Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Després del cop d’Estat que va deposar Salvador Allende l’any 1973, els socialistes democràtics van fer la lectura que el fracàs de l’experiència xilena va ser causada per una manca de consens social. Tot i aquesta sigui una lectura discutible, sigui com sigui, van arribar a la conclusió que amb un 51% dels vots, les societats no poden ser canviades. El líder comunista italià, Enrico Berlinguer, que tenia un sostre de vot del 30%, ho tenia molt present.

En aquest escenari, va fer servir la creativitat per emprendre una jugada arriscada coneguda com el “Compromesso Storico”, que cercava la formació d’un govern de concentració nacional amb la Democràcia Cristiana per tal d’engegar un procés constituent. L’objectiu era construir un nou terreny de joc, on la nova constitució ja integraria part del programa comunista malgrat que fos difícil que els comunistes, per si sols, poguessin guanyar mai unes eleccions. La cosa, però, no va reeixir ni a Itàlia ni enlloc… amb una excepció: la Catalunya autonòmica. El seu sistema -el “pujolisme”- va ser fruit d’un compromís històric català que no va ser dirigit en exclusiva per Convergència sinó que va comptar amb una participació important dels socialistes i els comunistes.

Enrico Berlinguer (1922-84), secretari general del Partit Comunista Italià (PCI) entre 1972 i 1984 i arquitecte del “compromesso storico”. Font: Viquipèdia

Les bases del compromís català

La incapacitat d’imposar-se sobre les restes del franquisme i l’existència de fractures importants a la societat -tant les cicatrius de la Guerra Civil com els problemes associats a la nova immigració espanyola- van contribuir a la imposició d’un model gradualista i de concertació, en contra d’un model més radical de dissolució de les disputes existents.

Calia crear demòcrates, crear catalans i modernitzar el país a través d’un programa progressista, com també calia a la Itàlia dels setanta. Aquest objectiu era compartit per tota la generació de polítics catalans crescuts durant el franquisme, de Jordi Pujol al PSUC. El compromís històric català és, bàsicament, el consens de fer aquesta construcció a través del desplegament autonòmic, l’europeisme banal, i la submissió de Catalunya a través de la vertebració d’un sol poble.

El compromesso, però, venia de lluny, i des de sectors que després serien el nucli de Convergència Democràtica ja s’havia donat cobertura a l’emergència d’una intel·lectualitat d’esquerres catalana a través de projectes com d’Edicions 62. Aquests sectors, i el mateix Pujol, entenien que per vertebrar Catalunya a llarg termini calia una esquerra catalana. El PSUC també compartia aquesta idea i va fer un treball important potenciant la lluites per la immersió lingüística, la nacionalització de Comissions Obreres i el lideratge de l’Assemblea de Catalunya, que cercava construir un pol catalanista sota lideratge comunista.

Repartir el pa(st)ís

La solidificació d’aquest compromís tindrà lloc durant les primeres conteses electorals després de la Transició. Com havia passat a Europa durant la postguerra, va ser un partit -o un líder- escorat a la dreta qui es va encarregar de desenvolupar el programa socialdemòcrata que va donar forma a l’autonomia catalana. Tot i que la balança es va acabar inclinant cap a CDC, la Catalunya autonòmica no va ser obra d’un sol partit. En aquest sentit, l’un sol poble no entrava en contradicció amb la repartició funcional del país. Com s’ha dit sovint, i a grans trets, el poder polític a Catalunya es va trossejar: la Generalitat i les comarques pels convergents i l’Àrea Metropolitana i les capitals de província pel PSC; i les universitats per al PSUC.

Els actors van acceptar el gradualisme autonomista, el “model nòrdic” i la Catalunya oberta al món, que abraçava un europeisme banal que encara arrosseguem. Un exemple clar d’aquest compromesso és el model de seguretat catalana, el disseny i desplegament de les policies locals i els Mossos d’Esquadra, fruit del treball conjunt entre Jaume Bosch (PSUC), Miquel Sellarés (CDC) i Jaume Curbet (PSC).

Miquel Sellarès (CDC), va ser, juntament amb Jaume Bosch (PSUC) i Jaume Curbet (PSC), l’artífex dels Mossos d’Esquadra. Font: Ab Origine

El PSC i el PSUC, pilars del pujolisme

Lluny del relat que s’ha intentat a construir a posteriori, tant el PSC com el PSUC van ser peces claus del pujolisme, especialment en la forma que es va organitzar l’antipujolisme, i van ocupar centres de poder importants. Perquè al cap i a la fi cal entendre que el “pujolisme” és una peça més del Règim del 78, i en aquest marc, en tant que sistema de govern de Catalunya, ocupa una posició evidentment subalterna respecte al que representa el PSOE.

Malgrat que el PSC i el PSUC eren partits que concentraven la majoria del vot immigrat, estaven lluny de ser uns “Xarnego Panthers”. No representaven minories excloses sinó que estaven integrant perfectament en l’estructura de poder del país. Eren peces que feien girar els engranatges del sistema del 78, i de fet, aquest era el punt nodal del compromís català. El PSUC no va ser cap excepció: va garantir la continuïtat de molts governs municipals del PSC, va col·laborar en la pacificació dels sindicats, tenia pes dins l’administració pública. Sobretot va marcar la construcció de les elits intel·lectuals del país, que es van reunir al seu voltant, ajudant a domesticar-les.

Les tensions existien, és clar que sí, perquè sempre es pot aspirar a més, però en general es mantenien dins dels marges establerts. El compromís català funcionava perquè era capaç de donar un tros de pastís a tothom qui comptava, especialment a qui durant molts anys no havia comptat. De fet, els majors pols de disrupció del pujolisme van venir dels qui no estaven conformes amb el tros que els havia tocat: l’espanyolisme de Vidal-Quadras, l’independentisme primerenc i en certa manera les ambicions metropolitanes de Pasqual Maragall.

El Palau de la Generalitat de Catalunya, a Barcelona. La construcció de l’autonomia catalana, a partir de 1980, fou molt més transversal del que molts estan disposats a acceptar avui dia. Font: Viquipèdia

La fi d’un sistema

Durant els vuitanta i els noranta el sistema autonòmic va ser capaç de congelar el “problema català”. Però la contradicció entre Catalunya i Espanya és massa profunda com perquè no hi apareguessin esquerdes. El món que havia donat pas al compromís català estava desapareixent, els materials envellint, i a la segona dècada del segle XXI el sistema es va esfondrar. I així arribem a la Catalunya d’avui.

Cal dir, però, que el compromís català com a substrat cultural sobreviu i la nova fornada de polítics encara està dirigida per una generació que madurada sota el sistema que ells mateixos han contribuït a fer-lo caure. El reciclatge de les elits polítiques i culturals catalanistes forjades durant l’autonomisme, en sobiranistes, si bé va servir inicialment per a fer avançar en termes quantitatius el moviment independentista; alhora s’ha demostrat fatal en termes qualitatius. S’ha fet desaparèixer un sistema caduc però no se l’ha substituït.

Fer desaparèixer els marcs d’aquella etapa és fonamental si Catalunya aspira a esdevenir un estat independent. Ja que, tot i haver contribuït a donar la imatge de recuperació de la nació catalana, el sistema pujolista no deixa de ser part de l’estructura del règim del 78. I per tant la seva cosmovisió difícilment pot servir per a subvertir l’ordre que ha nascut per protegir.

Com ens està ensenyant la cruesa del segle XXI, no hi ha res més perillós per un país, que aquells qui els guien facin servir a mapes d’un món que ja no existeix. Cartografiar la realitat d’acord amb la nova geografia és la tasca pendent de les noves fornades del nacionalisme català.

PD: Aquest article va aparèixer inicialment a la Revista l’Endavant el maig del 2017, aquesta és una versió adaptada a l’especial d’Ab Origine. Amb una conversa que vaig poder mantenir personalment amb el President Jordi Pujol, amb motiu de l’aparició de la primera versió d’aquest article. Ell mateix em va ensenyar escrits seus on parlava del cas italià i la teoria de Berlinguer del Compromesso Storico. Un és sobre la Vall d’Aosta (Itàlia), on va haver-hi un pacte entre comunistes i nacionalistes per defensar l’educació en francès a la vall. L’altre un discurs seu on parla directament sobre el plantejament de Berlinguer. Jo desconeixia aquests escrits quan vaig escriure la primera versió, però crec que és important esmentar-los ara.

Read More

 

Avui dia la paraula geopolítica s’ha convertit en pràcticament sinònim de relacions internacionals conflictives. Però quan es parla de geopolítica, parlem de les relacions entre les societats humanes i el seu medi geogràfic, i com això es trasllada a les relacions entre els Estats. Aquestes relacions necessiten ser posades en una perspectiva històrica per entendre els esdeveniments presents. De fet, la força de l’anàlisi geopolítica recau en el fet que la geografia rarament canvia. La mà humana només pot modificar els elements geogràfics per via de costoses obres d’infraestructura. Per això el Gran Canal de Nicaragua és un projecte que pot transformar les relacions de poder a la conca del Carib. Si, a més a més, la Xina hi està implicada, estem parlant d’un projecte que pot tenir conseqüències d’abast global.

Nicaragua és un dels països més pobres de Centre Amèrica, i un dels que més vegades ha estat intervingut pels Estats Units d’Amèrica. És un país relativament petit, que compta amb el Llac de Nicaragua, la reserva d’aigua dolça més gran de la regió del Carib. Darrerament Nicaragua ha tornat a ser d’interès geopolític arran de l’anunci del projecte del Gran Canal de Nicaragua. La idea d’un canal que connectés el Carib amb el Pacífic és una idea antiga, i que Nicaragua fos la localització per aquest projecte no és pas casual. La relativa estretor del país i la seva orografia van fer que fos el lloc suggerit pel conquistador Hernán Cortés a l’Emperador Carles V per a la construcció d’un canal interoceànic. Ara bé, les limitacions tecnològiques de l’època van fer que tal idea fos irrealitzable. Simon Bolívar, també van fantasiejar amb aquesta idea, veient un Canal sota control llatinoamericà com una eina per a garantir la independència dels sud-americans davant dels EUA i Europa.

14825818_10208985776033677_1632386171_n-1
La Geopolítica, l’estudi de l’espai i el poder, ens diu que geografia és un dels elements més constants en la vida humana, i que per això determinen en gran part la política exterior dels estats. Tot i això els avenços tècnics i les grans construccions d’infraestructura poden canviar enormement la importància geopolítica d’una regió. El Gran Canal de Nicaragua en seria una prova.

No va ser, però, fins a principis del segle XX, quan la tècnica va assolir el nivell suficient perquè idea del Gran Canal fos realitzable. És llavors quan uns Estats Units que es trobaven en el despertar del seu imperi marítim, es plantegessin la construcció d’un Canal que unís el Mediterrani Americà amb el Pacífic. Aquesta connexió es presentava vital per a una potència que feia pocs anys que havien expulsat els darrers vestigis de la vella Europa del seu hemisferi, i ara es llençaven a la conquesta d’Àsia. En aquest context les elits de Nicaragua i Panamà – juntament amb magnats nord-americans amb interessos a un o altre país – es van veure immersos en una competició per obtenir els drets de construcció del projecte. En l’últim moment, un segell amb la imatge d’un volcà en erupció al llac de Nicaragua, hàbilment repartit a tots els membres del Congrés, va inclinar la balança a favor de Panamà.

Tot i això Nicaragua no va rendir-se. El govern liberal de Jose Santo Zelaya va cercar finançament europeu i japonès per al projecte. Moviment que va xocar amb els interessos de Wahsington. L’existència d’una nova via de connexió interoceànica en mans de potències rivals –especialment l’Imperi Japonès, amb qui els EUA competien pel control del Pacífic– suposava per als nord-americans un risc massa gran que no podia ser permesa a la seva pròpia àrea d’influència natural. Davant d’aquest perill, l’any 1912, els EUA van promoure un aixecament dels conservadors, que en darrera instància va acabar amb una desplegament dels marines a Nicaragua. Aquesta intervenció va atiar el foc de la rebel·lió impulsada per Cesar Sandino. Sandino, en el seu manifest de 1929 Plan de realización del Supremo Sueño de Bolivar, comparteix la visió del Libertador sobre el Gran Canal de Nicaragua com a garantia d’independència per als pobles Llatinoamericans.

Una casualitat històrica (o no), ha volgut que sigui precisament un govern que s’anomena sandinista qui hagi plantejat la recuperació del projecte del Gran Canal. L’any 2013, la companyia xinesa amb les sigles en anglès HKND-Group i el govern sandinista de Daniel Ortega van arribar a un acord per la construcció d’un Canal Interoceànic a Nicaragua. El projecte compta amb un pressupost inicial de cinquanta mil milions de dòlars i tindria una llargària de 278 quilòmetres; 28 metres de fondària i 500 metres d’amplada. D’aquesta manera, el Canal de Nicaragua seria més llarg i més profund que el Canal de Panamà, cosa que permetria la circulació de vaixells d’alta capacitat, com per exemple els petroliers veneçolans que parteixen diàriament cap a la Xina. A part de la construcció del Gran Canal, estan també projectats el desenvolupament d’infraestructures de telecomunicacions, de ferrocarril i un aeroport internacional; a més de zones franques comercials i complexos turístics. L’impacte econòmic i social que suposaria la construcció del Canal per a Nicaragua és obvi.

D’aquesta manera, Ortega està decidit a fer del Gran Canal el seu llegat per a Nicaragua. Com Bolívar i Sandino, el govern considera aquest projecte com una via per al desenvolupament i una garantia d’independència per a Nicaragua. Tot i que, paradoxalment, el projecte dóna àmplies concessions a HKND-Group, que serà propietària del Canal durant almenys 50 anys. Ara bé, els defensors del canal plantegen que un país de les característiques de Nicaragua sap que el seu únic avantatge diplomàtic es troba en les escletxes obertes en el complex joc de les rivalitats de les grans potències; en aquest cas sembla ser que Nicaragua es proposa treure profit de la competència entre la Xina i els EUA. Ara bé, el Gran Canal ha despertat una forta oposició interna, tant de les milers de persones que es veuen afectades per les expropiacions, com pels riscos ecològics que la construcció d’aquesta infraestructura comporta. Especialment existeix el risc de salinització del Llac de Nicaragua, que com s’ha dit més amunt, és la reserva d’aigua dolça més important de la regió. A més a més darrerament s’ha posat en qüestió la solvència del HKND-Group. En mig de protestes, i malgrat que les obres van començar el 2015, actualment la construcció del canal roman aturada. Tot i això, tant el govern com HKND-Group van remarcar recentment que el Canal tirava endavant, i els processos d’expropiació de terres continuen en marxa.

El paper del govern de la Xina en aquest afer és encara poc clar. Una de les primeres coses que s’ha de tenir en compte és que a dia d’avui Nicaragua i la República Popular de Xina no mantenen relacions diplomàtiques formals. Si bé el primer govern sandinista mantenia relacions amb Beijing, amb la seva caiguda, el govern de Chamorro va canviar el reconeixement de la República Popular a la República de Xina, Taiwan, com la representat de la nació xinesa, cosa que implica la ruptura immediata de les relacions amb la Xina popular. A causa de la importància que els fons d’ajuda al desenvolupament taiwanesos representen per a Nicaragua, el govern d’Ortega va considerar que els costos de tornar a establir relacions amb Beijing eren massa alts. Tot i això, la Xina és un actor força pragmàtic en les seves relacions internacionals, i les seves grans companyies privades –de la mateixa manera que passa sovint a Occident– han servit per a desenvolupar relacions diplomàtiques en contextos políticament incòmodes. D’altra banda és important fer notar que a nivell estratègic, una implicació directa del govern xinès en el projecte del Gran Canal hagués despertat una oposició frontal per part de Washington –que ja ha fet notar la seva inconformitat per mitjà de la seva ambaixada a Nicaragua.

14875337_10208985772713594_395656819_n-1
En el passat la Xina va ser una gran potència naval, però al segle XV la dinastia Ming va donar l’esquena a la mar. A principis del segle XXI, sota el lideratge de Xi Jingping la Xina està decidida ha redreçar l’error i la seva flota està vivint un accelerat procés de modernització.

De totes formes, es fa difícil creure que la construcció d’un macro-projecte d’aquesta envergadura pugui ser degut a una iniciativa purament privada. La construcció del Gran Canal tindria unes conseqüències en el tauler de joc geopolític immediates, que fa que no pugui ser mesurat sota una racionalitat empresarial. El Gran Canal faria més estretes les connexions entre  els mercats asiàtics i americans trencant amb el domini nord-americà sobre les vies de comunicació al Carib. A més el fet que el projecte s’estigui desenvolupant en un país que té un govern de perfil nacionalista, membre de l’Aliança Bolivariana posa de manifest que el projecte del Canal pot afeblir la posició dels Estats Units en el seu “pati del darrere”. A més a més, recentment el Canal de Panamà ha estat ampliat per poder ser utilitzat per vaixells de gran capacitat, amb participació de capital xinès. No és casualitat que el primer vaixell a travessar el Canal, un cop fetes les reformes, hagi sigut un macro vaixell de càrrega xinès. A això cal afegir-hi també que actualment Panamà ha recuperat els drets de propietat sobre el seu canal. Per tant des del punt de vista econòmic, el projecte del Canal de Nicaragua sembla massa arriscat mentre existeixi l’alternativa panamenya.

Des del punt de vista geopolític la cosa canvia. Panamà és un país que no té exercit propi,  però això no vol dir que a Panamà no hi hagi exèrcit. De fet sí que n’hi ha un: el dels Estats Units d’Amèrica. Per tant, malgrat que Panamà hagi recuperat els drets de propietat sobre el Canal, la permanent presència nord-americana al país fa que la seva sobirania sigui més formal que real. Als ulls de la Xina, per tant, Panamà apareix com un soci poc fiable. A nivell geostratègic, el Canal de Nicaragua oferiria un avantatge insalvable sobre el Canal de Panamà, ja que si la fondària projectada pel Canal de Nicaragua és suficient per a la circulació de petroliers o macro vaixells de càrrega, vol dir que també seria prou profund per als submarins de l’Armada de l’Exèrcit Popular. Submarins que difícilment mai podrien passar per un país controlat militarment pels EUA com Panamà. A tot això també hi hauríem de sumar la seguretat que les provisions estratègiques de petroli veneçolà cap a la Xina –que actualment no fan ús del Canal de Panamà, de manera que s’augmenta el temps del viatge– quedarien garantides amb el Gran Canal. Per tant queda clar que la lògica que mou la construcció del Canal Interoceànic de Nicaragua no és l’empresarial sinó els interessos geoestratègics i geoeconòmics de Beijing.

D’aquesta manera la Xina podria esdevenir una potència amb influència trans-hemisfèrica. Amb el Gran Canal s’invertiria l’estratègia que l’almirall Alfred Thayer Mahan –el gran ideòleg de l’estratègia d’expansió marítima dels EUA– va plantejar en el seu llibre The Problem of Asia and Its Effect Upon International Policies (1900). De la mateixa manera que els EUA van ser capaços d’assaltar l’Àsia un cop controlat el mar del Carib, la Xina podria mirar d’obtenir influència a les Amèriques des d’una sòlida xarxa d’interessos marítims a Centre Amèrica. Però el gran obstacle per a l’expansió marítima xinesa és que Beijing no té control sobre les seves pròpies aigües. Actualment la presència nord-americana al Mar de la Xina és el principal risc per a la seguretat de la República Popular. Evitant la confrontació directa, Xina envia un missatge clar a Washington, obrint-li un nou front de competència geopolítica al seu patí del darrer, limita el marge de maniobra nord-americà.

14859413_10208985772313584_1628488278_o-1
Sota la idea de la Doctrina Monroe, els EUA es van esforçar durant més d’una dècada a expulsar o neutralitzar la presència de les potències europees a les Amèriques. La darrera va ser l’Alemanya del Kaiser Guillem II, àvid lector dels llibres de l’Almirall Mahan, que en veure limitada la seva expansió a l’Àfrica va començar a guanyar influència a l’Amèrica del Sud.

Tot i això, com es pot veure, el Gran Canal de Nicaragua encara és un projecte ple d’incerteses. Apart l’opacitat amb la qual s’està duent a terme, fa difícil obtenir informacions clares. Ara bé, el passat dia 6 de Novembre, Daniel Ortega va ser reelegit amb una àmplia victòria amb el 72% dels sufragis, cosa que pot donar una nova empenta al projecte i el reafirma davant les protestes. També cal recordar que molts dels problemes que existeixen a Nicaragua, també els va patir la construcció del Canal de Panamà, que fins que no va ser acabat va ser repetidament considerat com un fracàs. D’altra banda, el sol fet que un projecte com aquest sigui plantejat en contra de la voluntat dels Estats Units, patrocinat amb capital provinent d’una potència extra-americana, és en si mateix una mostra de la confiança de la Xina a nivell global, i de l’actual canvi en la correlació de forces en el sistema internacional. Si s’acabés construint-se el Canal de Nicaragua facilitaria la presència sostinguda de la Xina a les amèriques, i donaria per sentenciada gairebé dos segles de Doctrina Monroe.

 

Read More