Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

A més de quaranta anys de la mort del dictador Francisco Franco el 1975 i la ratificació de la Constitució espanyola del 1978, el període de la Transició Democràtica continua sent objecte de debat per bona part de la societat. El relat oficial de l’Estat burgès-democràtic sorgit de 1978, reproduït pels seus aparells ideològics, judicials, legislatius, mediàtics, acadèmics i culturals, assegura que la Transició fou un període pacífic, de consens i exemplar. Però els testimonis i les investigacions relatives a aquesta etapa de la nostra història recent posen en dubte tal relat.

La Transició espanyola compta amb 591 morts –només els que s’han pogut enregistrar–, milers de manifestacions amb càrregues policials, empresonaments, tortures, desaparicions, violacions del dret internacional que Espanya subscrivia formalment, persecucions i per sobre de tot això, el manteniment d’estructures dictatorials un cop mort el dictador.

Joan Carles de Borbó i Francisco Franco l’any 1975. Font: Wikimedia Commons

Tot i això, cal esmentar que la mort de Franco no va fer esclatar la violència de sobte, sinó que la dictadura franquista ja tenia un elevat component de conflicte actiu per dos factors fonamentals: el primer, el poder de les oligarquies i l’empresariat, propi dels Estats capitalistes, democràtics o no; el segon, la realitat dictatorial de l’Espanya franquista, que eixamplava els mecanismes repressius al seu abast. Aquest poder burgès es desplegava en el monopoli de la violència legal entre unes minories molt restringides que posseïen l’exèrcit, els cossos policials, el control judicial, penitenciari i legal; aquestes minories, al seu torn, tenien la capacitat per catalogar com violències il·lícites totes les respostes i resistències que s’enfrontaven a la dictadura, des dels moviments revolucionaris millor articulats en la clandestinitat fins a cada petit acte quotidià d’irreverència. A més a més, el fet dictatorial espanyol ampliava la dimensió de la violència, restringint fins a punts força accelerats els drets més fonamentals de la majoria treballadora i popular.

Malgrat aquesta violència procedent de les classes dominants, durant els anys seixanta es va produir una nova embranzida del moviment obrer, que es va reestructurar arreu l’Estat, sobretot entorn del Partit Comunista Espanyol (PCE) i les Comissions Obreres (CCOO), així com amb partits i organitzacions de l’esquerra revolucionària. Tanmateix, el moviment veïnal i l’estudiantil també s’hi reorganitzaren i presentarien llurs lluites durant el tardofranquisme, mentre que el feminisme o la qüestió nacional no irromprien amb força fins ben entrats els anys setanta.

Tant per tant, quin era el grau de conflictivitat política-social durant els primers instants de la Transició? A partir d’un estudi que vam realitzar quantitativament i qualitativa al periòdic La Vanguardia, s’ha pogut elaborar una base de dades que ens mostra un total de 1004 conflictes, només als Països Catalans i només durant els dos primers mesos de la Transició (és a dir, des del 20 de novembre del 1975, dia en què mor Franco, al 20 de gener del 1976). A partir d’aquestes xifres, hem de fer primer dues  matisacions:

  • El periòdic La Vanguardia Española té la seua seu central a Barcelona i el seu recull de notícies és majoritàriament corresponent a l’actual marc territorial de la Comunitat Autònoma de Catalunya, deixant en un segon plànol la resta de Països Catalans. Aquest fet sobredimensiona els fets ocorreguts a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i no ajuda a investigar la realitat conjunta dels Països Catalans.
  • La Vanguardia Española és un periòdic amb ideologia pròpia, enquadrada en els principis del règim, donant lloc a la manipulació permanent de la informació a fi de passar la censura i de reproduir uns valors fidels al franquisme. En aquest sentit, el periòdic faria un ús determinat dels esdeveniments, esbiaixant-los a parer seu.
Memorial a víctimes del franquisme al Camp de la Bota, Barcelona. Font: Flickr

A continuació, veiem una taula on es mostren els conflictes classificats per categories. En aquesta taula hi ha classificats 947 conflictes del total de 1.004. L’exclusió dels 57 conflictes restants respon a dos criteris: primerament, que eren tipologies molt minoritàries –menys de 10 conflictes per cada categoria– i, segonament, que es tractava de tipologies complexes, és a dir, que combinen dos, tres o quatre tipus de conflictes. Així, els conflictes que sí que mostra la taula són: Laboral (408), Veïnal (134), Amnistia (85), Amnistia i Laboral junts (77), Repressió (61), Repressió i Laboral junts (33), Nacional (30), Estudiantil (20) i Altres (99).

Els conflictes en xifres 20/11/75 – 20/01/76. Font: Mònica Chirivella

Així, veiem com la primera tipologia és la de conflictes laborals, amb 408 casos que sumen el 40,63% del total. Li segueix la veïnal, amb 134 casos i un 13,34%. En tercer lloc trobem els conflictes d’amnistia, amb 85 casos i un 8,46% del total acumulat. En quarta posició, veiem els conflictes relatius a l’amnistia barrejada amb l’àmbit laboral: 77 casos i el 7,66%. En cinquè lloc, la repressió acumula 61 casos  i el 6,07% del total. En sisè lloc, la mescla entre els conflictes laborals i la repressió confereix 33 fets, el 3,28%. A continuació, la qüestió nacional acumula 30 successos, el 2,98%. Per últim, l’àmbit estudiantil: 20 casos, l’1,99%.

Per tant, observem com la distància entre el nombre de conflictes laborals i la resta és força ampla, cosa que respon a un moviment obrer fort i estructurat malgrat les condicions repressives que es derivaven del règim franquista. Aquest moviment fou tan preeminent que alguns historiadors apunten que fou decisiu per descartar la continuïtat del règim franquista. Aquesta fortalesa respon a un alt nivell de politització de la classe treballadora, sobretot la industrial, que es veié espitjada a autoorganitzar-se sobretot a partir de la crisi econòmica de 1973. Aquesta crisi va precipitar la configuració d’un sindicalisme més combatiu i les mesures preses per la patronal foren contestades amb vagues i protestes que sovint foren reprimides per la policia. Alcoi, una de les ciutats industrials més mitigades per la crisi, havia viscut tres vagues generals només entre 1974 i 1975; altres sectors en creixement, com la banca i la sanitat, també es radicalitzarien. L’organització sindical també erapresent en àmbits tradicionals com l’estiba i la mecànica, amb els casos destacats de la Unió Naval de Llevant o els tallers de Bunyol.

La politització de les obreres respon no només a la tradicional lluita econòmica sindical, sinó a l’afegit de la lluita política dins les organitzacions de treballadores; és a dir, els reclams d’aquestes organitzacions no serien només per assolir millors condicions laborals, sinó que suposaven la materialització de l’enquadrament en projectes polítics concrets que comprenien diferents opcions, des de la revolució socialista fins a la reforma gradual democràtica. Un dels exemples més exponencials dels dos mesos en què se centra la investigació realitzada és el de la vaga de Laforsa (Cornellà de Llobregat); aquesta vaga va durar 103 dies, oposant-se a l’acomiadament d’uns quants obrers de la fàbrica i va ser capaç d’engegar altres vagues en solidaritat amb les treballadores de Cornellà, fent que centenars de sindicats i organitzacions se solidaritzaren.

Cartell proamnistia a Badalona. Font: Flickr

Pel que fa al moviment veïnal, cal destacar alguns elements força importants: l’articulació d’aquest es realitzà elementalment a partir del PCE i l’estratègia que va dissenyar mitjançant les dones obreres militants. El Movimiento Democrático de Mujeres, impulsat pels comunistes, apostaria, entre altres, per introduir quadres polítics femenins dins les associacions veïnals per agitar els barris obrers, així com les associacions de pares i mares d’alumnes per promoure la millora de les condicions de les escoles i la politització d’aquest entorn. En aquest sentit, el lideratge de les dones obreres en l’àmbit veïnal fou molt notori.

Tanmateix, el moviment veïnal, tot i els seus lligams amb el PCE i altres organitzacions d’esquerres, no deixà de tindre el seu propi ritme i alhora és categoritzat com un moviment de base que suposà una escola de militància per milions de persones. A mitjans de la dècada dels setanta, ja s’havia constituït com un potent moviment social, amb un matalàs d’experiències fort i variat. Amb una identitat i un univers cultural propi o particular, forjat a partir de la seua incisió en els conflictes de les barriades, no només de planificació urbana, també de caire més polític, com havia passat amb el moviment obrer.

El moviment veïnal es va implantar arreu del territori dels Països Catalans, si bé seria més prolífic als nuclis urbans i de major densitat demogràfica. Veiem com el 1979, les comarques de la CAC que més Associacions de Veïns tindrien eren Barcelonès amb 199, Baix Llobregat amb 77 i Vallès Occidental amb 71. La següent comarca principatina amb més AAVV seria el Gironès, amb 43.

Com dèiem, les reivindicacions veïnals no es limitaven només a la planificació urbana. Les AAVV van formar part de les lluites de defensa del territori, com ara al Saler de l’Horta; fent front als seguiments i la repressió de l’Estat franquista i postfranquista o sumant-se a les demandes d’amnistia. No obstant això, la lluita per millorar les condicions d’habitabilitat fou la més intensa i continuada d’aquest tipus d’agrupacions de base. Això no implica, en cap cas, que foren demandes despolititzades; ans al contrari, suposarien un fort bastió d’enfrontament cap als diferents espais en què es materialitzava el poder estatal, així com les oligarquies econòmiques.

L’interessant del moviment veïnal és que és un dels que sobreviu a la Transició, encara que com la resta, també experimentà una forta despolitització i atomització en els seus afers particulars. Tot i que minoritàriament, a l’igual que la majoria de l’activisme i de la militància en altres espais de lluita, el cas veïnal ha dinamitzat els barris dels Països Catalans fins l’actualitat, en què podem observar un reviscolament amb estructures i discursos prou similars als dels anys de la Transició.

Frederica Montseny fent un míting a Motnjuic. Font: Wikimedia Commons

Tot plegat, l’elevat nombre de conflictes que hem pogut enregistrar en un període de temps tan curt evidencia la insostenibilitat del discurs d’una transició pacífica. Per tant, les mesures de justícia transicional que es van aplicar d’acord amb aquestes premisses no s’adequaren a la realitat. Un exemple seria la llei d’Amnistia, la qual no només no ha passat desapercebuda dins l’Estat, sinó que el tractament del passat dictatorial i la gestió democràtica posterior han estat severament esmenades, fins i tot des d’organismes internacionals com les Nacions Unides.

Així doncs, ens cal remarcar que el subjecte polític que va plantar batalla a la dictadura fou la classe treballadora, no només en les seues organitzacions sindicals, sinó també als fronts veïnals, estudiantils, antirrepressius i feministes. Això es fa palès en què foren les barriades més humils les que concentraven un major nombre d’associacions veïnals; que l’entrada massiva a la universitat de joves de procedència obrera va revifar el moviment estudiantil; que les dones treballadores farien demandes concretes en clau de gènere com l’avortament o l’educació sexual adreçades a la seua classe; i que a causa de tot això, seria la treballadora la classe que omplia les cel·les i les portes de les presons.

Tot i això, la consolidació d’un petit nombre de sindicats cada cop més burocratitzats que passaren de la confrontació a la negociació, l’afiliació disminuiria notablement a mesura que avançava el procés democratitzador. Els pactes i els acords amb la patronal i la reducció de la participació directa dels treballadors erosionarien el moviment obrer als Països Catalans i també a la resta de l’Estat. Això tingué els seus efectes directes amb els altres fronts de lluita, que es desinflarien amb el decret general d’amnistia i altres consecucions molt parcials dels objectius que s’havien marcat a l’inici, deixant pas al pacte i la consolidació de les elits oligàrquiques que havien preexistit durant la dictadura.

Read More

Introducció i contextualització

En el present article tractarem de mostrar de manera sintètica quins foren els canvis econòmics més rellevants a l’illa de Cuba després del seu procés revolucionari. Aquest procés s’inicia el 1953 amb el Movimiento 26 de Julio (M-26-7), una revolta de caràcter militar encapçalada per Fidel Castro (1926-2016). Aquest moviment es definia com antiimperialista, nacionalista i demòcrata, i s’enfrontava a la dictadura presidida per Fulgencio Batista, la qual venceria el 31 de desembre de 1958. El primer de gener de 1959 es considera la data del triomf de la revolució cubana, amb la fugida del dictador i l’inici de l’establiment del govern revolucionari, encapçalat per Manuel Urrutia i José Miró.

Quan es defensava a si mateix durant l’acusació de traïció per la revolta militar de 1953, en el seu ja famosíssim discurs La historia me absolverá, Castro denunciava l’amuntegament de més de 400.000 famílies en el camp, així com que un 90% dels infants cubans no tenien accés a mesures bàsiques d’higiene, salut ni educació. Durant els anys cinquanta del segle passat, un 80% de les grans finques cubanes eren propietat nord-americana. Aquesta última dada ajuda a comprendre per què en els anys revolucionaris i els que vingueren després es continuava parlant d’antiimperialisme, ja que encara que Cuba fos un Estat independent des de 1898, mantenia lligams econòmics de sotmetiment amb els Estats Units d’Amèrica.

A continuació mostrarem, primerament, els canvis econòmics produïts a la Cuba revolucionària i, segonament, inclourà alguns dels debats produïts durant la dècada dels seixanta. Finalment, hi haurà unes breus conclusions respecte a tot plegat. Aquest ordre no és casual; creiem més il·lustratiu mostrar primerament els canvis i els seus efectes i després entrar en matèria teòrica, per poder entendre què és el que implicava el debat i els diferents posicionaments respecte del període de transició de l’economia capitalista a la socialista.

Els canvis econòmics fruits de la revolució

El 16 de febrer de 1959, Fidel Castro adquiria el càrrec de Primer Ministre i presentava el seu programa polític, que s’aniria desenvolupant durant els mesos subsegüents. Aquest programa tenia, entre altres, els següents punts:

  • Llei de rebaixa de lloguers fins al 50%.
  • Rebaixa del preu dels medicaments entre el 15 i el 20%.
  • Es decreta l’ús públic de totes les platges del país.
  • Creació de 10.000 noves aules i conversió de 69 casernes en escoles.
  • Extensió dels serveis de salut al camp i creació del Servei Mèdic Rural.
  • Salari mínim pels treballadors públics.
  • Prohibició del joc, la prostitució, el contraban i les drogues.
  • Lluita contra la discriminació racial i de les dones.
  • Pel que fa a la Reforma Agrària, s’expropiarien aquelles propietats superiors a 402 hectàrees, passant a ser propietat de l’Estat més del 40% de terres conreables.
Els comandants revolucionaris Raúl Castro, Antonio Núñez, Ernesto Guevara, Juan Almeida i Ramiro Valdés a l’Havana. Font: Infobae

Com ja hem comentat, la situació econòmica de Cuba mantenia unes relacions comercials caracteritzades per la carestia dels productes més bàsics, sense garantir educació ni sanitat a la major part de la població, subjugada en la pobresa. Pel Moviment 26-J, que a mesura que avançaven els mesos s’enquadrava més visualment dins dels paràmetres del marxisme-leninisme, l’educació de la població era fonamental pel canvi social cubà, sobretot entre els infants i el jovent.

La política econòmica dels anys 1959-60 vingué marcada per un paper crucial del govern. El 1960, Cuba va nacionalitzar companyies nord-americanes de petroli, sucre, telefònica i electrònica, així com la banca nacional i estrangera i unes quatre-centes empreses. Amb la Llei de Reforma Urbana, es construïren milers d’habitatges. L’abril de 1961, Cuba es proclamava oficialment com Estat socialista, però la transició cap aquest model econòmic només havia acabat de començar. El 1963 es realitzà la segona llei de Reforma Agrària, la qual expropiava la burgesia rural bona part de les seues propietats, però no la totalitat.

D’aquesta manera, el 1960, l’Estat comptava amb una elevada participació en els actius fixes de diferents àmbits econòmics: un 37% en agricultura, 85% en indústria, 80% en construcció, 92% en transport i un 50% en comerç a la menuda, mentre que ja controlava la totalitat dels serveis bancaris, del comerç exterior i del majorista. El 1961, la planificació es fonamentava en el primer pla fonamentat en la industrialització accelerada, amb prioritat de la demanda interna. A més a més, s’aplicà gradualment la diversificació agrícola, la redistribució dels ingressos i la reorientació de les relacions econòmiques internacionals, establint lligams sobretot amb la Unió Soviètica. El foment de les noves indústries i la incidència en el sector agropecuari pretenien disminuir les importacions i diversificar la producció interior a fi de pal·liar la dependència exterior.

Entre els anys 1961-63, fruit de la manca d’experiència i sobretot d’uns posicionaments comuns per part del govern cubà, s’hi donà un desbordament dels desequilibris macroeconòmics, produïts també per un context internacional advers –influenciat per la Guerra Freda, la caiguda del paradigma organitzatiu partit – sindicat – joventut, les transformacions del capitalisme postindustrial, etc.–, el bloqueig econòmic i la invasió de Playa Girón per part dels EUA. Si bé el 1960 hi havia un superàvit de 28 milions de pesos fruit de les nacionalitzacions i la redistribució dels ingressos, el 1963 s’havia generat un dèficit de 322 milions de pesos. Les exportacions havien caigut un 10.4% i les importacions havien augmentat un 49.5%. Entre els anys 1963-64 es donarien interessants debats respecte a com adequar l’època de transició del capitalisme al socialisme, però els comentarem més endavant; aquests debats es convertiren en urgents en aquest moment de dèficit.

El 1964, l’economia cubana troba un canvi transcendent: l’èmfasi en la substitució de les importacions és contraposat per un augment i diversificació de les exportacions en el marc de la divisió socialista del treball, fonamentada en la col·laboració fraternal i cooperativa entre estats socialistes a partir de les seues possibilitats (recursos) i capacitats (grau de desenvolupament del procés socialista cap al comunisme). Els objectius fonamentals de la divisió socialista del treball rauen a augmentar l’eficiència de la producció social, així com assolir ritmes alts de creixement de l’economia i el benestar dels treballadors dels estats socialistes, per tal de superar gradualment les diferències històriques entre els dits estats. En definitiva: crear les condicions materials necessàries perquè els estats socialistes puguen arribar al comunisme aproximadament al mateix temps, en el marc d’una sola etapa històrica. En aquest sentit, Cuba s’especialitza en níquel, cítrics i sucre –el qual vendria a un preu elevat a l’URSS–, mentre que es beneficiava del petroli a baix preu provinent del seu soci soviètic.

Entre el 1967-70 es visqué un agreujament en els mecanismes de direcció de l’economia per la desactivació parcial del càlcul econòmic i del SPF (Sistema Presupuestario de Finanzamiento). A més a més, s’havien suprimit els cobraments i pagaments entre empreses públiques i desestimat les relacions monetàries, extingint-se el Ministerio de Hacienda i restringint-se les funcions del Banco Nacional de Cuba com agent secundari en les transaccions econòmiques. A més a més, els mecanismes de regulació macroeconòmics s’havien afeblit perquè se substituí el Sistema Nacional de Contabilidad per un Sistema de Registro Económico improvisat, amb l’eliminació del pressupost estatal pel sistema de controls administratius directes. Aquests alts i baixos no s’han de llegir de manera aïllada: el món socialista havia d’afrontar els canvis econòmics globals, com ara la terciarització de l’economia a Occident i la consegüent deslocalització del món fabril cap al mal denominat “Tercer Món”; la fallida de la família patriarcal i amb aquesta, l’autonomia femenina respecte del lligam familiar; el seguit de provetes de laboratori que experimentarien els Estats de Benestar com a vies d’esgotament de l’anterior fase capitalista occidental; les dictadures militars que germinarien arreu d’Amèrica Llatina durant els anys seixanta, setanta i huitanta com a materialització de la Doctrina de Seguretat Nacional estatunidenca, etc. I ho haurien de fer sense experiència prèvia, i veiem com les apostes foren diverses arreu; mentre la República Popular Xinesa apostava per les reformes antimercat, l’URSS prenia mesures de liberalització que tampoc foren eficients per fer front el dur moment econòmic que s’hi vivia.

Guerrillers armats cubans. Font: Batallas Históricas.

Tot i aquestes crisis, el PIB cubà va créixer a un ritme anual del 4,2% entre els anys 1964-70, i entre 1969-70 exportaren 8,5 milions de tones de sucre. La millora substancial vindria en el quinquenni 1971-75: es crearen les condicions per l’aplicació posterior d’un sistema de direcció i planificació de l’economia renovat, que es recolzaria en l’autofinançament de les empreses públiques i en l’ús d’alguns mecanismes de mercat en l’assignació de recursos. Resultava compatible, doncs, amb l’ingrés de Cuba el 1972 en el Consejo de Ayuda Mútua Económica, un organisme d’origen soviètic creat a fi de gestionar les relacions econòmiques de cooperació entre els estats socialistes d’arreu.

Ja entre 1976-1985, es privilegia la indústria en el programa d’inversions públiques en un context general d’integració internacional amb la comunitat socialista i d’enfortiment dels controls macroeconòmics interns. Es va establir un marc institucional que afavorí substancialment el procés de reformes econòmiques. El febrer de 1976, es proclamà una nova Constitució que reestructuraria els Organismes de l’Administració Central de l’Estat, destacant en particular la creació del Comitè Estatal de Finances, pal·liant les absències produïdes en aquest àmbit els anys anteriors. El PIB cresqué en major mesura que en els anys anteriors, amb un ritme del 5,3% entre aquests anys, gràcies a l’augment de les capacitats d’importació dels països socialistes. Tot i afrontar greus problemes com la falta d’innovació i adequació a un món cada cop més globalitzat, aquest creixement es mantingué durant els anys. Veiem la següent taula:

La particularitat de la teoria i praxi cubanes

Com bé ha quedat palès en diversos estudis, els projectes socialistes amb aspiracions comunistes suposaven un veritable hàndicap per les potències capitalistes occidentals, que travessaven un període històric molt particular en el desenvolupament del capitalisme i la lluita de classes. Els projectes revolucionaris serien l’objectiu a fulminar per part de les potències capitalistes, sobretot pels Estats Units d’Amèrica. Hem de tindre en compte que els anys seixanta i setanta suposen l’assentament del nou món globalitzat que afrontava reptes d’una manera tan primerenca com ho feien els estats socialistes, amb el triomf de la nova societat de consum i el desmantellament gradual del moviment obrer als països occidentals. Mentre el sindicalisme s’afeblia arreu d’Europa –difuminant-se, al seu torn, en els anomenats Nous Moviments Socials– i les desigualtats s’hi agreujaven, els EUA intervindrien en múltiples països amb projectes revolucionaris o socialdemòcrates, afavorint l’establiment de dictadures militars a Xile, Argentina, o El Salvador, entre altres. Aquests projectes però necessitaven d’un gran debat intern, i al cas cubà s’emfatitzaren les reflexions entre els anys 1963-1964.

Segons Ernest Mandel, el debat se centra en quatre qüestions principals, dues d’ordre pràctic i dues d’ordre teòric. En el sentit pràctic, fa referència als problemes de política econòmica del govern revolucionari (com ara l’organització de les empreses industrials) i a la importància relativa dels estímuls materials (com ara, l’augment dels salaris i les primes) en la construcció del socialisme. En el sentit teòric, al paper exacte de la llei del valor en l’època de transició socialista i a la naturalesa estricta dels mitjans de producció estatitzats en eixa època.

Hi ha llavors una dialèctica ferma entre teoria i praxi revolucionàries i en el cas cubà hagueren d’aprendre a escollir les opcions més adients en cada cas. La pràctica doncs esdevenia l’expressió del coneixement adquirit, però aquest diàleg hauria d’afrontar els perills del pragmatisme i del dogmatisme. Una de les febleses que havia mostrat el període estalinià havia estat abolir l’autonomia relativa de la praxi respecte de la teoria sota el pretext de l’eficàcia i haver degradat la teoria al nivell del pragmatisme apologètic, traduïda en una enorme pèrdua d’eficàcia pràctica. Així, al cas cubà se li ha de reconèixer la cerca de conciliació entre l’autonomia relativa de la teoria i l’eficàcia de la pràctica immediata, amb sinceritat i seriositat en el debat.

Hi hagué, a més, dos imperatius: la voluntat de superar el maresme en què s’havia estancat la teoria econòmica del socialisme en època estaliniana i la necessitat de superar les formes de gestió de l’economia i els mètodes de planificació per adaptar-los a la realitat concreta que la Cuba socialista necessitava. En aquest àmbit, és de renom la capacitat de mantenir fidels les masses populars per l’obra revolucionària. La prioritat dels dirigents fou mantenir aquest suport actiu en tres aspectes fonamentals:

  • La mobilització de les masses per resoldre tasques concretes com l’alfabetització,
  • La tria de les masses dels quadres i membres del Partit i
  • Informar constantment les masses dels problemes que travessava la revolució, amb major o menor sinceritat.

Així i tot, la gestió de l’economia fou aliena a aquestes masses i això suposaria un problema. Pel que fa a aquest aspecte, l’autonomia financera de les empreses fou un altre punt clau del debat. Ernesto Che Guevara defensava el SPF (Sistema Presupuestario de Finanzamiento), un model d’indústria nacionalitzada a Cuba i organitzada en trusts, dividits segons branques. Aquests serien finançats pels pressupostos dissenyats des de l’Estat, i les seves finances controlades mitjançant els ministeris d’Indústria i el de Finances. Així, la banca desenvoluparia un paper secundari d’intermediària. Els arguments a favor d’aquesta opció foren el reduït nombre d’empreses i de quadres industrials i financers capacitats, així com la necessitat d’una economia més estricta dels recursos i del seu control.

En contraposició, hi era l’opció de Carlos Rodríguez, un Sistema d’Autonomia Financera de les Empreses que desembocava en el principi de rendibilitat individual d’aquestes. A favor hi eren els arguments de l’obligació que adquirien les empreses a ser rendibles, la necessitat de descentralització, l’eficàcia més gran i el perill de la burocratització.

El primer cas defensava l’ús d’estímuls morals i el segon, d’estímuls materials. És a dir, o bé s’empraria l’educació en valors revolucionaris o bé es mantindrien estratègies heretades del capitalisme, com els incentius individuals. Guanyaria l’opció guevarista, qui argumentava que els estímuls materials enfronten els treballadors i s’oposava a tota generalització abusiva dels materials per crear efectes disgregadors sobre la consciència de les masses, que corrien el risc de la corrupció i desmoralització.

Per últim, el comandant Mora apuntava, en referència a la naturalesa dels mitjans de producció, que aquests no eren mercaderies en el socialisme, però que s’havia de defensar l’autonomia de les empreses en transició, un element contradictori. Pel que fa a la llei del valor, Mora deia que en aquesta fase transicional, seguia reglant la producció sense ser l’únic element en fer-ho. La seua acció reguladora actuaria amb la llei del pla i mitjançant la seua intervenció.

Ací, Guevara, sostingut per Castro, respondria que les categories mercantils sobreviuen durant la transició en la mesura que el desenvolupament insuficient de les forces productives no pot encara satisfer les necessitats fonamentals dels productors. Aquesta supervivència no implicaria que fos la llei del valor qui reglés la producció, sinó que aquesta hauria d’estar reglada pel pla. El pla, així, havia d’emprar el càlcul en valor però la seua lògica estaria funcionalment en contra de la llei del valor.

Estudio, trabajo, fusil. Mural a l’Havana realitzat per la Unión de Jóvenes Comunistas. Font: Flickr

A tall de cloenda, apuntarem que el cas cubà suposa assumir les particularitats pròpies i la no assumpció tàcita del cas soviètic com a cànon, cosa que havia suposat veritables fracassos per les democràcies populars d’arreu. Suposa, per tant, l’obligació històrica d’un projecte revolucionari determinat d’analitzar la seua correlació de forces envers les herències del capitalisme i les persistències d’aquest a escala internacional. A més a més, mostra una gran coherència interna no només pel fet de deslligar-se tot el possible dels valors heretats del capitalisme i la societat de classes, sinó per la mateixa importància donada al debat i al cap i a la fi, a la dialèctica.També, del cas cubà aprenem que les bones intencions no són sempre suficients quan no es té la força necessària per fer front als contrincants geopolítics, en aquest cas, al gegant nord-americà. A això, cal afegir-hi la rigidesa del model cubà en referència al trencament amb l’antic món que hi romania, sobretot per la falta d’innovacions més urgents en matèria industrial i terciària; és a dir, en l’empoderament pels treballadors del desenvolupament econòmic necessari passa per no dependre de potències capitalistes o de socis massa allunyats geogràficament. Amb les seues grans mancances, l’aportació cubana més reeixida potser siga la rellevància conferida a l’hàbit d’analitzar, estudiar i debatre tant al sí orgànic del partit revolucionari com als consells populars (els Comitès de Defensa de la Revolució).

Read More

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.

SALVADOR ESPRIU

La dictadura franquista es va vertebrar al voltant dels interessos de la classe dominant. Ja el 14 d’abril del 1931, dia en què es proclamà la Segona República espanyola, els empresaris més poderosos de l’Estat es reuniren per decidir de quina manera podien acabar amb el jove projecte republicà, atès l’incipient programa reformista i progressista que preconitzava. Així doncs, no és d’estranyar que els principals beneficiats de la dictadura franquista fossin els poders fàctics tradicionals de l’estat espanyol, l’oligarquia terratinent i l’Església, als quals cal sumar-hi la burgesia.

El segell de la classe dominant durant la dictadura es feu palès en la reducció dels salaris; la creació de sindicats verticals; l’eliminació dels drets de vaga, associació i manifestació; la fixació de l’economia de guerra, que establia cartilles de racionament per a la població i va beneficiar a molts adeptes al règim, entre altres aspectes. Al mateix temps, però, també necessità cimentar-se en el nacionalcatolicisme, el supremacisme, el masclisme i, sobretot, en la unitat d’Espanya. Aquest darrer element va forjar-se extingint les manifestacions culturals dels pobles i nacions que componen l’Estat. El franquisme, d’aquesta manera, encetava un projecte nacionalitzador i uniformitzador en qüestions socials en el qual no es tolerava la diferència.

No obstant això, la implantació d’aquest projecte, especialment en les darreres dècades de dictadura, va topar-se amb diverses resistències. Una de les més significatives fou la que tractarem al llarg d’aquest article: la reconfiguració del catalanisme, un procés que s’inicià a la dècada dels seixanta i s’estengué fins als anys de la transició democràtica. Així i tot, cal tenir en compte que el principal múscul de l’antifranquisme foren, fonamentalment, les classes populars i treballadores.

El catalanisme durant el tardofranquisme

Joan Fuster després d’un atemptat a la seua biblioteca el 1981. Font: Visat.cat
Joan Fuster després d’un atemptat a la seua biblioteca el 1981. Font: Visat.cat

Als anys seixanta hi hagué una primera consolidació del catalanisme durant la dictadura. En 1962, la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster va marcar un precedent teòric important pel moviment catalanista arreu dels Països Catalans, encara que la majoria d’entitats demanaven la independència només per a Catalunya. Aquest era l’aposta del Front Nacional de Catalunya (FNC), una organització amb gran capacitat de mobilització als carrers que cercava la confrontació directa amb el règim i els seus aliats.

Sigui com sigui, la idea de catalanitat s’estenia pels territoris de parla catalana amb més o menys acceptació. Fuster, en Nosaltres, els valencians, apuntava: «Un País Valencià aïllat és una utopia i seria una traïció a la seva pròpia essència. Des de Salses a Guardamar, de Maó a Fraga, som un poble: un sol poble (…) Si el País Valencià -posem-nos en la perspectiva més localista- vol salvaguardar la seva personalitat ha de ser preservant-se fidel a la seva catalanitat bàsica.»

Fou en aquest període quan es produïren un seguit d’esdeveniments força significatius com ara el cas Galinsoga (1959), els fets del Palau de la Música (1960), la Caputxinada (1966) i la Taula Rodona (1966-1973), uns fets que esdevindrien símbols pels anys següents i que estarien protagonitzats, fonamentalment, per estudiants universitaris. També nasqué Òmnium Cultural (1961), que amb el suport econòmic de la petita i mitjana burgesia oferia cursos de català. Fou, també, als seixanta quan sorgí la Nova Cançó, un fort embat des del món cultural que reeixiria no només en els territoris de parla catalana, sinó per tota Espanya. Aquesta manifestació musical feu que la poesia més polititzada s’obrís cap al públic d’àmbits populars, permetent que talents com els de Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés i tants altres fossin arreplegats per generacions més joves per mitjà de les veus de Raimon, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i tants altres.

Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet al teatre Olympia de París. Font: mariadelmarbonet.com
Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet al teatre Olympia de París. Font: mariadelmarbonet.com

En 1963 consten peticions per aconseguir l’ensenyament del català a les escoles i perquè s’emprés als mitjans de comunicació. Es farien les primeres traduccions i centres d’ensenyament de la llengua que serien contestats pel règim amb la censura, multes i detencions. Veiem llavors com sí existí un reviscolament, amb la repressió des de dalt i la immigració des de baix. El conflicte amb la catalanitat es tracta d’un continu: l’Estat espanyol li donava un caire polític a la cultura catalana, reprimint-la; el poble reaccionava a aquesta repressió, i així la cultura obtenia un veritable caire polític que tornava a ser perseguit. La qüestió és que a diferència del cas basc, on l’etnicitat des de la dreta i la lluita armada des de l’esquerra han tingut un paper molt reeixit, a Catalunya comptaven amb una base cultural i literària forta, que permetia resistir les polítiques d’assimilació estatals sense recórrer a un ús majoritari de l’essencialisme i descartava la lluita armada.

Cal deixar constància que si aquests esdeveniments i iniciatives estan directament vinculats amb el creixement del catalanisme, aquest no ha sigut un moviment completament independentista. La independència ha estat una de les opcions del catalanisme, minoritària fins els anys 90. La defensa de la llengua i cultura pròpies i de majors quotes d’autogovern no impliquen necessàriament un projecte de ruptura amb l’Estat espanyol. Així i tot, si que nasqueren algunes projectes independentistes que apostaven per un trencament clar amb la dictadura.

En 1968, un grup de militants del FNC de tall marxista s’escindiren i fundaren el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), d’inspiració leninista, mentre que el FNC s’identificaria més amb el laborisme de James MacDonald. El PSAN no només acceptaria els PP.CC. com a marc nacional teòric sinó també com a marc d’actuació. Apuntaven el desbordament del «nacionalisme burgès» i el descobriment per part del proletariat de la seua «missió nacional». Trobarien per tant l’expansió com a eix fonamental d’apropament i conscienciació de la classe treballadora, obrint molts fronts sectorials: ensenyament, sanitat, associacionisme veïnal, CC.OO. i altres, a fi d’esdevenir populars, amples i participatius. El novembre de 1971 es creà l’Assemblea de Catalunya, on tant el FNC com el PSAN participarien, amb major o menor grau d’acceptació.

Declaració conjunta d’ETA, PSAN(P) i UPG d’adhesió a la Carta de Brest. Font: llibertat.cat
Declaració conjunta d’ETA, PSAN(P) i UPG d’adhesió a la Carta de Brest. Font: llibertat.cat

El PSAN també trobaria escissions i es dividiria en dos: primerament, el sector dissident s’anomenaria PSAN-Provisional; Carles Castellanos s’interessa per l’aprofundiment teòric i escriu els documents Les tasques de la Revolució Socialista (maig 1974), Aproximació a la història dels Països Catalans (gener 1975) i Cap a l’alternativa democràtica (març 1975), entre d’altres. Destaquen per les seues relacions amb moviments nacionalistes radicals d’altres nacions, com l’UPG, ETA i altres organitzacions no peninsulars, com consta en la Carta de Brest. Segonament, el sector oficial del PSAN tindria fronts sectorials de lluita i contacte amb la Nova Germania, un grup de valencians propers al Frente Revolucionario Antifascista y Patriota encapçalats per Josep Guia i Francesc Candela. Aconseguirien així eixamplar la militància al País Valencià. D’aquest entorn destaca la detenció dels «10 d’Alaquàs», entre els quals estava Josep Guia, el 9 d’agost de 1975.

Hi hagué altres vies clandestines, com EPOCA (Exèrcit Popular Català), que fou una organització independentista de caràcter militar que es gestà a partir dels seixanta i que desaparegué a finals dels vuitanta. Altre exemple és el Front d’Alliberament de Catalunya, una organització armada provinent de les Joventuts d’Estat Català i del Consell Nacional Català. En 1973, evolucionaren cap al marxisme-leninisme. És més conegut el cas de Terra Lliure (1978), organització semblant que es dissol de manera definitiva en 1995 per, segons apuntaven en el seu butlletí Alerta, «l’esgotament de la propaganda armada» i «l’esgotament dels recursos humans».

Hi hagué tres factors molt influents en la represa del catalanisme als anys 70: per una banda, la influència dels processos d’alliberament nacional de l’anomenat Tercer Món; per altra, el desenvolupament desigual i la uniformització capitalistes i, finalment, el Maig del 68. Tot i això, la mort de Franco i la construcció de la democràcia burgesa a l’Estat espanyol ampliarien les possibilitats del catalanisme i, per tant, no seria únicament aquell de tall marxista i combatiu el que ara prendria els carrers. Les possibilitats que oferia el parlamentarisme exclourien a aquells grups més combatius i donarien la benvinguda a aquell catalanisme dretà i d’ordre que havia estat exiliat, amb les figures de Tarradellas i Jordi Pujol com a preeminents en els primers anys de democràcia. Les lluites pel reconeixement de la identitat catalana es veurien en múltiples moviments, com per exemple en el cas del feminisme: en diversos actes i manifestacions feministes dels anys 70, les dones d’arreu els PP.CC. també exigien el cessament immediat de la censura, la lliure circulació de publicacions i el dret a parlar català en esdeveniments com les Jornades de la Dona, celebrades a Barcelona i València els anys 1976 i 1977. El catalanisme es convertia en una qüestió transversal.

La transició i la reconfiguració del catalanisme

I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
MIQUEL MARTÍ I POL

Actualment, parlar de Països Catalans vol dir fer-ho majoritàriament en clau independentista. Però en els anys 1975-1980 no entrava en contradicció amb propostes federalistes, confederalistes o autonomistes que pretenien algun tipus de coordinació amb aquells països de llengua i cultura agermanades. La diferència raïa en definir les identitats de cada territori i en el grau d’acceptació del fet dels Països Catalans. En 1977, deia Josep Ferrer (militant del PSAN) que la societat catalana -els Països Catalans- ha tingut una dinàmica «pròpia i diferenciada, en total sintonia amb el desenvolupament de la societat europea occidental» malgrat mancar-li el poder polític, l’administració dels recursos propis i l’organització de la seua vida cultural.

Concretament a Catalunya, hi trobem un objectiu més clar i de més llarga tradició: imaginar una nació catalana que havia d’encaixar en una Espanya on Castella no fos el centre, ni l’enemic. Per tant, mentre els independentistes no pretenien encaixar en cap Espanya, bona part del catalanisme sí aspirava a reformar-la. A més a més, i en referència als Països Catalans, el nacionalisme català els considerà com quelcom complementari al vertader subjecte polític nacional -Catalunya-, més perjudicial que beneficiós en moltes ocasions.

El pujolisme, (més proper a les idees d’un Vicens Vives en Notícia de Catalunya que a les de Joan Fuster en Nosaltres, els valencians) mantingué la idea de crear una burgesia catalana capaç de modernitzar Espanya per bandera, establint fermes distàncies amb el projecte pancatalanista. D’aquesta manera, la idea de catalanitat seria dirigida fonamentalment al Principat pel pragmatisme pujolista, tot i que la dreta espanyolista també jugà el seu paper en la regionalització dels territoris de parla catalana; no és aquest el nostre objecte d’estudi però la coalició de les burgesies per dinamitar el projecte dels Països Catalans ens deixa veure, de nou, els interessos de classe que travessen la qüestió nacional.

Val a dir, també, que la perspectiva i consciència de classe travessaren totes les demandes vinculades a la reivindicació de la cultura catalana –i l’autodeterminació–. Per ficar un exemple, mentre la petita i mitjana burgesia es mobilitzarien per la normalització del català o per l’autogovern, la classe treballadora dels Països Catalans havia de reclamar que es construïren centres escolars, de salut i socials a les seues barriades i viles per millorar les seues condicions materials. I incloïa, en aquestes demandes, una evident perspectiva nacional. Aquest assumpte el podria sintetitzar molt millor l’Ovidi amb la seua famosa frase: «Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.»

Miquel Caminal apunta que entre 1970 i 1980, les fases de la política d’unitat foren tres: l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya (CFPC) i la Generalitat provisional encapçalada per Tarradellas. Si el PSUC havia sigut el partit antifranquista de referència, la mort del dictador suposava possibilitats reals i, amb aquestes, la divisió del moviment d’oposició democràtica que aquest havia dirigit. El nou panorama enfortí els partits polítics en detriment dels moviments socials i mostraria, ja als inicis, desunió.

Míting pro-amnistia de l’Assemblea de Catalunya. Font: Flickr
Míting pro-amnistia de l’Assemblea de Catalunya. Font: Flickr

L’Assemblea simbolitzava la ruptura, la mobilització contra el franquisme i el predomini de les forces sindicals i polítiques esquerranes. El Consell suposaria una reacció cap a la moderació, el centrisme i els interessos de Jordi Pujol. El Consell el formaren el Partit Carlí de Catalunya, ERC, PSUC, Convergència Democràtica de Catalunya, Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, PSAN, FNC, Esquerra Democràtica de Catalunya, Partit Popular de Catalunya, Convergència Socialista de Catalunya i la Unió Democràtica de Catalunya.  La «qüestió catalana» era indiscutiblement un dels aspectes clau de la transició, i la resposta que se li donés determinaria l’estructuració del conjunt de l’Estat.

Les primeres eleccions del 15 de juny de 1977 donaren la victòria a Catalunya a l’Entesa dels Catalans, la coalició formada per PSC, PSUC, la federació catalana del PSOE i ERC. L’Entesa veia necessari abordar conjuntament tant la Constitució com l’Estatut, apuntant que no podria haver-hi Constitució ni vida democràtica a Espanya sense un reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i les altres nacionalitats històriques. Seria la pròpia Constitució amb el seu article 145 la que prohibiria la federació entre comunitats autònomes, posant així fi al projecte polític dels Països Catalans, que seria deixat a banda pels partits polítics però mai oblidat per alguns moviments socials.

La unitat esquerrana es viu eclipsada per un Tarradellas que, seguint l’argument de Miquel Caminal, fou un instrument d’Adolfo Suárez per redreçar la política catalana cap a la moderació. El tarradellisme, pragmàtic, particularista i orfe de base teòrica, sorprendria per les seues múltiples simpaties a diferents partits espanyols i catalans.

D’aquesta manera, la política de consens hauria reemplaçat la política d’unitat d’oposició democràtica. Açò, segurament, respon al fet que s’inclouen al parlamentarisme forces polítiques que no eren contràries al franquisme i que fins i tot eren hereves d’aquest, com ara Alianza Popular. També, a les diferències en el grau de ruptura amb el capitalisme que proposaven les diverses forces d’oposició democràtica. Aquest consens conduiria a cedir en moltes ocasions, com ho veiem en els plànols de finançament, seguretat o ordenació territorial, així com a la marginació i persecució de les opcions polítiques marxistes incloses dins del catalanisme polític.

Mentrestant, l’independentisme de tall marxista-leninista viuria, junt amb altres matrius ideològiques contràries al capitalisme, les conseqüències més immediates de la transició. Gustau Muñoz, militant independentista i comunista del PCE (internacional) seria assassinat per la policia nacional l’11 de setembre del 1978 als seus 16 anys. La violència de l’extrema dreta s’organitzaria de manera paraestatal, sobretot al País Valencià, donant lloc a la coneguda Batalla de València. Aquesta etapa de la nostra història, la de la transició, ha deixat moltes portes obertes a la investigació historiogràfica i sovint genera uns fils que s’allargassen fins els nostres dies. El trauma, les pors, les esperances i els projectes. Tot plegat, història viva de casa nostra.

Read More