Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Introducció

Fa ben poc anunciava el govern israelià amb triomfalisme la firma de l’acord Abraham amb els Emirats Àrabs Units (EAU), una coalició de petits estats del Golf Pèrsic mundialment coneguts per les seves rendes petrolieres i el seu tren de vida luxós. Aquest apropava Israel, el paria del Llevant Mediterrani i primera potencia militar d’aquest, al tan desitjat reconeixement diplomàtic per part dels seus veïns àrabs: els primers a fer-ho havien estat els egipcis (1977) i després els jordans (1994).

Aquesta firma va en paral·lel amb uns altres assumptes que també seran tractats en el present article, el més cridaner dels quals és la visita del president de França, Emmanuel Macron, a un Líban devastat per la misteriosa explosió del port de Beirut i les manifestacions al país, assumint el paper de salvador. Una agosarada maniobra política que enllaça amb el debat sobre els drets de la població palestina i el rol de l’Iran a la regió. En resum, per una banda tenim Donald Trump, Israel i els EAU, i per l’altra a França, Iran i determinats sectors polítics de Palestina i el Líban; un nou repartiment de l’Orient Mitjà està en joc.

El segle XX

Fa  exactament cent anys el Llevant Mediterrani fou ocupat per dues potències europees en una última expansió colonial: França i el Regne Unit. Mentre la pàtria de Macron establia el seu domini al nord (actual Líban i Síria), el govern britànic ho feia al sud (Palestina, Israel i Jordània). Els dos imperis, per pressió internacional, havien condicionat la seva presència a la regió a la idea que formarien a les elits locals perquè poguessin ser algun dia independents. Malauradament van fer el possible perquè la seva autoritat semblés indispensable: els britànics facilitaren en molts casos l’emigració de jueus a territori palestí i els enfrontaren amb la població àrab local; per la seva banda França va dissenyar al Líban un complex sistema polític supeditat a les divuit confessions religioses del territori (cosa que creava i crearia conflictes entre les diferents branques del cristianisme i l’Islam de la zona).

Forces de reconeixement israelianes durant la Guerra dels Sis Dies. Font: Wikimedia Commons

L’enorme pressió que va suposar l’Alemanya nazi féu que França i el Regne Unit acceptessin fixar una data per a la descolonització, en unes condicions que farien els nous països dependents de les antigues metròpolis. El pròsper i multinacional port de Beirut fou designat com a capital del petit Estat del Líban, la qual cosa l’aïllava del rellevant mercat interior sirià; per la seva banda els territoris palestins de majoria jueva foren reivindicats com a part del futur Estat israelià. Aquesta decisió britànica avalada per les Nacions Unides fou molt mal rebuda pels veïns àrabs, que hi veieren un residu de l’imperialisme anglès, especialment el govern de Jordània que aspirava a dominar bona part del territori palestí.

A la guerra de 1948-1949, l’exèrcit jordà aliat amb la resta de veïns àrabs atacà la part jueva de Jerusalem, però els oficials britànics que encara integraven l’exèrcit de Jordània es negaren a donar el cop de gràcia sobre les posicions israelianes i aquests pogueren prendre la iniciativa. Al final del conflicte bona part de la població palestina ubicada al territori que corresponia a l’Estat d’Israel fou obligada a marxar, dirigint-se la majoria a superpoblats camps de refugiats a Jordània o al Líban, on l’equilibri de poders religiós es veié greument alterat per la seva vinguda.

Aleshores es donà una situació particular a la regió: per una banda l’existència de l’Estat d’Israel boicotejava l’estabilitat de qualsevol projecte polític panàrab que pretengués trencar amb les fronteres imposades per Europa (Egipte i Síria foren els que estigueren més a prop de fer-ho), per l’altra la desgràcia del poble palestí proporcionà als governs àrabs de la regió un bon argument per a desviar l’atenció dels seus problemes interns. Però Israel no estava disposat a desaparèixer del mapa: aconseguí establir una estreta relació amb els EUA i derrotà els veïns àrabs a la Guerra dels Sis Dies (1967) i la del Yom Kippur (1973). Després d’aquesta el govern egipci féu un gir copernicà en la seva estratègia geopolítica i reconegué l’Estat d’Israel, posant la població palestina de Gaza en una situació delicada.

Paral·lelament a les guerres del Llevant Mediterrani, al Golf Pèrsic, set emirats que estaven sota la protecció britànica aconseguiren el 1971 la independència, i donat que no tenien un exèrcit prou poderós per a protegir les seves recentment descobertes reserves petrolieres, s’afanyaren a buscar la protecció dels EUA. Un dels veïns que els hi feia més por era l’Iran, el qual tenia reivindicacions històriques sobre el seu territori i disputes sobre algunes illes amb un dels petits emirats. Per satisfer la seva població i no buscar-se problemes amb els veïns (com ho havia fet Egipte) els Emirats Àrabs Units no mantenien relacions diplomàtiques oficials amb Israel, però d’amagat col·laboraren cada vegada més amb aquests.

Aleshores els palestins no passaven pel seu millor moment: bona part de la seva militància s’havia agrupat sota l’Organització per l’Alliberament de Palestina (l’OAP, d’esquerres i secular) i combatia activament els interessos israelians; però malauradament havien estat expulsats de Jordània quan el govern de l’Estat entengué que no els podia seguir controlant i no comptaven amb cap patrocinador fiable de la seva causa. Al Líban, on vivien uns 400.000 refugiats, esclatà el 1975 una cruenta i llarga guerra civil que canviaria el país per sempre. L’OAP necessitava el santuari del sud del Líban per a continuar la lluita contra el govern de Tel Aviv, especialment ara que havien perdut les seves bases a Jordània; per aquest motiu Israel cercà una aliança amb una de les faccions de la guerra civil (les FL cristianes) i el 1982 envaí el Líban. El tsahal (exèrcit israelià) patí un fort desgast, així com l’OAP, la qual perdé molta influència al sud del Líban, essent reemplaçada a la zona pel grup xiïta libanès Hesbol·là (fundat el 1985).

El segle XXI

La situació política a la regió donà una nova volta començaments del segle: arran de la mort del líder de l’OAP, Iasser Arafat, el poder polític palestí es dividí entre dos partits majoritaris (un dels quals dominava Gaza i l’altra Cisjordània) i perjudicà la seva capacitat de negociació amb l’Estat d’Israel; a més, el col·lapse de l’Estat iraquià el 2003 ajudà a l’Iran a convertir-se en un actor polític de primer nivell al Llevant Mediterrani, xocant els seus interessos amb el govern de Tel Aviv. Grups palestins com Hamas, o libanesos, com Hesbol·là, veieren en la teocràcia iraniana un aliat prou fort per a contrarestar l’hegemonia d’Israel, mentre els petits emirats del Golf Pèrsic acostaren posicions amb Tel Aviv per a protegir la seva independència. L’any 2006 es produí el primer xoc entre les dues faccions quan el tsahal intervingué al Líban per a destruir Hesbol·là, un grup que tot i tenir molt mala premsa a Occident resultava fonamental per a mantenir la pau al país.

La mort de Iasser Arafat va dividir el poder polític palestí en dos fronts majoritaris. Font: Wikimedia Commons

La guerra civil de Síria (iniciada l’any 2011) i l’elecció de Donald Trump a la presidència dels EUA han resultat d’una gran utilitat als objectius més expansionistes d’Israel, donat que l’Iran i el seu aliat Hesbol·là s’han desgastat, i a què estan ben a prop d’imposar als grups palestins la pau en condicions draconianes. L’explosió del port de Beirut, que alguns analistes identificaren amb els serveis secrets israelians, és un bon exemple de la dèbil posició de la República Islàmica d’Iran, la qual acceptà sense cap dubte la teoria de l’accident per a no veure’s arrossegada a una guerra que difícilment podria guanyar. Per aquesta raó és tan important l’acord Israel-EAU i la intervenció de Macron al Líban.

Analitzant l’acord Abraham amb el qual començarem l’article, veiem que ha sorgit dels equips diplomàtics de Donald Trump, l’israelià Benjamín Netanyahu i l’emiratí Muhammad bin Zayed, sense la participació de cap parlament. També cal tenir present que la presència dels EUA a la regió (tal com l’entenem) té els dies comptats, i que per a països petits com els Emirats Àrabs Units és indispensable trobar una potència militar que el protegeixi dels seus veïns. De cara als seus súbdits Muhammad bin Zayed pot explicar que l’acord suposa una treva per al poble palestí, ja que Israel acceptava paralitzar les activitats colonitzadores, en la pràctica les famílies reials emiratis han oficialitzat una aliança en contra d’Iran i per a controlar l’estratègic mar roig al Iemen (país on hi intervé militarment des del 2015). Per a Israel, l’acord serveix per tranquil·litzar una part de la seva opinió pública oposada a la bel·ligerància de Netanyahu,  establir bases militars en territori des del qual podrà colpejar l’Iran i qualsevol altre país que s’hi enfronti, així com accés al petroli emiratí (tenen un 6% de les reserves mundials) i convertir-se en el seu proveïdor d’armes.

Sorprenentment els esdeveniments del Líban ofereixen un raig de llum a la desolada coalició liderada per l’Iran, país que ha vist reduïdes les seves exportacions a mínims històrics des de l’establiment d’un rigorós setge econòmic per part de Donald Trump. Les ferides de la guerra civil (1975-1990) i el fet que un dels grups polítics més influents (Hesbol·là) estigués permanentment enfrontat amb Israel, complicava el taulell polític del Líban, el qual s’agreujà dràsticament el 2019 i 2020 quan els préstecs econòmics foren bloquejats: el resultat fou un pols de la població en contra de la corrupció del govern (el qual recordem, s’estructura seguint criteris d’equilibri religiós). Pocs dies després de l’explosió de Beirut es presentà el president de França, Emmanuel Macron, exigí a les autoritats locals la formació d’un nou govern que implementés reformes en el sector elèctric i bancari (afavorint presumiblement les empreses franceses) i a canvi es comprometé a fer arribar els préstecs econòmics.

Els libanesos s’afanyaren a complaure Macron amb la formació d’un nou govern presidit per Mustafà Adib, inclòs el xiïta Hesbol·là, i el préstec que l’FMI (Fons Monetari Internacional) havia bloquejat tirà endavant. Aquesta acció no només beneficiarà França en els sectors ja esmentats: a mitjà termini també li proporcionarà un país on vendre armes, establir-hi una base militar (com en els vells temps) i accedir als hidrocarburs del Llevant Mediterrani, pels quals hi ha un litigi obert entre Israel i el Líban. A canvi els libanesos, independentment de les sigles polítiques, poden haver-se assegurat que el tsahal no tornarà a atacar el sud del país per a lluitar contra Hesbol·là; un escenari que seria també esgarrifant per als interessos de França.

Tal com hem pogut observar, en l’actual escenari el destí dels libanesos no és l´únic que està en joc. L’any 2015 els EUA i la Unió Europea signaren amb l’Iran un acord pel qual la teocràcia abandonava el projecte atòmic a canvi d’un aixecament de les sancions; França fou una de les principals interessades en l’acord, i quan els EUA es retiraren unilateralment, les seves empreses perderen molts diners. En certa manera aquest moviment de Macron, que blinda Hesbol·là i protegeix indirectament a l’Iran, és una venjança en contra de Donald Trump. França no pot admetre que Israel i els EUA dictin les regles a l’Orient Mitjà i no els hi deixin res.

Trobada de Donald Trump i Benjamin Netanyahu, en un viatge que el primer va fer a Israel. Font: Flickr – Israel Ministry of Foreign Afers

Conclusions

La supremacia mundial ja no es dirimeix a l’Àsia Occidental sinó al Pacífic, per la qual cosa, països com França, Rússia o la Xina tenen l’oportunitat d’intervenir a la zona, bescanviant amb les potències regionals suport militar a canvi d’hidrocarburs. Amb Donald Trump Israel ha tingut l’oportunitat de tancar a la seva manera el conflicte amb Palestina, guanyar valuosos aliats com els Emirats Àrabs Units en la seva lluita contra Iran, i a més destruir la xarxa de suport d’aquests al Llevant Mediterrani. Per la seva banda l’Iran, que confia en un canvi a la presidència dels EUA, ha reduït les tensions amb Turquia i l’Aràbia Saudita (uns altres competidors regionals) i gràcies a Macron pot haver salvat el seu “comodí Libanès” i endarrerit una nova guerra a l’Orient Mitjà.

Read More

L’assassinat de Qasem Soleimani, mà dreta del líder iranià Khamenei, només el podem entendre si tenim en compte els següents factors: les relacions diplomàtiques entre els EUA i la república islàmica de l’Iran, la posició sobirana de l’Iraq, i finalment el rol del Sepah, branca de l’exèrcit a la qual pertanyia Soleimani, en el si del règim iranià. Haurem de remuntar-nos a l’any 1979, quan es produeix la revolució que portà al poder de l’antiga Pèrsia el clergat: tot i que el xa havia fugit del país, l’exèrcit regular, que havia participat en la repressió contra els manifestants, seguia tenint un gran pes i la seva fidelitat al nou règim era molt discutible, així que es creà el Sepah com un contrapoder militar Els EUA, que s’havien recolzat en el xa per a controlar Orient Mitjà, sobtadament es trobaren en una posició incòmode doncs l’Iraq, el poder alternatiu a la regió, era hostil a Israel i havia estat armat pels mateixos soviètics; quan el president iraquià, aprofitant el caos polític a l’Iran revolucionari, l’hi declarà la guerra, els EUA assumiren a la pràctica una posició neutral en el conflicte.

Fins al 2003 la possibilitat d’una harmonització de l’Iran amb els EUA semblava possible, tot i les contínues sortides de to entre les dues parts (fins i tot la inclusió del país en l’Eix del Mal de George Bush es podia passar per alt), la invasió de l’Iraq per part dels EUA capgirà el taulell polític de la regió: de sobre l’Iran es convertia en l’amenaça més gran d’Israel (donada la seva aliança amb el moviment Hamàs de Palestina i Hezbollah del Líban) i de l’Aràbia Saudita (amb la qual competia per l’hegemonia). Davant l’amenaça de Washington i els seus aliats (recordem que ara hi havia soldats dels EUA a banda i banda de l’Iran), el règim de Teheran experimentà una reformació conservadora de la mà del president Ahmadinejad (2005-2013) i sobretot del Sepah, fins ara en igualtat de condicions amb l’exèrcit regular, ara el seu pressupost havia augmentat per a poder intervenir als països veïns i boicotejar els EUA, i començava a ficar mà en els grans negocis del seu país (com el petroli), esdevenint un Estat dins l’Estat.

Bandera oficial del Sepah, la Guàrdia Revolucionària Iraniana. Font: Wikimedia Commons

L’any de les Primaveres Àrabs (2011) coincidí amb l’ascens de Soleimani a la posició de general de la força Qods (Jerusalem), una organització d’elit dins el Sepah responsable de la seguretat del líder Suprem Khamenei: els efectius d’aquesta es mantenen en gran secret però és prou conegut que els seus medis armamentístics són força més moderns que els de la resta de l’exèrcit, i les seves accions van més enllà de les fronteres del país. Fruit de la guerra sectària a l’Iraq durant l’ocupació dels EUA, Soleimani i la força Qods establiren contactes privilegiats amb l’UMP (grup paramilitar xiïta), al qual prestaren un indispensable suport i aconseguiren així influencia a l’Iraq, la qual no feu sinó augmentar amb la retirada gradual de tropes dels EUA.

Paral·lelament a l’increment intervencionista del Sepah als països aliats de l’Iran (Líban, Síria i l’Iraq), un règim iranià en hores baixes, especialment arran que el president reformista Rohani fos menyspreat pels governs occidentals als quals apel·lava, trobà en la figura de Soleimani a un nou referent social: de conviccions religioses, carismàtic, trempat i sobretot heroic, doncs la seva victòria sobre el DAESH a la ciutat iraquiana de Tikrit (2015) alleujà una població iraniana que es veia sota la imminent invasió de l’autodenominat Estat Islàmic. La seva imatge es tornà icònica, apareixent fins i tot al costat de la del líder Khamenei, havent-hi no pocs iranians que odiaven el govern però s’estimaven Soleimani (ni més ni menys que el «guardaespatlles» del líder suprem).

Soleimani, essent condecorat per Alí Khamenei. Font: ús públic http://farsi.khamenei.ir/photo-album?id=41944#i

L’elecció de Trump ja fa quasi quatre anys no ha fet sinó reforçar el poder del Sepah dins l’Iran, tot i que en el pols continu entre les dues parts l’economia del país ha patit un greu sotrac que ha compromès, d’una altra banda, els esforços internacionals d’aquest grup. Els acords nuclears que Obama finalment havia signat amb el reformista Rohani reconeixien el rol de l’Iran a la regió (no pas la seva hegemonia) en un moment que els EUA hi buscaven una menor implicació; Trump compartia aquest interès, però volgué fer un darrer favor als seus aliats d’Aràbia Saudita i l’Israel, inevitables contrincants de l’Iran en la lluita pel poder, així que trencà unilateralment l’acord i pressionà el país per a signar un de nou, més semblant a una capitulació. Arran d’això i de l’aposta del líder Khamenei per resistir les imposicions de Trump, el prestigi del president Rohani quedà definitivament tocat.

L’estratègia «madman» que empra Trump, com feu Nixon al Vietnam, busca la inseguretat de l’adversari mitjançant preses de decisió aparentment arbitraries; l’establishment de la república islàmica però, en aquests anys no ha cedit a la creixent pressió econòmica, cada vegada aplicada sobre més sectors de l’Iran. Quan va quedar clar que el Sepah no marxaria d’Iraq, violents atemptats a diferents parts del país ensenyaren que aquests no eren tan poderosos, uns mesos més tard les sancions colpejaren directament les finances del Sepah (bona part d’aquestes derivades del petroli), el qual fou titllat de grup terrorista per a poder legitimar els atacs dels EUA en contra seu.

D’esquerra a dreta: Abdel Fattah el-Sisi (president d’Egipte), el rei Salman (Aràbia Saudita), Melania Trump (primera dama dels EUA) i Donald Trump (43è president dels EUA) el maig del 2017. Font: ús públic https://flickr.com/photos/148748355@N05/34031496153

Després de dos anys de setge econòmic sobre l’Iran, en els quals el nivell adquisitiu de la població havia caigut espectacularment, el govern a l’ombra del Sepah seguia marcant bona part de l’agenda política de la regió: arran dels acords amb Turquia, el proiranià president de Síria estava ben a prop de reconquerir el país (la qual cosa agraí a Soleimani, no pas al ministre d’exteriors de Rohani) i després d’un espectacular atemptat contra el gasoducte saudita i d’uns desacords amb els EUA, el sobirà àrab semblava més disposat a reprendre relacions amb el seu rival persa. Els bombardejos israelians a territori sirià no eren suficients per a forçar un replegament del Sepah, així que ja des del 27 de novembre de l’any passat, Trump planejà desestabilitzar l’Iraq, nexe de comunicacions amb el Llevant mediterrani.

El país de Mesopotamia era un formiguer polític: a les eleccions del 2018 una bona part de la població havia apostat per una coalició governamental que rebutjava tant la presència dels EUA com la de l’Iran al país, però els aliats del darrer aconseguiren trencar l’anterior coalició i en formar part del nou govern, aixecant les ires populars i posant el règim contra les cordes. Les UMP volgueren desviar les ires de la gent cap als EUA i començaren a crear molèsties a la seva ambaixada, cosa que degué esgarrifar l’imaginari col·lectiu nord-americà, doncs encara és recent l’assassinat de l’ambaixador a Líbia el 2012. El 3 de gener d’enguany, en un dia aparentment tranquil, Soleimani i Mohandes, subcomandant de les UMP, sortien de l’aeroport de Bagdad quan el seu cotxe fou abatut per l’exèrcit nord-americà.

Si bé és cert que el comandant de la Força Qods es trobava a l’Iraq acompanyant a les milícies xiïtes, no pas al govern del país, l’atac nord-americà pot haver estat un greu error, especialment pel que fa a la situació de les seves tropes a la zona. Amb una clara voluntat de marxar de la regió, interrompuda breument per l’aparició del DAESH, el magnicidi ha estat molt mal rebut pel parlament nacional que, amb l’absència de kurds i sunnites, ha demanat la retirada de les forces estatunidenques; cosa que pot fer encara més precari el replegament dels EUA (ja que en ser una petició parlamentària, el votant nord-americà hi sentirà una certa afinitat) i davant la pressió dels proiranians, hauran de sortir del país o bé moure les seves guarnicions al territori kurd (com van fer a Síria).

Soleimani (al centre de la imatge, amb la vista baixada), amb membres de les milícies MUP, a l’Iraq. Font: ús públic. Dlshad Anwar (Voice Of America)

Pel que fa a la realitat política de l’Iran, la mort d’un símbol com Soleimani ha generat una àmplia onada de solidaritat de la qual el règim, recentment afectat per les protestes, se n’ha pogut aprofitar; però no tot és positiu, rumors sobre el greu estat de salut del líder Khamenei feien necessari un home (Soleimani) i una facció forta (el Sepah) per a conduir la transició política. Els atemptats dels darrers anys i la mort d’una «estrella» com Soleimani poden haver estat dissenyats per a boicotejar aquesta possible transició política i enfonsar l’Iran en el caos d’una guerra civil (de conseqüències molt més nefastes que la de Síria) de la qual pocs països se’n beneficiarien.

A curt termini, el govern ha jurat venjança contra els EUA, i tenen moltes maneres d’aplicar-la: poden fer insostenible la posició de les tropes dels EUA a l’Afganistan, a través de tercers prendre el control d’una ambaixada o el tan temut bloqueig de l’estret d’Ormuz. Aquestes accions, sense una resposta contundent com la que promet Trump, deixarien en ridícul al candidat a la presidència; això podria explicar el darrer atac sobre unes bases militars dels EUA per part de grups vinculats al Sepah: si Trump respon amb una guerra convencional, destruirà la seva imatge d’aïllacionista, si no ho fa, quedarà com un dèbil: el líder Khamenei i els demòcrates es freguen les mans, doncs ja han acordat que en cas de guanyar els darrers les eleccions de finals de 2020, reprendran el diàleg amb l’Iran.

Read More

La Gran Expulsió de 1609

A l’anterior article vam veure com la conquesta del Regne de Granada (1492) va portar a un gradual intent d’assimilació de la població musulmana, coneguda com a morisca un cop fou batejada, que reaccionà amb la revolta de l’Alpujarra (1568-71). Molts moriscos, sobretot del territori granadí, marxaren a l’exili nord-africà; la majoria però, romangué a les terres que ocupaven des de feia centenars d’anys, des d’Extremadura al Regne de València.

El 1598, poc després d’accedir al tron, Felip III, informat que molts dels moriscos seguien practicant l’Islam, afavorí una sèrie de campanyes evangelitzadores entre les seves comunitats que acabaren en fracàs. Aleshores sorgí la idea d’expulsar-los de la península, una idea que tenia molts detractors entre la noblesa territorial, la qual depenia dels seus vassalls moriscos, fonamentalment agricultors i artesans. El duc de Lerma, un dels personatges més rellevants de la Cort, inicialment es posicionà a favor dels senyors feudals, però quan es parlà de compensacions econòmiques i substitució per nous treballadors cristians, canvià de parer, i amb ell la Cort i el rei. Així, el 1609 es promulgà el decret d’expulsió, que implicaria l’èxode de 300.000 moriscos al Nord d’Àfrica. 

Un dels territoris on les conseqüències van ser més negatives fou al Regne de València, on primer es va decretar l’expulsió: allà els moriscos van malvendre les seves propietats als veïns cristians i de camí als vaixells que els portarien al Nord d’Àfrica, alguns foren assaltats per milícies autònomes. El desembarcament a l’altra ribera del Mediterrani tampoc fou gaire prometedor els primers anys: alguns moriscos es resistiren a sortir d’Orà (sota control cristià), altres enfilaren de seguida cap a Alger (que des de feia dècades era una posició avançada de l’imperi otomà); en qualsevol cas, aquells refugiats que deixaren la protecció de les muralles foren maltractats, bé per soldats reials, bé per les tribus musulmanes de la zona. Aquells que arribaren a Alger i aconseguiren integrar-se, destacarien amb els anys com a capitans pirates («Mar i Cel», d’Àngel Guimerà, ho exposà amb gran habilitat).

Els corsaris d’Hornachos

Hi va haver un grup de moriscos, però, que sabé anticipar-se a l’expulsió de Felip III i deixar enrere la península Ibèrica d’una forma més còmode i segura: eren els habitants d’Hornachos, un petit poble a la província de Badajoz. Anticipant l’ordre d’expulsió vengueren les seves propietats a un bon preu i embarcaren cap a l’Àfrica (els darrers el gener de 1610) on, després d’arribar a un acord amb el governador de Rabat (actual capital del Marroc), prengueren posició de la vila de Salé, a l’altra banda del riu Bu Regreg. En nom del soldà Zeidan de Fes (fill d’Ahmad, responsable de la conquesta de Timbuctu), aportaren una milícia de 400 homes amb la qual controlarien la regió dels enemics polítics del sobirà però, a mesura que s’estenia el malestar per l’imperi i els prínceps es barallaven entre ells, els moriscos d’Hornachos anirien guanyant cada vegada més autonomia.

La població local assistí amb certa indignació a l’augment del poder dels hornachers, especialment quan començaren a construir una casba (o ciutadella) a Rabat i a acollir altres refugiats moriscos, els quals fundaren el barri de Salé la Nova, al peu de la fortalesa. Els hornachers a més, eren fàcilment identificables doncs no vestien gel·laba sinó la roba típica de la península Ibèrica, molts d’ells parlaven castellà i, tot i que la majoria seguien les tradicions islàmiques, n’hi havia que seguien bevent vi. 

Banderes navals dels corsaris de Salé. Font: Viquipèdia

Com els seus correligionaris d’Alger, els habitants de Salé veieren en el mar una bona sortida a la misèria i, atès que en poblacions properes com la Mamora (actual Mehdia) es practicava la pirateria, decidiren no ser menys. Lluny de ser una banda de sanguinaris arreplegats, els saletins es comprometeren amb les regles corsàries pròpies de les potències europees, que incloïa una certa ètica de combat, intercanvi de presoners i rescats. L’àrea d’actuació saletina fou la costa atlàntica, on els seus vaixells de baix calat tingueren un gran impacte entre les costes d’Anglaterra i d’Andalusia Occidental (l’estret Gibraltar quedà com una frontera amb els pirates algerians).

Els capitans de les naus i especialistes navals acostumaven a ser renegats europeus, mentre els remers eren esclaus cristians i la soldadesca, encarregada dels abordatges, andalusins. Una de les tàctiques d’aquests corsaris per a estalviar-se un vessament de sang era convidar les seves víctimes a una «verificació dels passaports», si aquesta resultava d’un regne enemic i no estava disposada a perdre la seva carrega, els saletins la bombardejaven amb la seva artilleria i després l’assaltaven. A l’hora de repartir el botí, un 10% del mateix anava al soldà de Fes, un 45% al propietari del vaixell i el 45% restant es dividia entre la tripulació.

La caiguda el 1614 de la Mamora en mans de les tropes de Felip III suposà una nova onada de refugiats cap a Salé, sent la majoria d’aquests pirates anglesos. Així, la ciutat de Salé seguí creixent i especialitzant-se, de manera que hi hauria 3.000 persones identificades com a hornachers i 10.000 andalusins, a més dels especialistes navals renegats d’origen anglès, francès i holandès. El renegat Amaro Díaz o el granadí Said al-Dugali foren alguns dels corsaris més populars del període, si bé fou l’holandès Murat Reis (abans Jan Janszoon) qui esdevingué una llegenda després del sonat saqueig de Reykjavík el 1627. Però, fou de terra ferma d’on vindria un dels personatges més rellevants a la història de Salé.

Sacerdots pagant un rescat per un grup d’esclaus cristians. Font: Viquipèdia

La proclamació de la República

Sidi Muhammad al-Ayyashi, morabit (estudiós de l’Alcorà) i capità d’una important host combatent implicada en la guerra civil de Fes, s’havia fet famós per reconquerir el port de Mamora als cristians i aclamat pels habitants de Salé la Vella (majoritàriament nadius), assentà el 1627 les seves tropes davant la casba, a l’altra banda del riu Bu Regreg. Aleshores, aprofitant la debilitat del soldà Zeidan, els hornachers expulsaren als representants del soldà (l’holandès Murat Reis entre aquests) i fundaren la república de Salé.

Tot i la decisiva intervenció d’Al-Ayyashi, els hornachers, el grup més ric del territori, monopolitzà el control del Divan (el govern de la república) des de la casba amb un consell d’entre 12 i 14 persones, els quals escolliren un president amb el títol de «Gran Almirall». El primer a assumir la presidència fou Ibrahim Vargas, morisc d’Hornachos, que es convertí a l’Islam en desembarcar a l’Àfrica, i a partir d’aquest moment començà a disposar del 10% dels saquejos d’alta mar que abans es tributaven al soldà. Cada maig el Divan escollia un cadi per a governar la població andalusina de Salé La Nova i un altre per als nadius de Salé La Vella, situació que no trigaria a provocar una llarga sèrie de conflictes interns.

Els moriscos andalusins de Salé La Nova, indignats per la seva irrellevància política, s’enfrontaren el 1630 a les autoritats republicanes en una sèrie de xocs violents als carrers. Alarmats per l’oposició dels andalusins i del, cada vegada més decidit suport de la comunitat de Salé La Vella a aquests, els hornachers escriviren a Felip IV, fill del monarca que els havia expulsat, perquè els hi permetés tornar a la seva vila d’Extremadura, la qual controlarien, a canvi de cessar les activitats pirates i entregar la casba als agents del rei. No pogueren arribar a una entesa amb Felip IV i es veieren obligats a fer una sèrie de concessions als altres moriscos saletins: a partir d’ara els notables de Salé La Nova escollirien el seu propi cadi, i no només això, des d’aquest moment la gestió del Divan, ara de 16 membres, quedà repartida a parts iguals entre els hornachers i la resta de moriscos, així com les taxes de la duana i dels assalts pirates.

Hornachos a l’actualitat. Font: Viquipèdia

El retorn d’Al-Ayyashi

Aquesta nova fórmula de govern però, no havia beneficiat a totes les comunitats sota l’autoritat del Divan, i és que els notables de Salé La Vella seguien infrarepresentats, de manera que cridaren el 1631 a l’Al-Ayyashi, el morabit guerrer. Quatre anys enrere havia ajudat l’emancipació de la República i ara estava decidit a prendre’n el control, així que, armat amb cinc canons de grans dimensions, posà la casba sota setge. Per a la seva desgracia, tot i que el seu exèrcit era hegemònic a terra, al mar no tenia cap opció davant els corsaris saletins, així que aquests pogueren abastir-se amb impunitat i el setge s’allargà. Finalment, l’octubre de 1632 Al-Ayyashi llançà la tovallola i es replegà a Salé La Vella.

En aquest període el territori abans controlat pel Divan començà a ser conegut com «Les tres repúbliques del Bu Regreg» doncs, un cop arribada a entesa entre Al-Ayyashi i el Gran Almirall, la política d’aquesta entitat dirigida cap a l’oceà era dominada pels dirigents de la casba i aquella que s’enfocava en l’interior, pels notables de Salé La Vella. La cobdícia no trigà a provocar un nou conflicte al Divan quan, el 1636, els andalusins prengueren el control del port i assaltaren la casba, provocant la fugida de molts hornachers a Alger, Tunis i fins i tot als territoris del rei Felip IV, on tornaren a intentar un acord amb el monarca. Senyors únics del Divan, els andalusins volgueren anar més enllà i tractaren de posar Salé La Vella sota la seva autoritat.

La posició dels magrebins i d’Al-Ayyashi, el seu campió, era precària, però l’oportuna aparició d’una poderosa esquadra naval anglesa (que buscava l’alliberament dels seus compatriotes esclavitzats a Salé) paralitzà el 1637 la flota corsària al port i, tot i que la missió anglesa no tingué èxit, permeté al morabit firmar un tractat de pau amb els andalusins. Afeblits els moriscos, acceptaren una vegada més els hornachers dins el Divan, allunyant així la possible amenaça d’un atac de Felip IV. Els que si estaven decidits a prendre el control del Bu Regreg, eren els agents del soldà de Fes (el qual era ja un ombra del que havia estat a principis de segle), que aprofitaren l’assassinat del cadi de Salé La Nova el 1638 per a donar un cop d’Estat i situar el francès Murat (no confondre amb Jan Janszoon) al capdavant de la casba. El domini del soldà no s’allargà massa doncs un contracop d’andalusins i hornachers foragità els seus agents.

Els contactes del Divan amb la monarquia hispànica no passaren desapercebuts a la regió i Al-Ayyashi volgué treure’n profit amb una fàtua (llei religiosa) per la qual considerava els moriscos uns traïdors a la causa de l’Islam i, per tant, era legítim combatre’ls i esclavitzar-los. El règim de la casba però, contrarestà les accions d’Al-Ayyashi amb l’aliança amb una altra coalició tribal encapçalada per morabits, la dels berbers Dila. La derrota d’Al-Ayyashi al camp de batalla i el seu assassinat el 30 d’abril de 1641 deixaren la regió en mans dels Dila, els quals immediatament nomenaren un cadi per a Salé La Vella.

Des de la casba, els hornachers controlaven el destí de la República. Font: Viquipèdia

Dels berbers als alauites

Els moriscos, que consideraven els Dila com «bèsties de càrrega, ignorants fins i tot de l’ús de camises i pentinats», haurien de suportar la intromissió d’aquests berbers en els seus assumptes interns. Formalment sobirà, les decisions dels cadis nomenats pel Divan quedaren supeditades al lloctinent Dila de Salé La Vella, i el 1644, amb l’assumpció d’aquest càrrec per Sidi Abdallah (més conegut com a Príncep de Salé), fill del cabdill Dila, el govern de la casba començà a pagar tribut. Tot i la pèrdua de certa autonomia, el règim de Sidi Abdallah posà fi a les lluites intestines de la República, revitalitzant les activitats pirates que donarien tan nefasta reputació als saletins entre els regnes de la Cristiandat.

 Però si una cosa caracteritzava els moriscos de Salé era la seva indisposició cap a autoritats foranies i, quan l’any 1660 sorgí Gailan, un poderós cabdill enemistat amb la confraria Dila, el convidaren a prendre la presidència del Divan; després d’un llarg setge, pogué Gailan ocupar la casba, però no fou capaç d’imposar-se a tot el territori, dividit una vegada més en faccions. Mentre un nou soldà magrebí marxava sobre els esgotats exèrcits de Gailan i els Dila, els hornachers, entre l’espasa i la paret, intentaren una vegada més arribar a un acord el 1663 amb la monarquia hispànica, també sense èxit.

La dinastia saadita, que des de la seva capital a Fes havia creat un poderós sultanat que s’estenia fins a Timbuctu i que havia sabut mantenir-se independent tot i les pressions de la monarquia hispànica i l’imperi otomà, devastada per la desunió, a la segona meitat del segle XVII cediria el seu lloc a una nova dinastia (teòricament d’origen àrab), els alauites. Tradicionalment els cadis de Tafilet (al sud-est del Marroc) ascendiren gràcies a la guerra civil saadita i amb sobirans com Mulai al-Rashid esdevingueren el poder més fort de la regió.

Les tres repúbliques de Bu Regreg. Font: Viquipèdia

Els saletins volgueren treure una vegada més profit de la divisió entre les forces continentals, però quan el soldà alauita Mulai al-Rashid derrotà els Dila i prengué la ciutat de Fes el 1666, la sort de la República estava decidida: Gailan fou derrocat i els homes del soldà prengueren el control de la casba el 1668, posant fi a 41 anys d’experiència republicana. El govern del Divan acabà per sempre, però no així les activitats corsàries que perduraren una centúria més sota la direcció de la dinastia alauita (encara avui vigent en el tron marroquí) ni els descendents d’aquells moriscos que havien estat expulsats de la península Ibèrica el 1609 i que podem rastrejar a través dels cognoms dels actuals habitants de Salé i Rabat: Bargach (Vargas), Kariun (Correón) i Carrachku (Carrasco) entre molts altres.

Read More

La caiguda del Regne de Granada (1492) i el fracàs de la rebel·lió de l’Alpujarra (1568-71) forçà molts moriscos del sud de la península Ibèrica a exiliar-se al Nord d’Àfrica on foren contractats pel soldà de Fes, Ahmad al-Mansur. Aquest soldà cobejava els grans jaciments d’or de l’imperi Songhai, a l’altra banda del desert del Sàhara, així que envià un modern exèrcit, encapçalat per moriscos i renegats, a fer-se amb les seves riqueses. Les coses però, no serien tan senzilles.

Read More

Els fonaments del conflicte

Quan el 1914 esclatà la Primera Guerra Mundial, l’imperi rus fou una de les primeres potències a intervenir-hi, servint-se de l’enemic extern com una manera d’apaivagar els problemes interns. Malauradament per al tsar de Rússia, la guerra fou llarga i obtingué poques victòries, així que es feren requises d’aliments que generaren alçaments basmatxis a l’Àsia Central, també la politització creixent a les fàbriques s’acabà estenent entre les masses de soldats del front, fent encara més precària la posició de l’oficialitat tsarista.

El febrer de 1917, una revolució popular a les principals ciutats de la Rússia europea portà a un govern de concentració nacional amb partits polítics d’esquerra i dreta: al capdavant del govern civil, Kérenski, i Kornilov com un dels seus puntals militars.

Donat el desastre de la guerra, una de les principals reivindicacions dels soviets era l’acabament d’aquesta, si bé Kérenski, que devia la seva posició a l’acció revolucionària dels soviets, no es veié en cor de fer-ho a causa de l’enorme deute que havia contret Rússia amb França i el Regne Unit, que exigien continuar amb la guerra.

Kérenski s’ho jugà tot a una gran ofensiva estiuenca que fracassà davant l’aferrissada defensa alemanya i al baix estat d’ànim dels soldats russos. A més a més, un fallit pronunciament militar de Kornilov al juliol posà Kérenski en mans dels soviets. Quan el novembre de 1917 els soviets ocuparen el Palau d’Hivern i arrestaren els membres del govern provisional (titllats així pel bolxevic Lenin), no es vessà sang doncs no quedava a Moscou o Petrograd cap força armada lleial a Kérenski.

Lavr Kornilov, un dels referents del moviment blanc. Font: Wikipedia
Lavr Kornilov, un dels referents del moviment blanc. Font: Wikipedia

El cop bolxevic

Amb una militància que no arribava a les 10,000 persones, el partit bolxevic (d’ideologia socialista) fou l’escollit dels soviets per a dirigir els destins d’un imperi rus en plena descomposició. Ho feren sense comptar amb la majoria de l’Assemblea Constituent, dominada per una esquerra moderada que formaria el seu propi govern, el Komuch, si bé lluny de les principals ciutats russes, dominades pels soviets probolxevics.

Fidel als manaments del soviet, Lenin i els seus s’afanyaren a pronunciar-se a favor d’un armistici de totes les potències implicades en la Gran Guerra. Alemanya, necessitada de pau al front oriental s’oferí a negociar, els Aliats no en volgueren ni sentir a parlar i amenaçaren al nou govern amb l’ofegament econòmic.

El tractat de Brest-Litovsk (3 març de 1918) amb Alemanya suposà el desmantellament de l’imperi rus europeu: a canvi de salvar el seu govern als centres industrials de Rússia, el govern bolxevic es replegà de Polònia, Finlàndia i Ucraina entre d’altres. Aquesta claudicació davant alemanya li donà la lleialtat dels soviets, però al mateix temps concedí territoris segurs per a la formació de moviments antibolxevics doncs, el govern alemany, si bé havia facilitat el retorn de Lenin a Petrograd l’any anterior, era totalment hostil a un govern estable i d’esquerres a Rússia.

Així, tropes alemanyes ajudaren a la dreta finlandesa a aconseguir el poder, recolzaren el govern del Hetman a Ucraina i oferiren suport a la nova república de Geòrgia. Per la seva banda, l’imperi otomà, aliat d’Alemanya, envià tropes en ajut dels nacionalistes àzeris. [Per saber-ne més de la guerra al Caucas, consultar: Revolució i reacció a la perifèria de tres imperis (1917-1921)]

Els bolxevics havien perdut tota la perifèria però conservaven les ciutats més poblades i polititzades, mentre que els seus rivals d’esquerra, el Komuch, partien d’una situació menys avantatjosa. El Komuch buscà en la dreta moderada i en els militars no tsaristes un suport, com també entre els polítics de les nacions perifèriques. Malauradament, la dreta russa no volia sentir a parlar de concessions a les minories i no suportaven al Komuch, al qual amb prou feines distingien dels bolxevics. De mica en mica, l’esquerra moderada anà perdent partidaris fins a esdevenir marginals, quedant limitada la guerra a dos bàndols irreconciliables: els blancs i els rojos (bolxevics).

Els txecoslovacs salven la contrarevolució

La revolució de febrer del 1917 havia deixat tocada la jerarquia dretana russa, que hagué de reconstruir-se a correcuita i deixar la figura del tsar en un segon terme, quedant sota el lideratge de personatges de l’estament militar que no havien tingut gaire responsabilitat en la nefasta gestió de la Gran Guerra.

Qui despunta ben aviat en el nou bàndol blanc fou Kornilov, el fallit colpista, que aplegà un exèrcit de voluntaris i es dirigí a principis del 1918 cap a la província russa de Rostov, on pretenia afegir a les seves forces el poble cosac, un dels més militaritzats de l’imperi. No fou una decisió oportuna doncs en aquell moment els principis revolucionaries s’estenien imparables, amb alçaments de soviets a les comunitats russes més remotes (Bakú a l’Azerbaidjan o Harbin a Manxúria entre d’altres), no sent els cosacs una excepció, que es dividiren ideològicament permetent a les poc preparades milícies soviètiques prendre el control de Rostov.

Infatigable, Kornilov dirigí els seus homes a través de l’estepa gelada fins a la regió del Kuban, a la vora del mar negre amb la voluntat de crear una zona segura per a l‘exèrcit blanc des d’on rebre provisions dels enemics internacionals de la Revolució; però, el 13 d’Abril l’exèrcit blanc quedà orfe quan el seu general morí en combat. Sense ell, tot apuntava al fet que els bolxevics prendrien el control de tot el país en breus, però, l’oportú amotinament el maig de 1918 de la Legió Txecoslovaca donà als blancs un gran impuls. No era una amenaça menor: en aquell moment de la guerra civil eren la força militar més nombrosa i preparada de l’imperi, i a més controlaven l’indispensable transsiberià, l’únic que comunicava la Rússia Europea de Sibèria.

Samara (a l’est de la Rússia Europea) esdevingué la capital del Komuch, des d’on una aliança entre els russos del general Kappel i els txecoslovacs iniciaren una gran ofensiva cap al centre de poder bolxevic. Les pobrament armades milícies bolxevics retrocediren fins més enllà de la ciutat de Kazan on les circumstàncies es capgiraren a causa de l’entrada en escena d’oficials del tsarisme reinserits en el nou govern bolxevic i a la crida dels joves a complir amb el servei militar obligatori. Oficials d’esquerres com Tukhatxevski lideraren el nou Exèrcit Roig en els combats contra les forces del general Kappel, les quals no podien comptar amb tants reclutes com els seus adversaris i hagueren d’abandonar Samara l’octubre de 1918.

Aleshores la facció més dretana dins el moviment blanc prengué el control, reunides inicialment les diferents sensibilitats polítiques dins l’anomenat Directori d’Omsk, el 18 del novembre l’almirall Koltxak donà un cop d’Estat contra les forces d’esquerra, que foren exiliades o arrestades. La Legió txecoslovaca, que havia estat indispensable per al govern del Komuch, no estava d’acord amb aquesta decisió, si bé els partidaris de Koltxak eren molt més poderosos: Franca i el Regne Unit.

Una setmana abans s’havia donat un canvi de paradigma fonamental per la guerra civil russa: els alemanys havien perdut la Gran Guerra i signat un armistici, i ara els majors enemics dels bolxevics serien els Aliats. A l’Europa Oriental afavoriren la creació de repúbliques independents com Polònia, que ben aviat tractà d’expandir el seu territori cap a Ucraïna aprofitant el caos generalitzat, i al Caucas enviaren una missió militar amb l’objectiu de garantir la independència dels nous estats (a més d’impedir noves massacres entre armenis, georgians i turcs); a l’Extrem Orient, per la seva banda, el Japó envià un exèrcit amb la voluntat d’annexar nous territoris [Per saber-ne més de la guerra a l’extrem oriental de l’imperi rus, veure: La guerra de l’Extrem Orient (1918-1922)].

Moment decisiu del setge dels blancs sobre el govern bolxevic (1919). Font: Wikipedia
Moment decisiu del setge dels blancs sobre el govern bolxevic (1919). Font: Wikipedia

L’ofensiva de Koltxak

Reconegut pels Aliats i per bona part de les forces blanques com a Comandant Suprem, Koltxak pretengué guanyar la guerra amb una gran ofensiva la primavera de 1919 servint-se de tots els exèrcits que envoltaven el nucli de l’antic imperi rus. Tot i la preparació militar més gran de les seves forces, no arribaria molt més lluny que el Komuch l’any anterior per dues raons principals: falta de coherència política i d’equipament militar.

El govern de Koltxak, més enllà de l’antibolxevisme i el supremacisme rus no tenia un programa polític atractiu per a la població, la qual en algun moment hauria de contribuir a l’esforç bèl·lic mitjançant reclutes; alguns generals com Denikin tenien prejudicis antisemites, així com una estratègia que poc afavorí la lluita contra els bolxevics (Yudenich, el general d’Arcàngel estava disposat a reconèixer la independència de Finlàndia, Semiónov actuà més com un bandit a sou del Japó i Denikin alienà possibles aliats com la república georgiana a la qual feu la guerra). En tant al subministrament, tot i la bona voluntat dels Aliats, només començà a arribar als blancs quan l’ofensiva ja estava de capa caiguda i sempre a través dels ports càlids del sud de Rússia.

Per a l’ofensiva, Koltxak confià la conquesta de Petrograd (la seu dels bolxevics) al general Yudenich, Denikin havia d’avançar des d’Ucraïna i el mateix líder avançar des de Sibèria i recuperar les ciutats de Samara i Tsaritsin, prèvies a la presa de Moscou. L’empenta fou contundent i la gent de Koltxak avançà més de 300 km, però ben aviat es féu evident que havien allargat massa les línies i que no s’enfrontaven a un exèrcit improvisat: Yudenich arribà als afores de Petrograd però davant l’enorme resistència hagué de replegar-se, la cavalleria del general roig Budionni impedí que les forces de Denikin contactessin amb les principals de Koltxak, i aquest darrer es trobà que l’exèrcit oriental de Frunze havia estat reforçat i ja al juny hagué de tornar al punt de partida.

De professió militar, Mikhail Frunze fou un dels generals més brillants de l'exèrcit roig Font: Wikipedia
De professió militar, Mikhail Frunze fou un dels generals més brillants de l’exèrcit roig. Font: Wikipedia

Fracassada l’ofensiva, un qüestionat Kolchak abandonà Omsk a les tropes de Frunze i es dirigí cap a la siberiana ciutat d’Irkutsk, on esperava tornar a estabilitzar el front. Però, un amotinament de la Legió Txecoslovaca en connivència amb grups esquerrans d’Irkutsk prengueren el control de la ciutat i arrestaren al Comandant Suprem, al qual executaren el 7 de febrer de 1920.

Els límits del poder soviètic

La mort de Koltxak enterrà tota possibilitat blanca de guanyar de la guerra civil: Yudenich, entre els bolxevics i el mar, optà per refugiar-se a la república d’Estònia; les tropes del difunt Kappel es replegaren cap a l’extrem orient, seguint les passes del general Semiónov; Denikin per la seva banda, que encara conservava un exèrcit disciplinat i nombrós, hagué de cedir el comandament del mateix a Wrangel, qui decidí atrinxerar-se a la península de Crimea. Els governs britànic i francès seguien donant suport als blancs de Wrangel, però davant d’una opinió pública cada vegada més pacifista, era implantejable incrementar els ajuts. Ara es tractava de determinar quins serien els límits del nou govern soviètic.

Sense l’amenaça d’un atac a gran escala dels blancs, l’excèrcit roig es concentrà en reemplaçar les repúbliques nacionalistes que s’havien format a la seva perifèria amb suport Aliat per repúbliques soviètiques. La República Democràtica d’Azerbaidjan, d’importància cabdal donat els seus recursos energètics, fou de les primeres a ser conquerides el 28 d’abril de 1920 (menys d’un any després caurien també Armènia i Geòrgia). Els territoris orientals, donada la seva menor importància estratègica, trigaren a ser annexionats: la mort del comandant panturc Enver Paixà el 4 d’agost de 1922 a mans de les tropes de Frunze evidencià la superioritat soviètica a l’Àsia Central i la conquesta de Vladivostok, el 25 d’octubre d’aquell any, fou l’última de les grans campanyes d’aquella sagnant guerra civil.

Les fronteres orientals havien estat reconquerides, però no així les occidentals, aquelles més importants donada la voluntat del govern bolxevic d’estendre la revolució a la resta d’Europa. No es deixaven endur per l’idealisme: el 1919 s’havia configurat governs soviètics a Hongria i Baviera.

La Polònia del general Pilsudski era el principal mur de contenció de l’Exèrcit Roig, en la seva missió revolucionaria; donat el mutu odi cap al moviment blanc, ambdós s’hi havien compromès a una guerra de baixa intensitat que es transformà després del replegament de Wrangel.

Les tropes de Tukhatxevski i Budionni aconseguiren grans èxits a principis del 1920, però caigueren pels mateixos motius que els blancs de Koltxak: allargaren massa les línies de subministrament i infravaloraren la capacitat enemiga (els polonesos tenien armes i entrenament francès). La batalla de Varsòvia, l’agost de 1920, forçà el govern soviètic a reconèixer una Polònia hostil que tenia part dels territoris bielorussos i lituans. Letònia i Estònia també obtindrien la independència en aquestes circumstàncies.

Els acords amb Polònia i les repúbliques bàltiques segellaren la sort del moviment blanc a Crimea, el qual s’enfrontava ara a un Exèrcit Roig reforçat i aliat amb els anarquistes de Makhno. Conscient de l’impossibilitat de sostenir la guerra, Wrangel ordenà l’evacuació dels blancs que conclogué el 14 de novembre de 1920.

El contraatac bolxevic tingué en vil a bona part dels governs europeus (1920). Font: Wikipedia
El contraatac bolxevic tingué en vil a bona part dels governs europeus (1920). Font: Wikipedia

L’estat soviètic havia sobreviscut a la guerra però a un alt cost social i econòmic, així com territorial a les seves fronteres occidentals. Mentre els refugiats blancs s’escampaven per tot Europa i Àsia, les autoritats soviètiques tractaven de trencar el seu aïllament internacional mitjançant el suport a moviments revolucionaris com als acords amb els països vençuts de la Gran Guerra. No fou fins al Pacte Molotov-Ribbentrop de 1939 que el govern soviètic reconquerí els territoris de l’antic imperi rus i fins a la Conferència de Teheran de 1943 on l’URSS fou definitivament reconeguda pels EEUU i Gran Bretanya, els seus aliats a la Segona Guerra Mundial, com un membre legítim dins la comunitat internacional.

Read More

Divendres 11 de maig al centre de Teheran. Fa només tres dies que el president nord-americà Trump, en la línia de l’israelià Netanyahu, ha cancel·lat l’acord nuclear amb l’Iran, titllant de terrorista el govern aquest país asiàtic. Davant la postura negociadora del president Rohani, els sectors ultres de la societat iraniana surten als carrers: critiquen durament els EUA, però també a Israel, al qual anomenen «el petit Satanàs». Veient aquest rebombori i tenint present les declaracions de l’anterior president iranià en les quals negava l’existència d’Israel, hom podria pensar que ens trobem davant d’un conflicte religiós de manual: per una banda la teocràcia xiïta iraniana, per l’altre el govern hebreu que ocupa un territori com a conseqüència d’un pacte diví anunciat fa milers d’anys. La realitat, però, té molts matisos.

Per comprendre les tensions a l'Orient Mitjà és imprescindible tenir present el mapa de la regió. Font: Viquipèdia
Per comprendre les tensions a l’Orient Mitjà és imprescindible tenir present el mapa de la regió. Font: Viquipèdia

No cal remuntar-se a l’emperador persa Cir II el Gran (600-530 aC), qui va alliberar els jueus de la seva captivitat a Babilònia, per a veure bones relacions entre la comunitat jueva i la iraniana: quan es fundà l’Estat d’Israel el 1948, l’Iran fou un dels primers països a reconèixer-lo, tot i l’oberta hostilitat que comportava vers al món àrab. El primer ministre israelià Ben Gurion, n’era ben conscient de la solidaritat que existia dels estats àrabs vers la causa palestina, així que abanderà la doctrina de l’aliança amb la perifèria, és a dir, amistar-se amb turcs i perses. El sobirà iranià, Mohammad Xa Pahlavi, tot i que havia considerat la creació d’Israel una font de problemes per a la regió, no dubtà en adherir-se a aquesta aliança, sabent així que podria perjudicar el seu veí iraquià.

La Guerra dels Sis Dies (1967) suposà un cop duríssim per als projectes polítics panarabistes, ja que el petit Estat d’Israel s’havia sabut imposar sobre Egipte i Síria, i posat a la defensiva els altres estats àrabs, situació que l’Iran aprofità per a consolidar el seu rol com a gendarme de la regió. Israel es convertí en un bon client del petroli iranià i entre els dos governs encetaren una sèrie de projectes de cooperació militar. Israel encara lluitaria un altre gran conflicte amb els seus veïns, la Guerra del Yom Kippur (1973), aconseguint després del qual acabar amb el seu aïllament dins el món àrab amb un acord amb Egipte que encara avui és vigent.

Retrat de l'Aiatolà Suprem Khomeini. Font: Viquipèdia
Retrat de l’Aiatolà Suprem Khomeini. Font: Viquipèdia

A l’Iran però, les coses començaven a complicar-se. El 1979 queia el govern de Mohammad Xa Pahlavi, imposant-se una coalició governamental revolucionaria amb l’aiatol·là Khomeini al capdavant. Dues proclames dominaven la ideologia de la militància iraniana: que els nord-americans havien estat responsables de l’odiat regnat Pahlavi, i que Palestina era una nació oprimida. En un gest cap a les seves bases, el govern revolucionari tancà l’ambaixada israeliana i se l’entregà a l’OLP (Organització per l’Alliberament de Palestina) de Iàssir Arafat. Israel ho aprofità per a deixar de pagar alguna de les factures sobre el petroli que tenia pendents, i que encara es troben en litigi.

Aleshores l’Iraq uniria novament aquests dos països, si bé de manera extraoficial. Quan Saddam Hussein, aprofitant la fragilitat del govern revolucionari, volgué apropiar-se de les reserves petrolieres iranianes, Iran veié que a l’Orient Mitjà només podia comptar amb dos aliats: Israel i la Síria d’Hafez al-Assad. Tot i l’impagament del deute, Iran seguí proveint de petroli al govern sionista a canvi d’armes per a lluitar la guerra amb l’Iraq. Navon, el primer ministre israelià, fins i tot va autoritzar el 1981 el bombardeig d’Osirak, el reactor nuclear iraquià, guanyant-se la condemna internacional.

Quan el 1988 es signà el tractat de pau entre l’Iraq i l’Iran, els dos països estaven esgotats pel conflicte, especialment el primer, que havia perdut l’oportunitat d’assolir el lideratge de la regió i que el 1991 acabaria per liquidar la seva legitimitat internacional en envair Kuwait i enemistar-se amb el seu antic soci, els EUA. Mentrestant, Israel es retirava del sud del Líban després d’anys de recolzar les milícies cristianes contra l’OLP; la destrucció del conflicte deixà un buit de poder que fou omplert per l’organització xiïta Hesbol·là, i de passada per l’Iran, que així tornava a tenir influencia a la regió.

Durant la presidència del reformista Khatami, encara podíem parlar d’un futur escenari d’entesa entre els dirigents d’ambdós països, malauradament, la derrota de Saddam Hussein el 2003, obrí les portes d’una sagnant guerra encoberta. Sense un Iraq amenaçador i amb el sud cobert per l’acord amb Egipte, Israel es trobava en una bona posició per esclafar les aspiracions palestines i posar a ratlla Síria, el seu altre enemic tradicional. Iran, per la seva banda, aprofità la decadència d’Iraq per a fer-hi sentir la seva influencia, així com fer-se indispensable per a Hesbol·là al Líban i Hamas a Palestina. Conscient que mentre existissin aquestes faccions, els aiatol·làs tindrien sempre una posició de força a la regió, Israel llançà dues guerres en pocs anys: la del Líban (2006) i la de Gaza (2008-2009).

Soldats israelians a la Guerra del Líban. Font: Viquipèdia
Soldats israelians a la Guerra del Líban. Font: Viquipèdia

Incapaç de destruir completament aquestes dues formacions, Israel apostà per revisar la seva aliança amb la perifèria: ara el govern d’Azerbaidjan i el del Kurdistan iraquià servien d’escut contra un hipotètic avenç iranià, mentre que el suport a organitzacions com els independentistes balutxis de Jundallah creaven problemes interns al país. En resposta al programa nuclear iranià, el 2010 el Mossad (servei d’intel·ligència israelià) inicià una onada d’assassinats de científics nuclears perses. La guerra civil siriana, però, fou el millor que podia passar a Israel en la seva pugna pel control regional.

El que començà el 2011 com unes protestes pacífiques contra el dirigent Baixar al-Assad, evolucionà en una crua guerra interna amb una important intervenció estrangera. El sirià hagué de dependre encara més en l’Iran i, la casta militar del país persa, tement que la caiguda del dictador sirià esfondraria tota la seva estratègia regional, començà a aportar-hi armes i homes. Creient segura la caiguda d’Al-Assad, l’organització Hamas es desvinculà de l’Iran, donant així una victòria tàctica a Israel, que no havia hagut de moure un dit. Hesbol·là però, es va implicar a fons en la defensa del règim, resultant fonamental amb l’Iran en la seva defensa fins a l’entrada de Rússia al conflicte (2015) que sembla haver decantat la victòria a favor d’al-Assad.

Mentre l’Iran s’arruïnava per la guerra i les sancions occidentals, Israel ha guanyat terreny a un preu relativament baix: ha estat un soci menor dels rebels sirians i ha utilitzat l’avinentesa per a ocupar la totalitat dels Alts del Golan, el territori en disputa amb Síria. Malauradament pels seus interessos, Hesbol·là segueix sent una força dominant al Líban i l’Iran ha pogut consolidar la seva presencia al sud de Síria, implicant al govern local en la seva estratègia antiisraeliana. Veient que la guerra s’acaba i que cap més país pensa implicar-se en el conflicte sirià, Israel ha decidit aprofitar la declaració política de Trump per llançar atacs directes contra els interessos iranians. Hi haurà guerra oberta entre aquests dos països, després d’anys d’amenaces? O bé assistirem a un nou esdeveniment històric que capgirarà els interessos geopolítics? El futur ens ho dirà.

Read More

La revolució iraniana de 1979 fou un dels grans esdeveniments històrics del segle XX, especialment si l’emmarquem en relació al cop d’Estat de Zia ul-Haq al Pakistan el 1977 (caracteritzada pel suport a l’islamisme en un país de tradició laica) i la intervenció soviètica a l’Afganistan el 1979 en ajuda d’un govern socialista enfrontat als senyors de la guerra locals. S’hi decidia en aquests anys crucials quin rumb prendrien les societats de l’Orient Mitjà vers el món de la Guerra Freda doncs, a cadascun d’aquests països (tret de l’Iran que no ho fou oficialment ocupada per occidentals) la descolonització obrí la porta als agents soviètics i nord-americans en la cerca d’aliats en aquesta regió de gran importància geoestratègica. La batalla entre les superpotències fou cruenta i creà al llarg de la següent dècada situacions i personatges inversemblants, que sovint escapaven a les categories. L’Iran fou el cas més paradigmàtic.

El delicat equilibri de poders a l’Iran

Des de feia 400 anys, les altes instàncies de l’Iran es dividien entre una institució governamental, la monarquia, i una d’espiritual, el clergat xiïta. Mentre el sobirà persa, el xa, exercia el seu poder absolut, la classe sacerdotal dels ulemes aprovava o condemnava el govern, emparant-se sempre en la seva superioritat espiritual. El segle XX havia estat especialment convuls en un país que maldava per equiparar-se a les grans potències occidentals, sobretot en l’àmbit tecnològic, encara que a la dècada dels 60 les altes instàncies  seguien dividides:

Mohammad Reza Pahlavi: "El xa, o la desmesura del poder". Font: Viquipèdia
Mohammad Reza Pahlavi: “El xa, o la desmesura del poder”. Font: Viquipèdia

per una banda el xa Mohamed Pahlavi, per l’altra l’aiatol·là Ruhol·lah Khomeini. El 1963 el xa havia impulsat l’anomenada Revolució Blanca, una sèrie de reformes polítiques i econòmiques que pretenien impulsar la modernitat occidental a la societat des de dalt; aprofitant els enormes beneficis de l’indústria petroliera (que gestionava conjuntament amb els EUA) el xa va iniciar la construcció d’infraestructures, impulsar l’educació mixta i trencar amb els lligams clientelars tradicionals que encara existien en el sí de la societat, creant un Estat capaç d’intervenir arreu. Un dels punts on el poder del xa se sentí especialment fou a les escoles, històricament gestionades pel clergat que, juntament amb la pèrdua del seu rol com a jutges interpretes de la xaria, veieren perdre la posició de preeminència social de la qual havien gaudit des de feia segles. Aquell mateix any, a causa d’uns discursos incendiaris contra el xa, Khomeini es veié obligat a refugiar-se a la ciutat santa de Najaf, a l’Iraq.

La classe ulema no era en cap cas l’única enemiga del xa Pahlavi, tant líders de minories ètniques (com kurds o àzeris) com partits de tendència liberal i comunista eren perseguits implacablement pel SAVAK, el servei d’intel·ligència del xa, que es va guanyar una sinistra reputació a la zona. I és que la inversió dels beneficis del petroli ni estava sent equitativa ni havia derivat en llibertats civils i polítiques, tot havia anat destinat a la compra d’equipament militar (a principis dels 70 se li havia permès al xa iniciar un petit programa nuclear) i a la formació d’un gran exèrcit. La industrialització del país, gestionada de la mà d’empresaris nord-americans i d’altres països europeus, s’havia fet sense comptar amb els comerciants del basar que tot i ser una classe conservadora, es veié a l’hora de la veritat del costat de la revolució; a més a més, la creació de noves empreses als 60 i 70 impulsà un important allau migratori de treballadors precaris del camp a la ciutat, especialment a ciutats com Teheran, establint-se a la rodalia en molt males condicions. El xa no ho sabia, però la seva Revolució Blanca contenia les llavors de la seva pròpia destrucció.

Manifestacions a favor del xa a Tabriz, un dels punts calents del procés revolucionari iranià. Font: Viquipèdia
Manifestacions a favor del xa a Tabriz, un dels punts calents del procés revolucionari iranià. Font: Viquipèdia

En el zenit del seu poder, el xa decidí promocionar el país a l’estranger amb la celebració del 2500 aniversari de l’imperi persa a les ruïnes de Persèpolis (1971). Aquest acte, que va situar l’Iran al mapa del món, a l’interior del país fou molt criticat pels descomunals costos del mateix: ben aviat, tant les esquerres a les universitats, com els treballadors precaris, com els cercles religiosos, s’organitzarien i farien sentir la seva veu en una revolució popular que cap de les superpotències havia pogut calcular.

La caiguda del xa Pahlavi

Els edictes de liberalització econòmica de 1977 provocaren l’augment de les tensions al carrer que ja el 18 de febrer de 1978 desembocarien en xocs violents entre manifestants i policies, esdevenint Tabriz, la ciutat principal de la minoria àzeri, el punt més candent del país. Aquestes mobilitzacions populars oscil·laren al llarg de la incipient revolució entre dos pols: l’esquerra filo-soviètica del partit Tudeh i els defensors de l’Aiatolà Khomeini, que en aquells anys clau s’havia refugiat a França. No eren al principi blocs oposats ni hegemònics: entre aquestes dues tendències destacaren clergues intel·lectuals com Ali Shariati, que defensaven una doctrina que sintetitzés el marxisme i l’Islam, l’assassinat del qual al Regne Unit el 1977 fou atribuït al SAVAK; i grups de base confessional com els Mujahidins del poble (MEK) que el 1975 havien abraçat el marxisme. En qualsevol cas, darrere les mesures de liberalització és percebé la mà dels EUA, que foren titllats d’imperialistes per l’esquerra i de “Gran Satanàs” pels cercles religiosos conservadors, a mesura que es radicalitzaren les protestes, agafaren un caire cada cop més anti-nord-americà.

El 29 de març les protestes s’estengueren a 55 ciutats, entre aquestes, Teheran. Els morts pels serveis de seguretat començaren a ser anomenats “màrtirs” i els manifestants començaren a sortir al carrer al mes d’agost a crits de “mort al xa”. Sorprès pels esdeveniments, el xa Pahlavi prometé eleccions per al 1979 i relaxà la censura sense tocar els plans de liberalització, cosa que el seguia enfrontant a partits com el Tudeh que defensaven la nacionalització del petroli. Reconsiderant l’ús de la mà dura, el 8 de setembre declarà la llei marcial, generant nous xocs violents que posaren fi a la vida de milers de manifestants. Això fou l’últim que tolerà la societat: es declararen vagues a les refineries petrolieres  i fins i tot el banc central es va sumar a aquestes; a les reivindicacions econòmiques s’hi sumava l’amnistia per als presos polítics (entre altres l’intel·lectual religiós Taleghani i l’actual aiatol·là suprem Khamenei) així com el retorn de Khomeini de l’exili, que a la mort de Shariati (i més tard de Taleghani) se’l veia com una figura de consens.

Arribada de 'aiatol·là Khomeini a Iran, després del seu exili a França. Khomeini era considerat, durant la Revolució, una figura de consens entre l'esquerra i els grups religiosos. Font: Qantara.de
Arribada de ‘aiatol·là Khomeini a Iran, després del seu exili a França. Khomeini era considerat, durant la Revolució, una figura de consens entre l’esquerra i els grups religiosos. Font: Qantara.de

El gener de 1979 va descobrir el xa que havia perdut el suport de l’exèrcit i  en un darrer intent per guanyar-se la bona voluntat dels manifestants, va nomenar al demòcrata Bakhtiar com a primer ministre (aquest, però, no comptava ni amb el suport del seu propi grup, el Front Nacional). La revolució ja era imparable i el 16 de gener el xa Pahlavi, que 8 anys abans havia celebrat el 2500 aniversari de l’imperi persa, abandonava la futura república iraniana cap a Egipte, doncs els EUA l’havien deixat a l’estacada; dues setmanes més tard, en plena eufòria revolucionaria, arribava amb un avió d’Air France, l’aiatol·là Khomeini després d’un exili de 14 anys.

L’implacable lluita per liderar la revolució

Els següents dos anys foren crucials en l’ascens al poder suprem de Khomeini i que pocs haguessin pogut predir, donada la seva condició d’ulema. I és que al seu exili a Najaf, Khomeini havia elaborat la teoria del Govern dels Juristes, per la qual es posava per primera vegada a la història a un aiatol·là al capdavant d’Iran; però, en el moment de tornar a Teheran es presentà com un home de consens amb un discurs a favor dels desheretats en contra dels poderosos, molt benvingut pels seus socis d’esquerres. Jugant aquesta carta, convocà per al 30 de març d’aquell any un referèndum amb l’ambigua pregunta de si es volia una República Islàmica. Donats els sentiments antimonàrquics de la població no és sorprenent que un 97% dels votants hi estigués d’acord; així, l’1 d’abril Khomeini es va presentar com a líder suprem de la revolució, tot i que encara era ben lluny de donar-li un contingut real a aquesta declaració.

L’ús dels desheretats (que seran coneguts com a basijis) esdevingué la peça clau per a aconseguir el govern revolucionari. El 4 de novembre de 1979, un grup d’estudiants basijis, impulsats per l’anti-nord americanisme, van assaltar l’ambaixada dels EUA i prengueren els funcionaris com a ostatges, creant una situació critica davant la qual, el primer ministre Bazargan i tot el seu gabinet dimitiren en bloc. L’escollit per a gestionar aquest delicat afer fou Banisadr, un home proper a Khomeini però que no pertanyia a la classe ulema. No ho tingué fàcil, comunistes i conservadors competien per a dominar el parlament, l’exèrcit i les universitats, al principi amb paraules, després ho farien amb les armes quan la guerra esclatà a l’oest.

Estudiants iranians assalten l'ambaixada dels Estats Units. Era l'inici de la crisi dels hostatges, que va durar del 1979 al 1981. Font: Viquipèdia
Estudiants iranians assalten l’ambaixada dels Estats Units. Era l’inici de la crisi dels hostatges, que va durar del 1979 al 1981. Font: Viquipèdia

Saddam Hussein, el president de l’Iraq, havia estat sempre a l’ombra de l’exèrcit del xa Pahlavi; la revolució li havia donat l’oportunitat que esperava per a envair les províncies petrolieres del sud d’Iran, on la majoria de la població era àrab com els iraquians. El setembre de 1980 l’entrada dels tancs iraquians donà també el tret de sortida a la guerra civil iraniana. Els membres del Tudeh començaren a ser titllats  d’“hipòcrites” i “infidels” per la gent de Khomeini mentre al parlament, on el Partit Islàmic de Beheshti (un aiatol·là molt proper al líder) era majoria, començaren a pressionar el primer ministre Banisadr perquè dirigís la revolució cap a postures conservadores. Mentre milers de joves se sumaven a les llistes de “màrtirs” al front occidental, Khomeini donava suport a una moció de censura contra el primer ministre que, conscient de la deriva “clerical” de la revolució, començà a fer contactes amb el MEK i fins i tot amb elements de l’antic govern del xa.

Un atac amb bomba a la seu del Partit Islàmic a Teheran el 28 de juny de 1981, en la qual moriren Beheshti i 72 militants més, fou atribuïda al MEK, que des d’aleshores fou perseguit  per les forces de seguretat, posicionades en el context de la guerra amb l’Iraq en el bàndol del líder suprem. El 28 de juliol de 1982 Banisadr abandonà el país tal com farien l’any següent molts militants del Tudeh, la dirigencia del qual fou escapçada. Finalment, l’aiatol·là Khomeini havia acabat amb els seus contrincants, ara només li faltava aplicar les seves reformes politicosocials i consolidar el seu país; el 1987 va institucionalitzar formalment la seva posició com a líder suprem de la República Islàmica i pocs mesos després signà la pau amb l’Iraq, no sense un cert malestar tal com va dir: “per a mi és com ingerir un verí mortal”, tot i que abans de posar fi a l’Estat de guerra aprofità per a executar més de 3000 militants d’esquerra, tant del MEK com del Tudeh. La mort de Khomeini el 3 de juny de 1989 marcaria en certa manera el final de l’Iran revolucionari, un procés sense precedents a la història.

Read More

Pocs analistes haurien predit que, en menys de deu anys, tres autocràcies imperials que controlaven extenses àrees territorials al continent asiàtic, podrien caure, les seves dinasties desaparèixer i les seves nacions perifèriques independitzar-se; la realitat però, sovint és imprevisible i tossuda i, arran de la lluita entre el tsar de Rússia i el soldà otomà durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), el seu imperi desapareixeria, així com ho faria la neutral Pèrsia.

Fins al segle XIX l’imperi otomà i el persa s’havien enfrontat pel control del Caucas, sent les nacions asserí i armènia part del botí de cada guerra. La fulgurant victòria tsarista davant Pèrsia a Turkmantxai (1828) posà als asserís i a bona part dels armenis sota la protecció de l’imperi rus i a la dinastia persa del Qajar en una posició de dependència vers aquests i els britànics. Els otomans d’Istanbul, per la seva banda, foren derrotats vàries vegades al llarg del segle XIX, però aconseguiren conservar bona part de la seva independència. Quan esclatà la Primera Guerra Mundial i els alemanys llançaren una ofensiva sobre el flanc occidental rus, el soldà otomà veié una oportunitat de luxe de recuperar les seves possessions perdudes.

Tractat de Sèvres (1920). Projecte dels Aliats vers l'imperi otomà. Font: Viquipèdia
Tractat de Sèvres (1920). Projecte dels Aliats vers l’imperi otomà. Font: Viquipèdia

Amb la intenció de fomentar un alçament prootomà a les províncies asserís (turques com els dirigents de l’imperi), Enver Pasha dirigeix el 1915 el seu exèrcit cap a l’Azerbaidjan rus, travessant un imperi persa en descomposició doncs, l’única força militar efectiva, els cosacs, són més lleials a Rússia que a la dinastia Qajar. El tsar contraataca fomentant aixecaments armenis a la banda turca en un moment que aquesta minoria está patint un genocidi per part del govern. L’avenç britànic des del sud de Pèrsia cap a Bagdad impedeix a Enver Pasha avançar més sobre el Caucas i la situació queda estancada fins a l’adveniment de la Revolució russa el febrer de 1917.

Tractat de Kars (1921). L'acord entre els republicans turcs i els soviets. Font: Viquipèdia
Tractat de Kars (1921). L’acord entre els republicans turcs i els soviets. Font: Viquipèdia

Els alçaments soviètics clau en la caiguda del tsar es donaren a les ciutats russes de Moscou i Petrograd (actual Sant Petersburg), si bé a moltes localitats arreu de l’imperi apareixeran soviets (consells populars). Dos factors caracteritzaren aquests nous pols de poder, especialment a partir de l’Octubre de 1917: el rebuig a seguir amb la guerra (la qual cosa els oposarà a Gran Bretanya i els altres aliats del tsar) i el rebuig al nacionalisme tradicional. Seguint l’exemple de Petrograd, quan l’exèrcit rus es va retirar d’Azerbaidjan, es proclamà un govern soviet a Bakú, punt clau per les seves reserves petrolieres; a l’Armènia russa la retirada dels militars suposà l’arribada al poder dels nacionalistes del Daixnak, que seguiren pugnant amb els otomans pels territoris armenis sota la seva sobirania, mentre els nacionalistes georgians es posaven sota la protecció del soldà i els alemanys. Un autèntic caos que l’armistici de 1918 no ajudaria a resoldre.

La retirada dels bolxevics de la guerra havia enfurismat a Gran Bretanya que s’afanyà a utilitzar les seves bases a Iran per a ajudar l’exèrcit blanc en el seu avanç sobre Moscou. Derrotat el soldà a la guerra contra els Aliats, pogueren els britànics enviar el general Dunsterville cap a Bakú amb ordres d’ajudar la contrarevolució russa i sostenir els nous governs del Caucas i és que, arran de la proclamació dels 14 punts de Wilson (amb la qual es reconeixia el dret a l’autodeterminació de totes les nacions) donava molt bona imatge ajudar els pobles sotmesos dels imperis rus i otomà. Però les coses no serien tan senzilles a la pràctica doncs, ja que els EUA es negaven a aplicar els principis del seu president, fou un altre imperi, el britànic, qui envia tropes a prendre possessió dels nous territoris emancipats i, donat el cansament del poble britànic vers la guerra, l’aventurisme al Caucas fou molt impopular. Naixia la dictadura de la Càspia Central, amb suport del Daixnak i els russos blancs, sota la poc fiable protecció britànica.

El perill de fer politic en aquells anys. Imatge del final de la comuna de Bakú. Font: Viquipèdia
El perill de fer política en aquells anys. Imatge del final de la comuna de Bakú. Font: Viquipèdia

Havent caigut les comunes soviètiques del Caucas i estant el govern bolxevic sota la pressió de l’almirall blanc Koltxak, foren a finals de 1918 les mateixes milícies de l’Azerbaidjan les quals, amb ajuda otomana, recuperaren Bakú per la força provocant un nou bany de sang armènia. I per acabar d’embolicar la situació, es produïren enfrontaments armats entre dues faccions antibolxevics, les del general blanc Denikin i les de Geòrgia per la regió de Sotxi al Mar Negre. Acabada la Gran Guerra i mentre seguia vigent el conflicte intern a Rússia, els Aliats es recolzaren en les nacions perifèriques de l’imperi otomà (grecs, armenis i kurds) per a acabar de sotmetre la junta militar turca, movent el soldà a firmar el tractat de Sèvres (1920), però, l’ascens de la Gran Assemblea Nacional Turca sota el lideratge de Mustafa Kemal tiraren enrere les pretensions dels nous Estats del Caucas, reassumint entre altres coses la guerra amb la república armènia del Daixnak. Ben aviat, dues víctimes dels Aliats, la Rússia bolxevic i la Turquia kemalista, trobarien motius per a l’entesa.

Mentrestant, l’onada revolucionaria s’estenia també a les províncies del nord de l’Iran, on l’autoritat del xa Qajar havia estat reemplaçada per tropes estrangeres (otomanes o russes) i per milícies locals, de les quals, la més influent fou la de Mirza Kutxak Khan Jangali a Gilan, als boscos del sud del mar Caspi. Fins a 1917 combaté les tropes russes i després ho feu amb les britàniques, que utilitzaven les bases de la costa per a ajudar els russos blancs. És natural doncs que Jangali, tot i ser un partidari del pan-islamisme, unís forces amb els bolxevics i el 1920 acabés presidint la nova república soviètica de Gilan. Aquesta rebel·lió i els alçaments kurds i asserís en territori iranià provocaren finalment un cop d’estat a Teheran, la capital de l’imperi, dirigit pel cap de la brigada cosaca, el persa Reza Khan. Com havia passat amb Kemal a l’imperi otomà, també a l’Iran un militar nacionalista es feia amb les regnes de l’Estat.

Els nous liders. Reza Khan a l'Iran i Mustafa Kemal a Turquia. Font: Viquipèdia
Els nous liders. Reza Khan a l’Iran i Mustafa Kemal a Turquia. Font: Viquipèdia

L’any 1921 també fou fonamental per a l’estabilitat del nou govern republicà a Turquia i per als soviets del Caucas arran del tractat de Kars, reconeixent-se mútuament i fent front comú als interessos de França i Gran Bretanya que havien redissenyat el mapa regional al seu gust. Assegurades les fronteres occidentals, els esforços dels bolxevics es pogueren redirigir sobre els exèrcits blancs del Caucas i gràcies al tractat de Kars (on Stalin tingué un paper destacat) començar a prendre el poder a les joves repúbliques de la zona. La primera a caure fou la d’Azerbaidjan, ferint de mort el projecte panturquic de l’exgeneral otomà Enver Paixà; després l’exèrcit roig intervingué a Armènia i a Geòrgia. Partits nacionalistes com el Daixnak, que havien reprimit alçaments soviètics a les seves ciutats i que depenien del suport occidental, acabaren perdent tot el poder que havien obtingut amb la independència. Com a mostra de la germanor de les noves repúbliques soviètiques del Caucas, s’iniciaren converses pacífiques sobre la possessió dels territoris disputats a la guerra.

No tot van ser victòries per a la Rússia bolxevic aquell any, ja que hagué de renunciar a certs avenços en pro de la diplomàcia. Tot i que Winston Churchill havia deixat ben clar que calia “escanyar el bolxevisme al seu  bressol”, Gran Bretanya es comprometé a retirar les ajudes als enemics interns de Rússia si a canvi aquesta abandonava les polítiques expansionistes. El buró soviètic acceptà l’acord amb els anglesos i, entre altres, van deixar d’ajudar el soviet de Gilan, condemnant Jangali a caure sota la brigada cosaca de Reza Khan. El mateix any arribaren els bolxevics russos a un acord amb l’Iran de Reza Khan, reconeixent-se mútuament tal com havia fet amb Kemal. Quatre anys després de la Revolució, l’ordre tornava al Caucas, així com les fronteres tradicionals, però ara, en comptes de dinasties imperials sorgiren mandats republicans, i en comptes de la tradicional jerarquia religiosa, l’adoració popular començà a dirigir-se cap als nous herois de la nació i als ídols revolucionaris.

Read More

 

Quan l’any 2001 els nord-americans envaïen l’Afganistan, sota el pretext de castigar els talibans pels atemptats de les torres bessones, el que realment feien era posar un peu a un dels territoris més cobejats del món, l’Àsia Central. Afganistan era el país més viable on instal·lar una base permanent nord-americana: Iran els hi era hostil, apropar-se més a Pakistan els hauria enemistat per sempre amb l’Índia, Tibet es trobava sota el control xinès i les altres repúbliques es trobaven a l’àrea d’influència russa. El president uzbek Karimov, però, es va allunyar del bloc rus i va col·laborar amb els EUA a canvi de suport polític i militar (sense trencar del tot amb Rússia) fent un nou acte d’equilibrisme polític que marcaria l’agenda d’Àsia Central, territori que tradicionalment s’ha considerat el centre del món.

Travessat l’actual Uzbekistan per l’antiga Ruta de les Caravanes (comunament coneguda com a Ruta de la Seda), des de fa més de mil anys que les mercaderies passen d’Orient a Occident, i a la inversa, a través de ciutats oasis com Bukharà, Taixkent i Samarcanda. Fora de les ciutats, les poblacions nòmades vivien d’aquesta ruta treballant com a protectors de les caravanes (o agressors segons el cas) i comerciaven amb tot allò que pogués interessar dels seus ramats. No és fins al segle XV que els primers uzbeks arriben al territori, procedents de l’actual Mongòlia, i anomenats així en honor al príncep Uzbeg Khan, un dels primers que van abraçar l’Islam com a religió oficial. Durant segles, els uzbeks es barallen pel control de la regió i de les seves riques ciutats-oasis amb els nòmades turcs i els sedentaris perses; establint-se ja des del segle XVI una sèrie de dinasties independents amb la Cort instal·lada a les diferents ciutats-oasis, destacaran principalment els khanats de Khiva, Bukharà i Kokand.

A mitjans del segle XIX però, la viabilitat dels khanats corria perill doncs, aprofitant les baralles entre la monarquia de Bukharà i la de Kokand, l’imperi rus va fer acte de presència. Imbuït pel missatge civilitzador clàssic dels europeus noucentistes, la monarquia russa va veure en els petits Estats musulmans d’Àsia Central una víctima senzilla dels seus exèrcits. La seva expansió a l’Oest havia estat aturada per una aliança antinatural de francesos, britànics i otomans (Guerra de Crimea, 1853-56); però a l’Est, l’única oposició podia venir d’uns decadents imperis xinès i persa, i d’un precari domini anglès sobre l’Índia. Les dècades dels 60 i 70 veuran una gran expansió dels russos sobre els petits khanats, que si bé van acabar unint-se contra l’invasor, no van poder competir contra les tecnologies modernes. D’altra banda, la comandància russa utilitzà sovint la massacre de ciutats senceres per a atemorir l’oposició.

Però una cosa era conquerir les ciutats principals i l’altra era conservar el control sobre aquestes, vist el perill d’un contraatac dels pobles nòmades que habitaven les extenses estepes. L’extensió d’una via fèrria i d’un servei telegràfic permetrien els russos, amb el pas del temps, consolidar la seva posició en aquests distants territoris i garantir la submissió econòmica d’aquests. Per a governar les noves possessions del tsar rus es va recórrer a mètodes ja emprats pels Estats europeus a les seves colònies d’ultramar, formar colònies de russos que servissin de base per a la direcció territorial, i col·laborar amb sectors socials tradicionalment oprimits pels anteriors dirigents com ara els jueus i els esclaus perses. Així fou com l’actual Uzbekistan entrà a formar part de l’imperi del tsar.

La Primera Guerra Mundial (1914-18) va donar ales als rebels uzbeks, marginats de l’administració imperial, i, encoratjats per la propaganda panturania (finançada pel mateix imperi Otomà, defensava la unió de tots els pobles turcs) es van revoltar sense èxit contra el tsar. La Revolució d’Octubre de 1917 convertí els basmatxis (rebels uzbeks) en objecte d’interès de les diferents faccions russes, per una banda els bolxevics de Lenin i per l’altra els Blancs de Koltxak (veure “la guerra de l’Extrem Orient (1918-1922)”); tot i que un cop acabada la guerra, es convertiren en una molèstia per als vencedors. Iosif Stalin, secretari general dels bolxevics, veia amb inquietud la persistent rebel·lió basmatxi i la propaganda panturania, així que, durant la creació de les repúbliques soviètiques d’Àsia Central, partí en diferents administracions la rica vall de Fergana i feu que poblacions uzbekes senceres anessin a parar a repúbliques on hi havia altres majories nacionals (kirguissos, tadjiks…etc.). També, i com a part del projecte de crear la nova societat soviètica, el govern comunista féu tancar moltes mesquites, col·lectivitzà les terres destinades a finançar el culte islàmic i prohibí a les dones vestir robes tradicionals com el xador.

Durant els anys de la Guerra Freda es desenvoluparen dos corrents polítiques a la república uzbeka: per una banda una classe laica molt vinculada al món rus i per l’altra una de més tradicional que tractava de conservar els seus ritus en la clandestinitat. Dos homes exemplificaven aquestes dues vies: un d’ells era, Islam Karimov, que ascendint dins el Partit Comunista de l’URSS arribà el 1990 al lideratge uzbek i es trobà en la situació idònia per a governar la futura república; l’altre fou Juma Namangani, que amb diners saudites se sumà a la reconstrucció de l’islam polític a l’Uzbekistan (veure “Història d’una peculiar amistat: l’Aràbia Saudita i els EUA”). La dissolució de l’URSS havia pres per sorpresa als dirigents comunistes d’Àsia Central, sense veu ni vot en l’assumpte, i davant l’emigració de la població russa cap a la nova República Federal Russa, cada Estat hagué de prendre una decisió sobre el futur del seu país. Karimov, inquiet per l’ascens de l’islamisme polític, l’identificà amb el terrorisme (cal recordar que no feia gaire que els soviètics lluitaven contra els mujahidins a l’Afganistan) i n’inicià la persecució. En resposta, Namangani va crear el MIU (Moviment Islamic d’Uzbekistan) amb el qual pretenia derrocar Karimov i imposar la llei islàmica al país.

La guerra entre el MIU i el govern republicà no quedà limitada al territori nacional doncs, com és habitual en les estratègies guerrilleres, el MIU havia establert bases segures tant al Tadjikistan com a l’Afganistan (veure “Al-Qaeda: Una historia de su creación” de Marc Rodríguez Donoso) . La guerra del president Bush contra els talibans (2001) fou de gran utilitat per a Karimov qui, donant suport als EUA, es desfeia de Namangani (aliat dels talibans) i obtenia una posició diplomàtica més forta sobre Rússia, la seva “protectora”. L’idil·li entre Karimov i Occident no va durar gaire, el 2005 expulsava els militars nord-americans i tornava a signar pactes de cooperació econòmica i militar amb Rússia. La seva mort el 2 de setembre de 2016 pot portar un altre període de conflictivitat al país, ja que, sense la seva mà de ferro i habilitat per a controlar els diferents sectors socials del territori, no seria estrany que grups armats com el MIU tornessin a fer-se notar i que, un cop més, la terra dels uzbeks es taqués de sang.

Read More

El març de 2015 la monarquia d’Aràbia Saudita llençava una campanya d’atacs aeris sobre el Iemen en una sorprenent demostració de força. Sorprenent ja que, per primera vegada en molts anys, el cap dels Saud actuava sense el consentiment dels EUA, el seu habitual protector. No era la primera vegada que des de Riad, la capital d’aquest regne àrab, s’actuava per pròpia iniciativa; ja havien intrigat el 2013 amb els generals egipcis contra el president del país, Mohammed Mursi. Aquesta actitud independent dels Saud derivava directament del creixent desinterès de l’administració Obama per la regió, un desinterès que venia directament determinat pel fet que els EUA ja no depenien tant del petroli àrab com abans. Quasi un segle d’amistat a punt de trencar-se en mil bocins. 

Bandera d'Aràbia Saudita, on el wahabisme ha esdevingut la doctrina oficial del regne. La religió va ser usada per a assegurar la preeminença de la família Saud
Bandera d’Aràbia Saudita, on el wahabisme ha esdevingut la doctrina oficial del regne. La religió va ser usada per a assegurar la preeminença de la família Saud

A principis del segle XX es desenvoluparen als EUA i a l’Aràbia dues formes noves d’entendre la realitat política del seu territori i la seva relació amb el món. Els Estats Units, que tradicionalment havien triat aïllar-se dels afers mundials, havien vist amb les presidències de Theodore Roosevelt (1901-1909) i Woodrow Wilson (1913-1921) un canvi de tendència. Un cavi que, en el primer cas, els havia dut a una política molt intervencionista a l’Amèrica Llatina i, en el segon, a utilitzar la seva concepció de democràcia com a arma ideològica en els afers mundials (la Societat de Nacions creada a finals de la Primera Guerra Mundial s’inspirava en l’idealisme wilsonià). Per una altra banda, la casa dels Saud, una de les moltes famílies reials de la península aràbiga, havien buscat en el pensament del reformador religiós del segle XVIII Wahhab, un suport ideològic fonamental per a imposar-se a les altres cases de la zona.

La Gran Guerra (1914-1918) va situar per primera vegada aquests dos Estats en el mateix bàndol, però mentre els EUA es van centrar més a combatre els alemanys en ajut de francesos i anglesos, els Saud i els altres àrabs es van aliar contra l’imperi otomà, del qual eren encara súbdits. Anglesos i francesos havien promès un gran Estat àrab als Haiximites guardians de La Meca, però a l’hora de la veritat es van repartir les despulles de l’imperi otomà i van afavorir l’engrandiment de cabdills com els Saud a costa dels Haiximites. El projecte panarabista havia estat ràpidament traït pels Aliats, però encara seria reivindicat per líders polítics ideològicament dispars durant dècades. Després d’anys de guerres, el 1932 els Saud es consolidaven com a reis de bona part de la península i quan van trobar petroli al seu sòl, van trobar un nou complement per al poder a banda de la religió.

Mohammed Mossadeq, primer ministre d'Iran. Els seus intents per a nacionalitzar el petroli van portar al cop d'estat de 1953, organitzat per la CIA
Mohammed Mossadeq, primer ministre d’Iran. Els seus intents per a nacionalitzar el petroli van portar al cop d’estat de 1953, organitzat per la CIA

La Segona Guerra Mundial (1939-1945) va afeblir la influència britànica a la regió si bé no va trigar a aparèixer un nou client, els EUA, ara molt més avesats a aventurar-se a l’estranger i a utilitzar, segons les circumstàncies, l’idealisme prodemocràtic de Wilson. La relació entre els EUA i els Saud però, no era pas nova, ja que des dels anys 30 la família Bush hi tenia negocis. Aleshores Aràbia ja veia amb una certa preocupació el paper de l’Iran a la regió, atès que era un país antic i tenia un exèrcit molt més potent que el seu, de manera que no va veure amb mals ulls el cop d’Estat (el primer de la CIA) contra el primer ministre reformista Mossadeg quan aquest volgué nacionalitzar el petroli iranià. La debilitat política de l’Iran i els nous Estats sorgits de la descomposició otomana eren fonamentals per a la supervivència dels Saud.

Aleshores, però, hi havia un conflicte molt més important per als EUA: la Guerra Freda amb la Unió Soviètica. Defensors de faccions polítiques confrontades a cada país, la Casa Blanca veié amb bons ulls l’enfortiment de grups religiosos al voltant de l’URSS que contrarestessin la ideologia aconfessional dels grups prosoviètics: seria el cas del sindicat Solidarnosc a Polònia i els mujahidins a l’Afganistan. La família Saud, clienta dels EUA, va ajudar molt a la difusió de l’integrisme religiós als països musulmans, a organitzar grups contra els governs laics prosoviètics i finalment a crear grups terroristes, dels quals Al Qaeda seria el més famós. 

Els atemptats de l'11-S constitueixen el cop més exitós i mediàtic d'al-Qaeda, el qual ha estat finançat i protegit per l'Aràbia Saudita
Els atemptats de l’11-S constitueixen el cop més exitós i mediàtic d’al-Qaeda, el qual ha estat finançat i protegit per l’Aràbia Saudita

La fi de la Guerra Freda va fer trontollar l’esquema de països com l’Aràbia Saudita que, de cop, es veien en la situació d’haver de triar entre el seu poderós soci americà i els grups integristes que havien ajudat a crear. La Primera Guerra del Golf (1991) enfrontaria el rei saudita amb Osama Bin Laden a causa del suport de la monarquia a una intervenció americana en un país àrab. No era la primera vegada que la política oficial entrava en contradicció, ja que com molts altres països àrabs, el govern saudita feia proclames públiques contra l’existència d’Israel però al mateix temps hi tenia relacions i es necessitaven l’un a l’altre. I si bé els grups integristes feien perillar la mateixa Corona, aquesta depenia molt d’aquests en política exterior i seguí finançant (oficialment i extraoficialment) la construcció de mesquites wahhabites a l’Àsia Central i a d’altres indrets.

És aleshores que, ja a la segona dècada del segle XXI, les relacions entre els EUA i els Saud passen el seu moment més complicat. Per una banda, el descobriment de noves tècniques d’extreure petroli del seu propi sòl mou els americans a no dependre tant dels seus antics socis, i els permet tornar a mantenir relacions diplomàtiques amb l’Iran, país que havia estat aïllat des de la Revolució de 1979 i que sempre havia preocupat enormement als Saud. Un altre problema truca a les portes de la monarquia de la família i és el conflicte successori, ja que atès que no existeix la mateixa rigidesa hereditària que a les cases reials europees, no està del tot clar qui ha de succeir l’actual sobirà. Abandonat pels EUA, amenaçat per l’ascendència persa i en risc de veure’s en una guerra civil, el rei ha hagut de moure fitxa i assegurar (com ja va fer a Bahrain el 2011) que cap país de la península aràbiga pugui servir per a soscavar el seu poder. Aconseguiran els Saud conservar el poder i el seu gran amic  nord-americà? O tot el contrari, hauran de buscar nous amics? Amics com la Xina?

Les relacions EUA-Aràbia Saudita van tenir un bon moment amb l'administració Bush, la família del qual té interessos a la zona des dels anys 30
Les relacions EUA-Aràbia Saudita van tenir un bon moment amb l’administració Bush, la família del qual té interessos a Aràbia Saudita des dels anys 30

Read More

   A principis del segle XVI els diferents Estats d’Europa enfilaven un nou rumb polític, hereu d’aquell període esplendorós anomenat Renaixement i de l’arribada d’exploradors del Vell Continent a Amèrica, amb la qual cosa el sistema econòmic mundial s’eixamplava a nous horitzons. Els sobirans d’Europa, tradicionalment incapaços d’imposar-se sobre els seus nobles vassalls, començaren a reforçar la seva autoritat i noms com Carles I de Castella (1516-56) Francesc de França (1515-47) o Enric VIII d’Anglaterra (1509-47) exemplificarien una nova manera d’entendre la política (i als quals hi hauríem d’afegir els noms de grans dones com Isabel de Portugal (1526-39), Lluïsa de Saboya (1514-15; 1525-26) o Caterina d’Aragó (1509-33)). Un moment excepcional a la història del món en el qual l’Orient Mitjà també va brillar amb llum pròpia.

safavid woman in times of Abbas
Dona safàvida en temps d’Abbas I el Gran.

    Dos-cents anys després de les croades que convertiren Jerusalem en un camp de batalla i prop de cent de la mort de Timur Lang (1370-1405), el gran conqueridor turc, Orient Mitjà arribava al tombant de segle amb un ull posat a la tradicional inestabilitat política i un altre a les noves institucions i dinasties que s’anaven formant entre el Mar Mediterrani i l’Oceà Índic. Al territori de l’actual Turquia, els sultans turcs otomans, amb el suport dels seus fidels geníssers (soldats que havien estat cristians captius), gestionaven un imperi des de la seva Cort a Istanbul; mentrestant al territori de l’actual Iran, una nova dinastia d’origen turc expulsava els cabdills tribals de Tabriz (al nord d’Iran) i proclamaven l’any 1501 l’establiment del xiisme com a religió oficial de l’Estat: eren els safàvides.

    Dividit el món musulmà en dues corrents ideològiques principals, sunnites i xiïtes, era el segon grup una minoria arreu amb petites comunitats distribuïdes per Iran, Síria, Egipte i Aràbia; però feia segles que no controlaven cap imperi. Els safàvides eren originàriament una confraria religiosa xiïta que, a mesura que minvava la influència de les dinasties reials de la zona, anaven augmentant el seu poder polític fins al punt que es van veure capacitats per a derrocar els seus rivals (per a més informació consultar  La Revolució Safàvida”). Ismael, el cabdill safàvida proclamat xa aquell mateix any a Tabriz, presentà algunes mesures que eren molt polèmiques per a la majoria sunnita persa i altres que eren de caràcter continuista. Rebutjant qualsevol autoritat religiosa per damunt seu, Ismael tenia a les seves mans tot el poder polític i religiós, exigint als seus súbdits que es postressin davant d’ell (no fer-ho comportava greus represàlies); d’altra banda, els ritus islàmics tradicionals amb prou feines van patir alteracions.

   

Safavid_Shah_Abbas_I_Uzbek_Vali_Muhammad_Khan
El xa Abbas I el Gran amb Muhammad Khan

 

Les repressions safàvides foren violentíssimes, així com les reaccions d’imperis sunnites com els otomans, a una escala similar a la que patiria l’Europa dels catòlics i els protestants. En aquest marc, la relació de les dones amb el món públic experimentaria un canvi radical en el qual no serien subjectes passius tal com la historiografia tradicional tendeix a assenyalar-nos. Viatgers a la Pèrsia de finals del XVI afirmen que la societat divideix les dones en sis categories: la primera són les dones casades de la noblesa (en les quals centraré bona part d’aquest article); a continuació, vénen aquelles relacionades amb el món agrari i després les de l’àmbit artesanal; en quart lloc aquelles que estan sota un matrimoni temporal (en el xiisme és possible fixar un matrimoni de la durada que la parella ho convingui, des d’unes poques hores a molts anys); a continuació és el torn de les esclaves i finalment aquelles que es dediquen a la prostitució. El cas és que en aquesta nova Pèrsia revolucionària, on el vi era abundant i el nom del xa lloat com el del mateix Profeta Mahoma, les dones tenen més possibilitats de fer vida pública. Fins i tot les dones de la Cort, de les quals s’esperaria que es confinessin a fi de mostrar la seva “virtuositat”, apareixen com a clares protagonistes de molts dels grans esdeveniments polítics de l’època.

    Talju Khanum és la primera de les dones decisives de l’imperi safàvida. Filla d’un cabdill turc i casada amb el xa Ismael, Talju Khanum (Khanum significa “senyora” en persa) no havia estat educada segons els rígids estàndards perses, sinó a la manera heterodoxa de les tribus turques. Tot i l’existència d’unes normes socials, les dones a la Cort del xa Ismael no estaven recloses ni es cobrien els cabells amb un hijab (mocador); a més (cosa que sorprengué els visitants europeus), seguien el costum turc de muntar en públic a cavall i fins i tot a lluitar amb els seus parents masculins. Quan el 1514 el soldà otomà Selim mobilitza tot el seu exèrcit amb la voluntat de posar fi a l’expansionisme safàvida i eradicar la seva religió, Talju Khanum fou una de les primeres a agafar les regnes del seu cavall i en anar al combat.

safavid woman western portrait (1650-1700)
Retrat d’una dona safàvida (1650-1700)

    Aleshores la guerra era violentíssima, a causa, entre altres coses, que ni el xa ni el soldà es reconeixien com a iguals, Talju Khanum (que el febrer d’aquell mateix any havia donat llum a Tahmasp, qui seria l’hereu d’Ismael) no podia esperar clemència dels seus enemics. El mateix Ismael, que havia convertit en una copa el crani d’un dels seus enemics abatuts i que no tenia inconvenient en matar les dones embarassades dels seus rivals, era un exemple de la falta d’ètica guerrera. La batalla de Chaldiran a l’agost de 1514 fou un desastre per als safàvides, vençuda la seva cavalleria pels canons dels geníssers otomans, Talju Khanum pogué salvar-se del desastre, però no molts dels vassalls del xa i algunes de les concubines d’Ismael. Tabriz, la capital, es perdé, però l’imperi es pogué salvar. Talju Khanum lluità sense descans perquè els vassalls d’Ismael, cada cop més sediciosos, acceptessin a la mort del xa (1524) a Tahmasp com nou xa, iniciant, a més, una política (que seria molt imitada, entre d’altres per la seva filla Mahin Banu) de patronatge d’espais religiosos a la ciutat de Qom, amb els quals guanyava reconeixement social atès que aquest patronatge estava, a més, íntimament relacionat amb un dels cinc pilars de l’Islam, l’almoina (en la qual s’incloïen ajuts a la comunitat).

    El llarg regnat de Tahmasp (1524-76) anirà acompanyat de tot un seguit de mesures que tenien com a objectiu posar fre a les disparitats socials de l’època del seu pare, començant pel paper de les dones a la Cort. Vençuts els cabdills tribals rebels (1533), Tahmasp dirigí la seva atenció contra la seva mare, Talju Khanum, la qual governava l’harem reial (un harem era l’espai físic on vivien les dones d’una mateixa família; per a més informació consulteu Submissió, sexe i lascívia?” de Sílvia Caufapé, i l’exilià de la Cort per les seves activitats polítiques. Tahmasp impulsà un codi de 70 normes entre les quals s’incloïen l’ús de l’hijab i la reclusió de les noies majors de 12 anys. Tot i això, a la pràctica les dones de la Cort seguiren fent vida pública i anant a muntar a cavall amb roba d’home a la manera turca. I és que, tot i la implementació d’una visió tan ortodoxa, el mateix Tahmasp (sobretot als darrers anys de la seva vida) seguirà actuant d’acord amb els consells de les dones del seu entorn.

    Pari Khan Khanum era la segona filla més gran del xa i també la més estimada, culta, tal com demostren les cartes que es conserven d’ella, i una hàbil estratega. Governant a l’ombra del l’imperi en la senectut del seu pare, quan aquest mor l’any 1576 i el regne corre el risc de caure en l’anarquia, Pari Khan féu xa al príncep Ismael, qui havia passat anys tancat a la presó per rebel·lar-se contra el seu pare Tahmasp. Ismael II va emprendre una política de càstig cap als aliats del seu difunt pare amb la possible intenció d’implementar la religió sunnita a l’imperi. Aviat va començar a percebre noves conspiracions i arribà a acusar Pari Khan d’estar-hi implicada, si bé ella pogué escapar a l’execució gràcies a la influència que tenia sobre el seu germà. L’actitud del xa però, generà l’oposició dels principals cabdills del regne, cosa que hagués comportat un alçament contra el sobirà safàvida. Pari Khan s’hi volgué anticipar així que, valent-se de la confiança que l’hi tenia Ismael II, féu enverinar-lo i a continuació va anar a cercar al seu altre germà, Muhammad, oferint-li la corona. Malauradament per ella, l’esposa de Muhammad sospità de la lleialtat de la princesa i feu escanyar-la el 1578 per a continuació exposar el seu cap a les portes de Qazvín, la capital.

    L’autora intel·lectual del magnicidi es deia Khayr al-Nisa Begum (Begum ho podríem traduir en castellà per “Doña”), més coneguda com Mahd-i Ulya, el nom que se l’hi donava a la Reina Mare. Filla del rei de Mazandarán, una dinastia xiïta local que havia estat tolerada pels xas safàvides, el 1565 hagué de fugir del regne quan el seu pare fou assassinat. El xa Tahmasp l’acollí a Qazvín i la donà en matrimoni al príncep Muhammad, el qual, tot i ser el primogènit del xa, patia de problemes oculars que el feien un candidat menys desitjable al tron que el seu germà. Khayr al-Nisa tingué al llarg de la seva trajectòria dues grans obsessions que perseguiria amb ferotge determinació un cop assolí el poder en la persona del seu espòs: venjar la mort del seu pare i reemplaçar els cabdills turcs per cortesans perses fidels. La princesa Pari Khan, recolzada pels turcs, fou el primer gran objectiu a ser abatut quan Muhammad es convertí en xa.

    Tot i que els perses eren la majoria de la població de l’imperi, el poder militar el tenia la cavalleria turca, per la qual cosa la discòrdia entre ella i els turcs fou particularment intensa. Després de  venjar-se de tots els implicats en la fi del seu pare, els cabdills turcs s’uniren contra el perill i feren arribar una carta amenaçadora al xa en la qual acusaven a la seva dona d’estar embolicada amb Adil Giray, un germà del cabdill tàrtar de Crimea, i li “suggerien” la seva expulsió de la Cort. Khayr al-Nisa però, rebutjà fer concessions i aquests respongueren assaltant l’harem del xa i fent-la escanyar el 1579 a ella i al seu “amant” tàrtar. Incapaç de controlar els seus propis vassalls, Muhammad hagué d’acceptar la nova situació no trigant, ell mateix, en ser desplaçat del poder per un cop d’Estat (1587) liderat per un ambiciós turc i un dels fills de Muhammad, Abbas.

Seated_princess_(Art_and_History_Trust_No_92)
Princesa safàvida asseguda

    Conegut com a Abbas el Gran (1587-1629), el nou xa traslladà la capital a Esfahan i recolzant-se en els ghulams (nom amb el qual serà coneguda la versió safàvida dels geníssers) aconseguirà reafirmar l’autoritat reial per sobre dels interessos tribals turcs. L’imperi viurà a més la implementació d’una política de tolerància cap als sunnites i el retorn de l’ortodòxia persa a la Cort d’Esfahan, la qual cosa a la llarga conduirà que les dones perses siguin conegudes per vestir fins a quatre vels i per ser les més recloses d’Orient Mitjà. Tot i això, son conegudes iniciatives del xa com la de reservar certs espais públics d’Esfahan tots els dimecres per a l’esbarjo de les dones, així com és conegut que dues senyores tindran una gran influencia sobre les seves decisions polítiques: una és Zeinab Begum, la seva tia soltera que liderarà durant bona part del seu regnat l’harem d’Esfahan; l’altra és Dalale Qezi, concubina del xa a la qual li era permès no cobrir-se el cap en públic i a la qual tots els cortesans li havien de retre homenatge.

    Una de les decisions més transcendentals del xa Abbas en l’eliminació del poder turc fou la d’educar els prínceps safàvides a l´harem (molt semblant al que passava a l’imperi otomà), cosa que alineava als cabdills tribals i donava tot el poder a eunucs, princeses i esposes. Aquest harem, el qual era en sí mateix una comunitat prou nombrosa, tenia prou influència per a condicionar les polítiques de la Cort i fou l’epicentre de molts canvis, especialment arran de la mort del xa Abbas el 1629. Dilaram Khanum havia arribat a l’harem com una simple esclava georgiana, si bé el seu enllaç amb un dels fills d’Abbas i el fet que donés a llum un nen li reportaren una gran influencia. Abbas, que havia fet cegar el seu propi fill per por a una rebel·lió, veié en el seu llit de mort que un dels pocs hereus per línia masculina que li quedaven era el fill de Dilaram, Safi, per la qual cosa va fer-lo successor.

    Determinats clans ghulam havien estat tan afavorits durant el regnat d’Abbas que en ascendir el xa Safi eren pràcticament intocables, i el mateix passava a l’interior de l’harem on les princeses safàvides conservaven una notable influencia. Dilaram començà com moltes altres dedicant-se al patronatge d’edificis públics a la ciutat de Shiraz, esperant el moment d’entrar en acció. La rebel·lió d’un ghulam el 1632 donà a Dilaram l’excusa per fer entrar a les seves tropes fidels a l’harem i executar tant les princeses com tot aquell nen amb sang safàvida, per si algun dia podia ser un rival al tron del xa, en una massacre que enfosquiria per sempre el llegat de Safi. Arran d’aquesta mesura, quedà establert que només un descendent patrilineal del xa Ismael I podia legítimament ocupar el tron i que el domini absolut sobre l’harem el tindria la mare del xa, sovint una esclava d’origen cristià.

    D’intrèpides guerreres turques a cavall a intrigants mestresses cristianes de l’harem, les dones de la Cort safàvida experimentaren una evolució a l’alçada de la de l’imperi, essent en molts casos peces claus del mateix. No podríem entendre la gran expansió del xa Ismael sense la dedicació de Talju Khanum, així com les disputes perses amb els turcs sense Pari Khan i la seva cunyada Khayr al-Nisa, ni tampoc el nou ordre post-Abbas si no comptem amb Dilaram. Tant a Europa com a Pèrsia, el relat històric sense aquesta ignorada meitat de la humanitat coixeja.

 

 

Read More

 

 

Pràcticament tan antiga com l’Egipte dels faraons, la regió africana que avui dia coneixem com a Etiòpia fou coneguda des de l’època dels romans com a Aksum i el seu rei Ezana (320-360) fou un dels primers sobirans del món a convertir-se al cristianisme. A diferència del que succeí a l’Europa Occidental, els territoris de l’antiga Etiòpia depengueren religiosament del Patriarca Ortodox d’Alexandria, aleshores sota l’imperi Bizantí, el qual tenia a Aksum un delegat religiós conegut com a Abuna (podríem comparar-lo amb un arquebisbe). La vinculació dels etíops amb la Bíblia és tan gran que, quan l’any 1270 Yekuno Amlak pren el tron, es declara descendent del famós rei jueu Salomó i de la reina de Saba (segle X aC.), “restaurant” una dinastia que fins a Haile Selassie (1892-1975) regnaria a Etiòpia.

A inicis del segle XVI, però, la situació de la dinastia salomònica i del cristianisme etíop era molt fràgil a causa del creixement d’Estats musulmans al seu voltant fortament militaritzats. L’emperador Dawit II (1501-40) en la guerra amb el sultanat d’Adel, aconseguint en una emboscada matar a l’emir Mahfuz (1517), provocant un caos intern del qual va reeixir un dels senyors militars d’Adel, Ahmed al-Ghazi (1506-43), més conegut pels etíops com Granh (“l’esquerrà”). Aquest senyor de la guerra assumí la pacificació dels sultanats musulmans, empresa que coronà amb l’èxit i que li valgué el títol d’Imam dels creients. Després de la victòria de Sembera Kure (1529), Granh proclamà la gihad contra Etiòpia amb la voluntat d’ocupar el territori d’una manera efectiva. Si bé Dawit combaté enèrgicament Granh, aquest li anà guanyant terreny a poc a poc, atraient-se paral·lelament el suport de la noblesa etíop.

 

Disposició de les zones d’ocupació d’Aksum i Adel.

 

 

La violència amb connotacions religioses que es vivia a l’Africa la primera meitat del segle XVI no era pas exclusiva. En aquelles mateixes dates, l’emperador Carles Habsburg (1520-58) lluitava contra el soldà otomà Solimà el Magnífic (1520-66) pel control del Mediterrani. I no només era una lluita entre musulmans i cristians, sinó que també existien conflictes armats oberts entre les branques d’una mateixa confessió: a l’Alemanya l’emperador catòlic Carles es barallava contra els seus vassalls protestants i, a l’Orient Mitjà, el sunnita Solimà lluitava aferrissadament contra el xa persa xiïta. Cal assenyalar que, en una societat tan religiosa com era la del segle XVI, els sobirans assumien un rol militant i no dubtaven a l’hora de liderar una campanya militar si aquesta havia estat beneïda per les institucions religioses.  

Cristofano_dell’Altissimo,_Portrait_of_Lebnä-Dengel__c__1552-1568
Emperador Dawit II. Pintura feta per Cristofano Dell’ Altissimo.

Però les raons que van dur els portuguesos al corn d’Àfrica varen ser ben diferents. Bloquejada la ruta de Suez pels otomans i desconeixedors de l’existència d’Amèrica, exploradors portuguesos iniciaren el camí cap a les espècies de l’Extrem Orient vorejant Àfrica; la seva intenció era establir una ruta marítima i controlar en exclusiva el comerç d’aquestes espècies amb Europa. Malaca (actual Malàisia) era un dels punts d’on extreien les matèries
primeres, establint al llarg de la ruta a Europa una sèrie de posicions fortificades des de les quals protegir els seus carregaments d’altres intrusos, i al mateix temps, extorsionar els comerciants locals amb la seva poderosa armada (el mateix rei de Portugal reconeixeria el 1506 que les operacions corsàries a l’Índic tenien com a objectiu forçar acords comercials amb els governs locals). Al Golf Pèrsic i al Mar Roig, Alfonso de Albuquerque (1453-1515) dissenyà un ambiciós pla per al control total dels mars, enfrontant-se directament amb els turcs otomans. Una sagnant competició que es reeditaria no pocs cops.

És en aquest context on podem veure Cristovao de Gama (1516-42), quart fill del famós navegant Vasco de Gama (1460-1524), i germà d’Estevao de Gama (1505-76), qui governaria durant uns anys vitals els dominis portuguesos de l’Índia. El petit de la família començà la seva carrera a les Índies l’any 1532 a les ordres del seu germà Estevao a Malaca; sis anys més tard s’integrava en una expedició naval i el 1541, novament a les ordres del seu germà, tractava de completar el pla de domini naval dissenyat per Alfonso de Albuquerque atacant les bases otomanes del Mar Roig fins a Suez. Durant la retirada a l’Índia, Isaac, un noble etíop amb el càrrec de “governador del mar” va fer arribar als expedicionaris portuguesos unes cartes de la Cort en les quals els demanaven ajut contra el Granh. I és que la situació a l’Africa era molt precària; Dawit II havia mort i el seu fill primogènit havia estat capturat pel Granh, l’emperadriu Zabelo Oanguel es trobava assetjada a la capital i el seu fill petit, el flamant nou emperador Claudi (o Gelawdewos) havia estat rebutjat pels homes del Granh a les terres altes (cal assenyalar que el paper dels mercaders catalans en aquesta història fou la de subministradors de fusells i canons al Granh). Comptar amb un regne cristià aliat era estratègicament fonamental, i no van trigar a presentar-se molts voluntaris per a encapçalar una expedició d’ajut (atrets pels beneficis econòmics i espirituals de la campanya). El noble etíop Isaac assenyalà que el país estava arruïnat i que no podrien alimentar-ne mil, per la qual cosa Estevao decidí enviar-hi només una companyia de 400 sota les ordres del seu germà Cristovao mentre ell tornava amb la resta d’homes a les seves bases.

No era pas el primer contacte entre etíops i portuguesos, els interessos dels quals no eren discordants. Abans de 1520 Sagga Za-Ab, sacerdot superior etíop, havia pelegrinat a Terra Santa i a Roma, i, com a ambaixador de Dawit II, el 1524 inicià converses amb els portuguesos fins al punt que arribà a instal·lar-se a la Cort de Lisboa del rei Joao III (1521-1557) on, a més de defensar el projecte d’aliança, prendrà part en uns fonamentals debats de teologia amb el clergat catòlic. El pare portuguès Francisco Álvares, que havia estat clau en la recepció de l’ambaixada de Sagga Za-Ab, viatjà a Etiòpia com a capellà de la delegació portuguesa i acabà retornant a Lisboa el 1527 en nom del mateix Dawit II; més tard a Roma fou rebut pel Papa en una audiència que donaria lloc (equivocadament) a la idea que l’església etíop se subordinava al patriarca de Roma. Una falsa integració al catolicisme que, probablement, va convèncer molts dels portuguesos a participar en l’expedició a Etiòpia en ajut dels seus germans de fe.

    El 9 de juliol de 1541 Cristovao i 400 soldats ben armats amb algunes peces d’artilleria s’embarcaren cap a Etiòpia; amb ells també marxaven Isaac, qui governava les terres costaneres, i el patriarca Don Joao Bermudez, que comptava confirmar la conversió al catolicisme dels etíops. Després de 14 anys de conflicte bèl·lic entre Dawit i Granh, malfiats, pocs locals s’acostaren al contingent portuguès que, com que no van trobar prou camells i mules per a carregar el seu equipatge, hagueren de carregar-lo a l’esquena, essent Cristovao un dels primers a fer-ho per a donar exemple. Nou dies després de desembarcar arribaren a Debarwa, residència d’Isaac, on els locals els aclamaren i donaren testimoni dels mals que havien patit a mans dels guerrers del Granh. Aquell dia, portuguesos i etíops connectaren empàticament i resaren junts a l’església del poble.

    Ben aviat Cristovao volgué contactar amb un dels puntals de la Cort, l’emperadriu Zabelo Oanguel, que arran de l’assetjament de les tropes del Granh s’havia refugiat a l’inexpugnable monestir de Dabra Damo, a un dia de camí de Debarwa. El cabdill portuguès envià dos dels seus capitans al monestir per informar l’emperadriu de l’arribada d’un exèrcit de socors i aquesta, cofoia, baixà amb les seves criades del refugi mitjançant uns cistells. En trobar-se amb Cristovao, Zabelo Oanguel l’honrà portant tota mena de sedes luxoses i destapant-se la cara una mica. Ben aviat, Cristovao i l’emperadriu es posaren a treballar en el futur de la guerra contra el Granh i arribaren a la conclusió que, pel moment, no podien comunicar-se amb l’emperador Claudi que es trobava atrinxerat en una serralada a setmanes de distancia, ja que tot just començava una estació meteorològica desfavorable per a fer marxar l’exèrcit. Cristovao suggerí a l’emperadriu que romangués a Debarwa fins a finals d’Octubre, mentrestant, ella encarregà a Cristovao de castigar les províncies veïnes rebels. I Cristovao no la decebé, dues expedicions a les terres rebels donaren com a resultat un inestimable botí en mules de càrrega i bestiar, i l’esbocinament de dos espies etíops a sou del Granh al campament espantà nous intrusos de l’Imam.

    El cinc de desembre abandonaren Debarwa, un cop acordat amb Claudi que s’havien de trobar per combatre junts l’exèrcit del Granh, si bé el contingent que acompanyava l’emperadriu era més aviat modest: 400 portuguesos més 200 etíops. Pel camí, Cristovao procedí a expulsar els cobradors d’impostos del seu enemic per la qual cosa les seves forces foren rebudes com a llibertadores i els locals no trigaren a jurar lleialtat a Oanguel; a més, Cristovao començà a enviar espies en totes direccions amb la intenció de conèixer els moviments del seu temible enemic. El primer dia de febrer es toparen amb el primer obstacle, la serralada estratègica d’Amba Canet, sota control d’un capità del Granh i 1500 guerrers. Oanguel senyalà la dificultat de guanyar el terreny als musulmans i suggerí d’esquivar l’obstacle però Cristovao, tement que el capità enemic pogués atacar les seves rutes de subministrament,  prengué la decisió d’atacar. El primer dia els portuguesos fingiren un assalt amb la voluntat de veure la capacitat de reacció enemiga i fer que esgotessin la munició per a més tard retirar-se; el segon dia, però, atacaren a uns desprevinguts defensors i aconseguiren prendre la vila principal de la serralada havent patit només 8 portuguesos morts i 40 ferits. Ràpidament, la mesquita del poble fou reconvertida pel patriarca Bermudez en l’Església de Nostra Senyora de la Victòria.

    Romangueren a Amba Canet la resta del mes de febrer perquè reposessin els ferits, la qual cosa els permeté contactar amb un enviat d’Estevao de Gama que els informà que cinc galeres portugueses eren a la costa per proporcionar-los el que necessitessin. El missatge d’un militar cristià a les ordres del Granh informant-los que els obriria les portes del seu territori induí Cristovao a abandonar la seguretat d’Amba Canet i dirigir-se cap al territori enemic, i la serralada quedà sota el control d’un noble etíop, amo d’aquelles terres i lleial a Oanguel. Reunits amb el capità cristià que els havia cridat, els informà que si no s’afanyaven, el nombrós exèrcit del Granh els interceptaria abans no poguessin reunir-se amb l’emperador Claudi. Cristovao avançà fins a Çart, a l’extrem del regne etíop de Tigre, però allà descobrí que la trobada amb el Granh era inevitable i que els locals, més proclius a l’Imam, els robarien els subministres si seguien avançant. Abans de l’imminent xoc armat, un ambaixador del Granh inquirí a Cristovao per quina raó lluitaven per a un jove babau com Claudi i el menyspreà dient que no considerava els portuguesos res més que frares i que tenien permís per a tornar-se’n a casa. El capità cristià respongué enviant un esclau vestit a la portuguesa amb el missatge que ells havien arribat en nom del sobirà de Portugal per a què ajudés el seu germà etíop a recuperar el seu regne i per castigar-lo pels seus pecats, tractant-lo, a més, de dona. Granh s’ofengué però deixà que l’esclau tornés viu al campament portuguès, admirat per la valentia d’aquests.

    La intenció de l’Imam, atès que els portuguesos es trobaven en una posició elevada forta, era rendir per fam el contingent cristià i, en resposta, Cristovao ordenà el 4 d’abril de 1542 plantar batalla. Fingí una retirada del turó on s’havia parapetat i, quan els homes del Granh li anaren al darrere, contraatacà amb gran virulència. Els dos exèrcits lluitaren en una confosa melé fins que un afortunat tret d’espingarda ferí el Granh a la cama provocant la retirada de l’exèrcit musulmà. El saldo de la batalla d’Algol fou almenys d’onze portuguesos morts, i trenta-quatre homes del Granh caiguts (dels quals quatre eren capitans). L’Imam però, no havia renunciat a lluitar i dotze dies després del primer contacte, els portuguesos abandonaren el seu campament, trobant-se amb què, Garad Amar, capità del Granh, els atacava amb 500 genets i 3000 guerrers d’infanteria. L’artilleria dels cristians paralitzà l’ofensiva d’Amar, que es trobà aïllat amb uns pocs soldats entre les files portugueses on morí lluitant, i encara que Granh va llançar nous atacs per diferents direccions, foren rebutjats i acabaren retirant-se amb els portuguesos al darrere encalçant-los. La derrota del Granh fou considerable, forçat a abandonar el territori assetjat pels locals que, en veure’l derrotat, ja no li prestaven cap mena de suport, cosa que agreujava l’estat de les tropes de l’Imam.

    Havent expulsat el Granh del territori, Cristovao va romandre uns dies acampant a prop d’un riu perquè es recuperessin els més de 70 ferits de la darrera batalla i per esperar reforços. Al cap de dos dies aparegué el noble Isaac amb 530 soldats amb la mala notícia que les galeres que havia enviat Estevao de Gama per ajudar-los havien estat rebutjades pels vaixells de guerra otomans, de manera que s’aïllant l’expedició portuguesa. I és que, alarmat davant les darreres pèrdues, el Granh havia decidit demanar ajuda al paixà de Zabid (Iemen), reafirmant el seu vassallatge al soldà otomà i enviant molt d’or al paixà a canvi de suport militar. El paixà, la missió del qual era vigilar l’estret del Mar Roig amb els seus 3000 homes, accedí a enviar a Etiòpia uns 800 soldats, amb armes de foc i peces d’artilleria. Ben aviat es reeditaria el conflicte otomà-portuguès en un nou escenari.

    Cristovao no perdé el temps i prengué possessió de la província de Cemen, on bona part de la població és de confessió jueva i vassalla de l’emperador, amb la voluntat de trobar-s’hi amb Claudi. Tot i que el seu lloctinent a Cemen, Cid Ahmed, havia estat vençut pels portuguesos, el fet de comptar amb el reforç dels turcs otomans va animar Granh a tornar a presentar batalla a Cristovao, assaltant el seu campament el 28 d’agost de 1542. La pressió turca sobre l’estacada era tan forta que ben aviat Cristovao és veié obligat a realitzar rapides incursions a l’exterior amb les quals distreure forces, morint molts turcs i portuguesos en l’acció. Al migdia Cristovao torna a entrar al campament amb una ferida de bala a la cama; no és l’únic, la tenda de l’emperadriu, un improvisat hospital de campanya, és plena de ferits. La mort en combat de dos capitans portuguesos i l’entrada al campament de soldats turcs feu que Cristovao ordenés la retirada a la serralada, enviant el seguici l’emperadriu i del patriarca Bermudez per un camí, mentre ell i catorze portuguesos n’agafaven un altre.

    Cristovao fou capturat per un contingent de cavalleria i portat davant del Granh, que, cofoi per la seva victòria, havia promès una recompensa per a qui li dugués un cap de portuguès (de la darrera batalla ja en portava 170). Granh feu torturar el derrotat portuguès i li prometé que li perdonaria la vida si aconseguia que els portuguesos que havien pogut escapar de la massacre vinguessin a servir-lo, Cristovao es negà i Granh li tallà el cap. Els turcs del paixà s’enfadaren, ja que les seves ordres eren portar Cristovao viu al seu senyor (possiblement per a fer un intercanvi d’ostatges amb Estevao de Gama), finalment es conformaren amb el seu cap i els altres presoners vius i marxaren amb el paixà, deixant-li al Granh encara uns 200 soldats. La mort de Cristovao tingué un profund impacte en l’espiritualitat etíop, s’identificà el portuguès amb un màrtir, atribuint-se-li miracles: per exemple es diu que del seu cap tallat brollà una font d’aigua que romangué en el lloc on havia mort i que podia curar les malalties dels creients.

 

Escena de la mort de Cristovao da Gama

 

    L’emperadriu Zabelo Oanguel, tot i la gravetat de la derrota, aconseguí unir novament etíops i portuguesos sota la seva bandera i marxar junts cap a la província de Cemen on, deu dies després de la derrota, aparegué l’emperador Claudi amb un modest exèrcit. L’emperador lamentà la mort de Cristovao, qui s’havia fet molt popular arran de les victòries contra el Granh, però contra el desig de revenja dels portuguesos supervivents preferí romandre a la serralada de Cemen fins que no tingués un exèrcit prou fort. El 6 de febrer de 1543, havent reunit 8500 soldats i coneixent la retirada de bona part del contingent otomà, accedí a anar contra el Granh, qui aleshores es trobava al regne de Dambia, a les ribes del Nil. Claudi s’instal·là en un lloc anomenat Wayna Dag i la resposta del Granh fou immediata: anà contra ell amb uns 13000 homes (entre els quals s’incloïen els 200 turcs), durant dies hi va haver escaramusses per les dues bandes amb intervencions claus dels darrers 70 portuguesos capacitats per al combat. Si bé Claudi no estava gens convençut de la victòria, tement que una retirada suposaria la deserció de bona part de la noblesa, decidí atacar Granh el 21 de febrer en un sagnant episodi en el qual, per l’interès que tenia l’emperador en conservar l’aliança amb Estevao de Gama, no es deixà que els portuguesos lluitessin sense una nombrosa escorta d’etíops. El Granh, que lluitava al capdavant de les tropes amb el seu fill, fou reconegut pels portuguesos que el cosiren a trets d’espingarda. La mort del Granh suposà la retirada total dels seus soldats, molts dels quals se sumaren al seguici de la dona de l’Imam que aconseguí escapar amb el botí; només el contingent turc romangué a la seva posició, essent massacrat pels vencedors.

    Tot i que aquesta victòria retorna la iniciativa de la guerra a l’emperador etíop, la fugida de la dona del Granh amb el botí indicava que no seria senzill reconquerir el territori perdut de l’imperi. En conèixer la derrota de l’Imam, el pare d’Isaac, que havia servit al Granh amb tanta lleialtat fins al punt que aquest li havia confiat la protecció d’un dels seus fills, va suggerir a l’emperador a través d’Isaac que, si li perdonava la vida, li entregaria el fill de Granh, a la qual cosa aquest va acceptar. Poc després un altre gran capità que havia servit els musulmans va demanar també el perdó, a la qual cosa Claudi va acceptar malgrat el que l’altre havia fet. Malauradament per aquest capità i tot i que l’emperador s’havia compromès a respectar-li la vida, va permetre que un parell de portuguesos es colessin a la seva tenda i vengessin Cristovao cosint-lo a punyalades. I és que Claudi era un dirigent molt pràctic en la seva forma de governar: concedí un funeral molt digne a Cristovao en l’aniversari de la seva mort i proporcionà molts honors als portuguesos supervivents, però quan el patriarca Bermudez volgué divulgar el catolicisme, Claudi preferí evitar el conflicte amb el clergat etíop i cridà un Abuna d’Alexandria, expulsant un indignat Bermudez. Les victòries militars donarien a Claudi l’oportunitat de ser un dels monarques més forts de la història d’Etiòpia, soscavant el poder de la noblesa i estenent la seva influència entre el clergat i els governadors locals.

    Els conflictes a la zona s’allargaran durant generacions, tant contra sobirans musulmans com contra pobles animistes com els Galla, el mateix Claudi morí en una batalla el 1559. La presència de portuguesos creixerà molt els següents 50 anys, especialment a través de missions religioses de l’ordre dels jesuïtes, essent Pedro Páez (1564-1622) un dels principals testimonis d’aquests contactes entre l’Església romana i l’etíop. L’èxit de les missions jesuïtes es manifestà amb l’apropament al catolicisme d’un parell d’emperadors etíops a finals del segle XVI, si bé amb la pujada al tron de Fasilides (1603-1667), els jesuïtes foren expulsats de l’imperi i els catòlics (també els descendents de portuguesos) obligats a convertir-se a l’Església etíop. I és que, quan regnava Claud,i l’amenaça més immediata era un Granh recolzat per l’imperi otomà mentre que, un segle després, Europa era vista com el perill més immediat per a aquest imperi africà i cristià.

 

 

Read More

El valor històric que podem donar a un esdeveniment polític dels nostres dies va en relació al període en el qual el volem emmarcar; no té la mateixa transcendència un fet en un marc temporal de 30 anys com en un marc de 300. Els acords nuclears entre l’Iran i els EUA (amb participació europea) poden ser vistos a la llum de molts prismes; el cas és que el 16 de gener de 2016 se signà un acord molt important per als governs de Barack Obama als EUA i Hasan Rohani a l’Iran, un acord que suavitza unes relacions diplomàtiques precàries des de 1979 i que, per primera vegada, reconeix el dret de l’Iran a desenvolupar un programa nuclear (amb limitacions i mai en l’àmbit militar) i atura les sancions econòmiques, especialment severes arran del govern de Mahmud Ahmadineyad (2005-13). No tots hi han sortit guanyant: països com Israel i Aràbia Saudita han alçat el crit al cel; cosa que, al marge de conflictes actuals, té una profunda raó de ser.

Des del segle XVI dos grans imperis es repartien Orient Mitjà: l’imperi otomà i l’imperi persa. Existia un equilibri de forces entre els dos imperis en el qual pobles fronterers com els àrabs peninsulars o els kurds juraven lleialtat a un o un altre imperi depenent dels seus interessos, però que mai construïen una alternativa (era com una Guerra Freda a l’Orient Mitjà). La cosa canvia quan la pressió de les potències europees asfixia les economies d’aquests dos imperis, incapaços d’imposar la seva voluntat sobre els pobles fronterers. En el cas de l’imperi otomà, la fi de la Primera Guerra Mundial (1914-18) suposa l’aparició de nous Estats a l’Orient Mitjà sota protecció europea: Síria queda sota control francès (1918-46); Iraq és tutelada pels britànics (1919-32) i països com l’Aràbia Saudita, dependran pràcticament des de la seva fundació (1932) de la venda de petroli a socis occidentals. Si bé la fi del mandat britànic i francès donaran l’oportunitat de reedificar un imperi sobre la base dels moviments panarabistes, l’oportuna creació d’Israel (1948) impedirà que aquesta idea arribi a arrelar.

El xa de Pèrsia, Ismael I, fundador de la Pèrsia safàvida va fer d'aquesta la gran potència del Pròxim Orient, juntament amb l'imperi otomà
El xa de Pèrsia, Ismael I, fundador de la Pèrsia safàvida, va fer d’aquesta la gran potència del Pròxim Orient, juntament amb l’imperi otomà

En el cas de l’imperi persa, la desintegració serà menys traumàtica arran dels mètodes expeditius de Reza Xa Pahlavi, que de militar de professió passà a sobirà (1925), amb una ideologia política diametralment contrària a l’emprada per l’anterior dinastia. Reza Xa és un laic radical, que rebatejà el país com Iran i pretengué acostar el país als estàndards europeus; malauradament per a ell, s’equivocà en les seves simpaties amb l’Alemanya nazi i el 1941 fou derrocat en una campanya llampec de russos i britànics. Mohammed Pahlavi, el seu fill, fou ascendit al tron pels aliats i es convertí en amfitrió forçat de les conferències d’aquests a Teheran (1943). Tot i la seva educació filoeuropea (la mateixa que els seus ministres), no trigaren a sorgir problemes entre l’Iran i Occident quan el primer ministre Mossadegh nacionalitzà el petroli (1951). Aquest moviment indignà les empreses occidentals que exigiren un canvi i fou la CIA (per primer cop en la seva història) qui s’encarregà d’acomplir les seves demandes, derrocant Mossadegh el 1953.

La revolució iraniana de 1978-79 acabaria portant a Ruhol·lah Khomeini al poder i a l'establiment d'una república islàmica
La revolució iraniana de 1978-79 acabaria portant a Ruhol·lah Khomeini al poder i a l’establiment d’una república islàmica

La revolució iraniana de 1979 i la posterior arribada al poder de l’Aiatol·là Khomeini capgirà el paper de l’Iran a la regió i la seva relació amb Occident. Tot i compartir la mateixa estratègia geopolítica que els Pahlavi (així com el desig de produir energia nuclear), el fet que Khomeini declarés el seu país islàmic i que es negués a secundar cap dels dos blocs de la Guerra Freda, el convertí en un pària. Com a cap de la branca més gran del xiisme (la facció minoritària de l’Islam), el nou Iran tenia una forta influència politicoreligiosa a països del Llevant Mediterrani, l’Afganistan i el Golf Pèrsic; una influència que països joves com l’Aràbia Saudita o l’Iraq no tenien respecte el món sunnita. L’estratègia de l’Iran dels aiatol·làs hauria pogut implicar el ressorgiment d’un imperi com el que va existir al segle XVI però, inquiets per aquesta possibilitat, els nous Estats, molts d’ells protegits per uns EUA necessitats de petroli, marginaren el nou govern iranià. La guerra d’Iraq contra Iran (1980-88) es podria explicar (a banda del fet que l’Iraq cobejava les reserves petroleres del seu veí) com l’intent d’un país nou per construir-se sobre les restes d’un Estat que tradicionalment ha governat la regió.

La invasió nord-americana de l’Afganistan (2001) i l’Iraq (2003) van deixar palès que, per gestionar una ocupació en condicions, els EUA necessitaven com a mínim la neutralitat de l’Iran. Les presidències de Bush i Ahmadineyad van exacerbar els conflictes, però l’arribada al poder de dos homes amb més ànim diplomàtic com són Obama i Rohani ha possibilitat l’acord. La internacionalització de la guerra de Síria (2011-) i la invasió saudita del Iemen (2015-) són un reflex de la por dels nous estats de l’Orient Mitjà al ressorgiment d’un Iran imperial, especialment ara que els EUA no necessiten concedir tractes especials a cap d’ells, ja que, gràcies al fracking, no necessiten pas petroli de la zona. Si en un futur no gaire llunyà es construeix un nou imperi al Llevant Mediterrani o un altre imperi iranià, tot dependrà del compliment dels acords nuclears i del resultat de les properes conferències internacionals.

El canceller d'Aràbia Saudita, Adel al Jubeir. Les reaccions hostils dels últims mesos d'Aràbia Saudita amaguen les pors al ressorgiment d'un Iran imperial
El canceller d’Aràbia Saudita, Adel al Jubeir. Les reaccions hostils dels últims mesos d’Aràbia Saudita amaguen les pors al ressorgiment d’un Iran imperial

Read More

12165799_10207851787203228_1720281682_n
Lluís XIV rebent al Gran Condé

Quan Jacopo Chapuys va escriure aquest llibre, en els últims anys de la seva vida al seu retir forçat a la vila de Novara, el món de la Cort estava en ple desenvolupament sota el tron de Lluís XIV, el Rei Sol, no gaire temps després de les obscures guerres civils franceses. Aquesta ressenya té com a objectiu no tan sols fer un repàs a aquesta curiosa obra, l’única coneguda del senyor Chapuys, sinó també de situar-la en un complicat context geopolític en el qual Europa queda trasbalsada per la guerra, les epidèmies i la fam.

Pel que se sap, Jacopo Chapuys hauria nascut el 1625 en el si d’una família de la petita noblesa de Novara (nord d’Itàlia) però seguint els passos del seu pare, tota la família s’hauria traslladat a la Cort del Duc de Savoia a Torí. Si bé poc tenien a veure aquella Cort de Torí amb la que sorgiria a Versalles més de 20 anys després, un jove Chapuys ja s’hauria fet a la idea de la primera i més important norma de la Cort: ser-hi present. Tal com ell senyalà: “el sobirà és el sol i la noblesa necessita de la seva escalfor per a viure, lluny morirà de fred i si s’apropa massa podria cremar-se”. A Novara la família Chapuys tenia nombroses terres sota el seu control que van haver de llogar per poder obtenir el capital necessari per fer-se amb un humil palauet a prop de la Cort de Torí. No van ser els únics. A tota Europa centenars de famílies de la noblesa deixaven enrere les seves terres per assumir grans deutes amb la finalitat d’acostar-se al rei.

Bon coneixedor del llatí i amb un francès fluid, el jove Chapuys cridarà l’atenció de la reina regent Cristina de França. Havent viscut a la Cort francesa i essent germana de Lluís XIII, Cristina havia dut a terme una inesgotable tasca de consolidació de Torí com a Cort, a imitació de la Parísenca, comprant la lleialtat de l’alta noblesa savoiana amb prestigiosos càrrecs polítics mentre que, per l’altra banda, promocionava la baixa noblesa i la burgesia a l’administració i a posicions clau just per sota els grans senyors italians. Tot i l’evident perspicàcia que mostra Chapuys a la seva obra, no amaga que veia les promocions atorgades per la reina regent com una via per accedir a una de les grans famílies savoianes (i no tant com una estratègia de la regent envers aquests), i quan se li va anunciar que formaria part de l’ambaixada a la coronació del jove Lluís XIV el 1643 fou, segons confessa el mateix Chapuys confessa, el moment més feliç de la seva vida.

Resulta paradigmàtic que un dels regnes més restrictius pel que fa a l’accés de les dones al tron, sigui el que més reines regents a tingut. A la mort de Lluís XIII i contra les últimes voluntats del sobirà, la seva reina, Ana d’Àustria, prengué el poder i féu primer ministre de França el Cardenal Mazzarino, cosa que aixecà la indignació de membres prominents de la noblesa com el príncep de Condé, que veien en aquesta maniobra de l’astuta reina una estratègia per allunyar els nobles del nen Lluís XIV. Pel que fa a la resta d’Europa, la situació no era precisament tranquil·la: arran de l’inici de la Guerra dels 30 anys (1618), el centre d’Europa havia quedat devastat a conseqüència dels conflictes entre catòlics i protestants i, d’altra banda, França havia entrat en guerra amb la monarquia hispànica el 1635, cosa que desencadenà una guerra de proporcions colossals a Flandes i la Catalunya Nord entre les grans potències cristianes.

Res de tot això veuria Chapuys en la seva primera missió diplomàtica, durant la qual descobrí un món on els luxes eren cada cop més ostentosos, ben lluny de l’austeritat de la Cort savoiana. En la coronació Lluís XIV, es fixaren més cerimonials que insistien en la naturalesa sagrada del sobirà, cobrint-lo amb un vel diví que havia de dissuadir a hipotètics regicides (cal recordar que l’avi de Lluís XIV havia estat assassinat 30 anys abans per un sacerdot). Chapuys pren nota del que succeeix a la coronació i senyala amb encert que ben aviat tots els reis de la Cristiandat imitaran l’exemple francès; també diu que fent així apareixeran menys rivals a la Corona, posant fi a l’obscur període de les guerres civils (en aquest cas el propi Chapuys, cosa que l’honra, reconeix que va estar menys encertat).

La Cort de París, i sobretot Versalles a partir de la segona meitat de segle, funcionen com mons apart de la societat, en els quals oficis com el de bufó de la Cort o rentador de culs reials poden tenir una importància política de primer ordre, res estrany tenint present la proximitat que establien amb el rei, font de tot poder. El fet que un Gran com el príncep de Condé volgués apartar el Cardenal Mazzarino i fer-se amb el control del rei infant, generà en la Cort una reacció immediata i no trigaren a sortir nobles que defensaven el Cardenal amb l’obscura aspiració de créixer a costa de Condé. La situació fou molt tensa l’any anterior a la gran revolta de la Fronda (1648) tal com senyala el mateix Chapuys, que, convidat a un banquet al palau de Condé, observa que el príncep ha creat una mena de Cort paral·lela a la de París.

Chapuys, però, no viurà els episodis de la Fronda sinó que s’haurà de traslladar a un territori molt menys del seu grat per ordres de Cristina, regent tot i que el seu fill Carles Manel ja tenia una edat per assumir la seva posició com a Duc. El destí de Chapuys era Anglaterra, on la guerra entre el Parlament i el rei tot just havia acabat amb la captura de Carles I. Dels vencedors de la guerra, la facció que havia format part de la Cort s’inclinava per buscar una solució de consens amb el rei mentre que els coneguts com Roundheads, soldats religiosament més radicals, apostaven per jutjar el sobirà com si fos un ciutadà qualsevol i no el “pare del Regne”. En un context de profundes malfiances entre les faccions vencedores, el paper de Chapuys era encara més controvertit, ja que malgrat que oficialment era a Londres com a observador dels debats parlamentaris, extraoficialment el seu objectiu era convèncer el guanyador de la disputa perquè portés el país a entrar en guerra amb la monarquia hispànica en el context de la Guerra dels 30 anys.

L’execució de Carles I (o el “parricidi anglès” en paraules de Chapuys) mouran aquest, un catòlic convençut, a dialogar amb el cap dels Roundheads, Oliver Cromwell, qui en principi refusarà intervenir a la guerra al·legant la persecució savoiana de la secta dels valdesos. Fracassada la seva missió, no trigarà Chapuys a retornar a França, on el conflicte de la Fronda donava les seves últimes

Judici de Carles I al 1649
Judici de Carles I al 1649

cuades i ja començava a formar-se la gran Cort de Versalles sota el patrocini del rei Lluís XIV. A la seva tornada a França, contraurà finalment matrimoni amb la vídua Marine de Xantillí, gràcies a la qual posarà un peu en les lluites de faccions versallesques.

Chapuys elogia l’habilitat del rei Lluís XIV a l’hora de tenir sota control la noblesa cortesana (pràcticament es podria dir que la seva obra és un homenatge al Rei Sol), sobretot tenint present que ni físicament ni intel·lectual era el rei una celebritat. Atès que no podia gratificar els seus nobles amb terres o càrrecs (ja que ben aviat se li haurien acabat els regals) aconseguí que gestos de gratitud o d’atenció a un noble concret fossin envejats pels altres nobles, portant a una confrontació cortesana. Chapuys explica que, havent el rei xerrat amb ell en una cacera, fou, per uns nobles amb els quals no havia tractat mai a nombrosos banquets i per altres (en aquest punt senyala Nicolas Fouquet), denunciat com a espia savoià. Al final no van ser les intrigues a Versalles les que el van fer caure en desgràcia sinó els esdeveniments al propi ducat italià on, a la mort de Cristina el 1663, tota una sèrie de nobles van ascendir de categoria i es van afanyar a fer caure els que creien amics de la difunta regent i d’una França que, sota Lluís XIV, era cada cop més opressiva amb Savoia.

En el seu retir forçat a Novara, Chapuys deixà constància de les seves experiències cortesanes, establint una mena de guia per a la supervivència en un medi tan hostil, així com valoracions dels diferents episodis d’aquell convuls segle. Acabades les grans guerres religioses europees, Chapuys posà l’accent en l’expansionisme dels otomans musulmans i inicià un memoràndum pel qual pretenia convèncer Carles Manel de Savoia i els altres prínceps cristians a sumar-se a una croada. Aquest projecte l’hagués situat de nou a l’òrbita de la Cort, però, malauradament, el 1665 moria sense haver-lo enllestit, deixant com a llegat únicament aquesta obra.

 

Read More

En esclatar la Revolució Russa (1917) es produí un daltabaix en l’equilibri de poders tant a Europa com a l’Extrem Orient asiàtic. A Europa, la política dels bolxevics d’arribar a un acord de pau amb els alemanys, enemics de Rússia durant la Primera Guerra Mundial, permeté a les tropes germàniques concentrar els seus recursos contra els seus enemics occidentals. A l’imperi rus, l’alçament dels soviets (consells de govern formats per obrers, camperols, soldats i intel•lectuals d’esquerres) tingué un èxit aclaparador als centres de poder rus de Petrograd (actual st. Petersburg) i Moscou, però a l’extrem oriental de l’imperi, el buit de poder deixat per la dinastia Romanov fou ocupat per l’anomenat exèrcit blanc (dit així en contraposició als bolxevics “rojos”).

Propaganda de l'exèrcit blanc, representat com a un Sant Jordi que mata el drac roig del comunisme
Propaganda de l’exèrcit blanc, representat com a un Sant Jordi que mata el drac roig del comunisme

A diferencia del que succeix avui en dia a Europa que les fronteres estan molt clares, a l’època, no estava molt clara on acabava l’imperi rus i on començava Manxúria i Mongòlia, per la qual cosa el conflicte entre blancs i bolxevics tindrà un ressò en aquestes regions. A Harbin, capital de Manxúria i punt ferroviari de gran rellevància que connectava amb les línies del transsiberià rus, la colònia russa es va dividir entre el soviet local i els administradors de la companyia ferroviària russa, havent d’intervenir-hi el mateix govern xinès amb el seu exercit.

La creació d’un Estat bolxevic presidit per Lenin no era un assumpte menor per a les potencies internacionals, ja que, a banda de les discrepàncies ideològiques, el fet que declarés la pau amb Alemanya els havia perjudicat. Gran Bretanya, França i els EEUU van donar el seu recolzament a l’almirall Koltxak com a cabdill del moviment blanc, el qual es va autoproclamar comandant suprem a la ciutat d’Omsk i va dirigir els seus exèrcits siberians cap al centre de poder bolxevic amb l’objectiu d’alliberar la família reial Romanov. D’altra banda els japonesos desembarcaven el major contingent estranger a la ciutat russa de Vladivostok el 1918 (uns 72,000 homes!), oferien el seu suport al cabdill blanc Semenov però ja tenien en ment un pla d’expansió imperial en qual hi figuraven Sibèria, Manxúria i Mongòlia.

El fracàs de l’ofensiva militar de l’almirall Koltxak i l’execució de la família Romanov per part dels bolxevics (1919)  porta a la caiguda en desgracia del líder blanc, obligat a deixar Omsk enrere i buscar refugi a la ciutat d’Irkutsk. La Legió Txeca, que havia combatut Alemanya sota les ordres del tsar Romanov i que després s’havia allistat a l’exercit Blanc, a canvi de la promesa d’un salconduit fora de Rússia envaeix la xarxa ferroviària, interceptant Koltxak, i l’entrega al soviet d’Irkutsk que l’afusellarà a començaments del 1920. La desfeta de l’exèrcit blanc porta a molts d’aquests russos a fugir a Harbin (Manxúria), quedant Semenov, l’home dels japonesos, com a comandant suprem a la ciutat siberiana de Txità.

L'almirall Koltxak, cap de l'exèrcit blanc. El fracàs de la seva ofensiva, juntament amb l'execució de la família Romanov portaren a la seva caiguda
L’almirall Koltxak, cap de l’exèrcit blanc. El fracàs de la seva ofensiva, juntament amb l’execució de la família Romanov portaren a la seva caiguda

La retirada de les potencies occidentals de l’escenari rus no sembla desanimar l’imperi japonès, fermament assentat a Vladivostok i amb bons contactes a la mateixa Xina. Manxúria, territori teòricament sota control del govern xinés, era des de la proclamació de la República xinesa (1911) pràcticament el feu d’un senyor de la guerra xinés anomenat Zhang Zuolin. Pertanyent a la societat secreta del Drac Negre, a l’igual que molts alts càrrecs militars japonesos que propugnaven la unificació asiàtica, la camarilla de poder d’Anhui a la qual pertanyia Zhang Zuolin havia estat molt criticada per l’oposició xinesa a causa del seu suport a la política imperial japonesa. D’altra banda el conflicte entre els bolxevics i els blancs havia tingut un efecte en el govern de la Mongòlia autònoma del lama Kutuktu, qui desconfiant dels bolxevics per la seva ideologia i dels blancs perquè estaven aliats amb els buriats (poble enemistat amb els mongols) va acabar permetent que els senyors de la guerra xinesos establissin guarnicions militars al seu territori en una mena de re annexió xinesa de Mongòlia.

L’any 1920 marca el declivi de la presencia japonesa al continent i complica la posició de la camarilla d’Anhui a la Xina. El fet que l’imperi japonès conquerí les colònies alemanyes a territori xinès sense l’oposició del govern Anhui dona força als arguments de la camarilla Zhili, que obtindrà una inesperada victòria sobre els homes de Zhang Zuolin forçant-lo a recular a Manxúria. Mentrestant, el general bolxevic Blucher continuava avançant sobre Txità, seu del líder blanc Semenov, que optarà per fugir a Harbin deixant la responsabilitat de la guerra contra els bolxevics a Ungern von Sternberg, conegut com el “Baró Sanguinari”. A finals d’any hi havia quatre grans faccions lluitant a la regió: els bolxevics i els seus aliats mongols liderats per Sukhbaatar, el govern xinès de la camarilla Zhili, la camarilla d’Anhui a Manxúria i part de Mongòlia, i finalment els blancs d’Ungern, sovint recolzats pel Japó.

Ungern, noble rus i gran admirador del xamanisme mongol i el budisme, pretenia oposar al bolxevisme el tradicionalisme asiàtic
Ungern, noble rus i gran admirador del xamanisme mongol i el budisme, pretenia oposar al bolxevisme el tradicionalisme asiàtic

El fet que Xu Shuzheng, general dels Anhui, hagués ocupat Urga (capital de Mongòlia) i decretat l’arrest domiciliari del lama Kutuktu a finals del 1919 va obrir les portes del país a les altres faccions, que aprofitaven així el buit de poder deixat pel Kutuktu. Ungern, noble rus i gran admirador del xamanisme mongol i el budisme, pretenia oposar al bolxevisme el tradicionalisme asiàtic per la qual cosa, entre els seus objectius hi havia el de recuperar el tron d’Urga pel Kutuktu, el de Rússia als Romanov i la Xina per a la dinastia Qing. Assetjat pel bolxevic Blucher, Ungern creuà la frontera amb Mongolia a principis de 1921 i amb el suport de l’aviació japonesa i de les tribus locals conquereix Urga a la camarilla d’Anhui.

Kutuktu queda novament al capdavant de Mongòlia i premia Ungern pel seu esforç, però la victòria del revolucionari local Sukhbaatar sobre els xinesos a Kiakhta i la reconquesta bolxevic de Sibèria compliquen la posició política del Baró. Quan el Kutuktu fa ministre de guerra a Sukhbaatar, Ungern ha d’abandonar Mongòlia i tornar a enfrontar-se als bolxevics que, gracies a la traïció dels oficials del Baró, poden capturar-lo amb vida i executar-lo en un judici públic.  En vistes de l’impossibilitat de la facció blanca d’arribar a recuperar el terreny perdut, Japó acaba abandonant Sibèria la qual passarà definitivament a estar sota control bolxevic quan Blucher conquereixi Vladivostok a finals de 1922. Aquest fet i l’aïllament definitiu dels Anhui a Manxúria (1922) contribuiran a simplificar el conflicte i reduir els connats de violència a la regió, constants des de la Revolució.

El cabdill blanc Semenov
El cabdill blanc Semenov

L’establiment d’una República Soviètica de l’Extrem Orient i la retirada de l’imperi japonès donà la falsa sensació de l’acceptament d’un statu quo, quan en realitat l’únic que es va fer fou posposar l’enfrontament. Dependents del seu soci japonès, la camarilla Anhui facilità l’entrada de tropes nipones a Manxúria, base des de la qual tractarien de conquerir la resta de la Xina (1937). Poc després, la rivalitat entre bolxevics (ara liderats per Stalin) i japonesos conduiria a xocs fronterers (1939) i a la declaració de guerra russa (1945). El nou món bipolar posaria la regió sota l’influencia bolxevic.

Read More

Pèrsia al segle XV

 El territori que comprenia l’actual Iran i que en el passat habia donat origen a grans imperis de l’antiguitat, es trobava els primers anys del segle XV sota la dominació de dinasties estrangeres d’origen nòmada. Si bé els tadjiks (el nom amb el qual eren coneguts els habitants més antics) seguien sent una peça clau en l’administració, el poder polític l’ostentaven aquests pobles guerrers que, ja des de el segle VII, envaïen Pèrsia, com els àrabs musulmans que derrocaren la dinastia persa sassànida.

Diferents tribus d’origen turc havien arribat a Pèrsia amb l’ànim de quedar-se, però cap habia pogut assolir la posició hegemònica a la qual habia arribat Timur Lang (també conegut com Tamerlà). El 1385 aquest guerrer procedent de l’àrea de Samarcanda (Àsia Central) habia conquerit tota Pèrsia i hi habia instal·lat governants afins mentre ell, continuava les seves campanyes bèl·liques al nord i a l’oest del país.

147 Timurid Empire 1400 Map

L’any 1405 moria Tamerlà quan es dirigia a conquerir la Xina i, aprofitant el buit de poder, les tribus turques que havien estat desallotjades del territori uns anys abans, conegudes com els Qara Quyunlu i els Aq Quyunlu, es barallaren per les restes de l’imperi timúrida.

Inicialment van ser els Qara Quyunlu els que dominaren, apoderant-se de Tabriz (nord de l’Iran) el 1406 i Bagdad el 1410. Aleshores els Aq, que havien rebut de Tamerlà el territori anomenat Diyarbakr (a l’est de l’actual Turquia) no podien expandir-se a causa de la posició dominant dels Qara a l’est, i dels sultans otomans a l’oest.

La situació es capgira amb la mort del cabdill Qara i l’inici de les hostilitats entre els seus fills que debilitarien l’imperi fent-lo vulnerable de cara als enemics exteriors fins al punt que, el 1468, els Aq conquerien tot el territori dels Qara.

A continuació els Aq s’expandirien cap a l’est posant fi als regnes dels descendents de Tamerlà, mantenint sempre un ull a l’oest, amoïnats per les aspiracions del jove imperi otomà.

Quan el desembre de 1490 mor Ya’qub Sultan, cabdill dels Aq, esclata una guerra civil pel tron entre mitja dotzena de clans, una nova dinastia tindrà l’oportunitat de fer-se un lloc en la lluita pel domini de Pèrsia.

 

La dinastia safàvida

 

La propaganda oficial de l’imperi safavida remunta els seus orígens històrics a Firuzhah “zarrinkulah” (del barret daurat) el qual hauria estat un important propietari de caps de bestiar que s’hauria instal·lat al segle X a la ciutat d’Ardabil (al nord d’Iran) i que per la seva pietat i zel religiós hauria aplegat al seu voltant una comunitat religiosa. A més de l’influencia religiosa que la propaganda atribuïa al primer membre històric de la dinastia, es deia que el fill de l’asceta Ibrahim B. Adham, conegut com el xah de Pèrsia, hauria renunciat al títol en favor de Firuzhah, per haber islamitzat la població d’aquelles terres.

Investigacions més recents apunten que, en realitat, la família s’hauria instal·lat a l’Azerbaidjan l’any 1025, acompanyant les tropes del príncep kurd Ravadid Mamlan B. Vahsudan, establint-se al territori i formant aliances clientelars amb la població local, cosa que explicaria que el xah Ismael tingués com a llengua pròpia l’asserí.

 

La dinastia safàvida seguirà donant a cada generació personatges extraordinaris, però no serà fins al 1253, amb el naixement de Shaykh Safí al-Din, que entrarà la família en una etapa decisiva. Animat per visions d’àngels en forma d’ocells, Safí al-Din troba el 1276 en Shaykh Zahid un guia espiritual, i aquest veurà en el jove un digne successor. Contrau matrimoni amb Bibi Fatima, una de les filles del mestre espiritual, passant Safí al-Din a liderar l’ordre religiosa safàvida (safàvida vindria de Safí), un fet que l’enfrontaria amb els fills mascles de Zahid.

L’influencia de l’ordre no es limitava pas al pla espiritual, doncs l’activisme propagandístic trobà molts adeptes entre les tribus turques de l’Anatòlia oriental i Síria, arribant a inquietar les pròpies autoritats mongoles. Es diu que davant la provocació d’un cabdill mongol, Safí al-Din hauria dit: “a Iran per cada soldat (mongol) hi ha 100 sufís”.

20080505_1326_Oli_in_Iran_Ardabil_13

Mausoleu safavida Ardebil

 

El 1372 un decret de la dinastia mongol Jalayirida prohibia als seus governadors i oficials de prendre possessió dels territoris sota jurisdicció safàvida, decisió que seria recolzada posteriorment pel conqueridor Tamerlà.

A partir de 1391 l’ordre pren una vessant definitivament xiïta, deixant enrere els seus inicis sunnites. El cap de la dinastia Ibrahim crearà una organització de gran importància, el Khalifat al-khulafa, el qual tenia l’objectiu de mantenir el contacte amb els seguidors sufís de fora de les fronteres de l’incipient estat safàvida. L’organització entra en una espiral de poder i el fill d’Ibrahim, Junayd, no dubta en demandar títols de poder temporal com el de sultà i a servir-se de la guerra santa per aquests fins, rivalitzant amb les confederacions turques dels Qara Quyunlu i els Aq Quyunlu.

Donada la superioritat dels Qara, Junayd aposta per una aliança amb els Aq Quyunlu, casa el seu fill primogènit Haydar amb la filla del cabdill Uzun Hasan, i forma un exèrcit desafiant la voluntat del cap dels Qara. El resultat serà la desfeta el 1460 de l’exèrcit safàvida i la mort del propi Junayd.

Haydar continuarà la política del seu pare, però en un context completament diferent ja que ara eren el Aq els qui dominaven Pèrsia. Preocupat pel poder creixent dels safàvides, Ya’qub Sultan s’enfronta el 1488 en batalla a Haydar i el mata, no gaire lluny del lloc on habia caigut el seu pare Junayd.

Davant el perill que el primogènit de Haydar, Alí, pugui reunir un nou exèrcit contra els seus interessos, els Aq Quyunlu envien un destacament a Ardabil i fan tancar tota la família safàvida.

 

La revolució del xah

 

Amb la mort de Ya’qub Sultan s’ensorra l’unitat dels Aq Quyunlu i els diferents clans que composaven aquesta confederació aposten per un o un altre candidat al poder. Un dels candidats, Rustam, pretén utilitzar el cap de l’ordre safàvida Ali en el seu favor, arribant a designar-lo el seu hereu. Però quan aquest comença a actuar pel seu compte, Rustam torna a tancar-lo el 1494 a la capital dels Aq Quyunlu, Tabriz (al nord d’Iran).

En aquest punt apareixen uns personatges molt rellevants, coneguts com els Ahl-i ikhtisas, son 7 devots de l’ordre safàvida amb un poder immens dins la mateixa, que ajuden a escapar Ali de Tabriz.

Donada la precària situació d’Ali, els Ahl-i ikhtisas haurien insistit Ali per a que designés com hereu de l’ordre al seu germà petit Ismael. Una historia que posteriorment la propaganda atribuirà a una premonició d’Ali sobre la seva mort el fet que designés Ismael com a successor.

El cas es que, prop d’Ardabil, les tropes de Rustam troben i maten Ali, no així Ismael que passa d’un refugi a un altre durant 6 setmanes fins que es portat a la cort de Lahijan (prop del mar Caspi) on queda sota la protecció del cabdill local Kar Kiya Mirza’Ali.

 

Mentre la guerra civil dels Aq Quyunlu es complica, els Ahl-i ikhtisas continuen estenent les xarxes d’influència de l’ordre, prenent contacte amb les tribus turques d’Anatòlia (les quals tindran una importància cabdal), organitzant i consolidant l’ordre sota la figura carismàtica d´Ismael.

El 1497 Rustam es assassinat pel seu cosí Ahmed, el qual tampoc podrà fer gaire més per reclamar el lideratge dels Aq Quyunlu, l’imperi del qual quedarà dividit en 2 parts: Alvand retenia el nord i l’oest, mentre Murad controlava el sud i l’est. Lluny d’acabar-se, el conflicte seguia consumint excessius recursos d’una població, tan cansada de la guerra com dels seus dirigents. Era el moment que els Ahl-i ikhtisas estaven esperant.

El 1499 els 7 devots de l’ordre consideren que ha arribat el moment de prendre el poder en nom d’un Ismael que només tenia 12 anys.

En primer lloc va avançar Ismael amb les tropes sobre Ardabil, el territori familiar, però davant la manca de forces per prendre’n possessió ha d’esperar fins la primavera següent a l’arribada de la tribu turca dels Bayburtlu des d’Anatòlia, formant ara un digne exèrcit de 7000 homes, molts d’ells genets i experimentats arquers.

Abans d’enfrontar-se a Alvand, el senyor Aq del nord, Ismael s’enfronta al líder local Shirvanshah, derrotant-lo el desembre de 1500 prop del fort Gulistan, el lloc on havien trobat la mort el seu pare i el seu avi. Amb aquesta acció, Ismael venjava els seus antecessors i guanyava un prestigi militar i propagandístic que li hauria d’anar molt be en la lluita pel domini de Pèrsia.

Quan Ismael captura Bakú, indueix Alvand a enfrontar-s’hi en combat. La batalla de Sharur suposa la destrucció del nombrós exèrcit d’Alvand (uns 30000 homes) i la renuncia dels Aq al control de l’Azerbaidjan.

Victoriós, Ismael es corona a la capital Tabriz l’estiu de 1501, anunciant immediatament l’Islam xiïta com la religió oficial del nou Estat.

 

Shah_Ismail_Hatayi

El xah Ismael amb el característic turbant vermell dels quizilbash

 

Cal destacar l’atreviment del nou xah Ismael en proclamar el xiisme com a religió oficial, doncs a Tabriz, 2/3 parts de la població eren sunnites. Ismael no vacil·larà en exiliar o matar els ulemes sunnites, una determinació a l’hora d’homogeneïtzar religiosament el territori, que es reflexa en les seves paraules: “amb l’ajuda de Deu, si el poble diu una sola paraula de protesta, treure l’espasa i no en deixaré cap viu”.

Tot i això, no sembla que aquestes mesures provoquessin gaire agitació en contra seva, en bona mesura perquè els perses encara veien els àrabs com uns invasors, de manera que l’adopció del xiisme permetia a la nova dinastia construir una nova identitat en relació amb la població local, així com rebutjar els líders Aq Quyunlu, tots ells sunnites.

Ismael habia heretat a més, el càrrec de “Murshid-i kamil” (perfecte director espiritual) com a cap de l’ordre safàvida, assumint un poder teocràtic que, estarà molt accentuat durant els primers anys del seu regnat quan les victòries militars li donin un carisma extraordinari davant dels seus seguidors.

Un mercader venecià contemporani als fets senyalava que, els seguidors del xah, tenien més en boca el nom d’Ismael que el de Deu, i certament la propaganda el presentava com una apoteòsica encarnació divina amb el títol de valí Allah (“lloctinent d’Allah”). La desobediència al xah era considerada crim i pecat a l’hora.

 

D’altra banda es important tenir present que el fonament principal dels discursos propagandístics del xah tenien com a prioritat senyalar que Ismael era al poder per dret de sang. Era cap espiritual de l’ordre safàvida perquè el seu avantpassat Shaykh Zahid s’havia casat amb la filla del cap d’un ordre religiosa encara més antiga. Les genealogies oficials explicaven que descendia d’Ali, el primer Imam xiïta, i que pel matrimoni del fill d’Ali amb la filla de l’últim monarca sassànida, Yazdigird III tenien el dret a regir Pèrsia (així lligaven aquesta historia amb la de la donació que hauria rebut el seu avantpassat Firuzhah del fill de l’asceta Ibrahim B. Adham).

Així el poder safàvida tenia 3 pilars que l’aguantaven: la teoria del dret diví heretada dels reis perses, la qual es fonamentava en que el rei posseïa “Hvarnah; khvarenah;farr” (gloria reial); una teoria pre-islàmica que convertia al sobirà en “Zill allah fi’l-arzi” (ombra de deu a la terra); finalment que el xah es considerava el representant a la terra del “Mahdi” (escollit) dotzè i últim imam del Ithna ‘Ashari  xiïta, desaparegut  el 873 i que haurà de tornar a la terra com a herald el dia del judici final.

Tot un discurs que havia d’identificar els safàvides amb la població persa i garantir la seva continuïtat en cas que Ismael morís sense descendència.

 

 

 

 

 

 

Conquesta i assimilació

 

            El prestigi del xah venia directament relacionat amb els seus triomfs al camp de batalla, així que no dubta en abandonar Tabriz, la capital del nou estat safàvida, i atansar-se sobre els seus principals enemics. Amb el príncep Alvand refugiat a les terres altes d’Anatòlia, el xah marxa sobre el sud contra el príncep Murad, al qual derrota el 1503 a Hamadan, assolint així el control del centre i el sud de l’actual Iran.

Tot i que els prínceps Aq Quyunlu son lliures per buscar suports en contra d’Ismael i formar nous exèrcits, el xah prioritza el 1504 la conquesta de les províncies del mar Caspi (Mazandaran i Gurgan) en una campanya especialment ferotge contra un rival, Amir Husayn            Kiya Chulavi, xiïta com el propi xah i per tant, una amenaça a nivell polític i religiós.

Ismael captura Yazd (sud-est d’Iran) el mateix any i entre 1505 i 1507 combat a Diyarbakr fins a assegurar la frontera occidental del seu imperi.

Els triomfs del xah a l’oest no triguen en tenir repercussions a l’est, ja que els uzbeks envaeixen Khurasan i entren a la província safàvida de Kirman, iniciant un llarg conflicte pel control del territori.

Al igual que habia fet anteriorment, el xah no s’atansa de seguida sobre els agressors uzbeks, sinó que abans s’assegura la rereguarda amb la conquesta de Bagdad al príncep Murad el 1508, i Shirvan el 1510, aleshores dirigeix un fulminant contraatac sobre els uzbeks als quals destruirà el 2 de desembre de 1510 davant les muralles de Marv en una de les seves majors victòries.

El xah Ismael es troba en l’apogeu del seu poder. El triomf de Marv ha suposat la conquesta d’Herat (oest Afganistan), la segona ciutat en importància de l’imperi safàvida.

 Battle_of_Marv_(1510)

La batalla de Marv (1510)

 

 

 

Tot i que Ismael gaudia d’una gran popularitat, era conscient al igual que els seus subordinats, que la seva font de poder no era estable. Els “quizilbash” (turbants vermells), el nom amb el qual eren conegudes les tribus turques afins als safàvides, havien estat fonamentals per al xah, i encara en depenia molt. Tant es així, que el xah Ismael era denominat habitualment “padixah-i quizilbash” (rei dels turbants vermells) i els principals càrrecs d’aquest nou Estat requeien en aquests partidaris, que de ja per sí controlaven pràcticament la totalitat dels exèrcits en un Estat molt militaritzat.

Els tadjiks, el nom amb el qual eren coneguts els nadius de Pèrsia, ocuparen càrrecs en un principi menors com el de “sadr” (ministre de religió) i “vazir” (cap de la burocràcia), tal i com havien fet en totes les dinasties des de l’arribada dels invasors àrabs els segle VIII. En aquest nou Estat safàvida ben aviat els quizilbash van ser coneguts com els “homes d’espasa” i els tadjiks com “homes de ploma”.

 

Un dels càrrecs que tingué més influencia aquells anys fou el de “vakil-i nafs-i humayunm”, que feia de viceregent del xah i en el seu nom les funcions espirituals del murshid-i kamil i les temporals del padixah, un pont entre el govern teocràtic i el burocràtic. Recaigué, com era previsible, en un dels seus Ahl-i ikhtisas, Husayn Beg Lala Shamlu, el qual a més de ser un dels principals organitzadors del seu ascens al tron, era cabdill d’una tribu turca (els Shamlu).

Amb la voluntat de guanyar-se el suport de la majoria de la població, el xah Ismael utilitza la derrota de Shamlu el 1507 davant els kurds per a treure-li el càrrec de vakil i donar-li a Amir Najm, un banquer de Rasht.

Shamlu no s’hi avindrà bé amb aquesta decisió però el prestigi del xah era molt alt. 2 anys més tard el farà dimitir del càrrec de cap de l’exèrcit, posant en el seu lloc a un desconegut, Muhammad Beg Ustalju, al qual donarà el títol de Chayan Sultan confiant que així les tribus Shamlu l’acceptarien.

El xah Ismael no es desanimarà i continuarà el pols amb els quizilbash, nomenant un altre tadjik pel càrrec de vakil quan Amir Najm mor el 1510, Amir Yar Ahmad Isfahani, el qual comprovarà en les seves pròpies carns la desobediència dels orgullosos quizilbash quan l’abandonin el 1512 a la seva sort en plena batalla contra els uzbeks. El xah Ismael castigarà Dada Beg Talish, el principal desertor, fent-li portar roba de dona i tallant-li la barba.

Aplicant la terminologia del sociòleg Max Weber podríem dir que el poder carismàtic que habia sostingut Ismael durant aquells anys de regnat era en essència una crisi de poder reial, doncs la durada del mateix dependria de la capacitat del xah d’enviar els seus seguidors contra un objectiu exterior per una causa i reprimint qualsevol dissidència interior.

Aviat es presentaria una oportunitat única per al xah.

 

 

 Map_Safavid_persia

 

 

 

 

 

Ismael contra Selim

 

Els progressos del xah Ismael causaven molta inquietud, tant a la cort del soldà otomà com a la dels mamelucs d’Egipte, doncs propugnava una doctrina religiosa contraria i que comptava amb moltes simpaties entre alguns cabdills de Síria i d’Anatòlia.

Ismael veié indispensable l’uniformització de la doctrina xiïta, així que va fer portar doctors en jurisprudència islàmica de Síria, els quals donaven un contingut al missatge religiós però limitats políticament pel Sadr a fi que el xah tingués sempre l’ultima paraula. Però el principal problema que portava l’expansió de l’Estat safàvida eren els elements sufís, fonamentals per a la conquesta del poder però que demostraren ser molt volàtils i abans que enfrontar-se a revoltes internes, decidí el xah enviar-los en expedicions fora de les seves fronteres, cosa que desencadenarà el conflicte entre els estats islàmics més poderosos del moment.

 

Selim (1465-1520) era un dels prínceps otomans en el moment que Ismael iniciava la conquesta del poder per la causa xiïta. Tot i els esforços del seu pare, el soldà Beyazid, per a contenir els avenços d’Ismael, Selim observà que només una campanya militar a gran escala podria aturar l’expansió del xah persa. El 1502 Beyazid deportava molts xiïtes anatòlics a Morea (actual Grècia) i acollia els prínceps Aq Quyunlu, però el 1511 es produïa una important rebel·lió a Tekke. La repressió de la mateixa portà als participants de la revolta, les tribus Takkalu, a passar-se en massa a les forces del xah. A més a més, arribava aquell any a la cort otomana el cap tallat d’un aliat dels otomans, Muhammad Shibani Khan, el comandant uzbek vençut a la batalla de Marv.

L’any 1512 el soldà Beyazid es trobava a les últimes i els seus fills van iniciar els enfrontaments per ocupar el tron, donant el xah Ismael el seu recolzament a Ahmed, un sunnita, però molt menys intransigent que el seu germà Selim. Però va ser aquest últim el que va acabar ocupant el lloc del seu pare i, servint-se com a excusa de l’expedició del sufí Nur’Ali Khalifa a Anatòlia, va iniciar els preparatius per a formar un exèrcit que havia de posar fi al xiisme i al seu màxim representant.

 

S’inicia una ronda de negociacions entre els grans poders islàmics: otomà, mameluc i safàvida. Els mamelucs, els quals es trobaven en una posició molt feble, temien els seus dos veïns, però fou la severitat del xiisme d’Ismael la que els va situar en una neutralitat favorable als otomans que, tenien així, les mans lliures per avançar sobre l’imperi safàvida.

Surt Selim I de Sivas l’1 de juliol de 1514 amb un exercit de 200000 homes, una quantitat molt superior a la que podia reunir el xah Ismael. La defensa del territori safàvida queda en mans del governador general de Diyarbakr, Muhammad Khan Ustalju, els qual alenteix l’avenç otomà amb tàctiques de terra cremada.

El 22 d’agost arriba Selim a la plana de Chaldiran (Azerbaidjan) on li barra el pas l’exèrcit safàvida sota el comandament del xah Ismael. Selim ha hagut de deixar enrere la meitat dels seus efectius, encara supera de molt els 40000 homes del xah, però les proporcions no semblen tan desiguals a Ismael, acostumat a la victòria en situacions semblants.

Ustalju desaconsellà entrar en batalla amb un atac frontal, tenint en compte que línia defensiva otomana era ocupada per 12000 geníssers armats amb mosquets, a més de la pròpia artilleria. D’altra banda el comandant quizilbash Durmish Khan Shamlu (i parent del xah) no veia aquest fet com un problema, doncs com molts altres soldats safàvides, considerava que els canons no eren aptes al camp de batalla i opinava que la cavalleria podria fàcilment trencar el front enemic.

Al final el xah s’escolta el seu parent i justificà la decisió d’atacar directament amb les següents paraules: “no soc un lladre de caravanes”.

En el moment del combat, l’atac de cavalleria comandat pel propi xah sobre el flanc otomà aconseguí sobreposar-se a l’enemic otomà i matar el comandant Hasan Pasha, però al centre l’artilleria devastà les forces safàvides, caient en combat Ustalju i provocant una desordenada retirada on caigueren també el vakil, el sadr i un bon nombre de governadors provincials.

Veient que la jornada estava perduda, així com el seu prestigi militar, Ismael ordena la retirada total de les seves forces. Encara tingué el xah prou fortuna, doncs, tement Selim que el seu rival els hi estigués parant un trampa, va desistir d’encalçar-los.

Des d’aquell terrible jornada a Chaldiran, Ismael va vestir de negre els estendards de l’exèrcit, la seva roba i el seu turbant, i no va tornar a dirigir un exèrcit en els anys que li quedaven de regnat.

 

 

 

 chaldiran1

Ismael i Selim en combat (1514)

 

 

 

Les conseqüències de Chaldiran

 

El 5 de setembre de 1514 pren Selim la capital safàvida, Tabriz, prèviament evacuada per la cort del xah Ismael. Els problemes logístics impediran que el soldà aprofiti la desfeta safàvida i persegueixi el seu xah, així que acabarà retirant-se per passar l’hivern als quarters d’Amasya (Anatòlia).

Els 2 anys següents els aprofitarà el victoriós soldà per a annexar al seu imperi la regió de Diyarbakr i posar fi a les dinasties locals pro-safàvides de Zu’l-Qadar, Mar’ash i Albistan. Aquesta derrota safàvida donaria ales als uzbeks per assetjar les ciutats de Balkh i Qandahar, i al timúrida Babur de fundar l’imperi Mogol a l’est del safàvida.

 

Per a Ismael la derrota de Chaldiran tingué unes repercussions molt més importants que qualsevol pèrdua territorial, era el trencament de l’aura d’invencibilitat que habia caracteritzat la seva figura des de l’aixecament de 1499.

Conservava el títol de murshid, però habia perdut el fervor dels seus partidaris, i no van trigar en aparèixer figures contestatàries com la del governador general de Khurasan el 1516.

El govern teocràtic del xah Ismael es moderà els anys següents a la derrota, i començà a envoltar-se d’un codi legal redactat per experts en la matèria. També va reformar l’administració, deslligant al vakil de les seves funcions d’alter ego del xah i subordinant-lo a l’Estat amb les funcions burocràtiques pròpies d’un vazir. El sadr passà a controlar l’administració de les institucions religioses i a supervisar la seva propietat. I la derrota de Chaldiran també convertí el Khalifat al-khulafa en un rang prestigiós ara que el murshid-i kamil s’havia convertit en una antigalla.

Els quizilbash es creixeran en aquest context de debilitat política del xah i no trigaran a esclatar conflictes cortesans entre diferents faccions pel control com a “lala” (es pot entendre com a guardians) dels fills d’Ismael, arribant a l’extrem de produir-se l’assassinat del vakil Mirza Shah Husayn Isfahani.

El 23 de maig de 1524 morí el xah Ismael de forma natural i el seu cos fou enterrat al mausoleu familiar d’Ardabil. Encara era calent el seu cos difunt quan es produïren els primers episodis de la guerra civil entre les faccions quizilbash, els quals s’estendran fins a la majoria d’edat del primogènit d’Ismael, Tahmasp, que reestructurarà l’Estat safàvida sobre unes bases més estables que les del seu carismàtic pare.

Tot i la desvirtuació de l’anomenada “Revolució Safàvida”, cal dir que l’imatge del cabdill Ismael tingué una gran importància a la cultura persa, i fora de la mateixa cal senyalar, com a curiositat, que a l’actual Anatòlia perviu encara una branca, coneguda com els Alevís, que conserva la devoció dels primers anys del xah Ismael.

 

300px-Sekumname1525_Chaldiran_battle

Derrota del xah Ismael a la batalla de Chaldiran (1514)

Bibliografia bàsica

 

 

 

SAVORY, R. Iran under the safavids. Cambridge University Press. Cambridge. 1980.

 

FLOOR, W. HERZIG, E. Iran and the world in the safavid age. I.B. Tauris. Londres. 2012

 

MEHRAD, N. Relaciones diplomáticas entre la Persia safávida i la España de Felipe III: el caso de la primera embajada. Librosdelacorte.es (núm.4). 2012. Pág. 22-47

 

 

 

 

 

 

 

 

200px-Shah_Ismail

 

El xah Ismael

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Glossari:

 

 

Timur Lang:

 

Anomenat “el coix”, va ser un cabdill turc d’ascendència mongol nascut el 1336 a Àsia Central. Bagdad, Delhi i Moscou van ser dels seus objectius expedicionaris, assolint en vida un gran imperi amb capital a Samarcanda. El 1402 Timur Lang derrotava a una potencia emergent com els otomans i feia presoner el propi sultà. Va morir l’any 1405 quan es dirigia a la Xina.

Tamerlan

 

 

Aq Quyunlu:

 

Fou una federació de tribus turques, el nom de la qual es pot traduir com “els de l’Ovella Blanca”. El seu servei al conqueridor Timur Lang els hi va valdre la possessió de Diyarbakr, però a la mort d’aquest no van poder estendre la seva influencia per la rivalitat amb els Qara Quyunlu fins al regnat d’Uzun Hasan. Una part de la seva estratègia política consistia en establir enllaços matrimonials amb princeses bizantines del fronterer imperi de Trebisonda.

 

 

Aq_Qoyunlu

 

 

Ravadid Mamlan B. Vahsudan:

 

Cabdill de la tribu kurda dels Ravadid (1019-1054). A l’igual que molta noblesa musulmana no-àrab, va prestigiar la seva persona mitjançant la conquesta i l’islamització, arribant a formar un poderós estat al nord de l’actual Iran.

 

 

 

Jalayirida:

 

Es tracta d’una dinastia musulmana descendent de Gengis Khan via el seu net Hulagu que va regir part de l’actual Iraq i Iran des de la capital a Bagdad entre el 1336 i el 1432. La conquesta de Timur Lang primer, i després la pressió militar de la federació tribal dels Qara Quyunlu van portar aquest imperi mongol a la desaparició.

 

 

Chupanid_-_Jalayerid_dyansty_1337–1432_ad

 

 

Xiïta:

 

Es tracta d’una facció de l’Islam sorgida a la mort del Profeta que pretenia que el successor fos Alí, cosí i gendre del Profeta. Expliquen que existeix una interpretació del Cora, transmesa del Profeta a Alí i d’aquest als seus seguidors. La batalla de Kerbala (actual Iraq) el 680 marca la separació definitiva de les dues branques principals de l’Islam.

 

 

 

 

 

Uzun Hasan (1423-1478):

 

Governant de la federació dels Qara Quyunlu en el seu període de màxim esplendor. L’any 1453 sortia victoriós d’una guerra civil entre els diferents candidats al tron i encarava un regnat complicat amb els turcs otomans a l’oest i els Aq Quyunlu a l’est. El 1458 es casa amb la princesa bizantina Catalina, i enfortia les relacions diplomàtiques amb Egipte i Venecià. La mort del cabdill dels Aq el 1467 li permetrà consolidar un imperi des del centre d’Anatòlia a tot l’Irán.

 

 220px-UzunHasan

Poder teocràtic:

 

Es diu d’un govern justificat per la seva vinculació amb una divinitat. A Europa el cas més conegut es del Papa de Roma, tot i que no ha estat l’únic.

 

 

Yazdigird III:

 

Últim xa persa de la dinastia sassànida (632-651). Arriba al poder molt jove en un període de conflictivitat intern al qual s’hi afegirà l’irrupció dels invasors àrabs musulmans. La derrota dels seus exercits al-Qadisiyya (636) li suposarà la fugida als confins del seu imperi fins que, l’any 651 sigui assassinat per un lladre.

 

thumb03001

 

Ithna ‘Ashari:

 

Amb aquest nom es coneguda la llista dels 12 imams xiïtes, enfrontats a les autoritats sunnites i en la majoria de casos assassinats per aquests. El dotzè hauria escapat a la mort l’any 872 iniciant un període d’ocultació que encara avui dura.

 

 

Geníssers:

 

Un cos d’infanteria elitista creat pel soldà Murad l’any 1330. La seva eficàcia i lleialtat al soldà otomà es devia a que es nodria d’infants procedents d’indrets perifèrics com els Balcans i Etiòpia els quals eren educats en l’Islam i entrenats rigorosament. Tenien tota una sèrie de privilegis que els permetia ser jutjats únicament per tribunals interns, així com més possibilitats d’ascendir a l’administració i l’exercit del soldà que membres de les tribus turques.

 

 

230px-Battle_of_Vienna.SultanMurads_with_janissaries

 

 

Babur (1483-1530):

 

Fundador turc de l’imperi mogol a l’Índia i descendent per via materna de Timur Lang. Des del seu regne amb capital a Kabul, Babur va intentar nombrosos cops d’apoderar-se de Samarcanda i proclamar-se successor de Timur Lang, però la presencia dels uzbeks el va fer dirigir la seva atenció al nord de l’Índia, la qual va conquerir gracies a la superioritat tecnològica de les armes de foc.

babur-1-sized

Read More