quan Hitler tenia només 14 anys. Adolf ja havia demostrat a l’escola que els estudis no eren el seu fort –els va abandonar als 16 anys–, i que la seva verdadera vocació eren les arts, especialment la pintura. Els anys 1907 i 1908 va intentar, sense èxit, ingressar a l’Acadèmia de Belles Arts de Viena, un fet que li va provocar una profunda decepció. Aquell any 1907 també va morir la seva mare, i sense la seva ajuda econòmica, Hitler va haver de sobreviure com va poder, fent feines temporals i mal remunerades, i deixant el seu apartament per viure a un hostal depriment i utilitzant els menjadors socials d’indigents per calmar la seva gana. L’any 1914 es va presentar voluntari a l’exèrcit alemany per servir a la Primera Guerra Mundial, on va resultar ferit, i l’any 1918 va finalitzar el conflicte amb la derrota alemanya i unes condicions humiliants pel país germànic. Hitler, com molts altres soldats, es va sentir traït pel seu propi país: pel govern, que es va rendir, i pels ciutadans, que van atacar diversos soldats que tornaven del front, culpant-los de la derrota en una lluita que ni tan sols van acabar de lliurar.

L’arribada al Partit i el poder de la “idea”

Carnet de Hitler com a membre del DAP. Font: Bundesarchiv.
Carnet de Hitler com a membre del DAP. Font: Bundesarchiv.

Hitler va arribar al NSDAP –que, aleshores, encara es deia ‘DAP’–, l’any 1919. Quan parlem del Partit, hem d’entendre que en aquells moments es tractava d’un de tants grups minoritaris d’Alemanya. No era més que un petit cercle d’homes polititzats i amants de la cervesa que es reunien a una taverna concreta per deixar anar les seves opinions, i amb poca o nul·la voluntat d’acció política real. Va ser precisament en una d’aquestes sessions de debat que Hitler va entrar en una discussió que va anar pujant de to amb un altre dels assistents a la reunió. Anton Drexler, el fundador del Partit, no va poder evitar fixar-se en ell, fins al punt de fer-lo membre número 7 del consell, responsable de propaganda i reclutament. D’aquests 7 membres, Hitler era sens dubte el més enèrgic, fet que el va portar a una popularitat cada vegada major. De fet, tant Drexler com la resta de membres consideraven a Hitler com un personatge útil per a moments concrets en què poguessin necessitar la seva oratòria i energia, però poc s’esperaven que aquestes es tornessin en contra d’ells mateixos i acabessin per convertir Adolf en el líder del Partit.

La “idea” de Hitler, anomenada així per l’historiador Ian Kershaw, es basava en la combinació d’antimarxisme i antijudaisme, i des de bon començament va captivar als altres membres del DAP. És l’exemple d’homes com Rudolf Hess, enamorat de la personalitat de Hitler. La idea anava molt més enllà d’una teoria o fets filosòfics, que ja impregnàven part de la societat: revestia a Hitler d’una personalitat inqüestionable, gairebé com un messies polític (KERSHAW, 2002) i això li va proporcionar la fe irrompible de molts dels que estaven al seu voltant. De fet molts d’aquests es van unir a Hitler més endavant, quan l’NSDAP travessava un mal moment polític, fet que revela que no ho van fer per oportunisme. Però d’altres, com els germans Strasser, no van caure en la fidelitat a Hitler per la simple idea, una idea que va resultar terriblement útil per  ell, un home al que no li preocupava la seva situació econòmica, sinó el ser un complet desconegut.

Oratòria pel públic bavarès

L’historiador alemany Joachim Fest marca una data clau, fins i tot de ruptura, en aquesta trajectòria inicial de Hitler: 16 d’octubre del mateix any 1919, dia en què va actuar com a ponent davant més d’un centenar de persones. El mateix Adolf Hitler va reconèixer -si és que prenem com a certes les seves notes- que per primera vegada va arribar a l’extenuació davant un grup d’oients. Evidentment havia pogut posar en pràctica amb anterioritat les seves capacitats com a orador, però va ser en aquella ponència quan es va deixar anar del tot, un fet que a partir d’aquell moment es repetiria en cada un dels seus discursos i li seria indispensable en el seu ascens meteòric.  De fet, els mateixos informes policials de l’època defineixen Hitler com una persona que “serà orador propagandista professional. El futur Führer no es trobava còmode en les conversacions personals, on podia ser rebatut fàcilment amb arguments lògics, i preferia un públic extens. Pensava en un partit de masses i no pas un cercle reduït.

Però evidentment l’oratòria no ho va ser tot, ni de bon tros, en l’ascens de Hitler. Al cap i a la fi no era l’únic personatge amb aquestes característiques a l’Alemanya de l’època. Cal marcar també quina va ser la regió on Hitler va començar a destacar i es va guanyar un públic: Munic, Baviera. En paraules del mateix Joachim Fest, “L’afirmació que l’ascens de Hitler va ser decisivament afavorit per les condicions de l’època és incompleta si no es fa referència a les condicions específiques del lloc en què s’inicià el mateix”. Quines eren les característiques concretes d’aquesta regió?

Adolf Hitler posant a càmera
Adolf Hitler possant a càmera

D’entrada, Munic va ser la ciutat més sacsejada pels esdeveniments revolucionaris i resistències. Ens trobem en un ambient propens a escoltar agitadors com Hitler, un públic obert a les seves idees i, fins i tot, necessitat de figures que fessin sortir totes les seves emocions. Per tant, trobem una predisposició dels oients bavaresos. En aquest sentit hem de remarcar la influència de la societat Thule -de la qual van sorgir Harrer i Drexler-, que es va dedicar a propagar idees que van calar en la societat de l’indret: va produir un gran nombre de propaganda antisemita i va aconseguir radicalitzar un ambient que Hitler va saber aprofitar, sobretot en els seus discursos. De fet, el DAP sorgeix d’aquesta societat, que va encarregar a l’anomenat Anton Drexler, l’any 1918, formar un cercle polític de treballadors. Però aquesta importància territorial no es redueix només a això. Baviera es va convertir en un centre de reunió de la ultradreta alemanya. Per què? Gràcies a la col·laboració de les autoritats provincials bavareses, entre les quals trobem noms com els de Krapp o Gustav von Kahr. El govern burgès socialdemòcrata va patir revoltes i vagues, i finalment  va ser substituït per un de conservador -l’home fort del qual era Kahr. Això va ser molt útil per al Partit i Hitler, que continuava sent un mestre de la propaganda i l’oratòria. El nou govern va tractar amb una gran permissivitat el Partit, que ara fins i tot es permetia dissoldre manifestacions dels grups d’esquerra o interrompre els seus oradors enmig dels discursos. El Partit va passar a tenir el favor del govern militar i civil en una regió on fins i tot es teixien plans d’alta traïció de l’extrema dreta, on monestirs es van convertir en punts de suport armamentístic. Però més enllà d’aquests fets, hem de tenir en compte que els successos van acabar unint Hitler amb el poder conservador establert, formant un front de lluita contra l’enemic comú: el marxisme. És en aquest punt que hem d’entendre el joc de forces de la política alemanya en aquell moment i que ens fa comprendre la importància de Baviera en l’ascens de Hitler: els governants volien aprofitar els dons del futur Führer per als seus propis fins, per atreure les masses i guanyar terreny polític. Un cop aconseguit això, farien desaparèixer Hitler de la partida mitjançant el seu poder econòmic. Però per la seva banda, Hitler estava disposat a aprofitar els batallons que havia aconseguit armar gràcies a la complicitat del govern; primer els utilitzaria contra el marxisme i posteriorment contra les mateixes autoritats bavareses que ara li feien costat. És a dir, tant el govern com el mateix Partit veien a Hitler com algú útil per les seves capacitats oratòries i la seva connexió amb el públic, però tenien la sensació de què el podrien apartar en qualsevol moment. Però ell va saber jugar molt bé les seves cartes i aprofitar les oportunitats.

Gregor Strasser, un dels homes que no va caure en fascinació per Hitler. Posseïa idees pròpies, i més endavant fins i tot li va discutir el lideratge del partit, però li mancava la capacitat per mobilitzar les masses. Va ser assassinat l'any 1934 durant l'operació Colibrí. Font: Bundesarchiv.
Gregor Strasser, un dels homes que no va caure en fascinació per Hitler. Posseïa idees pròpies, i més endavant fins i tot li va discutir el lideratge del partit, però li mancava la capacitat per mobilitzar les masses. Font: Bundesarchiv.

En resum, si la figura del Hitler hagués aparegut a una altra regió alemanya, probablement d’entrada no hauria trobat un ambient tan propens per a triomfar com a orador: les masses bavareses havien estat sacsejades amb anterioritat per la societat Thule i estaven predisposades a les paraules de Hitler. D’altra banda, la complicitat de les autoritats provincials va resultar crucial en l’enfortiment tant de Hitler com del Partit: bona mostra d’això és que les autoritats confiaven en els seus discursos i capacitat de mobilització per afavorir-se’n, no es tractava només de servir-se de la força del Partit per combatre l’esquerra radical. La clau de volta per entendre per què Hitler va acabar sent un gran orador amb la capacitat d’arribar a les masses la trobem no només tenint en compte el seu públic, sinó també els seus mètodes: Hitler ho reduïa tot al blanc contra negre, evitant així conceptes teòrics o ideològics complexos. En paraules d’ell mateix: “La comprensió constitueix una plataforma poc ferma per a les masses. L’única emoció estable és l’odi”.

La crisi de 1921

Com hem dit, ens hem de preguntar tant com Hitler va arribar a ser el número 1 del seu partit com en quin moment va arribar a ser-ho. Una primera resposta la podem trobar a l’any 1921, dos anys més tard de l’arribada del futur Führer al ja anomenat NSDAP. Durant aquest temps, Hitler havia demostrat ser de gran utilitat i havia esdevingut un orador molt potent. Des del principi va considerar que l’exclusivitat del Partit era la que l’allunyava les grans masses dels partits conservadors, i l’única manera d’aconseguir potència política era atraient-les. En aquest camí, Hitler trobà la resistència de Karl Harrer, que pretenia seguir dirigint l’NSDAP com un petit cercle. A inicis de l’any 1920, Harrer va ser desplaçat simplement per estar en desacord amb Hitler, cosa que suposà un triomf importantíssim per aquest, com recull a la seva obra Mein Kampf:

“A principis de l’any 1920 vaig induir a organitzar el primer míting. El president del Partit, senyor Harrer, va creure no poder aprovar la meva iniciativa pel que fa al moment escollit i es va decidir en conseqüència, com home correcte i honrat, a deixar la presidència. Anton Drexler va ser el seu successor”

Anton Drexler, fundador del DAP.
Anton Drexler, fundador del DAP.

Aquest fet deixa en evidència com d’important va ser Hitler des del mateix moment de la seva arribada; ell era sens dubte el millor actiu del Partit. D’altres membres, com és el cas de Gregor Strasser, tenien idees però els mancava la capacitat mobilitzadora i la connexió amb les masses. També hem de tenir en compte com el van ajudar les persones del seu voltant: Ernst Röhm i Dietrich Eckart. El primer va proporcionar al Führer contactes militars i de membres de l’ultradreta alemanya, el segon va apropar Hitler als sectors més benestants i conservadors de la societat bavaresa. A més, va ser gràcies al capital aportat per ambdós que Hitler va comprar un diari que li donaria encara major projecció. Però els contactes polítics i amb elits van jugar un paper més important en el seu ascens com a Canceller a partir de 1933 que a forjar-se un nom dins el Partit. L’estiu de 1921 Hitler va abandonar el Partit en assabentar-se que s’estaven iniciant negociacions per fusionar-se amb altres organitzacions polítiques –recordem que l’NSDAP no deixava de ser un partit jove i molt minoritari. Un cop fora, Hitler va escriure una carta expressant quines serien les seves condicions per tornar -tenir un poder absolut- i el Comitè del Partit, lluny de negociar-les, les va acceptar i fins i tot va posar el càrrec de Drexler a disposició de Hitler. Davant aquesta resposta, queda del tot clar fins a quin punt arribava el poder que havia anat acumulant durant el temps. Arribat aquest punt, només li faltava fer oficial aquest poder. La crisi es va tancar gràcies a una intervenció conciliadora de Dietrich Eckart, tot i que fins aquells moments la divisió interna era forta: fins i tot van aparèixer pamflets on s’atacava a Hitler. Però els resultats no es poden discutir pel que fa al consens en la votació: dels 554 presents a una reunió extraordinària d’afiliats, 553 van donar el seu vot a Hitler. Drexler va passar a ser el president honorífic del NSDAP, Hitler es reservava la presidència dictatorial i els seus fidels van entrar al comitè. Un cop retirat Harrer i apartat Drexler, el Partit estava a les seves mans.

Va ser un lideratge definitiu? Rotundament, no. Indiscutible potser sí, però no etern. La tendència disgregadora de l’ultradreta també va arrossegar l’NSDAP. Quan Hitler va ingressar a la presó per un frustrat cop d’estat, el partit es va dividir i van sorgir diversos líders per les diferents seccions. És per això que alguns experts en Hitler assenyalen el seu lideratge indiscutible i definitiu cap als anys 1926-1927. Tot això ho estudiarem en profunditat en el segon capítol d’aquest article.

Read More

Una falç, una túnica i una barba llarga. Si algú pensa en druides, la primera imatge que ens ve al cap és la d’un venerable avi, com Panoràmix, passejant entre la natura, recol·lectant herbes i fent una vida tranquil·la i pacífica. Res més lluny de la realitat. Els druides van ser una de les figures més poderoses de la societat celta, amb influència política i religiosa, respectats per tots els membres de les tribus celtes. L’elecció de nous magistrats a la Gàl·lia estava acompanyada de rituals religiosos sobre terres consagrades, amb presència de druides, igual que es fa avui dia amb sacerdots a Westminster durant l’elecció d’un nou monarca a Anglaterra.

Panoràmix, il·lustració d'Albert Uderzo. Font: descubrirlahistoria.es
Panoràmix, il·lustrat per Albert Uderzo. Font: descubrirlahistoria.es

Però comencem pel principi. Els druides són figures importantíssimes de la societat celta sobre les quals existeixen moltes idees i teories, a vegades falses i contradictòries. El mateix origen de la paraula ‘druida’ no està del tot clar: una de les teories més acceptades és que prové del terme indoeuropeu ‘dru’, que significa ‘roure’, juntament amb ‘weid’ (veure, conèixer). És a dir, “druwids”, els que coneixen els roures, fent una vinculació entre els druides i el seu arbre sagrat. Altres corrents sostenen que aquest ‘dru’ és en realitat una forma escandinava, ‘drutt’, que vol dir ‘mestre’. Una altra teoria interessant, en una línia semblant a l’anterior, indica que ‘dru’ vol dir ‘en profunditat’ i ‘vid’ equival a ‘coneixement’, i fa referència als druides com aquells que coneixen en profunditat.

Tampoc podem afirmar amb certesa quin és l’origen concret d’aquestes figures. Sembla ser que les escoles druídiques més antigues i prestigioses van ser les de Britània (illa de Gran Bretanya), on acudien druides de la Gàl·lia, però això no significa que fossin els primers en aparèixer. També és possible que sigui una figura ja existien a tribus anteriors als celtes que amb aquesta civilització van guanyar un pes específic.

Si ens comencem a capbussar en la informació sobre els druides, en trobem la referència més antiga cap a mitjans del segle IV aC., gràcies a l’historiador grec Timeu. Hem de dir que una de les dificultats a l’hora d’estudiar els druides és la poca informació que ens n’ha arribat, que, a part de no ser sempre fiable, està fortament marcada pel seu context. Els testimonis més ben documentats i nombrosos dels quals disposem s’inicien al segle I aC., un moment en què els druides ja estaven experimentant una transformació dintre de la societat celta: la seva època d’esplendor es va desenvolupar entre els segles III i II aC. A mitjan segle I aC. la Gàl·lia va ser conquerida, la societat es va fragmentar i les famílies més acabalades van experimentar una clara davallada, i amb elles també els druides. Les fonts de les que ens podem servir per estudiar als druides són escrites, especialment d’autors romans, i llegendes i literatura de Gal·les i Irlanda. Pel que fa als testimonis arqueològics, són més escassos i relatius.

juli-cesar
Juli Cèsar

Si ens fixem en els testimonis literaris, l’autor que més ha aportat ha estat Juli Cèsar en les seva obra ‘Les Guerres de les Gàl·lies’. Cèsar va lluitar durant gairebé 10 anys contra els celtes, i això el va portar a conviure-hi, descobrir-los, estudiar-los i deixar-ne un testimoni escrit bastant objectiu, sense especials prejudicis. Però no hem de perdre de vista que l’objectiu de l’obra era polític i propagandístic, no pas històric, i que a la vegada era un element estranger com a testimoni d’una societat contra la qual lluitava.

Els autors restants van prendre opinions clares a favor o en contra dels druides. Estem parlant de persones que mai van conviure suficientment amb ells com per extreure’n conclusions fidedignes. Es tracta d’autors romans amb clars prejudicis cap als pobles celtes, normalment en contra però també a favor, idealitzant la figura del ‘bon salvatge’. Ens trobem amb diversos textos que, més que transmetre’ns una idea objectiva sobre els druides en concret i els celtes en general, resulten obres realitzades en viatges curts per satisfer unes idees preconcebudes i uns objectius determinats. Plini i Tàcit, per exemple, es mostren clarament desfavorables als druides, als quals acusen de rituals sanguinaris i sacrificis en llocs amagats. Són testimonis despectius i amb referències contínues a pràctiques salvatges als racons més profunds del bosc. Aquest fet és comprensible si estudiem el context en què van escriure aquests autors: el segle I d.C., una època en què diversos emperadors romans, com August i Neró, van perseguir el druïdisme, tot i que no van aconseguir eradicar-lo. Aquest fet explicaria la mala propaganda dels autors i l’interès dels druides per passar desapercebuts. I també així s’entén l’associació entre druides, profunditats boscoses i ocultisme que ha quedat reflectida en nombroses imatges. Les opinions venien marcades, a més, pels anys de guerra contra els gals i la idea del salvatgisme. El tombant del segle I dC. respecte als druides s’explica en gran part per la conquesta romana de la Gàl·lia, que fins aleshores era un territori sobre el qual Roma no tenia jurisdicció i amb el qual mantenia una relació eminentment comercial. El fet que aquest territori passés a formar part de l’Imperi va provocar un canvi en les relacions, i els druides eren una de les peces claus, tant pel seu paper dins la societat com per la seva bel·ligerància amb els invasors romans. Els druides es van convertir en una de les resistències més grans als invasors romans, en tant que eren un dels elements cohesionadors més importants d’unes societats celtes que no eren amigues d’establir grans vincles ni aliances que posessin en perill la independència de cada poble.

El paper dels druides dins la societat celta

No podem afirmar que els druides tinguessin un paper únic dintre de la societat. És a dir, no podem parlar de que fossin únicament sacerdots, polítics, o mestres savis. De fet, a la majoria de les societats antigues, la política i la religió anaven estretament relacionades, i Miguel Aracil qualifica als druides directament de ‘clergat nacional, una petita nació que governava una altra nació’. La seva figura era una de les més poderoses i respectades de la societat, i abastava una àmplia gamma de tasques. Presidien cerimònies religioses i sacrificis humans, la seva opinió tenia pes polític, instruïen els joves, feien de mediadors entre la població o entre les persones i els Déus. És especialment interessant aquest funció mediadora quan es tracta de conflictes bèl·lics –per cert, els druides no anaven a la guerra com a combatents, però sí que podien lluitar entre ells per escollir un successor. Els druides eren tan respectats que fins i tot les tropes a punt de lliurar una batalla els consultaven i escoltaven en moments de gran tensió, com apunta Diodor:

…Quan dos exèrcits s’aproven mútuament en la batalla, amb les espases desenvainades i les llances en posició, aquests homes (els druides) es col·loquen entre ells i fan que es detinguin. D’aquesta manera, fins i tot entre els bàrbars més salvatges, la còlera retrocedeix davant la saviesa”.

Diodor de Sicília, Biblioteca Històrica, V, 31, 1-5.

La funció de mediació druídica també tractava afers d’herències o assassinats. Tenien fins i tot funció sancionadora, i podien excloure famílies senceres, o algun membre puntual, de sacrificis humans. A ulls presentistes ens sembla una pràctica bàrbara, però la celta no és l’única societat antiga que els practicava i els donava un significat ritual. Estar exclòs d’un d’aquest rituals convertia a la persona o la família en un pària, i fins i tot la resta de la comunitat evitava a tota costa tenir-hi contacte. Es pot dir que els druides no només eren una figura omnipresent, sinó també omnipotent dins la societat celta.

Aleshores, d’on prové la imatge actual dels druides? Per què sempre els associem a figures més aviat màgiques i espirituals? També existeix part de realitat en aquest sentit, perquè els druides eren grans mestres, pensadors, savis i metges. Sí, realment una de les seves funcions era la d’anar recol·lectant plantes per elaborar pocions, però no pas màgiques per lluitar contra els romans, sinó més aviat mèdiques. Les evidències arqueològiques sobre la presència grega al sud de la Gàl·lia al segle VII aC. denoten que l’intercanvi de coneixements, sobretot matemàtics, també va existir, i correspondria als druides de desenvolupar-los i ensenyar-los. Quan parlem de druides mestres no ens referim a una educació per a tota la tribu: només els fills de les famílies més poderoses tenien dret a rebre els ensenyaments druídics, que a més eren els guardians de la tradició oral. Juli Cèsar assenyala que el voler transmetre els coneixements de forma oral i no pas escrita podria ser una manera de preservar el coneixement per als escollits i no difondre’l entre el poble. Els druides eren figures omnipresents dins de la societat celta, extremadament respectades, i en alguns casos temudes per la seva autoritat. També tenien un vessant més màgic, no només com a mediadors amb els Déus sinó com a endevinadors del futur. Els druides estaven rodejats d’una aura espiritual, com tota la societat celta.

Van existir dones druides?

Reina Medb de Connacht. Font: celtic-weddingrings.com
Reina Medb de Connacht. Font: celtic-weddingrings.com

És una pregunta que no podem respondre amb rotunditat. Existeixen testimonis historiogràfics sobre dones presidint rituals religiosos i acompanyant els druides, però no podem identificar si es tracta de veritables druïdesses o de figures femenines amb un paper destacat. Tàcit reflecteix a les seves obres una realitat evident, assegurant que els britans no feien distinció de sexes en els seus líders, i que estaven acostumats a lluitar sota el lideratge de dones. Els britans eren celtes originaris de l’illa de Gran Bretanya, indret especialment destacat pel que fa figures femenines importants, com Boudica i Cartimandua, que van desenvolupar lideratge polític. Aquests fets van en consonància amb el paper de la dona dins de la societat celta: sí que tenim referències certes que no era estrany que dones gaudissin d’un paper destacat, documentat per troballes arqueològiques en tombes, on algunes dones van ser enterrades amb objectes de gran valor i mitjançant grans rituals. La mitologia celta també ens ofereix relats de grans reines, com Medb de Connacht. El sol fet que a les llegendes es plantegés aquesta possibilitat ja indica un grau d’obertura extraordinari dels celtes respecte al paper de les seves dones.

Coneixent aquests fets, no seria d’estranyar que haguessin existit dones druides. Sabem que tenien accés als ensenyaments druídics, i que algunes van arribar a ser sàvies i profetesses. Autors romans con Estrabó i Tàcit ens presenten escenes en què les dones presideixen els mateixos rituals que els druides, però sense anomenar-les amb aquest nom directament. Pot ser que aquestes dones tinguessin un rang menor, però també és possible que fossin druïdesses i que als autors romans, que mai van acabar de comprendre als celtes, els resultés massa estrany com per afirmar-ho. Va existir al nord de la Gran Bretanya, ja a l’Edat Mitjana, el fenomen de les ‘conhospitae’, que eren dones que convivien amb els sacerdots masculins i fins i tot oficiaven misses. Atesa la coincidència en les pràctiques i el territori, és possible que es tracti de la supervivència d’un dels trets distintius de cerimònies celtes de druïdesses.

Les ‘veritats’ de Panoràmix.

Tot i ser un personatge de ficció i que transmet una imatge poc realista, cal dir que la figura de Panoràmix reflexa també trets característics importants dels druides. Uderzo i Goscini van saber elaborar una bona combinació entre entreteniment, ficció i cert rigor històric: no era el seu objectiu il·lustrar el funcionament de les societats celtes, però tampoc es tracta d’una imatge totalment esbiaixada d’allò que van ser. Panoràmix és indubtablement un dels líders de la tribu, juntament amb Copdegarròtix –el cabdill– i Astèrix –el líder guerrer. Les opinions de Panoràmix no només són respectades, sinó que a més de vegades passen per sobre les del cap de la tribu, que també li demana consell. Al capítol ‘el cop de menhir’, els romans es plantegen capturar o eliminar Panoràmix perquè deixi d’elaborar la poció màgica i Roma pugui vèncer per fi en el combat. Finalment és Obèlix qui deixa estabornit involuntàriament el druida, però el més interessant és veure com la tribu queda completament exposada al perill sense el seu druida. No només als romans, sinó a un personatge que intenta enganyar als habitants del poblet fent-se passar per endeví, una pràctica habitual a l’època antiga i que dintre dels celtes realitzaven els druides. En un altre episodi, Panoràmix elabora auguris a partir de vol d’unes aus. El capítol ‘el cop de menhir’ no deixa de ser un reflex de la persecució romana al druïdisme i del paper fonamental d’aquesta figura com  pal de paller de la societat gala.

Els druides portant el Vesc, d'Esdward Atkinson i George Henry (1890). Imatge extreta de http://arte-xix.blogspot.com.es/
Els druides portant el Vesc, d’Edward Atkinson i George Henry (1890).Font: arte-xix.blogspot.com.es/

A més, si ens hi aturem a pensar, veurem que Panoràmix no acostuma a entrar mai en combat, exceptuant algunes aventures. Ell acostuma a quedar-se al marge de la batalla, una de les característiques dels druides, que no anaven a la guerra. També duu una falç daurada, i de fet una de les aventures d’Astèrix es titula ‘la falç d’or’. En aquesta aventura, Panoràmix es lamenta perquè la seva falç daurada se li ha trencat, i només una falç daurada dóna a la molsa propietats curatives. Aquesta és també una característica real dels druides que ha quedat documentada: la falç daurada era imprescindible per aconseguir que la molsa tingués la plenitud de les seves propietats. Un dels rituals druídics és el de la falç i el vesc, del qual fins i tot se n’han dibuixat representacions.

La imatge popular dels druides té realment part de veritat, però també molt de mite i idealització. El problema a l’hora de desmitificar-la són els problemes d’estudi que hem comentat, ja que no es tenen testimonis totalment fiables d’aquestes figures. Alhora, les evidències que ens parlen de la seva època de major esplendor són realment escasses. Però com en tot, la recerca històrica continua, i cada dia podem estar a prop d’un nou descobriment que ens aporti una mica més de llum sobre aquestes fascinants figures.

Read More

La unitat de la Unió Europea (no confondre amb Europa) està més en dubte que mai. El Brexit ha obert definitivament una crisi política sense precedents… des de 1945. Però abans de les votacions a la Gran Bretanya, els indicis ja eren prou evidents: des de l’amenaça del Grexit fins a la pujada vertiginosa de partits polítics euroescèptics, moltes vegades integrats dins de l’extrema dreta. Per contra, els partits tradicionals i els grans mitjans porten anys repetint la idea d’unitat, i venent-nos el vell continent com una bassa de pau només trencada pels atacs exteriors.Aquesta unitat de la Unió Europea que ara es veu amenaçada no és més que l’esquerdament d’una situació temporal atípica, i la fragmentació ha estat la tònica imperant al llarg de la història.

La propaganda europeista s’ha encarregat de buscar en la història antecedents a la Unió Europea. Així, trobem opinions que defensen que l’imperi de Carlemany o fins i tot les invasions de l’Alemanya nazi, entre d’altres, són antecedents al projecte de la Unió Europea. Trobo si més no agosarat, per no dir desafortunat i totalment atemporal, presentar com a projectes europeistes un en el qual ni existia consciència europea i un altre de caire purament expansionista. El que sí podem afirmar sense por d’equivocar-nos és que, al llarg dels segles, Europa ha estat un gran niu de conflictes. Un continent que ha viscut grans aliances entre països per garantir l’equilibri en les guerres, i que ha vist passar per l’espasa i en nom de Déu a milions de soldats. Un continent que ha viscut la persecució de minories, i que ha estat el primer en portar la guerra a cada casa, mitjançant l’atac indiscriminat contra la població civil –Guerra civil espanyola. I un continent on s’han iniciat les dues guerres mundials que hi ha hagut fins a dia d’avui.

soldats britànics
Soldats britànics a les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial

Durant la història d’Europa s’ha parlat molt poc d’unitat. Com a molt, d’aliances sota interessos d’un moment concret, amb algú altre que sabies que es convertiria en el teu enemic en futures guerres. Perquè sempre arribaven més guerres. A Europa es parlava de domini, d’imposar la fortalesa per sobre dels altres, d’imperis i d’interessos propis. La mateixa Unió Europea neix d’aquests interessos, i no pas dels comuns. Una llarga llista de conflictes sagnants, a cada país i pels motius més diversos, parla per si mateixa. Des de les d’independència a Itàlia, la Revolució Francesa, guerres napoleòniques, infinitat de conflictes entre països, guerres hussites a Bohèmia, i una llarga llista de guerres civils pràcticament a tots els països, en alguns fins a dues vegades.

Situem-nos just al final de l’última gran guerra que ha afectat Europa: la II Guerra Mundial. Any 1945, amb Alemanya dividida, el bloc comunista a l’Est i la major part d’Europa Occidental devastada pels bombardejos. Les zones industrials i les vies de comunicació, vitals pel desenvolupament econòmic, havien estat objectius predilectes de les bombes. A això li hem de sumar la excepcional duresa de l’hivern dels anys 1946-47, que va perjudicar greument l’agricultura i, consegüentment, l’alimentació de la població. Aquesta era l’Europa de 1945: 

(feu click a les imatges per veure-les en tamany real)

L’any 1948, davant la greu situació que travessava el vell continent, els Estats Units van engegar l’”European Recovery Program”, més conegut com “Pla Marshall”. Les preocupacions que van empènyer el país americà a engegar aquest pla van ser dues. D’una banda, el fet que l’Europa occidental era el seu principal mercat. Evidentment, en època de Guerra Freda, les transaccions amb el bloc comunista, que incloïa tota la Unió Soviètica i la Xina, eren impensables rere el taló d’acer. Els Estats Units no podien mantenir la seva economia només amb Sud-Amèrica i l’Àfrica, així que era indispensable la recuperació europea per motius econòmics. Però també hi va haver un fort component ideològic: Europa occidental seguia sota el sistema capitalista. Almenys nominalment, ja que en la situació de postguerra era impossible que es dugués a la pràctica. És a dir, que si els europeus, sota un sistema capitalista, es veien immersos en una situació de precarietat i ruïna amb poques perspectives de millorar, no trigarien gaire a plantejar-se el comunisme com a alternativa. I aquesta era una situació que els Estats Units no estaven disposats a tolerar, i que ni tan sols entrava dins la lògica de la Guerra Freda, en un moment que imperava la Doctrina Truman.

George F. Kennan, un dels principals dissenyadors del Pla Marshall
George F. Kennan, un dels principals dissenyadors del       Pla Marshall

L’objectiu del Pla Marshall era la recuperació d’Europa, però amb certes condicions. Els Estats Units estaven disposats a enviar divises al continent sempre que els països s’unissin i es posessin d’acord en una tasca conjunta de recuperació. En altres paraules, no podia anar cada país per lliure, presentant la seva particular ‘llista de la compra’ pagada pels americans. La tasca no era senzilla: es demanava a un conjunt d’estats que fessin un acte inconcebible fins aleshores en temps de pau. Precisament aquesta pau també era un dels grans tresors a preservar mitjançant la unitat després de veure les atrocitats succeïdes durant la II Guerra Mundial. Les dues guerres mundials havien nascut com a guerres entre estats europeus, i el fort component nacionalista dels països d’aquest continent no feia més que avivar les flames, posant en perill qualsevol pau de llarga durada. A més, amb dues potències mundials com els Estats Units i la URSS, la unitat europea també era imprescindible si els països volien tenir alguna cosa a dir dins el panorama internacional. Per tant, la unitat política d’Europa era clau, però aviat es posaria de manifest que no era aquesta unitat, sinó l’econòmica, la que realment estaven disposats a acceptar els països europeus implicats.

També és cert que durant anys ja havien aparegut idees de federalisme europeu. Al segle XIX,  Charles Lemonnier va parlar dels ‘Estats Units d’Europa’, i Bluntscli de la organització de la Unió Europea d’Estats. Ja al segle XX, Brugmans i Salvador de Madariaga van encapçalar les veus dels federalistes europeus, però aquests moviments van tenir un gran problema que els va impedir avançar: sorgien de la base, i no pas de les altes esferes. I des d’aquesta base semblava molt lògica i útil la idea d’unitat, però a l’hora de la veritat, cap cap de govern estava disposat a perdre la seva sobirania en certs àmbits per cedir-la al conjunt d’Europa.

Partint d’aquesta base d’anys de conflictes, nacionalismes exacerbats i poca predisposició a la unitat política, Europa, per pura necessitat, va haver d’embrancar-se en un projecte que garantís la unitat si més no ECONÒMICA. Els Estats Units el supervisarien, i eren França i Alemanya qui haurien de liderar-lo.

Van existir diversos intents d’iniciar una unió europea. Per començar, l’any 1948 es va crear el Consell d’Europa. Només un detall: als seus estatuts no es recull cap mena d’unitat ni cessió de sobirania, només es parla de reforçar la defensa dels Drets Humans dins dels estats membres, per tant no era més que un moviment de cara a la galeria per satisfer peticions americanes. Dos anys més tard es va intentar crear la Comunitat de Defensa Europea, un experiment que va fracassar i ni tan sols va posar-se en funcionament. La militar era una de les competències que no volien cedir els estats en aquell moment, tot i que un any després van tenir èxit la creació de l’OTAN. La bona acollida d’aquest projecte, a diferència de l’anterior, va ser perquè L’OTAN, als seus inicis, no estava destinada a una integració europea en l’àmbit global de defensa ni política exterior. Era una forma de defensa contra el comunisme, ja que qualsevol atac del bloc soviètic a un dels estats membres seria contestat per un atac col·lectiu de tots els països. I també era una forma d’assegurar-se que els Estats Units combatrien des del primer moment en cas d’una tercera guerra mundial, ja que les dues anteriors s’havien decantat quan els americans van entrar en combat. Anys més tard, l’URSS va respondre a aquest tractat per mitjà del Pacte de Varsòvia.

Jean Monnet i Robert Schumann, principals impulsors de la CECA i considerats com uns dels pares fundadors de la Unió Europea. Imatge extreta de: notepad.ideasoneurope.eu
Jean Monnet i Robert Schumann, principals impulsors de la CECA i considerats com uns dels pares fundadors de la Unió Europea. Imatge extreta de: notepad.ideasoneurope.eu

El veritable pas endavant per a la integració europea es va donar amb la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA) l’any 1951. A la pràctica, significava que el carbó i l’acer d’Alemanya occidental estava a l’abast dels països membres de la CECA (França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg), que els podrien explotar. Ningú s’imagina avui dia que Alemanya acceptés un tractat amb aquestes condicions, però l’Alemanya de 1950, derrotada i culpabilitzada, era un país enormement necessitat d’ajuda i, sobretot, d’un projecte integrador a nivell europeu. No es volia quedar al marge, ni s’ho podia permetre. Més enllà d’aquest tracte, no existia cap full de ruta cap a la Unió Europea, i van caldre anys perquè existís una voluntat de traçar-lo. La CECA va ser l’antecedent directe de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), que va eliminar progressivament les barreres comercials entre els estats membres al llarg de diversos anys.  L’any 1957 es signà el tractat de Roma, que donava existència a la CEE (nucli de la futura Unió Europea) i que parlava d’unió sense fissures, però aquesta unió seguia sent eminentment comercial i aduanera.

El cas britànic

Charles de Gaulle, al que veiem a la imatge amb l'aleshores primer ministre britànic Winston Churchill, es va oposar fermament a l'entrada de la Gran Bretanya a la CEE
Charles de Gaulle, al que veiem a la imatge amb el primer ministre britànic Winston Churchill, es va oposar fermament a l’entrada de la Gran Bretanya a la CEE

Ens podríem preguntar arribat aquest punt: on era la Gran Bretanya? Per què no va ser qui liderés el projecte europeista juntament amb França i Alemanya? La realitat és que la Gran Bretanya sempre es va sentir afortunada per l’extensió de mar que la separa del continent. Quan va sorgir la idea de la Unió Europea, els britànics van signar un pacte tàcit: ells no liderarien el projecte, però a la vegada es comprometien a no entrebancar el seu avanç, donaven suport, però no s’hi comprometien. El Regne Unit no volia sentir a parlar de cap manera d’un projecte integrador europeu, i va fundar amb altres països (sobretot nòrdics, com Dinamarca i Suècia) l’EFTA: Associació Europea del Lliure Comerç. A diferència de la CEE, l’EFTA només es tractava d’un acord comercial entre països, i no hi existia la unitat aduanera. Però els britànics es van adonar del seu error en veure les taxes de creixement comercial dels països de la CEE: més del 60%, unes xifres superiors a les dels Estats Units. Va ser aleshores quan realment van plantejar-se formar part del projecte integrador, tot i que les necessitats eren purament econòmiques, i la idea de formar part d’una Europa unida políticament els seguia resultant molt llunyana. No cal dir que aquesta situació no ha canviat massa fins a dia d’avui. La Gran Bretanya va sol·licitar diverses vegades l’entrada a la CEE, però França la hi va denegar perquè considerava que Londres estava massa vinculat amb Washington, i això podia posar en perill un projecte que volia ser independent de les dues grans potències. Finalment, l’any 1973, el Regne Unit va passar a formar part de la CEE. A partir d’aquí els passos es van anar succeint, tot i que l’economia va quedar bastant estancada amb la crisi del petroli. Es van fer diversos avenços, com ara la creació del Consell Europeu (1975) o la unió monetària (1979), a més de la incorporació de diversos nous països. La Unió Europea va avançar amb èxits i fracassos, i per explicar tots els passos que va donar ens faria falta un altre article sencer, com a mínim. Però si mirem enrere potser no ens resulta tan estrany l’actual clima de manca d’unitat… i que el Regne Unit hagi estat el primer en abandonar la nau. Aquesta nau sempre va estar guiada per l’economia i la poca predisposició política a cedir competències a un organisme supraestatal. La devastació i els horrors de la IIGM, l’aparició de les dues grans potències i la misèria econòmica van obligar als europeus a embrancar-se en una aventura d’unitat mai coneguda fins aquell moment. Però els temps canvien, i les necessitats també, i el passat sempre torna per recordar-nos allò que durant molts segles va succeir.

Read More

← El desenvolupament dels Estats Units (II): democràcia, guerra i expansió cap a l’Oest

Si (Andrew) Jackson va ser el primer en signar un nou contracte amb la democràcia, la premsa va tenir un paper crucial en la seva redacció”.

Paul Johnson.

Imacon Color Scanner
Andrew Jackson, retrat de Thomas Sully

Una de les  figures crucials a la història dels Estats Units va ser Andrew Jackson. A l’anterior article vam parlar de la seva actuació durant la guerra amb la Gran Bretanya, on va ser decisiu per una victòria nord-americana que semblava impensable. La duresa contra els indis, la disciplina, a vegades extrema, que va implantar dintre l’exèrcit estatunidenc, i la seva gran victòria a Nova Orleans el van fer un personatge aclamat pel poble. Paral·lelament a l’ascensió de la seva figura, trobem la decadent imatge que va anar prenent la classe política americana. No només ens referim a l’embarcament en una guerra evitable i desastrosament gestionada -recordem que l’exèrcit britànic va entrar a Washington sense trovar-hi oposició–, sinó també a casos lamentables com l’assassinat de Hamilton a mans de Burr. Jackson no era aliè a aquesta situació, i va proposar-se renovar la política, proposar mesures per millorar l’eficàcia i evitar la corrupció.  Però com va arribar Andrew Jackson a ser president dels Estats Units?

L’any 1824, la cursa per la Casa Blanca va acabar amb una victòria de Jackson sobre John Quincy Adams, fill de l’expresident John Adams. En xifres, Jackson va aconseguir 40.000 vots populars més que el seu adversari, i 15 vots més de col·legis electorals. Però tot i això, no va poder accedir a la presidència. Per què? La clau la trobem a la Dotzena Esmena a la constitució, que especifica que si cap dels dos candidats aconsegueix una majoria absoluta en vots de col·legi electoral, ha de ser la Cambra de Representants qui esculli el vencedor. Henry Clay va esdevenir la figura clau per decidir qui seria el proper president dels Estats Units, i va decidir vendre’s al millor postor. És a dir que, entre Jackson i Adams, qui li oferís el millor càrrec seria el nou president. Seguint amb la seva política implacable contra la corrupció imperant a Washington, Andrew Jackson es va desdir de qualsevol oferta: “diguin als senyors Adams i Clay que, si ocupo la cadira presidencial, ho faré amb les mans netes”. Aquest va ser l’inici de la victòria de Jackson a les eleccions de 1828.

Adams va ser el President dels Estats Units a partir de 1824, amb Clay com a Secretari d’Estat. La sensació que va quedar entre els electors va ser de total engany: el candidat que havia rebut més vots havia estat apartat del poder pels que representaven la decadència de la política americana. Un fet que no feia més que reforçar les idees de Jackson, i que resultava especialment greu en uns temps en què cada vegada més habitants podien exercir el seu dret a vot, en ple procés d’expansió de la democràcia.

Propaganda de la campanya d'Andrew Jackson
Propaganda de la campanya d’Andrew Jackson

Des del moment de la seva derrota, Jackson va començar a preparar el terreny per a les properes eleccions. Això va significar l’inici de la campanya electoral perpètua i constant, secundada pels mitjans de comunicació. Tots els partits tenien un diari que els donava suport a Washington, i els republicans comptaven amb el United States Telegraph, que al cap i a la fi era només el més visible d’una xarxa de 50 diaris. I també va significar l’inici de la oposició sistemàtica degut a les fortes desavinences i la tensió entre els polítics partidaris de Jackson i els d’Adams.  Si penseu que, avui dia, les eleccions es converteixen en un conjunt de crítiques d’uns partits cap als altres, hauríeu de veure què va succeir als EEUU el 1828. Directament va ser un joc brut. La campanya contra Jackson va ser dura i, en certs aspectes, certa. Els seus rivals el titllaven de sanguinari, i les seves accions en les guerres contra els indis així ho demostraven. El partit Demòcrata-Republicà havia entrat en crisi amb la nova democràcia després de les eleccions de 1824, i Jackson va decidir crear un nou partit per arribar a la presidència. Aquest no era altre que l’actual Partit Demòcrata, tot i que no va adoptar aquest nom fins a 1834 –fins aleshores s’acostumava a anomenar ‘jacksonià‘. Existia el temor que Jackson es convertís en un Napoleó, però no comptaven amb una de les seves característiques: era un acèrrim defensor de la democràcia. Mentrestant, els partidaris de Jackson acusaven sense cap mena de rubor a J. Quincy Adams, amb arguments que anaven des del pacte corrupte amb Clay fins a la malversació de fons públics. Els mítings es van estendre arreu del país durant la campanya electoral pròpiament dita, i Jackson arribava amb un lema nou, a banda de ‘netejar Washington’: pacte corrupte. Jackson es mostrava partícip de limitar el poder del govern federal i augmentar el dels estats, proposta molt ben acollida al Sud, però va haver de mantenir-la en equilibri amb les seves idees unionistes. El seu programa tenia en compte mesures que desmantellaven el sistema americà imperant fins aleshores, com ara la rotació de càrrecs públics, una proposta que finalment no es va acabar produint.

Un cop arribat a la presidència, Jackson va basar la seva política en 3 eixos: neteja de corrupció, defensa aferrissada de La Unió i guerra contra els indis. Pel que fa a La Unió, val a dir que Jackson va defensar-la davant qualsevol mena d’atac. En aquesta trilogia d’articles ja hem vist com els conflictes entre Nord i Sud eren evidents, ja que es tractava de dues realitats totalment diferents. Era difícil redactar lleis des de Washington que satisfessin les dues parts, i els aranzels, reclamats al Nord i odiats als Sud, van ser un focus important de problemes. Aquests aranzels van ser modificats diverses vegades a causa del descontent popular sudista, però no van evitar els primers indicis de secessió. Va ser l’estat de Carolina del Sud qui va fer un primer pas important i va declarar la invalidació dels anomenats “aranzels abominables”, amb la conseqüent i dura resposta d’Andrew Jackson, que no va tenir inconvenients per afirmar que aquest estat seria ocupat militarment si seguia endavant amb els seus plans. Recordem que parlem d’un home que, en la seva estada a l’exèrcit, amenaçava amb afusellar a qui abandonés el front (i, de fet, va complir les amenaces en una ocasió), així que era millor no tensar massa la corda.

Respecte als indis, Jackson va passar al terreny polític la guerra que ja havia dut a terme anys abans en termes militars. Com ja vam apuntar a l’anterior article, la distribució indígena xocava amb l’organització de les noves terres dels Estats Units. John Quincy Adams, tot i que no sentia cap mena de simpatia pels indis, es va avenir a negociar amb ells mitjançant la figura de Lewis Cass. De fet, un dels problemes que presentaven aquestes tribus no era pas el salvatgisme, sinó tot el contrari: una autèntica organització, fins i tot dotada de càrrecs. Però amb l’arribada de Jackson es van tallar tota mena de contactes, i el problema indi es va intentar solucionar enviant-los cap a l’Oest amb la Llei de Trasllat de 1830, que va provocar fortes divisions entre els polítics i l’opinió pública. No se’ls podia obligar a marxar cap a l’Oest, però si decidien quedar-se als seus territoris s’haurien d’adaptar a les lleis dels Estats Units, que destruïen els seus drets i organització tribal, i podien ser envaïts legalment per colons blancs que desitgessin les seves terres. Jackson  considerava als indis inferiors, i va adquirir una actitud paternalista cap a ells. De fet, fins i tot va adoptar un nen indi.  Hem de tenir en compte que els Estats Units, de la mà del seu president, van utilitzar en bona mesura l’engany i la pressió per forçar el trasllat indi. Mitjançant accions de debilitament com ara l’extermini de la caça que permetia subsistir als indígenes, o la divisió del territori en minifundis que els feia estar exposats fàcilment als especuladors, a

Dona Cherokee. Retrat d'Edward Troye.
Dona Cherokee. Retrat d’Edward Troye.

algunes tribus no els va quedar més remei que acceptar el trasllat. Però altres s’hi van negar: els Cherokee van mostrar la seva gran disconformitat a abandonar les terres dels seus avantpassats, i fins i tot van apel·lar al Tribunal Suprem, on es van trobar amb la negativa de John Marshall. Mentrestant, els Seminoles es van decantar per la lluita armada. També s’ha de dir que els indis van tenir els seus defensors –especialment al nord–, d’aquí el debat polític i social que hem esmentat anteriorment. El senador de Nova Jersey, Theodore Frehnghuysen, admetia davant el Senat: ‘hem acorralat els indis en uns miserables acres de la nostra frontera del Sud, és l’únic que els queda dels seus boscos inabastables. I tot i això, com una sangonera, la nostra cobdícia crida… en volem més!’

Algunes decisions de Jackson van ser realment desastroses, segurament a causa de la seva poca experiència. Aquestes van venir sobretot en forma de nomenaments realitzats més amb el cor que amb el cap. Els seus sentiments cap a antics companys d’armes o velles amistats també el van dur a rebre el suport d’un grup d’amics, amb els quals es reunia informalment a la Casa Blanca. El fet és que era aquest grup qui, de vegades, prenia directament les decisions sobre com governar el país. El periodista Amos Kendall, un dels cervells més destacats –i que ve a reafirmar la importància de la premsa–, era qui escrivia els discursos de Jackson a partir dels propis pensaments del President: els suavitzava i els donava un contingut polític. Aquest grup d’amics i coneguts va ser la base de l’actual cercle de professionals que envolten avui dia al President, tot i que d’una manera encara poc ortodoxa. Una de les persones que més problemes va donar al president va ser Samuel Swartwout, responsable de la duana de Nova York, una de les que més diners comptabilitzava. Swartwout va malversar fons públics en apostes i dones, per acabar fugint a Europa amb més d’1.200.000 dòlars, una quantitat que sobrepassava tot el que hagués pogut malversar John Quincy Adams en la seva etapa com a president. Per tant, sí que és cert que Andrew Jackson va intentar mantenir-se allunyat de la corrupció, però les seves pròpies decisions va estendre-la entre membres del govern.

L’ombra de Jackson va planejar sobre el país molt més enllà dels dos mandats del President. Les seves idees van inspirar el pensament d’altres presidents com Van Buren, Franklin Pierce o James Buchanan. Aquell home al qual molts acusaven de dèspota i sanguinari, i amb part de raó, va esdevenir una figura crucial per entendre la política interior dels Estats Units com a tal avui dia, tant pel seu propi llegat com per les ments que va inspirar.

Els Estats Units van continuar amb la seva evolució econòmica, que va ser, en general, molt bona fins la guerra civil. Excepció feta per la crisi econòmica del anys 1840/41, que es va endur per davant Martin van Buren, limitant-lo a un mandat. Paral·lelament també va seguir l’expansió territorial, que va portar a una guerra amb Mèxic. Aquest país es va independitzar d’Espanya el 1821, i va patir un cop d’estat per part del general Santa Anna. Per la seva banda, Texas, on ja vivien molts nord-americans, va signar la seva independencia de Mèxic el 1836, i tot i que va demanar annexionar-se als Estats Units tan aviat com fos possible, Jackson no ho va trobar convenient degut a les tensions que podria provocar un nou estat esclavista quan la qüestió abolicionista ja era damunt la taula. Més endavant, l’any 1843, el president Tyler tampoc va decidir-se a fer el pas de l’annexió per no crear un clima d’hostilitat amb Mèxic i perquè aquell mateix any Florida s’havia incorporat a La Unió com estat esclavista, trencant així l’equilibri que existia entre esclavistes i antiesclavistes. Però un any després, ja amb James K. Polk al poder, d’orientació esclavista i expansionista, estava bastant clar quines serien les intencions dels Estats Units sobre Texas.

Entusiasme de la població davant les notícies sobre la guerra de Mèxic
Entusiasme de la població davant les notícies sobre la guerra de Mèxic

Fins aleshores, el país nord americà havia aconseguit expandir-se territorialment mitjançant la negociació. Però compte, sempre es tractava de territoris perifèrics de potències occidentals. Mèxic, en canvi, era un país en desenvolupament, al qual l’única negociació que se li va proposar va ser renunciar a la meitat del seu territori, o la guerra. El país centreamericà estava empobrit, sense institucions estables, amb una població heterogènia de 6 milions d’habitants i enfrontaments entre faccions. L’exèrcit mexicà era superior en nombre al dels Estats Units, però gran part d’aquest exèrcit estava format per indis capturats i mal entrenats, que a més no posseïen drets polítics i no es veien arrelats al país pel qual lluitaven. El conflicte armat entre els dos països va durar de 1846 a 1848, i va suposar la primera guerra ofensiva i en territori estranger dels Estats Units. Fins aleshores, els conflictes  bèl·lics dels EEUU s’havien reduït  a defensar-se davant atacs britànics i francesos dins el seu propi territori, però hauríem de considerar també la ‘compra’ de Florida, que oficialment va ser una negociació, però en realitat les tropes comandades per Jackson van passar a sang i foc algunes tribus índies del territori quan aquest encara era propietat espanyola. A més, la guerra contra Mèxic també va ser la primera seguida per mitjans de comunicació, que van poder modelar la imatge que en transmetien. Les victòries nord-americanes van venir liderades per Zachary Taylor, que seria el relleu de Pock a la presidència, amb un exèrcit format per un gran nombre de voluntaris, la majoria d’ells sudistes, en busca de promoció social o econòmica. Però com més avançava la guerra, més problemes donava a Washington. I no perquè es perdés el conflicte –va resultar una gran victòria pels Estats Units–, sinó perquè van començar a sorgir debats entre els propis polítics, que pressionaven el president per acabar conquerint tot Mèxic. La postura més moderada, que va ser la que es va adoptar, recomanava lluitar només als territoris on s’havia planejat fer-ho. La població, especialment al Nord, tampoc donava ja suport a una guerra on van morir gairebé 15.000 soldats, entre ferides i malalties.

Però el cost de la guerra va ser molt més elevat del que indiquen les xifres tangibles. Els Estats Units ja es trobaven en una difícil situació interna, com hem vist, pels conflictes entre Nord i Sud i les disputes entre abolicionistes i antiabolicionistes. L’annexió de Texas i altres territoris mexicans, com San Francisco, va suposar una gran riquesa pel que fa a extensió i a recursos, però alhora va crear encara més conflictes regionals. L’equilibri entre estats esclavistes i antiesclavistes ja s’havia trencat amb Florida, i Texas va afegir més llenya al foc. Es plantejaven nous problemes: el fenomen de l’esclavitud s’unia al de l’expansió territorial, i aquesta annexió de noves terres feia decantar el pes polític cap al sud. El fantasma de la guerra començava a planejar sobre els Estats Units. Ralph Waldo, escriptor i filòsof estatunidenc, va encertar de ple en el seu pronòstic:

“Mèxic ens enverinarà”.

Read More

El de Federica Montseny és un dels grans noms femenins de la política espanyola. Va ser la primera dona ministra, i l’única fins que, amb l’arribada de la democràcia, Soledad Becerril es féu càrrec del Ministeri de Cultura i Benestar (l’any 1981). Federica va ser una dona convençuda dels seus ideals anarquistes, els quals encara avui podem veure com defensa si tirem d’hemeroteca. Una persona que, ja de molt petita, va estar marcada pel seu context.

Teresa Mañé, mare de Federica.
Teresa Mañé, mare de Federica.

La seva mare era Teresa Mañé, professora, filla de Vilanova i la Geltrú i coneguda amb el sobrenom de Soledad Gustavo. Va ser membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya, i també  col·laboradora dels diaris ‘El Vendaval’ i ‘El Productor’. A aquest últim és on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista i hi va conèixer, entre d’altres, Joan Montseny, el pseudònim del qual era Federico Urales, i amb el qual es va casar l’any 1891. Joan Montseny era reusenc i, com Teresa Mañé, mestre. L’any 1988 va fundar a Madrid ‘La Revista Blanca’, editada fins el 1905 i d’idees anarcoindividualistes, on van escriure personatges tan coneguts com Leopoldo Alas Clarín, Miguel de Unamuno o Teresa Claramunt. Gràcies a l’èxit d’aquesta revista -va arribar a tenir una tirada de 8000 exemplars-, el 1988 va fundar també el ‘Suplement de la Revista Blanca’, que posteriorment passaria a dir-se ‘Tierra y Libertad’. El 1910, 5 anys després del naixement de Federica, va participar en la fundació de la CNT, i el 1927, de la FAI.

 La família Montseny-Mañé es va traslladar a Madrid, on es desenvolupava el projecte de La Ciudad Lineal. Arturo Soria, arquitecte del projecte, era amic de Joan Montseny. La Ciudad Lineal no va avançar com s’esperava, i Joan Montseny va ser acusat de difamacions contra Soria (amb el qual es va encarar), i condemnat a desterrament. Federica es convertí en la millor còmplice del seu pare, i el va ajudar a amagar-se de la Guàrdia Civil. Mentrestant, Teresa Mañé va exercir de professora de Federica, ja que no confiava en una educació pública massa marcada per la religió.

La família va traslladar-se a Barcelona a causa de la pressió a la qual estava sotmesa a Madrid. Aquest canvi també va resultar decisiu per a Federica, que va viure l’any 1917 una gran vaga general, que va deixar ni més ni menys una setantena de morts a tot el territori espanyol, molts d’ells a Catalunya. No cal dir que uns fets així han d’impressionar, per força, una nena de tot just 12 anys. Però a ella, a part d’aquesta lògica impressió, també li va despertar interès: Per què passava tot allò? Qui era aquella gent? Per què aquelles brutals respostes policials i militars? El seu pare li va explicar, i la filla va entendre com n’eren d’importants unes reclamacions per les quals les persones es jugaven la feina… i la vida. El mateix any va començar a anar amb el seu pare al cafè Espanya, punt de trobada de molts anarquistes. I, en aquest cas, van ser altres factors els que van causar impressió i interès: la va impressionar l’aspecte físic del Noi de Sucre –Salvador Seguí-, Federica es va quedar bocabadada. Al preguntar-li al seu pare qui si aquell noi també era anarquista, ell li va dir que era anarcosindicalista. I va ser això el que va despertar l’interès de Federica, la diferència entre un i altre mot, que el mateix Salvador li va explicar. Amb tot això, no es gaire d’estranyar que Federica adoptés els ideals anarquistes, no només perquè els seus pares els professaven –tot i que mail li van imposar–, sinó també perquè tot el seu context n’anava ple.

Federica va seguir amb la seva formació i lectura, i l’autora Élisée Reclus va influir molt en ella. I tan bona va ser la seva educació, o tant gran la seva passió per l’aprenentatge, la lectura i l’escriptura, que l’any 1921, quan ella en tenia només 16, va escriure la seva primera novel·la curta: Hores Tràgiques. El 1923 va començar la seva col·laboració amb la ja esmentada Revista Blanca, i el 1925 va escriure la seva primera novel·la llarga, titulada La Victoria. Però la precocitat de Federica no es va limitar només a les obres escrites. L’any 1931 es va afiliar a la CNT, i el 1933 va participar en un míting a París per exposar els fets de Casas Viejas –població on l’anarquisme havia estat brutalment reprimit per l’acció del govern i hi havia hagut víctimes–, i la seva trajectòria va seguir ascendint, en gran part pels seus dots d’oradora. De fet, l’any 1936 va participar al congrés de Zaragoza de la CNT, formant part dels oradors del discurs de clausura. El novembre d’aquest mateix any va arribar un dels esdeveniments que la va fer més coneguda: va passar a formar part del govern de la Segona República Espanyola, presidida en aquell moment per Francisco Largo Caballero.

La d’entrar al govern no va ser una decisió fàcil per a Federica. La seva condició d’anarquista, els seus ideals, el seu antigovernamentalisme, van ser factors que la van fer dubtar molt. Finalment, va decidir d’acceptar i es va dedicar en cos i ànima a ajudar al país com a Ministra de Sanitat i Seguretat Social. Com argumentava ella mateixa: “aspirava a prescindir de càrrecs inútils… dels amics… el meu Ministeri estava constituït per homes de totes les tendències.”

Les seves decisions van ser, en gran part, molt avançades per a la seva època. Una d’aquestes va ser elaborar una llista de tasques i professions que podien exercir minusvàlids. Però on va dipositar molts dels seus esforços va ser en la prevenció de malalties i la inspecció dels centres sanitaris perquè els malalts poguessin ser atesos en les millors condicions. Moltes vegades va fer ella mateixa aquestes inspeccions, prescindint dels seus guardaespatlles, per comprovar de primera mà les condicions. Federica també va promoure la creació de menjadors per a embarassades, centres d’acollida a orfes –molt millors que els que hi havia fins al moment– i lliberatoris de prostitució –en la mateixa línia de procurar unes bones condicions laborals i higièniques a les prostitutes. Lamentablement, la curta durada d’aquest govern –novembre de 1936-maig de 1937–va impedir que aquestes institucions funcionessin: només es va poder crear un centre infantil a València, i començà a funcionar un dels menjadors per a embarassades. Tampoc va poder tirar endavant la Llei de la Interrupció de l’Embaràs –primera legislació sobre l’abort a Espanya, encara molt embrionària–, ja que alguns metges de tendència conservadora, com argumenta Irene Lozano, ‘consideraven aquesta llei com una intrusió anarquista dintre de qüestions de salut’. La seva acció al govern va durar fins a mitjans de maig del 1937, quan aquest es va dissoldre.

En aquest vídeo, Federica Montseny ens parla sobre la seva ideologia i la seva època com a Ministra:

Com era d’esperar, Federica i la seva família van haver d’exiliar-se a França durant la dictadura de Franco. El seu pare va estar pres al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. Durant la seva estança a  França, Federica va ser buscada per la policia espanyola i alemanya, però el govern la va protegir i va viure en llibertat vigilada. La seva activitat literària no es va aturar, i va escriure diversos llibres: Cien días de la vida de una mujer (1949), El éxodo. Pasión y muerte de los españoles en el exilio (1969), El anarquismo (1974) i Crónicas de la CNT –el mateix any que l’anterior. També va poder realitzar diversos viatges a Mèxic, Canadà, Anglaterra, Suècia i Itàlia.

Federica Montseny, en una imatge de l'any 1977. De Manel Armengol.
Federica Montseny, en una imatge de l’any 1977. De Manel Armengol.

L’any 1977 va ser el de l’arribada de la democràcia a Espanya. Federica va poder tornar al país el dia 26 d’abril, amb membres de la CNT com a guardaespatlles per evitar qualsevol atemptat de la ultradreta contra l’única dona ministra d’Espanya. De fet, la policia va oferir protecció, però els propis membres de la CNT la va desestimar, comprometent-se a ser ells els guardaespatlles. Tot i la mort de Franco 2 anys abans, la situació del país era violenta, amb atemptats per part de grups com GRAPO i FRAP. El mateix any del seu retorn, Montseny va escriure el llibre El éxodo anarquista. I amb la tornada a Espanya, va continuar la seva militància i activitat a la CNT. Va demanar a l’Estat que retornés a la CNT el patrimoni que aquesta organització havia perdut duran la Guerra Civil i la Dictadura i es va oposar als Pactes de la Moncloa. Federica Montseny va oferir el seu últim míting l’any 1985, al Poliesportiu de Barcelona, per celebrar la commemoració del LXXV aniversari de la creació de la CNT. A finals de l’any 1993 va ingressar a l’hospital privat de Lagardelle, on va morir el 14 de gener de 1994 a causa d’una infecció respiratòria.

Marlene Dietrich, vestida a l'estil Garçonne. Imatge extreta del Bundesarchiv (Bild 102/14627).
Marlene Dietrich, vestida a l’estil Garçonne. Imatge extreta del Bundesarchiv (Bild 102/14627).

A banda de les seves idees polítiques i les seves iniciatives com a Ministra de Sanitat, Federica Montseny va deixar també un llegat pel que fa a la lluita de les dones. Abans de res, hem de contextualitzar el pensament de l’autora: el moment en què va escriure la majoria de les seves reflexions va ser el període d’entreguerres. A Europa, a partir dels anys ’20 del segle XX, va aparèixer la moda anomenada Garçonne –derivat del terme francès garçon, que vol dir nen, o noi. Aquesta moda consistia en una masculinització de la moda femenina: cabells curts, pantalons, corbates, vestits d’home i altres peces de roba que fins aleshores es consideraven exclusivament masculines. A Amèrica va sorgir un altre tipus de moda, l’anomenada Flapper. Aquesta es diferenciava de la Garçonne en què no mostrava una masculinització de l’estètica femenina, sinó un atreviment: pentinats innovadors, faldilles molt curtes i conductes que en aquell moment eren molt trencadores per a les dones, com fumar, beure alcohol o conduir. Davant aquesta rebel·lia i trencament de les normes establertes, com era d’esperar, van sorgir veus molt crítiques contra les noves modes. Una d’elles va ser la de Gregorio Marañón, segons el qual el progrés de la humanitat s’havia de basar en “una diferenciació cada vegada més clara entre sexes”. Els corrents de pensment feministes, per la seva banda, argumentaven que només amb la igualtat entre sexes s’aconseguiria el verdader progrés.

És entre aquestes corrents de canvi, reacció i evolució que Federica elabora les seves pròpies teories. Recelava de la moda flapper, ja que la considerava massa despreocupada o eixelebrada com per significar l’inici d’un procés que havia de conduir a la dona a ser qui decidís el deu propi destí. També va fer referències a les Garçonnes, a les quals criticava per allunyar-se cada vegada més del seu gènere, copiant els errors del sexe contrari, enlloc de sentir-se orgulloses del seu i ennoblir-lo. També s’ha de dir que a les portades de revistes espanyoles arribaven aquestes imatges de les modes feministes, però en molts casos representaven estils –còctels, automòbils, entorns distingits, robes elegants…– que es trobaven fora de l’abast de les dones espanyoles, i també dels homes. Federica considerava que aquest feminisme també s’allunyava massa de la classe obrera, i només satisfeia les necessitats i anhels de les dones de classe mitja. A Espanya, ja des de finals dels segle XIX, l’anarquisme denunciava la situació de subordinació de la dona, i apostava per la seva independència. De fet seguien la postura de Bakunin, que es mostrava molt crític amb el sistema patriarcal: l’any 1866 ja afirmava que la dona era diferent però mai inferior a l’home, i que  havia de tenir la mateixa llibertat i els mateixos drets. Proudhon, un altre pensador anarquista, era totalment contrari a aquestes teories, i optava per una divisió familiar tradicional, sense igualtat entre la figura masculina i la femenina.

Per la seva banda, Federica Montseny mai es va considerar feminista: “Feminisme? Mai. Humanisme sempre!”. Per ella, la dona havia de començar a emancipar-se de l’home, a no estar sotmesa a la figura masculina: “el dret [de la dona] a viure la seva vida, a ser allò que ella vol, i no el que vol l’home”. Això implicava un canvi de mentalitat tant de l’home com de la dona, fins i tot una nova identitat de cadascun dels dos sexes. És per això que Federica no parlava específicament d’un problema femení, sinó d’un problema entre sexes dels éssers humans. Evidentment, les dones havien de prendre part activa en aquest procés de canvi, i de fet eren les primeres que havien de fer un pas endavant per trencar amb la tradició i els prejudicis. Les paraules de Federica contra les dones de l’època, especialment les espanyoles, van ser molt dures. Criticava el seu nivell de cultura (semi-analfabetes) i les considerava còmplices de la situació que vivien, per acceptar-la i resignar-s’hi. Per tant, la primera part de la solució d’aquest “problema de sexes dels éssers humans” era un canvi de mentalitat femenina. A partir d’aquí, també l’home hauria de fer-se a la idea de la nova situació i acabar acceptant-la. De cara a un futur amb un nou ordre social, era cada un dels sexes el que marcaria el destí i l’evolució dels mateixos –és a dir, les dones crearien la nova imatge d’elles mateixes, i els homes la dels homes, sense cap interferència entre sexes:

L’home ha de mantenir-se al marge de les nostres discusions, quan aquestes tracten el problema exclusivament femení. És a dir, quan es tracta de determinar les inquietuts, les noves modalitats, les noves formes d’existència moral i social femenines”.

Portada de la Revista Blanca.
Portada de la Revista Blanca.

A principis del segle XX l’anarquista francès Émile Armand va fer néixer el terme “camaraderia amorosa”, una de les tesis més extremistes de l’amor lliure, amb el qual pretenia una revolució sexual, que trenqués amb la concepció d’amor tradicional. Va proposar que es creessin associacions on els seus membres mantinguessin relacions sexuals entre ells. A Espanya, aquesta idea no va rebre grans suports, i a nivell general es va considerar el fracàs d’aquestes teories, ja que per molta revolució sexual que signifiquessin, a la pràctica, es continuaven exercint velles conductes de superioritat de l’home respecte la dona. Federica tampoc es va mostrar partidària d’aquestes pràctiques. Per ella, l’amor era la superació de l’ésser humà, segons Mary Nash una relació en la que no s’admetien vencedors ni vençuts, i que implicava la llibertat i independència tant de la part masculina com de la femenina. Aquest concepte d’amor no tenia res a veure amb el d’amor lliure, ni amb el d’Armand ni amb aquell que l’únic que feia era perpetrar un model de subordinació de la dona eliminant les formalitats legals:

Per resolt ho vam donar també nosaltres [la dona com a problema de l’home], al crear la paraula “amor lliure”. Però qui, fins ara, ha posat en pràctica el veritable amor lliure? El que fins ara hem conegut només es diferencia en prescindir de la consagració religiosa i legal. Però, a part d’això, continua sent la unió subordinada d’una dona a un home, unió més penosa, més coaccionadora de la llibertat femenina perquè, al prescindir del vistiplau social la deixa en la debilitat de la seva desorientació […]. I ja no parlem d’aquell altre amor lliure que consisteix en provar dones, abandonant-les al cap de dos mesos amb la insolència triomfant del seductor. No parlem tampoc d’aquell altre amor lliure, practicat per no poques dones, que en res es diferencia de la prostitució […].

Val a dir que caldria veure fins a quin punt va influir sobre Federica la relació amb la seva parella, Germinal Esgleas, en la formulació d’aquestes idees. La mare de Germinal mai va aprovar la relació d’aquest amb una dona anarquista, i la parella va trobar molts problemes per dur una vida “normal”: no es van casar, i en alguns moments no van poder ni tan sols viure junts. Si hem de fer cas a persones que han estudiat bé la vida de Federica, aquesta va tenir problemes per acceptar i fer-se a la situació de viure sense Germinal.

No cal buscar paraules de Federica Montseny defensant el feminisme, ni declarant-se feminista. No cal buscar, en les seves idees, resquícies d’un problema exclusivament femení, ni una culpabilització total dels homes, ni tampoc d’una actitud protectora i llastimosa amb les dones. Senzillament no ho trobarem. Ella propugnava una igualtat absoluta entre els sexes, una educació per a les dones, perquè despertessin i canviessin la seva situació. En la seva novel·la “La Victoria” (1925) ens parla de Clara, la protagonista de la història, una dona culta, emancipada, lluitadora. Una noia que no depèn de cap home, i que manifesta un gran amor a la humanitat. Aquest era el model de dona per Federica. La dona havia d’adonar-se de com estava, i on volia arribar, i havia de rebre educació i informació per seguir aquest camí. Era necessari un canvi de consciència femenina, i també una obertura de la ment masculina per acceptar el nou paper d’igualtat total entre els sexes. Aquesta nova situació també seria decisiva per a la transformació social, ja que una dona sense anhels ni inquietuds seria un pes per a aquesta transformació.

Amb aquest article no he fet més que dibuixar algunes pinzellades sobre Federica Montseny. La seva vida, obra, pensament, militància i decisions preses com a Ministra han proporcionat una extensa bibliografia, de la qual adjunto alguns títols que ens semblen prou destacables. Recomano llegir aquestes obres a qualsevol persona que vulgui conèixer millor la seva figura, algunes estan disponibles on-line, com la de Mary Nash o la de Nuria Cruz-Cámara. També us deixo alguns textos de l’autora, així com un documental de Televisión Espanyola sobre la seva vida, on la mateixa Federica ens parla de primera mà sobre les seves vivències, experiències, idees i accions. Espero que us siguin d’utilitat!

 

Read More

És un dia fred i ennuvolat, mig plujós, d’aquells que deixen els carrers mullats i relliscosos. Un dia que alguns detesten i altres estimen. És 9 de març, la jornada posterior al dia internacional de la dona treballadora, i a la Facultat del Raval de la Universitat de Barcelona hi ha diverses pintades reivindicatives. Al porxo, es barregen estudiants d’història, antropologia, geografia, filosofia i història de l’art. Ells i elles seran avui els i les protagonistes de la revista, les seves opinions i inquietuds reflectides en una entrevista curta, sintetitzada en tres preguntes:

1-Quin és per tu el  triomf històric més important del feminisme?

2-Escull un personatge femení de la història o l’actualitat que admiris o que consideris clau, i digues per què.

3-Quina creus que és la manifestació del masclisme que afecta més el dia a dia de les dones?

En trobem amb una gran acollida, diversos nois i noies ens cedeixen uns minuts del seu temps, i accedeixen sense problemes a participar en l’enquesta, oferint-nos respostes ben interessants i diverses:

-Raquel, 22 anys.

1-Aconseguir el dret a vot.

2-Simone de Beauvoir, perquè va escriure el llibre ‘El segundo sexo’, i ha estat un exemple del feminisme de gènere.

3-Buf…tot? La publicitat, per exemple, i sobretot els micro masclismes, que són els que més costen de veure.

-Martina, 20 anys.

1-Jo crec que és el dret a vot.

2-No en tinc cap en concret.

3-La publicitat.

-Lluís, 29 anys.

Margaret Tatcher, en una imatge amb Ronald Reagan l'any 1988
Margaret Tatcher, en una imatge amb Ronald Reagan l’any 1988

1-El sufragi, perquè els dóna veu per participar en la societat.

2-Ostres, potser la Rahola… (riures)… doncs mira, encara que no m’agradi, la Tatcher. No m’agrada, però ho va canviar tot: l’escenari econòmic esdevé de la Tatcher i el Reagan, aquelles reformes dels ’80, la supressió dels drets laborals… ha estat lamentable, però també molt significatiu.

3-La falta de paritat laboral. És palpable a la Universitat i a tot arreu on vagis.

-Noi de 20 anys.

1-El sufragi.

2-Tot i que pugui semblar molt modern, Angela Merkel. Perquè vulguis o no, és una dona que té en suspens a molts països europeus, incloent Espanya. Té un poder directe cap al seu país i cap a altres exteriors.

3-El tema de paraules, el llenguatge, que a més ens ve donat i sembla que ni ens n’adonem. Com per exemple, ser ‘la polla’ vol dir ser genial, i ser ‘un conyàs’ vol dir més aviat el contrari.

-Carmen, 20 anys.

1-El dret a vot per les dones.

2-Doncs ara mateix… no ho sé, no te’n podria citar un en concret.

3-A la feina, on els homes tenen més ingressos que les dones fent la mateixa feina.

-Natalia, 18 anys.

1-Aquesta pregunta és molt complicada, perquè hi ha tantes lluites i tants fronts de batalla… triar-ne un seria menysprear tots els altres, no te’n sabria triar un.

2-Doncs també em vénen al cap molts personatges. Potser Angela Davis, o Ulrike Meinhof, que té un paper molt menyspreat per la seva lluita armada. O les kurdes… no em puc quedar amb un personatge només, crec que a cada lluita hi ha un personatge que et salta al cap.

3-No t’ho sabria dir, perquè també n’hi ha molts, i alguns són molt subtils.

-Alejandro, 22 anys.

1-No sé què dir-te… la igualtat que s’ha aconseguit fins ara, que les policies puguin ser dones, per exemple, l’avenç en general, i que no anem cap enrere.

2-Hannah Arendt, filòsofa, que va tenir molta difusió.

3-El fet de que avui dia encara trobem problemes, de violència per exemple, i el fet de que existeix molta gent que pensa de manera retrògrada, sobretot a Espanya, on el masclisme està molt present.

-Noelia, 20 anys.

1-Que les dones reivindiquessin el seu lloc de treball.

2-No et sé dir cap nom en concret, qualsevol dona que hagi defensat els seus drets, que hagi lluitat per no estar tancada a casa, i que pot treballar i fer la seva vida per davant, sense ningú més.

3-El fet de que els homes, a la feina, cobrin més que les dones, que és un fet contrastat i que ens molesta molt.

-Arnau, 20 anys

1-Suposo que el fet de que poc a poc s’hagi anat conscienciant a la gent de que el feminisme, realment, és un moviment necessari per la societat.

2-Frida Kalho, perquè el seu moviment artístic em sembla que ha influenciat a moltes dones i molts homes durant tota la història, i ha conscienciat sobre el feminisme.

3-Els micro masclismes, perquè costa molt adonar-se’n, i els trobem dia a dia.

Frida Kahlo
Frida Kahlo

-Nagore, 21 anys.

1-Ui, és difícil aquesta pregunta… jo crec que és la tendència cap a la diversitat que s’ha anat aconseguint, el fet de que es pensi que som dones i tenim molt a dir.

2-Doncs si n’he de triar un, Frida Kahlo, perquè em sembla una icona.

3-De moltes, moltes maneres. Jo crec que sobretot perquè em reprimeix, crec que és el que més m’afecta.

-Guillem, 24 anys.

Simone de BEauvoir, en una imatge de 1968.
Simone de Beauvoir, en una imatge de 1968.

1-En els temps moderns, dintre del sistema on estem, crec que és el sufragi, tot i que encara queda molt per fer.

2-Simone de Beauvoir, és un personatge que va tenir gran influència.

3-De moltes maneres, però suposo que el fet que algunes persones no puguin tenir la percepció de llibertat total en anar pel carrer, això podria ser una afectació molt important.

-Jordi, 21 anys.

1-Que les dones puguin votar i ser escollides.

2-Marie Curie

3-Ara, sobretot, en l’àmbit de la violència de gènere, un tema molt important. I en l’àmbit de paritat, tant en la governabilitat com en els sous.

-Ana, 22 anys.

1-La consecució del sufragi femení, encara que crec que no es poden computar els èxits del feminisme d’una manera global, ja que tot i ser un moviment estès per tot el món, les seves victòries són a nivell local.

2-Hi ha moltes dones al llarg de la història que m’apassionen, però diré Chavela Vargas. M’agrada perquè, al meu parer, va trencar tots els motlles en “fer coses d’homes” com vestir com ells, fumar o beure. Va viure com ella va voler viure i no com la societat de la seva època volia que visqués. A part, òbviament, de la seva meravellosa forma de cantar.

3-Una de les coses que més em molesten, i per tant m’afecta, és que em diguin coses pel carrer, entre d’altres.

Chavela Vargas interpretant en directe “La Llorona”

Us agraïm a totes i tots que ens dediquéssiu uns minuts per participar en l’entrevista i aportar-hi la vostra opinió. Esperem que la trobéssiu tan interessant com nosaltres les vostres respostes!

Read More

El desenvolupament dels Estats Units (I): decisions, divisions i eleccions

El desenvolupament dels Estats Units (III): Jackson, nova política i guerra contra Mèxic

L’any 1801  es van celebrar eleccions als Estats Units, i la victòria de Thomas Jefferson com a president va ser molt renyida. De fet, va haver-hi un empat amb Aaron Burr, el candidat federalista. Curiosament, van ser els propis federalistes, el sector que donava suport a Hamilton, qui va fer president a Jefferson. Amb l’arribada de Thomas Jefferson a la presidència va començar una transformació cap a la política de masses; van augmentar el nombre de càrrecs elegibles a nivell estatal, i es van eliminar diversos requisits per poder votar, avançant en la direcció del sufragi universal masculí. El primer mandat de Jefferson va ser tot un èxit. D’entrada, el deute dels Estats Units es va reduir un 30%. Això va ser gràcies a les mesures anteriors preses per Hamilton, que es van consolidar, però també a la poca opulència de la qual feia gala el nou president –a diferència de Washington i Adams–. Un altre dels aspectes en què va destacar Jefferson va ser per la proximitat, en permetre als seus ciutadans d’enviar-li cartes… que ell mateix llegia i responia! Però sens dubte un dels seus èxits més espectaculars va ser la compra de Louisiana per 12 milions de dòlars, un preu molt assequible tenint en compte la immensa extensió de terreny que suposava la transacció. Aquest acord va ser possible gràcies que França, que era el país posseïdor del territori, necessitava diners urgentment per a la guerra contra la Gran Bretanya, i més encara després d’una revolta d’esclaus a Haití que es va cobrar la vida de 50.000 soldats francesos.

Imatge de l'expedició de Lewis i Clarck, acompanyats de Scagawea. D'Edgar Samuel Paxson
Imatge de l’expedició de Lewis i Clarck, acompanyats de Scagawea. D’Edgar Samuel Paxson

L’adquisició de Louisiana va significar no només un territori accessible per a diverses generacions d’americans, sinó també una peça clau per a les comunicacions cap a l’Oest. Ara bé, el mateix Jefferson va admetre en privat que l’adquisició del nou territori era inconstitucional: “No existeix a la Constitució cap clàusula que ens autoritzi a apropiar-nos del territori estranger, i molt menys a incorporar nacions estrangeres a la nostra Unió. El poder executiu, aprofitant una ocasió passatgera que tant benefici portaria al país, ha pres una decisió per sobre de la Constitució” (fragment d’una carta a John Breckinridge). Thomas Jefferson tenia un interès especial a explorar l’Oest que ja li venia de petit, i gràcies al nou territori va poder organitzar l’expedició de Lewis i Clark. Però cal tenir en compte que molts estats europeus no va reconèixer com a legítima l’adquisició de Louisiana.

Thomas Jefferson, retrat de Rembrandt Peale
Thomas Jefferson, retrat de Rembrandt Peale

Desgraciadament per al president, el seu segon mandat va ser d’allò més complicat. Va guanyar les eleccions de 1804 amb un marge molt ample –gairebé el 73% dels vots–, després dels seus èxits i de l’assassinat de Hamilton a mans de Burr –es van reptar a un duel, però la tesi més acceptada és que Burr va assassinar el seu oponent a sang freda, sense que aquest hagués desenfundat encara. Com podem imaginar, aquest fet va descentrar en gran mesura al partit federalista. Però Burr, un home conegut per la seva falta d’escrúpols, encara no havia dit l’última paraula: va maquinar una secessió de part del territori de l’Oest i Nou Mèxic, tot comptant amb l’ajuda de James Wilkinson, governador de Louisiana l’any 1805. Va ser la traïció d’aquest la que va desemmascarar els plans de Burr, que va ser detingut i portat a judici. Però curiosament aquest afer va ser més perjudicial per a Thomas Jefferson que per al propi Burr. El president va acceptar com a testimoni Wilkinson, un fet que va donar molt mala imatge atès que es tractava d’un traïdor –a Burr, però també al país, ja que havia participat en els plans de secessió–. Finalment no es va poder condemnar la traïció de l’ex-vicepresident, ja que es necessitaven dos testimonis, i només en tenien un. Aquesta resolució va ser possible gràcies a John Marshall, cap de la Cort Suprema, que tenia mala relació amb el President.  La imatge de Jefferson va quedar trastocada, però aquest no va ser l’únic problema amb el qual es va topar: el fantasma de la guerra, i l’economia, van ser dos cops molt durs. L’any 1803 els Estats Units aprofitaven els avantatges comercials de ser un país neutral en la guerra, i això es va traduir en un període de bonança. Però entre 1805 i 1807 la situació va canviar totalment a causa de les noves restriccions que van imposar els països bel·licosos, que es van mostrar molt hostils amb els vaixells nord-americans –fins i tot es van arribar a capturar tripulacions per servir a l’armada britànica. L’any 1807, el Congrés dels Estats Units va aprovar la llei de l’Embargament, que consistia a prohibir la importació de productes de la Gran Bretanya, així com l’exportació de productes dels Estats Units a aquest país. Amb això s’esperava que s’eliminessin algunes restriccions comercials, ja que el mercat americà era molt important per als britànics, però molts comerciants van trobar la manera de burlar la norma, i el contraban va ser el pa de cada dia. L’economia americana va quedar molt tocada entre les restriccions de la guerra i la pròpia llei, que va ser tombada l’any 1809.

El segon mandat de Jefferson va finalitzar entre aquestes ombres, i va prendre el seu relleu a la presidència el també republicà James Madison. Aquest, en una posició si més no delicada, va intentar mantenir al país en coexistència pacífica en temps de guerra, però no ho va aconseguir. L’any 1811 es va permetre el comerç amb França i es prohibí amb la Gran Bretanya, un fet que va enutjar l’antiga metròpoli, que a partir d’aquell moment va veure als Estats Units com un enemic no declarat. Per si fos poc, el tracte no va posar fi a l’atac a vaixells nord-americans per part de naus franceses.

James Madison, retrat de De John Vanderlyn
James Madison, retrat de De John Vanderlyn

El Congrés dels Estats Units van aprovar la guerra el juny de 1812, amb 79 vots a favor i 49 en contra. Aquell mateix mes, Madison va signar la declaració de guerra, una guerra que es convertiria en un maldecap tant per als americans com per als britànics, ja que cap dels dos països estava en condicions d’iniciar un conflicte bèl·lic d’aquestes característiques: la Gran Bretanya es trobava en el punt àlgid de la seva guerra contra la França napoleònica, i els Estats Units tenien un exèrcit poc preparat. I quan diem poc preparat volem dir que, a més de patir una retallada en el pressupost de Defensa, alguns oficials eren massa inexperts, altres massa vells i altres massa alcohòlics. Algunes milícies estaven formades per soldats tan poc preparats que ni tan sols acampaven al mateix lloc junts, i no es feien guàrdies nocturnes. De fet, es va tractar d’un conflicte totalment evitable, i conforme es va desenvolupar es van fer realitat els temors: pèrdues per a les dues bandes. Els Estats Units es va veure greument perjudicat en matèria comercial –entre 1812 i 1814 les exportacions van passar de 38 a 7 milions de dòlars– i no representaven cap amenaça important per les tropes britàniques, mentre que Gran Bretanya perdia homes i no guanyava terreny, conscient que el més assenyat era mantenir una posició defensiva. Dintre de la població nord-americana també existia divisió, en aquest cas entre Nord i Sud –al Nord li interessava el comerç naval amb la Gran Bretanya, i al Sud la possibilitat d’expansió amb la guerra.

La guerra es va desenvolupar en trens fronts: batalla naval, saquejar possessions espanyoles –aliada de Gran Bretanya– al Sud dels Estats Units i invasió de Canadà. Aquest últim punt va fer quedar en evidència la planificació militar estatunidenca: existia la idea, que arribava fins al president, de què  el seu país veí del Nord rebria amb les mans obertes les seves tropes. La teoria era que els canadencs francòfons es sentien oprimits per la Gran Bretanya, però res més lluny de la realitat. Es van trobar amb unes mentalitats catòliques i ultraconservadores, que detestaven la República –per ells, l’encarnació de l’ateisme– i al mateix Napoleó, a qui veien gairebé com un anticrist. Així que la campanya al Canadà va ser molt més dura i insubstancial del que havien previst els alts càrrecs americans. El terreny va millorar al mar, on les primeres victòries van ser estatunidenques. Cal dir que l’armada estava molt més ben preparada que l’exèrcit de terra, i fins i tot era lleugerament superior a les naus britàniques destinades a aquesta guerra. La clau era que a la Marina Reial Anglesa els seus oficials eren ascendits, majoritàriament, per interessos, mentre que a l’armada dels Estats Units ho eren per mèrits. També cal tenir en compte que, fins aquell moment, el gruix de la Marina Reial es trobava en aigües europees, a la península Ibèrica i França. També hem de tenir en compte la importància de Robert Fulton, que va donar una empenta decisiva a la tecnologia militar estatunidenca.

L’any 1814, derrotat Napoleó, l’exèrcit britànic va rebre reforços per intentar sufocar el conflicte. Les noves unitats van donar un nou impuls, i les tropes angleses van entrar a la ciutat de Washington sense trobar resistència, davant la fugida massiva dels americans. Però les tropes britàniques també van consumar fracassos sonats, com els de Prevost, Baltimore –que va propiciar la creació de l’himne dels Estats Units– i Nova Orleans. Aquest últim va ser especialment estrepitós, ja que veterans de l’exèrcit britànic van caure contra les forces formades per  patrulles de frontera, pirates i civils armats, comandats per Andrew Jackson, que posteriorment es convertiria en heroi president del país. Però Jackson no va aparèixer del no-res: quan la ciutat de Washington estava essent devastada, va haver-hi importants dimissions d’alts càrrecs, i semblava una bogeria continuar amb la guerra. Jackson es va presentar com a solució, i ho va acabar essent. D’entrada, va actuar amb gran contundència contra els indis, que eren un problema per als Estats Units des de feia temps –evidentment seria més correcte parlar que els Estats Units eren un problema pels indis–. Aquests eren considerants salvatges pels americans, i no pas súbdits; el fet de viure en tribus xocava amb la distribució territorial que s’estava imposant, i es va proposar que els indis marxessin com més a l’Oest millor, per poder adaptar-se millor a l’espai i tenir millors zones de caça. A més, se’ls oferia terres i la ciutadania americana, fet que va provocar que molts aborígens acceptessin el trasllat. Però en van quedar molts d’altres que van decidir quedar-se a les seves terres, i això ho van saber aprofitar els britànics per armar-los, entrenar-los i fer que lluitessin al seu costat durant la guerra. Era clar que, pels indis, el fet no era defensar la corona anglesa, sinó les seves terres. Andrew Jackson va descarregar tota la violència i crueltat de les seves tropes contra les tribus índies bel·ligerants, especialment els creek. Alguns voluntaris i milicians, farts del bany de sang, van advertir a Jackson que el seu període d’obligada estada a l’exèrcit estava a punt d’expirar, i que marxarien. Aleshores es van trobar amb la ira del seu general, que no va dubtar a l’hora d’amenaçar i apuntar amb canons als soldats que pretenien abandonar la seva companyia. Fins i tot en va fer afusellar a un. Aquesta cruesa transformada en disciplina era desconeguda dintre de l’exèrcit nord-americà, que va acabar amb la resistència índia.

Andrew Jackson, retrat de De Thomas Sully
Andrew Jackson, retrat de De Thomas Sully

Després va arribar l’esmentada batalla de Nova Orleans, una ciutat que Jackson va trobar indefensa i va armar en molt poc temps. Una mala planificació britànica va fer que els casaques vermelles ataquessin la ciutat frontalment, just on més ben defensada estava, amb un balanç de 291 soldats britànics morts i més de 1000 ferits, mentre que els Estats Units van registrar només 13 baixes. El 24 de desembre de 1815, després de mesos de negociacions, es va signar la Pau de Gant, que va confirmar que cap dels dos bàndols va extreure res destacable de la guerra. Els únics consols dels Estats Units van ser que el Govern havia sortit ben parat d’una guerra irresponsable, i  una victòria de Nova Orleans, que els va donar un sentit nacional. El tractat tornava l’statu quo anterior a la guerra, un fet al que cal donar una gran importància. Aquest va ser l’últim tractat de pau entre Gran Bretanya i els Estats Units: el fet de no existir vencedors ni vençuts, ni greuges, va evitar sembrar conflictes posteriors.

Així que l’any 1815 els Estats Units ja havien demostrat que eren una nació capaç de sobreviure, després de guanyar dues guerres contra una potència mundial. Les divisions polítiques s’havien solucionat mitjançant la democràcia, i l’èxit econòmic amb les exportacions va confirmar la seva bona marxa. Ara bé, cal tenir en compte dos aspectes. Primerament, que fins aleshores l’esclavitud s’havia mantingut fora del terreny polític, rellevada al camp de la moralitat. Era una qüestió més d’Església que del Congrés. Aquest fet va mantenir la unió momentàniament, però en paraules de Paul Johnson, potser una mica agosarades, l’Església podria haver acabat fàcilment amb l’esclavitud. I després, la jove nació estava a punt de viure canvis totalment decisius per a la seva història. Parlem de l’avanç del capitalisme, que va fer accelerar la industrialització del Nord, però també l’agricultura del Sud, que va passar a ser extensiva –tot i que alguns petits propietaris van resistir i això va impedir una ràpida penetració del capitalisme. I, com a conseqüència d’això, de l’augment de l’esclavitud en aquestes regions, mentre que a l’Oest es va desencadenar la violència contra les tribus índies. També parlem de l’arribada d’una gran onada migratòria procedent d’Europa en busca de feina, i de la consolidació de la política de masses. I parlem, de forma molt remarcable, de com els Estats Units van passar a ser una potència econòmica mundial.

Per a la nova etapa dels Estats Units van ser claus les millores pel que fa a les comunicacions, que a més van propiciar un mercat interior més extens. John Quincy Adamas, president dels Estats Units des de 1825 fins 1829 i fill de l’expresident John Adams, va ser un dels que més va apostar per aquest desenvolupament de comunicacions. També va haver-hi una onada  democràtica, que feia avançar al país cap al sufragi universal masculí –i blanc. Estats com Connecticut, Massachusetts i Nova York van eliminar condicions per poder exercir el dret a vot, deixant-les només en el simple pagament dels impostos ordinaris. Els nous estats que es van crear, com Indiana, Illinois, Alabama, Missouri o Maine, van néixer ja sense restriccions econòmiques o de propietat per poder votar. Tot això no va ser fruit de la casualitat, ni un regal de les elits dirigents, ni tampoc quelcom intrínsec als canvis que estaven tenint lloc als Estats Units: va ser necessària la dura feina d’assemblees, mobilitzacions pacífiques i mítings multitudinaris per aconseguir avenços democràtics.

Mentrestant, el país americà va rebre una gran onada migratòria procedent d’Europa. En un principi, la gent que arribava del vell continent ho feia perquè als Estats Units hi havia grans possibilitats de trobar feina, especialment a la indústria manufacturera del Nord. Però l’alegria no va durar gaire a causa de la crisi provocada pel sistema financer. Amb l’aparició de nous estats, també es van crear més bancs, molts d’ells de dubtosa qualitat. L’any 1819 la bombolla del cotó va explotar, la Gran Bretanya va preferir importar-lo de l’Índia, i el preu dels terrenys de plantacions van caure fins al 50%. Els bancs es van declarar en fallida, i es van quedar amb les propietats de milers d’agricultors i petits propietaris, la qual cosa va fer caure el sistema de manufactures. Moltes persones van quedar-se sense feina, però quest fet no va fer minvar la quantitat d’immigrants europeus que arribaven a aigües americanes. Per què? Al principi, per desinformació. Evidentment, en una època en què la informació viatjava pel món a una velocitat infinitament inferior a la d’avui dia, era difícil conèixer en pocs dies que la feina que els europeus buscaven als Estats Units s’havia reduït a la mínima expressió. Així que els qui decidien fer el viatge –uns viatges que van baixar de preu, cosa que animava més gent a emigrar–, es trobaven amb una decepció relativa a l’arribar a la seva nova llar. I dic relativa perquè, tot i la reducció d’oferta laboral, els Estats Units oferien grans possibilitats. Les noves terres es venien a baix preu, i a més qui les comprava tenia certes facilitats, com ara només pagar-ne un 25% d’entrada, i la resta en 4 anys. Es tractava de terres fèrtils, així que qui les conreava amb esforç obtenia beneficis suficients per viure i pagar el que quedava de parcel·la. A això hi hem de sumar que la pressió fiscal dels Estats Units era bastant menor a la d’Europa, on les males collites –per exemple el 1816, conegut com l’any sense estiu– i els voluminosos exèrcits feien pujar els tributs sobre la població. Així que, realment, els Estats Units van passar de significar una oportunitat laboral a una oportunitat d’una nova vida, no pas per fer-se ric, sinó per deixar de ser pobre:

“A cap altre país els pobres van tan ben vestits ni estan tan ben alimentats com als Estats Units. El que preval és una feliç mediocritat general.”

Benjamin Frankin.

I ja per acabar, una mica d’humor: paròdia de la sèrie ‘The Simpsosn’ sobre l’expedició de Lewis i Clark:

https://www.youtube.com/watch?v=rpI_Foef7-o

Read More

El desenvolupament dels Estats Units (II): democràcia, guerra i expansió cap a l’oest

Un cop independitzats de la Gran Bretanya i redactada la Constitució, els Estats Units tenien per davant el gran repte de construir un nou país (podeu llegir aquí els articles sobre el procés explicat per Arnau Cunillera) . Això comportava la presa de nombroses decisions: algunes sobre com havia de ser aquest nou estat, i altres sobre com es recuperarien de la guerra. No en va, el període de 1790 fins 1815 és considerat per nombrosos historiadors com els anys decisius de la jove república.

George Washington, primer president de la nació, es va trobar amb un panorama complicat: a causa de la guerra, havien caigut les exportacions, i tenien prohibit el comerç amb Canadà i altres països. Era difícil que el preu de les mercaderies nord-americanes fos competitiu a Europa a causa dels elevats preus del transport. El mercat interior del país no oferia perspectives més animoses, ja que encara era reduït i dispers, amb males comunicacions. Així doncs, Estats Units tenien pocs ingressos, un fet terrible si comptem l’endeutament que havia provocat la guerra, especialment als Estats del Nord.

Retrat de George Washington, per Gilbert Stuart
Retrat de George Washington, per Gilbert Stuart

Aquesta difícil situació obligava a actuar amb rapidesa i decisió, i George Washington va delegar en el seu Secretari del tresor, Alexander Hamilton, la proposta de mesures per pal·liar la greu crisi. Hamilton va decidir que el més adient era que el Govern Central es fes càrrec del deute de tots els Estats i, a més, s’encarregués de consolidar-lo. Aquesta iniciativa va ser fortament contestada, per diversos motius. D’entrada, els estats del Sud creien que era injust, ja que ells havien acumulat menys deute –o ja l’havien reduït. D’altra banda, aquestes mesures preses per Hamilton significaven una intromissió total i absoluta del Govern Central en les polítiques econòmiques dels Estats, ja que no només absorbien tot el deute sinó que, a més, decidien com s’havia de consolidar i qui se’n beneficiaria (especuladors). Les diferències entre el Nord i Sud dels Estats Units, que van acabar desencadenant una guerra civil, ja eren palpables. De fet van començar fins i tot abans, amb la discussió sobre quin havia de ser el sistema electoral del nou país. 

La polèmica per la ingerència del govern es va desencadenar degut al marge d’interpretació que donava la constitució del país. En aquesta, s’especificava que el govern estava legitimat per dur a terme les mesures necessàries per al bon funcionament del país, però qui decidia què era necessari i què no ho era? Aquest punt va provocar fortes discrepàncies que, sens dubte, van crear més desavinences entre els habitants del país i la classe política.

Tot i la contestació interna que van patir, les mesures de Hamilton van donar els seus fruits i el país va iniciar la recuperació econòmica. Es va crear un aranzel per la importació de matèries primeres, i això va animar a construir indústries al propi país i millorar el transport. L’any 1793 va esclatar la guerra entre Gran Bretanya i França, i Estats Units s’hi va mantenir neutral. Aquesta decisió va fer que augmentessin les seves exportacions habituals –blat, farina, cotó, tabac, arròs…—i que millorés la seva indústria naval.

Alhora que es prenien aquestes decisions per millorar la situació del país, també es van signar diversos tractats per colonitzar noves terres. El tractat de Jay va posar fi a les desavinences entre els Estas Units i la Gran Bretanya, i estipulava que els anglesos abandonessin les seves posicions a l’Oest. A més va encendre les ires de França, ja que els polítics d’aquest país van considerar que un tractat de bona voluntat amb els britànics era un gest d’aproximació cap a l’enemic. El tractat de Pinckney renegociava la frontera Sud amb Espanya, mentre que mitjançant el tractat de Grenville es va comprar Ohio i Indiana a les tribus que habitaven aquestes terres.

La millora de la situació econòmica i les bones expectatives del país no van frenar una divisió política que era inevitable. Inevitable perquè la pluralitat política existeix allà on hi ha un grup humà divers, i en un territori tan extens com els Estats Units era impossible que tothom s’acollís a un únic corrent de pensament majoritari. Amb la succeció d’esdeveniments, es van acabar formant dos grans blocs que ja s’havien anat perfilant des d’abans la redacció de la Constitució: federalistes i republicans –abans anomenats anti-federalistes. Els federalistes donaven suport a l’elit política que havia dirigit fins aleshores el país, desitjaven que aquesta conservés el poder davant la “tirania de la majoria”. No cal dir que el pes d’aquest sector va marcar ampliament el contingut de la constitució. Aquestes idees els orientaven a un suport a la Gran Bretanya en la guerra contra França, un país que era una bona mostra de política representativa però elitista davant la tirania i el terror que havia sembrat la revolució a França. Per contra, el bloc republicà discrepava en aquest aspecte, com ho feia en molts altres. Els republicans mostraven simpaties amb França i eren partidaris que la política no quedés en mans d’un grup reduït i selecte de persones, i evidentmentno els va agradar gens el tractat de Jay. També dubtaven de la constitucionalitat dels nous poders que s’estava auto atorgant el Govern Central i que posava en perill les competències dels Estats i la descentralització del poder. Volien assentar el desenvolupament del país mitjançant l’agricultura, mentre que els federalistes preferien fer-ho amb la indústria. La idea republicana era que les noves terres colonitzades s’havien de dividir en parcel·les petites, així en podrien ser més els propietaris i això afavoriria l’esmentada agricultura. Els federalistes eren partidaris de dividir aquestes noves terres en lots més grans i utilitzar-les, en part, per pagar el deute. Aquests dos fets combinats afavorien altament l’especulació.

George Washington va decidir no presentar-se a un tercer mandat, i es van celebrar les primeres eleccions partidistes de la història d’Estats Units. Els candidats van ser John Adams, que va tenir a Hamilton com a rival per ser candidat del partit federalista, i Thomas Jefferson, demòcrata-republicà. Els dos eren membres redactors de la Constitució. Adams va guanyar les eleccions per només 3 vots de col·legi electoral, uns resultats molt ajustats després d’unes eleccions complicades, que eren el preludi del que es trobaria en arribar a la presidència.

Retrat de John Adams
Retrat de John Adams

Un dels afers més espinosos amb els quals va haver d’enfrontar-se va ser la guerra amb França. No és que aquesta s’hagués declarat formalment, però els francesos veien als nord-americans com potenciats aliats de la Gran Bretanya en l’afer bèl·lic que mantenien els dos països europeus. A més, com sabem, entre la població estatunidenca ja existia una divisió bastant gran pel que fa a les simpaties cap a França o Gran Bretanya. El segrest de naus nord-americanes per part de vaixells francesos va caldejar encara més els ànims, i Adams va intentar normalitzar la situació –ell ja havia estat a França i això podia jugar al seu favor. Però aquest propòsit va fracassar a causa de les altes pretensions franceses i les formes en les que les van expressar en l’anomenat Cas XYZ: préstec de 12 milions de francs, regal de 125.000 francs i disculpes oficials per part del govern van ser les condicions que van imposar pel simple fet de seure a negociar. Els Estats Units no estaven disposats a acceptar-les, així que la situació política va pujar encara més de to: es va permetre a vaixells dels Estats Units que segrestessin naus franceses en cas de que anessin armades i es va suspendre qualsevol tipus de comerç entre els dos països.

Però per desgràcia seva, John Adams va trobar tants o més problemes a l’interior del país com a l’exterior. Amb motiu de la guerra no declarada contra França i del Cas XYZ, es van promulgar noves lleis, les anomenades Alien acts and Sedition acts (lleis d’estrangeria i sedició). Les opinions varien sobre si aquestes lleis van ser aprovades a causa de la guerra o ‘gràcies’ a ella –per entendre’ns, Adams no destacava per una mentalitat progressista, però no va ser pas ell qui va promoure aquesta iniciativa. El cas és que van ser lleis d’especial duresa amb els estrangers –irlandesos i alemanys, entre d’altres– i que establien càstigs diversos, incloent-hi la deportació, per aquells estrangers ‘sospitosos’ de col·laborar amb l’enemic. Una de les lleis, l’Acta de Sedició, establia com a infracció greu qualsevol atac –no només físic, sinó insults o difamacions– al govern o als seus funcionaris. Novament van sortir al pas els defensors de l’autogovern dels estats, clamant per una nova ingerència del poder central, ara a l’hora de castigar certes conductes i gestionar col·lectius de població. El mateix Thomas Jefferson va atacar aquestes lleis, que van ser del tot impopulars, com també ho va ser un nou impost directe sobre la propietat aprovat l’any 1798, i que va desencadenar amb una rebel·lió de Fries. John Adams era un home molt legalista i preocupat per la seguretat del país, així com un gran defensor d’un poder central fort. Això li va portar dures acusacions: violar la Constitució i fins i tot la revolució.

Adams també va haver de fer front a la polèmica de l’esclavitud. No el podem considerar en cap cas un defensor de l’esclavisme: ell no era propietari d’esclaus, i la seva dona Abigail va utilitzar homes negres lliures en lloc de servents esclaus. Però tampoc podem considerar que el segon president dels Estats Units emprengués o donés suport a iniciatives per abolir l’esclavisme, ja que el considerava un tema massa polèmic. De fet, es va oposar a l’enrolament de soldats negres durant la revolució per no provocar un gran descontentament als estats del Sud. Amb tot això, no és d’estranyar que Adams només durés una legislatura. Ara bé, també va prendre decisions crucials en la història del país, com la d’anomenar –ja a les acaballes del seu mandat– a John Marshall com a President de la Cort Suprema de Justícia. Marshall era un gran defensor del capitalisme, els bans i la indústria. L’únic pare fundador dels Estats Units que compartia aquests ideals era Hamilton, la resta tenia prejudicis contra un o diversos d’aquests conceptes. Marshall, en canvi, creia necessari el capitalisme. Va estar-se 34 anys al seu càrrec, fins a la seva mort, i va sobreviure a 4 presidents. Aquesta longevitat li va permetre prendre diverses decisions que, per bé o per mal, van ser molt importants per a la construcció del nou país, i que estudiarem als propers números d’aquesta revista.

Cartell de la campanya republicana per les eleccions de 1800
Cartell de la campanya republicana per les eleccions de 1800

 

El mateix any en què Marshall va començar a exercir el seu càrrec, el 1801, va haver-hi eleccions. John Adams va tornar a disputar-se la presidència amb Thomas Jefferson, que aquesta vegada en va sortir vencedor. Es va encetar així un període de més de 20 anys de presidents demòcrates-republicans, en un país en construcció i amb unes divisions que ja existien des de bon principi. El partit federalista va patir una crisi encetada amb la mort de l’home que havia unit el partit, George Washington,  l’any 1799.

Un toc d’humor per acabar: la sàtira històrica de “Drunk History”, representant una paròdia de la relació entre John Adams i Thomas Jeffeson, i les campanyes d’ambdós candidats a la presidència.

Read More

La popular salutació nacional-socialista, instaurada durant el Tercer Reich ha arribat fins als nostres dies com un dels elements representatius del nazisme, juntament amb l’esvàstica. Aquesta expressió va significar, durant el III Reich, quelcom més que fidelitat o simpatia pel Führer: va ser tota una mostra de la influència que l’aparell nazi pretenia exercir en el dia a dia de la població alemanya, de com el culte a Hitler es va barrejar amb la religió i de les idees nacionalistes que havien calat ja anteriorment a la societat. Perquè el fet de pronunciar aquestes paraules no volia dir, en absolut, estar d’acord amb les idees del dictador: darrere d’elles s’hi amagava un teixit de pors, idees anteriors al nazisme i fins i tot religió.

Der feierliche Staatsakt vor der Feldherrnhalle in München in Anwesenheit des Führers für die 7 Opfer des verbrecherischen Anschlags im Bürgerbräukeller. Der Führer erweist den Toten die letzte Ehre. Foto Wag. 11.11.1939
Imatge de Hitler saludant a nazis que van morir durant el cop del 1923. Foto extreta del Bundesarchiv.

El juliol de 1933 l’NSDAP  –d’ara endavant anomenat “el Partit”– va obligar tots els funcionaris a saludar de manera oficial amb l’expressió ‘Heil Hitler’. Això suposava que professors, metges, empleats de correus o personal del transport, entre d’altres, van haver de fer servir aquesta expressió corporal. Alguns ho van fer de bon grat, sens dubte, mentre que d’altres van reconèixer posteriorment que s’hi van veure obligats. Aquesta fórmula de l’oficialitat de la salutació va donar grans resultats, i es va anar estenent entre la població, ja fos per una veritable simpatia envers el nou règim i/o el seu líder o pel fet de que s’havia convertit en una expressió quotidiana. A la fleca, als quioscos, als llocs de treball, les emissores de ràdio, les escoles… el Heil Hitler va passar a formar part del dia a dia dels alemanys, va esdevenir normalitat. Aquest concepte de la quotidianitat va ser realment important: Hitler ja es feia veure prou als discursos, desfilades o actes oficials del Partit, esdeveniments minuciosament preparats en què els assistents eren conscients de què anaven a veure i què podia passar. Però el fet d’esmentar al Führer en moments del dia a dia era anar un pas més enllà i obrir la influència nazi a aspectes més privats. Evidentment no seria diligent fer un estudi de si la salutació va arribar a utilitzar-se a les llars: segur que en trobaríem casos, però mai es podria comprovar de forma fidedigna la veracitat de tots els testimonis.  

30. Januar 1933 Hitler am Fenster der Reichskanzlei in der Wilhelmstrafle in Berlin bei der Entgegennahme der Ovationen der Bevˆlkerung am Abend des Tages. (Aufnahme: Robert Sennecke, Berlin)
Salutacions a Hitler el 30 de gener de 1933 Autor: Robert Sennecke, Berlin

Pot ser que alguns dels que pronunciaven aquestes paraules no sentissin cap afecte pel partit nazi ni per Hitler? Evidentment, molts alemanys no nazis van poder adoptar aquesta posició. Per quins motius? Era necessari no desentonar o seguir a la majoria? Realment van ser diversos els factors que van conduir a detractors del nazisme a confondre’s entre la multitud, però un dels més potents va ser la implacable obstinació de la societat –i en particular del Partit– a diferenciar els alemanys entre Volkskameraden –camarades del poble– i Volksfeinde –enemics del poble. Evidentment, era vital no donar indicis de pertànyer a aquest segon grup a causa de la forta repressió del règim. Així, podem dir que donar suport públicament a Hitler no equivalia a sentir-se identificat amb les polítiques nazis, però servia com a encobriment, per tapar diferències. Unes diferències que també volia amagar el Partit, que va servir-se del Heil Hitler per a mostrar unitat i homogeneïtat entre els habitants, i fins i tot de cara a l’exterior. Arribats a aquest punt, cal esmentar necessàriament el concepte de Volksgemeinchaft, la comunitat del poble, i la ideologia Volkische, dues idees prèvies al nazisme i molt poderoses dins la societat alemanya. S’anomena Volkische al corrent de pensament que era el pal de paller del nacionalisme alemany: el poble esdevenia un element gairebé sagrat, mostra d’unitat i solidaritat. Diversos filòsofs, com Friedrich Hegel, van donar suport a aquesta ideologia, que en origen no era racista ni xenòfoba, i que va calar fins al fons de la societat alemanya. Per aquest motiu era de vital importància no caure en les sospites de ser un enemic del poble, ja que era una condemna segura. Potser no a mort, però sí a la presó a un camp de concentració. En efecte, el fer de no saludar amb un Heil Hitler podia aixecar massa suspicàcies de ser un Volksfeinde. En paraules Baigent i Leight, la ideologia volkische “va proporcionar un dels ingredients principals del còctel embriagador amb el qual més tard el nacionalsocialisme va emborratxar al poble alemany”.

 

Sabent que no tots els alemanys que saludaven amb un Heil Hitler ho feien de bon grat, Sebastian Haffner, periodista alemany exiliat a Londres durant el govern de Hitler, fa una oportuna diferenciació entre alemanys nazis, alemanys lleials i alemanys deslleials. La unitat nacional era quelcom visible des de fora, amb creus gammades onejant a cada finestra, però no pas des de dins. La societat alemanya es va fragmentar entre partidaris del règim i opositors, aquests últims camuflats com hem dit, però intentant evitar el contacte directe amb els partidaris. Els alemanys lleials no eren exactament nazis, però sí fidels al règim. La diferència entre ells i els purament nazis rau en els lleials al règim estaven disposats a fer certs sacrificis a canvi d’un petit espai de llibertat individual. Al veure que això cada vegada era menys possible, alguns van abandonar aquesta postura per tornar-se alemanys deslleials, mentre que altres es van mantenir lleials, pensant que els sacrificis que feien ja no eren pel petit espai de llibertat, sinó per sentir-se orgullosos de ser alemanys. Així que fins i tot entre els que saludaven a Hitler amb major convenciment i no pas per camuflar-se, existien diferencies.

Però la instauració de la salutació al Führer anava més enllà de l’homogeneïtat buscada pel Partit i la necessitat ciutadana de no ser sospitós: també pretenia el despertar i exaltar les masses. Com deia el mateix Hitler: “Només són dirigibles les masses fanatitzades”. Evidentment, en aquest aspecte jugaven un paper fonamental els discursos de Hitler fins arribar a l’esgotament, les mostres del potencial militar alemany o els actes públics perfectament organitzats amb desfilades plenes de banderes del partit. La mateixa esvàstica tenia una funció exaltant gràcies a la combinació dels colors vermell, blanc i negre. Amb la menció a Hitler a cada salutació, els alemanys recordaven permanentment la figura del dictador. Una figura que, com és sabut, va ser divinitzada i motiu de culte a la societat de l’època, servint-se de la salutació oficial com un mecanisme més. Per entendre fins a quin punt arribava aquest culte, presentem aquest fragment de text:

De la mateixa manera que Jesús va alliberar als homes del pecat i de l’infern, Hitler ha rescatat al poble alemany de la destrucció. Tant Jesús com Hitler van ser perseguits i, mentre que Jesús va ser crucificat, a Hitler el van exaltar a la posició de canceller. […] Jesús va edificar per al cel i Hitler, per a la terra alemanya.” (1923).

Les esvàstiques complien una doble funció: exaltaven gràcies a la seva combinació de colors, i mostraven una imatge d'unitat
Les esvàstiques complien una doble funció: exaltaven gràcies a la seva combinació de colors, i mostraven una imatge d’unitat

Aquestes paraules van ser redactades l’any 1923, 10 anys abans del triomf de Hitler a les eleccions, després d’un fallit cop d’estat que conduiria a Hitler a un judici farsa i a una petita estada a la presó, on va escriure Mein Kampf. El culte a Hitler ja va aparèixer quan aquest va esdevenir líder del Partit, i va augmentar al convertir-se en líder d’Alemanya. Aleshores, la religió va jugar un altre paper fonamental, fins al punt que no es parlem d’Església cristiana, sinó directament d’Església del Reich. Els sacerdots eren anomenats directament pel Führer, al qual en ocasions anomenaven Hitler Crist. Per tant, el Heil Hitler també tenia una funció de culte entre la població, i és aquest un dels motius pels quals es va escollir aquesta salutació i no pas el Sieg Heilsaludeu a la victòria. Com diu Joachim Fest, un dels majors experts mundials sobre la figura del dictador, tot això formava part de “les fórmules del despertar i l’aixecament, el culte al Führer: en poques paraules, tota aquella barreja perfecta i enginyosament arreglada de trucs i terror”.

Però amb el pas dels anys, l’ús de la salutació va anar minvant. A finals de la dècada de 1930 la realitat és que l’ús del Heil Hitler com a salutació mostra clars indicis de disminució. Tornen formes tradicionals, com el Guten Morgen o el Gruss Got, que si bé mai van desaparèixer del tot, van quedar rellevades a un ús molt menor. Aquest fet no ha d’indicar forçosament un menor suport al règim o una contestació superior per part de la població, sinó un relaxament de l’exaltació per part del propi Partit després del període inicial de mobilització de 1933. Si avancem una mica més en el temps i arribem a 1944, gairebé mai s’utilitza el Heil Hitler, i fins i tot se’n fa una parodització: Heilt Hitler, que vol dir ‘cureu a Hitler’.

A banda del menor ús de la salutació hitleriana amb el pas dels anys, també es fa evident que un dels condicionants del seu ús va ser la regió o les creences comunitàries. Així, per exemple, a Berlín va començar a disminuir abans que a Baviera. Dins una mateixa ciutat, algú podia saludar amb un Guten Morgen a un conegut o dins cert establiment, i amb un Heil Hitler quan entrava en un altre, segons les persones que es trobés. Alguns estudis demostren que, en un mateix carrer, les persones que acudien a les botigues podien dir bon dia o bona tarda en una, i Heil Hitler en una altra. Aquest fet podria estar influït per l’orientació política del comerciant. A barris d’orientació comunista o socialdemòcrata, la salutació era molt poc popular entre els habitants i es practicava sobretot amb persones foranes per mantenir les aparences. Qui no la van mantenir van ser els Testimonis de Jehovà, que mai van adoptar el Heil Hitler com a salutació: s’hi van negar en rotund.

Així doncs podem extreure diverses conclusions: d’una banda, que Heil Hitler va ser una salutació imposada que va esdevenir quotidiana. La gran majoria d’alemanys van utilitzar-la al seu dia a dia, i seria difícil trobar algú que, per una circumstància o una altra, mai l’hagués pronunciat. Va ser una expressió que va sobrepassar els límits dels radicals nacionalsocialistes i els adeptes al règim, però el fet de que algú l’adoptés no vol dir que estigués d’acord amb les polítiques del partit de Hitler, ni tan sols amb la figura del dictador. Aquesta fórmula va ser un mètode efectiu per estendre el culte al Führer, mantenir les masses en constant exaltació i fer notar la presència del dictador en ambients quotidians. Des de 1933 l’expressió va anar calant entre la població i va ser utilitzada com a mostra d’unitat per part del govern i com a senyal de pertinença a la comunitat del poble per part dels ciutadans, una idea que no era original del règim, però de la qual es va servir. Va ser molt efectiva a l’hora de mostrar unitat nacional i d’amagar diferències, però era difícil saber quanta sinceritat hi havia darrere de cada salutació. Un cop passada l’exaltació inicial, el Heil Hitler va anar perdent força i els condicionants geogràfics, religiosos i, sobretot, polítics, van marcar el seu ús, o més ben dit, el seu desús.  

 

 

Read More

Carles II no és pas un dels monarques espanyols amb millor reputació, i tampoc un dels que ha estat més ben tractat per la historiografia. Tradicionalment, el seu regnat s’associa al moment de culminació d’una crisi que el país arrossegava des de feia anys, lluny dels temps d’esplendor de l’Imperi. A més, va ser l’últim rei espanyol de la casa d’Àustria, fet que convida encara més a relacionar-lo amb una tendència negativa sense fre. Són justificades aquestes crítiques, o es tracta d’una fama immerescuda? En estudiar el regnat de Carles no ens trobem davant un període totalment ombrívol, però hem de parlar molt més d’aquells que realment van prendre les decisions que del propi monarca.

Hem de considerar que el segle XVII és un període de crisi, tot i que aquesta afecta en proporció diferent els diversos territoris del Regne. La veiem reflectida en l’agricultura, el comerç, els mercats i altres àmbits econòmics i socials. La Hisenda Reial passava per moments de penúria i això va comportar una forta pressió fiscal –que d’altra banda ja s’arrossegava des del segle anterior–, i la declaració de diverses bancarrotes per part de la monarquia, com per exemple la de l’any 1627. La crisi també es va posar de manifest en l’àmbit polític: el qüestionament de la unitat territorial espanyola amb els aixecaments de Portugal, Catalunya i Nàpols  –dels quals només triomfà el primer– i les revoltes internes posen de manifest que no ens trobem en una època especialment tranquil·la a nivell polític. Pel que fa a la política exterior, tampoc ens trobem davant la millor època d’Espanya, ja que es passa d’una actitud ofensiva a una de conservació o gairebé defensiva  –tot i que més que una peculiaritat espanyola això es va convertir en una tònica europea a inicis de segle. Mentrestant, al si de la Cort Reial, les festes no escassejaven en opulència, luxe i diversió.

Retrat de Carles II, de Hummer.
Retrat de Carles II, de Hummer.

Com es va desenvolupar el regnat de Carles II? Primerament, hem de deixar clar que Carles II no va regnar des de la mort de Felip IV fins a la seva pròpia, l’any 1700. Al moment de la defunció del seu predecessor, Carles tenia només 4 anys i, per tant, va ser la seva mare Mariana d’Àustria, dona i neboda de Felip IV, la que va assumir el control de la regència. No era la persona més indicada políticament a causa de la seva pròpia preparació, i per aquest fet va decidir buscar suport per al seu govern. El seu confessor, Joan Nithard, va ser l’escollit per a aquesta tasca, convertint-se així en valido: el 1666 és nomenat Conseller de l’Estat i a finals d’aquest mateix any es converteix també en inquisidor general. El seu gran problema va ser que mai va aconseguir una base de poder prou àmplia (GRAFT, 2001, p. 90). Joan Josep d’Àustria, germanastre de Carles II, va veure la possibilitat d’accedir a càrrecs polítics durant la regència, tot i que el seu pare no ho havia esmentat al testament. Això va provocar que s’hagués de guanyar el favor de Mariana, però va tenir un seguit de desavinences amb Nithard, que era qui realment el podia acostar als llocs de govern, i van trencar tota relació. No obstant això, aquest fet no va frenar les pretensions de càrrecs polítics de Joan Josep, i les desavinences van desembocar en un conflicte obert. El 1669 Nithard és destituït, no només per aquest conflicte sinó per la pèrdua de suports que va patir, fet on va influir en gran mesura la seva naturalesa no espanyola –a més de la seva condició de jesuïta–: se’l veia com un intrús.

Davant la caiguda de Nithard, la regent va dipositar la seva confiança en Fernando de Valenzuela, que va entrar a la cort a través del matrimoni amb una cuinera de la reina. La noblesa tampoc el va acceptar de bon grat; potser no era un intrús com Nithard, però sí un ‘qualsevol’ (CALVO, 1992 p. 54). Valenzuela era diferent del seu predecessor: no era un confessor amb consells teològics, sinó un confident que informava a la regent de tot el que succeïa al seu entorn, tasca que a ella li era molt útil.  

El novembre de 1675 Carles II complí 14 anys, la majoria d’edat del Rei que Felip IV havia estipulat al seu testament. Oficialment, Carles II ja era qui governava Espanya, però es feia impossible que això s’exercís a la pràctica, i encara més considerant els precedents, amb unes tensions permanents entre la noblesa, divisió d’opinions a la Cort i el seu germanastre Joan d’Àustria disposat encara a aconseguir càrrecs de govern: Joan Josep es veia molt capacitat per governar i segurament amb raó, tenint en compte qui ocupava els llocs de poder. Cal recordar que tenia 45 anys quan el dèbil Carles n’havia complert només 14, i que havia estat testimoni directe de totes les desavinences internes de la cort i la influència de la noblesa. Valenzuela el va destinar amb les seves tropes a Sicília per sufocar una rebel·lió –tot i que es fa evident que era una decisió presa per allunyar-lo definitivament del govern en un moment tan delicat–, però Joan d’Àustria no va acceptar. Curiosament, va ser el mateix Carles II qui va fer portar el seu germanastre a la cort, però Mariana d’Àustria va obligar-lo a tornar a Saragossa. Mariana intentava per tots els mitjans que el seu fill tingués el mínim poder possible, mentre les simpaties a favor de Joan d’Àustria no paraven de créixer. Els enemics de Valenzuela es multiplicaven, i també els de la reina mare, que era vista com una mala influència per a Carles. Aquest va acabar cridant el seu germanastre a la cort perquè l’assistís en la tasca de governar; evidentment, Joan d’Àustria va acceptar, i els seus partidaris van desterrar Valenzuela a Les Filipines. Mariana d’Àustria també va caure i va ser desterrada a Toledo.

Retrat de Juan Josep d'Àustria
Retrat de Juan Josep d’Àustria

Amb l’arribada de Joan d’Àustria la situació per a Carles II no variava en excés, només canviava el nom de qui dictava les ordres, (CALVO, 1992 p. 75) i la opulència de les festes seguia sent la mateixa. Don Joan va aplicar una política de persecució als seus enemics –molts dels quals també van ser desterrats– i va mantenir el Rei sota un estricte control. Però evidentment la seva política no es va basar només en mantenir-se a prop del monarca: Joan d’Àustria es va caracteritzar per dur a terme una política reformista que va afectar l’administració, i la hisenda –per exemple amb la reducció del sou dels funcionaris a Castella. Es van reduir les càrregues fiscals directes, però la política exterior demanava ingressos, fet que va propiciar la creació dels anomenats ‘donativos’, maniobra que consistí en fer tributaris les persones més poderoses del regne –bàsicament aristocràcia i alt clergat. Tot i això, com hem dit abans, les festivitats característiques de l’època de Valenzuela no van desaparèixer, potser perquè Carles II no les trobés a faltar (SÁNCHEZ BELÉN, 1996, pàg. 67). I ara que esmento Carles… us heu adonat del paper que ha tingut fins ara? Totalment secundari. Doncs aquesta va ser la tònica del seu “regnat”, si és que se’n pot dir així. El fet és que, un cop mort Joan Josep d’Àustria l’any 1679, va agafar les rendes del govern espanyol la figura del primer ministre: primer el Duc de Medinaceli, i després el Comte d’Oropesa.

El Duc de Medinaceli –Don Francisco de la Cerda– va ser Primer Ministre entre el 1680 i 1685, una època complicada en la qual es va donar importància principal a l’economia. Es va iniciar un procés d’estabilització monetària, però al mateix temps s’hagué de fer front a la pesta i un seguit de males collites que deixaven al país en una mala situació dins un segle ja difícil de per si. Per a la reducció de la despesa pública, el 1683 va prohibir la percepció de dues o més nòmines als funcionaris, mesura que el Consell de Castella sol·licitava des de feia dos anys. Aquest mateix any s’inicia un dels projectes reformistes més importants del regnat de Carles II, quan es planteja que la Corona s’encarregui de l’administració de les rendes provincials, amb una reforma de les mateixes (JOVER ZAMORA, 1993 p. 167). No va ser, però, l’economia l’únic aspecte on Medinaceli va trobar-se amb problemes i desgast: les enemistats a l’interior de la Cort també van jugar una funció distorsionadora molt important com, per exemple, Joana d’Àustria –que havia tornat a la Cort– que estava enemistada amb el Duc, partidari de desterrar-la. El Duc de Medinaceli va patir una hemiplegia cerebral que va estar a punt de suposar-li la mort l’any 1683. Tot i això va seguir ocupant el seu càrrec i els problemes se li seguiren acumulant, i finalment va acabar renunciant al seu càrrec:

“(…) con gran dolor mío (…) solicitar que se me exonoerase de esta carga, creyendo firmemente que en el estado presente convenía así al servicio y aciertos de Vuestra Majestad en su gobierno, y que mi retiro del manejo de los negocios facilitaría que (…) tomase Vuestra Majestad las acertadas resoluciones que hemos menester a que se juzga puedo yo embarazar.”

(CALVO, 1992 p. 143)

Va arribar aleshores el torn del Comte d’Oropesa, que va exercir el càrrec entre 1686 i 1691, i posteriorment va tornar a ser-ne el titular durant 1898 i 1699. Aquest va intentar seguir els passos marcats pel seu antecessor: limitar la despesa, sanejar la Hisenda i aconseguir una estabilitat monetària. També va efectuar reformes dins la burocràcia i va reduir el nombre d’eclesiàstics, alhora que intentava una major contribució de l’aristocràcia a les càrregues financeres de l’Estat. Tot i que Oropesa va caure com a Primer Ministre, anys més tard va tornar a exercir aquestes funcions. Segons Calvo, aquesta és una mostra de que ens trobem davant el ministre més capacitat durant la monarquia de Carles II. Una de les seves debilitats va ser el cercle personal que el rodejava, especialment la seva dona, que va aprofitar la posició del seu marit per acaparar productes de primera necessitat i extreure’n posteriorment un benefici, fet que evidentment va provocar una gran quantitat de crítiques. Això i el descontentament d’aquelles persones a qui van afectar de manera negativa les seves decisions li van comportar un important nombre d’opositors. Com havia succeït amb anterioritat, dins la cort també van sorgir importants enemics del Primer Ministre, especialment Anna Maria de Neoburg, segona dona de Carles II. La primera dona del Rei, Maria Lluïsa d’Orleans, no havia donat massa importància a la influència d’Oropesa sobre el seu marit, però amb la nova Reina la situació va canviar i la seva antipatia era molt clara (CALVO, 1992, p. 147).

Com hem vist en aquesta anàlisi, els governants del regnat de Carles II es van caracteritzar per dur a terme una política reformista. Tot i això, no totes les mesures proposades van aconseguir tenir els resultats esperats a la pràctica. Espanya era, en paraules de Kamen, una unió d’estats autònoms on el rei era sobirà però havia de governar segons les lleis locals (KAMEN, 1981 p. 84). Durant el regnat de Carles II trobem una recuperació de l’economia, tot i que la indústria del país seguia sent de les més endarrerides d’Europa, fet que provocava que als mercats espanyols hi hagués un gran protagonisme de manufactures estrangeres. Un dels fets que més sorprenen de la monarquia de Carles II és que durant la dècada dels ’90, quan el Rei presenta un físic més decadent, les crítiques al govern i al mateix monarca es suavitzen: sí que s’esmenten els seus defectes, però alhora se’l descriu amb una bona voluntat de treballar. Parlem d’opinions d’ambaixadors venecians a Espanya, recollides en l’obra de Lluís Ribot, que havien transmès una imatge molt negativa del monarca en l’anterior dècada. Segurament això ve explicat en bona part pel fet que qui realment governava, com ja hem vist, no era el Rei sinó el seus primers ministres, i per tant no té per què haver-hi relació entre major debilitat del rei i majors crítiques al govern. El mateix Ribot opina que més que una incapacitat, sembla mostrar-nos un infantilisme del Rei (RIBOT, 2009 p.27).

Carles II va ser un monarca que, com opinen molts historiadors, no va regnar. Les personalitats més influents van procurar estar al seu costat tot sabent que aquest fet, juntament amb la debilitat del monarca, els alçaria fins al govern del país. Així, tenim un clar exemple en com Joan d’Àustria va reduir moltíssim el cercle al voltant del Rei. L’etapa de Carles II no és una línia única i en clara tendència a la baixa, que seria la continuació de la tendència encetada pels anteriors reis; aquest govern va tenir massa interrupcions, canvis i alts i baixos com per considerar-lo tot en un període homogeni d’una mateixa tendència. La prematura mort del monarca i el conseqüent conflicte obert per la seva successió va acabar obrint un període políticament nou en el qual fins i tot trobem una altra dinastia al tron. Si es vol veure la monarquia de Carles II com la culminació d’una crisi iniciada anteriorment, hem de tenir en compte tots els detalls que hem esmentat en les línies anteriors. No van faltar els intents i la voluntat d’impulsar mesures que posessin solució a la situació del país,  tot i que moltes d’aquestes no van donar el resultat esperat, possiblement per la inestabilitat, les rivalitats internes o la pròpia gravetat de la situació. Evidentment cal remarcar que el període de Carles II va tenir les seves llums i millores, però no hem de considerar-lo tampoc com una etapa d’esplendor i creixement sostingut, sinó més aviat com un enllaç entre un segle XVII de tendències negatives i un XVIII ple de novetats a tots els nivells.

 

Read More
Arrest Memorable du Parlement de Tholose
Arrest Memorable du Parlement de Tholose

“Arrest memorable del Parlament de Tolosa[…]”. Amb aquest títol, tot i que en francès, el magistrat Jean de Coras va recollir els fets i testimonis dintre d’un procés judicial peculiar i sorprenent que ell mateix va presidir i del qual va proposar la sentència final. Avui dia estem relativament acostumats als casos de suplantació d’identitat, especialment a les xarxes socials o mitjançant telèfons mòbils. Són, sens dubte, un greu problema per a les víctimes, però la història que us presentem a continuació supera, en tots els sentits, aquests casos contemporanis, perquè el cas que ens ocupa és el d’un home que es va fer passar per un altre fins al punt d’integrar-se dins la seva família i tenir fills amb la seva dona. Una trama que ha inspirat llibres i fins i tot pel·lícules.

Situem-nos a l’any 1527 a Hendaia, al País Basc francès. La família de Sanxi Aguerre estava formada per ell mateix, la seva dona, el seu germà Pièrre i el seu fill Martin. El cas és que aquesta família va marxar d’Hendaia cap al Nord fins arribar a Artigat. Aquest no era l’itinerari preferit dels emigrants bascos, que normalment s’endinsaven cap al Sud, en direcció Espanya. Un cop a Artigat, van canviar el seu cognom per “Guèrra”, Pièrre va canviar el seu nom per “Pèir”, van modificar la seva forma de vida i esdevingueren una de les famílies benestants del poble degut al seu poder econòmic. No era estrany que persones o famílies que marxaven a nous indrets canviessin la seva identitat. Martin es va casar amb Bertranda de Rols amb només 14 anys, una edat escandalosa avui dia però no en aquella època, tot i que el més habitual era que, a l’hora de contraure matrimoni, es tinguessin divuit anys (DAVIS, 2005, p.28). Va ser aleshores quan van arribar els problemes per a la jove parella: Martin era impotent o, segons Bertranda, estava embruixat. Segons el seu testimoni durant el judici, veia com les bruixes actuaven sobre el seu marit per evitar que es consumés el matrimoni. Aquest fet era molt greu, ja que si en tres anys la parella no aconseguia tenir descendència, el matrimoni podia ser anul·lat. Tampoc ajudava a millorar la situació l’anomenat “calivari”: davant de la casa de Martin es congregaven joves empastifats de fang i vestits de dona, que llançaven cubells de vi i feien sonar campanes. Després de consultar diverses curanderes, també mal anomenades bruixes, va aparèixer a la ciutat una dona que, mitjançant pregàries i altres remeis, va guarir la impotència de Martin: vuit anys després del seu matrimoni la parella va poder tenir fills, i en va tenir un al qual van anomenar Sanxi, com el pare de Martin. S’especula que la suposada impotència de Martin, així com el seu remei, no era més que part de la imaginació o els desitjos de Bertranda, que potser no estava preparada per fer l’acte. Però tot i el que pugui semblar, la “cura” de la impotència no va ser, ni de lluny, el fi dels problemes de Martin.

Imatge de la pel·lícula Sommersby, inspirada en el cas Martin Guèrra
Imatge de la pel·lícula Sommersby, inspirada en el cas Martin Guèrra

Tot sembla indicar que l’hereu dels Guèrra era infeliç a Artigat. Allà estava a cavall entre dues llengües i amb poques o nul·les activitats que pogués desenvolupar, en part a causa de la posició de la seva família i la severitat del seu pare. Martin es trobava avorrit i fora de lloc. Tan fora de lloc que va decidir fugir, abandonant la seva dona i el seu fill, després d’haver robat blat al seu pare –aquest no era pas un crim greu a Artigat, però al si de la tradició basca era imperdonable. Martin va anar a parar a Burgos, i poc després va ser enviat a Flandes com a soldat, segurament degut a la seva bona planta i la seva condició atlètica. Allà va cometre el delicte d’alta traïció –potser sense saber-ho– de lluitar contra tropes franceses, fins el dia en què un arcabús va impactar contra la seva cama, que va haver de ser amputada.

Però aquesta història no seria res sense l’aparició de l’impostor: Arnau del Tilh, anomenat Panseta. Vivia amb la seva família a Sajàs, situada més al Nord i prop de Tolosa que Artigat. Si Martin distava molt de la vida de pagès degut a la seva posició social, Arnau ho feia degut als seus vicis: el joc, la beguda i les dones. Físicament era una mica més baixet, morè  i gros que Martin. Essent dues persones diferents, tenien el mateix esperit contrari i inadaptat als temps que els havia tocat viure. Evidentment també tenien un seguit de semblances, si no, hagués estat impossible que Arnau s’hagués fet passar per Martin. Sembla que eren clavats en algunes faccions de la cara, els ulls, la mandíbula i l’expressió. A més, alguns aspectes dels seus caràcters eren idèntics.

La pregunta clau és: com va assabentar-se Arnau de la seva semblança amb Martin i va conèixer prou detalls sobre ell com per adoptar la seva identitat? El fet és que la semblança la devien conèixer a través dels altres, ja que en aquella època evidentment no existia la fotografia. Una possibilitat, aportada per Bertranda durant el judici, és que Arnau conegués Martin durant el transcurs de la guerra, i que es fessin amics i es confessessin intimitats. Aquesta hipòtesi és del tot descartable: tot i que Arnau sí que va lluitar a Flandes, ho va fer en el bàndol contrari a Martin i, a més, hauria tornat aproximadament l’any 1553, quan Martin encara es trobava a Burgos. És més versemblant la confessió del propi Arnau, que va reconèixer no haver conegut mai a Martin. Passant per Salat va trobar dos amics d’aquest: mossèn Domenge Pujòl i Pèir de Guilhet. El van confondre amb Martin, i és aquí on Arnau va dissenyar la jugada. Pujòl i Pèir es van fer els seus còmplices informant-lo de tots els detalls possibles, amb l’efectiu servei que oferia la xarxa de xafarderies dels pobles. Després de mesos de preparació, i gràcies a la seva memòria prodigiosa, Arnau va estar llest per interpretar el seu paper i l’any 1556 arribà a Artigat.

Bertranda i Pèir Guèrra –que s’havia casat amb la mare d’aquesta–, no van quedar convençuts al veure’l, i va ser aleshores quan Arnau va treure el seu repertori, i va explicar a un i l’altre detalls de la seva vida i activitats que havien fet plegats. Al carrer, va saludar els habitants del poble pels seus noms i va seguir recordant escenes. D’una manera o altra, al poble esperaven el seu retorn. Va argumentar que havia servit al rei de França a territori espanyol, i els seus canvis físics i en la forma d’expressar-se semblaven lògics havent passat els anys, i més a un país estranger. En tot cas, si algú tenia dubtes, en aquells moments va callar. Més difícil és entendre com Bertranda no va notar la diferència entre Martin i Arnau, però possiblement es tractava d’una situació en la qual es trobava còmoda: “era un matrimoni inventat, no arreglat com el que havia contret divuit anys abans, ni de conveniència com el de la seva mare i Pèir Guèrra” (DAVIS, 2005, p. 50). Van tenir dues filles –una de les quals va morir–, i sembla que aquesta situació còmoda inicial es va convertir en amor a mesura que passava el temps.

Però alguns familiars de Martin no van caure eternament en el parany. Els temes d’herència i poder suposaven situacions bastant més incòmodes que un matrimoni fictici que funcionava. En efecte, van existir desavinences entre Pèir i el nou Martin a la mort del pare d’aquest. El conflicte era per una reclamació de béns a Pèir que va acabar als tribunals entre els anys 1557 i 1558. Potser el tiet de Martin sempre havia desconfiat del nouvingut, però és en aquest moment quan decideix actuar. Els motius poden ser diversos: la vergonya de portar als tribunals un tema familiar, el qüestionament de la seva autoritat o potser perquè el Martin impostor va vendre una propietat històrica de la família a Hendaia, acte inconcebible dins les tradicions basques. Pèir va convèncer a les seves filles i la seva dona de l’engany que s’estava duent a terme; factors que havien passat per alt davant l’alegria de tornar a veure a Martin, com el seu físic canviat o la seva manca d’expressions basques, ara esdevenien proves convincents. Recordem que la dona de Pèir era la mare de Bertranda, que volia protegir a la seva filla de seguir cometent adulteri. A oïda del tiet de Martin van arribar notícies sobre un soldat que, en passar per Artigat, havia afirmat que va conèixer al veritable Martin Guèrra, i que aquest havia perdut una cama a Flandes. També van ser diversos els testimonis que van identificar l’impostor com a Arnau del Tilh, un home de Sajà que o bé els havia pagat pel seu silenci o, en alguns casos, havia confessat que Martin Guèrra havia mort i li havia deixat els seus béns, i demanava complicitat per alleujar a la família de tan dolorosa pèrdua. La mentida cada cop era més difícil de sostenir, però Bertranda seguia estimant al seu nou marit, que va ser empresonat a Tolosa, acusat falsament de provocar un incendi. En sortir de la presó el va tornar a acollir tendrament, i quan Pèir i altres familiars van intentar apallissar-lo, el va defensar amb el seu propi cos. Però la situació no aguantaria molt més. Pèir va portar el fals Martin davant el tribunal de Rius, després d’anar-lo a buscar amb homes armats. Van obligar a Bertranda a presentar l’acusació, i ella va acceptar tot esperant perdre el cas.

Imatge actual d'Artigat
Imatge actual d’Artigat

Els processos judicials contra el fals Martin Guèrra van ser dos: el primer a Rius i el segon a Tolosa, com a conseqüència del primer. A Rius van passar uns 150 testimonis entre familiars de Martin, habitants d’Artigat i altres de Sajàs, d’on era originari Arnau del Tilh. Per reunir tanta quantitat de gent van ser molt útils les convocatòries a través dels sermons de les Esglésies: podia dictar-se pena d’excomunió per a aquella persona que pogués aportar algun detall i no ho fes.

El cas és que Arnau es va estudiar perfectament el seu paper per defensar-se, segurament preparat amb Bertranda. Va aportar testimonis fidedignes de com anaven vestits els assistents a les seves noces, a banda de recordar escenes quotidianes amb els seus amics, o íntimes amb la seva dona. Així, unes 30 o 40 persones van afirmar que es tractava del verdader Martin. Però unes altres, més de 45, pensaven el contrari. La clau d’aquests és que molts, a banda d’afirmar que l’acusat no era Martin, també donaven detalls de la seva verdadera identitat: Arnau de Tilh, també conegut amb el sobrenom de Panseta. Van ser diversos els qui recordaven haver estat bevent amb ell, o simplement conèixer-lo des de la infantesa. Un altre testimoni rellevant va ser el del sabater, que va afirmar que els peus de Martin s’havien encongit, i havia passat de calçar 12 punts a només 9. Arnau va replicar:

Aquest home és compare de Pèir Guèrra. Que ens mostri els llibres de comptes on figura la talla dels meus peus. És que hom pot trobar algú que corrobori les seves mentides?” (DAVIS, 2005, p.72)

Un grup nombrós de persones, més o menys 60, no es van pronunciar. Probablement es devia a la poca claredat del resultat del judici: el presumpte Martin els podria denunciar per calúmnies en cas de sortir-ne vencedor, i Pèir Guèrra podria esdevenir un enemic per ells si testificaven a favor de l’impostor. Davant la dificultat del cas, el jutge va procedir a comparar físicament el presumpte Martin amb les seves germanes, que s’hi assemblaven, i el seu fill, que era ben diferent d’ell (DE CORAS, 1560, p.90). Així doncs, les proves de semblança tampoc van aportar uns resultats concloents. El jutge de Rius va decidir declarar culpable al fals Martin Guèrra.

Després d’aquesta sentencia desfavorable, Arnau va recórrer al tribunal de Tolosa, tot esperant poder convèncer-lo amb les seves mentides. Aquest tribunal tenia un gran prestigi, i esperava trobar jutges que caiguessin en el parany que havia preparat juntament amb Bertranda. I en un primer moment ho va aconseguir, ja que l’encarregat de dictar sentència va ser Jean de Coras, autor alhora de l’obra que aporta la documentació necessària per estudiar tot el procés judicial. El cas és que de Coras tenia uns procediments molt diferents al jutge de Rius, i donava molt més valor als testimonis de familiars directes o gent de bé i honorable. Podem imaginar, doncs, que aquells que afirmaven que l’acusat no era Martin, sinó Panseta, i que havien estat bevent o jugant amb ell, no eren gaire honorables als ulls del magistrat. Pèir Guèrra sí que podia resultar un testimoni important ja que es tractava d’un familiar de Martin, però perdia credibilitat per l’intent d’assassinat de l’impostor. Poc a poc, el procés anava girant a favor d’Arnau del Tilh. Encara més quan Jean de Coras va desestimar testimonis que afirmaven haver fer tractes amb aquest: el fals Martin negava tots els fets relatats pels testimonis, cosa que conduïa a una situació de la paraula d’un contra la de l’altre, i no podia ésser considerada com a prova. Tampoc va resultar de major importància el relat sobre un soldat que va lluitar al costat de Martin i que afirmava que aquest havia perdut una cama: el soldat no era present al judici, i el testimoni va ser considerat com a rumor. D’altra banda, de Coras va tenir en compte que Bertranda, en 3 anys, no havia denunciat Martin, i que al judici hi havia acudit de manera neguitosa i pàl·lida, fet que podia provar que havia estat forçada a declarar contra el seu propi marit (DE CORAS, 1560, p.81). I com s’explicava el fet de que l’acusat no sabés parlar ni una paraula en basc? Bé, segons el jutge era possible que, després d’haver abandonat Hendaia tan jove i haver passat tants anys fora de la seva llar, hagués oblidat una llengua que mai va acabar d’aprendre. Per acabar d’arreglar la situació del fals Martin, els germans de Panseta, que havien estat cridats a declarar, no es van presentar. De fet, ja era una il·legalitat en sí el fet d’obligar algú a testificar contra el seu germà. A Tolosa, tot feia indicar que Arnau del Tilh seria reconegut com el veritable Martin Guèrra. Després de mesos de judicis, Panseta estava a punt d’aconseguir el seu objectiu. Va ser aleshores quan es va presentar al Parlament de la ciutat un home amb una cama de fusta que es feia anomenar Martin Guèrra.

En un cop d’efecte digne dels millors guionistes, el judici va canviar completament. Tenint els dos homes al costat i podent comparar-los, els testimonis sí que van saber diferenciar entre Martin Guèrra i Arnau del Tilh. Pèir Guèrra va ser el primer en reconèixer el seu nebot, seguit de les germanes de Martin i Bertranda, que va arrencar a plorar tot demanant perdó al seu marit per haver estat enganyada. Martin va ser interrogat igualment pels jutges, i podem dir que en aquest sentit Arnau recordava millor certs detalls que ja havia exposat. I evidentment va haver d’explicar què havia fet durant la seva absència: després d’estar a Espanya i ser ferit a la guerra, el rei Felip II li va oferir una posició vitalícia com a germà en un monestir de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem.

Fotograma de Le Retour de Martin Guerre
Fotograma de Le Retour de Martin Guerre

La pregunta a resoldre és per què Martin Guèrra va aparèixer just en aquell moment a Tolosa. La hipòtesi que sembla més versemblant és que s’assabentés del que estava succeint amb la seva família. Com va ser possible això? Doncs potser perquè es van enviar investigadors a Espanya per corroborar testimonis durant el judici, o pel fet que l’ordre de Sant Joan tenia diverses representacions al Llenguadoc, i la notícia podia circular amb certa facilitat. També pot ser que hagués esperat just aquesta data, després de signar-se la pau de Chateu-Cabrésis –1559–, amb la qual cosa era molt probable que se li perdonés l’alta traïció que havia comés durant la guerra. O simplement podria ser, tot i que sembla massa casual, que Martin s’hagués avorrit de la vida contemplativa del monestir i hagués decidit tornar amb la seva família en el moment més oportú. Fos com fos, allà es trobava Martin, rebent els insults d’Arnau del Tilh, que l’acusava d’estafador i de formar part dels plans calumniosos de Pèir Guèrra. Però aquest cop l’hàbil Panseta no va convèncer al jurat, que no va dubtar en sentenciar que el nouvingut era el verdader Martin, reconegut per les seves germanes, el seu tiet, la seva dona, el seu fill i tots els seus amics. Per a Arnau la sentència desfavorable va ser doble, ja que a més va ser condemnat a morir penjat, no sense que aquesta decisió aixequés discussions i fos discutida. El càstig per a casos de falsedat o engany anava des de simples multes fins a càstigs corporals, presó o galeres, i en pocs casos arribava a l’extrem de la pena de mort. En aquest cas existien agreujants per adulteri, tacant a més l’honor de Bertranda, i per apropiació duna herència que no li corresponia. Arnau va mantenir amb fermesa després de la sentència que ell era el verdader Martin Guèrra, no pas amb la calma i serenitat que havia mostrat durant el judici, sinó en una actitud impertinent i nerviosa.

Arribat el seu últim dia de vida, Arnau del Tilh va confessar la seva verdadera identitat, i que s’havia fet passar per Martin després de que dues persones el confonguessin amb aquesta persona. Va fer testament i va aprofitar la seva penitència fins la forca per dirigir-se a la multitud: “ell era Arnau del Tilh, qui havia pres amb engany i infàmia els béns d’un altre i l’honor de la seva dona.” (DAVIS, 2005, p. 90). No ho feia pas cridant en la demència, sinó amb molta dignitat, i ja és dir per un home que en pocs dies havia passat de tenir una dona i una herència gairebé segures a perdre la seva vida. Les seves últimes paraules abans de morir van ser per recomanar a Martin que no fos dur amb Bertranda, ja que ella, en adonar-se que era un impostor, no el va estimar més. I així, i suplicant el perdó de Déu i de la mateixa Bertranda, va morir Arnau del Tilh, Panseta, el pagès i home de mala vida de Sajàs que havia comés diversos delictes, però cap tan important com la seva obra mestra: la suplantació d’una vida que va estar a punt de sortir-li bé. I així va acabar la història d’aquest cas. O més ben dit, així van acabar els fets, recollits magistralment pel jutge Jean de Coras; però la història mai s’acaba, i avui dia el cas de Martin Guèrra encara és conegut i, fins a cert punt, evitat, a Artigat.

Read More

Les èpoques baixmedieval i moderna són prolífiques pel que fa a figures que plantejaven una reforma eclesiàstica. La més coneguda és, sens dubte, Martí Luter, però no hem de confondre el reconeixement amb l’exclusivitat de les seves idees.

Una de les figures reformistes més oblidada és la de John Huss. Tot i que actualment és reconegut com un dels majors mites de la història de la República Txeca, la renovació que plantejava ha quedat en un segon terme, eclipsada pel seu component nacionalista. Se’l considera una figura clau, que va defensar l’ús del txec en la traducció de les sagrades escriptures i l’ocupació de llocs rellevants en l’administració dels habitants autòctons del país en detriment dels estrangers, en aquell moment bàsicament alemanys.  Qui va ser realment aquest reformista i quines seves accions, i les dels seus seguidors?

bohemia
Situació al mapa de l’antic Regne de Bohèmia

Situem-nos al segle XIV i en un indret determinat: l’antic Regne de Bohèmia. Durant aquest segle va patir un gran desenvolupament gràcies a les seves extensions cultivades, mentre que a la resta d’Europa predominava la crisi. En aquest sentit cal destacar que, evidentment, la majoria d’habitants del regne eren pagesos sense un nivell de riquesa elevat. Qui sí es va beneficiar d’aquesta situació va ser, entre d’altres l’Església. Aquesta acumulació de riqueses va conduir a una corrupció desenfrenada: capellans o bisbes que s’emborratxaven en públic, que abusaven del joc i que fins i tot eren propietaris de prostíbuls. Però aquests vicis no eren l’únic factor que crispava els ànims populars, ja que una altra mala costum s’havia implantat entre el personal eclesiàstic: els impostos. L’Església feia pagar pràcticament per tot: batejos, enterraments, casaments i fins i tot misses.

És en aquest context que apareix John (o Jan) Huss, un home d’església nascut aproximadament l’any 1370, fill de camperols i amb bons estudis –tot i el seu orígen humil va poder estudiar de manera gratuïta a la Universitat de Praga- molt compromès amb la societat bohèmia. Estava realment conscienciat sobre quins eren els problemes dins els nivells eclesiàstics i va denunciar sense miraments una situació insostenible: corrupció i perversió de bisbes i capellans mentre les classes populars estaven cada vegada en una situació més precària. Un altre factor que va encendre els ànims i fou durament criticat pel reformista bohemi va ser la venda d’indulgències per part de l’Església, que no cessava de buscar vies d’enriquiment. Huss va decidir no callar davant aquests fets i va començar a oferir discursos en públic on acudien les grans masses ofegades per aquells homes que es dedicaven al llibertinatge. Poc a poc la fama del nou orador de Praga va anar creixent i les autoritats van començar a preocupar-se per una figura cada vegada més seguida i contestatària. A més, com hem dit amb anterioritat, els seus discursos tenien un fort caire nacionalista que va enganxar a la població bohèmia.

En aquest moment tant l’Emperador Segismond com els màxims responsables de l’Església txeca van decidir convidar a Huss a diverses reunions per analitzar les seves idees. John va acceptar, decidit a conduïr una reforma des de dalt, això és, no realitzar cap trencament brusc amb l’Església ni molt menys amb l’Imperi, sinó corregir els errors de conducta i preus abusius que es donaven entre els eclesiàstics. És a dir que ell no volia cap revolució ni desordre, sinó un procés pacífic i intern per redreçar la situació a la que s’havia arribat. Però les reunions no van ser fructíferes i  Huss va trencar relacions i decidí seguir pregonant pel seu compte, tot i que cada vegada més lluny de Praga degut a les diverses prohibicions que pesaven sobre ell. L’any 1415 va ser citat davant el Concili eclesiàstic de Constança per exposar les seves idees, però tot i tenir la promesa de l’Emperador sobre la seguretat de la seva integritat, va resultar ser un parany: el van  empresonar i tractar en unes condicions infrahumanes durant diversos dies. El van obligar a renunciar a tot pel que havia lluitat fins al moment, però ell mai va abandonar el seu discurs. Finalment el van conduir a la foguera i enmig de les flames de Constança va morir John Huss, però no els seus ideals.

Aquest punt marca un abans i un després dins el moviment hussita: els seguidors del reformista no es van espantar després del fatal destí del seu

Retrat de John Hus
Retrat de John Hus

líder, ans al contrari, la foguera va encendre la revolta i la revolució hussita. Seria molt agoserat definir exactament si ens trobem davant una revolta o una revolució, parlem d’un conflicte en principi moderat però on apareix, com gairebé sempre, una vantguarda més partidària de l’acció directa i d’ideals extrems. Diferenciem el moviment hussita entre calixtins i taborites. Els calixtins eren partidaris d’una reforma –tal i com va fer Huss, però en aquest cas una reforma des de baix- i van establir uns punts concrets, com ara la reivindicació de l’ús del calze, d’aquí els ve el nom. Aquest moviment estava format, en una part majoritària, per nobles i sectors dominants de les ciutats. En contraposició amb aquest grup trobem als taborites, l’ala més revolucionària. El seu nom ve donat per Tabor, una comunitat que van fundar ells mateixos amb la pretensió d’una societat ideal: es van comunitzar els béns i les propietats i es van repartir equitativament entre els habitants. Els taborites propugnaven un retorn a l’Església primitiva, a la pobresa i l’ajuda als més desfavorits. Aquest plantejament és del tot revolucionari en tant que ataca directament a la base d’un dels grans poders feudals. De fet, en el cas txec podem afirmar que l’Església era un poder molt més fort que en altres indrets europeus degut als ingressos esmentats i les grans propietats que acumulava, majors que en altres països sacsejats per la crisi baixmedieval.

Què va passar amb aquesta revolta hussita i la seva ala revolucionària? La violència va ser un element present al camp i les ciutats fins al punt de formar-se autèntiques formacions militars. Com era d’esperar, des del Vaticà no es va permètrer una contestació tan forta, dura i ben organitzada cap

Jhon Hus entre les flames de Constança
Jhon Hus entre les flames de Constança

a l’Església catòlica, per més que els seus escàndols fossin de sobra coneguts. Es van organitzar exèrcits per combatre els heretges, sobretot els taborites, que amb les seves propostes trencadores no deixaven espai per a la negociació –cosa que sí feien els calixtins. Les dues ales del moviment hussita es van unir momentàniament per fer front a la violència cristiana, que va aconseguir triomfs militars importants però també derrotes severes enfront unes tropes hussites que lluitaven pels seus ideals i la seva supervivència, enrabiats des de feia anys per la situació que els feia viure l’Església catòlica. Les batalles poc a poc es van anar decantant en favor dels reformistes bohemis, mentre les tropes del Vaticà cada vegada eren més inoperants en els combats i el temor de que els ideals de la revolta s’estenguessin feia tremolar als prínceps del voltant de Bohèmia.

La revolta es va resoldre, a grans trets, en dos moments: el 1431 els calixtins inicien negociacions per la pau al Concili de Basilea, fent gala de la seva capacitat diplomàtica. Aquestes negociacions es van veure frenades per les accions de la facció més revolucionària dels Taborites, i els fets van desencadenar en un enfrontament obert entre una i altra facció del moviment hussita. Aquesta guerra civil va acabar amb victòria calixtina, que comptava amb molts més suports exteriors degut al seu afany reformista i no pas rupturista ni revolucionari. Aquest és el segon moment clau del desenllaç del conflicte, la derrota total dels taborites l’any 1434.

Monument a John Hus a la ciutat de Praga
Monument a John Hus a la ciutat de Praga

Quin va ser el resultat final del moviment hussita? Trobem triomfs clars pel que fa a les seves reivindicacions: se’ls permet comulgar sota les dues espècies i es confisquen béns a l’Església. Però, en tot cas, trobem un triomf del sector hussita moderat: aquests propietats confiscades van passar a mans de nobles i sectors econòmicament potents de la societat txeca. Mentrestant, les demandes dels sectors més humils i revolucionaris no van ser satisfetes, com ara una major democràcia dins l’Església o un retorn a la pobresa. Així doncs, el resultat del moviment s’aproxima molt més a la reforma desitjada per Huss que al trencament propugnat pels taborites, però no deixa de ser interessant veure les tendències que va prendre, i sobretot, constatar com un personatge va encendre els ànims d’una societat fins al punt de formar exèrcits més podersos que els del Vaticà.

Read More