El 23 de gener d’aquest 2019, en una manifestació a Caracas, Juan Guaidó, president de l’Assemblea Nacional de Veneçuela, s’autoproclamà President de la República, tractant d’usurpar el càrrec pel qual havia estat escollit Nicolás Maduro el 20 de maig de 2018 amb més de sis milions de vots. Pocs minuts després de l’acció de Guaidó, el cop d’Estat fou recolzat obertament pels Estats Units, sense por a reconèixer la seva implicació en l’obert aixecament opositor al projecte bolivarià. Per entendre la situació inestable que viu el país caribeny en l’actualitat, i l’interès dels Estats Units en fer explotar el polvorí en què ha estat convertit, cal una mirada llarga cap a un passat d’auges, caigudes, conflictes i, sobretot, petroli.

De la “Venezuela Saudita” al “Caracazo”

Mentre la crisi del petroli de 1973 suposà un xoc econòmic mundial, l’Amèrica Llatina s’hi adherí a partir de l’endeutament. L’aparició en els mercats internacionals d’una enorme quantitat de diners que buscava fer negoci suposà un endeutament molt barat per a la regió, derivat de l’auge dels petrodòlars. Davant l’esgotament del model de la industrialització per substitució d’importacions, present des del final de la Segona Guerra Mundial, la regió emprengué la renovació de la indústria a partir d’aquest deute barat. Veneçuela, en canvi, fou una anomalia; amb la reserva de petroli més important del món, els ingressos del país es van multiplicar exponencialment i, segons Tarre Murzi, el país es convertiria en una mena d’Aràbia Saudita americana en l’economia.

[caption id="attachment_8865" align="aligncenter" width="474"]La “Venezuela Saudita”; un carrer de Caracas als anys 70. Font: https://www.pinterest.es/pin/396879785889827158 La “Venezuela Saudita”; un carrer de Caracas als anys 70. Font: https://www.pinterest.es/pin/396879785889827158[/caption]

El 1974, Carlos Andrés Pérez, qui després seria repudiat per nombrosos càrrecs de corrupció derivats dels petrodòlars, accediria al poder, i poc després nacionalitzaria el cru creant “Petróleos de Venezuela”. La migració regional cap a ciutats com Maracaibo o Caracas fou intensa i el país semblava estar complint el “somni americà” capitalista. Foren anys de bonança econòmica; els èxits macroeconòmics i la bona reputació internacional, que durien al fet que, per exemple, l’aeroport de Caracas fos una parada regular de l’avió supersònic Concorde, subduïren la gran desigualtat social que fou, durant els 70, amagada i emmudida de forma efectiva.

Tot i aquest èxit macroeconòmic, a finals dels 70 l’economia es va alentir progressivament, i l’Executiu va decidir acudir al mercat internacional per aprofitar els petrodòlars per, així, quadrar els comptes estatals. Entrats els 80, l’anomenada “Dècada Perduda” a l’Amèrica Llatina, es feu evident que l’economia veneçolana tenia falles de magnitud, i es demanà ajut al Fons Monetari Internacional. La caiguda dels preus del petroli dugueren a una pèrdua de milers de milions en exportacions anuals d’aquest recurs, i les dificultats per a pagar el deute internacional es feren palesos el Divendres Negre, el 18 de febrer de 1983, quan a causa de les polítiques econòmiques del President Herrera Campins, la moneda veneçolana, el bolívar, es devaluà abruptament davant el dòlar. El fet que la comunitat internacional només acceptés el pagament dels deutes en dòlars empitjorà la situació, formant una profunda crisi econòmica i un auge de la inflació. Tot i els intents per a controlar la caiguda en el valor de la moneda, baixà en picat fins al 1989, deteriorant així el poder adquisitiu de la població. De la “Venezuela Saudita” es passà a un país amb alts índexs de pobresa extrema que, com la resta de Llatinoamèrica, era obligat a pagar el seu deute per intercessió dels Estats Units i l’FMI.

Carlos Andrés Pérez seria tornat a investir President de Veneçuela el 1988, prometent salvar al país d’aquella caiguda sense fre. El seu paquet econòmic era promogut per l’FMI, pel que havia d’alliberar les taxes d’interès en el sistema financer, eliminar les taxes de canvi preferencials que tractaven -sense èxit- de frenar la inflació galopant, alliberar els preus dels productes, inclosa la gasolina, incrementar les tarifes dels serveis públics i congelar els càrrecs de l’administració pública, eliminar els aranzels al comerç exterior, així com optar per la privatització de nombroses empreses estatals. És a dir, el que es pretenia era aplicar el model neoliberal dels Chicago Boys, de Reagan, Thatcher o Pinochet, per tal d’aconseguir el pagament del deute i sortir de la mala conjuntura econòmica.

Les mesures de xoc, anomenades “el Gran Viraje”, provocaren l’empitjorament de les condicions de vida de, sobretot, els més pobres del país, que ja havien vist reduïdes les seves possibilitats d’adquirir un mínim benestar en la caiguda de 1983 a 1989. La taxa creixent de pobresa extrema, davant d’aquestes mesures, només augmentaria; l’índex de Gini, creat per a mesurar la desigualtat econòmica, mostra uns alts valors per la dècada dels 80 que s’allargarien amb el temps. Això feu esclatar el país, originant protestes a nivell nacional, tot i que concentrades a Caracas. El 27 de febrer de 1989 s’iniciaria l’anomenat “Caracazo”.

[caption id="attachment_8866" align="aligncenter" width="600"]Les protestes durant el “Caracazo” deixaren centenars de morts. Font: TeleSUR. Les protestes durant el “Caracazo” deixaren centenars de morts. Font: TeleSUR.[/caption]

Aquell mateix dia, la capital i gran part del país es sumí en el caos. Si bé en un inici les protestes foren pacífiques, davant la resposta desproporcionada dels cossos d’ordre de l’Estat es va respondre amb la construcció de barricades, saquejos i protestes violentes per tal de frenar les reformes i, fins i tot, fer caure el govern neoliberal. L’Executiu respongué suspenent les garanties constitucionals i aplicant el Pla Ávila, habilitant l’exèrcit per a actuar amb armes de guerra i prendre el control de la ciutat; la xifra de morts, tot i que no s’ha fet pública amb exactitud -la xifra oficial, 276, és considerada molt baixa-, es calcula en uns 400, en la seva immensa majoria civils.

La protesta finalitzà amb la modificació del pla de govern, alleugerint les reformes, tot i que acabarien sent aplicades en la seva majoria, duent a un augment del malestar social. Això, sumat a la inestabilitat política que provocà el “Caracazo”, seria latent durant els anys 90, sent considerat un dels principals antecedents de l’anomenada com a Revolució Bolivariana d’Hugo Chávez.

La Revolució Bolivariana: de Chávez a Maduro

Hugo Chávez es va anar consolidant com una figura d’oposició al neoliberalisme i a l’intrusisme de l’FMI i els Estats Units en la política veneçolana; alguns parlamentaris, fins i tot, consideraren que el “Caracazo” fou obra seva per tal de desestabilitzar el govern i poder prendre el poder. Encara que no hi ha proves de tal cosa, cert és que, el 4 de febrer de 1992, Chávez va tractar de dur a terme un cop d’Estat contra el President Pérez i les polítiques neoliberals, la corrupció generalitzada, la utilització de les Forces Armades per a la repressió i el deteriorament de les condicions socioeconòmiques del país. Fou fallit, però la imatge pública del President quedà totalment desacreditada, mentre es creà un nou quadre polític, Hugo Chávez, heroi pels veneçolans que més havien notat les reformes; és a dir, els de menys recursos econòmics.

Poc després, el 27 de novembre del mateix any, un altre cop d’Estat tractaria d’alliberar Chávez de la presó i fer caure el Govern de Veneçuela, cada vegada més deslegitimat, però fou també fallit. L’any següent, el President seria obligat a renunciar pels casos de corrupció i la mala situació econòmica, i el nou Executiu alliberà a Chávez de la presó i tractà d’estabilitzar el país. La inflació, que superà el 100% a mitjans dels noranta, no es frenà, i la situació aparentava ser insalvable.

En aquest sentit, el 1998 Hugo Chávez guanyà les eleccions presidencials amb el 56.20% dels vots i donà per iniciada la Revolució Bolivariana. Pretenia trencar amb el passat de corrupció, mala gestió i submissió als designis dels Estats Units, establint l’autonomia nacional, la democràcia participativa, una economia autosostenible, ètica de servei al poble, distribució justa dels ingressos del petroli i lluita contra la pobresa. La primera acció fou la redacció d’una nova Constitució, aprovada el 1999 amb un 71.78% dels vots, garantint la descentralització del govern, els drets indígenes i ambientals, la possibilitat de convocar referèndums revocatoris de lleis, l’abolició del Senat, l’eliminació del servei militar obligatori i el canvi de nom del país, que passà a dir-se República Bolivariana de Venezuela, entre altres aspectes. El canvi seria confirmat en unes eleccions avançades per l’any 2000, on Chávez s’imposà amb el 59.76%.

[caption id="attachment_8867" align="aligncenter" width="583"]Chávez sent investit amb el poder Executiu. Font: El Comercio. Chávez sent investit amb el poder Executiu. Font: El Comercio.[/caption]

Davant els canvis enfocats a la millora social i al control estatal de part de l’economia, l’oligarquia veneçolana respongué amb un intent de cop d’Estat el 2002; algunes fonts apunten al suport a aquest per part de José María Aznar i George Bush, donant suport logístic i econòmic per a fer caure Chávez i tornar a privatitzar el país. Tot i estar a prop de ser un cop exitós, no reeixí; Chávez admetria anys després que fou aquell el moment en el qual les seves polítiques prengueren un caire més antiimperialista i socialista, centrant-se en la creació de programes socials com les missions bolivarianes, de caràcter mèdic, educatiu, etc., i el Pla Bolívar 2000 d’infraestructures, aprofitant alhora la bonança internacional i la crescuda dels preus del petroli.

El creixement de l’economia veneçolana sota Chávez es traduí en una notable reducció de la pobresa i la desigualtat. El President liderà la pujada de preus del petroli decretada per l’OPEP el 2005 i denuncià la continuïtat de la Doctrina Monroe per part dels Estats Units, que sota la frase “Amèrica pels americans”, havien legitimat l’aplicació de l’Operació Còndor per a convertir tota Llatinoamèrica en el pati del darrere de les seves polítiques; la frase corregida, doncs, era “Amèrica pels (nord)americans”. Alhora, Chávez realitzà un fort acostament amb Fidel Castro i la Cuba socialista, el que posà tensió amb l’administració Bush; progressivament formà un grup de dirigents llatinoamericans d’esquerres que s’oposaven a l’imperialisme dels Estats Units, com Evo Morales a Bolívia, Néstor Kirchner a l’Argentina, Lula da Silva al Brasil, Rafael Correa a l’Equador o Nicanor Duarte al Paraguai, l’anomenada “marea rosa” o “pink tide”.

[caption id="attachment_8868" align="aligncenter" width="564"]Reunió del “pink tide” l’any 2007. Font: Presidencia de la Nación Argentina. Reunió del “pink tide” l’any 2007. Font: Presidencia de la Nación Argentina.[/caption]

Veneçuela va prosperar lligada als preus a l’alça del petroli, mentre Chávez seguí en el poder, guanyant un referèndum el 2004 i dues eleccions més, el 2006 i el 2012. En les últimes, però, no arribà a prendre possessió, ja que morí el març de 2013 de càncer; poc després es convocaren noves eleccions, on el seu successor, Nicolás Maduro, fou escollit nou President.

Coincidint amb la mort de Chávez, Veneçuela es sumí en una crisi econòmica, de la mà de la davallada dels preus del cru. La dependència total d’un recurs natural ha implicat -també en aquest cas- nombroses davallades econòmiques en la història; el fet de no haver diversificat de forma suficient l’economia veneçolana dugué a l’inici d’aquesta crisi. Val a dir, però, que si bé podria haver estat superada, la crisi empitjorà degut al bloqueig internacional, els moviments de sabotatge de l’oposició interior, i les sancions imposades pel govern de Donald Trump a partir de 2017, provocant un estat d’emergència traduït en el món de la política. A més, el “pink tide” llatinoamericà ha desaparegut, havent-hi un auge de les dretes arreu, amb alguna excepció com Mèxic o Bolívia.

El cop de Trump i Guaidó

Després que Maduro guanyés les eleccions de 2018 amb àmplia majoria, els Estats Units, àvids de petroli barat i proper, s’adonaren de la dificultat de fer caure el règim bolivarià amb bloquejos i sancions. Les altres dues grans potències mundials, Xina i Rússia, aportaren crèdits i construïren bases militars respectivament al país caribeny, el que suposà una emergència pel govern dretà de Trump. Els Estats Units no podien permetre que la Doctrina Monroe, després de dos segles, fos trencada, com ho feu Castro a Cuba anys abans, i donà suport a l’oposició veneçolana per a dur a terme un cop d’Estat. Alhora, ajudà a aconseguir suport al cop a partir de l’OEA i les aliances amb la Unió Europea.

És una situació que recorda de manera preocupant al cop a Xile el 1973. Un govern socialista escollit a les urnes, el d’Allende, es proposà un canvi radical de les polítiques estatals enfocant-les en la millora social, l’antiimperialisme i la democràcia participativa. Després de ser boicotejat per l’administració Nixon, que creà una crisi econòmica per la manipulació dels preus del coure, el principal producte xilè, es donà suport logístic al cop de Pinochet, que s’imposà al poder presidencial. En aquest cas, el paral·lelisme és clar, si bé cal canviar el coure pel petroli i cal tenir en compte el fet que, a Maduro, les Forces Armades no li han girat l’esquena. El temps dirà si Veneçuela marca l’inici d’una nova Operació Còndor pel restabliment del control nord-americà de l’Amèrica Llatina, o si bé Trump és frenat a l’Orinoco.

Pol Colàs Garcia

Nom: Pol Colàs Garcia

Sóc graduat en Història per la Universitat de Barcelona, i actualment hi curso el Màster en Estudis Llatinoamericans.

Articles

portadamaduro

La Veneçuela Bolivariana i la nova Operació Còndor

El 23 de gener d’aquest 2019, en una manifestació a Caracas, Juan Guaidó, president de l’Assemblea Nacional de Veneçuela, s’autoproclamà President de la República, tractant d’usurpar el càrrec pel qual havia estat escollit Nicolás Maduro el 20 de maig de 2018 amb més de sis milions de vots. Pocs minuts després de l’acció de Guaidó, […]

Portada

«Civilització» i «barbàrie»: la destrucció del món indígena per les repúbliques americanes

Havent assolit la independència d’una Espanya immersa en convulsions internes, els nous Estats llatinoamericans nasqueren sense Nació. La fragmentació fronterera al continent no va implicar, en un primer moment, una diferència de sentiment de pertinença a una nacionalitat concreta, el que va permetre experiments (tots fallits) per a la unió de països en federacions, com […]

Curiositats

14887997583864

De Porto Alegre a l’Ebre: un brasiler a la Guerra Civil Espanyola

La presència de brigadistes internacionals a la Guerra Civil Espanyola és coneguda per la majoria de la gent. Noms com el del cèlebre escriptor britànic George Orwell, el canceller de la República Federal Alemanya Willy Brandt, o el primer ministre de l’Albània comunista Enver Hoxha ressonen sovint en llibres, documentals i publicacions. Tot i això, […]

Efemèrides

MapaMèxic

Els Estats Units i la Conquesta de l’Oest contra el Mèxic dels cabdills

L’abril de 1836, l’anomenada Revolució de Texas triomfava, i la fins aquell moment província mexicana es convertia en una república independent, clarament alineada amb els designis dels Estats Units. Els nord-americans es trobaven immersos en un dels majors i més ràpids processos expansionistes de la història, la conquesta de l’Oest, guiats pel Destí Manifest, és […]