Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Context històric

Primera Constitució espanyola: La Constitució de Cadis de 1812. Font:Viquipèdia
Primera Constitució espanyola: La Constitució de Cadis de 1812. Font:Viquipèdia

Al llarg del segle XIX, a l’estat espanyol, va haver-hi diversos intents per implantar un Estat Liberal. Aquests intents es van iniciar l’any 1812, any en què es va promulgar la primera Constitució espanyola, i van durar fins l’any 1875, quan es va iniciar la Restauració borbònica. Durant aquest període, els diferents governs van redactar diverses constitucions amb les que es pretenia implantar els principis liberals de llibertat, igualtat i fraternitat de la ciutadania. Tanmateix, la manca de la reivindicació del principi d’igualtat en les diferents constitucions va significar el qüestionament d’aquesta igualtat jurídica, un dels eixos vertebradors d’una societat liberal, per part de dones rellevants, i també homes, que van destacar la funció social i moral de les dones durant el segle XIX.

Va ser, sobretot, durant el període isabelí quan es va crear una xarxa de beneficència i que van anar sorgint veus que posaven en dubte l’arquetip d’ “Ángel del Hogar”,  i les quals, alhora, reivindicaven la discriminació del sector femení per raons de sexe.

Durant el segle XIX, els models culturals de gènere estipulaven que la dona s’havia de dedicar a les tasques de la llar i la seva vida ociosa havia d’estar relacionada amb la religiositat. És per això que l’Església va aprofitar la seva influència moral i va formar nenes i mares com éssers morals fent que adoptessin un paper submís, honest i pietós, seguint les pautes de la moralitat cristiana. Per tant, la dona, segons els arquetips, havia d’estar lligada a la domesticitat que era el que determinada la seva funció social i moral. Tot i que per molts la vida domèstica exigia total dedicació i la idea de relacionar-la amb el treball o amb la vida pública era absurda, a partir de la segona meitat del segle XIX,diferents sectors van voler trencar amb aquests estereotips marcats per la religió cristiana. Per aquest motiu es van anar gestant nous conceptes de virginitat i van anar augmentant les veus crítiques al voltant de l’educació femenina establerta, el treball domèstic i la influència de la religió en el sector femení.

Tot i així els canvis no van ser evidents fins l’any 1868 quan la implantació del liberalisme va prendre un aire més democràtic arran de la negociació de progressistes, demòcrates exiliats antiisabelins i unionistes a Ostende, l’agost de 1866, per tal d’acabar amb l’autoritarisme del govern de Narváez i que, a la vegada, deixarà a la reina Isabel II sense cap mena de suport.  A partir d’aquí, unionistes i progressistes van formar un govern provisional (1868- 1871), presidit per Francisco Serrano, en el qual no comptaven ni amb els demòcrates ni amb els republicans. Si més no, a partir d’aquí, el nou govern va anar reconeixent nous drets i principis de llibertat que havien estat reclamats per les Juntes Revolucionàries com la implantació del sufragi universal masculí a partir dels 25 anys (que fins llavors només havia estat a l’abast de l’1% de la població), la llibertat de cultes i ensenyança i el reconeixement del dret d’associació de la classe obrera.

És en aquest context que les diferents postures van provocar, en les acaballes de segle, un debat latent al voltant de la figura femenina ja que aquesta era una peça clau en la formació moral de ciutadans (en masculí) i de la cura de la llar, sobretot a partir de la Revolució de la Gloriosa que va donar més visibilitat a les dones i que va ser l’inici del trencament amb el concepte tradicional de feminitat.

Per iniciativa dels krausistes, defensors de la tolerància acadèmica i impulsors de les Conferencias Dominicales, es va combatre la moral i l’educació que dominava a la societat, marcada pel gran control eclesiàstic i governamental, i es va reclamar l’educació femenina allunyada dels valors tradicionals atorgats al sexe femení i, que predominaven durant el segle XIX, com l’amor, la paciència, la discreció, la laboriositat i la generositat. Tot i aquestes iniciatives, durant el segle XIX, la idea que prevalia, entre els que abraçaven el liberalisme, era que la dona complementava a l’home i que, per tant, no era un individu per si sola.

L’obertura democràtica del nou govern, arran de la Revolució la Gloriosa, va afavorir també sectors com la maçoneria ‒en actiu des de feia dècades‒ que es va veure notablement augmentada, com indica l’increment de les lògies, i reorganitzada. És per això que algunes dones van començar a iniciar-se en la maçoneria, la majoria des de sectors de la burgesia, perquè tenien estretes relacions o estaven casades amb maçons, front una minoria que s’iniciava de manera individual, fent que entre 1868 i 1900 més de 400 dones estiguessin vinculades a la maçoneria.

Què és la maçoneria?

La maçoneria ha estat fruit de diverses polèmiques en els diferents països en relació al seu paper i a les seves pràctiques iniciàtiques al llarg de la seva història. Aquesta ha estat relacionada amb el satanisme, amb el judaisme i els seus Protocols, amb el comunisme, entre d’altres; i ha estat perseguida per tots els règims totalitaris, tant comunistes com feixistes. D’aquesta manera, la maçoneria ha estat envoltada de diferents llegendes: una més dulcificada que presenta la maçoneria com una societat secreta que apostava per valors filantròpics i socials i, una llegenda més negra que l’ha lligat a la conspiració judeo-maçònica-comunista.

Segons l’expert J. A. Ferrer Benimeli, la maçoneria contemporània, que busca allunyar-se del món polític tot i que ha tingut el suport de lliurepensadors i republicans, és “una asociación defensora de la dignidad humana y de la solidaridad y fraternidad, siendo su objetivo el de conseguir el perfeccionamiento moral y cultural de sus miembros mediante la construcción de un templo simbólico dedicado a la virtud”.

A saber, la definició de maçoneria ha estat fruit de diversos contextos i tendències al llarg dels darrers tres segles de la seva història contemporània però es pot afirmar que és una societat secreta, pel seu caràcter iniciàtic, que beu dels principis de la Il·lustració de llibertat, igualtat i fraternitat i que té com objectiu la perfectibilitat humana a partir de l’ésser social i espiritual.

Constitucions d’Anderson de 1723. Font: Viquipèdia
Constitucions d’Anderson de 1723. Font: Viquipèdia

Dins de la maçoneria es van diferenciar, des de la seva creació, dos grans blocs en relació a les diferents perspectives a l’hora de tractar els seus principis, dividint-se en maçoneria regular anglosaxona i maçoneria liberal. Un dels enfrontaments entre aquestes dues tendències, per exemple, estava causat per la presència de la dona en les lògies. Per una banda, la maçoneria regular anglosaxona rebutjava la iniciació de les dones ja que a les Constitucions d’Anderson de l’any 1723 hi figurava que “s’havia de ser home i lliure”, i les dones no ho eren ja que estaven sota la tutela de l’home. Per l’altra banda, la maçoneria liberal no excloïa la iniciació de les dones en maçoneria.

Estructuralment, la maçoneria estava organitzada en diferents obediències o grans lògies que, a la vegada, estaven formades per diferents lògies més petites que són espais de reunió de les persones que s’han iniciat en aquesta. En aquestes, segons el seu desenvolupament personal, les persones que s’iniciaven aconseguien diferents graus simbòlics:

– Aprenent (grau 1); és el primer grau amb el que una persona es convertia en maçona. En aquest, cada persona s’enfrontava amb si mateixa controlant les seves pròpies emocions.
– Company/a (grau 2); és el segon grau on la persona maçona s’instruïa, observava com el món exterior el percebia i aprenia a percebre el món.
– Mestre/a (grau 3); és el tercer grau, el qual requeria la participació a la major part dels aspectes de la lògia i on s’enfrontava amb la immortalitat de l’ànima, la vida eterna i la mort.

Aquests són els tres primers graus simbòlics bàsics per tots els ritus iniciàtics i, a partir d’aquí, i, segons el ritus, hi havia diferents graus: Ritus Escocès Acceptat, 33 graus; Ritus de York, 13; Ritus de Memphis i Mizraim, 99; Ritus d’Adopció, 10; entre d’altres.

Per convertir-se en maçó o maçona era necessari fer-ho a través d’un ritus d’iniciació, és a dir, era obligatòria la participació en un acte cerimonial d’iniciació o de desenvolupament dels treballs dins de la lògia. Les diferents cerimònies donaven lloc als ritus maçònics que servien d’organització de les tasques col·lectives en la lògia i enriquien a cada persona iniciada en aquesta.

Les Lògies d’Adopció, lògies maçòniques exclusivament femenines

Primerament, les dones que van ingressar a les lògies maçòniques ho van fer a partir de ritus masculins i eren dones que assistien regularment als treballs de les lògies i que podien obtenir càrrecs de responsabilitat. És possible que, inicialment, les dones ingressessin amb el ritus masculí prescrit. Un cop hi havia un gran nombre de dones al taller es creava la Lògia d’Adopció des d’on es podien moure dins de la legalitat de la pròpia maçoneria. També hi havia casos que succeïa a la inversa, és a dir, dones que ingressaven en les lògies d’Adopció i passaven després a les lògies masculines, sobretot a partir d’inicis del segle XX. D’aquesta manera,  la Maçoneria d’Adopció va néixer a l’estat espanyol, doncs, per frenar les iniciacions de les dones amb ritus masculins.

La primera Llei d’Adopció a l’estat espanyol va ser decretada pel Gran Oriente Espanyol el 15 d’agost de 1892 on, en relació al principi d’igualtat, es regulava l’ingrés de la dona en maçoneria en qualitat moral i educadora. Això es va plasmar en els primers estatuts del Ritus d’Adopció publicats l’any 1893 on també s’hi presentaven els drets i deures de les dones ‒diferenciats dels dels homes‒ iniciades en maçoneria i l’assoliment, com a màxim, del grau de mestra maçona. Precisament, les dones que s’havien iniciat en el Ritus Escocès Antic i Acceptat podien conservar el seu grau com a títol honorífic o renunciar-lo pel seu equivalent en aquest nou Ritus d’Adopció.

A diferència de les preguntes d’iniciació dels homes, que tenien un caire més espiritual, les dones havien de respondre a preguntes més de tall domèstic:

  • – Què devem als nostres pares?
  • – Què devem al nostre marit i als nostres fills?
  • – Què devem a l’amistat i a la societat?

Evidentment, doncs, les dones per accedir en maçoneria necessitaven l’autorització del seu espòs o, en cas de ser soltera, del pare; tenir una bona conducta; més de divuit anys; tenir mitjans de vida suficients i haver estat proposada per un taller quinze dies abans de la recepció.

Angeles López de Ayala. Font: Mujeres en masonería : antecedentes históricos entre las luces y las sombras : 1868-1938
Angeles López de Ayala. Font: Mujeres en masonería : antecedentes históricos entre las luces y las sombras : 1868-1938

Molts maçons defensaven l’obtenció de drets per part de les dones tant en l’àmbit privat com en el públic. És per això que molts van donar suport, per exemple, a projectes d’educació per les dones. En contraposició, altres van ser reticents amb l’ingrés de les dones en maçoneria i en la manera de com ho havien de fer ja que, com s’ha dit anteriorment, les Constitucions d’Anderson no contemplaven el seu ingrés,  en considerar que depenien dels homes i, en definitiva, que no eren persones lliures. Tanmateix va haver-hi algunes dones que van iniciar-se durant, sobretot, les darreres dècades del segle XIX i arran de la Revolució de la Gloriosa. La seva incorporació en lògies maçòniques va ser conseqüència dels discursos d’alguns maçons que creien en l’emancipació de la dona, i de l’impuls d’algunes dones com la maçona, Ángeles López de Ayala. Alguns maçons com l’escriptor i polític Cristobal Litrán van defensar en els Symposia la unió entre allò masculí i femení com a conseqüència d’un discurs anticlericalista maçó mentre que altres, com el naturalista Odón de Buen, pensaven que la iniciació de la dona en maçoneria havia de suposar la seva perfecció en el seu rol de mare.

De tota manera, les dones que volien iniciar-se van haver de fer front a dures crítiques, des de l’exterior, per la seva vinculació amb la maçoneria, i des de l’interior d’aquesta, per ser dones.

A més, en els orígens dels moviments pels drets de les dones a l’estat espanyol, van prendre part les lògies maçòniques perquè estaven controlades per lliurepensadors que defensaven la instrucció femenina a través de la creació d’escoles, acadèmies i associacions, entre d’altres. A finals de segle aquest moviment va prendre força, a l’hora que la dona maçona rebia educació en família i fora d’ella per educar ciutadans i ciutadanes (tant fills i filles com alumnes), que accentuaven la seva autoestima i la feien sortir de l’àmbit privat amb arguments i valors humanistes com la igualtat, la fraternitat, la llibertat i la laïcitat. La maçoneria es va apropar a les dones a través de l’educació, la qual buscava la perfectibilitat humana per, a la vegada, allunyar-la de la influència de l’Església. A mesura que aquest moviment avançava, s’obria un nou camí en la maçoneria, fent que la dona creés un nou vincle entre família i lògia. Per tant, des de la maçoneria, es criticava el sistema clerical però no el patriarcal. A saber, la posició de la dona dins la maçoneria era subordinada, ja que no podia accedir als mateixos graus que un home, encara que la falta de documentació en fa difícil la reconstrucció. A més, les lògies d’Adopció depenien de les lògies masculines i, per tant, obeïen estrictament al Venerable Mestre de la lògia masculina.

El primer ingrés d’una dona va ser registrada a la lògia catalana Moralitat l’any 1872. Durant aquest període, van crear-se diferents lògies femenines en diferents ciutats espanyoles com la Lògia d’Adopció Hijas de Minerva, la Lògia Hijas del Sol,, Hijas de Memphis, i Hijas de los Pobres,a Madrid, ., Cambra de Adopción dependent de Lealtad nº 78, , Lògia d’Adopció Creación nº 2, Hijas de la Acàcia, i la Lògia d’Adopció Hijas de la Unión  la lògia Constante Alona a la zona de Catalunya, Balears i València i a Andalusia, Luz del Provenir e ló Hijas de la Regeneración  de Cadis, qi les lògies Carteia,, i Hijas de la Luz, entre d’altres.

Dones iniciades en la lògia Hijas de la Unión de Valencia a finals del segle XIX. Font: Mujeres en masonería : antecedentes históricos entre las luces y las sombras : 1868-1938
Dones iniciades en la lògia Hijas de la Unión de Valencia a finals del segle XIX. Font: Mujeres en masonería : antecedentes históricos entre las luces y las sombras : 1868-1938

Les lògies maçòniques, un nou espai de sociabilització per les dones al segle XIX

Els discursos desenvolupats pels maçons estaven orientats a acabar amb la influència de l’església com a principal difusora de la moralitat cristiana sobre les dones, i buscaven el perfeccionament de la dona en el seu rol com mare i esposa en qualitat d’educadora moral de la ciutadania, sense allunyar-se dels plantejaments patriarcals donats per l’Església. Per tant, els raonaments argumentats pels maçons no trencaven amb el model patriarcal, que significava el desenvolupament del domini masculí en detriment del poder femení, ja que, d’aquesta manera, la dona continuaria estant lligada a un rol marcat per la domesticitat i la submissió al gènere masculí. La maçoneria va reivindicar que la dona havia d’aconseguir un paper com a ésser social, ja que preconitzava la importància de la relació de l’individu amb la societat i la lògia n’era l’espai principal per desenvolupar-se en aquest sentit.

Aquest espai de desenvolupament de l’ésser social en maçoneria tenia lloc a les lògies, on es reunien i s’associaven les persones iniciades. Inicialment, era rebutjada la presència de les dones però, arran de discursos favorables al seu ingrés des d’alguns sectors, sobretot des de la maçoneria liberal, es va permetre la iniciació d’elles en maçoneria. Tot i així, es va observar a l’estat espanyol l’augment de les dones iniciades a través de ritus masculins, i es va voler frenar intentant crear la Maçoneria d’Adopció, la qual va dependre de les lògies masculines quedant palesa la seva posició de subordinació. És a dir, es pot observar, a través de les preguntes del ritus d’iniciació, que el seu ingrés estava enfocat com a educadora de la ciutadania, especialment del gènere masculí, ja que eren qüestions orientades a reforçar el seu rol com a mare i esposa i no com a individu lliure que buscava la seva pròpia perfectibilitat humana i social. En definitiva, l’ingrés de la dona en les lògies va suposar un avanç cap a la seva emancipació encara que amb restriccions, ja que apareixien en els censos però no en les actes de les reunions.

Quadre censal de les iniciades en la lògia. Font: Dones iniciades en la lògia Hijas de la Unión de Valencia a finals del segle XIX. Font: Mujeres en masonería : antecedentes históricos entre las luces y las sombras : 1868-1938
Quadre censal de les iniciades en la lògia. Font: Dones iniciades en la lògia Hijas de la Unión de Valencia a finals del segle XIX. Font: Mujeres en masonería : antecedentes históricos entre las luces y las sombras : 1868-1938

Així doncs, els raonaments argumentats pels maçons no trencaven amb el model patriarcal, que significava el desenvolupament del domini masculí en detriment del poder femení, ja que, així, la dona va continuar tenint un paper marcat per la domesticitat i la submissió al gènere masculí. Val a dir, però, que, tot i que la maçoneria no va trencar amb aquests patrons, sí va reivindicar que la dona havia d’aconseguir un paper com a ésser social, ja que aquesta preconitzava la importància de la relació de l’individu amb la societat. Per aquest motiu, es van crear projectes i es va donar suport a altres per alfabetitzar i educar les dones des de sectors de la maçoneria malgrat que anava orientat a que aquestes poguessin assumir el paper d’educadora de la ciutadania; un paper que era la prolongació de la seva tasca a la llar.

Per tant, des de sectors de la maçoneria, es va apostar per l’ingrés de dones en les lògies maçòniques i es va donar suport a projectes educatius ja que es creia que l’educació era el pilar fonamental per acabar amb la ignorància i la submissió del sector femení de la població a l’Església, com a centre educatiu per les dones. Tanmateix, la promulgació d’aquest rol de gènere, que no tenia un objectiu rupturista, va fer que les dones es dediquessin, a l’àmbit públic, a tasques continuistes i no allunyades a aquelles que desenvolupaven en l’espai domèstic, el que no va significar una subversió al nucli familiar ni a la supremacia masculina en l’àmbit públic malgrat que sí que es va trencar amb el paper hegemònic de l’Església com educadora, el que va suposar noves oportunitats a la població femenina en l’àmbit públic.

Read More

Tercera onada del moviment feminista

Retrat de Judith Butler, impulsora del feminisme queer. Font: Viquipèdia
Retrat de Judith Butler, impulsora del feminisme queer. Font: Viquipèdia

La tercera onada feminista, que té els seus orígens a la dècada dels 90, ha anat incorporant nous elements que han provocat el sorgiment de diferents perspectives dins del moviment feminista. Durant aquesta dècada, es va anar desenvolupant la teoria queer que té els seus orígens a la dècada anterior i que té com a màxim exponent la filòsofa Judith Butler qui constata que els subjectes sempre són fruit de les normes i pràctiques socials repetitives i ritualitzades que estableixen la dualitat entre la masculinitat i la feminitat homogeneïtzadores lligades a la unió heterosexual i les quals venen donades a través del gènere. És a dir, a través del context socio-cultural, s’ha establert, històricament, una dicotomia entre una masculinitat i feminitat universals (malgrat que calgui relativitzar-les segons la cultura) que ha estat perpetuada pel heteropatriarcat. Judith Butler explica que les relacions de dominació s’han anat forjant a través d’un discurs androcèntric de caràcter heterosexual. És per això, doncs, que els propis homes també han sofert aquest tipus de dominació heteropatriarcal pel fet del reconeixement d’una única masculinitat determinada per la heterosexualitat, com única orientació sexual possible.  

A més, han anat sorgint diferents feminismes com l’antiracista, postcolonial, ecofeminista, de la transexualitat o de la visió positiva de la sexualitat, entre d’altres. Tanmateix, els que més han destacat han estat l’ecofeminisme i el ciberfeminisme.

Aquesta tercera onada, iniciada als 90, a més, ha vist en Internet i els mitjans de comunicació una eina de desenvolupament que ha creat informacions, debats i connexions arreu del món i que ha servit per organitzar campanyes. A més, això ha significat l’ús de la tecnologia per trencar amb estereotips culturals de gènere i donar una nova perspectiva a la lluita feminista que abasta temes com l’avortament i els drets reproductius, la sexualitat femenina, les relacions de poder, la violència de gènere, els abusos sexuals, entre d’altres.

A més, paral·lelament, a través de polítiques públiques, el feminisme es va anar institucionalitzant amb la creació d’organismes nacionals e internacionals (a partir de la creació d’instituts nacionals o conferències mundials, per exemple) per acabar amb la desigualtat econòmica, la violència de gènere i per un accés a l’educació i l’obtenció dels drets humans, en general.

Representants xilenes a la conferència de Pequín de 1995. Font: Viquipèdia
Representants xilenes a la conferència de Pequín de 1995. Font: Viquipèdia

El postfeminisme: la nova amenaça del moviment

Però, també, a partir dels anys noranta ha estat utilitzat el concepte “post-feminisme” el qual ha creat grans controvèrsies. Per una banda, des de sectors reticents amb el moviment feminista, ha estat defensada aquesta conceptualització en el sentit que el feminisme ha aconseguit ja les seves metes i que han estat erradicades les desigualtats entre sexes pel fet d’haver-se institucionalitzat. Per una altra banda, els mitjans de comunicació han creat unes representacions feministes allunyades, en la majoria dels casos, del contingut polític i reivindicatiu de la lluita feminista iniciada al segle XVIII.

Els trets distintius que caracteritzen el postfeminisme i, que contradiu els principis fundacionals del feminisme, és el seu caràcter individualista producte d’aquest marc neocapitalista i neoliberal que ha buscat la rendibilitat i la comercialització del feminisme en els productes audiovisuals que consumim i que ha portat a la creació de dones independents, amb una sexualitat autònoma, amb treball, diners, llibertat sexual, entre d’altres, però que ha donat lloc a problemes en la construcció de la feminitat en relació a les relacions amoroses i en la seva sexualitat. És a dir, s’ha continuat perpetuant una dicotomia femení-masculí en base a una diferència sexual “naturalitzada” fent que s’adoptessin qualitats pròpies del sexe masculí des d’una feminitat estereotipada. A això, cal afegir altres característiques que configuren la representació postfeminista com són l’autenticitat, l’autorregulació del cos, la llibertat d’elecció, la violència i la pornificació, la sexualització dels cossos, entre d’altres.

L’estímul i l’accentuació d’aquest concepte ha estat vinculat des d’aleshores a l’auge dels mitjans de comunicació i Internet que han servit a diferents objectius. En primer lloc, aquests han actuat com potents difusors del moviment, trencant els límits espai-temps donant lloc al desenvolupament d’unes relacions sense fronteres i un accés a la informació de manera immediata en el sentit que s’han conegut les seves protestes així com també han permès la connexió entre persones que han compartit motius d’indignació i que ha donat lloc a la mobilització, organització i coordinació del moviment. El tractament d’aquesta informació és el que genera rebuig o atracció i influeix en l’imaginari col·lectiu de la cultura de masses. I, en segon lloc, han accentuat i difós uns models culturals de gènere i unes conductes socials, a través de la seva programació, que mostren, a partir dels vuitanta, a les dones com víctimes de  la soledat, la histèria i la bogeria, símptomes que acabaran a partir del moment en què contreguin matrimoni i formin una família de la qual tenir cura quedant relegada a l’àmbit privat, o si més no, a les tasques de cura de les persones dependents i la llar (tot i que desenvolupin una carrera professional), apaivagant, així, qualsevol intent feminista d’estimar-se i cuidar-se a si mateixa. Un clar exemple de la influència dels mitjans de comunicació en el rol de la dona és analitzat per Susan Faludi, a través de la seva obra Reacción: La guerra no declarada contra la mujer moderna, on mostra paulatinament el creixent antifeminisme a partir de la dècada dels vuitanta impulsat per les diferents productores.  

Els col·lectius anteriors comprenen des d’un feminisme més institucional a aquells moviments socials més reivindicatius i contestaris. És per això que, a partir de la segona dècada dels anys 2000, s’ha de parlar del paper de dos dels col·lectius feministes amb més impacte mediàtic i que han fet ús de nous mètodes de protesta, seguint la línia de la desobediència civil ja utilitzada pel feminisme dels anys seixanta i setanta, com són FEMEN i Pussy Riot.

FEMEN

Orígens, bases del seu pensament i protesta  

L’any 2008, es va crear FEMEN a  Ucraïna, amb seu a Kiev, a mans d’Anna Hustol, Alexandra Shevchenko, Oksana Shachko i Inna Shevchenko. Durant els seus inicis feien ús de mètodes de protesta a través de grans pancartes i llegint comunicats i manifests. Però aviat van concloure que aquesta manera d’expressar el seu descontentament no causava cap repercussió. És per això que l’any 2010 Oksana Shachko va protagonitzar el que elles mateixes anomenen una acció sextremista, és a dir, l’aparició en un espai públic amb els pits nus, sense cobrir, com acció de protesta, esdevenint, d’aquesta manera, un dels seus trets identitaris. Així mateix, el seu topless esdevenia la particularitat de la seva lluita contra les desigualtats de les dones i contra les tres formes d’opressió patriarcal que consideren que són la indústria del sexe, la religió i les dictadures. Sostenen que totes les religions són opressives i limiten els drets de les dones, ja que afegeixen que la seva emancipació no es troba dins dels temples sinó que s’aconsegueix a través de la supressió de l’Església i dels dogmes que proporciona la fe. Agreguen que, unida a aquesta fe, es promouen tota classe de pràctiques de tortura com les immolacions i les mutilacions, provocant la discriminació i l’anul·lació de les dones. Així doncs, manifesten que les religions únicament busquen la capacitat reproductiva i moralitzadora de les dones i que es desposseeix el dret a qualsevol propietat, incloent, la del seu propi cos, quedant, doncs, les funcions del seu cos, controlades i regulades. D’aquesta manera, les dones, separades del seu cos, són un objecte d’explotació patriarcal, animat per la producció de descendència, pels plaers sexuals i espectacles pornogràfics de la població masculina. Així doncs, defensen que el cos despullat de l’activista és l’odi no dissimulat cap a l’ordre patriarcal i representa la nova forma de la revolució de les dones contra el turisme sexual i el paper de les institucions religioses.

FEMEN en una acció contra la política de Vladimir Putin a la seva visita a Hannover. Font: Radio Free Europe
FEMEN en una acció contra la política de Vladimir Putin a la seva visita a Hannover. Font: Radio Free Europe

FEMEN, des d’aleshores, s’ha anat internacionalitzant i ha anat ampliant horitzons amb la creació de diversos col·lectius arreu del món com Mèxic, Alemanya, Espanya i Tunísia, entre d’altres. Pel que fa a FEMEN a Tunísia, mediàtic a causa d’unes accions que va protagonitzar la seva activista més reconeguda Amina Sboui (o Amina Tyler) qui defensava la llibertat de les dones àrabs, amb l’aparició a les xarxes socials amb els pits nus reclamant l’emancipació de la dona àrab i la inscripció de la paraula FEMEN al mur d’un cementiri, pel que va ser empresonada durant dos mesos i mig.

Els símbols que caracteritzen a l’organització de FEMEN són la corona de flors com a símbol de la feminitat i la insubmissió, eslògans al cos en el seu tors nu, el logotip Ф que és una lletra ciríl·lica, la forma de la qual és similar als pits de les dones que són el símbol clau del moviment de FEMEN i l’eslogan: “El meu cos és la meva ànima!”

El moviment FEMEN difon les seves idees a través de les accions desenvolupades que apareixen en els medis de comunicació per garantir la màxima coberta de les seves activitats revolucionàries i a través de les fermes campanyes de sensibilització i informació a la seva web i a totes les xarxes socials (com facebook i twitter) que són les fonts primàries oficials de difusió sobre les seves accions.

Pel que fa al seu finançament, FEMEN no té un únic agent inversor, el que comporta que, per suportar les activitats i per promoure els seus objectius, l’organització ha d’acceptar les contribucions de la beneficència de les persones que comparteixen les seves idees i mètodes de lluita. A més, també, es dediquen a la venda de roba i accessoris amb els símbols de l’organització a través del seu web.  

FEMEN ha provocat diferents reaccions. Per una banda, sectors del feminisme han reaccionat de manera adversa a la protesta de FEMEN perquè, a causa de les representacions misògines a la publicitat, a la pornografia, a l’art, entre d’altres, miren amb suspicàcia qualsevol representació sexual del cos femení. Per l’altra banda, alguns sectors del “feminisme queer” no s’oposen a la prostitució i, fins i tot, defensen la regulació de les persones que elegeixen, de manera voluntària, exercir la prostitució. És per aquest motiu que tenen certes reticències amb el col·lectiu de FEMEN, que situen a la indústria del sexe com una de les seves principals lluites.

PUSSY RIOT

Orígens del moviment al que pertanyen

Els orígens de les Pussy Riot s’han de cercar en el Moviment Riot Grrrl, que és un moviment musical feminista que va arribar al seu auge a la dècada dels noranta però que ha continuat influint en la música alternativa com el hardcore i el punk d’actualitat. Entre les bandes que han albergat aquest moviment hi figuraven L7, Bikini Kill, Tiger Trap, Bratmobile, 7 Year Bitch, The Slits, les quals van trencar amb l’hegemonia masculina en la música rock.

La formació d’aquestes bandes, amb l’explosió de la creativitat de la cultural Do It Yourself del punk, van fer que totes les noies que formaven aquestes bandes creessin la seva expressió artística, essent els fanzines i la música els seus canals principals d’intercanvi d’informació i de difusió, que eren unes publicacions no professionals i realitzades amb pocs mitjans. Molts d’aquests han estat recollits a The Riot Grrrl Collection editat per Feminist Press, que són el testimoni de la configuració d’aquest moviment contracultural. Acollia articles de denúncia del context històric en què es va desenvolupar i també va servir com a mitjà d’expressió íntim i personal amb la publicació d’articles que tractaven sobre sexualitat, aïllament social, discriminació, somnis, confessions i esperances, entre d’altres.

Cal dir, però, que aquestes bandes no sempre estaven formades per dones, sinó que algunes eren mixtes i buscaven incorporar els temes de gènere a la música alternativa i promoure que les dones s’apropessin al rock i a músiques menys comercials per expressar les seves idees i comunicar-se.

Aquest moviment ha estat viu fins a l’actualitat, gràcies a bandes musicals com Le Tigre Partyline, Free Kitten, The Gossip, Erase Errata, Les Butcherettes o les Pussy Riot. 

Fotografia del grup Pussy Riot Font: Viquipèdia
Fotografia del grup Pussy Riot Font: Viquipèdia

Trets distintius de les Pussy Riot

Pussy Riot és un col·lectiu rus de punk feminista que duu a terme accions de provocació política contra la situació de les dones al seu país, Rússia, i contra la política del seu president Vladímir Putin. Estèticament, van amb vestits de colors i cenyits i amb les cares cobertes per passamuntanyes, tant en els concerts com en les entrevistes, on usen pseudònims per tal d’ocultar les seves identitats. El col·lectiu està composat per deu intèrprets i unes quinze persones que s’encarreguen del rodatge i edició dels vídeos que difonen a través de les xarxes socials.

Són conegudes per la seva acció, amb impacte internacional, del 21 de febrer de 2012, com a protesta de la reelecció de Vladimir Putin on el grup demanava a “Theotokos” (Mare de Déu) que fes fora a V. Putin i descrivia, el suport del patriarca rus, Ciril I, a Putin en les eleccions.

Immediatament, van ser detingudes i condemnades a dos anys de presó, en un judici que es va celebrar a finals del mes de juliol d’aquell mateix any.  Detractors de la banda, com Serguéi Udaltsov, líder de l’oposició a V. Putin,  es van manifestar per la sentència a les intèrprets. A més, l’església ortodoxa va demanar que, tot i que les Pussy Riot havien ofès a milions de persones, tinguessin clemència amb les condemnades dins del que marcava la llei amb l’esperança que s’abstindrien a repetir actes de blasfèmia.

Després de sortir de la presó el mes de desembre de 2013, sota amnistia, el col·lectiu va passar per moments difícils ja que Nadezhda i Maria, dues de les activistes que havien estat empresonades, van utilitzar el nom de la banda en situacions que abans rebutjava el col·lectiu, com per exemple l’aparició en un concert de Madonna de manera remunerada.

La pluralitat dins del moviment feminista, doncs, a partir dels anys noranta fa que haguem de parlar de feminismes, els quals amb la nova era digital amb el poder d’ Internet i dels mitjans de comunicació van crear una xarxa de connexió immediata de llocs d’arreu del món, el que suposava un important avenç en matèria d’organització i coordinació de les accions i protestes de les feministes així com la difusió de les seves accions, per una banda. Per l’altra banda, la propaganda adversa per part dels mitjans de comunicació d’alguns governs i la propagació d’estereotips de gènere també van tenir un paper important.

Han sabut aprofitar aquesta influència els col·lectius feministes com FEMEN i Pussy Riot perquè la seva protesta tingués repercussió social, donant visibilitat al feminisme buscant nous espais de protesta i noves accions per tal de que les seves veus fossin escoltades. Tanmateix, no s’ha d’oblidar el context històric, polític i social dels països en què sorgeix FEMEN i Pussy Riot i que, malgrat el seu impacte, no fan cap aportació teòrica de rellevància al moviment pel que, possiblement, potser s’haurien d’englobar dins del que es coneix com postfeminisme. De tota manera, a través d’Internet i els mitjans de comunicació, el moviment ha arribat a la població que ha conegut i ha tingut una major consciència de la lluita feminista i ha permès, respecte a dècades anteriors, a la població a postular-se afegint-se a les seves files o bé oposar-s’hi.

Read More

Conceptualització, orígens del moviment feminista i Primera i Segona Onada

Davant de les definicions desafortunades que s’han fet del concepte feminisme resulta clarificador, abans de conèixer la història i l’evolució d’aquest moviment social durant la segona meitat del segle XX, remetre’ns a la definició que en fa Victoria Sau en la seva obra Diccionario Ideológico feminista que el defineix com «un movimiento social y político que se inicia formalmente a finales del siglo XVIII –aunque sin adoptar todavía esta denominación– y que supone la toma de conciencia de las mujeres como grupo o colectivo humano, de la opresión, dominación, y explotación de que han sido y son objeto por parte del colectivo de varones en el seno del patriarcado bajo sus distintas fases históricas de modelo de producción, lo cual las mueve a la acción para la liberación de su sexo con todas las transformaciones de la sociedad que aquélla requiera» (SAU: 1981).

Com exposa Víctoria Sau, els orígens del moviment feminista, des d’una perspectiva eurocèntrica, cal situar-los a finals del segle XVIII, en el context de la Il·lustració i la Revolució Francesa com a primers intents de reivindicació dels drets de les dones com a ciutadanes del nou Estat-Nació, que no va portar amb la seva construcció cap millora en la situació de la població femenina. És més, va portar amb si un augment de les desigualtats, si més no, polítiques entre sexes, especialment amb l’aprovació del sufragi universal masculí que allunya encara més la igualtat jurídica entre sexes. Com a conseqüència, van sorgir algunes veus crítiques com les de Olimpia de Gouges, Mary Wollstonecraft, entre d’altres, que van reclamar drets civils, polítics i educatius.

Durant el segle XIX i el primer terç del segle XX, aquestes reivindicacions es van accentuar amb la Revolució Industrial i amb el desenvolupament del capitalisme que van continuar perpetuant a les dones en una situació d’inferioritat, donant lloc a la mobilització del col·lectiu femení en reclamació al dret de vot i que és el que es coneix com a sufragisme.

El punt d’inflexió del feminisme, però, va arribar amb la teoria de la sexualitat de la filòsofa Simone de Beuavoir l’any 1949 qui exposava que el sexe amb el que es neix no determina el comportament de les dones sinó que aquest és determinant segons l’educació. D’aquí  i la seva coneguda cita “La dona no neix, se’n fa”.  A saber, segons Simone de Beauvoir es justifica la subordinació de la dona a través de la interpretació cultural de la reproducció. Aquests  plantejaments van servir com a marc teòric per desenvolupar la teoria feminista de la tercera onada.

Tercera onada i la diversificació del feminisme

Feminisme liberal

Retrat de Betty Friedan, impulsora del feminisme liberal. Font: Viquipèdia
Retrat de Betty Friedan, impulsora del feminisme liberal. Font: Viquipèdia

En la línia que ja va obrir Simone de Beauvoir, una dècada més tard, Betty Friedan, formada en psicologia social, reflexionava sobre la importància de les relacions socials en la construcció del rol femení en veure la insatisfacció de les dones amb el rol assignat de retorn a les llars en condició de mestresses de casa, després de la Segona Guerra Mundial. Es va dedicar a analitzar el descontentament i la situació opressiva de les dones en la societat dels anys cinquanta i seixanta als Estats Units que les conduïa a un món autodestructiu que es traduïa en trastorns d’ansietat, alcoholisme i depressió, entre d’altres. Betty Friedan va reivindicar que no es discriminessin els drets de les dones, els quals s’havien paralitzat un cop havien aconseguit les sufragistes l’obtenció del vot i reclamava que hi hagués igualtat d’oportunitats entre sexes, especialment, en l’esfera pública i una reforma de les polítiques públiques per la integració de les dones en el món laboral. Recomanava a les dones que escoltessin la seva veu interior; que el fet que fessin cas omís a aquesta era el que les feia sentir frustrades. Això és el que ella mateixa anomenava “mística de la feminitat”, és a dir, allò que és essencialment femení, que apareix en les revistes femenines i la publicitat d’aquestes dues dècades, i que Betty Friedan s’oposava a acceptar. Aquest concepte és el que dóna nom a la seva La mística de la feminidad (1963). D’aquesta manera, doncs, les convidava a fer que actuessin com individus, primerament, que no prioritzessin les seves relacions socials que les situava únicament en l’esfera privada i que no fessin que aquests vincles les condicionessin; que comencessin a viure per se i no per mantenir la seva estructura familiar com a cuidadores de la llar. «No podemos seguir ignorando esa voz que resuena en el interior de las mujeres y que dice “Quiero algo más que mi marido, mis hijos y mi hogar”».  (FRIEDAN :1963)

Betty Friedan va impulsar la National Organization for Women (NOW) que va ser la representació més rellevant del feminisme liberal i que reflexionava sobre la desigualtat entre ambdós sexes que només s’erradicaria a través d’una reforma sistemàtica. Tanmateix, aquest corrent abraçava el liberalisme el que va suposar el sorgiment d’un feminisme advers a aquest, conegut com a feminisme radical.

Protesta feminista dels anys setanta a Washington. Font: Viquipèdia
Protesta feminista dels anys setanta a Washington. Font: Viquipèdia

Feminisme radical

Portada de l’obra Política Sexual de Kate Millet Font: Viquipèdia
Portada de l’obra Política Sexual de Kate Millet Font: Viquipèdia

El feminisme radical va desenvolupar-se entre als anys 1967 i 1975 i va desenvolupar la tesi d’“el personal és polític” que partia d’alguns plantejaments fets pel feminisme liberal en un context en què s’havia anat forjant un sistema cada vegada més classista, racista, imperialista i sexista, el que va ser caldo de cultiu per la renovació de les esquerres i diferents moviments socials contraculturals. D’aquesta manera, dones conscients de la seva situació opressiva es van organitzar de manera autònoma allunyant-se de les feministes liberals i van lluitar contra el liberalisme donant lloc al qual es coneix com a feminisme radical, que pretenia cercar els motius d’aquesta opressió des de l’arrel del problema. Les obres fonamentals sobre les quals se sustenta aquest corrent feminista són Política sexual de Kate Millet (1970) i La dialéctica de la sexualidad de Sulamit Firestone (1970) les quals són les primeres que fan la definició de conceptes com patriarcat, gènere i casta sexual com a eixos de la situació d’opressió de les dones. És per això que buscaven trencar amb el concepte tradicional de feminitat i mostrar la diversitat sexual.

Des de diferents col·lectius que abraçaven el feminisme radical es va gestar un nou activisme polític i social que va protagonitzar grans protestes públiques, amb actes de desobediència civil, com la crema de sostenidors, marxes nocturnes per reclamar llocs segurs de nit per les dones, el boicot al concurs de Miss Mundo de l’any 1970 i, entre d’altres, la creació de centres d’ajuda i de grups d’autoconsciència no mixtes per exposar les diferents experiències. Aquests grups van donar aportacions importants dins del moviment feminista i van permetre reinterpretar la vida de les dones a partir de la seva autoestima i la seva sexualitat. També els centres de dones maltractades van significar una nova forma política i organitzativa feminista. Des d’aquest corrent, també van fer campanyes contra el proxenetisme i la prostitució que explotava a les dones sexualment.

És en aquest context també on cal situar a Germaine Greer i la seva obra La mujer eunuco (1970), la qual reclamava la importància de la diferència entre els sexes i la importància de la dignificació dels valors femenins, ficant les bases del feminisme de la diferència que desenvoluparia en les seves obres posteriors. Germaine Greer desconstrueix les idees de feminitat que obliga a les dones a assumir un rol de submissió per complir amb les fantasies i desitjos sexuals dels homes i remarca la importància del dret a la sexualitat femenina.  Així, fa una crítica a la consideració de la dona únicament com un objecte de consum i com a nucli de l’estructura familiar amb la qual gasta tota la seva vitalitat. És per això que buscava despertar consciències femenines al voltant de la libido i del desig sexual, per aconseguir la seva emancipació i que la sexualitat femenina no estigui vinculada únicament a conceptes com maternitat, fidelitat i castedat, els quals justifiquen únicament la satisfacció masculina. «[La mujer eunuco] sostiene que una mujer tiene derecho a expresar su propia sexualidad; que no es lo mismo que el derecho a capitular a los avances masculinos. La mujer eunuco argumenta que rechazar la concepción de la libido femenina como meramente reactiva es esencial para la liberación femenina.» (GREER: 1970)

És a partir d’aquestes reflexions que Germaine Greer va esdevenir una de les feministes més destacades dels anys setanta i vuitanta i que donaria lloc a una nova perspectiva dins del moviment feminista.

Feminisme de la igualtat i de la diferència

Retrat de Carla Lonzi, destacada pensadora del feminisme de la diferència. Font: Viquipèdia
Retrat de Carla Lonzi, destacada pensadora del feminisme de la diferència. Font: Viquipèdia

Paral·lelament, i a partir d’algunes qüestions teòriques del feminisme radical, es fa una divisió entre el feminisme de la igualtat i el feminisme de la diferència. Pel que fa al feminisme de la igualtat, demanava millores socials que donessin pas a la igualtat efectiva entre ambdós sexes trencant amb la dicotomia masculinitat i feminitat com a meres construccions socials. Pel que fa al de la diferència, va desenvolupar-se a Amèrica del Nord, França i Itàlia, on es reivindicava el lesbianisme com a opció sexual per aconseguir l’alliberament de les dones, ja que plantejaven la igualtat entre la diversitat d’homes i dones però no la igualtat de les dones amb els homes, ja que això significaria assumir la idea del sistema heteropatriarcal. És per això que afirmaven la diferència de les dones per així poder construir una identitat pròpia des d’una perspectiva no heteropatriarcal. És a dir, defensaven la recerca de la llibertat a partir de la diferència entre sexes. Una de les exponents més conegudes és Carla Lonzi i la seva obra Escupamos sobre Hegel (1980).

Feminisme socialista

També a partir dels anys setanta, i des de la perspectiva de la teoria marxista, hi ha diferents pensadores com Sheyla Rowbotham, Zillah Esenstein i Roberta Hamilton, entre d’altres, que intenten fer una anàlisi on s’enforquillen capitalisme i patriarcat així com la dominació de classe amb la dominació sexual a través de la cerca de vincles entre les categories classe, gènere i raça.

Conclusions

Els diferents feminismes que es van desenvolupar entre els anys 60 i 70 van replantejar la idea que les dones s’havien de qüestionar les seves relacions socials, que les situava únicament en l’esfera privada, un replantejament que es va traduir en la reivindicació d’“el personal és polític”. Per tant, van subvertir la separació de l’espai públic i el privat, ja que aquest incidia en la llibertat sexual i en l’autonomia de les dones, en l’estructura de parella i familiar i es reflectia en les seves relacions socials. És per això que van anar sorgint noves corrents que buscaven trencar amb el concepte tradicional de feminitat defensant el dret a la sexualitat femenina i a la diversitat sexual. D’aquesta manera, van anar sorgint diferents feminismes que defensaven la creació d’una identitat pròpia en la diversitat sexual des d’una perspectiva no androcèntrica ni heteropatriarcal i que posaria les bases de les noves teories de la sexualitat que es desenvoluparien sobretot a partir dels anys 80.

Read More