El suro, com és sabut, és l’escorça de l’alzina surera, la qual ha estat utilitzada des d’antic per a diversos propòsits. El seu aprofitament el trobem mencionat en textos de Teofrast (IV a.C.), Cató (III-II a.C.), Varró (II-I a.C.), Plini el Vell (I d.C.) i Plutarc (I-II d.C.).  Els  clàssics explicaven com emprar aquest material en flotadors per a hams i xarxes de pesca -per la seva flotabilitat-, ruscs per a l’apicultura -com a aïllant tèrmic-, taps per àmfores -aprofitant-ne l’elasticitat-, o soles de calçat -degut a la capacitat d’absorbir impactes. Esmentat tot això, resulta almenys suggerent, que a dia d’avui emprem els plàstics per a la confecció de para-cops, aïllants tèrmics i sonors, elaboració de flotadors, seguit d’un llarg etcètera.

[caption id="attachment_9476" align="aligncenter" width="400"]dav Mapa en el que es pot apreciar les masses sureres a la Península Ibèrica, la Mediterrània i Catalunya. Font: Santiago Hernández, el món del suro.[/caption]

Tot i que podríem assenyalar als interessos econòmics de certes potències econòmiques, que extreuen percentatges milionaris pel comerç del petroli, la nostra humil intenció, rau aquí, en fer partícip al lector d’un episodi històric que, tenint per protagonista aquest material, deixà enrere una interessant experiència per a la història econòmica del nostre país. Comencem.

Naixement de l’artesania surera

L’any 1662, el frare benedictí Pierre Dom Pérignon descobrí que la impermeabilitat i l’elasticitat del suro el feien un material inigualable per a l’elaboració de vi escumós (Xampany). Tot i que aquesta beguda ja es coneixia amb anterioritat, augmentava exponencialment la seva qualitat en realitzar-ne la fermentació en la mateixa ampolla, donant lloc a un producte de luxe, que ràpidament esdevingué producte de primer ordre en les corts europees i ambients més selectes. Així doncs, tot i que el suro ja es coneixia des de mil·lennis enrere, fou quan passà a formar part d’un producte de luxe -i com a tal d’alt valor afegit-, quan adquirí un alt valor comercial que posà en el punt de mira a aquells qui el treballaven.

[caption id="attachment_9477" align="aligncenter" width="388"]Il·lustració del segle XVIII d'un pelador de suro. Font: Santiago Hernández, el món del suro. Il·lustració del segle XVIII d'un pelador de suro. Font: Santiago Hernández, el món del suro.[/caption]

L’arribada a Catalunya de l’ofici de taper, és encara discutida  avui dia; tot i que tradicionalment, el relat més estès és el de la difusió a través de la fira de Bellcaire (França) en la que uns mercaders catalans s’assabentaren dels avantatges econòmics que l’aprofitament del suro suposava. Fos com fos, la realitat és que en la documentació, el primer taper català apareix a mitjans del segle XVIII al litoral empordanès. El suro es va instal·lar ràpidament en moltes llars com a font d’ingressos paral·lela a la pesca o a l’agricultura. Tan ràpida fou la seva implantació, que ja al 1791 trobem constància a les fonts documentals, de queixes per part dels tapers de les comarques gironines a les autoritats del principat, degut a les traves comercials que l’Estat francès posava a la introducció de manufactures de suro, veient aquestes com a competència a la pròpia fabricació de taps. Tot això -per acabar-ho d’amanir- mentre els mateixos tapers francesos, esdevenien els principals compradors d’escorça de suro (és a dir sense manufacturar) procedent de Catalunya.

Per aquesta raó, la principal demanda que els tapers catalans feren a les autoritats fou la prohibició d’exportar suro no manufacturat amb la qual es volien evitar tres perjudicis: la pèrdua de mercat pels taps elaborats a Catalunya, la pèrdua de matèria prima per als tapers i, en darrer lloc, que els tapers catalans haguessin de “penjar la ganiveta” o, en força casos, emigrar a França per obtenir feina de taper.

Indiferents a les demandes d’un sector inexistent a la resta de l’Estat, des de la cort no es donà cap resposta a les peticions dels tapers catalans, raó per la qual, mica en mica, aquests anaren buscant la força de la unió gremial al llarg dels pobles surers. Veiem en aquestes dates el naixement del Gremi de Tapers de Palamós, el mateix 1791; el de Sant Feliu de Guíxols, el 1803 i la germandat de les Arts de Taper el 1803 a Palafrugell.

[caption id="attachment_9478" align="aligncenter" width="387"]Grup de treballadors de la fàbrica Miquel&Vincke. Font: Santiago Hernández, el món del suro. Grup de treballadors de la fàbrica Francesc Corís Mundet. Font: Santiago Hernández, el món del suro.[/caption]

Endinsant-nos ja al segle XIX, mentre a la resta d’Europa la industrialització anava copant la majoria de sectors econòmics, desbancant les economies tradicionals, al terç nord-est de Catalunya l’artesanat surer mantenia les posicions amb poques dificultats, ja que, si bé la indústria afavoria la concentració de capitals que acabava engolint les empreses més petites, l’economia surera i els seus pocs requisits per a assolir uns beneficis de subsistència, feia difícil que les empreses mecanitzades acabessin per provocar-los una situació de dependència. De fet, com veurem en la història surera, l’única dependència que igualava a grans i petits era la de l’inestable mercat europeu, en aquests anys tan convulsos. És sobretot aquesta relativa capacitat autònoma de les artesanies tradicionals, juntament amb la solidaritat gremial existent entre els tapers de l’Empordà i La Selva, el que els portarà a la defensa directa dels seus interessos, assumint la inacció de les autoritats estatals.

Lluita pels interessos tapers

El maig de 1820, dues fragates (anglesa i sueca), atraquen al port de Palamós i Sant Feliu de Guíxols respectivament, amb la missió de carregar suro no manufacturat. La notícia “va commoure” -en paraules de Ramir Medir- a tots els treballadors del suro de la comarca, els quals organitzaren ràpidament diverses protestes, que es dirigien al port -armats amb pals- per evitar l’embarcament d’ambdues fragates. En efecte, aquesta protesta generà un gran enrenou al port, però el que ha transcendit, són les protestes que els consolats anglès i suec elevaren a les autoritats, ja que no hem d’oblidar que la venta d’aquest material era perfectament legal, un cop pagats els aranzels establerts.

El dia 16 de maig es produeix un aldarull, equiparable a Palamós i Sant Feliu de Guíxols, que reuneix uns 500 tapers vinguts de les poblacions pròximes, que resulta en agressions a les forces armades, destacades al lloc per defensar l’embarcament; a més de la crema de diversos fardells de suro, abans que aquests poguessin ésser embarcats.

Davant la insostenible situació, el 26 de maig, se celebrà una reunió en la que assistí el Jefe Superior Político de Catalunya, José Castellar, juntament amb diverses autoritats municipals dels pobles afectats per les protestes, en la que s’oferí la possibilitat de negociar les reclamacions dels tapers, si aquests acceptaven acabar amb l’actitud violenta que havien demostrat en dies successius. Les autoritats locals, es posicionaren clarament a favor dels tapers, doncs en primer lloc justificaren les accions d’aquests, tot fent declaracions en les que rebaixaven considerablement el to que les protestes havien tingut realment. En segon lloc, destaca també l’intent de les autoritats de Palamós d’impedir l’embarcament de les fragates al·ludint requisits sanitaris, que les fragates no satisfeien. Finalment, sota amenaça de processar a tot aquell qui impedís el carregament, la fragata ancorada a Palamós carregà unes 35 tones de suro en planxa i hissà beles el 22 de juny de 1820.

Malgrat la ceguesa de les autoritats estatals, la lluita dels tapers començà a provocar reaccions: l’octubre d’aquell mateix any es prohibí la importació de suro processat o en brut, gest que donà a entendre el reconeixement per part de la corona espanyola, del tracte comercial humiliant que rebia per part dels països que li compraven el suro, concebent fins i tot la possibilitat que el suro tornés a ser comprat un cop venut.

Finalment, l’any 1825, degut a les súpliques realitzades per les autoritats locals de les comarques gironines i per la inseguretat que provocava en els comerciants la unió dels tapers, finalment fou prohibida la venda de suro en planxa, de forma provisional. Aquesta mesura legal fou celebrada pels tapers, però per part dels comerciants i sobretot per part dels propietaris de finques d’alzina surera, fou una mesura -que, als seus ulls- anava en contra del mateix progrés humà.

Considerant la nova legislació completament il·legítima i degut a les poderoses ofertes que rebien per part dels industrials surers francesos -mancats de suro de suficient qualitat per a la confecció de taps de xampany- els terratinents catalans començaren a accedir a dur a terme negocis il·legals per tal d’ingressar capitals molt superiors als que els tapers catalans podien pagar. Coneixedor d’aquestes pràctiques que posaven en perill l’economia dels pobles de tendència surera, el 1829, l’alcalde de Palafrugell elevà una queixa a les autoritats provincials de Girona, en la que posava en coneixement la desobediència d’alguns terratinents propietaris de suredes, en ésser preguntats pel volum de suro extret anualment.

Els tapers, com hem dit, ja organitzats en associació obrera, decidiren unànimement no permetre, sota cap concepte, l’embarcament del suro, que els deixava sense feina. En conseqüència, l’any 1830 iniciaren un motí al barri de la Teulera, a Santa Cristina d’Aro, per tal d’impedir l’embarcament de suro. Malgrat els nombrosos intents, crides a la calma i avisos de punició, res pogué aturar als amotinats, tal i com expressà el mateix alcalde de Sant Feliu de Guíxols:

 [...] inmediatamente sin detenerme en cosa alguna he montado a caballo y acompañado de un Alguacil, el Portero y otro hombre, me he dirigido a el Sitio [...] he encontrado como un número de 80 hombres con palos, según he llegado a entender de Cassá de la Selva, Calonge, Llagostera, y según he concebido, también esperaban de Palafrugell, los mismos, y otros pueblos todos de oficio Taponeros; [...] me han contestado que venían a esta Villa para que no se embarcase corcho en pannes, que se quedaban sin trabajar, con otras voces que no puedo puntualizar: me ha parecido el medio mejor el de la persuasión, [...]

El motí s’escampà ràpidament pels pobles de l’entorn en forma de protesta davant les autoritats i, fins i tot, s’arribaren a cremar partides senceres de suro ja llestes per a embarcar, provocant la detenció de nombrosos tapers. No obstant això, degut a la difícil situació política en la que es trobava el regne d’Espanya, debatent-se entre el liberalisme i el conservadorisme (la Guerra Carlina esclatà el 1833), els amotinats quedaren en llibertat i la prohibició d’exportació fou substituïda per un augment dels aranzels, mesures que, en certa manera afavoriren ambdós bàndols.

[caption id="attachment_9479" align="aligncenter" width="244"]Fotografia antiga on hi apareixen diversos homes pelant una alzina surera. Font: Santiago Hernández, el món del suro. Fotografia antiga on hi apareixen diversos homes pelant una alzina surera. Font: Santiago Hernández, el món del suro.[/caption]

Per contrarestar l’atur que generava entre els tapers la venda del suro per part dels terratinents, s’anà a buscar suro a altres indrets de l’Estat, començant a adquirir-lo a d’Andalusia i Extremadura, regions en les quals encara es desconeixia l’alt benefici que aquest negoci aportava, degut a la llunyania amb la frontera Europea. El 1837, a les acaballes de la Guerra Carlina, el Tresor de la Corona espanyola necessitava ingressos de forma urgent, raó per la qual autoritzà Andalusia i Extremadura a vendre grans masses de suro a Portugal, fet que provocà un fort enrenou a nivell català. Aquest cop però, no foren els gremis els qui reaccionaren en contra d’aquesta mesura, sinó la incipient burgesia surera catalana, la qual ja s’havia enriquit suficientment com per començar a adquirir fàbriques en altres indrets de l’Estat rics en suro, accelerant la concentració de capitals surers que, ara sí, començaren a fer impossible la rendibilitat dels petits tallers artesanals, degut a la cada vegada major producció mecànica de taps, que provocà un descens del preu del suro processat.

“Revolució profunda”, mort de la manufactura

Hem vist fins aquí a una classe propietària de terres -tradicionalment conservadora i defensora del proteccionisme, per a poder regular els seus preus i alleugerir els efectes de la competència estrangera- fou en el cas del suro favorable a la desregularització del comerç. Per contra, la classe burgesa -tradicionalment liberal i progressista- es trobà defensant l’aplicació d’impostos prohibitius (o directament la prohibició d’exportar), per tal d’evitar la fuga de matèria prima que, per una banda, afavoria l’enriquiment de la competència tapera d’altres països i alhora empobria tot el teixit econòmic que existia al voltant dels taps.

[caption id="attachment_9480" align="aligncenter" width="341"]Pintura de Lluís Brugera on hi apareix una representació del procés d'elaboració de taps de suro. Font: Exposició "Va de Suro" Museu del Suro de Palafrugell Pintura de Lluís Bruguera on hi apareix una representació del procés d'elaboració de taps de suro. Font: Exposició "Va de Suro" Museu del Suro de Palafrugell[/caption]

Pel que fa a l’episodi que ens emplaça, pot presentar diverses lectures. Podem percebre l’episodi com un acte contra les decisions del govern espanyol, el qual es percebia culpable del retard de la industrialització i de la millora de les infraestructures -que s’agreujava a la perifèria de l’Estat. Ben al contrari, qui escriu aquests mots, considera més viable considerar aquests fets com un afer circumstancial, que per la seves característiques no passa pas desapercebut, però que  troba les seves motivacions en l’enfrontament d’interessos dels productors i comerciants de suro en brut, vers els productors de manufactures de suro i l’ampli teixit associat a aquests. La facilitat que hem observat en els tapers per a aliar-se en contra de les adversitats, portà a aquests a una major tendència a representar escenes molt sorolloses en contra dels comerciants de suro en planxa. No obstant, l’explicació de per què els interessos dels productors i comerciants de suro en brut, eren majoritàriament afavorits per les polítiques econòmiques de l’Estat, la trobem en la mateixa dinàmica històrica espanyola, en la que es dona un manteniment ininterromput  del sistema latifundista, pel qual uns pocs nobles acaparaven grans extensions de terra. Per aquesta raó, les decisions que emanaven del consell executiu espanyol, fos quin fos el posicionament ideològic del govern de torn, sempre afavorien els interessos de la classe propietària -és a dir noble- espanyola.

Pel que fa a la conflictivitat de classe, és a dir, no referint-nos ara als conflictes que poguessin sorgir entre propietaris de suredes i tapers, sinó entre la classe treballadora i la burgesia; és interessant d’observar que en el cas del suro -almenys durant les primeres dècades del seu funcionament- els amos provenien de la classe treballadora, ja que, els seus pares o ells mateixos havien estat tapers. El distanciament entre “les dues classes antagòniques” es donà progressivament degut a la concentració de capital en les indústries sureres, el qual els permetia mecanitzar-se i augmentar la qualitat de la seva producció, encarint així el cost en la producció de les empreses més petites i reduint el preu de la unitat a la mínima expressió. Aquesta situació forçà el tancament de moltes empreses i la venda de moltes altres.

La característica essencial en aquest cas fou, durant molt de temps, la senzillesa d’adquirir unes tones de suro en planxa i convertir-lo en taps, els quals es traduïen en una bona remuneració, amb la que moltes petites fàbriques i economies familiars subsistiren a l’existència de les grans indústries. Aquest curiós escenari, el podem llegir en l’obra de Gaziel, Ludovic Massé, Prudenci Bertrana o Josep Pla. Finalment però, la infinita superioritat de la producció industrial, feu que el preu del tap caigués de forma constant, fet que, sumat a la constant inestabilitat del mercat estranger -ara per la guerra mundial, ara per la darrera crisi financera- va acabar ensorrant completament el món surer tradicional. El mateix Pla n’escriu unes paraules commovedores que citem a continuació:

“En la primera dècada del segle, el petit món del taper tradicional i clàssic inicià una decadència ineluctable que, malgrat els murs que hi oposà l’enyorança malenconiosa, ja no s’ha pogut aturar un sol moment. Fou un moment trist, per no dir tràgic. Les grans famílies del període artesanal deixaren la seva carcassa econòmica davant del procés de transformació. Els obrers hagueren d’emmotllar-se a la disciplina de les màquines, que mai no havien conegut i que en cap moment no havien sospitat que pogués existir. El dia que a Palafrugell se sentí per primera vegada a les sis del matí —llavors es començava a les sis del matí— el corn de can Joanet Mario (nom que el poble donà a la fàbrica que com a primera personalitat havia creat Joan Miquel) quedà pràcticament debolit el període que Dom Pérignon, amb els seus vins escumosos, havia iniciat a Champagne feia un segle i mig. Jo he viscut en la meva època i en aquest país una revolució profunda: ha estat aquesta.”

Pere Noguera i Trafí

Nom: Pere Noguera i Trafí

Email: pericu94@gmail.com

Articles

dav

Les revoltes del suro: de l’artesanat a la indústria (I)

El suro, com és sabut, és l’escorça de l’alzina surera, la qual ha estat utilitzada des d’antic per a diversos propòsits. El seu aprofitament el trobem mencionat en textos de Teofrast (IV a.C.), Cató (III-II a.C.), Varró (II-I a.C.), Plini el Vell (I d.C.) i Plutarc (I-II d.C.).  Els  clàssics explicaven com emprar aquest material […]

En la fotografia veiem un grup de miners en acabar el seu torn. Extreta del Relleu fotografic de les Mines del Berguedà

Mineria del carbó al Berguedà: un exemple de deslocalització econòmica (II)

Reprenem el fil des de 1893, moment en el que el grup d’empresaris D.G.E. d’Olano va adquirir la propietat de «Ferrocarril y minas de Berga» que recordem sorgí de la fusió de la junta d’accionistes que gestionava la inversió en la construcció del ferrocarril que havia de connectar Manresa i Berga, amb la que gestionava […]

Fotografia del Collet de Santa Magdalena (Berga) on veiem l’estat de les vies al segle XIX. Font: Arxiu Manuel Sistach i Tomàs

Mineria del carbó al Berguedà: un exemple de deslocalització econòmica (I)

Anem a pams. Abans d’endinsar-nos en aquest passat recent –que ens sembla a tots tan llunyà-, cal deixar palesa quina és la relació entre l’extracció del carbó que encara avui abunda al subsòl català, i la deslocalització industrial viscuda a l’Estat espanyol durant els anys 80 i 90 del segle passat. Evidentment, no volem caure en […]