Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

L’Edat Mitjana és un període estigmatitzat. Massa sovint se l’ha considerat com una època fosca, caracteritzada per la fam, la religiositat extrema i la violència. Una visió força allunyada de la realitat.

El cert és que es tracta d’una etapa de la Història molt extensa —engloba aproximadament un miler d’anys—. Per fer-nos una idea: de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476) al viatge de Colom a Amèrica (1492) disten més anys que de la creació de la Corona d’Aragó (1162) a la publicació d’aquest article (2018). És evident, doncs, que es tracta d’una època plena de canvis i, per consegüent, plena de matisos també. Evidentment, no tots són negatius.

El matrimoni Arnolfini, Jan van Eyck, 1434.
El matrimoni Arnolfini, Jan van Eyck, 1434.

Un dels processos més destacats d’aquesta època és el renaixement del comerç. Amb la caiguda de l’Imperi Romà desapareix la cobertura política i, com a conseqüència, la seguretat que havia permès el desenvolupament comercial. Amb això, s’inicia un període d’estancament econòmic i de desorganització territorial que no es reverteix fins al segle IX, moment en el qual els mercats urbans tornen a agafar força. No serà fins dos segles més tard (XI), però, que els intercanvis comercials augmentaran considerablement, gràcies, en part, a que les primeres fires aconseguiran dinamitzar un comerç que, fins aleshores, tenia lloc a una escala eminentment local.  

Aquest desenvolupament té com a protagonista un col·lectiu humà essencialment urbà i cada cop més especialitzat en l’activitat comercial, els mercaders. Al Principat, els seus esforços, juntament amb les polítiques expansionistes de la Corona, aconseguiren, durant el segle XII, posar les bases de la gran expansió del món urbà —especialment de Barcelona— i, per tant, de l’imperi comercial del segle següent.

Però, què entenem per mercaders a l’Edat Mitjana?

Quan parlem de mercaders no hem d’entendre solament un col·lectiu d’individus que es dediquen al comerç. L’estament mercantil no és en cap cas homogeni. Dins la designació del terme “mercader” s’aplega tot un conjunt de professionals que van des del petit botiguer fins als socis de les grans empreses comercials, passant per mercaders-itinerants, patrons de vaixell o prestadors.

Dins l’estament mercantil existeixen, per tant, grans diferències quant al nivell adquisitiu i una gran diversitat d’ocupacions. Si bé alguns comerciants mostren un grau de riquesa aclaparador (especialment en els darrers segles de l’Edat Mitjana), també n’hi ha d’altres, encara que pocs, que pateixen les penalitats de la pobresa i que, en els casos més extrems, acaben demanant almoina. Això és així perquè l’ofici del mercader implicava una dependència total dels resultats dels seus negocis. Sovint, l’únic suport de la majoria de comerciants era la seva pròpia família.

La família del mercader

La família dels tractants barcelonins era nuclear, és a dir, es componia pel matrimoni i els fills. En algunes ocasions, però, els avis i/o altres familiars més llunyans, com oncles i cosins, podien viure a la mateixa casa i formar part del cercle més íntim de la família. Alguns, els més adinerats, es podien permetre el luxe de mantenir esclaus, els quals vivien al mateix domicili, esdevenint, en certa mesura, una extensió de la família.

El mercader era el cap de casa, el centre de les relacions familiars i la font d’ingressos principal, mentre que la dona es dedicava a funcions complementàries, a l’administració de la llar i a l’educació dels fills. En el cas de les famílies de menestrals i de petits botiguers, la dona podia realitzar tasques a l’obrador, sent part del negoci familiar. També les mullers dels mercaders col·laboraven en la gestió i el desenvolupament de les activitats comercials, sobretot a mesura que proliferà l’activitat comercial. A finals de l’Edat Mitjana, ja eren capaces de dur la comptabilitat de la casa, per la qual cosa es podria suposar que ajudarien el marit en la comptabilitat comercial. En les freqüents absències d’aquest, seria la dona la que el substituiria en les tasques ordinàries del negoci. S’ha considerat que durant el segle XVI, la dona ja estaria plenament integrada en les tasques comptables de l’empresa.

El prestamista i la seva dona, Quentin Mastys, 1514.
El prestamista i la seva dona, Quentin Mastys, 1514.

Ara bé, cal tenir present que el veritable senyor i administrador dels béns familiars era l’home. Aquest només posava en mans de la seva esposa la quantitat que considerava imprescindible per a les despeses quotidianes i el manteniment de la llar. Una tasca gens menyspreable tenint en compte la seva funció.

La casa era l’àmbit on es desenvolupaven tant la vida familiar com els negocis del mercader. Era un edifici on confluïen dos mons: un d’àmbit privat i un altre d’àmbit públic. D’aquesta manera, podríem dir que la casa del comerciant era un espai d’intimitat, de seguretat, de vivències i d’aprenentatge, un espai de vida, i també de mort. Però, alhora, era un indret reservat a la reflexió, a l’estudi i a la planificació, un lloc per a l’estratègia, les reunions socials, la negociació i la persuasió, els tractes i l’emmagatzematge. La casa del mercader era molt més que un edifici i la seva evolució és imprescindible per entendre el desenvolupament del comerç medieval.

La casa i la seva evolució      

Al llarg de l’Edat Mitjana, l’habitatge urbà va patir transformacions. Les cases alt medievals eren petites i sense divisions interiors, o molt poques. Es dormia en un racó i es cuinava en un altre i tota ella era un lloc de treball. Progressivament es va tendir cap a la complexitat estructural i es van anar creant espais específics diferenciats segons les activitats que s’hi desenvolupen.

Segle XIII

Durant el segle XIII les dimensions de les cases seguien sent reduïdes, tant dins com fora muralles. S’erigien formant carrers estrets amb poca llum natural a causa de la presència de porxos, volades, taules i inclús escales exteriors. En aquest període, però, van començar a aparèixer edificis notables amb torres situats als suburbis, especialment entorn de Santa Maria del Mar.

Les parets solien ser de tàpia i amb poques obertures, a excepció de les cases més lluïdes, que podien tenir la part baixa de la paret i les torres de pedra. Aquestes acabaven en un teulat a dos vessants que deixava un espai entre el sostre i el primer pis (golfes) per a emmagatzemar coses poc utilitzades.

A la planta baixa solia haver-hi un vestíbul que donava pas a l’obrador o la botiga, un celler, que podia estar apartat de la casa, i un pati. L’amplada d’aquestes cases estava condicionada per les dimensions de la biga travessera, d’un màxim de 5 metres. Per aquest motiu, les grans residències, en general, s’originaven a partir de la unió de diversos edificis contigus.

Un aspecte important als domicilis urbans era el subministrament d’aigua. Si bé algunes podien tenir desaigües fets de teules o altres recipients, situats amb el permís dels veïns a les parets exteriors o a l’aire per tal de recollir les aigües pluvials o expulsar les aigües brutes, altres podien tenir pous en el pati o el rerepati. A vegades podien combinar les dues coses i, fins i tot, tenir un safareig.

Segles XIV i XV

A mesura que avançava el segle XIV i sobretot durant el segle XV, les cases dels mercaders van anar configurant un seguit d’espais ben delimitats i amb funcionalitats específiques.

Aquests habitatges solien tenir una estructura bastant estandarditzada en la qual hi solia haver una entrada amb una alta presència d’objectes relacionats amb la vida professional del mercader i que actuava com a frontera entre la vida privada i la vida social de la família. Aquest espai es transformà progressivament en botiga o obrador on es desenvolupaven les activitats comercials. Algunes botigues no estaven inserides dins la casa, sinó fora, igual que els escriptoris, el centre neuràlgic de l’empresa del mercader, allà on es desenvolupava l’activitat organitzativa de l’ofici.

Detall del Ms. 927, f. 145, Biblioteca Municipal (Rouen, França), s. XV.
Detall del Ms. 927, f. 145, Biblioteca Municipal (Rouen, França), s. XV.

En les cases dels mercaders més benestants, la funció fronterera la desenvolupà el pati interior. Com a prolongació de l’entrada, hi havia el celler, que probablement estaria situat a un nivell inferior. En relació amb aquest espai hi havia el rebost, el qual tenia la funció d’acumular productes, especialment relacionats amb el menjar.

L’epicentre de la vida familiar es desenvolupava entorn de dues cambres que estructuraven la casa del mercader: la cuina (1) i el menjador (2). S’ha considerat que la distinció entre cuina i menjador constituïa una mostra més de riquesa que no es va generalitzar fins el segle XV. Les famílies benestants, doncs, feien els àpats sempre al menjador.

(1) La cuina: solia situar-se prop del menjador, el qual, alhora, feia les funcions de sala d’estar. Segons la situació de la cuina a la casa es poden establir dos models socials diferenciats des de la òptica funcional, cultural i espacial.

  1. Model “actiu”: la cuina es situava a la planta baixa. Aquest model correspondria a les llars més petites de la zona comercial.
  2. Model “noble”: la cuina es situava a primer pis. Més propi de les cases més grans.

S’ha considerat que els dos models haurien coexistit de forma constant i poc alterada des de l’expansió baixmedieval fins a la fi de l’Antic Règim. És fàcil aventurar-se a pensar que aquest segon model seria propi no sols dels ciutadans honrats i els rendistes, sinó també d’aquells grans mercaders enriquits durant el període d’expansió comercial i que, cap al final de l’Edat Mitjana, haurien optat per acostar-se al modus vivendi de l’aristocràcia urbana.

(2) El menjador: solia ser una estança gran i espaiosa, ja que actuava com a lloc de reunió i era l’espai on es celebraven els àpats. Les dimensions de la sala propiciaven el fet que sovint aquesta fos utilitzada per amuntegar objectes. A més, a vegades podia tenir una cambra annexa que jugava el paper de magatzem.

Ara bé, el que marcava la personalitat del menjador-saló era la seva localització privilegiada dins la casa, més que no pas la seva funció culinària, ja que algun mercader a l’estiu emprava altres cambres més fresques per a menjar.

Així, el menjador era el centre de l’activitat social de la llar. Era l’espai menys privat de la casa, aquella habitació on es rebien les visites més properes a la família i on tenien lloc les reunions socials i professionals. No és estrany, doncs, que la decoració d’aquesta sala estigués especialment cuidada. Allà, l’ostentació esdevenia una necessitat. Es tractava d’una qüestió de marca personal, de vendre una determinada idea corporativa. Es tractava, en definitiva, de crear una imatge d’èxit.

El naixement de Joan Baptista, Llibre d’hores de Torí, c. 1422-1424.
El naixement de Joan Baptista, Llibre d’hores de Torí, c. 1422-1424.

L’habitatge del mercader solia acabar amb diverses habitacions que actuaven com a dormitoris. Entre aquestes estances destaca la cambra major, la més espaiosa i la que solia usar el mercader, d’acord amb la seva funció de cap de família. Allà és on el pater familias solia guardar aquells objectes de major valor, com les copes  de metalls preciosos, per exemple. En alguns casos hi podia haver també rerecambres que funcionaven com a magatzems per contenir palles, matalassos, cobertors, caixes o cofres, entre d’altres objectes.

La funció d’emmagatzematge s’estenia a altres zones de la casa, com ara el porxo. En algunes cases podia haver-hi una cambra específica per a la confecció del pa, el pastador, tot i que, en altres, aquesta era una secció integrada dins la cuina, amb un instrument que respon al mateix nom. Tot i que no era molt freqüent, en ocasions podia haver-hi seccions de la casa dedicades a la tinença d’animals, com ara els estables, ja que la tinença d’animals era sinònim de riquesa, a més d’una bona solució per als problemes d’avituallament en temps de carestia.

A mode de conclusió…

Així doncs, s’evidencia com, a partir d’aquesta anàlisi de l’estructura i la funcionalitat de la llar del mercader, es pot entreveure l’evolució d’aquest grup social.

A mitjan segle XIII, van deixar de banda l’austeritat que els havia caracteritzat des de la seva aparició i s’acostaren als gustos de l’aristocràcia urbana i rural. L’ostentació i la fastuositat es van anar incorporant en el dia a dia d’aquests nous rics, mercaders de professió, que poc a poc s’anaren fusionant amb la noblesa barcelonina i adoptant-ne els seus gustos.

Ara bé, les seves dones, encara que ennoblides, van seguir actuant com a mares i administradores de la llar, desenvolupant-se en les tasques domèstiques i l’àmbit privat. Les famílies seguiren sent nuclears, tot i que alguns altres familiars com els avis o els oncles poguessin viure eventualment amb el pater familias, i que cada cop s’ampliés més el nombre d’esclaves, esclaus i servei que podien mantenir.

Precisament, les cases anaren adoptant un prototipus determinat, tot i que no fix ni anquilosat. Els espais que no solien faltar a les cases, tampoc a les més modestes, eren, com hem vist, les botigues, els cellers, la cuina, el menjador i les cambres. Entrada, botiga i celler formaven un espai d’emmagatzematge i producció sovint molt lligat a l’alimentació. Representaven la frontera entre l’espai laboral i el privat de la casa, entre el servei i els senyors, i sovint eren més freqüentades per les dones i serventes, que no pas pels propis mercaders.

L’eix directriu de la casa s’articulava a través de la cuina i el menjador, mitjançant el fil conductor de l’alimentació, que començava amb la seva elaboració a la cuina i acabava amb el seu consum en el menjador, a la taula. Precisament en aquest espai, el menjador o la sala, es fusionaven el món laboral, el social i el privat del mercader. Les reunions de negocis, els àpats festius que es compartien en societat, i els àpats i reunions diàries amb la família, feien d’aquesta estança el focus principal de vida a la casa. És per això que la imatge que aquesta sala pogués transmetre preocupava tant al propietari. L’ostentació, el luxe, la fastuositat i la decoració feren d’aquest espai un lloc únic a la llar, i la taula i els àpats que s’hi celebren, ho feren en consonància amb això.

La casa esdevingué, doncs, l’eix principal de la vida del mercader. Negoci i família —els dos grans puntals de la vida dels comerciants a l’Edat Mitjana—, confluïren en un sol edifici, i ho feren creant unes fronteres tan subtils que avui dia ens semblen inexistents, doncs la família formava part del negoci, i el negoci part de la família.   

Read More

 

 

El Japó de la segona meitat del segle XV no gaudia d’una unitat política consolidada. Si bé és cert que la major part del territori es trobava englobada sota el domini del shogunat Ashikaga, aquest no tenia un control estable, ni molt menys efectiu, dels diversos poders provincials. L’augment de la potència econòmica i militar dels shugo, els delegats del govern shogunal a les províncies, va conduir inexorablement a la desintegració de l’Estat central i a una aferrissada lluita pel poder per part d’aquests funcionaris, que havien anat adquirint cada cop més força. Arribaren a assolir tal control del territori que es convertiren, d’aquesta manera, en els senyors efectius de les regions que dominaven. Tot plegat acabà desembocant, l’any 1467, en un conflicte que es coneix com a guerra Onin. Això marca el començament d’un període d’uns cent anys de guerra gairebé permanent, conegut com l’edat dels Estats combatents o Sengoku Jidai (1467-1568). El període Sengoku finalitza amb l’entrada d’Oda Nobunaga, el primer dels tres grans unificadors, a la capital imperial. Però, com s’arriba a aquesta situació?

Entre el 1180 i el 1185 el Japó es va endinsar en una pugna entre dos grans clans, els Taira i els Minamoto en la guerra Genpei. Aquesta situació no era pas nova, ja que, tot i la presència d’un emperador que sustentava el seu estatus en un origen diví, el poder i el control de l’arxipèlag estaven periòdicament en disputa. La victòria dels Minamoto va desencadenar un canvi que transformaria radicalment el país al llarg de quatre segles.

Els vencedors establiren un govern militar centralitzat, amb seu a un petit poble de pescadors anomenat Kamakura, des d’on governaven i controlaven el territori. Però, tot i això, no podien obviar el poder i la influència que encara mantenia la cort imperial, situada a la capital del país, Kyoto. És per aquest motiu que van decidir establir-hi un cos de vigilància i control articulat per una xarxa de delegats i informadors que connectava les dues seus i s’estenia per la resta de províncies. Aprofitant aquesta avantatjosa situació, l’any 1192 el cap del clan Minamoto, Yoritomo, obligà l’emperador a nomenar-lo “General suprem pacificador dels bàrbars” o seii taishogun, títol que coneixem en la seva versió abreviada com shogun. Aquest no era sinó una vella designació militar que s’atorgava a alguns generals encarregats de combatre els pobles “bàrbars” de la zona nord del país, però que des de llavors passà a ser un títol hereditari, convertint-se en una veritable i innovadora institució política. A afectes pràctics, això significava que el shogun passava a ser el veritable cap de l’Estat, mentre que l’emperador i la seva cort quedaven relegats a un segon pla, encara que mantenint part del seu poder. És d’aquesta manera com neix el que coneixem com bakufu o shogunat Kamakura.

 

2
Retrat de Minamoto no Yoritomo, fundador del shogunat Kamakura. Atribuït a Fujiwara Takanobu (1142–1205).

 

Amb l’aparició d’aquest nou sistema de govern, profundament caracteritzat per la centralitat política i l’ostentació del poder per part de la classe militar, s’obre el camí cap al que molts historiadors i historiadores han considerat com un sistema d’organització social de base feudal. En aquest sentit, tant en la historiografia japonesa com en l’europea, s’ha generat un profund debat entorn a si es pot considerar stricto sensu el sistema shogunal com a feudal, o no. El que sembla clar és que en aquest moment comencen a sorgir forts lligams de vassallatge entre els senyors territorials i el propi shogun, que configuren una extensa xarxa de fidelitat que permeté al govern central mantenir el poder en front l’aristocràcia cortesana, molt afeblida per les continues guerres i disputes pel control del Japó.

El shogunat Kamakura arriba a la seva fi l’any 1333 després d’un seguit de sublevacions de l’emperador i la noblesa palatina, que volien restaurar l’statu quo anterior a la guerra Genpei (1180-1185), amb la qual els Minamoto s’havien fet amb el poder. Tot i l’èxit inicial d’aquesta sublevació, les forces imperials no van poder fer front a la reacció de la classe guerrera, liderada per Ashikaga Takauji, que va acabar instaurant un nou shogunat, aquest cop amb seu al barri de Muromachi de Kyoto. Així és com neix el bakufu Ashikaga (1333-1568).

El canvi, però, no s’ha de veure com un trencament, sinó més aviat el contrari. La implantació del nou govern representa la substitució final de les antigues autoritats civils per part de les militars, assentant, d’aquesta manera, el model instaurat pels seus predecessors. La principal diferència en què cal posar atenció és la localització de la seu del govern. Mentre que fins llavors la base política del shogun havia estat Kamakura, a l’est del país, els Ashikaga van traslladar-la al cor de la capital imperial, Kyoto. Tradicionalment aquesta havia estat feu de la vella aristocràcia palatina i residència de l’emperador. Amb aquest canvi es pretenia trencar l’equilibri existent entre els dos poders oposats, fet que van aconseguir a mesura que el shogunat s’introduïa a les esferes de poder de la capital. S’ha considerat que entre 1330 i 1360 van arribar a controlar de forma efectiva tots els àmbits de la vida de Kyoto, influint en els estaments nobiliari i religiós. La resistència de la cort imperial quedava, d’aquesta manera, limitada.

No obstant això, la influència dels Ashikaga, que anava molt més enllà de la capital i l’esfera palatina, va arribar a estendre’s per bona part de l’arxipèlag japonès, un territori de dimensions molt grans i, per tant, molt difícil de governar. A més, cal tenir present que el seu no era un poder consolidat, sinó més aviat una aliança entre diversos senyors, d’entre els quals n’obtenien la preeminència i l’autoritat, però sempre limitada. Per tot això, encara que el shogunat exercia una estudiada centralitat política, es va veure obligat a delegar i cedir poder en uns funcionaris que depenien del poder militar i exercien com a guardians de les províncies, els shugo.

Arran de la forçada centralitat que des de l’origen s’havia anat imposant, aquests delegats, que cada cop s’havien anat fent més forts en els territoris als quals havien estat enviats, van començar a reclamar la seva autonomia, cosa que els convertí en senyors efectius del territori. Aquests nous daimyo esdevenien focus de poder gràcies a les aliances clàniques, que xocaven frontalment amb les antigues xarxes de fidelitat, entre el shogun i els seus vassalls, que sustentaven el sistema shogunal feudal.

A mesura que els senyors territorials s’anaven fent forts i els conflictes proliferaven, la força del bakufu i el sistema que representava es debilitava. L’administració central no era prou poderosa per arbitrar en les disputes ni per posar remei a la creixent voràgine de violència. Tot plegat va acabar desembocant, l’any 1467, en la guerra Onin, la qual dóna inici a un període d’enfrontament bèl·lic permanent, que involucrava tots els estaments de l’època, anomenat l’edat dels Estats combatents. Encara que el domini del shogun va quedar pràcticament anul·lat, sense capacitat d’acció, això no va suposar la seva desaparició absoluta i, igual que passava amb la casa imperial, es va mantenir com una institució referencial, el poder del qual era purament ritual. Així doncs, a la pràctica, el Japó estava governat per uns senyors regionals, més o menys poderosos, que actuaven com a veritables estats independents.

 

3
Gravat d’un samurai d’Utagawa Hiroshige (1797-1858), pintor i dissenyador de gravats de l’estil ukiyo-e.

 

No obstant això, a causa del desgast que provocava la guerra, els antics latifundis dels shugo van patir un procés de desmembrament semblant al que li havia ocorregut a la mateixa administració central. Les tradicionals famílies terratinents van veure com els seus territoris es tornaven cada cop més ingovernables, massa extensos per poder-los protegir i controlar. Així és com aquestes grans extensions de terra s’anaren dividint i caient en mans de nous grups que, aprofitant l’oportunitat que els brindava la situació de permanent conflicte bèl·lic, van ocupar el lloc dels seus antics senyors. Dins aquests col·lectius no hem de situar només els clans vassalls dels antics governadors regionals, sinó també els anomenats ikki, formes d’organització de camperols, petits guerrers o religiosos que s’oposaven frontalment al sistema feudal i s’erigien al marge del control dels daimyo.

És en aquest context d’incertesa quan, l’any 1543, apareixen a escena els primers portuguesos en territori japonès, immersos en la seva particular pugna amb la Monarquia Hispànica per l’accés i el control de les rutes comercials amb l’Àsia Oriental i el seu producte estrella, les espècies. Per Japó, que es trobava en un cruent procés d’unificació, l’arribada dels occidentals va suposar l’acceleració dels processos de transformació social, política i econòmica que s’estaven desenvolupant. De forma tangible, la presència d’europeus al territori nipó es va traduir en tres grans processos: la transformació revolucionària de la forma de lluitar, a causa de l’adopció de les armes de foc dels portuguesos; la introducció del cristianisme a l’arxipèlag de la mà dels missioners –tot i que els japonesos, inicialment, la van considerar una altra variant del budisme–; i, finalment, la reactivació del comerç. Malgrat que el territori estava immers en un període de molta inestabilitat a causa de la guerra, això no suposà, en cap cas, l’aturada del comerç ni de l’economia, de la mateixa manera que no ho féu el conflicte latent que hi hagué durant el període Muromachi. Tanmateix, l’arribada d’aquests estrangers va fer incrementar les transaccions comercials, amb les quals alguns daimyo es van enriquir.

L’efectivitat de les armes de foc portugueses va fer que aquestes proliferessin amb rapidesa entre els exèrcits japonesos. Seran, doncs, els senyors més rics els que es podran adaptar al nou sistema de combat i els que, d’aquesta manera, aconseguiran controlar majors parts del territori. Aquest fet va accelerar el procés d’unificació territorial i va permetre que aquells senyors amb més recursos es disputessin el domini i el govern del Japó.

És a causa d’aquest encariment del cost de la guerra que Oda Nobunaga (1534-1582) va aconseguir iniciar el procés de reunificació política del país, gràcies a la gran aliança que feu amb els Tokugawa i altres clans veïns. En el període que va del 1560 al 1600 el Japó va passar de ser un territori desgranat en petits estats en conflicte permanent a consolidar-se com una estructura política i territorial unida sota una forta administració central. Els artífexs que ho dugueren a terme foren tres grans líders: el ja anomenat Oda Nobunaga, el primer dels grans unificadors i iniciador de les reformes polítiques i econòmiques que ho feren possible; Toyotomi Hideyoshi (1537-1598), el seu successor i continuador del moviment reformador; i Tokugawa Ieyasu (1543-1616), aquell que aconseguí consolidar les polítiques iniciades pels seus predecessors, creant, d’aquesta manera, un nou Estat, fort i centralitzat, que marcà l’inici d’una nova era i que s’estengué fins l’any 1868.

Nobunaga, líder del clan Oda, una de les famílies terratinents que havien anat adquirint cada cop més força amb les lluites del període Sengoku, no era, a priori, un dels candidats a alçar-se amb la victòria. Malgrat això, gràcies a una aliança amb el clan Ashikaga, que més tard acabaria trencant-se, va entrar amb els seus exèrcits a Kyoto l’any 1568. La ruptura d’aquestes relacions va significar la caiguda definitiva del molt afeblit shogunat Ashikaga i el reconeixement d’Oda Nobunaga com a cap de facto del país. Tanmateix, els vencedors no arribarien a controlar tot el territori japonès, sinó que tan sols van aconseguir dominar una tercera part, i això fou en el moment de la mort de Nobunaga. De fet, la reunificació del país va ser una de les grans obsessions del nou govern fins al suïcidi forçat del seu dirigent a mans d’un dels seus generals, que s’alçà en contra seva. No obstant això, Oda Nobunaga va tenir temps d’iniciar un seguit de reformes que marcarien l’inici del canvi i la transformació del Japó. En l’àmbit polític, fent gala del pragmatisme que el caracteritzava i demostrant un profund desinterès per aquests temes, va decidir no reclamar el títol de seii taishogun, tot i actuar com a tal; però va mantenir la figura de l’emperador, la qual servia com a element aglutinador i ritual. Ara bé, les reformes més importants tingueren lloc en el camp de la política agrària –la qual li permetia el control de la productivitat gràcies a un cens que obligava a pagar un impost d’un terç de la collita de totes les terres– i la supressió d’aranzels i la liberalització de les professions, per afavorir i estimular l’augment del comerç.

El successor d’Oda Nobunaga fou Toyotomi Hideyoshi. Soldat de classe humil, que aconseguí ascendir gràcies a les seves capacitats com a estrateg, va venjar la mort del seu predecessor, vencent aquells que es complotaren contra ell, obligant-lo a suïcidar-se, i va aglutinar el consens majoritari per continuar la tasca de la reunificació i pacificació del país. Va obtenir també el favor de l’emperador, el poder militar i el control sobre els daimyo, que li van jurar vassallatge. Gràcies a això va poder continuar les reformes del seu predecessor i iniciar-ne de noves, com l’anomenada “requisa d’espases” o katanagari. Aquesta pretenia pacificar l’arxipèlag nipó, assolat per les guerres, desarmant tots aquells col·lectius que no havien de dedicar-se al combat: la pagesia i el clergat. Això iniciava una estricta divisió social que culminaria en època Tokugawa.

Amb tot, va aconseguir el monopoli polític, que va estendre, ara sí, a tot el territori japonès. Però no content amb això, volia obtenir el vassallatge dels països veïns. Així és com el Japó es va involucrar en una guerra contra Corea, amb l’objectiu d’arribar a la Xina Ming. Els samurais japonesos, després de vèncer amb facilitat els exèrcits coreans i controlar la península en poques setmanes, es van veure frenats per les topes xineses que els van obligar a retrocedir i a abandonar les pretensions expansionistes.

L’ascens de Tokugawa Ieyasu al poder és important perquè posa punt i final a un període i marca l’inici d’un altre, el període Edo, amb seu shogunal a Edo, l’actual Tòquio. Amb la sobtada mort de Hideyoshi, el país va caure en una lluita interna que posava en perill tot el que s’havia aconseguit fins llavors. Dues faccions es van disputar l’hegemonia política i territorial del Japó, que en aquells moments es veia seriosament amenaçada. Ieyasu, el líder de la facció que s’oposava als Toyotomi, es va endur la victòria en la batalla de Sekigahara, a la tardor del 1600, la qual cosa li va permetre implantar un nou règim fonamentat en les relacions de vassallatge i fidelitat.

L’any 1603 l’emperador li va concedir, a diferència dels seus dos predecessors, el títol de shogun, donant inici al tercer bakufu de la història del país: el shogunat Tokugawa (1603-1868). Però, no content amb això, Ieyasu va establir un sistema de govern que es basava en la recuperació d’aquella vella idea del doble poder: el ritual i el real. L’emperador i la seva cort seguien mantenint la capital a Kyoto, des d’on exercien una supremacia teòrica i ritual, mentre que la seu del domini real, de la política, es situava ara a Edo, actual Tokyo. Per estendre el control a totes les regions, el territori s’articulava per mitjà dels daimyo i una forta xarxa de vassallatge on Ieyasu tenia la preeminència política i econòmica i els senyors es dividien en una estricta jerarquia que responia als interessos dels Tokugawa. Aquesta forma de govern on el shogun és la major autoritat política d’un sistema repartit en dos nivells, el del bakufu i el de les províncies (han), es coneix amb el nom de bakuhan. En aquesta època s’aguditza i es diversifica encara més la divisió social, no sols a la cúspide de la piràmide, sinó en tots els seus estrats.

El bakufu, per controlar els senyors regionals i assegurar la seva fidelitat, a més, va instaurar el sankin kotai. Aquesta pràctica es basava en obligar els daimyo a alternar periòdicament la seva residència entre el seu domini i la seu del govern, Edo, i a mantenir-hi la família quan no hi fossin. Aquesta obligació requeria que els senyors haguessin d’invertir molt diners en mantenir ambdues llars, els constants viatges i les exigències del shogun. Això no era més que una estratègia per augmentar el prestigi del govern central i un mètode de control senyorial, ja que restaven constantment vigilats i afeblits econòmicament. Finalment, però, va acabar actuant com una institució potenciadora de la unificació nacional.

Per últim, cal fer una breu referència a un fet que marcaria la història del Japó fins a la fi del shogunat. Malgrat que els Tokugawa mai van ser contraris als beneficis del comerç exterior, es van adonar que les aportacions que els europeus havien introduït al país, les armes de foc i el cristianisme, eren una amenaça per a la prosperitat del bakuhan i desequilibraven l’economia interna. És per això que van arribar a la conclusió que calia regular les relacions amb aquests estrangers. I ho feren de forma dràstica. Instauraren una política d’aïllacionisme severa, que va permetre, per una banda, mantenir una pau controlada i, de l’altra, cristal·litzar la societat feudal, que s’havia anat dissenyant des de Kamakura, però especialment d’ençà del període Sengoku, fins al segle XIX, moment en què els americans apareixerien a escena per canviar-ho tot. Aquell Japó feudal, un món controlat per samurais, entraria de cop al món modern, després de dos-cents anys tancat en si mateix.

 

4
Escena d’una obra, Masanobu Okumura (1686-1764), representació de 1740 del teatre Ichimura-za d’Edo en un gravat de fusta. Símbol de l’esplendor cultural del període.

 

 

Read More