Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

A principis del segle XIX, Sicília té un boom econòmic a causa de la producció de cítrics: taronges i, en especial, de les llimones, arribant a ser l’exportador més important de fruita de tot Europa, superant l’horta de París i totes les produccions espanyoles. Al port de Nova York, l’any 1880 hi van entrar 2.500.000 caixes de fruita dolça procedent de Palerm. La ciutat començava a regar tota la seva horta i la terra va florir. La capital siciliana era una ciutat preciosa, envoltada de camps de llimoners, una joia de la Corona del Regne de les Dues Sicílies, governat pels Borbons fins a la unificació italiana (1871) i, posteriorment, del Regne d’Itàlia. L’economia palermitana no es basava únicament amb la venda de cítrics, sinó també amb l’especulació de la fruita: el propietari s’endeutava, conscient que ho podria pagar quan cobrés els beneficis.

Els cítrics neixen d’uns arbres força delicats, si els comparem amb l’antiga agricultura de secà de vinya i olivera; per tant, se’ls ha de vigilar constantment, estar atent que no s’arranqui cap branca, se’ls havia d’evitar un estrès com la falta d’aigua… Per tant, els antics terratinents sicilians van optar per a agafar a gent que els cuidés dia i nit armats amb escopetes, voltant pels seus camps. Això acabaria derivant en una cosa totalment imprevisible. El primer lloc on trobem dades històriques d’aquest fenomen serà el de Gaspare Galati.

L’any 1872, el cirurgià Gaspare Galati es fa càrrec de l’herència de la seva dona, un “fondo” (el que anomenaríem una ‘finca’). Concretament, en una finca de Malaspina anomenada el “Fondo Riella”. Era una herència del seu cunyat, que va morir d’un atac de cor per culpa d’unes cartes amenaçadores que el volien obligar a vendre la finca per un preu molt baix. Galati en va investigar l’origen, i descobrí que eren dictades pel vigilant mateix de la finca, Benedetto Carolo. La primera cosa que va fer Galati, quan ho descobrí, va ser despatxar a Carolo. Poc després de fer-ho, va rebre una carta anònima, en la qual se’l cridava a tornar a contractar a Carolo; si no ho feia, hauria d’atendre’s a les conseqüències…

Veient les amenaces que rebia, Galati, per si de cas, va contractar uns nous guardes de seguretat per a vigilar la finca. Al cap de tres dies de ser contractats, van trobar-se un d’ells mort a una de les ribes, d’un tret d’escopeta. En aquell moment, Galati va descobrir una altra cosa de Carolo: a més de no saber escriure, aquest home s’emportava el 25% dels guanys de la finca. Després de la mort del nou guàrdia, va tornar a rebre una nova carta avisant-lo que el pròxim cop que disparessin, seria sobre la seva família. Llavors, va anar a la comissaria de policia de la zona i va portar totes les cartes amenaçadores. La policia les va agafar totes i el cas va quedar arxivat. Mai es va saber qui havia mort el nou guarda, però Galati va insistir a un jutge de Palerm perquè l’ajudés amb el cas. Aquest el va acceptar i va demanar les proves a la policia d’Uditore contra els “homes d’honor sicilians”, però va resultar que aquestes proves havien desaparegut…

Tot i així, les investigacions van acabar portant a l’església d’Uditore, apuntant en direcció, ni més ni menys, que al capellà del poble: el pare Rosario, conegut per haver visitat les presons durant el règim borbònic i perquè era el religiós que regentava una mútua anomenada “Terciaris de Sant Francesc d’Assís”. Carolo n’era un dels membres, però qui controlava la mútua era un tal Antonino Giammona. Galati va anar-lo a veure i se li va suggerir que vengués la finca per un preu que Carolo li havia aconsellat; aparentment, era la “millor solució per tothom”. Galati, contrariat per l’actitud d’aquell home, finalment va tornar als jutjats i va aconseguir una ordre i proves per a engarjolar a Carolo i a tres homes més acusats de matar el guarda de la finca.

Al mateix dia que van engarjolar a Carolo, va rebre una carta on posava: “Vostè està acusant homes d’honor. Retiri les denúncies o és home mort”. El més curiós de tot plegat és que l’endemà d’aquestes cartes, Carolo i els seus còmplices van ser alliberats per la policia sense el permís del jutge. Dos dies després, hi va haver un intent d’assassinat a la dona de Galati. Això va obligar a Galati a vendre els llimoners a Giammona i marxar cap a Nàpols, on va fer un informe en el qual descriu el seu cas i altres de similars. En aquelles pàgines, verifica com, en un poble de 800 habitants com Uditore, hi hagueren en un sol any 20 morts sense investigar. Aquesta informació acabarà duent Leopoldo Franchetti a visitar Sicília i a fer un altre informe que serà clau per saber qui era Antonino Giammona i què era la “Màfia”.

Alcalde de Nàpols i un dels primers en parlar de la "Secta". Font: Viquipèdia
Turrisi Colonna. Alcalde de Nàpols i un dels primers en parlar de la “Secta”. Font: Viquipèdia

Leopoldo Franchetti era un home de lletres italià que vivia a Roma; polític i economista conservador, era també la viva imatge d’un romàntic europeu, qui, malgrat estar fascinat per l’informe de Galati, va quedar encara més esparverat per unes pàgines que havia escrit un tal Turrisi Colonna i va començar a preparar la seva estança a Sicília.

El baró Turrisi Colonna, sicilià i un dels primers alcaldes del Nàpols del regne d’Itàlia, parlava d’una “secta” en un informe de l’any 1863. Tres anys després de la incursió de Garibaldi, Colonna informa d’una secta d’origen desconegut que tenia uns 20 anys d’antiguitat; aquesta es dedicava al control del món criminal sicilià i intentava moure’s cap als negocis legals oferint protecció o apoderant-se de la producció. Els integrants es regien per un principi d’humilitat, la “umirtá: el silenci sobre la seva existència. La primera norma d’aquesta peculiar secta és que no existia aquesta secta. D’aquest terme es creu que deriva la paraula “omertá“: la humilitat del silenci, de callar davant dels crims. Colonna explica també que els sectaris tenien codis per saber si estan amb un dels seus (“uno di noi”) o no.

D’una secta similar de carbonaris que es dediquen al món criminal, ja en tenim constància a Sicília durant el regnat borbònic. En aquell moment històric, aquesta secta va ajudar els revolucionaris, segons Colonna, a entrar a Palerm. Com ho sabia tot això Colonna? Molt fàcil d’explicar. La primera esquadra que va entrar a Palerm dels revolucionaris va ser l’esquadra liderada pel ja esmentat Antonino Giammona… el seu cap de seguretat personal. Aquí s’entra a un món de suposicions i especulacions. Quina relació hi havia entre Giammona i Colonna? La primera seria sobre si l’autèntic cap dels Terciaris de Sant Francesc d’Assis no fos, en realitat, Colonna; la segona seria la ignorància completa de Colonna sobre que Giamonna fos un dels caps d’aquesta secta; la tercera, que Giammona li expliqués tot a Colonna i ell en fes un informe, i la quarta (i la més possible, juntament amb la primera), seria que Colonna era un polític comprat per Giammona per a poder controlar realment el poder.

Poc després de llegir els documents de Colonna, Francheti arriba a l’illa amb la companyia d’un altre investigador anomenat Sidney Sonnino. Els dos van fer els seus informes sobre Sicília, el més important dels quals seria l’entrevista amb Colonna per part de Francheti. En aquella trobada, Colonna assegura: “els judicis no es poden concloure perquè els testimonis no són sincers. Solament es dirà la veritat quan s’acabi aquest malson de la Màfia”. Aquí està el primer testimoni escrit en què surt la paraula “Màfia”. L’existència de la Màfia la va

Leopoldo Franchetti (1847-1917), el primer autor que ens parla de la Màfia com a una organització capitalista moderna. Font: Viquipèdia
Leopoldo Franchetti (1847-1917), el primer autor que ens parla de la Màfia com a una organització capitalista moderna. Font: Viquipèdia

corroborar Franchetti amb el seu informe Condicions polítiques i administratives de Sicília. En aquest document, Franchetti explica el seu viatge per Sicília, en el qual explica tots els assassinats que ell veu o dels quals sent parlar. El més xocant va ser la mort d’un capellà a Caltanisseta, el vint-i-quatre de març de 1876. Per aquelles dates, Franchetti també narra un dels fets que es troba a l’illa. A través d’aquests exemples, podem capir millor la profunditat de l’arrelament del sentiment de pertinença a la Màfia-secta: una dona va delatar l’existència de la màfia a la policia al seu poble. Poc després de fer aquestes declaracions, aquesta serà morta pel seu fill, un criminal reconegut per tenir una relació estreta amb el món de la màfia.

Franchetti acaba el seu informe dient: “mentre he estat a Sicília, l’olor de la flor del taronger cada cop fa més olor de mort”. També serà la primera persona que nega que la Màfia sigui una forma arcaica de poder que vingués de temps antics, si no que l’entén com a una estructura estatal contemporània i capitalista que ha sofisticat la violència: un mafiós ofereix violència com a producte perquè a la Sicília del segle XIX hi ha una demanda de violència per part dels terratinents per a vigilar els seus cítrics. Franchetti creu que l’origen de tot plegat és la falta d’un govern central fort: el fracàs de qualsevol estat a Sicília. L’illa havia sigut sempre controlada per forces externes a l’illa; això havia estat funcionant bé durant l’Àntic Règim, però amb l’arribada del capitalisme i d’un règim més centralitzat, la cosa es començà a complicar. Franchetti culpa als Borbons de la situació siciliana, concretament de l’aparició de la màfia. La manca de fiabilitat de la monarquia borbònica en poder monopolitzar la violència a base de reformes, acabà enquistant el problema i féu aparèixer la màfia.

Sicília no era un cas aïllat. Segons els experts, Gran Bretanya, vers el 1750, també tenia un govern representatiu i purament simbòlic a causa del caos intern que estava provocant l’establiment d’un nou règim capitalista. Ara bé, la diferència entre Regne Unit i Itàlia fou que l’estat pogué imposar-se en el primer cas, i a l’altre, no. Essent una zona pobra, perifèrica del poder, Sicília va quedar abandonada a la seva sort, i per tant, a la sort de les famílies que posseïen les armes.

Salvatore Giuliano: últim bandit sicilià, va ser l’últim bandit clàssic que treballava per la màfia, vivia a les muntanyes fent de pastor i es dedicava a matar en nom d’una familia. Font: Viquipèdia
Salvatore Giuliano (1922-50): l’últim bandit sicilià. Va ser l’últim bandit clàssic que treballava per la màfia. Vivia a les muntanyes, fent de pastor, i es dedicava a matar en nom d’una família. Font: Viquipèdia

La solució que donava Franchetti a aquest problema era la mateixa que aplicaria Mussolini: prohibir a tots els sicilians estar en llocs de poder. Des de l’Església, la política, les escoles i portar gent de fora per a reformar una societat contaminada i infectada pel virus que era la màfia. Aquesta solució fracassaria i acabaria sent la perdició del feixisme a l’illa. L’odi que sentien els mafiosos cap al Duce propiciaria els contactes amb els seus cosins emigrats als Estats Units per a ocupar l’illa durant la Segona Guerra Mundial, amb el suport de les famílies mafioses locals. A finals del XIX, ja ens trobem tota l’illa repartida entre diferents famílies mafioses; Giammona, per exemple, controlava el Paso del Riggano i seria ‘seu’ fins a la seva mort.

Però, com s’organitzava? Quins rituals tenia la màfia del segle XIX per a entrar dins de la seva organització? Quins signes hi havia entre ells?

L’organització s’assemblava bastant a l’actual. Tottó Riina, conegut com a “la Bèstia de Corleone” i el capo més temut del segle XX, la va fer entrar al món globalitzat. Parlant clar, en va fer una multinacional: Cosa Nostra S.A., podríem dir. En els seus orígens s’organitzaven en “cosche” en singular “cosca“. La “Cosca” és allò que Don Corleone en diu “la família”.

Parlem d’una empresa, concretament d’una multinacional, i aquesta té el seu director general; seguidament hi ha els caps de departament; aquests tenen els seus encarregats i, per últim, trobem els seus treballadors de més baix nivell. Aquesta jerarquia és molt rígida i estricta: els soldats ‘rasos’ no coneixien els caps més importants, tal com passa amb moltes empreses.

Salvatore Riina. Conegut com la "Bèstia de Corleone", va ser l'últim gran capo de Corleone. Font: Wikicommons
Salvatore Riina (1930-2017). Conegut com a “Bèstia de Corleone”, va ser l’últim gran capo de Corleone. Font: Wikicommons

Pel que fa als rituals, aquests són els mateixos que l’actualitat. El cèlebre assassí del jutge Falcone, Giovanni Brusca, conegut com a “u scanni cristiani” (“l’escanyacristinans“. Cal recordar que “cristià” en sicilià significa “persona”), quan el van detenir, va explicar el ritual pel qual va passar per a entrar a formar part del cercle de Salvatore Riina; i no dista del ritual que va descriure Colonna en el seu informe sobre la Secta al segle XIX. El cap mafiós agafava una estampeta d’un sant, et feia un tall al palmell de la mà, i et feia tacar l’estampeta i jurar per verge Maria que no trairies l’organització; tot això, amb quatre testimonis. Posteriorment, al segle XX es va canviar aquest ritual i es va tornar més selecte i més dur: havies de sofrir l’interrogatori de tots els capos i tenir el seu vistiplau per a formar-ne part.

Un dels altres rituals que tenien els mafiosos del XIX era el llenguatge codificat que feien servir per a saber qui era un dels seus, Aquest és un exemple d’una conversa xifrada:

“Mafiós A: Per la sang de Crist, em fan mal els queixals (senyala als canins superiors)
Mafiós B: A mi també.
A: Des de quan et fa mal?
B: Des del dia de l’Anunciació
A: On eres?
B: A Passo
A: Qui hi havia allí?
B: Bona gent.
A: Qui eren?
BAntonino Giammona, número u; Alfonso Spatola, número dos; etc.
A: I com van fer la Mala Obra?
B: A sorts, va guanyar Spatola. Va agafar un sant, el va tenyir amb la meva sang, me’l va posar al palmell de la mà i el va cremar. Després va tirar les cendres a l’aire
A: A qui et van dir que adoressis?
B: Al sol i a la lluna.
A: Qui és el teu déu?
B: Un ‘aire’
A: A quin regne pertanys?
B: Al del dit índex”

Evidentment, totes les referències al sol i la lluna, a l’aire i al dit índex, són els noms en clau de la família en la qual s’havia iniciat el mafiós B. En tot aquest ritual i tota la parafernàlia que hi havia, demostra clarament que estem davant d’una societat secreta, possiblement d’origen maçó o dels carbonaris italians. Amb els anys, aquest ritual va anar canviant i escurçant-se. Brusca explica que un mafiós no es pot presentar directament a un altre mafiós que no coneix, sinó que una tercera persona, que els dos mafiosos saben que és un del seu entorn, ha d’informar-los que cada un “é uno di noi”.

Des d’un inici, la vida dels homes d’honor va ser molt i molt complicada. No era fàcil sobreviure en una societat secreta de la qual ningú sabia res de ningú i tothom ho sabia tot; per tant, qui tenia més poder era el qui tenia més informació i la sabia administrar millor.

Dintre aquest món, curiosament, no va ser fins a l’any 1901 que no hi va haver un traïdor a les seves files: Francesco Siino, capo de la Cosche de Malaspina. Aquest home és considerat el primer “pentiti“, o penedit, dins del món de la màfia. El seu testimoni, juntament amb l’informe del cap de la policia Sangiorgi, van portar a tots els caps mafiosos de l’època en un macrojudici, incloent-hi a Antonino Giammona, el qual acabarà a presó (on ningú sap si hi va morir). Aquest macrojudici és considerat el primer dels molts que es faran a l’illa posteriorment per a intentar acabar amb la màfia… però això ‘é una altra storia italiana’.

Read More
canal d'urgell actual
Zona regada pel Canal d’Urgell i el seu recorregut.

Primerament parlaré d’uns conceptes principals, per què l’”infern”? Doncs simplement perquè la zona de la plana de Ponent era anomenada per molts el Clot de l’Infern o del Dimoni per les seves terribles condicions. Durant molts segles la seva climatologia ho demostra: freds intensos amb boires a l’hivern i estius de calor extrema, a banda d’una altra causa que s’ha eliminat amb els anys, la pesta. De la pesta, en tenim molts testimonis durant tota l’Edat Moderna, en especial a la vil·la de Tàrrega que, en ser la ciutat més gran a prop de la plana de Ponent, era un autèntic focus de malalties entre les quals el pal·ludisme, a causa de les aigües estancades del riu Ondara, ocupava un lloc important.

La plana de Ponent era una zona de producció molt important de cereal per a la Catalunya de l’Antic Règim segons els estudis fets per Pierre Vilar estem parlant d’una producció d’un valor de 900.000 ducats d’or durant el s. XVII, aquestes dades són d’un any de collites excel·lents i sense cap incident important, ara bé, aquesta producció solament passava una vegada cada 10 anys al ser una terra amb molts problemes de rec ja que a part de les terres que passen pel costat dels rius com l’Ondara o el Corb les quals aprofiten les antigues séquies d’origen musulmà per regar els seus voltants, la resta de zones són quasi àrides o impossibles de regar i s’ha d’esperar sempre la pluja que tan escasseja a l’interior de Catalunya.

Tarrega_baldi_03
Tàrrega a mitjans del s.XVII. Autor: Pier Maria Baldi

Per això durant el s. XVI l’emperador Carles V i el seu fill Felip II van fer un projecte per crear un canal per regar tota la la plana de Ponent i poder tenir així una producció assegurada durant tot l’any. Ara bé, per molts motius aquesta iniciativa quedarà estroncada i no serà fins el segle XVII que es tornarà a presentar al Consell de Cent de Barcelona un projecte semblant per augmentar la producció. Això no obstant, els interessos dels Ciutadans Honrats de Barcelona sobre l’illa de Sicília, en especial en la importació de blat cap al mercat de Barcelona per poder especular amb els seus preus i obtenir els seus propis guanys van impedir-ne la seva construcció. L’any 1726 es presentà un memorial a Felip V per reactivar la iniciativa de construir el canal, però no va prosperar. Posteriorment, el 1779, el Marqués de la Ensenada va fer un projecte de construcció del canal i ampliació dels canals medievals d’origen musulmà per tota la zona de Ponent. S’encarregà un projecte a l’enginyer Bernardo Lana, però no va ser tirat endavant, suposadament per la falta de liquiditat que tenia el règim borbònic en aquell moment.

Domingo Cardenal Gandasegui, enginyer de l'actual Canal d'Urgell
Domingo Cardenal Gandasegui, enginyer de l’actual Canal d’Urgell

El projecte que es comença serà el d’Antonio Sellés al s. XIX, concretament l’any 1829, quan es fixarà la presa a Ponts, però les Guerres Carlines impediran la seva continuïtat. Malgrat tot, el projecte ja estava fixat i l’any 1853 es faran les concessions a l’empresa Girona i Clavé S.A i d’aquests es traspassarà a la Societat Anònima del Canal d’Urgell. A partir d’aquí comencen les obres del canal; el projecte final va ser fet per Pere Andrés Puigdollers i Constantí de Ardanza i la seva construcció va sersupervisada per Domingo Cardenal Gandasegui.

El Canal d’Urgell serà una de les grans obres de l’enginyeria del s. XIX en especial per les dificultats que va haver-hi per travessar la Serra de Montclar. Finalment van aprofitar la Mina de Montclar per fer-hi passar el traçat del canal; la utilització de maquinària era escassa i es van haver d’utilitzar unes 6.000 persones, amb 4.681 peons, 480 paletes, 500 carros i 150 animals de càrrega solament per el forat de la Mina de Montclar. A la vegada, van portar uns 900 presos de Burgos i de Tarragona per fer les feines més dures de totes, en les quals la gran majoria van morir. 

La Mina de Montclar (Urgell)
La Mina de Montclar (Urgell)

Però finalment, l’any 1862, es va poder regar la primera finca, la de Tarassó de la família Mestres d’Agramunt.

Tot aquest projecte no s’hagués pogut dur a terme sense la desamortització de les terres de l’església, en particular la desamortització del senyoriu de Poblet que acabarà afavorint la família Girona de la Torra dels Frares o la família Companys del Tarrós. Aquestes dues nissagues acabaran tenint el domini real de la terra, cosa que els convertirà en uns dels grans terratinents de gran part del s. XIX i principis del s. XX. En alguns casos trobarem com aquestes famílies s’entronquen amb la petita noblesa de la zona, el cas més conegut serà el de la família Companys i de Jover.

Cal Aran la Fuliola principis del S.XX
Imatge de dos padrins de Ca l’Aran de la Fuliola a principis del s.XX. Font personal.

Aquesta gent, tot i aconseguir una gran riquesa a causa dels grans beneficis que aconseguiran  de la nova producció agrària, hauran de treballar de forma molt dura per poder canviar el paisatge àrid de la plana i tornar-lo com és en l’actualitat, una zona de rec i plena d’arbres fruiters i de gran productivitat. Primerament es trobaran amb els problemes que comporta la proximitat de l’aigua a moltes poblacions, fet que provocarà malalties com el còlera, però la introducció de les vacunes i noves mesures sanitàries acabaran millorant el nivell de vida de la població. En menys de 60 anys, la terra s’anirà transformant fins a arribar a ser un autèntica zona verda al mig de Catalunya: a tots els voltants del Canal i de les seves sicles (séquies o canalets) anirà creixent la vegetació típica de les zones properes als rius, ja que el canal no estava asfaltat i l’aigua corria per tota la terra del voltant. Lles carreteres interiors de la plana acabaran sent autèntics boscos fins als anys 60 i 70 del segle passat, tal com descriu perfectament Maria Mercè Marçal en el seu poema: “La mort crema el darrer rostoll. // I part de la rella. // No talleu els arbres del canal!”.

J. Trepat Tàrrega
Fàbrica J. Trepat de Tàrrega a l’actualitat. museu de la vida agrícola i d’exposicions d’art contemporani.

L’augment de terres de cultiu portarà a la mecanització del camp i la creació de la fàbrica  J. Trepat a Tàrrega, encarregada de la construcció de la maquinària agrícola, juntament amb les carrosses dels Ros Roca d’Agramunt, començaran a desenvolupar una nova indústria a l’interior de Catalunya dedicada a l’agricultura a principis del s. XX.

Aquest canvi i l’augment econòmic que suposarà per a les elits de tota la zona portarà que els seus fills acabin estudiant a Barcelona, mantinguts durant els seus estudis pel capital familiar. Aquest serà el cas de Lluís Companys, que tindrà la sort de coincidir amb gent que continuava emigrant del camp cap a la ciutat com Salvador Seguí, fill de Tornabous, el poble del costat del Tarrós.

Read More
portada esclavisme
Pintura d’un negrer a les costes Africanes

La industrialització comença a Anglaterra a finals del s. XVIII i principis del XIX, concretament a les zones de Londres, Liverpool i Manchester; per què en aquelles zones? Doncs per un simple motiu: eren els principals ports negrers d’Europa. La necessitat de tenir un gran capital per poder invertir en màquines de vapor va portar als grans esclavistes britànics (parlem de britànics i Gran Bretanya, ja que el Regne Unit es crearà a posteriori) a invertir i diversificar el negoci tot entrant en el món de les filatures i de la producció a gran escala de material manufacturat. Aquest procés durarà anys, fins que els mateixos esclavistes veuran que els surt més rendible de centrar-se en el món industrial que en el món de l’esclavisme, que a la vegada començarà a ser mal vist per uns senyors francesos que es feien anomenar Il·lustrats.

D’altra banda, en acabar de fer el pas de l’esclavisme a la indústria, van veure que la població negra, curiosament, eren també mà d’obra i a la vegada possibles compradors dels productes manufacturats; per això, a partir del 1808 i fins el 1870 es comença a imposar a tot l’Imperi Britànic la prohibició del tràfic d’esclaus –no, però, de l’esclavitud, ja que qui naixia esclau moria esclau. Per aquesta raó els britànics van posar la seva flota, una minsa part de tota la Marina Britànica, per impedir el tràfic d’esclaus als oceans i mars que ells controlaven, és a dir, tots.

Es podria pensar que aquest cas és aïllat però posem-nos en un altre context: el Mediterrani. Pel que fa a França i Espanya, anem a mirar les zones on la industrialització prolifera en aquesta primera etapa.

A França, trobarem la primera industrialització a París –evidentment la centralitat francesa mai es pot obviar– i a zones com Burdeus i Marsella, és a dir, els ports esclavistes de França on es concentra, igual que a la Gran Bretanya, una gran quantitat de capital i de poder burgès real.

En el cas d’Espanya, si féssim cas a molts historiadors sagradíssims dins els nostres llibres d’història de batxillerat o ESO, la indústria hauria d’haver aparegut a Castella, on hi havia els grans terratinents i tota la producció agrària…, però no, va aparèixer a Catalunya, on un bon dia un home gras i ros de la Garrotxa o de la Selva es va llevar, va baixar a ciutat i allí va decidir que faria una indústria. Encara us ho heu cregut? Doncs la història, evidentment, estimats lectors, és falsa. La indústria espanyola apareix a Barcelona, el port esclavista més important de tota la Mediterrània; no era pas Tànger amb els bàrbars del sud i portaven turbans no, era un home una mica baixet i amb barretina! Les famílies Girona o Vidal-Quadras es dedicaven a vendre esclaus a les plantacions cubanes, que curiosament també eren seves, i a tota l’Amèrica Llatina abans de la seva independència. Ara bé, els esclavistes catalans no tenien tant capital com els britànics o francesos, per la qual cosa, quan feien una fàbrica, s’havien d’unir entre ells com a socis per poder-la muntar a Barcelona, ja que aprofitaven els vaixells que portaven esclaus per portar seda. No, si d’estalviadors ho eren molt, aquella gent!, com la família Güell que va començar amb el tràfic d’esclaus i després es va passar a les filatures i a la banca barcelonina.

Don Manuel Girona, banquer i fill d'un empresari
Don Manuel Girona, banquer i fill d’un empresari

Per què no es diu tot això? Quin és el motiu? Evidentment el motiu més vell del món: s’ha de maquillar el poder, perquè si no algun dels seus descendents tindria remordiments de la seva fortuna i se la lapidaria en quatre dies, se’n despendria o, pitjor encara, la donaria als «pollosos» dels obrers la fàbrica!, per això s’ha creat el mite més antic del món: tota la fortuna l’hem fet de forma honorable i de forma legal i mai ningú ha patit a les nostres mans.

Però evidentment aquestes coses van tenir les seves reaccions més immediates o les més interessants.

Pel que fa a la Gran Bretanya, es van democratitzar les corts britàniques i van passar a ser bicamerals: la Cambra dels Comuns, on hi havia la burgesia industrial i ramadera de la Gran Bretanya amb els seus grans barrets de copa (fets amb mercuri, que amb la suor se’ls filtrava al cervell i acabaven tots una mica espatllats) i les seves grans patilles, sí, aquella imatge tant victoriana que tenim d’un burgès clàssic i típic. Hi haurà un sufragi censatari molt restringit a les grans fortunes britàniques que a la llarga s’anirà ampliant fins arribar a principis del XX que serà universal i masculí. I la cambra dels Lords, on hi haurà l’antiga noblesa britànica amb tota la seva pompa i fastuositat, que acabarà arruïnada i es casarà amb els néts d’aquells negrers que tant menyspreaven.

En el cas francès, trobarem la reacció més popular i vistosa, que ens marcarà l’inici de l’edat contemporània, la Revolució Francesa; Liberté (pels negocis), Legalité (pels més rics) i Fraternité (per enganyar al poble). Evidentment, tots aquests actes portaran a la República Francesa i a un senyor baixet que es proclamarà emperador d’Europa i trastocarà tot el continent de cap a peus, cosa que suposarà la creació del germen d’un dels estats més poderosos de tot el s. XIX i del XX: Alemanya i el seus amics de casc punxegut.

Jeu de Paume durant la revolució francesa on s'aprecia la burgesia al capdavant.
Jeu de Paume durant la revolució francesa on s’aprecia la burgesia al capdavant.

A Espanya, aquests terratrèmol passarà a Catalunya i serà el principi de dues tradicions molt catalanes: la de vendre’s al poder (que és el que farà la gran burgesia catalana com els Güell, els Godó i tota la pesca), i la més emprenyadora de cara a l’estat central, el catalanisme polític, el catalanisme regionalista que buscava fer-se un lloc a aquella Espanya centralitzada, que durà tants mals de cap a la villa y corte de Madrid. Qui li hauria de dir al senyor Vidal-Quadras que per culpa dels seus vaixells carregats d’esclaus sorgiria la cosa per la qual té més odi un dels seus descendents: el catalanisme.

Read More

 

Carlemany
Carlemany Emperador d’Occident, rei dels Francs i dels Germànics

Des del primer Imperi Carolingi, la disputa del Papat contra els poders laics és un fet constant i continuat, però les disputes més fortes seran amb el Sacre Imperi Germànic, ja que els carolingis després de la mort de Carlemany, les disputes internes seran una constant dins la dinastia carolíngia, a la vegada, la seva partició en tres parts del Imperi Franc (França, Lotaríngia i Germània) i després, amb la mort de Lotari en dos, mentres els comtes de cada territori van agafant força i poder pel seu compte, mentres els reis francs van perdent poder de facto dins dels seus territoris iniciant així la feudalització de França, el Papat no té problemes per fer pal·lès el seu poder, no té cap força contra la qual competir, Bizanci te prouta feina al est a frenar els musulmans i al oest les invasions eslaves, per tant, occident queda sota el paraigües romà.

Otó
Otó I el Gran, fundador de la dinastia otònida i primper emperador del Sacre Imperi

La supremacia a Europa no serà qüestionada fins l’arribada d’una nova dinastia a Germània, la qual posarà en dubte el poder papal per sobre de tot, els Otònides.
La dinastia Otònida fundada per Otó I, posarà en dubte el poder papal, ja des dels seus inicis, qüestionarà el poder del Papa sobre els seus territoris, aquest fet serà degut a la tradició germànica de l’elecció del monarca, els monarques germànics són escollits dintre les families nobles germàniques, els comtes, llavors, el rei, distribuia el poder en alguns territoris, per tant evitava que una familia noble fos més poderosa que les altres, a la vegada, a les families nobles i els seus exercits, els utilitzava per la seva expanció cap al est d’Europa. Otó I, és coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic al any 962 aprofitant la debilitat del Papa Joan XII i al any següent el deposa, quan aquest intenta conspirar contra ell amb els magiars i els bizantins per debilitar el poder imperial, i en seu lloc hi posa un home de la seva confiança Lleó VIII, però al marxar de Roma, els partidaris del anterior Papa inicien disturbis dins de Roma, obligant a Otó tornar i deposar el nou Papa escollit, Benet V, i deixant Roma amb una pau latent fins la seva mort al 973.

Enric IV i Enric V
Enric IV (a l’esquerra) i Enric V, Sacres Emperadors (1050 – 1106) (1086 – 1125)

A Ottó II l’hi passarà el mateix que el seu pare, hi haurà problemes amb Roma de forma continuada, igual que es trobarà Ottó III i Enric II, l’últim de la dinastia imperial. Però tot i acabar-se la dinastia Otònida, el conflicte continuarà i srritoris en mans de nobles elegits pel propi monarca. Otó, per evitar la conflictivitat de les herències en els comtats, hi ficava a bisbes, però la conflictictat s’agreuja amb Enric IV (1075) amb la Guerra de les Investidures, el conflicte sobre qui podia nombrar els bisbes, s’acaba extenent per tot Europa, sobretot després que el Papa Gregori VII, escrigui el Dictatus Papae, en el qual afirma que només el Papa té la postestat per sobre la resta de nombrar bisbes i ningú més. Aquest escrit, anava en contra de la tradició imperial alemanya, per tant Enric IV, com a constestació, nombrarà l’Antipapa Climent III, i entrarà miliatarment a Roma, obligant a Gregori a refugiar-se a Salern fins al final de la seva vida.
El conflicte acabarà amb el Concordat de Worms del 1122, signat entre Enric V i el Papa Calixt II, en el qual acabaran acordant, la reconeixença de les eleccions del Papa eren lliures i l’Emperador no s’hi podia ficar, a a la vegada, es restauraven tots els bens que Enric IV havia confiscat a l’església germànica i l’Emperador hauria de socorrer el Papa en cas que ell ho demanés per una banda, per l’altra, el Papa es comprometia a que l’Emperador fos present a l’elecció de bisbes dins del Regne de Germània

Gregori VII
Gregori VII, Papa (1073 – 1085)

Tot i el Concordat de Worms, els conflictes per la regència del poder continuaran entre el Sacre Imperi i la Santa Seu, solament el tractat serà respectat durant el regnat de Lotari II (1133 – 1137), mort poc després de la derrota contra Roger II de Sicilia, atenent les demandes papals de defensa contra els nordmans de Sicilia, el seu successor serà Federic I Hohenstaufen, però no tindrà el títol imperial fins al 1154.

 

Read More