Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La victòria del candidat “esquerrà”, Pedro Castillo, a les passades eleccions peruanes del 8 de juny ha provocat -encara més- un clima d’inestabilitat política al país andí. Una conseqüència d’això fou que la derrotada per un marge de 44.058 vots, Keiko Fujimori, aixequés el discurs d’un possible frau electoral. Aquest escenari polític inestable no és nou, sinó que és un continu en la història contemporània del país, tant recentment com al segle XX. Un fet característic d’aquesta situació ha estat que tots els presidents des de l’any 2000 fins a 2019 han estat condemnats, investigats o pròfugs de la justícia per casos de corrupció. A més, del 2019 al 2020 el Perú ha patit la vacant de dos presidents (Pedro Pablo Kaczynski i Martín Vizcarra), així com ha patit un cop d’estat parlamentari, liderat per Manuel Merino, el novembre del 2020, que acabà amb greus protestes  i amb un nou president interí, Francisco Sagasti.

Si ens remuntem a les dècades finals del segle XX, trobem un escenari també volàtil a causa de dos elements essencials que desenvoluparem a continuació i que, d’una manera o una altra, influeixen la situació actual. Ambdós factors són l’herència del conflicte armat intern (1980-2000) entre el Partido Comunista del Perú, Sendero Luminoso (PCP-SL) i l’Estat peruà, juntament amb l’anomenat fujimorisme, és a dir: amb la praxi autoritària, corrupte, mafiosa i personalista de fer política, que sorgí arran de l’auto cop d’Estat d’Alberto Fujimori, el 1992.

Nou escenari, vells discursos

Durant la segona volta electoral, els mitjans de comunicació peruans varen dur a terme una virulenta oposició contra el candidat de Perú Libre, Pedro Castillo, així com vers el líder del mateix partit, l’auto declarat com a “marxista”, Vladimir Cerrón. La campanya mediàtica es va centrar a remarcar el caràcter “comunista”, “terruco” (sinònim de terrorista), “bolivarià” i hereu del “comunisme internacional” del partit d’esquerres, estatista, nacionalista i de base rural que representa la candidatura de Perú Libre. La intencionalitat dels mitjans fou crear en l’opinió pública la idiosincràsia pròpia del fujimorisme i de la dreta peruana, és a dir, plantejar una dicotomia entre el “comunisme” i el Perú, aquest últim encarnat en la figura de Keiko Fujimori. L’atac contra Castillo resideix en què la seva persona representa els valors rurals, provincians, “cholos” i, a més a més, d’esquerres; fet que xoca frontalment amb l’ideal crioll sobre que és la peruanitat de l’Estat nació.

Cartell de Sendero Luminoso, fent una crida al boicot electoral. Font: Wikimedia Commons

La creació d’aquesta dialèctica vers Castillo ve promocionada per l’elit peruana, concretament per la resident a Lima, de caràcter criolla, blanca, lligada històricament al fujimorisme i propietària de gran part de les corporacions i grups editorials. Les posicions d’aquests grups com ara  El Comercio, Plural TV o E.Wang, entre altres, poden ser relacionades amb la mateixa història recent del Perú, especialment, durant els discursos sorgits a l’inici i durant el conflicte armat intern entre l’Estat i el PCP-SL.

L’any 1980 començaria el conflicte armat intern entre Sendero Luminoso i l’Estat peruà. L’inici fou el dia de les eleccions presidencials de 1980, quan un grup de senderistes cremaren unes urnes electorals a Chuschi, ubicat a la província d’Ayacucho, és a dir, a la serra peruana. Les activitats armades continuaren, i a partir de 1983 els enfrontaments entre l’Estat i els senderistes augmentaren de forma exponencial. La localització inicial de la guerrilla a Ayacucho no és intranscendent, ja que representà una de les zones més rurals i abandonades del Perú. La composició de la guerrilla tenia, també, un fort element camperol. Aquest escenari d’insurgència a una regió allunyada de Lima i, especialment, composta per camperols quitxuaparlants, provocà els recels de l’Estat peruà, el qual desenvolupà una forta campanya tant militar com propagandística.

És així com la retòrica de l’Estat peruà es va basar no només a denunciar el “terrorisme” de Sendero Luminoso, sinó en identificar la subversivitat amb el “comunisme internacional”. A més a més, s’identificà qualsevol oposició a l’Estat com “terrorisme”, especialment si aquest era d’origen camperol. Aquest fet en concret, augmentat per la “guerra bruta” així com del terrorisme d’Estat, provocà que a les regions on existí la subversivitat es donés la identificació entre “camperol” i “terrorista”, i també, la d’Ayacuchà amb terrorista. Això també s’amplificà progressivament amb els successius governs -especialment amb el de Fujimori-, a estudiants i a tota força opositora. En conseqüència, durant el conflicte armat peruà es creà un escenari en què “tothom podia ser terrorista”.

La lògica acabada d’exposar sintèticament és la que serveix de base a la dreta peruana, no solament a la representada al partit de Keiko, sinó també per a partits com Renovación Popular o Podemos Perú, que reprodueixen aquest esquema de l’elit dominant del país i del seu discurs hegemònic vers el “terrorisme” o l’oposició d’esquerres. La reproducció en l’actualitat d’aquests discursos també té el seu origen en la derrota de Sendero el 1992, que incentivà una retòrica de victòria vers el “terrorisme”, i vers tot allò considerat com a “enemic de l’Estat”. De fet, mai s’intentà arribar a uns acords de pau com succeí en altres conflictes de la regió com Nicaragua, El Salvador o, més recentment, Colòmbia. Aquesta tessitura explica la permanent bel·ligerància en què es troba el fujimorisme, a més de la laxa i restringida transició peruana a la democràcia entre 2000 i 2001, on només es reestructurà l’Estat i no s’eliminà tota l’herència de Fujimori.

Per tant, la lògica discursiva de la dreta peruana no ha variat des dels anys del conflicte armat intern, i, fins i tot, podríem afirmar que s’ha retrobat arran que el seu rival directe representa tot allò que, en dècades passades, s’identificà com a terrorista. En altres paraules: elfujimorisme no vol acceptar la victòria d’un mestre, provincià, “cholo” i amb idees d’esquerres, ja que això podria capgirar la dinàmica històrica en la qual una part del Perú ha colonitzat a l’altre.

Alberto Fujimori, en una fotografia de 1998. El seu autocop d’estat de 1992 ha marcat el Perú fins avui dia. Font: Wikimedia Commons

Res és cert

Arribats fins aquí: de què parlem quan parlem de fujimorisme? Definir aquest corrent és exposar una forma de fer política que s’inicià als anys noranta amb la victòria el 1990 d’Alberto Fujimori i, especialment, a partir de 1992, amb l’autocop d’Estat d’aquest mateix. La forma d’actuar de Fujimori durant la seva dictadura, fet que ens permet veure que és fujimorisme, va estar caracteritzada  per entendre que a la política peruana era necessària una mà dura que acabés amb els problemes de l’Estat, entre ells el terrorisme, però també inclouríem la implantació de les mesures neoliberals. De la mateixa manera, una altra característica radica en el fort personalisme i l’exaltació de la figura del president, el qual recorre a la propaganda de forma reiterada i a la compra i connivència dels mitjans de comunicació, la censura i la persecució política. A més, també té a veure amb una forma d’entendre la política parlamentària basada en el suborn, especialment de congressistes, amb diners, tant de l’Estat, com dels provinents d’activitats relacionades amb el món criminal. En definitiva, el fujimorisme, és una manera de patrimonialitzar l’Estat.

Els hereus d’aquesta pràctica política, d’aquest pensament, foren els partits polítics que sorgiren després de la fugida de Fujimori al setembre de l’any 2000. El partit més característic, i que expressa més aquesta tendència, és el liderat per la seva filla, Keiko Fujimori, però on també estigué el seu fill, Kenji Fujimori. La trajectòria política de Fuerza Popular no s’ha diferenciat gaire d’Alberto Fujimori. El partit ha estat denominat per la justícia peruana com a organització criminal, i acusat de blancajament d’actius i col·laboració amb el narcotràfic. Així mateix, el partit gaudeix d’una àmplia representació al Perú i s’ha aprofitat de la laxa transició a la democràcia dels anys 2000 per mantenir-se enquistat, i això vol dir tenir poder i influencia a les institucions de l’Estat, a l’estament militar i als mitjans de comunicació.

És en aquest escenari polític, predominat pel fujimorisme i els seus hereus, on la candidatura de Pedro Castillo ha irromput de forma inesperada amb un discurs rupturista amb aquesta manera de fer política. La conseqüència, com ja hem comentat, ha estat una virulenta campanya mediàtica en la seva contra. Ara bé, s’ha sumat una característica nova: les acusacions de frau. L’estratègia del fujimorisme ha estat encarada, en similitud als seus homòlegs dretans al continent, com Bolsonaro o Trump, en voler mostrar una situació de frau i, per tant, de deslegitimació dels resultats electorals. A aquesta tessitura, podem afegir les manifestacions contra la candidatura de Castillo, la impugnació d’actes a departaments on la majoria de la població és rural i va guanyar Castillo o, fins i tot, el pronunciament, a tall de comunicat, d’exmilitars peruans afirmant l’existència de frau, afavoreixen la creació d’un clima d’inestabilitat i la sospita d’un possible cop d’Estat. Aquests elements representen el caràcter racista, colonial, ultradretà i militarista de les posicions fujimoristes.

En aquesta conjuntura s’inscriu la situació postvictòria electoral de Castillo -que mentre s’escriuen aquestes línies no ha estat encara proclamat president-, predominada per una inestabilitat política orquestrada pels sectors més dretans. Ara bé, les informacions i resolucions dels organismes electorals oficials, com l’Oficina Nacional de Procesos Electorales (ONPE) i el Jurado Electoral Especial (JEE), fan dirigir l’escenari cap a la presidència de Castillo, a causa de la constatació de la inexistència de frau a les eleccions. En conclusió, podem afirmar que Pedro Castillo ha guanyat a Keiko Fujimori, però no ha guanyat al fujimorisme, i això vol dir que podrà ser president, però part de l’Estat i de l’elit econòmica segueixen veient en el cognom Fujimori el seu futur.

Read More

La imatge generalitzada sobre la Revolució a Amèrica Llatina ha estat construïda sobre l’exaltació d’un ideal romàntic o heroic. La responsable  d’aquesta concepció fou la gran influència de revolucions com la cubana, de la mateixa manera que el tracte dels mitjans de comunicació influí notòriament. Així, quan pensem en “Revolució”, “guerrilla” o “América Llatina”, ens venen al cap moviments com la guerrilla del Che a Cuba, els sandinistes a Nicaragua, l’exèrcit zapatista a Mèxic o les FARC-EP, a Colòmbia. Aquests moviments han condicionat tot l’imaginari revolucionari Llatinoamericà.

El tema que tractarem a continuació , el Partido Comunista del Perú, col·loquialment anomenat Sendero Luminoso (PCP-SL), s’escapa de tots els esquemes preconcebuts sobre què és una guerrilla llatinoamericana. De fet, podem afirmar que va a contracorrent o, simplement, presenta un recorregut ideològic, polític i militar, molt allunyat de tot el moviment comunista d’Amèrica Llatina. Un clar element diferenciat fou la forta ideologització i organització, com veurem més endavant.

Aquesta diferència és conseqüència de la influència que exercí Mao Tsé Tung en els comunistes peruans, sobretot en els temes relatius a la conquesta del poder i a la importància de la Revolució Cultural. Per obtenir una major amplitud per a l’enteniment del PCP-SL, és necessari agrupar el dit partit amb les guerrilles d’inspiració maoista dels països asiàtics com Nepal, Índia o Filipines. Davant d’aquesta peculiaritat, les ciències socials sempre s’han preguntat: Com germinà un partit maoista al Perú?

El sorgiment del PCP-SL té com a punt de partida les lluites ideològiques al sí del moviment comunista internacional. Concretament parlem del conflicte que es va produir entre la Unió Soviètica i la Xina Popular, l’any 1964. Les discrepàncies es van produir per la crítica del Partit Comunista Xinès de la política exterior soviètica juntament amb l’acusació de que el nou govern de Khrusxov comportava l’ascens de la burgesia al PCUS. Per aquests motius, en general, es va produir la ruptura entre ambdues potències socialistes i, en conseqüència, la Unió Soviètica retirà l’ajuda al país asiàtic.

Khrusxov i Mao al 1958, poc abans de la ruptura definitiva amb la Unió Soviètica. Font: Pinterest.es
Khrusxov i Mao al 1958, poc abans de la ruptura definitiva amb la Unió Soviètica. Font: Pinterest.es

Aquest fet internacional transcendí de forma significativa a tot el món, i el Perú no en va ser una excepció. El Partit Comunista del Perú existent durant la ruptura internacional va patir un seguit d’escissions que desembocaren, juntament amb altres partits, en el PCP-SL. Dit sintèticament, l’inici de la lluita ideològica va estar marcat entre els pro-Moscou i els pro-Xina. Més tard, al 1968, i dins del PCP, sota la línia del dirigent Saturnino Paredes, es produí la divisió entre el Partido Comunista del Perú, Patria Roja i Bandera Roja. Posteriorment, el 1971, el PC Bandera Roja, que tenia una important presència regional a Ayacucho, va tenir dues escissions: el PCP (albanesos) i el PCP-Sendero Luminoso.

Aquest procés, seguint les tesis del mateix PCP-SL, va ser entès com un període de “Reconstitución” ideològica del comunisme peruà. Això significava que, per a portar a terme una revolució al Perú, era necessari assentar unes bases ideològiques sòlides i crear una unitat partidària o, el que pot ser el mateix, la depuració dels elements “revisionistes”, “oportunistes” i “esquerrans”, tots ells enemics de la revolució. Així, podem afirmar que el sorgiment d’un partit maoista al Perú va tenir com a motiu central un procés conscient i planificat de com començar i organitzar una revolució al país andí. Per tant, aquest model dista molt de l’espontaneïtat i de l’aventurisme de les guerrilles llatinoamericanes del segle XX.

En paral·lel a l’existència de la mateixa voluntat dels maoistes peruans, existiren altres causes que varen propiciar l’existència d’una base per al creixement de les files comunistes. En general, trobem quatre causes relacionades amb el context peruà del segle XX i, sobretot, de la dècada dels seixanta i setanta.

Localització del departament d’Ayacucho, lloc on va sorgir el PCP-Sendero Luminoso. Font: Viquipèdia.
Localització del departament d’Ayacucho, lloc on va sorgir el PCP-Sendero Luminoso. Font:
Viquipèdia.

La primera causa la trobem en la situació de pauperització econòmica, discriminació social, cultural i racial que es vivia a la serra peruana (lloc on es va originar el PCP-SL). La segona causa resideix en l’augment de la pressió de l’Estat peruà a la serra durant el govern militar del general Velasco Alvarado, fet que generà un espai de rebel·lió que ocuparia Sendero Luminoso. La tercera consisteix en l’augment de la consciència social i de les organitzacions d’esquerra durant els anys finals de la dictadura (1975-78). En quart i últim lloc, fem referència a la lluita per l’educació que es va produir a Ayacucho, concretament a la Universidad Nacional de San Cristóbal de Huamanga (UNSCH). Aquesta universitat representava el nucli d’esquerra més important del país. I és summament rellevant, ja que es va produir una trobada i convergència entre la joventut andina (d’origen provincià i mestís) amb l’elit intel·lectual provinciana d’esquerres.

Entre les idees revolucionàries que van influir al PCP-SL, a part de les figures de Marx, Engels, Lenin, Stalin i Mao, destacà José Carlos Mariátegui, màxim exponent del comunisme peruà i llatinoamericà. L’influencia, a grans trets, pot resumir-se en la caracterització del Perú com un país semifeudal, semicolonial i que es troba sota domini de l’Imperialisme, principalment dels Estats Units. El seu pensament assentà les bases del mateix desenvolupament del PCP-SL. Així fou com l’autonomia ideològica de SL, en un intent d’adaptar el marxisme al Perú, el va portar a terme el “Presidente Gonzalo”, àlies de Abimael Guzmán Reynoso, líder del partit -i de la revolució- des de la dècada dels anys setanta.

La figura de Abimael Guzmán Reynoso és clau, ja que els seus postulats intel·lectuals, per al Sendero, suposaren l’ús de la ciència del marxisme per interpretar l’esdevenir del Perú. La magnitud i influència de la seva figura fou tal que, a partir de l’any 1980, el partit  adoptà el “pensamiento guía del camarada Gonzalo”; de 1983 a 1988 el “pensamiento guía del Presidente Gonzalo”; i, finalment, en 1988, com a culminació varen adoptar el “Marxismo-Leninismo-Maoísmo Pensamiento Gonzalo”. Darrere d’aquest ball de sigles i nomenclatura s’amaga la consolidació de Abimael Guzmán com a líder del partit, així com de l’adopció del seu pensament com a prioritari. De forma general, el “Pensamiento Gonzalo” es pot caracteritzar per dos elements essencials: el militarisme i el maoisme.

El militarisme fa referencia a la concepció del partit. Aquest, juntament amb els diferents òrgans i associacions que el componien, havien de tenir una disposició total per a la lluita vers l’Estat peruà. Això significava la naturalització de la guerra i la militarització total del partit.  En altres paraules, el Partit Comunista i els seus organismes havien de ser una eina de guerra total. Respecte al maoisme, el “Pensamiento Gonzalo”, i, en conseqüència, el PCP-SL, fou el primer partit del món que donà una importància intel·lectual primordial a Mao Tsé Tung. Això es traduí en l’elevació del pensament de Mao com a tercera fase del pensament comunista, per aquest motiu se l’anomenà “maoisme”. El maoisme fou definit com a universal per a tots el països semifeudals, semicolonials, que estaven sota el capitalisme burocràtic i on existia una forta influència de l’Imperialisme.

Pintades a favor del PCP- SL en la Universidad Nacional Mayor de San Marcos, Lima. Font: Comisión por la Verdad y la Reconciliación.
Pintades a favor del PCP- SL en la Universidad Nacional Mayor de San Marcos, Lima. Font: Comisión por la Verdad y la Reconciliación.

Si ideològicament el partit presentava certes especificitats, també fou així en la seva organització. En general, la presa de decisions partidàries estava  basada en el centralisme democràtic, tal com funcionen els partits comunistes. Aquest mecanisme es caracteritza perquè la forma de decidir en el partit la prenen els òrgans escollits pels mateixos membres, exemples prou coneguts d’aquests organismes són el Comitè Central o el Buró Polític.

Tot i que  Sendero Luminoso funcionava com un partit convencional comunista, les aportacions del ja anomenat “Presidente Gonzalo” també afectaren l’organització. Les seves contribucions foren el “Comité Histórico Permanente” i la “Jefatura”. El primer constava de tres membres de forma permanent, i la seva funció era controlar tots els òrgans partidaris. El segon  era un òrgan partidari únic, dirigit solament per Abimael Guzmán. Aquesta configuració partidària fou decidida per unanimitat pel partit degut a que necessitaven un líder visible que guies la revolució.

Altres elements pels quals es va caracteritzar SL van ser la seva extrema cautela i clandestinitat. De fet, és considerat, juntament amb els Tupamaros uruguaians, com un dels partits que menys s’exposà a les forces policials. La clau de la seva clandestinitat i secretisme – i de l’eficàcia- era la utilització de petites cèl·lules de militants, les quals no tenien contacte directe amb altres membres del partit, exceptuant el cap de cadascuna d’elles. Aquesta forma d’actuar assegurava un escàs contacte entre els propis senderistes, fet que reduïa l’impacte de les detencions per part de la policia. En l’organització hem pogut veure com un element essencial del PCP-SL fou la centralització de les decisions partidàries – ideològiques- i la descentralització -autonomia – respecte a l’actuació guerrillera.

La plaça d’Armes d’Ayacucho durant la sepultura d’Edith Lagos, jove senderista morta per la Guardia Republicana l’any 1982. Van asistir 10.000 persones. Font: Comisión por la Verdad y la Reconciliación.
La plaça d’Armes d’Ayacucho durant la sepultura d’Edith Lagos, jove senderista morta per la
Guardia Republicana l’any 1982. Van asistir 10.000 persones.
Font: Comisión por la Verdad y la Reconciliación.

La composició dels membres de Sendero presenta una variabilitat al llarg dels anys del Conflicte Armat (1980-2000). A l’inici del conflicte (1980-1983), els seus principals membres foren estudiants, joves rurals i mestres d’escola. Però, a mesura que avançà el conflicte i, sobretot, després de l’extensió generalitzada de la guerrilla (1983-1992), s’incorporaren nous membres. En concret, parlem de sectors no integrats de l’economia, proletariat urbà, professionals liberals (sobretot advocats) i, especialment, camperols quitxuaparlants. En el període final del conflicte (1992-2000), les files del partit foren engrossides per joves i adolescents.

Per a poder comprendre la magnitud social del grup, segons dades de 1980, els senderistes tenien una mitjana d’edat que oscil·lava entre 21 a 30 anys. A més a més, l’any 1985, un 38% dels membres tenia educació superior; un 37% educació secundària; i per últim, un 6% eren analfabets. Un altre aspecte molt destacable fou la participació femenina. Gran part dels components del Partit, a diferència de la resta de guerrilles Llatinoamericanes, estava compost per dones, tant en llocs d’alta jerarquia com en comandaments militars. De fet, tal com ho demostren els estudis sobre les presons, les guerrilleres tingueren una participació activa més general, específicament en les execucions i en l’activitat armada; així, doncs, la seva responsabilitat fou major perquè tingueren les penes més altes.

Per poder entendre el perquè de la importància de Sendero Luminoso, i de per què fou una de les guerrilles més importants del segle XX, hem d’exposar breument el Conflicte Armat Intern o Guerra Civil.

L’inici de l’activitat revolucionaria va ser un període crucial per l’organització. Aquest va transcorre en el segon govern de Belaúnde Terry (1980-1985). En els seus inicis, les autoritats centrals van ignorar i, sobretot, desconeixien completament els motius ideològics, estratègics i el suport social del PCP-SL. Així, fins al 1983, la guerrilla, es va expandir per la serra peruana, gràcies al seu paper moralitzador i justicier que li va atorgar legitimitat en els diferents espais urbans i rurals, ja que castigà als especuladors (comerciants) i lladres (abigeus). L’entrada de les forces especials de la Policia Nacional Peruana, els “sinchis”, i les seves actuacions indiscriminades contra la població, reforçaren l’autoritat senderista en aquests espais. No obstant això, ja l’any 1983, Sendero va començar a perdre suport. El permanent contacte de SL amb la població va propiciar el sorgiment del conflicte intercamperol i la mateixa pagesia s’organitzà de forma autònoma contra el moviment guerriller. En aquell mateix any es va produir l’entrada de les Forces Armades a Ayacucho, succés que va ocasionar l’augment de la guerra bruta i la repressió indiscriminada, no només contra possibles “senderistes”, sinó també vers els sindicats o qualsevol organització d’esquerres.

Fou durant el govern de Alan García (1985-1990) quan la guerrilla va començar a expandir-se i consolidar-se per tot el Perú. Davant això, Alan García va tractar de sistematitzar el terrorisme d’Estat, augmentà els serveis d’intel·ligència i va potenciar el paper dels camperols per lluitar contra Sendero Luminoso, donant lloc a les “Rondas Campesinas” i “Comités de Autodefensa Campesina”. Respecte a Sendero, aquests anys van suposar la maduració de la guerra popular amb l’increment de les accions armades i l’expansió d’aquestes per tot el territori. Especialment, la violència es va dirigir vers la capital, on hi hagueren períodes continuats en els quals el nombre d’accions foren majors a Lima que a Ayacucho. Així, la violència bidireccional -Estat/Sendero- provocà la generalització del Conflicte Armat Intern, creant un escenari bèl·lic al Perú. La situació va eclosionar l’any 1988, quan el PCP-SL va passar al denominat “Equilibrio Estratégico”, fase que va definir la existència d’una incipient correlació de forces entre l’Estat i el PCP-SL, però aquest supòsit va sobredimensionar i portar a la sobreexposició als maoistes.

Restes de l’edifici de Solgas (empresa de gas), Lima, després d’un atemptat de Sendero Luminoso. És un exemple de la generalització de la violencia a partir de 1985. Font: Comisión por la Verdad y la Reconciliación (CVR).
Restes de l’edifici de Solgas (empresa de gas), Lima, després d’un atemptat de Sendero Luminoso. És un exemple de la generalització de la violencia a partir de 1985. Font: Comisión por la Verdad y la Reconciliación (CVR).

L’arribada d’Alberto Fujimori (1990-2000) va modificar l’estratègia vers Sendero. El govern de Fujimori, primer escollit de forma parlamentària en 1990, i, després, mitjançant un cop d’Estat al 1992, va establir forts lligams amb les Forces Armades per aplicar mà de ferro i assegurar l’estabilitat del país. L’activitat de Sendero fins a 1992, experimentà un increment notori al mateix temps que va patir un seguit de detencions de membres molt rellevants (el 90% de la cúpula i Abimael Guzmán).  Aquesta lògica violenta es va mantenir de 1992 a 1993.

La caiguda de Guzmán va suposar un fort contratemps per al Sendero, perquè entrà en un episodi de falta de lideratge, on no hi hagué  cap membre capaç de suplir ni de reprendre les files del partit. Així fou com l’avantguarda ideològica quedà orfe, i no es pogué restaurar l’activitat ideològica. Aquest fet va desembocar en què el PCP-SL decidís arribar a un acord de pau amb el govern de Fujimori. Les negociacions foren un mer miratge pels senderistes, ja que Fujimori utilitzà les converses per al seu propi benefici, i acabà abandonant-les.

A més, les negociacions fragmentaren el Sendero en dos: els partidaris de prosseguir la lluita armada i els que defensaven un acord de pau (membres afins a Guzmán). D’aquesta manera, a partir de l’any 1993 es va començar a bifurcar el partit en dos faccions i, l’any 1995, de forma definitiva, es creà un partit paral·lel, anomenat Partido Comunista del Perú Marxista-Leninista-Maoísta o ” Sendero Rojo”, que va procurar continuar la lluita armada, però que es va retirar al camp, específicament a les zones cocaleres. Aquesta decisió provocà una baixada molt considerable, a partir de 1995, de les activitats armades, entrant doncs en un procés d’estancament. De 1995 a 1999 la guerrilla va patir forts problemes ideològics i militars, exemplificats en l’any 1999, quan el seu líder, Feliciano, va ser detingut. A partir d’aquest punt, les restes de la guerrilla, que ja no tenien res a veure amb el PCP-SL, es van dividir en dos: els de la zona del Huallaga i els del Valle de los Ríos Apurímac Ene y Mantaro (VRAEM). Aquesta situació perdura fins a l’actualitat.

Abimael Guzmán Reynoso, “Presidente Gonzalo”, quan va ser presentat a la premsa després de la seva detenció. Font: RPP Notícias
Abimael Guzmán Reynoso, “Presidente Gonzalo”, quan va ser presentat a la premsa després de la seva detenció. Font: RPP Notícias

Per concloure, fent un breu recorregut sobre el PCP-SL hem pogut comprendre com aquest partit representa un cas paradigmàtic dins de les guerrilles llatinoamericanes i, fins i tot, del món. El seu estudi i comprensió escapa de la tradició guevarista i, més aviat, se situa més a prop de les experiències  de caire maoista. Apart de la seva importància com a partit, el seu impacte en la societat peruana fou molt significatiu. Si deixem que les xifres ens indiquin la magnitud del Conflicte Armat o Guerra Civil, observarem com es registraren 69.280 víctimes totals. Segons la “Comisión por la Verdad y la Reconciliación” (CVR), el PCP-SL és responsable del 46% de les víctimes; els agents de l’Estat un 30%; i un 24% foren provocades per altres actors ( “Rondas Campesinas”, “Comites de Autodefensa”, paramilitars i “Movimiento Revolucionario Túpac Amaru”, entre altres). D’aquestes víctimes, un 75% corresponien a la població camperola que tenia el quítxua com a llengua materna. A aquestes xifres hi hem d’afegir l’esfereïdora problemàtica de les desaparicions. L’any 2018, la “Dirección General de Búsqueda de Personas Desaparecidas” (DGBPD), va xifrar en 20.329 el nombre persones desaparegudes. Observem com malgrat l’absència d’un conflicte armat al Perú, al país andí encara existeix un conflicte al voltant de les seqüeles de la guerra, ja sigui per la pervivència de les restes de Sendero; per la desatenció i oblit dels familiars i víctimes de la guerra; o per la pervivència de la ineficàcia de les polítiques dirigides vers les desigualtats estructurals que existeixen a l’Estat peruà.

Read More